1.El saber filosòfic-QUÈ ÉS FILOSOFIA?    -Els orígens de la filosofia    -Característiques del pensament filosòfic    -Le...
Els dos problemes de l’epistemologia                           El problema de la Inducció. La falsació com a solució      ...
-Comunicació i llenguatge       -Característiques dels signes lingüístics       -Signe i pensament       -Signe i construc...
-Democràcia en un món globalitzat. Desigualtats. Els no-ciutadans.-Maquiavel-El pensament utòpic. Thomas More-Contracte so...
1.EL SABER FILOSÒFIC                         QUÈ ÉS FILOSOFIA?ELS ORIGENS DE LA FILOSOFIA:La paraula filosofia és una expr...
posa interès i té un bon mestre. Una altra cosa és saber com s’inventen lesmatemàtiques, com es descobreixen els seus prin...
Història de Sòcrates:Sòcrates va viure a Atenes entre el 470 i el 399 abans de Crist. En aquelltemps, a Atenes i altres ci...
res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb elsseus ensenyaments), sinó que dialogava amb ell...
pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que hanescrit els filòsofs al llarg de la història,...
Això es pot allargar tant com vulgueu, fins que el fill se’n cansa o el parel’engega a fer punyetes.Per a ser un bon filòs...
personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en       contradiccions. Aleshores diem que la seva te...
Quan parlem del coneixement en general, utilitzem el terme “gnoseologia”.Si la nostra reflexió és específicament sobre el ...
Aquesta disciplina filosòfica té en compte els coneixements desenvolupatsper les ciències de la naturalesa, però intenta a...
condicions diverses de les cultures humanes (estructures de poder, relacionsfamiliars, costums, tradicions...).L’antropolo...
GNOSEOLOGIAGNOSEOLOGIA I EPISTEMOLOGIA. DEFINICIONS:GNOSEOLOGIA (O TEORIA DEL CONEIXEMENT):Branca de la filosofia que estu...
confiar només en nosaltres mateixos. Aquest és un tret característic de l’homemodern, que vol ser independent i autònom.Im...
Si sabem que “els cotxes per funcionar necessiten combustible” (primerapremissa) i que “el meu cotxe no té combustible” (s...
“experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o“somniar és una experiència”. La vivència és una f...
De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (perobjectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La real...
Un altre exemple: veig que la Rosa té els ulls clars; aleshores puc dir que séque la Rosa té els ulls clars perquè l’exper...
manera podem fer prediccions. Suposem, per exemple, que x és latemperatura ambiental i y és el consum de la calefacció. Si...
INTUÏCIÓ RACIONAL:Hem dit que les premisses de les demostracions poden procedir del’experiència o bé de la intuïció.Defini...
els homes tenim una ànima al nostre interior que pot sobreviure després de lamort, veurem que hi ha filòsofs que pretenen ...
estudiant dels anys seixanta o setanta del segle passat. Aleshores, què és“veritablement” un estudiant? Quins són els seus...
els diccionaris, es defineixen utilitzant altres paraules. Per això els conceptesno són mai unitats aïllades, sinó que for...
Exercici: Quin és el concepte més extens que hom pot pensar? Quina ésla seva comprensió?JUDICI:Hi ha dos tipus de judicis:...
JUDICIS PARTICULARS:Són sempre judicis existencials. Es refereixen a un o alguns elements d’unaclasse. Per exemple: “Algun...
-La forma és:1.Tots els A són B2.Tots els B són C-----------------------------------.Conclusió: Tots els A són CPodríem fo...
TIPUS DE RAONAMENTRAONAMENT DEDUCTIU:Parteix de premisses per arribar a una conclusió que en cap cas pot ser mésgeneral qu...
Podem estar segurs de la validesa daquesta operació? Quantes fustes hauríemd’observar? Per anar sobre segur, les hauríem d...
dubte. Podríem dir que tenim una confiança innata en la regularitat de lanaturalesa.Passa el mateix en el coneixement de l...
NAGEL, La Estructura de la Ciencia32
EPISTEMOLOGIARecordeu que vam dir que l’epistemologia és la branca de la gnoseologia queestudia el coneixement científic, ...
ELEMENTS DE LES CIÈNCIES FORMALS:Les ciències formals són estrictament demostratives. Si recordem el queexplicàvem sobre l...
també podria haver negat x pels mateixos motius que li han servit perafirmar-ho, és a dir, es contradirà sense que això li...
36
EL CINQUÈ D’EUCLIDES I LES GEOMETRIES NO EUCLIDIANES                                                  Suma dels angles del...
38
CARNAP, Fundamentación lógica de la física.       39
LES CIÈNCIES FÀCTIQUES O EMPÍRIQUESSón les ciències que parlen sobre la naturalesa en general. S’inclouen tambéen aquest g...
que l’experiència podia ser observació o bé experimentació. Quan una ciènciaempírica realitza experiments se sol anomenar ...
EL MÈTODE HIPOTÈTIC DEDUCTIU:Per descobrir les lleis necessàries que regeixen la naturalesa, Galileu haviaideat el mètode ...
4.Les lleis empíriques actuen com a proposicions protocol·làries en laconstrucció dun sistema teòric o teoria general. Aqu...
és a dir, què es pot acceptar lògicament com a ciència,és a dir, com ha d’estar estructurada lògicament la investigaciócie...
ELS DOS PROBLEMES DE L’EPISTEMOLOGIASegons Popper, els dos grans problemes de l’epistemologia contemporàniasón:-El problem...
tenen les fulles punxegudes, com puc verificar-ho?, és a dir, com pucobservar tots els pins?Gairebé mai no puc observar to...
Per exemple, si jo plantejo una teoria que em permet arribar a la conclusióque: “Alguna vegada hi haurà un eclipsi de sol ...
Resumint, podem dir que la ciència avança en el seu camí cap a la veritatseguint quatre moments que formen un cercle repet...
fonamental de la teoria: si podem explicar-ho tot mai no podrem falsar lateoria.La psicoanàlisi és doncs una teoria metafí...
50
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Curs filosofia 1 bat 2011 12

2,065

Published on

versió pdf

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
2,065
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
29
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Transcript of "Curs filosofia 1 bat 2011 12"

  1. 1. 1.El saber filosòfic-QUÈ ÉS FILOSOFIA? -Els orígens de la filosofia -Característiques del pensament filosòfic -Les disciplines filosòfiques: Teoria del coneixement Lògica Filosofia del llenguatge Metafísica Estètica Ètica Filosofia política i filosofia social. Antropologia filosòfica-GNOSEOLOGIA -Gnoseologia i epistemologia. Definicions -Saber i demostrar. Les fonts del coneixement -Creure i saber. Autoritat i fe -Demostració -Experiència Experiència vivencial i experiència sensible Experiència sensible. Objectivitat i comunicabilitat. Tipus d’experiència sensible: Observació Experimentació -Intuïció racional -Empirisme i racionalisme -La construcció de la veritat, més enllà de l’empirisme i del racionalisme -Els elements del coneixement: -Els conceptes. Comprensió i extensió -Els judicis -Raonament. Forma i contingut Tipus de raonament Deducció Inducció -El principi de causalitat.-EPISTEMOLOGIA-Les ciències formals Caràcter a priori de les ciències formals Elements de les ciències formals El cinquè dEuclides i les geometries no euclidianes-Les ciències fàctiques o empíriques -Caràcter a posteriori de les ciències fàctiques -El mètode hipotètic-deductiu -Caràcter provisional de les teories científiques -POPPER Racionalisme crític 1
  2. 2. Els dos problemes de l’epistemologia El problema de la Inducció. La falsació com a solució El problema de la demarcació. La falsabilitat. -KUHN Paradigma científic i normalitat Les revolucions científiques Crítica a Popper i rèplica LAKATOS Programes d’investigació Falsacionisme refinat -Mecanicisme i finalisme-Les ciències humanes. -Consideracions generals -Popper. Crítica a l’historicisme-METAFÍSICA -La pregunta de la metafísica. -Parts de la metafísica -Dogmatisme, escepticisme i criticisme -Exemples de metafísica -L’argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury -L’ànima segons Descartes2.L’ésser humà: persona i societat-Diferència amb els avantpassats animals-Inadaptació i obertura al món.-Inconclusió i dimensió històrica-Instints animals. Conscient i inconscient.-La dimensió social. La cultura -Naturalesa humana i societat. -L’origen de la societat -Conceptes fonamentals per a l’estudi de les societats: -Els grups socials -Etnocentrisme -Identitat i actitud Tajfel: teoria de la categorització-identitat-comparació social Teoria discursiva de les actituds Identitat i situació -Posició social. Rol i status -Normes i control social. Institucions. -La cultura -Elements culturals: -Elements cognitius -Creences -Valors -Signes-La dimensió lingüística. -L’origen del llenguatge 2
  3. 3. -Comunicació i llenguatge -Característiques dels signes lingüístics -Signe i pensament -Signe i construcció de la realitat-La dimensió emocional. -Passions, emocions i sentiments.-La dimensió estètica -El gust de jugar. El joc és una cosa seriosa. -L’objecte de l’estètica. el gust i el plaer estètic -Definició de l’art. Art, Artesania i Tècnica-La dimensió personal. Consciència i llibertat3.L’acció: llibertat i responsabilitat-La dimensió ètica. Valor com a persona.-L’objecte de l’ètica: bé, justícia i felicitat-“Ser” i “haver-de-ser”. Judici de fet i judici ètic.-Les formes de l’”haver-de-ser”.-Fi i mitjà-Moral i deontologia.-Moral i costum. Valors absoluts o relatius.-Responsabilitat moral-Ètica material i ètica formal -Ètiques materials: -Teologisme -Utilitarisme -Hedonisme -Naturalisme -Ètiques formals -L’ètica kantiana4. La política: democràcia i ciutadania-La dimensió política -Concepte de poder -Conformitat i innovació -Poder i política -Poder públic. Punt de vista filosòfic i punt de vista sociològic -Les dimensions de la política-Els drets-La democràcia: -Les formes democràtiques del poder -Participació. -Representativitat -Estat de dret i estat de privilegi -Divisió de poders -Democràcia i educació -Democràcia i drets humans. Homes i dones. 3
  4. 4. -Democràcia en un món globalitzat. Desigualtats. Els no-ciutadans.-Maquiavel-El pensament utòpic. Thomas More-Contracte social. Hobbes i Rousseau-Marx. Comunisme i socialisme. -Teoria del valor -L’alienació -El materialisme històric -La dialèctica -El socialisme marxista o comunisme científic -Després de Marx-El nou capitalisme. L’estat del benestar. 4
  5. 5. 1.EL SABER FILOSÒFIC QUÈ ÉS FILOSOFIA?ELS ORIGENS DE LA FILOSOFIA:La paraula filosofia és una expressió grega que es forma a partir de lesparaules “filo”, que significa “amor” i “sofia” que significa “saviesa”. Així,literalment, els filòsofs són els “enamorats de la saviesa”.Hi ha qui creu que tots els homes desitjaríem ser savis, per la qual cosa es potconsiderar que tots som d’alguna manera filòsofs. Això és discutible. Podemcreure que és molt millor viure en la ignorància que saber la veritat, perquèpotser la veritat no ens complaurà, serà massa dura i dolorosa. Vull saberrealment què em passarà després de la mort? Potser prefereixo viure en laincertesa?De tota manera és evident que els humans som animals que ens fempreguntes i que intentem trobar respostes. Sembla doncs que quantes méspreguntes ens plantegem, més volem ser savis, i que quantes més respostestrobem a les nostres preguntes, més savis es pot dir que som.Les preguntes que ens plantegem poden ser de moltes menes: 1. “A quina hora passa l’autobús?” 2. “Plou ara?” 3. “Quant hauré de pagar cada mes per tornar un préstec de 100.000€ al 5% d’interès fix anual durant 30 anys? 4. “Com puc aconseguir una collita de blat més abundant?” 5. “Per què cada dia el sol surt i es pon?” 6. “Està bé que em vengi de la injustícia que he sofert? 7. “Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables? 8. ...Cada pregunta planteja dificultats diferents. Algunes tenen respostessenzilles. Per saber a quina hora passa l’autobús ho puc llegir al taulelld’informació, ho puc preguntar o be, si no me’n refio, puc esperar a la paradafins que jo mateix el vegi passar. Per saber si plou o no plou puc preguntar-hoo observar-ho jo mateix, i no em cal altra cosa que tenir òrgans sensorials(vista, oïda...) capaços de percebre la pluja.Per a respondre la tercera qüestió em cal un coneixement específic queanomenem matemàtica. No tothom disposa d’aquest instrument intel·lectual,d’aquest coneixement, però tothom pot arribar a saber matemàtiques si hi 5
