Cultures del disseny, la visió d'un antropoleg a la Catalunya del segle XXI

774 views

Published on

CULTURA nº 7,

Published in: Design
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
774
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
6
Actions
Shares
0
Downloads
15
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Cultures del disseny, la visió d'un antropoleg a la Catalunya del segle XXI

  1. 1. Número 7 Novembre de 2010 Cinquena època Cultura Número 7 Novembre 2010 La Cultura en l’era digital L’eclosió de l’era digital als inicis del segle XXI constitueix un punt d’inflexió en la història humana d’una transcendència tant o més alta com la va que tenir la revolució industrial en ple segle XIX. Som conscients, doncs, de la importància del moment històric que ens correspon de viure, però no encara de l’abast de la incidència que aquest moment ha de tenir en el món de la cultura: una incidència que en qualsevol cas haurà de ser decisiva, determinant. 9770213473007 00007 ISSN:0213473XP.V.P.5¤ Artur Serra Cultures del disseny. Visions d’un antropòleg a la Catalunya del segle XXI Javier Celaya Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital Xavier Cubeles Digitalització i indústries culturals Laura Borràs L’escriptura literària en l’era digital Juan Varela Mitjans en xarxa en l’era del flux social Anna Falguera La Cultura digital, una oportunitat per a la política cultural catalana Josep Font L’Anella Cultural, una xarxa d’equipaments culturals connectats en banda ampla Jordi Cartanyà Recerca i Innovació per afrontar els reptes socioeconòmics: el Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2010-2013 Jordi Alié El consum de televisió en l’era digital. El cas de TV3 Ann Doyle Arts escèniques i educació en un món de treball en xarxa avançat Lee Siegel L’originalitat i Internet Cultura La Cultura en l’era digital C
  2. 2. Un dia, no sé quin, em vaig llevar, vaig servir-me cafè, vaig llegir el diari —en paper— i vaig descobrir el món dividit, de cop, en dos: l’analògic i el digital. D’una banda els obsolets, anacrònics i manuals. De l’altra els avantguardistes, llestos i binaris. I jo, allà, sense saber massa bé per què, atrapat al mig. De la nit al dia, el píxel es va convertir en l’últim, en la tendència, en allò més. I tots, jo també, vam sortir corrent, sense saber gaire bé per què, a buscar un d’aquells aparells sofisticats amb molts, moltíssims píxels de resolució. Fora les càmeres velles i aparatoses i els revelats, les pel·lícules i les punyetes. La imatge digital i el seu beneït picture element, arribaven per quedar-se. Però l’essència es va mantenir. La gent, a qui en Javier Tles retrata amb valentia estomacal i talent, continua sent la mateixa. Exactament la mateixa. Avui els píxels semblen poca cosa, és el torn dels megapíxels. Tot i això, sense saber massa per què, la gent no ha canviat ni un pèl.   Fermín Cimadevilla  
  3. 3. Revista Cultura Número 7 Novembre de 2010 Cinquena època Edició Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Rambla de Santa Mònica, 8 08002 – Barcelona Tel. 93 316 27 00 Fax 93 316 27 65 revistacultura@gencat.cat http://cultura2.gencat.cat/revistacultura/ Direcció Sebastià Alzamora Consell de redacció (d’aquest número) Javier Celaya Artur Serra Sebastià Alzamora Coordinació Beatriu Cajal Santi Pau Assessorament lingüístic Joana Roch Jordi Palau Disseny gràfic Nora Grosse Enric Jardí Impressió Arts Gràfiques Orient Carretera del Mig, 169 L’Hospitalet de Llobregat Distribució Les Punxes C. Francesc Aranda, 75-81 Barcelona P.V.P.: 5 ¤ © dels textos, els autors © de les fotografies, Javier Tles © de la traducció dels textos Mitjans en xarxa en l’era del flux social, Núria Rica. Arts escèniques i educació en un món de treball en xarxa avançat, Víctor Obiols. Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar en l’era digital i L’originalitat i Internet, Mar Vidal Aparicio. Les opinions expressades en els diferents treballs que es publiquen són exclusives dels seus autors. En cap cas no implica necessàriament que la revista o el mateix Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació les comparteixin. Dipòsit legal: B-40592-2010 ISSN: 0213473X Cultura
  4. 4. Sumari Artur Serra Cultures del disseny. Visions d’un antropòleg a la Catalunya del segle XXI Javier Celaya Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital Xavier Cubeles Digitalització i indústries culturals Laura Borràs L’escriptura literària en l’era digital Juan Varela Mitjans en xarxa en l’era del flux social Anna Falguera La Cultura digital, una oportunitat per a la política cultural catalana Josep Font L’Anella Cultural, una xarxa d’equipaments culturals connectats en banda ampla Jordi Cartanyà Recerca i Innovació per afrontar els reptes socioeconòmics: el Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2010-2013 Jordi Alié El consum de televisió en l’era digital. El cas de TV3 Ann Doyle Arts escèniques i educació en un món de treball en xarxa avançat Lee Siegel L’originalitat i Internet 8 28 86 54 112 132 154 166 186 206 220
  5. 5. Tal com coincideixen a assenyalar tots els articles d’aquest número de la revista Cultura (tot i ser escrits des de posicions de vegades discrepants en d’altres aspectes), l’eclosió de l’era digital als inicis del segle XXI constitueix un punt d’inflexió en la història humana d’una transcendència tant o més gran que la de la revolució industrial en ple segle XIX. Som conscients, doncs, de la importància del moment històric que ens correspon de viure, però no encara de l’abast de la incidència que aquest moment ha de tenir en el món de la cultura: una incidència que en qualsevol cas haurà de ser decisiva, determinant. En pocs anys, hem vist com Internet, les TIC i les xarxes socials introduïen modificacions certament espectaculars tantenl’àmbitdelesindústriesculturalscomdelamateixa creació.Laproducció,ladifusió,ladistribucióilaprescripció de continguts han conegut canvis com no s’havien vist en més d’un segle; els nous talents (i els no tan nous) troben plataformes de comunicació i d’intercanvi d’idees fins ara inimaginades; els creadors disposen, si així ho desitgen, de veritables tallers —o laboratoris, o estudis, o obradors— de treball en xarxa i, en general, tots els agents de la cultura tenen al seu abast un ventall molt ampli de noves einesioportunitatsalserveidelasevatasca.Lacomunitat cultural és ara, més que mai, una comunitat global. I aquesta comunitat, tal com ja va preveure Joan Miró, actua més globalment com més localment pensa. El fet que el català es trobi —en posicions lleugerament canviants d’any en any— entre els vint idiomes més usats a Internet dóna una idea de la vitalitat de la producció cultural en la nostra llengua, i de la vocació renovada que palesa la cultura catalana en favor de la internacionalitat i l’excel·lència. Per altra banda, tots sabem que el panorama d’Internet tampoc és idíl·lic: com també denuncien alguns dels col·laboradors d’aquest número, els continguts pobres, perniciosos o directament indesitjables hi són molt freqüents. La digitalització no millora automàticament la qualitat dels continguts. Més aviat en “facilita” la manipulació d’una manera tan radical que molts instruments de control de qualitat, de correcció d’errades, de comprovació de dades o altres filtres de rigor propis de la cultura i les indústries culturals tradicionals han quedat bandejats. Però la renovació de llenguatges, formats, gèneres i l’aparició de formes noves d’expressió i creació obren unes possibilitats extraordinàries. Com també la modificació profunda que les facilitats d’interconnexió i de compatibilització provoquen en la relació entre la cultura popular i la multitudinària o entre l’artesania i les arts industrials. Tenim molts reptes davant nostre: exactament, tants com oportunitats. Amb l’era digital s’enceta, tal com volia Stefan Zweig, un dels moments estel·lars de la humanitat. Qui s’estaria de capbussar-s’hi il·lusionadament? Joan Manuel Tresserras i Gaju Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
  6. 6. brint el concepte de comunitat cultural Intentem en primer lloc actualitzar el mateix concepte de cultura. Obrim-lo. Els antropòlegs culturals han fet d’aquesta feina el seu senyal d’identitat. En tant que grup acadèmic i professional els antropòlegs són, som, una espècie relativament nova a Catalunya. Tot i que la disciplina va ser reconeguda acadèmicament a principis del segle xx, no va ser fins després de la II Guerra Mundial que pioners com el professor Claudi Esteva Fabregat (Capel, 2009) van iniciar el 1972 el primer departament universitari a la Universitat de Barcelona (UB), i van obrir una recerca i una docència en aquest camp, que després han continuat professors com M. J. Buxó o centres com l’Institut Català d’Antropologia. En general els antropòlegs ens considerem científics socials. Com dèiem abans, una de les nostres característiques com a grup acadèmic i professional és que parlem de cultura normalment en plural, de cultures. Una aportació, si voleu modesta, però distintiva que ha permès obrir, ampliar, el concepte de cultura molt més enllà del que surt normalment a la secció de cultura dels diaris. Per un antropòleg com Claudi Esteva, les cultures és «tot el que l’ésser humà pensa i fa per viure en societat amb altres» (Colobrans et al., 1996). O si preferiu una definició més clàssica aquí teniu la del pare de la disciplina, Edward B. Tylor: «La Cultura o la Civilització, presa en l’ample sentit etnogràfic, és aquest conjunt complex que inclou el coneixement, les creences, les arts, la moral, les lleis, els costums i qualsevol altra aptitud i hàbits adquirits per l’ésser humà com a membre de la societat» (Tylor, 1977, p. 19). La nostra reflexió sobre la cultura en l’era digital a Catalunya parteix des d’aquesta perspectiva, no per clàssica relativament poc coneguda al nostre país, de l’obertura del concepte de cultura molt més enllà del grup professional dedicat a les arts i les humanitats. Com veurem a continuació, considerar la cultura com un sistema de coneixement socialment compartit és d’una importància cabdal per incloure a la comunitat cultural catalana també els científics i tecnòlegs i l’anomenada «societat del coneixement». Què hi ha de nou al món cultural català al segle XXI? Hem dit que la cultura identifica i conforma la societat catalana. Però justament aquesta és una definició, si voleu, preantropo- lògica. Prové del romanticisme alemany, i va ser recuperada pel Modernisme en la fase de construcció cultural del catalanisme. Però el món cultural català ha anat evolucionant i una de les Artur Serra i Hurtado Fundació i2cat O El primer pas per entendre la cultura en l’era digital és considerar el món científic i tecnològic com a part del món cultural. Som la primera generació de científics- enginyers o enginyers-científics catalans, o que vivim i treballem a Catalunya, ja que molts vénen de fora, que ens podem considerar «científics del disseny». Cultures del disseny. Visions d’un antropòleg a la Catalunya del segle XXI
  7. 7. 10 Cultura, novembre de 2010 11 Cultures del disseny cultures que han nascut en les darreres dècades i que no hi havia al segle XIX és justament la mateixa comunitat de cientí- fics i tecnòlegs, organitzats com a grup social propi. Per sorprenent que sembli, a la Catalunya del XIX no hi havia una comunitat de científics i tecnòlegs pròpiament dita o era molt feble. Gràcies a la revolució industrial es va crear el 1851 la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Bar- celona i poca cosa més. Catalunya va fer la revolució industrial amb empresaris i treballadors, però sense científics i tecnòlegs organitzats com a grup a social diferenciat com en altres països europeus avançats. La tecnologia es va comprar a Anglaterra i a d’altres països europeus principalment. Aquest procés va continuar fins després de la Segona Guerra Mundial. Va ser la tecnologia italiana de FIAT la que ens va permetre posar en marxa el període més recent de la industrialització a Catalunya. La cultura catalana es troba a principis del segle XXI amb una nova comunitat que o ben bé no existia abans o se’n podien comptar els components amb les dits d’una sola mà: l’emergent comunitat científica i tecnològica del propi país. És normal, doncs, que els científics no siguem encara reconeguts veritable- ment com a membres de la comunitat cultural del país, i encara menys els tecnòlegs. No ens ajuda gaire que les polítiques científiques i tecnològiques, per una banda, i les culturals, per una altra, estiguin distribuïdes en diferents departaments. Però ho són, com ho són les produccions que fem en forma de publicacions científiques o tecnològiques, patents o artefactes, o les xarxes digitals que dissenyem i posem en marxa, com la mateixa Anella Cultural. Aquesta nova comunitat està agafant força en les darreres dècades, i destaca, entre d’altres, en camps com genètica, fotònica, Internet de nova generació, nous media, nanotecnolo- gia, sociologia de la societat de la informació, biologia sintètica o medicina regenerativa. Hi tenim noms ja consagrats com Mateo Valero, Lluís Torner, Juan Carlos Izpizua, Lluís Serrano, per esmentar-ne alguns... Però el que és més important és que, darrere d’aquests investigadors sèniors, hi ha una nova gene- ració de joves investigadors que està despuntant fins al punt de guanyar més beques del European Research Council, nova institució europea dedicada al finançament dels millors investi- gadors europeus, que qualsevol altra comunitat de l’Estat. No es pot definir la cultura en l’era digital a Catalunya sense tenir en compte aquesta nova comunitat acadèmica i professio- nal generadora de coneixements clau per al futur del país. Ells i la Considerar la cultura com un sistema de coneixement socialment compartit és d’una importància cabdal per incloure a la comunitat cultural catalana també els científics i tecnòlegs i l’anomenada «societat del coneixement».
