Animals domèstics
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 
  • 278 views

Descripcions d'experiències personals amb animals

Descripcions d'experiències personals amb animals

Statistics

Views

Total Views
278
Views on SlideShare
96
Embed Views
182

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

1 Embed 182

http://blocs.cpnl.cat 182

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

CC Attribution-NonCommercial LicenseCC Attribution-NonCommercial License

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Animals domèstics Animals domèstics Presentation Transcript

  • Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat! Experiències personals amb animals domèstics Alumnes de nivell S2 – Vilanova i la Geltrú
  • Historietes entranyables... La meva relació amb els animals domèstics ha estat relativament curta i força accidentada. Ja de molt petit el meu germà i jo vam tenir hàmsters. Només en recordo un petit incident quan van mossegar el neteja finestres que era un home molt extravertit que, a vegades, ficava les mans on no tocava. Després vam tenir dos cobais que, finalment, vam retornar a la tenda d’animals quan la meva mare va descobrir que tenia al·lèrgia als animals peluts. D’adolescent i durant molts anys com a adult, no volia tenir animals domèstics perquè creen moltes obligacions, sobretot per a una persona a qui li agrada viatjar. No obstant això, quan els meus fills van tenir uns deu anys, vam acceptar rebre una parella de xinxilles d’un cunyat que tenia la casa plena d’aquests suaus rosegadors. Van procrear molt però no van ser animals gaire afectuosos amb els humans i a poc a poc hi vam perdre l’interès i ens vam limitar a donar-los de menjar i netejar la seva gàbia. Fa un parell d’anys va morir l’última xinxilla i no l’hem substituït per cap altre animal. Carsten
  • A casa dels meus pares sempre vàrem tenir animals, encara que vivíem en un piset de dues habitacions i amb un balcó petit. Recordo tenir des d’un conill blanc, un pollet que va fer-se gallina i que va “desaparèixer” misteriosament (a l’olla d’alguna tieta...), un gat negre, en Sutty, dos hàmsters en una gàbia que es van multiplicar de tal manera que ens van envair literalment! Una gata, la Tabby, que era la tigressa del barri! També teníem uns ocells del meu pare, caderneres i periquitos, als quals ni la meva germana ni jo els fèiem gaire cas... I l’última a arribar va ser una gossa, la Sandy, una cocker amb molt de caràcter! Va tenir cinc cadells que es pixaven per tot el pis! Per això, podria dir sense cap dubte que m’agrada tenir animals de companyia, tot i que són una responsabilitat que s’ha d’assumir quan els tens, et donen una fidelitat impagable! Ara no en tinc potser perquè la mort de la Sandy va ser molt dolorosa sentimentalment, però això no vol dir que no en torni a tenir algun dia. Crec que és una de les millors lliçons d’educació i formació dels nens, alhora que una gran diversió. Katy
  • Des de sempre m'han agradat molt els animal. De petita, vaig tenir una gossa salsitxa que es deia Pola; era negra, tranquil·la, noble i molt afectuosa. Va viure fins que vaig complir 10 anys; no em recordo quants anys tenia ella, però sí que era bastant vella. Després de la Pola no vam tenir cap mascota a casa meva. Uns anys més tard, quan vaig anar a viure a fora per a estudiar, més d'una vegada vaig tenir l‘impuls d'adoptar un gos, però era massa responsabilitat per a aquell moment. Ara sóc "mare" de dos gatets: en Roni, el més gran, ja vivia amb el meu ex i quan me'n vaig anar a viure amb ell, em va regalar l‘Eko, el petit mimat. És increïble que siguin tan diferents. En Roni és com un peluix, es deixa fer de tot: super amorós i sociable. L‘Eko, per contra, és un salvatge; estranyament es deixa agafar i, quan hi ha gent a casa, s'amaga ràpidament. És un poruc, pobret... Em sembla molt divertit tenir animals domèstics, no solament per l'afecte que et donen, sinó perquè sempre et sorprenen amb alguna cosa. Mariana
  • No m’han agradat mai els animals de companyia. Tinc una amiga que està boja pels animals. Ella em diu: no t’entenc; com potser; que poca sensibilitat... alguna cosa t’ha passat amb els animals perquè no t’agradin. Pensant, pensant, m’adono que la meva amiga té raó. De petit, els meus pares tenien un hort i, com és habitual, un gos. Es deia Sultán. A mi m’agradava acariciar-lo i que em portés les branquetes que li tirava; com a tots els nens, suposo. El van haver de sacrificar perquè matava els gats dels veïns. Potser això em va fer desistir de tenir animals, per estalviar-me de sofrir. El cas és que el meu fill ha tingut peixos, tortugues, hàmsters... però de gossos, ni parlar-ne ! José C.
