Antologia poètica de Josep Carner
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Antologia poètica de Josep Carner

on

  • 2,609 views

"Dia revolt" Bella terra, bella gent.

"Dia revolt" Bella terra, bella gent.
"El fènix" Bestiari

Statistics

Views

Total Views
2,609
Views on SlideShare
2,605
Embed Views
4

Actions

Likes
0
Downloads
8
Comments
1

1 Embed 4

http://agora.educat1x1.cat 4

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel

11 of 1

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Antologia poètica de Josep Carner Antologia poètica de Josep Carner Presentation Transcript

    • Antologia poètica Aina Muñoz Fernández
    • “Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a lalçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles dabandonament del català com a llengua de cultura lhavien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de lEscola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per lobra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament dhumilitat franciscana i dinconfessat escepticisme quant a la condició humana.”
    • “Dia revolt” es tracta d’un poema d’en Josep Carner (1884- 1970) qui ja des de petit destacar en el món literari com un nen prodigi que va ser un dels impulsors del Noucentisme juntament amb Eugeni d’Ors. El poema s’emmarca dins del moviment literari del Noucentisme contextualitzat en la Crisi de la Restauració i corresponent al primer quart del s. XX. Aquest imposa la raó, l’ordre, la claredat, la precisió i la serenitat. Es caracteritza, principalment, per quatre “ismes”: l’arbitrarisme (interès per les regles i normes), l’imperialisme (aspiracions de la burgesia que impulsaran tota una sèrie de projecte possibilistes), el civilisme (entenen la ciutat com model d’ordre) i el classicisme mediterranisme (interès pel món grecollatí).
    • Amb aquest poema Josep Carner ens parla sobre una naturalesa que estava en calma però per una tempesta s’ha convertir en un paisatge descontrolat i alterat. Després parla de Catalunya dient que encara que hagi passat per un període de crisi, per una etapa revolta, ha de tornar a renéixer per tota la història que ha acumulat durant segles. Aleshores podem dividir aquest poema en dues parts, una més de raonament i part de crítica a la tempesta i una altra que es centra més en el “jo poètic” de l’autor.  Fa un símil entre aquesta naturalesa de la qual ens parla i la seva pàtria: Catalunya. La natura no és un personatge que està influenciat per les emocions de l’autor o que canalitza el significat de les seves paraules sinó simplement un pretext. Això el diferència de la Renaixença quan la natura actuava segons les emocions del poeta com un personatge més.
    • El poeta es dirigeix durant tot el poema a la tempesta que diu que s’emportarà els mals de la vida (“*...] la vida planyent,”); encara que revolti el dia donarà claredat a la terra (“i clapes de llum la terra atuïda”); que desperta el cor de la terra ja que una tempesta mou el paisatge i com el mou, li dóna vivesa.Podem entendre que ens vol dir que la tempesta significa un canvi, que no l’hem de superar amb la nostàlgia de tot allò que s’ha perdut , sinó amb un sentiment de “recobrament de l’equilibri” que veurem al final del poema quan parli del seu sentiment sobre una Catalunya la qual tornarà a ser allò que era.
    • Tanmateix, critica la tempesta dient que destrossa la pau dels llocs per on passa, i que és capaç de consumir tots els béns i el seny i els costums de la terra assolada.Dóna sort a les dones que han de créixer, a totes les llavors que han de sorgir (això relacionat amb els nens) i de tots aquells nens que han de néixer qui seran el futur. També dóna sort a què el coneixement segueixi unit a la vida i que mai sigui modificada i vol aquella visió modificada dispersa i allunyada de la vida.Per últim idealitza la seva Pàtria i presenta el seu desig i la seva visió de què Catalunya passarà la tempesta i es tornarà a equilibrar, convertint-se en una Pàtria harmònica i raonable.Aquest poema presenta una mètrica molt irregular segurament perquè vol transmetre la sensació de revolució i descontrol associat a l’argument d’aquest. Està format per onze estrofes de quatre versos cadascuna. El nombre de síl·labes per cada vers oscil·len entre les vuit i vint-i-cinc síl·labes, combinant l’art major i l’art menor.
