JM_Albaigès_Apunts sobre hidrologia junedenca
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Like this? Share it with your network

Share

JM_Albaigès_Apunts sobre hidrologia junedenca

  • 960 views
Uploaded on

 

More in: Education
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
960
On Slideshare
486
From Embeds
474
Number of Embeds
2

Actions

Shares
Downloads
8
Comments
0
Likes
0

Embeds 474

http://elmolidebaixdejuneda.blogspot.com 409
http://elmolidebaixdejuneda.blogspot.com.es 65

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. APUNTS SOBRE HIDROLOGIA JUNEDENCA Advertiment previ. Aquest article fou escrit a l’any 1979, i, per diverses raons, restava inèdit desd’aleshores. L’he recuperat avui per a donar-lo a conèixer als junedencs, confiant que sigui d’interès perals estudiosos. Alguna de la informació que duu és ja avui inobtenible per haver desaparegut els qui mela van facilitar, i alguns dels escenaris descrits també ja no hi són. En revisar-lo, hi he observat un to potser excessivament melangiós i nostàlgic. L’he conservat,però, com a testimoni dels meus sentiments en una època, introduint-hi només algunes menudescorreccions ortogràfiques i d’estil. Voldria que totes les persones que poguessin facilitar informació suplementària (fotografies,documents o simplement informacions i records) es posessin en contacte amb mi per a millorar-lo.Moltes gràcies a tots. Barcelona, desembre de 2008. Juneda, terrer dUrgell... laigua riu en ton cinyell i dintre lhorta somica. Joan Duch. Laigua ha estat sempre el problema més important en tota la Plana dUrgell,històricament seca, polsosa, assedegada. La llargament esperada construcció del canaldUrgell al segle XIX significà el major canvi hagut en tota la història de la comarca, quevegé transformar-se el seu paisatge i el seu nivell de vida en pocs anys. Ara bé, la sequedat del terme fins al segle XIX no significava pas absènciaabsoluta daigua. Justament la seva escassetat va fer gaudir a les poques deus existentsen el terme duna importància extraordinària. Costa feina avui, amb la Femosa reduïdaa un simple desguàs pudent i gairebé totes les fonts naturals llavors existentsabandonades o almenys desconegudes, fer-se idea del que significava una i altres perals nostres avantpassats. Pot ajudar-nos-hi donar un cop dull al Llibre delsMostassàs de Juneda, amb les seves detalladas disposicions sobre lús de laigua de lesbasses par a abeurar o per a regar, o, més modernament, al llibre dactes delAjuntament en el segle XIX, on es fa avinent la misèria dels anys de sequera. Justament, el fet mateix de lexistència de Juneda ve condicionat per la situaciódaquestes minces deus. Duna banda per la Femosa, que permetia un rec moderat enunes reduïdes zones del fons de la seva vall, d’una altra les fonts den Renyé, del Po i,més endavant ja, de la Canonada, assegurant un subministrament continu i de qualitat,i, finalment, la posició del turó de la costa, que oferia defensa a una distància daquellsno excesiva Tots aquests fets topogràfics i hidrològics condicionaren el naixement delpoble, com tants altres (les Borges, Margalef... ) en situació anàloga. El tema té prou interès com per a meditar-hi una mica. Fruit de reflexions,converses i exploracions són aquestes ratlles, que volen ser una introducció a unapresa de consciència del què és, que representa, i que ha representat laigua per aJuneda. El qualificatiu adoptat, ‘hidrologia’, caldrà doncs entendrel duna faisó un xicampla, acceptant-lo, no com és habitual, d’una simple manera fisiogràfica, sinóprojectant-lo als aspectos descriptius, històrics i socials de l’aigua. A través de l’anàlisid’aquests aspectos ens serà posible captar una dimensió important de Juneda, de comés i perquè, doncs, és. I prou de preàmbuls.
  • 2. 1. ELS RIUS La Femosa Neix al lloc nomenat “el Tallat”, vora Montblanquet, al peu de les ruïnes delmonestir d’aquell nom, que parteix aigües entre l‘Urgell i la Conca de Barberà. Vaportant un filet d’aigua fins als Omellons, on encara, per la seva migradesa, no mereixl‘honor d’un nom propi i és conegut simplement com “el riu”, o, màxim, “el torrent delTurull”. Progressivament augmenta el seu cabal, tant pels afluents com per lesfiltracions de les mateixes capes permeables que travessa en vertiginosa successió. Alseu pas per la Floresta és nomenat “el torrent de la Coma” (nom duna partida de lalocalitat). Però no és fins a lalçada de les Borges quan pot ésser considerat com veritableriu, sempre naturalment dintre del seu caire modest. Des dallí pren ja el nom propi deFemosa (lorigen etimològic és evident: no tant saber a quins fems fa referència), isegueix un curs pràcticament rectilini en direcció SEE-NNW, travessant els termes deJuneda, Puigvert, Artesa i Lleida, i desembocant al Segre un parell de quilòmetres mésavall de la darrera localitat esmentada. És el més important dels riuets que cedeixenaigües al vell Sicoris en aquesta zona. Amb tot i això, el seu cabal, encara que regular, és escàs, i rarament ultrapassa elmetre cúbic per segon, cosa que no priva que sigui ben temut par les seves terribles“robinades”, que de tard en tard flagelen la comarca. La més catastròfica de què es ténotícia fou la del 23 de Setembre de 1874, el famós “aiguat de Santa Tecla”, que causàenormes perjudicis a tots els pobles d’Omellons en avall. En aquella ocasió l’aiguas’anà represant als terraplens dels camins i en trencà alguns per la Floresta,embassant-se al seu pas per Juneda en l’aleshores recentment construït de la carreteraLleida-Tarragona (actual Pont Volat de la Femosa), produint-se així una elevació de lesaigües fins al molí de Baix. Més crescudes hi ha hagut, per això: famoses han estattambé la de l’any 1907, encara recordada per alguns jaios, la de lestiu del 1943,arrasadora de garbes, i, ahir com aquell que diu, la de la Festa Major de 1966,destructora dels ponts dels Safareigs Vells i del camí de Castelldans. Amb aquests antecedents, no és estrany que, curant-se en salut, els enginyershagin construït els ponts del ferrocarril i de la Carretera Nova amb gran obertura iaparentment excessius per a un riuet tan menut. Els més antics són petits i,naturalment, de construcció més senzilla i barata, però es veuen sistemàticamentinutilitzats quan a les robines hi passa l’aigua per sobre… o sels enduu. De pontsmenuts d’aquest tipus n’hi ha uns quants: és molt interessant el que es conserva sotael modern de la Carretera Nova, format per un arc de pedra de mig punt, datablepossiblement a lEdat Mitjana; per allí aniria l’antic camí de Lleida. Nhi havia un altrede molt semblant a lantiga Carretera Vella, vora l’actual pont Volat (antic pont dePedra), però, en quedar en desús per la construcció daquest, fou enderrocat pelpropietari dels terrenys de les marges. Després de la voladura a la guerra civil del 1936-39 de l’esmentat pont per les tropes republicanes en fugida calgué habilitar-lonovament, fou destruït per la robina, com hem dit abans, al 66, i, refet novament ireforçat amb formigó, allí roman encara avui. Encara d’una faisó semblant és el quesuporta la carretera de Castelldans, també destruït i refet. Esmentem finalment el sifóque fa per sota el Subcanal, ja en el límit amb el terme de Puigvert, i alguns pontetscaminals més repartits pel terme.
