powercata

Antologia poètica 6 grans poemes Modernistes de Joan Maragall .

Joan Maragall Joan Maragall va néixer a Barcelona l'any 1860. Estudià la carrera de Dret, i aviat començà la seva col.laboració en diversos diaris i revistes. El 1894 guanyà l'englantina d'or als Jocs Florals amb la seva poesia La sardana. Des de llavors el seu prestigi anà creixent, fins a esdevenir mestre indiscutible de les lletres catalanes. Morí l'any 1911 a la seva torre de Sant Gervasi. La visió estètica de Joan Maragall pot resumir-se en una sola paraula : sinceritat. La poesia és "paraula viva", segons la seva expressió; és a dir, l'expressió pura del sentiment inspirat per l'objecte poètic. Els elements no vius subministrats per l'enteniment i per la voluntat no han de modificar l'expressió. La forma, amb una independència absoluta, han d'adaptar-se a la més directa traducció del pensament, o més ben dit, a la revelació més immediata de la inspiració, fins passant, si convingués, per damunt de la incorrecció o descurament de la vestidura. La temàtica maragalliana és de les més àmplies : tots els mòbils eterns de poesia hi són presents : l'amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. Per altra banda la temàtica tradicional i llegendària queda representada per poemes com El mal caçador, Joan Garí i sobretot, El comte Arnau i La fi d'en Serrallonga.

Nodreix l'amor
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

La ginesta
La ginesta altre vegada
la ginesta amb tanta olor
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a còrrer avall.

La fageda d'en Jordà
Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
(18-19 d'octubre del 1908 )

La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
( 1893 )

La sardana
I- La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan;és la mòbil magnífica anellaque amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la ja volta altra volta a la dreta dubtant,i se'n torna i retorna intranquil.la,com, mal orientada, l'agulla d'imant.Fixa's un punt i es detura com ella.Del contrapunt arrencant-se novella,de nou va voltant.La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. II- Els fadrins, com guerrers que fan via,ardits la puntegen; les verges no tant;mes, devots d'una santa harmonia,tots van els compassos i els passos comptant.Sacerdots els diríeu d'un culteque en mística dansa se'n vénen i vanemportats per el símbol ocultede l'ampla rodona que els va agermanant. Si el contrapunt el bell ritme li estrella,para's suspesa de tal meravella.El ritme tornant,la sardana és la dansa més bella
III- El botó d'eixa roda, ¿quin era que amb tal simetria l'anava centrant? ¿Quina mà venjativa i severa buidava la nina d'aquell ull gegant? Potser un temps al bell mig s'apilaven les garbes polsoses del blat rossejant, i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant... Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d'ocella que canta volant: -La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. IV- No és la dansa lasciva, la innoble, els uns parells d'altres desaparellant és la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument es deslliga; desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant, cada mà, tot deixant a l'amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella. Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella, i els pobles diran: -La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Oda nova a Barcelona
On te'n vas, Barcelona, esperit català que has vençut la carena i has saltat ja la tanca i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses, lo mateix embriagada de tan gran llibertat?
-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades, i al davant Catalunya tota estesa als seus peus, i me'n vaig.... És l'amor que m'empeny cap enfora, i me'n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona, com te faixa de blau fins al baix horitzó, els poblets blanquejant tot al llarg de la costa, que se'n van plens de sol vorejant la blavor. I tu fuges del mar? ... -Vinc del mar i l'estimo, i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor, i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil, de les serres que riuen al sol dolçament: per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona, ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obiro, a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix, i me sento una força que abans no tenia, i sóc tota una altra que fins jo em desconec.
-Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona, que ja et cal ésse' un altra per ésser la que deus; perquè ets alta i airosa i fas molta planta, però bé et fa falta encara molt més del que téns. Ets covarda, i crudel i grollera, Barcelona, però ets riallera perquè tens un bell cel al damunt; vanitosa, arrauxada i traçuda: ets una menestrala pervinguda que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames, molts llorers, moltes palmes, banderes a l'aire i domassos al sol, i remous a grans crits tes espesses gentades, per qualsevulga cosa acorruades entorn de qualsevol.
Mes, passada, l'estona i el dia i la rauxa i el vent de disbauxa, de tot te desdius; i abandones la vida i la glòria i l'empresa, i despulles el gran de grandesa. I encara te'n rius.
(1909)

