La reforma de la negociació col·lectiva. Juliol 2011.

La reforma de la negociació col·lectiva. Estudi del Reial decret Llei 7/2011, de 10de juny.Eduardo Rojo Torrecilla.Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma deBarcelona.26 de juliol de 2011.NOTA PRÈVIA.El text que ara publico és una síntesi del publicat originàriament en el meu blog enversió castellana el 13 de juny.Amb posterioritat a la publicació, el text del Reial decret llei ha estat convalidat pelCongrés dels Diputats, acordant-se la seva tramitació com a projecte de llei per viad’urgència. La Comissió de Treball i Immigració coneixerà i aprovarà, si escau, elprojecte amb competència legislativa plena, i el termini per a la presentació d’esmenesfinalitza el 10 de setembre, la qual cosa pot implicar que, si es produeix un avançamentdel calendari electoral, el projecte de llei no finalitzi la seva tramitació i es mantinguiinalterat el text aprovat el 10 de juny. Però, haurem d’esperar per saber què succeirà.1. La norma va entrar en vigor l’endemà de la publicació, una entrada en vigor, per cert,molt més fictícia que real, tenint en compte el tenor de la disposició transitòria primera,dedicada al “règim d’aplicació temporal de les normes contingudes en aquesta llei”.Una de les idees que volem destacar és l’exagerada extensió del preàmbul de la normaen comparació amb el text articulat. Aquesta extensió és deguda, segons la nostraopinió, a una doble raó:La primera, la necessitat de justificar la importància de la negociació col·lectiva com amecanisme d’ordenació de les relacions de treball, l’important paper que han tingut elsagents socials des de la transició democràtica en el procés de conformació i ordenacióde les relacions laborals a Espanya, les disfuncions del sistema, que s’han anat ampliantamb el pas del temps, i l’explicació que s’han exhaurit totes les vies possibles abans dela intervenció del govern per la falta d’acord entre organitzacions sindicals iempresarials. Entre els defectes existents, es fa referència, d’una banda, a l’atomització idesvertebració de la negociació col·lectiva, “la seva falta d’ordre, l’absència de reglesclares sobre la concurrència entre els convenis col·lectius de diferent àmbit i lesmatèries que s’hi regulen. Per altra banda, a les “dificultats per ajustar amb promptitudles condicions de treball presents en l’empresa a les circumstàncies econòmiques iproductives” i a la “falta d’agilitat i dinamisme, en particular quan finalitza la vigència

