• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Egpite
 

Egpite

on

  • 7,887 views

 

Statistics

Views

Total Views
7,887
Views on SlideShare
7,206
Embed Views
681

Actions

Likes
3
Downloads
67
Comments
0

15 Embeds 681

http://5epspc.wikispaces.com 351
http://adultosibiza.blogspot.com.es 133
http://adultosibiza.blogspot.com 96
http://adultosibiza.blogspot.mx 32
http://adultosibiza.blogspot.com.ar 23
http://agora.educat1x1.cat 16
http://190.102.138.51 14
http://www.blogger.com 4
http://www.slideshare.net 3
http://adultosibiza.blogspot.com.br 3
http://adultosibiza.blogspot.in 2
http://adultosibiza.blogspot.ru 1
http://www.google.es 1
https://jujo00obo2o234ungd3t8qjfcjrs3o6k-a-sites-opensocial.googleusercontent.com 1
http://adultosibiza.blogspot.de 1
More...

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Egpite Egpite Presentation Transcript

    • EGIPTE
    • El territori egipci Voltor Lleó Gat salvatge Fa 5.000 anys, al nord-est de l’Àfrica, a Egipte, va néixer una civilització sorprenent. Sota el sol roent, s’estén un immens desert poblat per lleons i gaseles. El travessa un riu llarg i majestuós: el NIL , que al sud serpenteja entre els penya-segats de l’Alt Egipte i més endavant s’eixampla. Al Nord es divideix en nombrosos braços que solquem el delta pan - tanós del Baix Egipte, on viuen, entre les tiges de papir, hipopòtams i cocodrils. La vida d’aquest país on no plou gairebé mai, depèn del riu. Si el riu no hagués existit, el poble egipci mai no hauria construït ni plaus ni temples i no hauria l legat tants tresors a les genera - cions a venir.
    • El territori egipci
    • La vall del Nil
      • El Nil fertilitza les bandes de terra que voregen les seves ribes. Els primers habitants van instal·lar-se prop dels conreus. Després, sota les ordres dels faraons, van construir ciutats i monuments sumptuosos.
      • Com en temps antics, actualment els falutxos, barques de fusta, porten mercaderies i persones pel riu.
      • Les veles, abans quadrades, ara són triangulars, les veles llatines
      El desert és la Terra roja i la vall del Nil la terra negra. Cada estiu el riu es desbordava durant 3 mesos, inundant tota la vall. La crescuda era fonamental per la supervivència del país: tota la terra es cobria d’un llot negre que es convertia en terra fèrtil. Els homes s’hi van instal·lar fa 8.000 anys. Els antics egipcis no sabien que la crescuda era provocada pel desglaç de les muntanyes d’Etiòpia i per les pluges tropicals. Creien que era obra del déu Hapy que retenia o deixava anar les aigües des de la seva caverna.  Papir Lotus
    • L’egiptologia El descobriment de la pedra de Rosetta va permetre a Champollion desxifrar els jeroglífics. L’expedició de Napoleó a Egipte va posar de moda l’egiptomania en la decoració de les cases burgeses. Després de 30 segles d’esplendor, la civilització egípcia va començar a caure en l’oblit. Els monuments, arrabassats els seus tresors, es van anar enfonsant a la sorra i es va perdre el coneixement de l’escriptura sagrada del jeroglífics . No va ser fins a l’any 1798, amb l’expedició de Napoleó a Egipte, quan els savis, artistes i arquitectes que en formaven part van fer néixer l’ egiptologia , la ciència que estudia la cultura egípcia antiga.
    • L’egiptologia Amb els escàners els arqueòlegs exploren les parts inaccessibles dels monuments, I aleshores, mitjançant la informàtica, reconstitueixen monuments en 3 dimensions a partir de les dades obtingudes Egipte és ple d’excavacions on els investigadors hi treballen sense parar. Cada dia s’hi fan nous descobriments. Per bé que el més impressionant de tots va ser el de l’any 1922 quan es va trobar el tresor de Tutankamon. Gràcies al carboni 14 els objectes que es troben es poden datar amb precisió A Aswan es va projectar la construcció d’una presa. Per tal que els monuments no quedessin sota l’aigua, en els anys 60 es va dur a terme una operació espectacular: es van desmuntar 14 edificacions peça a peça i es van portar on les aigües no hi arribessin. Els temples d’Abu Simbel, de l’època de Rams è s II es van desmuntar per blocs i es van reconstruir en uns turons artificials 70 metres més amunt. 20 metres
    • El faraó El cabdill de l’antic Egipte era un rei totpoderós: el faraó , sobirà de l’Alt i el Baix Egipte i considerat com un déu. El seu poder era immens: cap d’estat, cap religiós i comandant de l’exèrcit. Regnava sobre tot el territori amb nombrosos funcionaris a les seves ordres que tenien cura de l’administració. El faraó decidia la construcció dels temples. El títol de faraó es transmetia de pares a fills. La reina tenia el títol de Gran Esposa.  Ramsés II, que va regnar 67 anys La reina Hatseptsut, l’única faraona   Als preso-ners s ’ els obligava a enrolar-se a l’exèrcit o a fer treballs forçats
    • El faraó En l’acte de la coronació, el faraó rebia les insígnies de la reialesa: dos objectes encreuats al pit simbolitzaven la força: l’ assot i el ceptre . Al front hi duia una cobra femella amb el coll inflats per espantar l’enemic, i la barbeta postissa. Al cap duia el nemes , una peça de roba de ratlles blanques i blaves que li arribava a les espatlles. En les representacions plàstiques el seu nom estava envoltat per un enqua dra ment el·líptic: el cartutx . El faraó s’exercitava en l’ofici de les armes des de petit, practicant el tir amb arc o caçant lleons al desert. A vegades podia comandar els arquers i la infanteria en les batalles, dret sobre el carro.