  6. 6. posa interès i té un bon mestre. Una altra cosa és saber com s’inventen lesmatemàtiques, com es descobreixen els seus principis i mecanismes. D’aixòen parlarem més endavant. Ara vull només fer notar que el primer home queva dir-se a si mateix “filòsof” va ser Pitàgores (segle VI abans de Crist), a quitots coneixem com a matemàtic pel seu famós teorema. Avui, però, delsmatemàtics no en diem filòsofs, sinó científics.Per respondre a la quarta pregunta, els camins poden ser diversos. Unapossibilitat seria: “pregant a la marededéu de Montserrat”. Dit d’una altramanera: invocant el favor de les forces sobrenaturals. Possiblement, vosaltrespensareu que seria més modern i millor dedicar-nos a la investigaciócientífica de la naturalesa del blat i aplicar tecnològicament els nostresdescobriments. Curiosament, Tales de Milet (639-546 abans de Crist), a quise sol considerar el primer filòsof de la història, i que també ha donat nom aun teorema matemàtic, sembla que es va enriquir gràcies als seusconeixements del conreu de les olives. Avui, però, d’algú que investigui lanaturalesa del blat en diríem científic biòleg, i no pas filòsof, i del qui buscala forma d’aplicar aquests coneixement en diríem enginyer agrònom.I el sol, perquè surt cada matí i es pon cada tarda? Això sembla moltcomplicat d’esbrinar i, a més, força inútil de saber. Així com les qüestionsanteriors tenien un clar sentit pràctic, ara ens trobem davant un tema querespon més a un desig de saber, a una inquietud intel·lectual, al que enpodríem dir inquietud filosòfica o, simplement, curiositat. De respostes aaquesta pregunta en podem trobar de tres menes:-Podem pensar que Déu fa que el sol surti i es pongui per tal que a la terra hihagi dia i hi hagi nit. Fins i tot podem pensar que el propi sol és un déu que esmou segons la seva voluntat.-Podem pensar que mai no podrem trobar resposta a aquesta qüestió i que valmés que aprofitem el temps en temes més productius.-Podem esforçar-nos a desenvolupar una teoria racional explicativa. Aquestera l’esforç dels primers filòsofs. Avui, però, dels físics i astrònoms en diemcientífics i no pas filòsofs.A la pregunta sis ens trobem amb dues possibilitats:-Puc respondre que no és just perquè només Déu té el dret a castigar elsinjustos. Que quan rebem una bufetada hem de parar l’altra galta...-Puc també intentar aclarir el significat del terme “justícia” i donar unaresposta racional a la qüestió. Això ja ho va assajar el primer dels gransfilòsofs de l’antiguitat: Sòcrates. Lamentablement, a Sòcrates el vancondemnar a mort acusant-lo d’impietat (no creure en els déus) i decorrompre els joves amb els seus ensenyaments. 6
  7. 7. Història de Sòcrates:Sòcrates va viure a Atenes entre el 470 i el 399 abans de Crist. En aquelltemps, a Atenes i altres ciutats greges hi havia uns personatges que coneixemcom a “sofistes” que es dedicaven a educar els joves de les famíliesimportants a canvi d’una remuneració econòmica. Sòcrates estava semprevoltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, noels ensenyava “res”.Quan va ser acusat d’impietat i de corrompre els joves amb els seusensenyaments, es va defensar ell mateix davant l’assemblea tot explicant lahistòria de la seva vida. Quan era jove, Sòcrates sentia l’intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudara progressar en el coneixement, però no trobava cap home que poguésrespondre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi,però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volguésreflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofontva atrevir-se a demanar a loracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hihavia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i loracle va respondre queno. Fixeu-vos que qui sescolta i consulta als déus no pot ser tingut perdescregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan,precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el méssavi quan lúnic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta:els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que araestava qualificant dignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res,difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podienser pas perjudicials per als joves. “Només sé que no se res” era una de les màximes de Sòcrates. Calinterpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància ésl’únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que jasom savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de lasaviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l’esforçque cal fer per acostar-s’hi.La filosofia és doncs un camí. I un camí que cal recórrer des de joves i, si potser, en companyia d’altres. Nosaltres sols podem “raonar”. Si estem ambbona companyia, podem també “enraonar”. Els grecs tenien una paraulaespecial que els servia tant per referir-se a la raó com a la paraula: “logos” .Aquesta arrel està present en les paraules “lògica” (estudi del raonament) i“filologia” (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d’utilitzar lalògica, i també de dialogar.Dialogar és molt diferent que “ensenyar”. El que ensenya ha de saber el queestà ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però had’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies siles raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava 7
  8. 8. res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb elsseus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells.En realitat, Sòcrates si que ensenyava alguna cosa important: ensenyava adialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica. Com diriaDescartes dos mil anys més tard: no acceptar res que no es presenti a la mevament de manera tan evident que no tingui motius per posar-ho en dubte.Això ens porta al darrer exemple de la nostra llista de preguntes: “Com pucestar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables?Aquesta qüestió és específicament i típicament filosòfica. El filòsof no nomésvol saber com és la naturalesa, com som els homes, com funciona la societat,què està bé i què està malament; li interessa també saber com ha arribar asaber el que sap, si és que realment pot dir que ho sap. Dit d’una altramanera: què es pot saber i què no es pot saber, i com es pot saber quequelcom se sap veritablement. La resposta a aquestes preguntes és semprefilosòfica. No hi ha resposta científica ni resposta religiosa. Si afirmo quenomés podem conèixer amb certesa el que la ciència ens pugui provar, esticdonant una resposta filosòfica, no pas científica. Si afirmo que només podemconèixer amb certesa el que Déu ens ha revelat a través dels seus profetes,estic donant una resposta filosòfica, no pas religiosa. Si afirmo que no es potsaber res amb certesa, estic fent també una afirmació filosòfica, amb elproblema afegit d’haver de justificar la incoherència que representa afirmaramb seguretat que no es pot afirmar res amb seguretat.Exercici: Per què creus que Sòcrates va ser considerat un personatgeperillós per als joves? Creus que la filosofia pot ser perillosa per a tu? Iper als que tenen el poder?CARACTERÍSTIQUES DEL PENSAMENT FILOSÒFICEl filòsof, dèiem, és un enamorat del saber. Però això no ens permet aclarirquè fan exactament els filòsofs. Si afirmem, per exemple, que un filòsof ésaquell que, conscient de la seva ignorància, s’esforça per aprendre quelcomperquè vol arribar a saber i entendre, tenim una definició que es pot aplicar aqualsevol mena de científic. L’únic que ens permetria aquesta definició seriadiferenciar els filòsofs i els científics en general dels investigadors que tenencom a objectiu el desenvolupament d’una tecnologia determinada.L’objectiu del filòsof no és tecnològic, però això no significa que no puguitenir una dimensió pràctica. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és icom s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació 8
  9. 9. pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que hanescrit els filòsofs al llarg de la història, veurem que no hi ha una definicióunànime de la felicitat ni tampoc hi ha acord sobre com aconseguir-la.Segurament passarà el mateix si vosaltres intenteu posar-vos d’acord a classesobre aquest tema.Així doncs, si no hi ha una única resposta, quin valor tenen les respostesfilosòfiques? No hauríem, potser, de deixar de plantejar-nos preguntes que notenen una resposta definitiva? Alguns filòsofs han cregut que sí, que no val lapena filosofar, i que hem de destinar les nostres energies intel.lectuals alconreu de les ciències experimentals o a les matemàtiques. De tota manera(ho veurem amb deteniment més endavant), tampoc la ciència experimentalens dona resultats definitius. Si estudiem la història de la ciència, veurem queestà en constant evolució. Per exemple, a l’època antiga i medieval es sabiacientíficament que la terra és el centre de l’univers. Durant el renaixement,gràcies a Copèrnic va demostrar científicament que el centre de l’univers ésel sol. Kepler va demostrar científicament que el sol no és el centre delsistema solar, perquè les òrbites dels planetes són el·líptiques. De fet, tampocel sistema solar no era el centre de la galàxia. I a partir de les teoriesd’Einstein sabem que l’univers no té centre i que el continu espai-temps esdeforma en funció de la massa dels cossos que l’ocupen. Qui sap comcanviarà encara la nostra concepció del cosmos! I ningú no dirà que pel fet deno saber si les teories actuals són definitives no ha estat profitós fer tot aquestcamí.La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrirnoves preguntes. Però, a diferència del coneixement científic, que deixa debanda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, lafilosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en lamesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió.A vegades es compara els filòsofs amb els nens petits que no paren de ferpreguntes. I davant de cada nova resposta tornen a plantejar un “i per què?”Quan els pares ens veiem sotmesos a aquest interrogatoris inacabables sovintperdem la paciència.PARE: Anem a dinar, fill.FILL: Per què hem d’anar a dinar, papa?PARE: Perquè ja és hora.FILL: I per què és hora?PARE: Perquè sempre s’ha dinat al migdia.FILL: I per què s’ha dinat sempre al migdia?PARE: Per recuperar energies.FILL: I per què hem de recuperar energies?PARE: Perquè si no, no podríem fer res.FILL: I per què no podríem fer res? 9
