• Like
  • Save
Religioromana
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

Religioromana

  • 355 views
Published

 

Published in Education
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
355
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
0
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. LLATÍ I CULTURA ROMANA VI LA R E L I G I Ó
  • 2. 1. I N T R O D U C C I Ó1.1 EvolucióLa religió dels romans primitius era una forma danimisme en què es veneraven els númens(numina) esperits de la natura que habitaven en els objectes i fenòmens naturals (arbres,fonts, etc). Era una religió senzilla pròpia dun poble dagricultors. Més endavant Roma vaevolucionar cap al politeisme amb laparició els grans déus, amb Júpiter al capdavant. Es diuque Numa Pompili va organitzar el culte i va establir els sacerdocis i els rituals. En èpocaimperial el nombre de déus va augmentar fins a fer-los incomptables fins que es va imposarel monoteisme cristià al segle IVdC. A Numa se li atribuïa la divisió del territori immediat als Romans i lestabliment dels gremis professionals tradicionals de Roma. Plutarc diu sobre això: "Distingint la gent per diferents arts i oficis, va formar les companyies de músics, orfebres, fusters, enterradors, sabaters, pelleters, brasers i alfarers i tota la resta dartesans van ser agrupats en una sola companyia, tenint cadascun daquests gremis els seus propis tribunals, consells i pràctiques religioses". Plutarc també ens explica que la religió reglamentada per Numa era espiritual i sense icones. Numa va prohibir als Romans representar les deïtats en forma dhome o de bèstia. Per això, entre els Romans no hi havia antigament cap imatge o estàtua de cap déu, i durant els primers cent-setanta anys van construir temples i edificis sagrats però sense icones religioses de cap tipus. Numa Pompili escolta els consells de la seva esposa Egèria.
  • 3. 1.2 CaracterístiquesEn llatí no hi ha una paraula que es pugui traduir per “religió” ja que els romans no sabiendistingir la religió daltres aspectes de la vida; la religió romana ho impregnava tot: actes pú-blics i privats, el conreu dels camps i la guerra, la família i la nació. Hi havia una religiódEstat a la qual estaven obligats a participar tots els ciutadans, indistintament de les sevescreences personals. La religió romana a més era eminentment pràctica: Lobjectiu era obtenirel favor de forces naturals que els homes no poden controlar. Jaciment de la plaça de Torre Argentina, aquí shan trobat els que es creu que són temples més antics de Roma.
  • 4. 2. ORGANITZACIÓ2.1 Els sacerdotsEn època monàrquica el rei era també el summe sacerdot de la religió romana. Quan lamonarquia va ser abolida les seves funcions van ser asumides per un rex sacrorum (“rei delsafers sagrats”) elegit dentre els patricis. Tanmateix la organització religiosa de Roma era méscomplexa i incloïa diversos tipus de sacerdot, amb funcions i atributs diferents.A Roma el sacerdoci no era un ofici exclusiu: els romans compa-ginaven les funcions de sacerdot amb altres activitats públiques iprivades incloent-hi càrrecs polítics i militars. Llevat dalgunaexcepció els sacerdots no estaven sotmesos a cap vot de castedati laccés al sacerdoci no requeria de cap formació prèvia, tot i queoriginàriament només els patricis ho van poder ser. Els sacerdotsestaven organizats en col·legis amb diversos membres. Cap de flamen (Gliptoteca de Múnic)
  • 5. ● Pontífexs (pontifices): Formaven el col·legi més important ja que controlaven la cons- titució religiosa de Roma: sacrificis, festivals, jocs públics; aconsellaven també els ma- gistrats en afers religiosos. Per aquest motiu el càrrec de pontífex era molt cobejat per les elits polítiques i fins al segle IV només els patricis en van poder ser elegits. Eren presidits per un pontifex maximus, que era elegit per votació als comicis. A partir dAugust el càrrec de pontífex màxim va ser exclusiu dels emperadors fins a finals de lImperi. El pontífex, literalment constructor de ponts, a lantiga Roma era una autoritat religiosa encarregada de elaborar el calendari, els dies de festa, els dies propicis, les solemnitats, els dies de culte i els destinats a la justícia, i concedien