PSICOLOGIA 2 PDF

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 6. LES SENSACIONS I ELS SENTITSDEFINICIÓ DE SENSACIÓ:Fenomen psíquic originat per l’excitació d’un òrgan sensorial produïda per unestímul, gràcies al qual coneixem determinades qualitats del món exterior, ocerts estats del propi organisme.En aquesta definició es posa de manifest que es tracta d’un fenomen complex enel que podem diferenciar tres fases:1.FISICA: estímul2.FISIOLOGICA: excitació d’un òrgan sensorial3.PSIQUICA: fenomen psíquic gràcies al qual coneixem determinades qualitatsdel món exterior, o certs estats del propi organisme.1.FASE FÍSICA. L’ESTÍMUL: ELS LLINDARS.Els individus estem constantment bombardejats per diferents formes d’energiafísica tals com els raigs infrarojos (que produeixen calor), la llum i altres oneselectromagnètiques (ones de ràdio, raigs ultraviolats, raigs X), onesradioactives, ones de so... També estem constantment en contacte amb lessubstàncies químiques de l’aire o de l’aigua i normalment també amb quelcomsòlid que ens aguanta.Tot aquest conjunt d’energies i contactes que ens arriben és el que anomenemestímuls. 1 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALongitud d’ona llarga (freqüència baixa) Amplitud curtaColor: vermellosos Colors i sons suausSo: tons greusLongitud d’ona curta (freqüència alta) Amplitud llargaColor: blavosos Colors i sons intensosSo: tons agutsNo tenim receptors per a tots aquests estímuls. No captem les ones de ràdio ni deTV, però si que captem els estímuls lluminosos o els estímuls auditius. Cadaòrgan sensorial s’especialitza en rebre un determinat tipus d’estímul.A banda de les limitacions en el nombre d’òrgans sensorials (alguns animals sóncecs, altres sords...), cada espècie animal té unes possibilitats sensitivesdiferents, és a dir, uns límits diferents que anomenem llindars. Podem parlar dellindar absolut i llindar diferencial:-LLINDAR ABSOLUT: És la quantitat mínima d’estímul necessària per aexperimentar una sensació. Per exemple, una persona amb bona vista potdetectar la llum d’una espelma a 48 km. en una nit sense lluna i amb perfectavisibilitat atmosfèrica1. És evident que les diferents espècies animals tenenllindars molt diferents. Els felins, per exemple, són tant sensibles a la llum que 2 Página1 Galanter, 1962

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIApoden veure-hi molt bé durant la nit. Els gossos tenen una sensibilitat olfactivaincomparablement més gran que la nostra...-LLINDAR DIFERENCIAL: És la quantitat mínima d’estímul necessària perdetectar una variació de la sensació. Aquesta quantitat no és constant, ja que estàen funció de la intensitat de l’estímul inicial. Per exemple, si graduo el volum dela radiodespertador de la tauleta de nit, un petit increment es percep fàcilment;però aquest mateix increment si sóc en una discoteca és imperceptible. Un altreexemple: si d’un sac de patates de 30 kg. me’n cau una que pesa 250 grams i noho veig, no notaré la diferència de pes; però si perdo 50 grams de pernil ibèricd’un paquet de 200 grams ho notaré immediatament.Respecte al llindar diferencial la llei de Weber2 afirma que el llindar diferencialés una proporció constant per a cada tipus d’estímul. Per exemple, el llindardiferencial de la intensitat de la llum és del 8%, del pes el 2%, de la tonalitat delso el 0.3%, etc. No és una llei exacta però funciona bastant bé si els estímuls nosón extrems.Els llindars poden variar dins d’una mateixa espècie segons cada individu. Amés, en un individu varien segons la FATIGA i l’ATENCIÓ.Hi ha un fenomen molt interessant que es coneix amb el nom d’”adaptaciósensorial”. La nostra sensibilitat en front d’un estímul constant tendeix adisminuir a mesura que va durant més temps. Per exemple, si ens llancem a unllac gelat, els nostres receptors de la temperatura es disparen tots al mateix tempsi es produeix una sensació d’impacte tèrmic. Però al cap d’una estona ja nonotem l’aigua tan freda. Passa el mateix amb les olors: al cap d’un minut, lanostra sensibilitat a una olor concreta decau aproximadament un 70%. Això ésperillós a l’hora de detectar gasos tòxics, però està molt bé per suportar millorles males olors.De fet és més important per a la supervivència estar en disposició constant denotar les variacions més que no pas de mantenir la constància d’una sensació2.FASE FISIOLÒGICA:Aquesta fase es desenvolupa en els òrgans sensorials, que estudiaremdetalladament tot seguit. 3 Página2 Ernst Weber va formular la seva teoria a finals del segle XIX

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIARecordeu que vam explicar que les neurones que recollien els estímulssensorials i enviaven la informació al cervell eren les anomenades neuronessensorials. Recordeu també que la transmissió de la informació en una neuronaes realitzava pel sistema de potencial d’acció. Això vol dir que es produeixen unseguit d’ones electroquímiques que donen un “missatge en clau”, o si hopreferiu, un “missatge codificat”.La codificació la fan cèl·lules molt especialitzades conegudes com “receptorssensorials”, localitzades als ulls, oïda, narius, llengua i pell. Aquesta feina decodificació s’anomena “transducció”. El missatge codificat recorre els nervisformats pels àxons de les neurones sensorials fins arribar al cervell, on es potdescodificar el missatge i comprendre la sensació.3.FASE PSÍQUICA:Hem explicat que els òrgans sensorials envien un missatge al cervell. Quanaquest missatge arriba al cervell, es produeix la possibilitat de ser conscientsd’aquesta sensació.No és el mateix la “possibilitat de ser conscient” que la “consciència”. No notemtot el que podem notar. A vegades no som conscients de què passa als nostrespeus, perquè no ens cal, o no som conscients del fred que fa perquè estemconcentrats en altres coses, i així podríem trobar molts més exemples.El missatge codificat que arriba al cervell es pot descodificar a l’escorçacerebral, i aleshores tenim pròpiament la sensació com a fenomen psíquic. Perexemple, apareix la sensació de “color blau” o de “gust amarg”.Però, existeix realment el “color blau”? Hi hauria colors si no hi haguessinanimals amb òrgans sensorials específics?. No hi ha sensacions sensesensibilitat, però les sensacions tenen una correspondència amb propietatsobjectives de les coses. Els estímuls són físics i, per tant, objectius (provinentsrealment dels objectes), però les sensacions es formen en el còrtex cerebral i, pertant, són subjectives (formades pels subjectes) Probablement, si la mevaestructura mental fos diferent, podria tenir sensacions diferents ocasionades pelmateix estímul.Ara bé, hem de suposar que les ments humanes són suficientment homogènies, 4de tal manera que estímuls semblants produeixen sempre sensacions semblants Páginaen un mateix cervell o en cervells d’individus diferents. Sabem que això té

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAlimitacions. Per exemple, els daltònics no veuen els colors de la mateixa maneraque els que no en són; però la realitat és la mateixa per a tots dos. La propietat del’objecte que estimula la vista és la mateixa, però la sensació té qualitatsdiferents. De fet, tampoc no puc saber si el blau que veig és el mateix blau queveieu vosaltres. Més concretament, la sensació és un fenomen tant subjectiu queno és comunicable si l’altre no el coneix prèviament. No puc explicar a un ceccom és el color blau si sempre ha estat cec. No puc fer entendre a un sord com ésla música si sempre ha estat sord. I així passa amb tots els sentits.Si ajuntem el fet que molts estímuls ens passen desapercebuts, i que lessensacions són un fenomen psicològic subjectiu, podríem pensar que en realitatno sabem com és la realitat en si mateixa. Això és cert en part, però no ens had’inquietar. Sabem com són les coses tal com les coneixem els membres de lanostra espècie i aquest coneixement és suficient per relacionar-nossatisfactòriament amb el medi que ens envolta i per saber el que ens cal denosaltres mateixos, és a dir, el coneixement funciona per tal de sobreviuresatisfactòriament. Quin coneixement tindria de la realitat un ésser que captés lesones ultraviolades, les radiacions nuclears, els ultrasons, les microones, etc., enlloc del que captem nosaltres? Suposem que essencialment el coneixement seriael mateix, perquè la realitat seria la mateixa, però la imatge mental que esformaria de la realitat seria radicalment diferent, perquè aquesta imatge éssubjectiva. ELS SENTITS I ELS ÒRGANS SENSORIALSVISTAEl que estimula els nostres ulls no és el color, sinó les pulsions d’energiaelectromagnètica que anomenem “llum”, que és un petit fragment de l’ampliespectre de radiacions electromagnètiques. Hi ha animals que són sensibles aaltres porcions de l’espectre electromagnètic. Per exemple, les abelles no podenveure el vermell, però si l’ultraviolat.Els ulls funcionen com una mena de càmera fotogràfica. Com a les càmeres, lallum entra a l’ull per una petita obertura que anomenem pupil·la. L’iris és unmúscul que envolta la pupil·la i que en regula l’obertura. De nit, l’iris es dilata, ide dia es contrau. Les càmeres fotogràfiques tenen també una lent que concentra 5els raigs de llum en una imatge projectada sobre la pel·lícula fotogràfica, Páginasensible a la llum. A l’ull el paper de la lent el fa el cristal·lí. La superfície

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAsensible a la llum és la retina, el teixit de vàries capes que recobreix l’interior ,del fons del globus ocular. usDes de fa molts segles se sap que quan una imatge passa per una petita oberturaqueda invertida a la paret on es projecta. Això plantejava un problema complex:com és que no veiem el món a l’inrevés? 6 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALa resposta va treure de polleguera més d’un investigador. Actualment entenemque no és l’ull el que “veu” les imatges, sinó el cervell, que organitza elsestímuls de la retina formant una imatge coherent.Per demostrar que el color es forma al cervell, gireu els ulls a l’esquerra,tanqueu-los i fregueu-vos suaument amb la punta del dit el costat dret de laparpella de l’ull dret. Veureu punts de llum com si vinguessin de l’esquerra. Lescèl·lules de la retina són tan sensibles que fins i tot la pressió les activa. A més,el cervell interpreta que la llum ve de l’esquerra, que és d’on arriba la llum quanactiva el costat dret de la retina.A la retina hi ha dos tipus de receptors, anomenats cons i bastonets. Quan sónestimulats per la llum, originen senyals nerviosos que activen les cèl·lulesganglionars (neurones) que formen el nervi òptic. Aquest nervi òptic téaproximadament un milió de fibres 3(àxons) i pot enviar, per tant, un milió demissatges al cervell simultàniament.Diversos bastonets comparteixen una mateixa terminació nerviosa, però hi haalguns cons que tenen la seva terminació en exclusiva, amb la qual cosa tenencomunicació directa amb el cervell, de tal manera que poden aconseguirtransmetre una informació amb la màxima exactitud.Els cons són sensibles al color, i perden sensibilitat amb intensitats de llumbaixes. N’hi ha uns 6 milions, i la majoria se situa a la zona de la fòvea. Elsbastonets no són sensibles al color, però si que ho són a les baixes intensitats dellum. N’hi ha uns 120 milions repartits a l’entorn de la fòvea. Gràcies alsbastonets podem veure-hi amb poca llum, però aleshores no som sensibles alscolors: de nit tot és en “blanc i negre”. Molts animals de vida nocturna podenveure-hi prou bé perquè combinen la capacitat de dilatar la pupil·la per obtenirmés llum i la major abundància de bastonets. Els gats, per exemple, hi veuenmolt millor de nits que nosaltres; de tota manera, com que tenen menys cons, dedia es perden molts detalls que nosaltres captem.Els impulsos nerviosos es transmeten molt més lentament que els missatgesinterns d’un ordinador, però el cervell és molt més efectiu a l’hora de reconèixera l’instant una imatge coneguda. Això és possible gràcies al processamentparal·lel de la informació. El cervell descompon la visió en subdimensions talscom el color, la profunditat, els moviments i la forma, i treballa simultàniament 7 Página3 Mason i Kandel 1991

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAen totes elles4. Això explica que hi hagi gent que després d’un accident perdialgun d’aquests aspectes, sense perdre els altres.El procés visual és veritablement impressionant per la seva complexitat. Quanmirem a algú, la informació visual arriba al nostre cervell en forma de milionsd’impulsos nerviosos que el cervell reorganitza en els trets que composen laimatge i, finalment, de manera encara misteriosa, forma una imatge percebudaconscientment, comparada després amb les imatges emmagatzemades a lamemòria que fan que identifiquem la imatge com, per exemple, la meva parella.EXERCICIS6.1.Intenta deduir quins avantatges representen el fet de tenir dos ulls.6.2.Busca informació sobre el daltonisme. Per què és molt més freqüent en homes que endones? Busca algun test de daltonisme a Internet i comprova si t’afecta.OÏDAEl homes som molt sensibles al sons febles, la qual cosa és un avantatge notablea l’hora de fugir del perill o d’anar de cacera. Però si fóssim més sensiblessentiríem constantment una mena de zum-zum provocat pel moviment de l’aire.Som especialment sensibles a les diferències entre els timbres de les veushumanes, la qual cosa ens ajuda a reconèixer immediatament a les persones perla seva veu.L’estímul auditiu són les ones sonores que es transmeten a l’aire (el so no es pottransmetre en el buit; per això les explosions de les naus de “La guerra de lesgalàxies” no haurien de fer fressa!) 8 Página4 Livingston i Hubel, 1988

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAL’amplitud de les ones sonores determina la seva intensitat o sonoritat,normalment conegut com a “volum”. La intensitat es mesura en decibels.L’exposició prolongada a intensitats de més de 85 decibels deteriora la capacitatauditiva. Una discoteca pot donar volums d’entre 120 i 140 decibels!La longitud de l’ona (la seva freqüència) determina el to agut o greu del so. Leslongituds més petites (freqüències altes) donen un to més agut, i les longitudsgrans (freqüències baixes) donen tons greus. Per a l’home resulten audiblesfreqüències compreses aproximadament entre els 15 i els 20.000 Hz. Els gossossuperen àmpliament aquest espectre (penseu en els xiulets per gossos, massaaguts per a poder-los sentir nosaltres). Alguns cetacis poden arribar a percebre los perfreqüències entre els 500 i els 140.000 Hz. 9 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACom es pot veure a la il·lustració, l’oïda externa canalitza les ones sonores finsal timpà, una membrana tensa que vibra amb les ones. L’oïda mitjana transmet ,les vibracions del timpà a través d’una cadena formada per tres ossos (martell,enclusa i estrep) fins a una mena de tub enroscat anomenat còclea o cargol. Les cargolvibracions que hi arriben fan vibrar la membrana del cargol, anomenada finestra 10oval. La membrana del cargol transmet les vibracions al fluid intern del cargol, .que fa vibrar la membrana bassil.lar, que està revestida d’una mena de pèls. bassil.lar, Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAquest pèls estan connectats amb les terminacions nervioses del nervi auditiu,que transmet la informació al cervell.La teoria del lloc sosté que freqüències diferents estimulen parts diferents dela membrana bassil.lar. Això ho va demostrar, en part, el premi Nobel Georgvon Békésy l’any 1957. Però per a les freqüències més altes funciona millor lateoria de la freqüència, que pressuposa que les neurones es disparen ambfreqüències proporcionals a les freqüències de vibració de la membranabassil.lar.L’exposició constant a sorolls intensos és també perjudicial per a la salutmental. Les persones que conviuen amb sorolls constants a fàbriques, casesproperes als aeroports, pisos propers a vies de tren urbanes o carrers moltsorollosos pateixen taxes més altes de trastorns relacionats amb l’estrès:hipertensió, ansietat i sentiments de desemparament5. Quan es va inaugurar elnou aeroport de Munchen van millorar els resultats de memòria a llarg terminii de lectura dels alumnes d’una escola propera a l’antic aeroport i vanempitjorar en els d’una escola propera al nou6.EXERCICI6.3. Intenta deduir per què tenim dues orelles.TACTEEl nostre sentit del tacte és una barreja d’ al menys quatre sensacions diferentsde la pell: la pressió, l’escalfor, la fred i el dolor. A la pell hi ha diferents tipus determinacions nervioses especialitzades, però malgrat que sembla estrany, no hiha una relació directa (o no s’ha descobert encara) entre la sensibilitat d’unadeterminada zona i el tipus de receptors, particularment pel que fa al calor, fred idolor.El tacte és un sentit molt més important del que pot semblar, principalment desd’un punt de vista emocional.Els nens prematurs augmenten de pes més ràpidament si els fan massatges 11manuals. Les cries de mona a les que se’ls permet veure, escoltar i olorar la seva Página5 Evans, 19956 Hygge, 2002

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAmare, però no tocar-la, se senten desesperadament desgraciades. La situaciómillora molt si estan separades de la mare per una paret que no els permet veure-la, però amb orificis que els permeten passar la mà i tocar-la.Nosaltres també necessitem tocar i que ens toquin. No entenem l’amor sensecarícies, besos, contacte... Quan ens saludem ens toquem, ens abracem, ensbesem o ensenyem la mà simbòlicament, si som lluny. Com més ens toquemmés efusiva és la salutació. Certament, les formes de salutació són culturals,apreses; però la seva component tàctil té un fonament biològic.El plaer emotiu que sentim a través de la pell té el seu contrapunt en la sensaciódolorosa, percebuda en part des del mateix òrgan. Però no només la pell estàimplicada en aquesta sensació. Per això estudiarem la sensació de dolor com uncapítol a part.EL SENTIT DEL DOLOR, o SENTIT ALGÈSICEl dolor és la manera que té el cos de comunicar al cervell que quelcom no vabé. El dolor atrau la nostra atenció sobre una cremada, un tall, una fractura, i ensindica que hem de reaccionar.Com totes les sensacions, el dolor és configura en el cervell. Això es fa evident,per exemple, quan algú a qui han amputat una cama sent que li fa mal el peu queja no té. El cervell interpreta malament uns impulsos nerviosos i sent un dolorimpossible.A diferència dels altres sentits, el sistema del dolor no està localitzat en un cordónerviós que vagi des de l’instrument de la sensació a un lloc definit del cervell.Tampoc no hi ha un tipus específic d’estímul que desencadeni la sensació dedolor (com la llum desencadena la visió) i no hi ha receptors especials (com elsbastonets o els cons de la retina) per al dolor. Amb intensitats baixes, elsestímuls que provoquen dolor originen altres sensacions, com calor, fred,suavitat, contacte... A més el dolor pot ser intern: podem tenir mal de queixal,mal de cap, mal d’estómac... Sembla que quan un teixit pateix un dany, alliberaun neurotransmissor anomenat substància P, que activa les terminacions lliuresd’un munt de neurones distribuïdes per tot el cos que estan especialitzades en latransmissió del dolor i que fan sinapsi amb neurones de la medul·la espinal quetransmet el missatge al cervell. 12De fet hi ha dos tipus de dolor: Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA-Un dolor ràpid i agut, com el que sentim en el moment en què ens fem un tall ala pell. Aquest dolor es transmet per neurones mielinitzades, que són mésràpides que les altres.-Un dolor sord i polsant, com el que sentim quan tenim un múscul lesionat o unos trencat, o ens fa mal la panxa. Aquest dolor es transmet per neurones sensemielina.Teoria del control de l’entrada:El psicòleg Ronal Melzack i el biòleg Patrick Wall van desenvolupar aquestateoria. Creuen que la medul·la espinal conté una mena d’”entrada” neurològicaque bloqueja o permet el pas dels senyals de dolor en direcció al cervell. Lesneurones que transmeten els senyals de dolor són més primes que les quetransmeten els altres senyals sensorials. Quan es lesiona algun teixit, lesneurones fines s’activen i transmeten el senyal de dolor. Però l’activitat de lesfibres gruixudes tanca els conductes del dolor i l’eliminen. Per això, una manerade tractar dolors crònics és estimulant l’activitat de les vies gruixudes de talmanera que tanquin la porta del dolor. Per exemple, si ens hem fet mal a un ditdel peu i refreguem intensament l’àrea del seu entorn, aquest senyal bloqueja elsenyal de dolor i el dit ja no ens fa tant de mal. El mateix efecte es potaconseguir amb l’aplicació de gel que, a més de bloquejar la porta del dolor ambla sensació de fred, serveix per deturar la inflamació. A alguns malalts d’artritissels ajuda amb una petita unitat portàtil d’estimulació elèctrica que fa queexperimentin una sensació de vibració en lloc de dolor. Quan es fa una anàlisi desang, el practicant demana que premeu fort la mà per aconseguir el mateixefecte.Melzack i Wall també pensen que el cervell pot bloquejar l’entrada del dolorenviant certs missatges a la medul·la. Si ens distraiem pensant en quelcomdiferent, la sensació de dolor disminueix. Per exemple, les infermeres que han depunxar als pacients els distreuen l’atenció parlant-los o fent-los mirar quelcom,de tal forma que la punxada a vegades no se sent, o se sent menys. Laconcentració en una activitat determinada ens pot fer momentàniamentinsensibles al dolor; per exemple, jugant a futbol ens podem fer un petit pelat ino adonar-nos-en fins que no ens dutxem. Quan practiquem un esport, cal quepensem en coses agradables més que no pas en les molèsties físiques que ensocasiona l’esforç. Ens pot distreure un pensament agradable o simplement unaactivitat intel·lectual relativament complicada, com comptar enrere de tres en 13tres7. Página7 Fernández i Turk, 1989

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAHi ha fenòmens espectaculars de control del dolor, com el faquirisme hindú oalguns rituals d’iniciació. No hi ha una explicació psicològica clara de coms’aconsegueix suportar aquesta mena de dolors, però és clar que es pot aprendrea controlar, com a mínim en part, el dolor, i habituar-nos-hi.La relaxació ajuda molt a poder distreure la nostra atenció del dolor. Si estem entensió, concentrats en el dolor que veiem a venir, l’espera del dolor fa que elssenyals dolorosos es puguin produir fins i tot abans de que es produeixi la lesió.S’ha estudiat estadísticament8 que els pacients convalescents d’una operació ques’estan en habitacions amb vistes a paisatges agradables necessiten menyscalmants contra el dolor que els que estan en habitacions sense vistes.Aquestes tècniques psicològiques s’han aplicat amb èxit relatiu a disminuir elsdolors del part. De tota manera una qüestió important per aclarir és per què elpart és tant dolorós i complicat en la nostra espècie animal.A més dels mètodes psicològics, evidentment, hi ha mètodes físics per a evitar lasensació de dolor, des dels analgèsics més habituals com l’aspirina fins al’anestèsia, que elimina les sensacions en general per un lapse de tempscontrolat.Drogues com la morfina, que administrades en situació d’estat saludable creenaddicció, subministrades sota supervisió mèdica en casos de dolors intensos icontinuats són un magnífic calmant que no crea addicció quan es recupera lasalut.De fet la morfina actua de manera similar a les endorfines, que sónneurotransmissors que fabrica el propi organisme i que inhibeixen les sensacionsdoloroses. S’ha comprovat que alguns malalts tractats amb placebosexperimenten un alleugeriment del dolor perquè el convenciment psicològic queel dolor es calmarà fa que produeixin dosis d’endorfines suficients per a produirl’efecte esperat.EXERCICI6.4.Blanco (1985) va voler comprovar que la sensació de dolor d’una persona que tingués lamà submergida en aigua freda disminuiria si es distreia llegint en veu alta un text. També vavoler saber si existia un “efecte experimentador” en els barons, associat al fet de serl’experimentador una dona atractiva.Va demanar 80 voluntaris (estudiants barons de primer de psicologia) per participar en un 14experiment per a estudiar les reaccions fisiològiques a l’aigua freda (4ºC). Els va dir que per Página8 Roger Ulrich, 1984

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAa obtenir la major quantitat de dades possible havien d’aguantar tant com pugessin, deixantclar que podien treure la mà quan volguessin. En presència de dos investigadors (un noi i unanoia atractiva) es van seleccionar 40 estudiants que havien mantingut la mà submergida entre40 i 60 segons.Es van assignar aleatòriament 10 estudiants per a cada condició experimental. La meitat vanver l’experiment amb el noi i l’altra meitat amb la noia.La representació gràfica dels resultats va ser:Preguntes:1.Quines van ser les variables i com es van operativitzar2.Com definiries el disseny de l’experiment?3.Hi va haver interacció o acció conjunta?4.Creus que caldria haver controlat alguna variable de confusió?5.Creus que seria interessant ampliar d’alguna manera l’abast de l’experiment? 15 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAGUSTEl sentit del gust implica quatre sensacions bàsiques: dolç, agre, salat i amarg. dolç,Les recepció dels estímuls gustatius es fa a la superfície de la llengua de formadesigual, ja que hi ha zones sensibles específiques per a cada gust.El gust és un sentit de caràcter químic que estimula uns petits granets de la part psuperior i dels costats de la llengua anomenats papil·les gustatives. N’hi ha poc gustativesmés de 200. Cada papil·la conté un porus que absorbeix els elements químicsdels aliments. A l’interior de cada porus hi ha aproximadament unes 50 cèl·lulesreceptores que projecten unes petites pilositats que detecten els sabors. Ha costat emolt de trobar diferències entre els receptors dels gustos. Per ara s’ha trobat ladiferència entre els receptors de l’amarg i el dolç i un possible cinquè gust que espot anomenar “carnositat” corresponent a detectors sensibles al glutamat de rnositat”monosodi (un saboritzant utilitzat comercialment)9. 16 Página9 Chaudhari, 2000; Nelson, 2001; Smith i Margolskee, 2001

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALes cèl·lules receptores es reprodueixen regularment, per la qual cosa si enscremem la llengua podrem estar uns dies insensibles als gustos, peròrecuperarem la sensibilitat en poques setmanes.De tota manera, a mesura que ens fem vells, disminueix el nombre de papil·les i,per tant, la sensibilitat als gustos.El tabac i l’alcohol també acceleren l’atròfia de les papil·les gustatives.OLFACTEExisteix el "gust de gambes", o el “gust de préssec”? En realitat això només ésuna forma de parlar col·loquial. Ja hem dit que els gustos només són: dolç,saltat, agre i amarg. És laroma el què ens permet dir que són gambes o préssec(a més de la textura a la boca), i això ho capta l’olfacte.Cada dia inhalem unes 20.000 vegades, la qual cosa banya les fosses nasals demolècules de tota mena que estimulen químicament el sentit de l’olfacte. Quanolorem quelcom, alguna de les molècules que es desprenen de l’objecte oloratentren en els nostres narius.No sabem de quina manera funcionen exactament els receptors olfactius. Adiferència dels colors, que es formen per la combinació de tres estímuls bàsics(verd, blau i vermell), cada olor és completament diferent de les altres, i noobstant en podem reconèixer milers de diferents.Podem diferenciar moltes olors, però és difícil posar-hi nom. Les classifiquemcom a agradables o repulsives (bones olors o pudors), però aquesta és unaqüestió més cultural que fisiològica. Hi ha qui troba el formatge pudent i qui eltroba olorós. Amb les olors corporals passa quelcom semblant. Tendim adissimular la pròpia olor corporal rentant-nos sovint i perfumant-nos, la qualcosa és excepcional en el regne animal. Ben al contrari, per molts animals l’olorpersonal és una forma de localitzar-se i reconèixer-se. A més, molts masclesdetecten que les femelles estan en zel per l’olor. Cada individu té la seva pròpiaolor, fàcilment identificable per animals entrenats com gossos o porcs. Hi haperò una excepció: els bessons idèntics fan la mateixa olor. Un gos que segueixiun rastre d’un bessó en tindrà prou amb una peça de roba de l’altre. 17Les olors tenen la curiosa particularitat d’evocar fàcilment algun record. Aquestaidea és molt antiga, i té fins i tot un exponent literari en l’olor de la magdalena Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAde Proust a “A la recerca del temps perdut”. Un curiós experiment10 demostraque els estudiants que realitzen un exercici verbal en un lloc amb olor dexocolata, recorden millor les paraules la propera vegada si torna a haver-hi olorde xocolata.També s’ha vist que les persones que treballen en un lloc on l’olor siguiagradable rendeixen més que si l’olor és neutra. També els estudiants obtenenmillors rendiments si estudien amb bones olorsSENTIT CINESTÈSICÉs el sentit que em dóna informació sobre la posició de les diferents parts delcos. Els sensors cinestèsics estan distribuïts a milions per tot el cos, en elsmúsculs, tendons i articulacions, i subministren constantment informació alnostre cervell.Als anys 80 es va donar un cas curiós. Una estranya malaltia va inutilitzar elssensors cinestèsics d’una noia que es deia Christina. Explica que se sentia comun ésser incorpori, com si el seu cos fos mort i no fos seu. De forma sorprenentva aprendre a moure’s (ja que el sistema motriu no havia quedat gens afectat)guiant-se per la vista i pel tacte.SENTIT VESTIBULAR O DE L’EQUILIBRIEns dóna informació sobre la verticalitat del nostre cos. Sabem que estem dretso ajaguts, que ens tombem cap a la dreta o a l’esquerra, o que estem girantgràcies a aquest sentit.L’òrgan sensorial implicat és el conjunt format pels canals semicirculars i elssacs vestibulars de l’oïda interna. Els canals tenen una substància pastosa al’interior que en moure’s seguint el moviment general del cos estimula unespilositats sensibles que transmeten la informació al cervell.A banda de mantenir l’equilibri, aquest sentit permet coordinar els movimentsoculars amb els del cap per mantenir la vista fixa en un punt.EXERCICI6.5.Intenta deduir per què en baixar d’una atracció de fira que funcioni centrífugament 18sembla que el món dóna voltes i ens costa mantenir l’equilibri. Página10 Schab, 1990

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 7. LA PERCEPCIÓNo veiem les coses tal com són, sinó com són per a nosaltres. No són elssentits sinó l’individu qui percep.DEFINICIÓ DE PERCEPCIÓLa percepció és lacte pel qual prenem consciència dels objectes com arealitats estructurades i significatives.Fixeu-vos que no percebem tot el que arriba als nostres sentits; això seria massainformació. Ens fem una idea global de les coses, sense entrar en detalls.Per exemple:Jo percebo la classe globalment i noto:-que hi ha alumnes, però no qui falta avui-que la pissarra és bruta, però no què hi ha escrit exactament-que ningú va en banyador, però no els detalls del vestuari de cada un-que no hi ha obstacles al terra, però no el nombre de rajols que hi ha en el meutrajecte fins a la taula.La classe és una realitat estructurada i significativa. No em confonc i penso quesóc al bar o a la sala de professors. Percebo clarament que sóc a classe i això empermet comportar-me adequadament.Fins i tot podríem afirmar que la sensació és posterior a la percepció.Evidentment, si no hi hagués òrgans sensorials no hi hauria percepció; però nopodem pensar que totes les sensacions col·laboren i se sumen per formar unaimatge significativa de la situació en la que ens trobem. En realitat, primer ensfem una idea global i després notem els detalls, i no pas a l’inrevés. Percebem“formes”11, i no pas un mosaic de detalls. La unitat psicològica bàsica delconeixement sensible no és la sensació, sinó la percepció. Per això, Pinillosdefineix la percepció com “un procés d’integració psicofísica, gràcies al quall’energia estimulant es manifesta com a món al subjecte que percep”. 1911 Forma en alemany és “gestalt”. Amb aquest terme es designa una escola d’investigació Páginapsicològica que va desenvolupar, a principis del secle XX, les bases teòriques per a l’estudidels fenòmens perceptius.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIADE QUÈ DEPÈN LA PERCEPCIÓ?Percebre o no, ser conscients o no del que ens envolta, depèn de diversos factors.Evidentment, depèn de les característiques de la realitat que percebem. Però elsubjecte no és passiu en la percepció, per la qual cosa el contingut de lapercepció depèn també del subjecte que percep.Destacarem quatre factors que influeixen en la percepció: • Percepcions anteriors • Coneixement previ • Interacció social • AtencióPERCEPCIONS ANTERIORS:Les percepcions immediatament anteriors a una altra percepció l’afecten ideterminen. Es pot fer un experiment casolà per comprovar-ho: omplim trespalanganes, la de la dreta amb aigua freda, la de l’esquerra amb aigua calenta i ladel mig amb una barreja de les dues aigües meitat per meitat; posem un peu a lacalenta i un altre la freda; al cap d’una estona posem tots dos peus en la tèbia:un peu la notarà freda i laltre calenta.CONEIXEMENT PREVI:Per a percebre quelcom és important conèixer-ho. Per exemple: un bon boletairesempre veu un bolet quan hi passa a prop.Un altre exemple: on jo només veig una liana, un indígena amazònic potpercebre una serp perillosa.INTERACCIÓ SOCIAL:A vegades percebem el que estem segurs que hem de percebre, encara que no hisigui.Exemple: Atureu-vos al carrer i fixeu la vista en algun punt del cel. Veureu comal cap de poc molta gent intentarà trobar-hi alguna cosa. Fins i tot podeuconvèncer algú, si sou prou colla, que hi veieu un ovni i algú acabarà veient-lo.De fet, la interacció social es l’element clau per entendre la creació de normessocials, i això inclou normes sobre percepció. L’any 1936, Muzafer Sherif vadissenyar un experiment per tal d’esbrinar com es generen les normes socials. La 20seva hipòtesi era que les normes es generen o canvien quan ens trobem en Páginasituacions de confusió i incertesa.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPer al seu experiment va aprofitar la situació d’incertesa coneguda com a efecteautocinètic. Aquest esfecte es produeix sempre que percebem un objectelluminós i no tenim referències espaials per a situar-lo. Aleshores ens semblaque l’objecte es mou en alguna direcció, malgrat que estigui immòbil.L’experiment de Sherif consistia a situar els subjectes sols en una cambra foscaon hi havia una llum immòbil. Com que no hi havia punts de referència, perl’efecte autocinètic el subjecte percebia com la llum començava a moure’s.L’investigador presentava la llum cent vegades a cada subjecte i li demanavacada vegada quina distància recorria aquella llum. Al cap d’uns quants assajos,cada persona establia un rang i un punt dins d’aquest rang, és a dir, una normapersonal per situar el moviment de la llum. Un cop establerta aquesta normaindividual, el subjecte feia avaluacions coherents del moviment seguint la sevanorma, és a dir, que si l’individu veia moure’s la llum 10 cm cada vegada, esmantenia aquesta distància fins al final. Les diferències individuals van ser moltnotables, variant des de la gent que afirmava que pràcticament no es movia finsals que els semblava que es movia més d’un metre.Semblava doncs que en situacions d’ambigüitat, les persones tendim a ordenarl’entorn percebut segons unes normes que nosaltres mateixos podem inventar.Però la primera part de l’experiment de Sherif era força irreal, ja que gairebé maino ens trobem tot sols en les situacions d’incertesa perceptiva. En aquestessituacions busquem activament l’opinió dels altres. Per això Sherif va continuarl’experiment posant els subjectes en situació de grup.Va crear grups de dues o de tres persones que havien passat per la primera fase,és a dir, que ja s’havien fet la seva pròpia norma, i va repetir els assajos. En lasituació de grup els subjectes parlaven entre ells i modificaven el seu judici previen un intent de convergir i crear una norma de grup. Davant la creença que totshem de veure la llum igual, cada subjecte va modificar la seva percepcióindividual per ajustar-la a la percepció de l’altre. Però, realment ho veiendiferent o simplement es conformaven a l’opinió de grup? Per comprovar-ho vacontinuar l’experiment amb grups de subjectes que no havien passat per una faseindividual prèvia. Des del començament hi va haver acord i no van sorgirdiferències individuals. Quan després se’ls va deixar sols tampoc no vanmodificar la norma, la qual cosa significa que no s’havien “conformat”, sinó queera tal com realment ho percebien.ATENCIÓ:Per percebre hem de fixar l’atenció. Estar atent és “obrir-nos” a la realitat. 21Estímuls de tota mena i intensitat incideixen contínuament sobre els nostres Páginasentits; però en un moment determinat en percebem només uns quants, alguns de

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAforma clara i acusada, com la pàgina que ara llegiu, altres de forma vague imarginal, com l’entorn del full de paper que mireu, i altres ens passen totalmentdesapercebuts. La percepció és selectiva i es cuida només dels estímuls a quèestem atents. En castellà “atender” es veu bé que procedeix etimològicament dela forma llatina “tendere ad” que significa “tendir a”, és a dir, “dirigir-se a”. tendere “tendir “dirigirPercebem allò a què “ens dirigim”. Per això parlem de la “directivitat com una “directivitat”de les característiques fonamentals de l’atenció.Podem dir doncs que l’atenció és una “ “activitat”: l’atenció no és una forma :passiva de rebre estímuls, sinó una acció alertadora que exerceix el sistemanerviós, mitjançant la qual l’organisme s’obre al coneixement sensible i ntincrementa els seus nivells de vigilància.De tota manera, el nostre sistema nerviós pot dirigir-se activament a un nombre dirigir serelativament limitat d’objectes. Un adult pot parar atenció simultàniame a un simultàniamentmàxim variable d’entre 5 i 9 objectes. Per això parlem d’”amplitud limitada” amplitud limitadade l’atenció. Aquesta limitació obliga al sistema nerviós a ser selectiu, tant pelque fa al nombre d’estímuls com a la seva qualitat.La selecció afecta també a l’activitat dels diversos sentits. Quan un canal l’activitatsensorial de l’organisme concentra l’atenció sobre un objecte concret, la resta decanals sensorials disminueixen la seva activitat i se subordinen a l’accióprincipal.Aquest fenomen es posa de manifest en diversos experiments objectius com el menque es descriu en la següent il·lustració: 22 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIATambé voluntàriament podem afavorir aquesta concentració de l’atenciósuprimint l’estimulació de certes vies sensorials. Per exemple, per escoltar milloruna música podem tancar els ulls, o per degustar millor un menjar podem buscarun lloc poc sorollós, o apagar el televisor. Una temperatura agradable tambécontribuirà a no haver de percebre la temperatura i desatendre aquesta qüestió enprofit de la concentració en d’altres.Una manera d’incorporar més informació a un sistema consisteix a integraraquesta informació en “formes” (gestalten) sobre un fons més difús, de talmanera que molts dels estímuls marginals queden en una situació de “pre-consciència” potencialment útil. Aquesta situació dels estímuls marginals esposa de manifest quan, per exemple, ens fan una pregunta sobtadament, senseque nosaltres estem atents. En demanar que ens la repeteixin, sovint sónsuficients les primeres paraules perquè ens adonem que ja sabem el que ens estàpreguntant. D’alguna manera, mentre estàvem distrets per altres coses, enshavíem assabentat de la pregunta, però d’una forma marginal, pre-conscient.En resum, i seguint l’explicació anterior, podríem dir que l’atenció és l’activitatdirectiva d’amplitud limitada que selecciona i organitza els estímulssensibles en formes estructurades.Els tractats de psicologia realitzen diverses classificacions de l’atenció. Perexemple, es parla d’atenció sostinguda, oscil·lant i ocasional, o bé d’atenciócentral i perifèrica, o bé d’atenció concentrada o distribuïda. De tota manera, elmés interessant és intentar veure de què depèn que fixem l’atenció o que anem aparar al seu contrari, que és la distracció12, que té la seva manifestació màximaen el son.L’atenció la fixarem per diversos motius subjectius: • CURIOSITAT: M’agraden els peixos i, quan entro en una casa de seguida veig si tenen una peixera. • NECESSITAT: Sóc un sentinella que vigila el campament de nit en una zona en conflicte bèl·lic. Em cal estar molt atent, i percebré qualsevol fressa, per petita que sigui, ja que m’hi jugo la pell • INTERÈS: Tinc interès a aprovar i percebo tot el que m’indica el professor. També és significatiu el cas dels pares que senten un petit 2312 Parlem de distracció en el sentit de manca d’atenció, i no pas en el sentit d’entreteniment. Enrealitat quan ens entretenim estem atents a certes coses i distrets d’altres que ens passen Páginadesapercebudes. El sentit que li donem aquí a la paraula “distracció” el podríem exemplificar ambuna frase com: “es va distreure mentre conduïa i va tenir un accident”.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA plor del seu nadó, o la fressa de la clau fent girar el pany quan el fill torna a altes hores de la nit, i no es desperten per fresses molt més intenses. • EXPECTATIVES: Espero a l’estació que algú arribi i em fixo en tothom.Però també hi ha coses que “criden l’atenció” en funció de diversos factors quepodríem qualificar com motius objectius: • INTENSITAT I MIDA DELS ESTÍMULS. Un estímul prou intens ens pot fins i tot despertar. • CONTRAST. A una classe de l’Institut un alumne negre contrasta amb els altres, de tal manera que immediatament el percebrem. • LLUMINOSITAT. La lluminositat crida l’atenció, i és per això que els comerços no estalvien la llum als seus anuncis. • MOVIMENT. Sempre crida més l’atenció un anunci que es mou que no pas un de fix. Un petit moviment sobtat al bosc ens crida l’atenció i fa que percebem un possible perill. • NOVETAT, RARESA I EXOTISME. Un objecte poc o gens habitual difícilment passa desapercebut.Si aquests són els factors que determinen l’atenció, de què depèn la distracció?Bàsicament hi ha dos elements diferents que fan que ens distraiem: • FATIGA. El cansament fa que disminueixi la nostra capacitat d’estar atents, fins al punt que finalment ens adormim. • DESVIACIÓ DE L’ATENCIÓ. Com que l’amplitud de l’atenció és limitada, com ja hem dit, si quelcom ens crida l’atenció podem deixar de dirigir l’atenció a on la dirigíem i desviar-la cap a un nou centre d’atenció.Si mentre conduïm combinem un excés de confiança amb la fatiga i ladesviació de l’atenció, la probabilitat de patir un accident és enorme. Si, amés, hem ingerit alcohol que, com ja sabeu, afecta la nostra capacitat decoordinació, aleshores el resultat pot ser fatal.En el següent enllaç podeu veure com els psicòlegs de l’atenció i els mags podentreballar conjuntament per entendre millor com funciona la ment humana:http://www.redesparalaciencia.com/3017/redes/2010/redes-63-magia-y-neurociencia-en-red 24Hem dit al començament que no veiem les coses tal com són, sinó com són per a Páginanosaltres, i que no són els sentits sinó l’individu qui percep. La percepció no és

