Your SlideShare is downloading. ×
Bruixes i mariners
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Bruixes i mariners

175
views

Published on

Recull poètico-narratiu de 15 veïns de la Riera de Sobirans.

Recull poètico-narratiu de 15 veïns de la Riera de Sobirans.

Published in: Education

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
175
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
0
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. BRUIXES I MARINERS
  • 2. Aquest recull ha estat imprés el21dejunyde 1988, primer dia d'estiu de l'any del Mil.lenari de Catalunya. © En son autors: Josep María Armengol María Teresa Aznar Anna Codina Lluís Colomer / Assumpta Farré ' Eva Gallardo Gibert Font Lion Passant d'Or Josep Mayólas Ignasi Messeguer Albert Mora María Carme Perxacs Caries Rodamon Agustí Verdú Joan Ramón V i d a l / Col.labora: AJUNTAMENT D'ARENYS DE MAR AJUNTAMENT D'ARENYS DE MUNT Composició i Impressió: La Copisteriá Escolápies, 16 - Tel. 792 01 87 d'Arenys de Mar Dipósit Legal: B-27.834-88
  • 3. A T A L L D E PRESENTACIÓ Qué diuen aquests quinze? Qué els aplega a mes d'una ínti- ma patria entre Vallgor-guiña i Arenys? Amb atenció els escol- to, i el poder de la joventut que els anima em fa accedir a un pél de complicitat en Vaventura d'aquest recull. Tot i així, a bon sant s'encomanen: per defectes, no sabría dissuadir, ni sabría agombolar els encerts que destaquen. Tant com ells faig camí, i de caminar, d'investigar i de somniar es tracta. Quinze fruits desiguala, primícies d'una anyada difícil, ens ofereix el cartipás; tastem-los. I celebrem el present inici de tertulia: rebrots i ullastres de velles soques-veus potser s'insi- nuen. Ja assaonará lapluja igarbellará el temps... Teresa Bertrán marq de 1988
  • 4. CULLA CLARDEFOC El vaig trobar estés, prop d'un camí ral darrera el turó del mig, sobre una {inmen- sa llosa vermella. Ácrata, idealista, borratxo persistent, Nabbab de carícies vora el mar: Culla Clardefoc, sortit de la Terra que vol veure Lliure, ha pogut passejar per mes de cinc-centes llunes plenes des que va renéixer, allá on la serralada del Maestrat es fa mes árida que enlloc; pero encara té forqa per esquitxar les artéries deis Tres Turons -bressol de la seva llibertat- i segur que si espanya no l'escanya, abans que deixi de bullir la sang mora de les seves venes, morirá, xiulant i amb un Kalanshknikov a la má. demá cauré en l'abisme cabilós la pluja es fondrá en tocar sol el prim fil es trencará al mig veuré al fons la lluneta al cel Bé,ja estem encetats irresponsabilitzats en l'ideal encetats pero mai madurats sintetitzats en un saxo lluent immadurs volent-ho ser perforar sense arrelar-nos l'angoixa d'estar acabats sense arrelar perqué ho volem mai acabats car no és la fi sense voler anhelant-ho així i no és la fi perqué ens movem anhelant sempre el present sense moure'ns estimem el present sois un instant la gran llosa del passat un instant imperdonable el passat será un estel un estel que mogui l'aire. Sóc pressoner d'un oceá de vent amb Ules d'aire i naveguen desitjos de térra en térra sense aturarse en l'incert Dreqo el somni vomitant térra aspre on manca mar.
  • 5. Bicótem especial d'esséncies-aspirals que pensa en moltes dones i estima a l'endemá Barrut en muges taronges que es fan malbé aviat Que pren cafes en tassa on sempre hi ha forats Que escriu amb plomes verges esgarrades en sa má És bonjan i li agrada enfrotre-se'n de tu al mirall I conta les revoltes d'históries que passaran Que té una dona seva tota feta de somrís que veu per la finestra el vol d'aquell pardal queja ens havia parlat i poc que l'ha trobat Bufandes escorqades hiverns de Sol ben roig Pupil.les opressives en boires d'espessor Esperances trencades melangia de la por CONTENT DE PRIMAVERA per fora borinot A la font on l'aigua s'enfonsa en gemecs fumant deis seus cántirs glopets de vi dolq Dins la font que els fal.lus penetrine esquerdes darrera els rajols que els orgasmes omplin d'aigua la font Per la font hom canta que cantin suau que suin el fluix que el begui qui vulgui qui vulgui passions a la font on l'aigua surt de gust qualsevol surt roja, surt freda calenta, amb glaqons surt blanca, surt negra com ho vol tothom Que la font visqui abans mori el Sol Recolzada hi ha per munt una cabellera d'aigua cada hora esquitxa una flor i a vegades brots d'acácia Menja el vent que se li enduu l'ánima Respira el Sol per fer-ne flama Amb un estel fa l'amor i Vacancia a vesprada i la penetra de nit i li llepa el pit amb l'aigua
  • 6. INTRODUCCIO La recerca de la veritable poesía és un camt infinit on la persona aconsegueix ma- terialitzar en paraules els sentiments mes profunds i la veritable identitat del seu ser. A.W. BUSCAR SENSE TROBAR Silencis que cridant envolten l'entorn rialles que silencioses s'acosten i fugen soledat inmensa en l'inmens infinit recerca impossible, angoixa d'esperit. El camí s'esfonsa darrera els seus pasos arbres de ferro desprenen ses blavoses fulles els ocells de vidre reflexen el seu patir demá, quan el sol surti, ell seguirá en el camí. Incansable seguirá buscant sense trobar buscará ansias aquella noia que ell va estimar remenará tots els racons entre llágrimes de dolor pensant que la mort s'ho endú tot a l'eterna foscor. L'ÚLTIMA CANgÓ Estirat i fugint-li la vida reposa el cavaller la lluna l'il.lumina enmig del descampat cossos inanimats vesteixen el vermellós camp, abans pie de vida, ara pie de sang. Recorda sorolls d'espases i escuts entravessats, veu caure els cavalls ferits i destrossats, sent crits d'odi, de patiment i maldat nota la freda llanqa punxar-li el costat. Espantat i mort de fred mira el seu entorn preguntant-se perqué hi haguerres en aquest món. No sap perqué tanta gent ha de patir i perqué tants com ell hauran de morir. S'imagina un món regnat per la germanor sense guerres ni lluites, amb amistat i amor, mentre escletxes de sol trenquerí la negror i el grill li canta l'última caneó.
