Teatre grec

TEATRE GREC Comèdia Tragèdia

Etimologia de “Teatre”
Orígens del teatre
Evolució del teatre
Dates de les representacions a Atenes
Les Grans Dionísies
L’edifici del teatre
La representació
La Tragèdia
Definició de tragèdia
Els tragediògrafs
Èsquil
Sòfocles
Eurípides
La comèdia
Aristòfanes
La comèdia nova. Menandre
Enllaços d'interès
ÍNDEX

Etimologia de ΘΕΑΤΡΟΝ
Del verb   “veure, mirar, contemplar, observar”
θέατρον "lloc on es mira" “allò que es mira"

Fonts documentals
Tragèdies conservades (34)
Escolis a les tragèdies
Testimonis epigràfics i arqueològics
Tradició indirecta: didascàlies, victòries

Definicions de tragèdia-I
La tragèdia és, doncs, la imitació d’una acció seriosa i completa que té una certa extensió, feta amb un llenguatge acurat, utilitzat separadament per a cadascun dels recursos en les diferents parts de l’obra . Aquesta imitació és executada per personatges i no mitjançant la narració, i per mitjà de la compassió i de la por aconsegueix la catarsi de passions semblants
Aristòtil, Poètica, 6

Definicions de tragèdia-II
Una tragèdia àtica és un fragment sencer de la llegenda heroica, elaborat poèticament en estil elevat per a la seva representació per mitjà d’un cor de ciutadans àtics i dos o tres actors, i concebut com una part del culte oficial en el recinte sagrat de Dionís
U. V. Wilamowitz

Tragèdia: “Cant del boc” Comèdia: “Cant del comos ”

Orígens del teatre
Ritu religiós més que espectacle profà.
El teatre, tragèdia i comèdia , va néixer a Atenes entre el s. VI i al V a. C. com a acte del culte al déu Dionís ,
en els seus orígens, les obres dramàtiques es representaven solament durant dos dels festivals que els atenesos dedicaven anualment a Dionís: les Lenees (gener) i les Grans Dionísies (març).
En les processons en honor del déu, uns cors cantaven el ditiramb, himnes de caràcter majestuós, i coms , himnes de caire satíric i jovial

Triomf de Bacus i Ariadna

Orígens del teatre segons les fonts antigues
Havent consistit, doncs, en un principi en simples improvisacions, tant la tragèdia com la comèdia, - aquella realitzada pels qui duien a terme el ditirambe i l’altra feta pels autors de cants fàl·lics, que encara perviuen en moltes localitats - a poc a poc la tragèdia va madurar, en desenvolupar els poetes tots els elements que els semblaven adients. Després d’experimentar moltes transformacions, la tragèdia s’aturà un cop va aconseguir el seu caràcter específic..., abandonà els arguments breus i la dicció burlesca que tenia per haver nascut dels cors de sàtirs, i adquirí més tard una major majestat
Aristòtil, Poètica, 3

Evolució del teatre (I)
A l’Àtica el ditirambe esdevingué una tragèdia, en introduir parts recitades entre les cantades, i eliminar les parts còmiques
En algun moment es va introduir durant el cant del ditirambe, un personatge “solista” que anunciava el tema i “dialogava” amb els coreutes

Evolució del teatre (II)
El repertori de temes s’amplià amb mites no relacionats amb Dionís
El tirà Pisístrat instituí el 534 aC concursos dramàtics durant les festes Lenees
L'espai on es representaven era el Teatre de Dionís , construït en un vessant del turó de l' Acròpolis .
Les representacions prenien la forma de competicions.

Dates de les representacions teatrals
Grans Dionísies o Dionísies urbanes, entre finals de març i principis d’abril
Lenees o Dionísies petites, entre gener i febrer

Les grans Dionísies (I)
Preparació
Un dels nou arconts s'encarregava de preparar el certamen dramàtic.
designar els coregs ( choregoi ), ciutadans rics que pagaven, com a impost, les despeses d'una representació (el salari del cor, dels actors i de l'autor),
seleccionar els dramaturgs ( poietai ) participants al concurs d'entre tots els qui havien sol·licitat un cor. Els poetes escollits no solament escrivien l'obra sinó que també la dirigien, en feien la coreografia, en componien la música i, als inicis, fins i tot hi actuaven.
escollir els actors principals ( protagonistai ), que feien el primer paper de l'obra i manaven els actors secundaris.
En acabat, es feien dos sortejos per aparellar els coregs amb els poetes i els poetes amb els protagonistes.

