• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Activitats filosofia de  2 fil2
 

Activitats filosofia de 2 fil2

on

  • 2,881 views

 

Statistics

Views

Total Views
2,881
Views on SlideShare
2,881
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
22
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Activitats filosofia de  2 fil2 Activitats filosofia de 2 fil2 Document Transcript

    • Institut “Lluís de Peguera” Seminari de Filosofia Activitats Filosofia 2n de Batxillerat (Nocturn) Curs 2012-13
    • Tema 1 L’origen de la filosofia. (S.VI-V a.C.) :Els presocràtics, els sofistes i Sòcrates.
    • ELS PRIMERS FILÒSOFS1. El pensament míticAbans que res existí el Caos. Després, Gea [la Terra], la del pit ample, seu sempre segura de tots elsImmortals que habiten els cims nevats de l’Olimp. En el fons de la terra de camins amples va existirel tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros [l’Amor], el més bell entre els déus immortals, que afluixa elsmembres i captiva als pits el cor i la sensata voluntat de tots els déus i homes.Del Caos van sorgir Èreb [les tenebres] i la negra Nit. Al seu torn, de la Nit van néixer l’Èter i el Dia,que va il·luminar prenyada pel contacte amorós amb Èreb.Gea va donar vida primer a l’estelat Urà [el Cel] amb les seves mateixes proporcions, perquè lacontingués pertot arreu i així poder ser seu sempre segura per als déus feliços. També va donar allum a les grans Muntanyes, deliciosa residència de les Nimfes que habiten les boscoses muntanyes.Ella també va parir l’estèril pèlag d’ones agitades, el Pontos [el Mar], sense mitjançar grat comerç.Després, ajaguda amb Urà, va donar a llum l’Oceà [l’Aigua que envolta la Terra] de corrents profunds[...]. Després d’ells va néixer el més jove, Cronos [el Temps], de ment retorçada, el més terrible delsseus fills, i es va omplir d’un odi intens cap al seu pare.” (Hesíode, Teogonia, v. 116-138).2. HeràclitÉs el mateix la vida i la mort, estar despert i dormir, joventut i vellesa; aquelles es canvien enaquestes i aquestes en aquelles.” (fr. B-88)“Una sola cosa és la veritable saviesa: conèixer la intel·ligència que guia totes les coses a través detotes les coses”. (fr. B-41)“Per a les ànimes, convertir-se en aigua és la mort; per a l’aigua, la mort és convertir-se en terra;tanmateix, de la terra neix l’aigua, i de l’aigua l’ànima” (fr. B-36).“El camí cap amunt i cap avall és un i el mateix” (fr. B-60)“Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, fartada-fam; canvia com el foc, el qual, quan es barreja ambperfums, s’anomena segons la fragància de cadascun d’ells.” (fr B-67)“Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc i aquest, al seu torn, amb totes les coses, comles mercaderies amb l’or i l’or amb les mercaderies.” (fr. B-90)3. Parmènides“Cal dir i pensar que el que és sigui; perquè hi ha ésser, però no hi ha no-res. T’incito que hoentenguis Així t’aparto d’un primer camí de recerca i després d’aquell per on els mortals queres no saben divaguen bicèfals, ja que en el seu pit guia la incapacitat. Gent sensediscerniment, per als quals l’ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix, i perals quals de totes les coses hi ha una doble direcció (Fr. 6)
    • ELS SOFISTES I SÒCRATES4. Sofístes: Relativisme"Lésser humà és la mesura de totes les coses; de les que són, en tant que són, i de les que no són, entant que no són." (Protàgoras d’Abdera, fr. 1.)"Jo no puc saber res sobre els déus, ni si existeixen, ni si no existeixen, ni quina nés la forma ni lanaturalesa. Perquè hi ha molts obstacles per a aquesta investigació: lobscuritat del problema i labrevetat de la vida." (Protàgoras d’Abdera, fr. 4.) Convencionalisme"La justícia consisteix a no transgredir les lleis de la ciutat don hom és ciutadà. Un home, per tant, potemprar la justícia avantatjosament, si davant de testimonis té en compte les lleis i si, quan està sol,sense testimonis, té en compte els preceptes de la natura. Efectivament, els preceptes de les lleis sónartificials, però els de la natura són necessaris. Els preceptes de les lleis són convencionals i no naturals,els de la natura, en canvi, són naturals i no convencionals. Un home que infringeix les lleis, mentre no ésdescobert pels qui les han fixades, queda lliure de vergonya i de càstig. En canvi, si algú violenta, mésenllà don és possible, un dels preceptes fixats per la natura, per bé que samagui de tothom, el mal noserà menor, ni tampoc no serà major per bé que el vegi tothom. Això és degut al fet que lhome no ésperjudicat per lopinió de les persones, sinó per la veritat. Precisament la nostra indagació es basa en elfet que la majoria daccions justes dacord amb la llei convencional estan en guerra oberta contra lanatura."(Antifont dAtenes el Sofista, fragment 44).5. Sòcrates"Mentre respiri i sigui capaç, de segur que no deixaré mai de filosofar ni dexhortar-vos, ni dalliçonarqualsevol que em trobi, dient-li, com tinc per costum: Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de laciutat més gran i més prestigiosa per la saviesa i pel poder, ¿no tavergonyeixes de preocupar-te de lateva fortuna, per veure com laugmentaràs, i de la glòria i de lhonor, i en canvi, del seny i de la veritat ide millorar en tot el possible la teva ànima, no te nocupes ni hi penses? I si algú de vosaltres mhodiscuteix i diu que en té cura, no el deixaré anar immediatament ni me naniré, sinó que li faré preguntes,lexaminaré i el refutaré, i si em sembla que no ha aconseguit la virtut (areté), sinó que només laparenta,li retrauré que dóna poca importància a coses dignes de més estima i que en dóna molta a coses que novalen res. I això ho faré amb qualsevol que em trobi, tant si és jove com si és vell, tant si és foraster comde la ciutat, més, però, amb els de la ciutat, perquè em sou més pròxims per la sang. Car sapigueu béque aquestes coses me les mana el déu; i jo estic convençut que mai no heu tingut cap bé més gran pera la ciutat que el meu servei al déu. Ja que jo no faig res més que anar duna banda a laltra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de laperfecció de lànima, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altresbéns dels homes en lordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. Si dient això, doncs,corrompo la joventut, la meva activitat deu ésser perjudicial; però si algú afirma que dic altres coses queaquestes, no diu res de bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Ànitos o no el cregueu, mabsolgueu o nomabsolgueu, jo no puc obrar daltra manera per moltes vegades que em condemneu a mort"(Plató, Apologia de Sòcrates, 29d-30c)
    • TEXT PER COMENTAR"SÒCRATES: Al meu art de la maièutica corresponen totes les coses que corresponen a les llevadores,amb lúnica diferència que es tracta de fer infantar als homes, no pas a les dones, com també de vigilarcom pareixen les seves ànimes, no pas els cossos. La cosa més gran del meu art, tanmateix, consisteixa verificar en la mesura més gran possible si allò que pareix la reflexió del jove és pura aparença imentida o bé si és quelcom de fecund i veritable. Daltra banda, em passa també igual que a lesllevadores: jo no puc donar a llum saviesa, i aquella cosa per la qual ja em censuren molts, que plantejopreguntes als altres, però que no em manifesto mai sobre cap cosa perquè no tinc gens de saviesa, ésuna cosa per la qual em censuren amb veritat. La raó daixò és la següent: fer infantar és una tasca quemimposa el déu, mentre que mha privat el poder de donar a llum. Per consegüent, jo mateix no sóc saviabsolutament en res, ni per mi mateix no he descobert res, ni hi ha res que hagi nascut de la mevaànima. Ara bé, aquells qui tracten amb mi semblen, al començament, ignorants, però a mesura queavança el tracte i que el déu els assisteix progressen duna manera meravellosa, tant des del seu puntde vista com del dels altres. I una cosa és ben clara: que no han après res de mi, sinó que per simateixos descobreixen i pareixen tantes coses belles. Però, en canvi, la causa de donar a llum és el déui jo; i nés la prova aquesta: molts han volgut ignorar la meva assistència, han cregut que únicament ellshavien fet la tasca i mhan menyspreat. Per convicció pròpia o bé persuadits per altres, mhan deixatabans del que devien i han avortat el seu propi pensament per culpa de les males companyies, handonat una mala alimentació a allò que per mi havien donat a llum i ho han fet malbé. Han fet més cas deles mentides i de les aparences que de la veritat. (...)Aquells qui tracten amb mi tenen la mateixa experiència que les parteres: tenen els dolors del part. Plensde perplexitat, pateixen de nit i de dia molt més que aquestes dones que pareixen; el meu ofici potsuscitar o calmar aquests dolors. Això és el que els passa a alguns; altres, en canvi, Teetet, em semblaque no porten res a dins seu i sé aleshores que no necessiten res de mi; llavors amb molt de gust elsbusco companyia i, amb lajuda del déu, endevino amb molta exactitud amb qui han de tractar pertreuren profit. Així nhe fet anar molts amb Pròdic, com també amb daltres homes savis i admirables."(Plató, Teetet, 150b-151b).1. Quina és la tesi principal del text? Exposa les altres idees que hi conté mostrant com es van lligant;o sigui el raonament que es va fent al text.2. Comentari filosòfic del text: · Problema filosòfic tractat al text, · Explicació completa daquest problema posant-lo en relació amb lèpoca i amb la realitat concretaque envoltava Sòcrates. 3. Comentari personal: Com valores la figura de Sòcrates? Creus que el que feia valia la pena o eraun busca-raons? Aniria bé que hi haguessin més “Sòcrates” al món? Raona les respostes.