  • 7. CARLES RODAMON I CAPGIRAT Sóc un fantasma fruit de la malaltissa imaginario d'un llunátic rodamón i capgi- rat que s'amaga darrera un pseudónim per por i covardia. CAMINANT PELS CARRERS DE BARCELONA Camino pels carrers de Barcelona. En passar la darrera cantonada, abans d'arribar a la boca del metro una inscripció em crida l'atenció. Puc llegir: JOAN, T'ESTIMO. Resto bocabadat. Algú va expressar els seus sentiments. Qui devia ser ella? De qué el devia conéixer, en Joan? Com estimava? Li havia dit alguna vegada? Per qué va haver d'escriure-ho? Algú hagravat el meu nom algún cop? Ella devia dir-se -ho dedueixo d'un gargotpoc entenedor-, Anna. No en sé res mes, d'ella. Per a mi, pero, ja n'hi ha prou. M'atrau, VAnna m'atrau. Miro a l'una i a l'altra banda sembla que ningú no em veu. Escric a la paret: ANNA, T'ESTIMO. CARLES Desapareixo. Al cap d'uns dies, de bell nou a la mateixa cantonada, miro a la paret i una altra inscripció em sorprén: CARLES, M'AGRADARIA CONÉLXER-TE ANNA. L'HORA DE DIÑAR Miro el rellotge. He d'anar a diñar Perqué? No ho sépas... és l'hora.
  • 8. OCUPAR FABRIQUES La fábrica s'ocupa amb les armes. No esperis, treballador revolucionan, res de cap consentiment, ni de cap pacte, ni de cap conveni. Si estás fart de burócrates que parlen en nom teu, si no vols que de la teva suor en neixin cadenes, abandona lluites institucionalitzades, que només augmenten plusválues d'amos, agafa les armes, reparteix-les entre els companys i... cap a la fabrica, que és teva! FORMES DE SUICIDI UN TRETA LA CLOSCA PRENDRE SOMNÍFERS PENJAR-SE DESNODRIR-SE CALARSE FOC NEGARSE TIRARSE AL METRO ENVELLIR Per agent explosiva Per agent somniadora Per a gent escanyada Per agent tranquilla Per a gent cremada Per a gent profunda Per a gent activa Per a gent poruga ...gent com tu i com jo.
  • 9. MARIA-CARME PERXACHS I PINOS De sempre escriure ha estat per a mi un esplai i un mitjá d'enriquiment personal. Una manera d'obrir l'esperit expressant sentiments, vivéncies i opinions. Una expan- sió i una comunicado amb els altres. Shakespeare deia que la brevetat era l'ánima de l'enginy, aquest pensament, ple- nament compartit per mi, ha fet, potser, que els meus escrits no hagin estat massa extensos. Feta aquesta breu introducció, passo a presentar-vos dues petites mostres del que podríem anomenar "el meu estil literari". LA VIDA, CAMÍ DE PERFECCIÓ Les primeres espumes de la llum del dia que despunta esquitxen la foscor que fins fa un moment tot ho envoltava, a poc a poc, els espectres de la nit van morint, donant pas a multitud de formes besades per la llum tébia del sol que neix esplendoras. Els arbres resten immóbils, quasi espectadors del silenci. Sois el crit deis ocells matiners trenca la quietud amb sons harmoniosos. El cel, d'un blau vivtssim, inundat de llum, contempla com desperta la natura. A poc a poc el suau ventijol matiner fa moure dolqament les fulles, que semblen bellugar-se ais acords d'una subtil i desconeguda música. L'espectacle de la vida que reneix cada matinada fa pensar... L'home reneix una i altra vegada en les seves il.lusions i quimeres. Després deis capvespres, deis anhels perduts, de les nits fosques de les il.lusions frustrades, deis espectres angoixants, de les ansies reprimides, després..., com la na- tura, tot reneix, amb llum novella o ardent, amb nou foc abrassador, amb energía, amb forqa... Igual que després de la tempesta, l'Arc de Sant Martí, ens anuncia amb simfonia multicolor, la pau i l'aparició del sol; l'home també, després de cada escull de la vi- da, ha de sortir-ne mes fort vers el seu ideal i destí. Mai el dolor no ens pot fer febles, perqué seria malgastar el precios temps de la nostra vida. Així com l'escultor, a cops va donant forma a la seva obra, les dificultáis son l'ei- na que va esculpint l'esperit de l'home, destinat a la perfecció, i aquesta no pot arri- bar mai peí camí fácil i despreocupat, no pot fer-se amb "motilo", sino a cops. Tot esperit capaq d'assimilar i vencer els contratemps, dificultats i penes, va ascendint a poc a poc, fins que esdevé trasmudat'i venq la frontera de la mediocritat, assolint els nivells superiors de l'esperit fins arribar a la conquesta de la plenitud.