la paraula en reunions i altres actes. Amb el temps els pontífexs van ser els guardians suprems del culte i els seus annexos. El conjunt de pontífex formava el Col·legi dels Pontífexs que era elegit entre personatges respectats per tots. El nomenament dels sacerdots va correspondre des de linici de la República Romana al Col·legi dels Pontífexs (que va tenir també la jurisdicció sobre les sacerdotesses de vestals de fet exercida pel Pontífex Màxim). Els pontífexs eren inicialment cinc però la llei Ogúlnia de 299 aC lamplià nou i donava accés als plebeus, abans només podien ser patricis. Durant el domini de Sul·la van passar a quinze i amb Juli Cèsar setze. Hi havia també tres sacerdots, després fins a quinze, que tenien encàrrecs pel culte dels principals deus, que eren els Pontifices minores. Per assegurar la correcta observació de les festes religioses (moltes de les quals havien de celebrar-se en dates concretes de lany) els pontífexs havien dorganitzar també el calendari August vestit com a pontífex (Museus Vaticans)
  • 6. ● Vestals (vestales): Eren sis sacerdoteses encarregades de vigilar el foc sagrat de Vesta, que simbolitzava lestabilitat de Roma i es trobava en un dels temples més antics de Roma. Les vestals eren elegides abans de fer els 10 anys i romanien en el càrrec du- rant 30 anys: 10 per aprendre les obligacions, 10 per exercir-les i 10 per ensenyar-les a les més joves. Durant aquest temps vivien juntes en una casa al fòrum sota la tutel·la del pontífex màxim i estaven obligades a observar un estricte vot de castedat; el càstig per trencar-lo era la mort: la vestal era tancada en una cambra subterrània on se la deixava morir dinanició. Les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai havien estat esclaus i que tinguessin una ocupació honorable i residència a Itàlia, i de gran bellesa. Lescollida no podia tenir menys de 6 anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits. Un dels seus majors responsabilitats era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples. Estaven tocades amb un vel al cap i portant una làmpada, naturalment encesa, entre les mans. La llei Papia ordenava que quan es produïa una vacant el Pontífex Màxim havia de seleccionar vint donzelles i daquestes una era elegida per sorteig, amb preferència la que ja tenia una germana vestal i les filles de sacerdots dalt rang; aquesta llei sembla que es va establir pel refús del pares a donar a les seves filles, i loposició no va parar de créixer fins que en temps dAugust les llibertes van ser declarades elegibles. De fet lelecció per sorteig mai es va produir si hi havia candidates voluntàries que reunien les condicions. Una vegada escollida el Pontífex Màxim agafava a la vestal per la mà i li deia: sacerdotem vestalem quae sacra. faciat quae ious siet sacerdotem vestalem facere propopulo romano quiritium utei quae optima lege fovit ita te amata capio. Una vegada la candidata a vestal era seleccionada, era separada de la seva família, conduïda al temple (Atrium de Vesta) on li eren tallats els cabells, i on era suspesa dun arbre, a fi de deixar clar que ja no depenia de la seva família. Vivia en endavant al recinte sagrat sota vigilància i control del col·legi pontifical.Aspecte actual del temple de Restes de la casa de les vestals al fòrum de Roma. Suplici duna vestal Vesta al fòrum de Roma. (Danloux, Museu dOrsay)
  • 7. ● Flàmens (flamines): Eren sacerdots encarregats dels cultes dunes determinades divinitats. Hi havia tres flamines maiores i dotze minores. Els tres majors només po- dien ser patricis; eren el flamen Dialis (de Júpiter, el més important), el flamen Martis (de Mart) i el flamen Quirinalis (de Quirí).● Els àugurs (augures) i els harúspexs (haruspices): Eren els encarregats de consultar la voluntat dels déus. Els àugurs ho feien observant el vol de les aus, els astres o el comportament dels pollastres sagrats; es reconeixien per un bastó corvat (el lituus). Els harúspexs examinaven les entranyes dels animals sacrificats.Cap de flamen Augur observant el vol Harúspex examinant Fetge de bronze amb els noms de diverses (el Louvre). dels ocells un fetge divinitat etrusques, possiblement usat com a eina per interpretar els signes.
