• Like
  • Save
TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.

on

  • 302 views

 

Statistics

Views

Total Views
302
Views on SlideShare
301
Embed Views
1

Actions

Likes
0
Downloads
8
Comments
0

1 Embed 1

http://www.slideee.com 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA. TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA. Presentation Transcript

    • HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves Edat contemporània CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT LIBERAL. MINORIA ISABEL II.
    • BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX INICI EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833) / Tema 1 6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme). 6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la monarquia absoluta. 6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. Josep I Bonaparte. 6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812. 6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista. 6.6.- La independència de les colònies americanes. TEMA 7.- L’Estat liberal (1833-1874) / Tema 2 7.1.- Les guerres carlines. Absolutisme front liberalisme. Regències. 7.2.- El regnat d’Isabel II. Moderats i progressistes. 7.3.- La revolució de 1868. El Sexenni democràtic. La monarquia d’Amadeu de Savoia. 7.4.- La Primera República Espanyola. TEMA 8.- La Restauració monàrquica (1875-1902) / Tema 3 8.1.- El regnat d’Alfons XII. El sistema canovista. 8.2.- El naixement dels nacionalismes. 8.3.- La crisi de 1898. TEMA 9.- Transformacions econòmiques i canvis socials al segle XIX / Tema 4 9.1.- Les desamortitzacions. 9.2.- El moviment obrer. ÍNDEX TEMES BLOC II
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 1a part regències EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme. 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències. 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa. 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840). 2.1.- Els liberals al poder. 2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 3v TEXT, op B (2011, setembre). L’he posat en majoria d’edat: context general. 2.3.- Constitució de 1837. 2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista. 7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1v preg. op B (2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny). 3v preg. op B (2006, juny). 4v preg. op B (2006, setembre). 5v preg. op B (2007, juny). 6v preg. op B (2011, juny). 7v preg. op B (2012, juny). 1.- Situació de la propietat de la terra. 2.- Què és la desamortització? 3.- Objectius de la desamortització. 4.- Mesures legislatives. 5.- Conseqüències. 7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). MAPA 13: 1v preg. op B (2008, setembre). 2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2010, juny). 4v preg. op B (2010, setembre). 5v preg. op A (2011, juny). 6v MAPA, op A (2012, juny). 7v preg. op A (2013, juny). 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament: 2.1.- Primera etapa (1833-1836). 2.2.- Segona etapa (1836-1839).
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes. 1v preg. op A (2010, setembre). 2v preg. op A (2011, juny). 3v TEXT, op B (2011, setembre). 4v preg. op B (2013, juny). 7.2.0.- Introducció. 7.2.1.- Partits polítics. 1.- Moderats. 2.- Progressistes. 3.- La Unió Liberal. 4.- El Partit Demòcrata. 5.- El Partit Republicà. 7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església. 7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854). 1.- Constitució de 1845. 2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives. 3.- Caiguda dels moderats. 7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856). 1.- Constitució de 1856 (non nata). 2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Madoz. 3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68). 7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí. 1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863). 2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).
    • BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL (1833-1874) 3a part Gloriosa, República EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874). 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2005, setembre). 3v preg. op B (2006, setembre). 4v preg. op B (2007, setembre). 5v preg. op B (2008, juny). 6v preg. op B (2009, juny). 7v preg. op A (2010, setembre). 8v preg. op B (2010, setembre). 9v TEXT, op A (2010, juny). 10v preg. op A (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny). 7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció. 1.- Causes. A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència). B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues. C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí (Pacte d’Ostende). 2.- Característiques del Sexenni. 7.3.2.- Les fases del Sexenni. 1.- Revolució del 68 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). A.- Revolució de 19 de setembre de 1868. B.- Els partits polítics del Sexenni. C.- El Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques. D.- Constitució de 1869. E.- Política econòmica. Mesures. F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars. G.- Regència. 2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873). A.- Un monarca democràtic. B.- Oposició a la nova monarquia. C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres. 3.- La Primera República espanyola (1873-1874). A.- La proclamació de la República. B.- La feblesa de la República espanyola. C.- Els partits polítics republicans. D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República. E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874]. F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia.
    • TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)
    • TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)
    • T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-). T11 (M15 eleccions 31). T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre). T6 (M12 Guerra Francès). T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-). Tema 1 Tema 1 T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-). T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia). Tema 2 Tema 3 Tema 6 Tema 4 T-7 Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5 Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9 Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 Tema 5 T-6 T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània). T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears). T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada). T-9: Desamortització i Moviment Obrer T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-). T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V). Tema 8 Tema 10 Tema 11 Tema 12 Tema 13 Tema 14
    • BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX (1870-1873) (1868-1874) (1788-1808) (1808-13) (1875-1885) (1814-1833) (1902-1931) (1833-1868) DICTABLANDA (setembre 1923- gener 1930) ÍNDEX TEMES BLOC II
    • TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 1a part regències EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme. 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències. 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa. 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840). 2.1.- Els liberals al poder. 2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 2.3.- Constitució de 1837. 2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista. 7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1.- Situació de la propietat de la terra. 2.- Què és la desamortització? 3.- Objectius de la desamortització. 4.- Mesures legislatives. 5.- Conseqüències. 7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament 2.1.- Primera etapa (1833-1836). 2.2.- Segona etapa (1836-1839).
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 1a part regències EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme. 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències. 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa. 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840). 2.1.- Els liberals al poder. 2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 3v TEXT, op B (2011, setembre). L’he posat en majoria d’edat: context general. 2.3.- Constitució de 1837. 2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista. 7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1v preg. op B (2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny). 3v preg. op B (2006, juny). 4v preg. op B (2006, setembre). 5v preg. op B (2007, juny). 6v preg. op B (2011, juny). 7v preg. op B (2012, juny). 1.- Situació de la propietat de la terra. 2.- Què és la desamortització? 3.- Objectius de la desamortització. 4.- Mesures legislatives. 5.- Conseqüències. 7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). MAPA 13: 1v preg. op B (2008, setembre). 2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2010, juny). 4v preg. op B (2010, setembre). 5v preg. op A (2011, juny). 6v MAPA, op A (2012, juny). 7v preg. op A (2013, juny). 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament: 2.1.- Primera etapa (1833-1836). 2.2.- Segona etapa (1836-1839).
    • 7.1.- LES GUERRES CARLINES. ABSOLUTISME ENFRONT DE LIBERALISME Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per Vicente López Portaña Infant Carles Maria Isidre Isabel II, de nina, realitzat per Vicente López Portaña
    • 7.1.1.- LA MINORIA D’EDAT D’ISABEL II (1833-1843). EL TRIOMF DEL LIBERALISME. LES REGÈNCIES 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències. 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa. 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840). 2.1.- Els liberals al poder. 2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 2.3.- Constitució de 1837. 2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista. 7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
    • 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa L’any 1830 neix Isabel i és nomenada hereva del tro pel seu pare Ferran VII abans de morir, deixant fora de l’herència al germà del rei, Carles Maria Isidre.
    • EL CONFLICTE DINÀSTIC Ferran VII i Maria Cristina passeig per els jardins de palau, probablement el d’Aranjuez, en la primavera de 1830, quan es confirma que la reina està prenyada. Oli sobre llenç (498 x 710 cm) de Luis Cruz y Ríos. Exposat en el Museu de Belles Arts d’Astúries (Oviedo)
    • 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa En 1833 mor Ferran VII i la seva filla Isabel només tenia 3 anys, pel que s’ha de constituir una regència. Retrat Isabel II durant la minoria d’edat de Vicente López Portaña
    • 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa En la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) va haver dues regències: primer la de la seva mare Maria Cristina de Borbó (1833-1840)... i després la de Baldomero Espartero (1840-1843); ...; és un període que abasta quasi 10 anys del seu regnat, des de setembre de 1833 fins el 23 de juliol de 1843, quan Isabel va ser declarada major d’edat. Durant aquestes dues regències es produí el triomf i la consolidació de la revolució liberal a Espanya i la derrota del absolutisme.
    • 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa Dos antecedents liberals a.- Les Corts de Cadis (1810-1814) amb la Constitució de 1812, que ara estarà novament vigent. b.- El Trienni liberal (1820-23), sols deu anys abans, i amb els liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes. El liberalisme espanyol serà molt conservador, amb una escassa base social i amb pactes amb la noblesa per assolir els seus objectius, cosa que li suposà l’enemistat de gran part de la població i el va deixar en mans dels militars liberals. RAFAEL DE RIEGO
    • 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa En Europa, Gran Bretanya inicia profundes reformes durant el regnat de Guillem IV i el parlament és el veritable motor de la vida del país. Després de la batalla de Trafalgar (1805), s’inicia l’extensió del que serà després l’Imperi britànic, sobretot a partir de 1837, quan s’inicia el regnat de la reina Victòria. La democràcia s’assenta al país com un model inqüestionable. En el continent, dissolta la Santa Aliança des de 1830, França havia enderrocat l’absolutisme de Carles X i s’havia establert una monarquia constitucional amb el rei Lluís Felip d’Orleans, sota el seu mandat s’impulsa la Revolució industrial i la burgesia dirigeix l’economia nacional. L’absolutisme queda restringit a Prússia, Rússia i Àustria, si bé Prússia instaura la unió duanera, Zollverein (1834), impulsada pels liberals, que tindrà èxits en el camp comercial, obre les fronteres i avança cap a una societat industrial.
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Maria Cristina de Borbó, mare d’Isabel II, quarta i darrera dóna de Ferran VII, assumí la primera regència a la mort de Ferran VII, el 29 de setembre de 1833, i va ser una regent molt impopular perquè als 3-4 mesos de morir Ferran VII ella ja estava prenyada i durant 7 anys de regència ho va estar 5 vegades. Tots els fills eren del mateix, un guàrdia de corps, “el trompetero Muñoz”. Maria Cristina només morir Ferran VII va enviar un missatge al Papa per casar-se amb l’home que estimava i el Papa li va denegar perquè era un matrimoni morganàtic (sang reial amb una persona que no és de sang reial) al final, es varen casar en secret. Retrat de Maria Cristina i d’Agustín Fernando Muñoz y Sánchez, Funes y Ortega, primer duc de Riánsares, Gran d’Espanya, primer marquès de Sant Agustín, primer duc de Montmorot (Taracón, 4 de maig de 1808Le Havre, 13 de setembre de 1873), fou un militar espanyol, cavaller del Toisó d’Or i segon marit de la reina regent Maria Cristina de Borbó i dues Sicílies.
    • Francisco de Goya y Lucientes La família de Carles IV (1800) Oli sobre tela (280 x 336 cm) Museu del Prado, Madrid, Espanya (FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013) Goya La promesa de Ferran VII D. Antonio Pascual i Dª Carlota Joaquina Reina Mª Lluïsa Dª Isabel El rei Carles IV El príncep de Parma D. Carles Maria Isidre La Princesa Maria Lluïsa, amb el seu fill Ferran VII Infant Francesc de Paula F A M Í I L I A C A R L O S I V
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Maria Cristina defensarà els drets de la seva filla com a successora, per damunt de tot, i promet als liberals una política distinta a la del seu marit Ferran VII. La societat espanyola estava expectant davant el canvi de regnat que s’iniciava i davant la possible incorporació al país del models polítics de tall liberal, que s’estaven desenvolupant en alguns països d’Europa.
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) La primera guerra carlina (1833-1840) i els enfrontaments entre moderats, per una part, i la divisió dels liberals, per altra, culmina amb l’ascens com a cap de govern del general Baldomero Espartero, mentre encara duri la minoria d’edat de la petita Isabel II, un període convuls ple de crisis governamentals i inestabilitat social.