  8. 8. 12 Cultura, novembre de 2010 13 Cultures del disseny generació que estan formant són els equivalents als nous Gaudí, Domènech i Montaner o Miró de la Catalunya del segle XXI. El primer pas per entendre la cultura a l’era digital és consi- derar el món científic i tecnològic com a part del món cultural. Analitzem una mica amb més profunditat aquesta nova comu- nitat i la seva nova cultura de disseny. Els nous científics del disseny catalans La de la ciència i la tecnologia a Catalunya és una comunitat relativament jove. Crescuda en els darrers trenta anys amb el nou sistema universitari democràtic (exceptuant honroses excepcions com J. Vicens Vives i d’altres...), s’ha vist potenciada recentment per la Generalitat a partir de la visió de Mas-Colell, i altres acadèmics polítics posteriors que han recuperat molts científics i tecnòlegs catalans i espanyols a les millors univer- sitats i centres de recerca internacionals, per intentar arribar a nuclear centres d’excel·lència per aconseguir un major impacte internacional a la comunitat científica. Si bé els actors i actrius d’aquesta comunitat tendeixen a buscar l’excel·lència, el model organitzatiu que els enquadra és força obsolet, llevat d’excepcions. S’està implantant un model del segle XIX i primera meitat del XX que separava la ciència de la tecnologia, model inspirat en els models actuals europeus com el d’Alemanya, on els grans centres de recerca s’agrupen al voltant del Max Planck Institute i els centres tecnològics en el Fraunhofer. Tot i així, per primera vegada Catalunya comença a tenir una comunitat de científics i tecnòlegs que pertany a la comunitat internacional i hi treballa. I com aquesta jove comu- nitat vol situar-se en les fronteres de la ciència i la tecnologia actuals (tecnologies de la informació i la comunicació, genètica, fotònica...), està començant a treballar en àrees i amb formats organitzatius en què aquesta distinció tradicional entre ciència y tecnologia, doncs, ja no funciona ben bé així. Un equip d’antropòlegs culturals conduïts per la professora M. J. Buxó, de la Universitat de Barcelona, va desenvolupar entre 1990 i 1993 un projecte de recerca sobre els valors i pràctiques culturals d’una d’aquestes comunitats de científics i tecnòlegs als Estats Units, la comunitat dels computer scientists de Carnegie Mellon. Allà van descobrir que aquesta comunitat tenia un patró de conducta marcat pel que s’anomenen «les ciències del disseny». Aquestes van ser definides per primera vegada per Herbert Simon en el seu llibre The Sciences of the Artificial (Simon, 1973). Aquest científic social, Premi Nobel d’Economia el 1978, professor de psicologia cognitiva i a la vega- da creador amb Alan Newell del primer programa d’intel·ligència artificial que fa funcionar el Logic Theorist, és una figura clau per entendre l’evolució de la ciència i la tecnologia dels nostres dies. Simon ja va detectar als anys seixanta del segle passat que la societat i el món en què vivim eren cada vegada més artificials, és a dir, cada vegada més dissenyats pels humans, i aquesta transformació estava promoguda per un nou tipus de ciències que ell va anomenar «ciències del disseny», començant per la mateixa ciència de les computadores o computer science. Si les ciències anteriors volien analitzar el món natural o social, basats en processos necessaris, reduint-los a peces cada vegada més simples per poder analitzar-los i comprendre com funcionaven, les ciències de l’artificial tenien com a objectiu dissenyar processos contingents, cada vegada més sintètics i complexos incloent-hi màquines, natures i societats. A mesura que la ciència dels computadors s’anava utilitzant per a la resta de ciències aquestes anaven adoptant el patró de conducta dels científics dels computadors. Esdevenien dissenyadors. Amb el naixement de noves disciplines com la biologia sintè- tica, dedicada al disseny de noves bactèries, o la nanotecnologia, dedicada al disseny de processos de la matèria a nanoescala, veiem que els científics actuals s’embarquen en projectes de recerca basats en el disseny, com els mateixos enginyers, i que aquests fan recerques sobre noves arquitectures i sistemes computacionals teòrics com els mateixos científics. Aquests són els camps capdavanters de la ciència i la tecnologia actuals. I aquests coneixements ja no són simples obres de genis individuals, sinó que són cada vegada més camps de recerca socialment compartits, tant en el món acadèmic com també en Les ciències de l’artificial tenien com a objectiu dissenyar processos contingents, cada vegada més sintètics i complexos, incloent-hi màquines, natures i societats. A mesura que la ciència dels computadors s’anava utilitzant per a la resta de ciències aquestes anaven adoptant el patró de conducta dels científics dels computadors. Esdevenien dissenyadors.
  9. 9. 15 Cultures del disseny Per primera vegada Catalunya comença a tenir una comunitat de científics i tecnòlegs que pertany a la comunitat internacional i hi treballa.
  10. 10. 16 Cultura, novembre de 2010 17 Cultures del disseny el món de les administracions públiques i les empreses. Formen una cultura, que van anomenar una cultura de disseny (Serra, 1992; Rojo, 1995). Doncs bé, aquesta cultura també s’està desenvolupant a Catalunya en els darrers anys. No només som als inicis d’una nova comunitat de ciència i tecnologia com mai abans a la història aquest país va tenir; la clau és que aquesta comunitat està justament naixent en el moment en què la ciència i la tecnologia a escala global estan patint aquesta transformació històrica: estan accelerant la convergència d’aquests dos camps històricament separats, la ciència i la tecnologia, en les anome- nades ciències del disseny i tot això està sent promogut abans de tot per la tecnologia digital, pel món dels ordinadors, pel món que ara conflueix en Internet i demà no sabem encara en quin nou sistema. Si m’ho permeten, els posaré alguns exemples locals. Un dels centres culturals més potents que tenim al nostre país són les facultats i escoles d’informàtica, de telecomunicacions, i ara també de tecnologia audiovisual. Són escoles que desenvolupen tecnologies digitals, les principals responsables d’introduir a Catalunya, potser sense ser massa conscients encara, el patró cultural de ciències del disseny. Aquests centres i grups de recerca, molts dels quals participen en projectes europeus, desenvolupen una recerca consistent a analitzar i dissenyar nous sistemes computacionals avançats, bé en forma de noves arquitectures d’ordinadors, de nous llenguatges informàtics o de noves aplicacions i serveis i continguts. A diferència de la ciència clàssica, que es basa en procediments d’observació i construcció de models matemàtics per a l’explicació dels fenòmens del món natural o social, els científics del disseny utilitzen un paradigma cognitiu diferent originat al món cultu- ral dels enginyers basat en la construcció de mons possibles i la seva validació via repetits bancs de proves (testbeds) i pilots. Una senzilla cerca de la paraula disseny al web de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) té un resultat de 18.800 entra- des, de les quals disseny i computadors ja recull 1.600 entrades, disseny i programació 2.500, disseny i telecomunicacions 6.780 i disseny i continguts 7.390. Posarem alguns exemples. El Barcelona Supercomputing Center (BSC) explora les noves possibles arquitectures en paral· lel i com fer-les realitat. A la vegada el BSC proporciona conei- xements i la seva infraestructura a científics mediambientals o de genètica perquè puguin analitzar millor els seus models de contaminació atmosfèrica o l’estructura de les proteïnes (BSC, Anual Report, 2008). La Fundació i2cat, per la seva part, desenvolupa un programa de recerca sobre les noves arquitectures d’Internet en col· laboració amb altres universitats i centres de recerca d’Estats Units, Canadà o universitats europees. També com el BSC, i2cat aplica aquests coneixements generals a diferents camps o clústers com els media, la salut, la formació o la indústria. Un dels camps al qual més temps ha dedicat i2cat ha estat el suport a la mateixa comunitat cultural en el sentit estricte del terme tant a Catalunya com a escala global. Així, ha col·laborat amb grups d’arquitectes com Metapolis realitzant la casa digital o MediaHouse (1999), amb institucions d’arts escèniques explo- rant transmissions en directe per Internet de nova generació (Liceu, 2001), o amb gestors culturals posant en xarxa els seus equipaments per provar noves programacions compartides (Anella Cultural, 2006). Amb diversos projectes amb la In- ternet nord-americana, el KAIST coreà o la RNP brasilera, hem desenvolupat sistemes, aplicacions i serveis per provar que la Internet avançada pot ser una eina de reinvenció dels mateixos llenguatges i formats artístics al segle XXI. Un mateix enfocament de ciències del disseny el podríem trobar també en altres universitats on també es fa un ús inten- siu i avançat de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Així, en el Centre de Regulació Genòmica, juntament a camps més analítics, existeix una línia de recerca en biologia sintètica dirigida per Lluís Serrano. Descrivint un del seus projectes recents, Celldoctor, aquest investigador indicava que es tracta de «treure components que la cèl·lula pot requerir en condicions concretes però que a nosaltres no ens interessen, i afegir els components nous que facin la funció que vulguem. Els problemes més importants són tècnics, la biologia molecular de posar i treure molts gens, i de disseny» (Monreal, 2009). En altres camps, els objectius de disseny no són molt diferents. Miquel Salmeron, director de l’Institut Català de Nanotecnologia, creat el 2003, va definir així les cinc línies de recerca d’aquest centre: «el disseny macromolecular, la matèria inorgànica, la tecnologia del silici, la manipulació atòmica individual i la teoria» (Generalitat de Catalunya, 2003). Aquests centres de referència i d’altres a Catalunya ja van ser recollits en l’estudi del Cercle pel Coneixement i del CIDEM «Vers una tecnocultura de la innovació» (Sanguesa, 2004). En l’àmbit concret de la recerca genòmica a Catalunya vegeu l’estudi «El
  11. 11. L’extensió de la innovació com una pràctica que sectors creixents de la població pot aprendre i desenvolupar, és a dir, com una cultura, és un nou camí que ara s’està obrint a Europa i en el qual Catalunya participa com a comunitat capdavantera.
