Nietzsche. La genealogia de la moral

1,409 views
1,306 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
1,409
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
6
Actions
Shares
0
Downloads
19
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Nietzsche. La genealogia de la moral

  1. 1. LA GENEALOGIA DE LA MORAL (I i II dissertació) TREBALL OBLIGATORI D’Hª DE LA FILOSOFIA ALUMNE: Víctor Rodríguez Malras PROFESSOR: Raimon Pàez Blanch 14/03/2011
  2. 2. 1. INTRODUCCIÓ Nietzsche i la seva obra desperten passió i rebuig alhora. La seva nova perspectiva quedestapa grans veritats és apreciable fins al punt que irrita i incomoda al lector. A La genealogiade la moral (1887), l’autor el que intenta és que nosaltres mateixos ens coneguem millor (defet, comença amb aquestes paraules: “Nosaltres que som coneixedors no ens coneixem, no ensconeixem nosaltres mateixos”). Segons ell, això ho aconseguirem analitzant amb profunditat iamb seriositat allò que ningú mai abans ha gosat. Com bé indica el títol, el llibre és la història,la genealogia de la nostra moral i els seus valors; però, en realitat va més enllà del seu origen idesenvolupament: el que pretén Nietzsche és trobar el vertader valor de la moral i dels seusvalors, com també la seva jerarquia i qüestionar tot el sistema moral creat fins ara. En aquest treball, concretament, només es tracten dues de les tres dissertacions que vaexposar en la seva obra: la primera, descrita per Nietzsche com <<la psicologia delcristianisme>> , i la segona, que ell anomenà <<la psicologia de la consciència>>. 2
  3. 3. 2. RESUM Fer un resum d’una obra de Nietzsche és una tasca complexa, ja que treballaprofundament tots els conceptes tractats, a més de fer simples pinzellades d’altres conceptesque no formen part intrínseca de la seva recerca principal. No obstant això, dividirem el nostreresum en dues parts, que correspondran als dos tractats. <<La psicologia del cristianisme>> comença amb la crítica a l’obra dels filòsofs anglesos,que van fer una teoria de l’origen del concepte bo errònia. Segons Nietzsche és la dominació,la imposició dels “bons” (noblesa, poderosos) sobre uns de categoria més baixa (vulgars,plebeus), l’origen de la contraposició entre allò “bo” i allò “dolent”. Aquesta afirmació esdemostra en l’estudi etimològic del terme “bo”, que es desenvolupà a partir del terme“noble”, “distingit”, en totes les llengües. La funció d’aquests mots era distingir entre l’homearistocràtic, que tenia poder, i l’home vulgar. Quan l’aristocràcia decau és el terme quedesigna la noblesa psíquica. Nietzsche atribueix la inversió dels valors aristocràtics als jueus, com també, però ambmenys mesura, als grecs a partir de Sòcrates. Els descriu com el poble sacerdotal que començala revolta dels esclaus (pel que fa a la moral). En aquesta moral dels esclaus és el ressentimentel creador dels valors, juntament amb l’odi i el sentiment de venjança. Per tant, necessita delnoble (el pervers) per a reafirmar-se. L’impacte de l’odi reprimit és brutal, ja que el conceptede pervers en l’home esclau és l’origen de la concepció de la seva moral i és a partir del qualque crea un concepte contraposat (bo), que acaba sent ell mateix. Nietzsche els titlla de falsificadors pel fet que disfressen els seus ideals venjatius de bonesparaules. Al capdavall, aquests febles volen ser els forts en el seu “reialme de Déu”. El seuconsol és el “judici final” i la “fe”, l’“amor” i l’“esperança” els fan suportar l’espera; però mésque l’“amor”, és l’odi el seu creador. Per poder afirmar-ho, Nietzsche cita a Tomàs d’Aquino i aTertul·lià, pares de la filosofia cristiana. Separa així la contraposició de “bo” i “dolent” enfrontla de “bo” i “pervers”, i declara aquesta última com a clara vencedora al llarg de la història. Finalment, fa a una crida a tothom perquè es reflexioni sobre la temàtica, perquè esformulin preguntes profundes, inimaginables fins ara, com: <<Quin valor té aquesta o aquellataula que estableix allò que és bo, aquesta o aquella “moral”?>> 3