    •  La rima és consonant amb versos que s’alternen entre femenins (els senars) i masculins (els parells): A B A B C D C D... Aquesta irregularitat mètrica no concorda amb l’arbitrarisme que perseguia el Noucentisme (interès per les regles i les normes per crear una obra ben feta deixant de costat l’espontaneïtat). Al llarg del poema apareixen paraules complicades que demanen un cert intel·lectualisme al lector. Paraules com gorga, regolfa, frondes... mostren l’artificiositat que cerca el poeta exprimint el llenguatge. Aquest poema mostra una artificiositat enorme ja que està plena de figures retòriques. Per començar, tota la primera part del poema (durant la qual el poeta es dirigeix directament a la tempesta) és una gran personificació en la qual és aquest fenomen meteorològic el qui fa totes les accions que escriu Josep Carner.
    • Fes batre de nou el cor que s’enuja; Per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent, Oh dia revolt de sol i de pluja, Oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!En la primera estrofa trobem imatges en tots els versos. En el primer observem una personificació quan parla del “cor que s’enuja”, ja que atribueix una qualitat humana a una cosa que no l’és. En el següent vers hi ha una metàfora que parla sobre la tempesta que s’emporta els mals de la vida (“*...] emporta’t en folla escomesa la vida planyent,”). Els últims dos versos de la primera estrofa crean un paral·lelisme amb els dos primers versos de la vuitena estrofa. Aquest paral·lelisme comença, tant en un vers com en l’altre, amb l’apostrofa “oh”.
    • ¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes? Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius. Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes No saben si plores o rius.La segona estrofa s’inicia amb una pregunta retòrica que ens mostra la incertesa de les conseqüències que pot causar la tempesta (“¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?”). En el segon vers hi ha una personificació (encara que els ocells puguin sortir o entrar dels nius, no tenen raó com per tenir valor quan diu que “l’afronten”) que a la vegada fa de metàfora (“Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius”), la qual simbolitza els homes que accepten el desastre i per tant poden enfrontar-se, però no amb un caràcter revolucionari, sinó amb un caràcter de superació dels pors. El tercer vers és un asíndeton ja que s’absté de conjuncions i col·loca comes en el seu lloc. També en aquest vers hi trobem una metàfora (“ [...] les bruixes mateixes”) que ens pot recordar a les males persones que t’ignoren, que “no saben si plores o rius” (contraposició). Per tant, en aquesta estrofa ens diu que aquest desastre no es preocuparà per tu, que serà mesell a les teves emocions.
    • Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda; Trontolles els arbres del cim a la rel, I menes quadriga que va a la batuda Dels núvols de flama que munten a l’era del cel.En la tercera estrofa només trobem tres figures en l’últim vers: una primera metàfora (“dels núvols de flama *...+”) que intuïm que es refereix als núvols què s’il·luminen amb els llamps com si fossin flames; una segona metàfora (“l’era del cel”) que simbolitza l’espai que ocupa el cel en si; una personificació (formada per tot el vers) que aporta una qualitat humana als núvols. Per últim, parlar de l’encavalcament que hi ha entre el tercer i el quart vers quan el complement de nom de “batuda” és desplaçat a linici de l’últim vers.
    • Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida; T’emportes les fulles, cantant, a l’atzar; I clapes de llum la terra atuïda, I voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.La següent estrofa ja presenta dues figures en el primer vers: una metàfora (“*...], polsegueres,[...+”) que es relaciona amb l’auguri que apareix a continuació, ja que els auguris són com les polsegueres que sembla que les porti el vent i les escampi per arreu; una paradoxa quan diu “auguri de mort i de vida” ja que aquesta tempesta pot portar desgràcia però d’aquestes destroces renaixerà una nova vida, com quan un arbre és tombat pel fort vent, cau a terra i aquest pot arribar a ser el cau d’uns animalons que podran tenir als seus fills dins d’aquest. En el tercer vers apareix una metàfora (“i clapes de llum la terra atuïda,”) que significa que la tempesta il·lumina la terra que estava morta amb llum (dels llamps). En el següent vers observem que hi ha varies figures, dues dins d’una metàfora que seria la figura principal: la metàfora que engloba tot el vers fa referència a com el vent agita el mar creant onades amb la cresta escumada (“pàl·lids miralls de la mar”: pàl·lids és un epítet de l’escuma de les onades i miralls una metàfora que simbolitza l’escuma que, com un mirall quan li toca la llum, brilla).