Te presums i engavanyes alhora amb manto de monja i amb vestit de senyora i vel de la musa i floc relluent; pró mudes de pressa, i amb gosadia la musa i la nimfa i la dama i la pia s'arrenca el postís i la veu disfressada, i surt la marmanyera endiablada que empaita la monja i li crema el convent.... I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres en l'aire suau: esclata impensada, i segura i traïdora com altra riallada escarnidora.... Riallades de sang! El fang dels teus carrers, oh Barcelona! és pastat amb sang. I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja amb son castell al cim, i amb la revenja mes ai! en el flanc!
Téns aquesta rambla que és una hermosura.... i téns la dolçura dels teus arravals, on, tan prop de tes vies sonores i al mig de les boires del fum i ses marques, camps de blat en la pau dels patriarques maduren lentament els fruits anyals. I allí, a quatre passes, febrosa de sobres, més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres tremola en la fosca ses llums infernals .
Pró ni el baf ni la pols de tos llots i desferres, ni els pals i filferres que t'armen a sobre la gran teranyina, ni el fumar de tes mil xemeneies, ni el flam de les teies que mou la discòrdia i abranden l'incendi, són bastants a posar vilipendi an aquest cel que téns tan dolç i blau que tot s'ho empassa i resol i canvia, i ho torna en oblit i consol i alegria: mil cops la perdesses, mil cops més tornaria a tu la pau.
A la part de Llevant, místic exemple, com una flor gegant floreix un temple meravellat d'haver nascut aquí, entremig d'una gent tan sorruda i dolenta, que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, el temple (tant se val!) s'alça i prospera esperant uns fidels que han de venir.
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala: és com un mal donat, de tu s'exhala: que ets vana i coquina i traïdora i grollera, que ens fa abaixar el rostre Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! Barcelona nostra! la gran encisera!

Comentari dels poemes
Nodreix l'amor
En aquest poema titulat "Nodreix l’amor", Joan Maragall descriu aparentment l’amor com a sentiment sobre les persones. Hem interpretat que Joan Maragall va voler expressar en aquest poema l’amor quan fa mal, es a dir quan una persona ho passa malament per estar enamorat, i no pots trobar consol de ningú, perquè es un mal interior i no et poden consolar ningú. Si pasem a l’esquema mètric, aquest poema està format per quatre estrofes decasíl.labes i endecasíl.labes, per tant de art major i rima consonant, les dues primeres estrofes tenen quatre versos, las dues últimes estrofes tenen dos versos. De figures retòriques destaca la personificació ja que l’amor és un sentiment o emoció i el tracta com si fos una persona, per tant la personifica. Opinió personal En aquest cas al no ser el mateix registre del català, el vocabulari del poema és més dificil, i costa més d’entendre, però segueixo pensant que Joan Maragall es un home simple i precís ja que amb poques paraules et pot dir molt.

La ginesta
En aquest poema titulat "La ginesta", Joan Maragall ens descriu aparentment un paisatge, un lloc on ell es feliç i on hi ha una ginesta que desperta en ell la alegria.
Hem interpretat que Joan Maragall va voler descriure un paisatge plè natura i bellesa, on ell se sent bé i és feliç, especialment per una flor, la ginesta, la qual podria simbolitzar la bellesa de la natura en tots els ambits,la felicitat, el benestar o podria ser també una persona estimada.
Si pasem a l’esquema mètric, aquest poema està format per cinc estrofes de versos de set síl·labes, per tant de art menor i rima consonant, les quatre primeres estrofes tenen quatre versos, la última estrofa té sis versos.
De figures retòriques destaca la personificació ja que la ginesta és una planta i en aquest poema té característiques humanes, per tant la personifica, també trobem una anàfora als dos primers versos del poema ja que es repeteix el començament; trobem una comparació al començament de l’última estrofa i diu: M’he girat al mar de cara que brillava com cristall.
Opinió personal
Com tots els seus poemes no hi ha problemes amb el vocabulari, tot s’enten molt bé, i ho descriu d’una manera que fa que imaginis un paisatge al teu cap i és molt maco.