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) En 1832 (rei Ferran VII), Francisco Cea Bermúdez, vinculat a l’ala més dretana del moderats, havia estat nomenat president del Consell de ministres i va iniciar tímides reformes administratives, però no va mostrar interès per incorporar els antic il·lustrats i liberals al nou model de desenvolupament econòmic i polític. CEA BERMÚDEZ Així, el primer govern de la regència va ser de caire absolutista, va continuar Cea Bermúdez, que tenia un lema “monarquia pura i dura”, cosa que va provocar una decepció liberal i va ser substituït, ràpidament, per un govern liberal moderat amb Martínez de la Rosa.
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Entre les primeres mesures, Maria Cristina va disposar un detret d’amnistia general, que permet a molts dels detinguts per idees polítiques liberals i als anomenats “afrancesats” sortir de la presó o retornar a Espanya des de l’exili. A més d’aquesta decisió, es reobriren les universitats i es va impulsar una nova política més acord amb els temps, creant el Ministeri de Foment com impulsor d’una reforma en profunditat de les infraestructures, que durant el regnat de Ferran VII, havien quedat clarament obsoletes en comparació amb França i, sobretot, amb Gran Bretanya, en plena revolució industrial. CEA BERMÚDEZ
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Entre les reformes del gabinet de Francisco Cea Bermúdez destaca la divisió política i administrativa en províncies, en 1833, de Francisco Javier de Burgos y Olmos, essent secretari d’Estat de Foment, destinada a millorar l’administració i que, amb algunes modificacions, es manté en l’actualitat. JAVIER DE BURGOS
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) JAVIER DE BURGOS, 1833
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) L’absència de sintonia entre el liberalisme i el govern va dur a la regent a substituir a Cea Bermúdez per Martínez de la Rosa, en gener de 1834. Això perquè Maria Cristina va haver d’enfrontar-se als sectors absolutistes que no acceptaven el testament de Ferran VII, iniciant-se tot un seguit de guerres entre isabelins o cristins i carlins, en les que els isabelins contaran amb l’ajut de les forces liberals. CEA BERMÚDEZ MARTÍNEZ DE LA ROSA
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) El nou president, Martínez de la Rosa, va haver de fer front a la primera guerra carlina (18331840), iniciada pels partidaris del pretenent al tron, Carles Maria Isidre, en País Basc, Navarra, Catalunya i Aragó, fonamentalment. MARTÍNEZ DE LA ROSA INFANT CARLES MARIA ISIDRE
    • 2.1.- Els liberals al poder Els liberals es dividien en moderats i progressistes. Els 3 primers anys va servir als moderats per consolidar-se en la política. Martínez de la Rosa, que havia retornat de l’exili, tracta d’aplicar una reforma del clero i promulga l’Estatut Reial de 1834, amb llibertats polítiques (que pretenia crear una possible unió de liberals moderats i absolutistes moderats). L’Estatut Reial del 1834 No és, pròpiament, una constitució perquè el text no va ser elaborat ni aprovat per unes corts constituents, però s’assembla molt a un text constitucional, de fet està més a prop d’una carta atorgada que d’una constitució. És un conjunt de normes, un text que regula l’organització de l’Estat i els drets i deures del ciutadà, i que té forma articulada com una constitució. Va ser elaborat pel govern liberal molt moderat de Martínez de la Rosa (president del govern que havia posat na Maria Cristina).
    • Articles importants 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Característiques: Sobirania compartida entre el rei i les Corts; les Corts i el rei tenen el poder legislatiu, encara que el rei continua tenint el poder executiu. Art. 1. (...) Su Majestad la Reina Gobernadora, en nombre de su excelsa hija Doña Isabel II, ha resuelto convocar las Cortes generales del Reino. Estatut Reial del 1834
    • Articles importants 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Característiques: Estatut Reial del 1834 Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos: el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino. Poder legislatiu recau en el parlament amb poques competències. Estableix unes Corts bicamerals, formades per:  Una Cambra alta, un estament dels Pròcers (“Próceres”) format per càrrecs que són triats per la corona (bisbes, nobles grans propietaris, i militars).  Una Cambra baixa o estament dels “Procuradors” elegits per sufragi censatari de tipus econòmic i molt restringit (0’15% de la població). Art. 3. El Estamento de Próceres del Reino se compondrá: 1.° De muy reverendos arzobispos y reverendos obispos. 2.° De Grandes de España. 3.° De Títulos de Castilla. 4.° De un número indeterminado de españoles, elevados en dignidad e ilustres por sus servicios en las varias carreras, y que sean o hayan sido secretarios del Despacho, Procuradores del Reino, consejeros de Estado, embajadores o ministros plenipotenciarios, generales de mar o de tierra o ministros de los tribunales supremos. 5.° De los propietarios territoriales o dueños de fábricas, manufacturas o establecimientos mercantiles que reúnan a su mérito personal y a sus circunstancias relevantes, el poseer una renta anual de sesenta mil reales, y el haber sido anteriormente Procuradores del Reino. 6.° De los que en la enseñanza pública o cultivando las ciencias o las letras, hayan adquirido gran renombre y celebridad, con tal que disfruten una renta anual de sesenta mil reales, ya provenga de bienes propios, ya de sueldo cobrado del Erario.
    • Articles importants 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Característiques: Estatut Reial del 1834 Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos: el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino. La corona té moltes competències: A part del poder executiu (tria el president del govern i els ministres) té moltes prerrogatives legislatives com elecció dels “Próceres”, dret de veto, té iniciativa legal (el rei pot proposar l’elaboració d’una llei, és a dir, el rei elabora les lleis i les Corts es limiten a aprovar-les i a votar els impostos), facultat de sancionar les lleis, té la potestat de convocatòria i dissolució de les Corts... Limitació dels drets individuals. Art. 13. El Estamento de Procuradores del Reino se compondrá de las personas que se nombren con arreglo a la ley de elecciones. Art. 14. Para ser Procurador del Reino se requiere: 1.° Ser natural de estos Reinos o hijos de padres españoles. 2.° Tener treinta años cumplidos. 3.° Estar en posesión de una renta propia anual de doce mil reales. 4.° Haber nacido en la provincia que le nombre, o haber residido en ella durante los dos últimos años, o poseer en ella algún predio rústico o urbano, o capital de censo que reditúen la mitad de la renta necesaria para ser Procurador del Reino. En el caso de que un mismo individuo haya sido elegido Procurador a Cortes por más de una provincia, tendrá el derecho de optar entre las que le hubieren.
    • Articles importants 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Característiques: Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals moderats) estan representats, mentre la majoria de la població queda fora. Estatut Reial del 1834 Es tracta d’un text excessivament moderat, dissimulava l’esperit liberal i sembla que cercava no alterar i agradar als liberals moderats i la complicitat dels carlins, favorables a l’absolutisme. En alguns aspectes no sembla liberal. És el text “constitucional” més conservador de la història d’Espanya (no deixa massa clar si la sobirania resideix en el rei o en les corts).
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 La indeterminació cercava un equilibri polític, però va acabar per no agradar ni a uns ni als altres. Al mateix temps, el clima d’enfrontament es va intensificar a causa de les intrigues de la regent contra els liberals i una epidèmia de còlera, que va assolar Espanya de sud a nord, generant el “bulo” de què l’Església havia enverinat els pous i canals que abastien Madrid d’aigua potable. Tot això va provocar, al 1835, el descontentament, per una part, els assalts als convents i esglésies i, per una altra, els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats), protesten per la insuficiència de les reformes de l’Estatut, i se sentiren forts ajudats per la premsa que, de marcat caràcter progressista, no parava de criticar el govern i es mostrava favorable a un sistema més parlamentari. Així els liberals s’organitzaren en Juntes per a la insurrecció, al mateix temps que es produïa l’alçament carlí, i forcen a la regent a pactar amb ells en mig del pitjor moment de la guerra per als isabelins (1835).
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Així, la necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina va obligar a la regent a pactar amb els liberals moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat per Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut Reial de 1834. Altres mesures:
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Poc després, cau el govern de Martínez de la Rosa (dimiteix en juny de 1835) i la regent va oferir la presidència del govern a José Maria Queipo de Llano, que va presentar la dimissió als tres mesos pels enfrontaments amb els liberals que organitzats en Juntes revolucionàries, similars a les de la guerra del Francès, a les que s’unirien la Milícia Nacional, prengueren el control de distintes províncies. MARTÍNEZ DE LA ROSA
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Els liberals progressistes reorganitzen les Juntes revolucionàries i controlen la Milícia Nacional, necessàries per al govern en el pitjor moment de la guerra. Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia, Barcelona (les bullangues, amb crema de convents i incendis de fàbriques com la Bonaplata) i Madrid → demanden a la regent: llibertat de premsa, una nova llei electoral que ampliés el vot a més caps de família i la convocatòria de Corts generals, extinció del clergat regular, reorganització i ampliació de la Milícia,...
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Maria Cristina, en un intent de pal·liar la crisis, no té altra sortida en el pitjor moment de la guerra (necessita doblers i recolzament social) i es veu obligada a lliurar el govern a Mendizábal, entren en el nou govern els liberals progressistes i es posaren en marxa per elaborar una nova constitució (que posteriorment serà la de 1837) i un programa de reformes. Mendizábal arriba a una acord amb els liberals: les Juntes revolucionàries es dissoldran i s’integraran en l’organigrama administratiu de l’Estat, dins les diputacions provincials, a canvi de les reformes que es comprometia a dur a terme, mentre les Corts li atorguen poders extraordinaris per a realitzar les reformes:  a.- Impulsar la desamortització de l’Església per captar impostos per a l’Estat i activar en el comerç béns fins aleshores improductius, comportava també un canvi del sistema fiscal per sanejar la Hisenda pública, atendre els emprèstits i obtenir nous crèdits.  b.- Àmplia remodelació de l’exèrcit per acabar amb els carlins: canvi del alts càrrecs (vinculats als sectors més reaccionaris), augment dels efectius (75.000 nous soldats i 20 milions de pessetes). Reordenació que no va agradar a la regent perquè perdia la seva autoritat en les forces armades. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal intenta una desamortització de béns eclesiàstics, i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la regent el cessa.
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 Destituït Mendizábal després d’una campanya de desprestigi, fou nomenat president del Consell de Ministres Francisco Javier de Istúriz y Montero, un progressista que havia retornat de l’exili i havia evolucionat cap a posicions més moderades i contràries al procés de desamortització. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL FRANCISCO JAVIER DE ISTÚRIZ Y MONTORO
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 La regent dissol les Corts, cercant unes noves que la legitimaren i donessin una constitució distinta de l’Estatut Reial, però més conservadora, desitjos abruptament interromputs, perquè durant tot l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats més importants i, també, pel Motí de La Granja de San Ildefonso, un pronunciament dels militars progressistes al palau de La Granja, que obliga a la regent a tornar a formar un govern progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, i que va aconseguir la restitució de la Constitució de 1812 i que es derogués l’Estatut, Istúriz cessà el 14 d’agost de 1836, als quasi tres mesos del seu nomenament. FRANCISCO JAVIER DE ISTÚRIZ Y MONTORO
    • 2.2.- L’Estatut Reial de 1834 El nou president del govern fou José Maria Calatrava, que va anomenar ministre d’Hisenda a Mendizábal, en una línia continuista. Mendizábal va aprofitar per a concloure el procés desamortitzador i la supressió dels delmes. Calatrava va impulsar una política social que li permeté aprovar la primera llei d’Espanya que va regular i reconèixer la llibertat d’impremta. Però el més important fou l’adequació de la Constitució de 1812 a la nova realitat, cosa a la que s’havia compromès, per Reial Decret, la regent durant el Motí de la Granja, que durà a l’aprovació de la Constitució de 1837, que es va elaborar mentre els carlins havien conquerit Segòvia i es trobaven a la porta de Madrid. JOSÉ MARIA CALATRAVA En conclusió, en 1835 es dóna el primer govern progressista (Mendizàbal), al 1837 una nova Constitució liberal i al 1839 s’aconsegueix la victòria contra els carlins.
