Your SlideShare is downloading. ×
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
10contesasiatics
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

10contesasiatics

65,170

Published on

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total Views
65,170
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
57
Actions
Shares
0
Downloads
240
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. 10 CONTES ASIÀTICSRecull de contes populars asiàtics per a nens i nenes1. El vell que feia florir els arbres ~ Conte xinès ~2. El pinzell màgic ~ Conte xinès ~3. Els quatre dracs ~ Conte xinès ~4. La ignorància de Confuci ~ Conte xinès ~5. Momotaro ~ Conte japonès ~6. Les sandàlies de fusta màgiques ~ Conte japonès ~7. La fada i el llenyataire ~ Conte de Corea del Sud ~8. Hailibu, el caçador ~ Conte mongol ~9. L’encantador de serps ~ Conte hindú ~10. Amics units ~ Conte hindú ~
  • 2. El vell que feia florir els arbres ~ Conte xinès ~E n Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre,que tenia per veí un altre vell com ell, però ric,molt ric.Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feiauns préssecs de flaire, gust i color com pocs.Un dia, un noble, va passar per davant de casade Li Xiao i li va demanar un préssec. El vatrobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (quetenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentredurés la collita.Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel elpresseguer. L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. Laseva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.Quan lendemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà,astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats irecompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb unaexcusa qaulsevol.Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res delsseus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer,
  • 3. li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morters’havia cremat.Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat aljardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort,que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, vaflorir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feiaflorir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del mortercremat.Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia unspresseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridarLi Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre delsarbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic,que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort.El veí encara es rosega les ungles de ràbia.
  • 4. El pinzell màgic ~ Conte xinès ~F a molt de temps, en un petit poble de la Xina vivia un nen orfe molt pobre. Esdeia Ma Liang i volia ser un pintor famós.Li agradava molt dibuixar, i com que no tenia pinzell feia servir un tros de carbó.Un dia va anar a l’escola a demanar un pinzell. Però el mestre li va dir que noméspodien estudiar pintura els nois i noies de famílies riques. En Ma Liang era pobre;havia de vendre llenya per poder viure.El nen es va quedar molt trist. Aquella nit vatenir un somni en què se li apareixia unesperit que li oferia un pinzell. L’esperit li vadonar un consell: “El més important són elssentiments; sempre has de pintar amb elcor”.Quan es va despertar es va trobar unasorpresa: l’esperit li havia deixat un pinzell!Tot il·lusionat, en Ma Liang es va posar a dibuixar. La seva sorpresa va ser encaramés gran quan va descobrir que, un cop acabat el dibuix, allò que havia dibuixatprenia vida i es convertia en una cosa real. Tot el poble estava content amb el pinzell màgic, fins que, un dia, un senyor molt poderós es va assabentar que existia aquest pinzell. Aquest senyor va fer portar en Ma Liang al seu palau. Allà li va demanar que li dibuixés una espasa. El nen s’hi va negar perquè només podia pintar amb el cor.Llavors, el van empresonar al graner. Hi feia fred i en Ma Liang tenia gana.Aleshores va pensar: “Puc dibuixar aliments i foc, i com que es convertiran encoses reals, podré menjar i escalfar-me!”.De sobte, el nen va sentir que venien a buscar-lo...
  • 5. En ma Liang va dibuixar una escala, s’hi va enfilar i va fugir per la finestra. Quanaquells homes tan malvats van entrar al graner, van descobrir que el vailet haviadesaparegut.A fora, en Ma Liang es va trobar que tot estava nevat, feia vent i fred. Els seusperseguidors el seguien de prop, però van aconseguir escapar-se’n dibuixant unabarrera de foc.En sentir-se lliure, va dibuixar gotes de pluja i un drac amb ales. Es va enfilarsobre el drac i es va dedicar a volar pel seu país, tot cantant: “Amb el pinzellmàgic podré pintar el meu destí”.Finalment, en Ma Liang va arribar al poble de la seva àvia, i allí va viure tranquilmolt de temps.Seguia dibuixant, però no acabava cap dels seus dibuixos. No els volia acabarperquè no es fessin reals. En Ma Liang pensava que, si els acabava, tornaria atenir problemes.Un bon dia, els soldats de l’emperador de la Xina van arribar al poble buscant elnen del pinzell màgic.En Ma Liang estava dibuixant una grua. Només li faltava pintar l’ull per enllestir eldibuix, però no el volia acabar.