  12. 12. 20 Cultura, novembre de 2010 21 Cultures del disseny Centro de Regulación Genómica, tras el genoma humano: En busca de la partitura de la vida» (Fernández Hermana, 2006). Aquesta primera generació de científics-enginyers o engi- nyers-científics catalans, o que viuen i treballen a Catalunya ja que molts vénen de fora, estan desenvolupant al país els valors i els patrons culturals propis dels «científics del disseny», és a dir, de la nova generació de coneixements nascuts després de la Segona Guerra Mundial a les universitats de recerca nord- americanes com MIT, Stanford o CMU, que es van estendre a les universitats europees i asiàtiques als anys vuitanta amb els grans programes de recerca en les noves tecnologies i que també estan arribant a Espanya i Catalunya en els darrers anys. Aquesta nova cultura del disseny s’està estenent també al camp de les empreses i la societat en general, tot i que més a poc a poc. Posem-ne alguns exemples. ISOCO, una pime nascuda com a spin off de l’Institut d’Intel·ligència Artificial del Consell Superior d’Investigacions Científiques a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1999, es dedica al disseny de sistemes en el camp de la intel·ligència artificial i Internet. Ecointelligent Growth, una altra pime nascuda el 2007, en el camp mediambiental està desplegant a Catalunya la proposta de l’arquitecte nord-americà Williams McDonough i el químic alemany B. Braungart del «cradle to cradle design». Es tracta d’un nou model que intenta pensar els ecosistemes des d’un nou model de disseny imitant els mateixos processos de reciclatge que fa la natura en què els residus són aliment, no escombraries (Cubiña, 2010). O Starlab Barcelona, nascuda el 2000, que té com a lema «Where science turns into the technologies of the future», està formada per neurocientífics, científics de l’espai, informàtics i economistes i ha dissenyat, entre altres sistemes Enobio, un sistema portàtil de monitoratge de les ones electromagnètics del cervell amb aplicacions en camps com les noves interfícies ordinador-cervell, la biometria o les aplicacions de realitat virtual. Finalment, amb la Web 2.0 i l’extensió de la cultura d’inno- vació oberta al gran públic, està sortint una nova generació d’institucions en l’àmbit ciutadà com els anomenats living labs o laboratoris ciutadans, que intenten ara estendre aquest patró cultural de disseny al conjunt de la població (Almirall, 2008 i 2009). L’extensió de la innovació com una pràctica que sectors creixents de la població pot aprendre i desenvolupar, és a dir, com una cultura, és un nou camí que ara s’està obrint a Europa i en el qual Catalunya participa com a comunitat capdavantera. En aquest moment la European Network of Living Labs, la institució que reagrupa els living labs europeus, ha acreditat ja set living labs a Catalunya, que és juntament amb Andalusia la comunitat que més estructures d’innovació oberta està creant (www.openlivinglabs.org). Els ciutadans no només aprenen a utilitzar les noves tecnologies. Estan iniciant-se en els processos de cocreació d’aquestes. La innovació, i amb aquesta la cultura del disseny, s’està democratitzant (Hippel, 2005). I en aquesta activitat estan fent un rol important científics socials i informàtics que ja entren directament en processos de disseny d’organitzacions i de noves estructures d’innovació (Serra i Sanguesa, 2010). Ramon Sanguesa, de la UPC i Citilab, ha recopilat en el seu bloc Technoculture(s) (Sanguesa, 2009) moltes d’aquestes noves tendències del disseny i ha obert una línia de col·laboració molt prometedora amb diversos centres de recerca en el camp del disseny d’organitzacions innovadores. En resum, la informàtica i Internet, la biologia sintètica, la nanotecnologia i la resta de «ciències del disseny», juntament amb les noves empreses tecnològiques i les noves institucions d’innovació i disseny social basat en els mateixos usuaris, no són simples eines per fer cultura. Són una nova cultura en si mateixes. Són una nova comunitat cultural que ha emergit en les darreres dècades i que forma un element sine qua non per a la revitalització del món cultural català, per connectar el món cultural a l’era digital. Són els nous «intel·lectuals» de la Catalu- nya del segle XXI. Cultures del disseny Es preveu que en els propers anys es vagi incrementant aquesta cultura del disseny a d’altres disciplines científiques, incloses les mateixes ciències socials, acompanyada d’un ús més avançat Aquesta primera generació de científics-enginyers o enginyers-científics catalans, o que viuen i treballen a Catalunya ja que molts vénen de fora, estan desenvolupant al país els valors i els patrons culturals propis dels «científics del disseny», és a dir, de la nova generació de coneixements nascuts després de la Segona Guerra Mundial a les universitats de recerca nord-americanes com MIT, Stanford o CMU.
  13. 13. 24 Cultura, novembre de 2010 25 Cultures del disseny de les TIC en aquestes àrees. Recentment fins i tot en el mateix àmbit de l’antropologia està en marxa una design anthropology, nova àrea destinada a fomentar la culture-based innovation (Tunstall, 2007). A mesura que les TIC es van estenent al con- junt de les disciplines i dels coneixements es podria estendre la consciència que potser estem parlant tots un mateix llenguatge, el llenguatge del disseny. En aquest sentit l’empresa IDEO va po- pularitzar fa uns anys el design thinking. És una primera presa de consciència que efectivament el disseny no és ja propietat exclusiva de la comunitat de dissenyadors tradicional sinó que es comença a estendre per tot arreu. Es podria pensar en una convergència entre el disseny tradi- cional i el nou disseny? Anna Calvera i Josep Maria Monguet, en un estudi del 2006 encarregat pel CIDEM, resumien l’estat de la qüestió de la comunitat professional de disseny a Catalunya i apuntaven la necessitat d’obrir el disseny i les polítiques de re- cerca i innovació (Calvera i Monguet, 2006). Una nova generació de dissenyadors que provenen de les escoles clàssiques (Elisava, Eina...) estan combinant ja disseny amb TIC, no com a simple eina per desenvolupar els camps de disseny tradicional sinó com nous camps de disseny en si mateix, com el disseny d’interacció. Un exemple recent en aquest sentit és el nou centre IdatBCN, format per antics professors de l’Escola Elisava. Podríem ajuntar aquestes diferents cultures del disseny a Catalunya posant en contacte el disseny tradicional amb els nous camps de disseny que l’evolució de la ciència i la tecnologia estan portant? H. Simon va indicar que estava oberta una fase en què era possible iniciar el mateix disseny dels processos de disseny: La possibilitat de comunicar-se mitjançant uns camps, en un terreny comú, prové del fet que tots els qui utilitzen la computadora de forma complexa estan de fet servint-se de la computadora per dissenyar o per participar en el procés de disseny. En conseqüència, nosaltres com a dissenyadors o, millor, com a dissenyadors dels processos de disseny, hem hagut que ser explícits com mai ho van fer respecte al que comporta crear un disseny i al que passa en tant que es produeix la creació (Simon, 1973, p. 124). Recentment, el professor Fredrerick P. Brooks (2009), un altre clàssic de la ciència dels computadors, ha tornat a insistir en la mateixa idea de «dissenyar el disseny». Des d’un punt de vista estrictament antropològic l’interès no seria només «cognitiu», és a dir, centrat en els modes de pen- sament, sinó més obert, això és, incloure els nous sistemes de coneixement en estructures socials. En aquest sentit, ara tenim davant una nova realitat que tampoc van conèixer els nostres avantpassats modernistes. La Catalunya del segle XXI , gràcies a la nova immigració i la globalització, és un bressol de cultures i comunitats molt diverses que provenen d’arreu del món, no ja d’una part o d’una altra d’Espanya. Com ha assenyalat la lingüista Carme Junyent, Catalunya és ja un país on es parlen mes de tres-centes llengües diferents i on la diversitat cultural s’ha ampliat de forma qualitativa respecte al segle XIX (Junyent, 2002). Efectivament, «el nostre món és el món» i no ja el triple origen europeu, mediterrani i hispànic de la Catalunya moder- nista. Catalunya és un lloc d’immigració global amb les seves formes de pensament i d’organització, amb els seus processos de reapropiació i de redisseny de les TIC (Ros, 2010). En aquest laboratori pluricultural el disseny pot agafar formes i camins molt diversos i inesperats. Per tant, parlar de la cultura en l’era digital és parlar de les diferents cultures del disseny que estan naixent i veure com es poden identificar, posar en contacte i avançar en processos de disseny complexos tant de la natura com del mateix ésser humà. En qualsevol cas, els catalans podem continuar estirant el fil del que ens va caracteritzar, la voluntat constructiva, de fer país i de fer-lo obert a tothom. No som un poble creador de grans religions com els antics jueus o els àrabs. Ni tampoc tenim potser el geni de la lògica o de la recerca empírica com els grecs clàssics o els moderns anglesos. Som un poble de menestrals. Ens agrada construir, donar forma als objectes, crear arqui- tectures, dissenyar, donar forma a les coses, a les ciutats, als nostres hàbitats. Aquesta cultura professional de disseny, que La informàtica i Internet, la biologia sintètica, la nanotecnologia i la resta de «ciències del disseny», juntament amb les noves empreses tecnològiques i les noves institucions d’innovació i disseny social basat en els mateixos usuaris, no són simples eines per fer cultura. Són una nova cultura en si mateixes.
