• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content

Loading…

Flash Player 9 (or above) is needed to view presentations.
We have detected that you do not have it on your computer. To install it, go here.

Like this document? Why not share!

Anna franck

on

  • 3,112 views

 

Statistics

Views

Total Views
3,112
Views on SlideShare
3,104
Embed Views
8

Actions

Likes
0
Downloads
9
Comments
0

2 Embeds 8

http://la-llibreta.blogspot.com 7
http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Anna franck Anna franck Document Transcript

    • Anna Frank De Viquipèdia Annelies Marie Frank, més coneguda com Anna Frank (12 juny 1929 març de 1945), fou una adolescent alemanya jueva nascuda a Frankfurt del Main a Alemanya. Autora d'un diari íntim escrit mentre s'amagava amb la seva família i quatre amics, durant l'ocupació alemanya d'Amsterdam a la Segona Guerra Mundial. Amb l'arribada al poder d'Adolf Hitler, el mes de gener de 1933, la família marxà de Frankfurt a Amsterdam amb la intenció d'escapar de les persecucions nazis. Amb la invasió nazi dels Països Baixos, les persecucions contra els jueus s'intensificaren i la seva família s'amagà el juliol de 1942 en una cambra secreta condicionada a la part del darrere de l'empresa Opekta, d'Otto Frank, el seu pare. En el moment d'amagar-se, Anna tenia uns 13 anys. Després de dos anys en aquest refugi, el grup fou traït i deportat als camps d'extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció i alguns dies després de la defunció de la seva germana Margot, Anna moria del tifus al camp de Bergen-Belsen. En finalitzar la guerra, el seu pare, Otto, l'únic supervivent del grup, tornà a Amsterdam i descobrí que el diari d'Anna no havia desaparegut. Convençut del caràcter únic de l'obra de la seva filla, decidí publicar-la. Originalment sortí amb el títol Het Achterhuis: Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 - 1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 al 1r d'agost de 1944). El diari fou ofert a Anna per al seu tretzè aniversari, i relata la seva visió dels esdeveniments en aquestes dates: del 12 de juny de 1942 fins al 1r d'agost de 1944. Ha estat traduït del neerlandès a nombroses llengües i ha esdevingut un dels llibres més llegits al món. Diverses pel·lícules, telefilms, obres teatrals i òperes s'han basat en aquesta obra. Gràcies als seus escrits, Anna Frank esdevingué una de les víctimes més cèlebres de l'Holocaust.
    • Infantesa L'immoble sobre el Merwedeplein on Anna Frank visqué entre els anys 1934 i 1942. Anna Frank, nasqué el 12 de juny de 1929 a Frankfurt del Main, Alemanya. Era la segona filla d'Otto Heinrich Frank (12 maig de 1889-19 agost 1980) i d'Edith Holländer (16 gener de 1900-6 gener de 1945). Tingué una germana, Margot (16 febrer de 1926- mes de març de 1945). El seu nom de naixement era Annelies Marie, però per la seva família i els seus amics era simplement "Anna". El seu pare li deia a vegades "Annelein" ("petita Anna"). La família visqué en una comunitat mixta de ciutadans jueus i no jueus, i les nenes cresqueren amb amics de confessió catòlica, protestant i jueva. Els Frank eren jueus alemanys reformistes: practicaven moltes de les tradicions de la fe jueva, però sense observar el conjunt dels costums. De la família, Edith era la més aplicada en la pràctica de la religió. Otto Frank, antic oficial alemany condecorat durant la Primera Guerra Mundial, volia continuar els seus estudis i posseïa una important biblioteca. Els pares es preocuparen de desenvolupar i donar suport a les lectures de les seves filles. Otto Frank començà a treballar a Opekta Works, una societat que venia la pectina extrecta de les fruites, i trobà un pis a Merwdeplein, als afores d'Amsterdam. El febrer de 1934, Edith i els nens van arribar a Amsterdam i les dues filles foren inscrites a l'escola. Margot fou inscrita en una escola