  • 3. Degut als minsos desnivells topogràfics del nostre terme, el pendent del riu ésmolt reduït. Des de les Borges a la desembocadura davalla uns 140 m en uns 30 km decurs, cosa que representa un pendent inferior al mig per cent. Al gràfic es veu aquestavariació al llarg de tot el curs, que respon a allò que és habitual en rius d’aquest tipus. Des que el cabal comença a ésser una mica important, comença l’explotació delriu per a usos industrials a part dels domèstics. Mentre que als Omellons nomésserveix per a nodrir els dipòsits i els safareigs públics, des de les Borges comencen jales ‘peixeres’, o derivacions del riu que menen l’aigua per una sèquia de curslleugerament divergent i menys inclinat, cosa que serveix per anar regant l’espaitriangular comprès entre ella i el riu fins que finalment, en un punt de topografiaadient, es produeix el retorn ràpid a la Femosa aprofitant l’energia de laigua per amoure un molí. El primer d’aquests és el de la Vila, a les Borges. Vénen després, ja a Juneda, elde la Bardissa, vora mateix del camí de la Floresta, el d’en Paco, prop de la Casilla de laReina de la via de FC, i, sobretot, el d’en Torrent o de Baix, ja molt a prop de Juneda, elmés important i històric de tots. Als seus bons temps aquest era capaç de moldre 250kilos de blat a l’hora, potència molt superior a la dels altres, cosa que el feia vital en elsubministrament de farina a la població. Lexcés d’aigua del seu embassament dereserva s’eliminava per un vessador que formava la bella cascada de la font del Gat, dela qual parlarem més endavant. Fig. 1. Perfil longitudinal de la Femosa Queda encara per esmentar, també dintre del terme de Juneda, el molí d’enMassot, a la Manreana, que rivalitzava i potser superava el de Baix, amb un bonic
  • 4. edifici successivament engrandit amb les generacions. I també els molins d’en Faustet,al terme de Puigvert, i el del Facciós al d’Artesa. Poc serà tot el que es digui sobre la importància històrica que per a Juneda té laFemosa. A part de permetre el rec i, amb ell, el poblament, com testimonien les restesde poblats ibèrics i de vil∙les romanes trobats a les seves marges, el seu curscondicionà al seu día el pas de la important via de comunicació Ilerda-Tarraco, iaquesta importància continuà a lEdat Mitjana amb l’establiment al seus entorn d’unatorre Manresana, que ha deixat marca en la toponímia (partida de la Manreana). Elsterrenys situats al fons de la vall han estat sempre i són encara els millors del terme, itota una cadena de “torres” i “vil∙les” els dominen: Vimferri, Betilla, Margalef, el molíd’en Massot... És doncs dèpoca ben pretèrita que ve l’aprofitament del riu. Documentalment, laprimera referència que sen troba correspon a l’any 1585, quan lholandès Enric Cock,acompanyant el sèquit de Felip II en un viatge reial per les nostres terres, escriví: A vuit d’abril… havent caminat després de dinar quatre llegües, vinguérem a un poble de dos-cents veïns que es diu les Borges, havent passat primer per Juneda, llogarret que és al camí no gaire lluny d’on havíemde posar. Entre poble i poble hi havia moltes sèquies que regaven llurs fèrtils camps de blat’. La pobra Femosa passà al paper de comparsa així que el canal d’Urgell arribà a lesnostres terres... Avui, disminuïda en importància, es veu humiliada pels usos que elpoble en fa. Ha d’acceptar el paper de desguàs que no vol el canal, rebent bona partdel clavegueram del poble. I, per si això fos poc, els seus marges shan convertit en llocideal per a establiment de granges de porcs, que l’omplen de brutícia i fan els seusentorns irrespirables. Desitgem que el futur reservi al nostre etern riu funcions mésnobles. Altres Cal esmentar un important afluent de la Femosa, que hi desemboca a laltura delSalat, després de passar sota la carretera Lleida-Tarragona vora l’hostal daquell nom ila via en el pont nomenat “de les Escarrutxes”. Rep l’aigua del sector S del termemunicipal de les Borges. A part daixò, no és la Femosa lúnic argall recollidor de les aigües de desguàs delterme. El sector del Bas duu laigua, cosa poc corrent en la comarca, en direcciócontrària al Segre, vessant-la cap a vora Torregrossa a un altre riu paral∙lel a la Femosai de característiques molt similars, que procedent de la serra dOmells passa per voraArbeca i toca el terme de Juneda a la partida dels Colls. De sempre les aigües d’aquestriu ─no en consta cap nom cert─ han estat també aprofitades per al rec en els llocsesmentats. Desguassa al Segre una mica més amunt de Lleida, vora la resclosa. LES FONTS La rodalia de Juneda es més rica en fonts que no podria pensar-se al primer copde vista. Recordem lestructura geològica de la Plana d’Urgell: capes oligocèniques,pràcticament horitzontals en ésser relativement recents i no haver sofert gairebé capmena de plegament, on alternen els bancs argilosos i gresosos. L’erosió els vadesmantellant lentament, amb més intensitat com més ens acostem a les valls delsrius. Les capes toves són destruïdes ràpidament, però les dures resisteixen força anys y
  • 5. així el paisatge va agafant el característic aspecte que li donen els tossals, limitatssuperiorment per un estrat dur ─generalment rocós o gresós─, i amb una bruscacaiguda al final fins al següent estrat resistent. La baixada es va produint cap al Segre ialhora en direcció perpendicular als riuets que hi desguassen, de manera que les taulestendeixen a ser llargues i estretes, orientadas en direcció SE-NW. El tossal de la Llàntia,la Franquesa, el turó de Margalef, el mateix turó de Juneda, són bons exemples.Fig. 2. Esquema de la composició de les capes geològiques al Baix Urgell En els llocs més baixos i planers, però, és freqüent trobar estrats argilosos i tousencara no erosionats, que hom aprofita per al conreu. Aquestes mateixes capes tenensovint una certa impermeabilitat, i van retenint part de l’aigua de pluja, que restaimpregnant-ne els porus i formant un veritable dipòsit subterrani anomenat ‘aqüífer’.Fig. 3. Esquema de la composició topogràfica del relleu al Baix Urgell D’altra banda, la penetració daigua cap a linterior del terreny no és indefinida:tard o d’hora es veu detinguda per un estrat impermeable, i llavors va acumulant-selentament a sobre. Però, com que les capes, encara que lleugerament horitzontals, noho són mai del tot, la minsa inclinació que tenen sempre cap a una o altra bandaorigina un moviment molt lent de l’aigua, que va avançant cap a la vora on l’estratinferior impermeable davalla. Si en el seu camí troba una interrupció en la continuïtat(el final dun tossal), llavors aflora a la superfície.
  • 6. Fig. 4. Esquema de la formació d’aqüífers i de fonts Si la capa inferior és pràcticament impermeable, pot ocórrer que l’aigua apareguifraccionada al llarg de tota una zona, originant allò que s’anomena un “mulladiu”.Aquest cas és força corrent. Però si, previ a la capa fina impermeable, nhi ha una altraintermitja de permeabilitat gran, l’aigua tendeix a concentrar-s’hi i circular-hipreferentment, podent brollar en algun punt concret d’interrupció superficial. Aquestés el cas de les fonts del Po, del Gat, de la Canonada i d’en Renyé, totes situades enespones on aflora un estrat gresós permeable, que concentra l’aigua de la capaargilosa superior que l’alimenta. Una altra manera de captar aigua força utilitzada és augmentar tot el possible el contacte superficial de la capa portadora, sigui mitjançant una cova (cas de la font del Sord) o d’un pou de la fondària suficíent per interceptar l’aqüíferFig. 5. Font del Sord (pous de captació de la Canonada o de la font de Sant Jordi). Laqüífer es va carregant d’aigua a cops, durant les pluges de l’any, i es descarrega de mica en mica i amb ritme bastant uniforme, per desguàs natural o per les fonts que li prenen aigua. En tot cas, les variacions estacionals es tradueixen en augments o minves en el caudal que donen les fonts, a tenor de la càrrega de l‘alimentador. Però el buidament total dun aqüífer exigeixFig. 6. Font de Sant Jordi anys ─segles en alguns casos─, de maneraque el subministrament daigua, gran o petit, està gairebé sempre garantitzat. Un element pertorbador en tot aquest sistema ha estat el canal, que per filtracióha aportat una càrrega extraordinària des aqüífers immediats, canviant la hidrologiasubterrània dels contorns, inundant fonts-pou com la del Paradell o augmentantpregonament el caudal d’altres que tradicionalment el tenien reduït (el Po, el Gat). Lesvariacions estacionals del mateix canal repercuteixen també en aquestes fontsafectades.