pactada dels convenis col·lectius”. Finalment, les regles de legitimació, de les qualss’afirma que s’han mantingut sense modificacions en el temps, “de manera quetendències presents al nostre mercat de treball, com l’aparició de noves realitatsempresarials, les diferents formes d’organització i reestructuració de les empreses o ladescentralització productiva, no han anat acompanyades de reformes que afavorissin eldesenvolupament de la negociació col·lectiva en tots aquests àmbits”.La segona raó és pròpiament la que justifica el preàmbul, és a dir, l’explicació delcontingut del text articulat, de manera molt didàctica i que permet tenir, fins i tot sensearribar a llegir els preceptes modificats de la Llei de l’Estatut dels treballadors, una ideabastant clara de quin és el contingut de la norma. De totes maneres, qui vulgui anardirectament al contingut més rellevant del preàmbul, per conèixer “els objectiusprincipals de la reforma” segons el Govern i començar a debatre si realment ho haaconseguit o no, o a quins interessos respon la reforma, ha d’acudir directament al’apartat IV, en el qual s’inclouen els següents:“Primer, afavorir una millor ordenació de la nostra negociació col·lectiva, afavorintalhora una negociació col·lectiva més propera a l’empresa i una negociació col·lectivasectorial més adaptada a la situació de cada sector d’activitat econòmica concret. Segon,introduir majors nivells de dinamisme i agilitat en la negociació col·lectiva, tant en elsprocessos de negociació dels convenis col·lectius com en els seus continguts, de maneraque s’augmenti la seva capacitat d’adaptabilitat als canvis en la situació econòmica isociolaboral en uns termes que equilibrin flexibilitat per a les empreses i seguretat perals treballadors. Tercer, adaptar el sistema de negociació col·lectiva a les noves orenovades realitats empresarials que actuen al nostre mercat de treball, incloent-hi novesregles de legitimació per a la negociació dels convenis col·lectius i per afavorir laflexibilitat interna negociada amb els representants dels treballadors”.Aquests tres objectius es concreten en dos paràgrafs més endavant en el text quans’explica quins són els tres eixos bàsics sobre els quals es fonamenta l’arquitectura de lareforma del sistema de negociació col·lectiva i que, sempre segons el Govern, són“l’estructura de la negociació col·lectiva i la concurrència de convenis col·lectius; lesnoves regles sobre el contingut i vigència dels convenis col·lectius i, en tercer lloc, unamillor i més completa definició dels subjectes que han de negociar els convenis i de lesregles de legitimació en cada cas, segons l’àmbit de què es tracti”.2. L’article 1 regula l’estructura de la negociació col·lectiva i la concurrència delsconvenis col·lectius. En primer lloc, cal destacar la importància que s’atorga als acordsinterprofessionals i als convenis col·lectius sectorials d’àmbit estatal o de comunitatautònoma, i molt especialment els estatals, per ordenar l’estructura de la negociaciócol·lectiva i fixar les regles que han de resoldre els conflictes de concurrència entreconvenis de diferent àmbit. La lectura dels preceptes modificats de la LET (article 83.2 i84) permet concloure que aquests acords o convenis podran decidir quin és el contingutdels convenis col·lectius d’àmbit territorial inferior o d’empresa (o de grups d’empreses,o d’empreses “vinculades per raons organitzatives o productives” i nominativamentidentificades en el seu àmbit d’aplicació, o de convenis dirigits a “un grup detreballadors amb perfil professional específic”), ja que l’expressió “excepte pacte encontrari” es converteix en font de referència del contingut de qualsevol conveni que nosigui sectorial estatal o autonòmic. Per tant, podran ser les organitzacions sindicals iempresarials legitimades per negociar (amb modificacions en la reforma pel que fa a la