    • La cort del faraó
    • Dependència del Nil La vida dels egipcis s’organitzava seguint el ritme de les crescudes del riu. Per ells l’any es dividia en 3 estacions: * durant la crescuda és l´època de la inundació * quan el riu torna al seu llit és el temps de la sembra * i finalment, el temps de la collita. La terra humida, regada per petits canals que recorren els camps, produïa lli, cereals, fruita i hortalisses. A més, el Nil era ple de peixos i als aiguamolls del delta, oques i ànecs salvatges. La vall s’inundava des de mitjan juny fins a mitjan octubre. El llot deixat per l’aigua fertilitzava molta terra i convertia Egipte en un dels pocs països capaços de produir prou cereals per alimentar tots els seus habitants i subministrar reserves en previsió d’anys difícils, quan crescudes febles provocaven fams.
    • Dependència del Nil Inundació Collita Sega
    • Dependència del Nil Els pagesos eren la majoria de la població i la seva vida era dura. La meitat de la collita era pels impostos que havien de pagar. Quan nom podien treballar, durant la crescuda, ho feien a les pedreres del faraó . Per tallar els enormes blocs de pedra, hi posaven cunys de fusta mullades, que, en anar-se dilatant, els trencaven. Les eines dels pagesos no eren gaire perfeccionades: l’aixada permetia cavar la terra només superficialment i la falç emprada en la sega eren de sílex o metalls poc resistent. Principalment es cultivava blat, espelta i ordi, la base de la seva alimentació. El blat es menjava en forma de galetes o farinetes. Amb l’ordi es feia cervesa. A més tenien horts d’on treien cigrons, carbasses, porros, enciams i cebes
    • Dependència del Nil Els egipcis criaven aviram i xais que només es menjaven els dies festius, quan també vivien vi. El peix es pescava amb xarxa o amb canya amb hams de coure o bronze. Les anguiles, carpes, llísseres i tenques que agafaven es deixaven assecar al sol. Amb els ous de les llísseres feien una mena de caviar . Per treure aigua del riu i canalitzar-la els pagesos feien servir la palanca, un aparell format per una barra llarga recolzada en un punt mitjà i amb un recipient a l’extrem. S’accionava amb un contrapès en l’extrem oposat .
    • Vestit i costums Els homes s’untaven amb olis perfumats i es pintaven els ulls. També es posaven joies que els servien d’ornament i d’amulets. Anaven ben afaitats i duien una perruca curta. El tapall, lligat a la cintura, podia ser prisat o no, encreuat, curt o llarg segons les èpoques. Els dies de cada dia, les dones es posaven un vestit llarg i estret i els homes un tapall curt. Els egipcis vestien, es pentinaven i es maquillaven molt acuradament. Els dies de festa les dones es mostraven amb una gran elegància, amb llargs vestits de lli prisat i amb perruques amb trenes.
    • Vestit i costums El maquillatge es feia amb pols de minerals més aigua i greix. El kohol, negre, embellia la mirada i protegia els ulls de la pols i del sol. A les galtes i llavis s’hi posaven un greix tenyit d’ocre roig. Les perruques, molt emprades, protegien del sol i eren fetes de cabells naturals enganxats amb cera d’abella. Els nen portaven un ble al costat. Als peus solien portar sandàlies, però molts egipcis anaven normalment descalços . Als egipcis els agradaven les festes amb música i ball. Els enyors de la casa, asseguts de costat i molt ben vestits i enjoiats, rebien els convidats. Els participants les festes portaven un con de pomada perfumada sobre les perruques. S’anaven fonent amb el calor i deixaven un perfum intens. Homes i dones menjaven separats i eren servits per noies o nois respecti - vament. El vi era una beguda corrent i es menjava oques, ànecs, gaseles rostides o a l’ast,... Havent menjat entraven dansaires a la sala i músics que tocaven el llaüt, l’arpa o la lira. Mirall de bronze polit. Estoig de kohol
    • La casa Les cases dels camperols eren molt austeres i formaven poblats. Les parets eren de maons de fang sec i les finestres les feien molt petites perquè no entrés la calor. Les cases dels rics eren grans i luxoses i estaven envoltades de jardins amb estanys, flors oloroses i vinyes emparrades. Al vespre prenien la fresca a fora, a la terrassa. Els criats eren els qui preparaven els menjars a la cuina. La il·luminació s’obtenia amb llums d’oli. A les cambres hi havia cofres per a guardar la roba. També hi havia un llit amb un reposacaps de fusta que feia de coixí. Els nens i els criats dormien sobre estores, a terra. Els nens tenien joguines de fusta, de metall, de llavors,... Les persones grans també jugaven, com s’ha vist en pintures i relleus. Tenien molts jocs de taula .
