Modernisme, Noucentisme I Avantguarda

8,194 views

Published on

Published in: Education, Technology
2 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • M´ha agradat molt, l´aprofitaré per introduir la literatura d´avantguarda. Gràcies.
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
  • Molt bo, M'ha servit molt ara que a les classes fem el noucentisme, Gràcies
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
8,194
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
90
Actions
Shares
0
Downloads
116
Comments
2
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Modernisme, Noucentisme I Avantguarda

  1. 1. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat 1. El pas de la Renaixença. La Renaixença trenca tres segles de producció literària ínfima i de subsidiaritat de la literatura catalana respecte de la castellana, encara que només parcialment. En canvi, des del seu inici, aquesta represa arrossega un endarreriment cronològic des del punt de vista estètic. Els corrents romàntic i realista no són mai coetanis a la desclosa d'aquests moviments arreu d’Europa. La Renaixença trenca tres segles de producció literària ínfima i de subsidiaritat de la literatura catalana respecte de la castellana, encara que només parcialment. En canvi, des del seu inici, aquesta represa arrossega un endarreriment cronològic des del punt de vista estètic. Els corrents romàntic i realista no són mai coetanis a la desclosa d'aquests moviments arreu d’Europa. Així, la darrera dècada del XIX i les tres primeres del XX es succeiran en la nostra literatura tres moviments artístics i culturals: el modernisme, el noucentisme i l’avantguardisme. 2. El Modernisme. Segons els estudiosos de la literatura, el terme Modernisme és, com a mínim, ambigu i confusionari: aplicat primerament a l’àmbit de l’arquitectura i la decoració emparentaria amb l’art nouveau o el modern style. Posteriorment, però, designarà un període històric que de manera generosa podem dir que s’allarga des de 1890 fins a 1920: aquesta etapa es caracteritza per una gran cohabitació de tendències estètiques anteriors i posteriors. Així doncs, una manera de salvar els problemes de terminologia seria anomenar modernisme el corrent estètic i Modernisme el període històric. el Modernisme és un moviment tan heterogeni que pot ser considerat incoherent i contradictori. Això és així fins el punt que més que unes propostes estètiques comunes, el moviment té un sentit programàtic de transformar la literatura catalana, i la cultura en general, de regional i tradicionalista en nacional i moderna. Això implica una aversió al pairalisme i el desfasament renaixentista que els portarà a acceptar indiscriminadament tot allò que siga modern pel simple fet de ser-ho. 1 de 10
  2. 2. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat El Modernisme naix amb una contradicció interna: el rebuig de la societat, i, alhora, el desig de canviar-la. Aquest fet provoca una ambivalència estètica entre decadentistes i vitalistes. No és casual que al grup simbolista decadentista pertanguen membres de la burgesia industrial (Rusiñol, Casas-Carbó, Massó i Torrens), que es malfien del radicalisme esquerrà dels vitalistes petit burgesos (Ignasi Iglésias, Jaume Brossa, etc). D’aquest comportament interclassista només s’apartarà Joan Maragall, fill de la gran burgesia barcelonina, que alternarà el simbolisme amb el seu vitalisme inicial en els moments de major radicalitat política. 2.1. Periodització. Tradicionalment s’ha marcat l’inici del Modernisme a l’any 1892, amb la publicació de l’article Viure del passat, de Jaume Brossa. El final es fa coincidir amb el naixement d’un nou corrent que el liquida, el Noucentisme, quan Eugeni d’Ors publica el Glossari el 1906. Dins d’aquests catorze anys, hom sol diferenciar dos períodes, marcats pel canvi de segle. 2.2. Joan Maragall Sens dubte, el poeta més important del modernisme és Joan Maragall. Al 1878, quan només tenia divuit anys, comença a escriure les primeres poesies sota paràmetres jocfloralescos. No serà fins el 1888 quan componga L’oda infinita, la seua primera obra vàlida, com després ell mateix reconeixeria. Aquesta obra és una manifestació explícita de la seua concepció de la literatura: manifesta la poesia com una vocació, com a inspiració nua de qualsevol artifici, i diu que la poesia és igual a la vida. Immediatament després d’aquesta primera obra, Maragall es dedica a traduir Goethe, i entra així en contacte amb la modernitat europea. Però l’assumpció de l’estètica modernista sense cap mena de dubte l’assoleix Maragall en les seues dues obres següents. A Pirinenques (1892) recull un conjunt de poemes amb un cert regust decadentista, tendència de la qual s’escapen algunes de les peces més importants, com La vaca cega, que s’acostaria al que posteriorment serà considerat vitalisme còsmic. 2 de 10