  • 6. Quan va sentir els soldats es va espantar, i una gota de pintura va caure just onhavia d’anar l’ull. En aquell moment, la grua va començar a volar.El pobre nen va intentar amagar-se, però el van atrapar i el van portar al palau del’emperador.L’emperador, quan el va tenir al davant, li va agafar el pinzell i va començar adibuixar muntanyes d’or i més or.De cop i volta, l’or es va convertir en una gran serp que volia atacar l’emperador.L’emperador, molt empipat, va exigir al vailet que dibuixés una sala tota plenad’or. En Ma Liang li va dir: - En comptes d’una sala plena d’or, és millor dibuixar un arbre d’or. Així, no pararà mai de créixer, i vostè serà l’home més ric del món.També li va dir: - Aquest arbre el podem posar en una illa, d’aquesta manera ningú no l’hi podrà prendre.L’emperador, que era una mica babau, hi va estar d’acord. En Ma Liang es vaposar a dibuixar ràpidament.També va dibuixar una barca, per portar a l’emperador a l’illa, i vent, per mourela barca.Un cop a l’illa, l’emperador no va poder fer més mal. Es va quedar allà, amb el seuarbre d’or, per sempre més.En Ma Liang va ser feliç la resta de la seva vida, i va seguir dibuixant amb elpinzell màgic. Tal com li havia dit l’esperit: “El més important són els sentiments;sempre has de pintar amb el cor”.
  • 7. Els quatre dracs ~ Conte xinès ~ F a molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l’Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí. Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre elsnúvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens.Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços,cridava: “Déu dels cels, per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostresfills”.Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fetsmalbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que nohavien tingut pluja durant molt de temps. - Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.Els altres dracs van fer que sí amb el cap. - Vinga, anem a demanar a l’emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l’allunyat palau celestial de l’emperador Jade.Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosadels dracs.
  • 8. - Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos! - Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!L’emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s’hiavenia. - Ah, d’acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà. - Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.L’emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessinla seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada copmés i més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues delsarbres, xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca.Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Jade només pensava en el propiplaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirarllargament el vast mar de l’Est, el drac llarg va tenir una idea. - El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquestaidea era l’única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca.Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertotarreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant iescopint, fins que l’aigua del mar va caure en forma de pluja. - Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d’arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.
  • 9. L’emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials quecapturessin els quatre dracs. - Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l’última vegada que em desobeïu!Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobreels dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer quequatre muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre elsquatre dracs.Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damuntper sempre més.Tanmateix, no se’n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre lagent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessantla terra ara fèrtil i morint al mar.I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre)al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tséo riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.
  • 10. La ignorància de Confuci ~ Conte xinès ~ Confuci era un filòsof que vivia a la Xina de la dinastia Zhou, fa uns dos mil cinc-cents anys. Es deia que era el més savi del món conegut, i tots el respectaven. Cert dia que anava cap a la font a per aigua, vaveure una parella jove que discutia acaloradament.Confuci es va detenir a observar-los.—El sol està més a prop de nosaltres quan surt i més lluny al migdia —deia el noi.—No —deia la noia—, està més lluny quan surt i més a prop al migdia.El noi no estava dacord, i va dir:—Quan surt, té la grandària duna gran roda. Sembla un plat. Això es deu quequan està a prop es veu més gran, i quan està lluny es veu més petit.Però la noia tenia un altre argument:—Quan surt encara és fred, però al migdia ens escalfa. Això vol dir que quan surtestà lluny, i al migdia està a prop.El noi es va quedar callat, pensatiu. Pensatiu com lhome que estava escoltant-los.El noi va donar una colzada a la noia. Ella també es va adonar que un ancià elsescoltava. I ambdós van reconèixer el savi.—Digues-nos, gran Confuci —li va preguntar el noi—, qui de nosaltres té raó?I Confuci va confessar que no sabia qui dels dos tenia raó, perquè el sol sembla,per la seva grandària, més proper quan surt; però per la seva calor més proper almigdia.Llavors, la noia, enfadada, li va dir:—I tu ets el més savi de la Xina? Koldo Izagirre