  • 7. Fig. 7. Alteracions introduides en les fonts properes al canal per la nova capa freàtica Es força interessant conèixer les circumstàncies particulars de cada una de lesfonts del terme de Juneda. Heus ací les dades que nhem pogut esbrinar. La Canonada o Font Vella Vital per a la vida junedenca fins fa un segle, i avui totalment abandonada i enruïnes, es tracta d’una notable obra d’enginyeria pensada per dotar la població d’undoll d’aigua en quantitats més grans i amb major constància que la que era abastableamb les minces fontetes tradicionals de l’estrat porós vora la Femosa d’on se serveixenles actuals d’en Renyé, del Gat i del Po.Fig. 8. Perfil longitudinal de la Canonada A mig quilòmetre de la població aproximadament, al Pla del Molí i prop de latorre d’en Cistellera existia un pou de captació d’aigües, colgat fa pocs anys en unesobres d’explanació que el propietari del terreny va fer-hi. Seccionant una capa degresos impermeable, s’aconseguia una deu d’aigua en quantitat important que,aconduïda per una galeria d’uns 500 m de longitud situada sota el camí que marxaparal∙lel a la Femosa per la seva banda dreta, feia cap a l’indret del riu immediat alpont Volat.
  • 8. Sorprèn la qualitat d’execució del túnel de conducció d’aigües. Amb unes dimensions d’un metre i mig d’alçada per seixanta centímetres d’amplada permet, amb algunes dificultats, el pas d’una persona, i està tot ell recobert en pedra: sellars a les vores, lloses ciclòpies sovint de més d’un metre d’amplada a la coberta (malgrat el nom de “la Canonada”), i una llosa-base amb un canalet buidat en pedra destinat a conduir petites quantitats d’aigua amb poques pèrdues i facilitant la neteja dels pósits, que sempre foren el gran problema d’aquesta conducció.Fig. 9. Secció transversal de la Canonada Lobra es va executar sens dubte a cel obert, i avui són freqüents els punts on shifiltra llum de l’exterior per escletxes menudes. Al final del seu recorregut el col∙lector desguassava en tres piques succesives,que molts encara recorden avui. La primera era destinada a aigua per a beure, lesaltres dues a abeurament del bestiar i altres usos. Més endavant s’afegiren dossafareigs públics, després dels quals l’aigua sobrera desguassava finalment a la sèquiaque pren aigües de la Femosa a pocs metres d’aquest mateix indret. No sabem lantiguitat daquesta obra. La tradició, inevitablement, latribueix alsmoros, però, atenent a detalls més o menys directes com són el tipus i qualitat del’obra d’enginyeria, que degué precisar una forta inversió i mitjans tècnics adequatspar a dur-se a terme, així com la data daltres obres similars i el seu estat deconservació, ens inclinaríem a situar-la cap al segle XVII. El cas és que fins a laconstrucciò del canal dUrgell la Canonada era l’única deu d’aigua segura i abundosa, ijugà per aquest motiu un paper de primer ordre per a la població, condicionant fins itot la seva orientació i creixement. Durant segles seria una constant junedenca el paspel “camí de la Font”, avui carrer, de les dones amb els càntirs al cap o dels ruquetsprivats o municipals amb llurs argadells. Així i tot, cal dir que l’aigua d’aquesta font,com la de totes les del mateix estrat (Po, Renyé, Gat) era i és “molla” o “dura”, és a dir,pobra per a apaivagar la set i de mala qualitat per a rentar. Per això era preferida, tot iel major allunyament, la del Paradell... quan no shavia d’anar fins al Segre per haber-se assecat totes les esmentades. El servei de lliurament daigua i del transport fins al poble degué ser municipaldes dun principi, puix és impensable que una obra d’aquesta envergadura fos feta perun particular. A les actes municipals del segle XIX es troben freqüentíssimesreferències a l’estat de conservació de la Canonada, especialment als anys entorn de1850, que degueren ser d’excepcional sequera. Així, a tall d’exemple, en la sessió del20 de gener de 1847 sacordava “componer el conducto que dirige el agua a la fuentede esta villa”, en la del primer de maig del mateix any es determina “renovar ellavadero de esta villa”, i finalment, en la del 2 doctubre de 1849, “limpiar la acequiade las inmediaciones del lavadero en bien de la salud pública”. Cal suposar que eldesguàs, amb la seva seqüela daigües entollades, xisques i mosquits, oferiria tambéels seus problernes.
  • 9. Tot aixó canvià amb el canal d’Urgell. De cop, a partir del decenni de 1860, passàa disposar-se d’una deu d’aigua més propera al poble, encara que de mala qualitat(terrosa) i accés incòmode (per les escales vora el pont de l’actual Piscina). Capa finals de segle, amb la instal∙lació de dipòsits i fonts municipals, deixà d’ésser vital laCanonada, i poc dresprés les seves tres piques foren remogudes i aprofitades per aaltres usos. Així i tot, encara als anys de la darrera guerra, en ésser tallat el canal aPonts per les forces franquistes, calgué pensar altre cop en la vella Canonada i s’hi féuuna darrera neteja, veritablement difícil, puix el conducte estava en alguns puntsobstruït totalment pels pòsits. Avui sí que la Canonada està totalment fora de servei, sembla que de maneradefinitiva i irreversible. Cegada pel seu extrem final a causa dunes obres decondicionament fetes vora els antics safareigs, ha calgut obrir-la a meitat delrecorregut, al trocet en aqüeducte sobre el desguàs del Molí de Baix, per donar sortidaa l’aigua que, malgrat la desaparició del pou de captació, encara brolla per les parets.Com que hi ha a la solera un pòsit de llot d’uns 30 cm de gruix, l’aigua no ha tingutdificultats en formar-hi, en el tram inferior, un contrapendent que la permetdesguassar des d’ambdós costats cap a la sèquia esmentada. L’estat interior de la galeria és lamentable. En el seu tram superior és possiblerecórrer-la, bé que amb moltes dificultats, uns 200 m, però en l’inferior només uns 30.Moltes lloses shan mogut, hi ha hagut ensulsiades laterals i el gruix de llot augmenta.A aquest pas, desapareixerà del tot en pocs anys. Magra gratitud per a un element quedonà servei al poble durant segles! Pel que toca a l’explanada on hi havia les piques i els safareigs, és avui una selvade bardissa. Amb prou feines s’hi distingeixen les restes d’un dels safareigs. Peró, si nopassa cap vehicle per la propera carretera, amb una mica d’imaginació poden sentir-seels cops de pala de les safaretgeres, tènue evocació dun temps perdut, i imaginarJacint Rosinach escrivint-hi allí el seu poema En les aigües del riu Segre una nina està rentant, la més bella que sestatja en les terres del voltant... Font den Renyé o del Camí de Miravall Situada a la marge esquerra de la Femosa desguassa l’aqüífer corresponent peraquest costat, que sembla més favorable que la dreta, ja que les fonts quedescarreguen aquesta (Romer, Gat), abans del canal dUrgell només havien portat unsrajolins d’aigua. En canvi, la den Renyé era important, i possiblement anteriorment ala Canonada serví de subministrament local. De la importància del seu cabal dóna idea que a la seva vora sestablís l’hostald’en Renyé (o del “Currutaco”, paraula que antigament significava ‘presumit, pinxo’),que abeurava les bésties i donava hostatge als viatgers a Lleida. Però posteriorment laconstrucció del canal dUrgell, carregant l’aqüífer de la marge dreta de la Femosa, donàmés cabal a les seves fonts, permetent lestabliment de nous hostals que per la sevamajor proximitat al poble acabaren arraconant el d’en Renyé. La font, esdevinguda inútil, acabà éssent venuda per l’Ajuntament de Juneda, queen tenia la propietat, als amos de la “fàbrica del sulfur”, que l’encercaren. Actualmentroman enrunada i tan voltada de bardisses que és impossible acostar-s’hi.