  3. 3. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat A partir del 95, la confluència incipient dels sectors modernistes amb el nacionalisme polític es deixen sentir en l’obra de Maragall, qui fins el canvi de segle es dedicà a bastir un seguit d’obres que seran una mena de mitologia i simbologia nacionalista, on exalçarà les que ell considera principals virtuts catalanes, enfrontades a les espanyoles: el tarannà independent i democràtic i el seny. Els reculls Visions i Cants pertanyen a aquesta època. A Cants, l’obra més obertament nacionalista, s’hi inclouen tres composicions que no són ben bé cants, però que per la seua significació patriòtica són usades des del mateix moment de la seua composició com a símbols del catalanisme: La sardana, l’Oda a Espanya i Els adéus. Poc després, es pot dir que Maragall abandona el modernisme. Ha abraçat sense cap mena de restricció el nacionalisme dretà de la Lliga regionalista, al qual es mantindrà fidel fins la seua mort, el 1911. En aquesta mateixa època, a més de la seua producció poètica, comença a bastir la seua teoria de la paraula viva. Al 1903, l’Elogi de la paraula n’és una primera aproximació, a la qual seguirà l’Elogi de la poesia el 1907. Aquesta teoria propugna que l’expressió de l’emoció estètica no és producte de l’esforç racional, sinó que ve dictada per l’emoció i n’és inseparable, i es lliga clarament a l’espontaneisme. La seua última producció important, Naussica, accentua la seua dèria classicitzant que l’acosta de forma palpable al Noucentisme, moviment amb el qual sempre mostrà reticències, ja que la teoria de la paraula viva i l’arbitrarisme noucentista eren antagònics. 3. El Noucentisme. El terme Noucentisme té únicament significat local: no ens permet d’establir relacions amb altres corrents artístics paral·lels de la resta del context europeu. Podem dir que és un moviment classicista en el sentit, sobretot, de gust per la norma, per la disciplina estètica, d’obra ben feta, ben acabada, que s'enfronta potser estèticament al modernisme, però convergeix amb aquest moviment en l'afany per superar la carrincloneria renaixentista i jocfloralesca amb la voluntat d'europeïtzar la cultura catalana. 3.1. Cronologia. 3 de 10
  4. 4. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat Establir períodes i dates en una història de la literatura sempre és complicat perquè qualsevol fixació violenta la realitat. De totes formes, hom considera el 1906 com a data de naixement del Noucentisme, any en què es produeixen dos fets cabdals: Eugeni d’Ors comença a escriure el seu Glossari, i Josep Carner escriu Els fruits saborosos. De la mateixa manera es considera el 1923 com a data de defunció del moviment Noucentista coincidint amb el colp d’estat de Primo de Ribera. 3.2. Les bases ideològiques: Eugeni d’Ors. En gener de 1906, apareix a La veu de Catalunya una nova secció, Glossari que havia de fer-se famosa i que faria famós el pseudònim de Xènius, amb el qual Eugeni d’Ors la subscrivia. En aquesta secció apareixen les principals bases ideològiques del Noucentisme: el classicisme, l'imperialisme, la civilitat i l'arbitrarisme.. - Classicisme: El noucentisme entronca amb el classicisme greco-llatí. En un nivell local, el classicisme desemboca en el mediterranisme. El classicisme és, doncs, tant el producte d’un àrea geogràfica determinada (els països mediterranis) com el resultat de l’actuació normal d’una raça (els homes nascuts a la Mediterrània). - Imperialisme: Es pretén no sols recuperar l’autogovern de Catalunya sinó formar part dels òrgans de decisió d’Espanya. - Civilitat: Oposat a l’idea de la “natura” modernista. Es basa en dues premisses bàsiques: La conducta d’uns hipotètics habitants d’una ciutat ideal i la conducta que els catalans han de seguir per tal d'aconseguir aquesta societat somiada. - L’arbitrarisme: Oposat a l’espontaneïtat modernista. Implica una tria conscient i arbitrària d'una estètica clàssica, que esdevé el paradigma d'un cànon estètic. A nivell estètic l’arbitrarisme és un al·legat contra la teoria de la paraula viva de Maragall, que s’identifica amb el Modernisme. 3.3. Josep Carner o la plasmació de l’arcàdia noucentista. En l'obra de Carner trobem diverses etapes en què el poeta demostra la seua lucidesa, ja que la seua poesia evoluciona conseqüentment segons les seues circumstàncies personals i les modes literàries. 4 de 10
