CULTURA                                       CARTES DE PROPQUADERN. DIJOUS, 26 DE GENER DE 2012, NÚM. 581                ...
2 .CULTURA                                                                                                                ...
QUADERN Dijous 26 de gener de 2012                                                                                        ...
4 .ÚLTIMA                                                                                                                 ...
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

"Del blau de les Rotes als neons de Xangai"

187

Published on

Articles publicat a l'edició valenciana del suplement cultural "Quadern" del diari El País.

Published in: Career
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
187
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

"Del blau de les Rotes als neons de Xangai"

  1. 1. CULTURA CARTES DE PROPQUADERN. DIJOUS, 26 DE GENER DE 2012, NÚM. 581 Del blau de les Rotes als neons de Xangai Pàgines 2 i 3 Llorente, un poeta en el temps Pàgina 4Joan Castejón domina molt bé l’anatomia humana.ESTUDIS D’ART JOAN CASTEJÓNEn la falda del MontgóText MARTÍ DOMÍNGUEZ Fotografia JESÚS CÍSCAR "Vaig nàixer a Elx, a les tanya es torna impressionant, de cossos, de nus, de matèria hu- unió de la terra amb la mar, la fúria dels elements. Mentre par- muntanyes, d’uns pares que havien perdut la guerra. Però a pesar de fins i tot una mica angoixant. En- mana. Tota exageració és censu- millor mostra del Montgó: les for- lem, al nostre voltant s’acumu- ‘todos los vientos y mareas’, i a cara no he baixat del cotxe i ja li rable, i dir que Joan Castejón és mes erosionades de la pedra de len els retrats de Miguel Hernán- saber per què, havia de ser pintor". estic preguntant sobre la mun- possiblement el pintor espanyol la muntanya amb l’erosió mari- dez, fruit de la seua darrera . Joan Castejón. Nota biogràfica tanya, sobre com la viu, si hi pas- que millor domina a hores d’ara na del còdol”. Em sembla una exposició, fitant-nos des de tots manuscrita. seja, si ha figurat en la seua obra. l’anatomia humana pot semblar els angles. Li pregunte si el seu. Castejón, un home cepat i me- un excés, però no ho és. Sempre interés prové del recent home-U n colp arribats a Dénia, nut, espontani i alhora una mica l’he admirat per la potència La seua relació amb natge. Diu que no, que la seua enfilem pel carrer de la tímid (al capdavall no em coneix d’aquells homes i dones, una me- relació amb Miguel Hernández Penya de l’Àguila, i des- gaire, ni sap quines són les na de Crisòstom Martínez dels Miguel Hernández ve ve d’antic, quan va començar aprés de passar el carrer d’Eurípi- meues manies), respon amb una nostres dies. I ara per fi el tinc a de quan va començar llegir-lo a la presó, l’any 1967.des, Joan Castejón ens assenyala certa indiferència, sobtat del mà, i per a sorpresa seua he co- —Quant de temps hi estigue-la casa on viu i té el taller. És un meu interés: “Sí, n’he fet una es- mençat l’entrevista preguntant- a llegir-lo a la presó res tancat?xalet d’aspecte vagament eivis- cultura abstracta. Va ser inevita- li per la muntanya. “També he —Tres anys.senc, dels molts que varen proli- ble!”. Entrem en la casa, i baixem fet açò sobre el Montgó” em diu —Tres anys!ferar durant els anys setanta i a un semisoterrani, on estan els portant-me una escultura de idea bonica i original, dues for- —Sí, els feixistes no anavenvuitanta per aquells topants. En seus dominis, la seua “closca de bronze, que representa unes for- mes d’abrasió totalment dife- amb bromes.la falda del Montgó, la presència caragol”. Allí s’acumulen els qua- mes geològiques torturades amb rents, produint resultats del tot bromes.de la cresta granítica de la mun- dres, i en especial aquella galeria un còdol de platja daurat. “És la distints, i tots conseqüència de la Passa a les pàgines 2 i 3 va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mat i peix cru en un sopar informal, em bla que els meus cognoms no m’ho per-PUNT DE MIRA mig alemany; i un jueu complet”. L’inte- va preguntar si era espanyol. “No ho tinc meten-, diguera que la meua pàtria és la rrogador, que era Günter Grass, sembla molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu llengua catalana, i el meu país el PaísSer això, i allò que va quedar molt satisfet amb la res- posta. Però el crític, passats els anys, re- país mana Franco”. “Ah”, interpretà el col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més Valencià, i que la meua nació cultural pot ser una cosa i la política, una altra, cordava que, d’aquella bella frase de múl- o menys”, vaig haver d’afegir: “sóc de no sé si la combinació seria massa com-Joan F. Mira tiples identitats, ni una sola paraula era València”. Marcel Reich (el Ranicki li’l plicada. “Ser” alhora això i allò, i potser certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai van afegir a Polònia després de la gue- allò altre, pot resultar difícil, però tam-A l principi del relat autobiogràfic La no vaig ser mig alemany... I tampoc no rra) era, en efecte, un jueu polonés, edu- bé, sovint, és més entretingut. A mi, que meua vida, el gran crític Marcel vaig ser en tota la vida un jueu complet”. cat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, fa tants anys que cavil·le sobre aquesta Reich-Ranicki explica que en una Ser coses diferents, complementàries i salvat miraculosament de l’extermini, i matèria volàtil (des d’una mica abans dereunió se li va acostar un escriptor i li afegides, és una mica complicat. Fa mol- retornat a Alemanya per pròpia volun- Nosaltres els valencians, de la pu-preguntà: “Però, vejam, què és vostè en ts anys, devia ser a la primeria dels setan- tat. Hi tornà perquè, segons afirma ell blicació del qual enguany farà mig se-realitat, polonès, alemany, o què?”. Les ta, jo em trobava a Noruega, en una reu- mateix, la seua pàtria verdadera és la gle), m’hauria resultat més simple serparaules “o què” al·ludien, evidentment, nió internacional d’antropòlegs, i un col·- literatura alemanya. Ara, si jo, que ja només una cosa. Més simple sí, peròa una tercera realitat. La resposta, diu, lega francés, mentre menjàvem peix fu- m’he llevat la fantasia de ser jueu -sem- més avorrit.
  2. 2. 2 .CULTURA QUADERN Dijous 26 de gener de 2012 Dibuixa meravellosament!". Pen-Un dibuix se en Moisés, a qui també admi- re, i en l’alegria que tindrà quan s’assabente que un dibuixant com Castejón té aquesta opinióprodigiós tan entusiasta de la seua obra. Joan ens pregunta si el volem fotografiar dibuixant. Jo he sentit a parlar de la seua particular ma-Castejón empra una cera i fa servir el polze nera de fer-ho, emprant una cera Manley i fent servir el dit polze com a estri. A més a més, per You- tube circula un vídeo en què se’lVe de la pàgina 1 ra rotundament. "No sóc una Ga- veu dibuixant una cara renaixen-“Va a ser a causa d’una mani- la! Joan i jo som totalment dife- tista, amb la música de Tous lesfestació, l’any 1966. Un policia, rents, i potser per això ens duem matins du monde sonant de fons.vestit de paisà, estava pegant al tan bé" afig. Li faig veure que, en- Li diem que sí i Castejón s’hi po-pintor Monjalés, i jo el vaig defen- tre els pintors que conec, la fa- sa, mentre Jesús comença a foto-sar... Em varen caure tres anys! mília es manté quasi sempre a grafiar compulsivament: inicia elAixí, sense esperar-m’ho. Em va part, no és protagonista en l’obra, dibuix per l’ull esquerre, s’allargatrencar per la meitat: acabava com passa amb Joan Castejón. “A al nas, després passa a l’ull dret...d’inaugurar una exposició a la ga- ell li naix", diu, “això és l’impor- Constantment pren el color de laleria Mateu de València, i estava tant... Tots posem per a ell, Ar- cera, i amb el capciró del dit grosa punt d’entrar en Belles Arts. minda, el seu marit, la nostra l’escampa, prodigiosament. Mi-Pensa que abans havia hagut de néta...”. Però els retrats de Paca rant-lo he recordat el vídeo, i latraure’m el batxiller, i molt peno- són especialment abundants en música interpretada per Jordisament: des de tretze anys treba- l’obra del marit, rere allò hi ha Savall. I de sobte he pensat quellava en una fàbrica de sabates una relació vital fecunda i podero- l’art és això, alguna cosa tan inex-d’Elx. La presó va significar el fi- sa. plicable com una nota de viola denal d’aquell somni, o com jo sem- Es fa un silenci. Joan l’aprofita gamba interpretada pel mag depre dic, la presó fou la meua aca- per a puntualitzar una mica. “Les Savall o un traç de cera sobre undèmia. Vaig fer més de mil re- opinions de Paca i d’Arminda són paper traçat pel dit de Castejón.trats dels reclusos, i no vaig per- fonamentals per a mi. El seu crite- He sentit una profunda emoció idre massa el temps!”