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAuna suma de sensacions, sinó sensació, més atenció, més percepcions anteriors,més coneixements previs, etc. És a dir, la percepció és més un procés deconstrucció d’allò percebut que no pas una absorció directa d’estímuls.Com es produeix aquesta construcció? Segons els psicòlegs de l’anomenadaescola gestalt (paraula alemanya que significa aproximadament “forma”), lapercepció es produeix seguint unes lleis que veurem tot seguit. LLEIS DE LA PERCEPCIÓPERCEPCIÓ DE LA FIGURA I EL FONSL’aspecte més primari que cal determinar a l’hora de fer-se una idea de lasituació (percebre) és la diferenciació de la figura o objecte respecte a l’ambienten què s’emmarca, és a dir, el fons. Aquesta diferenciació funciona seguint tresprincipis molt simples:1.PRINCIPI DE LA MIDA: La superfície més petita es constitueix com afigura, i la més grossa com a fons.2.PRINCIPI DE LA CLAUSURA: La superfície que envolta es constitueixcom fons, i la superfície envoltada com a figura.Exemple: En la figura 1 tothom percep quatre quadrats negres, perquè lasuperfície blanca és més gran que la negra, i lenvolta. En la figura 2 tothompercep una creu blanca, perquè la superfície negra és més gran que la blanca, ilenvolta. 25 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA3.PRINCIPI DE PROFUNDITAT: el fons sempre es percep en segon terme, ila figura en primer pla. Quan es reconeixen les figures es produeix una pla.impressió de profunditat. Curiosament, en la figura del gerro i les cares quanpercebem el gerro el blanc se’ns acosta, i quan percebem les cares el blanc se’nsallunya. Passa el mateix en el cas de les cares i l’espalmatòria: quan percebem xuna sola cara l’espalmatòria es tira endavant, i quan percebem dues caresenfrontades, l’espalmatòria (que fa de fons) es retira cap al fons. 26 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA PERCEPCIÓ DE LA FIGURA1.LLEI DE PROXIMITAT: Els estímuls més pròxims tendeixen a ser OXIMITAT:integrats en una mateixa figura. A l’exemple, tothom percep quatre columnes, sibé lògicament es podria interpretar d’altres maneres.2.LLEI DE SEMBLANÇA Els objectes semblants tendeixen a integrar-se en SEMBLANÇA: xen integraruna mateixa figura, tendeixen a agrupar-se. A l’exemple, tothom percep agrupar se.columnes de triangles i de cercles, i no fileres amb figures alternatives.3.LLEI DE CONCLUSIO: Tendim a completar les figures que no estan guresacabades o tancades. 27Observeu que aquest darrer és un bon exemple del principi de profunditat (lleis Páginade la percepció del fons i la figura)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA4.LLEI DE CONTINUITAT Percebem les pautes contínues més que les .LLEI CONTINUITAT:discontínues. El dibuix de l’exemple podria ser una pauta de semicercles semicercldiscontinus, però la percebem com una línea ondulada i una línea rectaDe fet, tendim a unir de forma continua estímuls que tenen un certencadenament o connexió, sempre i quan hi hagi algun motiu que ens facisuposar que trobarem aquesta connconnexió. Per exemplificar-ho, fixeu-vos en ho, fixeuaquests fragments. Semblen fragments dispersos de no se sap què. Quan ushagueu cansat d’intertar trobar-hi sentit, mireu la pàgina 32. No hi veiem res trobar .amb sentit fins que no descobrim que formen un segon pla; alesho ens és molt descobrim aleshoresfàcil connectar els fragments seguint la llei de continuïtat i percebre les figuresamagades. 28 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA5.LLEI DE PREGNÀNCIA : També es coneix com a llei de la “bona forma”.La pregnància és un dels conceptes més difícils de definir, però que es potentendre a partir d’exemples de formes pregnants. Es tracta de formes quefuncionen bé, que resulten atractives o suggerents, que comuniquen ambrapidesa i simplicitat, que estan organitzades de forma simple i efectiva. Això hohan de tenir molt en compte, per exemple, els dissenyadors gràfics a l’hora deplantejar els dissenys de logos de marques. 29Saps què significa la paraula “pregnant” amb anglès? Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA5.LLEI DE CONTRAST: Un mateix element es percep de diferent manerasegons la relació amb els altres elements de la figura. lsAixò pot donar lloc a il·lusions òptiques com les següents:Són iguals els segments A-B i B-C? AFes servir un regle per a comprovar la mida real de cada segment.A la pàgina següent trobaràs altres exemples relacionats amb la llei de relacionatscontrast. 30 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 31 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA Ara apareixen clarament lletres B en el segon pla 32 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPERCEPCIÓ DE LA DISTÀNCIAJa hem vist que la profunditat es percep gràcies a què tenim dos ulls. Aquestmecanisme funciona de forma innata. Els nadons són capaços de percebre les capaçosprofunditats verticals i considerar les com un perill a esquivar (si bé val més no considerar-lesprovar-ho a casa, pel que pugui ser). hoPerò també es pot percebre la profunditat amb un sol ull. Els indicis monocularsde la profunditat són els següents: següe-Mida relativa: Suposant que dos objectes tenen una mida semblant, el que : unprojecta una imatge més petita suposem que està més allunyat.-Superposició parcial: Si un objecte cobreix parcialment a un altre, el Superposicióconsiderarem més proper.-Perspectiva aèria: Percebem els objectes enterbolits com a més allunyats que els ria: enterbol tsclars i ben definits.-Altura relativa: Percebem els objectes que apareixen més elevats en el nostre Alturacamp visual com allunyats. Aquest fet pot contribuir a la il·lusió que les mesuresverticals són més grans que les horitzontals idèntiques. Per exemple, l’arc de la icalsfoto (St. Louis, USA) sembla més alt que no pas ample, però és la mateixa mida. 33 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA-Claredat relativa: Percebem com a més propers els objectes més clars i Claredatlluminosos, i com a més llunyans els més foscos i apagats. s-Moviment relatiu: A mesura que el nostre cap es mou, els objectes estables del Movimentnostre ambient sembla que es desplacin en relació a nosaltres. Per exemple, siquan viatgem amb un tren fixem la vista en un objecte exterior, els elements més exterior,propers sembla que es mouen endarrere i els més llunyans sembla que es mouen rsendavant, més lentament com més lluny són. El cervell utilitza aquests indicis develocitat i direcció per calcular distàncies relatives.-Perspectiva lineal: Interpretem la convergència aparent de les línees paral·leles neal:com a indici de distància. 34 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACURIOSITATS:Intenta unir tots els punts amb quatre línees rectes sense aixecar el llapis delpaper i sense recular sobre les línees. · · · · · · · · ·Col·loca un full de paper entre els dos dibuixos, de tal manera que cada ull vegiuna figura diferent. Al cap d’una estona l’ocell es col·locarà al seu niu. 35 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAQuè passa si ressegueixes amb la punta del llapis l’espiral fins al centre?Què hi veus? Un esquimal que entra en una cova, o un indi? Un ànec o unconill? Els esquerrans solen veure primer l’esquimal i l’ànec i els dretans veuenprimer l’indi i el conill. Però això és molt variable.Aquest és el dibuix d’una noia jove i d’una vella alhora. Però podem veure totesdues figures alhora? No, perquè una fa de figura i l’altra de fons, i a linversa. 36 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAÉs una granota o un cavall? Fixa’t que és la mateixa imatge girada 37 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAvis mexicansQuina de les dues és Madonna? 38 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA PERCEPCIÓ DEL TEMPS. DURADA I TEMPS CRONOMÈTRICWilliam James, l’any 1890, va plantejar el caràcter unitàriament dinàmic de lanostra consciència amb el concepte de “corrent de consciència”. Laconsciència no es divideix en fragments, no es pot descriure com a sèrie ocadena de fets psíquics sinó com una mena de fluir continu, com un riu.Al seu llibre “L’evolució creadora”, de 1907, Enri Bergson insistia en la idea deJames de la següent manera:La aparente discontinuidad de la vida psicológica tiene como base el quenuestra atención se fija en ella por una serie de actos discontinuos... pero cadauno de ellos está sostenido por la masa fluida de toda nuestra existenciapsicológica. Cada uno de ellos no es sino el punto más iluminado de una zonamovediza que comprende todo lo que sentimos, pensamos, queremos, latotalidad, en fin, de lo que somos en un momento dado. Es esta zona entera loque constituye en realidad nuestro estado. Pero tales estados no se puede decirque sean elementos distintos. Se continúan los unos a los otros en una corrientesin fin.Aquest corrent de consciència es percep com a “durada”. Es tracta d’unaexperiència unitària de la realitat que és difícil d’analitzar racionalment.L’anàlisi necessita congelar la realitat per poder disseccionar-la. L’experiènciade la durada, en canvi, és contínua, flueix, és viva.La percepció del temps com a durada no coincideix amb la mesura objectiva deltemps que podem anomenar “temps cronomètric”, és a dir, el temps que es potmesurar amb un rellotge. Una hora sempre té seixanta minuts, i un minut sempreté seixanta segons. Però no totes les hores duren igual, ni tots els minuts. Unahora fent cua, esperant que t’atenguin a una oficina no dura el mateix que unahora de classe o que una hora que dediquem a fer quelcom que ens agradaespecialment. El temps ens passa ràpid o lent segons diverses circumstàncies.Sembla que l’edat influeix en la percepció del temps, i que a mesura que ens femvells el temps ens passa més ràpid. Però això pot ser per l’efecte del desig ques’allargui el temps, la qual cosa provoca l’efecte de percebre’l com a quelcomque ens fuig de les mans. Molt més important que el factor de l’edat és la formaen què omplim el temps. Quan som molt actius, el temps se’ns fa curt, ens passa 39ràpidament. En canvi, si no fem res el temps dura molt més, si no és que ens hiadormim, amb la qual cosa s’atura la percepció de la duració. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIADe fet, la percepció del temps és paradoxal: quan esperem que el temps passiràpid, va lent, i quan volem alentir-lo ens fuig.És interessant destacar que el record del temps funciona de manera inversa a laseva percepció. Hem dit que l’activitat intensa i variada fa que considerem ladurada molt més breu que la manca d’activitat. Però aquelles hores que hanpassat sense cap activitat concreta o de forma activa però rutinària, es fonen enel record de tal manera que al cap del temps sembla que hagi estat un temps moltràpid. Deu anys de presó passen molt lentament quan hom és empresonat, peròsemblen un instant quan, un cop fora, són recordats. Contràriament, aquell tempscurull d’activitat diversa enriqueix i omple el record de tal manera que el passates dilata i ens sembla que va durar molt.A banda de tot el que hem dit sobre la percepció de la durada, cal considerartambé que el nostre cos funciona seguint un ritme paral·lel al ritme del dia. Elnostre cos se sincronitza amb el cicle de 24 hores del dia i la nit gràcies a unamena de rellotge biològic anomenat “ritme circadià” (del llatí “circa”, al voltantde, i “dies”, dia). La temperatura del nostre cos augmenta quan s’acosta l’horade llevar-nos, culmina durant el dia, i torna baixar quan s’acosta l’hora d’anar adormir.Sovint alterem aquest ritme, sortint a les nits i llevant-nos molt tard, o treballanta torns diferents, i això desencaixa el rellotge circadià. Reajustar-lo pot ser més omenys complicat. En tot cas, quan es trenca el ritme circadià apareixenfenòmens com l’insomni del diumenge a la nit, o la tristor del dilluns al matí. Enaquesta mateixa línea, hi ha un fenomen conegut com a “jet lag”, que esprodueix quan es realitza un vol intercontinental de tal forma que cal avançar oendarrerir el rellotge un nombre considerable d’hores. La millor solució per aljet lag és seguir amb normalitat l’horari del lloc de destinació; el primer diacosta estar despert i costa dormir, però l’adaptació és més ràpida.Curiosament, la gent aïllada, sense rellotges i sense poder veure la llum del dia,sol adoptar una jornada de 25 hores.És possible que els ritmes circadians ens ajudin a prendre consciència de l’horacronomètrica en què ens trobem. És freqüent que la gent es desperti a l’hora quees proposa despertar-se, com si tingués un rellotge intern. De tota manera aixòno funciona per a tothom, i depèn també de la tranquil·litat o la tensió del’individu en cada cas concret. Quan sabem que si ens adormim no tocarà eldespertador podem despertar-nos hores abans i diverses vegades per a 40comprovar l’hora que és. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAL’APRENENTATGE DE LA PERCEPCIÓEl desenvolupament de l’activitat perceptiva no se sustenta només en un procésde maduració biològica. D’alguna manera, malgrat que no en tinguemconsciència, aprenem a percebre.L’any 1932, Senden va estudiar 66 casos d’operats de cataractes congènites. Enrecuperar la vista, els pacients tenien seriosos problemes per a comparar lesmides dels objectes sense l’ajuda del tacte i per a percebre amb claredat elsmoviments i els objectes. Tantes coses diferents, els moviments ràpids,confonien els operats de tal manera que no percebien res. A la percepció visual lifaltava estructura. Aquesta estructura s’adquiria al cap d’un temps, ambl’acumulació d’experiència.També són significatius els experiments d’Ivo Kohler, durant els anys 50-60.Tots veiem normalment el món que ens envolta amb les coses “al seu lloc”.Malgrat que les imatges es projectin a la retina de forma invertida, no veiem elmón de caps per avall. L’experiment de Kohler consistia en posar-se unes ulleresque invertien les imatges de dalt a baix i de dreta a esquerra, de tal forma que elsestímuls lluminosos impressionessin la retina a l’inrevés. Al cap d’uns dies deportar aquestes ulleres de dia i de nit els subjectes recuperen progressivament lapercepció normal, és a dir, reaprenen a orientar la seva percepció i elsmoviments conseqüencials. La readaptació motora és sempre més complerta quela readaptació perceptiva, però de tota manera les dues readaptacions vanestretament lligades. De fet, la manca d’activitat motora atura el procés dereadaptació perceptiva. Dit d’una manera molt més senzilla: s’aprèn a veure“mirant”, però també “fent”, com explica Pinillos en un experiment sobreretroacció muscular en la percepció: 41 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAL’EFECTE STROOP:Quan un subjecte ha d’atendre a més d’una tasca a la vegada hi ha unaimplicació de processos controlats (que impliquen esforç atencional) i deprocessos automàtics (que no requereixen esforç conscient o atencional).Segons Posner i Snyder (1975) la diferència bàsica entre aquests dos tipus deprocessament radica en la intencionalitat, la consciència i la interferència ambuna altra activitat mental concurrent.El fenomen d’interferència que es produeix entre un procés automàtic i unprocés controlat és el que s’anomena “efecte stroop”. J.R.Stroop (1935) vaestudiar l’efecte de la interferència entre els diferents aspectes dels estímuls ambun experiment cèlebre que intentarem replicar13.En l’experiment d’Stroop, els estímuls eren noms de colors (concretament blau,verd, marró, lila i vermell) pintats amb colors incongruents amb el significat.Així, escrivia “blau” amb color vermell o amb verd, etc. Si els subjectes, lectorshabituals, no poden ignorar el significat de les paraules, trigaran més aidentificar el color de les paraules que, per exemple, a identificar el color d’unsquadres de colors.Va dibuixar dues matrius de 10 x10, una amb els quadres de colors i una altraamb paraules pintades amb colors incongruents. Ho va fer amb la següentdistribució: Cada estímul apareixia dues vegades en la mateixa fila i en lamateixa columna, però mai dos estímuls iguals apareixien de costat (ni envertical ni en horitzontal). A la matriu de paraules, les cinc paraules utilitzadeses van escriure en els quatre colors incongruents amb el seu significat el mateixnombre de vegades. Per exemple, la paraula “blau” es va escriure cinc vegadesamb vermell, cinc amb verd, cinc amb marró i cinc amb lila (5paraules x5vegades x 4colors = 100 paraules en una matriu de 10x10) Després va dibuixardues matrius més invertint les posicions de les dues primeres.Va seleccionar 100 participants. La tasca dels subjectes consistia simplement anombrar els colors (els colors dels quadrats i els colors en què estaven escritesles paraules) de forma ràpida però sense cometre errors. Cada subjecte havia defer l’exercici amb les quatre matrius consecutivament. Per tant, tots van fer duesvegades la matriu de paraules pintades i dues vegades la matriu de quadrats decolors. 43 Página13 Podeu trobar l’article original a http://psychclassics.yorku.ca/Stroop/

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEl temps mitjà invertit en realitzar la tasca corresponent als quadrats va ser de63,3 segons. Per a la tasca corresponent a les paraules el temps mitjà va ser de110,3 segons.EXERCICI7.1.Responeu: 1. Quina és la condició experimental i quina la condició de control? Aquests serien els dos nivells de la variable independent? 2. Com està operativitzada la variable dependent? 3. Quin va ser el disseny utilitzat? Per què creieu que va escollir precisament aquest disseny i no un d’inter-subjecte? 4. Quina tècnica de control creieu que va utilitzar per controlar el possible efecte de l’ordre de presentació de les tasques?PERCEPCIÓ SUBLIMINALAquest terme significa percepció d’estímuls per sota dels límits, és a dir, per sotadels llindars absoluts. Aquest tema es va posar de moda quan l’any 1956 es vadir que a certs cinemes de New Jersey es projectaven fotogrames amb elsmissatges “begui Coca-Cola” i “mengi crispetes”. Fins i tot es va acusar al grupde heavy Judas Priest de causar el suïcidi de dos joves amb missatgessubliminals de les seves cançons l’any 199014.La qüestió té un doble interrogant:1.Es pot percebre per sota del llindar absolut?2.Poden afectar el nostre comportament aquestes percepcions?En referència a la primera pregunta hi ha estudis que demostren que sí (Kunst-Wilson i Zajonic 1980, Marcel 1983, Merikle i Reingold 1990). Però la respostaa la segona pregunta és que aquest efecte és mínim (Greenwald 1991, Urban1992). Un experiment significatiu el va realitzar una cadena de TV canadencaque va emetre 352 vegades un missatge subliminal en un programa de màximaaudiència. Hi havia 500 persones informades sobre l’experiment. D’aquestes500 persones no n’hi va haver cap que endevinés el missatge, però gairebé lameitat van informar que havien notat una estranya sensació de gana i de setdurant el programa. Curiosament el missatge deia “telefoni ara!”. No es va notargens en el sistema telefònic del Canadà. 4414 Això succeí l’any 1990. A l’àlbum “Stained Class” apareixia un missatge ambemmascarament retroactiu que incitava al suïcidi. L’emmascarament retroactiu consisteix a Páginagravar a l’inrevés un determinat missatge. El jutge va declarar innocent al grup de heavyper falta d’evidència científica que relacionés la percepció subliminal amb la suggestió.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIANECESSITAT DE PERCEBRE. LA DEPRIVACIÓ SENSORIALLlegiu el text següent de Pinillos i valoreu les dades que aporta. 45 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPERCEPCIÓ SOCIALEl concepte de percepció social fa referència principalment a la percepció depersones, però també s’estén a la percepció de qualsevol objecte o relació quetingui un significat social. Pot semblar que percebre persones i percebre objectesfísics són dues coses molt diferents. Percebre una persona inclou classificar-la enalgun grup social, fer una primera aproximació a la seva personalitat, deduir-neles intencions per tal de preveure la seva conducta...Però percebre objectestambé inclou classificar-los, atribuir-los característiques i significats. Latendència de la psicologia social és considerar que no hi ha res de natural enla percepció, per molt automàtica que ens sembli a partir de l’estudi de les lleisgestalt.Potser la llei menys automàtica és la de la pregnància. Cada societat potinterpretar quines són les formes més pregnants de maneres diferents. Però fins itot la llei que diferencia entre figura i fons es pot replantejar des de la psicologiasocial. Pot ser el significat social atorgat al conjunt de la informació el quedetermina quins elements esdevenen figura i quins fons.Bruner (1947) es va dedicar a estudiar la influència de factors coml’aprenentatge, la motivació, les necessitats, els hàbits, les actituds i els valors enla percepció. Tots aquests factors es donen sempre en un context social ocultural determinat, per la qual cosa es posava de manifest que no es pot estudiarla percepció al marge de les relacions socials. L’aprenentatge determina quinespercepcions són rellevants i provoca que els objectes que normalmentseleccionem, els més valuosos o significatius destaquin sobre els altres, semblinmés brillants o més grans. Per comprovar aquesta hipòtesi va demanar a nens de10 anys que avaluessin la mida d’unes circumferències. Per fer-ho disposavend’un aparell que projectava en una pantalla una circumferència lluminosa quehavia de representar la mida de l’objecte avaluat. L’experiment consistia endemanar a un grup de nens que avaluessin la mida de monedes d’1, 5, 10, 25 i50 centaus de dollar, i a un altre grup els mostrava cercles de cartró. Lesmonedes es veien sempre més grans que els cercles de cartró de la mateixa mida.De tota manera, quan es va repetir l’experiment amb nens de famílies mésriques, més habituats a tenir monedes, la diferència (malgrat que continuavaessent notable) no va ser tan gran com en els nens de classes més humils. 46 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA La segona gràfica es refereix només a la percepció de les monedes.Una de les activitats més importants que fem durant les interaccions quemantenim amb les altres persones és la gestió de les impressions queproporcionem als altres. Això vol dir que som perfectament conscients (de fet,ho practiquem cada dia) que les persones ens formem impressions dels altres.La percepció de persones és un procés de percepció com qualsevol altre i, pertant, comparteix els mecanismes que permeten la percepció de qualsevolobjecte, inclosa la seva dependència de la societat. Això vol dir que també ésun procés que depèn dels valors, les actituds, laprenentatge i en general dequalsevol fenomen que vinculi la persona i el seu entorn social.Daryl Bem (1972) argumenta que nosaltres mateixos som objecte de la nostrapercepció. En la seva teoria de l"auto-percepció" defensa que els individusarriben a conèixer les seves actituds, emocions, i altres estats interns en partmitjançant les inferències que fan a partir de lobservació del seu mateixcomportament i/o de les circumstàncies en les quals aquest té lloc.Com en daltres ocasions, a partir de la psicologia de la Gestalt, la psicologiasocial cognitiva va prendre lestudi de la formació dimpressions sota el seuparaigua. Jerome Bruner i R. Tagiuri formularen, el 1954, el concepte de 47"teories implícites de la personalitat". La qüestió sorgí perquè no sols passava Páginaque alguns trets estaven relacionats entre si, sinó que això era fins i tot un

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAprocés previ a la mateixa impressió. De manera que a partir de la percepciódalguna característica duna persona, inferim la presència i labsència daltrestrets. Per exemple, duna persona que ens sembla pràctica no esperem quesigui imaginativa, però esperem que algú tens mostri també ansietat, algú queveiem actuar tímidament no pensem que sigui extravertit, etc. Daquí que hihagi expectatives que relacionen els diferents trets de la personalitat. Enstrobem, doncs, davant dautèntiques teories populars de la personalitat, que nosols determinen què podem percebre sinó què podem esperar a percebre i, finsi tot, com podem esperar ser.La psicologia social cognitivista ha dedicat grans esforços a estudiar quina éslestructura daquestes teories implícites, basant-se en lestudi de lescorrelacions que mostren les descripcions que fem de les altres persones, i endaltres casos a estudiar els prototips o exemples ideals que ens serveixen dereferència (per exemple "la bona persona", "lestret", "el collonut", "eldesgraciat", etc.). Els resultats més interessants són els que mostren queaquestes correlacions o conjunts de trets agrupats en "personalitats ideals" notenen relació amb lexperiència anterior de contactes que les persones hemmantingut. Tant si és per descriure un amic íntim, algú que coneixes molt bé,com un desconegut, sempre apareixen les mateixes agrupacions. Aixòtranquil·litza els psicòlegs de la personalitat, ja que els sembla que hi ha unaconsistència en els trets que legitima el constructe "personalitat", però tambéens pot permetre pensar que els testos de personalitat i els diversos factorsque shan trobat sorgeixen precisament daquestes teories populars de lapersonalitat i no pas, com afirmen els psicòlegs del descobriment científic,dunes característiques objectives preexistents.Sigui el que sigui el que pensem, sembla que hi ha una relació circular; primeres crea històricament i culturalment la noció dindividu, això fa que lespersones percebin que hi ha una sèrie de trets consistents que fan de cadapersona una unitat lògica, els psicòlegs estudien aquests trets i "descobreixen"la personalitat i finalment retorna a la societat en forma de testos i teories quesurten a les revistes, a les entrevistes laborals, a la televisió quan parlen"experts" i que tornen a dir a la gent com són, o el que és el mateix, comhaurien de ser.Lestudi de la formació dimpressions és important perquè el que la gent pensade nosaltres no és aliè al que nosaltres mateixos pensem que som. Vet aquí,doncs, una de les formes dinfluència més subtils. En un procés circular, lesimpressions que els altres es fan de nosaltres, les quals hem vist que tenen un 48origen social i cultural que va més enllà de les interaccions directes i reals quesostenim amb els altres, repercuteixen directament en la nostra identitat. Per Páginaaixò, malgrat que biològicament siguem lorganisme més plàstic que es

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAconeix, el que podem ser en una societat concreta no és una combinació depossibilitats infinites, sinó producte directe dallò que en aquesta societat esconsidera que es pot ser.Les teories de latribució:Paral·lelament a lestudi de la formació dimpressions es va anardesenvolupant un camp destudi basat en la idea de Fritz Heider que lespersones actuem com a analistes "ingenus" i intentem de donar sentit, ordre iestabilitat al món que ens envolta. Una de les maneres de fer-ho és atribuir alsindividus les causes de la seva conducta. Això no us ha destranyar gaire.Mireu el codi penal de qualsevol país occidental; els individus són sempre elsresponsables dels seus actes (excepte en el cas dels militars).Les teories de latribució són teories que intenten comprendre de quina maneraproporcionem en la vida quotidiana explicacions de les conductes de les altrespersones. Són rellevants en el sentit que comprendre a què atribuïm unadeterminada acció (per exemple, la de qui arriba tard a un cita o bé dóna uncop a algú) és comprendre el futur curs de la interacció. En el cas que ensdonin un cop, lexplicació de si sha fet expressament o ha sigut sense voler,és cabdal per a entendre com sorgeix una baralla. En què es fonamenta que hopercebem d’una o altra manera?Lectura complementàriaFritz Heider va ser el primer psicòleg social en postular el terme datribució,per explicar de quina manera comprenem la conducta de les altres persones. Apartir de les seves propostes es van desenvolupar la resta de plantejaments.Els seus estudis inspirats en les teories de la Gestalt, mostraren com tendim apercebre en termes unitaris i, per tant, a vincular accions que poden serrelativament independents. Si dos esdeveniments sassemblen o bé tenen lloc aproximitat lun de laltre, tendim a assumir que lun és conseqüència de laltre.Segons Heider això provocaria la nostra tendència a atribuir lesresponsabilitats de les accions a les persones que les fan, més que no pas a lescircumstàncies en què les fan. De Heider també és la distinció entre causesinternes i externes. Quan atribuïm la responsabilitat duna acció a una personaho fem en termes interns, és a dir, apel·lem a factors com lesforç, la intenció,la capacitat, la intel·ligència, les actituds, les motivacions, etc., mentre que noho fem a causes externes com podria ser apel·lar a factors com la sort, lescircumstàncies, la pressió social, la dificultat de la tasca, etc. Daquí queHeider anomeni aquesta anàlisi de sentit comú, que les persones fem, ingènua,ja que no té en compte totes les explicacions possibles de la conducta duna 49persona. PáginaSeguint la línia marcada per Heider, Jones i Davis van estudiar quines eren les

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAcondicions necessàries per a atribuir una conducta a una disposició estable dela persona. Per exemple, si som testimonis duna conducta agressiva podeminferir que aquesta es deu al fet que la persona que lha dut a terme ésagressiva. Per això és necessari que la persona que infereix la disposició quecorrespon a lacció, pensi que lacció és intencional, que la persona coneix lesconseqüències de lacció que fa i que és capaç de dur-la a terme. Fer unainferència daquesta mena no sempre és senzill, encara que ho fem prou sovint.Les normes que regulen la situació es tenen en compte; per exemple, és mésfàcil de fer una inferència corresponent quan la persona trenca lesexpectatives de la situació que no pas quan segueix les normes socials15.Això té una implicació important: la persona que faci una acció en contra delordre social establert serà vista com a posseïdora dunes disposicions que elfan ser rebel o desviat o anormal i, per tant, serà molt més senzilldesqualificar-la, que no pas pensar en si té raó o no, o si la seva acció estàjustificada.En la línia destablir les condicions mitjançant les quals ens sentim capaçosdatribuir la causa duna conducta a un factor intern o extern, és a dir,disposicional o situacional, Harold Kelley va proposar que quan tenim prouinformació, prou temps i estem motivats per a fer-ho, latribució ésconseqüència de la interacció duna sèrie de factors.• Consens: Tothom es comporta de la mateixa manera davant dun objectedeterminat (alt consens) o bé ningú més no ho fa (baix consens).• Distintivitat: La persona es comporta igual amb objectes semblants (baixadistintivitat) o bé només es comporta així amb aquest objecte concret (altadistintivitat).• Consistència: La persona sempre actua de la mateixa manera amb aquestobjecte (alta consistència) o bé altres vegades ha actuat diferent (baixaconsistència).Lobjecte pot ser una altra persona o bé una situació, com per exemple unexamen, un espectacle, etc.La combinació daquests factors fa que finalment atribuïm la responsabilitatde lacció a la persona, a la situació o bé a les circumstàncies. Per exemple,atribuirem lacció "suspendre un examen" a alguna disposició de la persona(és un beneit) si quasi bé ningú més suspèn, si suspèn altres exàmens i, a més,sempre suspèn aquesta matèria. Però farem una atribució a lobjecte (lexamenera molt difícil) si tothom suspèn, aprova altres exàmens i normalment aprova 50aquesta matèria. O bé farem una atribució a les circumstàncies (el gat se li Página15 Jones i Davis 1965

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAva morir el dia abans) si quasi bé ningú altre suspèn, aprova altres exàmens inormalment aprova aquesta matèria.Òbviament aquest model està idealitzat, i, de fet, el mateix autor reconeix queprobablement aquesta combinació funcioni en realitat de manera simplificadacom un sol esquema causal que agruparia aquests factors.Un altre camp destudi de les atribucions, especialment relacionat amb lapercepció dun mateix, és el de les atribucions que es produeixen en un contexten el qual cal fer una tasca i aquesta pot ser desenvolupada correctament oincorrectament. Segons Weiner, lèxit o el fracàs en la tasca poden ser atribuïtsa diferents factors, o bé a la capacitat de la persona per a dur-la a terme, obé a lesforç que hi ha dedicat, o bé a la dificultat de la tasca, o bé a la sort.Cadascun daquests factors té una relació particular amb el subjecte segonssi depenen del que aquest faci o no (controlabilitat), segons si es troben enl"interior" o l"exterior" del subjecte (lloc de control) i, finalment, segons sisón més o menys permanents (estabilitat). Per exemple, una atribució dunfracàs a la sort no té gaires conseqüències sobre lautoestima del subjecteperquè aquesta es troba fora dell, no la pot controlar i no és permanent. Encanvi, latribució daquest fracàs a la capacitat produeix efectes més greus, jaque aquesta és permanent, interna i poc controlable.Biaixos cognitius:Lestudi de les explicacions que donem sobre la pròpia conducta i la dels altresno sha centrat solament en els complexos processos de decisió que arribenfinalment a una atribució de causalitat. Hi ha algunes maneres "directes" mit-jançant les quals fem atribucions o altres raonaments. Són tendències per aarribar a una determinada conclusió que simposen sobre altres processos o elsafecten. Sanomenen biaixos en el sentit que orienten el procés en una direcciópreestablerta. • Error fonamental datribució: El primer efecte estudiat, i que ja va mencionar Fritz Heider, sanomena fonamental perquè es considera quasi bé inherent al procés mateix de formular atribucions de causalitat. Es tracta de la preferència general de fer atribucions disposicionals o internes abans que situacionals o externes. Si seguim a Heider lorigen rauria en el mateix procés perceptiu gestàltic que obliga a percebre unitàriament actors i accions. Aquesta explicació és problemàtica perquè "naturalitza" aquest biaix i, en canvi, sembla lògic de pensar que 51 potser en tot cas és un reflex més de lindividualisme de la societat occidental. Si hi ha individus i aquests són responsables dels seus actes, Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA és coherent que la tendència a inferir disposicions sigui més habitual que la de fixar-se en les circumstàncies. • Efecte actor-observador: Sorgeix arran de la constatació que cadascú tendeix a atribuir les seves accions a factors situacionals, mentre que si observem aquesta conducta en altres persones tendim a fer atribucions disposicionals. Lexplicació més habitual daquest efecte es basa en el punt de vista, és a dir, en la saliència de determinades percepcions. Nosaltres no ens veiem a nosaltres mateixos actuar i, en canvi, percebem clarament les situacions en les quals ens trobem, mentre que si som observadors també percebem laltre com a possible causa de la conducta. • Creença en un món just: Els factors ideològics són importants. La creença en un món just la idea segons la qual cadascú té el que es mereix. Garanteix a lindividu occidental la tranquil·litat de saber que si sesforça tindrà el que vol i que les desgràcies dels altres són principalment responsabilitat dells mateixos. • Fals consens: És un biaix autoconfirmatori que ens fa posar més atenció a les informacions procedents daltres persones que coincideixen amb les nostres mateixes conductes i opinions. Per això en algunes situacions en les quals busquem una confirmació tendim a considerar que els altres sostenen les mateixes opinions que nosaltres. • Falsa originalitat: En determinats contextos en els quals ens interessi dadquirir o mantenir una autoestima positiva podem ignorar aquestes mateixes informacions per a garantir-nos una percepció doriginalitat o unicitat. • Biaix a favor dun mateix (Self-serving bias): En el cas dhaver fet una tasca que pot ser correcta o incorrecta, tendim a mantenir la nostra autoestima en un bon nivell si fem atribucions internes per als nostres èxits i externes per als nostres fracassos. Una explicació no motivacional daquest biaix, és a dir, no centrada en lautoestima, és la que afirma que en general tenim aquesta tendència perquè tenim lexpectativa de fer bé les coses, per tant, el compliment de lexpectativa seria a causa del nostre esforç o vàlua, mentre que el no compliment seria a causa dalguna interferència en el transcurs "lògic" dels esdeveniments.Lestudi en contextos naturals amb un fort èmfasi en les variables històriques 52de les explicacions que donem de la conducta dels altres i de la nostra mateixa Páginaconducta ha mostrat que les atribucions són mecanismes socials compartitsque es conformen sobre la base duna determinada ideologia social. Una

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAideologia que contempla els individus com a únics i últims responsables delsseus actes i que fa daquesta interpretació una justificació per al mantenimentde relacions socials injustes. Un exemple daixò el trobem en un experiment deDuncan (1976). Va dir a quatre grups destudiants nord-americans blancs quemiressin una interacció filmada de dues persones que es discutien cada vegadamés fort fins que un dells empenyia laltre. Duncan va variar la raça de cadainteracció, i va fer que fos una interacció entre blancs, entre negres, entrenegre i blanc i entre blanc i negre (aquestes darreres segons qui empenyia).El 70% dels subjectes va escollir descriure la conducta del qui empenyia coma violenta (per oposició a, juganera, per exemple) quan aquest era negre. Si elque empenyia era blanc només un 13% dels subjectes ho considerà violent. Amés a més, quan qui empenyia era negre es feien atribucions disposicionals,mentre que quan era el blanc qui empenyia laltre, es feien atribucionssituacionals.Percepció social i relacions intergrupals: estereotips i discriminació:La categorització és el procés bàsic mitjançant el qual es creen els esquemesde coneixement. Lacte de categoritzar és tan fonamental en la nostra societatque hem aconseguit que aquesta sigui la nostra manera quasi exclusiva depercebre el món. No sembla pas que aquesta manera de relacionar-se amb elsobjectes sigui estrictament natural i necessària a totes les civilitzacions, peròha esdevingut plenament operativa en la nostra societat científica i productiva.Quan la categorització del món que ens envolta sha dedicat a classificarpersones, el procés sha anomenat estereotipació. Lestereotipació és un doblemoviment mitjançant el qual primer sassigna una persona a unacategoria i després se li atribueixen les característiques que se suposa quesón el criteri de creació de la categoria. Coneixem, veiem o sentim parlardalgú, ens comenten que és jueu i aleshores pensem que és avar, ric,comerciant, mentider, conspirador, etc. Criteris que són els mateixos que fanrellevant lexistència de la categoria de jueu i alhora fan evident la pocaconsistència dels qui insisteixen a pensar que és un biaix cognitiu individual.En tractar-se dun esquema de coneixement de laltre, que aparentmentsimplifica la complexa realitat, sha postulat que el contacte intergrupal és undels remeis a aquestes percepcions desviades. És a dir, que si seguim allò que"el roce hace el cariño", el contacte permetria un coneixement més "objectiu"o com a mínim més complex. En realitat, mai sha pogut demostrar per quèprecisament els estereotips han guiat el contacte i han produït efectes pitjors 53que el que es volia arreglar. El contacte no és cap solució en si perquè no hi hauna realitat que de cop es faci evident i, per tant, no pot produir efectes sense Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAcanvis previs o simultanis en la definició de la situació, dels grups i de lesseves posicions, és a dir, de la seva percepció mútua.Per a alguns, els estereotips guien el contacte intercultural i ajuden, diuen, asobreposar-se en el primer moment de xoc cultural, langoixa que sorgeixdavant dallò desconegut. Ajuden a convertir allò misteriós en conegut ipermet la seva identificació i la creació dexpectatives sobre el seucomportament i el nostre, però les conseqüències no són sempre les mésdesitjables.Alguns desenvolupaments de la teoria de les atribucions mostren com lacategorització social té efectes sobre la percepció dels membres daltres grups.El fet que la categorització social tendeixi a accentuar les diferènciesintergrupals i a reduir les intragrupals, es tradueix habitualment en lanecessitat de mantenir una identitat social positiva. Si atribueixo disposicionsinternes a les accions negatives de membres de laltre grup i causessituacionals o externes per a les accions positives, mantinc lestereotip i a mésreforço la identitat social positiva del meu grup.Això és així si els grups tenen consciència de ser un grup dominat en oposicióamb un altre grup dominant, però si no es té consciència de la relació dedominació, és molt fàcil que es tendeixi a fer atribucions invertides, comvèiem en el cas de la depressió. Les accions positives del grup dominant seranatribuïdes a característiques positives dels seus membres mentre que lesaccions positives del propi grup seran degudes a circumstàncies diverses.Com heu vist, la percepció social, sigui dobjectes, persones o grups, no és unmecanisme senzill que es pugui explicar per lexistència dun sistemafisiològic que permeti de sentir. El paper actiu de la persona, ara ja podem dirque de la societat, en la percepció ha quedat prou demostrat. És molt probableque ara penseu que aquests mecanismes siguin mecanismes que distorsioninuna possible percepció pura, però res més lluny de les nostres possibilitats. Lapercepció pura no existeix, ni pot existir, per tant, en lloc dintentar decomprendre quins són els "errors" o "biaixos" que cometem hem daspirar aentendre les diferents possibilitats de percepció que una societat, un grup ouna cultura permeten, per a valorar-ne els efectes i si ho creiem convenient ferpropostes dintervenció que modifiquin aquesta situació. Potser no serà en ladirecció de crear una percepció més objectiva o més justa, però potser sí percrear una percepció que no tingui els efectes indesitjables que tenen elsmecanismes de percepció amb els quals ens hem dotat fins ara. 54 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 8. IMAGINAR I SOMNIAR“La percepción se halla severamente limitada por unas coordenadasespaciotemporales muy estrictas, que precisamente la imaginación y elpensamiento están encargadas de trascender” José Luis Pinillos. “Principios de psicología”.LA IMAGINACIÓ: REPRODUCCIÓ I CREACIÓ D’IMATGESLa imaginació és la capacitat de produir imatgesIMATGE: Reproducció del contingut duna percepció en absència delobjecte que la va provocar en un moment anterior.Segons la definició anterior, sense percepcions no hi hauria imatges. Però lesimatges poden ser més o menys fidels a les percepcions. De fet, podem alterarles imatges segons la nostra voluntat, si bé no tothom té la imaginació igualmentviva i desperta.Quan alterem el contingut original de les percepcions parlem de “fantasia”. Enrealitat, aquest és el sentit més habitual del mot, de tal manera que sovint, quandiem “imaginació” ens referim directament a la fantasia. No hi ha fantasia pura.Sempre que creem imatges noves, fantasioses, ho fem a partir d’imatges quereprodueixen percepcions. No podem imaginar un color que mai no hemexperimentat, ni un so que mai no hem sentit... Però el resultat final de lestransformacions d’imatges pot ser tan allunyat de les percepcions originals queni tan sols ens les recordin.DIFERÈNCIA ENTRE IMATGES I PERCEPCIONSHi ha tres criteris bàsics per a diferenciar una imatge d’una percepció: 1. Intensitat: La imatge sol ser més dèbil que la percepció 2. Abundància de detalls: La percepció sol ser més detallada 3. Integració en l’entorn: La percepció està integrada a l’entorn, però la 55 imatge normalment no. Si mentre dinem a casa ens formem la imatge d’un genet al galop, la impossibilitat d’integrar aquesta representació amb Página els altres objectes del menjador ens indica que es tracta d’una imatge.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALes al·lucinacions són imatges que es confonen amb les percepcions per la sevaintensitat, abundància de detalls i integració en l’entorn. Però es tracta d’un estatpuntual, que passa al cap d’una estona, provocat per la debilitat física o peralteracions psíquiques provocades per certes drogues o per algun trastornpsicòtic.CLASSIFICACIÓ DE LES IMATGESEs poden fer dues classificacions:A)Segons la sensació que predomina en la percepció que es reprodueix. Aixípodem parlar d’imatges visuals, auditives, olfactives, tàctils... Certes personespoden tenir una especial facilitat per a les imatges relacionades amb algun sentitespecífic, com és el cas dels invidents, tastavins, fotògrafs, músics...B)Segons les circumstàncies en què es produeixen podem parlar dels següentstipus d’imatges: • ICÒNIQUES: Són les que acompanyen normalment al pensament ordinari, de forma més o menys vaga. Per exemple podríem posar la imatge del meu gos, que em ve a la ment quan penso en ell, o la imatge d’una casa més o menys existent o imaginada. • HIPNAGÒGIQUES: Són les imatges que precedeixen al son, i que estan a mig camí entre la fantasia i el somni. • ONÍRIQUES: Són les que es produeixen mentre dormim i que normalment anomenem “somnis”. • AL·LUCINATÒRIES: Es confonen amb percepcions mentre estem desperts, per les causes que hem esmentat més amunt. 56 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA DORMIR I SOMIARUna de les formes d’imaginació més interessants és la que es produeix mentredormim i que anomenem somni. Abans d’entrar a parlar dels somnis, però,intentarem aclarir què és dormir i per què dormim.LES FASES DEL SON:Hem explicat que l’home segueix un ritme biològic diari que anomenem ritmecircadià. També mentre dormim seguim un ritme que ens fa passar per diferentsetapes de son. Això ho va descobrir Eugene Aserinsky, de la Universitat deChicago, l’any 1952 i per casualitat. Durant el dia, Aserinsky havia estatreparant un electroencefalògraf i va provar-lo al vespre amb el seu fill que estavadormint. Se sabia que els ulls es mouen mentre hom dorm i, per tant, es generenuns impulsos que l’electroencefalògraf havia de detectar. Així va anar. Però alcap de poca estona l’aparell es va descontrolar, com si detectés uns movimentsràpids i bruscs als ulls i una intensa activitat cerebral. D’entrada va pensar ques’havia tornat a espatllar, però en veure que el fenomen es repetia diversesvegades durant la nit va despertar al seu fill, que li va explicar que estavasomiant.Aserinsky, juntament amb Nathaniel Kleitman, es va dedicar a estudiar els ciclesdel son en adults utilitzant una metodologia que consistia a mesurar l’activitatcerebral (amb elèctrodes situats al cap), els moviments dels ulls (amb elèctrodesal costat de cada ull), el ritme cardíac, el ritme respiratori, la tensió muscular ifins i tot el grau d’excitació genital. D’aquesta manera van poder diferenciarcinc etapes del son:-ETAPA 1:És un son lleuger que dura aproximadament dos minuts. El ritme respiratoris’alenteix i les ones cerebrals minoren la seva marxa. Durant aquesta primeraetapa es produeixen imatges hipnagògiques-ETAPA 2:Dura aproximadament uns vint minuts. Ara ja estem veritablement adormits,però se’ns pot despertar fàcilment. L’activitat cerebral es relaxa encara més,però tenim puntes de creixement de l’activitat que són ja imatges oníriques. 57-ETAPA 3:És una fase de transició cap a la fase 4 i es caracteritza per un nou alentiment de Páginales ones cerebrals.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA-ETAPA 4:És la fase de son profund, que dura aproximadament uns 30 minuts. El cervellemet ones àmplies i lentes conegudes com a ones delta (per això sovint es parlade son tipus delta)Mentre dura aquesta etapa és difícil despertar al subjecte. Sol ser el moment queels nens petits aprofiten per mullar el llit. Però, curiosament, durant aquesta fasepodem parlar i fins i tot caminar.És interessant notar que, fins i tot en aquesta fase, el nostre cervell percep elsignificat de certs estímuls. Per exemple, ens movem al llit, però no en caiem, obé ens desperta un lleu gemec del nostre fill que dorm a l’habitació del costat,però no ens desperta el pas del camió de les escombraries.-SON REM (rapid eyes movement) o MOR (moviments oculars ràpids):Aproximadament al cap d’una hora d’haver-se adormit el subjecte remuntal’escala del son, passa per les etapes 3 i 2 i comença l’anomenat son REM.Durant uns deu minuts, les ones cerebrals són més ràpides, gairebé com les del’estat de vetlla. Per això també es coneix com a son paradoxal, perquè elsubjecte està ben adormit però l’activitat cerebral correspon a l’estar despert. Elque succeeix és que estem somiant.El ritme cardíac augmenta, la respiració es fa més ràpida i, aproximadamentcada 30 segons els ulls es mouen en un momentani accés d’activitat sota lesparpelles tancades16. A més, generalment, els genitals mostren signes d’excitació(erecció o augment de la lubricació vaginal), independentment del fet que latemàtica del somni sigui o no sexual17.L’escorça motora del cervell es mostra activa durant el somni, però rarament esprodueixen moviments musculars. La musculatura es manté relaxada i es difícildespertar al subjecte.16 Una pregunta que sovint es planteja és si els moviments dels ulls tenen a veure amb elsaspectes visuals del somni. Dominen les opinions negatives al respecte, però no ho tenim deltot clar.17 Karacan (1983) i Schiavi i Schreiner-Engel (1988) han publicat estudis interessant sobreles ereccions nocturnes. En els joves, les ereccions relacionades amb el somni van mésenllà dels períodes REM i duren de 30 a 45 minuts, però aquest fenomen s’escurça amb 58l’edat. Així, un home de 25 anys pot estar en erecció durant la meitat del temps que dorm, iun home de 65 anys durant una quarta part. Molts homes afectats d’impotència poden tenir Páginaereccions nocturnes, la qual cosa posa de manifest que el problema en aquest cas concret noté base física.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAA diferència de les imatges que es produeixen en les dues primeres etapes, elssomnis de la fase REM solen ser emocionals i tenen argument. De tota maneranomés recordem el que hem somiat si ens despertem mentre somiem o al cap depoca estona. Hi ha gent que diu que mai no somia. Això és fals i es potdemostrar despertant-los en el moment adequat. De tota manera hi ha un petit lospercentatge que continua dient que no recorda que somiés, malgrat que elselectroencefalogrames detecten la fase REM.A mesura que avança la nit es va repetint aquest cicle de son com veiem a la ança ciclegràfica. S’aprecia com el son profund de l’etapa 4 es va escurçant i el son REM ’apreciaes va allargant progressivament. En total, entre el 20 i 25 % del son és REM. Lagent que diu que mai no somia dedica unes 600 hores anuals a somiar de 1500 a dedica2000 somnis aproximadament. 59 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPER QUÈ DORMIM?Per què dormen més unes espècies animals que unes altres? Per què dormen mésels joves que els vells? Per què dormim?Al llibre Guinness de rècords mundials hi apareix Randy Gardner, que amb 17anys d’edat va aconseguir mantenir-se despert durant 11 dies. A vegades s’haviade mantenir en moviment per no adormir-se, però la darrera nit estava prou béper poder guanyar al billar a l’investigador que el controlava. Després va dormir15 hores i es va aixecar assegurant que se sentia molt bé.L’investigador Lugaresi (1989) explica el cas d’un pacient que als 52 anys vaperdre la capacitat de dormir. A vegades semblava que dormia, però no esproduïen les ones cerebrals característiques. Va empitjorar el seu estat de salutràpidament: se sentia cansat, desorientat, tremolós i patia incontinència. Noumesos després de començar la malaltia va morir.Sembla que mentre dormim es restauren els teixits del cos i, molt especialment,del cervell.Dormir també és important per als processos de creixement. Durant el sonprofund, la hipòfisi allibera hormones del creixement. A mesura que ens femvells, alliberem menys hormona del creixement i també passem menys temps enestat de son profund.El dèficit de son atueix les persones. Segons un informe de 199718, el 80% delsestudiants universitaris dorm menys del que els caldria. En els darrers 100 anysel promig de son ha baixat 2 hores per als estudiants americans. La falta de sones vincula a dificultats per estudiar, disminució del rendiment, tendència acometre errors, irritabilitat i fatiga. Molts dormiten durant les primeres hores declasse.Hi ha una dada19 significativa sobre l’augment d’accidents de carretera el diaque es canvia l’hora i es dorm una hora menys. En canvi, el dia que es dorm unahora més la sinistralitat baixa. El 20% dels accidents de trànsit als Estats Units espot relacionar amb la manca de son20.La manca de son deteriora també el sistema immunològic21. La falta de sondestrueix les cèl·lules immunes que lluiten contra les infeccions virals i el 6018 W.Dement, Universitat d’Standford19 Coren, 1992 Página20 Brody, 200221 Beardsley, 1996

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAcàncer, la qual cosa explica que la falta de son escurci l’esperança de vida22. Lamanca de son també altera el funcionament metabòlic i hormonal, la qual cosaporta a l’obesitat, la hipertensió i el deteriorament de la memòria23, i comportadificultats de concentració i manca de creativitat24.Està clar que ens cal dormir. Però, concretament, per què dormim? Hi ha poquesrespostes. Podríem dir que dormim per reposar, però la qüestió és per què perreposar ens cal dormir. Podríem reposar asseguts còmodament escoltant músicao no fent res. Però el cas és que fins i tot si no fem res durant tot el dia, al vespreens ve son.No tothom necessita les mateixes hores de son. Els nadons passen de 15 a 17hores dormint diàriament. Alguns adults necessiten només 6 hores, mentre qued’altres en necessiten 9 o més. En els altres mamífers la necessitat de son encaravaria més. Els cavalls i les vaques dormen 3 o 4 hores, mentre que els gats i lesrates en dormen 14 o 15. Podem explicar les diferències entre nadons i adults perla necessitat de creixement. però encara som incapaços d’explicar les altresdiferències.ELS TRASTORNS DEL SON:Entre el 10 i el 15 % dels adults es queixa d’insomni.No es pot qualificar com a insomni la impossibilitat ocasional de dormir a causade l’excitació o de qualsevol situació que ens posi en estat d’alerta.També és cert que tendim a subestimar la quantitat de son que obtenim en nitsd’insomni, ja que recordem els moments que no dormim, però no els quedormim.Sovint es recorre a l’autoadministració de somnífers o a l’alcohol per dormir,però els resultats poden ser contraproduents, ja que redueixen el son REM iprodueixen símptomes de depressió a l’endemà. A més, es crea una dependènciaque pot ésser creixent.Normalment, per a superar l’insomni es recomana: • Relaxar-se abans d’anar al llit. Sovint això és difícil quan es pateix estrès, i aleshores cal atacar la causa de l’estrès. • Evitar excitants com la cafeïna, la xocolata o el te. 6122 Dement, 1999 Página23 Spiegel, 199924 Harrison i Horne, 2000