normativa vigent anteriorment en un àmbit superior a l’empresa) les que estructurin iordenin els continguts de la negociació.Com a conseqüència de l’opció escollida d’apostar per la negociació sectorial estatal oautonòmica, hi ha una pèrdua radical (almenys teòrica, ja que caldrà esperar a saber quèpassa en la pràctica quotidiana negociadora) de la centralitat del conveni col·lectiuprovincial, que pot perdre valor cap amunt (conveni sectorial estatal o autonòmic) i capavall (conveni d’empresa), i no podrà condicionar de cap manera (o així almenys enssembla que és el que pretén el text que ara comentem) la negociació d’àmbit inferiorquant als seus continguts.3. A partir de la premissa de la major importància de la negociació col·lectiva sectorial,el RDL obre una via clara per a la potenciació de la negociació col·lectiva en l’empresasi ens hem d’atenir a la nova redacció de l’article 84.2, en el qual es detalla una àmpliasèrie de matèries en les quals, “excepte pacte en contrari”, aquesta negociacióempresarial “tindrà prioritat aplicativa respecte del conveni col·lectiu sectorial estatal,autonòmic o d’àmbit inferior”. Aquesta llista, per cert, pot ser ampliada en un acordinterconfederal o negociació col·lectiva sectorial, i la reforma dóna gairebé per fet queles organitzacions sindicals i empresarials legitimades per negociar poden obrir unterreny més ampli del legalment previst per a la negociació de condicions contractualsen l’àmbit empresarial, negociació que creiem que també es podria articular (no hemtrobat res en el RDL que ho impedeixi) mitjançant pactes d’empresa d’aplicació iconcreció del conveni col·lectiu sectorial estatal, tal com ja s’està fent des de fa anys enalguns sectors d’activitat. Certament, si s’obre la via negociadora d’empresa per acorddels agents socials, els seus continguts són importants: quantia del salari base icomplements salarials, de les hores extraordinàries i del treball a torns, horari iordenació del temps de treball, adaptació del règim de classificació professional i demodalitats contractuals, o mesures per afavorir la conciliació de la vida laboral, familiari personal.4. I de la flexibilitat interna en l’empresa, l’estrella de la negociació, què? El RDLconcedeix menys del que volia la part empresarial i més del que voldria, ens sembla, lapart sindical. El RDL inclou una nova redacció de l’article 85.3 (en l’article 2, reguladordel contingut i vigència dels convenis col·lectius), relatiu al contingut mínim (obligatori,no hem d’oblidar-ho) d’un conveni, en el qual, entre altres novetats, es fa referència al’obligació d’incorporar (en una redacció substancialment idèntica a la de l’article 41 dela LET) mesures que afavoreixin aquesta flexibilitat i amb un esment exprés a “unpercentatge màxim i mínim de la jornada de treball que es podrà distribuir de manerairregular al llarg de l’any”, amb el benentès que deixa llibertat a les parts per a la sevaconcreció, però que, si aquesta no es produís, el percentatge seria “d’un cinc per cent”.5. La reforma de l’estructura de la negociació col·lectiva per la Llei 11/1994 va obrir lavia a la modificació dels pactes en seu estatal en àmbits inferiors, sempre que escomplissin les regles de legitimació recollides en l’article 84.2, si bé allò que estavapensat inicialment només per als àmbits autonòmics (i més concretament per al PaísBasc, per la importància quantitativa i qualitativa del sindicalisme nacionalista) es vaestendre immediatament a tots els altres, segons la redacció del precepte. Els que hanredactat el RDL coneixen perfectament aquesta circumstància i les conseqüències queha tingut per a l’ordenació (o desordenació) de la negociació col·lectiva durant moltsanys, i per això redueixen expressament aquesta possibilitat només als convenis d’àmbitautonòmic, i a més amb molta cautela.