    • Regolfa ta veu per dins de la serra I sonen les balmes d’aquesta clamor: Desvetlla’t, oh cor de la terra!, Que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, l’Ira i l’Amor-.La cinquena estrofa comença amb una metàfora (“Regolfa ta veu per dins de la serra”) que simbolitza el soroll dels trons i el xiulet del vent que ressona entre les muntanyes com si de la veu de la tempesta es tractés. En el segon vers observem una anàfora que es repetirà durant tot el poema i que ja ha aparegut amb la conjunció “i”. Aquesta es repeteix en el vers tercer de la tercera estrofa, en els versos tercer i quart de la quarta estrofa, en el tercer i quart de la sisena, en el segon i tercer de la setena i en el tercer de la desena estrofa. En l’últim vers d’aquesta estrofa hi ha una metàfora referent a la deessa grega Cibeles (deessa de la Terra). També hi ha la personificació de la Ira i de l’Amor que diu que juga en la terra intuint-nos una paradoxa entre l’equilibri i la violència que s’enfronten constantment en la terra. El fet que hi aparegui una deessa grega és característic del Noucentisme i del seu classicisme influït per linterès en el món grec i llatí.
    • Trasbalses la pau en ta via; L’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si, de cop, les consum? I fins de les fosses aixeques follia I esborres l’antiga rodera del seny i el costum.Només començar la sisena estrofa apareix una metàfora (“Trasbalses la pau en ta via;”) que vol dir que la tempesta, per allà on passa, crea desequilibri, destrosses i caos. “L’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries” és una hipèrbole que indica la violència de la tempesta que pot destrossar moltes centúries (mesura agrària romana equivalent a 200 jovades, que és una mesura agrària referent al camp que una parella de bous pot llaurar en un dia ). Al final d’aquest vers hi observem una pregunta retòrica i un encavalcament amb el tercer vers. L’últim vers d’aquesta estrofa es tracta d’una metàfora (“i esborres l’antiga rodera del seny i el costum”). Les roderes són les marques que deixa qualsevol vehicle amb rodes sobre una superfície i que perduren per molt temps o no depenent la duresa del sòl. En aquest cas, fan referència als coneixements i costums que ens han quedat marcats en la nostra societat des del passat (segurament des del passat grecollatí si ho relacionem amb el Noucentisme i el seu classicisme). Podríem deduir que l’autor personifica la tempesta en aquelles persones o fets que durant el temps han volgut esborrar aquells coneixements i tradicions antigues.
    • ¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta I aquests diamants en flors tremoloses d’esglai, Que alegra i endola l’espai?Josep Carner deixa de dirigir-se a la tempesta i ara comença una part més centrada en el seu “jo poètic” i les seves reflexions.Comença la setena estrofa amb una pregunta retòrica que engloba tota l’estrofa en conjunt. En el segon vers hi apareix una metàfora que relaciona els diamants amb les gotes d’aigua que resten en els pètals de les flors i que tremolen a causa del vent i del soroll dels trons (“i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai”). El tercer vers és una comparació entre la claror que ha portat la tempesta (després de ploure pot bufar el vent i endur-se’n els núvols i deixar pas a la llum) i una ginesta desfeta, que és una flor groga pròpia de la mediterrània (podem relacionar aquesta flor amb el mediterranisme que caracteritzava el Noucentisme). Aquesta claror (que són com pètals de ginesta) s’estén per tot l’espai “alegrant i endolant” aquest (paradoxa referent a la claror que dóna alegria però que també mostra les desgràcies i posa a la gent en dol).