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • Prendre quelcom calent abans d’anar a dormir. Contribueix a la baixada de la pressió arterial perquè aflueix més irrigació sanguínia al sistema digestiu. Si es pren llet calenta s’ingereixen els elements necessaris per a la producció de serotonina, que és un neurotransmissor que facilita el son. • Evitar els aliments pesats que puguin produir acidesa i dificultats digestives. Ens adormirem bé, però ens despertarem sovint. • Fer exercici físic regularment, però no al final de la tarda. • Recordar que dormir poc durant una temporada no produeix trastorns greusUn trastorn molt menys freqüent és la narcolèpsia. En qualsevol moment, fins itot d’excitació, els afectats poden caure sobtadament en un període de somniREM. Sembla que la causa és el dèficit de producció del neurotransmissorhipocretina a l’hipotàlem25.Als Estats Units es calcula que la narcolèpsia afecta a unes 100.000 persones.Això és especialment greu si no s’eviten situacions de risc com la conducció.L’apnea del son és una malaltia que pateixen la majoria de persones queronquen habitualment. Consisteix a deixar de respirar durant períodes d’entre 20a 60 segons repetides vegades durant la nit. En casos greus es pot produir la mortper parada cardíaca. Per solucionar-ho cal atacar les causes que produeixen elsroncs: sobrepès (el greix s’acumula al coll), tabaquisme, problemes de tensiómuscular (agreujables per l’alcohol), deformacions dels conductes respiratoris.Tot això dificulta la respiració (ronquem) i fa que sigui esgotador respirar.Els terrors nocturns i el somnambulisme són trastorns que se solen produirdurant les primeres etapes de son i en períodes de fase 4. La persona potasseure’s o passejar-se, pot parlar de manera incoherent, accelera el ritmecardíac i respiratori, sembla espantada. Es difícil despertar als subjectes enaquesta fase i al matí no recorden res.No s’ha de confondre els terrors nocturns amb els malsons, que se solenmanifestar com a somnis amb argument en fases REM i cap al matí.Lamentablement, tampoc sabem per què passen aquests fenòmens.Si penseu aprofitar les hores de son per fer treballar la memòria reproduint ambl’MP4 la lliçó que heu d’estudiar, perdeu el temps26, ja que només aconseguireudormir pitjor. 62 Página25 Taheri, 200226 Tal com va demostrar Eich (1990)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAQUÈ I PER QUÈ SOMNIEM?Durant els somnis produïm escenes que sovint són incoherents, on no sesegueixen necessàriament les lleis de la física (quedem paralitzats o potserpodem volar...), on es canvia bruscament d’escenari i on els personatges podenmanifestar estranyes transformacions.Els somnis més emotius poden fer que ens despertem, i per això són els quemillor recordem. Però la major part dels somnis són bastant comuns i corrents.El fet que durant la fase REM coincideixi la producció de somnis i l’excitaciógenital pot fer pensar que el contingut eròtic dels somnis és elevat. Un estudi deHall i Van de Castle, al 1966, afirmava tot el contrari: només 1 de cada 10somnis en els nois joves i 1 de cada 30 somnis en noies joves tenia contingutssexuals. La major part dels continguts representaven escenes de la vidaquotidiana, tals com la feina o l’escola, o fets relacionats amb les experiències opreocupacions del dia anterior. Sovint també el tema podia consistir en atacs opersecucions i en reviure determinats fracassos.També es poden introduir en els somnis determinats estímuls presents de formaque s’entrelliguen amb el contingut del somni. Per exemple, si ruixem amb unesgotes d’aigua a persones que somnien i després les despertem, moltes expliquenque han somniat salts d’aigua, pluja o goteres27.Un dels principals teòrics de la psicologia que ha intentat donar una explicaciódels continguts dels somnis i del fet mateix de somniar ha estat Sigmund Freud.L’any 1900 va publicar el seu llibre “La interpretació dels somnis”, on afirmavaque el somni és una vàlvula d’escapament psíquica que descarrega, senseprovocar danys, sentiments considerats inacceptables. Veurem posteriormentaquesta teoria amb detall.Teories més recents consideren que els somnis són un sistema de processamentde la informació. Els somnis poden ajudar a seleccionar, classificar i fixar a lamemòria les experiències quotidianes. Després d’experiències estressants o deperíodes intensos d’aprenentatge, el somni REM s’accentua. Si es dónainformació sobre un tema a un grup de persones abans d’adormir-se i a unsquants se’ls desperta cada vegada que comencen a somniar, les persones a quino s’ha despertat recorden molt millor el que se’ls va explicar28. Així, sembla 64 Página27 William Dement i Edwuard Wolpert (1958)28 Empson i Clarke (1970)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAque una nit de son, i de somnis, és important abans d’un dia d’examen per a unestudiant. De tota manera, la relació directa entre somni i memòria no quedademostrada per aquest experiment, ja que podria tractar-se d’una relació entreson complert i memòria.Una altra explicació suposa que els somnis realitzen una funció fisiològica. Elcervell necessita una activitat periòdica, ja que les experiències estimulantsdesenvolupen i preserven les vies nervioses del cervell. Això explicaria perquèels nadons dediquen molt més temps que els adults al son REM. Els somniss’originen en l’activitat nerviosa que es difon a partir del bulb raquidi. Podria serque aquesta activitat nerviosa es donés a l’atzar i els somnis fossin l’intent delcervell de donar-hi un cert sentit29. De fet, el nostre cervell tendeix a donar unsentit possible a totes les percepcions, encara que no el tingui. Així, el nostrecervell teixeix un argument a partir del que se li dóna: residus de l’experiènciadel dia, estímuls ambientals com el despertador que sona o la humitat del’ambient, etc.Les dues explicacions no són contradictòries sinó complementàries. Ésadmissible que en els mamífers en general, que som animals que necessitemaprendre moltes coses per tal de desenvolupar-nos correctament, memòria idesenvolupament estiguin relacionats, entre altres coses, durant el son REM.El que és indubtable és que necessitem somniar. Si se’ns priva de la fase REMdespertant-nos insistentment, retornen després cada vegada amb més rapidesa ala fase REM quan se’ns deixa dormir tranquils. Aquest fenomen es coneix com arebot del REM, i es dóna també en els altres mamífers.LA INTERPRETACIÓ FREUDIANA DELS SOMNISFins a Freud, els psicòlegs identificaven la vida psíquica amb la vidaconscient. Freud va suposar que la vida psíquica té les seves arrels en unazona més profunda de la persona: l’inconscient.Amb aquest terme designa els continguts no presents a la consciència i que noli són accessibles a causa de la censura. Freud creia que les persones somconscients d’una part molt petita de les nostres operacions i continguts 65 Página29 Seligman i Yellen (1987)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAmentals. Per això es va interessar molt per tot aquest material “enterrat” queanomena inconscient.D’una forma més concreta podríem dir que l’inconscient està format pelsinstints (o pulsions), els records de les primeres experiències i pels conflictesreprimits.En l’individu conviuen dos principis: principi de plaer i principi de realitat.Principi de plaer: Tendència a satisfer de forma immediata els desitjosinconscients (pulsions). Els desitjos inconscients són fonamentalment desitjoslibidinosos. La libido és el conjunt dels impulsos sexuals, que són presents enl’home des de que neix. Certament estem parlant d’una sexualitat infantil(això va ser escandalós a l’època). Però és que per a Freud sexualitat no éssinònim de genitalitat sinó de desig de plaer. Fixeu-vos com el propi Freuddefineix la libido al llibre “Sociologia de masses”:“l’energia de les pulsions relacionades amb tot allò susceptible de sercomprès en el concepte d’amor” i, afegeix més avall, “la investigaciópsicoanalítica ens ha ensenyat que totes aquestes tendències constitueixenl’expressió dels mateixos moviments instintius que impulsen als sexes a launió sexual”.A les pulsions eròtiques hi afegirà posteriorment els impulsos destructius(thanatos), que permetran explicar fenòmens com el sadisme, el masoquisme ialtres formes d’agressivitat i autodestrucció.Principi de realitat: Tendència a censurar les pulsions pertorbadores,reprimint-les i expulsant-les de la vida conscient. Aquesta resistència ha detenir una energia com a mínim tant important com la de la pròpia pulsió.Tot això comporta una despesa d’energia psíquica que pot arribar a afeblirl’individu i a desequilibrar-lo, provocant l’aparició de la neurosi.Els nostres somnis nocturns, els actes fallits, i els lapsus són l’expressiódissimulada, i moltes vegades simbòlica, d’uns elements pertorbadors que hanestat censurats a nivell de consciència i reprimits o enviats a l’inconscient, desd’on pugnen per tornar a la consciència.Els actes fallits són conductes tals com oblits involuntaris, pèrdua d’objectes, 66errors en l’execució d’operacions habituals, etc. Un acte fallit és una conductaque resulta de dues intencions contradictòries. Per exemple, ens oblidem Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAd’assistir a una cita, a la qual estem convençuts que tenim el deure d’assistir,però que no ens ve gens de gust.Els lapses (o lapsus) són el fet de dir o escriure una paraula per una altra.Generalment la paraula pronunciada o escrita tradueix els nostres desitjos ointencions reprimits. Per exemple, el magistrat dóna per aixecada (acabada) lasessió justament quan ha d’iniciar-la.Freud va fer dels somnis el model de totes les expressions disfressades deldesig humà. Els somnis són, en certa forma, la vàlvula d’escapament de lestensions acumulades durant el dia, amb la realització innòcua i simbòlica delsdesitjos conscient o inconscientment reprimits. Per això Freud consideravaque l’estudi dels somnis era el millor camí per accedir al coneixement del’inconscient, sempre i quan siguem capaços d’interpretar la seva simbologia.Freud distingeix entre el contingut manifest i el contingut latent dels somnis: • Contingut manifest: És la forma dels somnis, la manera de manifestar- se els somnis, allò que podem recordar si ens despertem. • Contingut latent: És el conjunt de motivacions que es manifesten simbòlicament en el contingut manifest, és a dir, és la veritable explicació del somni.A vegades hi ha molt poca o gens de diferència entre els dos continguts. Perexemple: demà tinc una reunió desagradable i durant la nit prèvia somnio quesóc a la reunió. La causa del somni és clara: no m’agrada la reunió i en elsomni represento els meus neguits i els meus desitjos.Però molt sovint, segons Freud, el contingut manifest del somni és un substitutdeformat de les idees latents. Durant l’estat de vigília la consciència hareprimit cap a l’inconscient determinades pulsions i els ha mantingut allàgràcies a una forta resistència. Però durant el somni aquestes resistències esdebiliten, si bé conserven encara prou energia per obligar a aquestes pulsions atransformar-se si volen accedir al nivell conscient.Aquestes resistències utilitzen principalment tres recursos per permetre que lesidees latents s’expressin:1.CONDENSACIÓ:És la reunió de diversos continguts en una sola imatge. El contingut manifest 67del somni és més breu que el latent, com una mena de simplificació. Lacondensació es realitza per algun dels següents procediments: Página • Determinats elements latents queden simplement eliminats.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • El contingut manifest pren tan sols alguns fragments dels latents • Elements latents que tinguin trets comuns es fonen en el contingut manifest.2.DESPLAÇAMENT:Consisteix a substituir un element latent per algun altre element. Aquestdesplaçament es manifesta de dues maneres: • Fent que un element latent quedi canviat per un altre element allunyat d’ell. • Transferint l’accent a un element del somni que no sigui gaire important3.REPRESENTACIÓ VERBAL PLÀSTICA:Consisteix en la transformació de les idees en imatges visuals.Tenint en compte tots aquests recursos, no és estrany, com afirma el propiFreud, que la interpretació d’un somni pugui ser molt complexa, ja que elcontingut manifest pot accentuar una part del somni que, segurament, no és laimportant, i que el que apareix pot ser el contrari del que es vol dir, i quealguns aspectes s’eliminen, altres es fonen, altres apareixenfragmentàriament...Per poder interpretar el somni, cal que el pacient expliqui de forma relaxada,sense imposar-se censures, qualsevol idea, pensament o imatge que siguicapaç d’associar (lliure associació) amb les imatges manifestes del somni.Veiem-ne un cas:Una senyora jove, casada fa alguns anys, té el següent somni: Es veu al teatreamb el seu marit. Una part de les butaques està buida. El seu marit li explicaque l’Elisa L. i el seu promès també volien venir al teatre, però havien trobatnomés localitats molt dolentes –tres per un florí i cinquanta cèntims- i no lesvolgueren. Ella pensa que no haver pogut anar aquella nit al teatre no és capdesgràcia.L’anàlisi posa al descobert les següents idees latents:Va ser un error anar tan de pressa a casar-se. Per l’exemple de l’Elisa, lasenyora veu que no hauria perdut res si s’hagués esperat. La pressa quedarepresentada pel fet d’adquirir les localitats. El concepte o idea del matrimoniqueda substituït pel fet d’haver anat amb el seu marit al teatre. A més, pels 68mateixos diners en podria haver trobat un de molt millor. Si entenem que els Páginadiners són la dot, el sentit seria que amb una bona dot es compra un marit. Les

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAlocalitats del teatre serien aleshores les nocions que substituirien la noció demarit.Freud construeix una mena de semiòtica dels somnis que té clau sexual:CONTINGUT MANIFEST CONTINGUT LATENT-Activitats rítmiques com balls, equitació, -acte sexualsalts-accidents violents, caure, ser atropellat -acte sexual-caminar per la dreta -heterosexualitat-caminar per l’esquerra -homosexualitat, incest-calvície, caiguda del pèl, arrencar un -castracióqueixal-maquinàries, nens, peixos, cargols, gats, -òrgans genitalsratolins-barrets, abrics, muntanyes, roques, -genitals masculinscorbates, el nº3-vaixells, orelles, boca, ulls, butxaques, -genitals femeninsrecipients, roba blanca, forats-globus, avions -erecció-un lloc o un camí meravellós -record nostàlgic d’una aventura eròtica.Freud és conscient que aquestes interpretacions s’han de fer amb prudència ino funcionen de forma automàtica. Cal analitzar cada cas amb les sevescircumstàncies concretes. Freud, que era fumador de cigars purs, afirmava quea vegades un cigar no és res més que un cigar. 69 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 9. APRENDRE I RECORDAR APRENENTATGE "La importància de l’aprenentatge en la comprensió de la conducta humana és d’enorme magnitud, molt més gran del que es pensa correntment. Aprenem a parlar (per això els fills dels anglesos parlen anglès i els fills dels xinesos parlen xinès); aprenem a sumar, a restar, a calcular arrels quadrades; aprenem a fer un determinat camí per anar a la feina; aprenem a entendre el teatre modern, a vestir-nos d’una determinada manera, a preferir determinades menges, a ser amables o esquerps amb la gent; aprenem a considerar els negres com a iguals o com a inferiors; aprenem a admirar els comunistes, a tenir-los por o a odiar-los; aprenem a intercanviar confidències emocionals amb un amic i a reaccionar fredament davant d’un altre. S’aprenen els prejudicis, les actituds, les reaccions, els gustos. L’aprenentatge és un assumpte molt més ampli i important del que es pensa correntment." R.ARDILA: "Psicologia de l’aprenentatge"CONCEPTES D’APRENENTATGE. TIPUS DE CONDUCTA:Podem parlar de dos sentits de la paraula aprenentatge:A) Fixació de la informació sobre l’ambient que envolta un ésser viu. Aquí entraen joc la percepció i la memòria.B) Canvi relativament permanent del comportament que s’esdevé com a resultatde l’experiència pràctica.En aquest segon sentit es posa de manifest que l’aprenentatge és unamodificació de la conducta, de tal manera que podem parlar de “conductaapresa”.Per aclarir millor la particularitat de la conducta apresa fem una presentacióesquemàtica dels tipus de conducta:1.INNATAEs tota forma de conducta que vingui determinada per la informació genètica. 70 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEs tracta de conductes rígides, estereotipades, immutables. Un estímuldeterminat desencadena sempre la mateixa resposta, de forma necessària iinvariable. Exemples: • Tropismes de les plantes (fototropisme del gira-sol) • Tàxies animals (fototàxia de les sèpies) • Reflexos (tancar els ulls quan s’acosta quelcom) • Instints. La paraula “instint” es fa servir en dos sentits: o Formes innates de conducta que desenvolupen com a sèries complexes de moviments estereotipats, idèntics per a tots els membres d’una determinada espècie. Exemples: Parades nupcials dels animals Llenguatge de les abelles Tècniques de construcció de caus i nius Viatges dels salmons o Forces bàsiques, motius primaris de les espècies, impulsos essencials. En aquest sentit parlem d’instint sexual, d’instint maternal, d’instint agressiu. No es tracta aquí d’una forma de conducta sinó d’un intent d’explicar els motius de la conducta. Parlarem d’aquests instints quan tractem el tema de la motivació de la conducta.2.ADQUIRIDA (adaptativa)Un determinat estímul pot "no estar previst", és a dir, pot desencadenar unaresposta variable. Si no hi ha una resposta prevista per a una situaciódeterminada ens trobem amb un problema. Trobar la solució dels problemes ésadaptar-se a les circumstàncies del medi. Segons la forma de trobar lessolucions, d’adaptar-se, podem parlar de dos tipus de conducta adquirida: • APRESA: S’adquireix gràcies a l’experiència. • INTEL·LIGENT: S’obté gràcies a la reflexió analítica.Els primers homes ho havien d’aprendre tot. Avui en dia, la major part de lescoses que aprenem primer les comprenem.Exemple: Algú que vol ser metge primer ha d’intentar comprendre què és lamedicina a la facultat. Quan hagi acabat la carrera haurà d’aprendre a ser metge.Els professors no aconseguim que aprengueu, sinó que comprengueu.L’aprenentatge ve a lhora de posar en pràctica allò que ens han ensenyat. Peraixò sovint es pot dir que la millor escola és la vida, en el sentit que la única 71manera d’aprendre és vivint. De tota manera, l’ensenyament és imprescindible Páginaperquè l’aprenentatge sigui eficaç i ràpid. Imagineu-vos que intentéssim

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAaprendre a ser cirurgians sense una preparació acadèmica prèvia: la mortalitatcausada seria terrible!Parlarem de la “comprensió” en parlar d’intel·ligència i pensament conceptual.TIPUS D’APRENENTATGE:Generalment hom distingeix entre:1.Aprenentatge per condicionament clàssic2.Aprenentatge per condicionament operant3.Aprenentatge per observació.Tots els modes d’aprenentatge permeten que els animals ens adaptem als nostresambients. Aprenem a esperar i a preparar-nos per a fets importants coml’alimentació o el dolor seguint el tipus bàsic anomenat condicionament clàssic.També aprenem a repetir accions que donen resultats positius i a evitar lesaccions que produeixen resultats negatius, seguint el tipus d’aprenentatge percondicionament operant. I observant el que fan els altres, adquirim directamentnoves formes de conducta, segons el que anomenem aprenentatge perobservació.1.APRENENTATGE PER CONDICIONAMENT CLÀSSIC:El condicionament clàssic fa referència a l’adquisició de reflexos. Un reflex ésuna resposta espontània en front d’un estímul determinat.El condicionament clàssic va ser descobert per Ivan P.Pavlov (Rússia 1849-1936). Pavlov va rebre el premi Nobel l’any 1904 pels seus treballs sobre elsistema digestiu. Però el que el va fer realment conegut va ser el resultat d’unacasualitat. Pavlov estava estudiant el sistema digestiu dels gossos. Entre altrescoses, analitzava la seva salivació. Els gossos salivaven sempre que tenienmenjar a la boca i Pavlov en mesurava la quantitat. Però quan treballava diversesvegades amb un mateix gos, començava a salivar tan bon punt veia l’aliment, o 72veia a l’investigador, o fins i tot quan sentia els passos de l’investigador ques’acostava. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAixò, en principi, representava un inconvenient per a Pavlov. Però després vaentendre que això li permetria estudiar una forma senzilla però important de senzillal’aprenentatge, i potser el podria portar a una millor comprensió delfuncionament del cervell.Per eliminar la possible influència d’estímuls estranys, va aïllar a cada gos enuna petita cambra. Cada gos portava un petit artefacte que feia que la seva saliva artefacteanés a parar a un tub per mesurar mesurar-la.Feia sonar una campaneta i verificava que no tenia cap efecte sobre la salivaciódel gos. El so de la campaneta era un estímul neutre.En canvi, si mostrava un tall de carn al gos, aquest començava a salivar. Ja quela carn provocava una resposta natural en el gos, la salivació, de la carn en va direstímul incondicionat i de la salivació en va dir resposta incondicionada.Després passava a fer sonar la campaneta i, immediatament després presentava prla carn. Al principi el so de la campaneta no produïa salivació, però a la llargas’aconseguia fer salivar el gos quan sonava la campaneta. El so de la campanetahavia deixat de ser un estímul neutre (que no provocava resposta) i s’haviaconvertit en un estímul condicionat. condicionatLa salivació per la carn era la resposta incondicionada, però quan es produeixcom a resposta a l’estímul condicionat, és a dir, al so de la campana, laconsiderarem resposta condicionada condicionada.Pavlov va repetir l’experiment per condicionar gossos en presència d’estímuls condicionartals com llums, tocs a les potes, visions de formes geomètriques...S’han realitzat experiments semblants amb mamífers, aus, invertebrats, i en totss’ha aconseguit condicionar-los. condicionar 73 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACom més jove és un animal més fàcilment se’l condiciona.Un altre element important és el temps transcorregut entre la presentació del’estímul neutre i l’estímul incondicionat. En principi cal que hi hagi unasuccessió gairebé immediata entre els dos estímuls. Pavlov treballava enseqüències de mig segon entre la campaneta i la carn. Però es va comprovarposteriorment que certs condicionaments com l’aversió als gustos es produeixenigualment en situacions de molta més demora. Per exemple, si donem a una ratamenjar enverinat per tal que li provoqui malestar intestinal, malgrat la mancad’immediatesa entre la ingesta i el malestar el condicionament es produeixigualment. D’alguna manera és com si els condicionaments absurdsnecessitessin la immediatesa, mentre que els més lògics es produeixen de formamés natural.En aquesta mateixa línea, es va fer un experiment que tenia com a finalitatprotegir als coiots americans30. Es temptava als coiots per a què mengessincadàvers d’ovelles que tenien una substància que provocava nàusees al capd’una estona. Així els coiots van aprendre a no menjar-se els xais i deixartranquils els ramats. Va caldre després convèncer els ramaders que no caliaexterminar els coiots, ja que no eren perillosos pels seus ramats.UTILITAT DEL CONDICONAMENT CLÀSSIC:L’aprenentatge per condicionament clàssic és molt útil en l’adaptació biològica.Ajuda als organismes a preparar-se per a un fet positiu o negatiu imminent.Per exemple, el cérvol que sent que una branca es trenca, aprèn que tot seguitapareix un depredador i, per tant, no s’espera impassible, sinó que segregaadrenalina que l’ajudarà a fugir.Pel que fa a l’home, els psicòlegs han trobat una utilitat terapèutica alcondicionament que permet l’associació de determinats estímuls i respostes.A la pel·lícula “La naranja mecánica” s’utilitza un mètode de condicionamentclàssic per eliminar una conducta agressiva del protagonista. Se li ensenyenfilmacions d’agressions violentes i se li administren substàncies que provoquennàusees. Finalment, la violència li provoca directament nàusees.De tota manera, quan s’aplica a animals intel·ligents i, principalment a persones,cal tenir present (i això Pavlov no ho tenia en compte) que la intel·ligència i elpensament tenen la finalitat d’interpretar i analitzar les situacions per donar la 74resposta més adequada, de tal manera que no es pot pretendre inculcar de forma Página30 Gustavson, 1974

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAarbitrària qualsevol associació estímul-resposta. Per exemple, quan ambfinalitats terapèutiques s’administra a alcohòlics alcohol barrejat amb unasubstància vomitiva, associaran sempre l’alcohol amb la nàusea? Els alcohòlicsentenen que la nàusea la provoca quelcom diferent de l’alcohol i no quedencondicionats.GENERALITZACIO DE L’ESTÍMUL:Una resposta condicionada a un estímul x tendeix a reaparèixer en presènciad’estímuls semblants a x.Watson i Rayner van realitzar l’any 1920 un estudi molt conegut (si bé d’unaètica més que dubtosa) amb un nen d’onze mesos que es deia Albert. L’Albert,com la majoria dels nens, s’espantava i plorava si sentia un soroll fort i estrident.Per altra banda, no tenia por de les rates blanques. Els experimentadors es vandedicar a mostrar una rata blanca al nen i, quan l’Albert volia tocar-la feien picarun martell contra una barra d’acer just al darrera del cap del nen i el nen plorava.A la setena vegada que ho repetien, el nen es va posar a plorar només de veure larata.Al cap de cinc dies es va veure que el nen havia generalitzat la seva respostacondicionada, de tal manera que només de veure un conill, un gos o un abric depell de foca es posava a plorar.EXERCICIS9.1.Identifica en l’experiment de Watson i Rayner els següents elements: • estímul incondicionat • resposta incondicionada • estímul neutre • estímul condicionat • altres estímuls condicionats per generalització • resposta condicionada9.2.Utilitzant el codi deontològic del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, comenteul’experiment de Watson i Rayner. Podeu trobar el codi a http://www.copc.org. Cliqueu a “quèés el COPC”, “comissió deontològica”, “codi deontològic”.A partir d’aquesta mena d’experiments alguns psicòlegs creuen que som unamena de dipòsit ambulant d’emocions condicionades. Tenint en compte això,també podem intentar controlar les emocions dels pacients per sistemes decondicionaments. Fins i tot podríem intentar manipular la societat. L’escriptor 75A.Huxley, en la seva obra més coneguda: “Un món feliç”, s’imagina un mónabsolutament controlat (el títol és irònic) on els homes són de diferents menes Páginasegons els processos de manipulació genètica i de condicionament del seu

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAaprenentatge. Així, hi ha diverses categories d’homes, com els delta, o elsèpsilon, a què es refereix en el fragment de la pàgina següent.EXERCICI9.3.1.Busca els estímuls i respostes condicionats i incondicionats que apareixen al laboratori neo condicionats neo-pavlovià.2.Quina diferència notable detectes entre l’experiment del text i el de Pavlov?3.Creus que seria possible aquest condicionament inesborrable? 76 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEXTINCIÓ I RECUPERACIÓ ESPONTÀNIASi fem sonar la campaneta i no presentem menjar la resposta condicionadasanirà extingint.Però si deixem passar unes hores i tornem a fer sonar la campana, reapareix laresposta condicionada. La recuperació espontània és la reaparició d’una respostacondicionada (debilitada) després d’una pausa. ionadaAixò permet pensar que l’extinció consisteix a “contenir” la respostacondicionada, més que no pas a eliminar-la eliminarDISCRIMINACIÓPavlov va ensenyar als seus gossos a respondre només a certes campanetes i norespondre a altres campanes amb tonalitats diferents. Aquest seria un feno fenomeninvers al de generalització.Com la generalització, la discriminació és valuosa per a la supervivència. Ésimportant que un nen que aprèn a tenir por dels cotxes que pas aprèn passen pel carrergeneralitzi l’estímul, fent extensiva la por a camions i motos. Però també ésimportant aprendre a diferenciar. És interessant que el nen aprengui a evitar ungos perillós, però que no s’espanti davant d’un gos inofensiu o davant d’unanimal engabiat. 78 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEXERCICI 9.4.Comenta el text següent tenint en compte els elements conceptuals estudiats (estímuls Comentaneutres, incondicionats, condicionats i condicionats per generalització, respostesincondicionades i condicionades).Què creus que es podria fer per ajudar a la noia de l’article? 79 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA2.APRENENTATGE PER CONDICIONAMENT OPERANTTambé es coneix com aprenentatge instrumental. Es tracta d’adquirir un hàbit ohabilitat que serveixi com a mitjà per aconseguir una finalitat. No parlem demoviments reflexos sinó voluntaris. No es tracta d’adquirir una manera derespondre a un estímul sinó d’aprendre a fer quelcom per a obtenir alguna cosaagradable o suprimir una sensació dolorosa.Miller i Konorski van descobrir aquesta modalitat al 1928. Però va serB.F.Skinner (1904-1991) el que el va sistematitzar i experimentar.LA CAIXA DSKINNER:Per a realitzar els seus experiments,Skinner va dissenyar una caixainsonoritzada a la mida d’una rateta od’un colom. A la caixa hi ha una palancao una tecla que, en ser pressionada, facaure un trosset de pinso. A més hi ha unartefacte que enregistra el nombre devegades i el moment en què l’animalprem la palanca o pica la tecla.Introduïm-hi una rata. Al cap d’unaestona començarà a tenir gana. Laprimera reacció en front de la gana seràdonar voltes a la caixa, però arribarà unmoment en què aprendrà a prémer lapalanca per obtenir menjar.Si ho analitzem en termes d’estímul-resposta condicionat-incondicionat tenim: • EI : gana • RI : donar voltes per la caixa • EC: gana • RC: prémer la palancaFixeu-vos que, a diferència del condicionament clàssic, no hi ha estímul neutre,la RI és diferent de la RC, i en canvi els estímuls són idèntics. A més, hi ha un 80element nou: la recompensa que estimula l’aprenentatge. D’aquesta recompensa Páginaen direm reforç. Sense reforç no hi hauria aprenentatge.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAMODELAMENTEn els seus experiments, Skinner utilitzava un procediment en el qual lesrecompenses guiaven progressivament la conducta natural de l’animal cap a laconducta desitjada. Aquest procediment gradual es coneix com a modelament.En el cas de la rata, al començament es donava una recompensa pel sol fetd’aproximar-se a la palanca. S’exigia després que s’hi acostés més. Finalmentnomés es recompensava a la rata si premia la palanca.La idea d’Skinner és que l’educació dels nens, la direcció dels treballadors d’unaempresa o les tècniques de promoció de comportaments socialment desitjablestambé s’han de regir per el sistema de modelament. Cal recompensar lesaproximacions a la conducta desitjada, és a dir, els progressos, i mai norecompensar les conductes no desitjades o els estancaments. Per exemple, sivolem que un nen aprengui a demanar les coses sense fer rabietes, mai nocedirem a una rabieta, però també estarem atents a recompensar adequadamentels seus progressos en la forma de demanar. La trista realitat és que molts paresno fan cas (per mandra, per distracció...) dels nens si no xisclen i ploren, idesprés es queixen que xisclin i plorin!PRINCIPIS DEL REFORÇAnomenem reforç o reforçador a tot el que augmenta la freqüència d’unaresposta.En l’experiment que hem explicat de la caixa d’Skinner, el reforçador era larecompensa en forma de menjar.De reforçadors n’hi ha de dues menes: reforçadors positius i reforçadorsnegatius. • Reforçadors positius: consoliden una resposta presentant un estímul positiu després de la resposta. Per exemple, subministrar quelcom positiu com el menjar per a un animal, una carícia per a un humà, els diners... El reconeixement social també és un reforç positiu per als homes. Es tracta simplement que els altres aprovin la nostra conducta, ens felicitin o bé reconeguin que som competents. Aquest principi té unes implicacions pedagògiques clares. A més, aquest és també un aspecte molt important en els sistemes moderns de gestió de personal a les empreses: el 81 reconeixement és un reforçador que pot ser molt efectiu i que és molt barat si ho calculem amb diners. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • Reforçadors negatius: en aquest cas la resposta es consolida perquè redueix o elimina quelcom negatiu. Per exemple: podem electrificar la caixa d’Skinner de tal forma que la rata rebi xocs elèctrics fins que premi la palanca. La resposta “prémer la palanca” anul·la una situació desagradable.Un pare que cedeix quan el nen fa una rabieta rep un reforç negatiu per a la sevaconducta (el nen deixa de plorar). El nen, en canvi, rep un reforç positiu: el pareli consent el que ell vol.Un alumne que ha suspès i estudia més per al proper examen rep un reforçnegatiu, ja que es redueix l’angoixa, i un reforç positiu, ja que millora la nota.Noteu que “reforç negatiu” no vol dir de cap manera “negació del reforç”, sinótot el contrari.Hom creu generalment que oferir recompenses per a una conducta la reforçarà.Cal tenir en compte, però, que a vegades existeix una motivació intrínseca, és adir, un desig espontani de realitzar la conducta, un gust natural per fer-ho.Recompensar excessivament una conducta que de per si ja resulta agradable alsubjecte pot ser contraproduent. Això es coneix com “efecte de la justificacióexcessiva” Es com si l’individu pensés: “si m’han de subornar per a què faciaixò, és que no val la pena fer-ho gratuïtament”. En un experiment31 es prometiaals nens una recompensa si jugaven amb un trencaclosques, i els nens acabavenjugant-hi menys que els nens no recompensats del grup de control. Elsentrenadors de joves esportistes han de potenciar la motivació intrínseca (el gustper l’esport i la competició) més que no pas oferir recompenses o castigar elsque no assoleixin un determinat rendiment (no convocant-los per al partit, perexemple)32.També podem distingir entre reforç immediat i reforç retardat.Els animals, en general, responen només a reforços immediats. Els homes, encanvi, responem a reforçadors molt demorats: el sou de final de mes, les notesde final de curs, el títol a final de carrera, la pensió de jubilació que rebremdesprés de 30 anys d’estalviar cada mes...Experiments realitzats amb nens de 4 anys mostren una relació significativaentre la capacitat de reforç retardat i el rendiment en general. Els nens queprefereixen una recompensa important demà, més que una de petita immediata,es converteixen en adolescents més competents des del punt de vista social iamb millors resultats en les seves activitats33. Sembla doncs desitjable moure’s 8231 Deci, 1999 Página32 Deci i Ryan, 200033 Mischel i col.laboradors, 1989

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAper reforços diferits. Però la influència del reforç immediat és gran. Penseu, perexemple, en aquella hora més de televisió, bo i que sabeu que demà us costaràde llevar-vos.EXERCICI9.5.Busqueu més exemples de reforços immediats que passen al davant de possibles reforçosdiferits.Donada la importància del reforç immediat, quan prenem consciència que unadeterminada conducta pot produir un efecte desitjat a mig o llarg termini, podemcercar sistemes d’autoreforç. Per exemple: m’adono que si estudio cada dia dueshores més, obtindré bons resultats acadèmics; però aquests resultats arribaran alcap d’uns mesos. El que puc fer és premiar-me a mi mateix cada dia només sicompleixo el que m’he proposat. Ja que el reconeixement social actua com areforç positiu, serà bo que informi de les meves intencions a la gent quem’envolta. Això s’aplica també en teràpies de grup per tractar conductesindesitjades com l’alcoholisme, l’alimentació descontrolada (en cas d’obesitat)...EXERCICI9.6.Un compromís en públic és, com hem vist, molt positiu. Creieu que això pot tenir algunacosa a veure amb la vida en parella?PROGRAMES DE REFORÇAMENTA la vida real no es produeixen normalment reforçaments continus. A vegadesels comportaments obtenen recompensa i a vegades no. Per això parlem dereforçament parcial (o intermitent). L’aprenentatge inicial sol ser més lent ambel reforçament parcial, però produeix una major persistència (més resistència al’extinció). Per això la millor forma de modelament consisteix a començar ambun reforçament continu i continuar amb un reforçament parcial. Quanl’investigador redueix gradualment l’entrega de menjar fins a donar-lo pocsovint i de forma impredictible, els coloms de la caixa d’Skinner poden pessigarla tecla fins a 150.000 vegades sense obtenir resposta34.Skinner va definir quatre programes de reforçament parcial: • Programes de raó fixa. Es reforça el comportament després d’un nombre establert de respostes. Per exemple, a un treballador se’l paga per cada 83 trenta peces acabades. Després de la recompensa el subjecte fa un petit Página34 Skinner, 1953

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA descans, però quant més descansa més triga a obtenir la nova recompensa, per la qual cosa reinicia l’activitat amb intensitat. • Programes de raó variable. Es reforça el comportament després d’un nombre impredictible de respostes. Per exemple, a les màquines escurabutxaques el jugador no sap quan arribarà el premi, i això el porta a seguir-ho intentant, a vegades fins a l’extenuació. • Programes d’interval fix. Reforcen la primera resposta després d’un temps fixat. Si cada hora donem menjar al colom, quan s’acosta l’hora comença a picotejar la palanca, però no picoteja quan encara falta molt. • Programes d’interval variable. Reforcen la primera resposta després d’un temps impredictible. Tendeixen a produir una resposta lenta i constant.EL CÀSTIGEl càstig té l’efecte contrari al del reforç: disminueix la freqüència d’unadeterminada conducta.El càstig, però, té diversos inconvenients: • El càstig augmenta l’aprenentatge de l’agressivitat, en tant que fomenta l’agressió com a forma d’afrontar els problemes. • El càstig pot produir efectes secundaris, com emocions negatives, sentiments de culpabilitat i vergonya. • La conducta castigada no s’oblida, sinó que es reprimeix. Si el càstig és evitable, el comportament indesitjat pot reaparèixer en ambients “segurs”. El nen que aprèn a no dir paraulotes a base de rebre, probablement no les dirà a casa, però pot parlar encara pitjor quan sigui entre amics. De fet, el que ensenya el càstig és a reaccionar davant l’amenaça del càstig. Quan l’amenaça no és present, la conducta pot reaparèixer impunement.Skinner afirmava que el que ensenya més sovint el càstig és la forma d’evitar-lo.Per exemple: encenem un llum vermell i al cap d’un segon electrifiquem la caixad’Skinner fins que la rata no premi la palanca. La rata aprendrà a prémer lapalanca tan bon punt vegi que s’encén el llum.És cert que un càstig breu i contundent pot ser eficaç i, a vegades, pot provocarmenys patiment que la conducta autodestructiva que reprimeix. Però el càstig noguia cap a una conducta millor. El càstig ens separa de la conducta indesitjada,però cal també un reforç que ens guiï cap a la conducta desitjada. Per tant, la 84més gran eficàcia correspon a la combinació de càstig i reforç. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAPRENENTATGE LATENT:A banda de l’efecte del reforç o el càstig sobre la conducta, també es possible unaprenentatge latent que es posa de manifest quan apareix la recompensa. Perexemple, si deixem uns dies una rata en un laberint, va elaborant una mena demapa mental del laberint i va aprenent a sortir-ne. Quan es col·loca menjar a lasortida per primera vegada en pot fer la mateixa via de sortir que les que n’hanaprès des del principi amb recompensa a la sortida35.3.APRENENTATGE PER OBSERVACIÓ:El psicòleg Albert Bandura afirmava que “l’aprenentatge seria summamentcostós, i fins i tot atzarós, si la gent hagués de dependre exclusivament delsefectes dels seus propis actes per saber el que ha de fer”. Bona part del queaprenem prové de la observació de la conducta dels altres. Els “altres” realitzenun paper de model. L’individu és més modelable quan és més jove. El nen aprènels models de comportament que observa al seu entorn, tant si són prosocials(positius, útils...) com antisocials.Forma part de la saviesa popular que “cal predicar amb l’exemple”. L’únic quehan fet els psicòlegs és comprovar-ho amb observacions estadístiques iexperiments.Sabem que és bo donar exemple. Però sovint els pares obliden que els nensaprendran a fer el que fan ells, més que no pas el que els pares diguin que volenque facin. Per exemple: • Els fills de pares no fumadors solen ser no fumadors. • Els homes que maltracten la seva esposa solen ser fills de pares que maltractaven la seva mare. • Per aconseguir que un nen vulgui llegir llibres cal que tingui com a model a gent que llegeix (principalment els pares o germans).Òbviament, els fills no sempre segueixen el model dels pares. D’entrada lacapacitat d’analitzar intel·ligentment les situacions per part dels nens, quan esfan grans, és bàsica (en parlarem més endavant de la intel·ligència). Però, a més, 85 Página35 Tolman i Honzik, 1930

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAhi ha moltes altres fonts de models que rep el nen i l’adult: el barri, l’escola, ellloc de treball, la televisió...Durant l’adolescència els pares poden ser un “model a rebutjar” per motiuspurament d’autoafirmació de la pròpia individualitat. Cal, en arribar aquestmoment, que els pares no s’ho prenguin a la valenta, que siguin comprensius itolerants, i que es fixin molt bé en els detalls del comportament del fill quepuguin posar de manifest que la seva conducta va cap a uns camins perillosos.Es bo que els pares confiïn en els fills i que els ho facin notar, però ésinconscient deixar-los totalment descontrolats. Els models assumits durant lainfància no desapareixeran malgrat l’autoafirmació a través de l’oposició alspares, però hom no pot estar mai del tot segur que no es produiran desviacionsperilloses.36 Més que mai, durant l’adolescència cal buscar una màxima“raonabilitat” i coherència, evitant els intents d’autoritarisme. Un pare moltautoritari pot, a vegades, controlar de forma obsessiva al seu fill durantl’adolescència, però a risc de provocar-li seriosos trastorns en el seucomportament posterior quan sigui un adult o un jove amb prou autonomia perdefugir qualsevol control.LA TELEVISIÓ COM A GENERADORA DE MODELSA molta gent els preocupa l’entrada de models indesitjables a través de latelevisió. Certament, molts models televisius no fan cap bé. Però prohibir veurela televisió sense oferir alternatives atractives també és un modelcontraproduent, i pot reforçar el desig de veure més televisió. Uns pares quequeden hipnotitzats davant la tele no poden fer un discurs al fill perquè no lamiri i vagi a estudiar. Si, a més, es disposa d’un aparell gegant, de qualitatsuperior, al lloc més destacat de la zona principal de convivència dins la llar,sempre engegada i amb un volum que tapa tota conversa possible, és ben normalde quedar-hi enganxat.Hi ha estudis37 que correlacionen el temps que els joves han passat davant la teleamb l’índex de delinqüència futura. Però la correlació no significa que hi hagiuna relació de causa-efecte. Potser el problema no és el que han vist a la tele sinóel que han deixat de fer durant les hores que han passat asseguts al sofà. 8636 Evidentment, estem parlant de nens que no hagin manifestat clarament uns comportamentsantisocials habituals. En aquests casos cal l’ajut professional d’un psicòleg, ja sigui a iniciativa de la Páginapròpia família, de l’escola o dels serveis d’atenció socials.37 Johnson, 2002

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEl que està molt clar és que la visió de l’agressivitat i la violència a la televisió oen qualsevol altre canal audiovisual provoca una insensibilització de lespersones davant la visió de l’agressivitat i la violència. Ens hem acostumat aveure certes imatges que fa cent anys ens haurien horroritzat. Quan l’any 1903, ala pel·lícula “El gran assalt al tren”, un vaquer disparava el seu revòlver enprimer pla molta gent es va espantar i va fugir del cinema. Ara hi ha públic per apel·lícules com les de Tarantino i encara més violentes. El principal modelnegatiu és el que donen els personatges atractius que cometen actes violents quesemblen justificats i no són castigats ni produeixen un dolor visible en lesvíctimes38 (per exemple, James Bond quan es carrega cinquanta vigilants,normalment amb cascs que els tapen la cara, o els bons de la Guerra de lesGalàxies que en maten deu mil també sota les cuirasses i els cascs)Cal fugir, però, del tremendisme: • Hi ha molts programes de TV que ofereixen bons models. • No és cert que “tot el dolent s’aprèn”. • Els nens solen ser capaços de distingir la ficció de la realitat. • El paper dels pares com a model sol ser molt més decisiu que el de la TV. • Els nens solen preferir les atencions dels pares i els jocs amb amics o germans, i la TV sol ser un recurs contra l’avorriment.El que s’ha estudiat més és la interrelació entre TV i comportament violent. Peròtambé seria interessant l’estudi de l’efecte de la televisió on certs “frikis”esdevenen personatges populars o s’exhibeix la misèria emocional delsparticipants.Tema de reflexió:Si bé hem vist que el nen rep molts models de llocs diferents, el paper dels pares com a modelde conducta no deixa de ser important (sense ser cap garantia). Seria bo que els pares fossinrealment un model digne de seguir. La realitat és, però, que els pares són simplementpersones, és a dir, gent atrafegada, cansada, estressada, amb una imaginació variable (avegades molt limitada), que han rebut ells mateixos uns models determinats, poc conscientsdel seu paper socialitzador, amb més bona voluntat que recursos... L’escola també ha d’oferirmodels de socialització positiva, però les seves limitacions també són importants. Sovint tenimnotícia de comportaments esgarrifosos ben propers a la nostra pròpia llar...Creieu doncs que hem de ser pessimistes? 87 Página38 Donnerstein, 1998

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAPRENENTATGE DEL LLENGUATGE EN EL NEN PETITUna de les coses més importants que li cal aprendre a un nen petit és a parlar.Sembla que això només és possible de petits. El cas del nen ferí d’Aveironapunta en aquesta direcció. Sigui com sigui, normalment se segueix la pautasegüent: • 1er mes: El nen utilitza un llenguatge gestual (gestos amb el cos i amb les cordes vocals, crits) per manifestar estats afectius (fam, dolor...) El més important és que nota que el més efectiu és fer fressa. Es una forma de comunicar-se a distància. A més, el nen si fa fressa se sent (autoconsciència) • 2on mes: Apareixen els primers sons vocàlics i consonàntics • 6è mes: Repetició constant de les seves vocalitzacions (balboteig). Es tracta d’exercicis de pràctica i experimentació fonològica que es presenten en forma de joc. • 9è mes: Comença tímidament la imitació de les paraules que sent • 1 any: Pronuncia paraules significatives dels seus desitjos. Són paraules- frase. Per exemple, “aiet” pot voler dir "vull llet". Les mares solen ser expertes en la interpretació d’aquestes paraules. Les paraules adquireixen significat. Apareixen paraules claus com “si” i “no”, malgrat que poden ser “ti”, “zi” i “oo” • 1,5 anys: Primeres frases incomplertes. Per exemple, “tete pupa” pot voler dir "m’he fet mal". Linteressant és que les paraules estan articulades, són independents, poden aparèixer en diferents combinacions. Progressivament aniran apareixent noms, adjectius, verbs sense conjugar, verbs conjugatsHi ha nens (principalment nenes) que a 2 anys ja construeixen frases correctes.Als 4 anys el nen ja disposa d’unes 2000 paraules, i als 6 anys d’unes 6000.L’enriquiment del lèxic no només depèn de la capacitat d’aprenentatge del nen.Es bàsic l’ambient en què viu i creix. Hi ha gent adulta que no arriba mai aposseir 6000 paraules.Aquesta periodificació no és estricta i admet un desenvolupament més lentd’alguna de les fases. De tota manera un desviament excessiu pot ser 88simptomàtic de problemes lleus (sordesa) o problemes psicològics o Páginaneurològics més greus.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA MEMÒRIADes d’un punt de vista psicològic, la memòria és qualsevol indici quel’aprenentatge ha persistit en el curs del temps. Ens permet reproduirsignes i imatges que hem percebut en el passat i aplicar habilitats que hemaprès. Recordem el significat d’una paraula, el que va passar ahir, la identitatd’una cara o com es fa per anar amb bicicleta. La memòria és el magatzem de lament, la reserva del saber acumulat.La memòria és una capacitat cognitiva molt desprestigiada. Es parla malamentde lanomenat ensenyament memorístic, com si es tractés d’un mal del passatque cal superar.Podem dir tranquil·lament a uns pares:"El seu fill té molt mala memòria però no es preocupi perquè és moltintel·ligent"i en canvi els deixarem aclaparats si els diemi:"El seu fill és menys intel.ligent que els altres però no es preocupi perquè té unamemòria excel·lent."En realitat sense memòria la intel·ligència seria buida, no tindríem material peranalitzar, relacionar i entendre. I una vegada hem entès quelcom, o bé hem presuna decisió, cal que ho recordem per evitar futures pèrdues de temps.Certament, l’ensenyament que no anava més enllà de recordar mecànicamentunes lliçons que calia recitar de memòria, amb punts i comes, però que no caliaanalitzar i entendre, era un sistema nefast que no potenciava l’esperit crític ni lacapacitat analítica i de comprensió. Però passar a un sistema on no es valora lacapacitat retentiva és un altre absurd.Penseu en vosaltres mateixos: creieu que us seria més fàcil estudiar el vostrecurs si poguéssiu recordar tot el que vàreu aprendre en cursos passats?, creieuque us seria més fàcil aprovar si fóssiu capaços de recordar tot el que heu sentitexplicar a classe?I si ho apliquem en general, què faria un metge que no recordés el més essencialdel que ha estudiat a la carrera?, faria diagnòstics intel·ligents? Què faria unjutge que no recordés les lleis?, faria judicis intel·ligents?Hi ha memòries prodigioses. El psicòleg rus Alexander Luria va estudiar el casde Shereshevskii, un home que era capaç de recordar llistes de 70 nombres o 89paraules, sempre que els hi llegissin amb una separació de 3 segons i en unambient sense sorolls que interferissin. Els podia repetir cap endavant i cap Páginaenrere. Recordava llistes que havia après feia 15 anys, i recordava el dia que

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAl’havia après. Feia de periodista i no li calia apuntar mai res a les rodes depremsa, ja que ho recordava tot.Fins i tot els que pensen que tenen mala memòria recorden moltes coses.Quantes paraules, cançons, cares, olors, recordeu?Imaginem que veiem 2500 diapositives de cares i llocs 10 segons cada una.Després veiem 280 d’aquestes diapositives aparellades amb una altra diapositivaque no hem vist. Segons un experiment39, la memòria normal permet encertarquina de les dues havíem vist en el 90% dels casos.FUNCIONS DE LA MEMÒRIA: EL REGULAR I LEXCEPCIONALEn els sistemes naturals, la funció primordial i bàsica de la memòria éspossibilitar ladaptació dels organismes al seu entorn mantenint informaciósobre com reaccionar davant els canvis externs que es produeixen.Adaptar-se a lentorn és predir-lo, anticipar el que pot ocórrer per adaptar laconducta. Ens detindrem una mica a reflexionar sobre els problemes que aixòplanteja a la memòria de qualsevol organisme.Lentorn, en general, es comporta amb regularitat. Tanmateix, no sempre solser aquesta una regularitat simple i fàcil daprendre. A vegades els patrons deregularitat són tan complexos que, a primera vista, ens pot semblar quelentorn es comporta de manera caòtica. Per adaptar-se a lentorn, unorganisme lha de poder predir. La memòria ens permet de representar comsha comportat lentorn anteriorment i, basant-nos en aquella representació,poder predir com es comportarà en el futurTanmateix, lexcepció i el fet aïllat també poden ser extraordinàriamentimportants per a ladaptació. La possibilitat daprendre no sols a partir de larepetició de lexperiència, sinó a partir duna única experiència és moltimportant perquè ens permet de captar lexcepció i, des daquesta, entendre lesregularitats complexes de lentorn. A més, ens permet de servir-nos delllenguatge com a mitjà per a aprendre, en una sola experiència comunicativa,coses per a les quals altres persones nhan necessitat moltes.El llenguatge, instrument compartit socialment, modula la configuració dela memòria del subjecte. Veurem com diversos dels sistemes de memòria quedescriurem posteriorment estan íntimament relacionats amb el llenguatge; perexemple, el llaç fonològic, que veureu quan repassem la memòria de treball, icerts aspectes de la memòria semàntica i la memòria episòdica, que veurem 90dins un apartat sobre memòria a llarg termini. Página39 Ralph Haber, 1970