  4. 4. <<La psicologia de la consciència>> comença amb la recerca de què és la consciència.Sembla ser que aquesta neix de la creença d’una “llibertat”, d’una responsabilitat de l’individusobirà. Aquest posseeix la seva pròpia voluntat, així doncs, pot prometre i és per això que téresponsabilitat. Tanmateix, aquest individu és fruit de la societat i la seva moralitat delscostums, d’un individu computable que pensa en el futur com a present, d’una manera causal,que té la facultat de la memòria de la voluntat, fet actiu de no alliberament del passat enfronta la capacitat d’oblit. La memòria, per tant, és la base de la moral. A partir d’aquí es parla del sentiment deculpa, que neix de les relacions entre creditor i deutor, del fet de tenir un deute. És en aquestarelació de contracte on es promet, on s’usa la memòria. El deutor (el que promet), per tal degarantir la seva promesa, s’ho imposa a la seva consciència com un deure i empenyora allò queencara “posseeix”. Però la compensació real del creditor és el sentiment de benestar, el detenir poder sobre l’altre. Aquest té el dret de crueltat que usa mitjançant el càstig. Es relacionaaixí culpa amb sofrença. En un principi el fet de fer patir era un gaudi, però mica en mica ha anat apareixent lavergonya de l’home enfront de l’home. Llavors, fou possible ocular la sofrença gràcies als déusi semidéus que justificaven el “mal”. Aquests déus eren espectadors dels festivals cruels, de lalluita moral (en el cas de l’Antiga Grècia això es veu clarament). A més, l’home es convertí enl’“animal avaluador per excel·lència”, ja que amb la relació entre creditor i deutor, amb lacompra i venda, es començà a mesurar un persona amb una altra, convertint-se així en unanimal que valora i mesura. Aquesta relació de contracte també es troba a gran escala en la comunitat social, sentl’individu el deutor que s’aprofita dels avantatges que li ofereix el viure en societat. En lacomunitat primitiva, com a creditora que és, castiga a l’infractor lliurant-lo a la condiciósalvatge. Però quan el poder de la comunitat augmenta li interessa més protegir a l’infractorde la ira i la venjança dels perjudicats, per tal d’evitar l’expansió del mal, trobant per contraequivalents: considerant qualsevol delicte pagable. Nietzsche acusa al ressentiment de santificar la venjança anomenant-la justícia. Creu,seguint aquest raonament, que l’home del ressentiment es troba més lluny de la justícia i és elcreador de la mala consciència. El dret és el mitjà pel qual s’intenten eliminar els efectes delressentiment, i això li interessa a l’home que domina, que posseeix. Per tant, ell és el queimplanta la llei, que dictamina allò que està permès (just) i allò que està prohibit (injust),aconseguint despersonalitzar l’acte avaluat, apartant el sentiment dels perjudicats delperjudici causat, per tal d’evitar el efectes de la venjança. Veiem clarament, doncs, que la 4
  5. 5. justícia i la injustícia són conceptes que neixen a partir de la llei, no a l’inrevés. Acaba definintla justícia com un estat d’excepció de la voluntat natural de vida de l’home que tendeix alpoder i alerta que qualsevol model igualitari és un principi hostil a la vida. Finalment passa a parlar de la mala consciència. Aquesta s’originà quan l’home esdevinguéanimal social (en societat), quan tots els seu instints foren desvalorats. Fins aleshores s’haviaguiat pels instints, que foren “substituïts” pel pensament, per la consciència. Com que enaquest context els instints no podien