    • pública i Anna en una de Pedagogia Montessori. Margot destacà en aritmètica i Anna descobrí les seves aptituds per la lectura i per l'escriptura. Anna i Margot tenien dues personalitats ben diferents: Margot era estudiosa, mentre que Anna era expressiva, enèrgica i extrovertida. L'any 1939, la mare d'Edith anà a viure amb els Frank i es quedà amb ells fins a la seva mort el gener de 1942. El maig de 1950, Alemanya envaí els Països Baixos i el govern d'ocupació començà a perseguir els jueus instaurant lleis repressives i discriminatòries. La inscripció obligatòria i la segregació dels jueus s'estengué ràpidament. Margot i Anna, tot i destacar en els seus estudis i tenir nombrosos amics, van ser inscrites al Liceu Jueu en l'aplicació d'un decreto que establia que els nens jueus només podien seguir els cursos en escoles jueves. El període descrit al diari Abans d'anar a la casa del darrere Estrella groga típica que tots els jueus havien de portar durant l'ocupació nazi En el seu tretzè aniversari, el 12 de juny de 1942, Anna va rebre un petit regal que decidí emprar com diari. Era un llibre d'autògrafs, enllaçat amb un tros de teixit vermell i blanc i proveït d'un petit tancament al davant. Començà a escriure-hi gairebé immediatament, descrivint-se personalment i també a la seva família i als seus amics, la seva vida a l'escola, els nois amb els quals flirtejava i els indrets del veïnatge que li agradava visitar. Encara que aquests primers escrits demostrin que la seva vida era la d'una col·legiala típica, explica igualment els canvis que visqué com testimoni de
    • l'ocupació alemanya. Algunes referències són aparentment ocasionals; tanmateix en alguns passatges Anna subministra detalls sobre l'opressió creixent dels nazis. Per exemple, escrigué a propòsit de l'estrella groga que els jueus estaven obligats a portar en públic, i llistà algunes restriccions i persecucions que trastornaren la vida de la població jueva d'Amsterdam. Anna somniava en ser actriu. Li agradava veure pel·lícules, però a partir del 8 de gener de 1941 es va prohibir que els jueus holandesos poguessin entrar a les sales de cinema. El mes de juliol de 1942, Margot Frank rebé l'avís de mobilització del Despatx central de la immigració jueva (Zentralstelle für jüdische Auswanderung). Aquest estament li ordenava que s'havia de presentar per allotjat-se en un camp de treball. En aquell moment explicà a Anna un pla que Otto havia preparat amb els seus empleats més fidels i del qual Margot havia tingut coneixement des de feia algun temps: la família s'havia d'amagar en habitacions al darrere dels despatxos de la societat sobre el Prinsengracht, un carrer al llarg d'un dels canals d'Amsterdam.
    • La vida a la casa del darrere La façana de l'immoble de la societat Opekta sobre el Prinsengracht l'any 2002. Els despatxos d'Otto Frank se situaven al davant de l'edifici, mentre que l'amagatall es trobava al darrere. El matí del 6 de juliol de 1942, la família s' instal·là a la casa del darrere. El seu pis fou deixat en un desordre aparent per donar la impressió que havien marxat sobtadament, i Otto Frank va deixar una nota indicant que se n'havien anat a Suïssa. La necessitat del secret de l'operació va fer que abandonessin el gat d'Anna, Moortje. Com que els jueus no tenien dret a utilitzar els transports públics, caminaren durant diversos quilòmetres des del seu pis, cadascun vestint diverses capes de roba perquè hom no s'adonés que transportaven maletes. L'Annex o amagatall (Achterhuis) era un espai a tres nivells al darrere de l'edifici al qual s'hi accedia per un replà situat
    • sobre els despatxos de la societat Opekta. Al primer nivell hi havia dues petites habitacions amb una cambra de bany. A sobre hi havia un vast espai obert amb una petita habitació adjacent. Des d'aquesta petita habitació, una escala donava al graner. La porta de l'Annex fou amagada per una biblioteca, així s'evitava que fos descoberta. L'immoble principal, situat en un bloc de "Westerkerk", era un vell edifici trivial i típic dels barris oest d'Amsterdam. Victor Kugler, Johannes Kleiman, Miep Gies i Bep Voskuijl eren els únics empleats que sabien on s'amagava la família Frank. En Jan Gies, el marit de Miep, i en Johannes Hendrik Voskuijl, el pare de Bep, els ajudaren durant el seu confinament. Eren l'únic contacte amb el món exterior i els mantenien informats dels avatars de la guerra i dels esdeveniments