Programa
El primer dia es feia una processó, se sacrificava un toro i se celebrava un certamen d'odes,
El segon dia es dedicava a la representació d'una comèdia per cadascun dels autors que hi concursaven,
Durant els tres dies següents es representaven les tragèdia de tres autors. Cada dia era dedicat a un autor, que oferia tres tragèdies - que componien una trilogia - i un drama satíric - obra de caire burlesc per relaxar el públic després de la tensió de les tragèdies. Aquestes quatre peces formaven la tetralogia .
L'últim dia de les festes el jurat donava el primer i segon premis dels dos gèneres (tragèdia i comèdia) en tres categories (poeta, protagonista i coreg). El trofeu consistia en una corona d'heura.
L'endemà de l'últim dia del festival el poble avaluava en el mateix teatre la gestió de l'arcont organitzador del concurs i es votava un elogi o una reprensió.
Les grans Dionísies (II)

L'EDIFICI DEL TEATRE
Al començament els teatres eren de fusta.
A partir del s. IV a. C. van començar a construir els teatres de pedra, que, tanmateix, van continuar sent a l'aire lliure.
Així el Teatre de Dionís d'Atenes, amb una capacitat d'uns 14.000 espectadors, va ser edificat vers el 330 a. C. en el mateix lloc on durant dos-cents anys ja s'havien estat fent representacions dramàtiques.
Es trobava situat en el vessant sud de l' Acròpolis , dins el santuari de Dionís . Al costat del teatre s'hi alçava un senzill temple dedicat al déu.

Parts del teatre
Parts del teatre
El teatre grec es divideix en tres parts ben diferenciades:
Koilon (graderies)
Orchestra
skene

Escenari
Prosceni la plataforma on els actors representaven el seu paper
Al darrera la scaena ( skene ), un edifici que podia representar un palau, una cabana o una tenda, segons els decorats de la part davantera, i que també servia de vestidors per als actors i de magatzem.

Orchestra un espai circular on cantava i ballava el cor , amb l'altar de Dionís al mig;

o graderia , on seien els espectadors: les grades, en forma d'un cercle truncat que envoltava l'orquestra excepte per la part de l'escenari, recolzaven en la falda d'una muntanya.
Koilon

Parodoi
A cada costat, entre les grades i l'escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l'orquestra, anomenats pàrodes ( parodoi ).

Reconstrucció del teatre de Dionís, Atenes. Sota el recinte de l'Acròpolis (1) es troba el santuari de Dionís: s'hi veu la graderia (2), l'orquestra (3), l'escena (4), els pàrodes (5), una stoá o pòrtic (6), el temple antic (7) i nou (8) de Dionís.

Altres teatres: Epidaure

- Delfos Dodona Dodona

Escenografia
Enkyklema: era una espècia de plataforma que, amb un moviment circular, feia visible al public allò que passava en un lloc interior (sobre tot els fets de sang, que no havien de passar a l’exterior)
Mechané: era una màquina per a volar, una espècie de grua que permetia mantenir elevat un personatge, i per a fer aparèixer una divinitat ( deus ex machina ).
El teatre grec tenia també ‘efectes especials’ gràcies a instruments que simulaven trons, llamps, focs, etc.

La representació (I). El cor
Tant en la tragèdia com en la comèdia s'alternaven parts cantades i parts dialogades.
Les parts cantades anaven a càrrec del cor , un personatge col·lectiu - per exemple un cor de vells, de mariners, de dones o d'esclaves -, que al mateix temps que cantava dansava a l' orquestra .
El nombre de coreutes o membres del cor era de 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, i estaven a les ordres del corifeu o cap del cor.
El corifeu també podia expressar el sentiment del cor en el diàleg amb els personatges.

El cor tràgic sofreix al costat de l'heroi, però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar de mitjancer.

La representació (II). Els actors Els actors (hypokritai) eren un màxim de tres. No hi podia haver més de tres personatges parlant a les parts dialogades i cada actor havia de representar diversos papers dins la mateixa obra.

Els actors, igual que els coreutes, eren exclusivament homes, fins i tot quan representaven personatges femenins, però aquesta incongruència quedava dissimulada pel fet que els uns i els altres duien màscares

Les màscares i els vestits indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger. La màscara impedia veure l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb gestos exagerats o verbalment.