complir la seva voluntat, era necessari descarregar-los“cap endins” i no pas “cap enfora” (procés que anomena Nietzche interiorització de l’home).Com a conseqüència del nou context social i de la lluita interna neix la sofrença de l’home “perl’home”. Amb la creació, alhora, d’una ànima i d’un món interior més ampli, l’home creuocupar un lloc important dins el món, creant-se així una esperança ja que l’home s’entén coma camí o mitjà. El concepte de déu neix de la temença en els avantpassats, creant-se una consciència detenir un deute. Per tant, la decadència de la fe en Déu és la decadència de la consciència deculpa. Així doncs, Nietzsche anuncia que possiblement l’ateisme sigui el que ell anomena“segona innocència” (absència de culpa). Segons diuen el Déu cristià se sacrificà per amorenvers el seu deutor, cosa que Nietzsche troba absurda per anar en contra del principi de larelació de contracta, tot i que demostra el sentiment de culpa i martiri que sent la humanitat.L’home el que ha fet és protegir-se del seu automartiri a través de la religió. Nietzsche veuque, per contra, en el politeisme grec la concepció de déu és la inversa del Déu cristià, doncs,la bèstia se sentia divinitzada en l’home i, més aviat, els déus allunyaven la mala consciènciadels homes per tal que continuessin gaudint de la seva llibertat. Nietzsche conclou tot demanant una “revolució, un canvi: que ens despertem, que ensallunyem de la falsa realitat, que ens allunyem del costum...” Anuncia l’home del futur coml’home que s’alliberarà dels ideals que no han hagut de néixer. 5
  6. 6. 3. IDEESAra sento per primera vegada allò que ja deien tan sovint: <<Nosaltres, els bons, nosaltres somels justos>>. Allò que exigeixen no ho anomenen rescabalament, sinó <<el triomf de lajustícia>>. Allò que odien no és el seu enemic, no. Ells odien la <<injustícia>>, l’<<ateisme>>.Allò que creuen i esperen no és l’esperança de la venjança, l’embriaguesa de la venjança dolça,sinó la victòria de Déu, la victòria del Déu just sobre els ateus. Número 14 de la 1a dissertació (pàg. 115)En tot cas, damunt la porta del paradís cristià i de la seva <<benaurança eterna>> hi escauriamillor i amb més dret aquesta altra inscripció: <<A mi també em creà l’odi etern>> Número 15 de la 1a dissertació (pàg. 116) Segons Nietzsche, jueus i cristians s’han dedicat a adornar de bones paraules, de paraulesfalses unes intencions, uns conceptes, que semblen impossibles de connectar. Doncs, hanjugat amb el llenguatge, els descriu com uns falsificadors. Si busquem entre els orígens de la moral judeo-cristiana, trobem que certament (tot i quesigui decepcionant) es basa en aquesta moral de l’esclau, de l’home ressentit que s’aixecacontra el poderós; el que vol, tanmateix, és posseir el poder després de la “victòria de Déu”. Ladiferència és que l’odi i el sentiment de venjança són els que desenvolupen aquesta voluntatde poder. Actuarà, doncs, amb més “justícia” l’home del ressentiment? Com pot anomenar“amor” a allò que en veritat és efecte i conseqüència de l’odi? El fet és dramàtic, però clar: enshan venut la moto! (com dirien alguns). La reflexió és necessària, al cap i a la fi, la nostra moralté els ciments en aquest sistema de valors. Tanmateix, no sembla que ningú ho percati, jo finsfa poc, n’era desconeixedor. El cert i trist és que ja ho deien les pròpies paraules de Tomàsd’Aquino (que Nietzsche ens fa recordar): Els benaventurats veuran al reialme celestial lespenes dels condemnats, per tal que els satisfaci més llur benaurança. Sembla mentida com ha viscut enganyada la humanitat, com ens enganyem nosaltresmateixos. No és res més que la mostra de la nostra hipocresia: no sabem ni el que ens diuen, niel que diem. Ens horroritza el missatge de Nietzsche que diu que un model igualitari va encontra del principi natural de la vida; però no pas quan prediquen una benaurança d’algunsbasada en l’infern dels altres. 6