    • Tema 2Plató i Aristòtil
    • TEXTOS DE PLATÓ1. La realitat: Teoria de les idees.— I què succeeix amb la multiplicitat de les coses belles, com ara homes, cavalls, mantells o altrescoses, siguin les que siguin, que tenen aquesta qualitat o són iguals, o amb totes aquelles coses, endefinitiva, que reben el mateix nom que aquestes realitats? ¿Es presenten potser en idèntic estat o,ben al contrari que aquelles, no es presenten mai en cap aspecte, per dir-ho així, en idèntic estat, niamb si mateixes, ni entre si?— Això és el que succeeix amb aquestes coses —respongué Cebes—, mai no es presenten de lamateixa manera.— I aquestes darreres coses, ¿no es poden tocar i veure i percebre amb els altres sentits, mentreque les que sempre es troben en el mateix estat és impossible aprehendre-les amb cap altre òrganque no sigui la reflexió de la intel·ligència, atès que són invisibles i no es poden percebre per mitjà dela vista?— Completament cert és el que dius —respongué Cebes.— ¿Vols que admetem —prosseguí Sòcrates— dues espècies de realitats, una de visible i una altrad’invisible?— Admetem-ho.— ¿I que la invisible sempre es troba en el mateix estat, mentre que la visible mai no ho està?— Admetem també això —respongué Cebes.Plató, Fedó, 78e-79a2. Lànima i el cos-Anem endavant. ¿Hi ha una part en nosaltres -va dir Sòcrates- que és el cos, i una altra lànima?-Certament.-¿A quina de les dues classes diem que el nostre cos és més afí i més semblant?-Per a qualsevol resulta evident que a la classe del visible.-I la nostra ànima, estimat Cebes, ¿és visible o invisible?-No és visible, Sòcrates, si més no per als homes.-¿Llavors és immaterial?-Sí.-Per tant, la nostra ànima se semblarà més que no pas el cos a linvisible, i aquest al visible.-Necessàriament, Sòcrates.-¿I no hem dit fa estona que lànima, quan utilitza el cos per examinar alguna cosa amb la vista, loïda oalgun altre dels sentits (ja que examinar una cosa amb el cos vol dir fer-ho amb els sentits), aleshores ésarrossegada pel cos cap a les coses que mai es presenten idèntiques, i en contacte amb aquestescoses sextravia, es pertorba i es mareja com si shagués embriagat?-Certament.-En canvi, sempre que ella examina les coses per si mateixa, sorienta cap al que és pur, etern, immortali que es manté sempre idèntic, i, com si fos de la seva mateixa espècie suneix a ell, en la mesura quees troba amb si mateixa i que li és possible. Llavors es veu lliure de lextraviament i segueix sent semprela mateixa, perquè està en contacte amb les coses que es mantenen idèntiques i amb el mateix aspecte.Aquest estat de lànima és el que sanomena saviesa.Plató, Fedó, 78d-79d.3. Lànima i la reminiscència ("Aprendre és recordar")I ocorre així que, sent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tant les cosesd’aquí com les coses de l’Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après; amb la qual cosano és estrany que també sobre la virtut i sobre les altres coses ella sigui capaç de recordar el que perdescomptat ja sabia abans. Ja que sent, en efecte, la naturalesa sencera homogènia, i havent-hoaprès tot l’ànima, res no impedeix que qui recorda una sola cosa (i a això anomenen aprenentatgeels homes), descobreixi ell mateix totes les altres, si és home valerós i no es cansa d’investigar.Perquè la investigació i l’aprenentatge, per tant, no són en absolut cap altra cosa que reminiscència.Plató, Menó
    • 4. La dialèctica– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni detriomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar lesdemostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes lesobjeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en elcas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...]– Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces.– Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no elspermetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importantsmentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals.– No, en efecte –digué.– ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços depreguntar i respondre amb la més gran competència possible?– Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu.– ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que nohi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, i que ella és com el cim de totensenyament?Plató. República, 534c5. Lestructura tripartida de lànima (mite del carro alat)"Imaginem que lànima sassembla a una força que té congènitament un parell de cavalls alats i lauriga.Tots els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten unamescla. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix un carro; dels cavalls, un ésbell i bo i és fill daltres iguals; laltre els és contrari i fill de pares també oposats. O sigui que conduir-nosa nosaltres és cosa necessàriament dura i difícil."Plató, Fedre, 246 a-b.6. Objectiu polític de la filosofia platònica: unió de saber i política"Quan jo era jove tenia la passió que tenen molts: pensava dedicar-me a la política tan bon punt haguésarribat a disposar de mi mateix. Però heus ací que em vaig trobar al bell mig de les següentsdesventures de la ciutat (...). Jo observava tot això i quins eren els homes que dirigien la política, i tambéquines eren les lleis i els costums, i com més ho considerava, i més avançava en maduresa, més emsemblava que era dallò més difícil administrar bé els afers públics. Per un costat, no em semblava quefos possible de fer-ho sense comptar amb amics i companys dignes de confiança, i no era fàcil trobar quiho fossin, perquè la ciutat ja no era regida segons els costums i les institucions dels nostres pares, i eraimpossible de trobar-ne fàcilment de nous. Per laltre costat, la lletra i el caire de les lleis, que esmultiplicaven de manera molt espectacular, sanaven corrompent. Així jo, que inicialment només emdelia per llançar-me del tot a la política, en contemplar la manera com totes les coses anaven a la derivavaig acabar marejat. Tanmateix, no deixava de reflexionar sobre la possibilitat de millorar la situació i, enconseqüència, tot el sistema polític, però sí vaig deixar desperar les ocasions per actuar-hi. Finalment,vaig arribar a la conclusió que totes les ciutats, sense excepció, estan mal governades. Les seves lleisno tenen pràcticament remei si no és amb una reforma extraordinària acompanyada de bona sort; i emvaig sentir forçat a reconèixer, fent honor a lautèntica filosofia, que és aquesta que ha de descobrir onés la justícia en la vida pública i en la privada; i també, conseqüentment, que els mals del gènere humàno sacabaran fins que els autèntics i purs filòsofs ocupin els càrrecs públics, o bé fins que, per unaespècie de gràcia divina, els qui tenen el poder a les ciutats arribin a ser veritables filòsofs."Plató, Carta VII, 324b-326b.7. La justícia: ideal dharmonia i equilibri (entre les parts de lànima i les classes de la ciutat)"SOCRATES.- La primera, amb la qual es calcula, lanomenarem part racional de lànima, i la segona,amb la qual desitgem, i tenim gana i set, i resta com encisada per les altres passions,lanomenarem part irracional i concupiscible, companya de plaers i dalgunes satisfaccions. [...] Peròla còlera (fogositat), allò amb què ens enfadàvem, ¿és un tercer element, o bé serà de la mateixanaturalesa dun dels dos? Perquè tal com la ciutat la mantenen tres classes: els governants, els militars iels productors, així a l’ànima hi ha una tercera forma essencial, la fogositat, auxiliar del componentracional, mentre aquest no sigui destruït per una educació dolenta.GLAUCÓ.- Aquesta tercera forma és innegable.