    • 2.3.- Constitució de 1837 En 1837, el govern progressista convoca Corts extraordinàries per a què, si ho creuen convenient, elaboren una nova constitució: amb una majoria moderada, redacten una Constitució basada en la de 1812, aleshores vigent, però més moderada. És una constitució de consens (un text curt) fruit del compromís entre els liberals moderats i els liberals progressistes per acabar amb les diferències entre els dos sectors respecte a la qüestió de la sobirania popular. Les dues branques del liberalisme espanyol aparquen les seves diferències i arriben a un acord entre elles. Ho feren en un moment en què estaven en lluita contra l’absolutisme carlí durant la primera guerra Carlina, ja que l’enemic no són ells sinó els carlins, que amenacen amb acabar amb el constitucionalisme i liberalisme espanyol. La Constitució de 1837 fou vigent fins la constitució liberal moderada de 1845, sota el regnat ja d’Isabel II.
    • 2.3.- Constitució de 1837 És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades enarborada com no complida). 1.- Major poder del rei (però no tantes prerrogatives com al 34): poder executiu, que va delegar més tard en la presidència del Consell de Ministres, però es reserva gran capacitat de maniobra: iniciativa legislativa i veto, convocatòria i dissolució del Parlament, tria membres del Senat, nomenament i cessament de ministres, ... Característiques Moderades La Constitució de 1837 (vigent fins 1845) 2.- Poder legislatiu: Corts bicamerals (el Senat com a control): a.- Cambra alta o Senat, els seus membres són triats pel rei a partir d’una llista triple votada pels electors. b.- Cambra baixa o Congrés dels Diputats, els membres són elegits pels electors. 3.- Sistema electoral: Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població), però ampliant el cos electoral respecte a l’Estatut Reial de 1834. 4.- Finançament de culte catòlic. 1.- Àmplia declaració de drets individuals (llibertat de premsa o impremta, ...), drets individuals encara lluny de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, però amb signes d’obertura front a l’Estatut Reial de 1834. Característiques Progressistes 2.- Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat. 3.- Divisió de poders. 4.- Sobirania nacional compartida entre el rei i la nació. Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme.
    • 2.3.- Constitució de 1837 És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades enarborada com no complida). Característiques Moderades La Constitució de 1837 (vigent fins 1845) Característiques Progressistes 3. Divisió de poders.
    • El procés de revolució liberal (1833-1843) 2.3.- El govern moderat i la Constitució de 1837
    • 2.3.- Constitució de 1837 És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades enarborada com no complida). Característiques Moderades La Constitució de 1837 (vigent fins 1845) Característiques Progressistes Altres lleis La Llei impremta: fi de la censura prèvia.
    • El procés de revolució liberal (1833-1843) 2.3.- El govern moderat i la Constitució de 1837 En 1837, el govern progressista convoca Corts extraordinàries per a què, si ho creuen convenient, elaboren una nova constitució: amb una majoria moderada, redacten una Constitució basada en la de 1812, aleshores vigent, però més moderada. 1.- Major poder del rei (no tant com al 34): poder executiu, es reserva gran capacitat de maniobra: iniciativa legislativa i veto, convocatòria i dissolució del Parlament, tria membres del Senat, nomenament i cessament de ministres, ... Característiques Moderades 2.- Poder legislatiu: Corts bicamerals (el Senat com a control): a.- Cambra alta o Senat, triats pel rei a partir d’una llista triple votada pels electors. b.- Cambra baixa o Congrés dels Diputats, els membres són elegits pels electors. 3.- Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població). La Constitució de 1837 (vigent fins 1845) 4.- Finançament de culte catòlic. 1.- Àmplia declaració de drets individuals (llibertat de premsa o impremta, ...), drets individuals encara lluny de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, però amb signes d’obertura front a l’Estatut Reial de 1834. Característiques Progressistes 2.- Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat. 3.- Divisió de poders. 4.- Sobirania nacional compartida entre el rei i la nació. Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme.
    • 2.3.- Constitució de 1837 En 1840 es produeix un pronunciament progressista i la regent, Maria Cristina, abdica (renúncia a la regència i se’n va a l’exili francès amb tota la seva família, excepte Isabel), i les corts nomenen al general Espartero com a regent (1840-1843), que va governar dictatorialment durant tres anys més, i va caure degut al seu autoritarisme i la política de lliurecanvisme excessiu, que va provocar l’aparició dels grups opositors de Barcelona, Catalunya, el País Basc. Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) PREPARACIÓ APUNTS PAU: LES DESAMORTITZACIONS I LA REFORMA AGRÀRIA DEL XIX PREGUNTES: LES DESAMORTITZACIONS: CONSEQÜÈNCIES (setembre 98). LES DESAMORTITZACIONS AL S. XIX (juny 99, setembre 99, juny 00, setembre 01). LES DESAMORTITZACIONS (juny 01, juny 03, setembre 03). LES DESAMORTITZACIONS DE BÉNS ECLESIÀSTICS I COMUNALS AL S. XIX (setembre 02). EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA. EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA EN L’ECONOMIA I EN LA SOCIETAT. 1.- Situació de la propietat de la terra. 2.- Què és la desamortització? 3.- Objectius de la desamortització. 4.- Mesures legislatives. 5.- Conseqüències. La desamortització de la propietat de la terra fou una de les qüestions clau del XIX, la mesura més revolucionària de tot el XIX espanyol, un segle de contínua guerra civil i de contínua inestabilitat política i social en la vida espanyola. L’operació fou molt llarga i intermitent, ja que va durar quasi més de 60 anys i provocà el canvi de propietari de moltes terres d’Espanya. Malgrat la lentitud de la desamortització, en lloc de crear una burgesia agrària, com en quasi tots els països europeus, no va fer més que augmentar el poder d’una bona part dels antics rendistes i terratinents, enriquint d’aquesta manera, encara més, una burgesia no lliberal, a costa dels béns de nobles i eclesiàstics, i dels ajuntaments.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 1.- Situació de la propietat de la terra Durant l’Antic Règim i també en aquests moments (segle XIX) existia la societat estamental. Els estaments privilegiats tenien les seves possessions i béns “vinculats”, es a dir, que no els podien alienar (traspassar) mitjançant una venda o una donació. Això significa que els béns d’aquests estaments no podien sortir del seu patrimoni. El motiu de la propietat vinculada o “amortiguada” era assegurar la pervivència econòmica, en el temps, dels estaments, perquè així sempre conservaven la propietat de la terra. Les propietats vinculades rebien distints noms, segons fossin d’un estament o d’un altre. Terres vinculades a:  La noblesa: Mayorazgos.  L’Església: El patrimoni vinculat al clergat rep el nom de “mans mortes”.  Els ajuntaments o municipis: Tenien terres vinculades que eren d’aprofitament comunal de tot el veïnat i que reben el nom de “béns de propis”, pràcticament eren boscos per caçar o agafar llenya.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 2.- Què és la desamortització? La desamortització consistia en un conjunt de mesures legislatives per aconseguir “desvincular” i/o expropiar aquestes propietats amortitzades o vinculades (sobretot d’Església i d’ajuntaments), és a dir, posant-les a la venda com si fos una mercaderia més (que es puguin alienar o traspassar i sortir del patrimoni dels estaments), perquè més gent pogués accedir a elles (sobretot camperols, per així poder activar econòmicament aquelles terres que no es treballaven).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 3.- Objectius de la desamortització Els liberals volen acabar amb l’Antic Règim i, lògicament, amb la societat estamental. Per aconseguir-ho, havien aprovat la igualtat de tots davant la llei, que es va incloure a la Constitució del 12, en l’Estatut Reial del 34 i en la Constitució del 37. D’aquesta manera desapareixien els privilegis jurídics, però la noblesa i el clero continuaven tenint en propietat la major part de les terres d’Espanya. Amb la desamortització els liberals pretenen acabar econòmicament amb la societat estamental. La desamortització no fou, tan sols, una mesura de política agrària, sinó més aviat una mesura de política fiscal per les raons que la impulsaren, perquè els liberals, en concret, perseguien amb les desamortitzacions aquests objectius: A.- Des del punt de vista social:   1r donar un cop de gràcia al poder econòmic dels estaments (noblesa i clergat). Els liberals pretenen la substitució de la societat estamental per la societat de classes. 2n volien donar l’oportunitat als camperols no propietaris (arrendadors i jornalers) d’accedir a la propietat de la terra (això no es va aconseguir). B.- Des del punt de vista econòmic:   Posar en funcionament econòmic terres que moltes vegades no es cultivaven, per exemple, les terres comunals (béns de propis) dels ajuntaments. L’Estat volia aconseguir recursos per a dues necessitats bàsiques: per fer front a les guerres Carlines (guanyar la primera guerra Carlina en aquest moments) i la necessitat peremptòria d’obtenir fons per solucionar el problema del deute públic, mitjançant les vendes de béns desamortitzats (els béns desamortitzats a l’Església van començar, aleshores, a pagar contribucions, això augmenta la recaptació d’impostos). C.- Des del punt de vista polític. El govern volia guanyar-se a la causa liberal en el nous compradors de terres. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives DEFINICIÓ: Expropiació i venda de béns, en aquest cas terres de l’Església, per part de l’Estat per a vendre’ls en pública subhasta. COM?: Es va fer decretant la dissolució dels ordes religiosos, llevat dels dedicats a l’ensenyament o a l’assistència hospitalària i la incautació per part de l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Posteriorment, es constitueixen lots de béns amb les propietats incautades, que es privatitzaran en ser venuts en pública subhasta. Com a forma de pagament l’Estat acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute públic (molt important per les arques de l’Estat).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives (AMPLIACIÓ) ANTECEDENTS: Diferents moment històrics emmarquen el procés desamortitzador dut a terme durant el segle XIX o els intents. Són: 0.- Manuel de Godoy. 1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de les Corts de Cadis (1812). 2.- Durant el Trienni liberal (1820-23). Implanta la legislació de les Corts de Cadis. 3.- Durant la regència de Maria Cristina (1834-1841): La desamortització del ministre d’Hisenda Juan Álvarez de Mendizábal (1837). 4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): La desamortització de Madoz (1855). 5.- La darrera desamortització, posteriorment a la revolució de 1868. Una reforma agrària capitalista