En efecte, una vegada acceptada la possibilitat de modificació d’un conveni estatal,s’indica que la regulació prevista en el nou article 84.2 de la LET només serà aplicablequan no existeixi “un règim diferent establert mitjançant acord o conveni col·lectiud’àmbit estatal negociat d’acord amb el que es disposa en l’article 83.2”, i a méss’amplia la llista de matèries que en la normativa encara vigent no podrà ser, en cap cas,objecte de negociació, amb la inclusió expressa de qüestions de rellevància com laclassificació professional i, molt especialment segons el nostre parer, “la jornadamàxima anual de treball”.6. Una altra característica essencial de la reforma és la importància que assumeixen lescomissions paritàries dels convenis, que poden arribar a tenir un poder de comissiónegociadora ad hoc durant la vigència del conveni de referència, amb el benentès que enaquest supòsit s’ha de donar joc jurídic a tots els subjectes legitimats per negociar en elcorresponent àmbit negociador i que, per les raons que sigui, no tinguessin presència enla comissió paritària. És especialment interessant la nova redacció de l’article 91.4(inclòs en l’article 5, dedicat a l’aplicació i interpretació del conveni col·lectiu), en elqual s’exposa que les resolucions de la comissió paritària sobre negociació o aplicaciódel conveni “tindran la mateixa eficàcia jurídica i tramitació que els convenis col·lectiusregulats en aquesta llei”.Si es compara la redacció anterior de l’article 85.3 e) i el nou text, es comprova el canviquantitatiu i qualitatiu que suposa, atès que se li atorguen funcions, tornem a insistir-hi,de subjecte negociador a més de les habituals d’interpretació del conveni i coneixementdels conflictes suscitats en el seu àmbit com a pas previ a l’exercici de les possiblesaccions judicials. Tinguem en compte especialment, per posar un exemple significatiu,l’atribució de competències per al “coneixement i resolució de les discrepàncies desprésde la finalització del període de consultes en matèria de modificació substancial decondicions de treball o inaplicació del règim salarial dels convenis col·lectius, d’acordamb el que s’estableix als articles 41.6 i 82.3, respectivament”.7. Una altra qüestió que ha atret permanentment l’atracció política, social i mediàtica ésla de l’eficàcia jurídica d’un conveni negociat a l’empara del títol III de la LET. El RDLha optat per la tàctica més prudent de potenciar al màxim la composició i l’acord delsagents negociadors en cas de desacord, amb la fixació d’un període màxim de vuit odotze mesos des de la data de pèrdua de vigència del conveni anterior per al tancamentde la negociació, segons que aquesta sigui inferior o no a dos anys, i la submissióvoluntària a mesures de mediació o arbitratge, sent en aquest últim cas jurídicamentvinculant en determinats supòsits i mantenint la seva vigència en cas de falta d’acord.Un cop dit això, no és sobrer recordar que existeix i la reforma no la canvia lapossibilitat de pactar en conveni en quins termes persistirà la seva vigència una vegadaque s’hagi denunciat i hagi conclòs la durada pactada.La incorporació de l’arbitratge obligatori en cas de desacord entre les parts negociadoresés una de les modificacions més importants del RDL pel que fa a la normativa vigentfins al dia 11 de juny. El text aprovat finalment tampoc no és el mateix que apareixia enl’esborrany del 7 de juny, encara que en aquest text també es feia esment a l’arbitratgeobligatori, però la seva possible aplicació quedava condicionada a la subscripció d’unacord interprofessional d’àmbit estatal o autonòmic. Segons el RDL, aquests acords hande regular com s’arribarà a l’arbitratge en cas de desacord entre les parts negociadoresdesprés de la finalització del termini màxim fixat per a la negociació i al qual ensacabem de referir (vuit o dotze mesos), i el valor jurídic de voluntarietat o obligatorietat

que li adjudicaran les parts, amb el benentès que, si no s’arriba a un acord sobre aquesttema, és a dir, si no hi ha un pacte específic sobre el caràcter obligatori o voluntari de lasubmissió al procediment arbitral, “s’entendrà que l’arbitratge té caràcter obligatori”.Aquesta important modificació legal, de la qual s’emfatitza en el preàmbul la notapreferent de voluntarietat de la decisió que adoptin les parts sobre el seu caràctervoluntari o obligatori, amb una redacció certament turmentada i que demostra elsproblemes del legislador per encaixar-la en el marc constitucional (“[…] es preténfomentar intensament l’arbitratge, afavorint l’opció pel seu caràcter obligatoriprèviament compromès entre les parts, sense perjudici que prevalgui en tot cas lavoluntat dels signataris dels acords professionals sobre la matèria i, així, es respectin elsimperatius constitucionals sobre aquest tema”), va acompanyada d’una altra importantmodificació legal que es recull en la disposició final primera del RDL, que es titula“Procediments no judicials”, i amb un text final també diferent de l’esborrany de 7 dejuny. En primer lloc, es fixa un termini màxim, “abans del 30 de juny de 2012”, perquè elsagents socials “facin els deures” i adaptin els procediments no judicials de solució deconflictes a les previsions del RDL, termini que no es concretava en l’esborrany. Ensegon lloc, i en espera que s’aprovin aquests acords amb la data límit esmentada, siexisteix desacord entre les parts negociadores després de la finalització del períodemàxim de vuit o dotze mesos per a la negociació “les parts s’hauran de sotmetre a unprocediment d’arbitratge”. No queda jurídicament clar quin serà el valor jurídic,voluntari o obligatori d’aquest arbitratge, atès que no hi ha un acord interprofessionalque ho reguli, i per aquest motiu allò que pretén el legislador, que l’arbitratge siguiobligatori, no es pot deduir explícitament de la redacció del número 2 d’aquestadisposició addicional primera, que sens dubte generarà un nou debat jurídic sobre el seucontingut.D’altra banda, i en un intent de potenciar, així ens ho sembla, una negociació dinàmica ique no suposi només una foto fixa d’un acord global, el nou article 86.3 obre lapossibilitat d’adoptar “minipactes o miniconvenis”, o dit més tècnicament, “acordsparcials” durant el procés negociador, amb la vigència que les parts determinin i ambl’objectiu d’adaptar els continguts modificats del conveni anterior “a les condicions enles quals, després de la finalització de la vigència pactada, es desenvolupi l’activitat enel sector o en l’empresa”. Quant a la denúncia del conveni, es fixa un període mínim detres mesos abans de finalitzar la seva vigència, “excepte pacte en contrari”. L’inici de lanegociació s’haurà de produir “en un termini màxim de quinze dies comptats a partir dela constitució de la comissió negociadora”. El termini de constitució d’aquesta comissióno ha estat modificat en el RDL i es manté en un màxim d’un mes a partir de la recepcióde la comunicació per l’altra part, sempre que òbviament s’hagi d’iniciar la negociacióperquè no hi ha cap causa que ho impedeixi segons l’article 89.1 de la LET.8. Sobre la legitimació per negociar (que es regula en l’article 3, dedicat justament a lalegitimació per a la negociació de convenis col·lectius), hi ha modificacions substancialsque tendeixen a donar prevalença a la representació sindical respecte de la representacióunitària en l’empresa. També es confereix una gran importància a la representaciósindical (seccions sindicals) en la tramitació dels procediments de mobilitat geogràfica,de modificació substancial de condicions de treball i d’extinció col·lectiva de contractesmitjançant expedients de regulació d’ocupació, que porta l’executiu a proposar una