  10. 10. Això es pot allargar tant com vulgueu, fins que el fill se’n cansa o el parel’engega a fer punyetes.Per a ser un bon filòsof cal evitar les dues coses: no ens hem de cansar debuscar les raons ni ens hem de cansar de fer preguntes.FER PREGUNTES significa no donar res per cert si no ho entenem. Fempreguntes als altres i ens les fem nosaltres mateixos. D’això en diem sercrítics i autocrítics. Fer preguntes no és difícil. El que és complicat és ferpreguntes intel·ligents, és a dir, preguntes amb sentit, ben orientades, queapuntin cap a les claus explicatives, cap a l’essencial, cap al més important.Si una pregunta és com una fletxa, el difícil és encertar el centre de la diana.A vegades els pares us deuen demanar què heu après a l’Institut avui. Seriamés interessant que us demanessin (o us demanéssiu vosaltres mateixos)quines bones preguntes us heu fet avui. Cada bona pregunta obre una portacap a un nou espai de possibilitats, és a dir, ens permet avençar i créixer.BUSCAR RAONS significa ser racional, és a dir, utilitzar la nostra raó pertrobar les respostes a les preguntes.Els homes podem seguir diversos camins per respondre els interrogants queens preocupen:-La religió ens ofereix respostes definitives (dogmes) i una guia clara decomportament. Però no hi ha manera de posar-nos d’acord sobre quina és lareligió veritable. A més. cada una de les religions considera totes les altrescom a falses. La religió és fonamenta en la fe dels creients en les paraulesd’uns profetes que parlen en nom de Déu. Sí no creiem en aquestes paraules,aleshores la religió no té cap valor per a nosaltres.-La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Podenser molt interessants, especialment si tenen forma artística o literària. De fet,els que no creuen en les religions pensen que l’origen dels dogmes no és larevelació divina sinó la imaginació dels profetes. De tota manera, es podenvalorar aquestes creacions imaginatives pel valor simbòlic que manifesten iper la capacitat que tenen de fer-nos pensar. Per exemple: potser no crec queJesús fos fill de Déu, o que Déu sigui el nostre pare, però pot resultarsuggerent la idea cristiana que tots som germans.-La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitatés un esforç d’objectivitat i coherència. Consisteix a: 1. Definir clarament l’origen i el sentit dels conceptes que utilitzem 2. Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d’argumentar les nostres idees. Així com la imaginació és una facultat mental lliure i subjectiva, la lògica (logos = raó) és quelcom que comparteix tota la humanitat. Per exemple: Si afirmo que A és igual que B, i afirmo també que B és igual que C, lògicament hauré d’acceptar que A és igual que C (independentment de quins siguin els meus punts de vista 10
  11. 11. personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en contradiccions. Aleshores diem que la seva teoria és incoherent.La filosofia segueix el camí de la racionalitat en el convenciment que hi hamoltes “raons”, però una única racionalitat. Podem no estar d’acord en el fetque l’home és lliure o no ho és, per exemple. Cadascú tindrà les seves raonsper afirmar o negar la llibertat. L’únic que exigeix la filosofia és que aquestesraons siguin clares, ben definides i coherents.Tenim doncs ja que la filosofia és una camí intel·lectual obert, crític iracional. En això no es diferencia pas gaire de les ciències. Però encara nohem aclarit quins són els seus temes específics. Això serà el que ens permetràdiferenciar-la realment de les ciències.LES DISCIPLINES FILOSÒFIQUES:Fins al segle XVIII, no hi havia una distinció real entre filòsofs i científics.Els filòsofs antics intentaven abastar tot el ventall del que avui anomenemciències. Eren sovint matemàtics, físics, biòlegs, astrònoms, teòrics de lapolítica i de la moral...Actualment, a tots aquells coneixements que es fonamenten en les dadesobtingudes en l’observació i en la realització d’experiments els anomenemciències.També tractem a banda les ciències anomenades “exactes”, les matemàtiquesque, com veurem més endavant, no són tan exactes com semblen.El temes que han quedat actualment establerts com a disciplinesespecíficament filosòfiques són els següents: • Teoria del coneixement • Lògica • Filosofia del llenguatge • Metafísica • Estètica • Ètica • Filosofia política i filosofia social. • Antropologia filosòficaTEORIA DEL CONEIXEMENTQuin és l’origen i quins són els límits del coneixement? Aquestes són lespreguntes fonamentals de la teoria del coneixement. Ens preguntem tambéquins tipus de coneixement podem diferenciar i com funciona cada tipus deconeixement. 11
  12. 12. Quan parlem del coneixement en general, utilitzem el terme “gnoseologia”.Si la nostra reflexió és específicament sobre el coneixement científic,aleshores parlem d’”epistemologia” o “teoria de la ciència”.Exercici: Una reflexió filosòfica ha de ser una anàlisi sistemàtica queno doni res per suposat i que intenti anar al fons de la qüestió. Intenta-ho amb la següent pregunta:Tots sabeu que 2+2 = 4, i que si plou es mullen els carrers, i que lafórmula de l’aigua és H2O. Com és que saps tot això? Hi ha algunacosa que no es pugui saber? Per què? Per què penses que creus el quecreus que saps?LÒGICALa lògica és l’estudi formal de les estructures del raonament. Aquesta cièncias’assembla molt a les matemàtiques en la mesura que les dues no teneninterès pel contingut, sinó només per la forma. De fet, parlem de càlcul lògico lògica matemàtica. La diferència és que la matemàtica parla de quantitats ila lògica parla de conceptes i proposicions. Per exemple: “poma” és unconcepte, “fruita” és un altre concepte, i “les pomes són fruita” és unaproposició. En lògica representarem les pomes con “A” i la fruita com “B”.Aleshores podrem escriure lògicament que A ⊂ B, però seria un error lògicescriure A = B.Fixeu-vos que quan un estudiant resol un problema de matemàtiqueselemental com “si en Joan té tres pomes i en Lluís li dona una taronja,quantes pomes té en Joan?” ha de fer servir la lògica tant com la matemàtica.FILOSOFIA DEL LLENGUATGEQuè es pot dir i què no es pot dir? Quin és l’origen, la funció, el sentit, elvalor i els límits del llenguatge?Malgrat que aquestes preguntes són antigues, la filosofia del llenguatge haesdevingut molt important al llarg del segle XX. No es pot deslligar el fet deparlar del fet de pensar, com veurem més endavant, de tal manera quel’esforç per a comprendre el llenguatge ha esdevingut una recerca més globalsobre l’home i les seves possibilitats.Cal observar també que la filosofia s’expressa lingüísticament. Per tant, quan“parlem” del llenguatge estem fent quelcom singular anomenat“metallenguatge”METAFÍSICALa filosofia s’ha caracteritzat sempre per la tendència a fer preguntes globalssobre la realitat, a preguntar-se què és la realitat presa en el seu conjunt deforma unitària i total. Aquesta és la pregunta clau de la metafísica. 12
  13. 13. Aquesta disciplina filosòfica té en compte els coneixements desenvolupatsper les ciències de la naturalesa, però intenta anar més enllà (meta-física) percercar els fonaments i el sentit global de la realitat. Per exemple, els físics ensensenyen que la matèria està formada per àtoms, i els químics ens expliquenels diferents tipus i propietats dels àtoms. El metafísic intenta anar més al’arrel i es pregunta “per què hi ha matèria en lloc de no haver-hi res?”, o bé,“hi ha quelcom més que matèria en la realitat?”ESTÈTICAAlguns filòsofs defineixen l’estètica com l’estudi dels sentits i la sensibilitat.De tota manera, la idea més comuna d’estètica és la reflexió filosòfica sobrel’art i la bellesa.Es tracta de dos temes diferents però relacionats. No tot el que és artístic ésbell, ni tot el que és bell és artístic. Una flor pot ser molt bella, però no és unaobra d’art. La bellesa és un valor estètic, però no és l’únic. En una obra d’arthi poden intervenir diversos valors estètics: bellesa, expressió, humor, terror...Podríem dir doncs que l’objecte de l’estètica és l’estudi dels valors estètics.ÈTICAL’ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. La moral és un conjunt denormes i valors que orienten les accions humanes en la recerca del bé i lafelicitat. La moral ens diu, per exemple, que hem de ser justos. L’ètica espregunta quin és el fonament de la justícia, en què consisteix realment, perquè cal ser justos en lloc d’injustos...FILOSOFIA POLÍTICA I FILOSOFIA SOCIALLa filosofia política intenta comprendre racionalment el fonament de lessocietats i de la seva organització. A partir d’aquesta comprensió,desenvolupa una activitat crítica respecte de les institucions socials i proposaformes alternatives que poden ser més o menys utòpiques. És a dir, lafilosofia política no es limita a voler descobrir en que es basa la legitimitatd’un sistema polític o d’una institució social, sinó que pretén tenir unaincidència real en l’evolució de la societat a partir de la crítica i la propostaconstructiva.ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA“Antropos” significa “home”, ésser humà. L’antropologia científica s’ocupade descriure les característiques físiques dels humans. Hi ha també unaantropologia cultural que intenta descriure les característiques ètniques i les 13
  14. 14. condicions diverses de les cultures humanes (estructures de poder, relacionsfamiliars, costums, tradicions...).L’antropologia filosòfica intenta aclarir el que és essencial per a l’ésser humà,més enllà de les particularitats culturals o físiques de cada individu o grup.L’antropologia filosòfica es pot entendre com una mena de pont entre totesles disciplines filosòfiques i científiques (biologia, psicologia...) ja que quanestem estudiant el coneixement, el raonament, el llenguatge, la realitat (en laqual ens situem), la moral o la política, ens referim a les dimensions bàsiquesi essencials de l’ésser humà.Així, podem encarar el curs amb la pregunta vertebradora més important: quèés l’home. 14
  15. 15. GNOSEOLOGIAGNOSEOLOGIA I EPISTEMOLOGIA. DEFINICIONS:GNOSEOLOGIA (O TEORIA DEL CONEIXEMENT):Branca de la filosofia que estudia el coneixement, és a dir, que intentadescobrir què significa conèixer i com funciona el coneixement.EPISTEMOLOGIA (O TEORIA DE LA CIÈNCIA):Branca de la gnoseologia que investiga què és i com funciona la CIÈNCIA.SABER I DEMOSTRAR. LES FONTS DELCONEIXEMENT:CREURE I SABER, AUTORITAT I FE:La major part del que sabem ens ho han explicat o ho hem llegit, però no hohem pogut comprovar.La qüestió és que ens ho creiem perquè pensem que qui ens ho explica nosequivoca i no té intenció denganyar.Això és el que sanomena PRINCIPI DAUTORITAT. Dels principals savisen diem AUTORITATS. Però el principi d’autoritat es fa extensiu a moltessituacions: el professor té autoritat sobre els alumnes, els pares tenen autoritatsobre els fills, etc. Fixeu-vos que normalment fem servir el terme “autoritat”per fer referència a poder o comandament. Aquí, en canvi, ens referim alsentit que pren el mot quan diem que “tal persona és una autoritat enmatemàtiques”.Fixeu-vos també que l’autoritat té diferents nivells. L’autoritat dels pares ésaviat discutida pels fills quan es fan adolescents, o fins i tot abans: els fills elsdiuen als pares que “no hi entenen res”. L’autoritat dels mestres sol estar persota de l’autoritat dels llibres o dels informatius o documentals de la televisió.Podem parlar del problema de lautoritat abans i després de Descartes (S.XVII).Descartes afirmava: si veig clarament que quelcom és cert, és que és cert.(per més que les autoritats diguin el contrari). Es tracta de confiar més en lesnostres pròpies facultats (capacitats tals com la intel·ligència), o fins i tot de 15
  16. 16. confiar només en nosaltres mateixos. Aquest és un tret característic de l’homemodern, que vol ser independent i autònom.Imagineu-vos que sou al S.XII, i que estudieu a la Sorbona de París, ambSant Tomàs com a professor. Suposem que Sant Tomàs us diu que la Terra ésel centre de l’Univers. Suposem que vosaltres no us ho creieu i que teniu unateoria diferent. Suposem que li dieu a Sant Tomàs que s’equivoca! El mésprobable és que us expulsi de la classe o de la Universitat. Tindreu sort si nous persegueixen per heretges. I és que no es pot admetre que un estudiantetpretengui saber més que un professor. De fet, els professors tampoc nos’atrevien a portar la contrària als seus professors, i així el coneixements’estancava o evolucionava amb una penosa lentitud.Descartes diria que si ho veiem clar, hem de perseverar en la nostra idea.Certament tampoc no podem portar fàcilment la contrària als nostresprofessors. Però el cert és que l’esperit crític que propugna Descartes ha fetque el coneixement evolucionés amb un ritme incomparablement més ràpid.Hi ha una sèrie de temes sobre els quals està clar que no es poden ferdemostracions: les creences religioses. Ens parlen de coses que no es podenveure ni tocar (ànimes, Déus...) i que fins i tot estan més enllà de lapossibilitat de comprensió lògica.Aquest tipus de coneixement sanomena FE (i no pas autoritat)La diferència entra la fe i l’autoritat és clara: el que es creu per autoritat sesuposa que es pot demostrar, mentre que el que es creu per fe se sap que ésindemostrable.Això no significa de cap manera que el que afirmen les religions sigui fals.No poder estar segurs de què quelcom és cert no significa que sigui fals.Precisament veurem en parlar d’epistemologia que la diferència entre elconeixement científic i les altres formes de coneixement és que la ciència noens pot assegurar mai la veritat de les seves teories, però si que es potdemostrar que una teoria científica és falsa; en canvi, les altres formes deconeixement igualment no ens poden assegurar mai la veritat de les sevesteories, però tampoc no es pot demostrar que siguin falses.DEMOSTRACIÓ:Tradicionalment s’ha entès com a forma més perfecte de demostració laDEMOSTRACIÓ LÒGICA.La DEMOSTRACIÓ LÒGICA consisteix a utilitzar el RAONAMENTLÒGIC per arribar a una CONCLUSIÓ partint dunes afirmacions prèviesque anomenem PREMISSES. 16
