Filosofia   Descartes I Spinoza   By Dropo
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Filosofia Descartes I Spinoza By Dropo

on

  • 2,709 views

 

Statistics

Views

Total Views
2,709
Views on SlideShare
2,708
Embed Views
1

Actions

Likes
1
Downloads
36
Comments
0

1 Embed 1

http://spinoza.medialab.hva.nl 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Filosofia   Descartes I Spinoza   By Dropo Filosofia Descartes I Spinoza By Dropo Document Transcript

  • FILOSOFIA MODERNA - Des de més o menys finals del segle XVI fins a mitjans del segle XIX. Com que els límits són imprecisos, alguns autors consideren que la filosofia moderna comença amb el Renaixement. - Antropocentrisme per davant de teocentrisme. - Interès per la ciència i per trobar un mètode adequat d’investigació. - Matematització de la naturalesa. - Reflexió sobre la manera com coneixem la veritat. - Corrents principals: Racionalisme i Empirisme. Racionalisme: - Es desenvolupa al llarg del segle XVII al continent europeu. - Exaltació de la realitat humana com a facultat cognoscitiva (com a forma de coneixement. - Despreci del coneixement sensible. - INNATISME DE LES IDEES Des de sempre presents en la ment humana. - Objectiu de crear una ciència universal, una mena de matemàtica que pugui mesurar la totalitat del que és real (MATHESIS UNIVERSALIS). - Admiració per la matemàtica com a model de ciència. - Autors: Descartes, Leibniz, Spinoza, Malebranche. Empirisme: - NEGACIÓ DE LES IDEES INNATES. - L’evidencia sensible és l’únic criteri de veritat. - Negació de la possibilitat d’un coneixement universal i necessari (mathesis universalis). - Es desenvolupa a les illes britàniques al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. - Autors: Locke, Hume, Berkeley, Bacon.
  • RENÉ DESCARTES (1596-1650) La preocupació pel mètode: Sòcrates parla del mètode dialèctic. - Plató considera també la dialèctica com a mètode per arribar a - les Idees. Aristòtil és el pare de la lògica com a mètode per analitzar la - realitat. L’epicureisme dóna molta importància a la canònica o criteri de - veritat com a mètode per arribar al coneixement. L’estoïcisme desenvolupa la lògica com a mètode. - El pensament medieval vol trobar també un mètode - d’investigació en qüestions de fe i raó. Descartes també busca un criteri de veritat que permeti separar els coneixements verdaders d’aquells que són falsos, però aquest criteri no es pot trobar en el pensament tradicional (ja no es pot recórrer a Aristòtil) ni tampoc a la percepció sensible, que ens enganya. Per això utilitza les matemàtiques com les arrels a partir de les quals es pot obtenir el criteri de veritat. Les regles del mètode: Per a Descartes (com a bon matemàtic), és molt important seguir un mètode, i per això desenvolupa el mètode cartesià. “Regles per a la direcció de l’esperit”: (1628), precedent del - discurs del mètode on Descartes ja es planteja quins han de ser els principis o regles de la investigació filosòfica. “Discurs del mètode”: (1637), desenvolupa les quatre regles del - mètode cartesià. a) Evidència b) Anàlisi c) Síntesi Regles d) Enumeració i revisió a) Evidència: “El primer que farem és no acceptar res com a vertader si no coneixem amb evidència que ho és; és a dir, evitar la precipitació i la prevenció; i no admetre en els nostres judicis res més que allò que es presenti amb claredat i distinció al nostre esperit, de manera que no hi hagi possibilitat de posar-ho en dubte”. Discurs del Mètode, 2ª part
  • La primera regla mostra l’evidència com a criteri de veritat; una proposició evident és una proposició verdadera. I què és una proposició evident? Una proposició clara i distinta. Podem dir que les regles següents estan destinades a trobar aquests coneixements clars i distints, per tant, aquesta primera regla fa de criteri de certesa per una banda, i per altra banda ens adverteix sobre dos errors: la precipitació (prendre com a verdader allò que no ho és) i la prevenció (negar-se a acceptar com a verdader allò que ho és). - Naturaleses simples: Les veritats a les quals arribem en el procés d’anàlisi d’un problema. Són simples perquè no es poden descompondre més. Són captades amb claredat i distinció, és a dir, amb evidència. (=idees innates). b) Anàlisi: “La segona regla consisteix en dividir cadascuna de les dificultats que estigui examinant en totes les parts que sigui possible per poder arribar a trobar la solució”. Discurs del mètode, 2ª part. Quina operació fa servir la ment en l’anàlisi? - La intuïció: Captació immediata d’una veritat (o naturalesa simple) amb claredat i distinció (evidència). Consisteix en descompondre els problemes en els seus elements més simples (naturaleses simples) els quals podran ser coneguts indubtablement per intuïció.