El coturn s’utilitzava en les representacions de la tragèdia en oposició al socco o soccus , de la comedia . Els coturns tenien la funció de proporcionar altura al actor que representava personatges nobles elevant-lo per damunt del cor Melpómene, musa del teatre es representa calçada amb coturns. El coturn

La representació (III) Parts de la tragèdia
Pròleg: estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació. Pot ser un monòleg o un diàleg
Pàrode: entrada del cor en escena, cantant.
Estàsims / Episodis: a continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis).
Èxode: l'última escena és l'èxode, amb la sortida del cor de l’escena.

La representació (IV). El públic
Tant el cor i els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans.
El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el poble i el destinatari del qual era el mateix poble.
Per això als primers temps l'entrada era lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos poguessin assistir-hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una entrada.

Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies.
L'ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i als ciutadans distingits.
Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics, Èsquil , Sòfocles i Eurípides , tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seves obres. Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.

La tragèdia. Temes
La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l'obra, un heroi o heroïna d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.

Els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument fossin ja coneguts pel públic
L'important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors.
Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia.
Orestes i Clitemnestra

A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el sofriment ( páthos ) i el conflicte ( agon ).
El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna.
El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades.
L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors

ÈSQUIL
Biografia
(Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90 obres, de les quals es conserven completes només set tragèdies :
Pertanyia a una noble i rica família de terratinents.
Va ser testimoni de la fi de la tirania dels Pisistràtides i de les reformes de Clístenes.
Participa a les guerres mèdiques: Marató i Salamina. El seu epitafi:
Aquesta tomba amaga la pols d'Èsquil,
fill d'Eufori i orgull de la fèrtil Gela
Del seu valor Marató en va ser testimoni,
i els medes de llarga cabellera, que en van tenir massa, d'ell.
Dedicació constant al teatre

Perses (472 aC) :
és l'única tragèdia d'argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L'acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C..)
Càstig diví de la hybris de Xerxes

Orestia :
és l'única trilogia que ens ha arribat sencera. Les tres tragèdies que la componen estan basades en el mite de la mort d'Agamèmnon i la venjança d'Orestes:

Agamèmnon :
El rei torna a Argos després de destruir Troia, i és assassinat per la seva esposa, Clitemnestra, i el seu amant Egist.
També morirà Cassandra

per ordre del déu Apol·lo el fill d'Agamèmnon, Orestes, ajudat per la seva germana Electra, venja el pare matant Egist i la seva pròpia mare.
Coèfores :

Eumènides :
les Fúries, divinitats de la venjança i dels remordiments, persegueixen Orestes, que cerca refugi a Atenes, on la deessa Atena funda el tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo.
Finalment Orestes, gràcies a Atenea, és absolt.

Suplicants
Fugida de les 50 filles de Dànao, perseguides pels 50 fills d’Egipte a Argos
Hospitalitat d’Argos i predomini de la justícia sobre l'interès

Prometeu encadenat
Les Oceànides aconsellen Prometeu sotmetre’s a Zeus
Io, perseguida pel tàban
Hermes no aconsegueix treure el seu secret
Enfonsament de la roca de Prometeu
Prometeu personifica la personalitat del tità com a heroi individual, defensor dels febles contra el dictador

Set contra Tebes .
Trilogia no conservada: Laios, Èdip, Set contra Tebes i drama satíric L’esfinx
Lluita fratricida a les portes de Tebes entre Etèocles i Polinices

Característiques generals:
Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a través de successives generacions d'una mateixa família.
Justícia divina, destí, responsabilitat
Per a Èsquil l'home ha d'arribar al coneixement a través del patiment ( páthei máthos ).
En el teatre d'Èsquil un tema central és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i que comporta el càstig (ate) dels déus, la seva ruïna.
Missatge religiós amb fons polític
Llenguatge elevat, amb abundància de figures retòriques, elements del llenguatge ritual i religiós, exotisme, arcaismes....

SÒFOCLES
Sòfocles (Colonos, 497-406 a. C.) va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric ( Rastrejadors ).
La seva vida coincideix amb l’època d’esplendor de Pèricles a Atenes:
Guerres mèdiques
Pentecontècia
Guerra del Peloponnès
Activitat pública: tresorer de la Lliga de Delos, estrateg amb Pèricles...