    • Oh dia revolt de sol i de pluja daurada, Oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vents, Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada, Desig renovant, desig rebatent!La vuitena estrofa comença amb el paral·lelisme que hem observat en els dos últims versos de la primera estrofa. En el primer vers hi ha una metàfora (“*...] de pluja daurada”) que simbolitza les gotes de pluja que adquireixen un to daurat quan són travessades pels rajos de llum. Els últims dos versos formen una metàfora (“Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada, desig renovant, desig rebatent!”) la qual parla de l’arc de Sant Martí que sorgeix després de la pluja (del moment de crisi) i és l’indicador que anuncia la tornada de la pau. També simbolitza que no té importància el temps entre un desastre i un altre, o entre un període de pau i un altre, ja que tot és cíclic i cada cop que hi hagi una destrossa, aprendrem a valorar més allò que tenim.
    • Salut a la tendra donzella Que vela son pit, adé borronat; A cada semença que romp la tavella, A qui ja bategui, frisant d’ésser nat.El primer vers de la novena estrofa té una anàfora (“Salut [...+”) que es repeteix en el primer vers de la desena estrofa i el tercer i quart de l’onzena. A partir d’aquest vers fins l’últim de la desena estrofa apareixen un seguit de metàfores. Les metàfores de la novena estrofa simbolitzen el futur ja que parlen totes elles de naixements o de creixements (el d’una donzella, d’una llavor i dels nens que esperen impacients néixer).
    • Salut a la vida, del fons de la força infinita, Jamai destriada pel savi ni dita en cançó; I a la visió, en signes volubles escrita, Sospirant al lluny en dispersió.La desena estrofa està formada per quatre metàfores, una per cada vers: la primera fa referència a la força del coneixement que mai es deixarà de costat per aquelles persones sàvies i que no se li restarà importància (“dita en cançó”) vulgaritzant-lo i, que aquelles visions més modificades del coneixement, l’autor les vol lluny de la vida i disperses per a que no tinguin força.
    • ¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda, Cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills? Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda; Salut a la Pàtria, no encara nascuda Com l’hem somiada sos fills.L’onzena estrofa és la conclusió del poema. Comença amb un pregunta retòrica que demana si després de la tempesta, o dels canvis causats per la destrossa, portarà, al final, a aconseguir l’equilibri i l’objectiu que Catalunya té. Acaba referint-se a la seva Pàtria: Catalunya, de la qual diu que ha de néixer encara per tots aquells segles de glòria, i aquest naixement és esperat per tots els fills de la Pàtria, per tots el catalans en aquest cas (això ens recorda a l’imperialisme propi del Noucentisme).
    • El “Dia revolt” no és un dels millors exemples de les característiques del Noucentisme encara que reuneix tots els seus “ismes” (menys el del “civilisme”) i que, encara tenir una mètrica irregular, presenta una gran artificiositat que mostra linterès dels autors noucentistes per a realitzar obres d’un nivell de comprensió alt i difícil.
    • “El fènix” és un poema que en Josep Carner va escriu el 1964 i el va agrupar dins del llibre de Bestiari. Es contextualitza dins del període de la dictadura de Francisco Franco. S’havia sufocat el Noucentisme amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera la qual va acabar perseguint la llengua catalana. Uns anys després la situació de repressió de la cultura catalana es va agreujar a causa de la dictadura d’un altre militar, en Franco. Durant aquests anys de repressió molts autors catalans van ser exiliats a l’estranger. Malgrat tot, es continuaren publicant obres d’autors catalans tant a l’estranger com filtracions clandestines a Catalunya. El fet de què la llengua estigués tan perseguida va fer que es convertís en un símbol de resistència per part dels poetes. Els poemes d’aquell període es van referir molt al dolor, l’enyorança, l’exili i la mort. Tanmateix, en Josep Carner, en aquest poema ens dóna una visió positivista parlant-nos del fènix que ressuscita de les cendres del foc. Això ens pot aportar la idea de què la cultura catalana, ressuscitaria entre les cendres de la guerra i del conflicte, ressuscitaria i es tornaria a parlar d’aquesta tant com abans.