  • 8. 2.2 RitualsLa relació dels romans amb els seus déus no era de submissió, com en les religions moder-nes; era més aviat una relació comercial: Els romans feien una ofrena a un déu a canvi delseu favor (una bona collita, una victòria). Per aconseguir-ho era important celebrar un ritualdacord amb unes fòrmules i procediments que shavien de seguir rigorosament, ja que qual-sevol error podia fer fracassar la negociació.Les pràctiques més senzilles incloïen pregaries (preces), libacions (libationes) i ofrenesdexvots, però les més importants ere els sacrificis i els auspicis. Representació dun sacrifici en un sarcòfag.
  • 9. ● Sacrificis (immolationes): En la mentalitat romana el sacrifici era una transferència per la qual lanimal immolat passava de ser propietat dels homes a ser-ho de la divinitat. Els sacrificis començaven amb la purificació dels participants i del lloc (usualment un altar); la víctima era ruixada amb vi i una mescla de sal i farina (mola salsa) abans de ser dego- llada. Finalment el cap del ritual extreia les vísceres (exta) i nexaminava lestat: Si era bo volia dir que la divinitat havia acceptat el sacrifici. En cas contrari, shavia de comen-çar de nou. Les vísceres eren cremades a laltar mentre la resta de la carns era servida als homes en un banquet. Les víctimes més habituals eren el toro, lovella i el porc. Representació duna suovetarilia - sacrifici dun toro, una ovella i un porc (Museu del Louvre)
  • 10. ● Auspicis (auspicia): Era un tipus dendevinació per mitjà de la qual els roman miraven si els déus donaven o negaven el seu consentiment a una acció que estava a punt diniciar- se. Es podien prendre de diverses maneres: obsevant el vol dels ocells, el comportament de les gallines sagrades, fenòmens naturals (trons, rajos, etc). Generalment la seva vali- desa caducava en un dia. Qualsevol individu podia prendre els auspicis per a afers pri- vats; per als assumptes públics (eleccions, nomenaments, campanyes militars, etc) els àugurs neren els encarregats. Àugur prenent els Els auspicis apareixen ja al mite de la fundació de Roma: auspicis amb el lituus. Ròmul i Rem van consultar-los per decidir qui dels dos havia de dirigir la fundació de la ciutat.
  • 11. 2.3 Llocs de culteLa paraula llatina templum fa referència a qualsevol espai sagrat: una roca, un solar, un altar.Els edificis que nosaltres coneixem com a temples eren anomenats aedes, i seguien un modeladoptat dels etruscos. Els aedes més antics es van construir de fusta i més endavant de maó;no va ser fins a lèpoca imperial quan es va estendre lús del marbre. Els aedes servien nomésper allotjar lestàtua de la divinitats i les cerimònies se celebraven a lexterior, en un petit altar(ara); alguns altars eren estructures més complexes i semblaven petits temples.El Panteó dAdrià, exemple de temple Ara de Mart i Venus LAra Pacis (altar de la Pau) monumental dèpoca imperial. construït en temps dAugust.