polítics. A més cobrien totes les seves necessitats, es preocupaven de la seva seguretat i els avituallaven d'aliments, una tasca cada vegada més difícil a mesura que passava el temps. Tots eren conscients que s'exposaven a la pena de mort si eren agafats per amagar jueus. A finals del mes de juliol s'incorporà a l'amagatall la família van Daan, formada per Hermann, Augusta i el seu fill Peter de 16 anys. Després, el mes de novembre, s'incorporà Albert Dussel, un dentista amic de la família. Al principi, Anna escrigué sobre el plaer de tenir noves persones amb qui parlar, però les tensions se succeïren ràpidament perquè el grup estava forçat a viure en un entorn molt reduït. Així, després d'haver compartit la seva cambra amb Dussel, Anna el trobà insuportable, i discutí amb Augusta van Pels a qui considerava idiota. A més, la relació amb la seva mare era tensa i considerava que li era massa distant. A voltes tingué discussions amb la seva germana Margot però mai es perdé el lligam entre elles. També cal destacar que emocionalment estava molt lligada al seu pare. Anna passava el temps llegint, estudiant i escrivint en el seu diari. A més a més de subministrar una descripció dels esdeveniments en el seu ordre cronològic, parlà a propòsit dels seus sentiments, la seva por per viure amagada, les seves creences, les seves ambicions, entre les quals hi havia la d'esdevenir escriptora, i dels temes que pensava que no podia compartir amb ningú. A mesura que la seva confiança en el seu estil d'escriptura creixia i es feia més madura, els assumptes que abordà es feren més abstractes, com la seva creença en Déu i la manera com definia la naturalesa humana. Fins a la primavera 1944 escrigué per ella mateixa, però canvià de parer en escoltar a la ràdio de Londres al ministre de l'Educació del govern neerlandès a l'exili; aquest declarà que després de la guerra caldria reunir i publicar tots els sofriments del poble neerlandès durant l'ocupació alemanya. Citava, a tall d'exemple i entre altres, els diaris
    • íntims. Colpida per aquest discurs, Anna decidí que publicaria un llibre després de la guerra, fent servir el seu diari de base. Per aquest motiu començà a copiar i reescriure el diari, corregint i suprimint els passatges que considerava menys interessants, o afegint-ne altres pouant en la seva memòria. Detenció i deportació El matí del 4 d'agost de 1944 l'amagatall fou envaït pels serveis de seguretat de la policia alemanya (Grüne Polizei) per indicació d'un informador que mai no ha estat identificat. Conduït pel Schutzstaffel Oberscharführer Karl Silberbauer del Sicherheitsdienst, el grup portava almenys tres membres dels serveis de seguretat de la policia. Quan Silberbauer entrà a la casa, sabia on havia d'anar de forma precisa: es dirigí recte cap a la "porta-biblioteca" giratòria que amagava la porta d'accés a l'amagatall i exigí que se'l obrís. Silberbauer apostà alguns homes a l'Annex esperant l'arribada d'un vehicle per portar als presoners. Mentre interrogava Otto Frank, Silberbauer va veure una cartera de cuir. Va buidar el contingut per terra, sens dubte amb la idea de trobar joies. Però no contenia més que fulls de paper. Es tractava d'una part del diari d'Anna. Els ocupants van ser embarcats en camions i conduïts per ser interrogats. Victor Kugler i Johannes Kleiman foren empresonats i Miep Gies i Bep Voskuijl, després de ser interrogats, foren deixats en llibertat. Més tard van tornar a l'amagatall on van trobar els escrits d'Anna, més de 300 pàgines manuscrites, escampades sobre el sòl. Els van recuperar conjuntament amb diversos àlbums de família i Gies decidí que els tornaria a Anna després de la guerra. Els ocupants de l'amagatall foren transportats al Quarter general de la Gestapo on foren interrogats i detinguts tota la nit. El 5 d'agost els transferiren a la Huis van Bewaring (casa de detenció), una presó superpoblada sobre el Weteringschans Dos dies més tard, els vuit presoners jueus van ser transportats al camp de concentració de Westerbork, un camp de trànsit situat als Països Baixos on hi van passar més de 100.000 jueus. Com que els presoners havien estat capturats en un amagatall foren considerats criminals i, per tant, foren enviats als campaments de barraques de càstig per realitzar treballs pesats.