    • La casa
    • Els déus Els antics egipcis veneraven molts déus que per ells eren éssers superiors que garantien l’ordre del món, el benestar i totes les activitats humanes. Cada regió i cada poblat estaven sota la protecció d’un déu concret. La vida estava marcada per les ofrenes i els rituals. Alguns déus ho eren de tot Egipte, com ara RA el déu del Sol, o Osiris el déu dels morts, o Maat la deessa de la justícia. Els déus tenien aspectes molts variats; alguns adoptaven formes d’animals perquè els primers egipcis adoraven els animals. Vivien en el més enllà i en la terra vivien en els temples. Osiris era el déu dels morts i tenia cos de mòmia i pell verda. Prometia una vida nova d’ultratomba. La seva esposa era Isis i tots dos eren filles de la Terra i del Cel
    • Els déus Thot és el déu de la lluna i de la ciència, inventor de l'escriptura i del calendari. Per tant és el protector dels escribes. A vegades es representa amb l’aparença d’un simi babuí Hathor és l’esposa d’Horus i és representada com una vaca amb collar o també com una dona amb banyes de vaca que emmarquen una esfera solar. És la deessa de l’amor i de l’alegria, de la dansa i de la música. Els egipcis es malfiaven dels cocodrils que els posaven en perill p er les ribes del Nil. Però el déu cocodril era venerat sobretot a la regió d’El Faium com a déu de l’aigua i de la fertilitat. En molts temples hi havia cocodrils sagrats que eren momificats quan es morien.
    • Els déus Anubis era e l protector dels embalsamadors i el que vetllava pel repòs dels difunts i en garantia la conservació del seu cos gràcies a la momificació. El representaven generalment com un gran xacal negre, ajagut, fent de guardià de l e s tombes. va embalsamar el cos del déu Osiris, que va ser la primera mòmia. Sekhmet era invocada per a protegir els egipcis de les malalties. Era l’esposa de Ptah i el seu fill, Nefertum, era el déu lotus Horus es considerava l’avantpassat de tots els faraons ja que es creia que era l'únic i veritable rei d’Egipte després de vèncer al seu rival Seth.
    • La llegenda d’Osiris Els déus egipcis tenien sentiments i passions, igual que la resta de persones, i a vegades vivien aventures sorprenents. En aquella època, a Egipte hi regnava Osiris i al seva esposa Isis. Osiris era el déu de les forces vegetals. El seu germà Seth n’estava gelós i volia quedar-se amb el tron. Un dia Seth li va preparar una trampa: va prometre regalar un gran cofre a qui fos capaç de posar-s’hi ben estirat a dins. Osiris va caure en la trampa i s’hi va estirar. Aleshores Seth va tancar la tapa i va llençar el cofre, amb el seu germà a dins, al Nil. Isis va trobar el cos del seu espòs i com que tenia poders màgics li va tronar la vida. Seth el va tornar a capturar i el va trossejar en 14 parts, i cada part la va llençar a un lloc diferent d’Egipte. Isis i Osiris
    • La llegenda d’Osiris Altre cop I sis va emprendre la recerca del seu marit i, ajudada per Anubis, va aconseguir recuperar el cos d’Osiris, reconstruir-lo i momificar-lo. Osiris va ressuscitar i es va convertir en déu de la supervivència després de la mort. Horus, el fill d'Osiris i Isis va venjar al seu pare prenent el tron a Seth i es va convertir en rei de la Terra i en l’avantpassat protector dels faraons. Osiris va passar a regnar en el reialme dels morts. El representen com un rei, però amb la pell verda, com la dels morts. És un déu just i estimat pels homes. Seth és representat amb trets d’animal imaginari amb un morro punxegut i orelles grosses i punxegudes. Era el déu de les tempestes i el desordre. Horus
    • Els temples Durant les cerimònies alguns sacerdots es vestien amb una túnica de pell de pantera Els temples egipcis eren construccions gegantines on vivien els déus. A la cambra més secreta, on només hi podien entrar els faraons i els sacerdots de més alta categoria, un cofre protegia l’estàtua del déu. Es donava culte als déus amb la finalitat que asseguressin l’ordre i l’harmonia del món. Cada matí, un sacerdot despertava l’estàtua del déu i la vestia. Després li cremava encens i li donava aliments com ofrena. Al vespre el preparaven per dormir. Els sacerdots que estaven al servei del temple eren un grup molt poderós i fins i tot s’havien enfrontat, alguna vegada, amb els faraons.
    • Els temples La sala hipòstila estava al davant dels patis adornats amb obeliscos i pilons. Després s’entrava pròpiament al temple: el sostre s’inclinava, el terra pujava i la d¡foscor augmentava. Allà hi vivia el déu. En les grans festivitats es feia una processó i l’estàtua sagrada era passejada en barca.
    • EL TEMPLE DE RAMSÈS II A ABU SIMBEL
    • Façana del temple
    • El temple per dins. Reconstrucció ideal
    • La reconstrucció del temple en un lloc segur
    • Algunes dades biogràfiques sobre Ramsés II L’educació del príncep Ramsès II va néixer a finals del segle XIV aC. El seu pare, el faraó Sethi I li va ensenyar l’ofici militar bàsic en la vida d’un governant. El va iniciar en les tàctiques militars, la caça i la pesca. A l’escola de palau, els mestres li van ensenyar també càlcul, música, geografia i escriptura. Ramsès II, faraó En morir el seu pare el va succeir i va ser coronat faraó als 25 anys. Les terres, els homes i els animals del país li pertanyien. El seu imperi, ric i poderós anava des de la Mediterrània fins a l’Àfrica negra. Al principi del seu regnat va desenvolupar diverses campanyes militars ja que volia recuperar els territoris que havia perdut, anteriorment, Egipte. El seu exèrcit va tenir una batalla molt dura a Kadesh –ciutat hitita-, però Ramsès II no era un conqueridor i va preferir establir una aliança amb el cap del poble hitita, signant el primer tractat de pau , escrit, de la història. Un cop signada la pau, Ramsès II va aixecar monuments per tot Egipte per demostrar la seva força. Va construir fins i tot la seva pròpia capital, Pi Ramsès, al nord d’Egipte i també v a fe r edificar el seu temple funerari, el Ramesseum , al centre del país. Al sud, a Núbia, va fer construir un conjunt de temples monumentals: Abu Simbel .