  14. 14. 26 Cultura, novembre de 2010 27 Cultures del dissenyBibliografia va néixer amb l’artesà i després amb el dissenyador industrial, ara s’ha universalitzat gràcies a una màquina de disseny univer- sal: l’ordinador. No és Llull el patró dels informàtics? Doncs bé, aquesta nova cultura del disseny, aquestes noves cultures del disseny poden ser també la cultura, les cultures catalanes del segle XXI. Pot ser Catalunya el primer país, el país laboratori, on poder posar les primeres pedres d’una civilització humana en què diferents cultures del disseny puguin viure i conviure creativament? Almirall, Esteve. (2008). Living Labs and Open Innovation: Roles and Applicability. The Electronic Journal for Virtual Organizations and Networks. Vol 10. Special Issue on Living Labs. August 2008. http://www.ice-conference. org/projects/264/Issues/eJOV%20 Special%20Issue%20on%20Living%20 Labs%202008/eJOV10_SPILL3_Almi- rall_Living%20Labs%20and%20open%20 Innovation_2.pdf Almirall, Esteve. (2009) Unders- tanding Innovation as a Cooperative, Co-evolutionary Process. Doctoral Dissertation. Universitat Ramon Llull. ESADE. http://www.tdx.cbuc.es/TESIS_ URL/AVAILABLE/TDX-1124109-130209/ ALMIRALL_Final_Version.pdf Barcelona Supercomputing Center. 2008. Annual Report. http://www.bsc.es/ plantillaA.php?cat_id=46 Brooks, F. P. (2010) The Design of Design. Essay of a computer scientist. April 2010. Amazon. Calvera, A. Monguet, J.M. 2006. Disseny_CAT. CIDEM. Generalitat de Catalunya. (no publicat). Capel, Horacio. (2009). La Antropologia española y el Magisterio de Claudio Es- teva Fabregat. Estrategias Institucionales y Desarrollo Intelectual en la disciplinas cientificas.». Scripta Nova. Revista Electronica de Geografia y Ciencias Sociales. Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788.Depósito Legal: B. 21.741-98. Vol. XIII, núm. 287, 1 de abril de 2009. http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-287.htm Colobrans, J., Martinez, A., Prat, J..Entrevista con Claudio Esteva. En PRAT, Joan y MARTÍNEZ, Ángel, (Eds) 1996, Ensayos de Antropología Cultural. Barcelona: Ariel. :15-27. Cubiña, I. 2010. «Ecodiseño y Abundan- cia», La Vanguardia. 27 de juny 2010. http://www.lavanguardia.es/participa- cion/noticias/20100627/53953644498/ ecodiseno-y-abundancia-tierra.html Fernandez Hermana, Luis Angel. (2006) El Centro de Regulacion Genómica. Tras el genoma humano: En busca de la partitura de la vida. Julio-agosto 2006. Centro de Regulación Genómica (CRG) de Barcelona, España. http://pasteur.crg. es/portal/pls/portal/docs/1/8970.PDF Generalitat de Catalunya. Departament d’Universitats, Innovació i Empresa. 2003. «Llum verda a l’Institut Català de Nano- tecnologia». 17 febrer 2003. http://www. gencat.cat/diue/noticies/10940.html Goodenough, W. 1957. «Cultural Anth- ropology and Linguistics». En Report of the Seventh Annual Round Table Meeting on Linguistics and Language Study. P. Garvin, ed. Georgetown University Monograph Series on Langua- ges and Linguistics, No. 9. von Hippel, E. (2005) Democratizing innovation. MIT Press. http://web.mit.edu/ evhippel/www/books.htm Junyent, C. et al. (2002). Les Llengues a Catalunya. Quantes llengues s’hi parlen. UB. Octaedro. Barcelona.ISBN 84-8063- 733 Monreal, Annia, 2009. «Biologia Sintètica». Entrevista Lluis Serrano. GlobalTalentNews. 21 maig 2009. http:// www.ca.globaltalentnews.com/actualitat/ reportatges/311/Biologia-sintetica.html Rojo, A. (1995). La invención ingeniera informàtica. La invenció social, un nuevo saber distinto al cientifico. En Invención informàtica y sociedad. Anthropos. Revista de documentación científica de la cultura. No 164. Enero 1995 ISSN 0211-5611. :6-19. Ros, Adela. (2010). MoBridge Knowled- ge Community, projecte de recerca per l’estudi de l’us del mobil en comunitats de dones inmigrants a Catalunya. UOC. (document de treball). Sanguesa, Ramon (2004) Vers una Tecnocultura de la Innovació. Cercle pel Coneixement i CIDEM, 2004. Accessible: www.cperc.net/continguts/article_extern. php?id=76 Sanguesa, Ramon. (2009) Technoculture(s), blog on technological cultures http://fluxchange.typepad.com/en/ Serra, A. 1992. «Design Culture. Estudio etnográfico de los proyectos de investigación de la School of Computer Science de Carnegie Mellon University, un «computer-intensive campus» norteame- ricano». Universidad de Barcelona. Tesis doctoral. http://personals.ac.upc.es/artur/ CMUdesignculture.htm Serra, A. Sanguesa, R. (2010). Citilab of Cornella de Llobregat, a case study on Living Labs. Journal of Community Infor- matics. Vol. Co-creation of Technology. Special Issue. Susana Finquelievich. Ed. (in printing). http://www.ci-journal.net/ index.php/ciej Simon, Herbert. 1973. Las ciencias de lo artificial. ATE. Barcelona (1969. The Sciences of the Artificial. MIT Press, Cambridge, Mass, 1st edition ) Tunstall, Elisabeth (Doris). 2007. «In Design We Trust, Design, Governamen- tality and the Tangibility of Governance». IASDR07, International Association of Design Research Societies. Hong Kong Politechnic University. 12-15 nov. 2007. Tylor, Edward B. 1977. Cultura Primitiva. Madrid. Editorial Ayuso. (primera edició, 1871). Parlar de la cultura en l’era digital és parlar de les diferents cultures del disseny que estan naixent i veure com es poden identificar, posar en contacte i avançar en processos de disseny complexos tant de la natura com del mateix ésser humà.
  15. 15. l’hora d’analitzar l’impacte d’Internet en el sector cultural, dediquem més temps a criticar el passat que a reflexionar sobre el futur que ofereix a la cultura en l’era digital. Ja coneixem tots els defectes del nostre actual sistema educatiu i cultural: el baix nivell de lectura al nostre país, la limitada xarxa de biblioteques escolars, els obsolets processos d’aprenentatge a les nostres escoles, la sobreproducció de llibres en paper que obstrueix el canal de vendes, l’aclaparadora desaparició de llibreries i quioscs de premsa i revistes dels nos- tres barris, l’excessiva concentració de l’interès dels lectors al voltant de dos o tres llibres a l’any —la resta d’autors són gairebé invisibles—, els escassos guanys de la majoria d’escriptors per la cessió dels seus drets d’autor, l’opacitat de les societats que gestionen aquests drets, el suposat escàs interès de les noves generacions per tot allò relacionat amb la lectura… i així, una llarga llista de queixes amb més o menys fonament que reflec- teixen el precari estat del sector cultural i educatiu. Permoltdeficientquesiguiperamoltsl’estatactualdelnostre sistemaculturalieducatiu,possiblementésmillorqueaquellque estemconstruintperalafuturasocietatdigital.M’imaginoque aquestareflexiósorprendràmoltslectors,atèsquesuposadament elfutursemprecomportaprogrésiaquesthademillorarelpassat. Però si analitzem detingudament l’impacte que està tenint la irrupció de les tecnologies socials (blocs, wikis, podcasts, vídeos, xarxes socials, etc.) en els hàbits de lectura i d’escriptura dels ciutadans, en la forma que accedeixen a la informació a In- ternet i en com gestionen el coneixement, cada dia som més els que pensem que la nova societat digital que estem construint no només no millora les deficiències del món analògic anterior, sinó que a més, en alguns aspectes, l’empitjora. Al llarg de la història, les persones hem après a través de la pràctica, la reflexió i l’observació. Se suposa que les noves tec- nologies socials ens permetran estendre i aplicar aquest model d’intercanvi cultural a través de la creació de xarxes socials amb persones del nostre entorn familiar, laboral, i amb d’altres que coneixerem a través de la Xarxa. Però, malauradament, com veurem més endavant en aquest article, el nivell i la qualitat dels continguts culturals generats per la majoria dels usuaris a la web social deixa, ara per ara, molt a desitjar. És més fàcil criticar el present que posar en dubte el futur Durant la primera dècada d’aquest nou segle crec que hem viscut un excés d’optimisme en relació amb les bondats deri- Javier Celaya Soci fundador del Portal Cultural Dosdoce.com A Contra alguns discursos excessivament optimistes sobre el paper de les tecnologies socials, l’autor analitza amb perspectiva crítica l’impacte que aquestes noves eines tenen en els hàbits de lectura i escriptura dels ciutadans, així com en la seva forma d’accedir a la informació i de gestionar el coneixement. I, en correspondència amb la potestas que acredita els creadors d’opinió en el món analògic, reivindica la necessitat de construir una autoritas en l’àmbit digital. Cultura Mash-up» tallar i enganxar a l’era digital »
  16. 16. 30 Cultura, novembre de 2010 31 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital vades de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a la societat, sense analitzar-ne detingu- dament les contraprestacions que caldrà pagar a mitjà termini. Entre aquestes contrapartides hem d’assenyalar l’escassa creació de continguts originals per part dels usuaris de la xarxa, que prefereixen una cultura de tallar i enganxar, l’escassa qualitat de les aportacions dels usuaris, l’existència d’un sol cercador com a porta global d’accés a la informació, l’escassa diversitat de fonts d’informació divergents, la dominant escola de la gratuïtat, el nul respecte pels drets de la propietat intel·lectual a Internet, la desaparició gradual dels drets adquirits com a ciutadans i consu- midors a l’era analògica i que no es traspassen per motius econò- mics a l’era digital, la qüestionable vinculació entre l’augment de l’ús de les TIC a l’aula amb un major rendiment acadèmic, etc. L’objectiu d’aquest article és intentar esbrinar què quedarà un cop superada aquesta fase d’eufòria avantguardista. Per portar a terme aquest exercici de reflexió, analitzaré cadascuna de les contrapartides esmentades amb la finalitat d’entendre el preu que estem pagant com a societat pel fet de no ser prou crítics amb el futur. Aquest toc d’atenció, que advoca per un pensament més crític entre els usuaris d’Internet, no vol llevar importància ni valor als beneficis derivats de les TIC a les aules o a les possibilitats que obre la digitalització de tot tipus de continguts culturals, com més endavant veurem en detall; només desitja que ens aturem un moment a reflexionar sobre si el futur que estem creant és millor que el precari present. Cultura «mash-up»: escassa creació original Gràcies a la facilitat d’ús i a la gratuïtat de les eines de comu- nicació de la Web 2.0 com els blocs, els wikis o Twitter, hem de reconèixer que hi ha molts ciutadans que llegeixen o escriuen més que mai; però, malauradament, hi ha diversos estudis que indiquen que la majoria d’aquests usuaris no creen continguts originals: bàsicament retallen i enganxen, o «retuitegen», la informació i l’opinió creada per altres. N’hi haurà que diran que això ja és un pas, que la societat avança a poc a poc. Puc admetre aquesta posició en altres àmbits de la societat, però en aquest cas crec que no es pot considerar un avanç atès que, com veurem, s’està consolidant un comportament passiu per part dels usuaris que a mitjà termini pot ser perjudicial. Tal com assenyalava al meu llibre anterior, La empresa en la Web 2.0 (Editorial Gestión, 2000),1 la famosa Web 2.0 no és tan col·laborativa ni participativa com la descriuen a la majoria La nova societat digital que estem construint no només no millora les deficiències del món analògic anterior, sinó que a més, en alguns aspectes, l’empitjora.
