El país que he escollit poemes de Robert Graves petit recull bilingüe en anglès i català

LES EDATS DEL JURAMENT Trobar-se una tulipa al jardí en un camp, entre prímules silvestres, o, en el niu de una merla, ous de cucut, o bé un cistell ple de bolets gegants... fets memorables dels temps d’infantesa! Un cop, al terraplè, gratant el terra, hi vaig trobar un granet d’àmbar romà.... M’atreia allò perdut, indesxifrat, monstruós: tot el senzill no m’interessava. I si llavors vaig jurar lleialtat a allò salvatge i no (com creia) al ver.... i n’era un virtuós, com ho vaig ser més tard dels fets senzills quan vaig cansar-me del unicorn i l’upas verinós? Vaig oblidar d’acceptar amb senzillesa les visions rares, per conèixer a fons els plaers compartits pels cors honestos? I estic reprenent ara els juraments del llibre ver, en nom de la veritat, ara que et balbucejo els meus elogis com un noi declarant-se al primer amor? THE AGES OF OATH To find a garden-tulip growing Among wild primroses of a wild field, Or a cuckoo’s egg in a blackbird’s nest, Or a giant mushroom, a whole basketful_ The memorable feats of childhood! Once, by the earthworks, scratching in the soil, My stick turned up a Roman amber bead... The lost, the freakish, the unspelt Drew me: for simplesights I had no eye. And did I swear allegiance then To wildness, not (as I thought) to truth_ Become a virtuoso, and this also, Later, of simple sights, when tiring Of unicorn and upas? Did I forget how to greet plainly The especial sight, how to know deeply The pleasure shared by upright hearts? And is this to begin afresh, with oaths On the true book, in the true name, Now stammering out my praise of you, Like a boy ownig his first love?

EL SUPERVIVENT Morir amb desolada esperança, però viat ressuscitat per les bruixes, anorreadores del camp, i, evitant-ne les urpes, dreçar-me altre cop, amb cicatrius i medalles, en una plaça d’armes escombrada, l’espasa recta al puny, al capdavant d’una companyia novament impertèrrita: És això, l’alegria? - tornar a estar indubtablement viu, i els altres, morts? Assaboriran amb plaer els teus narius el perfum sempre nou de la primera englantina? se t’embadaliran les orelles amb melodia del tord, cantada com si l’hagués inventada ell mateix? És això, l’alegria? Desprès del doble suïcidi (cor contra cor), ser restaurat sencer, allisar-te el cabell, rentar i desprendre’t de la sang de vida i cercar de seguida una núvia jove i innocent i xiuxiuar-li a les fosques: “per sempre més”? THE SURVIVOR To die with a forlorn hope, but soon to be raised By hags, the spoilers of the field, to elude their claws And stand once more on a well-swept parade-ground, Scarret and bemedalled, sword upright in fist At head of a new undaunted company: Is it joy? - to be doubtless alive again, And the others dead? Will your nostrils gladly savour The fragrance, always new, of a first hedge-rose? Will your ears be charmed by the thrush’s melody Sung as though he had himself devised it? And is this joy: after the double suicide (Heart against heart) to be restored entire, To smooth your hair and wash away the life-blood, And presently seek a young and innocent bride, Whispering in the dark: “for ever and ever”?

La saba agitarà, al bon temps, el bosc tot celebrant la gran Mare - Muntanya, i cada ocell cantarà per ella; Però nosaltres, fins quan ve el novembre - l’estació crua - sentim tan fort la magnificència de la seva nuesa que oblidem traïcions i crueltats, indiferents de on caigui el proper llamp LA DEESSA BLANCA Els sants la ultratgen, igual que els prudents, guiats per l’ideal d’Apol·lo déu… Per això, menyspreant-los, embarcàrem i la buscàrem per remots indrets: la desitjàvem per damunt de tot, germana dels miratges i de l’eco El no quedar-nos fou virtut, seguir el nostre camí heroic, tossut, cercant-la dins el cràter del volcà, entre icebergs, o en el traç esborrat més enllà de la cova dels set nans: el seu front ample és blanc, com de leprós; els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera; els cabells, rulls de mel fins als malucs. Green sap of Spring in the young wood a-stir Will celebrate the Mountain Mother, And every song-bird shout awhile for her; But we are gifted, even in November Rawest of seasons, with so huge a sense Of her nakeedly worn magnificence We forget cruelty and past betrayal, Heedless of where the next bright bolt may fall. THE WHITE GODDESS All saints revile her, and all sober men Ruled by the God Apollo’s golden mean – In scorn of which we sailed to find her In distant regions likeliest to hold her Whom we desired above all things to know, Sister of the mirage and echo. It was a virtue not to stay, To go our headstrong and heroic way Seeking her out at the volcano’s head, Among pack ice, or where the track had faded Beyond the cavern of the seven sleepers: Whose broad high brow was white as any leper’s, Whose eyes were blue, with rowan-berry lips, With hair curled honey-coloured to white hips.