. Busca un també Jesús, que disparava totesquadre i em mostra quatre di- les fotografies del món per nobuixos d’unes cares dures, esquer- “Vaig fer més de mil deixar cap moviment sense fixar.pes, olivàcies. “Eren tots xoriços, La màgia de veure aparéixer unlladres de mala mort, però al fi- retrats dels reclusos, i rostre sobre un full blanc potsernal feien cua perquè jo els retrata- no vaig perdre massa és una de les coses més innata-ra... De primer vaig estar a Misla- ment emocionants de la naturale-ta, en la Modelo, després a Terol, el temps!” sa humana. I he pensat en aquelli finalment vaig demanar el lloc adolescent de tretze anys que fa-més lluny, i m’enviaren a les bricava sabates i que ho va aban-Canàries”. De sobte, rebla amb Els retrats de Paca donar tot per dedicar-se a pintar,un somriure irònic, mostrant són especialment i com malgrat la presó, la perse-unes dents petites: “I saps què és cució política posterior, i totes lesel més curiós? Que mai Monjalés abundants en lobra dificultats, va aconseguir fer reali-m’ha comentat res sobre això, és del marit tat el seu somni, i, com diriacom si no se n’haguera assaben- Castejón, amb la seua esposa, Paca Galván. Goethe, ser un home.tat!”. “Així estalvies pinzells!” apun- Entra la seua dona, Paca Gal- ri és el que més respecte”. Paca rada i l’entropia és gran, però ple- la seua mort ens va sorprendre i ta Jesús. Paca riu i Joan se sentván. Li dic que m’alegre molt de riu i assegura que això ho diu per- na de vivències. Fotografies, ve- doldre a tots. Joan em manifesta feliç. I per un moment tenim laconéixer-la, que ella i la seua filla què és davant... "No, no..." replica lles quadribarrades, banderes re- la seua admiració per la seua sensació que podríem estar ambArminda són molt presents en el pintor. “Ens influïm mútua- publicanes amb algun lema, car- obra: "Potser ell i Arcadi Blasco ells indefinidament, raonant i en-l’obra del seu marit i que sentia ment, és una simbiosi natural, i tells d’exposicions, figures de siguen les dues persones que més raonant sobre el Montgó, sobre elcuriositat. Paca riu espon- és lògic que siga així”. Li pregun- fang de les seues escultures... En he admirat, com a artistes". Li paisatgisme, sobre la repressiótàniament, i de seguida es mostra te fins a quin punt l’estudi el re- canvi, “dalt” regna l’ordre i la pul- pregunte per altres noms que li franquista, sobre el País Valencià,pròxima i amable. La seua presenta d’alguna manera: critud més absoluta. hagen influït i dubta, es queda en sobre la mar i sobre Dénia...presència introdueix un contra- “S’aprén molt de la persona en el Al costat del cavallet en què blanc. Finalment em diu: "Veláz- “M’han nomenat fill adoptiu depunt interessant a la conversa. seu medi... De vegades vas al ta- treballa té, sobre una peanya, el quez! Ha estat l’impacte més Dénia” confessa amb un somriu-"La vaig conéixer a les Canàries" ller d’un pintor i penses que és bust del pintor Salvador Soria. gran de la meua vida, quan molt re, a l’eixida de casa. “Un motiudiu ara Castejón. "Treballava en tot el contrari de com te l’imagi- Amb els seus mostatxos de gaulo- jovenet el vaig veure a El Prado... més, Joan, perquè pintes eluna galeria d’art i... És l’únic bo naves! Jo sóc caòtic, i com diu is, com si fóra una mena de De valencians, també m’agrada Montgó!” li propose. I allò li sem-que vaig traure de la presó!". Pa- Paca acumule objectes sense sa- Vercingetòrix que el vigila. Co- molt Artur Heras, el primer Joan bla ara molt més plausible. El mi-ca riu, i li pregunte fins a quin ber per a què poden servir... mente que va morir abans que el Genovés, el meu amic Díaz Azo- ra —vet-lo, solemne i grandiós, so-punt ha influït en l’obra del ma- Aquest és el meu cau i ací mane poguérem entrevistar, que ja ha- rín, i entre els joves apunta bre els nostres caps— i no em diurit. "Gens absolutament!" assegu- jo. Dalt, mana