Your SlideShare is downloading. ×
Narrativa actual amb algunes  veus de dona
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Introducing the official SlideShare app

Stunning, full-screen experience for iPhone and Android

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Narrativa actual amb algunes veus de dona

976
views

Published on

Presentació amb fragments per preparar comentari de text de 2n de bat.

Presentació amb fragments per preparar comentari de text de 2n de bat.

Published in: Education

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
976
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
6
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. Narrativa actual ambalgunes veus de dona
  • 2. Montserrat RoigBarcelona, 1946-1991. Narradora i periodista, es va iniciar literàriament a finals dels seixanta. Autora compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970), li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70, Llengües a les quals ha estat traduïda la seva obraAlemany, anglès, búlgar, castellà, francès, hebreu, hongarès, italià, neerlandès, portuguès, rus, suecInvestigació i divulgació: Els catalans als camps nazis. 1977 Narrativa/novel.la: Molta roba i poc sabó. 1970 El cant de la joventut. , 1989 Digues que mestimes encara que sigui mentida. , 1991 Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1990-1991). 1992 Diari duns anys (1975-1981). 2011 Ramona, adéu!. 1972 El temps de les cireres.1977 Lhora violeta. 1980 Lòpera quotidiana. 1985 La veu melodiosa. 1987
  • 3. Digues que m’estimes encara que sigui mentidaEl llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literaturaI m’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l’Eixample havien fugit cap la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l’Eixample, s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d’aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se’m mori. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern. Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.
  • 4. Carme Riera (Palma, 1948) Narradora, guionista i assagista. Doctora en Filologia hispànica Exerceix de professora universitària. Autora duna obra rica en referents cultes i populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contesTe deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis. Guardonada, entre daltres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica.http://www.escriptors.cat/autors/rierac/pagina.php?id_sec=1372
  • 5. Als motius que mimpulsen a escriure, shi superposa sempre, amb obsessiva claredat, una imatge, laimatge duna nina (duna nena, com es diu en català de Barcelona) amb trunyelles i ulls tristos, quemirava la mar llunyana des duna finestra, duna casa gran i buida del barri vell de Ciutat de Mallorca.La imatge daquella nena que rebutjava paorosa els miralls perquè no era guapa com la seva mare, i sílletja com el seu pare, torna a omplir ara la meva retina: no juga, mira com juguen els seus germans aljardí de casa, des del balcó de la cambra de làvia, la senyora àvia, a la qual escolta gairebé tot el diaexplicar velles històries dun passat familiar, ranci i esbucat. Històries damor amb luxes i passionsincontrolables, fins i tot de raptes, històries que desboquen la fantasia de la nena, i la impulsen afabular-ne de semblants. La nena trista que rebutja els miralls perquè té por de veures reflectida ambel bigoti que gasta el seu pare, comença a escriure als vuit o nou anys variants de les històries que liexplica làvia, i pretén fins i tot, per tal de no enfrontar-se directament amb lhome negre que totes lessetmanes interroga rere les petites retxilleres de lodiós confessionari, confessar-se per escrit. Nomésdaquesta manera, escamotejant la presència, se sent capacitada per vèncer la seva timidesa infinita i,fins i tot, per diluir entre les ratlles de la cal·ligrafia, les possibles culpes. Diguem-ne que el full enblanc li serveix com a mirall, com el mirall que rebutja, perquè en el full en blanc shi sent afavorida ifins i tot gratificada.No negaré que sent