Àiax
Tema: guerra de Troia, i bogeria d’Àiax

Les Traquínies / Les dones de Traquis
Tema: Hèracles i la seva mort per culpa de la gelosia de Deianira
Apoteosis d’Hèracles

Èdip rei : Èdip, esdevingut rei de Tebes després de desxifrar l'enigma de l'Esfinx i casar-se amb Iocasta, ha d'esbrinar qui va matar el seu antecessor, Laios, si vol alliberar Tebes d'una pesta enviada pels déus. Al final descobreix amb horror no solament que l'assassí és ell mateix, sinó que Laios Iocasta són els seus propis pares, que el van abandonar acabat de néixer per evitar el compliment de l'oracle segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. En saber la veritat, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls.
Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills :

Èdip a Colonos : Èdip és un vell captaire cec, que, guiat per les seves filles Antígona i Ismene, arriba a l'Àtica, on un oracle li ha anunciat que se salvarà. El cor de vells el vol expulsar, però el rei d'Atenes, Teseu, el deixa quedar-se. Aleshores Èdip mor en pau.

Antígona : Els fills d'Èdip havien de regnar Tebes alternativament, però Etèocles, quan li arriba el torn de deixar el govern al seu germà Polinices, no l'hi cedeix. Polinices llavors ataca Tebes i els dos germans es maten l'un a l'altre en el combat. El seu oncle, Creont, es converteix en el nou governant, i la primera disposició que pren és deixar insepultes les despulles de Polinices, perquè ha atacat la ciutat. Tanmateix la seva germana, Antígona, l'enterra. El càstig de Creont és sepultar-la viva. Però la mort d'Antígona provoca la ruïna del mateix Creont.

Filoctetes ,
Tema: Ulisses i Neoptòlem han de convèncer Filoctetes perquè els acompanyi a Troia, malgrat que l’havien abandonat ferit a l’illa de Lemnos

Electra
igual que les Coèfores d' Èsquil , centrada en la venjança d'Orestes i Electra contra la seva mare, però aquí la figura forta és Electra

Característiques generals:
Sòfocles introdueix grans innovacions en el teatre atenès:
abandona la unitat temàtica de la trilogia,
augmenta el nombre d'actors de dos a tres, amb la qual cosa dóna més importància al diàleg
L’home ha d’acceptar la justícia implacable dels déus
Sòfocles defensa una democràcia basada en el respecte de la religió i els déus tradicionals, enfront dels corrents filosòfics racionalistes que desvinculaven l'Estat de la religió.
En el teatre sofocli hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus.
Ironia sofòclia: l’heroi parla sense ser conscient de la realitat que hi ha darrera de les seves paraules (Èdip és l’exemple més evident).

EURÍPIDES
D'Eurípides (Atenes, c. 485-406 a. C.) es conserven 19 obres de les 92 que va escriure.
Mentre va viure, no va gaudir de l'acceptació del públic ni va guanyar gaires concursos tràgics, sinó que el seu teatre va aconseguir l'èxit després de mort, superant en representacions Èsquil i Sòfocles .
Preocupació per les innovacions culturals i ideològiques: sofística, retòrica; biblioteca pròpia
Fama de misògin
Allunyament de la vida pública
Atenció especial a les dones com a protagonistes de els seves tragèdies

Alcestis:
Alcestis fou una heroïna, filla de Pèlias i d'Anaxíbia. Es casà amb Admet, al qual Apol·lo volgué concedir la immortalitat; però les Moires només ho acceptaren si algú altre s'oferia a morir en lloc seu. Alcestis s'hi va oferir per amor al seu marit, i així baixà a l'Hades quan li hauria pertocat a Admet, però Hèracles, aleshores hoste del seu palau, va anar-la a cercar als inferns per retornar-la a Admet.

Medea :
Quan els Argonautes arriben a la Còlquide, Medea s'enamora de Jàson i els ajuda amb els seus poders màgics a recuperar el velló d'or, traint el seu pare, el rei, i el seu poble i matant el seu propi germà. Després fuig amb els grecs i es casa amb Jàson. L'obra comença quan, vivint tots dos a Corint amb els seus fills, Jàson vol separar-se'n per casar-se amb la filla del rei. Però Medea es venja de Jàson matant amb màgia la seva promesa i els seus propis fills.

Tot seguit fuig de Corint i desapareix en un carro arrastrat per dracs alats, que li havia regalat el seu avi Hèlios
Presentació powerpoint sobre Medea

Hipòlit :
Fedra, casada amb Teseu, rei d'Atenes, s'enamora del seu fillastre Hipòlit. Sense cap altra esperança que la mort, explica el seu secret a la dida. Quan la dida insinua a Hipòlit l'amor de Fedra, el noi el refusa indignat. Llavors Fedra, espantada perquè Hipòlit la delati a Teseu i despitada pel seu rebuig, es penja després d'escriure una nota on acusa Hipòlit de voler-la seduir.