  • 12. 2.4 FestivalsEl calendari romà incloïa diversos dies dedicats al culte dalguna divinitat; eren les anome-nades feriae. En aquests dies no només es venerava el déu corresponent sinó que també esprohibien els actes públic com comicis i judicis. Alguns festivals tenien una data fixa en elcalendari; altres se celebraven en una època concreta però la data variava cada any segonsels càlculs dels pontífexs. Alguns eren celebrats una sola vegada amb motiu dun esdeveni-ment important (victòria militar, desastre natural, etc). Alguns del festivals més importantsNom Data En honor aParentalia 13 a 22 de febrer els avantpassatsLiberalia 17 de març Líber Les saturnalis (Saturnalia) foren una festa romana dedicada al deu Saturn, que se celebrava cada any el dia 17 de desembre.Els habitants del Laci atribuïen a Saturn la introducció de lagricultura i les arts de la vida civilitzada. La festa es feia prop del inici de lhivern quan les feines del camp ja shavien acabat; fou celebrada antigament per les poblacions rústiques i mentre durava no es podien fer negocis, les corts deCeralia 12 a 19 dabril Ceres justícia estaven tancades, les escoles tenien vacances, i començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat. Fins i tot els esclaus gaudien dalgunes llicències i podien vestir com persones lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos.Amb el temps es vaVestalia 7 a 15 de juny Vesta estendre a la ciutat i va esdevenir una festa molt popular. Els edils organitzaven distraccions. Les celebracions tenien certes similituds al modern carnaval (per exemple lelecció dun rei) i al Nadal. Consta que ja se celebrava ocasionalment en temps de Tul·li Hostili però no fou establerta formalment fins al consolat de Aule Semproni i Marc Minuci Augurí el 497 aC.Saturnalia 17 a 23 de desembre SaturnCompitalia desembre-gener els lares compitales Fresc pompeià amb la representació dun festival religiós (possiblement les compitalia)
  • 13. 3. DIVINITATS3.1 Els númens i els déus indigetesEn els primers temps els romans veneraven els númens (numina), esperits de la natura que notenien imatges ni temples. A partir dels númens més importants es van desevolupar els déuspròpiament romans, el anomenats déus indigetes. La majoria eren déus vinculats al cultiudels camps, lògic si recordem que el poble romà era originàriament un poble dagricultors. Elmés important de tots era Júpiter, déu del cel i de la pluja. Déus indigetes més importants Nom Àrea dinfluència Saturn – Les llavors Pomona – Els fruits i els arbres Líber – La vinya i el vi Flora – Les flors. Vertumne – Les estacions de lany. Silvà – Els boscos. Flora Vertumne i Pomona (L. Giordano) (Kaiser van Everdingen, Getty Center)
  • 14. 3.2 Les tríadesEls romans van heretar dels indoeuropeus el costum dorganitzar les divinitats més impor-tants en grups de tres. Així Júpiter va ser unit a Mart i Quirí per formar la tríada capitolina.Sota el domini dels reis etruscos aquesta tríada va ser substituïda per una altra formada perJúpiter, Juno i Minerva. La tríada Capitolina tenia el temple al cim del Capitoli, el turó mésalt de Roma. Per la seva banda els plebeus, a qui estava vedat el culte oficial, veneraven unatríada pròpia, formada per Ceres, Líber i Líbera. Tarquini consagra el Capitoli Tríada Capitolina: Minerva, Júpiter i Juno (Bonaccors) (Museu de Palestrina) Marc Aureli ofereix un sacrifici davant del temple del Capitoli.