  17. 17. Si sabem que “els cotxes per funcionar necessiten combustible” (primerapremissa) i que “el meu cotxe no té combustible” (segona premissa), fentservir la lògica puc arribar a la conclusió que “el meu cotxe no potfuncionar”. Puc dir que amb les dues premisses he demostrat la conclusió.Si les premisses són certes i el raonament és correcte la conclusióquedarà demostrada.Però, com demostrem les premisses? Poden ser les conclusions danteriorsdemostracions, però això només trasllada el problema. Per exemple, si vulldemostrar que “els cotxes per funcionar necessiten combustible”, puc basar-me amb unes premisses prèvies, com poden ser: “els cotxes són vehicles demotor” i “els motors necessiten combustible per funcionar”. Però puccontinuar fent-me la mateixa pregunta anterior: com es demostren aquestespremisses que he fet servir per demostrar la premissa?Si el punt de partida hagués de ser una demostració lògica no tindríem mai unprimer punt de partida. Per tant, aquest punt de partida de la demostració nopot ser cap demostració. Dit d’una altra manera: les primeres premisses nopoden ser demostrades lògicament.Per tant, hi ha dhaver coneixements que no es poden demostrar, però quepermeten, després, fer demostracions.Aquests coneixements primaris (bàsics) provenen de dues fonts diferents:l’experiència i la intuïció.De fet, moltes vegades sentim a dir que quelcom s’ha demostrat a la pràctica,que s’ha demostrat empíricament o que s’ha demostrat experimentalment.Tot això fa referència al que anomenarem coneixement empíric oexperiència. Però nosaltres no hem de confondre “demostrar” amb “mostrar”.Per exemple, no es “demostra” que a la classe hi ha una pissarra sinó que es“mostra” als nostres sentits.Tampoc no hem de confondre la “demostració lògica” amb la “comprovació”empírica o “prova”. Per entendre bé i delimitar aquests conceptes cal queestudiem amb profunditat el que anomenem “experiència”.EXPERIÈNCIA:EXPERIÈNCIA VIVENCIAL I EXPERIÈNCIA SENSIBLELa paraula “experiència” a vegades es fa servir en un sentit vivencial, és a dir,per referir-se al conjunt de vivències d’un individu parlem de la seva 17
  18. 18. “experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o“somniar és una experiència”. La vivència és una forma de coneixementimportant, però el seu caràcter és purament subjectiu. Això és així en lamesura que suposem que cada persona “viu” o “sent” les diverses situacionsde manera estrictament personal, a la seva manera, en funció de la sevahistòria vital, de les seves expectatives, dels seus estats afectius...Les nostres vivències ens serveixen per aprendre a viure, per trobar la nostrapròpia manera d’interpretar el món i la vida, i aquestes interpretacions espoden transmetre en forma literària, artística, emocional en les nostresrelacions personals, o fins i tot filosòfica, però no científica. La ciènciaexigeix una objectivitat que la vivència no pot aconseguir.EXPERIÈNCIA SENSIBLE. OBJECTIVITAT ICOMUNICABILITAT:En gnoseologia i epistemologia, parlem dexperiència per referir-nos a tot allòque ens arriba a través dels sentits (vista, oïda...) de forma directa o indirecta.Puc mirar la realitat directament, a ull nu. Però també puc fer-ho per mitjansindirectes, és a dir, fent servir instruments tals com un telescopi, unmicroscopi, i també amb sistemes molt sofisticats com acceleradors departícules, sensors diversos...Per a no confondre el sentit vivencial amb el sentit de “coneixement a travésdels sentits” s’utilitza sovint el terme “experiència sensible” per referir-nosal segon sentit.Definim l’objectivitat com la correspondència entre un pensament i unobjecte. Els òrgans sensorials ens permeten rebre estímuls del món que ensenvolta i del propi organisme de tal manera que ens formem imatgessignificatives de la realitat. En la mesura en què aquestes imatges siguinveritablement representatives de la realitat direm que són objectives. Perexemple, no és una afirmació objectiva dir que el meu fill és molt maco (pera mi ho és, però potser no ho és per a una altra persona), però sí que ésobjectiu afirmar que té cinc dits a cada mà o que pesa 32 kilograms, o que téels ulls clars i els cabells foscos.Fixeu-vos que la màxima exactitud s’aconsegueix quan fem referència a unaescala de mesura ben definida. És més exacte dir que pesa 32 kilograms queno pas dir que té els ulls clars. La qüestió, però, és que podem arribar a posar-nos d’acord i, per tant, admetre que una determinada propietat que captempels sentits pertany realment a l’objecte, és a dir, és una “propietatobjectiva”. 18
  19. 19. De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (perobjectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La realitat no té perquè limitar-seal que es pot veure i experimentar. No hem d’oblidar que l’experièncianomés ens permet estar segurs de “com veiem la realitat els homes”, i nopas de com és la realitat en si mateixa. Dit d’una altra manera, i per posarun exemple, el fet que no es puguin observar els esperits o que Déu no espugui veure amb els ulls, no significa que res d’això no existeixi.L’experiència és incomunicable. Això vol dir que no puc explicar a uninvident què és el color verd, o a un sord com sona una nota d’una trompeta.De tota manera suposem que tots els homes tenim una mateixa forma depercebre la realitat i aquesta és la base de l’objectivitat de l’experiènciasensible.Tot el que es coneix objectivament per lexperiència sensible es diu que esconeixA POSTERIORI. També podem utilitzar el terme CONEIXEMENTEMPÍRIC, que és un terme que prové de la paraula grega “empeiria”, quesignificava “experiència sensible objectiva”.Quan parlem d’experiència sensible hem de diferenciar entre OBSERVACIÓI EXPERIMENTACIÓ-OBSERVACIÓ:L’observació és una forma relativament passiva d’experiència. Lobservadorno intervé en allò que observa. Simplement sho mira, directament o ambinstruments que millorin la possibilitat dobservació, i en pren nota.Com més avança la ciència més possibilitat dobservació hi ha. Per exemple,amb els telescopis instal·lats en els satèl·lits artificials podem observar astresque són a distàncies impensables en època de Galileu, que comptava amb unsimple telescopi d’ullera. De tota manera, el telescopi de Galileu eraenormement més eficaç que l’ull nu dels grecs i dels egipcis.Si un dia se m’apareix un fantasma al menjador de casa i “el veig”, puc dirque “he tingut una experiència” (en el sentit vivencial), però no que he fetuna observació, ja que només l’he vist jo i no puc repetir l’experiència avoluntat. L’observació individual és poc fiable si no pot ser repetida. Si unbiòleg em diu que ha observat un ànec que cantava una cançó de Shakira notinc perquè creure-me’l. Pot ser cert, però també pot tractar-se d’unaal·lucinació momentània. 19
  20. 20. Un altre exemple: veig que la Rosa té els ulls clars; aleshores puc dir que séque la Rosa té els ulls clars perquè l’experiència així m’ho ensenya. Ara bé,segur que m’hi veig bé? No ho hauria de demanar a algú més? Quanta gentho ha de veure per poder-ne estar segurs? I què diríem si tothom poguésobservar l’ànec que canta cançons de Shakira?En tot cas la ciència no admet cap observació que no sigui repetible o que nohagi quedat fixada per mètodes mecànics. De tota manera els mètodesmecànics (fotografia, gravació...) són manipulables. Comptat i debatut, en casde dubte el més important és el prestigi de l’observador. Una fotografiapublicada per la Universitat Autònoma té molta més credibilitat que unaimatge publicada a la web d’un desconegut.-EXPERIMENTACIÓ:L’experimentació es diferencia de l’observació, en primer lloc, pel fet quel’experimentador ha de ser actiu, ha d’intervenir en allò que experimenta.Linvestigador prepara artificialment una situació que reuneixi les condicionsnecessàries perquè es produeixi un fenomen determinat, de tal manera que:1.-es pugui controlar les condicions en que el fenomen es produeix2.-es pugui mesurar el fenomen amb els paràmetres adequats i de formaprecisa.L’experiment tracta de descobrir o de verificar relacions entre variables.Una variable és un factor que intervé en el fenomen que volem estudiar i quepot tenir diferents valors (els valors poden variar, i per això se’n diu“variable”)Si es tracta de descobrir relacions entre variables, com a mínim n’hi had’haver dues. Aquest és el cas més habitual, no perquè en els fenòmens realsnomés intervinguin dues variables, sinó perquè en els experiments es procuraneutralitzar totes les altres possibles variables per evitar confusions.Així doncs, en aquest sentit, diem que un experiment consisteix enmanipular sistemàticament una o més variables per determinar ambexactitud les conseqüències de les variacions.L’objectiu d’això és determinar amb exactitud i de forma necessària la relacióentre les variables estudiades. Quan diem “de forma necessària” ens referim aque la relació que volem descobrir s’ha de produir de forma inevitable. Ditd’una altra manera: si arribem a la conclusió, per exemple, que per a duesvariables “x” i “y”, tals que f(x) = y i que f(x) = 3x + 2, hem d’estar segursque sempre que x valgui 1 y valdrà 5, i que sempre que x valgui 2 y valdrà 8,i que sempre que x valgui 3 y valdrà 11, i així successivament... D’aquesta 20
  21. 21. manera podem fer prediccions. Suposem, per exemple, que x és latemperatura ambiental i y és el consum de la calefacció. Si sabem que xarribarà a 12 unitats, podem predir que la factura del consum de calefaccióserà de 38 unitats.Quan descobrim una relació “necessària” entre dues variables diem que tenenuna relació causa-efecte. En el nostre cas diríem que la causa del consum decalefacció és la temperatura ambiental.Com funcionaria l’experiment que ens permetria descobrir la relació “causa-efecte” entre la temperatura ambiental i el consum de calefacció?Hauríem de fer variar la temperatura ambiental i anotar els consums decalefacció per a cada temperatura (que també variarien). Hem dit que elmètode experimental consisteix en manipular sistemàticament una variable.Fixeu-vos que la variable que manipulem és, en aquest cas, la temperaturaambiental. A la variable que manipulem l’anomenarem “variableindependent”. Com que les variacions de la segona variable (consum)depenen de les variacions de la primera, d’aquesta segona en direm “variabledependent”.Imaginem que comencem l’experiment amb les finestres ben tancades, peròdesprés passa algú i les obre descuidadament. Aquí ha “variat” l’aïllamenttèrmic. Això segur que farà que ens equivoquem i que ens confonguem en elnostre experiment. Per això d’aquesta mena de variables en direm “variablesde confusió”. Una variable de confusió és un factor no controlat quedistorsiona el resultat d’un experiment. Evidentment es tracta d’evitar totamena de variables de confusió si volem que el resultat sigui fiable. Aixòimplica que un experiment sempre s’ha de dissenyar acuradament per evitarpossibles errors i interferències i que és bo de repetir-lo diverses vegades perpoder-ne estar més segurs.Fixeu-vos que en el nostre cas, si volguéssim donar una fórmula per alconsum de calefacció aplicable a llocs diversos hauríem de tenir en compteque, en realitat, el nivell d’aïllament influeix en el consum de calefacció, ique aquest nivell d’aïllament té conseqüències diferents en funció de latemperatura externa. Per tant, el nostre estudi hauria de contemplar aquestesaltres variables i seria, certament, més complex.Exercici: Tots vosaltres sabeu que l’acceleració de la gravetat és constant(9,8 m/s2 aproximadament). Però això no sempre s’ha sabut. Primer detot algú va pensar que l’acceleració havia de ser constant (Galileu),independent de la massa del cos que cau, i després va haver de dissenyaralguna mena d’experiment per a comprovar-ho. Com et sembla que espodria dissenyar aquest experiment? Quines variables de confusiócaldria neutralitzar? 21