  • c) La síntesi: “Consisteix en conduir ordenadament els meus pensaments, tot començant pels objectes més simples (N.S.) i més fàcils de conèixer (trobats per intuïció en l’anàlisi) i de mica en mica anar ascendent gradualment fins al coneixement dels més complexos, fins i tot suposant un ordre entre els que no es precedeixen naturalment”. Discurs del mètode, 2ª part. Aquesta regla ens permet reconstruir en sentit invers el camí de l’anàlisi; a partir dels elements coneguts per intuïció, la ment dedueix els elements restants amb la mateixa certesa, ja que cada pas està garantit per una operació mental clara i distinta. Podem dir que la deducció (coneixement que arrenca d’un altre coneixement i que fonamenta en aquest últim la seva veritat) és la facultat de la ment que intervé en la síntesi. d) Enumeració i revisió: “Per últim, farem en tot uns recomptes tan integrals i unes revisions tan generals que arribem a tenir seguretat de no ometre res”. Discurs del mètode, 2ª part. Consisteix en el recompte per assegurar que l’anàlisi és complerta i la revisió per controlar la correcció de la síntesi. L’aplicació del mètode: - Discurs del mètode (1637) Regles i pautes per a la investigació científica. - Meditacions metafísiques (1641) Aplicació del mètode (ANÀLISI). - Principis de filosofia (1644) Aplicació del mètode (SÍNTESI). L’Anàlisi: Les Meditacions Metafísiques:
  • 1) Primera meditació: (De tot allò que es pot posar en dubte). Criteri: Evidència. a) Dubte del coneixement sensible: Descartes creu que és possible dubtar dels sentits perquè sovint enganyen (una torre rectangular sembla rodona en la llunyania o un pal sembla trencat a l’aigua), i si han enganyat alguna vegada, poden tornar a fer-ho sempre que vulguin. b) Hipòtesi de la vigília-somni: Consisteix en dubtar del món i d’allò sensible, ja que podria ser tot un somni. Com a bon racionalista, Descartes creia que la raó era un òrgan molt més potent que els sentits, però tot i així, també calia dubtar-ne. c) Dubte del coneixement racional: Al igual que els sentits, Descartes creia que la raó també podia enganyar-te una i vàries vegades, per tant obté com a resistència al dubte, i per tant, veritat evident a les matemàtiques. d) Hipòtesi del geni maligne: La matemàtica era tan fiable que fins i tot es complia en els somnis, però ell havia de qüestionar-la, i per fer-ho va inventar-se la hipòtesi d’un geni maligne que volia enganyar amb unes matemàtiques que no eren certes, ens feia veure evidències que en realitat no eren certes. Al eliminar les matemàtiques mitjançant aquesta hipòtesi, Descartes va veure que també eliminava l’evidència, el seu criteri de veritat principal. Dubte hiperbòlic: Exageració, portar les coses a l’extrem.
  • 2) Segona meditació: (El “Cogito”): La hipòtesi del geni maligne l’ha fet arribar a una conclusió indubtable i innegable: si el geni maligne vol enganyar-me, això vol dir que jo existeixo. Cogito, ergo sum: Jo penso, jo existeixo Cogito: Naturalesa simple captada per intuïció, és a dir, una idea innata. Ara que ja ha arribat a aquesta veritat, intenta eliminar al geni maligne per poder sortir del cogito i recuperar l’evidència, el món etc... Però com es pot eliminar el geni maligne? 3) Tercera meditació: (De l’existència de Déu) IDEES ADVENTÍCIES: Són les que provenen dels sentits Anàlisi de les IDEES FICTÍCIES: Construïdes per l’imaginació idees IDEES INNATES: Veritats indiscutibles presents en l’ànima. Amb l’hipòtesi del geni maligne, Descartes se’n adona de que no pot parlar d’ell no desenvolupar una ciència perquè el geni maligne l’està controlant. Per aquesta mateixa raó elimina les idees adventícies i fictícies, ja que estan controlades pel geni. Però encara queda una idea innata (una idea perfecte que nosaltres no hem pogut crear perquè no som perfectes, per tant està present en la nostra ànima des de sempre i ha estat implantada pel mateix Déu) que pot eliminar el geni maligne, la idea de Déu. Argument ontològic: D’Anselm de Canterbury, diu que Déu ha de tenir totes les perfeccions, és a dir, ha de ser perfecte, ha de ser bo i ha d’existir. Mitjançant l’argument ontològic, Descartes elimina el geni maligne per contradicció amb l’existència de Déu. A part, Déu és perfecte i bo, i no ens enganya, per tant el criteri d’evidència ha de ser real.