  17. 17. 32 Cultura, novembre de 2010 33 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital d’articles i conferències sobre el tema. Jacob Nielsen, una de les autoritats més respectades en l’àmbit mundial sobre usabilitat a la Web, assenyala que només un 1 % dels internautes són creadors originals de continguts a la Web, mentre que un 90 % en són lectors i consumidors passius. El 9 % restant pertany a una interessant categoria de persones que assumeix la funció d’«alta- veu», divulgant a les seves xarxes socials els continguts publicats a Internet que consideren més interessants i originals. En la mateixa línia d’investigació sobre el comportament dels usuaris a la web social, la prestigiosa empresa Forrester ha publicat recentment un estudi sobre els diferents nivells d’aportació i col·laboració per part dels usuaris de la web social, les conclusions del qual avalen i reforcen els resultats d’anàlisis similars anteriorment esmentats. Aquesta empresa va resumir les seves conclusions a través de la ja famosa «escala de participació», que reflecteix d’una manera molt visual l’escassa aportació de la majoria d’usuaris. Al gràfic que adjuntem en aquest article podem veure que el primer graó d’aquesta escala agrupa el col·lectiu de persones to- talment inactives, que representa el 52 % del total dels usuaris. Aquestes persones no mostren cap interès per cap de les eines 2.0, ja sigui llegir un bloc, escoltar un podcast o veure un vídeo a YouTube; senzillament, no els interessa. Afortunadament, al llarg dels últims anys aquest col·lectiu de persones s’ha anat reduint a mesura que les eines 2.0 s’han anat divulgant més en la societat a través de cursos de formació a les escoles i d’inici- atives de les administracions locals, com els ajuntaments i les biblioteques públiques. Com a membres actius de la societat digital hem d’aspirar a incorporar el major nombre possible de ciutadans a la web social, a fi i efecte d’evitar que s’obri una bretxa digital entre persones coneixedores de nombroses eines que els permeten accedir d’una manera més productiva i eficaç a la informació d’Internet, i les altres persones que limiten el seu accés a un cercador i poca cosa més. Al segon graó trobem els anomenats «espectadors», que representen un 33 % de la societat digital i que bàsicament són lectors de blocs, oïdors de podcasts i espectadors de vídeos. Aquest grup d’usuaris de la web social ha assumit una actitud totalment passiva a Internet, similar a la realitzada davant els mitjans de comunicació tradicional (premsa, ràdio i televisió). Molts s’obstinen a pronosticar que tot canviarà, però, com veiem, la majoria d’usuaris trasllada els seus mateixos vicis, actituds i comportaments als nous mitjans… Una llàstima. Posteriorment, l’escala de participació assenyala que existeix un grup d’usuaris anomenat «membres de xarxes socials», que representen el col·lectiu de persones que participen en alguna xarxa social. En el moment de l’elaboració d’aquest estudi repre- sentaven un 19 % del total d’usuaris de la web social. És probable que des d’aleshores aquest col·lectiu hagi crescut molt, però el seu comportament no ha canviat gaire. Aquest tipus d’usuari normalment s’ha obert un perfil en una xarxa social generalista, com Facebook i Tuenti, i com a molt fa algun comentari al seu mur o al dels seus amics, puja alguna foto o vídeo i, com a partici- pació extrema, punxa a la icona «m’agrada». La seva aportació a la creació de nous continguts a la web social és encara molt pobra. Gràcies a la facilitat d’ús i a la gratuïtat de les eines de comunicació de la Web 2.0 com els blocs, els wikis o Twitter, hem de reconèixer que hi ha molts ciutadans que llegeixen o escriuen més que mai; però, malauradament, hi ha diversos estudis que indiquen que la majoria d’aquests usuaris no creen continguts originals: bàsicament retallen i enganxen. 1 La empresa en la Web 2.0, http://www.dosdoce. com/archivo/empre- sa-2-0/ .
  18. 18. 34 Cultura, novembre de 2010 35 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital
  19. 19. 36 Cultura, novembre de 2010 37 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital Després de recórrer els graons menys interessants de l’es- cala de participació, comencem a trobar perfils d’usuaris més rellevants. El grup de «col·lectors d’informació», que representa només un 15 % dels usuaris de la web social, són persones a qui encanta guardar tot allò que troben de valor a Internet a través de marcadors socials com RSS, Delicious, 11870, etc. Els podríem anomenar els bibliotecaris del segle xxI, una funció que cada vegada serà més necessària a la societat digital a causa de l’enor- me quantitat de continguts que es publica diàriament a la Xarxa. Els usuaris d’aquestes eines de gestió de la informació poden emmagatzemar, etiquetar i compartir amb altres la informació que troben rellevant a la Xarxa. Abans de l’aparició dels marca- dors socials, les persones que volien guardar un article del seu interès publicat a la premsa el retallaven i l’arxivaven en una carpeta que poques vegades tornaven a consultar… Amb l’arri- bada dels ordinadors personals, els usuaris tenien a l’ordinador una carpeta de llocs favorits on conservaven tot allò que trobaven interessant a Internet. Però aquesta llista esdevenia cada dia menys pràctica a causa de la seva creixent grandària i a la dificultat de trobar ràpidament la web que ens havia agradat. Afortunadament, l’aparició dels marcadors socials ens permet ara guardar i rescatar aquesta informació de forma senzilla i ràpida. Gràcies a aquesta labor d’arxiu comunitari, qualsevol persona interessada en un determinat tema pot trobar-ne molta informació de forma molt més eficaç que un cercador generalista com Google. Igual que als anteriors graons —crec que no cal dir-ho, però per si de cas ho torno a repetir—, ens calen més usuaris de la web social que assumeixin la funció de col·lectors d’informació. Necessitem més usuaris amb vocació de bibliotecaris per ordenar el caos que representa Internet i, de forma col·lectiva, classificar la informació rellevant, tant si ha estat creada per usuaris professionals com per usuaris amateurs. Al penúltim graó abans de fer el cim trobem les persones anomenades «crítics», que són els usuaris que pengen comen- taris als blocs o redacten ressenyes de llibres a xarxes socials com Entrelectores.com. Malauradament, com indica el gràfic de l’escala, aquest col·lectiu representa només un 19 % de la pobla- ció activa de la web social i no crec que hagi crescut els darrers anys. Probablement fins i tot ha baixat, tenint en compte que, si bé és cert que el nombre d’usuaris de la web social ha crescut molt en els darrers anys, malauradament, la majoria ho ha fet amb una actitud passiva, com hem comentat anteriorment. Finalment, el gràfic corona els «creadors» situant-los a l’últim graó de l’escala, que només representa el 13 % dels usuaris de la web social. Els lectors atents d’aquest article advertiran que hi ha una gran discrepància entre les dades de l’estudi de Forrester que acabem d’analitzar i l’anterior estudi de Nielsen, que assenyalava que tan sols un 1 % dels internautes són creadors originals de continguts a la Web, mentre que un 90 % en són lectors i consumidors passius. La meva opinió és que no hi deu haver tanta divergència; tan sols metodologies d’anàlisi divergents. Si analitzem atentament el perfil dels suposats creadors identificats per Forrester, veiem que hi han inclòs persones que tenen blocs o pàgines web personals, però que publiquen principalment continguts elaborats per tercers amb les seves respectives fonts i crèdits. La majoria de creadors de Forrester no publiquen continguts originals, són simples interpretadors i altaveus de continguts generats per altres persones. Nielsen assenyala que aquest tipus de «creador» representa el 9 % de la població activa de la web social, que assumeix la funció «d’altaveu» divulgant als seus blocs i perfils a les xarxes socials aquells continguts publicats a Internet que considera més interessants i originals. En aquest context d’escassa creació original i participació per part de la majoria d’usuaris de les noves tecnologies socials, un dels principals reptes de la societat digital és crear un major nombre d’usuaris que generin continguts originals i que els comparteixin obertament a través de les múltiples eines d’intercanvi de la web social. La qüestionada qualitat de les aportacions dels usuaris Aquells que aporten continguts originals no només són pocs, sinó que a més es qüestiona la qualitat d’allò que aporten. No hi ha dubte que aquestes noves vies de difusió de la cultura són realment enriquidores per a tota la societat. No obstant això, a Internet no tot és tan bo com sembla. La proliferació de fonts informatives no equival necessàriament a un increment de la qualitat de la informació ni de la qualitat de la recepció de la informació. Molts d’aquests nous blocs, fòrums i xarxes socials manquen del rigor necessari per esdevenir una referència cultural. Aquesta reproducció de nous mitjans digitals com- porta també una major dificultat per jerarquitzar, seleccionar i establir criteris diferenciadors. La multiplicitat de fonts infor- matives també dificulta al ciutadà la capacitat de gestionar-les coherentment. El nivell i la qualitat dels continguts culturals generats per la majoria dels usuaris a la web social deixa, ara per ara, molt a desitjar.
  20. 20. 38 Cultura, novembre de 2010 39 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital Necessitem més usuaris amb vocació de bibliotecaris per ordenar el caos que representa Internet i, de forma col·lectiva, classificar la informació rellevant, tant si ha estat creada per usuaris professionals com per usuaris amateurs.
  21. 21. 40 Cultura, novembre de 2010 41 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital Hi ha un interessant debat, dins i fora de la Xarxa, sobre el paper dels nous creadors d’opinió a la Xarxa (blocaires especia- litzats en cultura, xarxes socials especialitzades en informació cultural, etc.) i l’impacte de la intel·ligència col·lectiva en els processos de creació i prescripció cultural. El fet que qualsevol persona pugui aportar informació o opinió gràcies a la facilitat de les noves tecnologies socials Web 2.0 genera un ampli rebuig entre alguns membres del sector cultural, a causa de la suposa- da pobresa de criteri que té la majoria de persones per contribu- ir a qualsevol procés d’intercanvi de coneixement. Si bé és cert que molts dels articles que es publiquen a blocs, wikis i xarxes socials contenen imprecisions, dades equivocades o errades, no hem d’oblidar que als mitjans tradicionals es publiquen cada any milers d’articles amb molta ideologia entre línies, profusió d’imprecisions a les dades i abundants errades. Com assenyalava a la introducció, més oferta de contin- guts per als usuaris no es tradueix en més qualitat d’aquests continguts. No hem de conformar-nos amb el fet de tenir més persones intercanviant continguts; com a membres de la nova societat digital hem d’aspirar a comptar amb un major nombre de creadors que gaudeixin de més credibilitat a causa de la seva autoritas o reputació digital, trajectòria de contribució en la Xarxa, coherència en l’argumentació, etc. Els nous prescriptors: del potestas a l’autoritas Venim d’un món analògic en el qual, a un grup selecte de perso- nes (periodistes culturals, crítics literaris o de cinema, catedrà- tics, etc.) li fou atorgada la potestat de decidir què valia la pena llegir, escoltar o veure. Ens endinsem en un món digital on se segueix el criteri d’una persona per la seva credibilitat guanyada dia a dia a través dels articles publicats al seu bloc, pels co- mentaris o recomanacions que fa a través del seu perfil en una determinada xarxa social, o per les seves argumentacions en un determinat fòrum. L’autoritas d’aquests nous creadors d’opinió és validada dia a dia pels seus lectors, mentre que al món ana- lògic la potestas és sovint atorgada per tota la trajectòria vital. Malgrat que la majoria d’aquests nous líders d’opinió digitals no són periodistes, molts d’ells han convertit el seu bloc o perfil en una xarxa social com ara el Twitter o el Facebook en un canal d’informació diària molt fiable per a molts lectors. Moltes d’aquestes persones tenen nivells d’audiència i visites molt superiors a molts mitjans de comunicació tradicionals. Atesa la seva creixent rellevància, un ampli grup de gestors cul- turals ha qüestionat la seva credibilitat assenyalant que aques- tes persones només emeten opinions personals i que, per tant, no poden considerar-se prescriptores culturals. He arribat a la conclusió que aquest debat és absolutament irrellevant. Quina importància té que siguin mitjans de comunicació professionals o meres pàgines d’opinió? Allò que importa per a les entitats culturals (editorials, museus, biblioteques, etc.) és que aquestes persones han esdevingut punt de referència i consulta diària per a molts lectors. A través dels seus comentaris i converses en xarxa aquests nous creadors d’opinió influeixen en milers de persones i, fins i tot, alguns són capaços d’influir sobre l’agenda informativa dels mitjans de comunicació tradicionals. Allò que veritablement importa és que el lector digital sàpiga deduir si aquesta persona té algun vincle, directe o indirecte, amb l’entitat cultural que recomana. Igual que al món analògic, aquests nous mitjans de comuni- cació digital poden tenir vincles i interessos econòmics, socials i ideològics amb les fonts que li aporten la informació. Sense cap mena de dubte, els nadius digitals se senten molt còmodes utilitzant les diferents eines de la web social, ja sigui llegint un article en un bloc o pujant un vídeo a YouTube, però la majoria d’ells són malauradament analfabets digitals ja que ningú els ha ensenyat a llegir entre línies els interessos que hi ha dins de la web social. Cal conèixer el llenguatge de les fonts d’informació i els seus objectius de comunicació per desxifrar els codis (in- teressos publicitaris, polítics, econòmics, socials i religiosos...) que hi ha rere cada text o cada imatge. Multitasca: Menor concentració i menor atenció Aquests darrers anys hi ha hagut diversos neuròlegs de prestigi reconegut, com Maryanne Wolf i Gary Small, entre d’altres, que han demostrat en els seus estudis que el cervell humà està patint un gran impacte a causa de l’agressió diària que comporta l’ús de les noves tecnologies. Segons aquests experts, el nostre cervell no està encara capacitat per assumir el ritme constant i la intensitat d’estímuls cerebrals que comporta el consum de qualsevol tipus de continguts culturals a través dels diferents tipus de pantalles. Fa unes quantes dècades, el cervell humà va rebre una agressió similar amb l’aparició de la televisió, però la intensitat d’utilització no és comparable. Mentre que hi ha diversos estudis que indiquen que els ciutadans consumim fins a tres o quatre hores diàries de televisió, el consum d’Internet s’eleva a prop de vuit hores a molts segments de la societat, atès Per què els ciutadans donem per vàlids i creïbles els primers resultats aportats per Google o per qualsevol altre cercador? Per què no qüestionem mai si hi pot haver interessos publicitaris darrere d’aquests primers resultats? Hi ha un interessant debat, dins i fora de la Xarxa, sobre el paper dels nous creadors d’opinió a la Xarxa i l’impacte de la intel·ligència col·lectiva en els processos de creació i prescripció cultural.