  5. 5. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat La primera etapa (1896-1906) pot ser considerada d’aprenentatge. En ella prova i practica tots els gèneres i reflexiona sobre el poeta i sobre la poesia. Encara que es troba emmarcada dins del Modernisme, l’actitud de Carner va en contra de les seues premisses. D’aquesta època és El llibre del poetes amb el qual supera les vacil·lacions dels seus primers poemes, condicionats pels gustos de l’època: Jocs Florals, certàmens, temàtica religiosa i patriòtica, etc. S'hi constata una diversitat temàtica i formal que dóna una impressió de desafiament i seguretat. La segona etapa (1906-1924) és clarament noucentista. En ella esdevé un professional de la literatura i també comença a crear-se la seua imatge pública d’home mític entre bohemi i dandi. Carner també col·labora un poc en aquest desdoblament de personalitat ja que crea un alter ego anomenat ell per a divulgar les seues idees més agosarades. En aquesta època escriu molta poesia amb patrons noucentistes, com Els fruits saborosos. És una col·lecció de 18 poemes a través dels quals el poeta traça el paradigma de l’acord de l’ésser humà amb la seua condició sensual, reflexiva i mortal. Cadascun dels poemes conté una relació analògica entre un element natural, el fruit, i un aspecte de la condició humana que pot encarnar-se en el personatge que en aquell moment la representa. L’actitud del personatge es sempre relacionada amb el color, el perfum, la bellesa o la forma de la fruita. A partir de 1913 inicia una revisió de la seua poesia que el fan acostar-se al simbolisme. D’aquests anys són La paraula en el vent, Auques i ventalls, La inútil ofrena. La tercera etapa (1925-1939) ja s’ha introduït en el simbolisme. Inicia la seua carrera de diplomàtic espentat, potser, per la pressió política i per dificultats amb el públic. Però, encara que està fora, lluita contra la dictadura de Primo de Rivera. Descobreix el simbolisme que s’està iniciant en França i Anglaterra i que el porta a la revisió de la seua obra. Fa una poesia més humana, densa i realista com es por veure a Cor quiet. També en aquesta època comença Nabí, i tradueix poesia xinesa. En la quarta etapa (1939-1970) ja en la recta final de la seua vida, la seua poesia pren un caràcter metafísic. És una època marcada per l’exili i de dispersió professional, en la qual enllestí i publicà la ja esmentada Nabí. Estructurat en deu cants, és un poema narratiu sobre la història bíblica de Jonàs, enviat per Déu a anunciar als habitants de Nímise la destrucció de la ciutat si no es penedien dels pecats individuals i col·lectius que s’hi cometien. És un poema difícil, no tan sols per la simbologia moral 5 de 10
  6. 6. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat que té (por, pecat, ira, venjança...) sinó per la complexitat lingüística, tan rica com precisa. 4. L’avantguardisme Entre les darreries del s. XIX i el primer terç del XX es produïren tot un seguit de fets que modificaren l’economia, les relacions socials i, en definitiva, les formes de vida de la humanitat. Totes aquestes transformacions acabarien esclatant amb les guerres mundials i les revolucions socialistes i antiimperialistes, però la societat no tornaria a ser la d’abans. La humanitat del s. XX era molt més dinàmica que la del s. XIX. Els canvis es produïren d’una forma molt més ràpida, però l’art i la literatura continuaven ancorades en el respecte a unes convencions. En definitiva l’academicisme i el culte a la tradició continuava predominant en l’art occidental. Aviat, però, apareixeran moviments que negaran el passat i experimentaran noves fórmules artístiques i literàries més adequades als nous temps. Són les avantguardes. Els moviments d’avantguarda dividiren la literatura contemporània en dos grans blocs antagònics. De fet, les avantguardes són l’expressió més genuïna, per una part, de la nova societat industrial i, per l’altra, de la crisi del racionalisme i, més exactament, de la filosofia de progrés pròpia del s. XX. Així, des de les primeres manifestacions, incorporaren a la creació literària alguns dels ingredients, més significatius de la civilització moderna: el maquinisme, la velocitat, el risc... I, al mateix temps, propugnaren un vitalisme de tipus irracionalista que va obrir noves zones d’investigació: l’atzar, l’absurd, el pre-somni, el somni i la follia. Encara que els noms encunyats per a hipotètics corrents d’avantguarda en foren molts, els mínimament consistents i que més transcendència han tingut són el cubisme i el futurisme, abans de la primera guera mundial, i el dadaisme i el surrealisme, que hi són posteriors. 