  • 4) Quarta meditació: (El problema de l’error) L’error és conseqüència d’una desproporció entre l’enteniment i la voluntat. L’enteniment és una potència finita de l’ànima, és a dir, només pot comprendre el que està al seu abast. La voluntat és una potència infinita en el seu desig, és a dir, pot voler-ho tot. Aquesta teoria està relacionada amb la precipitació i la prevenció. S’ha de tenir igualades la voluntat i l’enteniment, sinó, és possible que cometis un error. 5) Cinquena meditació: (Demostració de l’existència de Déu) A la cinquena meditació, Descartes demostra a Déu amb l’aplicació directa de l’argument ontològic de Sant Anselm. No dedueix a Déu del cogito perquè això significaria deduir la perfecció de la imperfecció (això ho fa a la tercera meditació per necessitat). Déu es mereix una meditació pròpia, en la que es demostri la seva existència analitzant solament la idea o essència divina i no partint del cogito. (Déu es mereix una meditació pròpia, perquè deduir a Déu a partir del cogito és una aberració. Per tant intenta demostrar a Déu partint directament de la idea de Déu. Comença amb l’argument ontològic, al dir que Déu es perfecte (relacionat amb la idea matemàtica de l’infinit). Els éssers contingents (no necessaris) no poden ser creats per un ésser contingent (i a través de les generacions s’acaba arribant a Déu), sinó que han de ser creats per un ésser que sigui causa de tots els altres. D’aquesta manera es perd la por a l’infinit i es demostra l’existència de Déu com a causa de tot.) 6) Sisena meditació: (demostració de l’existència de les coses materials) Ara que ja tenim el criteri d’evidència garantit per la demostració de l’existència d’un Déu, aleshores podem demostrar l’existència del món com a extensió (naturalesa simple captada per intuïció en l’anàlisi). - Principis de filosofia (1649): Descartes fa la síntesi del seu mètode a partir de l’anàlisi fet a les Meditacions Metafísiques.
  • Com que el món és extensió i l’extensió és treballada per les matemàtiques, en teoria la física podria quedar incorporada a les matemàtiques. La Res cogitans i la res extensa són molt diferents, ja que podríem dir que el món és la forma i el cogito és l’ànima, i la res divina és l’encarregada de ajuntar-les. Per tant, hem de dir que no estan al mateix nivell perquè Descartes va haver de demostrar el món mitjançant l’existència de Déu. Actualment no podem fer un accioma de l’existència de Déu, per tant hem de postular que el món és real; en canvi, a l’època de Descartes Déu era l’accioma (realitat evident). La comunicació entre les substàncies. Ànima-cos. “Les passions de l’ànima”1649 D’on surten les idees? Si la meva idea mobilitza les neurones, vol dir que a partir d’una cosa immaterial, ha aparegut una reacció, s’ha materialitzat. Com es produeix la unió ànima-cos? Accidental: És la teoria que defensava Plató. Diu que ànima i cos són dues substàncies completes unides accidentalment. Substancial: És la teoria que defensava Aristòtil i el Unió cristianisme. Ànima i cos són dues substàncies incomplertes que unides formen una única substància. Unió de Descartes: Ànima i cos són dues substàncies complertes unides a través de la glàndula pineal.
  • Quan veiem una flor, tenim ganes d’agafar-la, això és transmet a l’ànima mitjançant els esperits animals que arriben a la glàndula Pineal (input) i que es transforma en una passió. Llavors l’ànima dóna l’ordre o l’acció a la glàndula Pineal i altera els esperits animals que informen al cos per agafar la flor (output). SPINOZA (1632-1677) La substància: Substància (df): Allò que és en sí i es concebeix per sí. No necessita cap altre substància per concebre’s. Els homes necessitem una mare i un pare per ser concebuts, en canvi, Déu no ho necessita i per això és l’únic ésser que es pot concebre per si mateix, així que la substància és Déu o la Naturalesa. Spinoza creia en el panteisme, és a dir, que tota la realitat és Déu. Déu té infinits atributs, dels quals nosaltres només en podem captar dos: l’extensió i el pensament. (Coincideix amb les substàncies de Descartes). Atribut (df): Manifestació de l’existència de Déu. Els atributs són la substancia. Modes (df): Són les formes individuals de manifestació dels atributs. Els modes estan en la substància. L’atribut del pensament pot tenir diferents modes com ara l’ànima, el concepte, l’hipòtesi, la teoria etc..., mentre que l’atribut de l’extensió pot tenir diferents modes com ara una flor, un animal o el cos humà. Per tant, podem dir que l’ésser humà té tots dos atributs, l’extensió amb el cos i el pensament amb l’ànima.
  • Comunicació entre les substàncies: paral·lelisme La insatisfactòria teoria de Descartes sobre la glàndula pineal fa que Spinoza busqui una altra hipòtesis. Spinoza afirma que l’ésser humà és únic, i que no es pot parlar de la ment i el cos en diferents nivells, ja que tots dos són la mateixa substància, però presenten atributs diferents. Ànima i cos són com dos modes que pertanyen a una única realitat, són com una moneda que té dues cares. Si mires per una banda veus un atribut, si mires per l’altra veus l’altre. És a dir, per exemple, la cara és el cos, i la creu és l’ànima. Aquesta teoria de Spinoza se l’anomena paral·lelisme psicofísic, en el sentit que els processos mentals i els processos físics corren paral·lels, de manera que hi ha una estricta correspondència entre els dos processos, però sempre en el mateix nivell. Per tant, no té sentit plantejar-se la unió d’ànima-cos perquè tots dos són la mateixa substància.