  • Mai m’havia passat pel cap tenir una mascota a casa. En realitat m’hi havia mostrat contrari, fins i tot quan el meu fill era petit i tant ell com la seva mare volien tenir un gosset. Però va ser pel Nadal de 2011, quan el fill de la meva nova parella es va presentar a casa amb un llitet i una fotografia d’un cadell acabat de néixer. Suposo que si m’haguessin preguntat si volia tenir un gos, la meva resposta hauria estat negativa, però és ben cert que no podia arribar a imaginar l’estimació i afecte que es pot donar i rebre d’una mascota. Ara estic encantat de tenir-lo a casa. Per cert, és un Chihuahua i es diu Obèlix. Andrés
  • Jo no sóc cap escarmentat, però, encara que no he tingut cap mena d'experiències negatives amb els animals, tampoc vull animals a casa. I a continuació explicaré el perquè. Resulta que mon pare, des que jo era petit, sempre volia tenir un ocell a casa, tan fos canari com perico; li agradaven molt! El que passava és que ell l'únic que feia era comprar-lo i, una vegada comprat, llavors era jo qui tenia l'obligació de portar a terme les seves cures diàriament: Posar-li el menjar, netejar-li la gàbia i tots el seus complements, etc. Ah! també havia de treure la gàbia a la galeria, perquè li toqués el sol al matí, i al vespre l'havia de portar una altra vegada al menjador. En definitiva, això era massa feina per a mi. I més si teníem en compte que jo no havia demanat a mon pare que el comprés. Per això, crec que mai m'ha agradat tenir animals a casa, entre d'altres motius, com poden ser: la higiene, els olors, els pèls, les despeses, el temps que has de dedicar-hi, la pèrdua de llibertat d'anar-te'n a qualsevol lloc en qualsevol moment, etc. Però això no vol dir que no m'agradin; tot el contrari, m'agraden i molt, però prefereixo veure'ls al seu hàbitat. Una de les coses que més m'agraden és mirar els documentals sobre animals que fan per televisió. Aquí és on realment es veuen totes les característiques i essències dels animals: quan estan en llibertat. Josep
  • Sí que m’agradaria tenir un animal de companyia; preferiblement un gos, però nosaltres viatgem molt i no em sembla adequat. A casa dels meus pares sempre hem tingut animals: peixos, ocells, gos, gat… Fins i tot, la meva família va regentar un magatzem d’animals i plantes quan era joveneta, on també jo treballava. Vaig tenir una gossa que es deia Djenka, però quan vaig marxar a Anglaterra no me la podia emportar i es va quedar amb els meus pares. Llavors em vaig adonar que havia de triar: viatges o animals. S’ha de tenir en compte les necessitats de l’animal. Sincerament, si no el puc tenir en les millors condicions perquè sigui feliç, és preferible no tenir-ne cap. Carmen F.
  • Us agrada tenir animals de companya? La meva resposta és taxativa: no. No n’he tingut mai de propis, ni crec que en tingui mai; simplement, no m’agraden els animals, encara que tampoc faria cap mal a cap animal. Quan era petita, a casa, la meves germanes tenien un gat i recordo molt vagament que quan va morir se’l van emportar a la muntanyeta i van fer-li un enterrament com cal, amb flors i pregàries. Donaré una raó per la qual no vull tenir animals de companyia: és una responsabilitat més, ja que si els tens n’has de tenir cura com si fossin un membre qualsevol de la família; i jo no vull tenir més feina de la que tinc. Sé que algú pot pensar que és una posició una mica egoista, però és la meva. Cristina
  • T’agrada tenir animals de companyia? M'agrada; són tan sensibles com les persones. Et donen molta alegria. Les persones sense fills que conec però amb animals a casa diuen que és com tenir un fill. Hi estic d'acord. Potser que em preguntaràs: i com ho saben si no tenen fills? Perquè l'estimes, et preocupes perquè ho tingui tot (menjar, beure, comoditat, etc.), li treus els pèls, li neteges els ulls, les orelles, neteges la sorra, l'acarones, intentes educar-lo i donar-li unes normes de conducta, i quan està malalt, ho passes molt malament també i vas de seguida al veterinari, encara que sigui diumenge, perquè el curi. Passes temps amb ell. Tinc una gata i no tinc fills. Es diu Joséphine (o Jojo); la vam anar a buscar al Refugi de Vilafranca quan tenia ja quasi 2 anys i és cert que és ella qui ens va escollir. La veterinària d'allà ens va dir que era una gata poc sociable, esquerpa. Doncs mai hauria cregut que un animalet podia ser tan agraït. Va viure els seus 2 primers anys de vida en una gàbia; la seva mare i germans van ser adoptats molt d'hora, però ella no per causa d'una infecció. Ara es veu feliç, molt a gust amb nosaltres; és melosa sempre. En alguns moments, passa de nosaltres; sobretot si ha una papallona per caçar o algun cuquet a seguir o ocell a escoltar i vigilar. Una vida de gat! Estic molt contenta de tenir-la a casa encara que temps enrere, havia dit que no volia més animals a casa; encara que no pots anar-te'n fora quan vols. Fabienne
  • Imatge del gat: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4d/Cat_March_2010-1.jpg