Pensament (f.s)
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Pensament (f.s)

on

  • 766 views

PIMI

PIMI
Profecte Filosofia 3-18
1r d'ESO. Escola Gravi

Statistics

Views

Total Views
766
Views on SlideShare
749
Embed Views
17

Actions

Likes
0
Downloads
3
Comments
0

2 Embeds 17

http://blogs.gravi.com 16
http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Microsoft Word

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Pensament (f.s) Pensament (f.s) Document Transcript

  • Ens divertim pensant F.S.M 1r ESO A
  • 2Hola, em presento, em dic F. S. M. i tinc tretze anys. Ara us explicaré unahistòria que m’ha passat aquests últims dies de la meva vida.L’altre dia, em vaig despertar, i vaig veure el llit plegable de sota el meu llit,estès al meu costat. Hi havia un ésser estirat i roncant molt fort sota elsllençols. Li vaig preguntar a la meva mare què feia allò dins de la mevahabitació i ella em va dir que només havia estès el llit perquè el volia netejar ique allà no hi havia ningú.Quan la meva mare se’n va anar, vaig dir en veu alta: “ Què hi fas tu aquí? ”, toti que creia que allò m’ho estava imaginant, que era un somni, però després,allò es va començar a definir, era un ésser humà, una persona que em vacontestar: “ No ho sé, m’he despertat i aquí estava.” Anava vestit amb unacamisa de color blau i la seva pell era bastant blanca; la primera cosa amb laque em vaig fixar, va ser la seva cara, era una guineu. Aquell ésser tenia uncos humà però un cap de guineu. Vaig pensar que era molt llest. Tenia uns ullsmig marrons o negres, que no paraven de brillar. El canell el tenia petit i hi duiauna polsera de cuir, mig trencada de color negre. Jo sempre havia desitjat tenir-ne una com aquella, però nova. Aquell jove, semblava tenir la mateixa edat quejo; com uns dotze i a punt de fer tretze anys.De mica en mica, em vaig donar compte que era el meu amic imaginari i queningú el veia, era el meu amic imaginari. Quan tot es va anar aclarint, (un diadesprés), ell ja em comprenia, i ja sabia com em sentia.Un bon dia, vam anar al cine per la tarda; quan vaig anar a comprar lesentrades a les taquilles em van mirar malament perquè vaig demanar duesentrades. Un cop estàvem a dins, la pel·lícula estava a punt de començar, doshomes se’m van acostar i em van dir si aquell seient estava lliure, jo no sabiaquè dir perquè aquella era la butaca del meu amic invisible. Finalment, vaig dirque sí, que hi podia seure. Quan aquell senyor estava a punt d’esclafar el meuamic Pere,(segons m’havia dit quan el vaig conèixer), va desaparèixer i el vaigtornar a veure al cap d’uns instants sobre les meves cames. No pesava res.Semblava que la pel·lícula i les crispetes li estaven agradant a en Pere. Feiauna cara de felicitat… tenia un somriure d’orella a orella. Vaig trobar interessantanar acompanyat al cine. A la sortida vam poder comentar la pel·lícula. Totsdos estàvem d’acord en què el final era massa previsible i que ja es veia avenir. A mi em va agradar molt com actuava el protagonista i a en Pere li vanimpressionar els paisatges. Després de veure “Avatar” vam planejar tornar alcinema la propera setmana.
  • 3Després de la pel·lícula, en arribar a casa, ja era hora de sopar, li vaig oferir untros de pa amb pernil ibèric i ell em va dir que no necessitava menjar per viure,ni dormir, ni anar al lavabo; que només era producte de la meva imaginació,que el vaig crear en un dels somnis que vaig tenir uns dies enrere. Va arribarl’hora d’anar a dormir, em vaig ficar entre els llençols i quan em vaig girar, ja nohi era, havia desaparegut, com abans al cinema.En Pere era molt bon amic, sempre m’escoltava i em comprenia,m’acompanyava a tots els llocs i sempre tenia algú amb qui parlar i jugar acartes, però hi havia alguna cosa en ell que jo no podia entendre, com s’ho feiaper desaparèixer i tornar a aparèixer en algun lloc inesperadament, com teletransportar-se.El dia després, vaig començar a pensar en què potser seria millor que li diguésa algú això del Pere. Jo tenia por que la gent se’n rigués de mi. A més si a lapersona a la que li explico no es sap callar, i si no el sé