  22. 22. INTUÏCIÓ RACIONAL:Hem dit que les premisses de les demostracions poden procedir del’experiència o bé de la intuïció.Definim la intuïció racional com la comprensió immediata duna veritat queens resulta evident només de pensar-hi.Per exemple, com sabem que "A = A"?No hi ha experiència que serveixi per a descobrir-ho. De fet, ho sabem abansde fer qualsevol observació o experiment. Simplement podem dir que hocomprenen molt clarament.Els principis de la matemàtica i la lògica es coneixen per intuïció. Enparlarem en el tema d’epistemologia.Tot el que es coneix per intuïció, sense fer experiments ni observacions, esdiu que es coneix A PRIORIEMPIRISME I RACIONALISME:El corrent filosòfic que considera que tot el coneixement humà té la seva baseen l’experiència s’anomena EMPIRISME. Els empiristes creuen que ennéixer la nostra ment és com una pàgina en blanc que es va omplint amb lainformació que rebem a través dels sentits. Així, algú que no tingués ni vista,ni tacte, ni olfacte, ni oïda, ni gust tindria la ment en blanc tota la seva vida.El RACIONALISME és el corrent filosòfic que pensa que l’experiència noés una font de coneixement fiable, ja que els sentits només ens informen deles aparences de la realitat, però no de la realitat en si mateixa, i que creu quenomés es pot aconseguir arribar a la veritat a través de l’anàlisi racional deveritats evidents, que coneixem per intuïció.En aquest cas és més important la lògica i la intuïció de veritats racionals queno pas l’experiència.Aquestes veritats que coneixem per intuïció s’anomenen idees innates. Aixòno significa que ja les coneixem quan naixem, sinó que no cal que lesaprenguem. N’hi ha prou amb pensar-hi per veure-les clares.De tota manera, els racionalistes només es posen d’acord quan fanmatemàtiques o lògica (ja explicarem perquè en parlar d’epistemologia). Peròquan parlen de qüestions ètiques o filosòfiques no estan mai d’acord en quèés veritat i què no ho és. Si ens fixem en un tema com, per exemple, saber si 22
  23. 23. els homes tenim una ànima al nostre interior que pot sobreviure després de lamort, veurem que hi ha filòsofs que pretenen demostrar que sí, altres quecreuen que es pot demostrar que no i altres que consideren que no es potdemostrar ni sí ni no. Penseu vosaltres mateixos com resoldre qüestions comles següents: • Existeix Déu? • Què és “el bé”? I el “mal”? • Què és la “bellesa”? • La imatge que tinc de mi mateix és real o només és una ficció? • ...Tenen resposta empírica aquestes preguntes? Es pot donar una resposta quesigui “la veritat definitiva”?LA CONSTRUCCIÓ DE LA VERITAT, MÉS ENLLÀ DEL’EMPIRISME I DEL RACIONALISMELa filosofia contemporània s’ha plantejat el problema des d’una perspectivadiferent. Tradicionalment es considerava que el coneixement és la descripcióo la representació d’una realitat que és independent dels homes. Però aquestaconcepció és massa limitada. Podem pensar que el coneixement és el dominid’un conjunt de significats (representats simbòlicament per paraules oimatges). Aquests significats no són estables sinó que tenen història, i laseva objectivitat (correspondència amb un objecte independent) ésrelativa o fins i tot nul.la.Per exemple: “sardina” tots sabem que és un peix. Això ho podem considerar“objectiu” i segurament “definitiu” (sense més història). Però, a més, sabemque és “un peix barat”, que si el cous a dins de casa fa “pudor”, que és“saludable” però que no és gaire bo per “mantenir la línia” si se’n menjamassa. Tots aquests elements formen part del significat actual de “sardina”,però ja no és tan clar que siguin definitius ni objectiu. Que quelcom faci oloro pudor depèn de cada cultura, i fins i tot de cada situació. Evidentment, elque és “barat” ara, pot ser car en un altre moment o lloc, i com ens agraditenir la línia també depèn de l’època.Un altre exemple: “Les vacances són un dret dels estudiants”. Això és veritato no? De fet, podríem anar més enllà: Existirien els objectes anomenats“estudiants” sense una societat en la qual s’hagués definit el significatd’”estudiant”? Qualsevol home primitiu que viatgés en el temps fins alsnostres dies podria ser “estudiant”, però si nosaltres viatgessim cap a laprehistòria, tindria sentit dir-los que som estudiants? I encara cal tenir presentque ser estudiant a Palafrugell al segle XXI no s’assembla gens a serestudiant a la Xina al segle III. Posats a fer, tampoc no s’assembla gaire a ser 23
  24. 24. estudiant dels anys seixanta o setanta del segle passat. Aleshores, què és“veritablement” un estudiant? Quins són els seus “drets veritables”? Això ésnecessàriament el resultat d’una història. I en aquesta història hi intervenenfactors socials de tota mena, interessos diversos que entren en conflicte otroben vien de negociació i de progrés, o bé que decauen i es degraden. Ditd’una altra manera: la veritat és quelcom que es construeix socialment ique té història.Només una història? No necessàriament. De fet, moltes històries diversespoden conviure més o menys pacíficament o entrar en conflictes violents.Pensem, per exemple, en la idea de Déu. Segurament no hi ha cap idea quehagi generat més passions i més guerres al llarg de la història. I qui té laveritat? L’experiència no serveix per resoldre el tema, ja que Déu no és capobjecte que es pugui captar amb els sentits. Podríem pensar també qui té“raó”. Però aleshores descobrirem que cadascú té les seves raons, i que lesconsidera millors que les raons dels altres.Està clar que, tal com defensaven els empiristes, l’experiència ens pot servirde mitjà de control en el sentit que pot mostrar la falsedat de certes idees. Siafirmo que tots els homes són blancs, l’experiència em deixa clar quem’equivoco. Però, per altra banda, quan volem parlar de qüestions coml’existència de Déu o el sentit de la vida, no ens serveixen per res les dadesempíriques.La tasca filosòfica consisteix aleshores a fer la genealogia de les idees, és adir, estudiar-ne la història i el present, intentar posar de manifest a quinsinteressos responen, quina mena de problemes intenten superar, en quinessituacions han sorgit i han adquirit sentit... i a fer-ne una crítica, és a dir,analitzar quins perills comporten, quins conflictes generen, com podenevolucionar...CONCEPTE, JUDICI I RAONAMENTQualsevol teoria explicativa racional està formada per raonaments. Elsraonaments estan formats per judicis i els judicis estan formats per conceptes.Veiem aquests tres elements començant pel més simple:CONCEPTE:El concepte és una idea que no afirma ni nega res. Simplement INDICA.Els conceptes s’ha de poder definir. Les definicions dels conceptes se solentrobar als diccionaris. Definir un concepte significa relacionar-lo amb altresconceptes. Un concepte sempre s’expressa amb una paraula, i les paraules, en 24
  25. 25. els diccionaris, es defineixen utilitzant altres paraules. Per això els conceptesno són mai unitats aïllades, sinó que formen part d’un sistema conceptual quenomés és possible gràcies al llenguatge.De tota manera no s’han de confondre les paraules amb els conceptes. Unaparaula polisèmica representa més d’un concepte i dues paraules sinònimesrepresenten el mateix concepte. A més, un mateix concepte es pot expressaramb paraules d’idiomes diferents.Els conceptes es formen de dues maneres:-Constructivament: ens els podem inventar. Per exemple, el concepte deDemocràcia el van inventar els atenencs.-Per un procediment d’abstracció: quan tenim un grup d’individus podemrepresentar-nos-els mentalment i suprimir les diferències particulars; el quequeda després d’aquesta supressió (abstracció) és el concepte. Per exemple, siobservo un grup d’éssers humans, tots diferents, i elimino mentalment lesdiferències individuals, puc formar el concepte de “homo sapiens”.Aquesta abstracció pot tenir diversos graus. Així, he d’abstreure mésdiferències per formar el concepte de “mamífer” que per formar el conceptede “remugador”.Com hem vist a l’apartat anterior, les definicions dels conceptes no sónconstants (el llenguatge evoluciona, com la societat, els conceptes tenenhistòria). Si bé en molts temes això no és possible, es especialment importantque les definicions dels conceptes científics siguin clares i inequívoques.Els conceptes es caracteritzen per la COMPRENSIÓ I L’EXTENSIÓ.-COMPRENSIÓ: Conjunt de característiques o qualitats que descriu unconcepte.Ex.: El concepte de mamífer comprèn:-ser un animal-mamar quan es neix-tenir sang calenta-EXTENSIÓ: Es el conjunt dindividus als quals es pot aplicar un concepte.COMPRENSIÓ I EXTENSIÓ VARIEN EN SENTIT INVERS. Això vol dirque un concepte més extens comprendrà menys característiques que unconcepte de menys extensió. Per exemple, és més extens els concepte“mamífer” que el concepte “bou”, però les característiques que calen per serun bou són moltes més que les que calen per ser un mamífer (no n’hi ha prouamb ser un animal de sang calenta que mama quan neix; a més cal serremugador, tenir banyes, tenir unglots...) 25
  26. 26. Exercici: Quin és el concepte més extens que hom pot pensar? Quina ésla seva comprensió?JUDICI:Hi ha dos tipus de judicis:JUDICIS D’EXISTÈNCIA: afirmen l’existència o inexistència real d’unconcepte. Per exemple, “la humanitat existeix” o “els marcians no existeixen”JUDICIS DE RELACIÓ: posen en relació dos conceptes de formaenunciativa. Un concepte fa de subjecte i laltre de predicat. Per exemple, ”lahumanitat és injusta” o “la Caputxeta Vermella és una nena”.Aquesta relació pot ser certa o falsa, independentment de l’existència delsubjecte. Per exemple, és cert que “la Caputxeta Vermella és una nena”, peròno és cert que la Caputxeta Vermella existeixi.Els judicis no poden ser interrogatius, ni imperatius ni desideratius: noméspoden ser enunciatius, perquè només les oracions enunciatives poden sercertes o falses.Per exemple: “De quin color tens els ulls?” no és un judici. Només ho serà laresposta (“els meus ulls són blaus”, per exemple), que serà enunciativa.Una altra possible classificació dels judicis es pot fer en funció de la quantitatd’individus representats en el concepte que fa de subjecte. Així distingirementre judicis UNIVERSALS i PARTICULARSJUDICIS UNIVERSALS:Es refereixen a tots els elements d’una classe. Per exemple: “Tots els ànecssón ovípars”Aquests judicis no es poden verificar empíricament, a menys que siguemcapaços d’examinar tots els ànecs; però sí es pot demostrar empíricamentque són falsos: n’hi ha prou amb trobar un “ànec vivípar” per falsarl’enunciat.La negació d’un judici universal té forma de judici existencial particular:“No tots els ànecs són ovípars” = “Hi ha (existeix) al menys un ànecvivípar” 26