    • Memorial d'Anna i Margot Frank sobre la pàgina web de Bergen-Belsen, guarnit amb flors i de dibuixos El 3 de setembre, el grup fou deportat amb el darrer comboi de Westerbork cap el camp d'extermini d'Auschwitz. Hi arribaren la nit del 5 al 6 de setembre de 1944, després d'un viatge de tres dies. Després foren separats segons el seu sexe, de manera que les dones i els homes no es van tornar a veure mai més. Dels 1.019 passatgers del comboi, 549 persones, de les quals la totalitat dels nens de menys de quinze anys, foren enviades directament a les cambres de gas, on van morir. Anna tenia quinze anys i tres mesos, per tant, no anà directament a la mort. Tots els membres de l'Annex van sobreviure a aquesta selecció, tanmateix Anna va creure que el seu pare havia mort. Amb altres dones no seleccionades per una mort immediata, Anna fou forçada a despullar-se per ser desinfectada, afaitar-li el cap i, finalment, ser tatuada amb un número d'identificació sobre el seu braç. De dia les dones eren utilitzades com treballadores esclaves; a la nit, eren tancades en barraques abarrotades i glacials. Les malalties abundaven, i aviat la pell d'Anna es va veure infectada, de manera seriosa, per la sarna. El 28 d'octubre, noves seleccions de dones van començar amb l'objectiu de deportar-les a Bergen-Belsen. Anna i Margot Frank, Auguste van Pels i vuit mil dones més foren enviades a la nova destinació, mentre que Edith Frank es va quedar a Auschwitz. En el camp d'extermini de Bergen-Belsen foren aixecades tendes de campanya per allotjar l'afluència de nous presoners, entre les quals estigueren Anna i Margot. A mesura que la població de presos augmentava, l'índex de mortalitat, a causa de nombroses malalties, s'incrementava ràpidament. Anna fou breument reunida amb
    • dues amigues, Hanneli Goslar i Nanette Blitz, que van sobreviure totes dues a la guerra. Blitz va descriure llavors Anna com calba, tremolosa i amb els trets desmillorats. Goslar diu que, si bé Anna estava malalta, deia que estava més inquieta per la Margot, que seguia estirada sobre la seva llitera, massa feble per caminar. Anna, a més, els explicà que pensava que els seus pares havien mort. El mes de març de 1945, una epidèmia de tifus es propagà pel camp i matà, aproximadament, 17.000 presoners. Alguns testimonis certificaren que Margot caigué de la seva llitera en un estat de feblesa extrema i que morí pel xoc i que alguns dies després moria Anna. El decés succeí algunes setmanes abans que el camp fos alliberat per les tropes britàniques el 15 d'abril de 1945, i si bé les dates exactes del decés no foren conservades, és generalment acceptat que el traspàs tingué lloc entre finals de febrer i mitjans del mes de març. Després de la guerra, s'estimà que dels aproximadament 110.000 jueus deportats dels Països Baixos durant l'ocupació nazi, només 5.000 havien sobreviscut. Edith Frank, la mare d'Anna, es posà malalta i morí de gana i d'esgotament a Auschwitz-Birkenau el 6 de gener de 1945.[27] Hermann van Pels fou incinerat el setembre de 1944 a Auschwitz-Birkenau. Fritz Pfeffer es posà malalt i morí d'esgotament el 20 de desembre de 1944 a Neuengamme. Augusta van Pels morí l'abril de 1945 a Theresienstadt. Peter van Pels morí el 5 de maig de 1945 al camp de Mauthausen. Només Otto Frank, el pare d'Anna, sobrevisqué al camp d'extermini d'Auschwitz. Morí a Bâle (Suïssa) l'any 1980, a l'edat de 91 anys. Després de la guerra, quan ja no hi havia dubtes sobre la defunció d'Anna, Miep Gies li donà el diari de la seva filla que féu editar sota el títol de El diari d'Anna Frank. El diari d'una noia Publicació del diari Otto Frank sobrevisqué i tornà a Amsterdam. Allà fou informat que la seva dona havia mort i que les seves filles havien estat deportades a Bergen- Belsen. Volgué creure que les seves filles havien sobreviscut, però la Creu Roja el mes de juny de 1945 confirmà les defuncions d'Anna i Margot. És només en aquest moment que Miep Gies li donà el diari. Otto li explicà més tard que no s'havia adonat que Anna hagués conservat un detall tan precís i ben escrit del temps que havien passat junts. Sabent que Anna