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAELS SISTEMES DE LA MEMORIA:El que anomenem memòria és, en realitat, un conjunt de funcions i tasquesmolt diferents.Quan parlem de funcions o tasques de memòria sempre estem fent referència aprocessos dadquisició, retenció i recuperació dinformació. Tanmateix,reflexioneu una mica en com poden arribar a ser de diferents els processossegüents: • Recuperar del nostre lèxic mental les paraules necessàries per al discurs que estem elaborant en un moment determinat quan parlem amb algú. • Recordar quina és la seqüència daccions adequada en una situació social estereotipada (per exemple, anar a menjar a un restaurant) i adequar la nostra conducta a aquesta seqüència. • Respondre una pregunta de tipus tema en un examen. • Identificar una cara coneguda • Recordar com es va amb bicicleta • …Les tasques de la memòria estan constantment interactuant amb altrestasques cognitives. Els processos de memòria estan relacionats amb lexecuciódaltres processos tenint en compte la tasca que el nostre sistema cognitiuestigui fent a cada moment. 91 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAÉs difícil pensar que la memòria que ha de complir funcions tan diferents,manejant informacions de modalitats sensorials diverses, pugui tenir uncaràcter unitari. Per tant, pensem que el que anomenem memòria és, de fet, unconjunt dentitats que podem distingir perquè executen diferents processosque serveixen per a complir funcions diverses.El que acabem de dir no ha de fer-nos pensar que cada sistema funciona demanera independent dels altres per desenvolupar unes funcions. Més aviat,hem de pensar que tots els sistemes de memòria operen coordinadament perdesenvolupar qualsevol funció, encara que, depenent daquesta, la participacióde cada sistema serà diferentEn termes generals, un sistema de memòria és un sistema capaç de registrar,emmagatzemar i fer servir posteriorment un conjunt dinformació i que podemdefinir determinant alguns dels paràmetres que el caracteritzen i les funcionsque compleix.MEMÒRIA SENSORIALEn termes generals, la funció primordial dels sistemes que componen lamemòria sensorial és retenir durant un espai de temps molt breu els estímulssensorials que rebem, de tal manera que es pugui completar lexecució dels 92processos perceptius. Són sistemes molt bàsics i primitius que no depenen deprocessos daprenentatge per part del subjecte. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALa memòria sensorial no és un únic sistema, sinó que per ara shan identificatdos sistemes semblants especialitzats en el tractament de la informació queentra per les nostres dues vies sensorials principals: la visual i lauditiva. Nosabem, de moment, si hi ha sistemes equivalents per a les altres modalitatssensorial.MEMÒRIA ICÒNICAEl primer fenomen que hem dentendre per a aproximar-nos a la memòriaicònica és que la durada subjectiva dels estímuls visuals no es corresponexactament amb la presència dels estímuls davant els ulls.Segurament haureu vist que, quan una persona mou ràpidament un cigarret oun pal encès en un lloc fosc, en lloc de percebre la punta encesa del cigarretcom un punt que es mou en lespai, es perceben la línies que descriuen la sevatrajectòria. Això ocorre perquè la imatge del punt a cada lloc de lespai per ontranscorre roman (per a nosaltres), deixa una empremta en la memòria durantun breu espai de temps abans desvair-se i unir-se així la imatge dun punt ambla que es genera en el punt contigu de lespai.Per tant, des del punt de vista adaptatiu, la funció de la memòria icònica ésallargar la durada dels estímuls visuals de tal manera que es puguin completarels processos perceptius.Quant dura lempremta icònica? Una primera aproximació al problema dela durada de lempremta icònica ens la pot donar el fet de pensar com són elsmoviments sacàdics oculars. Quan llegim o veiem alguna cosa els nostresulls es fixen breument en una part de lestímul i, a continuació, donen un salt(durant el qual no es produeix cap entrada dinformació) per fixar-se durantuna altre període breu en un altre punt. I així, successivament. Aquests són elsque sanomenen moviments sacàdics oculars. Fixeu-vos que, si durant el saltlull no transmetés informació, hauríem de veure amb discontinuïtat, com aflaixos. És precisament la conservació de lempremta icònica duna fixació finsa la següent el que ens permet de veure amb sensació de continuïtat.Tanmateix, lempremta icònica ha de durar almenys tant com el que lull trigaen cada salt.Avui en dia sestima que la durada de lempremta icònica és alvoltant dels 0,25 segons.Treballant sobre lestímul present, o sobre lempremta icònica durant el tempsaddicional que proporciona, el nostre sistema cognitiu codifica part de lainformació que estem veient (la que interessa a la tasca de cada moment).Aquest procés de codificació al qual ens referim no és res més que latribució 93de significat, és a dir, la connexió entre lestímul que entra i algunarepresentació que ja està en la nostra memòria a llarg termini. Aquest Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAtreball, com veurem, és funció de la memoria operativa que connecta lainformació que entra en cada moment amb la que ja tenim.La informació visual de la qual no socupa la memòria operativa (en presènciade lestímul o sobre lempremta icònica) es perd en desaparèixer lempremtaicònica. Per això, de vegades, malgrat el fet que un element determinat hagiestat en el nostre camp visual no lhem percebut en absolut.MEMÒRIA ECOICALa memòria ecoica és un sistema de característiques similars a la memòriaicònica especialitzat en el processament primerenc de la informació auditivaque rebem. Es pensa que la funció primordial de la memòria ecoica seria la demantenir breument lestímul auditiu, de tal manera que el nostre sistemacognitiu disposi dun temps addicional per a processar-lo.Les dades que té sobre les durada de lempremta ecoica són menys clares queles obtingudes en els experiments sobre memòria icònica. Tanmateix, semblaque la durada de lempremta ecoica és una mica superior.MEMÒRIA DE TREBALLEl terme memòria de treball és la traducció del terme original anglès deworking memory. A més, ho trobareu traduït en la literatura sobre la memòriaper altres termes com el de memòria operativa o memòria en funcionament.És un tipus dentitat psicològica que manté i maneja temporalment lainformació rellevant per al que sestà fent en cada moment.La memòria de treball estaria composta per tres sistemes separats peròinteractuants: lexecutiu central, el llaç articulatori i lagendavisuoespacial.Lexecutiu central és el responsable del processament i lemmagatzematgetemporal dels productes dels seus processos. Aquest component pot delegarfuncions demmagatzematge en els altres dos sistemes dependents: el llaçfonològic per al manteniment de la informació verbal i la repetició subvocal, ilagenda visuoespacial per a mantenir les imatges visuals i els componentsespacials.LLAÇ FONOLÒGICÉs un sistema que no solament representa la informació lingüística que rebemen codis fonètics (en el seu so), sinó que també maneja els programes motrius 94que possibiliten larticulació de llenguatge (els programes que fan quemoguem adequadament els òrgans fonatoris quan parlem). Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEl llaç fonològic, per tant, és fonamental per a la producció i comprensió delllenguatge, començant per aprendre a parlar i també a llegar. Probablement, elllaç fonològic serveix per comprendre el llenguatge a partir demmagatzemarels sons de la frase completa per ser després analitzada gramaticalment.El llaç fonològic consta de dos components o subsistemes: 1. Un magatzem fonològic amb capacitat per a retenir informació basada en els codis fonològics del llenguatge. 2. Un procés de control articulatori basat en la parla interna o subvocal, que compleix les dues funcions següents: a. Refrescar, mitjançant el repàs, les empremtes fonètiques del magatzem fonològic. b. Traduir la informació verbal que entra per la via visual quan llegim a un codi fonològic.Les empremtes produïdes per la informació verbal que rebem (via auditiva ovisual), representades en un codi fonològic i mantingudes en el magatzemfonològic, sesvaeixen i es fan irrecuperables després dun segon i migaproximadament.Aquestes empremtes es poden reactivar per un procés de lectura dins el procésde control articulatori, el qual torna a realimentar el magatzem fonològic(repetim mentalment el que hem sentit o llegit). Aquest és el procés quesubjeu en el repàs subvocal, que pot fer que la informació es mantingui tot eltemps que sestigui executant aquest procés.Si la informació verbal ens arriba via auditiva es representa directament iinevitablement en el magatzem fonològic; i si la informació verbal ens arribavia visual, quan llegim, el procés de control articulatori tradueix aquestainformació dun codi gràfic a un codi fonològic.El que acabem de dir no implica que la informació verbal que rebem només esrepresenti en aquests codis fonològics. Qualsevol informació verbal que ensarriba, escoltant o llegint, a més es pot representar daltres maneres: pot activarsignificats més o menys abstractes i pot generar la formació dimatges mentals.Lefecte de la parla no atesa: Lefecte de la parla no atesa es produeix quanel subjecte ha de retenir una quantitat delements presentats visualment i,alhora, se li presenta material verbal parlat irrellevant al qual el subjecte no hadatendre. Llavors el seu rendiment en la tasca de memòria es deteriora. 95Lefecte de la parla no atesa es produeix sempre que allò que el subjecte rebicom a informació no atesa tingui naturalesa verbal. És a dir, lefecte de la Páginaparla no atesa es produiria igual amb parla que el subjecte entén, com amb

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAparla en un idioma que el subjecte no entén en absolut, i també amb unconjunt de síl·labes sense sentit. Lefecte de la parla no atesa es produeixperquè els elements fonològics de la informació verbal, encara que aquesta nosigui atesa, tenen accés, directe i inevitable, al magatzem fonològic desplaçanti interferint la informació que hi ha allà.Pot accedir qualsevol so al magatzem fonològic? Levidència empíricasuggereix que no, ja que no shan aconseguit demostrar efectes pertorbadorsequivalents a les paraules amb soroll no atès. Això no vol dir que el soroll notingui cap efecte pertorbador, si no que no és tan gran aquest efecte com el dela parla. Tots sabem el que ens pot destorbar el soroll quan intentemconcentrar-nos en alguna activitat.La música no atesa té un efecte pertorbador? Aquesta pregunta és rellevantperquè moltes persones estan acostumades a estudiar amb música.Lexperimentació sobre aquest tema ha demostrat que, si la música vaacompanyada de parla, és a dir, si a la música li acompanya el cant (sigui o nocomprensible), lefecte és equivalent al de la parla no atesa. Lefectepertorbador és molt inferior en el cas de la música estrictament instrumental.Sha devitar estudiar amb la ràdio posada? Si ens atenim exclusivament alque acabem de dir, la resposta inequívoca seria que sí. Tanmateix, la qüestióés més complexa. Lestudi constitueix un hàbit en el qual estan implicats moltsmés factors, al marge de lefecte de parla no atesa que ens "autoadministrem".Hi ha persones que estan habituades a estudiar amb la ràdio posada i serienincapaços de fer-ho si no és en aquestes condicions. Per tant, tret que aquestespersones estiguin disposades a substituir aquest hàbit (amb despesa de temps iesforç que això implica) per lhàbit més aconsellable destudiar en silenci, seràmillor que estudiïn sotmesos a lefecte de parla no atesa que no el fet que noestudiïn gens.Lefecte de la llargada de les paraules: Segons Miller (1956), lamplitud dememòria que el subjecte podia manejar com una unitat estava entorn dels setelements dinformació (fossin aquests lletres, síl·labes, paraules, idees oqualsevol cosa que el subjecte pogués codificar com una unitat dinformació,que Miller anomenava “chunks”). Però ara sabem que això no és així. De fet,sha demostrat experimentalment que la quantitat dinformació que cap en el 96magatzem fonològic, seria el nombre delements que es poden pronunciar endos segons aproximadament, independentment de la seva llargada. També sha Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAdemostrat experimentalment que hi ha una correlació positiva entre lavelocitat amb què parla el subjecte i la seva amplitud de memòria.AGENDA VISUOESPACIALLagenda visuoespacial és un component de la memòria de treball especialitzaten la representació dels components visuals i espacials de la informació. Aixòés fonamental en totes aquelles tasques que impliquen orientació geográfica oplanificació espacialEls resultats dels estudis sobre estimacions a partir dimatges mentalssuggereixen similituds profundes entre la percepció i la manipulació enmemòria dimatges visuals. Els éssers humans creem i manipulem imatgesmentals amb unes qualitats similars a les que tenen les imatges que percebem.Intenteu formar una imatge mental duna mosca posada sobre lorella dunelefant. Després intenteu visualitzar mentalment la mosca detalladament ialhora mantenir a la imatge mental lelefant complet. Probablement usresultarà impossible. O bé formareu una imatge mental de lelefant completamb una cosa semblant a un minúscul punt a lorella que representaria lamosca; o bé aconseguireu imaginar la mosca detalladament però veient nomésalhora un tros de lorella de lelefant. Just el que passaria si estiguéssiupercebent realment lescena.EXECUTIU CENTRALL’executiu central té el paper de controlador atencional. Es correspon al queintuïtivament anomenen “consciencia” o “pensament conscient”. Lexecutiucentral funciona com un sistema datenció; és a dir, un sistema deprocessament que: • distribueix els seus recursos entre les diferents tasques de processament que es fan en cada moment • controla el flux dinformació entre els diferents sistemes de memòria • i també compleix funcions demmagatzemament temporal de la informació.Si latenció és el mecanisme de control voluntari, aquest mecanisme és el mitjàque utilitza lexecutiu central per a exercir aquest control voluntari. Lexecutiucentral, per tant, planifica, regula, modifica i verifica les accions de maneradeliberada, és a dir, exerceix el control voluntari sobre elles per mitjà delatenció. La conseqüència de tot això és que els psicòlegs cognitius han acabat 97identificant, en termes generals, lexecutiu central i la consciència. Des Páginadaquest punt de vista, la consciència seria el resultat de levolució del nostresistema cognitiu (en última instància, del nostre cervell) i la resposta als

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAproblemes cognitius als quals senfronta lésser humà. Lésser humà no superanomés les pautes innates de conducta, sinó que pot travessar les fronteres queles motivacions biològiques i lexperiència immediata –laquí i lara– liimposen. La conseqüència daquest pas gegantí és la necessitat de tenir unsistema de control –la consciència– que per mitjà de latenció organitzi lanostra activitat al món dacord amb els nostres objectius i les nostres metes.Aquestes tasques que tenen a veure amb el repartiment dels recursos entreprocessos que estem realitzant simultàniament (per exemple, conduir i escoltarla ràdio) o amb el control del flux dinformació entre els diferents sistemes dememòria (per exemple, determinar quina informació accedeix des de lamemòria sensorial, o quina informació és necessari activar de la memoria allarg termini (MLT) en funció del que sestà fent en cada moment) sónoperacions mitjançant les quals controlem el nostre funcionament cognitiu queshan anomenat funcions executives:MAGATZEM: Per a realitzar la majoria de les coses que efectuem,necessitem mantenir temporalment, durant uns quants segons, certa porciódinformació. Els recursos de lexecutiu central són limitats i, per tant, commés dediqui a emmagatzemar, menys quedaran per executar altres processos,o viceversa, com més recursos demanin altres processos, menys quantitatdinformació podrà mantenir temporalment lexecutiu central.PROCESSAMENT: Daltra banda, se suposa que la memòria de treball, i enparticular lexecutiu central, desenvolupen tots els processos que constitueixenles nostres operacions cognitives. Aquestes poden ser de caràcter molt variat i,probablement, les operacions més complexes són un conglomerat de processosmés simples com comparar informació, ordenar-la, activar un programamotor, etc. En general, inclouria tota manipulació o transformació dunainformació.DISTRIBUCIÓ DE RECURSOS: Com acabem dassenyalar, els recursos deprocessament de lexecutiu central són limitats i, per tant, un important procésés el de repartir-los. Aquest repartiment sha de donar tant entre els processosde magatzem com entre les tasques de processament que sestiguin produintsimultàniament. Aquest repartiment es produeix de manera automatitzada enmoltes ocasions, però de vegades lexecutiu central ha dactuar de manera 98voluntària, controlada i estratègica sobre el repartiment que es fa. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACONTROL DEL FLUX D’INFORMACIÓ: Aquesta és una funciócomplexa que inclou un seguit de funcions més elementals: • Activació d’informació de la memòria a llarg termini. Veurem més endavant les diferents estratègies de recuperació. • Avaluació i actualització: Uns altres processos dels quals sha dencarregar lexecutiu central és el davaluar i seleccionar la informació que entra de lexterior a través dels sentits perquè aquesta sigui pertinent al processament que sestigui executant en cada moment, al mateix temps que simpedeix lentrada al sistema dinformació irrellevant. Processos semblants de tipus inhibitori shan de produir quan activem informació de lMLT. Perquè no es produeixi una sobrecàrrega dinformació a la memòria de treball, no sha de recuperar més que la informació necessària i pertinent de lMLT i sha dinhibir tota aquella informació potencialment relacionada però immanejable pels recursos limitats del sistema. • Canvi d’atenció o de tasca: Moltes vegades volem fer una cosa però ens adonem que involuntàriament nacabem fent una altra; per exemple, volem estar pendents de la lectura en la qual estem immersos, però contínuament algun pensament capta els nostres recursos i ens distreu. En altres moments ocorre el contrari: no podem deixar de fer alguna cosa encara que vulguem canviar dactivitat. Per exemple, volem evitar un pensament que ens resulta desagradable o dolorós i no podem apartar-lo de la nostra ment. Aquest exemple il·lustra un important procés de lexecutiu central que és determinant del funcionament cognitiu i que consisteix en el canvi controlat de latenció duns estímuls a uns altres o el canvi intencionat dun processament a un altre. Perquè es puguin executar de manera eficient els canvis datenció o de tasca, shan de donar processos de caràcter inhibitori sobre el conjunt destímuls o sobre el processament que necessitem abandonar per donar recursos a altres estímuls o a processaments.Lexecutiu central intervé pràcticament en totes les activitats que fem. Pelque hem explicat fins ara, es pot deduir que lexecutiu central està implicat enqualsevol procés cognitiu que requereixi el control i distribució delsrecursos cognitius de processament i magatzem dinformació. Per tant, siexcloem aquelles activitats que estan altament automatitzades, la resta passapel control de lexecutiu central. 99Un àmbit en el qual sha estudiat de manera especial la participació de Páginalexecutiu central és el de la comprensió del llenguatge. Ja hem vist que el

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAllaç fonològic pot tenir importància en el desenvolupament de la lectura i enels processos de comprensió. Tanmateix, a més dels processos que juguenamb la forma del missatge (amb els codis fonètics i articulatoris), per a lacomprensió del llenguatge també són importants els processos que manegenels significats. Comprendre un passatge llarg de prosa implica moltsprocessos que van més enllà de lanàlisi dels aspectes més formals delllenguatge: interpretar paraules ambigües segons el context general de lafrase i del text, conservar una representació de les frases anteriors i traslladarel significat a les següents, fer inferències sobre informació que no estàexplícitament inclosa en el text, etc.MEMÒRIA A LLARG TERMINILMLT conté aquella informació que podem recuperar al cap duns quantsminuts, hores, dies o, fins i tot, anys. Penseu, per un moment, la ingentquantitat dinformació que manté lMLT de qualsevol persona adulta:coneixem el significat de milers de paraules, reconeixem i sabem per a quèserveixen milers dobjectes, tenim records de moltíssimes coses que ens hanpassat, recordem adreces i telèfons, tenim molta informació que ens permet demoure orientadorament en lespai i seguir múltiples rutes; tenim una grandiversitat dhabilitats motrius com escriure en un teclat, anar amb bicicleta oconduir; sabem com sarticula la gramàtica que governa la nostra llengua, jaque som capaços de parlar i escriure amb certa correcció.L’MLT no és un sistema unitari, sinó que hi podem distingir diferentssubsistemes components.La primera gran divisió que podem establir en lMLT és la que separa dosgrans sistemes o, més ben dit, grups de sistemes: la memòria declarativa i lamemòria no declarativa. Els pacients amb lesions cerebrals que provoquenamnèsies solen presentar disfuncions en aspectes de la memòria declarativa,mentre que solen preservar intactes les funcions de la memòria no declarativa.Això ens indica que es tracta de dos sistemes diferents.MEMÒRIA DECLARATIVAEn primer lloc, un del trets de la memòria declarativa (i daquí el seu nom) ésla facilitat amb què els continguts es poden expressar amb paraules. 100Podem relatar el que vam fer en el nostre aniversari, o activar letiquetamartell davant la definició daquest objecte.En molts casos, però no pas sempre: Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • Laccés i recuperació de continguts de la memòria declarativa està guiat per processos de recerca conscient dirigits per la voluntat del subjecte. • Al costat de la informació recuperada, podem recordar conscientment lexperiència concreta en la qual va tenir lloc laprenentatge daquesta informació. • Quan sens planteja la recuperació de certa informació, immediatament sabem conscientment si en disposem o no.Habitualment, en el sistema de memòria declarativa se solen distingir dossubsistemes components: la memòria episòdica i la memòria semàntica.MEMÒRIA EPISÒDICADefinim la memòria episòdica com al record dobjectes, persones i situacionso episodis de què hem experimentat al llarg de la nostra vida. Recordar lescircumstàncies de lúltima vegada que vam sortir a sopar amb els nostresamics o què vam fer en el nostre últim aniversari serien manifestacions de lamemòria episòdica.La informació episòdica sol estar lligada a etiquetes espaciotemporals més omenys concretes. Generalment, recordem que vam viure un episodi determinaten tal lloc i/o en un moment del temps determinats.És un sistema daprenentatge molt ràpid ja que, moltes vegades, només fa faltaviure un cop lexperiència per a recordar-la. És un sistema en què safegeixfàcilment nova informació però en què també la informació es tornairrecuperable amb gran facilitat. És possible que recordem lúltima vegadaque vam sortir a sopar però, llevat que ocorregués alguna cosa veritablementexcepcional o important en aquest episodi, és molt probable que aviatloblidem.MEMÒRIA SEMÀNTICAEls continguts i funcionament de la memòria semàntica es corresponen a granstrets amb el que generalment relacionem amb el coneixement.La memòria semàntica inclouria els significats de les paraules, els conceptesde les coses, les relacions que establim entre els conceptes i el coneixementque tenim sobre les situacions més o menys estereotipades de la vida.Les relacions que sestableixen entre els sistemes de memòria episòdica isemàntica són importants i les podem sintetitzar del manera següent: 101 • Molts dels continguts de la nostra memòria semàntica shan configurat a partir dexperiències concretes. • No tots els continguts de la memòria semàntica soriginen a partir de Página labstracció del que ocorre en els episodis concrets. La nostra memòria

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA semàntica té la propietat dobtenir nous coneixements a partir dels que ja posseeix. És a dir, la nostra memòria semàntica té capacitat inferencial. • Així com els continguts de la memòria semàntica es formen majoritàriament a partir dels episodis concrets i individuals que hem viscut, a la inversa heu de tenir en compte que la memòria semàntica proporciona els coneixements necessaris que ens permeten dinterpretar adequadament aquestes experiències i episodis concrets.La memòria semàntica inclouria aspectes de la memòria no declarativaque veurem en el proper apartat. Per exemple, diversos coneixements elsadquirim i els fem servir sense tenir consciència daixò. de vegades intuïm,més que sabem, que les coses han de ser duna manera determinada. El nostresistema cognitiu aconsegueix captar certes relacions entre les coses del mónsense que nosaltres ens esforcem a aprendre-les i sense que siguem capaçosdexplicitar verbalment quines són aquestes relacions.MEMÒRIA NO DECLARATIVA (o implícita, o procedimental oprocessal)En diverses situacions daprenentatge, el que sha après, la manera comsaprèn, els processos de recuperació i lexpressió de la informació apresaescapen al control voluntari i conscient de la persona. Aquests són elselements crítics que defineixen la memòria no declarativa.Un clar exemple daixò, el constitueixen les destreses motrius que aprenem,però ocorre el mateix amb les destreses cognitives. Al llarg de la nostra vida,tots hem après destreses motrius. Començant per lhabilitat de caminar sobredos peus, anar en bicicleta, jugar al tennis o escriure en un teclat. Tambéaprenem destreses cognitives com són: lús de les regles gramaticals que enspermeten de parlar correctament la nostra llengua, lalgoritme de lamultiplicació o els mecanismes de resolució dalguns problemes.Quan aprenem una destresa daquest tipus, el procés daprenentatge esprodueix de manera molt diferent a laprenentatge de la informaciódeclarativa: • Generalment, necessitem molts assajos daprenentatge. • No som conscients de què ha canviat en el nostre sistema cognitiu dun 102 assaig al següent. • No sempre sabem exactament què aprenem, simplement constatem que, amb la pràctica, lexecució és cada vegada millor. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAFixeu-vos que, en aquests casos, més que aprendre el què, aprenem el comfer unes coses determinades. Per aquest motiu, de vegades els sistemes dememòria encarregats daquests tipus daprenentatges sanomenen memòriaprocessal o procedimental.Una altra característica distintiva dels aprenentatges de destreses és la sevadurabilitat. Probablement les destreses són els aprenentatges més duradors iels que menys sotmesos es veuen a labsència de repàs després de llargsintervals de temps.Per acabar amb el tema de la memòria no declarativa heu de tenir clar quealtres fenòmens com els aprenentatges per condicionament, que explicavemal tema daprenentatge, entrarien també dins aquesta categoria de fenòmensrelacionats amb els aspectes no declaratius de la memòria.FIXACIÓ DELS RECORDSFixar un record és processar informació. Parlem de processament en el sentitde codificació de la informació. Per poder-la conservar, ja veurem de quinamanera, la informació s’ha de transformar en un codi neurològic, de la mateixamanera que la informació que donem a un ordinador s’ha de codificar segons uncodi electrònic.D’entrada cal dir que no fixem tots els records amb la mateixa facilitat. Caldiferenciar entre un processament automàtic i un processament esforçat.Codifiquem sense esforç, automàticament, una gran quantitat d’informació sobrel’espai, el temps i la freqüència. Podem recrear fàcilment la sèried’esdeveniments del dia anterior per tal d’intentar recordar on vam deixar elparaigua, però no ens va caldre cap esforç per fixar aquesta informació. De fet,fixem aquesta mena d’informació encara que no vulguem: no podemdesconnectar voluntàriament.Però si volem recordar certs tipus d’informació ens cal un esforç. Per exemple,per fixar a la memòria els conceptes que apareixeran en aquest tema per tal depoder-los recordar el dia de l’examen, us caldrà un esforç.El filòsof alemany Hermann Ebbinghaus (1850-1909) ja va demostrarempíricament que la repetició del que volem recordar influencia decisivament enla fixació del record. Ebbinghaus repetia llistes de síl·labes sense sentit diversesvegades. Quantes més vegades repetia la llista el primer dia, més ràpidament lareaprenia el segon. 103 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPer complementar l’efecte de la repetició, segons diversos estudis40, es potutilitzar l’efecte espaiament: l’estudi espaiat aporta una millor fixació a llarg efecte espaiament:termini que la concentració del temps d’estudi.Apliqueu això a la vostra feina d’estudiants i veureu coses que, de fet, ja devíeu feinasuposar: • Estudiar diverses vegades un tema millora la retenció studiar retenció. • Estudiar espaiadament però amb constància millora els resultats studiar resultats. • Si no es repassa el que s’estudia, s’oblida fàcilment, però si es repassa i repa periòdicament es reté per a tota la vida.El processament de la informació es realitza de tres maneres fonamentals: 1. Codificació semàntica (processament del significat) 2. Codificació per la imatge 3. Codificació per organització 104 Página40 Dempser, 1988.Bahrick i Hall, 1991.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACODIFICACIÓ SEMÀNTICA:En general, processem molt millor la informació si podem atribuir-li unsignificat. Si, a més, el significat és important per a nosaltres, o relacionatdirectament amb nosaltres mateixos, el record queda molt més ben fixat.Per exemple: intenteu recordar el següent41:El procediment, en realitat, és força senzill. Primer vostè posa les coses endiferents piles. Certament, segons què calgui fer, una pila pot ser suficient. Uncop completat el procediment, els materials s’ordenen novament en pilesdiferents. Després es poden col·locar en el lloc corresponent. Amb el temps,tornaran a utilitzar-se i caldrà repetir tot el cicle. Però això forma part de lavidaSi no sabem situar-ho en un context comprensible, això significa ben poca cosa ino ens és fàcil recordar-ho. Però quan ens diuen que parlem de “rentar roba”, siel tornem a llegir el recordarem molt més fàcilment, perquè li podrem assignarun significat complert.La codificació semàntica és la més efectiva. Quan estudiem, si no trobem elsentit al que intentem memoritzar i no té cap relació amb nosaltres és impossibleaquesta mena de codificació.CODIFICACIÓ PER LA IMATGE:Tenim la capacitat de recordar directament imatges percebudes.També és un bon ajut per a la codificació de la informació associar una imatge ala idea que volem recordar. Per això quan s’explica quelcom abstracte és bod’il·lustrar-ho amb exemples. Recordem més fàcilment els exemples perquè enspermeten imaginar. Aleshores, el record de l’exemple ens pot portar al record dela idea.Quan cal recordar llistes sense significat, o amb un significat difícilmentcomprensible, un bon recurs mnemotècnic consisteix a associar la llista de 105paraules a unes imatges relacionades entre si per una història. Per exemple, si hede recordar: Página41 Bransford i Johnson, 1972

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA bruixes sol cadira piscina avió botifarres mitjons carapuc inventar-me una història per visualitzar-ho: “Les bruixes paraven el sol desde la cadira de la piscina quan va caure un avió que transportava botifarres imitjons, i per això feien tan mala cara”42CODIFICACIÓ PER ORGANITZACIÓ:Imagineu que hem de recordar una sèrie de 16 dígits:1931324517223945Serà molt més senzill si els agrupem de 4 en 4:1931 3245 1722 3945Això és l’aplicació del principi anomenat agrupació en grans fragments.Significa simplement que és més fàcil recordar idees agrupades que aïllades. Peraixò els telèfons se solen anotar amb els dígits agrupats.Si, a més, les agrupacions segueixen un ordre d’importància relativa, encara ésmés senzill. Aquest segon factor es coneix com a principi de jerarquia.Treballem segons aquest principi de jerarquia quan fem esquemes per prepararexàmens. Un bon esquema, és a dir, un esquema que remarqui l’important(jerarquia) i agrupi els continguts en grans fragments ens ajuda a recordar el queestudiem. 43 10642 En un experiment de Bower i Clark (1969), es van donar diverses llistes per memoritzar ados grups diferents. El grup que va fer servir la tècnica de les històries imaginades va tenirun resultat vuit vegades superior al grup que no feia servir cap tècnica especial. Página43 Si a més ho entenem (codificació semàntica) i hi associem exemples i imatges (codificació per laimatge) serà molt fàcil d’obtenir bones qualificacions en els exàmens.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAHIPÒTESI DELS NIVELLS DE PROCESSAMENTA mitjans dels 70 Craik i Tulvin van proposar el model dels nivells deprocessament: com més profund és el nivell de processament de la informació,millor es recorda. Veureu tot seguit un experiment on s’intenta posar de manifestla influència de tres nivells de processament de diferent profunditat:A continuació li presentarem una llista amb 18 preguntes, totes relatives a unaparaula ressaltada amb cursiva. Només ha de respondre “sí” o “no” marcantamb un llapis la resposta. 1. Rima la paraula “disc” amb “asterisc”? Sí No 2. Representa la paraula “arbre” un tipus de vegetal? Sí No 3. Està la paraula “CEDRE” escrita amb majúscules? Sí No 4. Rima la paraula “taula” amb “pesa”? Sí No 5. Està la paraula “CARTA” escrita amb majúscules? Sí No 6. Representa la paraula “prat” una extensió de terreny? Sí No 7. Està la paraula “balcó” escrita amb majúscules? Sí No 8. Representa la paraula “clar” un matís per a un color? Sí No 9. Rima la paraula “curós” amb “lluminós”? Sí No 10. Està la paraula “ENVÀS” escrita amb majúscules? Sí No 11. Rima la paraula “llibre” amb “monotonia”? Sí No 12. Representa la paraula “avió” un tipus de vaixell? Sí No 13. Representa la paraula “taló” un tipus de moneda? Sí No 14. Està la paraula “tinta” escrita amb majúscules? Sí No 15. Rima la paraula “cuina” amb “arxiduc”? Sí No 16. Representa la paraula “mosca” una marca de tabac? Sí No 17. Rima la paraula “purga” amb “demiurga”? Sí No 18. Està la paraula “cacau” escrita amb majúscules? Sí NoSi ja ha acabat, tanqui el llibre i no continuï llegint fins que hagi comptat capenrere, des de 47 fins a 1, de dos en dos.Vagi a la pàgina següent i no torni a mirar l’actual. 107 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAra assenyali entre la llista de 36 paraules que apareixen a continuació les querecordi que van aparèixer en les preguntes anteriors. Només cal marcar amb unacreu les paraules que reconegui. Circ Càrrec Cistell Arbre Aixeta Envàs Curós Vespa Cuina Avió Taló Prat Selva Ample Clar Tanca Curt Tinta Molsa Celta Cacau Llibre Verge Gralla Disc Balcó Llarg Taula Resta Mosca Cedre Carta Clau Purga Llapis VoreraA continuació, anoti el nombre de paraules que ha assenyalat de les queapareixen en els grups de la pàgina següent i divideixi cadascun dels tresnombres entre 6. 108 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAGrup 1: Processament gràfic Cedre, Carta, Envàs, Balcó, Tinta, CacauEncerts /6 =Grup 2: Processament fonètic Disc, Taula, Purga, Curós, Llibre, CuinaEncerts /6 =Grup 3: Processament semàntic Arbre, Prat, Clar, Avió, Taló, MoscaEncerts /6 =Aquest experiment està adaptat del que van realitzar Craik i Tulvin (1975)44. Enl’experiment original els resultats obtinguts eren : • Gràfic: 0.25 • Fonètic: 0.46 • Semàntic: 0,72Cadascun dels tres grups de sis paraules corresponen a un tipus de pregunta.Cada una de les preguntes induïa una feina diferent amb la paraula que despréss’hauria de recordar, si bé el subjecte no sap res del tipus de feina que se lidemana.Es tracta de treballar amb diferents tipus de processament (variableindependent). El primer tipus implica un nivell de processament baix, el segonun nivell mitjà i el tercer un nivell més alt. La hipòtesi que es tracta de contrastaramb aquest experiment és que a major nivell de processament, major capacitatde record. 109La segona tasca (comptar a l’inrevés) és simplement una activitat distractiva perevitar un efecte d’immediatesa en el record. Página44 Citat per Leon i Montero (2002)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASe suposa, per tant, que heu tingut més bon resultat en el tercer grup i el pitjorresultat en el primer. No n’hi ha prou amb un sol subjecte, és clar, sinó que estracta de veure la tendència mitjana entre tots els participants.EXERCICI9.7. 1. Per què creieu que les paraules de l’experiment són de 4 o 5 lletres cadascuna? 2. Què hi ha més: respostes afirmatives o negatives? Per què? 3. De quina manera s’ha eliminat la distorsió per l’efecte de la pràctica en la distribució de les preguntes?LA CONSERVACIÓ DELS RECORDSEs tracta de descobrir quin és el suport fisiològic de la conservació dels records.On es guarden i com?Tradicionalment hom pensa que es guarden al cervell, com si fos una menad’armari o biblioteca que es va omplint. Essent el cervell d’una mida limitada, lacapacitat de guardar-hi records també ha de ser-ne. Però no sembla pas quepuguem omplir-lo mai del tot. És més: la memòria sembla adquirir méspotencial com més se la fa servir.És fàcil imaginar un armari ple de fitxes ordenades que hom pot consultarfàcilment quan vol. Però quina mena de “fitxes” són els records? i quina menade lleixes té el cervell? I com ordenem els records?La memòria a llarg termini es pot conservar per la formació de connexionsespecífiques en les sinapsis neuronals. Els records comencen com impulsos querecorren circuits cerebrals, però després s’unifiquen en canvis permanents de lesconnexions sinàptiques.El pas d’un nou impuls nerviós a través del cervell no desorganitzarà els recordsben fixats, però esborrarà els records que no hagin quedat consolidats. Això és elque passa quan algú rep un cop al cap i queda inconscient per uns moments. Endespertar normalment no recorda l’accident ni el que ha passat immediatamentabans, ja que el record no ha quedat consolidat.Quantes més vegades repetim l’esforç per fixar un record, més fàcil seràconservar-lo. I si el fem servir, cada vegada que el reactualitzem d’alguna 110manera el reforcem. PáginaLa idea que la memòria implica certs canvis en les connexions sinàptiques ja lava formular Ramón y Cajal al segle passat. Els primers experiments que

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAproporcionaven evidència sobre aquest tema els van realitzar Rosenzweig,Krech i Bennet a partir de 1961. Demostraven que el nombre de connexionssinàptiques era més gran en rates que havien crescut en ambients en els qualsl’aprenentatge era més intens i variat. Concretament, les ramificacionsdendrítiques eren més abundants i hi havia una petita diferència en el pes delcervell. Al tema 4 vam esmentar un experiment45 amb rates que confirmavaaquest fet: després de criar rates durant 60 dies en ambients enriquits iestimulants, el pes del cervell augmenta entre un 7% i un 10% i el nombre desinapsis s’incrementa un 20%.S’han fet experiments interessants amb cargols de l’espècie aplisia, deCalifòrnia. Aquests cargols tenen poques neurones i són molt grosses. Malgrat laseva simplicitat neurològica, se’ls pot condicionar. Si es comparen lesconnexions sinàptiques abans i després de l’aprenentatge es poden detectar certscanvis significatius en algunes sinapsis, que modifiquen els fluxos deneurotransmissors46. La neurona transmissora necessita menys estimulació peralliberar el seu neurotransmissor i els receptors poden incrementar-seConsiderant aquests descobriments, no és estrany que certes drogues que alterenles funcions sinàptiques, com és el cas de l’alcohol, dificultin la formació derecords. Si bloquegem amb drogues els neurotransmissors, es desorganitzal’emmagatzematge de la informació47.Passa quelcom semblant amb la malaltia d’Alzheimer: la memòria esdesorganitza en veure’s afectat el teixit cerebral que segrega neurotransmissors.S’han descobert molècules de proteïnes que serveixen per construir connexionssinàptiques48. La investigació farmacològica treballa sobre fàrmacs que puguinajudar el cervell a sintetitzar aquestes proteïnes necessàries per formarconnexions sinàptiques.Per altra banda, hi ha certes hormones excitants que milloren la consolidaciódels records, i que es produeixen quan estem emocionats o estressats. Sis’administren hormones d’aquesta mena a rates fixen molt millors els records.49Per això s’entén que recordem perfectament el que ens ha passat en momentsd’especial tensió o excitació. En els moments d’estrès elaborem més energia45 Kolb i Whishaw, 199846 Kandel i Schwartz, 1982. Estudis semblants amb altres animals els van realitzar D.Alkon 111(1989) i G.Lynch (1990) amb resultats que confirmaven els d’experiments anteriors, si béAlkon inclou en les seves explicacions certes implicacions de la membrana de la neurona.47 Squire, 1987 Página48 McGaugh, 200049 Mc.Gaugh, 1990

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAderivada de la glucosa disponible com a combustible per a l’activitat cerebral.Aleshores l’hormona envia un senyal al cervell informant que ha succeïtquelcom important. A més, l’amígdala del sistema límbic, que processal’emoció, impulsa l’activitat de les àrees cerebrals on es forma el record50. Així,l’excitació segella els records en el cervell. De tota manera, l’estès prolongatactua com un àcid que corromp les connexions neurals i atrofia l’hipocamp que,com veurem, està implicat en la formació dels records. A més, quan leshormones de l’estrès se segreguen sobtadament, els records anteriors esbloquegen i ens quedem “en blanc” durant una estona.Hi ha un fenomen summament interessant que es produeix en certes personesafectades d’amnèsia. L’amnèsic pot tenir problemes per recordar certs elementsdel passat (amnèsia retrògrada), però pot passar també a l’inrevés: conservarels records previs a un determinat moment i ser incapaç de recordar res de nou(amnèsia anterògrada). Cada dia es poden despertar sense recordar on són iquè hi fan, i cada dia cal resituar-se de cap i de nou. Sacks descriu un pacientseu, Jimmie, que havia patit una lesió cerebral l’any 1945, quan tenia 19 anys.L’any 1985 encara creia que tenia 19 anys, perquè no havia fixat cap altre recorddes d’aleshores. En veure’s en un mirall es desesperava, perquè certament és unmalson pensar que tens 19 anys i de cop fas cara de 59! Però si el distreien ambqualsevol altra cosa, al cap d’una estona ja no se’n recordava. Doncs bé,aquestes persones que no poden formar nous records sorprenentment podenaprendre coses noves. Això va portar a diferenciar entre memòria implícita imemòria explícita:-La memòria implícita o procedimental conté tota mena d’habilitats adquiridesque recordem però sense necessitat de ser-ne conscients.-La memòria explícita o declarativa o representacional és la memòria“declarada”, és a dir, allò que sabem que recordem i que ens permet “re-presentar-nos” imatges del passat.Per exemple, un amnèsic pot aprendre a muntar un conjunt de peces complicat.Quan se li torna a ensenyar declara que no ho ha vist mai i que no sap composar-s’hi, però resol el problema amb la mateixa facilitat que qualsevol altreque si recordi que ho sap fer. L’amnèsic ha perdut la seva capacitat de recordarrepresentacionalment, però no la seva capacitat d’aprendre.Les exploracions cerebrals de pacients amnèsics mostren que sovint han patit 112lesions a l’hipocamp o a les amígdales, del sistema límbic. L’hipocamp i lesamígdales tenen un paper fonamental en el processament gradual dels nostres Página50 Hamann, 2002

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIArecords representacionals. El record explícit de fets o episodis es processa alsistema límbic i es trasllada a altres regions cerebrals per a ser emmagatzemat.La nostra biblioteca cerebral assigna informacions diferents a regions diferents.Els escàners del cervell mostren que, quan ja està emmagatzemada lainformació, la nostra repetició mental de les experiències anteriors activadiverses zones dels lòbuls frontal i temporal51.Si s’inutilitza quirúrgicament l’hipocamp o les amígdales dels micos, perden elrecord de la major part del que han après a les darreres vuit setmanes, però elsrecords més llunyans queden intactes52. Els efectes són menys greus si es lesionanomés una part, ja sigui l’hipocamp o les amígdales. Per tant, podríem suposarque tenen una funció relativament intercanviable.L’hipocamp està lateralitzat com el cervell. Una lesió a la part esquerra dificultael record de la informació verbal, i a la dreta dificulta el record d’imatges53.Aquests experiments també posen de manifest que el sistema límbic no és eldipòsit permanent dels records a llarg termini, sinó una mena d’estació de pasque subministra informació nova a altres circuits cerebrals que la fixaranexplícitament. Si falla el sistema límbic es poden continuar formant records,però només de memòria implícita.El sistema límbic és una de les estructures cerebrals que triga més a madurarcompletament. Això explicaria la manca de records explícits dels primers anysde vida (amnèsia infantil).El processament de la memòria implícita, en canvi, s’ubica al cerebel. Hi haexperiments interessants sobre condicionament de conills54. Si s’administra unfàrmac que desactiva temporalment el cerebel, els conills no quedencondicionats, no aprenen. Això també passa amb persones que han patit unalesió al cerebel55. L’home amb 7 segons de memòria és un document impresionant i commovedor sobre la vida d’una persona que ha perdut la capacitat de formar nours records, a banda d’haver perdut també els records del seu passat. Podeu trobar el vídeo en el següent enllaç: http://www.teledocumentales.com/el-hombre-con-7-segundos-de-memoria/51 Fink, 1996; Gabrielli, 1996; Markowitsch, 1995 11352 Squire, 1990. També s’ha experimentat amb ànecs (Sherry i Vaccarino, 1990) amb idènticsresultats.53 Shacter, 1996 Página54 Krupa, 1993; Steinmetz, 199955 Daum i Schugens, 1996; Green i Woodruff-Pak, 2000

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA RECUPERACIÓ DELS RECORDSPerquè hi ha records que podem retrobar fàcilment i d’altres els extraviem?Recordo ràpidament el meu nom, però a vegades no recordo el nom d’unconegut, malgrat “tenir-lo a la punta de la llengua”. I aleshores, al cap d’unabona estona, quan ja ho hem deixat córrer i hem canviat de tema, ens ve al capque es deia Joan!És fàcil demostrar que recordem molt més del que podem evocar56voluntàriament. Per recuperar un record és necessària una clau, algun indici queens porti cap al record. Aquestes claus poden estar molt a l’abast si les utilitzemsovint. Però moltes vegades ens calen ajudes que ens indiquin la clau. Perexemple, no recordeu la llista dels vostres companys de classe de fa vuit anys.Però si veiéssiu les fotos de quan anàveu junts a classe recordaríeu la majoriadels noms ràpidament. La clau, l’indici, desencadena el record. I aquest recorddesencadenat pot ser la clau d’altres records que hi estan associats com en unamena de xarxa o recorregut mental.També és cert que recuperem molts records que no voldríem recordar.“Qualsevol cosa ens hi fa pensar”, afirmem, “voldria oblidar-ho, però no puc”...Les claus desencadenants del record actuen també de forma casual. Per atzarquelcom pot fer recordar la cara d’un antic detingut a un agent de policia. Però siun detingut, en sortir de la presó, per venjança va cremar-li la casa i es vacarregar tota la família, i després li va etzibar un tret que el va deixar tetraplègic,evidentment qualsevol cosa que hi tingui una mínima relació li recordarà al’individu en qüestió. L’exemple és una exageració dramàtica, però aplicat a laquotidianitat, és cert que el més important per a nosaltres ho podem relacionaramb més coses i, per tant, és més fàcil recordar-ho encara que no vulguem.El context en què es va produir un fet pot servir de clau per tal d’evocar-lo. Aixòes pot aplicar a les declaracions testificals en casos judicials. Reconstruir lasituació i l’ambient en el lloc original ajuda a recordar amb més fidelitat tots elsdetalls. 114 Página56 La paraula “evocar” significa “cridar quelcom pel seu nom”. Quan volem recuperar unrecord el “cridem” perquè surti del fons d’on és amagat.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIATambé l’estat psicològic pot servir de clau per recuperar un determinat record.Això implica que quan estem de mal humor recordem més coses associades al’estat de mal humor i ens posem encara de pitjor humor. De la mateixa manera,després d’un bon dinar, si estem satisfets i contents, tendim a evocar records queens posen encara més contents.A algú que està desanimat no podem animar-lo fent-lo reflexionar, perquèevocarà principalment records desanimadors. És molt millor mirar de fer-loriure, d’oferir-li quelcom que sabem que li agradarà, insistint si cal. Si canviad’estat d’ànim, fàcilment retrobarà idees més positives.L’OBLIT I LES SEVES CAUSES:L’oblit és la impossibilitat de recordar percepcions o idees passades que van serfixades a la memòria.La major part de les percepcions no queden fixades, i les que hi quedenmajoritàriament perden el seu valor. Recordo què vaig menjar dilluns per dinar,però no què vaig menjar el primer dilluns de febrer de fa 12 anys. Si, però, querecordo el què vaig menjar el dia que vaig fer 30 anys: entremesos i arròs negre.Recordo també on vaig dinar i a quina taula vaig seure. Això no és greu. Nom’omple gaire part del cervell aquesta informació. Però recordar-ho tot seriainhumà. Imagineu que recordéssiu totes les persones conegudes i desconegudesque heu vist cada dia de la vostra vida i en l’ordre que les heu vist, què portavenper vestir, què us van dir si us van dir quelcom, on els vàreu veure... L’oblit éssa.De tota manera, malgrat que l’oblit sigui saludable, massa sovint oblidem cosesque voldríem recordar. Per què no recordo tot el que he anat estudiant al llargdels anys?Les causes de l’oblit són diverses:FIXACIO DEFICIENT: Ja hem dit que la fixació requereix un esforç i unaconsolidació. La repetició, l’ús del record, etc. consoliden el record. El recordmal consolidat pot ser que no es recuperi. Però també és cert que normalment elque hem après algun dia, malgrat que ho hàgim oblidat, podem reaprendre-homolt més ràpidament que la primera vegada. No és doncs un oblit total, però si 115una debilitació del record.INTERFERÈNCIA: L’aprenentatge de quelcom pot interferir en l’aprenentatge Páginad’una altra cosa si no està ben consolidada. Això pot passar per proximitat en el