  7. 7. Aquesta mena d’home necessita la fe en el <<subjecte>> indiferent, capaç d’elegir lliurement,en virtut d’un instint d’autoconservació, d’autoafirmació, en el qual qualsevol mentida intentasantificar-se. El subjecte (l’ànima) ha estat potser per això el dogma millor que ha existit a laterra , ja que a la quantitat enorme dels mortals, als febles i als oprimits de tota mena , feiapossible aquell sublim autoengany que consisteix a interpretar la mateixa feblesa com llibertati llur manera de ser concreta i determinada com un mèrit i un guany. Número 13 de la 1a dissertació (pàg. 112)Tots els instints que no descarreguen llur excitació cap enfora es giren cap endins. Això és elque jo anomeno la interiorització de l’home: mitjançant aquest fenomen comença adesenvolupar-se en l’home allò que més tard s’anomena la seva <<ànima>>. Tot el móninterior, primitivament subtil, com barrat entre dues pells, anà separant-se i eixamplant-se,aconseguí pregonesa, amplària, alçada, a mesura que era aturat el descarregament de l’homecap enfora. Número 16 de la 2a dissertació (pàg. 172) Sembla doncs que per Nietzsche l’“ànima” és un concepte artificial creat per l’homeinconscientment. L’home primitiu, l’home salvatge té un espai interior molt més reduït similara un animal: sent, percep, té instints; però és quan està en societat que s’inicia lainteriorització de l’home. És llavors quan es crea un món interior prou ampli com per tenir unpensament, una consciència i prescindir així dels instints, o més ben dit, és aquesta la sortidaque li queda quan els instints queden en segon pla. Per contra, també neix la mala consciència,fruit de la resignació de no poder descarregar els instints cap enfora. Tot aquest entramat és elque origina la noció d’“ànima”, la importància que adquireix, la utilitat que té en l’home socialcomporta a associar-la com a una entitat independent. Ha servit com autoengany, ja que la feen ella comporta alhora la fe o la creença en la llibertat. No podem qüestionar però l’existènciad’aquesta entitat? De fet, ens està descrivint que la creença en ella és un simple procés que, més tard, passaa ser una necessitat. Paradoxalment, fa creure a l’home que és lliure, però ho és? Nietzsche hoqüestiona i Spinoza també: S’anomena “lliure” aquella cosa que existeix només per necessitatde la seva naturalesa i que es determina a actuar per ella sola; “necessària”, en canvi, o mésaviat “obligada”, la que és determinada per una altra cosa a existir i a operar, amb una raócerta i determinada. 7
  8. 8. Sembla ser que la llibertat, igual que l’“ànima” són nocions necessàries, producte d’unsprocessos mentals, creacions humanes. Són, segurament, dues nocions molt arrelades en lament humana, que fan que l’home no se senti determinat, una mentida que genera unamàxima necessària perquè la vida tingui sentit.4. IDEA I ACTUAL ITATPer tal de poder bastir un santuari, cal que sigui destruït un santuari: aquesta és la llei [...]D’altra banda, com tothom ens demostra la seva complaença i el seu afecte, així que procedimigual que tothom i ens <<deixem dur>> igual que tothom...! Número 24 de la 3a dissertació (pàg. 190) Nietzsche a la seva obra fa una crida al canvi de valors, definint com a necessària larevaloració del valor de la moral i dels seus valors. Per tal de construir un sistema de valorsnous, a priori s’ha de desmuntar, de sortir del laberint de l’anterior. Això és el que ell pretén.Anuncia, a més, que per aconseguir-ho s’ha de nedar a contracorrent, es necessiten homes“diferents” per aquesta tasca que va en contra dels costums. Li encomana la tasca a l’home