43. ...Mentre amb aquesta cançó fa seus els boscos i l’ànim de les feres, el traci poeta, i els rocs se l’escolten, vénen les dones dels cícons amb pit furiós i cobertes totes amb pells d’animals, i des del cim d’un monticle veuen Orfeu que els seus cants amb els nervis polsats acompassa Tot agitant els cabells pels aires suaus, una d’elles diu: “És aquell, és aquell d’allà el qui ens menysprea!” I la vara va llançar contra els llavis sonors del poeta Apol·lini, mes, pel fullam refrenada, tan sols el tocà sense ferir-lo. Pren una altra per arma una pedra, que el mig del trajecte per l’espai es doblega a l’encís de la veu i la lira i, talment suplicant que tan foll atemptat li perdoni, cau al davant dels seus peus.
44. ...Però els clams temeraris de lluita creixen, i perden els frens, i la boja Erinis les guia. Totes les armes pel cant haurien quedat amollades, però els grans crits [...]ofegaren el so de la cítara. Fou aleshores quan amb la sang del poeta no oït s’enrogiren les pedres. [...]Tot seguit cap a Orfeu s’adrecen les mans ensagnades i s’hi apleguen [...] Així van a buscar el poeta, i els tirsos verds pel fullam, que no haurien de fer aquest servei, li disparen Eixes amb terra, aquelles amb branques d’arbre esquinçades; d’altres l’ataquen amb rocs [...]. Les ferotges, a matar el cantor, corregueren que els estenia les mans, i llavors, per primera vegada, no aconseguia res amb la veu i el que deia era inútil. Per les sacrílegues mor i la boca ja deixa anar l’esperit [...]