    • Algunes dades biogràfiques sobre Ramsés II Un déu viu Ramsès II volia ser adorat com un déu viu. Va manar decorar els monuments amb estàtues colossals. A Abu Simbel, hi ha una estàtua del faraó envoltat per divinitats. Pertot arreu hi ha el seu nom gravat i poemes en el seu honor, fins i tot en els temples construïts abans, per altres faraons que el varen precedir. La seva vida familiar Ramsès II va tenir, com era costum, moltes dones i molts fills. Amb la reina Nefertari, la seva esposa favorita, va tenir un fill, el que feia número tretze, i que després el va succeir amb el nom de Minepthan. Ramsès II va regnar sobre Egipte durant 67 anys i a la seva mort, va ser enterrat a la vall dels Reis. Fins al segle XIX, van saquejar la seva tomba moltes vegades. Els lladres van prendre les joies i el mobiliari. El 1881, es va descobrir el cos momificat del faraó en un amagatall, però no va ser fins el 1976 que es va restaurar la seva mòmia i actualment es pot veure al museu del Caire, la capital d’Egipte.
    • Ramsés II i la seva esposa, Nefertari
    • Supervivència i momificació Vasos funeraris que contenien les vísceres del difunt. Es guardaven dins la tomba, al costat del sarcòfag. Els embalsamadors, observats per Anubis, despré s d’una llarga preparació, embolcallaven el cos del difunt amb tires de lli i l’omplien d’amulets. Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima, i per que el faraó pogués arribar al món dels déus es feien un funerals amb uns ritus solemnes. El cos s’embalsamava de manera que quedés intacte. Setanta dies més tard s’embolicava amb tires de roba. Un cop momificat es posava en uns sarcòfags que encaixaven els uns dins dels altres. Finalment s’enterrava
    • Supervivència i momificació El faraó no era l’únic que tenia dret a l’embalsamament, però era un procés tan llarg i costós que només els rics el tenien al seu abast. De primer el cos s’assecava amb natró, una mena de sal, i després s’omplia de substàncies aromàtiques i resina. Després s’embolicava amb fines tires de lli entre les que hi posaven amulets. Un cop la mòmia estava ja dins del sarcòfag, els sacerdots li posaven al costat el Llibre dels Morts, on hi havia les fórmules màgiques escrites en rotlles de papir, per ajudar el difunt quan es presentés davant el tribunal d’Osiris . En arribar davant d’Osiris, el cor del mort es posava en una balança i si era més lleuger que la ploma de la deessa Maat, podia gaudir de la vida eterna. Si no, se’l menjava un monstre i desapareixia per sempre més. Difunt Anubis
    • Supervivència i momificació Un cop momificat el cos, el sarcòfag era conduït a la seva tomba acompanyat per un seguici. A bord d’una embarcació funerària tots els acompanyants es dirigien a la riba esquerra del riu. Segons els egipcis el regne del mort estava a l’oest perquè és el costat per on es posa el sol. A la barca hi anaven també tots els objectes que el difunt hauria de fer servir en la nova vida. Els més rics s’enduien fins i tot mobles, armes vaixelles, joies i menjar, i a més, unes estatuetes de fusta, bronze o ceràmica, els xuabtis que representaven els seus servidors. A vegades n’hi posaven centenars, dins de caixes .
    • Tombes Els faraons reposaven en tombes adients a la seva importància. A l’Imperi Antic es van construir enormes muntanyes de pedra al límits amb el desert i en zones allunyades de les inundacions: les piràmides . No era fàcil arribar a la cambra del faraó, on hi havia el sarcòfag envoltat d'enormes i valuosos tresors. Un laberint de passadissos en dificultava l’arribada. Segles més tard, les tomb¡es es van començar a excavar a la Vall dels Reis, davant de la ciutat de Tebes, capital d’Egipte durant l’Imperi Mitjà i l’Imperi Nou. D’aquestes tombes excavades a la roca se'n diuen hipogeus i també tenien passadissos bellament decorats amb pintures i relleus que conduïen a la cambra funerària.