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAtemps, per exemple, quan estudieu filosofia després d’haver estudiat història, elque heu après a història queda deteriorat si la fixació no ha estat prou ben feta.També pot passar per proximitat temàtica. Per exemple, si veiem diversespel·lícules similars de James Bond, segurament oblidarem a quina pel·lículapertany algun detall particularREPRESSIÓ: Tendim a oblidar allò que ens desagrada. Ens és més fàcil oblidarque hem de fer deures de mates que no pas que hem quedat amb la nostra parellaper sortir aquesta nit. També és cert que els records de vivències agres vanquedant oblidats. Per això sempre tendim a recordar el passat millor del que vaser: recordem millor el positiu que el negatiu (normalment). Es per això que elsadults recorden la infància com un temps millor, o també és per això que elsvells sovint creuen que els homes “del seu temps” si que eren com cal...Per a la psicoanàlisi la importància de la repressió és molt gran. Freud pensavaque l’home ha de reprimir els seus instints naturals per tal de poder ser civilitzat.Però també reprimim els records traumàtics i els soterrem en l’inconscient.Aquests records no desapareixen, sinó que es mantenen com a continguts latentsde l’inconscient.Hi ha una forma d’oblit que no es presenta com a tal. Es tracta dels recordsdeformats de tal manera que ja no s’assemblen a l’original. Però l’individu non’és conscient i se sorprèn a si mateix si comprova que en realitat el que recordano va passar tal com ho recorda. Els records pateixen un procés d’elaboracióque es veu influenciat per factors diversos: • A vegades nosaltres mateixos transformem un record desagradable suprimint els aspectes més difícils d’acceptar o més comprometedors i afegint-hi aspectes agradables inexistents. • A vegades completem els records amb elements coherents però que en realitat no s’han produït. • A vegades creiem recordar coses que ens han passat simplement perquè ens les han explicat sovint. • Elaborem els nostres records en funció del que se’ns demana que recordem. Per exemple: Es mostra una escena en la qual dos cotxes xoquen i es demana a diferents persones que responguin una de les següents preguntes: “A quina velocitat calcula que anaven els cotxes quan es van 116 estavellar?” “A quina velocitat calcula que anaven els cotxes quan van topar?” Página En general, els que responen a “estavellar” calculen una velocitat més ràpida que els que responen a “topar”. A més, al cap d’uns dies si se’ls

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA demana si recorden si hi havia vidres trencats, els que han respost a “estavellar” recorden més vidres trencats que els altres, quan en realitat no n’hi ha.57 • Finalment hi ha el que es coneix com a efecte de la informació errònia. Si ens expliquen quelcom erroni respecte a una situació viscuda, al cap del temps és difícil discriminar entre el que realment va passar i el que ens van explicar.Un dels investigadors actuals sobre la memòria més interessant és DanielSchacter, que ens parla dels set pecats de la memòria.: 1. Transitorietat: oblit en funció del pas del temps. 2. Distracció: falta d’atenció durant la codificació. 3. Bloqueig: dificultat per accedir a la informació que està disponible. 4. Fallada en l’atribució: error de la memòria sobre la font d’informació. 5. Suggestionabilitat: excés de permeabilitat a les influències externes. 6. Biaix: efecte de les actituds, valors, creences i coneixements previs. 7. Persistència: intromissió recurrent de records no desitjats.Podeu veure les seves idees explicades en el següent ellaç:http://www.youtube.com/watch?v=NqTV4PG3yHo&feature=relatedEXERCICI9.8.Recordem millor al matí o a la tarda?Les psicòlogues Diges, Rubio i Rodríguez van estudiar (1992) la influència del tret“matutinitat-vespertinitat” dels testimonis en el record d’un esdeveniment, tenint en compte elmoment del dia (matí o tarda).Suposaven que els participants mostrarien una millor memòria quan es trobessin en el seu“millor moment” (els matutins al matí i els vespertins a la tarda).Van seleccionar 20 participants matutins i 20 de vespertins a través d’un qüestionari quemesura aquest tret. A més, es van enregistrar diverses mesures fisiològiques (temperatura orali dues escales de vigor o fatiga mitjançant autoregistre durant intervals d’una hora des que esllevaven fins a les vuit del vespre) per comprovar que amb el qüestionari s’havia classificatadequadament els participants.Tant els matutins com els vespertins es van assignar aleatòriament a dos moments del dia: les10 del matí i les 8 del vespre.La tasca va consistir a veure una pel·lícula muda sobre un accident de trànsit que durava 27segons. El record es va mesurar, en primer lloc, a través d’una narració lliure, de la qual es 117va valorar tant la precisió (nombre de detalls recordats correctament i nombre de distorsions)com la qualitat (exageracions, judicis personals, longitud de les narracions...) i en segon lloc, Página57 Loftus i Palmer, 1973

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAa través d’un qüestionari que recollia diferents aspectes de la pel·lícula (record amb indicis). vésS’esperava que el record amb indicis fos més encertat que la narració lliure. 1. Identifiqueu les variables i la manera d’operativitzar-les. d’operativitzar 2. Quin disseny experimental van utilitzar els investigadors? Amb quants subjectes comptem en cada condició experimental? 3. Possiblement, per a obtenir les puntuacions corresponents a les narracions lliures, les investigadores: a. Van utilitzar dos jutges que, conjuntament, van avaluar la precisió i la qualitat del record per augmentar la fiabilitat de la mesura. b. Van utilitzar dos jutges independents instruïts per utilitzar els mateixos criteris d’avaluació i així poder comprovar la fiabilitat de la mesura. c. Com que es tracta d’un treball experimental, no cal utilitzar dos jutges. Això només es fa en estudis observacionals. 4. Feu una gràfica on es reflecteixin les prediccions de les autores (amb mesures inventades però raonables). 5. El record amb indicis va donar efectivament millors puntuacions que la narració puntuacio lliure. Realment, l’anàlisi de les dades va revelar un efecte significatiu del moment del dia (tant en el record lliure com amb el record amb indicis), però no del tipus de subjecte ni de la interacció, és a dir, tant els matutins com els vespertins recordaven interacció s millor el que havien après al matí.. Dibuixeu una gràfica que reflecteixi aquests matí.. resultats. 6. Les mesures fisiològiques realitzades als participants pretenien garantir que: a. S’havia operativitzat correctament la VI b. S’havia operativitzat correctament la VD operativitz c. S’havien controlat possibles variables de confusió 118 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 10. LA INTEL.LIGÈNCIACONCEPTE D’INTEL·LIGÈNCIA. CONDUCTA INTEL·LIGENT:La intel·ligència és la facultat psíquica que permet comprendre la relacióexistent entre els diversos factors que integren un problema per tal de trobar-nela solució.La intel·ligència és doncs certa capacitat per a solucionar problemes, o certaforma de solucionar problemes. Havíem vist que la conducta apresa tambépermetia solucionar problemes. La diferència entre la conducta apresa i laintel·ligent és:APRESA: es fonamenta en l’experiència.INTEL·LIGENT: es fonamenta en la reflexió sobre el problema i lacomprensió de la solució. Abans d’assajar una resposta a la situació en què enstrobem, o solució a un problema concret, sintenta preveure el resultat de lacciómitjançant una anàlisi de la situació i una comparació amb situacionsconegudes. Evidentment, aquesta anàlisi i comparació amb situacionsconegudes seria impossible sense la memòria significativa de l’experiènciaacumulada. Per això dèiem que no hi pot haver conducta intel·ligent sensememòria.La creació d’una resposta intel·ligent es desenvolupa en tres fases: 1. ANÀLISI: Consisteix a intentar descobrir les característiques essencials de la situació: el que és important i el que és secundari. 2. AVALUACIÓ: Consisteix a considerar les alternatives possibles de solució, comparant la situació actual amb situacions similars. 3. DECISIÓ: Consisteix a optar per una resposta idònia, per un pla determinat.INTEL·LIGÈNCIA I PENSAMENT:Pensar és representar-se mentalment una situació, real o inventada. 120La conducta intel·ligent es basa en l’anàlisi i avaluació del problema que hem deresoldre, la qual cosa implica la representació mental del problema, és a dir: Páginapensament.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEl pensament no és cap facultat psíquica concreta, sinó el resultat de lacombinació de diverses facultats: • percepció, • imaginació, • memòria • intel·ligència.Pinillos i altres psicòlegs diferencien el pensament de les altres facultats il’identifiquen amb la intel·ligència conceptual, però nosaltres no seguiremaquesta línia. Així ens serà més fàcil parlar de pensament i intel·ligència en elsanimals, sense haver de suposar en ells una intel·ligència conceptual o teòrica(és a dir, capaç de produir conceptes i teories), que és una facultatespecíficament humana.El pensament és el conjunt de representacions mentals. Aquestesrepresentacions poden tenir forma d’imatge o de concepte. En la major partdels animals superiors podem descobrir una capacitat per formar imatges i finsi tot alguna mena de concepte que englobi diversos individus d’una mateixatipologia, però no pas per formar conceptes abstractes. Una de les diferènciesentre la intel·ligència humana i lanimal és la possibilitat dutilitzar conceptesabstractes.Un concepte (o categoria) és una representació mental, és a dir, una idea, queresulta dun procés dabstracció. Abstreure significa suprimir diferències iparticularitats i buscar allò que és general, allò que es repeteix en diferentsindividus o situacions.Exemples:Si tinc 1 papà lleó, 3 mames lleones i 7 lleonets, aleshores tinc 11 animalsdiferents. Però si prescindeixo de les diferències entre ells obtinc el concepte de“lleó”. Aquest concepte va associat a una imatge genèrica dels lleons.Però puc continuar abstraient. Si agafo el concepte de lleó, el de vaca, el de porc,el de girafa, el de ratolí i el de foca, i nelimino les diferències tindré el concepte“mamífer”. Aquest ja és més abstracte i ja no hi ha cap imatge que el representi,sinó imatges molt diverses que lexemplifiquen.El més freqüent és que elaborem els nostres conceptes desenvolupant prototips. 121Un prototip és el millor exemple d’un determinat concepte, és a dir, és la imatgeexemplar del concepte. Com més es corresponen els objectes amb el nostre Páginaprototip d’un concepte, més aviat els reconeixem com exemples del concepte.Per exemple, un pardal s’assembla més al nostre prototip d’”au” que no pas un

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIApingüí. La definició del concepte d’”au” fa referència a un animal amb plomesque neix d’un ou. Igualment és un au un pingüí com un pardal, però el pardals’assembla més al prototip i és més fàcil de reconèixer-lo com a au. Si quelcomno s’ajusta al prototip, és més difícil de classificar.Si bé alguns animals podem suposar (com veurem després) que formenconceptes simples, l’home també és capaç de crear conceptes completamentallunyats del que podem percebre, com poden ser els conceptes matemàtics o elsconceptes ètics, que s’apliquen després als problemes concrets com a einesd’avaluació (càlcul i valoració).De tota manera, un concepte només té un poder emotiu o afectiu si va associat auna imatge. Per exemple, el concepte de “pau”, que és abstracte, pot anarassociat a la imatge d’un lloc on tothom es passeja content pel carrer, amb laimatge d’una llar agradable i càlida on es viu tranquil envoltat de la família i elsamics... Per això les religions procuren associar els seus preceptes, per abstractesque siguin, a imatges més o menys simbòliques. La iconoclàstia absoluta exigeixun nivell intel·lectual que substitueixi les imatges estandarditzades amb imatgesgenerades pel propi subjecte.TIPUS D’INTEL·LIGÈNCIA: • Intel·ligència practica: està encaminada a solucionar un problema real i determinat dun moment concret. • Intel·ligència teòrica, o lògico-abstracta o conceptual: planteja problemes hipotètics i construeix models generals aplicables a un conjunt de situacions particulars. La ciència és la manifestació més pura daquesta intel·ligència teòrica.Els animals tenen intel·ligència pràctica, però no pas teòrica (si no és que algunscetacis en tinguin)EXPERIMENTS SOBRE LA INTEL·LIGÈNCIA PRACTICA EN ELSANIMALS: 122Veurem els experiments realitzats per Wolfang Kölher (1887-1967)principalment amb ximpanzés, però també amb pollastres, gats i gossos, a lilla Páginade Tenerife.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEls plantejava cinc tipus de problemes. Sempre es tractava dobtenir menjar,però hi havia certes dificultats (problemes) que calia solucionar:PROBLEMES DE LOCOMOCIÓ:Lanimal ha de fer un determinat camí per obtenir el menjar.La gallina hi arriba per casualitat, però els altres animals responen de formaintel·ligent.PROBLEMES DE PREMSIÓ:Lanimal ha destirar una corda per obtenir laliment.Als gossos i gats els costa molt, però els ximpanzés ho fan amb facilitat. És moltimportant el fet de tenir mans per poder solucionar problemes. Els homes, abanda del cervell, tenim una eina que és única a la naturalesa: les mans. Altresprimats tenen mans, però cap no té "ditets" 123Què podria arribar a fer un cetaci si tingués mans? Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPROBLEMES DAPARTAMENT DOBSTACLES:Lanimal ha dapartar un obstacle per obtenir laliment.Passa el mateix que en el cas anterior: qui té mans se’n surt millor. De fet, aaquesta mena d’intel·ligència pràctica podríem qualificar-la com intel·ligènciamanipulativa.PROBLEMES D’UTILITZACIÓ DEINES:Lanimal ha dutilitzar un bastó per obtenir el menjar.Daixò només sen surten els ximpanzés.Es pot complicar el problema fent que amb un pal curt shagi dabastar un palmés llarg que serà el que finalment ens permetrà arribar al plàtan.Si l’eina es deixa en un lloc allunyat de tal manera que quan el ximpanzé vegi elpal no vegi el plàtan, i quan vegi el plàtan no pugui veure el pal, el problema escomplica enormement. Quan ja ha solucionat el problema altres vegades, reté lasolució i pot cercar l’eina. Però si és la primera vegada, quan veu l’eina ja no larelaciona amb el problema que s’ha plantejat, perquè ja no veu el plàtan. D’aixòse’n diu viure en el present perceptiu, és a dir, que el fi i el mitjà han d’estar almateix temps presents en el camp perceptiu de l’animal. 124PROBLEMES DE FABRICACIÓ DEINES:Calia ajuntar dos bastons per arribar al menjar. Això només ho va resoldre unximpanzé que es deia Sultà. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASultà disposava de dues canyes buides, de tal manera que una podia acoblar-se alaltra. Fora de la gàbia hi havia un plàtan massa lluny per arribar-hi amb unasola canya. Sultà ho provà amb cada canya per separat. Aleshores es vadesentendre del plàtan, però va continuar jugant amb les canyes. Tot jugantintroduí una canya casualment dins de laltra i aleshores va canviar l’expressió.Kohler descriu el moment com l’acte de “comprensió” (insight) En intentaracostar el plàtan, com que les canyes havien quedat mal collades es separaren.En Sultà les va tornar unir, ara millor que abans, i resolgué el problema.Hi ha molts més experiments que posen de relleu les possibilitats de laintel·ligència animal. Però aquesta intel·ligència té una limitació notable donadala manca de capacitat d’abstracció i conceptuació dels animals. Un experimentrealitzat per Vatsuro amb un ximpanzé anomenat Rafael ho posa de manifest:A Rafael sel va ensinistrar per apagar una flama que el privava dagafar unplàtan situat al darrera mitjançant un got que omplia daigua en un petit dipòsit.Després lanimal fou col·locat en una plataforma sobre laigua, on va aprendre adutxar-se agafant aigua del llac amb un got.Després es van construir dues plataformes sobre el llac. A la primera plataformas’hi va posar el forn que cal apagar, el vas i un bastó prou llarg per anar d’unaplataforma a l’altra. A la segona plataforma s’hi va instal·lar el dipòsit daigua.Quan va pretendre apagar la flama va passar a laltra plataforma amb el pal fentde pont, per agafar laigua del dipòsit i tornà per apagar la flama. No se li vaocórrer la idea domplir el got posant-lo directament a laigua. Rafael no ha estatcapaç de formular un concepte tan simple com el d’aigua.Per altra banda, hi ha altres experiments en els quals si que es posa de manifestuna certa capacitat conceptual dels animals. La generalització de l’estímul encoloms condicionats per prémer una tecla determinada en veure un gat, un cotxe,una flor o una cadira feia que picotegessin la tecla adequada en veure unindividu d’alguna d’aquestes categories que no havien vist abans. També s’hanfet experiments amb ximpanzés que els han permès aprendre a classificarimatges de gats i de gossos en dos grups diferents58. A més, quan veien un goss’activava una part del cervell diferent a quan veien un gat, com si els concepteshaguessin quedat gravats al cervell59. 125 Página58 Wasserman, 199559 Freedman, 2001

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACONCLUSIONS: • En front duna situació nova, però de poca dificultat, els mamífers troben la solució de forma gairebé immediata. • Si el problema és més difícil, sovintegen els errors, però cada error es guarda a la memòria i no es repeteix. Es van modificant els assajos fins trobar la solució. • Lanimal, en general, viu en el present perceptiu, és a dir, per a què solucioni un problema cal que el fi i el mitjà estiguin dins del seu camp perceptiu. L’home, en canvi, gràcies a la potència i complexitat del seu pensament, pot representar-se mentalment la situació o el problema sense que els elements del problema siguin immediatament presents. De tota manera, alguns simis molt intel·ligents superen aquesta necessitat d’immediatesa. 127 • A l’animal li manca la capacitat dabstracció, la capacitat de formar conceptes potents que vagin més enllà d’una simple generalització de Página l’estímul.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAINTEL·LIGÈNCIA TEÒRICA:Ja hem dit que la intel·ligència teòrica, o lògico-abstracta, o conceptual pot anarmés enllà del problema concret i actual i plantejar problemes hipotètics, totconstruint models generals aplicables a un conjunt de situacions particulars.D’aquesta capacitat també se’n podria dir “racionalitat”.Aquesta racionalitat té el seu fonament en unes estructures lògiques i en unacapacitat simbòlica.La capacitat simbòlica s’expressa en el llenguatge. Els conceptes s’expressenamb paraules, és a dir, les paraules són símbols que representen conceptes irelacions entre conceptes. Això permet, a més de la comunicació de conceptesentre les persones, una representació mental (pensament) complexa de larealitat. Dit d’una altra manera, la funció del llenguatge no només éscomunicativa, sinó també reflexiva. Fixeu-vos que quan “enraonem” parlemcap en fora, i quan “raonem” parlem cap endins.La psicologia cognitiva intenta aclarir com es formen els conceptes. Lapsicologia del llenguatge (independentment de la psicologia de la comunicació)intenta aclarir com s’aprèn el llenguatge i quins mecanismes mentals s’hi posenen joc. Entenent que el llenguatge és un sistema de signes, cal complementaraquests estudis amb la semiòtica, la ciència que estudia els signes, amb les sevestres branques principals: semàntica (estudi de la relació signe-significat), sintaxi(estudi de la relació entre els signes, prescindint del significat) i pragmàtica(estudi de l’ús dels signes). Si ens concentrem en els signes lingüístics parlaremde lingüística. També és possible un estudi del llenguatge des d’un punt de vistasocial (sociolingüística).Pel que fa a les estructures lògiques, són els esquemes mentals que permetenestablir associacions d’idees de forma rigorosa i necessària. La ciència had’utilitzar aquestes estructures per a analitzar les dades i obtenir conclusionsracionals.Ens podem preguntar quin és l’origen d’aquestes estructures de pensamentracional. Alguns creuen que constitueixen lestructura mateixa del cervell, deforma innata. Això explicaria el caràcter universal que manifesten. Tots elshomes comparteixen aquests esquemes, siguin de la cultura que siguin. Perexemple, qualsevol humà estarà d’acord en què si A forma part de B, i B forma 128part de C, aleshores A forma part de C. Amb l’experiència, els homes vanomplin aquests esquemes mentals de contingut, fins a formar la seva visió delmón. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAMés que preocupar-se per l’origen de les estructures lògiques, els psicòlegsn’analitzen l’ús en la vida quotidiana. Aleshores es posa de manifest que lamajor part de les nostres decisions les prenem per altres camins i influenciats perdiversos factors psicològics més enllà de tota lògica.OBSTACLES PSICOLÒGICS I FACTORS NO LÒGICS EN LARESOLUCIÓ DE PROBLEMES:D’entrada, malgrat la nostra capacitat inventiva en la resolució de problemes, hiha dues tendències cognitives que representen un obstacle o una interferència: latendència a la confirmació i la fixació:*TENDÈNCIA A LA CONFIRMACIÓ:La tendència a la confirmació és la nostra tendència a cercar informació queconfirmi les nostres idees, al mateix temps que ens resistim a cercar informacióque pugui refutar-les.Podem intentar reproduir un experiment de P.C.Wason (1960):Es imprescindible fer-lo individualment, sense comentaris entre els participants,però amb l’ajut del professor.Fixeu-vos en la següent sèrie de nombres: 2, 4, 6Quina norma he seguit per construir la sèrie? Podeu idear altres sèries seguint lamateixa norma i jo us diré si ho feu bé o no. Quan creieu que ja esteu segurs dequina és la norma, enuncieu-la per escrit. 129 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAResolució de l’experiment de Wason: La norma és escriure tres nombresqualsevol de més petit a més gran. Així, seria correcte: 1, 399, 12345, o 3,4,5Però la gent sol fixar-se amb que sumen de dos en dos. Quan sels diu que lanorma no és aquesta s’enfaden i pensen que els prenen el pèl.L’interessant és que quan creuen tenir la regla de sumar de dos en dos nomésplantegen exemples per comprovar-ho (4, 6, 8 o 9, 11, 13) però no exemplesper refutar-ho.Un altre exemple:Imagineu que penseu que la vostra parella us enganya. No és cert, peròqualsevol indici que es pugui interpretar en aquest sentit us cridarà l’atenció. Hointerpretareu com a prova de què us enganya, quan no hi ha cap motiulògicament decisiu per creure-ho.El problema de la tendència a la confirmació és que quan la gent té una ideaequivocada, li costa molt de rectificar perquè evita o esquiva els fets que puguinrefutar la seva creença. Això es fa especialment greu en les persones que hanquedat atrapades per una secta, ja que defugen sistemàticament l’amenaça dequalsevol informació contrària a la seva creença.Un fenomen psicològic relacionat directament amb la tendència a la confirmacióés la perseverança en la creença. És la tendència a mantenir la nostra creençaun cop hem format una opinió, malgrat que trobem bons motius per posar-la endubte. Entre dues opinions A i B, podríem haver escollit qualsevol de les dues.Però un cop decidits per una, serà molt difícil canviar d’opinió. Està clar quehom pot canviar d’opinió, però caldran motius molt importants. El següent textho exemplifica: 130 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA*FIXACIÓ:Un altre obstacle important per a resoldre problemes és la fixació, que és laincapacitat per a percebre el problema en una perspectiva nova. Quan ensrepresentem erròniament el problema, és difícil reestructurar la manerad’afrontar-lo.Com distribuiríeu aquests sis llumins per formar quatre triangles equilàters? 132 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASi ens demanen: Com distribuiríeu aquests sis llumins per formar quatretriangles equilàters? podem quedar fixats en la perspectiva bidimensional i serincapaços de trobar la solució. Però si ens demanen: Com distribuiríeutridimensionalment aquests sis llumins per formar quatre triangles equilàters?el plantejament de la pregunta ens donarà la clau per superar la fixacióbidimensional.Hi ha una bona raó per a la fixació: els models de solució que han estat eficaçosen determinades situacions solen ser-ho també per a problemes nous. ser hoPer exemple:Completeu la sèrie següent:U, D, T, Q, C, S, __, __Es molt difícil trobar la solució. Mireu-la al peu de la pàgina següent. Però quan Mireu laja l’hem trobada, ens resulta molt més fàcil seguir la sèrie següent:G, F, M, A, M, J, __, __La tendència a repetir solucions que han demostrat la seva eficàcia és una menade fixació anomenada disposició mental. mentalMalgrat que l’èxit anterior pot ajudar a resoldre els problemes actuals, també potimpedir adoptar enfocaments nous quan cal afrontar problemes que exigeixen nousuna solució completament nova o més fàcil.Intenteu resoldre el problema següent i podreu comprovar-ho: comprovar 133 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASegurament haureu trobat que l’esquema B – A – 2C funciona sempre. A laprimera línia us haurà costat més i després ho haureu fet molt més ràpid. Peròmolt probablement haureu aplicat el mateix esquema a les dues darreres línies,quan hauria estat molt més fàcil l’esquema A – C a la 6 i A + C a la 7.A la vida quotidiana, aquesta mena de fixació pot provocar certs fracassospersonals, però també pot provocar conflictes entre persones. El cas típic delpare que transmet el negoci al fill, però no marxa de l’empresa i vol que lescoses es facin “com ell feia”, és a dir, “com a ell sempre li ha anat bé”.La fixació funcional és la tendència a percebre com a fixes i invariables lesfuncions dels objectes. Percebre i relacionar coses familiars de maneres diferentsés un factor fonamental per a una intel·ligència potent. Una moneda pot servirde tornavís, un mocador de paper pot servir per fer “xuletes”...El contrari de la fixació és la flexibilitat.El pensament flexible i racional és molt més difícil en moment d’estrès i tensió.L’exemple següent60 és dramàtic però molt significatiu:Durant la guerra de Corea un paracaigudista va haver de fer servir unparacaigudes per a esquerrans, igual que els altres però amb la corda per adesplegar-lo al costat esquerra de l’arnés. Al paracaigudista li van dir que era unparacaigudes per a esquerrans, però en saltar, sotmès a l’estrès del salt, elparacaigudista va quedar fixat en el model típic de paracaigudes. No va poderobrir el paracaigudes i va morir. Van trobar-lo amb el costat dret de l’uniforme(on normalment hi ha la corda per obrir el paracaigudes) completament estripat.Fins i tot la mà dreta, ensangonada, havia arrencat la pell del pit.A més dels obstacles psicològics que hem analitzat (tendència a la confirmació ifixació), quan prenem decisions no sempre (podríem dir fins i tot que pocsovint) fem servir la lògica. És molt més freqüent que fem servir camins mésràpids que podem anomenar heurístics. Podem assenyalar dues formesd’heurística molt comuns que són l’heurística de la representativitat il’heurística de la disponibilitat.60 134 Descrit per Csikszentmihalyi, 1990.--------------------------------------Solució al problema de la pàgina 111: PáginaS,VLa clau és que cada lletra és la inicial d’un nombre: un, dos, tres, quatre...

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA*HEURÍSTICA DE LA REPRESENTATIVITAT:Consisteix a jutjar la probabilitat de les coses en relació amb l’eficàcia amb quèrepresenten determinats prototips.Imaginem un anglès baix i prim, a qui li agrada llegir poesia. Es tracta d’unprofessor universitari de llatí o d’un camioner? Suposem que us hi heu de jugar1.000 euros Quina és la millor conjectura? Si seguim l’heurística de larepresentativitat contestarem que el més probable és que sigui un professoruniversitari de llatí, perquè la descripció representa millor el prototip delprofessor universitari que del camioner. Però si analitzeu correctament lesprobabilitats veureu que hi ha aproximadament entre 50 i 100 anglesosprofessors universitaris de llatí. Que a més siguin baixos i prims pot ser ensiguin la meitat, entre 25 i 50. Segurament no a tots els agrada llegir poesia.Quedem que n’hi hagi 25 o 30 que responguin a aquesta descripció. Consideremara als camioners. N’hi deuen haver entre 400.000 i 500.000. Suposem que 1 decada 8 és baix i prim. Tenim entre 50.000 i 60.000 candidats. Suposem que 1 decada 100 llegeix poesia. Queden entre 500 i 600 candidats. Resulta que siapostem pels camioners tenim 20 vegades més possibilitats d’encertar. Perònormalment ens deixem guiar més per la intuïció que comporta la concordançaamb el prototip que per consideracions de caire estadístic.*HEURÍSTICA DE LA DISPONIBILITAT:Consisteix a basar els nostres judicis en la disponibilitat d’informació en elsnostres records. Considerem que els fets són més probables si podem imaginar-los ràpidament. Per exemple, molta gent no vol anar amb avió perquè té pord’un accident. És comprensible, perquè podem imaginar fàcilment la catàstrofedramàtica d’un avió estavellat. Però en realitat, la probabilitat de morir enaccident de trànsit a la carretera és molt més elevada.Això afecta al nostre comportament com a consumidors, ja que la publicitat faque ens imaginem certes situacions i ens predisposa a adquirir certs productes.Per exemple, els venedors d’assegurances han d’aconseguir que ens imaginemque se’ns crema la casa, o que patim qualsevol desgràcia per tal de preparar-nosper subscriure una assegurança.També afecta a la percepció de la societat. Per exemple, si ens representemalgun cas d’immigrants delinqüents serà molt més fàcil que jutgem que calprotegir-se dels immigrants. Els mitjans d’informació tenen en aquest sentit 135molta responsabilitat pel que fa a la psicologia social. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAL’ús preferent de l’heurística quan formulem judicis i la nostra tendència aconfirmar les creences que ja tenim i perseverar-hi, determinen un fenomenanomenat excés de confiança, que és la tendència a sobreestimar l’exactituddels nostres coneixements i judicis. Això pot ser un problema, però també hoseria una manca de confiança en els propis judicis. S’ha comprovat61 que la gentque s’equivoca per excés de confiança viu més feliç i està més disposada aprendre decisions difícils.*CONTEXT:Un altre factor no lògic en la presa de decisions és el context62. Una mateixaqüestió origina respostes diferents segons la forma en què es presenti, malgratque lògicament pugui tractar-se de formes equivalents. Per exemple, si uncirurgià explica a un pacient que en l’operació el 10% mor o explica que el 90%la supera, la informació és la mateixa, però l’efecte psicològic no.En un experiment als USA63 es va estudiar l’efecte del context en la següentsituació:Imaginem que els USA es prepara per combatre una grip estranya que es preveuque matarà 600 persones. Cal escollir entre els programes A i B per lluitar contrala malaltia. Els participants eren estudiants universitaris. Es van formar dosgrups de 150 estudiants.A un grup se li plantejava: • Amb el programa A s’estima que es poden salvar 200 persones. • Amb el programa B hi ha 1/3 de probabilitat que se salvin les 600 persones i 2/3 de probabilitat que es morin totsEn aquest context es va triar majoritàriament el programa A (A 72% i B 28%).En canvi es va triar majoritàriament el B (A 22% i B 78%) quan es va plantejar: • Amb el programa A s’estima que moriran 400 persones. • Amb el programa B hi ha 1/3 de probabilitat que ningú mori i 2/3 de probabilitat que les 600 persones morin.Quin embotit compraríeu: un que té el 25% de greix o el que té el 75% demagre?Què preferiu, una reducció del sou del 7% quan no hi ha inflació o un augmentde sou del 5% quan hi ha una inflació del 12%? 13661 Baumeister (1989) i Taylor (1989) Página62 Alguns autors parlen de “marc de la decisió” en lloc de “context”.63 Tversky i Kahneman (1981)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAGas Natural instal·la la calefacció i ho finança sense interès. Però pagat alcomptat fa un descompte del 5%. Això és molt més comercial que abaixar elspreus normals un 5% i cobrar el 5% d’interès si cal finançament.Si els mateixos pantalons comprats a Girona costessin 50 euros i a Palafrugell 90euros, aniríeu a Girona per estalviar 40 euros? I si en voler moblar la vostra novavivenda els mateixos mobles comprats a Girona costessin 22.200 euros i aPalafrugell 22.245 euros, què faríeu?*PREDISPOSICIÓ A LA CREENÇA:La lògica sovint es veu deformada per la tendència de les nostres creences.D’aquest fenomen sen diu predisposició a la creença. Valoreu vosaltresmateixos si aquest raonament és correcte:1.La gent que creu en la democràcia creu en la llibertat2.Els dictadors no creuen en la democràciaCONCLUSIÓ. Els dictadors no creuen en la llibertatSi aquest raonament és correcte també ho hauria de ser el següent:1.Els ànecs tenen plomes2.Les gallines no són ànecsCONCLUSIÓ. Les gallines no tenen plomes.LA INTEL·LIGÈNCIA: UNA O MÚLTIPLES FACULTATS?:Al principi hom creia que la intel·ligència és una qualitat intel·lectual innata quees transmetia genèticament.Posteriorment es va posar en dubte la qüestió genètica i van sorgir teories queconsideren més important la influència de l’ambient en el desenvolupament de lacapacitat intel·lectual.Finalment, també es va posar en dubte que la intel·ligència sigui una únicafacultat, i hom va començar a parlar de diverses “capacitats intel·lectuals” quepoden desenvolupar-se segons diverses proporcions. 137La teoria factorial sobre la intel·ligència parteix de la idea que la intel·ligènciaestà constituïda per factors que es desenvolupen de manera diferent a causa deles condicions individuals i socials. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASha arribat a distingir més de 200 factors, que sagrupen en diferents camps.Vegem-ne els més significatius: • FACTOR RAONAMENT: Capacitat pel raonament lògico-abstracte. • FACTOR FLUÏDESA VERBAL: Capacitat de trobar paraules (parlar) amb facilitat • FACTOR COMPRENSIÓ VERBAL: Capacitat dentendre les paraules amb rapidesa i precisió. • FACTOR NUMÈRIC: Aptitud pel càlcul mecànic amb xifres. • FACTOR ESPACIAL: Aptitud per a percebre relacions espacials i posicions dels cossos en lespai • FACTOR IDEACIÓ: Aptitud per produir moltes idees sobre un tema, siguin o no correctes. • FACTOR JUDICI: Capacitat per escollir ràpidament la millor solució. • FACTOR APLICACIÓ: Capacitat per treballar ràpidament i sense errors. • FACTOR MEMÒRIA A CURT TERMINI • FACTOR MEMÒRIA A LLARG TERMINI Una de les propostes més atractives sobre la naturalesa factorial de la intel·ligència és la d’Adrian Owen, que parla dels 12 pilars de la intel·ligència. Podeu veure una magnífica entrevista a Owen al següent enllaç: http://www.rtve.es/television/20110127/redes-12-pilares-inteligencia/398689.shtml I ara podem intentar de resoldre el test al següent enllaç: http://www.cambridgebrainsciences.com/Per poder resoldre problemes pot ser també important tenir creativitat, capacitatde lideratge, flexibilitat o fermesa, capacitat de relacionar-se correctament ambels altres, empenta, motivació i la formació i coneixements específics i generalsde la persona. De fet, considerar una persona més o menys intel·ligent depèn delcontext social en què se li presenten els diversos tipus de problemes alsindividus. Una persona molt intel·ligent en un context acadèmic pot ser unperfecte inútil en el terreny dels negocis o a l’hora de dirigir un projecte polític, 138o quan ha de sobreviure en condicions extremes o quan ha de mantenir unarelació familiar o emocional. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAActualment se sol parlar sovint del concepte d’intel·ligència emocional64, entesacom a capacitat de percebre, expressar, entendre i regular les emocions. És unapart fonamental de la intel·ligència social, i no està relacionada amb els resultatsacadèmics. De fet, les lesions cerebrals poden afectar de forma diferenciada lesdues capacitats. L’any 2000 es va publicar l’Escala Multifactorial d’Intel·ligència Emocional(MEIS) per tal de mesurar la intel·ligència emocional.LA MESURA DE LA INTEL·LIGÈNCIADurant el segle XIX es va començar a intentar mesurar la intel·ligència delsindividus amb finalitats de dubtosa moralitat i justícia social, ja queinvestigadors com Sir Francis Galton (1822-1911) pretenien “millorar la raçahumana” propiciant aparellaments adequats.De fet, la primera forma efectiva de mesura de la intel·ligència va ser obrad’Alfred Binet i el seu col·laborador Théodore Simon. A finals dels segle XIX aFrança es va aprovar una llei que obligava a tots els nens francesos a serescolaritzats. Molts tenien dificultats per seguir el ritme acadèmic i necessitavenclasses especials. L’any 1904 el ministre francès d’educació li va encomanar eldisseny de proves que permetessin pronosticar quins alumnes tindrien dificultatsacadèmiques. Binet suposava que tots els nens recorrien un camí de progrésintel·lectual, però a velocitats diferents. Els nens amb dificultats només erennens de desenvolupament més retardat. Aleshores va dissenyar proves permesurar l’edat mental dels nens. Si prenem 100 nens de la mateixa edat i elsfem respondre a una prova determinada, la puntuació mitja serà la característicade la seva edat i determinarà la puntuació de l’edat mental. Un nen de 9 anys quedonés els resultats característics de l’edat mental de 7 anys tindria problemes deseguiment acadèmic.Lewis Terman (de la Universitat d’Stanford) va detectar que les provesdissenyades a París no s’adaptaven bé als estudiants de Califòrnia. Varedissenyar les proves i va establir el que encara es coneix com a test Stanford-Binet.El psicòleg alemany Willhelm Stern va formular el famós quocient intel·lectualper utilitzar-lo en aquests tests. La fórmula era ben senzilla: 139QI = (EM / EC) x 100 Página64 Slovery i Mayer, 1990

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAQI: quocient intel·lectualEM: edat mentalEC: edat cronològicaEvidentment, aquest quocient només es pot aplicar fins a una certa edat. Si a unadult de 40 anys l’edat mental és la d’un de 20 anys tindria només un QI de 50, iaixò és absurd.Avui és més habitual valorar la intel·ligència o cada un dels factors que laconfiguren amb centils. El centil m’indica la posició que ocuparia en un grup de100 persones. Així, si obtinc 40 centils significa que de 100 persones n’hi hauria60 de més intel·ligents i 39 de menys intel·ligents.També es pot prendre el 100 com a valor promig del resultats dels individus dela mateixa edat i aleshores obtenim puntuacions que poden ser semblants a lesque resulten de la fórmula del QI.Alfred Binet estava convençut que les diferències en l’edat mental es podiencorregir amb una “ortopèdia intel·lectual”, que ensenyés als nens a desenvoluparl’atenció i l’autodisciplina. Terman, en canvi, entenia les diferències entre elsnens com a resultat de la seva herència. Fins i tot va arribar a conclusionsracistes: els immigrants anglosaxons tendien a obtenir millors puntuacions queels mediterranis, o bé que els africans. De fet, el mateix Terman havia adaptat eltest de Binet per a aplicar-lo als anglosaxons californians. L’educació i la culturadels nens determina que puguin resoldre millor un test pensat des delsparàmetres de la seva pròpia cultura. Segurament si Terman hagués estat zulu elszulu haurien manifestat un QI més alt que els anglosaxons!Actualment, a les escoles s’utilitza el test WISC (Wechsler Intelligence Scalefor Children) per tal de determinar si l’alumne té algun tipus de retardintel·lectual que li impedeixi el correcte seguiment de les tasques acadèmiques.En el món laboral (i també per a l’orientació acadèmica als instituts) predominenels tests factorials, que puntuen els diversos factors de forma independent. Comque moltes d’aquestes proves es fan servir en processos de selecció de personal,es busca que les aptituds específiques requerides per al lloc de treball siguin lesmés desenvolupades. Aquests tests solen incloure proves de personalitat ialeshores s’anomenen genèricament psicotècnics. 140Amb pràctica es poden millorar els resultats dels psicotècnics, la qual cosademostra que la intel·ligència no és quelcom estàtic, sinó dinàmic (o bé que lesproves no estan prou ben dissenyades, o bé que no mesuren realment el que Páginacreiem)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEL TEST WISC-IV:Wechsler va elaborar l’escala de Wechsler-Bellevue per a adults (WAIS) el1939. Aquesta escala ha estat prototípica, i sota diferents formes i successivesadaptacions, ha perdurat fins avui com una bona mesura de les capacitatsintel·lectuals. L’ús de les proves de Wechsler s’ha anat estenent a la majoriade països, i s’han fet versions per a diferents nivells d’edat (adults, edatsescolars i preescolars). Les successives modificacions han anat incorporant lesprincipals aportacions conceptuals del moment.La quarta edició de l’escala d’intel·ligència per a nens de Wechsler, WISC-IV(2005), és l’última actualització de l’escala publicada originalment el 1949(WISC). La versió revisada de l’escala (WISC-R) es va publicar als EstatsUnits l’any 1974 i l’adaptació espanyola, el 1993. El WISC-IV pot aplicar-sea nens i a adolescents entre sis anys i setze anys i onze mesos.Tests que componen el WISC-IV i tasques:Tests principals1. Cubs. En aquest test cal construir amb cubs acolorits en vermell i blanc unsdibuixos de complexitat creixent. Avalua la capacitat d’anàlisi i síntesi visual ila reproducció de dibuixos geomètrics abstractes.2. Semblances. Mesura la capacitat per expressar les relacions entre dosconceptes, el pensament associatiu i la capacitat d’abstracció verbal. La tascaconsisteix a trobar les semblances que hi ha entre dues paraules, que esrefereixen a objectes comuns, o entre dos conceptes.3. Dígits. Es tracta de repetir una sèrie de dígits que es presenten oralment. Elsdígits s’han de repetir en ordre directe (igual que els presenta l’avaluador) o enordre invers a aquell que presenta l’avaluador. Avalua la memòria auditivaimmediata, l’atenció i la resistència a la distracció.4. Conceptes. Es mostren dues o tres files de dibuixos i la tasca consisteix a 141escollir dos o tres dibuixos, un dibuix de cada fila, que tinguin característiquescomunes o mantinguin alguna relació conceptual entre si. Analitza la capacitatper relacionar estímuls visuals, trobar semblances entre ells, i la formació de Páginaconceptes.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA5. Claus. La tasca consisteix a completar, amb els símbols adequats, unsdibuixos o dígits. Avalua, la rapidesa i destresa visuomotora, el maneig dellapis i paper, i, especialment, la capacitat d’aprenentatge associatiu.6. Vocabulari. Requereix que es defineixi o es digui el significat de termes dedificultat creixent. Reflecteix el nivell d’educació, la capacitat d’aprenentatgei l’ambient en el qual es desenvolupa la persona avaluada.7. Lletres i números. En aquesta tasca es presenten oralment una sèrie denúmeros i de lletres barrejats. Després s’han de repetir els números en ordreascendent i les lletres en ordre alfabètic. Avalua atenció, concentració imemòria de treball.8. Matrius. Es tracta d’elegir el dibuix que completa una sèrie matricialmultiplicadora, que és incompleta. Mesura raonament abstracte i capacitat perprocessar informació visual.9. Comprensió. La tasca consisteix a explicar què s’ha de fer en determinadescircumstàncies o per què se segueixen determinades pràctiques. Avalua eljudici pràctic, el sentit comú i l’adquisició i interiorització d’elementsculturals.10. Recerca de símbols. En aquest test es presenten un o dos símbols i elsubjecte ha de decidir si algun d’ells és present dins d’un conjunt. Avaluarapidesa i precisió perceptiva i velocitat per processar informació visualsimple.Tests complementaris o optatius:11. Figures incompletes. La tasca consisteix a indicar quin element clau faltaa uns dibuixos. Requereix identificar objectes i estris familiars, i distingir idiferenciar entre els aspectes essencials i no essencials.12. Animals. Es tracta de marcar, en un temps limitat, en un conjuntd’imatges, totes les figures que coincideixen amb un model donat. Avalua 142rapidesa i precisió perceptiva i velocitat per processar informació visualsimple. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA13. Informació. Avalua la informació adquirida tant a través de l’educacióformal, a l’escola, o informal, en l’ambient en el qual es desenvolupa lapersona avaluada. La tasca consisteix a contestar preguntes que inclouendiferents tipus de coneixements.14. Aritmètica. Es tracta de resoldre mentalment problemes aritmètics que espresenten oralment. Avalua l’habilitat per utilitzar conceptes numèricsabstractes, operacions numèriques i la capacitat d’atenció i concentració.15. Endevinalles. La tasca consisteix a identificar un concepte, a partir de lainformació que es dóna en diverses frases o pistes. Avalua l’habilitat perinferir un concepte o terme verbal, concret o abstracte, del qual se li han donatdiverses característiques.El WISC-IV proporciona cinc puntuacions principals: una mesura de lacapacitat intel·lectual general, quocient d’intel·ligència total (CIT), i quatreíndexs principals: comprensió verbal (CV), raonament perceptiu (RP),memòria de treball (MT) i velocitat de processament (VP). Aquestaestructura, que abandona la clàssica dicotomia entre CI verbal i CImanipulatiu, es basa en els resultats de les anàlisis factorials i incorpora elsenfocaments teòrics actuals i els avenços de la investigació sobre lescapacitats cognitives. El càlcul del CIT es realitza a partir de la suma de lespuntuacions escalars dels índexs de CV, RP, MT i VP. El CIT és un indicadorglobal de l’habilitat cognitiva que té reduït valor explicatiu. Les discrepànciesentre els índexs, i també les possibles fluctuacions de les puntuacions escalarsdels diferents tests, disminueixen el valor explicatiu global del CIT i convidena una anàlisi en profunditat de la significació dels índexs, i també dels puntsforts i febles de la persona avaluada.Els tests principals són necessaris per obtenir el CIT i els quatre índexs; elstests complementaris es poden aplicar sempre que es vulgui obtenirinformació addicional, o disposar d’informació més detallada sobre el perfild’habilitats i dificultats de la persona avaluada.Característiques psicomètriques:La mostra de l’adaptació espanyola del WISC-IV està formada per 1.485participants, 135 subjectes en cada un dels 11 grups d’edat establerts entre els 1436 anys i 0 mesos i els 16 anys i 11 mesos. Les variables que es van tenir encompte per formar els grups van ser: edat, sexe i regió geogràfica (nord, sud,est, centre); dins de cada regió geogràfica també es va controlar la zona de Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAresidència (urbana o rural) i el tipus de centre educatiu (públic, privat oconcertat).Administració:La durada de l’administració dels deu tests principals, necessaris per al càlculdel quocient d’intel·ligència total (CIT) i els índexs de comprensió verbal,raonament perceptiu, memòria de treball i velocitat de processament, oscil·laentre seixanta-cinc i vuitanta minuts; si s’apliquen els quinze tests, el tempsd’administració és de dues hores aproximadament.Hi ha diferents punts d’inici, que varien segons l’edat de la persona avaluada.S’introdueixen procediments d’ajuda. L’examinador dóna, si és necessari, laresposta correcta en el primer, o en els dos primers ítems del test, perassegurar-se que s’ha comprès la tasca. També s’especifica clarament comprosseguir quan es produeixen fracassos en els primers ítems aplicats. Elscriteris de començament, retorn i acabament estan clarament assenyalats en elquadern d’anotació.Els avaluadors que utilitzin el WISC-IV han de tenir experiència ientrenament adequats en l’aplicació, correcció i interpretació d’instrumentsclínics tipificats. Han de posseir una llicenciatura universitària en Psicologia, ocamps afins, i estudis avançats (màster), relacionats amb els àmbits en elsquals s’administri la prova.EXERCICI:Feu una llista de les precaucions que creieu que cal prendre a l’hora de valorar els resultatsd’un test d’intel·ligència i a l’hora de donar els resultats als interessats.ELS EXTREMS DE LA INTEL·LIGÈNCIA. RETARDATS ISUPERDOTATSPer considerar a un nen com a retardat la puntuació dels tests d’intel·ligència hade ser inferior a 70 i ha de manifestar una clara dificultat per adaptar-se a lesnecessitats de la vida independent. Només l’1% de la població s’inclou dinsd’aquests dos paràmetres.En funció de la gravetat del retard es fa la següent classificació: • LLEU (80% dels casos): Puntuacions entre 70 i 50. Poden aprendre 144 elements acadèmics de formació primària. Amb l’ajuda dels adults poden integrar-se perfectament a la societat. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • MODERAT (10%): Puntuacions entre 50 i 35. Poden aprendre a llegir i escriure i a desenvolupar una activitat laboral protegida. • SEVER (4%): Puntuacions entre 35 i 20. Aprenen a parlar i poden aprendre els rudiments de la lectura i l’escriptura. Poden treballar sota supervisió constant. • PROFUND (menys de l’1%): Puntuacions inferiors a 20. Necessiten ajuda constant.Un retard mental greu pot ser conseqüència de la síndrome de Down, ques’atribueix a la presència d’un cromosoma suplementari en l’estructura genèticade la persona.Fins a la meitat del XIX, els retardats es cuidaven a casa. Molts morien i altresaconseguien adaptar-se a la supervivència. Després es va estendre la tendència atancar-los en institucions especials, aïllant-los de la societat i fins i tot de lafamília. Actualment se segueix la tendència inversa, procurant la integracióescolar i laboral i valorant l’afecte familiar com a fonament del seu progréseducatiu.Per altra banda tenim els superdotats. Hi ha escoles especialitzades en l’educacióde nens amb puntuacions superiors a 130 punts. Però no està clar que això siguibeneficiós. Un informe del Carnegi Council on Adolescent Developement, de1989, recomana la integració d’aquests nens a col·legis normals. En un col·legiespecial no s’aprèn més, sinó que s’aprèn més ràpidament. Però, de què serveixacabar la carrera de medicina als 16 anys? És fals que aquests nens no s’adaptinbé a la vida normal. En tot cas, aquest risc augmenta si se’ls converteix en carnd’exhibicions. De tota manera, també cal evitar que els nens superdotatsdesenvolupin reaccions de passivitat per pur avorriment, la qual cosa pot portar aconfondre’ls amb alumnes poc eficients.GENÈTICA I AMBIENTEn front del debat sobre si la intel·ligència s’hereta o bé es forma en funció delsestímuls ambientals-culturals, la resposta és que els dos elements són importants.Segons dos estudis, les puntuacions dels tests d’intel·ligència de bessonsmonozigòtics que s’han criat junts són pràcticament les mateixes que les de les 145persones a qui s’administra el mateix test dues vegades65. Página65 Lykken, 1999; Plomin, 2001