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives RESULTATS: En dos anys, entre 1835 i 1837, durant la minoria d’edat d’Isabel, les reformes agràries dels progressistes desmantellen, definitivament, les institucions i el sistema de propietat de l’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista. Es consagra, jurídicament, el dret a la propietat i de lliure disponibilitat de la propietat. Una reforma agrària capitalista Dissolució del règim senyorial de l’Antic Règim (llei 26 d’agost de 1837), iniciada per les Corts de Cadis: els senyors sols perden les seves atribucions jurisdiccionals (exercir justícia), però conserven la propietat de la terra que els camperols no poden acreditar com pròpia. Camperols podien perdre el dret que els lligava a la terra, esdevenint simples arrendataris o jornalers. En majoria dels casos, l’antic senyor passà a ser el nou propietari. Desamortització nobiliària: es recupera i torna a entrar en vigor la llei de supressió de mayorazgos del Trienni, que també s’havia iniciat a les Corts de Cadis. Desvinculació de 1837: les terres vinculades de la noblesa es poden comprar, vendre o embargar sense entrebancs i surten al mercat enormes extensions de terra, per ser comprades pel millor postor. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives RESULTATS: En dos anys, entre 1835 i 1837, durant la minoria d’edat d’Isabel, les reformes agràries dels progressistes desmantellen, definitivament, les institucions i el sistema de propietat de l’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista. Llei 30 d’agost de 1836 de desamortització dels béns de l’Església (mans mortes) i dels Ajuntaments (béns de propis). Una reforma agrària capitalista Desamortització eclesiàstica: juliol de 1837. Coneguda com la desamortització de Juan Álvarez de Mendizábal (el ministre d’Hisenda en 1837). Es va decretar la dissolució dels ordres religiosos, llevat dels dedicats a l’ensenyament o a l’assistència hospitalària i la incautació per part de l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Posteriorment, es constitueixen lots de béns amb les propietats incautades, que es privatitzaran en ser venuts en pública subhasta. Com a forma de pagament l’Estat acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute públic (molt important per les arques de l’Estat). Desamortització civil: es varen repartir entre els veïns de cada municipi terres comunals ermes (no bones pel cultiu, no fèrtils). De totes formes la gran desamortització civil es farà posteriorment durant el Bienni progressista (1854-1856) i és la desamortització de Pascual Madoz. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ) Cal esmentar abans de l’intent desamortitzador de Manuel de Godoy, els estudis realitzats sobre la qüestió agrària pels reformistes il·lustrats (Campomanes, Jovellanos, Floridablanca...), que intentaren aportar solucions al camp espanyol, en temps del reformisme borbònic de Carles III.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ) 0.- Manuel de Godoy (primer ministre de la monarquia de Carles IV, 1788-1808) abordà, a partir de 1798, una sèrie de reformes interiors, entre elles cal destacar una relacionada amb la reforma agrària: Intent de desamortització de terres eclesiàstiques. Església, nobles i el príncep hereu de la corona (Ferran), en contra i motí d’Aranjuez (1808): destitució Godoy, abdicació Carles IV en el seu fill Ferran VII, i guerra Francès (abdicacions de Baiona i monarquia Josep I Bonapart).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ) 1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de les Corts de Cadis (1812). A) Al 1808 Josep Bonapart suprimeix els ordres religiosos i converteix els seus béns en béns nacionals. Les seves desamortitzacions no consistiren en la supressió de la propietat, sinó en la incautació de les rendes per fer front a les despeses de les tropes franceses en la guerra. Per això, la política napoleònica, que va revolucionar el dret i la societat segons els principis de la Revolució francesa, va comptar amb l’oposició dels sectors eclesiàstics, que combateren els francesos amb les armes en les mans.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ) 1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de les Corts de Cadis (1812). B) Els liberals espanyols, representats a les Corts de Cadis de 1812 (seguidors de la Il·lustració), a més dels text constitucional de “LA PEPA”, aprovaren una sèrie de lleis i decrets (entre 1810-14) destinats a eliminar els obstacles de l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim liberal i encaminaren la seva política agrària cap a la realització material de la desamortització:  Decret supressió senyorius jurisdiccionals (1811).  Inici de la desamortització i de la reforma agrària. Malgrat la seva importància, l’obra legislativa aprovada per les Corts no va entrar en vigor perquè, al final de la guerra del Francès, vindrà la Restauració de l’absolutisme i Ferran VII decretà la seva abolició, retardant la seva aplicació fins a l’any 1820.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ) 2.- Durant el Trienni liberal (1820-23), segon període del regnat de Ferran VII, es restauren gran part de les reformes de Cadis, es vota la llei 11 de desembre de 1820, anomenada “llei de desvinculació”:  Supressió de les senyories jurisdiccionals (davant dels tributs convertits en rendes, varen haver moltes protestes camperoles per veure la propietat de la terra de qui era, i els tribunals donaran, casi sempre, la raó als terratinents) i supressió dels mayorazgos (vinculacions) la terra dels nobles pot ser venuda o comprada, passa a ser una propietat privada capitalista.  Desamortització de les terres propietat de l’església i venda de totes les terres dels monestirs (tots aquells convents de menys de 12 frares).  Disminució del delme.  Monetarització de les antigues rendes senyorials i delmes eclesiàstics (abans pagats amb productes agraris). Objectiu: liquidar l’Antic Règim en el camp, convertir la terra en una mercaderia més (poder ser comprada i venuda), es a dir, introduir les relacions capitalistes en el camp. Conseqüències: noblesa i clergat, i també pagesos s’oposaren al nou règim, els primers veuen minvats els privilegis tradicionals i el darrers per què, encara que es posava fi al règim senyorial, els antics senyors es convertiren en propietaris i els pagesos en arrendataris, perdien els antics drets sobre la terra i si no pagaven podien ser expulsats d’ella, a més, amb un economia encara de subsistència, no aconseguien reunir abastament de doblers per poder pagar les rendes en monetari. Donat el poc temps del Trienni liberal, no es van poder posar en pràctica totes les mesures i donarà pas a la Dècada ominosa de Ferran VII (1323-33), que derogarà la llei.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives AMPLIACIÓ 3.- Durant la regència de Maria Cristina (1833-1840): La desamortització del ministre d’Hisenda Juan Álvarez de Mendizábal (1837). I la regència de Baldomero Espartero (1840-43), govern progressista però autoritari. El primer període de la regència de Maria Cristina correspon al govern moderat de Martínez de la Rosa (1834). Al 1835 la regent Maria Cristina, pressionada pels progressistes i les revoltes urbanes, confià la formació del govern al liberal progressista Mendizábal, que va iniciar ràpidament un programa, encara que sota les limitacions que li imposava l’Estatut Reial de 1834. Va decretar la desamortització dels béns del clergat per aconseguir recursos financers per a organitzar i armar l’exèrcit contra el carlisme. Noblesa i clergat pressionaren i la regent el va destituir. Noves revoltes i pronunciaments, l’estiu de 1836 (sobretot, després de l’alçament progressista de La Granja de San Ildefonso, residència d’estiu de la regent), culminaren en què la regent cridés al poder, de nou, als progressistes i es restablí la Constitució de Cadis.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives AMPLIACIÓ 3.- Durant la regència de Maria Cristina (1833-1840): La desamortització del ministre d’Hisenda Juan Álvarez de Mendizábal (1837). JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL Les reformes progressistes (lleis desamortitzadores) s’aprovaren durant la minoria d’edat d’Isabel, entre 1835 i 1837, amb Juan Álvarez de Mendizàbal (1790-1853) al capdavant: la llei derogada per Ferran VII fou, altre cop, confirmada i reestructurada per la Llei 30 d’agost de 1836 i va ser aplicada, ininterrompudament, fins a la pujada al poder dels moderats, l’any 1843 (després de la regència d’Espartero entre 1841-43), a partir d’aquest període amb la signatura del concordat amb la Santa Seu de 1851 es paralitzarà, de nou, el procés de desamortització fins a l’any 1854, que comença el Bienni progressista.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives AMPLIACIÓ 3.- Durant la regència de Maria Cristina (1833-1840): La desamortització del ministre d’Hisenda Juan Álvarez de Mendizábal (1837). Es consagra, jurídicament, el dret a la propietat i de lliure disponibilitat de la propietat. Una reforma agrària capitalista Dissolució del règim senyorial de l’Antic Règim (llei 26 d’agost de 1837), iniciada per les Corts de Cadis: els senyors sols perden les seves atribucions jurisdiccionals (exercir justícia), però conserven la propietat de la terra que els camperols no poden acreditar com pròpia. Camperols podien perdre el dret que els lligava a la terra, esdevenint simples arrendataris o jornalers. En majoria dels casos, l’antic senyor passà a ser el nou propietari. Desamortització nobiliària: es recupera i torna a entrar en vigor la llei de supressió de mayorazgos del Trienni, que també s’havia iniciat a les Corts de Cadis. Desvinculació de 1837: les terres vinculades de la noblesa es poden comprar, vendre o embargar sense entrebancs i surten al mercat enormes extensions de terra, per ser comprades pel millor postor. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives RESULTATS: En dos anys, entre 1835 i 1837, durant la minoria d’edat d’Isabel, les reformes agràries dels progressistes desmantellen, definitivament, les institucions i el sistema de propietat de l’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista. Llei 30 d’agost de 1836 de desamortització dels béns de l’Església (mans mortes) i dels Ajuntaments (béns de propis). Una reforma agrària capitalista Desamortització eclesiàstica: juliol de 1837. Coneguda com la desamortització de Juan Álvarez de Mendizábal (el ministre d’Hisenda en 1837). Es va decretar la dissolució dels ordres religiosos, llevat dels dedicats a l’ensenyament o a l’assistència hospitalària i la incautació per part de l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Posteriorment, es constitueixen lots de béns amb les propietats incautades, que es privatitzaran en ser venuts en pública subhasta. Com a forma de pagament l’Estat acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute públic (molt important per les arques de l’Estat). Desamortització civil: es varen repartir entre els veïns de cada municipi terres comunals ermes (no bones pel cultiu, no fèrtils). De totes formes la gran desamortització civil es farà posteriorment durant el Bienni progressista (1854-1856) i és la desamortització de Pascual Madoz. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives La desamortització de Mendizábal (1836). JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • El procés de revolució liberal (1833-1843) Reformes progressistes i desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL Abolició de la Mesta, els gremis i el delme. Eliminació de les duanes interiors. Altres mesures per a liberalitzar l’economia Llibertat de cercament / tancament. Lliure comerç interior. Llibertat d’arrendaments agraris, preus i emmagatzement. Llibertat d’indústria i comerç.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives AMPLIACIÓ: Objectius de la reforma de Mendizábal Recuperar els vals del deute públic per fer minvar el gran dèficit pressupostari (recuperar el deute) que patia l’Estat i sanejar la Hisenda. Obtenir recursos necessaris per a lluitar contra carlisme. Objectius Traure més terra a la venda i a un preu més baix. Buscar propietaris emprenedors que inverteixin més en les terres. La reforma agrària pretén crear una base social de nous compradors fidels al liberalisme, que assegurés el seu triomf (por a què es lleven les terres comprades si torna l’absolutisme). Afeblir el poder de l’Església. No es pretén millorar la situació dels camperols amb un repartiment de terres.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 1.- L’església perd les propietats a canvi de compensacions com el seu manteniment per l’Estat. Conseqüències de la desamortització de Mendizábal