  • 10. PETITA HISTORIA D'HIVERN Phvisqueja, la foscor de l'hora del capvespre es va ensenyorint deis boscos i drece- res. En Jan, el bell pastor, torna a la masía, ja ha tancat el ramat i després de cui- dar que totes les ovelles amamantessin els seus petits, ferma el gos, el seu fidel "Vailet", tot donant-li un mos depa del sarro. Lentament emprén el camí vers la ma- soveria, cansat i mes vell que mai; la gelor hivernal sembla haver-li posat anys a so- bre. Mentre camina, un vel de fines gotes li humiteja la cara, relliscant per les arrugues del seu front. Les faccions curtides i malmeses per tantes intemperies teñen avui un deix de tristor. El vent, tan familiar per a ell, sembla preguntar-li: Qué et passa Jan? Sens dubte, és el record del Pirineu, deis anys dejoventut viscuts en aquelles mun- tanyes d'on és ful, el que fa que estigui trist; el record de la seva more, dolqa i plaent, del pare quan el cridava al matí per anar amb el ramat, i deis seus germans..., el gran que morí a la guerra, el segon, que resta a la masía; i la noia, riallera i enjogas- sada, que un bon dia va deixar la llar per fer-se monja i anar a les missions. Tots son morts anys ha!... ipensa... -Tinc mes records d'entre els morts que d'entre els vius. Aquelles vesprades d'hivern vora la llar de foc, quan després de resar el Ro- san, l'avi contava histories que deixaven la mainada amb la boca oberta, mentre fo- ra nevava de debo. La "mort del porc", quan tots els parents i amics venien i es feia la gran xafardana... quants i quants records... semblen tan propers, i quants anys han passat!; certament molts. Diría que era ahir quan va marxar a "fer fortuna" dei- xant la promesa que li jura esperar-lo eternament. Ais tres anys ja era casada, quin desengany, pobre Jan!, mai mes no ho vapair, potser per aixó sovint soldir: Serena de nit i paraula de dona, dura poca estona! Els pensaments han fet que el camí fos mes curt, Ja es veu la llum de la casa. En Jan arriba mort i s'apropa al caliu de la llar, escalfant-se mentre el masover acaba d'arreglar el bestiar i la masovera li prepara un plat de sopes, i com cada dia, els xics volten en Jan dient-li: -Sí que vens tard avui, fa molt que t'esperem. Ara, digues un conté d'aquells del teu avi. En Jan, amb llágrimes ais ulls, i tot acariciant-los, els diu: -Avui us vull explicar una historia que no és pas degrans aventures, ni de gegants ni de princeps, és una historia semilla i corrent..., la d'un pobre pastor trist i vell, cansat i que aquest troba l'hivern mes fred que mai; potser perqué aquest será el dar- rer que veuran els seus ulls i ja no sentirá mes l'esquella grossa que porta la "More- na", el belar de la "Formigueta", o l'estimat crit del "Vailet"... I així, com cada dia, contenga a desgranar la historia que aquesta vegada no és la seva, la de Jan el pastor, aquell home inexpressiu i reservat que sois parlava del temps i del bestiar, a qui la mainada estimava per la seva tendresa i a qui escoltaven cada vespre amb els ulls embaladits. El record d'aquest home será sempre per a ells una dolqa i entranyable imatge d'infantesa!
  • 11. ALBERT MORA Aixíem presento... Algunes dades físiques: 1'74 d'alqada i 69 quilos ben repartits. Llavis sensuals i vol.luptuosos, ulls misteriosos i tendres, pell suau i aromática. Cos atlétic (carnes exuberants, espatlles ampies, bícepcs i tríceps portentosos). Combinado perfecta de forqa, flexibilitat i sensualitat. Algunes dades psicosentimentals: Alt nivell cultural, afectuós, net, comprensiu, de fácil tráete, simpátic. Altres dades d'interés: Idiomes: Francés, i grec complert. Em dic ALBERT MORA i ROCA, espero que aviat ens veurem... ...pera vosaltres, només 3.000 i l'habitació. ADÉU El meu cor ha perdut un estel. La dolqa pau de la teva mirada ja no il.luminará el gris vespre del temps perdut en la meva ánima. Els teus ulls s'han tancat en la nit„ mes, la seva diáfana poesía es mantindrá eterna i trista en les distants flors del destí. Una ona de coure perduda en el cel. La teva tendresa d'or i marbre s'ha desfet en un sórdid crit, i una daga d'enyoranqa s'ha clavat en la gavina del meu pit. El teu cos será núvol de sucre que no troba mai el seu camí, perqué la vida és un poema, un poema infinit... El meu cor ha perdut un estel. El meu cor ha perdut un amic.
  • 12. GOT A LIGHT? (bis) CANT TRIVIAL Cada bocanada, un éxit. Cada besada, una depressió. Sageta de foc on l'esperanqa s'esmuny, step by step dins el fum. Vida metafórica dins un lleu vel, mort eufórica dins un ciolindre cruel. Cada bocanada, un oblit. Cada besada, una passió. Tres petons al vent i una rosa furtiva... Tres crespons d'argent i una mirada altiva. El meu cor será estel si la teva carn el vetlla. El teu cor será mel si la teva sang el segella. Tres petons al vent ...i tota una vida. ENGANY El rellotge estava espatllat, em volia robar el temps el molt malvat! Ara la meva joia és infinita, (la total felicitat); deu minuts mes de vida! ...una nova oportunitat. INSTANT Un crit, dins la nit, quina angoixa!, (quin plaer). Dolqa melcolanqa deis sentits, una gavina sense aurora ha fet seu el brogit. Un cirt!, dins la nit.