  22. 22. 44 Cultura, novembre de 2010 45 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital que es fa servir tant a l’entorn personal com al professional. La majoria de neuròlegs afirma que el cervell trigarà com a mínim una generació a adaptar-se plenament a aquest nou mitjà. L’actual ús intensiu d’Internet en cervells no acostumats a aquest mitjà està destruint habilitats cognitives de gran valor per a la construcció del pensament propi, com la concentració o la memorització de textos i dades. Per exemple, aquests experts assenyalen que la realització de diverses tasques de forma simultània, un dels suposats atributs principals de les noves generacions de nadius digitals, és perjudicial atès que limita la seva capacitat d’atenció i concentració en els textos que estan llegint en pantalla. Una altra de les àrees que genera un ampli debat és l’impacte que té la multitasca en la lectura en pantalles, davant de la lectura en paper com a experiència personal i aïllada. En una pantalla, l’hipertext ens permet saltar d’un lloc a l’altre generant interrupcions en el procés d’accés a la informació. L’obertura de diferents pestanyes al nostre navegador genera tot tipus d’interrupcions, des de correus entrants o missatges de xat fins a actualitzacions de canals com el Twitter. Aquestes interrupcions, lloades per l’escola d’opinió més positivista, generen tot tipus de repercussions col·laterals que cal tenir en compte. Aquests experts de l’escola d’opinió del pensament crí- tic no reneguen de la lectura en pantalles, però assenyalen que la realització de múltiples tasques de forma simultània durant el procés d’aprenentatge de nous continguts pot reduir la seva capacitat de concentració i compressió dels temes exposats. Concentrar-se en els continguts d’un llibre, una revista o un diari ha estat una activitat que el nostre cervell ha pogut gestio- nar, ja que ha estat portada a terme de forma aïllada a la resta de possibles estímuls o reclams d’atenció. Aquest silenci sensorial ha permès centrar la nostra atenció en un determinat contingut i aprofundir en discursos més amplis i complexos. Diversos experts en usabilitat de la web assenyalen que la majoria dels usuaris dedica una mitjana de 22 segons a cada pàgina web. Amb aquestes dades a la mà, em sorprèn que l’escola d’opinió més optimista defensi que els usuaris estan llegint els continguts d’aquesta pàgina web, quan, com a molt, els estan fullejant. Estem disposats com a societat a sacrificar el desenvolupament de capacitats cognitives més complexes en nom d’una experiència digital més senzilla? Malauradament, per no perdre nous visitants i usuaris únics a les seves webs, molts editors de mitjans de comunicació i revistes digitals
  23. 23. 46 Cultura, novembre de 2010 47 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital estan creant continguts digitals fragmentats i lleugers per ser consumits amablement en pantalles. Aquesta reducció del llenguatge farà més difícil que la majoria dels membres de les noves generacions puguin abordar tasques intel·lectuals més complexes. En comptes d’avançar cap a la suposada societat del coneixement, sembla que retrocedim. A l’àmbit de l’oralitat, la multitasca també indueix a una menor atenció als detalls que sorgeixen durant la comunicació no verbal que té lloc a les converses personals que iniciem cara a cara amb altres persones. A les meves últimes intervencions he vist com un gran nombre d’assistents s’amaguen darrere les seves pantalles sense observar els gestos, to i èmfasi dels ponents. Alguns prenen apunts als seus ordinadors, però la majoria està retransmetent en viu i en directe les declaracions del ponent als seus seguidors a xarxes socials com Facebook o Twitter. Aquesta pràctica tan estesa no té res de dolent, ans al contrari, crec que aquesta retransmissió a totes les persones que, per un motiu o altre, no han pogut assistir a la presentació o curs és molt positiva, però tampoc podem negar que indueix a una major desconcentració i falta d’atenció per part de qui en fa la transmissió. Hi ha lectors que pensaran que aquest comportament s’assembla al que passava al món analògic quan desviàvem la nostra atenció cap al bloc de notes per anotar ràpidament tot allò que trobàvem interessant d’una ponència. Aleshores, el fet de prendre apunts no provocava una conversa entre les perso- nes que eren a la sala o a fora; en canvi, l’intercanvi de notes a Twitter i a Facebook genera una conversa simultània al voltant d’aquestes anotacions. Aquesta conversa, que sovint enriqueix el contingut de la intervenció, distreu l’atenció de la persona que les comparteix. La persona s’endinsa en la conversa virtual, matisant alguna declaració o responent a algun seguidor fidel; quan torna al món analògic, per molt que ens entestem a defensar els beneficis d’aquest intercanvi, la persona ha perdut el fil de la intervenció. No hi ha cap dubte que ens cal incorporar gradualment les tecnologies socials a tots els processos de creació de continguts culturals, en la forma que accedim a la informació i en la manera que gestionem el coneixement, però no hem de fer-ho sense gestionar adequadament els danys col·laterals que estem ocasionant a les nostres habilitats cognitives, ja que pot ser que pel camí hi perdem més (com la capacitat de tenir un pensa- ment crític propi) que allò que guanyem a llarg termini. Google: porta principal d’accés a la informació En els últims anys els cercadors s’han convertit en el mètode universal per trobar aquella informació que estem buscant a Internet, ja sigui un determinat llibre, una exposició, una pel·lícula, la ubicació d’una llibreria, etc. Però parlar de cercadors a Espanya és parlar de Google. Més del 95 % dels internautes espanyols utilitza Google com a porta principal d’entrada a la informació publicada a la Web. A causa d’aquesta posició dominant al mercat espanyol, totes les empreses del sector cultural (editorials, museus, llibreries, fundacions, etc.) depenen de Google en major o menor mesura a l’hora de gestionar la seva visibilitat a Internet i la seva reputa- ció digital. A més d’esdevenir la principal porta d’entrada a la informació digital, la majoria dels usuaris ha desenvolupat el mal costum de consultar únicament els deu primers resultats de Google. Hi ha diversos estudis que indiquen que la majoria dels espa- nyols només consulta els primers deu resultats que els ofereix Google a la primera pantalla. El gràfic adjunt demostra com els usuaris només consulten els tres o quatre primers resultats Escala de Participació Els segments inclouen els consumidors que participen com a mínim en una activitat, com a mínim un cop al mes. Creadors 13% Crítics 13% Col·lectors 13% Usuaris 13% Espectadors 13% Inactius 13% • publiquen una pàgina web • publiquen o mantenen un bloc • engen vídeos a llocs com YouTube • comenten blogs • pengen classificacions i ressenyes • utilitzen les RSS • marquen pàgines web • fan servir les xarxes socials • llegeixen blogs • miren vídeos d’amics • escolten podcasts • cap d’aquestes activitats Base: consumidors adults d’Internet a EUA. Font: Forrester’s NACTAS Q4 2006 Devices & Access Online Survey L’actual eufòria tecnològica obeeix més als interessos creats pels fabricants de tot tipus de dispositius electrònics —ordinadors, portàtils, telèfons mòbils o tablets— que a una veritable necessitat real per part de la societat.
  24. 24. 48 Cultura, novembre de 2010 49 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital Ningú no posa en dubte que els centreseducatius i les universitats han d’anar incorporant gradualment les tecnologies a les seves aules, però cada dia hi ha més veus que reclamen que no es faci de qualsevol manera ni a qualsevol preu, ja que els resultats finals poden allunyar-se dels objectius educatius inicials.