ella”. Faig una mi- víem aparaulat la cita, però que aquest nom: Moisés Mahiques. que no.Del blau de les Rotes als neons de XangaiEl fotògraf de Dénia Xepo W.S. participa en un projecte internacional a la Xina Swatch i la beca —entre tres i sis ta de la gent, encara que jo com- D’una banda, “la realització d’unLCÈSAR PALAZUELOS a bandera comunista de mesos de durada— consisteix en partisc més temps amb els artis- diari fotogràfic del dia a dia dels la Xina oneja a glops de el pagament de l’allotjament i el tes a la vesprada i a la nit", conta artistes amb qui coincideix a l’ho- Moët-Chandon a la terras- desdejuni, així com també els el fotògraf. A l’hora de dinar "em tel”. I, de l’altra, també té en mar-sa del SAPH. Són les sigles del vols d’anada i tornada. carregue la motxilla i la càmera xa un projecte que consisteix aSwatch Art Peace Hotel, un esta- Els pisos segon i tercer allot- al coll i me’n vaig a voltar per la “ensenyar xiquets que viuen a ba-bliment hostaler luxós situat a gen dèsset habitacions i dèsset ciutat" de la qual destaca que "és rris que seran destruïts o trans-The Bund (El moll) de Xangai, al ateliers dissenyats perquè els ar- molt contemporània i cap dia no formats a construir-se les seuesqual va arribar fa uns quants tistes puguen crear. El projecte és igual que l’altre". Xepo, acostu- pròpies càmeres estenopeiquesmesos Xepo W.S., un jove està concebut com una simbiosi mat al blau de Les Rotes de sa amb capses de galetes perquè pu-fotògraf valencià (Dénia, 1980), entre la Cité Internationale des casa de Dénia, el sorprén "com guen documentar els paisatgesdesprés d’haver estat escollit per Arts de París i l’Hotel Chelsea de els encisen els llums de neons, que desapareixeran per sem-un jurat amb membres tan gla- Nova York, tot buscant les sinèr- als xinesos". pre”. Xangai cavalca desbocada po W. S. ha construït a l’hotelmurosos com l’actor George gies entre els artistes. Els artistes han de lliurar una sobre el llom d’una altra bambo- una habitació fosca on poder re-Clooney i l’empresari François Pi- A la tercera planta hi ha el peça artística a la fi de l’estada lla immobiliària “i la idea busca velar les fotografies.nault. El "Programa d’artistes" menjador. "Ens hi trobem cada com a contraprestació per haver que ells mateixos siguen capaços La prova de les sinergies en-—arribats d’arreu del món— està matí quan esmorzem; intercan- rebut la beca. La feina de Xepo de valorar allò que tenen al seu tre els creadors són les col·labora-patrocinat pel grup rellotger suís vie algunes paraules amb la res- està encaminada en dos sentits. voltant”. Per a fer-ho possible, Xe- cions de Xepo amb dos d’ells.
  3. 3. QUADERN Dijous 26 de gener de 2012 CULTURA. 3NOTES DE CAMBRAEl llopManuel el contrari: parla deBaixauli la veritat, d’aquella veritat que pareix im-A l terrat de ca- possible mentre sa, assegut en seus en una hamaca una hamaca sota el sol i que co-sota el sol amable de mença a esdevenirl’hivern, acabe de lle- versemblant quan,gir La carretera, de pel motiu que siga,Cormac McCarthy. et quedes unes horesDesolat per la sense electricitat o El dissenyador Enric Satué. / joan sánchezhistòria i pel seu es- sense aigua. Davantcenari gris, de sutge d’una catàstrofe A MANERA DE TASCÓi cendra, em pregun- mundial, ens po-te com és possible saríem d’acord per aque l’home arribe auna tal degradació organitzar-nos i tre- ballar a fi de minimit- Cròniques de disseny?moral i es convertis- zar-ne els efectes, o Vicent Alonsoca en un llop per a si actuaríem com rela-mateix. Al cap de ta McCarthy, tots Hpocs minuts, ja dins contra tots i campe o diré de bon comença- dar impresa en un tovalló. O so-de casa, m’assabente qui puga?... Deixem- ment: l’atractiu del llibre bre el fons negre de la mar de Sif-per la ràdio de l’en- ho córrer, no fem ma- que Enric Satué ha publi- nos, la figura d’Evangelias, tibadafonsament en aigües la sang. Ja ho afron- cat fa uns mesos (Cròniques de dis- i ingràvida, ballant sirtaki, en unaitalianes d’un enor- tarem si és inevita- seny amb gust de menta, vainilla o coreografia que podríem rastre-me creuer, el Costa ble. O millor: actuem xocolata, Tres i Quatre, 2011) té jar en els treballs posteriors d’unConcordia. Escolte