  • 10. Font del Po Primitivament nomenada “del Romer”, de sempre havia estat un filet molt minçdaigua, fins que la construcció del canal la féu créixer en carregar l’aqüífer del ques’alimenta. Això propicià la construcció, a la seva vora, de lhostal del Po, onrepostaven els vehicles de la ruta Lleida-Tarragona. Aquest acabà suplantant el denRenyé. Durant el primer terç del segle XX el poder de convocatòria popular del llocaugmentà, ni més ni menys que com passa avui amb hotels, aeroports i punts ianàlegs. Al pati de l’hostal foren freqüents les reunions i balls, amenitzats perl’orquestrina que a voltes sinstal∙lava al “niu”, petita plataforma muntada en lesbranques del magnífic exemplar de plàtan que decora el pati. El lloc devia ésser d’unaplacidesa i bonicor incomparable. La font, que inicialment desguassava a la propera Femosa a l’aire lliure, vegécobrir el seu col∙lector, llevat d’un petit tros que romangué descobert rebent el nomde “Font de la Banyera”. Aquest fou uns anys punt de refrescament dels assistents alspartits de futbol quan el camp era al km 73 de la carretera Lleida-Tarragona. Els temps han canviat i avui la font roman, però no l’hostal. Resta també larbre,encara el millor exemplar de la seva espècie en tota la comarca. Un altre plàtan semblant, gairebé tan gran i maco com ell que li feia companyia apocs metres, a la Carretera Vella, fou tallat fa uns anys per incompatibilitat ambl’electrificació del ferrocarril. Què hi farem. És el progrés (diuen). Font del Gat Una altra més, germana bessona de l’anterior. Situada en un racó dencisadorabellesa vora el Molí de Baix, en el punt on les aigües no utilitzades, procedents dunpetit embassament de reserva situat a la part superior, queien en bonica cascada. Laremor de laigua i la verdor del lloc l’han fet també un dels predilectes dels junedencs. No hi ha dubte que el nom degué estar inspirat en la popular tonada catalana.Sembla que cada poble demana la seva font del Gat, i veritablement la de Juneda notenia res que envejar a cap altra de les cents que a Catalunya duen el mateix nom. Potser ha estat la que més ha aguantat el pas del temps, però també resta avuiben malmesa, amb la pica gairebé desfeta, el terreny embardissat i el salt pudent perles granges situades aigües amunt. Resta, però, l’aubi centenari, el millor exemplard’aquesta espècie en tot el terme. Font del Paradell Encara que estrictament estigui en el terme municipal de Torregrossa, està prouvinculada amb Juneda per merèixer un comentari. Situada vora Margalef a uns 5 kmdel nostre poble, consisteix en una excavació feta a una espona sobre l’estrat portantdaigua. La construcció del canal justament a curtíssima distància aixecà uns quantsmetres el nivell freàtic (vegeu el croquis de la figura 7), provocant la seva inundaciópermanent. Malgrat el seu allunyarnent del noble, que la feia incòmoda de visitar, molts hianaven sovint a aprovisionar-shi per a la beguda. La raó era la bondat de les sevesaigües, motiu pel qual era ja nomenada al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Pascual Madoz (1847), que a l’article “Juneda” diu que “…a distancia de ½
  • 11. hora (sic) al NO se encuentra otra (font) de aguas muy esquisitas, de que se sirven losvecinos para beber y demás usos domésticos”. De com fou apreciada en altresèpoques dóna idea l’interessant arc carpanell de pedra calissa, segurament del segleXVII, que li serveix de portada, avui per cert en perill de sofrir la mateixa sort que elcobertet posterior, pràcticament desfet ja. Tot i que avui sigui desconeguda per molts junedencs, va continuar, com ensegles anteriors, éssent punt de cita comarcal en berenades i excursions fins fa nomésuna generació. Potser això, unit a les circumstàncies de la seva inundació, ha donat lloca una munió de llegendes. Sense oblidar la proverbial relativa als seus origens “àrabs”,hi ha tot un reguitzell d’especulacions sobre galeries soterrànies avui inundades,tresors a l’abast d’espeleòlegs-escafandristes agosarats... En tot cas, la bellesa iserenor del paisatge que la volta i la gràcia de la seva construcció la farien mereixedorad’un major coneixement i cura en la seva conservació que els que avui li són atorgats. Font de Sant Jordi Va ser durant els anys de la dictadura primoriverista i de la República potser ellloc més agradable de la població. A l’estil de la Canonada, estava formada per un poucircular d’uns sis metres de diàmetre per cinc de profunditat perforant una capapermeable que proveïa el canó a ella connectat. Fou aberta per l’inquiet i emprenedorjunedenc Ramon Torrent, pare duna nissaga d’inventors, en els anys de la guerraeuropea, cercant donar un atractiu més a la pista de ball nomenada “Parc Nora”,situada en allò que són avui els solars posteriors del carrer de la Font, una mica mésavall de les Escoles i partit pel carrer Domingo Cardenal, Ilavors un simple camí. La construcció de la font de Sant Jordi planteja un interrogant: si hi ha un estratportant d’aigua més a prop del poble que el que alimenta les fonts d’en Renyé i laCanonada, per què van anar a fer aquestes tan lluny? La pregunta queda resolta si,com he sentit dir, la font de Sant Jordi s’alimentava en realitat de la xarxa dedistribució local, puix al poc temps de construït el pou la deu natural s’estroncà.
  • 12. Fig. 10. Font de Sant Jordi (croquis fet d’acordamb les descripcions de Ramon Torrent fill, i revisat per ell mateix) Es baixava al pou per una rampa oberta en túnel, i al fons, a més de la fontpròpiament dita, hi havia un taulell par a servir begudes refrescants i un annexsubterrani nomenat “Sala de Billar”, amb taules i cadires per a fer-hi estada. El lloc, fresc i amenitzat per la suau música de la propera pista de ball, matisadaper les cortines d’arbres que protegien la vora del pou i l’extrem de la pista, resultavad’una placidesa insuperable, com recorden tots els seus visitants. En aquest lloc elcapità Gabarró, curiosa barreja dexplorador i saltimbanqui molt popular cap a lanyvint, realitzà en tres anys consecutius unes teatrals ascensions aerostàtiques, allípassava tot el noble a distreure’s i admirar l’enginy i bon gust d’en Torrent, allí esreunia sovint “la Piula”, inquiet grup junedenc d’aleshores, que el batejà amb el nomde “Font de ant Jordi”. Fou molt freqüentada fins a la Guerra Civil, però aquesta, que
  • 13. tantes coses s’endugué, la va fer entrar també en decadéncia. El solar canvià de mans,hi fou obert al seu través el carrer de Domingo Cardenal, i la font i la sala de billarresten avui colgades. Només unes minces restes de ciment testifiquen lemplaçamentde la pista. Una altra de tantes coses de la Juneda pretèrita que el temps i la descuras’han endut! Altres fonts Esmentem finalment de passada la font del Sord, aberta per un pagès ambaquest renom a una espona vora el camí del Pla amb altres finalitats. La seva aigua ésrefrescant i exquisida. La de la Juliana és en realitat ja força lluny de Juneda, en pleterme d’Arbeca, però molt coneguda també pels excursionistes. Està dotada, com ladel Paradell, dun preciós arc gòtic en aquest cas, i també abandonada, malmesa i ambles aigües fètides avui. Finalment, hi ha petits galets que brollen, vora el canal, per lesimmediacions del camí del Bas i en algun punt més. LES BASSES En un lloc com la comarca de l’Urgell, marcat des de sempre per l’escassetat del’aigua, les solucions cercades pels seus habitants per a proveir-se del líquidindispensable foren força variades. Avui, l’abundor que el subministrament continu delcanal garantitza permet una forta indiscriminació en l’ús de l’aigua: del canals’alimenten les llars domèstiques, la piscina, el sistema de regatge, les indústries. Peròaixò, repetim, és concebible en una situació on l’abundància permet la malversació.Quan l’aigua escasseja cal fer classificacions: aigua de primera, de segona, de tercera,que diríem avui. Ja hem vist com aquesta “aigua de primera” era la subministrada per les fonts,útil per a la satisfacció de les necessitats més primàries i exigents: beguda i usosdoméstics, que justificaven un llarg i penós carreteig per raó de la poca quantitatnecessària. Els usos més esporàdics i alterns eren coberts amb l’aigua “de segona”, lade la Femosa, que proveïa sobretot el rec. Però encara quedaven époques on el riuminvava, o racons on no era fàcil portar-la-hi. I calia conformar-se llavors amb l’aigua“de tercera”. Al terme hi havia alguns punts topogràficament deprimits, aptes per a retenirl’aigua de pluja que hi desguassava, sovint amb algun petit ajut. Eren les “basses”, ennombre de tres: la Bovera, situada a lactual Camp d’Esports, la de l’Os, al costat de lacarretera de Castelldans més enllà del quarter de la Guàrdia Civil, i la del Bas, a lapartida d’aquest nom, prou expressiu del seu caràcter (llatí bassus, ‘baix’). Encarapodríem afegir-ne una quarta, la basseta dels Civils, al camí de Lleida, vora l’actualbenzinera situada al límit del terme amb Torregrossa, així anomenada perquè en unaèpoca hi hagué allí un post de guarda. Testimonis que la recorden ens la descriuen comd’aigües brutes, tèrboles, fangoses i fins i tot contaminades de mosquits, focuspotencials dinsalubritat. En realitat, aquestes basses complien missions d’emergència i eren utilitzadesper a usos domèstics quan fallava el subministrament de les fonts i laFemosa. Habitualment servien només per abeurament de bestiar, rec en zonesproperes i usos en general de poca exigència. Això sí, llur existència era necessària coma preventiu, i fins i tot una ordenança municipal regulava la preferéncia en el subminis-trament de la Femosa o la bassa Bovera sobre els molins de les peixeres.