4.1. Corrent d’Avantguarda. - El cubisme: És el primer moviment que qüestiona la representació de la realitat temporal i ho fa seguint els mètodes de la ciència. D’ací, l’ús en les arts plàstiques de les formes geomètriques per la representació dels objectes, 6 de 10
  7. 7. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat els quals havien de ser reconstruïts per l’espectador, que els veu com si els contemplés des de diversos angles alhora. En l’àmbit literari el cubisme va introduir el cal·ligrama (Apollinaire) el collage i els jocs tipogràfics. Els cubistes més coneguts van ser els pintors George Braque, i Pablo Picasso, i l’escriptor Guillaume Apollinaire. - El futurisme: Creat per l’italià Marinetti el 1909. Al contrari que els cubistes, que només pretenien una renovació estètica, els futuristes si que tenien una voluntat clara d’influir sobre la societat. La seua idea principal és el rebuig de tota la tradició occidental. La nova cultura que proposaren s’havia de basar en la tecnologia (maquinisme), i en la lluita i el combat (la qual cosa el duria a exalçar la Primera Guerra Mundial, i a ser relacionats de manera estreta amb el creixent feixisme d’entreguerres). El Futurisme, entès en el sentit de Marinetti, s’inicià l’any 16, i va conèixer els seus moments més brillants entre el 18 i el 21. Per la mort o la ràpida evolució dels seus líders, desaparegué entre el 22 i el 25. Amb tot, algunes de les seues propostes, ni que foren ja molt desprogramatitzades, persistiren a Catalunya a través del model fixat per Salvat-Papasseit. - El dadaisme: El moviment Dadà va ser fundat a Zurich l’any 1916 per alguns intel·lectuals europeus que s’havien refugiat a Suïssa a causa de la guerra. El Dadà significa una actitud de rebuig tant de l’ordre establert com de totes les possibles alternatives. L’actitud dadaista és, per tant, una denúncia de la inutilitat, no només de l’art i la literatura tradicional, sinó també de tots els corrents que havien sorgit des de principis de segle. - El surrealisme. Va nàixer a França a principis dels anys 20 com una derivació del moviment dadà. Aquest moviment és la revolució literària més important des del Renaixement. Els surrealistes estan molt influïts pels estudis psicològics de Sigmund Freud i per autors com Carls Marx, i creuen que l’esperit humà no està en la part conscient de la nostra ment, que està condicionada per la raó, la lògica i per tota una sèrie de tabús i complexos que tenen un origen social. Cal anar a buscar l’autèntic esperit de l’home en el subconscient, que només es manifesta lliurement a través dels somnis o dels estats, que com l’hipnosi o la drogoadicció deshinibeixen la ment dels condicionaments socials i morals importants per la raó. 7 de 10
  8. 8. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat 4.2. Joan Salvat Papasseit. Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) provenia de la classe obrera. La seua formació escolar va ser mínima i precària, fins que va començar a treballar en diversos oficis i professions, on entrà en contacte amb l'anarquisme. Va ser aleshores quan va començar a interessar-se pels corrents artístics del moment i va iniciar la seua formació autodidacta. Salvat s’autoqualificà poetaavantguardistacatalà. La seua filiació, per tant, és múltiple. D’una banda deriva de l’anomenat cubisme de Guillaume Apollinaire, del qual adopta la fantasia formal, gràfica, del cal·ligrama, ja en els Poemes de ondes hertzianes. D’altra banda, li descobrim algunes reminiscències del Futurisme italià de Marinetti. En el fons, és possible que per a ell l’actitud avantguardista no fos més que l’equivalent poètic del mateix impuls rebel que inicialment el va portar a professar l’anarquia. És amb El poema de la rosa als llavis que trobem l’expressió més pura de la poètica salvatiana. Constitueix una barreja original de materials realistes i litúrgics. La història és realista en dos sentits. En primer lloc, perquè elimina tota mena de component moral o intel·lectual i redueix l’amor als límits d’un exercici lliure i espontani de la carn. I en segon lloc, perquè entén l’amor com una autèntica religió. Una religió sense culpes ni càstigs que, amb tota llibertat, barreja ingredients de la mitologia clàssica amb d’altres trets de la cortesia medieval i de la tradició cristiana popular. El poema és la història de l’oposició entre l’astúcia del mestre i la innocència de l’enamorada. 