  25. 25. 50 Cultura, novembre de 2010 51 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital d’una recerca (zones vermelles del lateral esquerre); rarament consulten els resultats situats sota aquesta «zona calenta». Tan sols aquelles persones interessades a trobar informació diferent i complementària dels primers resultats s’endinsen a les pantalles posteriors. Per què no qüestionem mai els resultats dels cercadors? Aquests mals hàbits de recerca per part de la majoria d’usuaris, que molt pocs s’atreveixen a qüestionar, comporten grans riscos socials a mitjà i llarg termini. Abans de l’aparició dels cercadors d’Internet fèiem servir diverses fonts d’informació per docu- mentar-nos sobre qualsevol matèria. Consultàvem diversos llibres, llegíem diversos articles en mitjans de comunicació o revistes, preguntàvem a diferents persones expertes en aquell tema… Ara, quan gairebé tota aquesta informació està publicada a Internet, només hem d’accedir a Google per consultar totes aquestes fonts. Però, tal com hem comentat, el que surt publicat i el que no surt als primers resultats té un impacte directe sobre la nostra manera de pensar, així com en les nostres decisions de compra de qualsevol producte o servei. Per què els ciutadans donem per vàlids i creïbles els primers resultats aportats per Google o per qualsevol altre cercador? Per què no qüestionem mai si hi pot haver interessos publicita- ris darrere d’aquests primers resultats? La famosa dita «Aquí hi ha gat amagat» recorda una actitud que hem anat perdent amb la irrupció de les noves tecnologies. Tota la vida hem sospitat de la credibilitat de qualsevol servei gratuït. Si una companyia ens ofereix alguna cosa de franc, sempre ens preguntem què ens està intentant vendre per darrere o quins interessos econòmics té aquesta empresa per oferir-nos aquest servei gratuït. En canvi, els cercadors ens ofereixen gratuïtament els seus serveis de recerca a la Xarxa i mai no ens preguntem com ordenen la informació, per què apareix una empresa abans que una altra, per què no hi consta determinada informació, etc. Atesa la importància que té Google a l’hora d’accedir a la cultura, els usuaris d’aquest buscador haurien de tenir un millor coneixement sobre com s’ordena la informació a les seves bases de dades: què té en compte, què premia, què penalitza, etc. Entenc que els cercadors no vulguin publicar els criteris que fan servir per no donar pistes a la seva competència; és comparable al cas de la famosa fórmula de la Coca-Cola, que ningú no coneix i que suposadament està guardada amb pany i forrellat a la seu de la companyia a Atlanta. Però, aleshores, els usuaris d’aquests serveis gratuïts han de ser conscients que les respostes que ens ofereixen són el resultat d’una fórmula secreta amb ingredients i ponderacions que desconeixem. Els usuaris han de tenir en compte que aquest secretisme genera una lluita acarnissada entre les empreses de qualsevol activitat empresarial per ocupar els primers resultats del cercador, atès que saben perfectament que, si el seu producte o marca no apareix entre aquests deu primers resultats, bàsica- ment no existeix. Aparèixer entre la primera relació de resultats és determinant per a elles si volen fomentar un major nombre de visites a les seves webs, ja que els cercadors en poden generar més del 70 %. Conscients de la importància d’aquest algoritme secret a l’hora de determinar la visibilitat que pugui o no tenir una empresa a Internet, els darrers anys han sorgit centenars d’empreses i professionals que ofereixen els seus serveis de SEU i SEM per millorar el posicionament d’una empresa a la Xarxa. SEU, sigla en anglès de Search Engine Optimization, pot definir- se com un exercici constant d’optimització de la informació publicada a les pàgines d’un web amb la finalitat d’aparèixer a les primeres posicions d’un determinat cercador; mentre que SEM, sigla en anglès de Search Engine Marketing, acostuma a definir-se com el conjunt d’eines de màrqueting de pagament utilitzades per millorar el posicionament d’un web. En aquest context de competència ferotge, els resultats d’una simple recerca d’un llibre o una exposició pot ser objecte d’una sèrie de tècniques de màrqueting en línia i posicionament que n’alterin la relació. En altres paraules, que una determinada editorial o una llibreria surtin entre els primers resultats, mentre que altres editorials o llibreries ni tan sols hi apareguin, amb totes les conseqüències que hem analitzat anteriorment. Davant dels riscos socials descrits, els ciutadans hauríem d’alçar la veu per demanar una major transparència sobre com ordena Google la informació publicada a Internet. Totes les parts implicades (ciutadans, administracions públiques i mitjans de comunicació) hauríem de preguntar-nos si aquesta falta de competitivitat i transparència és bona per als interessos dels consumidors i els ciutadans. Impacte d’Internet sobre la nostra forma de pensar Al llarg dels últims anys s’han publicat multitud d’estudis sobre l’impacte de l’ús diari de les tecnologies de la informació en les nostres habilitats cognitives, com la memorització de textos, la El nostre cervell no està encara capacitat per assumir el ritme constant i la intensitat d’estímuls cerebrals que comporta el consum de qualsevol tipus de continguts culturals a través dels diferents tipus de pantalles.
  26. 26. 52 Cultura, novembre de 2010 53 Cultura «Mash-up»: tallar i enganxar a l’era digital capacitat d’atenció, etc. Encara no hi ha prou estudis sobre com les noves generacions estan processant tota la informació que reben a través dels diferents dispositius electrònics, ja siguin ordinadors, tablets o mòbils; però, gràcies a la labor d’investi- gació de nombrosos neuròlegs, comencem a saber que el grau i dimensió de l’impacte de l’ús diari de dispositius mòbils és més greu i profund del que ens pensàvem. D’una banda, hi ha experts que asseguren que les noves tec- nologies socials (blocs, wikis, xarxes socials, etc.) allunyen els joves dels llibres, empobreixen el llenguatge ja que en aquests suports utilitzen frases molt breus per comunicar-se, redueixen el vocabulari a causa dels missatges curts, etc. Aquests experts assenyalen en els seus informes que l’augment de l’ús de les TIC a l’aula no té relació amb un major rendiment acadèmic. D’altra banda, hi ha altres veus que ens assenyalen que les noves tecnologies aporten una hiperestimulació i una concentració en els nois que poden ser molt beneficioses si s’apliquen correc- tament a processos d’aprenentatge. Els més entusiastes també indiquen que els nostres joves escriuen i llegeixen més que mai a través de blocs, wikis i xarxes socials, i que són capaços de portar a terme diverses tasques, a través de múltiples mitjans digitals, de forma simultània. Davant d’aquest debat passional, emmarcat en un context d’excés tecnològic, cal més que mai analitzar en profunditat l’impacte real de l’ús diari d’Internet en el nostre cervell. Segons diversos experts, els nostres cervells, ja siguem nadius o immigrants digitals, estan desenvolupant noves habilitats cognitives, com la capacitat de realitzar multitasques, però, sorprenentment, aquestes noves habilitats substitueixen les anteriors, com la capacitat de memorització o atenció. Alguns lectors diran que aquesta transformació forma part de qual- sevol procés evolutiu, però altres assenyalaran que potser no anem endavant, sinó enrere. Ningú no posa en dubte que els centres educatius i les universitats han d’anar incorporant gradualment les tecnologi- es a les seves aules, però cada dia hi ha més veus que reclamen que no es faci de qualsevol manera ni a qualsevol preu, ja que els resultats finals poden allunyar-se dels objectius educatius inicials. Algunes experiències pilot assenyalen que l’ús de les tecnologies socials permet crear espais de lectura i escriptura més propers a la seva manera de comunicar-se, cosa que motiva el seu interès per aquests textos. No obstant això, altres projectes indiquen que desconeixem com doten de significat la informació que apareix a les pantalles i quines eines i processos són els que veritablement fomenten l’aprenentatge i les habi- litats cognitives que fixen el coneixement. En aquesta primera fase de la transformació del sistema educatiu, cal que analitzem i quantifiquem totes les pèrdues pedagògiques associades amb l’arribada dels llibres digitals a les aules abans d’assumir la seva plena incorporació. Conclusions Ens agradi o no, ens cal assumir que, amb l’arribada d’In- ternet, els nostres hàbits de creació i consum cultural estan experimentant una transformació històrica. Els propers anys tindrem un accés il·limitat a quantitats immenses de contin- guts digitals creats pels ciutadans, la qual cosa comportarà una reorganització de la societat. Davant d’aquestes noves formes d’accedir i consumir la cultura, les entitats del sector cultural (editorials, museus, centres docents i biblioteques, entre altres) haurien de reflexionar sobre quin serà el seu paper a la societat digital abans que ho decideixin per elles les empreses tecnològiques. No ens enganyem. L’actual eufòria tecnològica obeeix més als interessos creats pels fabricants de tot tipus de dispositius electrònics —ordinadors, portàtils, telèfons mòbils o tablets— que a una veritable necessitat real per part de la societat. Encara que aquests interessos econòmics siguin absolutament legítims, probablement no són els més adequats per a la creació d’una societat multialfabetitzada. Encara som a temps de canviar el rumb establert per alguns. Allò que fem, i com ho fem en aquesta primera etapa, tindrà una àmplia repercussió en el futur. Com a ciutadans ens correspon garantir que els interessos culturals i públics de la futura societat digital estiguin per sobre dels interessos comercials i privats de les empreses, per molt legítims que siguin. Molts editors de mitjans de comunicació i revistes digitals estan creant continguts digitals fragmentats i lleugers per ser consumits amablement en pantalles. Aquesta reducció del llenguatge farà més difícil que la majoria dels membres de les noves generacions puguin abordar tasques intel·lectuals més complexes.
  27. 27. Això era i no era...» Amb aquestes paraules comencen moltes de les extraordinàries rondalles mallorquines compilades per en Jordi des Racó, Anto- ni Maria Alcover. Aquesta és una expressió alternativa a la de «Hi havia una vegada...», que s’empra més habitualment a l’inici dels contes. Ja de petit, quan escoltava els mots «Això era i no era...», es despertava en mi l’expectativa de descobrir una nova aventura plena de sorpreses i amb resultats sovint inesperats. Quan una obra cultural o artística es concep, és a dir, en el moment que es produeix la seva creació, aquesta «és i no és»: «és» una idea que existeix en la ment del seu creador, però «no és» ja que no la coneix ningú més. Per a aconseguir que la idea del creador sigui coneguda per almenys una o més persones, cal que aquesta es «materialitzi». Per això, el creador utilitza suports físics que en permeten la difusió: la pròpia veu que la comunica de forma sonora, un paper amb un text escrit, una tela pintada o una peça de fang manipulada per a transmetre-les visualment, el propi cos per a representar-la, o els suports fotogràfics, magnètics o digitals disponibles per al seu enregistrament. Fins i tot, el procés creatiu artístic progressa a mesura que «la idea va prenent cos» o, com així és en l’obra cinematogràfica, es completa plenament quan es disposa de la pel·lícula acabada. La creació artística en el seu estat originari (quan aquesta «és» en la ment del creador, i «no és» per a la resta) constitueix un bé que no pot ser objecte d’intercanvi. Es tracta d’un produc- te d’informació que no té cap impacte social ni econòmic, tot i que pugui tenir-lo potencialment. «Mitjançant l’ús de suports per al seu transport i emmagatzematge, els béns culturals poden adquirir naturalesa de béns privats» (Hutter, 2006), i aleshores aquests poden ser objecte de transaccions econòmi- ques o d’altra naturalesa. Amb el progrés tecnològic, les possibilitats de difondre els resultats del treball artístic s’han ampliat i diversificat de forma extraordinària. Com a conseqüència d’això, les oportunitats d’expressió cultural i artística s’han incrementat i, paral· lelament, també han augmentat els intercanvis de productes d’informació amb continguts culturals. La història del segle xx ha estat especialment intensa en aquest sentit, de manera que les indústries culturals i creatives configuren actualment uns mercats de dimensions econòmiques molt notables i amb un impacte social extraordinari. Els diferents suports materials de difusió de l’obra cultural tenen una naturalesa i unes característiques específiques, a Xavier Cubeles Membre del Laboratori de Cultura i Turisme de Barcelona Media - Centre d’Innovació i professor de Comunicació Audiovisual de la UPF » La revolució digital comporta l’aparició d’un nou paradigma tecnològic i econòmic que afecta tota l’economia. Es modifica l’entorn competitiu de les indústries culturals, que s’integren progressivament en uns mercats d’estructura complexa i amb fortes interdependències. La innovació, tant tecnològica com institucional, és clau per donar resposta als reptes de futur. Digitalització i indústries culturals
  28. 28. 56 Cultura, novembre de 2010 57 Digitalització i indústries culturals A més de suposar l’aparició d’un nou suport de producció i difusió cultural, la revolució digital també està impulsant l’aparició d’un nou paradigma tecnològic i econòmic que afectarà el futur desenvolupament d’aquestes activitats, com també del conjunt de l’economia.