    • Tombes La piràmide de Sakkara va ser la primera que es va construir en honor al faraó Djoser l’any 2680 aC aproximadament. Té forma esglaonada per permetre que el faraó pogués anar pujant cap el sol, fins arribar-hi. És el monument conegut més antic construït amb pedra. Té una alçada de 60 metres. Reconstrucció e¡del conjunt funerari de Pepi I, edificat cap el 2400 aC, també a Sakkara Amb el temps la forma de les piràmides es va anar perfeccionant i les parets cada cop eren més llises i m é s altes. La perfecció màxima es va assolir cap al 2250 aC a Gizeh, on es van construir les piràmides dels faraons Kheops, Kefren i Mikerinos. La de Kheops fa 146 m. D’alçada i van caldre més de dos milions de blocs de pedra
    • Tombes Esquema de la Cambra funerària de Tutankamon La tomba del jove rei Tutankamon es va descobrir l’any 1922 per l’anglès Howard Carter i estava intacta. Els tresors que acumulava eren tan extraordinaris que van caldre 10 anys per inventariar, transportar i restaurar-los, ja que sobrepassaven els 10.000 objectes de valor que atapeïen les quatre cambres de la tomba. Hi havia carros, llits, barques en miniatura, un tron, un matamosques,... El més valuós eren els 140 joiells repartits entre les tires de lli de la mòmia i la meravellosa màscara funerària d’or massís que li cobria el cap. Cofre de Tutankamon xapat amb or i plata .  Tron amb incrustacions de pedres fines i pasta de vidre, també de Tutankamon. 
    • Tombes Les parets dels i passadissos i de la cambra funerària estaven decorades amb pintures de colors vius que representaven els déus encarregats de protegir el difunt o escenes de la vida quotidiana, relacionades amb l ’ agricultura, la caça, la pesca, festes, ... Es creia que les imatges recuperarien la vida amb l’ajuda de fórmules màgiques que només els sacerdots sabien. A l’època dels faraons ningú tenia permís per entrar a la Vall dels Reis. Per retre culte als difunts només els sacerdots podien dipositar les ofrenes que els familiars oferien, i encara només ho podien fer en un temple funerari lluny de la tomba pròpiament dita.
    • Tutankamon
    • Tutankamon
    • Les manifestacions artístiques
    • Entorn físic Els antics egipcis vivien del conreu d'un enorme oasi: dues franges de terra, a ambdues bandes del riu Nil, cultivades intensament gràcies al regadiu; on acaba aquest comença el desert. L'aigua del Nil és la vida d'Egipte. Cada any, en arribar l'estiu, el riu es desbordava i inundava els camps. El control d'aquesta enorme massa d'aigua per mitjà de dics i de canals era obra d'uns homes que havien sabut transformar un fenomen natural -la inundació- en regadiu, en vida. Aquestes tasques exigien un esforç constant, disciplinat i planificador per a tota la vall, sota el comandament únic del FARAÓ.
    • Funció de l'art egipci Art oficial * psicologisme: llenguatge de la por * propaganda: llenguatge de la demagògia L'artista: aliat en la lluita pel poder * els sacerdots fan que els reis siguin tinguts per déus per tal d'incloure'ls sota la seva jurisdicció * els reis construeixen temples per fer créixer la seva pròpia glòria
    • Característiques generals Art vinculat a la religió Així ho mostren, des dels seus orígens, les imatges votives i orants, i les obres relacionades amb el culte funerari o amb ceràmiques litúrgiques. Això permet entendre millor la quasi nul·la evolució estilística del seu art: les seves formes estan fixades d'una vegada per totes, igual que ho estaven les altres cerimònies rituals. Hom havia d'atenir-se escrupolosament a la seva tradició. Art d'ultratomba Vida centrada en el més enllà (dominen les castes sacerdotals) edificis representatius: temple i tomba Neix una religió amb sacerdots que són terratinents el faraó no es pot escapar de la tutela sacerdotal: també és sacerdot. Es vincula a un santuari i segueix el procés de divinització personal per poder estar pel damunt dels sacerdots. Art monumental: sentit d'eternitat molta massa i molt volum parets gruixudes i en talús carreus grans i sense argamassa columnes de proporcions massisses arquitectura adintellada manca de fusta per les bigues tipus de columnes segons el capitell: (lotiforme, papiriforme, hathòrica) art resistent al canvi art tancat: no rep influències colossalisme i solemnitat
    • Arquitectura . Elements Allindament Els temples, els palaus i les tombes són les grans creacions de l'arquitectura egípcia, i la pedra és el material constructiu principal, la qual s'utilitza tallada en blocs regulars (carreus). L'arquitectura egípcia és allindada (coberta plana). Els volums exteriors, les mesures colossals i l‘allindament donen a aquesta arquitectura la seva monumentalitat característica. Egipte té bones pedreres, però hi manca la fusta. Això va permetre la construcció de grans monuments, alhora que la dificultat de trobar fusta per les bigues del sostre obligava, en no utilitzar la volta -la tècnica de la qual els hi era coneguda-, a multiplicar els suports, bàsicament la columna.
    • Tipus de columnes Lotiforme Campaniforme Papiriforme Palmiforme Hatòrica C omposta Fasciculada
    • El temple Una llarga avinguda flanquejada per animals sagrats conduïa a l'entrada, formada per dos grans pilons disposats en talús i precedits per obeliscs. S'accedia a la part pública del temple, un pati obert porticat (sala hípetra) des d'on una porta secreta comunicava amb la part privada (sala hipòstila i santuari) on només els sacerdots hi tenien accés. Entre els temples funeraris cal esmentar algunes piràmides, el temple de Menhuotep II i el d'Hatsepsut a Deir el-Bahari, el Ramesseum, de Ramsès II, i el de Medinet-Habu, obra de Ramsès III. Als temples consagrats a una divinitat pertanyen els de Karnak i Luxor d'Amenhotep III i el de Tel el-Amarna construït per Akhenaton. Una altra variant del temple religiós és el speos o temple excavat a la roca (Abu Simbel).