  • 14. La bassa Bovera acomplí altres missions posteriorment, però ja en parlarem alcapítol dedicat a la piscina. Era la més important, i el seu nom sembla que procedeix del’abeurament de bous, encara que alguns opinen que al∙ludeix a la “bova” que creixiales marges. La de l’Os, situada prop del quarter acual de la Guarda Civil, a l’altre costatde la carretera, era igualment propera al poble, i la del Bas resultava molt més secun-dàría, només existent gràcies a la topografia que la propiciava. Larribada del canal dUrgell va fer gairebé inútils les basses, però així i totperduraren força anys. La primera en desaparèixer fou la de l’Os, que interceptavaparcialment el pas del ferrocarril. L’any 1878, pocs després de la construcció del canal,un acord municipal autoritzava a fer-hi moviments de terres amb destí a les obresferroviàries (terraplè del Pont de Ferro), “por no ser necesaria (la bassa) desde laconstrucción del canal de Urgel”. Així i tot, un rastre en persistí fins ben entrat el segleXX. La bassa Bovera passà a abocador municipal i altres missions igualmentdegradants, però conegué amb el temps millors destins, dels quals en parlarem en unaltre lloc. La dels Civils fou dessecada al primer quart del segle XX, i la del Bas aguantàfins fa relativament poc, però acabà, com les altres, éssent dessecada també idestinada a usos agrícoles. Avui les basses, treta la Bovera, son només un record detemps més difícils, i solament la topografia marca llurs situacions de formainconfusible. EL CANAL DURGELL Amb tot el que s’ha escrit sobre el canal, amb l’extensió que té el tema, amb laimportància que presenta per a la nostra població, que ha canviat de fisonomia, formade vida i mentalitat gràcies a ell, resulta ridícul voler condensar el que és en unespoques planes. Però en un treball sobre la hidrologia junedenca no hi ha dubte que laseva absència hi fóra escandalosa. Per això ens decidim a dir-ne quelcom, tot i quesigui sabut i resabut. De segles endarrera datava la idea de construir un canal que abracés en formad’arc les terres baixes de l’Urgell, que formen com una immensa cubeta naturalmentpredestinada a ésser regada per aquest mitjà. Peró no va ser fins a la segona meitat delsegle XIX quan es dugué a terme lempresa, la dificultat principal de la qual residia enl’apertura d’un túnel a través de la serra de Montclar, veritable proesa tècnica queencara amb els mitjans d’avui resultaria més que meritòria per la seva longitud (5 km) imala qualitat de la roca. La tenacitat de Domingo Cardenal, enginyer de caminsdirector de les obres, ho vencé tot, bé que amb la pràctica ruïna de la societatconcesionaria, que vegé evaporar-se abans d’hora tots els seus recursos.
  • 15. Fig. 11. Esquema del canal d’Urgell Cap a 1860 començaren a entrar en servei les primeres sèquies, i les esperancesposades per la comarca en la gran obra es vegeren ben defraudades car els resultatsno podien ser més catastròfics. No havent-hi encara amb prou feines xarxa de desguàs,i unint-se aixó a la inexperiéncia dels regants, que utilitzaven l’aigua en excés, esformaren grans entollaments permanents, amb llur seguici d’aiguamolls, mosquits imalalties. A l’any 1874, amb motiu de l’Aiguat de Santa Tecla, escrivia FrancescMosella a Bell-lloc: “Bell-lloch estava todo encharcado. Los pocos sembrados que habíase morían por el salitre que, con el riego del agua del Canal (filtraciones del mismo)aumentaba. Poco se trabajaba y se vivía muy pobremente. La mayoría del pueblo teníalas fiebres. Sólo hay mosquitos”. Les terres rendien menys que abans, i a sobre caliapagar el cànon i aguantar les malalties! Per caramull, ocorregué un altre fonomen, potser no tan greu, però mésperllongat. El nivell freàtic de les terres, secularment a un nivell baix, s’estabilitzavamés amunt a conseqüència del rec, provocant lascensió de sals químiques de les capesgeològiques inferiors. Les terres s’ompliren ràpidament d’una salobror que hi perduràmolts anys.