  27. 27. JUDICIS PARTICULARS:Són sempre judicis existencials. Es refereixen a un o alguns elements d’unaclasse. Per exemple: “Algun ànec és ovípar” o “Existeix un ànec ovípar”No es poden falsar però si que es poden verificar. En l’exemple dels ànecs,n’hi ha prou a trobar un ànec que neixi d’un ou per verificar que existeix unànec ovípar. Però si no en trobéssim cap, això no implicaria que no existís,perquè potser no el trobem perquè no l’hem buscat prou.La negació d’un judici particular té la forma de judici universal:“No existeix ni un sol ànec ovípar” = “Tots els ànecs són vivípars”RAONAMENT:Un raonament consisteix a enllaçar diversos judicis per obtenir un nou judici.Els judicis que fem servir per obtenir un nou judici s’anomenen premisses, iel judici que obtenim s’anomena conclusió.Per exemple:PREMISSA 1. “Si no ve el professor no es fa classe”PREMISSA 2.”Si el professor té un accident no pot venir”PREMISSA 3.”Avui el professor ha tingut un accident”--------------------------------------------------------------------------- .CONCLUSIÓ: “Avui no es farà classe”Dels raonaments també se’n poden dir inferències. Diem aleshores que laconclusió s’infereix a partir de les premisses.FORMA I CONTINGUT:Cal diferenciar entre FORMA I CONTINGUT dels raonaments:-La forma és l’estructura lògica del raonament.-El contingut és el conjunt de relacions que s’estableixen entre els conceptesdels judicis.La forma pot ser CORRECTA o INCORRECTA. Una forma correcta ensassegura que si les premisses són certes la conclusió també ho serà.El contingut pot ser CERT o FALS, en funció de si es correspon o no escorrespon a la realitat.Per exemple, en el raonament: “Tots els metges són humans, i tots elshumans són mamífers; per tant, tots els metges són mamífers”: 27
  28. 28. -La forma és:1.Tots els A són B2.Tots els B són C-----------------------------------.Conclusió: Tots els A són CPodríem formalitzar-ho sense fer servir paraules:1.A ⊂ B2.B ⊂ C A ⊂ CUna altra manera de formalitzar-lo podria ser:[(A⊂ B)∧ (B⊂C)]→ (A⊂C)O fins i tot podríem dir:[ (( A ∩ B ) = A) ∧ (( B ∩ C ) = B) ] → (( A ∩ C ) = A)Aquesta forma és correcta. La correcció d’una forma es descobreix per lapura anàlisi lògica basada en la intuïció dels principis de la raó.-El contingut tracta de metges i mamífers i els relaciona en tant que éssershumans.En aquest cas el contingut és cert. La certesa del contingut la coneixemgràcies a l’experiència.Però si dic: “Tots els metges són rossos, i tots els rossos són coixos, per tant,tots els metges són coixos”, aleshores el contingut és fals, però la formacontinua essent la mateixa i, per tant, continua essent correcta.Un altre exemple: “Alguns metges són rossos i alguns metges són coixos, pertant, alguns rossos són coixos”. Què passa en aquest cas?La lògica estudia la correcció de la forma i la gnoseologia estudia la veritatdel contingut. 28
  29. 29. TIPUS DE RAONAMENTRAONAMENT DEDUCTIU:Parteix de premisses per arribar a una conclusió que en cap cas pot ser mésgeneral que les premisses.Un exemple: Tots els homes són mamífers, i en Lluís és un home; per tant, enLluís és un mamífer. Ja que de les premisses n’hi ha una de general i una quenomés es refereix a un individu, i la conclusió no pot ser més general que lespremisses, la conclusió s’ha de referir només a un individu.La deducció és la forma més perfecta de demostració lògica. Si les premissessón certes, podem estar totalment segurs que la conclusió també ho serà. Peròel problema és demostrar les premisses. Ja hem vist que no és possible senserecórrer en algun moment a l’experiència o a la intuïció.RAONAMENT INDUCTIU:El raonament inductiu parteix duna sèrie de premisses particulars per obteniruna conclusió general. Es tracta, doncs, de generalitzar per obtenir judicisuniversals. Per exemple:1.La fusta de pi sura2.La fusta davet sura3.La fusta de pomera sura4.La fusta de roure sura5.La fusta de cirerer sura6.La fusta de cedre sura7.La fusta de mimosa sura8.La fusta de baobab sura..._______________________Conclusió: Totes les fustes suren.DEFINICIÓ DE BOCHENSKI:La inducció és un procediment amplificatiu en el qual el cardinal de lavariable generalitzada és superior al cardinal de la classe dels casosobservats.En el nostre cas la variable generalitzada és “fustes” i hem observat vuitcasos de fustes (el cardinal de la classe dels casos observats és 8).Evidentment hi ha més de 8 tipus de fustes (el cardinal del conjunt real de“totes les fustes” és superior a 8) 29
  30. 30. Podem estar segurs de la validesa daquesta operació? Quantes fustes hauríemd’observar? Per anar sobre segur, les hauríem d’observar totes. En aquest casparlaríem d’inducció completa. En la inducció completa els dos cardinalssón iguals. Per exemple:1-En Joan té dues filles.2-La filla gran és rossa.3-La filla petita és rossa---------------------------------------------------------- .Conclusió: Totes les filles d’en Joan són rosses.Quan els dos cardinals són diferents parlem d’inducció incompleta, que és elcas més habitual. La inducció incompleta és imprescindible per a lavenç delconeixement científic, però hem dadmetre que només ens ofereix un GRAUDE PROBABILITAT. En realitat, en l’exemple de les fustes hauríem desaber que la fusta dun tipus deucaliptus australià no sura. Així, la conclusióexacta seria: si tenim un tros de fusta, la probabilitat de què suri és molt alta.Quan la inducció és molt incompleta es coneix com ANALOGIA:Exemple.:El Jaume estudia molt i sempre treu deus.Jo també estudio molt_________________________Jo sempre trauré deusEL PRINCIPI DE CAUSALITATL’experiència sempre ens dóna dades concretes, particulars. Per això totaafirmació empírica general requereix un procediment inductiu. Això fa queles nostres certeses sobre la realitat siguin “teòricament” insegures.L’experiència no és demostrativa quan es fan afirmacions generals de tipus“sempre que passa x passa y” o “tots els x que trobi tindran la característicay”. Com a molt puc dir: “per ara, sempre hem vist que quan passa x passa y”o “per ara, tots els x que hem trobat tenen la característica y”.Però, la propera vegada que passi x passarà y? I el proper x que trobi tindràtambé la característica y? Això, si vull, puc dubtar-ho.Posats a fer, podríem acabar dubtant de tot. De tota manera no es tractariad’un dubte real. La inducció és un mecanisme de raonament que crea ennosaltres “creences irresistibles” fonamentades en l’hàbit de la repetició.Si arribés a la Terra provinent d’un planeta llunyà i veiés que el sol es pon,res em permetria pensar que al cap d’unes hores tornarà sortir. Però si cadadia veig que surt el sol al matí i que al vespre es pon, arribo a la conclusió queaixò passarà de la mateixa manera cada dia, m’hi habituo i no ho poso en 30
  31. 31. dubte. Podríem dir que tenim una confiança innata en la regularitat de lanaturalesa.Passa el mateix en el coneixement de les relacions causa-efecte. Quanm’acostumo a percebre que sempre que passa A immediatament despréspassa B, afirmo que A és la causa de B i que B és l’efecte de A, i crecfermament que sempre que passi A puc confiar que passarà B. Per exemple,sempre que deixo caure un gerro de cristall des d’un cinquè pis el gerro estrenca. Així, si veig que algú deixa caure un gerro de vidre des d’un cinquèpis, abans de tocar a terra jo ja sé que es trencarà (faig una previsió de futur)Imaginem ara que anem al camp del Barça i ens surt un gra al coll. El primercop que passi no hi veurem cap relació. Però si això em passa cada vegadaque hi vaig acabaré acceptant que existeix una relació causa-efecte entre elcamp del Barça i els grans del meu coll.L’anomenat “principi de causalitat” és el convenciment que tots els humanscompartim que en la naturalesa es produeixen casos paral·lels: el que hasucceït una vegada en unes determinades circumstàncies tornarà asucceir si es tornen a donar unes circumstàncies suficientmentsemblants. Del que succeeix en diem “efecte” i de les circumstàncies en quèes produeix en diem “causa”. El que es difícil es saber quines sónexactament les circumstàncies en què es produeix un succés i quina de lescircumstàncies és més o menys rellevant. Per exemple, en el cas anterior,potser no tinc present que sempre que vaig al camp del Barça faig servir unautobús que té els reposacaps d’un material que em produeix al·lèrgia.El principi de causalitat ens diu que les coses no passen de qualsevol manera,sinó que la naturalesa segueix unes lleis constants i necessàries que, potser,podrem arribar un dia a descobrir. Aquest és l’objectiu de la investigaciócientífica.El principi de causalitat és una idea intuïtiva, a priori, és a dir, que no provéde l’experiència. Penseu que si deixo anar una pedra, necessàriament (segonsel principi de causalitat) farà el que fan totes les pedres quan se les deixaanar: caure. Si no cau, dubtareu del principi de causalitat o dubtareu de mi?No pensareu que faig alguna mena de joc de mans per enredar-vos?L’experiència no fa trontollar la nostra creença innata. El món seriaincomprensible per nosaltres si perdéssim la confiança en el principi decausalitat. 31
  32. 32. NAGEL, La Estructura de la Ciencia32
  33. 33. EPISTEMOLOGIARecordeu que vam dir que l’epistemologia és la branca de la gnoseologia queestudia el coneixement científic, és a dir, que el que estudiarem ara tambépodríem dir-ne “teoria de la ciència”.D’entrada, cal veure que el que anomenem ciència en realitat és un conjuntd’activitats diverses, i en funció d’aquesta diversitat cal que diferenciem entredos grups fonamentals: ciències formals (lògica i matemàtica) i ciènciesfàctiques (física, química, biologia, però també economia, psicologia,sociologia, ciències històriques, i altres).LES CIÈNCIES FORMALSSón, fonamentalment la lògica i la matemàtica.CARÀCTER A PRIORI DE LES CIÈNCIES FORMALS:Les ciències formals no són el resultat de cap experimentació, per això diemque són a priori. No tenim “laboratoris” de matemàtiques per a fer-hi capmena d’experiment. No calen experiments. N’hi ha prou amb pensar. Podemfer servir un llapis i un paper per ajudar la memòria, o bé una calculadora oun ordinador per a calcular més ràpidament, però això no aporta resd’essencial: l’únic essencial és fer servir el raonament.Les matemàtiques o la lògica no ens parlen de la realitat sinó de la nostramanera de veure i pensar la realitat. Per exemple:-Què és un punt? Res en la realitat-Existeix realment una recta? No, perquè només té una dimensió (longitud).-Són objectes reals les derivades o els sil·logismes? Evidentment no entrobarem mai cap pel carrer.La lògica i la matemàtica són eines que lhome ha desenvolupat per intentarcomprendre la realitat, però no hem de confondre aquestes eines amb larealitat mateixa.Ja que no parlen de la realitat, no són ni certes ni falses, sinó coherents oincoherents. Ser incoherents significa ser contradictòries, i en aquest cas lesrebutjarem. Dos enunciats són contradictoris quan afirmen i neguen el mateixal mateix temps. Si uns mateixos principis matemàtics o lògics ens permetenafirmar “A” per una banda, i “no A” per una altra banda, direm que sóncontradictoris i caldrà que els modifiquem o suprimim. 33