  • 11. Momotaro ~ Conte japonès ~F a molt i molt temps, en algun solitari indret del Japó, vivia un vell matrimoni.L’home era llenyater i passava tot el dia al bosc tallant llenya, mentre la donarentava la roba blanca al riu.Un dia que l’home havia sortit al bosc a recollir llenya, la dona, enfeinada a la voradel riu , va veure una cosa que li passava per al davant, duta per la corrent. Era unpréssec gran i magnífic, que ella no volia deixar escapar.Havent-se posat a empaitar-lo, finalment va aconseguir agafar-lo i treure’l del’aigua. Estava contenta com una criatura de posseir un préssec com aquell, i se’lva emportar a casa.L’home, a l’arribar, es va sorprendre al veure un préssec tan gran. Desprésd’haver-lo contemplat junts a tot plaer, varen decidir partir-lo pel mig permenjar-se’n cada un una meitat.Però, quin prodigi! El préssec encara no ben obert que en va sortir un nenpreciós. Els vells van quedar bocabadats davant d’aquella aparició. Se’l van miraruna estona en silenci, i després, passada l’emoció, van dir-se l’un a l’altre:
  • 12. - És un do del cel. És el fill que mai hem tingut.Així doncs, van decidir afillar-lo i el van anomenarMomotaro, que significa l’hereu del préssec, doncsen aquest país al préssec se’n diu “momo”.Momotaro menjava molt i va créixer molt fort irobust. Era l’alegria i el consol dels dos vellets.A no gaire distància de l’ indret on vivien hi haviauna illa anomenada Onigatxima, que era habitadaper uns genis posseïdors d’immenses riqueses.Momotaro, que s’havia fet un jove molt fort i emprenedor, va decidir anar aaquella illa per a emparar-se dels tresors i riqueses que hi estaven acumulats. Elsseus pares adoptius van recolzar el projecte i van ajudar-lo a fer els preparatiusdel viatge.Pocs dies després en Momotaro es va acomiadar dels seus pares i es va posar encamí cap a l’illa. La dóna, abans de partir, li va entregar una bossa plena depanets anomenats dangos que ella mateixa havia fet.Pel camí, Momotaro va trobar un gos que va dir-li: - Guau, guau! Momotaro, què portes a la bossa? Si me’n dones un t’acompanyaré . - De molt bona gana – contestà Momotoro, treient un dango de la bossa i donant-li.Una mica més enllà, Momotaro va trobar un mica i un faisà que van fer-li lamateixa proposició que el gos. Així, cada un va rebre un dango i van unir-se al seuviatge. Després, de sobte, els tres animals, com per art de màgia, van trobar-serevestits de guerrers.Així, amb aquell petit exèrcit de soldats en Momotaro va arribar a l’illa dels Genis,però la porta del castell era tancada.Mentrestant, els servidors del Genis van tirar-se a sobre d’ells per atacar-los,però, malgrat el seu gran nombre, no van poder vèncer el petit exèrcit d’enMomotaro.
  • 13. El coratge i el valor que Momotaro va demostrar en aquesta batalla va fer que esguanyés el respecte i la simpatia del capità dels Genis, qui va accedir a lliurar-liels seus tresors.El jove vencedor va fer una tria, i després d’haver carregat el seu vaixell amb totsels objectes que va poder, va abandonar l’illa amb els seus tres companys d’armesper a entornar-se a casa dels seus pares.L’alegria dels dos vells al veure arribar al seu fill sà i bo, i carregat de riqueses, vaser molt gran. Durant molts dies tots van fer festes magnífiques. Momotaroconvidava als seus amics i familiars per ensenyar-los totes les seves riqueses icontar-los tots els detalls de la seva aventura a l’illa dels Genis.Momotaro va fer un bon ús de la seva fortuna, i va aconseguir veure-la augmentarencara més. A més, va saber guanyar-se l’apreci i la confiança de tots els seusveïns i familiars. Ditxós Momotaro!
  • 14. Les sandàlies de fusta màgiques ~ Conte japonès ~Fa molt temps, un jove, la mare del qual havia caigut malalta, es va veure en lanecessitat daconseguir una gran summa de diners per poder cuidar-la. No vatenir un altre remei que demanar-li-ho prestat al senyor més ric del poble. Però,per més que treballava, al jove li era impossible poder retornar el préstec, i a més,la seva mare va empitjorar de la seva malaltia i el nostre protagonista va haver dedemanar més diners encara al ric senyor. Aquest es va enfadar i li va dir:- Què estàs dient? Ja et vaig prestar diners abans i no mho has retornat. Heesperat massa temps al fet que em retornessis els meus diners i ara em demanesmés? No tornis per aquí fins que no saldis el teu deute!Aquell jove, que volia guarir a la seva mare com fora, al no haver aconseguit queel ric senyor li prestés més diners, no es va atrevir a tornar a casa, i va passarllarga estona vagant pel bosc. Llavors, de sobte, va aparèixer un misteriós ancià ala meitat del camí.- Bon dia, va saludar lancià al pobre jove. Aquest, sobresaltat, li va respondre:- Oh, disculpim. No li havia vist.I va continuar caminant. Lancià li va dir somrient:Timporta que camini amb tu? Hi ha alguna cosa que vull explicar-te que segurque tinteressarà molt. I va començar a caminar al costat dell.Al cap dun temps, quan es disposava a acomiadar-se, lancià li va dir al jove:- Estàs passant per moments difícils, veritat? Pren aquestes sandàlies de fustacalça-te-les i ensopega amb elles, ja veuràs el que succeeix.El jove es va calçar les sandàlies i va ensopegar amb elles, i davant la sevasorpresa, a linstant va començar a brollar del no-res un munt de diners.
