Climent rondalla1
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Climent rondalla1

on

  • 331 views

 

Statistics

Views

Total Views
331
Views on SlideShare
331
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Climent rondalla1 Climent rondalla1 Presentation Transcript

  • Fa molt de temps, entre unes ruïnes al final de l’Arenal, jugaven dues germanes de 8 i 9 anys. Com s’avorrien molt en sa casa, sempre que podien eixien de casa per ajugar al carrer, però els seus pares sols les hi deixaven estar una estona. -M’avorrisc– va dir una d’elles mentre sospirava gitada en el sofà. -No ets l’única- va dir l’altra. -Mamà, podem eixir al carrer? La mare es va apropar a elles i les va mirar. -Una altra vegada? -Per favor!- van dir les dues xiquetes a la vegada. -D’acord, però d’açi a uns cinc minuts vos vull ací.
  • Les xiquetes van eixir de casa i van començar a jugar com tots els dies. Passat els cinc minuts, van fer camí cap a casa, quan lagermana petita va vore una caixa de color daurat al mig del carrer. La xiqueta va mirar als costats per vore si hi havia algú a qui li poguera haver caigut la caixa. Com no hi havia ningú, la xiqueta va agafar la caixa i es va apropar a la seua germana, la qual vaobrir la caixa. Dins hi havia un xicotet pardal de plomes roges i pic daurat. Les xiquetes van parlar d’emportar-se el pardal a la seua casa, però elles es van adonar que la seua mare no els deixaria tindre cap animal a casa, ja fóra gat, got, conill, granota… o en aquest cas, pardal. Però les xiquetes s’havien encapritxat amb el pardal i van decidir emportar-se el pardal sense que la seua mare se n’adonara.
  • Les xiquetes van arribara casa, i la major d’elles esva guardar la caixa dauradadins de la jaqueta perquèla mare no se n’adonara. I vadonar resultat, la mare no se’n va adonar i lesgermanes van córrer dins de la seua habitaciócompartida. La germana major va traure la caixadaurada, i com que no tenien gàbi, van improvisaruna caixa amb forats i van cridar el seu germàmajor. Les germanes van demanar al seu germà que les ajudara a tenir cura del pardalet sense que la seua mare se n’adonara, a la qual cosa el seu germà va dir que sí. View slide
  • Al día següent i sense que la mare se n’adonara, les xiquetes van eixir alcarrer amb el seu germà. Primer van comprar una gàbia i recipients per aposar el menjar i l’aigua al pardal. Desprès van anar a una tenda d’animalsper a comprar un menjar que s’adaptara a les necessitats del pardal.- Espereu… - Va dir el dependent de la tenda. Dit això, va agafar el pardaletentre les seus mans i el va mirar sorprés.- Què passa? – Va preguntar el germà.El dependent va fer un gest al germà donant-li a entendre que necessitavauna estona, quan, de sobte, va eixir de darrere del taulell, va abaixar lesfinestres i va tancar la tenda.Estic segur de que no souconscients de com és de meravellosaquest pardal.-Un moment, a vore, el pardalés molt bonic, un dels mésbonics que he vist mai, peròd’això a ser meravellós.. – Vadir el germà.-No en sou conscients.. Aquestpardalet té uns poders molt-forts. – Va dir el dependent. View slide
  • Automàticament el germans començaren a riure sensecreure el que estaven escoltant. Els dependent vaposar els ulls en blanc i va mirar els germans.- Qui es va trobar el pardal?La germana petita va alçar la mà entre riallesdels seus germans.-D’acord. – va dir el dependent. – Ara, agafa-una ploma del pardal i bufa-la pensant un desig.La xiqueta va mirar estranyada al dependent, elqual va continuar intentant que li fera cas. Desprésde molts intents, la xiqueta li va fer cas.De sobte, davant dels tres germans vaapareixer una caixa com per art de màgia amb un llaç groc. El dependent va obrir la caixa.- Xiqueta llépola… - Va dir rient.I dit això, el dependent va traure de la caixa un gelat de magnitudsimmenses. La xiqueta menuda no donava credit al que els seus ullscontemplaven.- Era aixó el que havies desitjat? – Va preguntar el dependent.La xiqueta va assentir, i els seus germans la van mirar.-Us jure que és veritat.. Fa molt de temps que vull gelat, però lamamà no me’l compra.. I ha sigut aixó el que he desitgat! – Va dir lagermana menuda molt contenta.