  • 16. Fig. 12. Abans i després en el subsòl de l’Urgell Val la pena comentar una mica més detalladament aquest fenomen per la im-portància que va tenir. El terreny de l’Urgell, com abans hem comentat, està formatdestrats més o menys horitzontals paral∙lels. Quan un d’aquests, relativament propera la superficie, és calcari, cosa ben freqüent, s’introdueix una alteració al règim denivells freàtics estabilitzats secularment amb oscil∙lacions dintre d’una zonarelativament estreta i sempre profunda. L’empapament del terreny per l’aiguaprocedent del canal d’Urgell, sobretot si els recs eren fets abusivament, provocava unapujada en la posició mitjana del nivell freàtic i alhora una ampliació en l’intervald’oscil∙lació i en la freqüència, que d’ésser entre pluja i pluja passava a ser-ho entreregatge i regatge. Conseqüentment, en cada una d’aquestes oscil∙lacions l’aigua,carregada de sals disoltes procedents de l’estrat “alimentador” profund, les dipositavaen evaporar-se. Les sals precipitaven i no es redissolien en el següent cicle, de maneraque l’aport salobrós procedent de les capes fondes era continu, amb les conseqüènciesnocives per a lagricultura que és fàcil imaginar. Aquest fenomen perdurà molts anys,fins que la pràctica duna banda, i lexhaurirnent de sals solubles de la capa inferiormés pròxima per l’altra, va anar fent-la desaparèixer progressivament. Podem afegir,com a incís, que en aquest tema l’Urgell va estar de relativa sort: el salobre seliminavaper la mateixa aigua corrent de successius recs o per eliminació manual, però en altresllocs on el mateix fenomen s’ha produït les terres han quedat inutilitzades per asempre en ésser les sals d’un tipus no eliminable. Potser el cas més espectacular haestat el de la Mesopotàmia, adés el primer verger del món i convertida avui en undesert per obra i gràcia de la salinització. Total, que els ingredients per a la barreja explosiva estaven a punt: unacompanyia arruinada que volia cobrar i refer-se i una comarca pobra i malalta que notenia don pagar. Els desordres d’aquells anys, especialment els de 1888, foren moltgreus i marcaren un clima d’hostilitat entre constructors i regants que no s’extingiria
  • 17. mai més. Per si això fos poc, la construcció del Canal Auxiliar dUrgell cap a la dècadade 1920 provocà noves protestes, que encara molts recorden. I és que, malgrat el canal, l’aigua era poca i irregular. De fet no va ser fins a ladècada de 1950 que la construcció de la presa d’Oliana resolgué definitivament lasituació en aconseguir-se per fi la regulació del Segre, car fins aquests moments els3.100 metres cúbics per hectàrea i any promesos per la companyia havien estat nomésteòrics. Pot dir-se que la veritable prosperitat de la comarca de l’Urgell arrencadaleshores solament, tot i que la reversió del canal a la Comunitat de Regants, duta aterme el 1965, ocasionà noves despeses per la necessària realització de nombrosesobres de conservació i millora, lògicament inateses per la companyia del canal en elsdarrers anys de concessió. Descrivim ara una mica lobra. El canal d’Urgell neix vora Ponts, travessa la serrade Montclar en el famós túnel esmentat, i s’estèn en forma d’arc abraçant la ribera delSió, la part baixa de l’Urgell i la part del Segrià situada a la marge esquerra del Segre.Va de N a S fins a vora les Borges Blanques, canviant de curs llavors cap al W totvorejant la serra de la Llena fins que desemboca en el Segre prop de Montoliu iAlbatàrrec. La xarxa de distribució està formada per quatre sèquies principals, quesegueixen un curs aproximat E-W fins a desembocar en el Segre, i un altre nombre mésgran de secundàries, subasèquies, etc. Té una llargada total de 144 km, i amb uncaudal efectiu màxim de 21 m3/s rega unes 68.000 hectàrees. Allò que a Juneda nomenem impròpiament "Canal d’Urgell" és en realitat laquarta sèquia principal, que neix vora les Borges, al lloc nomenat "el Collet", travessael nostre terme per les Planes, la Franquesa, la Llàntia, segueix paral∙lel al camí deLleida i, después de trevessar els termes de Torregrossa i Lleida es "perd"pràcticament, ja gairebé exhaurit el seu cabal, a les sèquies del Segrià paral∙leles al riu. De fet, però, també el canal pròpiament dit toca el terme, travessant-lo en uncurt recorregut cap a la part de Miravall. I encara el canal Auxiliar (popularment elSubcanal) toca un racó del terme també, vora Puigverd. Sempre cercant els punts alts a fi de poder irrigar el màxim de terreny, la quartasèquia corre pel cim d’un tossal que des de les Borges avança, aprimant-se, cap aJuneda. En trobar el desnivell corresponent al canvi d’estrat, a uns 3 km de la nostrapoblació, el salva mitjançant un conjunt de nou salts consecutius d’escassa alçària (doso tres metres cada un), formant un indret que la remor de l’aigua, la bellesa delpaisatge i l’amplitud del panorama albirat han fet clàssic per als junedencs: “Nou salts del canal dUrgell indret curull de poesia per l’esprît ets un clavell que vesses perfum novell totes les hores del día..."que deia el malhaurat Jacint Rosinach. Hi ha encara a la zona un parell més de salts, de més alçària, utilitzats antigamentper a la producció d’energia hidroelèctrica (les "casetes de l’electricitat"). Avui, permanca de rendibilitat, romanen abandonades ambdues instal∙lacions. Cal esmentartambé, vora el poble, un lloc conegut com "el salt desfet", on encara són visibles elsvestigis d’una cascada que hi havia primitivament. Aquest punt té interès anecdòtic enla petita història local per haver estat tradicionalment el lloc on, abans de la
  • 18. construcció de la piscina, es banyaven els nois, més o menys d’amagatotis delautoritat paterna. Vora el camí de Lleida el canal ha de baixar novament, i altre cop són allífreqüents els salts. El més espectacular, ja fora del terme, és subterrani, enl’encreuarnent amb el Subcanal, que travessa a mitja alçada en túnel. Aquesta curiosasituació permet el transvassament d’aigua de l’un a laltre indistintament. Travessant el terme, el canal està salvat per set ponts: el dels Nou Salts, el delTancat (vora la caseta de l’electricitat de baix), el dels Rentadors o del camí de Puig-gros o de la Piscina, el del camí de Torregrossa, el del Cos, el del Bas i el de l’Escarabato Negre. Gairebé tots han estat eixamplats els darrers anys per permetre el pas delsnous vehicles agrícoles. La sèquia, que no canal, té de tres a quatre metres d’amplada. Rarament l’aigua,al seu pas pels voltants de la població, passa del metre de profunditat. El cabal noarriba allí als 3 metres cúbics per segon. Dintre del terme la sèquia quarta va donant aigua a través de les pales dedistribució corresponents (“mòduls” o “mòdols”), bifurcant-se en sèquies secundàries.Les més importants són la que neix al Pla del Molí i recorre l’interior del poble perdarrera les Escoles (avui totalment coberta en el seu recorregut urbà) i la que rega lapartida del Bas. També al terme de Juneda neix, del canal principal, la sèquia delsMasos. Totes desguassen al canal, a la Femosa o a la riera de Torregrossa. És suficient la descripció feta en els apartats anteriors perquè calgui insistirnovament en com el canal ha canviat tot el sistema hidrològic en què estavaemmarcada Juneda fins al segle XIX. Substituí al seu dia la Canonada, centuplicantl’àrea regable del terme, que s’ha ampliat encara més amb les recents obres al camí deLleida, de manera que, avui per avui, pràcticament la totalitat del terme situat al N delcanal principal és ja regable. Ha permès la piscina i la instal∙lació d’indústria. En suma,gràcies al sacrifici de la companyia constructora i dels nostres avantpassats que elpatiren abans d’aprendre a servir-se’n, els secs erms urgellencs s’han transformat enaquella “pubilla trenabonica” en frase de Joan Duch que és avui Juneda. El paisatges’ha metamorfosejat en verd. Han desapapregut ametllers i oliveres, adés base de lanostra economia per a ésser substituïts pels farratges, el blat, les hortalícies i,modernament, la fruita. La topografia del terme també ha canviat: mitjançant costososmoviments de terra shan eliminat pendents, shan aterrassat parades i fins i tot shanrebaixat tossals sencers per fer-los assequibles a laigua i a la maquinària agrícolamoderna. I no oblidem l’estètica, que ha guanyat racons encisadors, especialment vorael poble, on es projecta avui un ambiciós passeig que uniria el carrer del DoctorCornudella amb el pont de Torregrossa per la vora del canal. El canal és avui la nostra essència, la nostra vida, la nostra sang. Sense ell Junedatornaria a la sequera, la pobresa i la ignorància. I en tot el poble ni un míser pedró liagraeix el bé que ens ha fet. Subministrament d’aigües de boca L’any 1892 fou molt important per a la història de Juneda degut a la inauguraciódel servei de portada d’aigües procedents del canal d’Urgell. Vora els Nou Salts, el puntmés elevat del terme, es construí un dipòsit captador i decantador de les aigües delcanal, cobert amb una tela metàl∙lica per evitar-hi l’entrada de fulles i brossa, que percert quedà destruïda en una nevada als primers anys del nou segle sense que mai més
  • 19. no hagi estat reposada. La conducció, inicialment d’un diàmetre de set centímetres,venia seguint si fa no fa el canal agafant pressió i entrava pel carrer de les Monges(avui Àngel Guimerà). Per fi s’acabaven aquelles peregrinacions al llarg de l’aleshores encara camí de laFont. Els ruquets amb els argadells, les dones amb la cantereta sota el braç i el tortell iel càntir al cap, que segles i segles havien donat color i tipisme, desapareixien de cop:hi havia aigua a dintre del poble! De fet, però, el servei es limità durant els primers anys a la instal∙lació d’unesquantes fonts públiques. Alguns, els més desfogats econòmicament, s’anarensubscrivint amb el temps al subministrament directe d’aigua a domicili, però laimmensa majoria de la població es conformava amb anar a aprovisionar-se a la font. Des de la nostra òptica d’avui, pensaríem que la situació continuava éssent forçaincòmoda, però cal contemplar les coses en relació amb els temps anteriors: amb elmateix esforç de portar un càntir des de la Canonada podia amb el canvi assolir-se’nvint de la font pública! Aquest fet, incidint en uns hàbits on lògicament el consumhabitual d’aigua era reduït al mínim, havia de representar una autèntica revolució enles formes de vida. I, en efecte, de mica en mica tot el poble s’anà acostumant a l’aiguacorrent a la pròpia casa, que a principis del segle XX era ja un fet habitual. Això va venirindispensablement complementat amb la instal∙lació de dos dipòsits més, augment deles canonades i tota mena de millores en la instal∙lació, obres realitzades als anys de laRepública. Així i tot, les fonts continuaren rendint servei fins fa ben pocs anys. No solamentcom a subministrament d’aigua per a usos domèstics (els de la meva generaciórecordem encara les cues i les tandes per a aprovisionar-se’n als anys postbèl∙lics de la“pertinaz sequía”, o quan les “llímpies” obligaven a molestos talls en elsubministrament), sinó, sobretot, per a l’abeurament dels animals, operació que totbon pagès havia de tenir ben planificada, especialment en èpoques com la deltransport de garbes del tros a l’era per a la batuda, quan les bèsties recorrien sovintd’una punta a l’altra un terme sec i amb pocs punts d’aprovisionament. Per això era unelement de primer ordre la pica de la font. Era tot un espectacle veure aquells dipòsitencatifats en llurs fons de xarquí verd i llafiscós, voltats d’animals que xuclavenàvidament l’aigua sota el bat de sol, impertèrrits al zum-zum de les vespes.