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIADe tota manera, els bessons monozigòtics que es van criar separats tenenpuntuacions bastant similars, però no tant66. Això implica una influència del’ambient. Imagineu que teniu un conjunt de llavors idèntiques però que lesplanteu en camps diferents. La nutrició precària de les plantades en terrenyserms farà que no creixin plantes tan ufanoses com les dels terrenys fèrtils, peròels resultats dins d’un mateix camp sí que seran molt semblants.Els estudis per imatges cerebrals demostren que els bessons monozigòtics tenenun volum similar de matèria gris cerebral. A més, la forma del cervell és gairebéidèntica en les àrees associades amb la intel·ligència verbal i espaial67. Elscientífics s’esforcen a identificar els gens que poden intervenir en eldesenvolupament de la intel·ligència. Sembla que hi ha un gen del cromosoma 6que és més freqüent en les persones amb QI més alts, però això encara no ésprou significatiu68. Si que s’ha aconseguit fer rates més intel·ligents permanipulació genètica, incorporant un gen que afecta un receptor neuronalinvolucrat en la memòria69.A diferència del que seria previsible, amb l’edat les influències genètiques es fanmés evidents70. Les puntuacions d’intel·ligència dels nens adoptats es vanassemblant més a la dels seus pares biològics i les semblances dels bessonsmonozigòtics continuen o augmenten a mesura que es van fent grans. 14666 Bouchard, 199667 Thompson, 200168 Plomin, 2003 Página69 Tsien, 200070 Bouchard, 1995; Plomin, 1997

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEls gens i l’ambient es correlacionen. Els estudiants amb una disposició naturalper a la matemàtica tenen més possibilitats d’escollir cursos de matemàtica alsinstituts i després puntuar bé en els tests d’aptituds matemàtiques per la suma dela seva disposició natural i del seu aprenentatge. Si som intel·ligents és mésprobable que fem més cursos, fem preguntes, llegim llibres... i tot això ampliaràel nostre potencial cerebral i cognitiu. Curiosament, les puntuacions durant elcurs escolar són lleugerament més altes que durant les vacances d’estiu71.Gràcies a aquesta correlació entre gens i ambient, segons Dickens i Flynn(2001), els avantatges genètics modestos poden multiplicar-se socialment per aconvertir-se en avantatges de gran rendiment. Els nostres gens modelenl’experiència i l’experiència ens modela a nosaltres. De fet, es parla de l’efecteFlynn a partir que aquest psicòleg va detectar una millora en els resultats delstests d’intel·ligència en el món occidental al llarg del segle XX. Segurament laclau és l’increment d’anys d’escolaritat i uns ambients familiars mésestimulants.De tota manera, no cal que els pares s’estressin per oferir un ambient amb “adobintel·lectual extra” per als seus fills. Si bé la desnutrició, la falta d’estímuls il’aïllament social poden retardar el desenvolupament mental normal (com s’hapogut observar en diversos orfenats), la diferència entre els ambients normals iestimulants importa menys. L’estímul intel·lectual és necessari, però elsexcessos no comporten resultats apreciablement superiors. 147 Página71 Ceci i Williams, 1997

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEXERCICI 10.1.: 149 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEXERCICI10.2.Imagineu que sou els destinataris d’aquest avís. Quina és la resposta més intel·ligent? Enquè confia l’empresa que us l’ha enviat? 150 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 11. L’AFECTIVITAT I LA FRUSTRACIÓELS ESTATS AFECTIUSL’home no és només un ésser que pensa; és també un ésser que pateix, és adir, que queda afectat, ja sigui de forma positiva (plaer) o negativa (dolor).Podem dir que els estats afectius són reaccions personals per les quals enssentim afectats de manera passiva.S’han intentat diverses classificacions dels estats afectius, diferenciant estatsafectius bàsics i estats afectius que són combinacions d’altres. A bandad’aquestes classificacions, podem posar alguns exemples d’estats afectius,sense pretendre exhaurir-los:alegria, pànic, complaença, admiració,tristesa, menyspreu, sorpresa, orgull,angoixa, fàstic, calma, vergonya,còlera, humor, apatia, odi,ràbia, interès, esperança, amor,culpa, satisfacció, avorriment, avarícia,temor, simpatia, ...Fixeu-vos que aquests estats ens envaeixen sense que nosaltres puguem fer-higran cosa. Jo no puc controlar quan estaré trist o quan alegre, quan tindré por iquan deixaré de tenir-ne... Per això diem que els “patim”, no en el sentit queels visquem com a desagradables, sinó en el sentit que no els podem controlar.Sovint ens referim als estats afectius amb el terme “sentiments”, que seria laforma més àmplia d’englobar-los.A vegades distingim entre sentiments i passions. La diferència és d’intensitati, en certa mesura, de racionalitat. Per exemple, l’amor es pot considerar unsentiment. Però està clar que la història d’aquest sentiment en un individu noés constant. Molt possiblement, al començament, l’amor es visqui de formapassional. Aleshores totes les energies de l’individu s’adrecen a satisfer lesexigències de la passió: no faríem res més que estar amb el nostre amor, 151només pensem en ell o en ella, no ens concentrem en res més... Si algú ens diuquelcom en contra d’ell o d’ella saltem com feres, de forma irracional. No Páginaadmetem raons. De tota manera, amb el temps, la passió es va transformant en

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAun sentiment, és a dir, perd intensitat, però guanya estabilitat. El sentiment potdurar tota la vida, però és molt més serè que la passió, i no absorbeix tantesenergies. Realment, ens cal poder concentrar-nos en altres ocupacions, a mésdel nostre amor, perquè la vida quotidiana ens ho exigeix (la feina, els estudis,la família, els amics...). Però això no significa que no hi hagi moments en quèel sentiment recupera la intensitat de la passió, i ens emocionem com si tot justcomencéssim a estar enamorats. Sense puntes d’emoció el sentimentpossiblement aniria minvant sense adonar-nos-en.Fixeu-vos que la passió pot desaparèixer sense donar pas a un sentiment. Elsentiment només apareix si hi ha un mínim d’aspectes objectius que el puguinjustificar racionalment. Per exemple, en el cas de l’amor, ens podem enamorarapassionadament d’una persona perversa i nefasta, però quan la passió escalmi, no hi haurà cap motiu perquè el sentiment perduri. Per dir-ho d’algunamanera, el sentiment és més lúcid que la passió. Per això mateix, pot passarque el sentiment s’enforteixi amb el temps, es consolidi encara més, si hi hacauses objectives que ho justifiquin. Per això no és raonable establir unarelació de parella estable només per motius passionals. Pot ser que tinguemsort (i el cert és que no creiem que el contrari sigui possible si estemapassionadament enamorats), però també pot passar que la passió s’acabi i enssentim, de sobte, atrapats per una relació impossible. Cal deixar passar proutemps perquè pugui desenvolupar-se el sentiment a partir del coneixementmutu.Quan els estats afectius tenen una component fisiològica funcional i unacomponent expressiva, aleshores parlem d’emocions o estats emocionalsLES EMOCIONSUna emoció és un fenomen complex que implica tres components principals: 1. Fisiològica - funcional 2. Afectiva 3. Expressiva1.Les emocions són respostes fisiològiques funcionals a determinadessituacions 152Quan estem emocionats, el nostre cos està més activat del normal. Lesemocions provoquen respostes hormonals i del sistema nerviós autònom. Elritme cardíac augmenta, i també el ritme respiratori, els músculs es posen en Páginatensió, podem plorar, esclatar a riure...

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAlguns d’aquests canvis fisiològics preparen l’organisme per respondre oadaptar-se a la situació. A vegades, però, és difícil interpretar quina utilitatpoden tenir certes reaccions fisiològiques. Per exemple, està clar quel’adrenalina ens prepara per actuar davant d’una situació de perill. Però elplor, la vermellor de la cara i orelles, la suor de mans... és difícil dir quetinguin una funcionalitat específica.2.Les emocions són estats afectiusFan que ens sentim d’una manera determinada: tristos, alegres, furiosos...3.Les emocions es posen de manifest en la nostra expressió corporalPer mitjà dels nostres gestos corporals i molt especialment els de la cara(facials), podem comunicar als altres els nostres sentiments. Podem fingir unaemoció intentant reproduir la seva expressió característica. Molt més difícil ésdissimular una emoció que s’està patint.FISIOLOGIA DE L’EMOCIÓ. L’EXCITACIÓUn individu emocionalment excitat també s’excita físicament. Hi ha reaccionsfísiques que es perceben molt fàcilment. Imaginem que mentre caminem de nitper un carrer desert un motociclista ens comença a seguir. En sentir la moto aldarrera el nostre cor accelera el batec, els músculs es posen tensos, se’nsresseca la boca i sentim un formigueig a l’estómac. Però, a més, el cos tambées mobilitza per a l’acció de forma menys perceptible. Per a subministrarenergia, el fetge envia més sucre a la sang. Per ajudar a cremar els sucres calmés oxigen, i el ritme respiratori augmenta. La digestió és més lenta, perquèpart de la sang passa dels òrgans interns als músculs. Les pupil·les es dilaten ipermeten que entri més llum. Per refrigerar l’organisme activat augmenta latranspiració. Si hi ha una ferida, la sang coagula més ràpidament. Sense unesforç conscient, la resposta del cos implica una actitud ben coordinada iadaptativa, que prepara a l’individu per a lluitar o fugir.El sistema nerviós simpàtic activa aquestes reaccions. Ordena a les glàndulessuprarenals que alliberin les hormones adrenalina i noradrenalina. Aquesteshormones fan augmentar el ritme cardíac, la pressió arterial i els nivells desucre a la sang. Quan passa l’emergència, s’activa el sistema parasimpàtic i el 153cos es relaxa gradualment.A més del sistema nerviós autònom, hi ha determinades parts de l’encèfal quetenen molt a veure amb les emocions. Per exemple, les amígdales Página(experimentat amb gats) influeixen en emocions de còlera o de por. Quan

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAexperimentem emocions negatives l’hemisferi dret és més actiu, i quan sónpositives és més actiu l’hemisferi esquerra.72L’excitació prolongada produïda per la tensió sostinguda (estrès, per exemple)no és saludable. Però en moltes situacions l’excitació és funcional, adaptativa.L’excitació escassa (somnolència, per exemple) pot ser tan negativa com unasobreexcitació. Quan fem un examen, per exemple, una excitació moderada ésla situació òptima (estar alerta, però sense tremolar).Malgrat que l’excitació moderada sol ser la més eficaç, el nivell òptimd’excitació pot variar segons els casos. En feines fàcils i ben apreses, elsmillors resultats s’obtenen amb nivells alts d’excitació. Per exemple, elscorredors solen rendir al màxim quan la competència els excita intensament.TEORIES SOBRE LES EMOCIONSTEORIES DE CANNON-BARD I DE JAMES-LANGESegons el sentit comú, plorem perquè estem tristos, tremolem perquè tenimpor. De tota manera, per al psicòleg William James, això no és així sinó mésaviat a l’inrevés: ens sentim tristos perquè plorem, tenim por perquètremolem... Si una moto se’ns tira al damunt, ens desviem ràpidament perevitar que ens atropelli; aleshores notem que el cor ens batega acceleradament,i ens sentim commoguts per la por. És a dir: el sentiment de la por ve desprésde la reacció corporal, quan n’hem pres consciència. Aquesta idea de Jamestambé la va proposar, independentment, el psicòleg danès Carl Lange, i peraixò es coneix com a teoria James-Lange.Dos psicòlegs americans, Walter Cannon i Philip Bard, que tambétreballaven independentment, no van estar d’acord amb aquesta teoria.En primer lloc, creien que les reaccions del cos no són gaire diferents en lesdiferents emocions, i que no permeten diferenciar-les clarament. Per exemple,l’acceleració del ritme cardíac, la sudoració, i altres són comuns a lesemocions de por, còlera i amor, per exemple.En segon lloc, creien que la resposta fisiològica és massa lenta per poder 154desencadenar una emoció sobtada. Página72 Richard Davison, 1991.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIACannon i Bard van arribar a la conclusió que la resposta corporal il’experimentació de l’emoció són simultànies. L’estímul que produeixl’emoció s’encamina simultàniament cap a l’escorça cerebral, causant laconsciència subjectiva de l’emoció, i cap al sistema nerviós simpàtic, causantles respostes corporals. La causa és una, però les respostes són dues i nos’encadenen.Esquemàticament podríem representar les dues teories de la següent manera:JAMES-LANGE CANNON-BARDEstímul percebut Estímul percebutResposta corporal Emoció experimentada Resposta corporalEmoció experimentadaDurant molt temps, la teoria de James-Lange es va considerar molt pocprobable. De tota manera, hem anat descobrint diferències apreciables en lesrespostes fisiològiques de les emocions73. A més, la teoria de James-Langepermetia suposar que podem controlar fins a cert punt les nostres emocionsrealitzant els moviments externs propis de l’emoció que volem experimentar.Explicarem més endavant les noves observacions sobre els efectes emocionalsde les expressions facials74, que d’alguna manera donarien suport a la teoria deJames-Lange.Per aclarir quina teoria és la vàlida, imaginem la següent hipòtesi: suposemque el nostre cervell no ha pogut sentir el batec accelerat del nostre cor o lacontracció gàstrica. Segons Cannon-Bard, l’emoció es produiria igualment,perquè és independent de la percepció de la reacció fisiològica. Segons James-Lange, com a màxim es produirien sentiments molt febles, perquè no s’hauria 155percebut la reacció fisiològica. El psicòleg George Hohmann (1966) va Página73 Levenson, 199274 Laird, 1984; McCanne i Anderson, 1987

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAentrevistar 25 soldats que havien patit ferides a la medul·la durant la SegonaGuerra Mundial. Els va demanar que recordessin incidents de caire emocionalque haguessin succeït abans i després de patir la ferida. Els que tenien ferit eltram inferior de la medul·la i que havien perdut la sensació només a les camesvan manifestar pocs canvis en les seves emocions. Però els que havien patituna lesió que els impedís sentir res per sota del coll van manifestar unadisminució considerable de la intensitat emocional (tal com haurien previstJames i Lange).La conclusió no pot ser que una de les dues teories sigui la certa, sinó quecada una té quelcom de cert. Sintetitzant-les, podem concloure que laconsciència de l’emoció no depèn de la percepció de les reaccionsfisiològiques, però que aquesta percepció reforça la consciència de l’emoció.Per intentar explicar més concretament això, disposem de la teoria deSchachter i Singer.TEORIA COGNITIVA DE SCHACHTER I SINGERSchachter i Singer (1962) sostenen que les emocions constitueixen el resultatde dos factors, tots dos necessaris perquè aparegui l’emoció: 1. L’activació fisiològica, és a dir, una resposta corporal 2. L’avaluació cognitiva que fem de la situació, que es descompon també en dos: a. com avaluem els esdeveniments b. com identifiquem el que passa en el nostre cos.SUCCÉS avaluació cognitiva del succés EMOCIÓresposta corporal avaluació cognitiva de la(activació fisiològica) resposta corporalSegons l’esquema anterior, imaginem que el succés és l’aparició d’un lleó dins 156de l’aula. Per una banda, es produeix una activació fisiològica com a reacciócorporal: ens batega el cor, suem, respirem intensament, xisclem, tremolem, oel que sigui. A més, avaluem el succés i ens adonem que es tracta d’un perill. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIATambé ens adonem de la nostra reacció física i la interpretem. El resultat ésque prenem consciència que tenim por.Per demostrar aquesta hipòtesi, van fer el següent experiment. Van explicarals subjectes que es tractava d’estudiar un complex vitamínic nou. Però enrealitat se’ls injectava epinefrina (adrenalina), una hormona produïda per lesglàndules suprarenals que produeix un augment de la tensió arterial i del ritmecardíac. Van dividir els subjectes en dos grups; un dels grups era informat delssímptomes físics i l’altre no. Es va advertir al grup no informat que la injeccióno tindria efectes secundaris, però a l’altre grup se’ls va explicar que durant 15o 20 minuts patirien tremolor de mans, enrogiment de la cara i augment delbatec del cor. Després es va introduir als subjectes en una sala d’espera amb elpropòsit que la injecció els fes efecte. A la sala es trobaven amb una personaque manifestava còlera o bé eufòria. Els subjectes que no esperaven efectes dela injecció van reaccionar imitant la còlera o l’eufòria del personatge. Comque no tenien una explicació de les seves sensacions, van interpretar les sevesalteracions com a excitació emocional (eufòria o còlera, segons el cas) is’uniren al comportament del seu company en la sala d’espera. Però els que jaesperaven efectes no es van alterar emocionalment, ja que disposaven d’altreselements d’avaluació cognitiva.EXPRESSIÓ DE L’EMOCIÓ.La comunicació humana pot ser verbal i no verbal. La majoria de les personesés capaç de desxifrar els indicis no verbals dels sentiments. I somespecialment eficaços per detectar les amenaces no verbals. Entre unamultitud de cares, una sola cara irritada destaca més ràpidament que una solacara feliç75. També sembla que les dones saben detectar els sentiments millorque no pas els homes76.En les parelles apassionadament enamorades, la comunicació ocular sol serprolongada i mútua. Un grup de psicòlegs77 es va preguntar si les mirades quesuggereixen intimitat poden promoure també sentiments entre personesdesconegudes. Van demanar a parelles que no es coneixien que es miressinatentament durant dos minuts. Uns s’havien de mirar a les mans, i els altres 15775 Hansen i Hansen, 1988 Página76 Rosenthal i Hall, 197977 Joan Kellerman, James Lewis i James Laird, 1989

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAs’havien de mirar als ulls. Els que es miraven als ulls declaraven un sentimentmés gran d’atracció o afecte.Els gestos poden tenir significats diferents segons les cultures, però les segonsexpressions facials expressen el mateix a tot arreu del món. En diversosexperiments78 es van mostrar fotografies de diferents expressions facials agent de diferents regions del món i els van demanar quin era el sentimentexpressat. Tant al Brasil, com al Japó com als EUA, les expressions es van sat.interpretar de la mateixa manera.Intenta-ho amb les fotografies següents. Quina expressa disgust, còlera, por, hofelicitat, tristesa i sorpresa?Les expressions facials no s’aprenen, tots els nadons les desenvolupenaproximadament igual, fins i tot si són cecs, i siguin de la cultura que siguin.Malgrat que les cultures comparteixen el llenguatge d’expressió facial, esdiferencien en la manera i intensitat amb què el fan servir. A les cultures quevaloren la individualitat (món occidental) el desplegament emocional sol ser 158intens i prolongat. A les cultures asiàtiques i del Tercer Món, on es subratllen asiàtiquesles relacions socials i la interdependència, la manifestació de sentiments de Página78 Paul Ekman i Wallace Friesen, 1987; Carroll Izard, 1977

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAsimpatia, respecte i vergonya són més usuals. En aquestes cultures la gentexpressa de forma escassa i breu els sentiments que accentuen la importànciadel jo o que són negatius, i que poden perjudicar el sentiment comunitari enels grups amb lligams forts79.Les expressions no només transmeten l’emoció, sinó que també l’amplien il’encausen. Darwin80, afirmava que la lliure expressió amb signes externsd’una emoció l’accentua. Paul Ekman (1983) va idear un experiment per tal decomprovar fins a quin punt això era cert. Va contractar actors professionalsentrenats segons el mètode Stanislawsky, segons el qual els actors s’han deconvertir, mentre actuen, en el personatge que representen. Els actorsassumien una expressió i després la mantenien durant deu segons; mentrefeien això, Ekman mesurava els canvis en els ritmes cardíacs i lestemperatures corporals que es produïen. Quan adoptaven una expressióintimidadora, el ritme cardíac augmentava vuit pulsacions per minut i latemperatura es mantenia regular. Quan adoptaven un posat colèric, el ritmecardíac i la temperatura augmentaven com si l’actor estigués realment moltexcitat.Aquest fenomen es coneix com a retroacció facial. Afecta els nostressentiments i demostra que diferents emocions acompanyen estats corporalsdiferents.Sara Snodgrass (1986) va observar el mateix fenomen en el comportament encaminar. Podeu provar-ho vosaltres mateixos: camineu uns quants minuts fentpassos curts i arrossegats, amb els ulls abaixats; després camineu una estonaamb passos amplis, balancejant els braços, i amb els ulls alts. Notareu com elvostre estat d’ànim es reviscola.Sovint tendim a imitar les expressions dels altres quan ens són propers. Perexemple, al cap d’una estona d’estar-nos envoltats de persones amb expressiótrista, la nostra expressió també s’entristeix, fins que acabem estant tristos.Quan entrem en algun lloc on tothom riu, ràpidament ens canvia el rictus de lacara i somriem, i ens sentim més alegres i ben predisposats per a riure (fins itot, a vegades, sense saber exactament de què) Comportant-nos com els altrestendirem a sentir el que els altres senten. Alguns psicòlegs parlen d’unatendència humana a la simpatia, en el sentit de sentir el que els altres senten, 159que es pot veure reforçat per aquest mecanisme. Página79 Markus i Kitayama, 199180 The Expression of the Emotions in Man and Animals, 1872

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA POR:La por pot ser un sentiment autodestructiu. Ens pot torturar, treure’ns la son iocupar totalment la nostra ment. La gent pot espantar-se tant que arribi a morirde por, literalment.La por, a més, s’encomana fàcilment. Les escenes de pànic col·lectiu sónesfereïdores i solen ser causa d’un munt de víctimes que es podrien haverevitat si s’hagués mantingut la calma.La por sol ser, malgrat tot, una reacció adaptativa. La por prepara els nostrescossos per fugir del perill.A més, la por té una funció social important. La por a enemics reals oimaginaris uneix a la gent (a famílies, tribus o nacions). La por al càstig ensajuda a comportar-nos seguint les regles socials.La gent pot tenir por a qualsevol cosa: a la veritat, a la mort, als altres, alsespais tancats, a les rates, a les serps, por al fracàs, por a conduir, a volar...Quan vam parlar d’aprenentatge vam veure que es podia condicionar la por.Recordeu el cas d’aquell nen petit que va aprendre a tenir por de qualsevolcosa blanca i peluda. Les persones i els animals podem quedar condicionats enaquest sentit per qualsevol estímul incidental lligat a una experiència dolorosao traumàtica. A més, cal afegir-hi la por que adquirim per observació de lespors dels altres; els nostres temors no només són un reflex dels nostrestraumes passats, sinó també dels temors dels nostres pares i amics.Hi ha pors que s’aprenen molt ràpidament i d’altres que són més difícilsd’aprendre. Normalment, tenim facilitat per aprendre a tenir por de les alçadeso dels animals salvatges, però ens costa molt més d’aprendre a tenir por delscotxes, de l’escalfament del planeta, del forat de la capa d’ozó... Els darrersexemples són, de ben segur, molt més perillosos que els anteriors. La clauestà, possiblement, en el bagatge de milions d’anys d’evolució. Les porsoriginades en la forma primitiva i salvatge de vida no ens preparen, però, perals perills de la vida moderna.Quan la por esdevé patològica se sol parlar de “fòbies”.Hi ha moltes menes de fòbies descrites en els tractats de psicologia: 160claustrofòbia (por als llocs tancats), agorafòbia (por a sortir de casa),columbofòbia (por als coloms)... Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALes persones afectades severament per aquestes fòbies pateixen pors intenses ino se senten capaces d’afrontar la situació. Les reaccions poden ser diverses:histèries, plors, suors intenses, paralització, marejos, taquicàrdies...LA FELICITATLes persones felices perceben el món com un lloc més segur81, prenendecisions més fàcilment82, qualifiquen més positivament als altres83 i diuenque senten més satisfacció en relació a tota la seva vida84.Quan l’estat d’ànim de l’individu és obscur, la vida en general sembladepriment. Si millora l’humor, millora també l’autoimatge i la percepció del’entorn. Fins i tot podríem dir que si som més feliços millorem com apersones. Salovey (1990) va estudiar la relació entre “sentir-se bé” i “fer elbé”. La probabilitat de realitzar una bona acció després d’experimentar unasatisfacció personal, segons l’estudi de Salovey, augmenta notablement. Perexemple, després de cobrar un premi de loteria és més fàcil que realitzem unabona obra. Segur que no ho trobeu gens estrany.De tota manera, cal diferenciar l’eufòria de la felicitat. L’eufòria és unmoment de felicitat intensa, però transitòria. La felicitat és un estat prolongat,una manera de percebre la pròpia vida.Igualment s’ha de diferenciar el fet de patir una experiència traumàtica i lainfelicitat. Evidentment, certes experiències traumàtiques, com la mort d’unapersona molt estimada, la vivència d’un camp de concentració, d’una guerra,d’una violació, ens poden produir un estat d’infelicitat (por, angoixa,depressió...) que pot durar molts anys. Però no necessàriament. Normalmentsom capaços de superar l’experiència i de retornar a un estat de felicitatperfectament comparable amb el que teníem abans de l’experiènciatraumàtica. Això pot ser sorprenent, però és cert. Una enquesta realitzada ambestudiants universitaris d’Illinois85 va posar de manifest que no hi haviadiferència entre com explicaven que se sentien els estudiants minusvàlids i elssans. També s’ha estudiat bé el retorn a la normalitat de les persones que hanperdut la vista. Al cap d’un temps declaren que se senten tan feliços comabans, si bé, naturalment troben a faltar la visió. 16181 Johnson i Tversky, 198382 Isen i Means, 198383 Baron, 1987 Página84 Schwarz i Clore, 198385 Chwalisz i col., 1988

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEn resum, l’efecte dels fets impactants (tant positius com negatius) ésnormalment temporal.Els diners tampoc no fan la felicitat. Normalment la gent enquestada responque creu que se sentiria més feliç si tingués més diners. Això és cert, perònomés provisionalment. És cert que la misèria contribueix a la infelicitat. Peròl’opulència difícilment incideix en la felicitat.Això no només és cert a nivell individual, sinó també, curiosament a nivell decomparació entre nacions diferents. En un estudi basat en 160.000 enquestes aciutadans europeus86 es posava de manifest que els danesos, suïssos,holandesos i irlandesos tenen més probabilitat de sentir-se feliços que no pasels francesos, els grecs, els italians i els alemanys occidentals. Això no té res aveure amb el rànquing de renda d’aquests vuit països!Hi ha dos principis psicològics que permeten explicar per què una majorquantitat de diner només implica un augment provisional de la felicitat i tambéper què els nostres sentiments sembla que s’ajustin a un nivell determinatevitant els extrems de felicitat o d’infelicitat exagerades:Principi del nivell d’adaptació:La felicitat depèn de la nostra experiència prèvia.El fenomen del nivell d’adaptació descriu la nostra tendència a jutjar diferentsestímuls en funció del que hem experimentat abans. Fixem els nostres nivellsneutres (el punt on situem la normalitat) a partir de la nostra experiència. Així,si augmenten els nostres ingressos, el promig de les nostres notes o el nostreprestigi social, experimentem una primera reacció de plaer. Després ensadaptem a aquest nou nivell, el considerem “normal”, i ens cal quelcom encaramillor per sentir un nou impuls de felicitat.Amb aquest principi s’explica que molta gent pugui viure feliç amb el quemolts altres considerarien miserable. Tot depèn de quin sigui el nivelld’adaptació de cada persona.Per altra banda, aquest principi posa de manifest que la recerca de la felicitatperfecta és impossible, perquè sempre podem adaptar-nos al que tenim,considerar-ho normal i, conseqüentment, necessitar sempre quelcom més persentir-nos més feliços. 162 Página86 Inglehart, 1990

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEXERCICI11.1.Intenteu buscar en la vostra pròpia experiència un exemple d’aquest principi de nivelld’adaptació.Principi de la privació relativaLa felicitat depèn de les realitzacions de tercersTenim tendència a comparar-nos amb altres persones. Això pot ser positiu onegatiu, i fins i tot es pot fer servir terapèuticament. Comparar-nos ambpersones que teòricament viuen millor que nosaltres ens fa sentir infeliços, icomparar-nos amb persones que viuen pitjor ens fa sentir millor. Una bonamanera de superar un sentiment d’infelicitat pot ser dedicar-se a tasqueshumanitàries. La visió dels que estan patint ens pot entristir, però l’efectepsicològic és alleugeridor i ens sentim millor.Sempre hi ha algú que podem considerar que viu millor que nosaltres, semprehi ha algú per a envejar. I si no existeix, ens el podem imaginar, que fa elmateix efecte.En general, tendim a comparar-nos amb persones que considerem properes osemblants com “altres alumnes”, “altres professors”, “altres espanyols”...Aquests dos principis fan que la percepció de la pròpia felicitat sigui variable irelativa. Depèn de quin sigui el nivell de normalitat en què ens trobem i de siens comparem amb persones que estan pitjor o estan millor.Quan els psicòlegs han intentat descobrir si hi ha quelcom que faci feliç atothom, el resultat ha estat molt pobre. Sembla que l’activitat lliure, encaraque sigui purament gratuïta, com pot ser regar el jardí o fer esport o pintarl’habitació, ens fa més feliços que la passivitat. Però això no està gens clar. 163 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA FRUSTRACIÓQuan les nostres tendències, les nostres intencions, els nostres desitjos no espoden realitzar, quan les nostres esperances són defraudades sorgeix lafrustració.La frustració es produeix en sentir-nos privats d’una satisfacció queconsiderem legítima, és a dir, quan considerem que “hi teníem dret”, o que“ens ho mereixíem”, i no ho aconseguim. Podem desitjar moltes coses, peròno totes les esperem, no totes les considerem igualment legítimes. Perexemple, puc desitjar que m’augmentin el sou multiplicant-lo per tres, però jaentenc que això no puc esperar-ho i, per tant, no ho espero. Que no emmultipliquin el sou per tres no em farà sentir frustrat. Però sí que és legítimesperar que me l’augmentin seguint, com a mínim, l’evolució de l’IPC, i siaixò no passa em puc sentir frustrat.Com més intens sigui el desig i més legítim el considerem, més greu podràesdevenir la frustració.CAUSES DE LA FRUSTRACIÓ1.OBSTACLES: Un obstacle és allò que s’interposa entre el desig i la sevaconsecució, de tal manera que la dificulta o la fa impossible. Aquests obstaclespoden ser de diverses menes:-OBSTACLES FÍSICS: L’obstacle és un element físic, una cosa o un fenomennatural. Exemples: • Un alpinista, prop de fer el cim, es troba amb una nevada que l’impedeix continuar. • Una avaria mecànica del cotxe m’impedeix arribar a una entrevista laboral i no obtinc la feina.-OBSTACLES SOCIALS: Aquí l’obstacle són “els altres”, és a dir, la família,l’escola, el govern... Exemples: • Jo vull anar a esquiar, però la meva família no em deixa anar-hi. • Voldria jubilar-me als 55 anys (amb sou complert), però el govern no 165 ho permet. • Voldria anar a la platja, però he d’anar a l’escola. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA-OBSTACLES MORALS: L’obstacle el constitueixen els nostres propisprincipis i valors morals, en oposició als nostres desitjos. Exemples: • Em sento atret per una meva coneguda, però està casada i em sembla mal fet intentar seduir-la. • Necessito diners i veig la cartera de la meva mare força plena... però la meva moral m’impedeix de prendre’n els diners que em calen.2.MANCANCES: Es tracta de limitacions físiques o psíquiques queimpedeixen a l’individu satisfer els seus desitjos. Exemples: • No sóc prou fort per treballar en una feina que m’agradaria. • No sóc prou atractiu per poder agradar-li a la noia dels meus somnis. • No sóc prou intel·ligents per estudiar el què voldria.Algunes mancances són molt evidents, principalment les minusvalues físiquesi psíquiques. Però aquesta situació no necessàriament fa sentir frustrat a quiles pateix, en la mesura que les assumeixi i no es plantegi objectius que per laseva pròpia mancança són inassolibles.En canvi, molt sovint les mancances només són imaginades. No és que nosigui prou atractiu, sinó que no em sento prou atractiu. No és que no siguiprou intel·ligent, sinó que no em sento intel·ligent. Aquestes mancances podengenerar molta més frustració que altres de reals. Recordeu el que vam explicarrespecte a les distorsions cognitives. En aquest cas, més que de mancancespodríem parlar d’obstacles psicològics.3.CONFLICTES: El conflicte es produeix quan volem realitzar diversosdesitjos incompatibles. Sovint hem de triar entre diverses opcions i no sabemper quina decantar-nos, perquè en realitat ho volem tot. Aquesta és una de lescaracterístiques pròpies de l’existència humana. Exemples: • Demà tinc un examen de selectivitat i vull aprovar-lo. Però la noia dels meus somnis m’ha telefonat per dir-me si volia anar al cinema amb ella. • M’ofereixen una feina interessant en un país estranger. Vull la feina, però també vull quedar-me al meu poble, on hi tinc la xicota i els amics.CONSEQÜÈNCIES DE LA FRUSTRACIÓ 166La frustració pot produir un trastorn emocional que pot ser divers en quant amanifestació o intensitat en funció del caràcter i les condicions particulars de Páginacada individu.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASovint ens recomanen que ens ho prenguem amb calma (sovint ens diuen queens ho prenguem amb filosofia). En resum, es tracta d’intentar assumir lasituació frustrant com a no frustrant. Ja veurem després com es pot fer.Però hi ha una conseqüència especialment delicada de la frustració:l’agressivitat.No tota l’agressivitat prové de la frustració, però la frustració sovint provocaagressivitat. La tensió que acumulem amb les frustracions ha de trobar una viade sortida, i aquesta pot ser l’agressió.L’agressivitat pot manifestar-se de forma física o de forma verbal.Normalment és més innòcua l’agressivitat verbal (ironia, insult, sarcasme...)que la física (cops de puny, ganivetades...) A més, l’agressivitat verbal té unaavantatge addicional: es pot desenvolupar sense que l’agredit sigui present ose n’assabenti. Per exemple: un alumne suspèn un examen. Pot sentir-sefrustrat i voler agredir el professor. Agredint-lo físicament s’arrisca molt.Insultant-lo directament també s’arrisca. Però sempre pot insultar-lo quan enparla amb els amics o a casa sense que el professor ho senti.L’objecte vers el qual es dirigeix l’agressivitat pot ser també divers:1.AGRESSIÓ CONTRA LA CAUSA DE LA FRUSTRACIÓ: Es tracta dedirigir l’agressivitat cap allò que ha impedit de satisfer el nostre desig.Exemples: • Un cambrer ensopega amb un gat i li cau la safata, aleshores li clava una cossa al gat. • Un alumne suspèn un examen i insulta el professor.2.TRANSFERÈNCIA O DESPLAÇAMENT: Quan allò que ens ha impedit desatisfer el desig és massa poderós, és superior a les nostres forces, es produeixun fenomen de transferència. L’agressivitat es desplaça cap a un objecte opersona que estiguin al nostre abast. Per exemple: • El meu cap m’ha degradat per quelcom que jo no havia fet. Em té mania. M’agradaria trencar-li la cara. Però no puc. Aleshores li ratllo el cotxe amb una clau.Pot passar que l’objecte de transferència no tingui res a veure amb la causa dela nostra frustració. Per exemple: 167 • Em sento frustrada perquè el meu xicot m’ha plantat i reboto un gerro contra la paret. PáginaLa situació esdevé especialment greu quan l’objecte de transferència és unapersona com pot ser l’esposa o els fills:

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • Em sento frustrat, però no sóc capaç de veure amb claredat quin és el problema real, i aleshores penso que tot és culpa de la meva dona i que, per tant, es mereix que la castigui, que l’escridassi, o que l’estomaqui.Molts maltractaments tenen la seva arrel en psicopatologies diverses87, peròsovint aquest mecanisme de transferència també hi intervé significativament.3.AUTOAGRESSIÓ: A banda d’una dimensió masoquista que és, com amínim, discutible, la frustració pot ser causa d’autoagressió. Es tracta desentir-se responsable o causant de la pròpia frustració.L’autoagressió pot consistir simplement a insultar-nos nosaltres mateixos.Però el sentiment d’abatiment, fracàs i inutilitat pot conduir-nos fins i tot alsuïcidi.MECANISMES DE DEFENSASembla clar que si som conscients de la nostra frustració i de les causes quel’han produïda podem esforçar-nos per superar els obstacles i les limitacionsque ens impedeixen realitzar el nostre desig.Però no sempre reaccionem enfrontant-nos a la causa de la frustració. Hi ha totun seguit de mecanismes inconscients destinats a protegir-nos de l’ansietat i lafrustració més que no pas a superar-ne les causes. Van ser estudiatsprincipalment per la teoria psicoanalítica. Es tracta de mecanismes que nomésfuncionen en la mesura que són inconscients. Si en prenem consciència perdentota la seva efectivitat.Aquests mecanismes són els següents:RACIONALITZACIÓ: Podríem dir que es tracta de “justificar” o “justificar-se”. Consisteix a trobar una explicació raonable i acceptable (encara que siguifalsa) per justificar el que ens passa i, si és possible, arribar a autoconvèncer-nos que allò és precisament el que volíem que ens passés. Per exemple,demano per sortir a una noia i em diu que no. Jo penso que el que passa és queés burra i no ha estat capaç de veure que sóc una persona encantadora. Fins itot puc creure’m que ja em va bé que no vulgui sortir amb mi, perquè en elfons és una pesada i jo estaré més tranquil. Si jo m’ho crec tot això em quedo 168tranquil. Si penso que estic “racionalitzant”, ja no m’ho crec i no em serveix.87 Caldria veure també aquí la posició psicològica de la víctima. No es tracta només d’una Páginadependència econòmica o social, sinó també d’una dependència psicològica que sovint comportasentiments de culpa per part de la víctima (malgrat que des de fora sembli inversemblant)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIANEGACIÓ: Es tracta d’ignorar les realitats desagradables per no haverd’enfrontar-s’hi. Si no miro no veig. Per poder distreure la nostra atenció i noveure el que no volem veure, podem centrar-nos en qualsevol altra cosa quepuguem considerar prou important. Per exemple, ens preocupem molt per lafeina i així no pensem en els problemes personals.FANTASIA: Consisteix a realitzar amb la imaginació (o en somnis) allò queno podem aconseguir en la realitat. Per exemple, una persona tímida ques’imagina a si mateix plantant cara als seus companys.REGRESSIÓ: Es pretén tornar a una fase anterior del desenvolupamentdavant de situacions d’estrès o ansietat. Un exemple típic és el del nen quequan neix un germà petit retorna a una fase ja superada (es torna a fer el pipial llit, vol que li donin el menjar...) Semblantment ens comportem quan femcriaturades, com si encara fóssim uns nens, si bé ho fem només una estonetacom a vàlvula d’escapament. Quan érem més joves no teníem els problemesd’ara (i dels que teníem ja no ens en recordem)FORMACIÓ REACTIVA: Es tracta d’adoptar o expressar sentimentscontraris als veritables. Freud va anomenar a aquestes conductes “actesdisfressats”. Quan algú diu que no es tornarà a enamorar mai més,desenvolupa una acció reactiva, es presenta davant dels altres amb unacuirassa per protegir la seva vulnerabilitat i evitar danys psicològics.IDENTIFICACIÓ: Es tracta de “sentir-nos com”, d’imaginar-nos que somcom un model determinat, com un personatge que per a nosaltres representaun ideal. Em puc sentir identificat amb un músic, amb un polític, amb unmoviment social o simplement estètic. Quan la identificació esdevé fanatismeperd el seu sentit positiuPROJECCIÓ: Atribuïm a uns altres els nostres defectes o faltes, pensaments odesitjos inacceptables. Per exemple, pensem que la nostra parella ens pot serinfidel, perquè nosaltres ho hem estat o desitgem ser-ho. Pensar que “l’altretambé ho faria” és una forma de sentir-nos millor o de justificar-nos. 169REPRESSIÓ: Impedir que els pensaments i sentiments dolorosos o perillososque produeixen ansietat entrin en la consciència. Enterrem en l’inconscient elsdesitjos desagradables o que no es poden realitzar. De tota manera, continuen Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIApresents en l’inconscient, i poden aparèixer en qualsevol moment si abaixemles barreres o aquestes barreres es debiliten.COMPENSACIÓ: S’oculta el fracàs en una activitat tractant de triomfar enuna altra. És el cas d’una persona amb poc èxit en les seves relacions quedesenvolupa habilitats musicals.SUBLIMACIÓ: Segons Freud, molts impulsos considerats pel subjecte com ainacceptables (agressius i sexuals) són desviats cap a activitats acceptades coma “superiors” o “sublims”: activitats artístiques, intel.lectuals o d’ajuda social.Un noi a qui la seva promesa deixa plantat el dia del casament decideix anar aPerú amb una ONG. Quan torna escriu un llibre sobre les misèries d’aquellpaís i es dedica a la política. 170 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 12. MOTIVACIÓ I VOLUNTAT. LA TEORIA PSICOANALÍTICALA MOTIVACIÓQuan observem la conducta de les persones intentem explicar per què escomporten de la manera que ho fan. Per què anem a treballar? Per què hi hagent que arrisca la seva vida fent espeleologia? Per què no puc aixecar-me delllit, o bé per què m’aixeco com si res? Sigui quina sigui la resposta, el quecerquem és la causa, la raó, és a dir, el motiu de la conducta. Els psicòlegsintenten descobrir les causes de la nostra conducta, és a dir, la motivació.La motivació és quelcom que incita, manté i dirigeix l’acció d’un individu. Unmotiu és quelcom que ens impulsa a actuar. Per això podem també parlard’impulsos o de pulsions.La motivació no és quelcom empíricament observable. Quan estudiaven elsdiferents tipus d’aprenentatge podíem observar els estímuls i les respostes.Però en estudiar el comportament i les seves causes, de l’únic que tenimconstància empírica és del comportament; en canvi, les causes les suposem.La motivació només és una hipòtesi explicativa. Això fa també que es puguiexplicar una mateixa conducta a partir de diverses hipòtesis, i que siguigairebé impossible decidir quina de les hipòtesis és la més correcta.Quan intentem descobrir els motius de la nostra pròpia conducta, aquestspoden ser comprensibles o inexplicables per a nosaltres mateixos. Elspsicòlegs consideren que el que nosaltres pensem que ens motiva constitueixla motivació conscient. Però no sempre som conscients dels motius del nostrecomportament, amb la qual cosa es posa de manifest que hi ha també unamotivació inconscient.Els motius poden dividir-se també en extrínsecs i intrínsecs. En la motivacióintrínseca, la conducta es porta a terme per el plaer de fer-la. Però quan la 171conducta ve motivada per agents externs al propi individu, parlem demotivació extrínseca. Per exemple, un treballador pot fer bé la feina pel plaer Páginade fer les coses ben fetes (motiu intrínsec) o per guanyar més diners i rebre el

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAreconeixement dels seus caps (motius extrínsecs). Naturalment, una cosa noexclou l’altra, i segurament el més interessant en aquest cas (per a l’empresa)és que les dues motivacions funcionin al mateix temps.Hi ha una distinció clàssica entre motius biològics (o primaris) i motiussocials (o secundaris).Els motius biològics, de base orgànica, són innats, és a dir, no s’aprenen. Sónmancances d’un organisme, producte de determinats estats de privació. Elsmés importants són la gana, la set, l’impuls sexual, l’impuls maternal, evitar eldolor, la necessitat de descans i son, etc.Els motius socials són necessitats apreses, es desenvolupen en el procés desocialització, en contacte amb els altres membres del grup o societat i, pertant, depenen de l’entorn i la cultura. Per exemple, la motivació pels diners ola higiene són motius apresos.Però a vegades s’entén que els motius socials són aquells que porten a l’homea viure en societat, independentment de si són innats o apresos. Per exemple,la “motivació d’afiliació”, que consisteix en el desig d’associació d’unapersona amb els seus semblants.EXPECTATIVES I INCENTIUSPer què esteu estudiant psicologia? Cal suposar que no es tracta de reduir osatisfer cap necessitat biològica. És possible que la vostra conducta responguial fet que espereu obtenir algun coneixement útil o interessant, que voleutreure bona nota, que voleu aprovar el batxillerat... Això significa que laconducta està motivada per les expectatives, és a dir, per la creença en què lesaccions que realitzem ara ens portaran a obtenir certs resultats en el futur. Lateoria de les expectatives planteja que la motivació no consisteix només en ser“impulsat” per diverses urgències, sinó que més aviat consisteix a ser “atret”per les expectatives d’obtenir resultats desitjats (conscientment oinconscientment). Aquests resultats esperats es coneixen com “incentius”. 172L’expectativa de qualsevol cosa que ens representem com a valuosa, que ensimaginem que ens produirà un plaer (sigui o no sigui cert, tant se val) potservir d’incentiu per a una conducta. Hi ha incentius que solen funcionar en la Páginamajoria de les persones: els diners, l’admiració dels demés, el poder... D’altres

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAafecten de maneres diferents a cada individu o a cada cultura. Per exemple, ami em motiva el coneixement d’una teoria filosòfica, o bé un suquet derascassa fresca. A un altra el pot motivar una Coca-Cola o un llibre de ciènciaficció.Molts incentius són incomprensibles fora d’una determinada cultura. Perexemple, a nosaltres no ens motiva gens la olor de formigues fregides, peròens pot motivar l’olor de xai a la brasa. Un altre exemple: a nosaltres ens potmotivar sexualment la visió d’una lligacama i a un indi amazònic el potmotivar un “bezote”.Als psicòlegs que treballen en psicologia industrial els interessa especialmentel tema de la incentivació del treball. Hom podria pensar que l’únic incentiuque fa que els treballadors treballin més és el sou, és a dir, l’únic que motivaals treballadors són els diners. Però això s’ha vist que no és així. A bandad’una motivació intrínseca que cal saber detectar a l’hora de fer la selecció depersonal, es pot motivar als treballadors amb incentius tals com elreconeixement públic, un bon ambient de treball, un elogi del cap...La capacitat de la motivació a mig i llarg termini és una característicadiferencial de la nostra espècie. A més, sol donar-se una correspondència entreel desenvolupament de les capacitats intel.lectuals i la capacitat de motivar-seper expectatives a llarg termini. Per exemple, a un nen petit no se li pot dir queha d’estudiar per tenir una bona posició laboral en el futur. Ni tan sols serveixprometre-li un regal per quan acabi el curs. Nou mesos és massa temps. Encanvi, un jove de 25 anys pot començar a estalviar motivat per poder gaudird’un bon nivell econòmic quan es jubili (i encara li falten 40 anys!)LA JERARQUIA DE NECESSITATS DE MASLOW. RELACIONSENTRE MOTIUS:Abraham Maslow, psicòleg humanista, va publicar l’any 1970 un treball queha esdevingut un clàssic sobre la motivació. Proposa una jerarquia de motius(ell en diu “necessitats”). La seva idea és que cal satisfer, al menys en part, lesnecessitats més bàsiques (les de la base de la piràmide) abans de què les que 173es troben en nivells superiors puguin influir en la nostra conducta. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA Necessitats d’autorrealització necessitat de viure amb plenitud el nostre potencial individual Necessitats d’estima necessitat d’autoestima, afirmació individual, competència i independència; necessitat de reconeixement i respecte per part dels demés Necessitats de pertinència i amor necessitat d’estimar i ser estimat, de pertànyer i ser acceptat; necessitat d’evitar la solitud i l’aïllament Necessitats de seguretat necessitat de sentir que el món està organitzat i és predicible; necessitat d’experimentar seguretat, tranquil·litat i estabilitat Necessitats fisiològiques necessitat de menjar, beure, abrigar-se, dormir...88La jerarquització de Maslow és un tant arbitrària. Sovint es poden activar a lavegada més d’una necessitat89. I encara és més important per qüestionar lajerarquia de Maslow el fet que moltes vegades la gent intenta satisfernecessitats de tipus superior malgrat que no hagi assolit les necessitats que 17488 Noteu que no apareix l’impuls sexual com a motivació específica, en la teoria de Maslow, Páginaben al contrari del que veurem en Freud o en molts altres psicòlegs89 Greenberg i Baron, 1995