  • 13. IGNASI MESSEGUER I F E R R E R Nebco falsament a Arenys de Mar un dia de l'any Mil nou-cents seixanta-set, con- crement un dijous de setembre. Actualment vise a Arenys, estudio a Barcelona, cree en Bacus -encara que ara per ara siguí un fidel no gaire practicant-, i m'agraden molt les noies. I Vull saber qué criden els esclaus de Buonarroti; vull que tu m'expliquis el renéixer de les formes, i vull ser foll contení i en caótics moviments contemplar les santes mides, horitzontalitzades, que viuen ordenades en mil coixins de pedra. II Les deu de la nit aljardí de la font, llimoner florit, una rosa s'adorm, té son. L'aigua crida silenciosa, el ciment l'oprimeix, una papallona curiosa observa com neix. De la roca morta: una pedra és múscul, creix, la cara espantosa. Inútil, per a res serveix, no ets Eros per aixó me'n vaig, jardí. III / tancant els ulls, pensant una estona em penjo peí fil de la memoria /£ £ ¿AM¿<A I avanqo enrera. t e y Ressegueixo pam a pam les parets d'una testa enfollida i espantada per massa coses,. Quan la tarda perd el coneixement ú el silenci es fa intens i l'eternitzo ' j? -<-~ i observo mut ' H - faig inventan.
  • 14. JOSEP MAYOLES I MUNS Arenyenc de tota la vida, el primer contacte amb una mossa que recordó és la mo- numental bufetada que em clava l'avui ben-casada Imma Valls, quan tots dos de- víem rondar els tres o quatre anys d'edat. Va ser entremig de l'aparador de can Planells, on llavors encara s'hi exposaven guitarres espanyoles, "souvenirs" d'altra mena i la placa que identificava el Rial com ¡'"Avenida Gral. Primo de Rivera". La intensitat del mastegot em féu caure de la vorera al rial, davant l'esguard complagut de les nostres mares, velles amigues que s'havien aturat a xerrar. De mes grandetja escrivia les aventures deis meus ninots, després de passar-m'ho molt bé tot jugant-hi, i encara ara, ganganás de vint-i-sis anys, continuo practicant el vell cuite a la inex- actitud cal.ligraftada. 1984 11 de setembre.- Avui dimarts, Diada Nacional de Catalunya i festa assenylada d'alló mes, em trobo en un tros de la platja de Cadis, a dos quarts d'onze del matí, fotent "cacuets" amb un cañó de 106 milímetres sense retrocés. Les orelles em fon tres passes de "xa-xa-xa" cada vegada que disparem, amb una sordera d'uns quinze se- gons com a conseqüéncia mes immediata de cada tret, i deixant de banda -per forqa- l'acolloniment crónic que porto a sobre. Pero qué hi faig,jo, aquí, lluny de casa, de la festa catalana per excel.léncia, sense poder-me cruspir un diñar deis que fa la more en dies de celebrado? Comenqo a bar- botejar en contra de mi mateix i del jorn en qué vaig acceptar l'obligació d'entrar a l'exércit espanyol. Per qué m'he de trobar en aquest exili involuntari, un any fora de la llar, delpoblé, de la cultura, de la gent, de tot... ? Cau la tarda i, encara, mentre em queixo mentalment, fullejo un llibre contes d'en Pere Calders, que m'ha tornat una mica ¡'alegría de les histories divertides i m'ha consolat en el meu desánim. Llegeixo distretament la biografía -aquella síntensi ca- davérica que hi ha a les contraportades- i comprovo amb espant el seu temps d'exili: 1939-1963! Pero, aquest home... o és devia tornar ximple o realment era de fermíssi- ma voluntat! Vint-i-quatre anys fora de casa... ijo em queixoper un any! La moral se'm belluga i em puja una mica. Resto a ¡'expectativa, perqué sé que el dia no acaba aquí. A les set del vespre ens n'anem de marxa. En pertányer a una brigada d'infante- ria, se suposa que en qualsevol moment estem a punt per fer caminant els quilome- tres que calgui. Amb aquesta idea, una vegada al mes ens donaran la motxilla de campanya, que haurem de farcir de papers perqué no es vegi desinflada en passar peí correr, ens faran omplir d'aigua una cantimplora rovellada i amb el folre esde- vingut crosta, i amb el Cetme al coll, sortir del quarter en dues files índies. Escridas- sant-nos, des del subtinent fins al mes modern caporal primer perqué no fem fressa, ni fos que cridéssim l'atenció; com si el trepig i l'entrexocar de ferralla (fusell, sivel- les, cantimplora...) i cent quaranta carcans tots vestits verds fóssim imperceptibles, en un barri en qué la gent no té altra cosa a fer que badar i tafanejar els curiosíssims moviments immediats a la caserna. Aviat sortim del case urbá i anem fent via per camins polsosos que separen camps immensos sense conrear, alguns ceps per aquí i enllá i cap arbre, ni un arbre per la- mentar no aturar-s'hi a l'ombra. Després de pujar i baixar uns quants pujols, veiem en una davallada l'anomenada 'Venta Luisa". Al subtinent Reina se li acut una idea brillant: 'Vamos a tomar la venta". La mirada de tots, ádhuc deis caporals primers, és gráfica, literalment traduible per un "Vaja, home...!". L'estratégia és dissenyada rápidament: Els caporals i la soldadesca ens arrossegarem i farem tombarelles peí pía de dos-cents metres que hi ha fins arribar a la "venta", des d'on se suposa que ens disparen. El subtinent i el sergent supervisaran tot passejant darrera nostre ja