    • SOC.- Vet aquí doncs que encara que amb dificultats hem arribat a terme, hem arribat raonablement ala conclusió que les diverses parts que hi ha a la ciutat també són a l’ànima de cada individu, i en elmateix nombre.GLAUCÓ.- Sí, hi són.SOC.- I em penso, Glaucó, que direm que un home és just de la mateixa manera que la ciutat erajusta. I no hem oblidat de cap manera allò, que la ciutat era justa perquè, de les tres menes de gent queté, cadascuna d’elles fa el que li pertoca.GLAUCÓ.- No crec pas que ho hàgim oblidat.SOC.- De tota manera cal no oblidar que cadascú de nosaltres serà just i farà el que li pertoquinomés si cadascuna de les seves parts individuals fa el que li correspon.GLAUCÓ.- Certament, cal no oblidar-ho.SOC.- Per tant, governar correspon a la part racional, perquè és sàvia i té previsió sobre tota lànima, i ala fogositat li correspondrà ser súbdita i aliada de la part racional.[...] I aquests dos, pujats així, formatsde debò en els seus deures, que han après, simposaran a la part concupiscible, la qual ocupa lespaimés gran de lànima i és naturalment insaciable de diners; vigilaran, doncs, el concupiscible, que nosompli dels anomenats plaers corporals, que no es torni gran i fort, i que ja no faci el que li pertoca, sinóque provi desclavitzar i governar el que per naturalesa no li correspon, i capgiri la vida de tots."Plató, República, IV 439d-442b.8. El filòsof-reiEm sembla necessari que precisem qui són els filòsofs a què ens referim quan ens atrevim a sostenirque han de governar l’Estat; i això, a fi que, sent ben coneguts, tinguem mitjans de defensar-nosmostrant que a ells els és propi per naturalesa tractar la filosofia i governar l’Estat, i als altres seguirel que governa. [...] Llevat que els filòsofs governin en els Estats o que tots aquells que s’anomenenreis i dinastes practiquin noblement i adequadament la filosofia —llevat que coincideixin una i altracosa: la filosofia i el poder polític—, no hi ha, amic Glaucó, treva per als mals dels Estats, ni tampoc,segons crec, per als del govern humà.Plató, República
    • TEXT PER COMENTAR "GLAUCÓ: És creença comuna que no hi hauria cap persona que fos de conviccions tan fermes queperseverés en la justícia i sabstingués dels béns aliens i no els toqués, tot i ser-li possible dagafar tot elque volgués del mercat, i entrar a les cases per fornicar amb qui li vingués de gust, i matar, o treure de lapresó, els qui li passessin pel cap, i fer qualsevol cosa entre els homes, com si ell fos un déu. Aixíactuaria el just, i no faria res diferent de linjust; tots dos sadreçarien a un mateix objectiu. Per tant, daixòes dirà que és una bona demostració que ningú no és just voluntàriament, sinó per força, perquèparticularment per a ell no és un bé, ja que a qualsevol lloc que un home creu poder cometre injustícia,no se nestà. Tothom pensa que, personalment, li és molt més profitosa la injustícia que la justícia, "icreu la veritat", dirà el defensor de la teoria que exposo. Encara més: si algú dotat daquest poderrenunciés a ser injust i a tocar res dels altres, els qui se nadonessin el tindrien pel més malaurat i pelmés ximple, tot i que davant dels altres el lloarien, amagant-se així mútuament els seus sentiments perpor de sofrir alguna injustícia. Tot això és el que volia dir."Plató, República, 360b-d1, Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principalsdel text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat que tenen en el text elsmots o expressions següents: [1 punt] a) «justícia» b) «i creu la veritat»3. Expliqueu que en pensa Plató de L’Estat Just (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes delpensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]4. La forma de pensar exposada al text per Glaucó coincideix amb la dels sofistes. Expliqueu la sevaidea de justícia (llei natural -phýsis- i llei humana -nomos-) i compareu-la amb la de Plató. [2 punts]5. Quina forma de pensar et sembla que té més seguidors a lactualitat, la de Glaucó o la de Plató?Busca exemples de cadascuna delles. Quina conclusió en treus daquesta situació de cara a la tevavida personal?. [2 punts]
    • TEXTOS D’ ARISTÒTIL1. Els conceptes i els judicisLes paraules, quan sagafen aïlladament, expressen una de les coses següents: la substància, laquantitat, la qualitat, la relació, el lloc, el temps, la situació, lestat, lacció, o, finalment, la passió.De la substància en són exemple, home, cavall; de la quantitat, de dos colzes, de tres colzes; de laqualitat: blanc, gramatical; de la relació, doble, meitat, més gran; del lloc, a la plaça pública, al Liceu;del temps, ahir, lany passat; de la situació, estar tombat, estar assegut; de lestat, anar calçat, anaramb larmadura; de lacció, tallar, cremar; de la passió, ser tallat, ser cremat.Cap daquestes paraules, que acabem denumerar, porta en si i per si sola la idea dafirmació o denegació. Mitjançant la combinació daquestes paraules, i no daltra manera, es formen lafirmació i lanegació daquestes paraules. Efectivament, tota afirmació, com tota negació, ha de ser vertadera ofalsa. Altrament, les paraules que no estan combinades amb altres, no expressen ni veritat ni error;com, per exemple, home, blancor, corre, triomfa.Aristòtil, Categories, cap 4.2. Les categoriesEs clar a partir de tot això que el discurs que expressa lessència es refereix unes vegades a lentitat,altres a la quantitat, altres a la qualitat i altres a qualsevol de les restants categories. Per exemple, sidavant la presència dun home afirma que el que és present és un home o un animal, diu lessència ies refereix a lentitat. I si davant la presència dun color blanc afirma que el que és present és blanc ocolor, diu lessència i es refereix a la qualitat. I igualment si davant la presència duna magnitud duncolze afirma que el que és present és una magnitud dun colze, diu lessència i es refereix a laquantitat. Perquè cada una daquests, si safirma de si mateix -o bé safirma del seu gènere- significalessència; però si safirma dun altre, no diu lessència sinó la quantitat, la qualitat o qualsevol de lesaltres categories.Aristòtil, Tòpics, I, 9, 103b27.3. La retòrica.Però és útil la retòrica per ser per naturalesa més fortes la veritat i la justícia que els seus contraris,de manera que si els judicis no són d’acord al que ha de ser, cal que siguin vençuts per tals contrarisi això per cert és digne de reprensió. I també davant certs auditoris ni encara quan tinguéssim laciència més exacta seria fàcil que els persuadíssim, perquè el discurs segons la ciència és cosad’ensenyança, i en aquest cas és impossible, sinó que és necessari que els arguments i elsraonaments es facin mitjançant nocions comunes. [...]A més a més és necessari ser capaç de persuadir els contraris, com en els sil·logismes, no per feruna i altra cosa, ja que no s’ha de persuadir allò que és dolent, sinó perquè no ens passidesapercebut com és, i perquè quan un altre faci servir les mateixes raons injustament, puguemdesfer-les. [...]No és que siguin iguals, els objectes contraris dels quals es tracta, sinó que sempre el que és cert i elque és bo són naturalment de raonament més ben trabat i més persuasiu.Aristòtil, Retòrica.4. L’ànimaDaltra banda, lànima és la causa i el principi del cos que viu. Ara: el mot "causa" es predica endiversos sentits. Però lànima és causa igualment de les tres maneres establertes: és causa, enefecte, com a origen del moviment, com a objectiu de quelcom i com a substància dels cossosanimats. És palès que lànima és causa com a substància dels cossos animats. És palès que lànimaés causa com a substància, car la substància és la causa de lésser de totes les coses i, com que elfet de viure constitueix precisament per als éssers vivents el seu ésser, lànima és consegüentment lacausa i el principi daquests éssers.Aristòtil, De lànima.5. Les virtutsLes virtuts no es formen ni a partir ni en contra de la natura, sinó que, gràcies a la natura, esdevenimcapaços d’adquirir-les, acostant-nos a la perfecció mitjançant el costum [...] Les virtuts, a semblançade les arts, les adquirim per haver actuat. Allò que no podem fer sense haver-ho après, ho aprenem