    • La planta típica 1. L’avinguda de les esfinxs : és un llarg passeig que té a banda i banda escultures de cos felí i cap humà (representació del faraó), o cap de moltó (símbol d'Amón), o de falcó coronat (al·lusió a Horus). Simbolitza la protecció que els déus donen al temple, per impedir entrar qualsevol principi malèfic 2. L'Esplanada dels Obeliscs : és una gran plaça al centre de la qual hi ha un o dos obeliscs que duen gravats, en escriptura jeroglífica, lloances als déus i al faraó 3. El Piló, façana principal del temple: construcció massissa i atalussada que serveix de portalada. Consisteix en dos grans murs trapezoïdals acabats en una cornisa, que emmarquen una gran porta rectangular. Simbolitza, alhora, la unió del l'Alt i el Baix Egipte mitjançant uns déus comuns, així com les dues muntanyes de l'horitzó per un surt i el sol, i també la fortalesa que protegeix el déu contra les forces nocives 4. La Sala Hípetra (sense sostre): és un pati porticat al qual hi tenia accés la majoria de la població durant les solemnitats 5. La Sala Hipòstila (de sostre pla amb columnes): era el lloc dels iniciats durant la celebració dels grans rituals, i només rebia la llum que entrava per la porta que donava al pati i per unes gelosies obertes a la part alta de les parets 6. El santuari : petita habitació on hi havia l'estàtua del déu i on només hi podia entrar el faraó o el gran sacerdot
    • Temples A : Obelisc B : Pati C : Sala hipòstila D : Santuari E : Piló El temple és un conjunt desmesurat, concebut com a símbol del poder
    • Plantes de temples egipcis Planta del temple de Kefrèn Reconstrucció del temple funerari de Keops
    • Tombes A Egipte es creia en la supervivència després de la mort, fet que va donar una gran importància als ritus i a les construccions funeràries. Mastabes, piràmides i hipogeus són les formes que adoptaren els enterraments. Les mastabes més antigues eren de maó, i més tard es van construir amb pedra. Al seu interior guardaven la cambra funerària i, amb el temps, s'ampliaren amb extensos corredors i cambres adornades ricament amb pintures i relleus. Les primeres piràmides eren esglaonades; va ser després quan van adquirir la seva forma característica. Tot hi estava extremadament cuidat: la talla els blocs de pedra, l'orientació, les proporcions i la invulnerabilitat. Els hipogeus, excavats a la roca, són la manifestació més tardana en l'enterrament monumental. El conjunt funerari més espectacular es l'integrat per les piràmides de Keops, de 146,70 metres d'altura, Kefrèn, amb la famosa esfinx del faraó, Micerinos i sis més de petites, a més de temples funeraris com ara el de Gizeh, a onze quilòmetres del Caire.
    • Mastaba És el tipus de sepulcre més antic d'Egipte. S'hi enterraven els faraons de les primeres dinasties. Tenien forma de piràmide truncada amb un pou ( a ) excavat, al fons del qual hi havia la cambra sepulcral ( b ). Al nivell de terra hi ha una capella i un petit compartiment, el serdab ( c ), amb l'estàtua del mort. pou cambra sepulcral serdab
    • Piràmides Les piràmides ens parlen d'un país tan organitzat, que fou possible d'amuntegar-hi aquestes gegantines muntanyes de pedra en el transcurs de la vida d'un sol rei, i ens parlen de reis tan rics i poderosos que pogueren obligar milers i milers d'obrers i esclaus a treballar per ells any rera any, a extreure blocs de les pedreres... Cap rei ni cap poble esmerçarien tants esforços en la construcció d'una mera sepultura. Sabem, en efecte, que les piràmides tingueren la seva importància pràctica als ulls dels reis i dels seus súbdits. El monarca era considerat com un ésser diví que, en abandonar la terra, tornaria a la casa dels déus: les piràmides l'ajudarien probablement en la seva ascensió i preservarien el seu cos momificat de la destrucció. Per a la mòmia del monarca fou erigida la piràmide, i el seu cos hi fou posat, dret, en el centre de la gran muntanya pètria.
    • Esquema d'una piràmide La secció esquemàtica d'una piràmide ens permet conèixer la sèrie laberíntica d'escales, passadissos, cambres i falsos corredors i, d'altra banda, comprovar que aquests recintes interiors tan complexos no són sinó una complicació del disseny de les mastabes, en els quals s'inspiren. La cambra del rei, amb uns quants pisos, i la de la reina, en un nivell inferior, tenien una accessibilitat molt difícil. Compartiments de descàrrega Vestíbul Entrada Cambra del rei Cambra de la reina Cambra subterrània Pou
    • Les primeres piràmides. Piràmides escalonades La piràmide de Djoser en Saqqara està formada per sis mastabes superposades.
    • Piràmides de Keops, Kefrén i Micerí Les piràmides de Gizeh, a prop del Caire, són les més conegudes. Algunes xifres de la de Keops: altura, 146,59 m., longitud de cada costat, 230,35 m, la massa de pedres utilitzada per a la seva construcció és de 2.590.000 m3, acumulades sobre una superfície d'uns 54.000 m2, Pes de cada bloc, 2 tones i mitja, quantitat de blocs de pedra, 2.300.000. L'angle d'inclinació de les parets és de 51º 52'. El revestiment exterior de la de Micerí probablement estava tractat amb un emblanquinat.