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives Conseqüències de la desamortització de Mendizábal 1.- L’església perd les propietats a canvi de compensacions com el seu manteniment per l’Estat. 2.- L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives Conseqüències de la desamortització de Mendizábal 1.- L’església perd les propietats a canvi de compensacions com el seu manteniment per l’Estat. 2.- L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 1.- L’església perd les propietats a canvi de compensacions com el seu manteniment per l’Estat. 2.- L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina. 3.- Es consolida la propietat privada de la terra. Conseqüències de la desamortització de Mendizábal 4.- Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme. 5.- Baixa el preu de la terra. 6.- S’inverteixen en terres diners que pogueren servir per industrialitzar el país. 7.- Els camperols continuen igual de mal o pitjor (es converteixen en arrendataris o jornalers).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives VALORACIÓ DELS RESULTATS: Relativament pobres, referent a l’adquisició de propietats per part dels camperols, perquè les divisions de lots varen ser lliurades a les comissions, que van abusar del seu poder i van manipular aquests lots fent-los inaccessibles per als petits propietaris, de manera que tan sols podien adquirir-los les oligarquies més adinerades. Els llauradors no pogueren accedir a les licitacions, la noblesa i la burgesia adinerada únics que podien aconseguir-ho. Els nous propietaris augmentaren les rendes als camperols, que hauran de pagar més per conrear el mateix. Malgrat això, per fer-nos una idea, tan sol aproximada, de la rapidesa del procés en aquest període, S. MILLET estima que, només al 1845, el nombre de transaccions de propietat desvinculades fou de l’ordre de 63.000. Això farà augmentar la producció perquè es conrearan terres fins al moment improductives.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives VALORACIÓ DELS RESULTATS: La desamortització tindrà com a negatiu que es talaran boscos, cosa que iniciarà el problema de la desertització i, a més, es paralitza el procés d’industrialització, perquè es va invertir en el sector primari i no secundari.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives INCÍS: Durant el regnat d’Isabel II (1844-1868), en un començament hi ha un retorn al moderantisme, així mitjançant el Concordat amb la Santa Seu (1851), se suspenen la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats, el retorn dels no venuts i el finançament públic del culte i del clergat, com a conseqüència es guanyà el suport de l’Església catòlica al tron.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): La desamortització de Pasqual Madoz. El segon govern progressista d’Espartero emprèn un pla de reformes ambiciós per defensar interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes. Dues línies d’actuació més importants: represa de la desamortització (1855) i la llei general de ferrocarrils (1855).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): Nova Llei de desamortització general del ministre Pasqual Madoz (1855, 1 de maig publicat a la Gaceta de Madrid i el 31 les instruccions per a realitzar-les), provoca la desamortització de la major part dels béns que encara faltaven, reforma agrària que va afectar a:  Els béns de l’Estat.  De l’Església.  Dels ordes militars.  De les confraries.  De les institucions benèfiques.  I, sobretot, dels Ajuntaments (béns de propis i comunals, bàsicament a aquests darrers).  Béns de propis, que pertanyien als ajuntaments i es poden llogar, malgrat siguin municipals.  Béns comunals, que abans eren aprofitats per tota la comunitat camperola, en general (boscos, pastures).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): Nova Llei de desamortització general del ministre Pasqual Madoz (1855). Objectiu: va ser el mateix que la desamortització de Mendizábal.  Aconseguir recursos per a la Hisenda pública (fer minvar el deute públic) i poder fer les inversions públiques, essencialment per a la construcció del ferrocarril i poder modernitzar l’economia del país.  Aquesta vegada s’haurà de pagar en metàl·lic. Ara no s’admeten títols de deute públic per a pagar el lot comprat, perquè el valor dels títols havia caigut, s’havia devaluat tant que no els acceptava ni l’Estat, i es necessitava numerari per poder disminuir el deute públic i invertir.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): Nova Llei de desamortització general del ministre Pasqual Madoz (1855). Resultat: Un volum de béns propis posats en venda molt superior als de 1837. Al 1855, el nombre de les transaccions fou, segons MILLET, de 273.000. Aquesta llei es va suspendre, a la fi, el 14 de novembre de 1856. Les mesures reformistes del Bienni no van millorar les condicions de vida de les classes populars, ni van satisfer les seves demandes, la qual cosa generà un clima de conflictivitat social per la situació de crisi econòmica (pujada preus, males collites...) com les revoltes obreres a Barcelona (1855). És més, la desamortització de Madoz va produir una disminució de la cabana ramadera, perquè els camperols no poden costejar la alimentació del ramat, cosa que els obliga a desfer-se dels animals.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 5.- La darrera desamortització, posteriorment a la revolució de 1868, restableix l’antiga “Llei desamortitzadora general” de 1855 (Madoz), de manera que, al 1876, la major part dels béns estaven ja desamortitzats.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 5.- Conseqüències Amb totes les mesures esmentades es va anar consolidant, pas a pas, el liberalisme econòmic a Espanya, si bé, les desamortitzacions no varen aconseguir, totalment, els seus objectius, va ser una reforma agrària mal feta i per això la majoria dels arrendataris i jornalers no es convertiren en propietaris, perquè les millors terres, degut al sistema de subhasta, foren adquirides principalment per la burgesia. Tot i que la reforma va ser mal aplicada, serví per a reactivar un gran nombre de terres. La producció d’aliments va augmentar, però no va anar acompanyada de la introducció dels avenços tecnològics. Aquesta reforma agrària es coneix com la GRAN OPORTUNIDAD PERDUDA, ja que no va produir una modernització de l’agricultura i, per tant, no es va propiciar el desenvolupament de la indústria. JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 5.- Conseqüències Les terres podien ser comprades lliurement, però per aquells que tenien diners, eixa incipient burgesia financera que donà lloc a la burgesia terratinent, o bé la terra va caure en les mateixes mans. Així, la terra es va anar concentrant en poques mans, sobretot en les d’aquells que no les treballaven directament: antiga noblesa, agricultors benestants o burgesos urbans. Aquesta burgesia terratinent, nou propietari rural, serà coneguda com a “els nous rics.” PASQUAL MADOZ JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 5.- Conseqüències Els grans latifundis succeïren als patrimonis, a les possessions de l’Església i als béns comunals, tot arruïnant molts ajuntaments. No van acomplir-se, doncs, els objectius que es proposaven: donar terres als camperols pobres i desintegrar els grans latifundis. Amb les desamortitzacions es va evidenciar la precarietat dels grups menys afavorits de la societat. En moltes regions d’Espanya, especialment a Andalusia, els pagesos es varen revoltar per la situació en què els havia deixat aquesta reforma agrària inconclusa, que no millorà la seva situació sinó que, en alguns casos, l’empitjorà, donat que alguns petits propietaris es convertiren en jornalers. La propietat de la terra va quedar dividida:  al nord d’Espanya minifundis insuficients i d’escassa productivitat per la dolenta qualitat de la terra;  a Andalusia grans latifundis en mans de grans senyors terratinents; i a la costa llevantina la situació va ser un poc més acceptable perquè, en alguns casos, els antics arrendataris enfitèutics pogueren accedir a la propietat.
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) 4.- Mesures legislatives 5.- Conseqüències En general, desapareguda la servitud jurídica, pròpia de l’Antic Règim, el conjunt de pagesos (petits propietaris, arrendataris, criats o jornalers sense terra) continuaren ara subjectes a unes relacions de tipus clientelar i dominades pels gran cacics, que exercien una gran influència sobre ells. Si bé les desamortitzacions no varen aconseguir totalment els seus objectius, per a l’Estat va ser un negoci rodó perquè va aconseguir doblers per guanyar la primera guerra Carlina i per cobrir una gran part del deute públic (el reduïren).
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) EVOLUCIÓ
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837
    • 7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837) EVOLUCIÓ
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament: 2.1.- Primera etapa (1833-1836). 2.2.- Segona etapa (1836-1839).
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) L’any 1832 Ferran VII, malalt de mort, firmà la Pragmàtica Sanció que abolia la Llei Sàlica que havia introduït Felip V (excloïa a les dones de la línia successòria). La Llei Sàlica fou revocada en 1789 per Carles IV, mitjançant un decret que no es va arribar a promulgar. D’aquesta manera heretarà la corona la seva filla Isabel i no el seu germà Carles Maria Isidre.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) El germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre, no es conforma i amb els seus partidaris absolutistes, anomenats carlins, s’oposen a Isabel i es neguen a reconèixer-la com a reina (i a Maria Cristina com a regent) i reclamen els drets de Carles al tron d’Espanya, i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V).
    • EL CONFLICTE DINÀSTIC S’inicia un alçament que provocà una guerra civil per aconseguir la corona, coneguda com la primera guerra Carlina, primer al nord d’Espanya i, poc després, a Catalunya; insurrecció carlina que no finalitzà fins la seva derrota el 1839.
    • EL CONFLICTE DINÀSTIC Apostòlics i ultraconservadors aposten pels drets de Don Carles, es negaven a reconèixer la situació i jurar la nova hereva, i preparen l’aixecament.
    • Francisco de Goya y Lucientes La família de Carles IV (1800) Oli sobre tela (280 x 336 cm) Museu del Prado, Madrid, Espanya (FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013) Goya La promesa de Ferran VII D. Antonio Pascual i Dª Carlota Joaquina Reina Mª Lluïsa Dª Isabel El rei Carles IV El príncep de Parma D. Carles Maria Isidre La Princesa Maria Lluïsa, amb el seu fill Ferran VII Infant Francesc de Paula F A M Í I L I A C A R L O S I V
    • EL CONFLICTE DINÀSTIC
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) El primer aixecament carlí marcarà tot el període de les regències i dificultarà la tasca dels governs liberals. Dibuix del pas de l’infant Don Carles Maria Isidre per Navarra en 1833.
    • MAPA 13.- REGIONS RECOLZEN CARLISME (B2-T2) ACTIVITAT PAU: Lectura o elaboració de mapa amb les regions on el carlisme tingué més suport o recolzament al segle XIX. PAU: juny 2012, opció A (mateix mapa selectivitat).
    • MAPA 13.- REGIONS RECOLZEN CARLISME (B2-T2) ACTIVITAT PAU: Lectura o elaboració de mapa amb les regions on el carlisme tingué més suport o recolzament al segle XIX. PAU: juny 2012, opció A (mateix mapa selectivitat). El MAPA 13 és un mapa de les zones carlines i liberals durant les anomenades guerres carlines. El model 1 presentat és el mapa que ha sortit a PAU: juny 2012, opció A, amb les dues qüestions següents (3 punts): a.- Quines foren les causes del carlisme i on tingué més força? b.- Quines accions bèl·liques hi va haver i com acabà el carlisme? Cal fer una breu introducció amb la qüestió successòria a la mort de Ferran VII (Llei Sàlica, Pragmàtica Sanció, regent Maria Cristina, Manifiesto de “Abrante” (Carles V), mesures de la regent Maria Cristina, esmentar la llei desamortizadora de béns eclesiàstics (Mendizábal) com a mesura per recaptar doblers per fer front a la primera guerra carlina (1833-1840). Ideologia del dos bàndols: CARLINS I ISABELINS O CRISTINS, sectors socials que donaren suport als dos bàndols d’aquest enfrontament dinàstic i ideològic, localització geogràfica i desenvolupament de les dues etapes de la primera guerra carlina (1833-1840) amb les batalles o successos més importants, per acabar esmentat les altres dues guerres i, entremig un intent carlí o “Ortegada”. L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las 3 guerres civils espanyoles dels segle XIX: 1a guerra carlina (1833-40), el 1r conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre) i la regent Maria Cristina. 2a guerra carlina (1846-49). CARLES VI, durant la majoria edat d’Isabel II (1844-1868). Aixecament o intent carlí de la Rápita “Ortegada” (1860). Complot del general Jaime Ortega y Olleta, capità general de Balears (1 abril 1860) per proclamar al pretenent carlí CARLES LLUÍS DE BORBÓ (CARLES VII) i destronar a la reina Isabel II, va enviar una expedició militar a la península, a prop de la població de San Carlos de la Rápita (Delta de l’Ebre). 3a guerra carlina (1872-76). CARLES VII. Abasta el final del regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-73), la Primera República Espanyola (1873-74) i acaba durant el començament del regnat d’Alfons XII (1875-1885). Finalitzar el comentari amb les conseqüències: El triomf del liberalisme, tot i que molt conservador va guanyar la partida al carlisme més tradicionalista.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 2)
    • EL CONFLICTE DINÀSTIC L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle XIX:  1a guerra carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre).  2a guerra carlina (1846-1849). CARLES VI.  Intent carlí: “Ortegada” (1860).  3a guerra carlina (1872-1876). CARLES VII.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 1)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Ferran VII havia previst la controvèrsia que s’endevinava i va nomenar regent a la seva esposa Maria Cristina, desterrant el seu germà. Per tant, és una lluita dinàstica (entre els drets de neboda i oncle) però, per altra banda, aquesta guerra és també una disputa ideològica que enfronta els liberals (isabelins o cristins) i els absolutistes (carlins).