SOLS AMB ELS LLAVIS Aquesta esposa honesta, reptada a l’hora baixa al portell del jardí, potser sota la lluna i olor de xuclamel, gosà negar-li amor a un apressat amant: sols amb els llavis, no amb el seu cor. No era pas una cita; desconcertada, què hauria pogut dir? Pel bé dels fills, mentida venial; “ Pel bé dels fills”, argüia amb consciència. Però una mentida mortal vindrà abans d’alba: reptada per rutina en el seu llit, declara amor a un marit apressat, no amb el seu cor, sinó sols amb els llavis; “ Pel bé dels fills”, argüeix amb la consciència, “ Pel fills” – de sobte freda envers ells. WITH HER LIPS ONLY This honest wife, challenged at dusk At the garden gate, under a moon perhaps, In scent of honeysuckle, dared to deny Love to an urgent lover: with her lips only, Not with hert. It was no assignation; Taken aback, what could she say else? For the children’s sake, the lie was venial; “ For the children’s sake”, she argued with her conscience. Yet a mortal lie must follow before dawn: Challenged as usual in her own bed, She protests love to an urgent husband, Not with her heart but with her lips only; “ For the children’s sake”, she argues with her conscience, “ For the children” – turning suddenly cold towards them.

COVA DE LLADRES Han pres el Sol a la Dona i l’han consolada amb la Lluna; han pres la Lluna a la Dona i l’han consolada amb els Mars; han pres els Mars a la Dona i l’han consolada amb Estels; han pres els Estels a la Dona i l’han consolada amb els Arbres; han pres els Arbres a la Dona i l’han consolada amb Conreus; han pres els Conreus a la Dona i l’han consolada amb la Llar; han pres la Llar a la Dona i l’han consolada amb Elogis.... Deessa, la cova de lladres que els homes hereten, han de deixar-la aviat, i hauran d’anar-se’n retornant-te el teu Sol, la teva Lluna, els teus Mars, Estels, Arbres, Conreus i Llar..... però estalviant-te la indignitat dels Elogis ROBBERS’DEN They have taken Sun from Woman And consoled her with Moon; They have taken Moon from Woman And consoled her with Seas; They have taken Seas from Woman And consoled her with Stars; They have taken Stars from Woman And consoled her with Trees; They have taken Trees from Woman And consoled her with Tilth; They have taken Tilth from Woman And consoled her with Hearth They have taken Hearth from Woman And consoled her with Praise – Goddess, the robbers’ den that men inherit They soon must quit, going their ways, Restoring you your Sun, your Moon, your Seas, Your Stars, your Trees, your Tilth, your Hearth – But sparing you the indignity of Praise.

RETRET Mires amb cara pàl·lida, afligida, endins del bosc dels meus espants, coronada d’espines i esbarzers, banyada amb plors del cap al tard. Per què m’acuses de “fals” i de “cruel”, amb ulls de reny que em turmenten la son? Esprement la memòria, no hi trobo cap motiu, per als teus plors. Fals, jo? Quan he trencat un jurament? Cruel? Si desconec fins el teu nom. M’acuses amb els mots “fals” i “cruel” tot escaldant de vergonya el meu cor. Degoten neu els arbres, negres, trèmuls, els estels viren, desgavellats. Parla, parla, o com pot l’Infant conèixer el seu pecat ancestral? REPROACH Your grieving moonlight face looks down Through the forest of my fears, Crowned with a spiny bramble-crown, Bedewed with evening tears. Why do you say “untrue, unkind”, Reproachful eyes that vex my sleep? Straining in memory, I can find No cause why you should weep. Untrue? But when, what broken oath? Unkind? I know not even your name. Unkind, untrue, you brand me both, Scalding my heart with shame. The black trees shudder, dropping snow, The stars tumble and spin. Speak, speak, or how may a child know His ancestral sin?

traducció de l’anglès al català: Josep M. Jaumà Encara arravatat per la “Deessa Blanca” resto en l’espera, corprès cercant el seu regrés amb esperança.... Ramon (2009)