força tendresa, molta més que quan érem la mateixa, per aquella nena que vaigser, en les vivències de la qual sexpliquen, en part, els motius que mimpulsen a escriure. Ara sé perquè vaig començar a escriure, i que fou per culpa de làvia, en primer lloc, incitada per la sevacapacitat de contar històries, i en segon lloc, perquè lescriptura em servia per foragitar els fantasmes isobretot per explicar-me el món, per conèixer la realitat que menvoltava i clarificar-la. Després, aaquests motius fonamentals, shi han anat afegint uns altres; escric, ben segur, perquè no puc evitar-ho, no em puc sostreure la necessitat de fabular, dimaginar alternatives a la realitat, a lentorn, a totallò que tenc a labast.Copyright © 1998 Carme Riera i Institució de les Lletres Catalanes.
  • 6. Carme Miquel (1945)La Marina Baixa . A ciutat de València hatranscorregut la major part de la seua vida.La seua activitat literària és un complement altreball densenyant, que ha exercit durant mésde trenta-vuit anys, i a lactivisme socialdesenvolupat no només en àmbits pedagògics i educatius, sinó també en àmbitsmediambientals, culturals i cívics en general.Pel que fa a la seua obra, a més de la novel·la"dadults" ha conreat altres gèneres.La influència de la seua professió en la literaturaes veu reflectida en els seus llibres infantils ijuvenils, mentre que les reflexions i anàlisispolítics i socials són exposats, sobretot, en elsassaigs juvenils —A cau dorella. Cartes aRoser i Murmuris i crits. Cartes a Mireia) dedicatsa les seues filles— i en els articles que publicaperiòdicament a la premsa. http://carmemiquel.com/autora/
  • 7. C Ser dona (Levante EMV. 3 març, 2006) Ser dona, a març de 2006, és formar part de la meitat de la humanitat que ha aconseguita superar la desigualtat de drets i dopcions a la que ens havia sotmés durant segles un poder patriarcal, un món masculí dominador. Però també és viure encara la invisibilitatr darrere duna burka, darrere de moltes burkes físiques i mentals. És viure encara el sotmetiment i la vexació.m Ser dona, a març de 2006, és compromís amb el canvi de situacions i de mentalitats i és treballar per un món millor. És transmetre valors de pau i viure la tendresa. Però, malauradament, també és haver-se adaptat a uns estereotips de poder masculí i estare compartint els valors del poder subjugador. Ser dona és sofrir una violència específica per voler ser lliure en una societat en canvi, que a molts homes desorienta i rebel·la perquè qüestiona la primacia masculina i el seu paper dominador. És ser víctima del crim de gènere, del qui mata perquè creu que haM perdut la seua possessió. Ser dona és haver recorregut un llarg camí cap a la igualtat i la llibertat, un llarg camí dei creixement personal i de transformació. És haver guanyat unes fites i poder transmetre el goig dhaver-ho aconseguit. I és, alhora, trobar-se a linici dun camí que encara esq preveu difícil, és solidaritzar-se amb les companyes agredides, és sofrir al costat de les maltractades, de les ignorades, de les amagades, de les alienades, de les vençudes. Ser dona a març de 2006, és viure un món de llums i dombres, de somriures i de plors.u Ser dona, és saber que juntament amb els homes, podem exercir una acció coeducadora que potencie una manera de viure que prime lestima, la col.laboració i la resolucióe pacífica dels conflictes per damunt de lodi, la competitivitat i la violència. Ser dona, és aconseguir que homes i dones mirem el món duna altra manera.
  • 8. Isabel-Clara Simó (Alcoi, comarca de lAlcoià, 1943).Escriptora i periodista.Ha creat en els seus contes i novel·les unspersonatges complexos que mantenen relacionsconflictives, La Nati (1991) Raquel (1992), Històries perverses (1992) Timagines la vida sense ell?(2000). La salvatge.1993, Dones (1997) recull de relats objecte duna adaptaciócinematogràfica, lany 2000. Lhome que volava en el trapezi (2002)Recopilació dels articles al diari Avui, amb el títol dEn legítimadefensa.Còmplices, lobra teatral portada a lescena per Pep Cortès.Lany 2001 li és atorgat el premi Andròmina de narrativa pelllibre Hum... Rita!: Lhome que ensumava dones i el 2004 el Premide la Crítica dels Escriptors Valencians en la seva modalitatdassaig, per En legítima defensa.
