La vida d' una estrella
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Like this? Share it with your network

Share

La vida d' una estrella

on

  • 1,774 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,774
Views on SlideShare
1,773
Embed Views
1

Actions

Likes
0
Downloads
3
Comments
0

1 Embed 1

http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

La vida d' una estrella Document Transcript

  • 1.                         Jordi Pujol i Claudia Vera 
  • 2. Què és una estrella? Una  estrella  és  un  cos  celeste  format  de  gas, sobretot hidrogen  amb  llum  pròpia  gràcies  a  la  seva  elevada  temperatura.               Les dimensions de les estrelles són molt variades. Hi ha que són  molt majors que el Sol i altres molt més petites. El Sol es troba en  el punt mig d’ una estrella, amb un radi de 700.000 Km ( més de  cent  vegades  el  radi  de  la  Terra).                         Les  estrelles  de  majors  dimensions,  amb  major  massa,  generen  més  energia.  Aquestes  gasten  els  seus  recursos  energètics  molt  més ràpid que les més petites. Per això les estrelles grans tenen  una  durada  de  poc  temps,  alguns  milions  d’  anys.  En  canvi,  les  estrelles petites logren existir al voltant d’ una decena de mil de  milions  d’  anys,  ja  que  no  consumeixen  gaire  i  produeixen  poca  energia.               
  • 3. Parts d’ una estrella: el Sol      *cromosfera: capa de l’atmosfera del Sol, on la temperatura creix  amb l’altura.  *corona:  regió  més  externa  de  l’atmosfera  del  Sol,  de  forma  irregular, que s’observa especialment en els eclipsis totals de Sol.   *fotosfera:  capa  més  profunda  de  l’atmosfera  del Sol d’on  prové  gairebé tota la radiació visible que arriba a la Terra.         
  • 4. Naixement d’una estrella  El  procés  del  naixement  d'una  estrella,  és  encara  part  d’  un  estudi.  Avui dia, s'està avançant en aquests problemes, gràcies a  l'Astronomia  de  l'Infraroig.  Tractem  d'explicar  el  naixement  d'una estrella:   Podem  imaginar  un  núvol    de  pols  i  de  gas,  constituïda  essencialment  d'hidrogen.  Amb  la  seva  atracció  gravitatòria  fa  que es contraguin, provocant un augment de gran temperatura,  que arriba a desencadenar reaccions termonuclears, del tipus de  la desintegració dels àtoms. Aquestes reaccions, són semblants a  les  que  s'originen  en  la  bomba  atòmica  i  donen  origen  al  naixement  de  l'estrella.  Es  condensa  aquesta  massa  de  pols,  augmentant  per  tant  l'atracció  gravitatòria  del  nucli.  Aquesta  gravitació,  va  augmentant  més  i  més  i  quan  arriba  a  un  cert  nivell,  es  forma  una  proto‐estrella,  augmentant  la  pressió  al  mateix  temps  que  augmenta  la  temperatura.  Quan  aquesta  temperatura  arriba  a  milions  de  graus,  s'inicia  la  reacció  termo‐ nuclear.  L'hidrogen  es  transforma  en  heli  i  es  produeix  una  enorme  quantitat  d'energia.  L'estrella  ja  està  en  marxa  i  comença  a  radiar  llum.  En  tot  aquest  procés,  juga  un  paper  important  la  pols  interestelar1.  El  que  tracta  és  de  protegir  el  naixement  de  l'estrella,  de  les  influències  d'altres  estrelles  properes que poguessin produir la desintegració de la "nana". Si  aquest  pols  desaparegués,  l'estrella  no  podria  prosperar.  Dins  d'aquests núvols o complexos moleculars, per tant, es formen el  90% de les estrelles.                                                                1  pols de l'espai, compost per partícules menors de 100µm (10-6 metres ). El límit dels 100µm es dóna com consecuancia de les definicions proposades de meteoroide, considerant-se meteoroide aquell cos que superi aquesta grandària i de fins a 50m. 
  • 5. Per exemple en Orió2 s'han format moltes estrelles.  L'Univers se  suposa que es va iniciar fa 15 mil milions d'anys, a partir del Big‐ Bang.  Probablement  d'aquí  a  uns  anys,  l'home  haurà  rebutjat  aquestes teories i estarà en busca d’ altres diferents.    Evolució d’una estrella    No hi ha una forma concreta d’ evolució en una estrella, depen  de la seva massa, per exemple si té el tamany del planeta Terra  l’estrella  s’anomena  nana  blanca.  Es  tracta  d’una  estrella  molt  petita  i  densa  que  ha  esgotat  el  combustible  i no  pot  continuar  generant  energia,  l’evolució  d’aquesta  s’anirà  refredant  i  contraient lentament fins a apagar‐se totalment.  Si la massa de l’estrella és similar al Sol, la temperatura és prou  gran  com  per  generar  noves  reaccions i llavors, quan l’hidrogen  s’exhaureix,l’estrella  s’infla  fins  a  arribar  a  convertir‐se  en  una  gegant vermella que, després, es contrau i acaba com una nana  blanca. Es preveu que al sol d’aquí a uns 5.000 milions d’anys li  succeirà  la  transformació  a  nana  blanca,  que  ara  per  ara  té  la  mateixa  edat  del  que  li  queda,  és  a  dir,  està  en  la  meitat  de  la  seva vida.  Quan una estrella és molt gran, com 10 vegades el nostre Sol es  col∙lapsa  i  es  produeix  una  gran  explosió,  com  la  de  9.000  bombes de neutrons. Les temperaturas són altíssimes i també es  forma una supernova, i s’escampen per l’espai elements pesants  que romanen atrapats com el ferro,l’urani,el plom, etc.                                                                 2  És una constel·lació prominent, té estels molt brillants i és situada a l'equador celeste. 
  • 6. Gran part de la massa desapareix, però la que queda es contrau i  forma una estrella de neutrons que és molt  densa.     Per  últim  hi  ha  les  que  la  massa  estelar  és  enorme,  unes  30  vegades  més  gran  que  el  Sol,  segueix  una  evolució  similar  a  l’anterior, però el final és molt diferent. Després de la Supernova,  el cos estel∙lar es contrau fins que tota la massa es concentra en  un objecte extraordinariament petit i d’on no s’escapa cap tipus  de radiació, ni tan sols la llum, es quan ens trobem davant d’ un   forat negre.  Segons la massa pot dividir‐ se en:  • Primera visió: comprèn les estrelles d’ entre 0.8 i 11   masses solars.   • Segona  visió:  comprèn  entre  les  estrelles  de  11  i  50  masses  solars.  Surten  les  seves  capes  exteriors  a  causa  d’  una  enorme  onda  de  xoc,  obtingut  del  col∙lapse  gravitacional.  L’  onda  de  xoc  actúa  sobre  l’  estrella permetent que la major part de la massa de l’  estrella    sigui  expulsada  violentament.  Una  de  les  seves conseqüencies és la producció de fusió i l’ onda  de xoc produïda a l’ espai, capaç de reunir gassos per  començar la formació de noves estrelles.  • Estrelles de més de cinquanta masses solars.  Són  aquelles  les  quals  el  seu  espectre3  no  presenta  línies d’ hidrogen però si si d’ heli.                                                                3  Representació de la descomposició d’una ona composta en ones simples de longituds o de freqüència característiques.