Teseu desterra el fill, el qual mor en un accident en sortir d'Atenes.
Sarcòfag d’Hipòlit, a Tarraco

Les altres obres conservades són:
Cicle d’Hèracles:
Els fills d'Hèracles
Hèracles foll
Cicle tebà:
Fenícies, Suplicants
Cicle troià:
Hècuba, Andròmaca, Hèlena, Troianes
Casal d’Argos:
Ifigenia a Àulida, Ifigenia a Tàurida, Orestes, Electra
Ió
Bacants
El Ciclop (drama satíric): escenifica un l’episodi de l’Odissea
Resos: episodi del cant X de la Ilíada

Tècnica d’Eurípides
Tècnicament Eurípides.
dóna menys importància al paper del cor.
usa sovint el procediment del deus ex machina.
El teatre d'Eurípides es caracteritza pel seu realisme i per la seva comprensió de les passions humanes com l'amor i la gelosia, motors del comportament de l'home.
Home que posa en dubte els valors tradicionals.
Les protagonistes femenines reflexionen i són més íntegres que els homes.
Aprofita els mites per a posar en relleu les misèries i defectes dels humans.

LA COMÈDIA
A la comèdia àtica hi ha dos grans períodes:
Comèdia Antiga : al s. V a. C. i principis del IV a. C.
Comèdia Mitja: s’ha perdut totalment, entre el 400 i el 323 aC
Comèdia Nova : 323 fins 263 aC.

COMÈDIA ANTIGA
Comèdia i tragèdia: semblances i diferències
Lligam amb el culte a Dionís
Representacions en el mateix context religiós i cívic
Part d’una competició
Combinació lírica coral i recitat actors
Acció mítica amb presència de déus i herois
Tema “comú”: l’heroi s’enfronta amb una situació angoixant
A la tragèdia hi ha dolor i mort
Llenguatge solemne i religiós
L’heroi és un personatge mític
La comèdia es situa al present, amb persones reals
Broma, ironia, burla, escatologia, vulgar....

Orígens comèdia
Segons Aristòtil neix del mateix culte a Dionís
En les festes al camp els vinyataires reorren els camps en escamots festius entonant cants fàl·lics i lloances a Dionís amb tota mena d’improvisacions burlesques
El conjunt de divertiments s’anomenava “komos”
Sabem que aquestes farses grolleres es feien al Peloponnès des de molt antic, i que foren introduïdes al s VI a l’Àtica. A partir del 486 aC a Atenes, es representaven en concursos oficials

Comèdia Antiga
Aristòfanes és el representant principal
Barreja de farsa i sàtira
La representació de la comèdia la duien a terme tres actors i 24 coreutes . Portaven vestits grotescos, amb panxes i culs encoixinats, fal·lus de pell i màscares caricaturesques.

Esquema argumental
L'argument se centra normalment en una idea fantàstica que se li acut al protagonista i que realitza al llarg de l'obra, malgrat els obstacles que troba i que va superant
Temes:
Crítica del poder
Atac als vicis del present i idealització del passat
Burla de tot allò que es nou, innovador, immoral...
Contraposició entre un món real i un món fantàstic, irreal: utopia, escapisme

Personatges
Personatges:
Vells glotons i lúbrics
dones obsessionades per la beguda i el sexe
polítics corruptes
poetes i filòsofs depravats
joves decadents
Objectiu principal: fer riure, divertir

Estructura formal de la comèdia
Pròleg: presenta l’heroi , la seva situació angoixant, i el pla que té per afrontar-la
Pàrodos: el cor entra i es declara a favor o en contra de l’heroi
Episodis: diàlegs dels personatges i escenes que fan avançar l’acció
Agón , debat entre l’heroi i algú que s’oposa al seu pla
Paràbasis: el corifeu s’avança i en nom del poeta es dirigeix als espectadors
Èxode i C omos , apoteosi de la victòria de l’heroi amb gran alegria general, que acaba amb boda, banquet o festa

Aristòfanes (448-385 aC)
De les més de 40 comèdies que escriví, tenim onze
Lisístrata
Les granotes
Els núvols
La pau
Els cavallers
Les vespes
Els ocells
Els acarnesos
Les assembleistes
Les tesmofòries
Pluto .