  • 9. Isabel-Clara Simó. Avui, 4 doctubre de 2005Què fem quan algú sens adreça en castellà? Canviem de llengua. Quan algú fa servir elcastellà en una reunió catalanoparlant? Canviem de llengua. Quan ens diuen que hi hapresent un estranger? Canviem de llengua. Si algú sens adreça en castellà? Canviem dellengua. Això sanomena "submissió lingüística", i ho hem après dels altres parlants. Diuenque si insistim, som uns maleducats; que la comunicació és el que compta, i que, per tant, lallengua més forta és la més útil; que la llengua catalana és per a ús intern, però no podem"obligar" els altres a entendre la nostra llengua.Una bona part daquests prejudicis lingüístics són fruit de la ignorància o de la falta dereflexió; una altra part és fruit de la mala fe. Hores dara encara és freqüent sentir a dir que"en castellano nos entendemos todos"; o "canvia tu de llengua que jo no penso canviar lameva"; o que lobligació escolar del català és un atemptat contra la llibertat, però la delcastellà, no.Aquestes coses les ha analitzades el professor de psicologia de la Universitat de València,Ferran Suay, que va crear uns tallers de lespai lingüístic personal que han funcionat diversesvegades al País Valencià i unes quantes al Principat, per iniciativa de la CAL (CoordinadoradAssociacions per la Llengua) i dÒmnium Cultural. Els objectius daquests tallers és dotar derecursos psicològics el parlant per no canviar arbitràriament i automàtica de llengua. Calevolucionar i adoptar posicions lingüístiques menys rutinàries, tot i que sovint ens insultencom si el català fos ofensiu. Insulten els que, ai senyor, a ells mateixos es diuen tolerants.
  • 10. Maria Barbal  1949. Novel·lista i professora de secundària. les primeres narracions tenen un marcat amor a la terra, a l univers rural, però amb una mirada crítica. (Pedra de tartera , 1985), Mel i metzines, 1990) i Càmfora , 1992) Reculls de contes: La mort de Teresa (1986) i Ulleres de Sol (1994)Darrerament escriu una narrativa més urbana: Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003), País íntim 2005) i Emma (2008). Escriu també narrativa juvenil i una obrade teatre, Lhelicòpter (2000). Diversos premis la confirmen com una de les
  • 11. ParaulesCap alegria no podia fer-te feliç.Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis, d’acord, però la veritat, no sé quèesperaves de mi.Em vas criar amb l’ànima discreta, just havia de servir per donar-me forma, com l’aire bufat quetensa el globus. Sens dubte perquè no prengués mal. Tu sabies massa d’agulles burxant que en unno res fan feina. Havia de saludar i donar les gràcies; a fora, no havia de fer-me veure, ai si cridaval’atenció!Molt aviat jo vaig tibar amunt per sortir volant. Devia ser molt petita, encara passava les nits al llitde barres dins del dormitori. Aquella cambra al pis antic, el del terrat, resplendeix. La llum que, através dels vidres del balcó i de les cortines llises, espetega al mirall de l’armari és encara dintremeu. De la finestra de davant del capçal, també se’n recollia claror.Abans d’acotxar-me, em feies resar les oracions. «Àngel de la guarda, dolça companyia, no emdeixéssiu sol, que si no, cauria, àngel de la guarda, de nit i de dia»...Un vespre el pare era al dormitori quan em posaves a dormir. Em vaig embalar de tal manerarepetint les teves paraules que a l’instant ja havia acabat de resar. Al pensament guardo el so decascada del seu riure. Em sembla tenir davant la persona jove tal com l’he vist en una fotografia,els cabells ondulats, i vestit amb una samarreta imperi blanca d’on sobresurten unes espatllesmusculades d’home fort i prim, braços colrats. En ple instant de sorpresa, tu li vas girar la mirada,la que es dirigia severa cap a mi, sense encertar una rèplica. Tots dos et vam guanyar en el nostreacord, segurament per primer cop.Potser esperaves miracles.http://www.vilaweb.cat/www/lletres/llibre?llibre=1634607