  • 15. - Pots repetir això diverses vegades, però si ensopegues massa, començaràs aencongir. Tingues molta cura.El jove va tornar a casa, i tal com li havia dit lancià, es va calçar les sandàlies i vaensopegar, i de nou va començar a brollar diners. Després de repetir-ho algunesvegades, va reunir suficients diners per poder guarir a la seva mare i retornar elpréstec. Llavors, va recordar les paraules de lancià i va deixar dutilitzar lessandàlies.Quan el jove va retornar el seu préstec, el ric senyor va voler saber com haviaaconseguit tants diners, i el jove li va explicar la història de les sandàlies de fustamàgiques, que feien brollar diners del no-res. El senyor va insistir moltíssim enquè les hi prestés, alguna cosa al que el jove va accedir.Molt content, el senyor es va calçar les sandàlies i es va dirigir a lhabitaciócontigua. Des daquesta habitació va començar a sentir-se lincessant soroll de lescaigudes, "pataplam, pataplam", acompanyat del so de les monedes, "cling, cling".Però al cap dun temps, ja només se sentia aquest últim so. El jove, estranyat, vatreure el cap per veure què succeïa. Allí, assegut, a la part alta duna enormemuntanya de diners, estava el ric senyor convertit en un bebè, en càstig alavarícia dhaver ensopegat massa vegades.
  • 16. La fada i el llenyataire ~ Conte de Corea del Sud ~Hi havia una vegada un llenyataire molt amable que vivia a les muntanyes dunpoble perdut de Corea del Sud. Un dia, un cérvol es va apropar a ell mentre tallavallenya. El cérvol va demanar a lhome que locultés dels caçadors. Aquest el vaajudar encantat, i el cérvol va poder salvar-se. I per això el cérvol, que se sentia endeute amb el llenyataire, va dir:- Si vas al bosc que samaga en aquella vessant dallà- va dir mentre assenyalavaamb el cap cap al que semblava linfinit- trobaràs a una bonica fada, doncs lesfades es banyen tots els dies en aquests rius. Si agafes la seva túnica, la fada noserà capaç de tornar al cel. Llavors, casat amb ella. Però atenció, no has deretornar-li la túnica fins que tinguis tres fills amb ella. És sabut per tots que sitens tres fills amb un fada, mai més pod rà tornar al cel.- i de sobte el cérvol vadesaparèixer dentre les muntanyes.Aquella nit, el llenyataire va robar la túnica a la fada. Uns minuts més tard, totesles fades van volar cap al cel excepte una, aquella que havia perdut la seva túnica.El llenyataire li va dir que només li retornaria si tenia tres fills amb ell.Van tornar al poble, es van casar i van tenir dos fills. Un dia la fada va trencar aplorar, i li va pregar al seu marit que li retornés la seva desgastada túnica.Lhome, trist per veure-la plorar, li retornà. Llavors, la fada va tornar cap al celamb els seus dos fills als braços, i el llenyataire es va quedar estupefacte mentremirava com sallunyaven.Un dia, com lhome trobava a faltar a la seva família, li va explicar la seva històriaal seu amic el cérvol, i aquest li va dir:- No et preocupis, pots escalar la muntanya de nou. Darrere del bosc trobaràs ungran cullerot. Ningú ho sap, però si thi puges, et portarà cap al cel. Així podràsveure a la teva família.