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Abans de morir Ferran VII, la futura regent havia aconseguit separar els militars partidaris de Carles dels alts càrrecs de l’exèrcit i s’havia assegurat el suport dels liberals en l’exili, així com el de França i Anglaterra. Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per Vicente López Portaña
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Carles es proclama rei d’Espanya l’1 d’octubre de 1833 amb el nom de Carles V, i contava amb el suport de la corona portuguesa, en mans de Miquel I, i amb el complicitat silenciosa de Prússia, Rússia i Àustria. Les tropes espanyoles envaeixen Portugal en un intent de castigar el suport al carlisme, però amb la mediació d’Anglaterra, Carles s’exiliarà a Gran Bretanya, d’on s’escaparà en 1834 per a presentar-se entre Navarra i el País Basc i encapçalar la primera guerra Carlina.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Carles Maria Isidre i els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria Cristina com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil. MANIFIESTO DE ABRANTES “Carlos V a sus amados vasallos: Bien conocidos son mis derechos a la corona de España en toda la Europa y los sentimientos en esta parte de los españoles que son harto notorios para que yo me detenga a justificarlos. Fiel, sumiso y obediente a mi muy caro hermano que acaba de fallecer...todo lo he sacrificado, mi tranquilidad, la de mi familia. He arrostrado toda clase de peligros para testificarle mi respetuosa obediencia, dando testimonio de mis principios religiosos y sociales, tal vez han creído algunos que los he llevado hasta el exceso pero siempre lo hice convencido de que de ello dependía la paz de la Monarquía. Ahora soy vuestro Rey; y al presentarme por primera vez a vosotros bajo este título no puedo dudar un sólo momento que imitaréis mi ejemplo sobre la obediencia que se debe a los príncipes que ocupan legítimamente el trono y volaréis todos a colocaros bajo mis banderas haciéndoos así acreedores a mi afecto y soberana munificencia. Pero sabéis que igualmente recaerá el peso de la justicia sobre aquellos, que desobedientes y desleales no quieren escuchar la voz de un soberano y un padre que sólo desea haceros felices”. Abrantes (Portugal), octubre de 1833. CARLOS
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) Carles Maria Isidre i els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria Cristina com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil. MANIFIESTO DE LA REINA GOBERNADORA "Sumergida en el más profundo dolor por la súbita pérdida de mi augusto esposo y soberano, sólo una obligación sagrada...puede hacerme interrumpir el silencio que exige la intensidad de mi pesar...Para disipar esa incertidumbre y precaver la inquietud y extravío que produce en los ánimos, he creído mi deber anticiparme a conjeturas y adivinaciones con la franca manifestación de los principios que he de seguir constantemente en el gobierno, de que estoy encargada por la última voluntad del Rey durante la minoría de la Reina, mi muy cara y amada hija doña Isabel. La religión y la Monarquía...serán respetadas, protegidas y mantenidas por mí en toda su vigor y pureza...Tengo la más íntima satisfacción de que sea un deber para mí conservar intacto el depósito de la autoridad real que se me ha confiado...Me esforzaré en corregir los vicios que el tiempo y los hombres han introducido en la administración pública...y serán materia de mis desvelos las necesarias reformas administrativas. Ni el nombre de la Reina ni el mío son la divisa de una parcialidad, sino la bandera tutelar de la Nación: mi amor, mi protección y mis cuidados son de todos los españoles”. En el Palacio Real de Madrid a 4 de octubre de 1833. Yo la REINA GOBERNADORA.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? COMPOSICIÓ SOCIALS DEL ISABELINS: Hi havia liberals (moderats sobretot, la regent pacta amb ells per aconseguir diners i homes per a la guerra a canvi de reformes liberals), funcionaris, burgesos, però també nobles (noblesa latifundista fidel), i membres de l’alt grau de l’exèrcit i alguns alts eclesiàstics fidels a Isabel II. IDEOLOGIA DELS ISABELINS o BURGESOS: els liberals proposaven l’abolició de l’Antic Règim i la implantació d’un Estat liberal.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? COMPOSICIÓ SOCIAL DELS CARLINS: la major part de la noblesa rural absolutista, els petits nobles rurals (hidalgos), el baix grau de l’exèrcit, el baix clergat, els petits propietaris rurals de la meitat nord d’Espanya, els camperols empobrits que havien perdut la propietat útil de les terres i els artesans arruïnats.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? IDEOLOGIA DELS CARLINS: és un moviment contrarevolucionari d’ideologia absolutista, ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era “DEU, PÀTRIA, REI I FURS”), format per un exèrcit de voluntaris, rebutja el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? DEU. Els carlins són ultra catòlics. Estan en contra de la llibertat de culte o de la tolerància religiosa i en contra de la desamortització eclesiàstica. PÀTRIA. Els carlins són molt patriotes espanyols. REI. Volien un rei amb poders absoluts. Estan en contra del constitucionalisme.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? FURS. Únicament Navarra i les tres províncies basques tenien institucions de govern i ordenament jurídic propi. El conservaven perquè aquests territoris no havien tingut DNP. Aragó i Catalunya tan sols havien conservat el seu dret privat propi (dret foral). El respecte als furs significa que aquests territoris els volien conservar davant l’amenaça del centralisme dels liberals. Per tant, s’oposaven a les reformes liberals i defensaren la monarquia absoluta, el tradicionalisme i el foralisme (furs).
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? IDEOLOGIA DELS CARLINS: és un moviment contrarevolucionari d’ideologia absolutista, ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era “DEU, PÀTRIA, REI I FURS”), format per un exèrcit de voluntaris, rebutja el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS CARLINS: Zones rurals del País Basc i Navarra, i de l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes. Es podria dir que cap al sud eren més liberals i cap al nord més carlins.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 3)
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 1)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS CARLINS: Zones rurals del País Basc i Navarra, i de l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes. Es podria dir que cap al sud eren més liberals i cap al nord més carlins.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 4)
    • 2.1.1.- La Primera guerra carlina (1833-1840) 2.1.1.A.- Els dos bàndols: carlins i isabelins. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS CARLINS: Zones rurals del País Basc i Navarra, i de l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes. Es podria dir que cap al sud eren més liberals i cap al nord més carlins.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS CARLINS: Zones rurals del País Basc i Navarra, i de l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes. Es podria dir que cap al sud eren més liberals i cap al nord més carlins.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 5)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? CAPITAL: La capital carlina i palau de Carles Maria Isidre es va situar a la ciutat navarresa d’Estella, pel que el gruix de l’exèrcit carlí es trobava al nord i és on es produïren les pitjors batalles.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? CAPS MILITARS: BÀNDOL CARLÍ: El líder militar de l’exèrcit carlí més important era Tomás de Zumalacárregui i, a la seva mort, el general Maroto. També Ramon Cabrera, “El tigre del maestrazgo”. LÍDERS MILITARS CARLINS MAROTO ZUMALACÁRREGUI CABRERA
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? CAPS MILITARS: BÀNDOL CARLÍ: El líder militar de l’exèrcit carlí més important era Tomás de Zumalacárregui i, a la seva mort, el general Maroto. També Ramon Cabrera, “El tigre del maestrazgo”. MAROTO
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? LÍDERS MILITARS ISABELINS BALDOMERO ESPARTERO ESPOZ Y MINA CAPS MILITARS: BÀNDOL ISABELÍ: El general més important va ser Baldomero Espartero i, també, Espoz i Mina.
    • CARLINS Seguidors de: ISABELINS Carles Maria Isidre Isabel II i la regent Maria Cristina Composició social La major part de la noblesa rural Hi havia liberals (moderats sobretot, la absolutista, els petits nobles rurals regent pacta amb ells per aconseguir diners i (hidalgos), el baix grau de l’exèrcit, el homes per a la guerra a canvi de reformes baix clergat, els petits propietaris liberals), funcionaris, burgesos, però també rurals de la meitat nord d’Espanya, els nobles (noblesa latifundista fidel), i camperols empobrits que havien membres de l’alt grau de l’exèrcit i alguns eclesiàstics importants fidels a Isabel II. perdut la propietat útil de les terres i els artesans arruïnats. Ideologia És un moviment contrarevolucionari d’ideologia absolutista, ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era “DEU, PÀTRIA, REI I FURS”)., format per un exèrcit de voluntaris, rebutja el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana. Els liberals proposaven l’abolició de l’Antic Règim i la implantació d’un Estat liberal. Geografia Zones rurals del País Basc i Navarra, i de l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol. Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes. Aliats Rússia, Prússia i Àustria (potències absolutistes llunyanes). Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya). Líders militars Zumalacárregui, Cabrera i Maroto. Espartero i Espoz y Mina.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament Des de 1833, els carlins estaven en guerra amb els cristins. Desorganitzats en partides locals, controlaven l’àmbit rural al País Basc, Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les guerrilles com a tàctica militar. Contaven amb el suport de 70.000 homes, però aixecats en armes eren molts menys. El 14 de novembre de 1833, les Juntes d’Àlaba i Biscaia, nomenen a Tomás de Zumalacárregui cap del seu exèrcit. L’exèrcit cristí contava, en aquells moments, amb uns 115.000 homes, però sols 50.000 es trobaven en condicions de combat; en un futur va fer falta mobilitzar a prop de 500.000 per enfrontar-se als carlins.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 6)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament L’infant Carles fuig del seu exili portuguès a Anglaterra i, després, s’instal·la entre Navarra i País Basc, i des de la capital carlina, Estella, va dirigir la contesa.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 7)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament Es produeix l’alçament de les partides carlines (guerrilles): Zumalacarregui al País Basc i a Navarra, i Cabrera al Maestrat (entre Terol i Castelló) i a Catalunya; tots plegats formen un exèrcit carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix entrar a les ciutats. Els carlins reben ajuda de les potències absolutistes com Rússia, Prússia i Àustria. I per altra banda els isabelins reben l’ajuda de França, Anglaterra i Portugal: Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya). ZUMALACÁRREGUI CABRERA
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 8)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament La PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.1.- PRIMERA ETAPA (1833-1836). Favorable al domini carlí, després dels èxits inicials de Zumalacárregui i de dominar el nord, Zumalacárregui perd en la batalla de Mendaza (Navarra) el 12 de desembre de 1834, front al general cristí, Luís Fernández de Córdoba; els carlins es van retirar fins a la nova incursió en la primavera de 1835, que va obligar als cristins a situar-se més enllà de la línia del riu Ebre. Durant el setge de Bilbao, el 15 de juny de 1835, Zumalacárregui va rebre ferides en el combat que li va produir la mort dies després. L’estiu de 1835, els isabelins comanats per Luís Fernández de Córdoba tractaren d’aïllar als carlins en el nord, però tan sols aconseguiren mantenir el control de les ciutats més importants. Cabrera va dominar el baix Aragó i bona part de Catalunya. ZUMALACÁRREGUI
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament La PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: ZUMALACÁRREGUI Durant el setge de Bilbao, el 15 de juny de 1835, Zumalacárregui va rebre ferides en el combat que li va produir la mort dies després.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament La PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.2.- SEGONA ETAPA (1836-1839). De domini isabelí. Després del retrocés isabelí del període 183536, des de 1836 els liberals s’imposen amb Espartero al seu cap, etapa que comença amb la seva gran victòria a la batalla de Luchana (1836, Portugalete, Bilbao). ESPARTERO
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament La PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.2.- SEGONA ETAPA (1836-1839). De domini isabelí. La guerra era contrària als carlins, que són conscients que no poden controlar-la i es dividiran en dos bàndols:  Carlins transaccionistes: partidaris d’arribar a acords amb els liberals i acabar la guerra (Maroto).  Carlins intransigents: partidaris de continuar la guerra sense cap pacte fons al final i fidels a Carles Maria Isidre (Cabrera). MAROTO CABRERA CABRERA
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament La PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.2.- SEGONA ETAPA (1836-1839). De domini isabelí. La mort de Zumalacárregui va provocar una estabilització dels dos fronts, excepte la incursió de 1837, quan els carlins, Don Carles i el general Cabrera, organitza una expedició militar que arriba a les portes de Madrid el 1837, però no pot ocupar-la i es retiren, són derrotats pel general Espartero i Carles V (Carles Maria Isidre) fuig a França.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.2.- SEGONA ETAPA (1836-39). De domini isabelí. El 29 d’agost de 1839, els generals Baldomero Espartero (liberal) i Rafael Maroto (carlí) signen el conveni de Vergara (o abraçada de Vergara) i l’any 1840 acaba la guerra. En aquest conveni es firmaren les condicions de la pau amb una rendició dels carlins a la guerra, que accepten a Isabel II però Espartero acceptà dues demandes dels carlins:  Els oficials carlins conservarien el seu sou i la graduació i s’integraran en l’exèrcit isabelí.  Espartero es va comprometre a respectar i mantenir els furs que quedaven (Navarra i País Basc). MAROTO ESPARTERO
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 9)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.2.- SEGONA ETAPA (1836-39). De domini isabelí.