  • 12. Raquel Ricart Leal• 2010: XXXIX premi Andròmina de “Les diferents trames que recorren aquesta obra coral sens presenten narrativa amb continus salts temporals, que fragmenten la trama tot dosificant-• 2012: PREMI DE ne sàviament la informació. I per damunt de tot, està la seua CREACIÓ poeticitat, la delicadesa en lexploració dels sentiments, el LITERÀRIA de treball sobre el llenguatge i les veus narratives, que no defalleix en cap lInstitut moment. Resulta inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Interuniversitari de Rodoreda” Filologia • http://www.diarioinformacion.com/ar Valenciana.
  • 13. Amb veu de dona“Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció valenciana de lAssociació dEscriptors en Llengua Catalana (AELC),(…), de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, dEsperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, dAndrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones (…) Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008.(…) Ací, però, lescletxa adopta proporcions d’abisme.” htt tp://cultura.elpais.com/cultura/2010/10/21/actualidad/1287612006_850215.html
  • 14. Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943),"Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Núria Cadenes (Barcelona, Virginia Wolf", 1970) "Sembla difícil que en aquestes"En tot cas, si hi ha un registre circumstàncies surtin a la llum veus femení, jo no lhe trobat. El que invisibilitzades. En cas de precarietat es perd amb el desequilibri són extrema, els homes tenen menys valors literaris, perquè hi ha una difícil emergir", argumenta. I sencomana al motiu més obvi, però part de la població que no sha també més plausible, de la dedicat a escriure narrativa. sobrecàrrega de tasques sobre les Leclosió de la novel·la no tingué dones. Amb conseqüències: "Les dones. És un misteri tan misteriós problemàtiques de les dones les com la irrupció duna generació tracten les dones. No exclusivament, magnífica", però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.
  • 15. Gemma Pasqual (Almoines, 1967)"sembla que les coses han Esperança Camps canviat molt en aquest camp (Ciutadella, 1964) des dels inicis. Ara la major "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui part daquest gènere sescriu efectiu, que separar la literatura per sexes amb ploma de dona, també al tingui cap valor. Em sembla que en aquest País Valencià. Però, tal com punt del partit no és bo parlar de dona i ens adverteix Adela Turín, cal literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i que les persones que editen, de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li escriuen i il·lustren sàpien que fa el pes acotar lanàlisi a un territori per al futur de les nenes és concret. "Si tanques el focus i mires només important poder reconéixer-se el mapa del País Valencià, és cert, nhi ha en personatges positius, que poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà deixen didentificar-les amb la men aniré a viure a Vancouver i continuaré ignorància, la frivolitat, la sent una escriptora en català" malignitat i la ximpleria".http://www.gemmapasqual.cat/
  • 16. Àngels Moreno (Gandia, Dolors Jimeno (València, 1954) 1939 "Primer de tot, tenir els problemes deLes dones de la meua generació, en les dones, en forma de reconeixent general, teníem menys accés a la social i manca de suport familiar. cultura, fins i tot en les classes Segon, els problemes de la nostra socials més altes. Sé, perquè he literatura: una Generalitat pogut comprovar-ho en diverses illetrada, manca de recursos i de xarrades i trobades, que hi ha promoció en biblioteques moltes dones de la meua públiques, etcètera. Finalment, hi generació frustrades per no ha el problema de la llengua: es haver pogut desenvolupar la llig majoritàriament en castellà i seua vocació literària. Les coses no es considera el català com a han canviat moltíssim, però jo llengua pròpia o, almenys, de no conec les raons per què prestigi". continuen havent-hi tan poques dones escriptores","Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".