    • fent-ho, com ara els qui construint cases esdevenen constructors, o tocant la cítara, citaristes. Així,duent a terme accions justes, esdevenim justos; portant-ne a terme de temperades, temperats [...] Elslegisladors aconsegueixen que els ciutadans esdevinguin bons a base d’acostumar-los-hi [...] Tocantla cítara tant es formen els bons com els mals citaristes. I el mateix podem dir dels constructors decases i de qualsevol altre artesà. Construint-les bé farà bons constructors. Si això no fos així, nocaldria cap mestratge, per tal com tothom ja naixeria bo o dolent. El mateix passa amb les virtuts.Esdevenim justos o injustos, per la manera de captenir-nos en els afers humans. Igualment, per lamanera de captenir-nos en els perills, esdevenim valerosos o porucs, segons que ens acostumem atémer o a confiar. El mateix cal dir quan a les apetències o als rampells d’ira: n’hi ha que esdevenentemperats i mansuets; n’hi ha que desenfrenats i iracunds. Els uns perquè s’han captingut d’unamanera determinada en aquestes circumstàncies; els altres, perquè s’hi ha captingut de maneracontrària. En poques paraules, els hàbits s’originen a partir d’activitats que els són semblants. Peraixò cal que les activitats dutes a terme tinguin certes qualitats, ja que els nostres hàbits seran talcom siguin aquestes activitat. No és pas irrellevant, doncs, que de joves ens acostumem a captenir-nos d’aquesta altra manera, ans és important, millor dit fonamentalíssim.Aristòtil, Ètica a Nicòmac, II, 1, 11036. L’homeL’ésser humà és per naturalesa un animal comunitari (politikón). I la raó per la qual l’ésser humà ésun animal comunitari, en un grau més alt que l’abella o qualsevol altre animal gregari, té unaexplicació evident. És comú afirmar que la natura no fa res sense una finalitat determinada i l’ésserhumà és l’únic entre els animals que té logos (raó i llenguatge). Així doncs, mentre que la veu pura isimple és expressió de dolor o plaer i és comunica a tots els animals, la naturalesa dels quals elspermet sentir dolor o plaer i la possibilitat d’assenyalar-se’l els uns als altres, el logos té la finalitatd’indicar què és convenient o què és perjudicial, així com què és just i què és injust. Doncs això és elque caracteritza l’ésser humà, i el distingeix de la resta d’animals: el fet de posseir en exclusiva elsentit del bé i del mal, de la justícia i de la injustícia, i de les altres qualitats morals. I és la comunitat iparticipació en aquestes coses el que fa una família i una ciutat.Aristòtil, Política, Llibre I.7. La políticaI com que la Política es serveix de les altres ciències pràctiques, i com que a més estableix lleissobre què cal fer i de què cal abstenir-se, el fi daquesta ciència englobarà els fins de les altres; dones dedueix que el fi de la Política serà el bé pròpiament humà. En efecte, fins i tot si hi ha identitatentre el bé de lindividu i el de la ciutat, amb tot és una tasca manifestament més important i mésperfecta la de conèixer i salvaguardar el bé de la ciutat; perquè el bé és segurament una cosaestimable fins per a un individu sol, però és més bell i més diví aplicat a una nació o a ciutats.Aristòtil Ètica a Nicòmac, A, 1094 b
    • TEXT PER COMENTAR "Tots els homes desitgen per naturalesa saber [...]. Lexemple dels primers filòsofs mostra quealeshores, com ara, fou ladmiració el que va impulsar inicialment els homes a fer les primeresinvestigacions filosòfiques; al començament, admirats davant els fenòmens sorprenents que tenien mésa la vora; després, avançant a poc a poc, van buscar una explicació dels fenòmens més grans, com lesfases de la lluna, el curs del sol i dels astres, i la formació de lunivers. Però qui busca una explicació deles coses i sadmira reconeix la seva ignorància. (Per això, pot dir-se que qui estima els mites[philómythos] estima també el saber [philósophos], perquè els mites es composen dallò admirable isorprenent). Per tant, si la indagació filosòfica fou en els primers filòsofs una fugida de la ignorància, ésevident que amb això els filòsofs buscaven el saber mateix, moguts per lafany de conèixer i no pas percap fi utilitari. I així ho demostra el fet que aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existiengairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a ladorn de la vida. És, doncs, evidentque no la busquen pas per cap altra utilitat, sinó només per ella mateixa."Aristòtil, Metafísica, I, 2, 982b 11-28.1, Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principals del text i com hiapareixen relacionades. [2 punts]2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat quetenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt] a) « Tots els homes desitgen per naturalesa saber » b) « fi utilitari»3. Expliqueu per què Aristòtil diu que “qui busca una explicació de les coses i sadmira reconeix la sevaignorància” (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament dAristòtil que siguinpertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]4. Compareu la concepció d’Aristòtil sobre el saber amb alguna altra concepció del saber que es puguitrobar en la història del pensament occidental. [2 punts]5. Els creadors i els estudiosos dels mites tenen amb els que busquen el coneixement amb la raó undenominador comú, segons diu Aristòtil, quin és? Compara-ho amb el nostre temps: ¿et sembla queavui dia tenim la motivació de la que ens parla Aristòtil al text? Fonamenta la teva postura (posaexemples i raona el teu punt de vista).. [2 punts]
    • Tema 5Època del Barroc: Racionalisme i empirisme (S.XVII) Descartes Locke
    • TEXTOS DE DESCARTES1. El dubte metòdicHe advertit, ja fa algun temps, que, des dels meus tendres anys, havia admès com a vertaderes moltesopinions falses i que tot allò edificat després sobre fonaments tan poc sòlids havia d’ésser, per força,molt dubtós i incert; de manera que era precís emprendre seriosament, un cop a la vida, la tasca dedesfer-me de totes les opinions a les quals fins aleshores havia donat crèdit, i començar-ho tot des delsfonaments, si volia establir alguna cosa en ferm i constant en les ciències.Descartes, Meditacions metafísiques, II2. La hipòtesi del geni maligneMalgrat tot, ja fa temps que tinc en l’esperit certa opinió de què hi ha un Déu que tot ho pot i per qui heestat fet i creat tal com jo sóc, ¿Però qui m’assegura que aquest Déu no haurà volgut que no hi hagiterra, ni cel, ni cos extens, ni figura, ni magnitud, ni lloc, i que, a la vegada, jo tingui la impressió que totaixò existeix tal com ho veig?Encara més: tal com jo penso, de tant en tant, que els altres s’enganyen, en aquelles coses que ellspensen saber amb la més gran certesa, com puc saber si Déu no ha volgut que jo també m’enganyicada vegada que faig la suma de dos més tres, o quan enumero els costats d’un quadrat? És possibleque Déu no hagi volgut que jo sigui burlat d’aquesta manera, ja que es diu que Ell és sobiranament bo.Però, si repugnés a la seva bondat crear-me de manera que jo erres sempre, també semblaria contrari aaquesta bondat el permetre que errés algun cop, i això últim ho ha permès, sens dubte.Em veig obligat a confessar que, de totes les opinions que jo havia rebut abans en la creença que erenvertaderes, no n’hi ha pas una de la qual jo no en pugui ara dubtar, de manera que, d’aquí en endavant,si vull trobar algun coneixement cert i segur en les ciències, caldrà que renunciï a totes aquelles opinionsDescartes, Meditacions metafísiques, I3. La primera veritatPerò com que aleshores desitjava docupar-me solament de la recerca de la veritat, vaig pensar quehavia de fer tot el contrari i rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menordubte, a fi de veure si, després daixò, no estaria en la meva creença alguna cosa que fos enteramentindubtable. Així, a causa del fet que els nostres sentits de vegades ens enganyen, vaig voler suposarque no hi havia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I com que hi ha homes que sequivoquenal raonar, fins i tot en les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, i en considerarque jo estava tan exposat a errar com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falsos tots els raonaments queabans havia tingut per demostracions. (...) Però de seguida em vaig adonar que, mentre volia pensarque tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I en observar queaquesta veritat, penso, per tant existeixo, era tan ferma i tan segura que les suposicions mésextravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig considerar que la podia admetresense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava.Descartes, Discurs del mètode.4. Les regles del mètodePer mètode entenc unes regles segures i fàcils per les quals qualsevol que se’n serveixi exactament nosuposarà mai una cosa falsa per vertadera i, sense esmerçar inútilment cap esforç de la ment,augmentant gradualment la ciència, arribarà al coneixement vertader de tot allò de què serà capaç.(Regles per a la direcció de l’esperit, IV)Així, en comptes d’aquest gran nombre de preceptes de què està composta la lògica, vaig creure que entindria prou amb els quatre següents, sempre que pregués la resolució ferma i constant de no deixard’observar-los ni un sol cop.El primer era no admetre mai res com a vertader sense conèixer amb evidència que ho fos, és a dir,evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò quees presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que no tingués cap motiu de posar-ho endubte.El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i comcalgués per resoldre-la millor.El tercer, conduir amb ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils deconèixer, per ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos.