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases: 2.2.- SEGONA ETAPA (1836-39). De domini isabelí. No tots els carlins accepten la rendició: Don Carles V se n’anà a l’exili, i Cabrera i els seus continuen lluitant al Maestrat uns mesos i resistiran fins al 1840, quan finalment es varen exiliar a França. El carlisme no és un problema resolt i reapareixerà en guerres civils espanyoles successives (1846-49, 1872-76 i 1936-39). CABRER A
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 10)
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament El carlisme no és un problema resolt i reapareixerà en guerres civils espanyoles successives (1846-49, 1872-76 i 1936-39).
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament Les altres dues guerres carlines van ser posteriors. L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las 3 guerres civils espanyoles dels segle XIX:  1a guerra carlina (1833-40), el 1r conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre) i la regent Maria Cristina.  2a guerra carlina (1846-49). CARLES VI, durant la majoria edat d’Isabel II (1844-1868).  Aixecament o intent carlí de la Rápita “Ortegada” (1860). Complot del general Jaime Ortega y Olleta, capità general de Balears (1 abril 1860) per proclamar al pretenent carlí CARLES LLUÍS DE BORBÓ (CARLES VII) i destronar a la reina Isabel II, va enviar una expedició militar a la península, a prop de la població de San Carlos de la Rápita (Delta de L’Ebre).  3a guerra carlina (1872-76). CARLES VII. Abasta el final del regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-73), la Primera República Espanyola (1873-74) i acaba durant el començament del regnat d’Alfons XII (1875-1885).
    • 7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament SEGONA GUERRA CARLINA (1846-1849). Principalment a Catalunya, l’inicien els carlistes partidaris del fill de Carles V, Carles VI, també liderats per Cabrera i també derrotats pels liberals de Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen. TERCERA GUERRA CARLINA (1872-1876). Catalunya, País Basc i Navarra. També són vençuts pels liberals. Conseqüències:  Triomfa el liberalisme, tot i que molt conservador, que va guanyar la partida al carlisme més tradicionalista.  Els militars intervenen en política (regència Espartero).  Despesa econòmica important per la manutenció de tropes innecessàries.
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 2)
    • MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 11)
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Crisi governamental. Tal vegada per l’ofensiva carlina o per la debilitat dels partits politics o per les dues coses, la successió de Calatrava va dur a la presidència del Consell de Ministres a diversos homes de l’ala més moderada del liberalisme en un mateix any:  Eusebio Bardají Azara, que va accedir després de la renúncia al càrrec d’Espartero, que va preferir seguir amb la campanya militar i va obtenir encara més prestigi, quan va baixar de Navarra amb el seus homes per a defensar al capital de les tropes carlines del general Juan Antonio de Zaratiegui, al que va vèncer. Bardají Azara va dimitir, descontent amb la regent, que tractava per tots els mitjans de guanyar les simpaties dels homes d’Espartero.  Li seguiren en el càrrec Narciso de Heredia i Bernardino Fernández de Velasco,... I ...  El 9 de desembre fou nomenat Evaristo Pérez de Castro. Aquest nou president va fer reformes en l’administració local que permeteren cert intervencionisme estatal i va intentar conciliar els aspectes més negatius de la desamortització de Mendizábal amb el Vaticà (molt recelós amb la corona espanyola des de la mort de Ferran VII). La reforma li va donar grans enemics a la regent en les grans ciutats, que van manifestar els seu descontent en les eleccions de 1839, donant una àmplia majoria als progressistes en Madrid i en tota la meitat sud peninsular, donant lloc a la regència d’Espartero. Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per Vicente López Portaña
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Crisi governamental. La regent era conscient de què el sistema es trobava en una greu crisi. Els liberals moderats no tenien intenció d’anar més enllà de les reformes fetes amb la Constitució de 1837 i els progressistes controlaven bona part d’Espanya, mentre la guerra amb els carlistes continuava en el nord. En aquest context, Maria Cristina es va traslladar a Barcelona en 1840, en unes preteses vacances amb Isabel per alleugerir les dolències dermatològiques de la nina, i es va entrevistar amb Espartero, a qui la població veia com el governant més adequat. Per acceptar la presidència del Consell, Espartero demanava a la regent la dissolució de les Corts i el veto a la legislació que pretenia intervenir en els ajuntaments. Maria Cristina va oferir la llibertat a Espartero per a nomenar un nou govern, però va acabar sancionant la Llei d’Ajuntaments, en la convicció de què el general acceptaria els fets consumats si presidia el gabinet. Però tot el contrari, el 15 de juny 1840 Espartero presentà la seva dimissió a la regent.
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Crisi governamental. En Barcelona i Madrid se succeïren aldarulls entre moderats i progressistes, entre partidaris de la regent i d’Espartero. En aquesta situació Maria Cristina no considera convenient romandre en una Barcelona regida pels progressistes i on no havia trobat el suport que esperava de la burgesia catalana, i es va traslladar a València. Espartero tracta d’aparentar que defensava a la regent, i el 22 de juliol dictà un bàndol en què declarava l’estat de lloc en Barcelona. Però l’ excepcional mesura fou aixecada el 26 d’agost 1840, quan el general considerava que ja disposava dels suports suficients entre els militars per aconseguir la regència. Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro
    • 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840) Crisi governamental. L’1 de setembre de 1840 esclatà la revolució liberal en Madrid. El batlle d’aquesta ciutat va fer una proclama buscant el suport de tots els municipis d’Espanya. Espartero, llunyt d’obeir les peticions de la regent perquè controlés la revolució en la capital, li va demanar que respectés la Constitució i va insistir en la dissolució de les Corts, maniobrant per aconseguir que els alts funcionaris dels ministeris li foren afins. La simpatia popular i la pressió de las Juntes Provincials i locals van fer la resta: Espartero va obtenir la regència en abdicar Maria Cristina el 12 d’octubre de 1840. Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro
    • 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) En la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) va haver dues regències: primer la de la seva mare Maria Cristina de Borbó (1833-1840)... i després la de Baldomero Espartero (1840-1843), ..., període que abasta quasi 10 anys del seu regnat, des de setembre de 1833 fins el 23 de juliol de 1843, quan Isabel va ser declarada major d’edat. Durant aquestes dues regències es produí el triomf i la consolidació de la revolució liberal a Espanya i la derrota del absolutisme.
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes En 1840 es produeix un pronunciament progressista i cau la regent Maria Cristina, entre altres causes per la seva impopularitat. Les causes cal cercar-les en els intents de frenar la desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el sufragi, ja que durant la seva regència, pràcticament, dominaren els moderats.
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes El que dominaren els moderats, durant la regència de Maria Cristina, va produir que els ajuntaments progressistes, les Juntes que novament es formen i la Milícia Nacional protagonitzen revoltes que demanen el canvi del govern moderat per un progressista.
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes En aquest context, els progressistes i Espartero van a veure a la regent i l’obligaren a expulsar del govern als moderats i cridar al poder als progressistes. Maria Cristina es nega a fer-ho i, davant la manca de recolzament de l’exèrcit, prefereix dimitir com a regent a canviar el govern. Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies abdica (renúncia a la regència i amb tota la seva família, excepte Isabel) se’n va a l’exili francès. “Antes de marchar… ella desvalijó el palacio (de Madrid) de todos los objetos valiosos que pudo sacar o vender. Cada rincón fue saqueado y cuadros y otras obras de arte y antigüedades fueron puestos a la venta o sacados discretamente del país. Inclusive una parte de la vestimenta real llegó a manos de vendedores de segunda mano. No debe extrañar, por tanto, que la ex regente se haya retirado del trono español con una fortuna limpia de seis a ocho millones de dólares, una de las mayores fortunas de Europa”. Testimoni de l’ambaixador d’Estats Units a Madrid sobre la marxa a l’exili de Maria Cristina (1940).
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes Després de la revolució liberal de 1840, les Corts davant la minoria de l’hereva, Isabel II, nomenen regent al general general Baldomero Espartero (1840-1843), heroi de la primera guerra Carlina i cap dels liberals progressistes; com altres generals gaudia d’un enorme prestigi entre el poble (era respectat i popular). L’entrada d’Espartero a Madrid va anar acompanyada d’un gran clamor popular. Maria Cristina no es va poder oposar al canvi i va cedir la regència el 12 d’octubre. Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes El nou govern va comptar amb l’oposició dels moderats, encapçalats per Leopoldo O’Donnell i Ramón María Narváez. Davant la impossibilitat d’accedir al poder mitjançant sufragi, opten per la via dels pronunciaments militars, per a la qual cosa contaren amb l’ajuda de l’anterior regent, Maria Cristina, exiliada a París. RAMÓN MARIA NARVÁEZ LEOPOLDO O’DONNELL
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes Amb la regència d’Espartero, el govern d’Espanya és ocupat per primera vegada per un militar, situació que serà freqüent al llarg dels segles XIX i XX. Espartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i aplica mesures progressistes. Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes Però Espartero governa de manera, cada vegada, més autoritària i personalista: es distancia dels seus aliats i dels militars, no té en compte les Corts i les dissol quan no fan allò que ell vol, rebaixa l’aranzel als tèxtils anglesos, és a dir, va acabar amb el proteccionisme i imposa una política econòmica lliurecanvista, suprimeix les associacions obreres i aboleix els arrendaments urbans protegits.