controlar, pot aparèixeren qualsevol assignatura i espantar-me; també pot ser que una altra personatingui un altre amic invisible com jo. Si jo en tinc un, potser n’existeixen d’altres!Llavors vaig estar-me quasi tot el dia pensant amb allò i amb tot el pes que emtrauria de sobre, i també totes les seves contres.Al final del dia, vaig decidir fer una videotrucada amb “l’Skipe” (aplicació devideoconferències) al meu millor amic: en Joaquim Casadescoberta. Un cop vaagafar la trucada i li vaig explicar tota la meva història, quan creia que l’haviaescoltat i entès, es va posa a plorar. Li vaig preguntar a què venien aquellesllàgrimes i em va dir que ell també té un amic invisible, però que no el para demolestar i el fica en embolics. Ell, un dia qualsevol, després de veure lapel·lícula de “Solo en casa”, se’n va anar a dormir i somni rere somni.El dia després al matí, hi havia un lladre d’aquella pel·lícula a dins de la sevahabitació i justament li va passar el mateix que a mi, però amb una persona queno para de tocar-te els nassos. En Joaquim em va dir que també havia estat enaquesta situació i que només li va dir a un amic amb el que anaven junts desde p-2 i també n’havia parlat amb el seu pare (que l’entenia molt millor que laseva mare.). Així que s’anava fent tard, jo anava aprenent coses sobre elsamics invisibles.Quan vaig tornar a casa, li vaig explicar a en Pere tot el que m’havia dit elJoaquim i després vam anar a llegir un conte tots dos junts. Amb la seva veudolça i la seva entonació que té per llegir, m’estava acostumant a llegir unamica abans d’anar a sopar. Gràcies a en Pere, vaig treure un excel·lent de
  • 4lectura en llengua catalana. Quan vaig ensenyar les notes als meus pares i alsmeus avis, li vaig donar una gran abraçada i li vaig dir que un cop comencessinles vacances de Nadal el convidaria a unes patates braves (encara que noservís de res gastar els diners amb menjar si a ell no li feia falta menjar!)Va arribar el gran dia: començaven les vacances de Nadal, i tal com li vaigprometre a en Pere, vam anar a prendre unes patates braves a un bar ambl’excusa de què anava a dinar amb els meus amics al “Mc Donald’s”. Joconeixia un lloc fantàstic: el bar Tomàs, a Sarrià; fan les millors patates bravesde la ciutat.Feia una cara de sorprès, com si mai hagués tastat alguna cosa tan bona a laseva vida. Em va anunciar que les patates eren molt bones però que ell notenia gaire sentit del gust. No el tenia perquè quan jo era petit, al col·legi ensobligaven menjar un puré de carbassó, un peix bullit i una mandarina migpodrida i amb gust de medicina. Aquella mateixa nit, abans d’anar-me’n adormir, encara tenia el horrible gust del dinar de l’escola a la boca així quedesitjava no tenir sentit del gust per no sentir el gust de les coses dolentes.. Emva dir que aquesta era exactament l’explicació per la qual té poc sentit del gust is’ha d’esforçar per sentir el magnífic sabor de les patates amb la salsa brava.De camí a casa, vam passar per una botiga de roba moderna (bambesesportives, cinturons de molts colors, gorres, motxilles de muntanya, pilotes delmundial, etc...)Vaig veure una gorra que estava d’oferta de color negre amb unes lletres decolor taronja i molt grans en què ficava: I Love Barcelona vaig pensar que emquedaria bé i me la vaig comprar. Quan vam sortir de la botiga, vaig mirar a enPere i tenia la mateixa gorra però amb lletres de color blau. Estaven passantunes coses ben misterioses! El meu amic i jo eren dues ànimes bessones. Ono? Potser és que en Pere pot aconseguir tot allò que vol!Els meus pares estan una mica amoïnats, perquè darrerament sempre semblaque estigui sol. Estar-me a l’habitació, sortir a fer un volt, anar a prendre algunacosa, a fer encàrrecs… Tot això ho faig amb en Pere i els pares no ho saben. - Que et passa alguna cosa, que no vols quedar amb els teus amics al cine?, em deia el pare. - No, no, estic bé! Ja em quedo a casa, tranquil.Em sembla que des que he conegut en Pere, m’hi he dedicat quasiexclusivament. Ha estat tan fàcil estar amb ell! Realment és molt bon amic.Però potser seria hora que comenci a aprendre a integrar-lo amb tot el que feiaabans. Està bé tenir un secret però també és interessant compartir-lo.Vaig donar-me compte que és millor explicar-li a algú que m’escolti i intenti