ja perquè no siga molt a veure amb l’actitud cultu- Satué deutor d’una cultura huma-testimoniatges d’al- mai inevitable, sent ral que sustenta tota la seua aven- nista que se’ns apareix per qualse-guns supervivents: radicalment civilit- tura artística, ara més literària vol racó del llibre. No importa siun tall de llum en- zats, solidaris, al- que mai. En uns temps en què la l’arquitectura de les parts —setzemig del sopar, els truistes, bandejant dèria per l’especialització ha en total, i de lectura autònoma-plats que cauen per l’egoisme exacerbat deixat fins i tot de justificar-se a repeteix procediments o fins i totterra, el caos, la por que és, a llarg termi- partir de la impossibilitat del co- esquemes de recursos narratius ii, tot seguit, la gue- ni, suïcida. Hi ha neixement global, de manera que lingüístics. Em sembla que larra. Davant la manca tants indicis que alguns ja la consideren l’únic co- substància de la proposta té més ad’informació i ajut, anuncien els pitjors neixement possible, s’agraeix en- veure amb les interferències en-els passatgers bus- escenaris! L’anècdo- sopegar amb qui, des d’una parcel- tre la biografia i el disseny gràfic,quen, desesperats, ta del Costa Concor- la de l’art, escriu un llibre que es entre aquest viatger a Grècia i elsuna escapatòria. Col- dia, per exemple. El fonamenta en la interconnexió de milers de pictogrames amb quèzades, crits, espen- llop està dins de no- pràcticament totes les manifesta- l’art grec era capaç de tractartes... A pastar fang la saltres, tancat en cions de la cultura artística. Novel- “amb la mateixa gràcia i precisiócivilitat, la solidari- una gàbia: la de la la, assaig, poesia, pintura, música, un Àiax heroic carregant a collibètat, l’altruisme. Cam- cultura, les conven- disseny, història de l’art, cinema, el cadàver de Telèmac o una vul-pe qui puga. I els pri- cions socials i la hipo- etc., es donen cita en aquest con- gar fel·lació”, entre l’amant de lamers a alçar el vol cresia. No el posem a junt que Satué proposa com una música de Bach o Scarlatti i la vo-són, curiosament, prova. Quan un im- mena de retaule vastíssim de la luntat de construir "un llenguatgeels membres de la previst, o una situa- seua memòria. Més encara: ho fa tonal-visual complet", o entre eltripulació, qui se su- ció massa degrada- presentant-nos la creació artísticaposa que haurien de guiar el sal- Carthy: després d’una ca- da, han obert la porta de la com si fóra una conseqüència ine-vament. Deu ser una experièn- tàstrofe global, la Terra esdevé gàbia, els resultats han estat de- vitable, i desitjada, de la mateixa Satué és deutor d’unacia terrible, veure que la gent un lloc desert, inhòspit, on res vastadors. Torne a eixir al terrat biografia, de manera que els parti-amb qui comparteixes un viatge no es mou, llevat de les cendres de casa, un núvol ha tapat el sol. daris de la substància carnal de cultura humanista quede plaer se’t fa, de sobte, enemi- que arrossega el vent gèlid; un A l’edifici del costat hi ha la les emocions tenen en aquesta se’ns apareix perga. És nou, això? La història en pare i un fill fugen cap al sud, veïna recollint roba estesa. Em pintura a trossos d’una vida dedi-va plena, d’exemples en què l’ho- amb només una pistola per de- saluda i somriu. Sempre cada per complet i amb passió al qualsevol racó del llibreme ha sigut un llop per a l’ho- fensar-se de les bandes violen- somriu. Un somrís que trans- disseny gràfic un exemple esplèn-me. Auschwitz n’és el cim més tes que sotgen el camí... No en- met optimisme i respecte. Déu did.alt i vergonyant, d’aquesta inhu- tre en detalls escabrosos. Diré, me’n guarde de trobar-me-la da- Sens dubte, l’afirmació de Mo- cinèfil i el Godard com a fontmanitat, però la serralada no té això sí, que no és una lectura vant dins d’un creuer que s’en- holy-Nagy, segons la qual “ser dis- d’inspiració “que no deixava de ra-límit. La carretera, Cormac Mc- d’aventures ni d’evasió, sinó tot fonsa. senyador no és una professió, jar”. Tot plegat, per cert, una etio- sinó una actitud”, que Satué cita i logia de la inspiració que, sense proposa com un dels motors del rebutjar-lo, no té res a veure amb seu treball, se’ns presenta farcida el domini d’un petit