    • I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de noometre res.Descartes, Discurs del mètode, II5. La substància pensantDesprés, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi haviamón ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, delfet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, sen derivava amb tota evidència icertesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta delque havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir daquí vaig conèixer quejo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir nonecessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per laqual sóc el que sóc, és completament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que ell, i queencara que ell no existís, ella no deixaria de ser allò que és.Descartes, Discurs del mètode, IV6. La substància extensaCal conèixer que hi ha coses corporals que existeixen. Tanmateix no són pas completament com lespercebem pels sentits, ja que aquesta percepció és força obscura i confusa en molts aspectes. Peròalmenys cal admetre que totes les coses que hi concebo amb claredat i distinció, és a dir, totes lescoses que són compreses en l’objecte de la matemàtica pura, existeixen realment. Pel que fa a les altrescoses, que o bé són particulars (per exemple, que el sol sigui de tal dimensió, que tingui tal figura, etc.),o bé són concebudes amb menys claredat i distinció (com la llum, el so, el dolor, i altres de semblants)és segur que, tot i ser força dubtoses i incertes, com que Déu no és pas enganyador i, per tant, nopermetrà que les meves opinions puguin ser falses sense donar-me també una facultat capaç decorregir-les, crec que puc concloure amb seguretat que tinc en mi els mitjans per conèixer-les ambcertesa.Descartes, Meditacions metafísiques, VI7. El dualisme cartesiàLa naturalesa m’ensenya també, mitjançant aquests sentiments de dolor, de fam, de set, etc., que nonomés em trobo allotjat en el meu cos com el pilot en el seu vaixell, sinó que estic tan estretament unit itan confós i barrejat que componem una sola cosa. Si no fos així, quan el meu cos està ferit no sentiriadolor, jo, que no sóc més que una cosa que pensa, i notaria aquesta ferida únicament per l’enteniment,com un pilot percep per la vista si alguna cosa es trenca en el seu vaixell; i quan el meu cos ténecessitat de beure o de menjar, ho entendria de cop, sense ser-ne advertit pels sentiments confusos defam i de set. En efecte, tots aquests sentiments de fam, de set, de dolor, etc. no són més que certesmaneres confuses de pensar, que provenen i depenen de la unió i d’una barreja de l’esperit amb el cos.Descartes, Meditacions metafísiques VI
    • TEXT PER COMENTAREl bon sentit [la raó] és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom creu estar-ne tan ben proveïtque fins aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne mésdel que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que això més aviat vol dirque la facultat de jutjar bé i de distingir la veritat de la falsedat –que és pròpiament el que anomenembon sentit de la raó– és per naturalesa igual en tots els homes, i que, per tant, la diversitat de les nostresopinions no ve pas del fet que uns siguin més racionals que els altres, sinó solament del fet que dirigimels nostres pensaments per camins diversos i no considerem les mateixes coses. Perquè no n’hi ha proude tenir la raó bona, sinó que el més important és aplicar-la bé. Les ànimes més grans són capaces tantdels més grans vicis com de les més grans virtuts, i els qui caminen ni que sigui molt lentament podenavançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren però se n’allunyenDescartes, Discurs del mètode, I1, Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principalsdel text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat quetenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt] a) «bon sentit de la raó» b) «ànima»3. Expliqueu per què Descartes diu que “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món” (En laresposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara queno apareguin explícitament en el text.) [3 punts]4. Compareu la concepció de Descartes sobre la raó amb alguna altra concepció de la raó que es puguitrobar en la història del pensament occidental. [2 punts]5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Les ànimes més grans sóncapaces tant dels més grans vicis com de les més grans virtuts». Raoneu la resposta. [2 punts]
    • TEXTOS DE LOCKENo hi ha idees innatesÉs opinió establerta entre alguns homes que en l’enteniment hi ha certs principis innats; certesnocions primàries (poinái énnoiai), caràcters com a impresos en la ment de l’home, que l’ànima repen el seu primer ser i que porta al món amb ella. Per convèncer a un lector sense prejudicis de lafalsedat de tal suposició, em bastaria de mostrar [...] de quina manera els homes poden aconseguir,només amb l’ocupació de les facultats naturals, tot el coneixement que posseeixen sense l’ajuda decap impressió innata, i poden arribar a la certesa sense tals nocions o principis innats. [...] Res espressuposa més comunament que el que hi hagi uns certs principis, tant especulatius com pràctics(perquè es parla dels dos), acceptats de manera universal per la humanitat. D’aquí s’infereix que hande ser unes impressions permanents que reben les ànimes dels homes en el seu primer ser, i que lesporten al món amb elles d’una manera tan necessari i real com les propietats que els són inherents.El consens universal no prova res com a innat. Aquest argument tret del consens universal té en siaquest inconvenient: que encara que fora cert que de fet hi hagués unes veritats assentides per totala humanitat, això no provaria que eren innates, mentre hi hagi un altre mode d’esbrinar la forma enquè els homes van poder arribar a aquest universal acord sobre aquestes coses que tots accepten; laqual cosa em sembla que pot mostrar-se.«El que és, és»; i «és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui». Aquestes dues proposicions[no] són universalment assentides. Però pitjor encara, aquest argument del consens universal, ques’ha utilitzat per provar els principis innats, em sembla que és una demostració que no hi ha talsprincipis innats, perquè no hi ha cap principi al qual tota la humanitat doni un assentiment universal.Començaré amb els principis especulatius, exemplificant l’argument en aquests celebrats principis dela demostració que «tota cosa que és, és, i que és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui»,que em sembla que, entre tots, tindrien el major dret al títol d’innats. [...] No obstant això, em prenc lallibertat d’afirmar que aquestes proposicions caminen tan lluny de tenir assentiment universal, quegran part de la humanitat ni tan sols en té noció d’elles.Aquests principis no estan impresos en l’ànima naturalment, perquè els desconeixen els nens, elsidiotes, etc... Perquè, primer, és evident que tots els nens no tenen la més mínima aprehensió opensament d’aquelles proposicions, i tal carència basta per destruir aquell assentiment universal, queper força ha de ser el concomitant necessari de tota veritat innata. [...] Qui parli de nocions innates enl’enteniment no pot [...] voler dir que tals nocions siguin en l’enteniment de tal manera quel’enteniment no les hagi percebut mai, i de les que sigui un ignorant total. Perquè si aquestesparaules: «ser en l’enteniment» tenen algun sentit recte, signifiquen ser enteses. [...] Per tant, siaquestes dues proposicions: qualsevol cosa que és, és, i és impossible que la mateixa cosa sigui i nosigui, anessin impreses per la natura, els nens no podrien ignorar-les. Els petits i tots els dotatsd’ànima haurien de posseir-les en l’enteniment, conèixer-les com vertaderes, i atorgar-los el seuassentiment. [...] Si volen dir que els homes poden descobrir aquests principis per l’ús de la raó i queaixò basta per provar que són innats, el seu mode d’argumentar es redueix a això: Que totes lesveritats que la raó ens pot descobrir amb certesa i a les que ens pot fer assentir fermament seranveritats naturalment impreses a la ment, ja que aquest assentiment universal, que segons es diu és elque les particularitza, no pansa de significar això: Que, per l’ús de la raó, som capaços d’arribar a unconeixement cert d’elles i acceptar-les; i, segons això, no hi haurà cap diferència entre els principisde la matemàtica i els teoremes que es dedueixen d’ella. A uns i a altres caldria concedir-los que sóninnats, ja que en ambdós casos es tracta de descobriments fets per mitjà de la raó i de veritats queuna criatura racional pot arribar a conèixer amb certesa, només dirigint correctament els seuspensaments per aquest camí. [...]Si semblant assentiment fora prova que són innates, llavors, que un més dos són igual a tres, que eldolç no és amarg, i altres proposicions equivalents, haurien de considerar-se innates.Locke, Assajos sobre l’enteniment humà, llibre 1, cap. 1, 2.Realitat de les qualitatsEls percebin o no els sentits, el volum, el nombre, la forma i el moviment particulars de les parts delfoc o de la neu estan realment en aquests cossos, i per això, poden denominar-se’ls qualitats reals,perquè existeixen en realitat en aquests cossos. No obstant això, la llum, la calor, la blancor o lafredor no existeixen d’una forma més real en els cossos que la malaltia o el dolor en el sucre.Suprimim la sensació d’aquestes qualitats; evitem que els ulls vegin la llum o els colors, que les oïdesescoltin els sons; fem que no agradi el paladar, i que el nas no olori, i tots els colors, sabors i sons
    • des del moment que són idees particulars desapareixeran i se suprimiran totalment per quedarreduïts a les seves causes, o sigui, volum, forma i moviment de les parts dels cossos. [...]El volum d’un tros de sucre pot produir-nos la idea d’una forma rodona o quadrada i, si es desplaçad’un lloc a un altre, la de moviment. Aquesta última idea ens representa el moviment com realmentocorre en el sucre que es desplaça. [...] Això és quelcom que tothom estarà disposat a admetre. Amés, pel seu volum, forma, textura i moviment de les seves parts, el sucre pot produir en nosaltres lasensació de malestar i, de vegades, la de dolor agut, a causa d’un còlic. Tothom estarà disposat aadmetre, així mateix, que aquestes idees de malestar i de dolor no estan en el sucre, sinó que sónefectes de les seves operacions en nosaltres i que, quan no les percebem, no estan en cap part. [...]Considerem els colors vermell i verd en el pòrfir, impedim que la llum caigui sobre ell idesapareixeran els seus colors, i no es produiran aquestes idees en nosaltres. En el moment en quèla llum torni, es produiran novament en nosaltres aquestes idees: pot algú pensar que va haver-hi uncanvi real en el pòrfir per la presència i absència de la llum, i que les idees de blancor i de vermellestan en realitat en el pòrfir il·luminat, quan, en estar a la foscor, no té cap color i és totalment pla?Realment, de dia o de nit, té una configuració tal de partícules que pot, pel reflex dels rajos de la llumen algunes de les parts d’aquesta pedra dura, provocar en nosaltres la idea de vermell, i en altresparts, la idea del blanc. Però el blanc i el vermell no estan mai en el pòrfir, sinó únicament una texturatal que pot produir-nos semblants sensacions.Locke, Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 8, n. 17,18,19La idea de substànciaDe manera que si algú es proposa examinar-se a si mateix respecte a la seva noció de la purasubstància en general, trobarà que no té sobre ella cap altra idea, sinó una mera suposició de nosaber què és el suport d’aquelles qualitats que són capaços de produir idees simples en nosaltres;qualitats que normalment són anomenades accidentals. Si es pregunta a algú quin és el subjecte pelqual el color o el pes són inherents, no podrà respondre sinó que són les parts sòlides i extenses; i sise li pregunta què és allò al que la solidesa i l’extensió són inherents, no estarà en millor situació quela de l’indi abans esmentat, que en dir que al món el suportava un gran elefant, li va ser preguntatque en què es recolzava, al seu torn, l’esmentat elefant. A això va respondre que es recolzava enuna gran tortuga; però com va insistir a preguntar-li sobre què es recolzava aquesta tortugad’aquestes espatlles tan grans, va respondre que era en quelcom que ell no sabia. El mateix ocorreen l’afer del que ens estem ocupant, que en tots els altres casos en què s’empren paraules sensetenir unes idees clares i distintes; llavors parlem com a nens que, en ser preguntats què és tal o talcosa que desconeixen, donen immediatament aquesta resposta satisfactòria: que és «quelcom», laqual cosa en veritat no significa, quan s’empra d’aquesta manera bé pel nens o pels homes, sinó queno saben quina cosa és, i encara que allò sobre el que diuen tenir algun coneixement i del queparlen, és quelcom del que no tenen cap idea distinta, de manera que estan respecte a això en unaignorància total i en una foscor absoluta. Per tant, la idea que tenim i a la que donem el nom desubstància, com no és res sinó el suposat suport, però desconegut, d’aquelles qualitats que trobemque existeixen, i de les que imaginem que no poden subsistir sine re substante, sense res que lessuporti, denominem a aquest suport substància; la qual, segons el vertader sentit de la paraula,significa, en el nostre idioma, allò que està sota o el que suporta.Locke, Assaig sobre l’enteniment humà l.2, cap. 23, n. 2.L’estat de naturaPer comprendre què és el dret en poder polític i quin és el seu vertader origen hem de considerarquin és l’estat en què els homes es troben per natura, que no és un altre que un estat de perfectallibertat per ordenar les seves accions i disposar de les seves pertinences i persones segonsconsiderin convenient, dins els límits imposats per la llei natural, sense necessitat de demanarllicència ni dependre de la voluntat d’una altra persona.És també un estat d’igualtat, dins el qual tot poder i tota jurisdicció són recíprocs, sense que ningútingui més que un altre, ja que no hi ha res més evident que el que criatures de la mateixa espècie irang, nascuts en total promiscuïtat, per gaudir dels mateixos avantatges naturals i emprar lesmateixes facultats, haurien de ser també iguals entre si, sense subordinació ni cap subjecció, amenys que el Senyor i Amo de tots ells, mitjançant una declaració explícita de la seva voluntat,hagués situat a algun per sobre dels altres, conferint-li, mitjançant un nomenament evident i clar, undret indubtable al domini i a la sobirania. [...]