  • 5comprendre’m o entendre’m, com els meus pares i així que ho vaig fer. Em vancomprendre perfectament. Quan vaig tornar a l’habitació, vaig notar, a la carad’en Pere una mica de tristor, i jo crec que no hauria d’haver explicat tota lameva història davant d’ell. Em vaig sentir culpable i no sabia què fer percompensar-li. No li vaig fer cas quan em va dir: - Com menys persones ho sàpiguen, millor.No li vaig fer cas i em sento culpable de la seva tristesa i la seva cara de pena.Al dia següent, ja no tenia aquella cara de pena i tristor, estava alegre, alegreperquè jo m’havia donat compte de què l’havia pifiat; i això és bo. Em semblaque malgrat tot el que els he explicat als meus pares, tot segueix i seguiràigual.Vam anar al col·legi, era dilluns. Els dos estàvem nerviosos, perquè per la tardaens tocava examen de saltar al poltre. Jo sempre li he tingut por perquè quantenia 8 anys, vaig saltar-hi i el matalàs estava una mica apartat i vaig cauremalament, així que em vaig trencar el braç. Després de canviar-me lasamarreta i ficar-me la jaqueta amb ajuda d’en Pau , la meva mare em va venira buscar corrents i em van portar a l’hospital. Després de fer-me unaradiografia, em van dir que me l’havien d’enguixar. Vaig anar a una sala i emvan ficar una vena que m’apretava molt i després m’ho van enguixar amb unapasta molt calenta. Diu en Pere que ell estava allà, mirant-me, veient comsentia el dolor, però jo encara no el vaig veure. Aleshores vaig estar un munt detemps sense anar amb bici, sense poder estudiar música (guitarra), sense anara córrer, sense fer piscina, i ni podia jugar a pilota al pati… i tota la gent emvolia firmar al guix. Quan es va acabar el dia, quasi no quedava un petit llocperquè firmessin els meus amics de música, de piscina i el meu germà.No volia que aquella situació tornés a passar així que li vaig demanar ajuda aen Pere perquè ell fes el salt just uns metres davant meu, i que jo el poguésimitar i aprendre. També volia que m’animés. Ell va fer que sí amb el cap i emva dir que faria tot el que pogués per ajudar-me.A part d’estar nerviosos per l’examen, arribàvem tard a assemblea, cada dillunsigual. A mi no m’agrada arribar tard però a la nostra tutora, encara menys. Uncop, un amic meu, va arribar set minuts tard i el va fer estar-se dret tota l’hora idesprés li va ficar una nota a l’agenda escolar. I quant faltaven cinc minuts pelpati no el parava de renyar i cridar-li al costat de l’orella. El pobre es va posar aplorar perquè no li posessin una nota més a l’agenda perquè amb una mésl’expulsaven del col·legi una setmana i si ho feien, la seva mare segur ques’enfadaria i el castigaria molt sense sortir de casa i sense veure la televisió nijugar a l’ordinador.
  • 6Va sonar el timbre, tocava dinar i menjar un arròs i unes barretes de peix queno estaven gaire bones, i de postres, com una mena de natilla de cremacatalana. Però no em podia treure del cap aquella prova de saltar al poltre queteníem a la tarda, a última hora i després de una altra prova de (flauta). Nopensava en les proves de flauta perquè jo faig música a una escola del’Eixample i m’és fàcil llegir les notes ràpid i tocar la flauta, així que no cal queestudiï gaire.Es va acabar la classe de música i vaig treure un nou en una cançó, quesegons en Pere i un amic meu, m’hauria d’haver ficat un deu però em vabaixar el punt perquè em vaig queixar una mica. Va venir la meva professorad’Educació física i en Pere no parava de dir-me que ho faria bé i que nopassava res si m’equivocava.Cada cop em posava més nerviós i no se’m treia l’idea del cap de que emtornaria a fer-ho malament un altra cop i que acabaria anant un altre cop cap al’hospital. Ens vam canviar, vam escalfar i estirar i va arribar el gran moment;estava a la fila, l’últim de la fila. Ho vaig passar molt malament veient com totsels nens i nenes del meu davant ho saltaven amb molta facilitat i fins i tot deienque era divertit. En Pere, estava d’acord