  • 17. I així va ser durant quatre dies, fins que el llenyataire li va dir a la seva dona quevolia veure a la seva mare. Ella llavors va contestar que podia baixar al poblemuntant en el seu cavall alat Pegàs, però que no havia de separar-se ni baixardell. Lendemà, el llenyataire va muntar al cavall i van baixar fins al poble. Allí vatrobar a la seva mare, i estava molt feliç. La seva mare, en veure-ho tan esgotat, liva donar un bol de llegums perquè mengés alguna cosa. Per menjar millor, elllenyataire va desmuntar al cavall, i aquest espantat va sortir volant cap al celsense lhome, que li cridava: “Sisplau, tho prego, no ten vagis! Torna!” Però elcavall mai més va tornar a buscar-lo, ni la seva dona, ni els seus fills.Quan un dia va parlar amb el seu amic el cérvol, aquest li va dir:- Amic meu, ets molt amable, però el teu pecat ha estat no valorar el que tens. Hasdesitjat tenir-ho tot, ho has pres per la força, i després thas arriscat a perdre-ho.Tot allò que saconsegueix per la força i per egoisme, té un final tan trist comaquest.No és bó prendre les coses per la força sense tenir en compte els sentimentsdels altres, perquè després pot ser que el mal que projectes torni a tu com alliçó. El protagonista del conte ho sap prou bé, i no vol que li passi el mateixa ningú més.
  • 18. Hailibu, el caçador ~ Conte mongol ~Temps enrere va viure un homeanomenat Hailibu, socupava de la caça itots li deien "Hailibu, el caçador". Sempreestava disposat a ajudar els altres, maigaudia sol de les coses que caçava sinóque les repartia, per la qual cosa shaviaguanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de lamuntanya, va veure entre lespessor del bosc una serp blanca que dormiaenrotllada sota un arbre. Lhome va donar una volta per no despertar-la.Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i vatornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: socors!, ¡Socors! Hailibuva apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya.Lau va perdre a la serp i va fugir.- Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. - Li va dir el caçador el rèptil.Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre elsarbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al diasegüent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps queenvoltaven a la serp blanca van sortir a rebrel. Sorprès, estava pensant en fer unavolta quan la serp blanca li va dir:- Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sócla filla del rei drac. Ahirem vas salvar la vida i avui els meus pares mhan ordenat que tacompanyi a casa,on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà - va continuar - noacceptis res del que tofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que elmeu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots elsidiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no hopodràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertiràen una pedra.Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred.Quan van arribar prop duna cova la serp va dir:
  • 19. - Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir ambamabilitat:- Has salvat la meva estimada filla i tho agraeixo sincerament. En aquesta cova esguarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure quela cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.- No tagraden cap daquests tresors? - Va preguntar el vell drac.- Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenenutilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-mealguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopirla pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu .Després que el caçador es vaacomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li varecomanar repetides vegades:- Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no potsexplicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No toblidis daixòper res del món.Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre elllenguatge dels ocells i les bèsties i daquesta manera saber quins animals hihavia a laltre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que undia va escoltar que uns ocells deien:- Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i laigua ho inundaràtot. Qui sap quants animals moriran!
  • 20. Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornarimmediatament i va anunciar a tothom:- Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible,altres, que Hailibu shavia tornat boig.- ¿Per què ningú em creu? - Va preguntar Hailibu plorant.- Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians - i això ho sabem tots. Però aradius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.Hailibu va pensar: "Saproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix ipermetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar elsaltres”.Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera lautilitzava per caçar, la manera com shavia assabentat de la catàstrofe i finalmentel perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateixtemps que parlava Hailibu sanava transformant i poc a poc es va anar fent pedra.Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors elsnúvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. Ala matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolarla terra i la muntanya es va ensorrar mentre laigua fluïa a borbollons.- Si Hailibu no shagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! - Vaexclamar el poble emocionat.Més tard, van buscar la pedra en què shavia convertit Hailibu i la van col·locar alcim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessinlheroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avuien dia hi ha un lloc que es diu "La pedra Hailibu".