territori de la Amb el dibuixant alemany “de raons sentimentals”, és a dir, realitat artística, sinó més aviat Franz Burkhardt (Wolfenbüttel, precisada des de l’òptica inevita- amb la convicció que sense els lli- 1966) acaba de publicar el llibre ble del lligam vital, i emotiu, de gams que la cultura estableix en- Xie, Xie (Moltes gràcies). "Un ob- l’experiència artística. Tres viat- tre territoris aparentment allun- jecte de poesia visual més que ges a Grècia, per exemple, que yats, la creació sempre és menys un llibre" en el qual "es reflec- se’ns resumeixen en set "experièn- efectiva perquè és menys huma- teixen els instints bàsics de l’és- cies vitals" que donen compte del na. ser humà en el sentit universal i tot, del llibre, en la mesura que I per si cap lector subratlla les també en el sentit particular de mostren sense pal·liatius aquest aventures eròtiques que traves- la ciutat de Xangai". Mentre que supòsit imprescindible de la sen el text amb una certa insistèn- amb l’artista nord-americana submissió de les idees artístiques cia, propose tenir en compte la Kathryn Gohmert (Texas, 1983) a la temporalitat, és a dir, als fets, distinció entre les que se’n van ha realitzat una sèrie de vídeos a la realitat, sense renunciar per per vies viscontinianes, més de pintures ràpides sobre vidre això a una perfecció que té més a etèries i deliqüescents, i les que en diferents indrets de la ciutat. veure amb l’esforç, amb l’intent, tenen un aire estellesià realment Un treball que també han expo- que no amb la troballa definitiva. envejable. És a dir, em quede amb sat en una galeria de la ciutat. Amb Nikos Kazantzakis i el seu la cosina del capítol 13, d’una fa- Amb tot, encara que Xepo Crist de nou crucificat com a teló mília puritana i laica amb ideals considera l’experiència "molt de fons, mentre els vilatans beuen republicans, que culejava dins enriquidora" des del punt de vis- infusió de sàlvia, fumen el narguil una faldilla de tub a la manera deDues imatges del ta artístic, té molt clar també i juguen a les dames o als escacs, Hollywood. Al capdavall, no calfotògraf Xepo W. que al mes de març serà "temps dos amics busquen el disseny ser dissenyador gràfic per a enten-S. a Xangai. de tancar aquest cicle i co- ideal d’una etiqueta de vi. I és, fi- dre Max Ernst quan afirmava que mençar un altre viatge, però al nalment, l’atzar qui deixa caure “s’aprén més de la nuesa d’una País Valencià"; vora el blau i damunt la taula l’esbós decisiu, la dona que de les lliçons d’un lluny dels neons. rotllana de l’ampolla que va que- filòsof”.
  4. 4. 4 .ÚLTIMA QUADERN Dijous 26 de gener de 2012CARTES DE PROP DISSIDÈNCIESUn poeta en el temps L’indret mésEnric Sòria llunyà E. Cerdán TatoL ’Acadèmia Valenciana de un crític agut, i per això interes- cent Calvo-Acacio, qui postula literàries i el to s’endureix molt. A la Llengua acaba de pu- sa el que té a dir sobre aquest que el nostre poeta era, sobre- Ara, Llorente és el culpable —i quell lloc me’l va assenyalar una blicar un volum pa- “capitán de la escasa hueste va- tot, un romàntic tardà; d’un ro- ja no l’ambigua excepció— del xica que havia preparat per arençós sobre Teodor Llorente, lenciana” que era el patriarca manticisme sotmés a una doble raquitisme estèril de la nostra opositar a Magisteri Nacional ipatriarca de la Renaixença, que de la Renaixença. Yxart esbossa atenuació. En primer lloc, la Renaixença. Per a Ricard Blas- que casualment em vaig trobar a la Ro-ha coordinat el professor Ra- amb un sol traç els llocs co- pulcra elegància de la forma co, el seu va ser un cas de mana, un any després. Contemplant unfael Roca. El llibre és el catàleg muns sobre la lírica de Lloren- —Llorente no podia evitar ser "perduració nociva" d’un caci- fons de muntanyes, un capvespre d’oc-d’una exposició llorentina, amb te que s’aniran reiterant durant refinat—, però també la volun- cat retrògrad i aberrant. Amb tubre, va apuntar amb l’índex la partmotiu del centenari de la seua un segle llarg: la plasticitat tat d’eludir l’exageració, el fata- aquest demolidor panorama, més fosca i probablement més escabro-mort. Aquest catàleg inclou suau, la riquesa verbal, la cultu- lisme, la cosa delirant i tumul- contrasten dos articles