  34. 34. ELEMENTS DE LES CIÈNCIES FORMALS:Les ciències formals són estrictament demostratives. Si recordem el queexplicàvem sobre la demostració, dèiem que si tot s’hagués de demostrar resno es podria demostrar. Les primeres premisses de qualsevol demostració (elsprincipis) han de provenir o bé de l’experiència o bé de la intuïció. Lesciències formals són a priori, és a dir, fonamenten els seus principis en laintuïció. Aquests principis són les definicions i els axiomes i postulats.-DEFINICIONS:Les matemàtiques i la lògica han de començar per definir els seus objectes ifuncions. Per exemple: en lògica definim què és una proposició, què és unacondicional, un valor veritatiu, etc. En matemàtiques comencem per definirels nombres, les funcions, els punts, les rectes, els vectors, etc.Cal diferenciar les definicions matemàtiques i lògiques (a priori) de lesdefinicions empíriques (a posteriori):-Les definicions empíriques intenten representar què és el que hi ha alnostre voltant (lleons, homes, taules...) o les seves característiques (blau,gran, mamífer, volador...)-Les definicions formals són creacions humanes o invencions. (connectiva,nombre, punt, recta...), en lloc de ser representacions dels objectes, peròestan pensades de tal manera que poden servir per entendre millor el que ensenvolta.-PRINCIPIS AXIOMÀTICS I POSTULATS:Els principis axiomàtics, o simplement axiomes, i els postulats, sónproposicions indemostrables, però evidents, és a dir, que veiem claresgràcies a la intuïció.Hi ha un principi del qual no podem prescindir en cap sistema matemàtic ològic, que és el principi de contradicció que podríem formular de la següentmanera:“És impossible afirmar i negar el mateix al mateix temps i des del mateixpunt de vista”.Aquest principi no es pot demostrar, però és el fonament de tota demostracióposterior. Si algú ens diu que no hi està d’acord, l’únic que podem fer ésdeixar d’intentar raonar amb ell, perquè quan afirmi x, estarà admetent que 34
  35. 35. també podria haver negat x pels mateixos motius que li han servit perafirmar-ho, és a dir, es contradirà sense que això li importi.Altres exemples d’axiomes els trobareu al text “El quinto de Euclides”.Els postulats són més o menys el mateix que els axiomes. També sónindemostrables i es coneixen intuïtivament. La diferència és que els axiomessolen ser més generals i els postulats més específics d’una disciplinadeterminada. Però hi ha gent que de tot en diu postulats o que de tot en diuaxiomes.-TEOREMES:A partir daquests tres elements (definicions, axiomes i postulats), i utilitzantúnicament la deducció, sobtenen conclusions que anomenem teoremes. Elsteoremes són les lleis matemàtiques i lògiques que solem utilitzar per alscàlculs més complexes. La característica bàsica d’un teorema és que es potdemostrar partint de les definicions i els axiomes i postulats.Exercici: Busca en el text de la pàgina següent (I. ASIMOV, “El electrónes zurdo y otros ensayos científicos) quines són les tres característiquesque ha de tenir un conjunt daxiomes per a ser acceptable com afonament d’un sistema teòric. 35
  36. 36. 36
  37. 37. EL CINQUÈ D’EUCLIDES I LES GEOMETRIES NO EUCLIDIANES Suma dels angles dels Tipus de geometria Nombre de paral·leles triangles Lobachevski ∞ < 180º Euclides 1 180º Riemann 0 > 180º 37
  38. 38. 38
  39. 39. CARNAP, Fundamentación lógica de la física. 39
  40. 40. LES CIÈNCIES FÀCTIQUES O EMPÍRIQUESSón les ciències que parlen sobre la naturalesa en general. S’inclouen tambéen aquest grup les ciències humanes. De tota manera, donada la sevapeculiaritat, estudiarem primer les ciències anomenades naturals i deixarempel final la reflexió sobre les ciències humanesCARÀCTER A POSTERIORI DE LES CIÈNCIES FÀCTIQUES:Les ciències fàctiques sanomenen així perquè es refereixen a fets, que en llatíserien “factum”. Els fets també poden anomenar-se fenòmens, i aleshoresparlem de ciències fenomèniques, que n’és un sinònim.De fets o fenòmens nhi ha de molts tipus: històrics, físics, químics, socials,psicològics, biològics...Les diferències depenen del punt de vista amb què els estudiem. Perexemple: El llançament de la bomba atòmica dHiroshima:-pot ser estudiat com un fet històric si tenim en compte com va afectar aposar fi a la Segona Guerra Mundial;-però també es pot estudiar com un fenomen físic, si analitzem lestransformacions de la matèria en energia que es produeix en la fissió nuclear,-o com un fenomen biològic si estudiem l’efecte de la radioactivitat emesasobre els éssers vius propers al lloc de l’explosió,-o com un fenomen social, si tenim en compte les repercussions en lamentalitat de la gent, espantada davant la possibilitat de la repetició d’un fetsemblant...Cada perspectiva caracteritza un tipus de ciència diferent. En el nostreexemple, el mateix fenomen es pot estudiar com a història, física, biologia,sociologia, i de moltes més maneres.Podríem definir fet o fenomen de la següent manera: Quelcom que pot seracceptat com a existent, ja sigui en el present, passat o futur, perqualsevol ésser racionalLúnica font de coneixement que ens permet saber si quelcom existeix o no éslexperiència. Per això diem que les ciències fàctiques són a posteriori. Comque només es poden conèixer els fets gràcies a l’experiència, les ciènciesfàctiques o fenomèniques s’anomenen també ciències empíriques. Recordeu 40
  41. 41. que l’experiència podia ser observació o bé experimentació. Quan una ciènciaempírica realitza experiments se sol anomenar ciència experimental.Les ciències empíriques poden ser descriptives o explicatives:Descriptives: es limiten a descriure uns fets concrets. Per exemple: la ciènciaem descriu les migracions de les balenes.Explicatives: busquen models generals que serveixin per explicar com esprodueixen determinats tipus de fenòmens. Les ciències explicatives hand’intentar trobar lleis generals necessàries, o bé amb un grau de probabilitatconegut. Un exemple de llei necessària: Força = Massa x Acceleració.Aquesta llei no pot fallar (en diem “necessària”), i sotmet a tots els cossos dela naturalesa, de tal manera que si coneixem dos dels tres paràmetres(variables) esmentats podem calcular matemàticament el que ens manqui.Un exemple de llei probable: La probabilitat de tenir un accident decirculació amb una taxa d’alcoholèmia entre 0.8 i 1.4 augmenta en un 3 permil. Això no implica necessàriament que si condueixo ebri tingui un accident,però sí que m’indica una relació entre l’ingesta d’alcohol i els accidents detràfic.Hem dit que un fet pot ser passat, present o futur. Com podem parlar de fetsque ningú ha observat o de fets que encara no s’han produït?La clau de la qüestió és el principi de causalitat que vèiem al tema degnoseologia. Podem intentar deduir el que va passar o el que passarà a partirde les dades conegudes del present i del coneixement de certes lleis de lanaturalesa, en el supòsit (principi de causalitat) que les relacions entrefenòmens segueixen models constants (és a dir, que un efecte determinat esprodueix sempre que es donen unes causes suficientment semblants). Elsefectes que experimentem en el present han de ser necessàriament fruit decauses existents en el passat. Les causes del present han de produirnecessàriament determinats efectes en el futur. En realitat entenem el tempscom una successió ininterrompuda de causes i efectes que a la vegada causennous efectes.D’aquesta manera els científics poden dir que és un fet que van existir elsdinosaures, ja que no podem entendre d’altra manera les causes del’existència dels fòssils que hem anat descobrint. Un altre exemple: és un fetque es produirà un eclipsi solar en un punt determinat del futur, si són certesles lleis de la naturalesa que hem anat descobrint, i si hem observatcorrectament la posició actual dels astres. 41
  42. 42. EL MÈTODE HIPOTÈTIC DEDUCTIU:Per descobrir les lleis necessàries que regeixen la naturalesa, Galileu haviaideat el mètode “compositiu-resolutiu”. Newton va adaptar aquest mètode i,amb petites modificacions, el va anomenar mètode hipotètic-deductiu. Aquestmètode es desenvolupa en les següents fases:1.La realitat ens envia impressions i sensacions que els subjectes podemcaptar amb els nostres sentits. Així, la investigació de la realitat comença apartir d’aquestes sensacions que ens donen unes dades empíriques. A partird’aquestes dades empíriques, utilitzant el raonament inductiu, podem obtenirafirmacions generals sobre la naturalesa que Newton anomena proposicionsprotocol·làries. Exemple: • Si augmento la pressió de lO2 disminueix el seu volum • Si augmento la pressió del CO2 disminueix el seu volum • Si augmento la pressió de lHeli disminueix el seu volum • ... --------------------------------------------------------------------------- • Laugment de la pressió disminueix sempre el volum dun gas.2.Basant-nos en les proposicions protocol·làries construïm hiòtesis, ques’expressen en forma de relació algebraica.Per exemple: P= T. n. 8,31 / VNewton no va aclarir com arriba el científic a la formulació d’aquesteshipòtesis. L’epistemologia clàssica empirista parla del mètode inductiu tambéen aquest segon pas. Però Popper va donar un plantejament completamentnou a aquesta qüestió. Segons Popper el científic inventa les seves hipòtesisper motius que poden ser molt diversos i molt poc científics (religió,ideologia, fantasia...). La qüestió és que després s’han de poder posar a prova.3. Per posar a prova les seves hipòtesis, segons Newton, el científic ha de fercàlculs matemàtics. A partir de les hipòtesis, sintenta deduir matemàticamentles proposicions protocol·làries que ja teníem i també fer prediccions de fetsfuturs. Evidentment, aquestes prediccions s’han de verificar empíricament.Si efectivament es compleixen les prediccions de forma exacta, la hipòtesi estransforma en una llei empírica (o llei experimental).Segons la definició de Poincaré, perfectament aplicable al cas de Newton,una llei científica és una relació constant entre fenòmens que se succeeixenen el temps, és a dir, una equació. Per tant, si conec determinades dades del’equació puc calcular matemàticament les altres. 42
  43. 43. 4.Les lleis empíriques actuen com a proposicions protocol·làries en laconstrucció dun sistema teòric o teoria general. Aquesta teoria també s’iniciacom una hipòtesi imaginativa que s’ha de posar després a prova. Per tal quela hipòtesi es converteixi en una teoria acceptada ha de permetre: -Deduir matemàticament les lleis experimentals que ja teníem -Deduir noves lleis. Aquestes noves lleis han de permetre també fer càlculs matemàtics per obtenir prediccions de fets futurs (que també hauran de ser verificades amb experiments o observacions)Quan una llei empírica es deriva duna teoria passa a ser una llei derivada.Exemple: Les lleis òptiques de la refracció i reflexió es converteixen enderivades quan és possible deduir-les de la teoria electromagnètica.CARÀCTER PROVISIONAL DE LES TEORIESCIENTÍFIQUES:Al llarg de la història la ciència ha evolucionat. Ha canviat de “paradigmes”Un paradigma es pot definir com un model metodològic i teòric que ésacceptat com a vàlid per una comunitat científica en un moment determinatde la història.Aquest concepte el va desenvolupar Thomas Kuhn per explicar elfuncionament normal de la ciència, com veurem posteriorment, i per explicartambé les revolucions científiques com a canvis de paradigma.En tot cas, és evident que la ciència ha anat canviant al llarg de la història, i lapregunta clau és saber fins quan ha de canviar, és a dir, si sempre podemesperar noves revolucions científiques o podrem assolir un dia una teoriadefinitiva. Aquest és un tema central en la filosofia de la ciència del S.XX.En general, la resposta és negativa: mai no tindrem una teoria científicadefinitiva.Per altra banda, és planteja una altra qüestió: malgrat que cap teoria científicano sigui definitiva, som cada vegada més a prop de la veritat? Popper i Kuhntindran respostes diferents a aquesta darrera qüestió.KARL POPPER:Va néixer a Viena l’any 1902 i va morir el 1994 a Londres.Popper es proposa investigar com ha de ser la ciència,és a dir, què ha de fer un científic per apropar-se a la veritat, 43