    • Hipogeu L'hipogeu és una construcció funerària excavada en la vessant d'una muntanya
    • Escultura Té un paper funerari. Constitueix el doble en que s'havia d'encarnar el difunt; per això utilitzaven pedres dures, formes compactes, la idealització de l'individu en la seva plenitud i una actitud reposada. Per això, en llengua egípcia, l'escultor era precisament "el-que-manté-la-vida" . Ja en els primers retrats coneguts s’hi trobem una gran simplicitat i solemnitat: l'escultor només s'ha fixat en les coses essencials. Potser precisament per aquesta estricta concentració de les formes bàsiques de la figura humana, aquests retrats -malgrat la seva geomètrica rigidesa- segueixen essent tan impressionants. L'observació de la naturalesa i la proporció del conjunt estan tan equilibrats que impressionen com a éssers dotats de vida i, no obstant, es mostren llunyans en llur eternitat. Aquesta combinació de regularitat geomètrica i d'aguda observació de la Naturalesa és característica de tot l'art egipci.
    • Alguns exemples Dona molent gra ~2550 ane Relleu funerari d'Aixait 2050 ane Isis amb l'infant Horus S III ane
    • Alguns exemples Grup familiar de Xepsi. 2400 ane Retrat de Nefertiti. ~1340 ane
    • Pintura i relleu Els seus temes són variats i representaven totes les activitats i objectes destinats a satisfer les necessitats del difunt a l'altra vida. Donen una idea molt clara de com es vivia a l'antic Egipte. Són obres que no eren per "agradar" o decorar: només eren “vistes" pel difunt. També pretenien "mantenir viu" . Possiblement aquestes pintures fossin els servidors i esclaus dels poderosos per servir-los i acompanyar-los en el més enllà. Els retrats i models trobats a les tombes egípcies es relacionen amb la idea de proporcionar companys a les ànimes a l'altre món. A primera vista els trobem estranys: representen la vida real d'una manera totalment diferent de la nostra. No era important la bellesa sinó la perfecció. La missió de l'artista era representar-ho tot tan clarament i permanent com fos possible. Dibuixaven segons unes regles estrictes que asseguraven la claredat de tots els elements de l'obra. Cada cosa era representada en el seu aspecte més característic. Així mostren el cos humà amb el cap de perfil, els ulls frontals, espatlles i tòrax frontals, el ventre de perfil a l'igual que braços i cames, peus perfilats amb el dit gros en primer terme (sembla com si tingués dos peus esquerres).
    • Alguns exemples Estela d'Antef. ~1950 ane Toilette a la tomba de Nakht. ~1340 ane
    • Alguns exemples Verema i caça d’ocells ~1420 ane Fresc de Nefertari. ~1250 ane
    • Alguns exemples Ramsés amb Horus i Anubis La deessa Hathor i el faraó Seti I. 1294-1279 ane
    • Escriptura egípcia Jean-Francois Champollion (1790-1832) Anotacions de Champollion
    • Pedra de Rosetta La pedra Rosetta està composta per tres parts: una en caràcters jeroglífics, una altra en egipci demòtic i la tercera en grec. Això va permetre al francès Champollion, a l'any 1.822, desxifrar per primera vegada l'escriptura jeroglífica. En aquest joc s’ha d'esbrinar la xifra, de l’1 al 10 (o fraccions en el nivell 3), representada per cada caràcter jeroglífic.                                                                                                                                                                        
    • Escriptura jeroglífica Jeroglífica o jeroglífica monumental, emprada en inscripcions de monuments i decoració. És el tipus d’escriptura més antic i complex. Es va fer servir des del 3100 ane, data aproximada del primer papirus conegut fins el 394 d.C. Era un tipus d’escriptura sagrada, "escriptura de la paraula de déu" i es feia servir en sarcòfags, tombes, monuments i escultures i es representava amb gran detall. La paraula jeroglífic deriva del grec " ta hieroglyphica " que significa "lletres tallades en pedra" ja que es van començar a trobar en inscripcions monumentals. Tot i que algunes persones, a més dels escribes, la sabien llegir i escriure, l’escriptura jeroglífica era la més desconeguda i estava reservada a molt pocs.
    • Escriptura hieràtica Era l’escriptura emprada pels escribes (que no estaven obligats a conèixer la jeroglífica) i pels sacerdots en còpies literàries. La paraula prové del grec " hieratika ", que significa sacerdotal. Mentre que l’escriptura jeroglífica va deixar d’emprar-se normalment, cap a l’any 1.000ane, la hieràtica es va continuar fent servir fins al final de la civilització egípcia. Es feia servir en obres científiques i literàries, i també en papirus. El text s’escrivia en tinta negra amb una canya esmolada. La tinta vermella s’utilitzava per a remarcar certs apartats.
    • Escriptura demòtica El mot demòtic deriva del grec " demotika " ("popular") i fa referència als afers quotidians. El mot va ser emprat per primera vegada per Heròdot. Representa una evolució de la llengua parlada, i és un estadi intermedi entre l’egipci i el copte. És una forma abreujada de la hieràtica, de traç ràpid i senzill, amb els signes més lligats i esquematitzats. En aquesta escriptura és molt difícil reconèixer els signes jeroglífics originals. Es feia servir en qüestions quotidianes, transaccions comercials i fins i tot en algunes inscripcions. També apareix en la pedra de Rosetta, on se la descriu com a "escriptura dels llibres" .