    • Ara bé, malgrat que es tracta d’un estat de llibertat, això no vol dir que sigui un estat d’absolutallicència; perquè, encara que l’home que es troba en tal estat gaudeix d’una llibertat incontrolable perdisposar de la seva persona o possessions, amb tot, manca de llibertat per destruir-se a si mateix oqualsevol de les criatures que li pertanyen, a menys que així ho imposi algun fi més noble que el dela seva mera conservació. L’estat de natura té una llei natural que ho governa i que obliga a tot elmón. I la raó, que és aquesta llei, ensenya a tots els humans que es molestin a consultar-la que enser tots iguals i independents, ningú pot perjudicar un altre en la seva vida, salut, llibertat opossessions. Perquè, atès que tots els homes són obra d’un Faedor omnipotentment i infinitamentsavi, no són més que servidors d’un únic Senyor i Sobirà, llocs en el món per ordre Seva i per al seuservei, part de la seva propietat, i creats per durar mentre Ell vulgui i només a Ell. I en estar dotatsamb facultats iguals, en participar tots d’una natura comuna, no cal suposar cap tipus desubordinació entre nosaltres que ens pugui autoritzar a destruir-nos mútuament, com si estiguéssimcreats perquè ens utilitzéssim els uns als altres, qual és el cas de les criatures de rang inferior. De lamateixa manera que cadascú està obligat a preservar-se i no abandonar el seu lloc quan li vingui engana, per la mateixa raó, quan no està en joc la seva pròpia conservació, té el deure de preservarrespecte d’això de la humanitat, tant com pugui i, a menys que es tracti de fer justícia a algú que siguiculpable, ningú pot arrabassar ni perjudicar la vida d’un altre, ni privar-li de res a afavoreixi laconservació de la vida, la llibertat, o la salut dels membres o els béns d’un altre.Locke, Segon assaig sobre el govern civil, cap. II § 4-6Fins de la societatSi en l’estat de natura l’home és tan lliure com hem dit; si és amo absolut de la seva pròpia persona ipossessions, igual que el més principal, i no és súbdit de ningú per quina raó renúncia a la sevallibertat? Per què entrega el seu imperi i se sotmet al domini i control d’un altre poder? La respostaòbvia és que, encara que en l’estat de natura té aquest dret, tot i això, la seva capacitat de gaudir-hoés molt incerta i es veu constantment exposada a la invasió dels altres. Perquè, en ser tots tan reiscom ell, tots per igual, i atès que la majoria d’ells no són estrictes observadors de l’equitat i la justícia,el gaudi de la propietat de què disposa resulta ser bastant insegur. Això és el que li fa desitjarabandonar aquesta condició, que, per molt lliure que sigui, està plena de temors i perills continus. Ino li falta raó quan procura i anhela unir-se en societat amb altres que ja ho estan o que tenen elpropòsit d’estar-ho, per a la mútua preservació de les seves vides, llibertats i hisendes, a tot això emvenjo referint amb el terme general propietat.Per tant, el fi suprem i principal dels homes en unir-se en repúbliques i sotmetre’s a un govern és lapreservació de les seves propietats, quelcom que en l’estat de natura és molt difícil d’aconseguir.Primer, perquè falta una llei establerta, ferm i coneguda, rebuda i acceptada per un consens comú,que sigui el model del més just i allò injust, i la mesura comuna que decideixi en totes lescontrovèrsies que puguin sorgir entre ells. Perquè, encara que la llei natural sigui clara i intel·ligibleper a totes les criatures racionals, amb tot, en ser els homes parcials en favor dels seus propisinteressos, a més d’ignorants per falta d’estudi d’aquesta, no són capaços de reconèixer-la com unanorma obligatòria quan ha d’aplicar-se a la resolució dels seus casos particulars.En segon lloc, en l’estat de natura no hi ha un jutge conegut i imparcial, amb autoritat per dictaminaren els conflictes d’acord amb la llei establerta. Perquè, atès que, en aquest estat, cadascú és jutge iexecutor de la llei natural i els homes són parcials en el seu profit, la passió i la venjança podenportar-los massa lluny, en abordar els seus casos amb un excessiu ardor; i, per la mateixa raó, podenarribar a tractar despreocupada i negligentment els afers dels altres.En tercer lloc, en l’estat de natura, allò normal és que no existeixi un poder executor que aboni irecolzi com cal les sentències justes. Generalment, els qui cometen una injustícia, no deixarand’emprar la força per dur a terme el seu propòsit. Aquesta resistència fa que el càstig sigui, ambfreqüència, perillós, i no és rar que resulti fatal per a aquells que intenten que es compleixi.De manera que els éssers humans, malgrat tots els avantatges de l’estat de natura, es troben en unapèssima condició mentre es troben en ell, amb la qual cosa, es veuen ràpidament portats a ingressaren societat.Locke,Segon assaig sobre el govern civil, cap. IX § 123-127
    • TEXT PER COMENTARSuposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de tota instrucció, sense capidea. Com arriba llavors a tenir-la? [...] Don extreu tot aquest material de la raó i del coneixement? Aaquestes preguntes contesto amb una sola paraula: de lexperiència; heus aquí el fonament de tot elnostre saber, i don en última instància es deriva: «les observacions que fem sobre els objectessensibles externs, o sobre les operacions internes de la nostra ment, les quals percebem, i sobre lesquals reflexionem nosaltres mateixos, són les que proveeixen a la nostra entesa de tots els materialsdel pensar». Aquestes són les dues fonts de coneixement don parteixen totes les idees que tenim oque podem tenir de manera natural.Locke, Assaig sobre lenteniment humà, l.2, cap. 1, 2.1, Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principalsdel text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat quetenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt] a) «ment» b) «experiència»3. Expliqueu per què Locke diu que “la ment sigui... un paper en blanc” (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitamenten el text.) [3 punts]4. Compareu la concepció de Locke sobre el coneixement amb alguna altra concepció del coneixementque es pugui trobar en la història del pensament occidental. [2 punts]5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «lexperiència és el fonament detot el nostre saber,». Raoneu la resposta. [2 punts]
    • Tema 6Pensament il·lustrat: raó i progrés. (S.XVIII) Pensament i societat industrial. (S XIX) John Stuart Mill
    • TEXTOS DE MILL1. La llibertat individualEls actes d’un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que esmereix llur benestar, sense necessitat d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas,l’ofensor pot ser punit justament per l’opinió, però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte delcomportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altrí, la societat hi téjurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable odesfavorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’unapersona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres sino ho volen (partint del supòsit que totes les persones afectades, són majors d’edat i tenen un graunormal d’enteniment). En tots aquests casos. L’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tantjurídica com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.John Stuart Mill, Sobre la Llibertat2. Els sentiments moralsSi d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó sónmenys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totesaquestes facultats són adquirides. Els sentiments morals no són certament una part de la nostranaturalesa, en el sentit de ser presents en grau perceptibles en tots nosaltres; però això,malauradament, és un fet admès també per tots el qui creuen de la manera en el seu origentranscendental. Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de lanostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella: i és igualment susceptible en cert grau debrotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau dedesenvolupament. Malauradament també és susceptible, per un ús insuficient de les sancions externes iper la força d’unes impressions prematures, de ser cultivada en gairebé totes les direccions: de maneraque potser no hi ha res, per més absurd o perniciós que sigui, que per mitjà d’aquestes influències no espugui fer que actuï en la ment humana amb tota autoritat de la consciència. Posar en dubte que amb elsmateixos mitjans es pot donar la mateixa potència. Al principi d’utilitat, encara que no tingués capfonament en la naturalesa humana, seria girar l’esquena a l’experiència més evident.John Stuart Mill, L´utilitarisme.3. L’utilitarisme moral: El principi de la màxima felicitat (principi dutilitat)"El credo que posa com a fonament de la moral la Utilitat o el principi de la Major felicitat possible, sostéque tota acció és bona en la mesura que tendeix a promoure la felicitat, i dolenta en la mesura quetendeix a produir el contrari de la felicitat. Sentén per felicitat el plaer i l’absència de dolor; per infelicitat,el dolor i l’absència de plaer.Per tenir una visi6 clara del criteri moral que estableix aquesta teoria, caldria dir moltes coses més; enparticular, què sinclou en les idees de dolor i plaer. Però aquestes explicacions suplementàries noafecten la teoria de la vida en què es basa aquesta teoria de la moralitat -a saber, que el plaer il’absència de dolor són les úniques coses desitjables com a fins; i que totes les coses desitjables ho sóno pel plaer inherent a elles mateixes, o com a mitjans que promouen el plaer i eviten el dolor."John Stuart Mill, Lutilitarisme, 114. La felicitat no és simple hedonisme (felicitat ≠ satisfacció)"Poques criatures humanes consentirien a canviar-se per animals inferiors a canvi de la promesa deconsentir-los la llicència més completa en els plaers animals; un ésser humà intel·ligent no vol tornar-seun ximple, ni una persona instruïda vol ser un ignorant, ni cap persona amb sentiments i consciència volser egoista i baix, per més que els puguin persuadir que un ximple, un ruc o un brètol viuen més satisfetsamb el seu lot que no pas ells amb el que els ha tocat. ( ... )Un ésser de facultats superiors exigeix alguna cosa més per ser feliç. Qui pensi que aquesta referènciaté lloc a costa del sacrifici de la felicitat -que el superior no és més feliç que linferior- confon les duesidees ben diferents de felicitat i satisfacció.És millor ser una persona insatisfeta que no un porc satisfet; millor set Sòcrates insatisfet que no unimbècil satisfet. I si l’imbècil o el porc opinen de forma diferent és perquè només coneixen el seu propicostat de la qüestió. Laltra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats."John Stuart Mill, Lutilitarisme, 11