  29. 29. 58 Cultura, novembre de 2010 59 Digitalització i indústries culturals partir de les quals s’han desenvolupat els diferents sectors de la cultura i la comunicació. Cadascun d’aquests sectors té, conse- güentment, unes dinàmiques econòmiques pròpies de producció, distribució i consum que el distingeixen: l’economia de les arts interpretatives (la música en viu, el teatre i la dansa) és diferent de l’economia del llibre o de les arts visuals. L’audiovisual també constitueix un sector d’activitat amb especificitats pròpies, dins del qual hi ha igualment diferències molt notables segons si es fa referència a la cinematografia o a la televisió, per exemple. Així, cada sector de la cultura i la comunicació requereix unes determinades infraestructures, es caracteritza per l’existència de diferents models de negoci, compta amb sistemes de preus i de finançament específics, i ha generat models de compor- tament dels consumidors amb les seves particularitats. Des d’aquesta perspectiva, la digitalització pot ser considerada com un nou esglaó de l’evolució seguida al llarg dels segles per les tecnologies de la comunicació. Un nou suport material per a la producció, la difusió i l’emmagatzematge de les obres culturals, amb la consegüent transformació de les dinàmiques econòmi- ques d’aquestes activitats. Noobstantaixò,ladigitalitzacióésunarevolucióquetéun abastmoltmésampliquealtrescanvistècnicsdedifusiódela culturaesdevingutsenelpassat(coml’apariciódelaimpremta,del cel·luloideodelatelevisió,peresmentar-nealgunsdelsmésrelle- vants),is’estàdesenvolupantambcertesespecificitatspròpies: a) D’una banda, la revolució digital incideix sobre la pràctica totalitat de les formes d’expressió cultural, com no s’havia donat mai en el passat: el suport digital és multimèdia. b) D’altra banda, els ingressos que fins al moment present es generen amb la migració digital de les indústries culturals no compensen (per ara) les pèrdues que hi ha en els seus mer- cats tradicionals. En èpoques passades, quan aparegueren nous suports de difusió de la cultura (com el cinema, el vídeo o la televisió), això no fou així, ja que els mercats emergents igualaren i superaren progressivament les pèrdues ocasiona- des en els canals de difusió preexistents. c) Així mateix, la revolució digital és un procés de transfor- mació que té efectes molt importants sobre el conjunt de la societat i de l’economia, i la innovació tècnica que el desen- cadena té una transcendència que va més enllà de ser —tan sols— un nou esglaó en l’evolució dels suports d’expressió i difusió de la cultura. Els diferents suports materials de difusió de l’obra cultural tenen una naturalesa i unes característiques específiques, a partir de les quals s’han desenvolupat els diferents sectors de la cultura i la comunicació. En aquest text es fa un recull de diferents aportacions realitzades des de la perspectiva de l’economia, amb el propòsit de donar unes orientacions generals sobre les pautes de desen- volupament de les indústries culturals en el procés de digita- lització. No es tracta d’endevinar el futur, sinó d’aprofundir en el coneixement de la realitat econòmica que es configura amb la digitalització. Fa poc més d’una dècada, en el llibre titulat El domini de la informació. Una guia estratègica per a l’economia de la xarxa, de Carl Shapiro i Hal Varian, ja s’hi afirmava: «la tec- nologia canvia, però les lleis econòmiques no. Si estem tractant de comprendre el que significa Internet per a nosaltres i per a les nostres empreses val la pena analitzar com va anar evolucionant el sistema telefònic fa cent anys (Shapiro i Varian, 2000). Concretament, aquest article s’ha estructurat en els tres apartats següents: a) En primer lloc, s’ofereix una visió general sobre què suposa la digitalització per al desenvolupament econòmic. b) A continuació, s’analitza l’entorn competitiu de les indústries culturals en els mercats digitals. c) Per acabar, es fan unes consideracions finals sobre els efectes de la digitalització en les indústries culturals, i els reptes que aquestes activitats han d’afrontar de cara al futur. La revolució digital i el desenvolupament econòmic L’aparició d’una nova possibilitat tècnica de materialització de les obres culturals i artístiques és una innovació radical, a partir de la qual s’inicia un curs tecnològic nou amb noves possibilitats d’expressió i comunicació de la cultura. Aquestes innovacions poden alterar de manera brusca el cicle de vida de productes preexistents (que passen a ser en part o totalment substituïts) i, al mateix temps, neixen indústries noves. Aquest és el cas, per exemple, de la televisió, que suposà l’aparició d’una nova indústria manufacturera (la fabricació d’aparells de televi- sió), d’uns nous serveis (de programació i radiodifusió televisiva) i, al mateix temps, amplià l’abast d’altres activitats com la publici- tat, la cinematografia, la música i altres indústries creatives. Les successives revolucions tecnològiques esdevingudes du- rant el període històric del capitalisme han impulsat l’economia en un procés de destrucció creativa (creative destruction), terme aportat pel prestigiós economista austríac Joseph Schumpeter. De la revolució industrial de finals del segle xVIII ençà, i segons
  30. 30. 60 Cultura, novembre de 2010 61 Digitalització i indústries culturals les aportacions fetes per la professora veneçolana Carlota Pérez (2004), hi ha hagut cinc grans revolucions tecnològiques que han transformat l’economia capitalista de forma molt profunda: a) La revolució industrial, que esclatà a Anglaterra el 1771 amb les primeres filatures. b) L’era del vapor i dels ferrocarrils, que es desencadenà inici- alment a Anglaterra a partir del 1829 i es difongué posterior- ment a la resta d’Europa i als Estats Units. c) L’era de l’acer, l’electricitat i l’enginyeria pesada, la qual s’ori- ginà el 1875 i es desenvolupà principalment als Estats Units i Alemanya (període en què aquests països es posaren per davant d’Anglaterra en el lideratge de l’economia mundial). d) L’era del petroli, l’automòbil i la producció en massa, que emergí el 1908 als Estats Units (els quals rivalitzaren amb Alemanya pel lideratge mundial) i que posteriorment es difondria a Europa. e) L’era de la informàtica i les telecomunicacions, l’eclosió de la qual es produí amb l’aparició dels primers microproces- sadors als Estats Units, i que es difongué ràpidament cap a Europa i Àsia. Aquestesgransonadesdedesenvolupamenthangeneratcanvis enl’estructuradelconjuntdel’economiaienelseucreixement,i tambéhanmodificatelsseusmodelsorganitzatiusenlamesuraque, ambelsexistents,noespodienaprofitarlesoportunitatsquelanova tecnologiaoferiapotencialment.Comaconseqüènciadel’aplicació pràcticadelesnovestecnologies,encadascunad’aquestesgransona- deshaemergitunnouparadigmatecnològicieconòmicambnoves dinàmiquesindustrials,nousproductes,activitatsiinfraestructures, nousprincipisorganitzatiusdel’activitateconòmica,nousmodels denegoci,icomportamentsdelsmercatsméseficientsirendibles. Amb el progrés tecnològic, les possibilitats de difondre els resultats del treball artístic s’han ampliat i diversificat de forma extraordinària. Com a conseqüència d’això, les oportunitats d’expressió cultural i artística s’han incrementat i, paral·lelament, també han augmentat els intercanvis de productes d’informació amb continguts culturals.
  31. 31. 62 Cultura, novembre de 2010 63 Digitalització i indústries culturals Aquestésunprocésquesuccessivamenthaconduïtalamillora delaproductivitatdel’economia,al’apariciódenovesempresesi indústriesialamodernitzaciódelteixitproductiuexistent.Enaltres paraules,lesrevolucionstecnològiquessónassimiladespelsistema econòmicisocialigenerengransonadesdedesenvolupamentamb reajustamentssuccessiusdelmarcsocialiinstitucional. Així, cal situar l’actual procés de digitalització de les indús- tries culturals en el context més ampli de la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que, d’acord amb el model de C. Pérez, és una de les cinc grans onades de de- senvolupament esdevingudes en el sistema capitalista des de la revolució industrial. En conseqüència, a més de suposar l’apari- ció d’un nou suport de producció i difusió cultural, la revolució digital també està impulsant l’aparició d’un nou paradigma tecnològic i econòmic que afectarà el futur desenvolupament d’aquestes activitats, com també del conjunt de l’economia. En cadascuna d’aquestes grans onades de transformació, C. Pérez identifica dues grans fases (vegeu el gràfic 1). En primer lloc, la fase que denomina d’instal·lació (installation), que comença amb la gestació i descoberta de la nova tecnologia, l’ex- ploració i aparició dels primers productes, la instal·lació de la infraestructura necessària i l’aprenentatge del nou paradigma. Aquesta primera fase de l’onada culmina amb la formació d’una bombolla financera centrada en les noves tecnologies de cada moment, la qual, amb el seu col·lapse, assenyala el final d’aquest període. La segona fase, dita de desplegament (deployment), es caracteritza per un ritme de creixement menys intens i per la plena expansió del potencial innovador i de mercat, i s’assoleix, finalment, la situació de maduresa i saturació dels mercats. Aquest procés, en conjunt, té una durada d’aproximadament mig segle, segons es desprèn de l’estudi de les grans revolucions tecnològiques esdevingudes fins ara en el capitalisme. Entre aquestes dues grans etapes, i després del col·lapse financer que tanca la fase d’instal·lació, C. Pérez identifica un punt d’inflexió (turning point) en el qual es produeix una recessió econòmica i es donen moments d’inestabilitat, d’incer- tesa i de canvi. La durada d’aquests períodes intermedis ha estat variable al llarg de la història, i el més llarg fou el que es produí després de la crisi del 1929 fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. D’acord amb aquest model, l’actual situació de crisi econòmica i financera es correspon amb el punt d’inflexió de la revolució de les TIC, que es desencadenà amb el col·lapse del Nasdaq l’any 2000 i les successives bombolles financeres que esclataren el 2008. No obstant això, si s’accepta el model ex- posat, amb la superació d’aquest punt d’inflexió, és de preveure la fase de desplegament de tot el potencial d’aquesta tecnologia. En aquest sentit, per exemple, ja s’expressava l’economista nord-americà Brian Arthur, pocs mesos després d’haver es- clatat la crisi de les empreses denominades «punt com» en un article titulat «Ha mort la revolució de la informació?»: «si la història és una guia, aquesta no ha mort [...]. La revolució tecno- lògica no és radicalment diferent de les revolucions anteriors. Internet ha tingut el seu boom i el seu crash, i no hi ha cap raó per a suposar que la història serà negada» (Arthur, 2002). El període d’inflexió i dels temps difícils és el moment en què s’han d’establir les pautes que han de regir les dues dècades següents de desplegament de tot el potencial de la digitalització. Certament, la superació de l’actual situació de crisi també passa per «saber si la forma actual de globalització és sostenible». La necessitat d’una reespecialització de les regions del món que podria afavorir un creixement de les àrees més empobrides del planeta, al mateix temps que es fa front als reptes ambientals i de subministrament d’energia i de matèries primeres, són reptes a abordar en aquest sentit. «Però són aquests límits els que potser continguin la clau d’aquest enorme auge potencial. Lacapacitatinnovadorabrindadaperlestecnologiesdelainfor- macióilacomunicacióielseuparadigmaorganitzatiutroben L’actual situació de crisi econòmica i financera es correspon amb el punt d’inflexió de la revolució de les TIC, que es desencadenà amb el col·lapse del Nasdaq l’any 2000 i les successives bombolles financeres que esclataren el 2008. Model de les grans onades de desenvolupament Font: Basat en C. Pérez (2004). Esclat (big-bang) Fase d’instal·lació del nou paradigma Nivell de difusió de nova tecnologia Fase de desplegament de tot el potencial Recessió:Tempsdifícils 20-30 anys20-30 anys ??? Col·lapse financer Esclat següent Temps Punt d’inflexió
  32. 32. 64 Cultura, novembre de 2010 65 Digitalització i indústries culturals La necessitat d’una reespecialització de les regions del món que podria afavorir un creixement de les àrees més empobrides del planeta, al mateix temps que es fa front als reptes ambientals i de subministrament d’energia i de matèries primeres, són reptes a abordar.

×