    • EGIPTE, EL PAÍS DELS DÉUS
    • Els déus d’Egipte El faraó Ramsés II regna a Egipte 1.279-1213 aC Mor Cleopatra, reina d’Egipte 30 aC Regnat del jove faraó Tutankamon 1352-1243 aC Els faraons fan construir piràmides Vers el 2.500 aC Apareixen els primers jeroglífics Vers el 3.000 aC CRONOLOGIA
    • Un poble molt religiós Els egipcis de l’Antiguitat adoraven més de 700 déus, però no tots tenien la mateixa importància. Els déus més grans representaven la naturalesa: Ra era el Sol, Horus, el cel,... També personificaven els sentiments i els grans moments de la vida: Hatho r era la deessa de l’amor, Tueris protegia les embarassades,... R epresentaven els déus com animals, com hum a n s o com humans amb cap d’animal. Un mateix déu podia tenir formes diferents: per exemple Hatho r apareix com una dona amb dues banyes o com una vaca. Aquests canvis de forma eren un truc. Els déus amagaven així la seva identitat per evitar les forces del mal. El faraó era el rei d’Egipte. Era un home fill del Sol i es convertia en un déu després de la coronació. El representaven amb una corona doble, símbol de l’Alt i el Baix Egipte, i un ceptre i un fuet a les mans. Algunes est à tues el presenten també com un déu: una esfinx amb cos de lleó i cap hu mà. El faraó tenia tot el poder i Egipte li pertanyia.
    • Un poble molt religiós El faraó havia d’alimentar i tenir cura dels déus perquè protegissin Egipte. >Per honorar-los, el faraó construïa edificis enormes: els TEMPLES. Situats a la vora del Nil, els temples tenien columnes a tot el voltant i sales ricament decorades. Els egipcis no hi podien entrar. Només el faraó i els sacerdots podien accedir als llocs sagrats. Com que el faraó no podia ser atots els temples alhora, triava uns homes que servien els déus en lloc seu: els sacerdots, que havien de ser purs, és a dir, nets. S’afaitaven el cap i tot el cos. Un sacerdot entrava tres vegades al dia a la sala secreta del temple on hi havia l’estàtua del déu i li portava aliments i perfums. També rentava l’estàtua i la vestia amb roba neta. Cada any s’organitzaven grans festes religioses. Per exemple, a Tebes, la capital d’Egipte, la festa d’Opet durava 15 dies. El faraó anava a les cerimònies. Els sacerdots treien l’estàtua del déu Amon del temple de Karnak i el portaven Nil avall fins un altre temple, el de Luxor. Era un gran moment per als habitants de la regió: tots ballaven i bevien, contents perquè podien acostar-se al déu.
    • La llegenda d’Isis i Osiris
    • La llegenda d’Isis i Osiris
    • Una mòmia per al més enllà La mort no era la fi de tot per als egipcis. Després de la mort començava una nova vida al país dels déus. Però el cos del mort havia d’estar sempre ben conservat: s’havia de momificar. CAP EL MÓN DELS MORTS  Els egipcis creien que el món dels morts era a l ’ esquerra del Nil, per on es pon el sol. Allí, els egipcis rics construïen les seves tombes. També era el lloc on transportaven amb vaixell els morts per momificar-los ELS ÒRGANS DE LA VIDA Eren sacerdots. Sabien que els morts enterrats a la sorra seca del desert quedaven intactes. Així doncs, dessecaven el cos per obtenir-ne el mateix resultat. ELS EMBALSAMADORS Després de netejar bé el mort, els embalsamadors li treien les vísceres: pulmons, intestins, estómac i cervell. El cor no el tocaven ja que creien que era on residia la intel·ligència i els sentiments
    • Una mòmia per al més enllà ELS VASOS CANOPIS Els òrgans que treien es posaven en quatre atuells: els vasos canopis. Cada un tenia una tapa amb el cap d’un déu. Els vasos es guardaven dintre d’un cofre, prop del mort. EL NATRÓ Després es tapava el mort amb natró, una sal dessecant. 70 dies després, els embalsamadors omplien el cos de tela. L’EMBOLCALLAMENT Per embolicar el cos amb cintes de lli impregnades amb resina tardaven 15 dies. Entremig de les benes es posaven amulets per protegir el mort. Damunt del cor posaven un escarabat de pedra, símbol de vida.
    • Una mòmia per al més enllà EL SARCÒFAG Posaven a la cara del mort una màscara que era el retrat de la persona. Després es ficava la mòmia en un sarcòfag, un taüt de fusta. EL SEGUICI FINS LA TOMBA La família i els amics del mort duien la mòmia fins la tomba. Els sacerdots resaven oracions. Uns criats duien els objectes que havien de posar a la tomba per poder gaudir d’una vida confortable al més enllà: aliments, mobles, objectes de neteja,...
    • L’última prova: el judici dels déus Per entrar en el més enllà, el mort encara havia de passar una prova molt dura. Havia de demostrar als déus que havia seguit una vida honesta. Aquest moment era “el pes de l’ànima”. El pes de les ànimes L’entrada al regne dels déus 1. El mort, Hunefer. Va viure al segle XIII aC. Era escriba reial 3. Anubis, el déu xacal. És el déu de la momificació. A la mà porta l’ankh, símbol de la vida eterna