    • desitjava fer-se escriptora, començà a considerar la idea de publicar el diari. Quan, anys després, se li demanà quina havia estat la seva primera reacció, digué simplement que «no sabia que la meva petita Anna era també profunda». El seu diari original fou guarnit amb notes i fulls volants i creà pseudònims pels membres de l'amagatall i per les persones que els havien ajudat. La família van Pels canvià els seus noms pels de Hermann, Petronella, i Peter van Daan, i Fritz Pfeffer s'anomenà Albert Düssell. Otto Frank utilitzà el diari original, conegut sota el nom de "versió A", i la versió corregida, coneguda sota el nom de "versió B", per produir la primera edició del diari. Suprimí certs passatges, principalment aquells que parlaven de la seva dona en termes poc afalagadors, i seccions que descrivien l'evolució de la sexualitat d'Anna. A més, restaurà les identitats verdaderes dels membres de la seva família, però no modificà els altres pseudònims. Otto Frank donà el diari a la historiadora Annie Romein-Verschoor, qui intentà sense èxit publicar-lo. El donà llavors al seu marit Jan Romein, qui escrigué un article sobre el diari titulat Kinderstem (La Veu d'un Nen), publicat al diari Het Parool el 3 d'abril de 1946, on afirmà que el diari «balbucejat per la veu d'un nen, encarna tota la crueltat del feixisme, més que no pas totes les proves que el procés de Nuremberg hagi pogut reunir». L'article atragué l'atenció d'editors, i el diari fou publicat l'any 1947. La primera versió americana va sortir l'any 1952 sota el títol Anne Frank: The Diary of the Young Corista (Anna Frank: El Diari d'una Noia). Una peça teatral de Frances Goodrich i Albert Hackett basada en el diari fou presentada a Nova York el 5 d'octubre de 1955, poc abans de guanyar el premi Pulitzer en la categoria de drames. El 1959 es produí la pe lícula The Diary of Anne Frank (El Diari d'Anna Frank), que fou un èxit de crítica i públic. Al llarg dels anys la popularitat del diari va créixer i a diverses escoles, en particular als Estats Units, fou inclòs al currículum escolar, fórmula que serví perquè noves generacions de lectors descobrissin Anna Frank. El 1986, l'Institut Nacional dels Documents de Guerra dels Països Baixos publicà una edició crítica del diari. Incloïa comparacions de totes les versions conegudes i també comentaris certificant l'autenticitat del diari, així com informacions històriques suplementàries sobre la família Frank i del mateix diari. Elogis a Anna Frank i al seu diari En la introducció a la primera publicació americana del diari, Eleanor Roosevelt es referí al diari com "un dels més sensats i trasbalsadors
    • testimonis sobre la guerra i el seu impacte sobre els éssers humans que mai no hagi llegit". A Mesura que Anna Frank es consolidava com escriptora i humanista, es començava a parlar-ne com un dels símbols de l'Holocaust i, més generalment, com el símbol de la persecució. Hillary Rodham Clinton, en el discurs que pronuncià quan rebé el premi humanitari Elie-Wiesel el 1994, parlà del diari d'Anna Frank amb paraules elogioses i ho enllaçà amb els esdeveniments presents de Sarajevo, Somàlia i Rwanda. Reproducció de la prestatgeria que amagava l'entrada a l'amagatall a Amsterdam L'any 1994, Nelson Mandela, després de rebre un premi humanitari de la Fundació Anna Frank, s'adreçà a la multitud de Johannesburg per declarar que havia llegit el diari d'Anna Frank durant el seu empresonament i que aquest li havia donat molt coratge. A més, comparà la lluita d'Anna Franck contra el nazisme amb la seva lluita contra l'Apartheid, descrivint un paral·lelisme entre ambdós sistemes amb el comentari: «aquestes creences són evidentment falses, i perquè eren, i seran sempre, desafiades per persones semblants a Anna Frank, són consagrades al fracàs.» El diari també ha estat reconegut per les seves qualitats literàries. Per exemple, el dramaturg Meyer Levin, qui va treballar amb Otto Frank en la posada a punt d'un drama basat en el diari poc temps després de la seva publicació, lloà la seva capacitat per «mantenir la tensió». La seva biògrafa Melissa Müller afirmà que escrivia «amb un estil precís, econòmic i confiat, ple d'honestedat». Herència El 3 maig de l'any 1957, un grup de ciutadans, entre ells Otto Frank, creà la fundació de la Casa d'Anna Frank amb l'objectiu inicial de salvaguardar l'immoble Prinsengracht amenaçat de demolició i fer-lo accessible al públic. Otto Frank insistí en què l'objectiu de la fundació seria promoure els contactes i la comunicació entre els joves de diferents orígens, cultures i religions, però també lluitar contra la intolerància i la discriminació racial.