    • El poema parla de l’ésser llegendari del fènix, però si l’extrapolem al context, podríem dir que quan es refereix al fènix, en veritat vol dir “literatura catalana” o “cultura catalana”. Aquest poema es divideix en dues parts. La primera part és aquella que ens parla de qui era el fènix i com va ésser d’important en l’antiguitat. La segona part només compren l’última estrofa en la qual parla del mateix poema i de com en Josep Carner volia tornar a fer creure la gent sobre el fènix i per tant, que tornés a existir després d’un llarg temps d’oblit.Explicant el poema des del punt de vista de la literatura catalana, també tindria un significat semblant. En la primera part parlaria de la importància que va tenir en un passat i de com la gent va alabar la literatura catalana. En la segona parla de l’esperança que el poeta tenia sobre què la literatura catalana tornés a renéixer i que ell ho intentava utilitzant aquest poema per tornar a fer creure la gent en la cultura catalana.
    •  Aquest poema té una mètrica molt regular amb versos heptasíl·labs tots ells dividits en quatre estrofes de quatre versos, per tant identifiquem aquest poema com un quartet. Té una rima assonant només en els versos parells. Mostra una alternança entre versos femenins (els senars) i masculins (els parells). Això és una característica típica del Noucentisme que s’interessa per l’arbitrarisme, que és la preocupació per les regles i normes tenint com objectiu la creació d’una obra ben estructurada i amb contraposició a l’espontaneïtat.
    • - La gent antiga d’Egipte Mai ningú pogué sotjar-me em creia l’ocell més bell, ni topar-me en un cantó; el que mai moriria, i és que s’havia fet córrer el sol mateix, fet ocell. que era existent, i no en só. Qui-sap-la gents m’invocava Ara m’esmenta un poeta en un temple tot daurat; quan ja no es parla de mi. ells deien:- Si mor un dia, Potser jo, si us el creguéssiu, tornarà ressuscitat-. Arribaria a existir.A diferència d’altres poemes, aquest no està atapeït de figures retòriques. En la primera estrofa l’últim vers diu així: “el sol mateix, fet ocell”. Aquest vers iguala el fènix amb el sol però no podem dir que sigui exactament una comparació. Al dir que és com el sol, podríem pensar que és una hipèrbole, ja que exagera tant el seu poder com la seva importància. Tanmateix, es podria parlar d’una metàfora que li atorga la identitat del sol a aquesta llegenda. El sol, igual que el fènix, va ser alabat durant molts anys en l’antiguitat, tractat inclús com un déu, igual que el fènix. També hi ha el fet que el sol és l’element més fogós de tot l’univers i el fènix és l’animal més fogós de tota la Terra. A més a més, hi hauria una petita sinestèsia, ja que el sol ens fa sentir calor, per tant un sentit de tacte, a diferència de l’ocell que ens inspira un sentit visual.
    • - La gent antiga d’Egipte Mai ningú pogué sotjar-me em creia l’ocell més bell, ni topar-me en un cantó; el que mai moriria, i és que s’havia fet córrer el sol mateix, fet ocell. que era existent, i no en só. Qui-sap-la gents m’invocava Ara m’esmenta un poeta en un temple tot daurat; quan ja no es parla de mi. ells deien:- Si mor un dia, Potser jo, si us el creguéssiu, tornarà ressuscitat-. Arribaria a existir.En la segona estrofa hi ha un encavallament entre el tercer i últim vers.En la tercera estrofa hi ha una paradoxa a l’últim vers quan diu “que era existent, i no en só”. Aquí fa referència què la gent creia tant en la seva existència, que encara que no fos així, ho era. També podríem confondre el “só” amb el “so” i aleshores tindríem una sinestèsia ja que el fet d’existir es refereix més a la vista o el tacte i el so a l’oïda. Tanmateix, i pensant que l’autor ha col·locat aquest mot perquè entenguem un doble sentit, el fènix existiria (almenys en la consciència de la gent) gràcies als seus murmuris, gràcies a parlar tant d’ell podia prendre forma i ser palpable encara que no ho fos.Per últim, la quarta estrofa fa una conclusió de tot el poema que parla més del “jo poètic” del propi fènix, perquè encara que tot el poema sembla que estigui redactat pel fènix, l’última estrofa parla dels seus pensaments i de les seves esperances de tornar a “existir” si tota la gent parla d’ell.
    • I és veritat, que si tothom parlar d’alguna cosa, encara que no existeixi pren forma i realitat, passant de rumor a allò tangible. Un exemple clar serien tots aquells “mites” o “llegendes” dels quals la gent parla i al final, fins i tot, es fan creïbles i reals com els Reis Mags o com els déus.