  • 15. 3.3 Els déus grecorromansA partir de la conquesta de les colòniques gregues del sud dItàlia es va iniciar una paulatinahel·lenització de la religió romana, que es va accelerar després de la conquesta de Grècia alsegle IIaC: Es van introduir déus grecs (Asclepi, Hèrcules, Apol·lo, etc) però altres van seridentificats amb els antics déus romans i en van adoptar la forma i els atributs: Júpiter va serassimilat a Zeus; Mart, a Ares; Minerva, a Atena, etc. Així quan un poeta romà volia referirun mite grec ho feia posant als déus els noms dels seus anàlegs romans. Déus grecorromansGrec – Romà Grec – RomàZeus – Júpiter Atena – Minerva En la mitologia romana Júpiter (Iuppiter en llatí) és el déu suprem del cel, cap del panteó i déu del llamp. Segons els mites, Júpiter va negociar els principis de la religió romana, entre ells els sacrificis, amb Numa Pompilius, el segon rei de Roma.La seva figura evolucionà a partir del mem dePosidó – Neptú Àrtemis – Diana Dyeus havent estat molt influenciat per Zeus. L’element més representatiu d’aquest déu és el llamp; el seu animal sagrat, làguila, que es va convertir en un dels símbols més comuns als exercits romans i el seu arbre, el roure. Era el líder de la primera tríada capitolina, amb Mart (mitologia) i Quirí, i en la segona era el principal protector de l’Estat, amb Minerva i Juno. El seu equivalent grecHera – Juno Apol·lo – Febus era Zeus. En la mitologia influenciada pels grecs, Júpiter és germà de Neptú i Plutó, amb qui es va repartir les tres parts del món: el cel, el mar i l’Inframón. De vegades també se l’associava ‘’’ Diespiter’’’ el déu itàlic del cel. El seu equivalent en mitologia etrusca és ‘’’Tinia’’’.Demèter – Ceres Hermes – MercuriHades – Dis Pater Dionís – Líber Venus Apol·loHèstia – Vesta Hefest – VulcàAfrodita – Venus Ares – Mart Minerva Mercurí
  • 16. 3.4 Els déus domèsticsA la religió oficial i pública de la ciutat shi sumava un culte familiar que se celebrava en el side la llar. Cada família tenia els seus propis déus als quals es retia culte al larari (lararium),un petit altar situat a latri de la casa; els rituals, als qual assistia tota la família, incloent-hi elsesclaus, eren presidits pel pater familias. Aquests déus eren els següents: ● Els lars (lares): Protectors de la llar i de la família. ● Els penats (penates): Protectors del rebost (penus). ● Els manes (manes): Les ànimes dels familiars difunts. ● Els genis (genii): Esperits protectors dels membres de la família. Estatueta dun lar Apol·lo amb el corn de labundància. Pintura pompeiana en què hi ha representat un genius domèstic amb aspecte de serp. Larari duna domus de Pompeia
  • 17. 3.5 Els déus extrangersDes de linici de la història de Roma els romans van estar oberts a ladopció de déus delspobles veïns: els etruscos (Minerva, Mercurí), els grecs (Hèrcules, Apol·lo). A mesura quelImperi va ampliar les fronteres i es va entrar en contacte amb noves cultures aquesta ten-dència va augmentar. Així, en època imperial van tenir molta acceptació els cultes a divinitatsorientals com la frígia Cibeles, legípcia Isis i el persa Mitra, molt venerat entre els soldats. Estàtua de Cibeles Mitra matant el toro Isis (Museus Capitolins)(Glyptothek, Copenhaguen) (Britsh Museum)
  • 18. 3.6 LemperadorAmb larribada de lImperi els romans van començar a retre culte diví als emperadors. Cèsar iAugust van ser divinitzats pel Sènat quan van morir, i després dells molts altres emperadorsvan rebre aquest honor: Claudi, Vespasià, Trajà, etc. També els seus familiars podien esdeve-nir divinitats: Adrià va instaurar el culte a la seva sogra Matídia. Aquests emperadorsdisposaven de temples i altars en honor seu i sacerdots propis: A Tàrraco un dels càrrecssacerdotals més destacat era el sacerdot dAugust (flamen Augusti). El culte imperial teniauna important vessant política: La veneració dun emperador assegurava el poder dels seussuccessors; per això molts emperadors es van interessar per estendrel. Temple de lemperador Antoní Estàtua de lemperador Claudi Moneda amb imatge del temple al fòrum de Roma representat com el déu Júpiter dAugust a Tàrraco (Tarragona)