delfutur. Tanmateix, Nietzsche el que sí que aconsegueix és despertar la consciència(mal)acostumada del lector. Per tant, el seu propòsit s’acompleix a mitges, ja que aconsegueixque aquest reflexioni, sense arribar a cap conclusió, però almenys és conscient de la naturalesade la moral. Però és impossible el canvi que exigeix Nietzsche, ja que com a creació de l’homesocial que és, un sol individu no pot crear per si sol un sistema. Costa d’imaginar-se un homeamb els valors invertits, o sense mala consciència; al cap i a la fi, en un cert moment va existir,però l’evolució històrica no ho ha volgut així. És l’individu actual l’ésser que Nietzsche predeia? No. S’apropa més? No ho sabem. Éspossible que sí, ja que, en el cas de la societat europea (en el seu conjunt), hem vist com micaen mica ha anat separant-se de la religió, de Déu. El que sí que sembla que s’hagi implantatamb més o menys impacte és la consciència del fet que la moral és un producte humà i que,per tant, el seu caràcter imperatiu ha minvat, com a conseqüència per exemple del contrast iels xocs culturals que el nostre món globalitzat produeix. És clar que els nostres valors han canviat des de l’època de Nietzsche, d’això no n’hi ha capdubte, però potser d’una manera més accelerada del que la història està acostumada. Si elnostre món canvia constantment d’una manera vertiginosa, si afirmem que hem avançat en 8
  9. 9. pocs anys més del que ha avançat la humanitat en segles hem d’afirmar que la moral també,ella ens acompanya en aquest canvi. Actualment, doncs, trobem diferents obres de diferents autors que tracten qüestionsaxiològiques, però no com a fets estàtics, sinó com a dinàmics, com a fets on els protagonistessom nosaltres: els éssers humans. A tot això, hem de donar les gràcies a disciplines (bastantrecents) com la psicologia, la sociologia i l’antropologia, que han desenvolupat el queNietzsche va destapar i iniciar. 9
  10. 10. 5. VALORACIÓ I CONCLUSIONS A Nietzsche se li ha d’atribuir, si més no, el mèrit d’innovar i d’innovar amb sinceritat,d’una manera peculiar, provocativa, sense pèls a la llengua. D’entre conceptes erronis, malinterpretats o fonamentats, que possiblement trobem en la seva obra, destaquen veritats maiabans formulades, mentides erròniament interpretades com a veritats. Tot i ser la seva pròpiainterpretació, el raonament d’algun dels seus arguments és evident. Tanmateix, intentadistanciar-se de qualsevol condicionament i ho fa d’una manera brillant, tractant allòintocable, en contra dels costums. És una ment admirable, capaç de nedar contracorrent i en la seva empresa no desviar-se,deixant a cada mot una reflexió, duent a terme un raonament en si mateix no contradictori,fent-se més enemics que no pas amics, i no pas per intentar amagar-se, sinó per mostrar-se talcom és ell, tal com ell pensa. Crec que m’he perdut molts cops entre les seves paraules, que no he sigut capaç de copsartot el que em volia dir, que no he sabut entendre el seu missatge en la seva plenitud. Una lectura feixuga que et fa parar a cada racó per reflexionar i agafar aire, per tal dedigerir millor el següent enunciat. No me’n vaig amb les mans buides, tot al contrari: la reflexióm’ha envaït durant la lectura, fins a tal punt que aquestes línies no ho poden copsar. Conclocamb l’esperança que en futur pròxim, a l’obrir novament el llibre, estigui més capacitat per agaudir encara més de la seva genialitat. 10
  11. 11. 6. BIBLIOGRAFIANIETZSCHE, Friedrich. La genealogia de la moral. Barcelona: Edicions 62, 2010. 332 p.(Educació 62; 58)WARBURTON, Nigel. Resumen y crítica de <<La genealogía de la moral>>.<http://www.alcoberro.info/pdf/nietzsche16.pdf>BUENO MATOS, J. M.; MARTÍ ORRIOLS, X. Història de la filosofia. Barcelona: Vicens Vives,2009. 327 p. 11

×