  • 15. que, evidentment, a ells no els dispara ningú. Els caps de l'esquadra escullen els seus soldats preferits i uns quants caporals tomaquers. Ens distribuim per tres punts car- dinals diferents i comencem a aproximar-nos mitjanqant la coneguda táctica del sal- tiró, quinze metres de correguda en zig-zag i "cuerpo a tierra", mentre des de les altres dues seccions ens han anat "cobrint" amb imaginarles ráfegues cap a la casa. A la "venta" la gentja ens ha clissat, i s'han comenqat a aplegar darrera les finestres, mirant, curiosos i enriolats. Es evident que, si estessin disparant-nos, abans d'haver avanqat setanta-cinc metres ja ens haurien liquidat a tots. Des de darrera, el subti- nent ens ho confirma: -"Sois una panda de mamarrachos! ¿Has visto García (al sergent), que culo levan- tan todos? ¡Bajad el culo, cono! ¡Menudo ejército tenemos!". Ens ho diu cridant, pero sense excessiva mala llet. En el fons s'ho está passant bé. No és un home d'esperit militar definit. Fa l'efecte d'estar a l'exércit perqué s'hi ha anat quedant accidentalment, sense preocuparse de prosperar, si no és accedint cícli- cament a base d'anys de ser-hi, cobrant i fent aqüestes xarlotades. Es deis pocs que sap conversar amb la tropa baixant del pedestal de poder, pero guardant les distan- cies i sobretot -i aixó té mérit- sense avorrir-nos massa. Com a tot militar, pero, en qualsevol moment se lipot desvetllar la vena guerrera, com ara, i aquí estem. Estirat a térra, em refaig de la caiguda anterior mentre em noto la sorra per dins de la cami- sa i deis pantalons. Espero el senyal per saltar altre cop, onze de setembre, la "Venta Luisa" ja no hi és, i enfront meu s'alcen les muralles de Barcelona, l'any 1714, ijo sóc un espanyol mes disposat a assaltar, cremar i vencer... Una mena de remordiment es mésela amb la paradoxa:jo, cátala, fent d'espanyol el mateix dia que els catalans celebren la derrota enfront d'Espanya. D'alguna mane- ra m'ho he de prendre, aixó. Al final, m'ho preñe enfotent-me, interiorment, de mi i del meu cap, mentre un senyal diferent sona i l'exercici s'acaba. Pleguem, ho estem fent massa malament, de manera que arribem al costat de la "venta" i ens posem a seure a térra, mentre el subtinent i el sergent, i els caporals primers de torn, entren a prendre alguna cosa. S'ha anat fent fose, i els vampirs andalusos surten a fer la costellada: un eixam de mosquits del vi ens ataca per sorpresa. Ens abaixem les mánegues, pero és igual, ens piquen a través de la camisa, massa prima. L'única so- lució és matar-nos-els els uns ais altres a cops de gorra, moment que aprofiten els ve- terans per flagel.lar-nos amb immillorable excusa. L'esvalotament arriba a l'interior de la casa, de manera que els comandaments surten i decreten el retorn al quarter en silenci absolut. Arribem a quarts d'onze davant de la companyia. En formació, anem deixant les motxilles, les cantimplores i el Cetme i anem atrafegadament a sopar. El menjar és fred i igual de dolent que sempre. Després, a les dutxes hi ha cua per treure's la sorra i la sentor de suat. Ens adormim amb la denigrado del servei militar ficada al cer- vell. Demá será un altre dia, pero, descoratjadorament, no hi ha cap garantía que hagi de ser millor que aquest.
  • 16. LION PASSANT D'OR Isak Dinesen -descriptora danesa oblidada per la meva ignorancia i redescoberta dins el somni del cinema en "Memóries d'Africa"- va escriure sobre lleons. Lion Pas- sant Or va ésser el calificatiu suggerit per un lleó superb, sota els colors de foc de l'alba, que devorava una girafa. Quan li va encarar el seu rifle l'animal no va fugir. Tampoc va atacar: sois va dreqar les crins amb magnificencia heráldica, esperant el tret. Ara la llum cau dins l'obscurpou deis meus rancors. És nit de lluna plena i oberta a les angúnies de lladres i orfes. Mitjans de setembre amb brises marines suaus i tébies, acariciant somnis d'innocent desig sota frágils símbols, en un espai tan obert com pugui arribar a ésser un dic desert llarg i estret, per endinsar-se damunt el more nostrum, antic i oblidat. Com un adagio tret d'un instrument de cordes verges de tota pulsado, la meva ingenu'itat nua toca -amb el tacte inflamat- cadascuna de les esquerdes del dic de ciment ferit, fins donar amb aquella on em vas mostrar el cástig de l'aire a la meva supérbia: la teva indiferencia, el teu desamor.