  • 21. L’encantador de serps ~ Conte de l’Índia ~A les afores d’un poblet de l’Índia, vivia un encantador de serps amb la seva dona.Cada matí, l’encantador baixava al poble a treballar, agafava la seva catifa,l’instrument per encantar la cobra i s’asseia a un racó del mercat.Aquest encantador, no era un encantador qualsevol. Enlloc de portar una flauta,portava un instrument de corda. Aquest instrument era tradicional de l’Índia itenia un so diví que encantava fins i tot a les persones que passejaven pel mercat.L’havia fabricat ell mateix amb fusta de teca i una carbassa. I l’hi havia posat 26cordes que en tocar-les, produïen una cascada de notes brillants. Es tractava delsitar.Quan tocava el sitar, la seva cobra aixecava el cap i ballava al ritme dels acordsque feia l’encantador. Tothom es quedava meravellat i li donaven propina.Però un dia que havia fet un bon salari, quan va decidir marxar a casa, no s’adonàque tres lladres l’estaven seguint per robar-li els diners.L’encantador arribà a casa i li ensenyà a la seva dona tots els seus guanys, totdient: “Ho guardaré tot a les golfes”. Agafà la cobra i els diners i ho guardà en doscofres diferents. Els lladres estaven vigilant i ho van sentir tot.L’encantador i la seva dona van anar a dormir, i els lladres van entrar a les golfes.Van agafar el primer cofre que van trobar i van sortir corrents al carrer.En el moment d’obrir-lo per repartir-se els diners, va arribar la gran sorpresa...S’havien equivocat de cofre! La cobra va sortir tota furiosa perquè l’haviendespertat i els lladres morts de por, van sortir corrents.El dia següent, l’encantador pujà a les golfes a cercar la serp per començar unanova jornada, però només va trobar un cofre. I va exclamar: “M’han robat elsdiners!”, però en aixecar la tapa va veure que els lladres s’havien equivocat decofre.L’encantador, sortí fora de casa, desplegà la seva catifa, es va seure i començà atocar el sitar.Amb l’energia que transmetia l’instrument, al cap d’uns minuts, la serp es vaapropar fent zig-zag. La va recollir i se l’emportà amb ell cap al mercat, percomençar un nou dia. I dels lladres no se’n va tornar a saber res més.
  • 22. Amics units ~ Conte de l’Índia ~Aquest conte de lÍndia explica la història de quatre amics molt diferents -un ratolí, un corb, un cérvol, i una tortuga- però amb una cosa en comú: elrespecte a la veritable amistatAquesta història de lÍndia sexplica als nens de la regió de Panchatantra imostra com aquests animals, que en principi haurien de ser enemics,sajudaven entre ells per a lluitar contra el seu pitjor enemic -el caçador-.Hi havia una vegada quatre amics molt diferents -un ratolí, un corb, un cérvol, iuna tortuga- que vivien al bosc. Encara que eren molt diferents, eren molt amics itots sajudaven entre ells quan ho necessitaven.Un bon dia, el ratolí, el corb i el cérvol estaven parlant tranquil·lament sota unarbre quan de cop i volta van escoltar un crit. Era el seu amic, la tortuga! I estavaatrapada a la xarxa dun caçador."Uh oh!" "Uh oh!" -va exclamar el cérvol amb temor, "què fem ara?" , va preguntaramb preocupació."No et desesperis", va dir el ratolí, "tinc un pla". I va explicar a tots els seus amicsel seu pla per a salvar del caçador al seu amic tortuga. A tots els amics els vasemblar genial el pla i ràpidament es van posar en marxa.Primer, el cérvol va córrer cap al caçador, que mirava la tortuga atrapada a laxarxa. Molt ràpid, sense que sadonés, el cérvol es va estirar enmig del bosc, comsi estigués mort. Llavors, el corb, va baixar a tota velocitat i va fer veure quepicotejava el cérvol. El caçador es va acostar encuriosit a veure que passava, peròel corb movia molt les ales i no li deixava veure res. Quan el caçador va poderveure el que hi havia va exclamar:"Quina sort! Aquí hi ha un cérvol, tot per mi".Llavors es va dirigir al cérvol per a recollir-lo, dur-lo a casa seva i menjar-lo persopar. Però el corb no lhi va posar fàcil i no parava de batre les ales per a fer mésdifícil el treball del caçador.
  • 23. En aquest moment, molt sigilosament, el ratolí es va acostar a la tortuga, queseguia atrapada a la xarxa i va començar a mastegar les cordes per a salvar al seuamic. Així la tortuga va aconseguir escapar amb el seu amic el ratolí mentre elcaçador estava distret mirant el cérvol. Quan el corb es va adonar que la tortugaja era lliure es va anar volant i el cérvol es va aixecar i va córrer. El caçador es vaquedar atònit i va decidir tornar a veure a la tortuga, però la tortuga shaviaescapat!"Si jo no hagués estat tan avariciós", va pensar.Llavors els quatre amics es van reunir de nou sota larbre, i no van poder parar deriure recordant com van enganyar al caçador entre tots, gràcies al poder i labondat de lamistat.

×