    • Contexto del Diario Oculta con su familia y otra familia(Los Van Daan), ocultados con judíos en una buhardilla de unos almacenes de Ámsterdam durante la ocupación nazi de Holanda, Ana Frank con trece años cuenta en su diario a quien llamó "Kitty", la vida del grupo. Ayudados por varios empleados de la oficina, permanecieron durante más de dos años en el achterhuis (conocido como "el anexo secreto") hasta que, finalmente, fueron delatados y detenidos. Ana escribió un diario entre el 12 de junio de 1942 y el 1 de agosto de 1944. El 4 de agosto de 1944, unos vecinos (se desconocen los nombres) delatan a los ocho escondidos en "la casa de atrás". Además del Diario escribió varios cuentos que han sido publicados paulatinamente desde 1960. Su hermana, Margot Frank también escribió un diario, pero nunca se ha encontrado ningún rastro de éste. El 4 de agosto de 1944, una comisión de agentes de la Gestapo al mando del SS Oberscharführer Karl Silberbauer detienen a todos los ocupantes y son llevados a diferentes campos de concentración. Después de permanecer durante un tiempo en los campos de concentración de Westerbork en Holanda y Auschwitzen Polonia, Ana y su hermana mayor, Margot, fueron deportadas a Bergen-Belsen, donde ambas murieron durante una epidemia de tifus entre finales de febrero y mediados de marzo de 1945 (el tifus fue causado por la extrema falta de higiene en el campo de concentración). Edith Holländer (madre de Margot y Anneliese -Anne-) muere de inanición en el campo de concentración de Auschwitz-Birkenau. Hermann Van Pels (uno de los ocho escondidos) fue enviado el 6 de septiembre de 1944 a las cámaras de gas de Auschwitz, donde muere semanas mas tarde. Su esposa, Auguste Van Pels, muere a mediados de abril de 1945 en el campo de concentración de Theresienstadt. Peter Van Pels muere el 5 de mayo de 1945, tres días antes de la liberación. En cuánto a Fritz Pfeffer, murió en el campo de concentración de Neuengamme, el 20 de diciembre de 1944
    • Su padre, Otto Frank, fue el único de los escondidos que sobrevivió a los campos de concentración. Cuando regresó a Amsterdam, Miep Gies, una de las personas que les había ayudado durante su estancia en el anexo, le entregó el diario contenido en cinco libros y un cúmulo de hojas sueltas que su hija había escrito mientras estaban escondidos. En 1947 y según deseo de Anne, su padre decide publicar el diario y, desde entonces, se ha convertido en uno de los libros más leídos en todo el mundo. El diario se publica por primera vez bajo el título "Het Achterhuis" (la casa de atrás) en Holanda, en 1947, por el editor Contact. En abril de 1955 se publica la primera traducción al español con el título "Las habitaciones de atrás" (editorial Garbo, Barcelona). En 1959, el Diario fue llevado al cine y en Estados Unidos adaptado como una serie de televisión en 1967. Tras el fallecimiento de Otto Frank en 1980, éste legó los escritos al Instituto Holandés para la Documentación de la Guerra. El Fondo Anne Frank (Suiza) es el heredero de los derechos de autor de los textos. En 1998 se publicaron cinco páginas más desconocidas del citado diario. El libro fue todo un éxito en todo el mundo, en especial en Israel, Estados Unidos y Reino Unido, país donde permaneció como nº 1 en las Listas de Libros más Vendidos durante 20 semanas consecutivas. Vendió más de 350.000.000 de ejemplares. Personas citadas en el diario · Otto Frank permaneció en Auschwitz con otros prisioneros enfermos y sobrevivió. En 1953, se casó con Elfride 'Fritzi' Markovits- Geiringer. Fritzi, superviviente