  • 17. EN GIBERT FONT Gosa parlar-vos un deis filis que va néixer, sa i estalvi. l'any de la gran nevada, que va deixar esparverat Arenys i rodalies. Em té el cor robat engegar iniciatives amb la quitxalla, fer-la petar totjust havent dinat amb els amics, escriure quan em ve la déria i fer el ximplet tot sovint. A aqüestes alqades, ja no sé fins a quin punt arribo a fer elpréssec treballant cada matí en una empresa de l'estatper quatre rals afide mes. No obstant, entre celia i celia, guardo un bon cabasset de projectes. Considero que la vida és estrena, vull dir que la visa és passió. CAFÉ, COPA I PURO Estarse tancat a casa no és pas gaire saludable, tret que no t'hagi arreplegat i sacsejat una calipándria de mil dimonis o l'endemá tinguis un examen de final de carrera. Si escapes de les quatre parets familiars per acabar en un barot de mala mort o en un altre indret de característiques semblants, no et calia haver deixat la dolqa llar. El mal és que esdevé quasibé inevitable per a la civilització mediterránia de les acaballes del segle XX fixar les cites de qualsevol mena en els Bars, altrament cone- guts, segons les seves diferents relacions publiques, com a Tasques, Snacks, Antres, Cafes, Pubs... Esmorzar amb l'amant a la Granja de moda, fer la reunió de catequistes al Restaurant de Cercle Cristiá, prendre un tallat amb la baba a VAteneu Llibertari, passar els apunts de bioquímica al Piano-Bar, organitzar un diñar de treball al Centre República... s'ha convertit de fa temps en un vici empalagos. Que és com con- fessar quejo mateix estic redactant aqüestes radies al Café-Concert d'un Casal cum- ba que ara no ve al cas. No hi ha dubte que les millors tertulies, les espontánies, és ciar!, amb debat incor- porat peí mateix preu, alegrement s'improvitzen a cada estona del dia a les Cafete- ries que, amb molta manya, han sabut posarse a la butxaca l'entranyable clientela del raval. Els avantatges deis bars son infinits. De contemplar com transcorren, piano a piano, les hores d'un cap de setmana ensopit i plujós a cabarjugant al set i mig cap al tard, amb un cop de sort pots arribar a conéixer, accidentalment, l'amor de la teva vida, mentre només pretenies fer cametes amb ella dissimuladament. No pensar en res tampoc fa gens de mal i a voltes és una idea genial si no t'estimes mes trencar-te la closca xiuxiuejant conspiracions d'Estat Major, de les quals, com és obvi, no puc avanqargaires mes detalls. A mes deis Cercles Parroquials, Foments Excursionistes, Casinos Industriáis, Accions Católiques ... pensats per a la cultura popular i el lleure deis socis i simpa- titzants, només en queda el nom. Vull dir queja no arrien ni en rodes ni en pintura. Poden sentirse ben satisfets els seus actuáis dirigents, si encara resta activa la bar- ra d'aquell Bar de L'entitat, que tal vegada es mig conserva vella i atrotinada al vol- tant de quatre cadires coixes amb mes anys que Matussalem.
  • 18. EVA GALLARDO I MANSILLA Em dic Eva, vise a Arenys de Mar i vaig néixer el 27 de desembre de 1970, o sigui que encara sóc massajove per escriure una presentado amb les meves memóries. SOMNI / un dia somniarás que el món ja no és per a tu, que no está fetala teva mida. Pensarás que les aus toquen de peus a térra i els estéis fon cancons de pau, -de pau i guerra-. Et deixarás portar per un consum diabólic i la teva pell tan saturada no suportará la crueltat d'aquest malsón. Vols la vida en un sol pas, pero desitges -tal cop, tal vegada- la mort com a únic camí. L'amor será llavors unjoc mut de cossos ñus, i tu, tan i tan cansat, tan mort i miserable. Grollerament, la mort et fa seva com quelcom estrany, que t'omple d'angoixa, que t'empeny i t'arrossega. Aixeques el teu cos a la recerca del darrer instant de vida. L'esclat llunyá d'un tro no et deixa veure l'objecte que s'entresent allí, mes enllá de l'horitzó. Descabdelles somnis d'or i t'oblides de tot. No somiís mes, tot s'ha acabat, ja res no té sentit.
  • 19. ASSUMPTA FARRÉ No m'entusiasma molt parlar de mi, pero m'haig de presentar i així ho faré. No- més quatre línies. No porto gaires anys dins aquest món, pero sí els suficients com per haver fet al- gunes coses. Sóc barcelonina de naixement, pero arenyenca d'adopció des que tenia pocs mesos: m'agrada la vida al poblé i per aixó ara sóc aquí. Escric en prosa perqué cree que la vida és una historia que cadascú porta escrita dins seu. En prosa puc descriure gran quantitat de coses: paisatges, ambients, perso- nes, objectes... puc narrar esdeveniments que podrien succeir en qualsevol moment i puc explicar sentiments i fer poesía, resumint: puc parlar de qualsevol cosa sense li- mitacions i amb total llibertat, sense condicionaments estilístics, ni través formáis. En prosa qualsevol cosa és possible, qualsevol somnipot esdevenir realitat... només cal escriure'l. Va agafar de l'armari empotrat uns texans estrets i un jersei de llana groe, es va posar unes sabates camodes i va sortir al jardí. No era tan verd com hauria de ser, fa temps que hi havia hagut gespa, pero no en quedava gens; ara les herbes creixien com volien, formant una harmonía irregular de colors i mides: unes altes i altres baixes, unes verdes i altres marrons, unes amb flors de colors i les altres sense. Havia deixat de fer calor, el brunzir de mosques i abelles no se sentía tan fort, de tant en tant alguna papallona volava lleugera exhi- bint els seus vius colors. L'ombra del gran desmai, ja mig moribund, que ocupava el centre de tot aquell terrabastall, no feia gaire servei, ja que el sol no molestava molt en aquella hora. Va sortir deljardí disposada a passejar peí camí. Pels voltants hi havia esbarzers amb mores, va atansar-s'hi i en va agafar una de ben negra. La va tastar i li va agradar tant que va decidir tornear a la casa a buscar un pot per omplir-lo d'aquells fruits de gust agredolq. Costava d'apropar-se ais esbarzers perqué hi havia moltes punxes, era una opera- do molt delicada, dalt de tot d'una mata que hi havia en un marge hi havia un gra- pat de ben grosses i madures, molt maques; va intentar d'acostar-s'hi pero era difícil, es posava de puntetes, apartava branques, pero no hi havia manera. De cop i volta va sentir bordar un