La fageda d'en Jordà
L’autor en aquest poema parla sobre un dels temes principals de les seves obres, la natura. El paisatge i tots els elements que surten al poema tenen un altre fons, expressar els sentiments i les emocions del seu autor. En aquest poema podem veure una gran fascinació per el que veu al seu davant, per ell tot alla es meravellós. A l’esquema mètric d’aquest breu poema consta de una sola estrofa que te 16 versos de 10 síl·labes cada vers, per tant aquet poema es d’art major amb una rima consonant. Només comensar el poema ja destaca una pregunta retòrica, i tot seguit una sèrie d’elements que formen la naturalesa. També en aquesta obra te alguna comparació : “un verd com d'aigua endins, pregon i clar “, compara el verd de la fageda d’en Jordà amb aquell verd de mar endins tan clar. Aquest poema transmet il·lusió, vida, emocions, ganes de saber més.. Tal i com descriu el paisatge et donen ganes de contemplar-lo tu mateix i poder veure aquell verd que tan nombra en el poema.

La vaca cega
En aquest poema titulat "La vaca cega", Joan Maragall ens explica aparentment la vida d'una vaca i ens la descriu.
Hi ha moltes interpretacions d’aquest poema, religioses, polítiques, ect... per tant no sabem exactament el que vol transmetre Joan Maragall, la idea més generalitzada es la de transmetre un esperit col·lectiu i expressar que en un estat de salut, d'equilibri físic i mental, una persona és capaç de sentir compassió.
Nosaltres no ho hem vist així, nosaltres hem mirat més enllà i ens ha semblat que atravès de aquesta vaca està un món a vegades cruel, descrivint i explicant la bellesa i la natura, però també retratant una vida dura i amb molts alts i baixos , lo important és seguir endavant i superar els problemes.
Al llegir el poema et poses en la pell de la vaca i veus que sempre hi ha esperança i que mai t’has de rendir, si no contïnuar.
Si pasem a l’esquema mètric, aquest poema consta de cinc estrofes, les tres primeres estrofes estàn compostes per tres versos, la quarta estrofa per quatre versos i la última és de deu versos.
Els versos són tots decasíl.labs per tant d’art major i de rima asonant.
De figures retòriques veiem la personificació que és la que més destaca en tot el poema, ja que és com si la vaca fos una persona, per tant la personifica ; també trobem una enumeració que es troba a la quarta estrofa del poema.
Opinió personal
Ens agrada del poema el vocabulari, és senzill i fàcil d’entendre, i sobretot el que vol transmetre Joan Maragall és molt maco, és un poema que no ens ha deixat indeferents.

Oda nova a Barcelona
Fa referència a l'Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer. On utilitza la mateixa mètrica, és un poema llarg escrit en versos alexandrins 6+6 amb cesura ,agrupats de quatre en quatre. Es tracta d'una oda convencional. El tema també és el mateix que en la de Verdaguer , una exaltació a la Barcelona burgesa que està creixent, Verdager cantava a la Barcelona industrial. El poeta dialoga amb la ciutat, a cada estrofa .Mentre està escrivint el poema passen els fets de la Setmana Tràgica, els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.Els nous versos canvien el sentit del poema, també trenca amb la regularitat mètrica què es trobava. fa una descripció amb molts adjectius i detallada d'aquesta Barcelona que canvia. A partir d'aquí ens transmet l’estat tragic i esperançat del autor.
El poema tracta de que aquesta ciutat encara que tingui algun tipos de defecte segueix sent la nostra Barcelona, la que ens a vist creixer o partir. Ell aqui ens intenta transmetre una mena de glorificacio d’aquesta ciutat, Barcelona.
(Aquesta opinió es veu ressaltada als versos marcats en negreta.)

Pagines de cercament
http://www.google.es
http ://www.geocities.com/athens/parthenon/1467/maragall.html
http://es.wikipedia.org

Fet per: Carla Curriu Eva Miralles Blanca Ventura

http://www.slideshare.net	47
http://kecontes.blogspot.com	11
http://quartesoa.blogspot.com	7
http://llenguacat.blogspot.com	1
http://translate.googleusercontent.com	1

powercata

by catalanas on Feb 13, 2009

Accessibility

Upload Details

Usage Rights

5 Embeds 67

Statistics

powercata — Presentation Transcript