de Jo- sa de l’horitzó feréstec i em va dir queuna nodrida antologia històrica ra eufònica de la frase, afí al Se- tuosa del romanticisme ple. Per sep Piera i de Lluís Aracil. El per allà tenia la seua plaça, en propie-de textos sobre Llorente, des gle d’Or castellà. En un vers de a Calvo, per tant, Llorente era primer proposa una relectura tat, en una escola remota, rural i inquie-del 1877 fins ara. Hi ha molta La barraca —una referència a un romàntic sentimental, con- simbòlica del paisatgisme llo- tant. “En la classe, et geles”, va comen-faramalla laudatòria —i Flora— ensuma el llevat clàssic tingut, ple d’un lirisme rentí que en valore l’art verbal. tar, amb un lleuger somriure. Fa qua-acusatòria— sobre l’insigne va- de fons, el paganisme blana- lamartinià matisat per un pro- El segon analitza des del punt ranta anys, els xics d’aquelles munta-te en el recull, però també co- ment sensual que Llorente sa- vista sociolingüístic el poema nyes ho aprenien, allà dalt. Hui, ho apre-ses interessants. Per exemple, bia conjugar amb la seua catoli- “Mal ensomni” i subratlla el ta- nen, al nivell de la mar o a la serra, elsels textos antologats repeteixen citat mediterrània. Un compo- Llorente és lent i la lucidesa del patriarca, nostres escolars i alumnes d’Educacióque el que inspirà al bo de don nent introbable en la poesia qualitats que llavors no li apre- Secundària. Aprenen que la lletra, ambTeodor la peculiar idea de fer coetània del Principat (els cata- “un romàntic ciava gaire gent. fred entra. I la Generalitat generosa-versos en valencià va ser la lec- lans, sempre tan adustos). sense crits”, ha dit Dels anys 80 cap ací, els co- ment els ofereix beques a baixa tempe-tura, el 1857, d’El gaiter de Llo- Yxart és un lector molt fi. mentaris solen ser ponderats i ratura. Si els seus pares —o molts d’ells—bregat de Rubió i Ors, i les con- No és fi, precisament, l’arti- Manuel J. Ardit informats. Ho són la revisió de van saber que la lletra entrava ambverses, el 1858, amb Marian cle que dedica Vicent Blasco a la Renaixença d’Eduard Verger, sang, els xiquets i els adolescents valen-Aguiló. Però Roca ens cians n’aprenen ara tremolant de fred,recorda en el pròleg que en l’aula, i segurament gràcies al bala-el seu primer poema en fiament -i no sols al balafiament- de cer-català és de 1855 —i que ts personatges. La història va escrivint-cita Ausias March—, i la se i les línies van adreçant-se, molt acronologia falla estrepi- pesar dels que no ho volgueren així,tosament. La peculiar com jo vaig escriure la breu històriaidea tenia precedents va- d’una escola, en el lloc més llunyà quelencians, i hem de con- puga un imaginar-se. La vaig escriurecloure que, a Llorente, en l’oficina d’un magatzem de gra, d’unaquest ferment local de- poble entranyable, a l’inici del setem-gué inspirar-lo abans. bre de fa molts anys, entre l’estridència D’altra banda, els tex- de les xitxarres i les veus de pedrapi-tos ens il·lustren molt so- quers i marbristes. Història breu i deso-bre els canvis en la ladora, encara que amb moltavaloració de Llorente i anticipació, segons veig. Quin menys-també en els gustos, la preu per l’ensenyament públic elmanera d’escriure i la d’aquells figurants. L’alcalde no estavaperspectiva analítica al per a rebre el nou professor destinat allarg del temps. La pro- una pedania perduda en les anfractuosi-sa convencional del se- Exposició dedicada a Teodor Llorente al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. tania castro tats de la serralada; el guàrdia munici-gle XIX s’ha fet quasi il·- pal i el secretari de l’ajuntament tam-legible a hores d’ara. poc recordaven per on quedava, "PerPer això, quan ens trobem amb Llorente —tot i que eren fund classicisme d’esperit, atra- els raonables escrits de Rafael allà dalt, que sé jo": ni tan sols el vellun escriptor de veritat, destaca amics— el 1898. Blasco, quan es pat en la xarxa més aviat insul- Roca i les apreciacions innova- mestre del poble, represaliat pel seu re-més. El contrast entre el balbu- deixava anar, era un mestre de sa del ritual jocfloralesc. És una dores de Ferran Archilés i Ma- publicanisme, i, des de llavors, moltceig semianalfabet de Josep M. l’insult, i entre altres perles