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes Aquestes mesures econòmiques afavorien als agricultors (explotació del cereal), però va perjudicar a la indústria, sobretot la tèxtil catalana, provoquen el descontent dels militars, els diputats de les Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers.
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes En 1942 es produeix una revolta industrial a Catalunya contra les mesures d’Espartero (aranzel,...) i a favor del proteccionisme, i comencen les manifestacions a Barcelona. Espartero reacciona posant setge a la ciutat i bombardejant Barcelona des del mar, causant multitud de morts, fins que acabà amb la revolta.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43) En 1942 es produeix una revolta industrial a Catalunya contra les mesures d’Espartero (aranzel,...) i a favor del proteccionistes, i comencen les manifestacions a Barcelona. Espartero digué: “Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 30 o 40 años”. I per acabar amb la insurrecció envià l’exèrcit i ordenà posar setge a la ciutat i bombardejant-la des del mar (3 de desembre de 1842), causant multitud de morts, fins que acabà amb la revolta (va ser el primer bombardeig, però amb canyons i no amb aviació com en la guerra civil). Les protestes s’estenen per altres ciutats.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43) En 1942 es produeix una revolta industrial a Catalunya contra les mesures d’Espartero (aranzel,...) i a favor del proteccionistes, i comencen les manifestacions a Barcelona. Espartero digué: “Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 30 o 40 años”. I per acabar amb la insurrecció envià l’exèrcit i ordenà posar setge a la ciutat i bombardejant-la des del mar (3 de desembre de 1842), causant multitud de morts, fins que acabà amb la revolta (va ser el primer bombardeig, però amb canyons i no amb aviació com en la guerra civil). Les protestes s’estenen per altres ciutats. Davant l’oposició de les Corts, Espartero va optar per dissoldre-les. “Ja que exposem nostres vides per tenir la llibertat, que valguin els nostres vots per elegir els diputats. Mai més no vulguin els pobres pagar contribucions, i que els rics les paguen totes perquè han robat molts milions. És el benestar del poble la nostra suprema llei, i a aquell que no la respecte li haurem d’arrancar la pell”. Cançó popular contra Espartero (1843).
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43) El lliurecanvisme, l’excés d’autoritarisme i el bombardeig excessiu de Barcelona augmentà la impopularitat d’Espartero. Tot plegat va provocar un descontent general arreu del país (aparició dels grups opositors de Barcelona, Catalunya, el País Basc, que ja s’havien pronunciat des de 1841) per la seva gestió política i els que li havien donat suport, ara l’abandonen. Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes El 1843 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero, pronunciament encapçalat pels moderats (al capdavant Naváez, O'Donnell) i altres progressistes (Prim) en contra d’Espartero. Cosa que provoca la seva caiguda, perquè la sublevació es va estendre a Catalunya, Galícia, València i Saragossa. RAMÓN MARIA NARVÁEZ
    • 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-43), progressistes Espartero dimiteix abandonant la regència i va fugir a Cadis, es va embarcar en el creuer britànic Meteor per exiliar-se a Londres. Com a conseqüència, Isabel II és declarada major d’edat amb només 13 anys; la proclamen reina, per evitar un tercer regent, i comença el seu regnat.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43)
    • BLOC II. TEMA 7 / 2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL DURANT LA MINORIA D’EDAT D’ISABEL II (1833-1843). CONSEQÜÈNCIES: Les revoltes populars
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers sense terra), d’artesans arruïnats i, com a novetat, l’aparició d’un proletariat urbà, que treballava i vivia en pèssimes condicions (12-14 hores de treball,...) provoca revoltes populars.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers sense terra), d’artesans arruïnats i, com a novetat, l’aparició d’un proletariat urbà, que treballava i vivia en pèssimes condicions (12-14 hores de treball,...) provoca revoltes populars.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars Ja des de principis del segle XIX es produeixen revoltes espontànies al camp demanant menjar i terres, especialment a Andalusia i connectades amb el fenomen del bandolerisme.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars A la dècada de 1830 els camperols presenten plets demanant la propietat de la terra que treballaven des de feia segles → els jutges donen la raó a la noblesa → els camperols reaccionen ocupant terres, cremant collites i matant bestiar, tot i que són durament repressaliats.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars Per altra part, els proletaris ataquen les màquines que els llevaven la feina (ludisme): l’incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) és el més famós, però ja en 1821 s’havien produït accions ludites a Alcoi per part d’artesans rurals. “L’adquisició de noves màquines tèxtils per part de la majoria de fabricants alcoians es va realitzar entre 1818 i 1823 (...). A principis de 1821, les màquines instal·lades a la ciutat van haver de ser custodiades, ja que es sospitava alguna cosa sobre la seva destrucció. El dia 2 de març del 1821 més de 1200 homes armats es van dirigir cap a les fàbriques situades al voltant de la ciutat...”. R. ARACIL i M. GARCÍA BONAFÉ: Industrialització al País Valencià. El cas d’Alcoi, València, Eliseu Climent, 1974. "Una multitud de marineros y gitanos que recorrían tumultuosamente la ciudad, armados con fusiles, sables y puñales, con una bandera negra y un tambor batiente, llevando tras de si innumerables agitadores de la población, atacaron de noche la fábrica de Bonaplata; y la incendiario, provocando la execración de los hombres de todos los partidos: este atentado vandálico no fue cometido por los autores de la revolución, sino por un reducido número de hombres rechazados por el pueblo, los cuales eran instigados por los malvados que, por envidia o por interés particular, miraban con malos ojos, aquel avance de la industria catalana, primer ensayo de las fábricas de vapor“. Relat d’Andrés Pi i Arimon sobre l’incendi de la fàbrica Bonaplata.
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars Ben aviat els proletaris comprenen que el problema no són les màquines, sinó com es reparteix la riquesa (els beneficis i salaris) i comencen a associar-se i a utilitzar la vaga com a arma: en 1834 un grup de teixidors de Barcelona s’organitza per defensar els seus drets i en la dècada de 1840 sorgiran els primers sindicats i les seves caixes de resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...), són les societats de socors mutus. Revolta obrera en demanda del dret d’associació (1840)
    • EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Les revoltes populars En la dècada de 1840 sorgiran els primers sindicats i les seves caixes de resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...), són les societats de socors mutus.
    • BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX INICI EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833) / Tema 1 6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme). 6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la monarquia absoluta. 6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. Josep I Bonaparte. 6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812. 6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista. 6.6.- La independència de les colònies americanes. TEMA 7.- L’Estat liberal (1833-1874) / Tema 2 7.1.- Les guerres carlines. Absolutisme front liberalisme. Regències. 7.2.- El regnat d’Isabel II. Moderats i progressistes. 7.3.- La revolució de 1868. El Sexenni democràtic. La monarquia d’Amadeu de Savoia. 7.4.- La Primera República Espanyola. TEMA 8.- La Restauració monàrquica (1875-1902) / Tema 3 8.1.- El regnat d’Alfons XII. El sistema canovista. 8.2.- El naixement dels nacionalismes. 8.3.- La crisi de 1898. TEMA 9.- Transformacions econòmiques i canvis socials al segle XIX / Tema 4 9.1.- Les desamortitzacions. 9.2.- El moviment obrer. ÍNDEX TEMES BLOC II
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 1a part regències EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme. 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències. 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa. 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840). 2.1.- Els liberals al poder. 2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 2.3.- Constitució de 1837. 2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista. 7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1.- Situació de la propietat de la terra. 2.- Què és la desamortització? 3.- Objectius de la desamortització. 4.- Mesures legislatives. 5.- Conseqüències. 7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament 2.1.- Primera etapa (1833-1836). ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES. Les revoltes socials.
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 1a part regències EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme. 7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències. 1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa. 2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840). 2.1.- Els liberals al poder. 2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 3v TEXT, op B (2011, setembre). L’he posat en majoria d’edat: context general. 2.3.- Constitució de 1837. 2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840). 3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista. 7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1v preg. op B (2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny). 3v preg. op B (2006, juny). 4v preg. op B (2006, setembre). 5v preg. op B (2007, juny). 6v preg. op B (2011, juny). 7v preg. op B (2012, juny). 1.- Situació de la propietat de la terra. 2.- Què és la desamortització? 3.- Objectius de la desamortització. 4.- Mesures legislatives. 5.- Conseqüències. 7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). MAPA 13: 1v preg. op B (2008, setembre). 2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2010, juny). 4v preg. op B (2010, setembre). 5v preg. op A (2011, juny). 6v MAPA, op A (2012, juny). 7v preg. op A (2013, juny). 1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins? 2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament: 2.1.- Primera etapa (1833-1836). 2.2.- Segona etapa (1836-1839).
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes. 7.2.0.- Introducció. 7.2.1.- Partits polítics. 1.- Moderats. 2.- Progressistes. 3.- La Unió Liberal. 4.- El Partit Demòcrata. 5.- El Partit Republicà. 7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església. 7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854). 1.- Constitució de 1845. 2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives. 3.- Caiguda dels moderats. 7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856). 1.- Constitució de 1856 (non nata). 2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. 3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68). 7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí. 1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863). 2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).
    • BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes. 1v preg. op A (2010, setembre). 2v preg. op A (2011, juny). 3v TEXT, op B (2011, setembre). 4v preg. op B (2013, juny). 7.2.0.- Introducció. 7.2.1.- Partits polítics. 1.- Moderats. 2.- Progressistes. 3.- La Unió Liberal. 4.- El Partit Demòcrata. 5.- El Partit Republicà. 7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església. 7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854). 1.- Constitució de 1845. 2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives. 3.- Caiguda dels moderats. 7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856). 1.- Constitució de 1856 (non nata). 2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Madoz. 3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68). 7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí. 1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863). 2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).
    • BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL (1833-1874) 3a part Gloriosa, República EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874). 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2005, setembre). 3v preg. op B (2006, setembre). 4v preg. op B (2007, setembre). 5v preg. op B (2008, juny). 6v preg. op B (2009, juny). 7v preg. op A (2010, setembre). 8v preg. op B (2010, setembre). 9v TEXT, op A (2010, juny). 10v preg. op A (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny). 7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció. 1.- Causes. A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència). B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues. C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí (Pacte d’Ostende). 2.- Característiques del Sexenni. 7.3.2.- Les fases del Sexenni. 1.- Revolució del 68 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). A.- Revolució de 19 de setembre de 1868. B.- Els partits polítics del Sexenni. C.- El Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques. D.- Constitució de 1869. E.- Política econòmica. Mesures. F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars. G.- Regència. 2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873). A.- Un monarca democràtic. B.- Oposició a la nova monarquia. C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres. 3.- La Primera República espanyola (1873-1874). A.- La proclamació de la República. B.- La feblesa de la República espanyola. C.- Els partits polítics republicans. D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República. E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874]. F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia.
    • 7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868). L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I PROGRESSISTES
    • 7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868). L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I PROGRESSISTES
    • 7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868). L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I PROGRESSISTES 7.2.0.- Introducció Amb la regència vacant, l’exili d’Espartero va produir un terrible caos polític. Isabel II va ser declarada major d’edat anticipadament i coronada als 14 anys. Durant el seu regnat es consolidarà el règim de monarquia liberal constitucional, amb major pes dels moderats. El sistema liberal es basarà en tres pilars: la Corona, l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats i progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir qui governa, mentre la majoria de la població quedava fora del sistema polític.
    • 7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868). L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I PROGRESSISTES
    • HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves Edat contemporània CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT LIBERAL. MINORIA ISABEL II.
    • HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 B Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves Edat contemporània CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT LIBERAL. MAJORIA ISABEL II.