  44. 44. és a dir, què es pot acceptar lògicament com a ciència,és a dir, com ha d’estar estructurada lògicament la investigaciócientífica.Aquesta investigació parteix de cinc pressupòsits filosòfics que ell vaanomenar en el seu conjunt Racionalisme Crític. Aquests pressupòsits espresenten com a principis indemostrables amb arguments o ambexperimentacions, però que cal acceptar com a fonament teòric. Podem dirdoncs que es tracta de cinc axiomes. Són els següents:1.Existeix una realitat independent del subjecte que la coneix.2.Aquesta realitat és cognoscible3.Tot coneixement és interpretació de fets a la llum d’una teoria. Això voldir que no hi ha observacions pures (ho aclarirem posteriorment)4.L’objectiu de la ciència és la recerca de la veritat5.Les teories només són “parcialment decidibles”. No podem establir ambcertesa absoluta la veritat d’una teoria, però si la seva falsedat.Popper es declara deixeble de Sòcrates. Fa seva la màxima “només sé queno sé res” i li dóna un nou sentit: no hem trobat encara la veritableteoria sobre el món, i si la trobàvem, no sabríem amb seguretat quel’havíem trobada.Coneixem moltes coses, però la nostra ignorància no minva, sinó que esposa més de manifest.La ignorància natural de l’home provoca errors. Però aquests errors nodeturen el progrés del saber, sinó que són el motor del progrés del saber.Ho podríem resumir dient que aprenem dels nostres errors.Certament és difícil rectificar els errors pràctics, però no hi hauria d’havercap dificultat per rectificar els errors teòrics. De fet, Popper proposa com atasca primordial del científic cercar els errors de la seva pròpia teoria pertal de poder avançar tot rectificant-los.Popper creu que no hi ha cap forma lògicament acceptable per saber si unateoria és certa, però en canvi sí que es pot concloure que és falsa quandescobrim un error.Per tant, les teories científiques són hipòtesis o conjectures que esperenser refutades. Mentre no siguin refutades les podem acceptar de formaprovisional. Ara bé, el científic s’ha de dedicar a posar a provaconstantment les teories. Així, el que defineix un veritable investigadorcientífic és la seva actitud crítica. 44
  45. 45. ELS DOS PROBLEMES DE L’EPISTEMOLOGIASegons Popper, els dos grans problemes de l’epistemologia contemporàniasón:-El problema de la inducció (problema de Hume)-El problema de la demarcació (diferenciació del que és científic i el que noho és, és a dir, delimitació del camp de la ciència)EL PROBLEMA DE LA INDUCCIÓ. LA FALSACIÓ COM ASOLUCIÓLa ciència es pot definir com un esforç per a descobrir lleis naturals, és adir, lleis que expliquin el funcionament de la naturalesa en general: per tantsón “lleis generals de la natura”. La ciència no descriu un fenomenindividual, sinó que ha de cercar el “cas general”. A Newton no liinteressava saber com cau la poma de la pomera del seu jardí, sinó com ésque cauen les coses en general i de quina manera cauen en general.L’explicació que proposa (llei de Newton) comença dient: “Tots els cossosde l’univers... Normalment, en filosofia, aquesta mena d’afirmacionss’anomenen “universals” (judicis universals).Segons la tradició empirista, els enunciats d’aquestes lleis universals s’hande basar en una sèrie acumulada d’observacions particulars. Aquestmètode s’anomena inducció, tal com vam veure en el tema de gnoseologia.Hume, al S.XVIII va mostrar els problemes que comporta el mètodeinductiu (a partir de Hume es parla del “problema de la inducció” o“problema de Hume”).Estava convençut, com tots els empiristes anteriors, que sense inducció nohi ha ciència. La qüestió és saber quin grau de certesa i fiabilitat té lainducció. Si la inducció no pot proporcionar una certesa absoluta,aleshores la ciència tampoc no podrà proporcionar-nos una tal certesa.Segons Hume la ciència ens dóna creences, en les que podem confiar, peròmai de forma plenament indubtable i definitiva.El problema de la inducció és el problema de la “verificació” de lesafirmacions generals (universals): Si per inducció afirmo que tots els pins 45
  46. 46. tenen les fulles punxegudes, com puc verificar-ho?, és a dir, com pucobservar tots els pins?Gairebé mai no puc observar tots els casos (aleshores parlaríem d’inducciócompleta). Recordeu la llei de Newton, que afirma que tots els cossos del’univers s’atrauen amb una força directament proporcional al producte deles seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distànciesque els separen. Imagineu-vos si Newton hagués d’observar “tots elscossos de l’univers”!Popper donarà un canvi de perspectiva radical:No hem de preocupar-nos per solucionar el problema de la inducció,perquè la inducció no és el fonament del nostre coneixement de les lleisgenerals de la naturalesa.El plantejament de Popper és molt diferent al dels empiristes. No podemesperar que la repetició d’observacions ens imposi la creença en unesregularitats. Som nosaltres els que hem d’imposar regularitats al món perveure després si funcionen.De fet, la idea dels empiristes descansa en la teoria que la nostra ment éscom un recipient buit que va rebent impressions i així adquireix contingut.Però Popper afirma que no hi ha impressions pures. Totes les impressionsdescansen en interpretacions, és a dir, en teories que imposem al món.Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en lafantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu(recordeu el que vam explicar sobre el “geni”)L’important no és quin és l’origen de la nostra teoria (no hi fa res queens les inventem), sinó que es plantegi correctament per tal que puguiser posada a prova.És ben clar que no és possible verificar una llei científica en tots els casos,però en canvi és molt fàcil demostrar la falsedat d’una llei general de lanaturalesa.Per exemple, és impossible demostrar que “tots els planetes són sòlids”,perquè és impossible veure tots els planetes. Però serà suficient observar unplaneta que no sigui sòlid per demostrar la falsedat de l’afirmació anterior.La lògica de la investigació científica, tal com la desenvoluparà Popper, nocercarà com verifiquem un enunciat sinó com falsem un enunciat. Això noté res a veure amb el problema de la inducció que, per tant, desapareix.El científic estarà obligat a plantejar els seus enunciats de tal maneraque siguin falsables.Com s’aconsegueix això? Especificant amb precisió les condicions enquè la llei ha de funcionar 46
  47. 47. Per exemple, si jo plantejo una teoria que em permet arribar a la conclusióque: “Alguna vegada hi haurà un eclipsi de sol ”, la probabilitat d’encertarés alta, però la precisió és molt petita i, per tant, és poc falsable.Però si plantejo una teoria que em permet afirmar que: “El 15 d’agost de2025 es podrà observar un eclipsi de sol des de Sant Feliu de Guíxols”, laprobabilitat d’encertar disminueix moltíssim, però la falsabilitat és moltalta.Si, a més, afirmo que l’eclipsi començarà a les 14:23 hores la falsabilitat ésencara més alta.Així mateix, aquesta teoria ha guanyat en quantitat d’informació (té moltsmés bits la tercera afirmació que la primera). Això vol dir que també haguanyat en utilitat.Queda clar doncs que:a major precisió menor probabilitata menor probabilitat major falsabilitata major falsabilitat major informacióa major informació major utilitatUn altre exemple que va impressionar profundament a Popper:La Teoria General de la Relativitat d’Einstein prediu una sèrie de fets quemai ningú no havia suposat. Per exemple, preveu que la llum ha de seratreta per la força gravitacional dels cossos. Així, la llum d’un astre quepassés a prop del sol hauria de ser desviada en la seva trajectòria cap a laterra per la força gravitacional del sol. Això implicaria que percebríeml’astre en una posició anòmala. Però de dia no es veuen els astres, perquè lallum del sol és massa intensa.Eddington, l’any 1919, va fer una fotografia dels estels visibles durant uneclipsi de sol i, efectivament, els astres es percebien de la forma queEinstein havia previst!La teoria d’Einstein havia superat un test de falsació.El que ha de fer el científic és intentar treure conclusions lògiques del seusistema d’enunciats teòrics i intentar trobar una observaciócontradictòria amb les seves conclusions.Si no troba aquesta observació contradictòria no estarem encara segurs quela teoria és veritat. La veritat és inassolible i funciona com a finalitat de lainvestigació (recordeu els principis del racionalisme crític).Però si aconsegueix falsar la teoria aleshores estarem segurs que era erròniai haurem fet un pas endavant: haurem eliminat un error i, per tant,haurem après quelcom més i ens haurem acostat una mica més a laveritat. 47
  48. 48. Resumint, podem dir que la ciència avança en el seu camí cap a la veritatseguint quatre moments que formen un cercle repetitiu i progressiu:Primer moment:Els científics plantegen hipòtesis o conjectures. Per fer-ho no es basen en lainducció, com creien els empiristes. Aquestes teories ens les inventembasant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses ometafísiques, o en el que vulgueu.Segon moment:Un cop plantejada la hipòtesi, cal dissenyar tests rigorosos dirigits a refutar(falsar) la hipòtesi. Es tracta de cercar prediccions de fets futurs amb lamàxima precisió possible i de contrastar empíricament aquestes prediccions(fer observacions i experiments per veure si les prediccions es compleixen).Tercer moment:Si la hipòtesi supera els primers tests, s’ha de seguir testant-la fins queaconseguim falsar-la.Quart moment:Un cop falsada la hipòtesi l’abandonarem i en cercarem una de nova per atornar iniciar el procés.DEMARCACIÓ DEL CAMP DE LA CIÈNCIA I FALSABILITATEl problema de la “demarcació” és el de trobar el sistema de diferenciar elque és científic del que no ho és. És una qüestió important, ja que la paraula“ciència” o “científic” investeix d’autoritat i dóna una credibilitat que avegades pot ser mal utilitzada i fins i tot perillosa.Segons Popper, una teoria és científica si és falsable. Aquest és el criteride demarcació i permet diferenciar la ciència del que no ho és (Popperanomena metafísica al discurs no-científic). Posem alguns exemples:1-La Teoria de la Relativitat és científica, perquè és falsable, com ja hemvist.2-La Psicoanàlisi freudiana es presenta com una teoria científica, però noho és, perquè no es pot falsar. Amb els pressupòsits de la psicoanàlisipodem donar explicacions de tots els fenòmens psicològics, i això quesembla una avantatge és en realitat un inconvenient i és el defecte 48
  49. 49. fonamental de la teoria: si podem explicar-ho tot mai no podrem falsar lateoria.La psicoanàlisi és doncs una teoria metafísica. El psicoanalista estàconvençut que les seves idees són la veritat, de la mateixa manera quen’estan els que posseeixen una fe religiosa.Popper considera que el que no és falsable no és científic, però això nosignifica que el que no sigui falsable no tingui sentit. La metafísica tésentit, significat i valor, però no és ciència.La metafísica té valor històric, ja que la majoria de les idees de la ciènciamoderna provenen de la metafísica clàssica. Per exemple, Copèrnic vaplantejar la teoria astronòmica heliocèntrica inspirant-se en la metafísica dePlató (Atenes S.-V a.de C.) que creia que el més semblant a la perfecció, enel nostre món és el sol. Si el sol és el més semblant a Déu, pensa Copèrnic,és de justícia que ocupi el lloc central de l’Univers!. A més, els enunciatsde la metafísica com “Déu existeix” tenen significat i poden ser veritables,però mai no podran ser enunciats científics perquè és impossible falsar-los.Exercici: Llegeix el text de la pàgina següent, extret del llibre de CarlHempel “Filosofía de la ciencia natural”, i després respon les qüestionsque plantegem.1.Com explica Hempel la formació d’hipòtesis científiques?2.Què ha d’explicar, segons el primer paràgraf del text, una llei o teoriacientífica?3.Per què és difícil que un principiant faci un descobriment científic?4.Busca un sinònim de “implicaciones contrastadoras” en la terminologiaNewtoniana del mètode hipotètic-deductiu.5.Busca un sinònim de “datos relevantes obtenidos antes de la formulaciónde las hipótesis” en la terminologia newtoniana del mètode hipotètic-deductiu.6.Què significa la frase subratllada del text?7.Explica el significat de l’última frase del text.8.Què és el “corpus del conocimiento científico”?9.Quines tres qualitats ha de tenir un investigador científic, segonsHempel? (pots dir-ho amb tres paraules) 49
  50. 50. 50

×