    • 5. L’utilitarisme polític: la prova del principi dutilitat“Tot el que es pot dir per provar que un objecte és visible és que la gent efectivament el vegi. Lúnicaprova que un so és audible és que efectivament la gent el sentí. I de manera semblant per a les altresfonts de la nostra experiència. Així mateix, entenc que lúnica prova que es pot presentar que algunacosa és desitjable és que la gent, de fet, la desitgi realment. No pot oferir-se cap raó de per que lafelicitat general és desitjable, excepte que cada persona, en la mesura que considera que esta al seuabast, desitja la seva pròpia felicitat. Dones bé, com que això és un fet, disposem no solament de lesproves suficients per demostrar-ho, sinó també de tot allò que pot exigir la justificació que la felicitat ésun bé: la felicitat de cada persona és un bé per a aquesta persona i la felicitat general és, dones, un béper al conjunt de totes les persones. Daquesta manera, la Felicitat mostra el seu dret a ser consideradacom un deis fins de la conducta, i consegüentment, com un deis criteris de la moralitat."John Stuart Mill, Lutilitarisme, IV6. Els drets de lindividu: el principi del dany"Lúnic fi pel qual és justificable que la humanitat, individualment o col·lectivament, sinterposi en lallibertat dun deis seus membres és la protecció. Lúnica finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret,ser exercit sobre un membre duna comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiquiels altres, impedir el dany als altres. El seu propi bé, físic o moral, no és prou justificació.Ningú no pot ser obligat justificadament a realitzar o a no realitzar determinats actes perquè això siguimillor per a ell, perquè el faria feliç, perquè, en opinió deis altres, fer-ho seria més encertat o més just.Aquestes són bones raons per discutir, raonar i persuadir-lo, però no per obligar-lo o causar-li capperjudici si actua de manera diferent. Per justificar això caldria pensar que la conducta de la qual se lhadintentar dissuadir perjudicava algú altre. En la part que només lafecta personalment, la independènciade l’individu és absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i sobre el seu esperit, lindividu és sobirà.Gairebé és innecessari dir que aquesta doctrina només és aplicable a éssers humans en la maduresade les seves facultats. No parlem deis nens ni deis joves que no hagin arribat a ledat que la llei fixi comla de la plena masculinitat o feminitat. Els que encara es troben en una situació que exigeix que elsaltres els cuidin han de ser protegits deis seus propis actes, digual manera que deis danys exteriors"John Stuart Mill, Sobre la llibertat, I7. Contra el poder despòtic (igualtat de drets entre homes i dones)"Una persona ha de ser lliure de fer el que li plagui en els seus propis afers, però no hauria de ser lliurede fer el que li plagui quan obra per compte duna altra persona sota el pretext que els afers daquestaaltra són seus. LEstat, tot respectant la llibertat de cadascú en allò que li pertoca especialment, estaobligat a mantenir un control atent sobre lexercici de qualsevol poder que li permeti tenir sobre els altres.Aquesta obligació és gairebé totalment negligida en el cas de les relacions familiars, un cas que, per laseva influencia directa sobre la felicitat humana, és molt més important que tots els altres junts.No cal que ens detinguem aquí sobre el poder quasi despòtic deis marits sobre les mullers, ja que res noés més necessari per a leliminació completa del mal, que les dones tinguin els mateixos drets i rebin lamateixa protecció de la llei que totes les altres persones, i perquè sobre aquest punt els defensors de lainjustícia establerta no es valen de largument de la llibertat, sinó que es presenten obertament com elscampions del poder."John Stuart Mill, Sobre la llibertat, V
    • TEXT PER COMENTAR"Quin és dones el límit just de la sobirania de lindividu sobre si mateix? On comença lautoritat de lasocietat? Quin àmbit de la vida humana pertoca a la individualitat i quin a la societat?Cadascú rebrà la seva justa part si disposa dallò que lafecta més particularment. A la individualitat lihauria de pertocar aquell àmbit de la vida en la qual lindividu és el principal interessat; a la societat,aquell àmbit que interessa sobretot la societat.Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no es guanyi res inventant-ne un per tal dededuir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen una compensació pelbenefici percebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en lobligaciódobservar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a noperjudicar els interessos deis altres i, segonament, en el fet que cada persona assumeixi la seva partdeis treballs i els sacrificis que necessiti la defensa de la societat o deis seus membres quan siguiobjecte dofenses i vexacions. La societat esta plenament justificada per imposar aquestes condicions atot preu a aquells que voldrien incomplir-les. Els actes dun individu poden resultar nocius odesconsiderats per al benestar dels altres, sense necessitat darribar a violar algun deis drets constituïts.En aquest cas, lofensor pot ser castigat justament per lopinió, però no per la llei. Tan bon punt com unaspecte del comportament duna persona afecta duna manera perjudicial els interessos daltres, lasocietat hi té jurisdicció.Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta duna persona afecta només els seuspropis interessos, o no té necessitat dafectar els interessos deis altres si no ho volen. En tots aquestscasos, lindividu hauria de gaudir duna perfecta llibertat, tant legal com social, per acomplir lacció quevulgui i atenir-se a les seves conseqüències."John Stuart Mill, Sobre la llibertat, IV1, Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principalsdel text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat quetenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt] a) « sobirania de lindividu» b) « lautoritat de la societat»3. Expliqueu, segons Mill, quina part de la vida humana s’ha d’assignar a la individualitat i quina part a lasocietat?. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents,encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]4. Compareu la concepció moral de Mill amb alguna altra concepció moral que es pugui trobar en lahistòria del pensament occidental. [2 punts]5. Que us sembla que diria Mill sobre l’eutanàsia? Estaries d’acord amb ell?. Raoneu la resposta. [2punts]
    • Tema 7 Els filòsofs de la sospitaFriedrich Nietzsche (1844-1900)