nova reforma dels articles 40, 41 i 51 de la LET (a les quals es refereix l’article 6l,dedicat a la flexibilitat interna negociada).La modificació que es planteja de l’article 87.1 no és de poca importància precisament:la nova norma manté la possibilitat de negociar en l’àmbit d’empresa al comitèd’empresa, delegats de personal i seccions sindicals si sumen la majoria dels membresdel comitè, però i aquí es troba la novetat s’introdueix un nou paràgraf en el quals’afirma de manera clara i contundent que “la intervenció en la negociació correspondràa les seccions sindicals quan aquestes ho acordin, sempre que sumin la majoria delsmembres del comitè d’empresa o entre els delegats de personal”.La norma també intenta aclarir els dubtes que s’ha suscitat en la pràctica sobre elssubjectes legitimats per negociar en convenis de grups d’empresa, als quals consideracom a sectorials a l’efecte dels subjectes legitimats per negociar per la part sindical peròno per la part empresarial.Pel que fa als convenis dirigits a “un grup de treballadors amb perfil professionalespecífic” (el RDL ha optat per no utilitzar l’expressió conveni franja, molt poc del gustde les organitzacions sindicals), la redacció de l’últim paràgraf de l’article 87.1 plantejaclarament que tindran legitimació per negociar “les seccions sindicals que hagin estatdesignades majoritàriament pels seus representats a través de votació personal, lliure,directa i secreta”. És a dir, sembla que podran negociar totes les seccions sindicals queho desitgin i no només les que agrupin treballadors d’aquest “perfil professionalespecífic”. No hem d’oblidar, finalment, la possible negociació a càrrec del comitèd’empresa o delegats de personal, atès que no s’ha modificat el text de l’article 87.1,que atribueix a les instàncies de representació unitària en l’empresa la legitimació pernegociar “en els convenis d’empresa i d’àmbit inferior”. Queda el dubte, jurídicamentno resolt pel RDL, de qui tindrà preferència, si s’escau, per negociar i si hauran dedecidir-ho, si hi hagués discrepàncies, els treballadors específicament afectats pelconveni.Una de les peticions que formulava la part empresarial per a la negociació col·lectivasectorial per complir el requisit d’acreditar era la de poder optar, pel que fa a lalegitimació per negociar, per tenir el 10 % d’empresaris afiliats o bé per donar ocupacióal 10 % com a mínim dels treballadors del sector, i no de manera acumulativa compreveia l’article 87.3 c). El RDL acull de manera molt àmplia aquesta petició per unadoble via: en primer lloc, perquè permet negociar en convenis sectorials a lesassociacions empresarials que compleixin de manera acumulativa aquests dos requisits,i també (com a novetat important recollida en el RDL i que no estava prevista enl’esborrany) a les associacions empresarials “que en aquest àmbit donin ocupació al15 % dels treballadors afectats”. En segon lloc, perquè, quan es tracti d’un sector en elqual no hi hagi associacions empresarials que puguin complir aquests requisits,s’acceptarà la legitimació per negociar de les associacions empresarials d’àmbit estatal“que tinguin el 10 % o més de les empreses o treballadors en l’àmbit estatal”, i també ales associacions autonòmiques que tinguin al seu territori “un mínim del 15 % de lesempreses o treballadors”.Finalment, menys important però demostrativa que els redactors de la norma coneixenels problemes que ha plantejat la referència vigent a un nombre de membres en lacomissió negociadora d’empresa no superior a dotze i els problemes plantejats en casd’empat per a l’adopció de decisions, és la modificació de l’article 88.4. Es manté elnombre màxim de 15 membres per cada part negociadora en convenis d’àmbit superior