  • 20. Antiga font de la Plaça (dibuixada Foto antiga on apareix la font, ja al de memòria) carrer del Calvari (foto trobada posteriorment) La font primera i més artística de totes era la de la Plaça. Constava d’una peanyad’obra, un cos gairebé cúbic en ferro fos amb dues aixetes a les bandes oposades, i untub cilíndric, també de ferro fos, dun metre i mig dalçada, el cim del qual hem escalatmés d’una vegada de menuts tots els junedencs de més de trenta-cinc anys. La font s’instal∙là d’un bon principi al centre de la Plaça (davant de l’Església),complementada amb un llum al mig que li donava vistositat, fent-la un delsmonuments més bonics del noble. Després, com que feia nosa per al moviment delscarros, fou traslladada al darrera de l’església (aquesta mateixa història es repetiria alcap d’uns quants anys amb la Creu dels Caiguts), i, encara, des dallí al tram inicial delcarrer del Calvari. No cal dir que amb tants viatges es van perdre el llum, una de lesaixetes i la vistositat general, de manera que als anys de la postguerra no feia ja gairegoig i restava com un estrany canó apuntant el zenit. Aquesta font estava destinada en exclusiva al subministrament per a la beguda iusos domèstics, i per això no tenia pica. Les següents que s’instal∙laren venien japroveïdes d’abeurador. La primera fou la del Murri, vora la Creu, que amb els anysacabà traslladada a lencreuament del carrer Fondo amb el Nou (avui Orient i DoctorCornudella, respectivament), passant a ésser nomenada font del Fideuer. Seguidament se ninstal∙là una tercera a l’encreuament del carrer de Sant Joanamb el de Puigvert. Per sorprenent que pugui semblar, aquesta no varià mail’emplaçament. Cosa que no va ser el cas de la quarta font, davant del portal d’enMarca, que també conegué aventures variades: primer fou traslladada uns cent metresmés cap al poble, aprofitant una travessia avui inexistent, rebent aleshores el nom defont del Perruca. Més tard, cap a l’any 50, tornà al lloc inicial, aprofitant-se l’ocasió perconstruir-hi al voltant un mur de contenció per al desnivell que allí fa el terreny ambunes escales decorades amb ceràmica vermellosa. Tot sanà deteriorant ràpidament enpocs anys fins quedar fet una llàstima. Amb la font de la Plaça i les esmentades quedava servit el subministrament de lapoblació i l’abeurament dels principals camins que hi convergien: la banda de la
  • 21. Floresta i les Borges per la del Murri, la de Lleida-Puigverd per la d’aquest nom, i la deTorregrossa-Puiggròs per la d’en Marca. Però hi havia sectors del poble que quedavenmassa allunyats de l’aigua, de manera que amb el temps sanà complementant el"sistema" hidràulic exposat. Cap als anys de la República foren instal∙lades una altrafont a dalt de la Costa (vora el Pou del Gel), una altra, sense pica, al carrer Castelldans,que oscil∙là entre la Carretera Vella i el carrer de la placeta de la Sal, i una més encaraal carrer de la Carnisseria, a l’encreuament amb Pinell (font del Viola), en un extrem dela Placeta de la Carnisseria. Totes aquestes fonts, sense excepció, han desaparegut als darrers anys. Era lògic això, vist que ja no complien cap funció i llur estat de conservació era sempre lamentable. Potser, però, fóra temps de meditar si és oportú tant radicalisme. Avui, quan es parla de revitalitzar el sector del Pou del Gel, un retorn allí de la seva tradicional font li donaria un valor típic que bona falta li fa a la nostra vila, embadalida en perdre les seves essències pensant només en el cotxe i el tractor. CLAVEGUERAM No és gaire difícil d’imaginar el sistema primitiu de desguàs junedenc: les aigües residuals no existien, perquè les deposicions humanes i animals, fetes al co-Font del Viola rral, contribuien a formar el fem, tan(fotografia d’Antoni Mateus Vallverdú) important per al pagés. Les poques aigües de la neteja anaven al carrer (no oblidemque el rentat de roba es feia als safareigs públics), sovint de la finestra estant,precedides o no del crit davís d’“Aigua va!”. Les de pluja corrien netament per lasuperficie dels carrers de la Costa, formant-hi profunds solcs i dibuixant, passat elpoble, rierols que acabaven, és clar, a la Femosa. És útil fer aquest petit record, que ens serveix per a observar que la xarxasubterrània actual no fa més que seguir per sota el mateix traçat que les aigüeselegiren des d’un principi. I el mateix passa amb els carrers antics, que habitualmentsegueixen els camins de desguàs. L’exemple més important d’aquests és el carrer Major, pel centre del qual corriaprimitivament un canal recollidor i endegador de les aigües de la Costa, que a l’alçadade can Llovera giraven en angle recte pel “desaigüe (sic) de la Bassa Bovera”,continuant després, pels actuals carrers del Doctor Cornudella i Orient, formant la“Sequieta”, que finalment desguassava a la Bassa Bovera. Aquesta, a son torn, tésortida paral∙lelament al camí de Miralcamp o dels Colls per un rec que desemboca alfinal en la riera de Torregrossa, que ja hem esmentat en un altre lloc. Cap als anys 20 es construí per fi un sistema de clavegueram a la part de la Costa ies cobrí el rec del carrer Major, la Botera i un tros del carrer del Doctor Cornudella(aleshores Nou), fins al carrer Fondo si fa no fa. Per cert que a l’entrada de la Botera,
  • 22. davant l’antiga farmàcia, hi havia una obertura per ajudar el desguàs en dies de fortapluja, i això “perfumava” el carrer intensament. Però, com a compensació, el foratoferia la possibilitat de viure aventures emocionants a la canalla, que a marrameusrecorria sovint el tros subterrani fins a la sortida del carrer Fondo. Més tard aquestesexcursions deixaren de ser possibles quan s’acabà de cobrir la Sequieta fins a la Bassa,fent-la creuar en canal vora l’actual pont de la Piscina. I així es possibilità l’edificació alcarrer Fondo, fins aleshores un simple camí de circumval∙lació. També, amb els anys, desaparegueren les tradicionals males olors del carrerMajor amb la simple instal∙lació d’una reixa primer i d’una tapa de válvula finalment. Ila resta del poble anà tenint les seves pròpies xarxes de desguàs, que per imposicionstopogràfiques vessaven en punts ben diferents. Així, al sector W de la població (carrersde sant Joan i Puigverd) hi va haver fins cap a l’any 50 la “Canterilla”, obertura directa ala claveguera també molt freqüentada pels vailets, que resolia el difícil desguàs delcarrer Sant Salvador cap al de Puigverd. També fou cobert i reformat topogràficamentel lloc, i el sector desguassa avui en una sèquia que cerca la Femosa ben cap a laManreana. El sector SW (carrer Pi i Margall) duu les aigües cap a una altra clavegueraque, tot seguint el primitiu trajecte cap