  • Després d’una estona, els germans van eixir de la tenda moltcontents, pensant en tots els desigs que anaven a demanar aaquest pardal tan meravellós.-Jo demanré el cotxe que sempre he volgut. – Va dir elgermà.- Jo, una videoconsola amb tots els jocs del món.. Maim’avorriré! – Va dir la germana major.Mentres caminaven cap a casa, els germans van vore delluny una xiqueta caminant sola. La xiqueta portava elscabells despentinants, les robes brutes i esgarradesi noportava sabates. Els germans es van apropar a la xiqueta, laqual plorava desconsoladament.
  • -Que et passa? – Va preguntar la germana menuda.-Fa uns dies que no trobe ma mare… I no séarribar a ma casa.-Per què no portes sabates? – Tornà a preguntar la germana.-Perquè un gos em va perseguir i jo vaig caure.. Les meues sabates esvan quedar alli i m’he esgarrat la roba… - Va començar a plorar més fort.-No tens més familia? - Va preguntar el gemà major.-No, mon pare va morir l’any passat, a soles tinc ma mare, però no sé onestà..La xiqueta menuda va agafar els seus germans i es separaren un poc dela xiqueta perquè no poguera escoltar-los.-Vull ajudar-la.-Nosaltres també, però com ho fem? – Preguntà la germana major.- I si… li donem el pardal? Si fem que ella el trobe com vaig fer jo podràdemanar desitjos, com trobar la seua mare..- Però jo vull desitjos! – Va cridar la germana major.- Però ella ho necessita més que nosaltres. – Va dir el germà.Els germans es van posar d’acord i van deixar la caixa amb el pardaldavant de la xiqueta. Desprès van anar corrents a amagar-se perquè laxiqueta no els vera.La xiqueta va obrir la caixa, i sense dubtar-ho va acollir el pardal dins deles seus robes brutes i se’n va anar passejant amb ell.
  • Uns mesos després, van cridara la porta de la casa de la familiaRoselló. Una xiqueta i la seuamare preguntaven per les menudesde la casa, les quals van córrer a laporta sense saber quines eren lesdones que les buscaven.-Sé que ara no em reconeixeu.. – Va dir la xiqueta-. Però fa molt de temps vosaltresvau fer que trobara un pardalet decolor roig… Vos sona?Les xiquetes van somriure en recordar la xiqueta, i encara ho van fer mes quanvan sospitar que la dona amb la qual estrobava la xiqueta era la seua mare. L’havia trobada!
  • La xiqueta i la seua mare van quedar-se a menjar i es van posar al dia.Amb el pardalet la xiqueta no sols havia trobat la seua mare, sinó quetambé va fer que la seua mare trobara un treball, van comprar unacasa i ara estaven molt felices amb una vida amb moltes facilitats i totgràcies a les dues germanes.- Sense vosaltres mai podria haver trobat la meua mare, gràcies deveritat…- No has de donar-nos les gràcies. – Va dir la germana major.- Dóna el mateix. Com vull agrair-vos-ho, vos he portat això.La xiqueta lis va donar dues paquets que les germanes van obrirràpidament.- No m’ho puc creure! – Va dir la germana major.Dins dels paquets hi havia duesvideoconsoles dels colors favoritsde cada una de les dues germanesi portaven una muntonada de jocs moltdivertits amb els quals podrien jugarsempre que volgueren.-Gràcies! – Van dir.-De res. – Va dir la xiqueta rient.
  • Les xiquetes van estrenar les videoconsoles jugant amb la xiqueta iles mares es van fer molt bones amigues.- Les teus filles són molt bones xiquetes… - Va dir la mare de laxiqueta.- Es veu que la teua també ho és, perquè se n’ha recordat d’elles.- Tenim molta sort.- Ja ho crec.Les tres xiquetes es van fer molt amigues i sempre que podienquedaven per a jugar, o bé al carrer o bé amb les videoconsoles.També complien els desitjos de la gent que més ho necesitava ambl’ajuda del seu meravellós pardalet.
  • Les xiquetes van aprendre que, sempre que en aquesta vida intentes ajudar els que més ho necessiten, la vida no et donaràl’esquena, i et recompensarà per les bones accions que faces, ja siguen grans o petites.