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAocupen un nivell inferior90. Per exemple, molta gent prefereix gastar els seusdiners amb elements que li donin un cert prestigi i reconeixement social(convidar als amics a una festa, vestir a la moda, comprar una segonaresidència) i després no pot pagar la factura de la llum. Hi ha qui fa vaga defam per no perdre la seva dignitat com a persona (nivell més alt de lapiràmide). Hi ha qui deixa de menjar (règim d’aprimament) per sentir-se mésvalorat i acceptat pels altres. Hi ha qui renuncia a la seva seguretat per idealspolítics, o bé per a posar-se a prova a si mateix.De tota manera, Maslow té el mèrit de donar un marc de referència per al’estudi de la motivació. La jerarquització pot ser diversa i diferent en cadaindividu, però no és menys cert que hi ha una jerarquia de motius que explicala complexitat de la nostra conducta.LA VOLUNTATTots els actes voluntaris són motivats, però no tots els actes motivats sónvoluntaris. Tant en la motivació com en la voluntat s’apunta cap a unafinalitat. La diferència està en la consciència de la finalitat. Quan la finalitatno és conscient, parlem simplement de motivació. Quan som conscients de lafinalitat i dels mitjans per aconseguir-la, parlem de voluntat.La voluntat pressuposa reflexió, i no pas acció immediata. El resultat pot ser elmateix, però no el procés pel qual s’hi arriba.Exemple: Un conductor atropella un vianant i, en lloc d’aturar-se, fuig. Potactuar motivat per la por, sense pensar, és a dir, dominat per la por. Potsers’aturarà més endavant, s’ho pensarà bé i recularà. Però potser, després depensar-s’ho, continuarà fugint, perquè creu que és el millor que pot fer.Noteu que només quan intervé la voluntat podem parlar plenament deresponsabilitat moral de la nostra conducta i de conducta lliure. Però els temesde responsabilitat i llibertat corresponen a la filosofia i no pas a la psicologia.Un psicòleg no parla normalment de “força de voluntat” (que seria quelcomsemblant al poder de l’esperit sobre els nostres actes), sinó de motivació, 175impulsos o incentius. Página90 William i Page, 1989.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALES NECESSITATS BIOLÒGIQUESLes necessitats biològiques creen un estat d’excitació que motiva l’organismeper satisfer la necessitat. D’aquest estat d’excitació en diem “impuls”.L’impuls indueix a l’organisme a satisfer la necessitat, per exemple menjant obevent.La tendència fisiològica a la reducció de l’impuls es coneix com a“homeòstasi”. Literalment significa “mantenir-se igual”. L’homeòstasi és elmanteniment d’un estat intern equilibrat o constant.Un exemple clar d’homeòstasi és el manteniment de la temperatura corporal,que actua més o menys com un termòstat que manté constant la temperaturad’una habitació. Els dos sistemes actuen a través de corbes de retroacció, ambmodificacions basades en la informació revertida constantment al sistema. Elssensors detecten la temperatura de l’habitació o del cos i aporten aquestainformació a un instrument de control. Si la temperatura de l’habitació baixa,el termòstat detecta aquesta desviació i posa en marxa la caldera de calefacció.Si la temperatura corporal baixa, el sistema nerviós fa que els vasos sanguinises contrauen i si la temperatura corporal puja s’activen les glàndulessudorípares.Segons això, la gana seria un impuls que vindria determinat per la necessitatde recuperació energètica.Però si només tenim en compte aquest impuls homeostàtic, no entendrem bonapart del fenòmens de la conducta humana. Per exemple:-A vegades no mengem, malgrat tenir gana, perquè volem tenir més gana. Sim’han convidat a un banquet, no esmorzo per tenir més gana a l’hora de dinar.-L’anorèxia i la bulímia són trastorns de la gana que tenen més a veure ambmotius socials que no pas amb motius biològics.-Hi ha gent que constantment necessita menjar, i no pot moderar-se malgrat laseva obesitat.-Hi ha gent que fa vaga de fam per aconseguir una millora socialTot això posa de manifest que l’explicació de la conducta no es pot limitar a 176uns mecanismes de satisfacció de necessitats fisiològiques. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAFISIOLOGIA DE LA GANAQuè és el que desencadena la sensació de gana? Walter Cannon (1912) es vaempassar un globus. Inflat a l’estómac, el globus transmetia les contraccionsde l’estómac a un aparell que les enregistrava. Cada vegada que Cannon sentiagana, premia un botó i quedava enregistrat paral·lelament. Així va constatarque cada vegada que tenia contraccions a l’estómac sentia gana.Ara sabem91 també que l’estómac buit secreta una hormona (grelina) quedesperta la gana. Hi ha dietes que disminueixen la sensació de gana omplintl’estómac amb fibres no digeribles que s’inflen amb l’aigua. Mentre l’estómacés ple, no secreta l’hormona.Segons això, si no tinguéssim estómac no tindríem gana. Però no és així. Aprincipis del segle XX es va fer un assaig92 amb rates consistent a extirpar-losl’estómac i unir l’esòfag directament a l’intestí. Les rates continuaven tenintgana. Els passa el mateix als homes que han perdut l’estómac per un càncer ouna úlcera.La química del cos també afecta la gana. Un nivell baix de glucosa a la sangprodueix gana. La insulina (produïda pel pàncrees) regula el nivell de glucosatransformant-la en part en greix corporal. El cervell rep indicadors del’estómac, l’intestí i el fetge sobre la quantitat de glucosa que s’allibera a lasang. Aquesta informació no arriba a l’escorça cerebral (consciència), sinó al’hipotàlem. Quan minva el nivell de glucosa, les parts laterals de l’hipotàlemprodueixen una hormona (orexina) que provoca sensació de gana. Sis’administra aquesta hormona a les rates, es tornen voraces93.L’activitat de l’hipotàlem ventromedial (la meitat inferior) deprimeix lasensació de gana. Si es lesiona aquesta part a una rata, menja més sovint iprocessa el menjar més ràpidament, fins a triplicar el seu pes. Aquesta partdóna les ordres per acumular greixos i no gastar glucosa. Quan detecta unnivell alt de la proteïna leptina, que és un producte de les cèl·lules adiposes,dóna ordre de menjar menys i augmentar l’activitat94.Encara hi ha una altra hormona de l’aparell digestiu, la PYY, que dóna senyalsal cervell perquè inhibeixi la gana95.91 Lemonick, 2002 17792 Tsang, 193893 Sakurai, 199894 S’ha provat d’injectar leptina a humans obesos, però com que ja en tenen un nivell alt, no els fa Páginal’efecte desitjat. (Gura, 2000).95 Batterham, 2002.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAmb tot això, hi ha la temptació de cercar la píndola d’aprimament quefuncioni regulant el nivell de gana necessària i la regulació de l’acumulació degreixos. De tota manera, això no existeix encara.Si fem un càlcul, veiem que una persona menja aproximadament 5 tonesd’aliments cada 10 anys. Si en deu anys l’aliment necessari s’incrementés en 8grams més cada dia (quantitat imperceptible per la consciència) el pesaugmentaria aproximadament 11Kg. Segons la teoria del “puntd’ajustament”96, malgrat les variacions quotidianes en la ingesta d’aliment,l’hipotàlem regula el pes molt millor que el que podríem aconseguir ambesforços conscients per controlar la ingesta de menjar. Si el cos augmenta depes per sobre del punt d’ajustament, es tendeix a sentir menys gana, i al’inrevés, si baixa el pes tendim a tenir-ne més. El punt d’ajustament no esmanté només regulant la quantitat d’aliment. De tota manera, els canvissostinguts i lents en el pes corporal poden alterar el punt d’ajustament. Si noes restringeix l’accés a menjars saborosos tant els homes com els animalstendeixen a menjar massa i engreixar-se.A més, es controla l’índex de metabolisme basal, és a dir, la taxa de despesad’energia per mantenir les funcions corporals bàsiques mentre el cos està enrepòs. Dues persones poden ser molt semblant en complexió i en activitatfísica però tenir índex de metabolisme basal diferents, la qual cosa farà quemenjant el mateix un s’engreixi i l’altre no.La gana també està influenciada per factors psicològics. Un estudi97 ambpersones amnèsiques incapaces de guardar records de més de cinc minutsmostra que es pot esmorzar tres vegades seguides amb intervals de 20 minutssi no recordem haver esmorzat. D’alguna manera, saber quan hem de menjardepèn del record del darrer àpat.Un altre element psicològic important és el gust. Menjar algunes cosesconcretes dóna més gust. La preferència pels sabors dolços i salats sóngenètiques i universals, però aprenem a apreciar els gustos amargs o àcids i elspicants en funció de les diferents cultures. Les diferències entre els alimentsque aprecia cada cultura són molt evidents i tots en coneixem exemples.Algunes aversions a certs menjars poden quedar condicionades si les associema un malestar posterior, a una malaltia (encara que no hi hagi relació causa-efecte) o a una indigestió.Hi ha també una mena d’aversió a les novetats alimentàries. Igual que les 178rates, preferim els gustos coneguts. Però podem tenir curiositat per tastar elque mengen altres, i això fa que augmenti el nostre desig de tastar novetats. Página96 Keseey i Corbett, 1983.97 Rozin, 1998

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIASegons el que mengem, podem produir més o menys neurotransmissorsespecífics que afecten les emocions i la conducta. Per exemple, l’organismesintetitza la serotonina a partir de l’aminoàcid triptòfan. Els àpats ambquantitats importants d’hidrats de carboni (pa, patates, pastes, arròs...)augmenten la quantitat relativa de triptòfan que arriba al cervell. Aixòprodueix un augment de serotonina que ens ajuda a relaxar-nos, a dormir i aser menys sensibles al dolor. Això podria explicar perquè les persones que sesenten tenses o amb mal humor, o els que tenen símptomes d’abstinència de lanicotina98, per exemple, s’atipin d’hidrats de carboni per a millorar l’estatd’ànim99.TRASTORNS PSICOLÒGICS-ALIMENTARISIntenteu diagnosticar els cassos següents:La Júlia té 15 anys, fa 1,59m i pesa 45kg. Va decidir que li calia perdre pesper ser més atractiva. Després de reduir gradualment la seva ingesta demenjar a una quantitat petita de verdures al dia i afegir-hi un programad’exercici físic intens, ha aconseguit pesar 36kg. De tota manera, encara esveu grassa i vol continuar fent règim. La Júlia té dificultat per dormir, avegades se sent deprimida i no té la regla cada mes. És socialment inactiva,però treu molt bones notes a l’Institut. No es veu a si mateixa com unapersona malalta que necessiti tractament.L’Alícia té 17 anys, fa 1,75m i pesa 72kg. Ella diu que sempre ha estat refeta.Durant els darrers cinc anys ha estat ingerint grans quantitats de menjar. Volsortir amb un noi, però no s’atreveix perquè no se sent segura de la sevapròpia aparença. A vegades pren pastilles per aprimar. Menja un litre degelat o un pastís sencer, però després es provoca el vòmit d’amagat.L’anorèxia nerviosa es defineix per una pèrdua de pes per sota del 15% (omés) del pes normal acompanyada de l’obsessió per continuar perdent pes. Solpassar durant l’adolescència i 9 de cada 10 casos són noies. 17998 A banda d’això, la nicotina té un efecte inhibidor de la gana, la qual cosa explica també que elsque deixen de fumar tenen més sensació de gana durant els primers dies d’abstinència que quan Páginafumaven.99 Christensen, 1996; Thayer, 2001.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALa bulímia nerviosa es caracteritza per episodis repetits de fartaneres seguidesper vòmits provocats, ús de laxants, dejuni i exercici físic excessiu. La majoriatambé són noies adolescents o de vint-i-pocs anys. Presenten quadres dedepressió i ansietat. Senten vergonya del seu comportament. És més fàcild’amagar que l’anorèxia perquè les fluctuacions de pes emmascaren elproblema.Aproximadament la meitat de les persones que pateixen anorèxia també tenenepisodis bulímics de fartanera-purga-depressió.Sense que es tracti d’una relació causa-efecte, les correlacions de bulímiques ianorèxiques amb els model familiars són diferents. Les famílies de pacientsbulímics tenen índexs alts d’alcoholisme, obesitat i depressió. En canvi, lesfamílies de pacients anorèxics són competitives, exigents i protectores. Espreocupen de complir amb les expectatives i estan pendents de l’opinió delsdemés.100Les mares de nenes amb trastorns alimentaris solen estar també pendents delseu pes i del pes i l’aspecte de les seves filles. Tant l’anorèxia com la bulímiacomencen fent règim. Els vòmits provocats comencen precisament després desaltar-se el règim.Un estudi amb bessons monozigòtics posa de manifest que la probabilitat queels dos bessons pateixin el mateix trastorn és molt més alta que en altresgermans101.El fet que afecti més a les dones que als homes, i que sigui un problema que esdóna principalment en la cultura occidental ens fa pensar, però, que la causaprincipal d’aquests trastorns és cultural. La societat tendeix a fer sentirmalament les dones amb el seu propi aspecte físic. La publicitat les pressionaconstantment a mantenir-se joves i primes. Gairebé la meitat de les dones delsEstats Units declaren que tenen sentiments negatius sobre la seva aparença iestan preocupades per ser obeses o arribar a ser-ho102. En un estudi britànic103amb 3500 empleats de banca i universitaris, els homes tendeixen més a “tenir”sobrepès i les dones tendeixen a “pensar” que tenen sobrepès. Un experimentcuriós realitzat a la Universitat de Michigan104: dins un vestidor, a soles, ambvestit de bany, demanaven a homes i dones que resolguessin un problema dematemàtiques. A les dones els provocava una baixada de rendiment veure’samb banyador. 180100 Yates, 1990; Polivy i Herman, 2002.101 Fairburn, 1999102 Cash i Henry, 1995. Página103 Emslie, 2001104 Barbara Fredrickson, 1998.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAQuè passa si la nina Barbie és el model que la nena assumeix de petita? Defet, si prenem la Barbie com a model, només 1 de cada 100.000 dones té (per auna alçada de 1,70m) 82cm de pit, 41 de cintura i 73 de maluc. 70m)Les percepcions de les dones estan distorsionades en part per la seva impressióde les formes del cos que els homes troben atractives. En un estudi amb 500estudiants de la Universitat de Pensilvània105 es va posar de manifest que no osarnomés el pes ideal de les dones era inferior al seu pes real, sinó que el pes queelles pensaven que els homes preferien era inferior al que realment els homespreferien. Els homes, en canvi, no s’equivocaven gaire.L’OBESITATLa tendència a acumular greixos per a futures èpoques de fam és un bonsistema adaptatiu a la prehistòria o a la història antiga, però és un desastre enuna societat on la sobreabundància és una constant. Un lleuger sobrepès no ésgreu si la persona fa exercici físic i es manté en forma. Però una obesitat exercicisignificativa augmenta el risc de diabetis, hipertensió, cardiopaties, litiasisbiliar, artritis, trastorns del son i alguns tipus de càncer. Els riscos són mésgrans quan el greix és a la panxa que quan és a les cames i al cul.Per classificar les persones segons el seu peu s’utilitza l’índex de massacorporal (IMC). Es calcula dividint el pes en kg per l’alçada al quadrat. Perexemple, una persona de 1,65m d’alçada i 80 kg de pes té un IMC de 29,38. 181Aquesta xifra és a la ratlla de la obesitat, que se situa en el 30. En general, uestal’IMC recomanat se situa entre 20 i 25. Página105 Fallon i Rozin, 1985

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAL’obesitat no només amenaça la salut física. Ser obès pot afectar la maneracom la persona se sent amb ella mateixa, i també pot ser tractada diferent pelsaltres. Solem estereotipar els obesos com persones lentes, poc treballadores ipoc acurades. Si eixamplem les persones amb un programa d’ordinador lespercebem menys sinceres, menys amigables i més dolentes106. Curiosament,les dones negres denigren menys a les dones negres grasses que les blanques ales blanques grasses107. Les persones obeses a vegades són objecte de burla idiscriminació. En un estudi108 amb obesos que havien perdut un promig de 50kg després d’una operació de reducció d’estómac, 4 de cada 5 admetien queels seus fills els havien demanat que no anessin a les reunions de l’escolaperquè els avergonyien. I els nens obesos són objecte de burla per part delsseus companys.La discriminació dels obesos també és laboral, especialment en les dones.Tenen menys probabilitat de superar les proves de selecció i promocionenmenys un cop són contractades. En un estudi109 de 1993, els ingressos mitjosde les dones americanes obeses eren 7000 dòlars inferiors als de les no obeses.L’obesitat és una malaltia. La gent que no la pateix tendeix a veure l’obesitatcom a golafreria o com un problema de personalitat consistent en mancad’autodisciplina, de força de voluntat, la qual cosa fa que preferim nocontractar una persona així.De tota manera, això no és exactament així. Els factors determinantsimmediats del greix corporal són la mida i el nombre de cèl·lules grasses. Unadult mitjà té uns 30.000 milions de cèl·lules grasses, la meitat de les qualsprop de la superfície de la pell. Poden estar relativament buides, com pilotesdesinflades o bé molt plenes. Quan augmenten de mida poden dividir-se. Sifem dieta i es buiden, aleshores s’encongeixen, però no desapareixen. El teixitgras té un índex metabòlic (de despesa d’energia) baix. El greix, comparatamb altres teixits, necessita menys energia alimentària per conservar-se. Pertant, necessitem menys energia per conservar el pes que per a engreixar-nos.Normalment, les persones obeses tenen un punt d’ajustament més alt que lamitjana. Quan el pes baixa per sota del punt d’ajustament establert, augmentala sensació de gana i disminueix l’índex de metabolisme basal. 182106 Gardner i Tockerman, 1994.107 Hebl i Heatherton, 1998 Página108 Rand i Macgregor, 1991109 Gortmaker, 1993

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAL’obesitat està també determinada per factors genètics. Estudis amb bessonsmonozigòtics110 ho posen de manifest. El punt d’ajustament i l’índex demetabolisme basal estan determinats pels gens. A més, s’ha detectat que lespersones obeses tenen l’hipotàlem ventro-medial poc sensible a la leptina (laproteïna que fa d’indicador de l’excés de greix acumulat a les cèl·lulesgrasses). Així, les píndoles de leptina no els farien cap efecte. Caldria cercarun medicament que fes l’hipotàlem més sensible a la leptina.De tota manera, els factors genètics no poden explicar per si sols perquèl’obesitat és sis vegades més freqüent en les dones americanes de classe baixaque en les de classe alta, o bé per què és més comú als Estats Units que aEuropa, o per què és més generalitzada ara que fa cent anys. En general, eldesenvolupament econòmic d’un país és un indicador del nivell d’obesitat delsseus habitants. Mengem més i pitjor, i gastem menys energia amb feines méssedentàries, anant amb cotxe o rentant els plats i la roba automàticament. Peròla societat ens pressiona per tal que ens mantinguem prims i aleshores femrègim. Però cal saber que la major part de la gent que fa règim recupera ambel temps el pes perdut. Si se sotmeten a un tractament d’aprimament brusc elsresultats poden ser espectaculars d’entrada, però solen ser pèssims a migtermini. Els programes d’aprimament amb més èxit solen ser els que canvienels hàbits de vida i no tenen pressa per baixar el pes: dieta equilibrada isuficient per no patir, exercici físic regular i canvi d’hàbits sedentaris. Si lapersona que fa règim està famèlica el cos està esperant tornar a menjar perengreixar-se i disminueix l’índex de metabolisme. Per tant, passar gana no éseficaç. Una velocitat de pèrdua de pes raonable pot ser aproximadament del10% del pes corporal en 6 mesos.De tota manera, hi ha una tendència a la credulitat en dietes miraculoses de lesquals molta gent parla com si fossin panacees. Solen consistir encombinacions d’aliments prohibides o dietes monotemàtiques, a vegadesacompanyades de medicaments màgics. Cal fugir de solucions fantàstiques,però també cal desdramatitzar el sobrepès. No ens hem d’enganyar pensantque estar gras és saludable, però és molt pitjor estar massa prim o fer baixadesdràstiques de pes per a recuperar-lo després. 183 Página110 Stunkard, 1990; Plomin, 1997

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAMOTIVACIÓ SEXUALLa psicologia del sexe sempre ha estat quelcom polèmic. El primer treballseriós per intentar descriure la conducta sexual el va realitzar el biòleg AlfredKinsey i els seus ajudants a la Universitat d’Indiana. Es tracta dels conegutsinformes Kinsey sobre sexualitat masculina (1948) i sobre sexualitatfemenina (1953). Van realitzar aproximadament 18.000 enquestes, si bé lamostra era preferentment de persones blanques, amb un cert nivell d’educaciói de la zona geogràfica propera a la Universitat. També se li va criticar que lespreguntes incitaven a respondre en un determinat sentit. Per exemple, en llocde preguntar a la gent si es masturbava, els preguntava a quina edat vancomençar a masturbar-se. Els lectors més conservadors s’escandalitzaven enllegir que la majoria de les dones i pràcticament la totalitat dels homesdeclarava que es masturbava. També va definir una escala d’homosexualitatque mostrava que un percentatge elevat d’homes i dones tenien en algunmoment tendències homosexuals. De tota manera, deixant de banda lafiabilitat dels percentatges obtinguts, va demostrar que la conducta sexual ésenormement diversa, i que el que es considerava “normal” a la seva època eramassa restrictiu i poc fidel a la realitat.La segona fita important en l’estudi de la sexualitat la van protagonitzar elginecòleg William Masters i la seva esposa, la psicòloga Virginia Johnson,durant els anys seixanta. Van controlar o filmar més de 10.000 cicles sexualsprotagonitzats per 694 voluntaris (382 dones i 312 homes) que es deixavenobservar mentre es masturbaven o feien l’amor. Com us podeu imaginar, lasola descripció de l’estudi ja va ser escandalosa als Estats Units. Voliendescriure el cicle de resposta sexual i van identificar quatre etapes, similarsen els homes i en les dones: 184 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEXCITACIÓ:Augmenta el ritme cardíac i la pressió arterial. Arriba més irrigació sanguíniaals genitals. Això fa que el penis comenci a tenir una erecció, que el clítorisaugmenti de mida i els llavis interns de la vulva s’obrin. La vagina es dilata ies lubrica. Els pits poden inflar-se lleugerament i els mugrons es poden posarerectes.ALTIPLÀ:L’excitació arriba al punt més alt mentre el ritme de la respiració, el ritmecardíac i la pressió arterial continuen augmentant. El penis assoleix la màximaerecció i segrega un fluid que sovint pot contenir prou espermatozous per a ferpossible la fecundació111. En les dones, la secreció vaginal continuaaugmentant i es produeix una retracció del clítoris.ORGASME:Es produeixen contraccions musculars a tot el cos que ajuden a impulsar elsemen i a col·locar l’úter en la posició adequada per rebre’l i retenir-lo. Esprodueix una sensació plaent d’alliberament sexual que reforça l’interès per ala sexualitat. La sensació es descriu de la mateixa manera en els dos sexes.RESOLUCIÓ:En aquesta fase l’home entra en un període refractari que pot durar uns quantsminuts o un dia sencer. En aquest lapse refractari no pot tenir un altreorgasme. En les dones el període refractari és molt més breu, la qual cosapermet tenir diversos orgasmes.Masters i Johnson van estudiar també els trastorns sexuals, és a dir, problemesque alteren el cicle sexual. Alguns incloïen la falta de motivació sexual, és adir, una incapacitat d’excitació. Altres, entre els homes, es refereixen al’ejaculació precoç i a la disfunció erèctil (incapacitat per a aconseguir omantenir una erecció) i, entre les dones, la incapacitat per aconseguir unorgasme. La idea clara és que no es tracta de trastorns de personalitat, tal comho entendria un psicoanalista freudià, sinó d’un problema de conducta que espot aprendre a reorientar o de problemes fisiològics que es poden tractarmèdicament. 185 Página111 Això implica que la “marxa enrere” no és un bon mètode anticonceptiu.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALES HORMONES SEXUALSJa vam comentar en el tema de biopsicologia que tant els homes com les donesprodueixen andrògens gràcies a les gònades (i a les glàndules suprarenals enmolta menor quantitat). L’androgen masculí més conegut i abundant és latestosterona. Les dones també en tenen, però els homes adults en tenen 60vegades més. A partir dels andrògens se sintetitzen els diferents tipusd’estrògens, les hormones femenines (molt més abundants a les dones que alshomes).Les hormones sexuals determinen els caràcters sexuals secundaris:desenvolupament dels pits, acumulació de greixos en determinades parts delcos, amplada de la pelvis i els malucs, aureola dels mugrons... o en els homesl’aparició de la barba, la nou del coll, els canvis de la veu durant la pubertat...Les hormones també controlen la conducta sexual dels animals. Les femelleses tornen sexualment receptives (zel) amb la producció d’estrògens queassoleix el punt més alt durant l’ovulació. Si s’injecten estrògens a lesfemelles es tornen sexualment receptives. En els mascles els nivells detestosterona es mantenen més constants. Però si a ratolins castrats se’ls injectatestosterona es nota un canvi gradual en el seu interès sexual.En els humans, les hormones no controlen de la mateixa manera el desigsexual. El desig sexual de les dones no varia gaire durant l’ovulació112. Adiferència d’altres mamífers, el desig sexual de les dones respon més al nivellde testosterona113. Si una dona deixa de produir testosterona perquè ha estatoperada dels ovaris o de les glàndules suprarenals perd l’interès pel sexe, peròel pot recuperar amb injeccions de testosterona.En els homes l’augment de producció de testosterona es produeix a partir del’excitació sexual i no pas a l’inrevés. De tota manera, l’interès pel sexecomença a desenvolupar-se als adolescents a partir de l’augment de produccióde testosterona durant la pubertat. En els homes amb nivells de testosteronaanormalment baixos, el tractament amb testosterona augmenta el seu desigsexual i també la seva energia i vitalitat114.Les hormones influeixen en l’excitació sexual a través de l’hipotàlem, quecontrola les variacions dels nivells d’hormones a la sang i activa els circuitsneuronals adequats.En resum, les hormones són necessàries per a l’activitat sexual, però no n’hiha prou amb les hormones per a explicar-la. També són essencials els estímuls 186psicològics que analitzarem tot seguit.112 Neuwissen i Over, 1992 Página113 Meston i Frohlich, 2000114 Yates, 2000

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAPSICOLOGIA DEL SEXEEl sexe no només és un plaer, sinó un acte socialment significatiu. Es potobtenir plaer sexual de forma solitària, però el sexe és una forma de relació enla qual es posen en joc sentiments i valors. Això implica que la vivència de lasexualitat està fortament determinada per la cultura que determina els valorsacceptats per la societat, els models de relació i les formes de comunicació.Només així es pot comprendre les enormes diferències entre les cultures en laforma de viure la sexualitat. Podem acceptar o no l’homosexualitat, podemdiscutir sobre la conveniència del sexe al marge del matrimoni o l’edatadequada per a començar a tenir relacions sexuals, podem entendre lamasturbació com un vici o un pecat, o com a quelcom vergonyós, podem fer-nos petons apassionats al passadís de l’Institut o amagar la nostra sexualitat enuna habitació tancada i a les fosques. El que es considera normal o pervers potser molt variable. A la societat europea occidental es tendeix a consideraracceptable tot allò que no compromet la llibertat de les altres persones. Així,està molt clar que l’assetjament o la violació són delictes sexuals, però lasexualitat en l’adolescència i al marge del matrimoni no es persegueix i espractica amb una relativa tranquil·litat. L’homosexualitat no només no és undelicte, sinó que a Espanya una parella homosexual pot contraure matrimoni iadoptar fills legítimament. En canvi, hi ha llocs al món on la pràctica de lahomosexualitat es castiga amb la mort i o la virginitat femenina ésimprescindible per a poder contraure matrimoni.Tradicionalment hi ha hagut un impediment important per aconseguir laigualtat sexual entre homes i dones. L’invent definitiu en aquest sentit va serla píndola anticonceptiva. Només gràcies a la píndola la dona pot assegurar-seel control del risc d’embaràs inherent a la pràctica del sexe hetero.Posteriorment, la necessitat de prevenció de malalties de transmissió sexual haposat en joc el fet d’afegir-hi el preservatiu, que compleix la doble funcióprofilàctica i anticonceptiva, si bé hi ha alguna malaltia de transmissió sexualque no es pot evitar amb l’ús de condoms (per exemple, el papil·loma virushumà). De tota manera, no totes les dones del món tenen accés a la píndola nila consciència de la relació entre llibertat sexual i anticoncepció. A més, a lanostra societat es continua valorant molt més negativament la promiscuïtat 187femenina que no pas la masculina, i la producció de pornografia explícita estàorientat fonamentalment al consumidor masculí. L’abundància de prostíbulsper a homes és també un fet objectiu que no s’explicaria si no hi hagués un Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAnombre significatiu de clients. Existeix també prostitució masculina, però ésmolt menys manifesta i orientada principalment al públic gay.La cultura i la religió ens poden fer viure l’excitació sexual com un problemao com un element positiu, però a totes les cultures les persones se sentenexcitades fonamentalment per tres motius: • Les invitacions més o menys explícites al sexe. Tradicionalment se suposa que les dones han de tenir una actitud d’insinuació discreta i que els homes han de demostrar iniciativa sense perdre el sentit de la delicadesa i el respecte a l’altre. De tota manera, la iniciativa per part de la dona és un ingredient amb forta càrrega eròtica. • Les fantasies eròtiques. Poden ser provocades per la pura imaginació o per la visió d’una determinada persona en una determinada actitud o simplement la visió d’una part del cos o d’una peça de roba interior... En general, l’habituació disminueix l’interès. Als homes europeus actuals no els provoca especialment cap fantasia eròtica veure el turmell d’una dona, o un biquini a la platja, o cada vegada menys els pits d’una dona que pren el sol a la platja, però en altres èpoques això hauria estat fortament excitant. El 95% dels homes i les dones declares haver tingut alguna fantasia sexual, però els homes tenen menys problemes a explicar-ne. Les fantasies que expliquen les dones solen tenir un punt més romàntic que les que expliquen els homes. El fet de tenir una vida sexual activa no disminueix la freqüència de les fantasies, sinó que més aviat l’augmenta. Les fantasies no impliquen d’entrada cap problema conductual latent. • Les imatges de pornografia explícita. Tant els homes com les dones s’exciten quan veuen, escolten o llegeixen material eròtic, si bé l’excitació que manifesten els homes sol superar la de les dones. També és cert que és més difícil trobar dones voluntàries per participar en enquestes sobre excitació sexual que no pas homes, ja que la cultura tendeix a fer-les més inhibides. Són pornogràfics certs anuncis de perfums o de roba interior? I les pel·lícules on apareixen relacions sexuals explícites però tapats per un 188 tros de llençol o amb la càmera que enfoca només l’expressió de les cares? Els condicionaments culturals determinen en gran mesura el que Página és o no és pornogràfic, però la tendència del material qualificat com a pornogràfic sol ser l’exhibició del cos nu o seminu en actituds

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA insinuants i la manca de valors emocionals lligats a la relació sexual. Se sol presentar l’activitat sexual com un joc plaent mancat de compromís.Aquests tres elements poden ser viscuts amb certa normalitat o bé tenirderivacions patològiques. Per exemple, la invitació al sexe es pot confondreamb assetjament sexual, les fantasies sexuals ens poden fer perdre de vista larealitat i la pornografia explícita pot crear falses expectatives i certesfrustracions si confonem la ficció amb la realitat.L’ORIENTACIÓ SEXUALFins ara hem parlat de la motivació, però no de l’orientació. Motivar és activarla conducta, però la direcció de l’interès sexual és el que anomenemorientació, i pot ser homosexual, heterosexual o bisexual. La majoria delspsicòlegs actuals no veu l’orientació sexual com una elecció personal, ni comun vici, ni com una malaltia, sinó com una manera de ser que no s’escull ni espot canviar.Però totes les cultures són predominantment heterosexuals, si bé també a toteshi persisteix l’homosexualitat com a una orientació més o menys tolerada operseguida. Això implica que la majoria d’homosexuals (i la gent del seuentorn familiar) s’enfrontin a la seva orientació com a quelcom, d’entrada,problemàtic. Al principi poden tractar d’ignorar o negar els seus desitjos, peròsón tan incapaços de convertir-se en heterosexuals com els heteros sónincapaços de convertir-se en homos, i els seus desitjos persisteixen, declarats odissimulats. Alguns subjectes declaren haver reorientat la seva sexualitat, peròno està clar que siguin declaracions prou objectives i, en tot cas, són molt pocfreqüents.Sembla que hi ha certa diferència en la plasticitat sexual115 masculina ifemenina, és a dir, que és més possible que una dona modifiqui la sevaorientació sexual que no pas que ho faci un home. També es detecta una mésgran tendència al compromís a llarg termini en les lesbianes i a la promiscuïtatsexual en els gays116.La qüestió que s’ha plantejat amb insistència al llarg de la història és de quèdepèn l’orientació sexual. Com es determina si l’orientació serà homosexual oheterosexual? Hi ha diversos tòpics que encara podem sentir a dir a psicòlegsde cafè, però que han quedat refutats per estudis seriosos: • L’homosexualitat està vinculada a problemes de relació del nen amb els 189 seus pares, amb una mare dominant i un pare inoperant o una mare possessiva i un pare hostil. Fals. Página115 Baumeister, 2000; Diamond, 2000116 Remafedi, 1999; Kulkin, 2000

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • L’homosexualitat inclou un temor o odi a les persones del sexe contrari, la qual cosa promou l’orientació del desig sexual cap a persones del mateix sexe. Fals. • L’homosexualitat està relacionada amb els nivells d’hormones sexuals a la sang. Fals. • Quan eren infants, molts homosexuals van ser seduïts, molestats o victimitzats sexualment per un adult homosexual. Fals.És cert que el els bessons monozigòtics, si un dels dos és homosexual, laprobabilitat que l’altre també ho sigui és la possibilitat que tots dos siguinhomosexuals és del 52% en homes i 48% en dones117. Però això no éssuficient per atribuir una causa genètica a l’homosexualitat, ja que si fos untema exclusivament genètic la coincidència hauria de ser del 100%.Hi ha estudis que busquen diferències en la morfologia cerebral entrehomosexuals i heterosexuals. Per exemple, Simon LeVay (1991) va trobardiferències significatives a l’hipotàlem dels homes heterosexuals i delshomosexuals. També s’ha trobat alguna diferència al cos callós118. Peròaquestes diferències provoquen l’orientació o, a l’inrevés, són resultat del’orientació sexual? Es modifiquen per efectes hormonals? Hi té alguna cosa aveure el desenvolupament prenatal, especialment l’exposició a determinatsnivells hormonals en períodes crítics de l’embaràs? Tot això encara éscontrovertit, però la tendència general de la investigació és la de cercarexplicacions biològiques i no pas culturals.La importància de saber la causa de la homosexualitat rau només en el fet quesi no es tracta d’una tria les persones heterosexuals estan més ben disposades aacceptar amb normalitat les relacions homosexuals. En les cultures occidentalsaquesta acceptació ha progressat molt significativament en les darreresdècades. Durant el franquisme l’homosexualitat era delicte a Espanya, i encanvi ara no hi ha cap diferència de drets legals entre les parelles hetero ihomosexuals. 190 Página117 Bailey i Pillard, 1995118 Allen i Gorski, 1992

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA TEORIA PSICOANALÍTICASigmund Freud va néixer l’any 1856 a Freiberg (Moràvia, a l’actual RepúblicaTxèquia). A l’edat de quatre anys, la seva família es va traslladar a Viena. Vaestudiar medicina i es va especialitzar en neurologia, que era una disciplinaincipient. Juntament amb el seu col·lega vienès Josef Breuer es va interessarmolt per la malaltia de la histèria. Els treballs sobre aquesta malaltia li vanservir de punt de partida per a l’elaboració de la psicoanàlisi. Així, lapsicoanàlisi va néixer com un mètode terapèutic; però va acabar essent unateoria general sobre la personalitat humana i la cultura, amb una influènciacabdal en la filosofia del S.XX.Les seves obres més conegudes són:-La histèria (1895)-La interpretació dels somnis (1899)-Psicopatologia de la vida quotidiana (1901)-Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat (1905)-L’acudit i les seves relacions amb l’inconscient (1905)-Tòtem i tabú (1913)-Introducció a la psicoanàlisi (1917)-Més enllà del principi de plaer (1920)-Psicologia de les masses i anàlisi del jo (1921)-El jo i l’allò (1923)-El malestar en la cultura (1927)-El futur d’una il·lusió (1928)-Moisès i el monoteisme (1939)Es pot trobar també en castellà un recull de treballs titulats genèricament“Psicoanàlisis del Arte”.El 1910 va fundar l’Associació Psicoanalítica Internacional, que va servir perimpulsar i difondre la psicoanàlisi arreu del món.El 1938, amb motiu de la ocupació nazi d’Àustria, Freud va emigrar aAnglaterra, on va morir l’any 1939 víctima d’una llarga afecció de càncer ques’havia manifestat ja l’any 1923. 191 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA PSICOANÀLISISegons Freud, el terme té tres significats:1.Un mètode d’investigació i anàlisi dels processos mentals.La psicoanàlisi es fonamenta en l’afirmació de l’existència d’un inconscient,en el qual amaguem o enterrem aquelles idees, vivències, sentiments, desitjos(complexos psíquics), que ens semblen desagradables, immorals, lletjos,inconvenients, inoportuns... per mitjà d’una censura que la consciènciaexerceix. La censura consisteix en determinar un valor positiu o negatiu per aaquests complexos, si poden ser o no ser admesos en la vida conscient. Quanla censura no aconsegueix completament aquest propòsit d’apartar de la vidaconscient allò que vol amagar a l’inconscient, aquests complexos reapareixendes de l’inconscient, determinant molts actes de la nostra vida conscient.2.Una tècnica terapèutica per a tractar determinats trastorns psíquics.El mètode per a descobrir les causes de les pertorbacions psíquiques consisteixa esbrinar a través de la interrogació i de la interpretació dels gestos, lesparaules, els somnis, etc., la veritable causa dels complexos, allò que el propimalalt desconeix perquè és contínuament refusat per la consciència.El mitjà per arribar a la curació de les pertorbacions és la catarsi, queconsisteix en la presentació a la consciència del malalt de la causa veritabledels trastorns, sense que hi intervingui la censura. Els complexos desapareixendefinitivament quan la consciència pot resistir la seva presència sense tornar afer intervenir la censura, és a dir, sense retornar-los altra vegada al’inconscient.3.Un conjunt de teories o coneixements que serveixen per donar unainterpretació de la personalitat normal o anormal de l’individu. A aquest sentitFreud l’anomena també metapsicologia.Aquesta teoria de la personalitat es basarà en la suposició de la sexualitat coma factor predominant de la vida animal (i humana, és clar)EL DESCOBRIMENT DE L’INCONSCIENTFins a Freud, els psicòlegs identificaven la vida psíquica amb la vida 192conscient. Freud va suposar que la vida psíquica té les seves arrels en unazona més profunda de la persona: l’inconscient. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAA finals del XIX, la teràpia psiquiàtrica de les alteracions psíquiques es basavaen remeis de tipus físic: electroteràpia, hidroteràpia, medicaments calmants,suposant que les alteracions psíquiques tenien un origen orgànic.Freud havia conegut a París, gràcies a una beca, al neuròleg Charcot, queusava la hipnosi per al tractament de la histèria. De tornada a Viena, vaassajar, conjuntament amb Breuer, aquest tractament.Els afectats per la histèria, davant de determinades situacions o estímuls,desencadenen un comportament alterat, recorrent a plors, crits, desmais,anestèsies, paràlisis... No es troba una relació entre aquests símptomes i lasituació que envolta al malalt i tampoc no es troba cap causa orgànica (lesió,infecció o traumatisme).Segons la interpretació de Freud, la histèria va lligada al context cultural enquè es mou la persona afectada i, indirectament, també va lligada adeterminades èpoques de la pròpia cultura. En l’estadi actual de la culturaeuropea cada vegada és menys freqüent trobar casos d’histèria; en canvi, enèpoques anteriors aquesta malaltia era freqüent principalment en les dones(d’aquí el nom, derivat d’hister, que és el nom llatí de la matriu)La hipnosi és un estat de disminució o anul·lació de la consciència, una menade somni provocat, al qual s’arriba per una tècnica de suggestió. La hipnosinomés és possible en individus fàcilment suggestionables. Freud i Breuer lautilitzaven per fer dir coses als malalts histèrics que ajudessin a alliberar-losde les seves obsessions o complexos.Freud havia observat que una ordre donada en estat d’hipnosi podia serexecutada en estat conscient per la persona abans hipnotitzada. Per exemple,donem l’ordre de caminar de quatre grapes quan es desperti. En despertar-se,el pacient efectivament sent la necessitat de caminar de quatre grapes, si bétambé sent la necessitat de dissimular. També havia observat que, en estatconscient, el pacient era incapaç de trobar la raó de l’acció que duia a terme.Només després d’un esforç important de concentració, estimulat pel psicòleg,el pacient arribava a recordar que hom li havia donat l’ordre de realitzaraquella determinada acció.Fenòmens d’aquesta mena van fer suposar a Freud l’existència del psiquismeinconscient, capaç d’enregistrar ordres i fer-les executar sense que l’individuen fóra conscient. 193Un cas molt important per a la gestació de la psicoanàlisi va ser el d’Anna O.,treballat conjuntament per Freud i Breuer. Era una noia amb neurosi histèricaque se sentia incapaç de beure, sense saber explicar per què: Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA“Podia agafar el got amb la mà, però en tocar-lo amb els seus llavis l’arraconava al’instant... Per calmar la set que la turmentava només prenia fruites aquoses. Quanfeia sis setmanes que estava en aquell estat, va començar a parlar un dia, sotahipnosi, de la seva institutriu anglesa, per qui no sentia cap afecte, i conta ambextremades mostres de fàstic que un dia, durant la seva infantesa, entrà a la sevahabitació i va veure com el gos de l’anglesa, un animal repugnant, bevia aiguad’un got, però per educació no va fer cap observació.Després d’exterioritzar enèrgicament, en aquest relat, el seu disgust, que en elmoment en què es va produir va haver de reprimir, va demanar aigua, va beure’nsense cap dificultat una gran quantitat i va despertar de la hipnosi amb el got a lamà. Des d’aquell moment va desaparèixer completament la pertorbació de laimpossibilitat de beure.”La noia, censurada per motius d’educació, havia reprimit els seus sentimentsd’agressivitat. El vas d’aigua simbolitzava l’objecte de la repressió a la quals’havia sotmès.Aquí tenim tots els elements que intervenen en l’alteració de la personalitat ien la histèria: 1. Trauma: Fet o element pertorbador de l’equilibri de la personalitat, esdeveniment que provoca trastorns. 2. Símptoma: Signe exterior d’un trastorn. 3. Síndrome: Conjunt de símptomes característics d’una certa malaltia. 4. Repressió: Reprimir és impedir quelcom. En termes psicoanalítics vol dir impedir que alguns elements del psiquisme es manifestin a nivell de consciència, enviant-los o mantenint-los a nivell inconscient. La repressió és la principal forma de reacció de defensa en front d’un trauma. 5. Psiquisme: El psiquisme és el motor de la nostra personalitat. En el que es coneix com a “primera tòpica”, Freud divideix el psiquisme en tres nivells: inconscient, pre-conscient i conscient. • Conscient: Designa les operacions i continguts presents a la consciència en el moment actual. • Pre-cosncient: Designa les operacions i continguts no presents a la consciència en el moment actual, però que poden arribar a fer- s’hi presents. Per exemple: coneixements, records, imatges, conceptes, instruccions.. que no s’utilitzen en el moment present. • Inconscient: Designa els continguts no presents a la consciència i 194 que no li són accessibles a causa de la censura. Freud creia que les persones som conscients d’una part molt petita de les nostres Página operacions i continguts mentals. Per això es va interessar molt per