amb aquella idea que no et podies fermal i que no costa gens.Abans que jo saltés, en Pere va fer-ho davant meu. Jo el vaig aplaudir i tots emvan mirar amb una cara com si estès boig. Vaig començar a córrer i quanestava a un metre d’aquella mena de trampolí, vaig sentir la veu del Pere dient-me: - confia en tuuuuuuuu!! -Així que ho vaig fer tan bé com vaig poder i no vaig caure malament ni tot això;vaig saltar-ho sense tocar-lo i vaig caure amb els dos peus junts i sense perdrel’equilibri. Després que la Tere, la nostra professora d’Educació Física, emfelicités, no vaig tenir por de fer-ho més vegades, tal com en Pere m`ho haviaensenyat a fer a la perfecció. Li vaig donar moltes gràcies en Pere, que em vaanimar fins l’últim moment i per ensenyar-me com ho feia ell just uns segonsabans de la prova.Quan es feia l’hora d’anar a dormir, quan ja havia vist “Crackòvia” i m’haviarentat les dents, en Pere em va dir que per celebrar les magnífiques notesd’aquell dia, quan estigués dormint, se m’enduria al seu món i també veuria laseva família però no hi podré parlar perquè seré el amic imaginari d’en Pereaixí que només em veuria ell i ningú més.
  • 7Em vaig ficar el pijama i vam acordar que a la una de la matinada, estiguéspreparat amb roba d’anar pel carrer i ja està. Vaig posar-me el despertador aun quart d’una per donar-me temps de despertar-me completament i no anarmig adormit per allà, perquè no volia perdre una experiència així.Em vaig despertar a dos quarts d’una perquè no vaig sentir el despertador i emvaig vestir amb uns texans i una camiseta vella d’estar per casa. Per sort elsmeus pares no van sentir el soroll que vaig fer i tampoc van sentir l’horrible sodel despertador. Just a la una amb punt, ni un segon més, ni un segon menys,va aparèixer davant dels meus ulls. Em vaig espantar una mica però cada copm’anava acostumant més a què aparegués al meu costat de cop.Estàvem al vell mig de l’habitació, en Pere i jo. Em va dir que m’agafés de laseva mà i així ho vaig fer. Vam desaparèixer de l’habitació i vam aparèixer aun cotxe. LI vaig preguntar que què hi fèiem en aquell cotxe i en Pere em vacontestar que era per anar a l’altre món. El cotxe era un Ferrari i el conduïa jo.Ens vam parar en una casa del Baix Camp, en un poble anomenat Vinyols i elsArcs. Em va dir que aquell era el punt perfecte per traslladar-nos al seu món.Vam entrar en una casa on les parets estaven fetes d’una mena de goma decolor groc fosforescent. Ens vam tornar a agafar de la mà i vam aparèixer a unahabitació semblant a la del poble, també amb les parets de goma però de colortaronja. Ens vam dirigir a la seva casa que també era molt semblant a la meva;d’un altre color, una mica més ample i amb menys finestres. Vaig conèixer laseva família, però des de fora perquè ells no em podien veure a mi. Em vaagradar molt que la gent no em pogués veure perquè podia sentir totes lesconverses de la gent sense que els ho sabessin, i sobre tot, el que més em vaagradar és que no em feia falta menjar ni beure res. Quan quasi bé ja era l’horade marxar, li vaig dir a en Pere que volia arribar una mica abans perquèm’havia de posar el pijama i fer-me el dormit quan els meus pares emvinguessin a despertar.Em va comprendre. Vam tornar a agafar el Ferrari, aquest cop d’un altre color, ivam anar cap el poble. Vam entrar a la habitació ataronjada i ens vam tornar aagafar les mans. Ens va costar una mica tornar al meu món perquè en Pere noestava molt concentrat, estava pensant amb la seva família. Un cop a casameva, li vaig dir que podíem fer un acord perquè cadascú estigués amb la sevafamília. Durant el dia, estàvem al meu món i per la nit anàvem al seu.Un dia, al tancar els ulls i tornar-los a obrir, ja era vell, tenia arrugues per a tot
  • 8arreu. La vida m’havia passat per davant dels meus ulls. En Pere em va dir queen veritat havia anat creixent però que en el canvi de mons, tot ho veusdiferent. Els meus pares ja estaven morts. Estava tant concentrat en els dosmons que no em vaig ni poder preocupar per la meva família. Ja tenia 95 anysaixí que aquí s’acaba la història, junt amb la meva vida. F.S.M 1r d’ESO