Altres característiques de la comèdia aristofànica
Té grans dosis de fantasia;
busca fer riure la gent del poble: el seu públic són camperols i ciutadans pobres, que se senten identificats amb el protagonista,
l'acció, al contrari que la tragèdia, se situa al món contemporani, i es fan constants referències a fets i personatges de la vida real;
tothom està exposat a la burla i a l'insult: déus, herois i éssers mítics, polítics, literats i intel·lectuals com Eurípides i Sòcrates, militars, un homosexual famós;
Aristòfanes hi expressa les seves idees polítiques: defensa la democràcia conservadora i la pau amb Esparta;
una de les principals fonts de comicitat és l'obscenitat, amb abundants metàfores sexuals;
Aristòfanes mostra un domini absolut de la llengua. Sol fer servir un llenguatge col·loquial o vulgar, però en les seves paròdies recorre a l'argot del dret, dels metges, dels filòsofs o dels retòrics. És força habitual la paròdia de la tragèdia , amb paraules grandiloqüents.

COMÈDIA NOVA
s. IV a. C.: la comèdia pateix una transformació decisiva, tant tècnica com de contingut, lligada als canvis de la societat i la mentalitat dels grecs.
Desapareix la polis i la democràcia, i, en conseqüència, la comèdia perd la seva càrrega política.
El cor no té paper dins l'obra, de manera que els entreactes s'omplen amb cançons i danses independents del text.
Es converteix en una comèdia de costums, de caire més o menys moralista.
El llenguatge és col·loquial, sense canvi de registres, i es redueix al mínim l'obscenitat verbal i de vestuari.
S'aprofundeix en la psicologia dels personatges, tot i que es basen en arquetips: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, etc.
La comicitat se cerca sobretot amb situacions plenes d'equívocs i amb un argument ple d'embolics i confusions.
Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte.
També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se.

Menandre
Solament en queda una peça completa: el Díscol , de l'atenès Menandre , però, tanmateix, la Comèdia Nova ha exercit molta més influència en el teatre posterior que no l' Antiga a través del teatre llatí ( Plaute i Terenci ), que va inspirar-se sempre en obres gregues d'aquest període i d'on van pouar autors com Shakespeare o Molière.

Enllaços d’interés
Vegeu el teatre d'Epidaure i altres teatres del món grec.
Col·lecció d'imatges del teatre grec i romà (edificis, escultura...) (SG)
El teatre grec d'època hel·lenística va servir de model per al teatre romà .
Webs d'interès:
Reconstructing the Theater of Dionysus in Athens (en anglès): article de Sallie Goetsch i Stefan Didak, CSA Newletter, X, No. 2 (1997) sobre la reconstrucció del teatre de Dionís amb algunes imatges infogràfiques.
The Theatre of Dionysus , secció de Theatron (en anglès) dedicada a la reconstrucció virtual del teatre de Dionís en diverses èpoques i de l'Odèon de Pèricles.
The theatre at Asclepieion at Epidauros (en grec i en anglès): web del teatre d'Epidaure que proporciona informació sobre el teatre, la ciutat i el santuari, imatges fotogràfiques i de reconstrucció virtual.
E-spaces (en anglès): empresa que dóna al seu web una reconstrucció virtual del teatre d'Epidaure.
Didaskalia (en anglès): web sobre la representació actual del drama, la dansa i la música grecs i romans.
Teatros romanos en Hispania (en castellà), web de Francisco Lorente sobre l'arquitectura del teatre antic a Hispània i a la resta del món grecoromà.
The greek theater (en anglès): Visita al teatre de Dionís sota la guia de l'actor Tespis i de Melinna per mitjà d'un divertit còmic en Flash. Secció del web educatiu de la BBC pensada per a educació primària.
Èsquil: http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%88squil

http://amarti35.wordpress.com	1004
http://www.insbaixcamp.cat	334
http://lisiasyeufileto.blogspot.com	139
http://agora.educat1x1.cat	63
http://lisiasyeufileto.blogspot.com.es	47
http://lisiasyeufileto.blogspot.com.ar	46
http://lisiasyeufileto.blogspot.mx	45
http://depllatibotanic.blogspot.com	35
http://depllatibotanic.blogspot.com.es	22
http://iesbaixcamp.cat	20
http://www.slideshare.net	5
file://	1
http://lisiasyeufileto.blogspot.it	1
http://www.lisiasyeufileto.blogspot.com.es	1
url_unknown	1
http://lisiasyeufileto.blogspot.com.br	1

Teatre grec

by Angel Martínez

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

16 Embeds 1,765

Statistics

Teatre grec Presentation Transcript