gos, es gira i va veure que venia corrent cap a ella, es va espan- tar molt, no estava acostumada a veure bésties de tan a prop i menys que se li tires- sin al damunt. Recordava que en algún lloc li havien dit que el que havia de fer quan atacava un gos era quedarse quieta, i aixó és el que va fer, pero el gos estava a un parell de metres es va parar i va anar caminat fins on era, la va olorar de dalt a baix i se li va enfilar; ella, encara que una mica espantada, es va calmar i va parlar- li afectuosament. -Ah!, malparit, el que et passa a tu és que tens ganes dejugar, m'ho podries haver dit i m'hauries estalviat aquest ensurt. Ets molt maco, segur que ets d'algun veí, i et deixa sol perqué vagis espantant la gent. El gos se la quedava mirant com si entengués, anava escoltant el seu to afectuós, ella el va acariciar: tenia el pél llarg i estirat, molt suau i net, el morro llarg, els ulls tristos i les orelles llarguerudes com una perruca sobreposada, el seu color marró de coure li agradava, semblava un gos de postal. Ella comenqá a caminar per un caminet que s'endinsava en un bosc d'alzines, el gos de color de coure la va seguir, no es separava del seu costat. Tots dos anaven pas- sejant i ella va sentir una remor d'aigua, "ha de ser per aquesta direcció", va pensar, i deixa el camí tot passant camp a través, per dirigirse al lloc on sentía la remor; el bosc estava poc net i algunes branques de romagueres que s'enfilaven per les alzines COURE
  • 20. s'enganxaven al seu jersei groe, de tant en tant la seva cara ensopegava amb alguna teranyina, el térra tenia una espessa capa de brossa i s'enfonsava una mica, malgrat tot ella seguía cap avall amb el gos al seu costat fent-li companyia, i aixó la feia sen- tir mes segura. "El gos de color coure em protegirá si ve alguna bestia o persona estranya, ara s'ha fet amic meu". Per fi va veure unes pedrés grosses i va anar-hi, el soroll de l'aigua era cada vegada mes fort, no podia ser gaire lluny, va continuar ca- minant fins que va trobar un rierol que devia fer una ampiada de tres pams, l'aigua era tan neta que es podia veure el fons clarament com si només hi haugés un vidre gruixut; ella mai no havia vist que una aigua tan clara i l'aparenqa d'aquell líquid frese la va temptar: com que estava acalorada es va ajupir i va agafar aquella aigua amb les mans, una gran part se li escorria per entre els dits, la que restava anava a parar dins la seva boca; li venien desitjos de banyar-se, pero només va beure molt fins que no tingué mes set. Va seure una estona damunt una pedra grisa que hi ha- via a prop i s'adoná que el gos de color coure havia marxat, pero la remor d'un arbre proper i uns ocells grans que fugien a corre-cuita el van delatar i ella va cridar el gos: -Gos de color de coure, vine! Ho va fer gairebé mig en broma, pero en sentir-la el gos vingué i se li atansá; el cap de poc Coure es va tornar a distreure amb una sargantana que estava prenent el poc sol que quedava. -Ja veig que t'agrada jugar amb les pobres bestioles, qué et semblaría si a tu et perseguissin i et cacessin, a que no t'agradaria, oi? El gos color de coure es va jeure damunt les potes de darrera i la mirava tranquil.lament, com si l'escoltés, treia una llengua llarga de cansat que estava i movia contení la cua de pressa. Quan ella va parar, el gos va anar a empaitar un esquirol que havia vist, pero l'esquirol era mes rápid que ell i no el va poder agafar. -Bé, Coure. Será millor que tornem a casa, si no es fará fose i tu acabarás matant la gallina d'algun pagés que ens traurá un trabuc aixt de gros. Ella feia hores que no parlava amb ningú, no s'acostumava a no teñir gent a la vora, i per aixó parlava amb el gos, aixó la distreia i l'animava dins la seva soletat; en alguns moments pensava que el seu estrany amic l'entenia i li contestava. "M'hau- ré tornat boja", es deia. -Saps qué, Copure? Em faré ermitana! Veritat que no has conegut cap noia que ho fos? Tu serás el meu company i m'ajudarás. Ep!, pero m'has deprometre que no em- patiarás tots els animáis que trobis... perqué em dedicaré a aprendre el seu.llenguat- ge i escriure un diccionari catalá-gos, o ocell-catalá, o esquirol-catalá, ánec, abella o el que siguí, i quan em cansí de ser ermitana vendré el meu diccionari a les editorials i em faré rica. Qué et sembla el meu projecte, Coure?... More meva!, st que m'estic tor- nant boja, jo! estic pitjor del que em pensava... Parlo sola, o millor, parlo amb tu, perqué a vegades és bo parlar amb algú de les teves coses, deis teus somnis, deis teus problemes, de les teves il.lusions, pero mai trobes la persona adequada;per aixó m'a- grada parlar amb tu, Coure... encara que no m'entenguis..., o qui sap si m'entens de debo? Pero Coure no va contestar, va continuar tranquil.lament, fins que va arrencar a correr i va desaparéixer de la vista de la noiq.
  • 21. LLUÍS COLOMER Benvolgut mestre, vine a exposar-li el meu problema. Soc universitari i, és mes, fill d'una vila culta i civilitzada. Consumía llibres tothora i esperava les novetats amb passió. Aviat, pero les classes em semblaren banals, els llibres eren distants i la crítica, uns grans sacerdots que beneien uns i excomunicaven ela altres. Vaig empai- tar la poesía cercant un tros de vida propia, una mena d'humanitat. Llavors va succeir un fet insblit: els papers sortien deis calaixos, s'amagaven rera les portes i van arribar a ocupar el meu Hit. Els esborranys, els inédits i manuscrits no em deixaven respirar, sempre temptadors davant de la vista. Així que vaig fugir alarmat d'aquell carnaval de versos allá la torre del Pobre Home. ¿No sents com cau aquest xáfec deslluít, com repica insistent dalt la teulada? Així mateix em venen les paraules amb pas de pluja, de carrers i grills. A mig camí del silenci, sois salvo algunes -no moltes- mandroses ratlles massa vanes en la lluita diaria per saber-Ies un tros d'home, de nuesa. Tothom té casa ijo no tinc paraules ni calma en tan callada rebel.lia. Com el soroll deis trens, els rius de cotxes el viure empeny i les lletres son plenes d'un paisatge, una llengua, un temps que m'acull molt sol.lícit de bellesa. Mentre plou anhel en la veu incerta tot va mullant-se de noms i de vida.