a la bassa de l’Os, travessa la via i aboca per fi ala sèquia que neix al Pont Volat. I, finalment, el sector S (Carretera Vella, carrer de laFont i llurs travessies), vessa a través d’un sifó davant de la font del Po cap a la mateixasèquia a l’altura de l’estació del FC. LA PISCINA Entre les basses municipals n’hi havia una d’especial importancia: la Bovera, queera la major i la més propera al poble, molt ben emmarcada pels tallats que hi ha al’interior de l’enforcat que dibuixen els camins de Puiggròs i de Miralcamp (Colls).Consta documentalment la seva existència al segle XVI en les ordenacions del Llibredels Mostassàs. El mateix nom actual de Botera no és més que una corrupció del“Desaigüe de la Bassa Bovera”, com se l’anomena als documents de l’època. Ja d’antic li ve a la bassa Bovera la seva vocació banyista. Ramon Bosch i Bellmuntexplicava fa uns quants anys en un deliciós article al Butlletí del Centre ComarcalLleidatà com ja al segle XIX el jovent dels pobles propers s’hi banyava, puix consta queun d’ells s’hi negà ja a l’any 1875. El principal entreteniment dels banyistes eracompetir per arribar el primer a un pilar de pedra d’uns tres metres d’alçada submergitsituat al mig i posar-s’hi dret a sobre, fent sobresortir el cap del nivell de l’aigua si labassa no era massa plena. Com que les aigües del poble antic ─barri de la Costa, Plaça i carrer Major─desguassaven en aquesta direcció, era molt natural construir la primera xarxa declavegueres seguint-la, situació que perdura avui. Podem imaginar-nos les condicionshigièniques de la bassa Bovera en aquestes circumstàncies! El lloc havia anat agafantprogressivament, a més, uns usos ben poc nobles: “magatzem” públic de fem (cada veíhi portava el que no podia guardar a casa, formant un munt propi d’on anava retirantsegons les seves necessitats), abocador municipal de tota mena de deixies, mobles,runes i fins i tot les cendres dels retaules i arxiu de l’església parroquial cremats al 36,que hi fumejaren mols dies mentre alguns n’escorcollaven l’or… la bassa Bovera era elracó insà del poble, en una paraula. Quin contrast que justament aquest mateix punt hagi esdevingut l’orgull deJuneda! Aixó ha estat el resultat de l’esforç d’una generació de persones entusiastes,
  • 23. que, conscients que el canal feia inútil la pervivència del lloc, feren diferents intentsd’ennoblir-lo. Ja a l’any 1926 s’havien instal∙lat en el racó més proper al poble (si fa no fa on hiha ara la piscina dels menuts) uns safareigs públics, que complementavenaventatjosament ens de la Canonada. O, posant-se ja seriosament en el tema, l’any 32l’agrupació cultural “Palestra” impulsava el sanejament de la bassa seguint un ambiciósprojecte de l’arquitecte barceloní Lluís Bonet i Garí. A l’any següent s’hi celebrà unaFesta de l’Arbre, alguns exemplars de la qual resten encara avui. I això era simultaniamb la construcció del clavegueram sota el llit de la bassa per a sanejar-la adientment. Passats els anys d’atuïment de la postguerra es reemprengué la tasca. L’any 52 esféu una altra Festa de l’Arbre i els nens de l’escola clapotejàrem unes hores entre elfang i l’aigua plantant-ne. Ben efímers varen ser també aquests, però el mateix any elDoctor Cornullella llançava, al programa de la Festa Major, la idea de construir en elmateix lloc una piscina, en la qual començà a treballar-se l’any següent. Força pompós era dir "piscina" al clot que es construí aleshores. En realitat, l’obra consistí en un cavalló o presa de terra paral∙lel al canal que aïllava el tros de Bassa més proper, complementat amb un enfondiment iInauguració de la piscina (1953). Al centre-dreta, el rector Baudili Fornells. A la una someraseva dreta, el Dr. Cornudella, el Sr. Jesús Ullate (mestre), el Sr. Torrent neteja d’aquesta(industrial) i el Sr. Solans (metge). A la seva esquerra, el Sr. Antoni Arqués zona. Després(batlle). s’omplí d’aiguatèrbola i fangosa, i... a nedar-hi! Tota la runa no havia sortit, per això, com testimonienles cicatrius que duem al cos els que llavors hi nedàvem, produïdes per trossos detaulís o de vidre al fons. La "piscina", ja ho diem, era un simple clot de fondària màxima no superior almetre i mig, unes dimensions en planta superiors a les actuals (60 × 40m aproximadament), sense la més mínima pavimentació ni depuració ni gairebé res,puix l’única instal∙lació complementària era un edícul sense coberta, mig de totxana imig de canyissos, on els banyistes podien canviar-se i guardar la roba. Així i tot era unbon avanç per l’època, i fou beneïda i inaugurada solemnement el 29 de Juny de 1953per l’alcalde Antoni Arqués. Certament, calia una mica de valor par a ficar-s’hi, però no hi havia res millor entot el terme, i el que importava era començar. No mancaren incidents ─l’any següent,just abans de la Festa Major, el cavalló es rebentà i la piscina es buidà a la bassa─, peròde mica en mica es milloraren les instal∙lacions. Es començà amb un pavelló cobert a la
  • 24. zona de l’actual piscina infantil, una mica millor condicionat que aquell indecent racóde canyissos, i fins i tot amb una zona per a dones, encara que per part femeninal’assistència continuaria éssent nul∙la fins ben entrats els anys seixantes, tret d’alguncas esporàdic. Ens ve a la memòria més d’un petit escàndol relacionat amb el tema. Les reformes continuaren: un any es pavimentà un tros de piscina, un altre laresta, ara es fan casetes individuals, després s’empareden els marges… per fi, cap al’any 65 s’emprengué una operació d’envergadura. S’ocupà la zona dels anticssafareigs, es vallà el recinte, es definiren i pavimentaren definitivament dues piscines,per adults i infants, dotant-se la gran de depuradora (la petita, per problemas tècnics,no en tingué de moment, i romangué uns quants anys sense ús)… Es traslladà a la vorael camp de futbol, es construí una pista de tenis i es va fer agradable el lloc plantant-hiarbres i vegetació variada, i instal∙lant-hi un bar i altres serveis… el “Parc Municipald’Esports” s’inaugurà per Joan Capdevila, batlle de Juneda, el 9 d’octubre de 1966, ides de llavors les noves generacions han pogut fruir d’un servei esportiu-social commai no hagués pogut somiar-lo la Juneda de la immediata postguerra. Curiosament, totes aquestes reformes no han pogut acabar amb la bassa Bovera,que, reduïda a la seva mínima expressió, continua com un dramàtic record darrera lavalla del camp de futbol. Estrany contrast entre ahir i avui! Una mirada que hidonéssim de tant en tant ens ajudaria a apreciar allò que tenim sense donar-hi moltesvegades importància, i agrairíem l’esforç de tantes persones que ho han fet posible. Josep M. Albaigès i Olivart, agost 1979