5. La poesia valenciana d’abans de la guerra. El 1909 Daniel Martínez Ferrando pronúncia una conferència en Lo Rat-Penat on envia a dormir la poesia de Llorente i proclama la necessitat de l’entroncament amb els corrents polítics moderns i de finalitzar la Renaixença. La seua actitud representa la de molts altres joves poetes valencians del moment. No totes les propostes eren massa actuals, doncs algunes foren la llavor del modernisme, quasi vint anys enrere. Però de tota manera, representen un intent de superar la carrincloneria coetània. Aquest grup de joves poetes s’aglutinen en 8 de 10
  9. 9. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat l’anomenada Generació de 1909, algunes de les figures més importants de la qual llistarem a continuació: - Miquel Duran de València. - Daniel Martínez Ferrando - Josep Maria Bayarri. Malgrat que des de 1923 a 1934 ja són més i de més qualitat estètica les excepcions innovadores i modernitzadores, encara el conreu de la poesia, la narrativa i el teatre continuarà inclòs, en gran part, dins les pautes tradicionals endarrerides. La poesia manté una divisió entre el poetes costumistes i els renovadors. Els primers, assidus als certàmens del Jocs Florals i a la poesia pairalista, són desplaçats del protagonisme literari, ocupat ara pels poetes renovadors que Fuster bateja com la Generació de 1930. Cal destacar: - Carles Salvador. - Enric Navarro - Maximilià Thous. 5.1. Carles Salvador. Carles Salvador ha estat designat per la crítica com l’avantguardista més genuí i combatiu entre els poetes valencians. La seua obra anterior a la Guerra Civil és la més valuosa i atrevida. A Plàstic (1923) Vermell en to major (1929), Rosa dels vents ((1930), i El bes als llavis (1934), trobem recursos inusuals fins aquells moments: sinestèsies, metàfores, imatges i algunes mostres de lèxic avantguardista. Però, sobretot, la seua base poètica són els recursos de filiació simbolista. Cal afegir-hi l’existència d’una certa influència cubista i la incorporació d'una vena sensual, apresa del seus mestre, Salvat. 5.2. La solució al problema de la llengua. En aquest període l’activitat lingüística ve marcada per l’acord ortogràfic de Castelló de la Plana el 1932. Les Normes de Castelló són un compendi de 34 regles ortogràfiques que, sense mencionar el nom unitari de la llengua i sense fer cap referència a les normes de l’IEC de 1913 per tal d’aconseguir superar reticències i aconseguir el major nombre 9 de 10
  10. 10. Modernisme, Noucentisme i Avantguarda 2n de Batxillerat possible d'adhesions, en transcriuen les vint-i-quatre regles originàries, a les quals se n’afegeixen deu per encabir les peculiaritats pròpies del dialecte valencià. Signifiquen per tant un reconeixement tàcit de la unitat lingüística. Des de feia temps escriptors s’havien acostat a la normativa fabriana, però ací es va aconseguir, a més, el compromís de la major part de les entitats culturals valencianes com la Sociedad Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat, Unió Valencianista, L’Estel. D’entre les personalitats que també signaren l’acord destaquen el Pare Lluís Fullana, Lluís Revest Corzo, Eduard López Chavarri, Salvador Guinot, Manuel Sanchis Guarner, o Carles Salvador. Aquests dos últims es convertiran en figures claus en la tasca normalitzadora i normativitzadora del valencià. Amb l’acord ortogràfic de Castelló la unificació ortogràfica del valencià i l’adopció del mateix codi gràfic que la resta dels parlars catalans era un fet. Només calia difondre les normes, responsabilitat que s’imposa Carles Salvador i que va dur a terme per un doble mitjà: les seccions gramaticals de les revistes valencianistes i la confecció d’opuscles gramaticals. Van saber aprofitar les llibertats de la República, durant la qual va encetar una activitat gramatical desenfrenada. En 1933, Manuel Sanchis Guarner publicà La llengua dels valencians, i es perfila com el lingüista més preparat entre els valencians, preparació que el portarà a encapçalar posteriorment, la recuperació del català al País Valencià, tot i els entrebanscs de la dictadura franquista que s'esdevindrà només quatre anys després. 10 de 10

×