a l’empresa i es fixa aquest màxim en 13 per al conveni d’àmbit empresarial (oinferior). Igualment, el nou article 88.2 pretén donar solució a un problema plantejat ensectors en els quals no hi ha òrgans de representació dels treballadors. S’entén que enaquests supòsits la comissió negociadora quedarà vàlidament constituïda “quan estiguiintegrada per les organitzacions sindicals que tinguin la condició de més representativesen l’àmbit estatal o de comunitat autònoma”.9. Finalment, cal destacar que la reforma acull substancialment algunes de les propostes“annexes”, és a dir, no específicament referides a la reforma directa de la negociaciócol·lectiva però sí amb una incidència indubtable, presentades per les organitzacionssindicals en el seu document de 30 de maig. Algunes d’aquestes propostes són, perexemple, la creació del Consell de Relacions Laborals i de Negociació Col·lectiva(article 7 del RDL), que substituirà la Comissió Consultiva Nacional de ConvenisCol·lectius, i la revisió de la documentació estadística que s’ha de presentar per alregistre i dipòsit d’un conveni (disposició addicional segona sobre l’abast i el contingutde la negociació col·lectiva). S’hi inclou també la proposta de creació d’un grup tècnicde treball que hauria de concloure abans de final d’any “una anàlisi completa de lavigència dels convenis col·lectius, segons les fonts disponibles”, i també “proposar lesmesures adequades per a la generació d’informació útil i actualitzada, d’accés públic,sobre la vigència i els efectes dels convenis col·lectius”.Sobre les sempre importants disposicions transitòries, les regles previstes en la reformas’apliquen amb caràcter general a partir de l’entrada en vigor de la norma (l’endemà dela seva publicació), de manera que això afectarà els criteris de legitimació per negociar,mesures de flexibilitat interna pactades, regles sobre períodes de consulta, terminis per ala denúncia, inici de negociacions i finalització de la denúncia. Per a una major claredatquant a l’aplicació de la norma a partir de l’entrada en vigor, el RDL ha incorporat unparàgraf que no es recollia en l’esborrany i en el qual es concreta que “la resta de reglesincorporades a l’article 85.3 de la LET”, òbviament en la redacció del RDL, “seranaplicables als convenis col·lectius que se subscriguin a partir de la seva entrada envigor”.

La reforma de la negociació col·lectiva. Juliol 2011.

by eduardo rojo on Jul 26, 2011

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

Statistics

La reforma de la negociació col·lectiva. Juliol 2011. — Document Transcript