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA tot aquest material “enterrat” que anomena inconscient. D’una forma més concreta podríem dir que l’inconscient està format pels instints, els records de les primeres experiències i pels conflictes reprimits.Evidentment, tot això no tindria cap valor si no suposem que l’inconscient téuna energia pròpia, els efectes de la qual emergeixen a la vida conscient.D’aquesta manera dóna la seva interpretació de la histèria com el resultatd’uns traumes que han estat reprimits i obligats per mitjà d’una forta repressióa romandre a nivell inconscient. Com que aquests traumes no poden accedir ala consciència es converteixen en símptomes neuròtics corporals.Malgrat tot, Freud es va adonar que el mètode de la hipnosi no funcionavaigualment bé per a tothom, ja que no tots els neuròtics són fàcilmentsuggestionables o hipnotitzables.Així, recorrent a l’experiència en què un pacient podia arribar a recordar, fentun esforç de concentració, coses amagades en l’inconscient, va provar un altrecamí que va anomenar lliure associació.La lliure associació consistia en què l’individu, en estat conscient, haviad’anar explicant tot allò que recordés o li passés pel cap, tingués o no sentit,fent l’esforç de no aplicar-hi cap mena de censura. Al cap de poc temps, Freuds’adonà que això resultava un gran esforç per als pacients, perquè moltesassociacions (explicacions) que feia el pacient eren interrompudes, inhibides odesviades per un mecanisme inconscient que censurava i seleccionava lesidees que venien al cap del pacient, de tal forma que el pacient, en un momentdeterminat, canviava de tema o interrompia el que estava explicant119.Apareixia, per tant, un mecanisme de defensa que impedia l’aparició a nivellconscient de records traumatitzants o desagradables o no convenients: larepressió.Freud il·lustra aquest procés de repressió i el paper del terapeuta amb lasegüent imatge:“Suposem que en aquesta sala, i entre el públic atent i silenciós quem’escolta, hi hagués un individu que es comporta pertorbadorament i queamb les seves rialles, exclamacions i moviments, distragués la meva atenció,fins al punt de veure’m obligat a manifestar que m’era impossible decontinuar la conferència. 195119 També va observar Freud que moltes d’aquestes interrupcions feien referència al camp de la Páginasexualitat. Així va començar a considerar la sexualitat com un aspecte fonamental en el conjunt dela personalitat de l’individu.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEn sentir-me, s’aixequen diversos espectadors i, després d’una breu lluitaporten fora de la sala al pertorbador, el qual queda expulsat o reprimit i,d’aquesta manera puc, jo, continuar el meu discurs. Però per tal que lapertorbació no es repeteixi, en cas que l’expulsat volgués tornar a entrar,alguns dels senyors que han executat els meus desitjos, romanen muntantguàrdia al costat de la porta, constituint així una resistència subsegüent a larepressió efectuada.Si denominem el conscient a aquesta sala i linconscient al darrera de laporta, tindrem una imatge força precisa del procés de repressió.Tanmateix, suposem que amb l’expulsió del pertorbador i la guàrdia situada ala porta, no s’hagués acabat l’incident, doncs podria molt bé succeir quel’expulsat, ple de ràbia, continués donant-nos maldecaps.No és aquí entre nosaltres, però la repressió ha estat fins a cert punt inútil,doncs el pertorbador fa, des de fora, un xivarri intolerable, i els seus crits icops de puny a la porta destorben la meva conferència més que abans. Enaquestes circumstàncies veuríem amb gran alegria com, per exemple, elnostre president, el doctor Stanley Hall, fent el paper de mediador ipacificador, sortiria a parlar amb aquest intractable individu i tornaria a lasala demanant-nos que li permetéssim tornar a entrar, restablint-se d’aquestamanera la pau i la tranquil·litat. Aquesta és una exacta imatge de la missiódel metge en la teràpia psicoanalítica de la neurosi.EL FUNCIONAMENT DEL PSIQUISME HUMÀEn l’individu conviuen dos principis: principi de plaer i principi de realitat. • Principi de plaer: Tendència a satisfer de forma immediata els desitjos conscients i inconscients (pulsions) • Principi de realitat: Tendència a censurar les pulsions pertorbadores, reprimint-les i expulsant-les de la vida conscient. Aquesta resistència ha de tenir una energia com a mínim tant important com la de la pròpia pulsió.Tot això comporta una despesa d’energia psíquica que pot arribar a afeblirl’individu i a desequilibrar-lo, provocant l’aparició de la neurosi. 196Els nostres somnis, els actes fallits, i els lapsus són l’expressió dissimulada, imoltes vegades simbòlica, d’uns elements pertorbadors que han estat censuratsa nivell de consciència i reprimits o enviats a l’inconscient, des d’on pugnen Páginaper tornar a la consciència.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIADels somnis ja en vam parlar en el tema 8.Els actes fallits són conductes tals com oblits involuntaris, pèrdua d’objectes,errors en l’execució d’operacions habituals, etc. Un acte fallit és una conductaque resulta de dues intencions contradictòries. Per exemple, ens oblidemd’assistir a una cita, a la qual estem convençuts que tenim el deure d’assistir-hi, però que no ens ve gens de gust.Els lapses (o lapsus) són el fet de dir o escriure una paraula per una altra.Generalment la paraula pronunciada o escrita tradueix els nostres desitjos ointencions reprimits. Per exemple, el magistrat dóna per aixecada (acabada) lasessió justament quan ha d’iniciar-la.Realment, en l’interior del psiquisme de l’individu hi ha una lluita. Ara bé,aquest signes de lluita interior (actes fallits, lapsus) són uns símptomes que noalteren pas gaire la vida conscient de l’individu, potser perquè no reflecteixenconflictes psicològics gaire greus. Ara bé, quan la oposició entre duesintencions o entre una pulsió i una resistència provoquen un conflicte mésimportant, aleshores el psiquisme, per tal d’evitar que s’arribi a conseqüènciesdramàtiques (desequilibris psíquics neuròtics) utilitza uns mecanismes dedefensa que ajuden a transformar, disfressar i desviar les pulsions, de talmanera que puguin aflorar a la consciència sense que aquesta s’alarmi i lestorni a reprimir.ELS MECANISMES DE DEFENSAEl mecanisme de defensa més important és la repressió. És el principal mitjàde defensa, el que actua de forma immediata i mecànica. Consisteix a retornari mantenir les pulsions pertorbadores a l’inconscient.Els altres mecanismes de defensa tenen el seu origen en el caràcter sovintinsuficient i perillosament no definitiu de la repressió. És a dir, els altresmecanismes de defensa actuen quan l’energia necessària per fer actuar larepressió i l’energia de la pulsió que vol manifestar-se poden desencadenar unconflicte important dins la personalitat.Si el subjecte és incapaç de controlar el conflicte, el resultat és que a nivell deconsciència apareixen la frustració i el sentiment de culpa: frustració per nohaver satisfet la pulsió, i sentiment de culpa pels retrets que es fa l’individupels actes o idees que ell mateix considera reprovables. Aquests dos 197sentiments combinats acaben originant-ne un altre: el sentiment d’angoixa. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAGràcies als altres mecanismes de defensa, algunes pulsions reprimides podenmanifestar-se a nivell conscient, encara que de manera dissimulada,tergiversada o canviada.Hem vist aquests mecanismes complementaris en el tema 11.L’ANTROPOLOGIA CULTURAL FREUDIANA:Freud utilitza el mite totèmic per explicar l’origen de la religió, la moral itotes les normes socials establertes per tal de fer possible i perdurable la vidasocial. El mite totèmic explica la mort del primer pare (protopare) en mansdels seus fills:“Els homes haurien viscut, al començament, en petites hordes, sota el dominid’un mascle poderós i cruel que acapararia totes les femelles.Els fills, un dia, s’haurien rebel·lat contra el pare: units el mataren i, dividiten trossos el devoraren com caníbals.Cap membre de la multitud victoriosa va poder ocupar el seu lloc, perquè sialgú semblava aconseguir-ho, aleshores veia com s’alçava en contra seva unaidèntica hostilitat, seguida de lluites i assassinats; tots, finalment, s’adonarenque havien de renunciar a l’herència del pare.En la impossibilitat de satisfer els impulsos sexuals dels membres masculinsde l’horda (quan el pare era viu), per repressió de les pulsions i identificació,aquests van haver de sublimar-se en forma de llaços afectius que uniren elsfills amb el pare i als germans entre si. Foren aquests llaços afectius els que,una vegada perpetrat el crim, feren néixer en l’assassí i en els seus còmplicesun poderós sentiment de culpabilitat.El pare mort revivia en l’esperit dels seus fills; la seva persona física haviaestat abatuda, però els seus manaments i prohibicions romanien vigents: elsremordiments i esquinçament dels llaços fraterns impediren als successors deposseir les dones, inaugurant així la prohibició de l’incest i la llei delmatrimoni exogàmic, com primera forma d’expiació i penitència per la sevaculpa.Formaren aleshores la comunitat fraterna totèmica, els membres de la qualgaudien dels mateixos drets i estaven vinculats per les mateixes prohibicions(totèmiques): repetició i commemoració expiatòria del seu crim pel sacrifici 198totèmic (l’animal emblemàtic de l’horda, com a substitut del pare) iconsumició de l’animal sacrificat com a signe de comunió amb el pare id’aliança fraterna. Sense aquella reacció emotiva irresistible evocada pel Páginaprotocrim, tal vegada els fills s’haurien exterminat recíprocament; però

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAaquella reacció engendrà també el manament: no mataràs, i aquestaprohibició –que en el totemisme primitiu es limitava a l’animal substitut delpare, excepte en la commemoració anual - va prendre aleshores majorextensió.El pare mort era per a tots l’ideal, a la vegada temut i adorat, font de la llei idel dret que implica el tabú; posteriorment aquest protopare va ser elevat a lacategoria de Creador del món i divinitzat; i no sense raó, doncs aquellengendrà tots els fills del primer nucli humà...”Freud pensava que el sentiment de culpabilitat experimentat pels membres del’horda primitiva es va traslladant a cada generació successiva en la situacióedípica que es torna a reviure a cada nen, i així aquest sentiment acabaconvertint-se en un sentiment generalitzat per a la humanitat sencera. Aquestsentiment és la base psicològica per a l’aparició dels lligams socials de tipusètico-moral (prohibició de l’incest i del fratricidi) i també és la base delsentiment religiós, com a remei a la culpabilitat originada per l’assassinat delprotopare. 199 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 13. LA PERSONALITATLa personalitat és allò que ens identifica, el conjunt de trets permanents queens defineixen, la manera característica individual en què pensem, sentim iactuem. Com es forma la personalitat?, quins són els factors fonamentals quela defineixen?, com canvia o evoluciona la personalitat? Totes aquestespreguntes es poden respondre des de diverses perspectives, com veurem totseguit.LA PERSPECTIVA PSICOANALÍTICA. METAPSICOLOGIAFREUDIANALa metapsicologia és la teoria psicoanalítica de la personalitat.Una consideració general summament important des d’un punt de vistafilosòfic-antropològic: A la vida psíquica hi ha una determinació causal tanrígida com en l’àmbit dels processos físics, sense que això signifiqui unreduccionisme de l’element psíquic al fisiològic. Per tant, en estudiar l’homehem de deixar de banda aspectes tals com la “voluntat lliure” o la“transcendència de l’esperit”, que no són més que ficcions metafísiques.Tradicionalment, s’havia entès que l’home té un coneixement privilegiat d’ellmateix i de la seva ment. Ara calia admetre que no gaudeix d’un accésexhaustiu i complet als seus pensaments, records i desitjos. Una bona part delsfenòmens mentals roman oculta al seu protagonista, és a dir, succeeixen deforma inconscient.La personalitat l’estudia des d’una perspectiva tòpica i des d’una perspectivadinàmica.PERSPECTIVA TÒPICA:Cap al final de la dècada dels anys 20, Freud es va trobar en la necessitat dedonar una explicació més exhaustiva de l’estructura de la personalitat que la 200que havia donat a la primera tòpica (inconscient, pre-conscient i conscient). Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEn el que Freud anomena segona tòpica, va dividir l’estructura psíquica entres nivells o instàncies: • id (l’allò) • ego (el jo) • super-ego (el super-jo)L’ego és el centre de la personalitat. És una part organitzada a partir de l’id, ies forma en aquest per la influència del món exterior, de tal manera que esconverteix en mitjancer entre l’id i la realitat. L’eina bàsica de l’ego és laracionalitat, mentre que l’id es caracteritza per ser una força irracional. L’idés el substrat més antic de la personalitat i és, per dir-ho d’alguna manera,l’element animal del nostre psiquisme. Com a tal té una component salvatge odescontrolada. Quan naixem, la nostra vida psíquica es redueix a l’id. Peròl’home no pot sobreviure descontroladament. La seva adaptació a la realitatpassa per la repressió de la seva animalitat i la imposició de la racionalitat i lacultura. El jo, sota la influència de l’exterior, ha de tendir a regular, amb laracionalitat, la tendència irracional de l’allò de satisfer els seus impulsossexuals i agressius (que analitzarem després). El jo és la instància que sublimao reprimeix els impulsos pertorbadors. El jo es regeix pel principi de realitat itendeix a la conservació de l’individu; això el jo ho fa sovint amb l’ajut o sotaels dictats del super-jo. El super-jo es forma a mesura que l’individu vainterioritzant les normes socials d’actuació i comportament, rebudes en total’etapa de creixement i educació, i que esdevenen forces de censura i repressiódels impulsos pertorbadors. El super-jo és el resultat de l’aprenentatge del queés bo i del que és dolent, del que és just i del que és injust; per això constitueixla consciència moral de l’individu i se li atribueixen dues funcions: recollir irepresentar el conjunt dels valors morals dignes de recompensa i reprimir totamena de comportament moralment reprovable. En el super-jo s’hi trobal’origen del sentiment de culpabilitat, que s’experimenta com una angoixa enel jo quan hi ha un conflicte entre la satisfacció d’un impuls de l’id i la censuradel super-jo.La psicoanàlisi ens recorda que la vida humana és un conflicte continuat en elqual es troba immers el jo. El jo adopta un paper d’àrbitre que es troba enl’aclaparadora situació d’haver d’harmonitzar la convivència pacífica ifructífera de les demandes de l’id i del super-ego i les exigències i possibilitats 201de la realitat. PáginaNo hi ha una correspondència exacta entre conscient i inconscient i els tresnivells de la segona tòpica:

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • Normalment l’id s’identifica amb l’inconscient. De tota manera, podem ser conscients d’alguns impulsos de l’id, però no dels més pertorbadors. • El super-jo s’interioritza de tal forma que sovint actua des de l’inconscient i s’imposa dictatorialment, malgrat que la seva font sigui, en part, la racionalitat. El super-jo és el resultat de la reflexió i l’experiència de la humanitat al llarg de la seva història, però només pot actuar en la mesura que s’interioritza i s’imposa a despit de la comprensió o incomprensió de la seva conveniència per part de l’individu. Per exemple, la prohibició de l’incest120 pot ser una norma moral molt convenient per al bon funcionament social; però actua en nosaltres com una força que prové del nostre interior i que no qüestionem racionalment. • El jo se sol identificar amb el conscient, si bé el que anomenem consciència moral correspon al super-jo. Els límits entre el jo i l’allò són també difusos. És necessari que les energies del jo provinguin en origen del nivell primari de l’id. Podríem dir que l’id genera el jo per autocontrolar-se (reprimir-se per sobreviure) i el super-jo per reforçar i consolidar aquest mecanisme d’autocontrol.PERSPECTIVA DINÀMICA:Una preocupació fonamental de la psicoanàlisi és aclarir el funcionament de lamotivació de les nostres accions i estats mentals, és a dir, cercar els factorsque determinen el funcionament de la conducta.Freud rebutja la creença que l’ésser humà es comporta de maneraexclusivament racional, és a dir, mogut per creences i desitjos que es proposade manera conscient i reflexiva. Ans el contrari, els motius de la nostraconducta són essencialment inconscients. Freud anomena pulsions121 aquestsimpulsos inconscients que són el motor del psiquisme. Sovint, en lloc de“pulsions” utilitza el terme “instints”La teoria freudiana de la pulsió passa, com la tòpica, per diverses fases:1.(1894-1911)Freud admet la distinció, habitual en biologia, entre: 202120 El tabú de l’incest és quasiuniversal en les cultures antigues i totalment universal en lesmodernes. Freud considerarà que s’interioritza a partir de la superació del complex d’Èdip, la qual Páginacosa succeeix a nivell inconscient.121 Trieb, en alemany.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • Instint d’autoconservació, o pulsions del jo, dirigit a la conservació de l’individu com a tal (supervivència). • Instint sexual, o libido, dirigit a la conservació de l’espècie. A “Sociologia de Masses” ens diu que la libido és “l’energia de les pulsions relacionades amb tot allò susceptible de ser comprès en el concepte d’amor” i, afegeix més avall, “la investigació psicoanalítica ens ha ensenyat que totes aquestes tendències constitueixen l’expressió dels mateixos moviments instintius que impulsen als sexes a la unió sexual”.Aquests dos instints entren en conflicte. En el principi de la teoria, aquestconflicte s’identifica amb la confrontació existent entre forces conscients iinconscients. Les pulsions del jo serien la força repressora (que actua segonsel principi de realitat) i la libido seria la força inconscient reprimida (quecerca la seva satisfacció segons el principi de plaer).2.(1911-1914)El descobriment del fenomen del narcisisme (enamorament d’un mateix)modifica la distinció entre “instint sexual” i “pulsions del jo”. Sembla com sitots dos procedissin d’una font libidinosa comuna. La diferència rau enl’objecte a què es dirigeix la libido: • objecte extern: impuls sexual • el propi jo com a objecte: pulsions del jo.Però la libido no és l’únic element constitutiu de les pulsions del jo. Freudintrodueix un element no libidinós que anomena “interès” i que juga el paperde principi de realitat.3.(1915-1920)L’agressió, que fins aleshores es considerava un element de la pulsió sexual(relacionada principalment amb el sadisme) passa ara a formar part de lespulsions del jo no libidinoses, (juntament amb l’interès) en forma de pulsió dedomini del món exterior.1224.(1921-1939)Apareixen dos nous principis explicatius: • Eros, o pulsions de vida. És la tendència a continuar l’evolució de la 203 vida. Determina aquells comportaments que tendeixen a unir el que està Página122 Molt probablement l’experiència de la Primera Guerra Mundial influencià en el tomb dela teoria.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA dispers, a harmonitzar i englobar el que és diferent. Pertanyen a aquest tipus tots els impulsos sexuals i d’amor, que porten als humans a buscar la companyia, el reconeixement i la comprensió dels altres. • Thanatos o pulsions de mort. És la tendència a separar i disgregar el què està unit. Pertanyen a aquest tipus tots els impulsos d’agressivitat i destrucció que enfronten als homes contra ells mateixos i contra els altres.Es tracta de pulsions antagòniques. Totes dues tenen el mateix poder iapareixen en cada situació mesclades en proporcions variables.L’impuls de mort li permet explicar millor el sadisme i el masoquisme, itambé la repetició d’experiències desagradables que no es poden explicar pelprincipi de plaer. La contradicció entre les dues pulsions explica no noméscerts comportaments contradictoris, sinó també la profunda contradicció del’existència humana.ETAPES DE LA SEXUALITATFreud considerava que la majoria de les pulsions que eren reprimides per lesnormes socials i culturals són d’origen sexual, i així des del naixement del’home fins a la seva mort.A principis de segle XX, parlar de sexe constituïa un autèntic tabú cultural, ésa dir, quelcom considerat vergonyós i indigne de ser tractat d’una manerapública i oberta. A més, s’identificava sexualitat amb genitalitat, per la qualcosa Freud va causar un gran escàndol a la seva època en parlar de sexualitatinfantil. Però Freud argumentava que l’instint sexual no és diferent dels altresinstints: no pot ser que aparegui en un moment determinat de la vida d’unindividu, sinó que, com tots els instints, existeix des del naixement.Cal remarcar que per a Freud la sexualitat és una estructura afectiva global,és a dir, una manera de ser de tota la personalitat de l’individu. És una manerade ser que impulsa a l’individu a cercar el plaer i tot el que s’hi relacioni.L’energia que impulsa aquesta manera de ser de l’individu, la libido, és allòque posa en marxa el psiquisme de l’individu. La genitalitat es refereix a lafecundació i a la procreació, mentre que la sexualitat desborda àmpliamentaquesta funció i constitueix la base de tota experiència de plaer. 204Freud desenvolupà el concepte de zones erògenes, que són zones del cos, abanda dels genitals, que són susceptibles de produir plaer. Si bé pràcticament Páginatot el cos pot ser considerat com a zona erògena, hi ha diversos punts de

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAcentralitat segons l’estat de maduració psicològica de l’individu. Tenintaquesta idea com a base i com a eix, Freud diferencia les següents fases deldesenvolupament sexual (o fases del desenvolupament psíquic, que per aFreud és el mateix:1.ETAPA PRE-GENITAL: Va des del moment de néixer finsaproximadament als cinc anys. Aquesta etapa es divideix en tres fases:1.1.FASE ORAL-CANIBALÍSTICA: Durant els primers dies de vida no hiha un òrgan precís on se centri la satisfacció libidinosa. Les possibilitats desatisfacció es troben repartides per tota la superfície corporal. Però al cap depocs dies el principi de plaer s’organitza, centrant-se en la boca i els primerstrams de l’aparell digestiu. La font de plaer sexual es relaciona inicialmentamb el procés d’alimentació i s’estén a totes aquelles coses que es puguinxuclar, llepar o mossegar. La relació del nen amb el món que l’envolta esrealitza fonamentalment a través de la succió (el pit matern, el xumet, elsdits...). El nen petit tot s’ho vol posar a la boca. Però ha d’aprendre a reprimiraquesta pulsió. No tot es pot posar a la boca. Ara bé, reprimir no significaeliminar. La boca continua essent una zona erògena fonamental tota la vida,quan mengem, quan besem, quan masteguem un xiclet, quan fumem (a bandade l’addicció que genera la nicotina)...La boca també mossega, i aquesta és una via d’alliberament de pulsionsagressives. Per això parla de fase oral-canibalística.1.2.FASE ANAL-SÀDICA: A partir de l’any o una mica més tard entrem enla fase anal-sàdica, que es caracteritza per l’interès en les funcions excretores.La font de plaer es relaciona amb la retenció i evacuació d’excrements. De fet,durant tota la vida continua essent un gran plaer l’evacuació, si bé unapersonalitat equilibrada gaudeix d’aquests plaers de forma solitària i higiènica.El nen ha d’aprendre a controlar els seus esfínters i a adquirir uns hàbits deneteja. Aquesta és una gran concessió als pares: deixar de fer les necessitatsfisiològiques on i quan es vol per a fer-ho només en certs llocs i dedeterminada manera. Però aquesta concessió es pot tirar enrere si el nen sesent frustrat (regressió) per una pèrdua d’atencions, pel naixement d’ungermanet competidor, etc.El complement de “sàdica” fa referència al sentit de dominació que el nen li 205dona a les seves miccions. És clàssic que el nen jugui a ofegar formigues, perexemple. De més grans, un altre clàssic és jugar a apagar foc. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA1.3.FASE FÀL·LICA: Abasta des dels 2-3 anys fins als 5-6 anysaproximadament. La sexualitat es interpretada en funció de la possessió ocarència de penis. La nena interpreta la carència de penis com a unamancança, com a una sexualitat no desenvolupada o com una mena decastració i el nen pateix la por a perdre el seu penis (por a la castració).El més important en aquesta etapa és l’aparició del complex d’Èdip. Aquestcomplex representa la tendència del nen a posseir la seva mare. Però aquestimpuls és reprimit per la presència del pare, que és vist com un competidor.Per això el nen vol fer desaparèixer al pare, desitja la seva mort i, de fet, elmata en la seva imaginació. Això l’angoixa, perquè tem que el pare hodescobreixi, es revengi i el castri. L’única manera que té per defensar-sed’aquest perill és reprimir la seva tendència incestuosa, la qual cosa afavoreixla identificació amb el pare i amb tot el que aquest representa de força, poderi autoritat. En acceptar el poder i autoritat del pare, el nen comença asotmetre’s a una força que sent com a exterior i superior a ell. Aquest és elprimer pas per després, poc a poc, anar acceptant tot tipus de normes i lleis,primer del pare, després de la família, i finalment de molts àmbits de lasocietat. El conjunt d’identificacions que realitza el nen per la superació delcomplex d’Èdip porta a la formació del super-ego, amb la qual cosa lapersonalitat ja queda formada amb tot allò que li és essencial.C.Jung, un psicòleg psicoanalista que es va anar apartant de Freud, vaintroduir el concepte simètric de complex d’Electra per aplicar-lo a les nenes.De tota manera Freud no hi va estar d’acord, ja que considerava que eldesenvolupament de les nenes no era exactament equivalent al dels nens,sense que s’acabés de definir en les diferències i les seves causes.2.ETAPA DE LATÈNCIA: Dura des de la superació del complex d’Èdipfins als 11-12 anys. Durant aquesta etapa hi ha una disminució de les pulsionssexuals. El nen va aprenent a diferenciar cada vegada millor entre el mónsubjectiu i el món objectiu i va assumint les normes de la seva societat.3.ETAPA GENITAL: Comença quan es desenvolupen els canvis fisiològicsde la pubertat. La sexualitat comença a organitzar-se sota el predomini delsòrgans genitals, sense que això impliqui la supressió dels altres centres deplaer. 206 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALA PERSPECTIVA HUMANISTA:Per contraposició a les teories de Freud, que es fonamentaven en l’estudi depersones amb trastorns psíquics, els psicòlegs humanistes es van centrar en lalluita de les persones sanes per aconseguir l’autodeterminació il’autorealització.LA PERSONA AUTOREALITZADA. ABRAHAM MASLOWSegons Maslow (1908-1970), estem motivats per una jerarquia de necessitatsque va representar gràficament a la famosa “piràmide de Maslow” que hemestudiat al tema anterior. Si les nostres necessitats fisiològiques estansatisfetes, comencem a preocupar-nos per la seguretat personal. Si ens sentimsegurs, busquem estimar, que ens estimin i estimar-nos nosaltres mateixos.Quan hem assolit tot això, busquem finalment l’autorealització. Maslow vabasar la seva descripció de l’autorealització en l’estudi de persones que haviendestacat per les seves vides riques i productives, tals com Abraham Lincoln,Thomas Jefferson i Eleanor Roosvelt. Es tracta de persones conscients, ques’accepten a si mateixes, francs i espontanis, càlids i afectuosos, i prou segursde si mateixos per no quedar aclaparats per les opinions dels altres. Orientavenles seves energies a una tasca específica que consideraven el seu objectiu en lavida, i es centraven en la resolució del problema més que no pas en la sevavivència del problema. En lloc de moltes relacions superficials, en tenien unesquantes de profundes. Maslow afirmava que aquestes són les qualitats d’unindividu adult madur que ha après prou de la vida per ser compassiu, perdeixar enrere els seus sentiments contradictoris respecte dels seus pares, perhaver trobat el seu propi camí i per no avergonyir-se de la seva manera de ser id’entendre el món, sense preocupar-se de si això el fa més o menys popular.A partir del seu treball amb estudiants universitaris, considerava que elsindividus amb capacitat per a l’autorealització eren simpàtics i afectuosos,mostren afecte en privat per les persones grans properes i se senten incòmodesamb la crueltat, la mesquinesa i l’esverament habitual en els joves.EL CREIXEMENT PERSONAL. CARL ROGERS 207Segons Rogers (1902-1987), les persones som bàsicament bones, i el nostreobjectiu és assolir l’autorealització, si no estem frustrats per un entorn queinhibeix el creixement. Un entorn favorable al creixement personal ha de Páginacomplir tres condicions:

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA1.Autenticitat: Les persones impulsen el creixement personal quan sónautèntiques, és a dir, obertes al seus propis sentiments, transparents i franques.El contrari de l’autenticitat seria la hipocresia.2.Tolerància: Les persones impulsen el creixement personal en la mesura quesón tolerants, és a dir, que ofereixen una visió positiva incondicional, unaactitud que ens valora malgrat els nostres defectes. Busquem aquestaexperiència en el matrimoni, en la relació familiar i en l’amistat íntima.Aquestes relacions funcionen en la mesura que no sentim la necessitat dejustificar-nos en front dels altres i ens sentim acceptats tal com som.3.Empatia: Les persones fomenten el creixement personal compartint ireflectint els nostres sentiments i demandes. És difícil trobar qui t’escolti ambveritable empatia, però quan es dona, segons Rogers, ens trobem amb una deles forces més potents per a superar un conflicte personal. Quan sentim queens escolten amb empatia ens és més fàcil parar atenció al desenvolupamentde les nostres pròpies experiències internes.EL CONCEPTE DE SI MATEIXSi el concepte que ens formem de nosaltres mateixos és positiu, tendirem aactuar i percebre el món de forma positiva, però si és negatiu, ens sentiminsatisfets i infeliços. Aleshores, l’objectiu dels pares, dels professors, delsamics o del terapeuta ha de ser ajudar als fills, alumnes, amics o pacients aformar un concepte positiu de si mateixos, ajudar-los a conèixer-se i acceptar-se. I això s’aconsegueix amb autenticitat, tolerància i empatia.Els psicòlegs humanistes utilitzaven qüestionaris per avaluar el concepte del jodels seus pacients. Se’ls demanava com els agradaria ser idealment i comcreien que eren realment. Quan el “jo ideal” i el “jo real” pràcticamentcoincideixen, el concepte de si mateix és positiu. Si no és així, la teràpia ha depotenciar el creixement personal per tal que aquests dos pols s’aproximin tantcom sigui possible. De tota manera, alguns psicòlegs humanistes creien queels qüestionaris eren per si mateixos massa despersonalitzats i preferien unmètode d’entrevistes i converses íntimes per tal de comprendre millor lesexperiències pròpies de cada persona.Podríem pensar que la idea humanista que el més important és si estic vivintd’una manera enormement satisfactòria per a mi i que m’expressi 208veritablement com sóc pot portar a un egoisme autocompassiu i a l’erosió delslímits morals. Però els humanistes creien que un sentiment de seguretat id’acceptació d’un mateix, no defensiu, constitueix el primer pas cap a l’amor Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAal proïsme. Les persones que senten que agraden i són acceptades pel que sóni no pel que han aconseguit, tenen actituds menys defensives i més amables.AVALUACIÓ DE LA PERSPECTIVA HUMANISTALes idees dels humanistes han arrelat en la psicologia popular. La gent engeneral sol creure que un concepte positiu de si mateix és la clau de la felicitati de l’èxit i que les persones són bàsicament bones i capaces de millorar.Creiem que és important viure “a la meva manera” i “ser jo mateix”. Creiemtambé que el foment de l’autoestima és important per tal de motivar lespersones, i apliquem aquest principi a la incentivació del personal de lesempreses.De tota manera, des de la perspectiva dels psicòlegs professionals es critica lapsicologia humanista per dos motius:1.Els conceptes que utilitzen són massa subjectius i poc operatius. Com esdefineix i com s’avalua exactament la franquesa, la simpatia, laconfiança...d’un individu?2.Si les persones són essencialment bones, com s’explica la gran quantitat decomportaments cruels i destructius que trobem al món? Rogers afirmava quemai no havia conegut ningú que, donades les condicions a favor delcreixement personal, hagués escollit un camí cruel i destructiu. Deia que lamaldat no sorgeix de la naturalesa humana sinó de les influències culturalsnocives, els prejudicis socials, les escoles restrictives i destructives...De tota manera altres humanistes reconeixien que qui inventa la cultura sónles persones. La cultura és bona i dolenta perquè els éssers humans que laformem som bons i dolents.LA PERSPECTIVA DELS TRETS:La perspectiva dels trets va aparèixer també com una reacció contra laperspectiva psicoanalítica. Psicòlegs com Gordon Allport (1897-1967) vanvoler descriure la personalitat en termes de trets fonamentals, és a dir,models identificables de conducta i motivacions conscients de les 209persones.La idea és que els psicòlegs han d’intentar reconèixer totes les motivacionsmanifestes abans d’afirmar que n’hi ha d’inconscients més poderoses. Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAAllport explica una anècdota personal de quan, als 22 anys, va visitar Freud aViena:“Poco después de haber entrado en la famosa habitación cuyas paredesestaban decoradas con cuadros de sueños, me reuní con él en su consultorio.No dijo ni una palabra pero se sentó en silencio, expectante, para que yoexplicase mi misión. No estaba preparado para el silencio y tenía que pensarrápido para hallar un tema de conversación adecuado. Le conté una anécdotaque me había sucedido en el tranvía de camino a su consultorio. Un niñopequeño de aproximadamente 4 años había manifestado una fobia manifiestaante la suciedad. No se cansaba de repetirle a su madre: ”No quiero sentarmeaquí... no dejes que ese hombre sucio se siente junto a mí”. Todo le parecíasucio. Su madre era la típica ama de casa, de aspecto tan dominante y decididoque no pude menos que pensar en la causa y el efecto evidentes.Cuando terminé mi historia Freud fijó su mirada cálida en mí y, como buenterapeuta que era, me dijo: “¿Quizás ese niño eras tú?”. Sorprendido, y tal vezsintiéndome un poco avergonzado, quise cambiar el tema de conversación. Sinduda, el malentendido de Freud sobre mi motivación era sorprendente, perosirvió para promover una sucesión de pensamientos profundos.”123Segons Allport, l’explicació que busca Freud passa per alt la molt més simplei evident, que és la motivació de l’interès professional del jove estudiant, o lacuriositat. No tothom és curiós. Les persones som tots diferents i tenim lanostra pròpia personalitat. De tota manera, els psicòlegs han d’intentar trobarla manera de descriure de manera significativa la personalitat dels individus.ELS TRETS DE PERSONALITATLa majoria dels psicòlegs actuals treballen a partir de cinc grans factors depersonalitat: DIMENSIÓ DESCRIPCIÓ calmat – ansiós Estabilitat emocional segur – insegur satisfet de si mateix – autocompassiu sociable – retret 210 Extraversió apassionat – fred afectuós – reservat Página123 Citat per Myers 2005 (pàg. 591)

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA imaginatiu – pràctic Franquesa preferir la varietat – preferència per la rutina independent - conformista tendre – rude Simpatia confiat – desconfiat cooperador - individualista organitzat – desorganitzat Responsabilitat curós – descurós disciplinat - impulsiuPotser caldria afegir-hi altres dimensions, com la consciencia d’un mateix,masculinitat-feminitat o bé positivitat-negativitat emocional, però no hi ha unconsens sobre aquest punts comparable al que es posa de manifest sobre elscinc fonamentals que apareixen al quadre anterior.La investigació actual se centra en quatre preguntes fonamentals:1.En quina mesura són estables aquests trets?A l’edat adulta els trets tendeixen a quedar prou estabilitzats. Hi ha estudis queconstaten una tendència cap a augmentar l’estabilitat emocional i laresponsabilitat i cap a disminuir l’extraversió i la franquesa124.2.En quina mesura són hereditaris?El nivell d’excitació cerebral dels extravertits és normalment baix. Lesimatges de TEP mostren que l’àrea del lòbul frontal inclosa en la inhibició dela conducta és menys activa en els extravertits que en els introvertits125.Suposem que l’educació és molt important per a fixar les creences i els valors,però els trets de personalitat són fonamentalment genètics126. Recordeu elsestudis realitzats amb bessons monozigòtics que vam veure al tema 4. De totamanera, els bessons monozigòtics poden manifestar també diferències en lapersonalitat, la qual cosa indica que hi ha també un element ambiental en laconfiguració dels trets de caràcter.3.En quina mesura es poden aplicar a totes les cultures?No hi ha dificultat a aplicar aquest esquema a les diverses culturesestudiades127. 211124 McGrae, 1999; Vaidya, 2002125 Johnson 1999 Página126 Loehlin, 1998127 McGrae, 2001; Paunonen 2002

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA4.Els cinc grans trets permeten predir altres atributs personals?Hi ha alguns atributs personals relacionats amb els trets de personalitat quevosaltres mateixos podeu intuir. Per exemple, quin tipus pot tenir una vidasexual més satisfactòria, algú que se situï a la banda esquerra dels quatreprimers grups o algú situat a la banda dreta?N’hi ha d’altres que no són tan evidents, però que també funcionen. Perexemple, els tipus més responsables tendeixen als hàbits matinals. Lespersonalitats més extravertides tendeixen a ser més nocturnsTESTS DE PERSONALITATUn dels tests de personalitat més coneguts és el Myers-Briggs128. És una sèriede 126 preguntes amb opcions com: “Valores més el sentiment que la raó, o laraó més que el sentiment?” Segons la resposta, et classifiquen com a reflexiu osensible. De fet, els subjectes solen estar d’acord amb el resultat perquè lespreguntes reflecteixen les seves preferències declarades.Hi ha tests de personalitat especialitzats en un únic factor. Però també es potavaluar diversos trets alhora aplicant inventaris de personalitat. Sónqüestionaris extensos en els quals cal respondre a ítems que comprenen ungran nombre de sentiments i conductes.L’inventari de personalitat més complert i utilitzat és l’Inventari Multifàsicde Personalitat de Minnesota (MMPI). El van publicar l’any 1943 elsprofessors Starke R. Hathaway y J. C. McKinley, de la Universitat deMinnesota. Es va dissenyar originàriament per a identificar trastornsemocionals (de la mateixa manera que el test d’intel·ligència de Binet estavapensat per detectar problemes de seguiment escolar als alumnes francesos).Els ítems de l’MMPI, com els dels tests d’intel·ligència, s’avaluen comparantels resultats amb els d’un grup normatiu estudiat (2600 adults entre 16 i 84anys). Es tracta d’una bateria de preguntes a les quals cal respondre “veritat” o“fals”. Per exemple: “Ningú no m’entén”, o “M’agrada la poesia”, o “Nom’interessa res del diari excepte els còmics”, o “Els crits histèrics em posennerviós”...La versió que s’utilitza actualment és l’MMPI-2-RF (Restructured Form),publicat l’any 2003. Igual que la primera versió, avalua 10 escales clíniques (o 212escales bàsiques): Página128 Elaborat per Isabel Myers Briggs i la seva mare Kathleen Briggs.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA 1. Hipocondria (preocupació excessiva pels símptomes corporals de malalties) 2. Depressió (pessimisme, desesperança) 3. Histèria (consciència dels problemes i vulnerabilitat sciència vulnerabilitat) 4. Desviació psicopàtica (despreocupació per les normes socials) 5. Masculinitat/feminitat (interessos similars als de l’altre sexe) 6. Paranoia (deliris, desconfiança) 7. Psicastènia (fòbies, angoixa, sentiments de culpa) 8. Esquizofrènia (aïllament, pensaments desorganitzats) uizofrènia 9. Hipomania (hiperactivitat, excitació, impulsivitat) 10. Introversió social (timidesa, inhibició)Amb les restants preguntes s’acaba de configurar una quinzena més d’escalesque inclouen aspectes no patològics com actituds laborals, problemes derelació familiar, enuig, autoestima, cinisme, pors, sociabilitat...A més, el test conté tres escales de validesa: 1. Mentida 2. Incoherència 3. DefensaPer exemple, si responem “fals” al reactiu “a vegades m’enfado” puntuem al’escala de defensa, ja que volem donar una bona impressió de nosaltres a escalal’administrador del test.El quadre següent mostra les puntuacions d’un jove depressiu i angoixat abansi després del tractament: 213 Página

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALes puntuacions directes es transformen en una mesura estandarditzadaanomenada puntuació T. La mitja és de 50 punts i la desviació típica és 10(això vol dir que aproximadament 2/3 dels individus se situen entre 40 i 60)L’MMPI es pot corregir amb ordinador de forma automàtica. Tampoc no ésdels més cars (150€ aproximadament). Això fa que molta gent l’apliqui sensecap mena de preparació prèvia (caps de personal, clubs esportius...). Hi hatambé la possibilitat que la gent s’entreni a respondre’l per tal de donar unresultat esperat.Si bé els tests de personalitat en què la persona parla de si mateixa sónl’instrument més difós, alguns psicòlegs129 pensen que les dades que aportenels coneguts és més fiable en alguns ítems. Per exemple, per avaluarl’extraversió cal preguntar-ho als amics. Si els amics et consideren sociable,senyal que ho ets, malgrat que no t’ho pensis.Alguns psicòlegs assenyalen que els resultats dels tests de personalitat nomésprediuen mitjanament la conducta. Per exemple, els resultats en un testd’extraversió no prediuen del tot el grau de sociabilitat que els individusmostraran en una ocasió determinada. Per tant cal ser prudent a l’hora depredir si algú serà capaç de trencar la llibertat condicional, de suïcidar-se o deser un empleat eficient. Mai no podem predir el nostre comportament per al’endemà.No té sentit intentar predir un acte concret d’un individu basant-nos en elresultat d’un test de personalitat. Seria com intentar predir la resposta a unapregunta en funció del resultat d’un test d’intel·ligència. Però el que sí que ésmés predictible és la mitja de l’encert que demostri en diversos tests. De lamateixa manera, la mitja de la sociabilitat, la felicitat o la delicadesa d’unindividu és també predictible. Podem fingir o intentar deixar de ser com som,però cap de les dues coses és fàcil.De fet, hi ha la tendència a pensar que el millor indicatiu per predir laconducta futura no són els tests de personalitat sinó els models de conductapassada d’un individu en situacions similars. Així, el millor indicador de la 214competència professional futura és la competència professional demostrada enel passat, el millor indicador de bones notes futures són les notes del passat, el Página129 Funder, 1995

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAmillor indicador de l’agressió futura és l’agressió passada. I si no podemcomprovar el comportament d’una persona en el passat, es pot crear unasituació d’avaluació que simuli amb el màxim realisme les condicions de latasca per poder observar com respon cada individu.TESTS PROJECTIUSSón els preferits pels psicoanalistes. A diferència dels tests que es corregeixenamb plantilla o ordinador, tenen una component d’interpretació subjectiva queels fa més discutibles.Els tests projectius intenten aportar una conclusió mitjançant la presentaciód’un estímul ambigu que el pacient ha de descriure o associar amb unahistòria. L’estímul no té un significat inherent, de manera que el significat quecada individu li atorga reflecteix els seus propis interessos i conflictes.Per exemple, si ensenyem una imatge d’un noi pensatiu, els que s’imaginen enveure’l que està pensant en un determinat objectiu és possible que estiguinprojectant (i explicant) els seus propis objectius.El test més utilitzat és el de les taques de tinta de Rorschach130. Segonsaquest test, el que veiem en deu taques de tinta reflecteix els nostressentiments i conflictes interns. Si veiem animals ferotges o armes,l’examinador pot inferir que tenim tendències agressives.Les làmines són en negre i color sobre fons blanc, i cada una té un eix verticalde simetria. Per exemple, la primera és: 215 Página130 Hermann Rorschach, 1921

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIALa majoria de la gent hi veu una papallona o un rat penat.Podeu veure les altres làmines en color a l’article de wikipedia “Rorschachtest”, amb els comentaris associats més habituals en la versió anglesa.Quin grau de fiabilitat tenen aquesta mena de proves? No hi ha un sistemauniversal de puntuació d’aquests tests. Hi ha diverses tendènciesd’interpretació. Hi ha un sistema que intenta integrar tots els correntsd’interpretació en un programa informàtic131 d’avaluació de respostes, però nohi ha acord entre la comunitat científica a l’hora d’aplicar-lo. El test deRorschach segurament és un dels instruments psicològics més utilitzats i méscriticats al mateix temps.LA PERSPECTIVA SOCIOCOGNITIVALa perspectiva sociocognitiva aplica els principis de l’aprenentatge, lacognició i la conducta social a la personalitat, posant èmfasi en la interaccióamb l’ambient, és a dir, la forma en què la nostra personalitat influeix enl’ambient i és influïda per l’ambient. Com interpretem i responem alsesdeveniments externs? Com influeixen els esquemes, els records i lesexpectatives en els nostres patrons de comportament? Albert Bandura132 parlad’un determinisme recíproc entre els factors personals i els ambientals. Lamanera en què ens comportem influeix en la manera com som tractats, i aixòens fa comportar d’una manera concreta com a conseqüència del tracte rebut...Nosaltres escollim l’ambient en què ens movem, i aquest ambient ens influeixal mateix temps. Som el producte, però també els arquitectes del nostreambient.EL CONTROL PERSONALEn estudiar com interactuem amb l’ambient, els psicòlegs sociocognitiusdestaquen el nostre sentit del control personal, és a dir, si aprenem a veure’nscom a controladors de l’ambient o com a controlats per l’ambient. Podemdenominar-los respectivament “interns” i “externs”. Els interns creuen quecontrolen en gran mesura el seu destí, mentre que els externs se sentendominats per la sort, les circumstàncies o el destí. 216 Página131 Exner, 1993132 1986 i 2001

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAEls interns aconsegueixen millors resultats a l’escola, són més independents,tenen més bona salut i se senten menys deprimits que els externs133. A més,són més capaços de demorar la gratificació i afrontar situacions d’estrèslaboral o familiar134, és a dir, tenen un més gran autocontrol. L’autocontrol ésla capacitat per controlar els impulsos i no dependre de la immediatesa de lesgratificacions. L’autocontrol es correlaciona amb l’èxit social135. Peròl’autocontrol no evita les depressions, i passa alts i baixos al llarg de la vida136.El contrari del sentiment de control és el de desemparança. Les persones quese senten desemparades i oprimides tendeixen a percebre el control com aquelcom extern. Aquesta percepció pot augmentar el sentiment de resignació.En enfrontar-se amb esdeveniments traumàtics que no es poden evitar lespersones i els animals adquireixen el que anomenem “desemparança apresa”.Per exemple, si capturem gossos, els lliguem i els apliquem descàrregueselèctriques repetides de les quals no poden fugir137, adquireixen un sentimentde resignació. Quan els posava en una altra situació de la qual podien escaparsaltant una tanca, se sentien acovardits, com si haguessin perdut l’esperança, ino fugien.De la mateixa manera, les persones que tenen poca sensació de control a lespresons, empreses, escoles o hospitals, experimenten una disminució del’ànim i tendeixen a empitjorar la salut. Coses tan simples com donar permísals presoners per moure les cadires o controlar els llums de l’habitació, lapossibilitat dels treballadors o dels escolars de participar en la presa dedecisions, la possibilitat dels ancians d’arreglar-se l’habitació de la residènciamillora sensiblement la seva salut i estat d’ànim138. La idea és que les personesmilloren en situacions de democràcia, llibertat personal i reconeixement de lacapacitació. La gent que sent que controla la seva situació és més feliç. Elsoptimistes fins i tot tenen menys malalties que els pessimistes.De tota manera, no s’ha de confondre l’optimisme amb l’excés de confiança.L’optimisme genera esperança, però cal un toc de realisme per veure que noens podem refiar que ho tenim tot controlat. Puc pensar optimistament que elmeu matrimoni anirà bé, i això ajudarà a què hi vagi; però no he d’oblidar quemolts matrimonis acaben en divorci, i que cal tenir cura de mantenir ferma la133 Lachman i Weaber, 1998; Presson i Benassi, 1996.134 Miller, 1986 217135 Tangney, 2003136 Nezlek, 2001137 MartinSeligman, 1971. Ja es veu que es tracta d’una mena d’assaig que no té en compte el tracte Páginaconsiderat amb els animals.138 Werner, 1987

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIArelació. En general, tenim tendència a la no percepció de la pròpiavulnerabilitat: “A mi no em passarà”.Irònicament, quan més incompetent és una persona, més confia excessivamenten si mateixa139. Segurament, cal ser competent per a reconèixer la pròpiacapacitat. Segons aquest estudi, la majoria dels estudiants que van obtenirpuntuacions baixes en una prova de gramàtica i lògica creien que les sevespuntuacions serien més altes. Quan no s’és competent en gramàtica, és difíciladonar-se que la pròpia gramàtica és precària.L’AUTOESTIMACom ens sentim respecte a nosaltres mateixos també és important. Hem vistcom els psicòlegs humanistes se centraven en el desenvolupament delconcepte de si mateix, en el creixement personal.Els estudis confirmen els beneficis de l’autoestima positiva, però ens avisentambé dels perills de l’orgull.Les persones que se senten bé amb si mateixes pateixen menys insomni, sónmenys vulnerables a les pressions dels demés, són més persistents en lestasques difícils, són menys tímids i menys solitaris, tendeixen a no veuresignes de rebuig on no n’hi ha i, en general, se senten més felices140.Podria ser que els problemes i els fracassos fossin la causa de la baixaautoestima? Potser ens sentim bé perquè fem bé les coses, en lloc de fer-les béperquè ens sentim bé. De tota manera, creiem que l’autoestima ens predisposaa reaccionar positivament i ens obre possibilitats en les relacions amb elsaltres, que esdevenen també més positives.Fins i tot la gent que forma part de grups discriminats o estigmatitzatsmanifesten sovint una autoestima prou potent. Segons Crocker i Majors, aixòs’explica per la combinació de tres motius: • Valoren les coses en què destaquen. • Atribueixen els seus problemes als prejudicis dels altres. • Es comparen amb els altres del seu propi grup.Malgrat que els psicòlegs humanistes com Carl Rogers creien que els homesno ens acabem mai d’agradar a nosaltres mateixos, no estem prou orgullososde nosaltres, en realitat la majoria de nosaltres creiem en la nostra bona 218reputació. No és cert que la majoria de la gent tinguem complexos Página139 Justin Kruger i David Dunning, 1999140 Crocker i Wolfe, 1999; Leary, 1999; Murray, 2002; Watson, 2002.

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIAd’inferioritat. Hi ha psicòlegs que descriuen l’ esbiaixament a favor de simateix141, és a dir, la nostra tendència a percebre’ns de forma favorable: • Les persones es fan més responsables dels bons actes que dels dolents, i dels èxits més que dels fracassos. Els esportistes solen atribuir els èxits a la seva bona preparació i les derrotes a la mala sort, als àrbitres o al bon joc dels contraris. Els estudiants que treuen males notes tendeixen més a criticar els exàmens que no pas a si mateixos. Els accidents de trànsit se solen explicar com a culpa de l’altre. • La majoria de les persones es creu millor que la mitja. La majoria dels executius afirmen que són més ètics que la majoria dels seus col·legues. El 90% dels professors d’una mostra es creien millors que la mitja. En un estudi australià, només un 1% dels treballadors es considerava inferior a la mitja. Una enquesta d’ U.S.News (1994) preguntava les possibilitats de diferents persones d’anar al cel després de la mort. Clinton obtingué un 52%, Michael Jordan un 65%, la mare Teresa de Calcuta un 79%, però el que guanyava normalment era el propi entrevistat amb un 87%. • Recordem i justifiquem les nostres accions passades de manera que ens millori la imatge. • Mostrem una confiança exagerada en quant a les nostres creences i judicis. • Sobreestimem la forma en què suposem que actuaríem en situacions imaginades i subestimem els actes dels demés. • Busquem informació que ens faci sobresortir. • En fem més avia de creure’ns els elogis que no pas les crítiques, i ens impressionen els tests psicològics que ens fan sentir bé. • Tendim tendència a l’etnocentrisme, és a dir, a considerar superior el nostre grup, la nostra escola, el nostre país... I aquesta és una causa habitual de conflictes racistes, discriminacions i fins i tot de guerres.Quan sentim que ens ataquen l’autoestima podem reaccionar violentament,especialment si l’autoestima es basa més en els mecanismes anteriors que nopas en les pròpies virtuts objectives. Per això hi ha gent que reaccionaagressivament a les crítiques o als insults.Però, malgrat l’ esbiaixament a favor de si mateix, també és cert que moltes 219persones manifesten un menyspreu per si mateixos. Això es pot explicar perdiverses causes: Página141 Brown, 1991; Myers 2002

IES FREDERIC MARTÍ DOSSIER PSICOLOGIA • A vegades ens comparem massa amb altres persones i això pot ser frustrant si els nostres referents ens superen clarament. • A vegades les reaccions contra un mateix són una estratègia subtil per aconseguir l’afecte dels altres. Puc dir “Ningú no m’estima” perquè algú em digui “És que no et coneixen prou”. • A vegades els comentaris de baixa autoestima ens predisposen per a assumir un possible fracàs. Si reconec que el rival és superior, la victòria té més mèrit i la derrota no és tan dolorosa. Si abans de l’examen dic que no m’ho sé, em preparo per acceptar el suspens. • El menyspreu d’un mateix es refereix sovint als “jos del passat”. Som molt més crítics amb “com vam ser” que no pas amb “com som ara”, malgrat que potser no hem canviat gens, o hem empitjorat. 220 Página

PSICOLOGIA 2 PDF

by filosofiaxavier on Dec 27, 2011

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

Statistics

PSICOLOGIA 2 PDF — Document Transcript