también de Auschwitz, había perdido a su marido y a un hijo en este mismo campo. Otto Frank dedicó toda su vida a divulgar el mensaje de su hija y de su diario, así como a defenderlo de todas las acusaciones de que era falso. Murió a causa de un cáncer de pulmón en Suiza el 19 de agosto de 1980. Su viuda, Fritzi, continuó con la labor de Otto hasta que murió en octubre de 1998. · Edith Frank-Holländer, la madre de Ana y Margot, permaneció en Auschwitz después de que sus hijas y Auguste Van Pels fueran deportadas a Bergen-Belsen. Fue entonces cuando su salud comenzó a resentirse. Diversos testigos aseguran que el hecho de verse separada de su familia la sumió en una total desesperación. Dichos testigos también dijeron que Edith estaba siempre buscando a sus
    • hijas y que parecía no entender que se habían ido, a pesar de que les había visto subir al tren que las sacó de Auschwitz. Asimismo, afirmaron que guardaba la poca comida que podía conseguir debajo del colchón para dársela a Ana y a Margot. Edith decía que sus hijas necesitaban más la comida que ella y, por ello, se negaba a comer. Murió de inanición el 6 de enero de 1945. · Margot Frank, fue la hermana mayor de Anne, nacida en 1926, era mayor que Anne por tres años de edad. Fue citada por la Autoridad de ocupación alemana en Holanda para ser trasladada hacia Alemania a prestar servicio obligatorio del trabajo, lo que significaba la deportación a un campo de la muerte, razón para la familia Frank de esconderse en el refugio. Detenida en agosto de 1944, fue deportada junto a su madre y hermana al campo de concentración de Auschwitz. A finales de octubre de 1944, es reenviada al Campo de concentración de Bergen Belsen donde falleció de tifus a principios de marzo de 1945, a los pocos días falleció Anne. · Hermann van Pels, el único de los ocho escondidos que fue enviado a la cámara de gas, murió en el Campo de concentración de Auschwitz en Polonia. Según testigos presenciales, esto no ocurrió el mismo día de su llegada allí. Sol de Liema, prisionero de Auschwitz que conoció tanto a Otto Frank como a van Pels, dijo que después de dos o tres días el campo, Hermann van Pels se dio mentalmente por vencido, el principio del fin de cualquier prisionero en un campo de concentración. Al poco tiempo, tras una selección, fue enviado a la cámara de gas. Esto ocurrió unas tres semanas después de su llegada al campo. Su hijo, Peter, y Otto Frank presenciaron esta selección. · Peter van Pels, (8 de noviembre de 1926 - 5 de mayo de 1945), murió en el Campo de concentración de Mauthausen en Austria. Otto Frank le protegió mientras permanecieron juntos en Auschwitz, ya que los dos estaban en el mismo grupo de trabajo. Tiempo después, Otto declaró que pidió a Peter que se escondiera y se quedara con él en la Enfermería de Auschwitz. Sin embargo, Peter decidió que tendría más posibilidades de sobrevivir si se unía a dicha marcha. Murió a los 18 años, tres días antes de que las tropas aliadas liberaran Mauthausen. · Fritz Pfeffer murió el 20 de diciembre de 1944 en el campo de Neuengamme. En los registros del campo aparece que murió de "enterocolitis", que, entre otras cosas, provocaba disentería. Muchos prisioneros morían a causa de esto, no hay lugar determinado de entierro de sus restos.
    • Los que ayudaron a esconderse · Miep Gies, salvó el diario de Anne Frank sin haberlo leido. Más tarde dijo que si ella lo había leído, habría necesitado destruirlo, ya que contenía una gran cantidad de información incriminatoria. Ella y su esposo tomaron como huesped a Otto Frank en su casa donde vivió desde su regreso en 1945 hasta 1952. En 1994 recibió la "Orden del Mérito de la República Federal de Alemania", y en 1995 recibió el más alto honor del Yad Vashem, los Justos entre las Naciones en Israel. Fue nombrada como "Caballero de la Orden de Orange-Nassau" por la Reina Beatriz de los Países Bajos. En 1996 compartió un premio "Oscar" de la Academia con Jon Blair por su documental de "Anne Frank Recordada", basado en gran parte en su libro del mismo título. También aportó mucha información a la biografía de Melissa Müller sobre