    • TEXTOS DE NIETZSCHE1. El naixement de la tragèdiaLes dues novetats decisives del llibre són, d’una banda, la comprensió del fenomen dionisíac per partdels grecs —en dóna la seva primera psicologia, veu en ell l’única arrel de tota la cultura grega—. L’altraés la comprensió del socratisme: Sòcrates com a instrument de la dissolució grega, reconegut perprimera vegada com a típic decadent. “Raonabilitat” contra instint. La “raonabilitat” a qualsevol preu coma força perillosa, com a enterradora de la vida! —Profund silenci hostil sobre el cristianisme en tot elllibre. El cristianisme no és ni apol·lini ni dionisíac; nega tots els valors estètics —els únics valorsreconeguts per El naixement de la tragèdia: és nihilista en el sentit més profund, mentre en el símboldionisíac s’arriba al límit extrem de l’afirmació. Una vegada s’al·ludeix als sacerdots cristians com a“pèrfida espècie de nans”, d’”éssers subterranis”...Nietzsche, Ecce homo, Per què escric llibres tan bons.2. El llenguatgePerò, què podem dir d’aquestes convencions lingüístiques? Són fruit del coneixement o de l’amor a laveritat? Coincideixen les denominacions i les coses? És el llenguatge expressió adequada de totes lesrealitats?Només per la capacitat d’oblit pot l’home arribar a imaginar que posseeix una “veritat” en el grau ques’acaba d’indicar. (...)Dividim les coses segons el gènere, i designem “arbre” com a masculí i “planta” com a femení: quinesassignacions més arbitràries! Que lluny que estem del criteri de certesa! Diem “serp”, i la designació nofa més referència que al fet d’arrossegar-se, cosa que també fa un cuc. Quines diferències tanarbitràries, quin favoritisme tan parcial, ara en pro d’una propietat ara en pro d’una altra! Les diferentsllengües, posades juntes, mostren que amb paraules mai no s’arriba ni a la veritat ni a l’expressióadequada; altrament no hi hauria tantes llengües.Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, 1, 4-5.3. La crítica del valors moralsHan estat els jueus aquells qui amb una conseqüència aterridora i amb els ullals de l’odi més abismal(l’odi de la impotència) han gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència aristocràtica delsvalors (Bo=noble=poderós=bell=feliç=estimat per Déu), és a saber: “Els bons homes són elsdesgraciats. Els bons només són els pobres, els febles, els humils. Els pietosos i els beneïts per Déusón també els qui pateixen, els desposseïts, els malalts, els lletjos. Només ells obtindran la felicitateterna. Al contrari, vosaltres que sou nobles i poderosos sereu per sempre els perversos, els cruels, elscobejosos, els insaciables, els ateus. Vosaltres sereu també eternament dissortats, els maleïts i elscondemnats...” Ja se sap qui ha heretat aquest sistema de capgirament jueu... Amb els jueus començala revolta dels esclaus pel que fa a la moral, aquella revolta que té al darrere una història de dos mil anysi que actualment hem perdut de vista per la simple raó que triomfà...Nietzsche, La genealogia de la moral: un escrit polèmic, I, 7.4. El nihilismeL’home boig.- No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna,corria pel mercat i cridava sense parar: “Cerco Déu! Cerc Déu!”? —Com que allí s’aplegavenprecisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. És que s’ha perdut? , deia l’un,És s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. O és que s’ha amagat? Té por de nosaltres? Se n’ha anatamb un vaixell? Ha emigrat? —així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells iels traspassa amb la seva mirada, “A on ha anat Déu?”, cridà, “Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort -vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure lamar fins el pòsit? Qui ens dóna l’esponja per esborrar l’horitzó? Què farem quan desenganxàremaquesta terra de la cadena del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ensallunyem de tots els sols? No caiem constantment? No caiem endarrere, cap al costat, endavant, entotes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d’un no-res infinit? No enscolpeja l’espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred? No s’apropa com més va més la nit,una nit cada cop més intensa? No cal encendre llanternes al migdia? No sentim encara res del sorollque fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? –també
    • els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l’hem mort! Com ensconsolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins?Nietzsche, La gaia ciència, aforisme 125.5. El superhome: la revaloració de tots els valorsDe les tres metamorfosis de l’esperit us parlo: com l’esperit es converteix en camell, i el camell en lleó, iel lleó, a la fi, en nen.“Què és feixuc?”, Així pregunta l’esperit que sap suportar, i s’agenolla, com el camell, i vol anar bencarregat.Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega a coll l’esperit que sap suportar: com elcamell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert.Però en el més solitari del desert té lloc la segona metamorfosi: aquí l’esperit es converteix en lleó, volconquerir la seva llibertat com es conquereix una presa i ser senyor al seu propi desert.Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, l’enemic del seu últim déu, per assolir lavictòria vol lluitar amb el gran drac.Quin és el gran drac al qual l’esperit no vol seguir anomenant déu i senyor? “Tu has de” s’anomena elgran drac. Però l’esperit del lleó diu “jo vull”.“Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats són jo. En veritat, no hi ha d’haver cap més “jovull”!. Així parla el drac.Germans meus, per què cal el lleó a l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega querenuncia i respecta?Crear nous valors –tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves creacions –això si que és capaç de fer-ho el poder del lleó.Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure; per això, germans meus, cal el lleó.Prendre’s el dret de nous valors –això és la presa més horrible que un esperit que suporta i querespecta–, En veritat, això és robar per a ell, i una cosa pròpia d’una bèstia de rapinya.Antany l’esperit estimà el “tu has de” com la seva cosa més sagrada: ara li cal trobar il·lusió i caprici fins itot en allò més sagrat, de manera que robi quedar lliure del seu amor; per a aquest robatori es necessitael lleó.Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó rapinyaires’ha de convertir ara en nen?Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que dóna voltes per si sola, unprimer moviment, un sagrat dir si.SÍ, per al joc de crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol ara la seva voluntat, el que haviarenunciat al món es guanya el seu món.Tres metamorfosis de l’esperit us he contat: com l’esperit es convertí en camell, i el camell en lleó, i ellleó a la fi en nen. –Nietzsche, Així parlà Zaratustra,I6. La voluntat de poder“Tombar ídols (“ídols”, la paraula que faig servir per “ideals”) –més aviat això pertany ja al meu ofici. A larealitat, se li ha de fer perdre el seu valor, el seu sentit, la seva veracitat, en la mesura en què s’ha fingitun món ideal... El “món vertader” i el “món aparent” –en plata: el món fingit i la realitat... La mentida del’ideal ha estat fins ara la maledicció sobre la realitat, la humanitat mateixa ha estat enganyada ifalsejada fins al més profund dels seus instints més bàsics –fins a l’adoració dels valors oposats aaquells que són els únics que li haurien garantit la puixança, el futur, el gran dret a un futur.”Nietzsche, Ecce homo, Prefaci.7. L’etern retorn“L’enorme pas més gran. Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitudmés solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-laencara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cadasofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la tevavida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió –alhora,també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jomateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou –com també tu amb ell,que es una volva de pols de la pols”!
    • No et llençaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni que et parlés d’aquesta manera? O bé hasexperimentat alguna vegada un moment immens en el qual li respondries: “Ets un déu i mai havia sentituna cosa més divina”? Si aquest pensament exercís la seva força sobre tu, et transformaria, tal com ets,i tal vegada t’esclafaria. La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa: “Vols viure això encara unaaltra vegada i encara incomptables vegades”, constituiria en la teva actuació com l’enorme pes mésgran! O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més queaquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament?”Nietzsche, La gaia ciència, aforisme 341
    • TEXT PER COMENTAREm pregunta vostè quines coses són idiosincràsia en els filòsofs?... Per exemple, la seva falta de sentithistòric, el seu odi a la noció mateixa d’esdevenir, el seu egipticisme. Ells creuen atorgar un honor a unacosa quan la deshistoritzen, subspecie aeterni (des de la perspectiva de l’etern) —quan en fan unamòmia. Tot el que els filòsofs han manejat des de fa mil·lennis han estat mòmies conceptuals; de lesseves mans no va sortir viu res real. Maten, omplen de palla, aquests senyors idòlatres dels conceptes,quan adoren —es tornen mortalment perillosos per a tot, quan adoren. La mort, el canvi, la vellesa, comtambé la procreació i el creixement són per a ells objeccions —fins i tot refutacions. El que és no esdevé;el que esdevé no és... Ara bé, tots ells creuen, fins i tot amb desesperació, en el que és. Però, com queno poden apoderar-se’n, busquen raons de per què se’ls escapa. «Hi ha d’haver una il·lusió, un enganyen el fet que no percebem el que és: on s’amaga l’enganyador?» —«Ho tenim, criden joiosos, és lasensibilitat! Aquests sentits, que també en altres aspectes són tan immorals, ens enganyen sobre el mónvertader.»Nietzsche, El crepuscle dels ídols1, Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principalsdel text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat quetenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt] a) «egipticisme» b) «mòmies conceptuals»3. Expliqueu com entén Nietzsche el llenguatge i l’ús que n’han fet els filòsofs (En la resposta, heu dereferir-vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text.) [3 punts]4. Compareu la concepció dels conceptes de Nietzsche amb alguna altra concepció que es pugui trobaren la història del pensament occidental. [2 punts]5. Expliqueu si esteu d’acord o no amb l’afirmació: «La filosofia es fonamenta en un error: la creençad’origen platònic en l’existència dun món que és l’antítesi del nostre». Raoneu la resposta. [2 punts]