li interpretació plausible. nuel Martí. En el seu repàs de cautelós. "Sí, fa ja molts anys vaig estar-Puig i Torralva i l’estil clar, afi- dedica aquesta: “murciélago El romanticisme del poeta la Renaixença valenciana, Pau hi, encara que només una vegada. Però,nat i eficaç de Josep Yxart no apoplético”, que no està mala- ha merescut diversos comenta- Viciano dictamina que encara exactament, no recorde per quina sen-pot ser més feridor. És com ment. També és una troballa, ris. La definició més ajustada la és prompte per a saber si da s’hi anava. Ja ho veu. I és que aquestcomparar les atordides excre- en un altre sentit, l’assaig de Jo- dóna Manuel J. Ardit en un pa- aquest moviment fracassà o no. cap meu".cències pseudocrítiques que de- sep Calveras sobre l’actitud lin- per de 1962: Llorente és "un Més enllà de Llorente, però L’escola era un cobert atrotinat perjecta ara i adés Alfred Mondria güística de Llorente, que és un romàntic sense crits". A partir també gràcies a Llorente, els a les eines, uns quants bancs i una pis-amb una bona pàgina, irònica i exemple d’equanimitat. Entre de l’andanada de Fuster en No- seus objectius essencials conti- sarra vella; o un graner enorme, per onsubtil, de Valentí Puig. Yxart, a els articles publicats el 1936, hi saltres els valencians, les lectu- nuen vigents. És una bona es colava el vent gelat dels cingles, omés d’un escriptor decent, era destaca una síntesi breu de Vi- res polítiques substitueixen les conclusió. uns barracons abandonats, de quan l’empresa minera va anar per aquells paratges, en època d’això de Dámaso Berenguer. O unes aules prefabricades, que s’instal·len provisionalment i pas-Recomanem... sen els anys, arrelen, i ja no hi ha quiPOESIA INFANTIL INFANTIL les desmunte. Aqueixes coses solenper XAVIER ALIAGA per X. A. per ADOLF BELTRAN ocórrer en règims autoritaris, totalita- ris, dictatorials, neoliberals. Per als mercats, ja se sap, l’ensenyamentLLIBRE D’AÍN ENTRE CEL I TERRA EL PRIMER DIA D’ESCO- públic és gènere d’un sol ús. I els merca-Josep Lluís Abad Fina Girbés LA ts, també se sap, són els que posen fer-Ajuntament de Nules Andana Pasqual Alapont ms els polítics de professió (?). Doncs,2011, 84 pàgines Algemesí, 2011 Edicions Bromera amb tantes coses com les que estan pas-. 38 pàgines Alzira, 2011. 28 pàgines sant, aquella història que no pretenia res més que narrar un episodi sòrdid en assumptes de la docència d’una èpo-Després del combatiu i neguitós poemari Un poemari per als menuts no té per Pasqual Alapont és l’autor d’aquest llibre ca sòrdida, va i anunciava un futur queL’amor (2010), Josep Lluís Abad (la Vall què adoptar necessàriament l’estructura amb il·lustracions del malaguanyat Enric també ha esdevingut sòrdid end’Uixó, 1959) canvia una mica el registre i d’una història o d’un conte. Adaptant el Solbes. L’ofici i la gràcia de l’escriptor aqueixos mateixos assumptes. I és quelliura un llibre de to lluminós i vital, on un llenguatge i la presentació visual als combinen perfectament amb unes l’ofici d’escriure és rar i té alguna cosapoble menut de muntanya que li serveix receptors, Fina Girbés (Algemesí, 1957) fa imatges que reflecteixen amb molt d’endevinació. Escolte, que se’ns hade retir, Aín, és el marc per a aprofundir un poemari basat en imatges, anècdotes d’encert escenes escolars, el món d’un mort Fraga, i ja veu: ens deixa algunsen el tema clàssic del contacte amb la o microhistòries, a mena de joc o xiquet que comença el primer dia de carrers i els senyals de diferència: a sa-natura com a via cap a l’equilibri personal, d’iniciàtica exploració vital del dia a dia. I classe de Primària i que està nerviós de ber, Ruiz Mateos sota un entramat em-tot i que amb la cadència, la sensibilitat, la ho fa recolzant-se en les encertades trobar-se en una nova situació, amb una presarial de vainilla i xocolate, alimen-versatilitat formal i la riquesa d’imatges il·lustracions de Raquel Catalina i en nova mestra i una altra perspectiva del tava un revolucionari: tot ho feia per laque caracteritzen l’obra de l’autor. Premi versos i estrofes amb rimes i mesures món, on hi ha un pati de jocs que és classe treballadora.Vila de Nules. diverses. "com una fira de personatges estranys".

×