Anne Frank. Ha indicado que cada año guarda duelo el 4 de agosto, fecha en los que fueron detenidos sus amigos en el Anexo. Miep Gies, fallecio el 11 de enero de 2010 a la edad de 100 años tras una corta enfermedad luego de sufrir una caida. · Jan Gies, esposo de Miep, era un trabajador social, y también durante la guerra, un miembro activo de la Resistencia holandesa contra los ocupantes alemanes. Haciendo esto fue capaz de adquirir alimentos y otros artículos para los refugiados del Anexo, cosa que hubiera sido casi imposible obtener de manera legal. Jan murió de complicaciones de la diabetes, el 26 de enero de 1993 en Ámsterdam. · Johannes Kleiman permaneció cerca de seis semanas en un campo de trabajo después de su detención, y fue puesto en libertad tras la intervención de la Cruz Roja a causa de su frágil salud. Regresó a Opekta, y se hizo cargo de la empresa de Otto Frank, cuando éste se trasladó a Basilea en 1952. Murió en 1959 en el escritorio de su oficina, a la edad de sesenta y tres años. · Victor Kugler pasó siete meses en diversos campos de trabajo, y finalmente se escapó en marzo de 1945 cuando estando aún detenido en un campo, éste fue ametrallado por aviones británicos Spitfires. Regresó a pie y en bicicleta a su ciudad natal de Hilversum, donde se mantuvo en la clandestinidad hasta la liberación por parte de las tropas canadienses. Después de que su esposa murió, Kugler emigró a Canadá en 1955 (doden vivian varios de sus parientes) y residió en Toronto. Recibió la "Medalla de los Justos" Memorial de Yad Vashem, con un árbol plantado en su honor por el Boulevard de los Justos entre las Naciones en 1973. Murió 16 de diciembre de 1981 en
    • Toronto, después de una larga enfermedad, a la edad de ochenta y un años. · Bep Voskuijl dejó Opekta poco después de la guerra y se casó en 1946. Una sola vez concedió una entrevista a una revista holandesa algunos años poco después de la guerra, posteriormente se negó a dar entrevistas y a la mayoría de la publicidad. Sin embargo, Bep mantuvo su propio libro de notas con artículos relacionados a Anne, a lo largo de su vida, y puso a su hija el nombre de "Annelies Marie", en honor a Anne. Murió en Ámsterdam el 6 de mayo de 1983. Miep Gies, la mujer que custodió el diario de Anna Frank Miep Gies muestra la portada del libro 'El diario de Anna Frank'. Fue la señora Gies quien reunió los papeles de Anna y los guardó · Al cumplir los 100 años, la señora Gies minimizó su papel proteccionista · Ayudó al padre de Anna Frank a reunir los escritos y publicarlos Miep Gies, la última superviviente del grupo que ayudó a proteger a Anna Frank y a su familia de los nazis, ha muerto en Holanda a los 100 años de edad, según informa la BBC. Ella y otros empleados de Otto, el padre de Anna Frank, abastecían de alimentos a la familia mientras les ocultaban de los nazis en una buhardilla secreta situada encima de los locales comerciales de Amsterdam.
    • El diario que Anna Frank escribió durante el tiempo que estuvo escondida, hasta que fue traicionada, es uno de los relatos más conocidos del Holocausto. Miep Gies, de frente ala izquierda, Otto Frank, sentado en el centro, y el resto de ayudantes. Miep Gies ha muerto en una residencia de ancianos después de sufrir una caída durante las Navidades. Al cumplir los 100 años, la señora Gies minimizó su papel, diciendo que otras personas habían llegado mucho más lejos y habían realizado mayores esfuerzos por proteger a los judíos de Holanda. Ella y sus compañeros de trabajo suministraron manutención a Anna y a otras siete personas durante dos años, de 1942 a 1944. Cuando las autoridades encontraron a la familia, fueron deportados, y Anna murió de tifus en el campo de concentración alemán de Bergen-Belsen. Fue la señora Gies quien reunió los papeles de Anna y los mantuvo a buen recaudo con la esperanza de poder devolvérselos algún día a su joven autora. Pero nunca pudo ser, así que se los entregó a Otto Frank, que sí logró sobrevivir a la guerra, y le ayudó a compilar los escritos para publicarlos en forma de diario en 1947. El libro se convirtió en un éxito de ventas y ha sido traducido a decenas de lenguas.