  • 22. ANNA CODINA Sóc de pagés i no me'n penedeixo. Per aquesta rao potser, des de petita sempre he tingut afecció a l'hortet de darrera casa on hi havia tomaqueres i enciams. Sempre vaig voler plantar una olivera, pero per mes que regava el pinyol que havia plantat mai no vaig aconseguir-ho. També tenia un gos que estripava els llenqols que la ma- re havia estés i es menjava els enciams i tomáquets. No he tingut mai mes cap altre gos. Ara que sóc mes gran, en lloc de l'hortet tinc un pati enrajolat on no puc plantar cap olivera. Cerco aquell refrany que pacient conrea el trobador, segur que son amarg delit, ostent memóries eternes d'algú que reti roig al blanc i verd al blau. Em costa de trobar entre mots el límit que perd la consciéncia. No em cans sotjar entre abriülls que mostren son malmés aspecte, pedra d'or que em fará ric de tot lo món i posseir dins mon puny, la mort que em fará viure eternament en cant sotmés i permanent.
  • 23. Tu, quantes vegades per tu han vessat, eternes, les llágrimes del conhort i la servitud. Alguns mots, ben certpusil.lánimes han estat dits per ser mes foll, per retrobar esséncies purés, parodies d'un altiu dolí que cau en les petges futures. La temenqa d'un adéu és la crémor d'un foc antic que endebades setja i plany. El cor, que tan sois traspués, l'angoixa de l'ésser follit o la quietud, gel de l'estany. Voldria estrafer-te pels murs de tota desesperado, arrencar de mi aquells aürts que es succeeixen en fusib de nombre i de mot, de sang i fred de seny i plor. És com si el xiprer hagués perdut reialme dret condemnat a inclinar per mes sa testa que antany era altiva i ara neix plorant per algú; ceptre vigilant, no t'esquiva la passa indolent del segur encar que sia rei superb o avargelós del tot esquerp.
  • 24. MARIA TERESA AZNAR I ROVIRA Des que vaig comenqar a escriure, quan tenia onze anys, he sentit la necessitat constant i vital d'expressar tot el que hi ha en el meu interior. Escriure és per a mi una forma d'alliberament; ho deixo tot en el paper i en les paraules, el que sóc, el que sentó i el que em fa viure. En tot el meu treball hi ha metáfora, i fins i tot a dins d'ella, hi ha un rerafons, tot un regust a sal i aplatja... REVOLTES Tinc el meu interiorpie de revoltes espais molt lluny del cel, de tempesta i pluja lluitant en cada racó, de cors i fosca; medito llargament i em desfermo encara, en dubtes constants, que m'obliguen a escriure. Per entre mars enllá, profunda entranya que guarda un temps passat, sense recanqa a dins del meu cervell, hi ha poemes; que volen presidir, a cada plana la imatge metafórica, que parla altiva.
  • 25. JOSEP MARIA ARMENGOL Fa molts anys que escric poesía, pero quasi sempre l'he guardada per a mi, la me- va especialitat és la historia en les seves diferents modalitats. El vers cree que és eL reflexde l'ánima. és la caraamagada deis sentiments mes profunds de cadascú. Per aixó he acceptat participar en aquest recull de poesía, perqué entre tots cerquem una unitat, un mateix objectiu, donar a conéixer mínimament l'obra d'uns bojos encisa- dors que encara fon poesía. La utopia d'uns somnis, el voler comunicar sentiments, fan del poeta el mes inde- fens deis homes, puix que dona a conéixer els seus sentiments, contráriament al que ens diu Maquiavel; pero alhora el mes inconquerible baluard en escollir els pobles els sentiments d'un poeta com a camí per al seu alliberament. Aquesta és la realitat de la poesía, la comunjccctá dpla sentiments. La meva minsa participado pot ser in- digna de restar al costat deis qui han fet de la poesía la seva senyera, interpreteu-la com un signe de solidaritat amb ells. Cerquem la vostra comprensió i suport, perqué la poesía és i¿n espill on ens podem reflectir tots. ENCONTRES AMB L'INFINIT Et cerco en la nit buscant-te fins les albes, em desvetlles els somnis de l'infitinit, les tempestes i les calmes. Et cerco vagament foll d'un amor sincer, la impossible militáncia va en augment, l'amorporhibit dona plaer. Els meus encontres amb l'infinit fan que no hi hagi un demá, res d'esdevenidor, ens ho hem dit: només és un moment d'il.lusió el que ens caldrá. Cercar-te per mes d'un instant és voler agafar el vent amb les mans, recollir l'aigua amb un cistell, desitjant una inútil futilesa delsgrans. Miro, dones, a l'infinit la solució i només trobo el desert i la solitud perdut en un mar d'incomprensió cec, enverinat, voltat d'un amor dejoventut. La matinada traidora portará el sol ixent, matará el meu somni i alhora s'esvairá com la boira i el vent. Restará el meu amor . com un encontré amb l'infinit. Se n'anirá amb l'escalfor, res restará, tot será oblit.
  • 26. La Biblioteca Popular P. Fidel Fita, l'Ajuntament d'Arenys de Mar i el Casal de Joventut Seráfica es complauen a convidar-vos a la presentado de BRUIXESIMARINERS (recuttpoético-narratiu de 15 ve'íns de la Riera de Sobirans) a carree de PEP QUINTANA També parlaran l'Assumpta Farré ¡ en Josep Mayólas (autors) L'acte tindrá lloc divendres, 15 dejuliol de 1988, ales 10 de la nit, a la Sala de Lectura de la Biblioteca. Arenys de Mar, juliol de 1988

×