M. Alberte, J. C. Moreno i S. Senz (27/10/2012): «Les llengües (i el castellà) en la Catalunya independent. Document de treball»
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

M. Alberte, J. C. Moreno i S. Senz (27/10/2012): «Les llengües (i el castellà) en la Catalunya independent. Document de treball»

on

  • 1,085 views

En el marc polític d'una Catalunya independent, la gestió de totes les llengües que es parlen a Catalunya passarà a ser competència exclusiva del seu Govern. Cal, doncs, adonar-nos que, si actuem ...

En el marc polític d'una Catalunya independent, la gestió de totes les llengües que es parlen a Catalunya passarà a ser competència exclusiva del seu Govern. Cal, doncs, adonar-nos que, si actuem com a Estat que serem, no podem de cap manera limitar-nos a reproduir allò que coneixem, el bi o trilingüisme al qual estem obligats com a comunitat autònoma subordinada a un Estat i a una determinada identitat d'Estat: la de la nació espanyola, que no és pas la nostra. Si hem de fer un nou país, fem-lo d'acord amb el nostre propi tarannà i la nostra pròpia realitat. Un cop assumim que som un Estat i no una comunitat autònoma, que hem de gestionar un grau important de diversitat amb nous recursos i nous conceptes a l'abast, i que per fer-ho tenim plens poder i un ampli camp d'actuació, caldrà plantejar-se quin model de política lingüística vol aplicar l'Administració del nou Estat (tot esmerçant-se en trobar solucions innovadores, si cal), com s'haurà de concretar, i quin tracte i atenció han de rebre cadascuna de les llengües amb presència social duradora en el territori.
Pel que fa a la llengua castellana, abans i tot de parlar del l'estatus jurídic que gaudrià a Catalunya, caldria reconceptualitzar-la, i despullar-la d'alguns dels elements que han fet que esdevingui una llengua temuda a casa nostra. Al nostre parer, si el castellà ha estat històricament una llengua d'imposició legal a Catalunya, ha de deixar de ser-ho. Si l'espanyolisme i el panhispanisme s'hi han referit emprant un discurs de grandesa, de superioritat i de conquesta, cal abandonar la retòrica supremacista. Si el castellà sempre ha estat una llengua expansiva, cal promoure la comprensió de les conseqüències que això té en la diversitat i estendre entre la seva comunitat de parlants l'actitud generosa que molts ja demostren, disposada a cedir espais. El castellà té, ara com ara, valors que ningú a Catalunya nega i que per si sols en garantiran la presència al nou Estat: la seva extensió demogràfica al món, el seu estatus en molts estats i organitzacions regionals i internacionals, la seva riquesa sociocultural i el seu potencial econòmic. Atès això, caldria atènyer a la república catalana una comprensió més àmplia del castellà, de l'espanyol, no restringida als models que provenen d'Espanya. La riquesa i les oportunitats que el castellà ofereix a Catalunya assoleixen la seva veritable dimensió si s'entén com una llengua sobretot americana. El nostre grup de treball proposa a la societat catalana, al món polític i als gestors lingüístics perseguir aquesta fita, amb l'objectiu de construir una nova i ampliada cultura del castellà a Catalunya.

Statistics

Views

Total Views
1,085
Views on SlideShare
1,055
Embed Views
30

Actions

Likes
1
Downloads
25
Comments
0

1 Embed 30

https://twitter.com 30

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

CC Attribution-NonCommercial-NoDerivs LicenseCC Attribution-NonCommercial-NoDerivs LicenseCC Attribution-NonCommercial-NoDerivs License

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

M. Alberte, J. C. Moreno i S. Senz (27/10/2012): «Les llengües (i el castellà) en la Catalunya independent. Document de treball» M. Alberte, J. C. Moreno i S. Senz (27/10/2012): «Les llengües (i el castellà) en la Catalunya independent. Document de treball» Document Transcript

  • GRUP DE TREBALL SOBRE LA GESTIÓ DEL CASTELLÀ EN EL MARC D'UNA CATALUNYA INDEPENDENT* Les llengües (i el castellà) en la Catalunya independent. Document de treball (27/10/2012) Raons de ser d'un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent 1. En el marc polític d'un Estat català, la gestió de totes les llengües que es parlen a Catalunya passarà a ser competència exclusiva del seu Govern. 2. A l'hora de dissenyar la política lingüística de Catalunya, cal que els nostres responsables polítics prenguin consciència que, si bé el nostre marc social haurà variat probablement molt poc, el marc polític serà, pel que fa a la gestió lingüística, molt diferent: – En un estat propi, les administracions de Catalunya i de la Vall d'Aran tindran competències per a gestionar no només el català i l'aranès, sinó totes les llengües que es parlin de manera estable al país (ara com ara, prop de tres-centes). – La o les polítiques lingüístiques que s'hauran de desenvolupar seran molt més complexes i d'un abast tan ampli com ho és tota política lingüística d'Estat, que afecta a polítiques exteriors i interiors de qualsevol camp relacionat amb el Govern i l'Administració. A banda d'establir l'estatus polític de les llengües i si cal d'estandarditzar-les, la política lingüística implica intervenir en molts diversos aspectes de l'ensenyament, la cultura, l'economia, la indústria, la comunicació internacional, la comunicació ciutadana, els mitjans de comunicació, els serveis de l'Administració al ciutadà, la recerca + innovació + desenvolupament, els afers exteriors, etc. 3. Cal, doncs, adonar-nos que, si actuem com a Estat que serem, no podem de cap manera limitar- nos a reproduir allò que coneixem, el bi o trilingüisme al qual estem obligats com a comunitat autònoma subordinada a un Estat i a una determinada identitat d'Estat: la de la nació espanyola, que no és pas la nostra. Si hem de fer un nou país, fem-lo d'acord amb el nostre propi tarannà i la nostra pròpia realitat. 1
  • 4. Un cop assumim que som un Estat i no una comunitat autònoma, que hem de gestionar un grau important de diversitat amb nous recursos i nous conceptes a la mà, i que per fer-ho tenim plens poder i un ampli camp d'actuació, caldrà plantejar-se quin model de política lingüística vol aplicar l'Administració del nou Estat (tot esmerçant-se en trobar solucions innovadores, si cal), com s'haurà de concretar, i quin tracte i atenció han de rebre cadascuna de les llengües amb presència social duradora en el territori. 5. Al parer del nostre grup de treball, en el camí cap a la plena sobirania de Catalunya, és primordial que s'estableixi un debat on la ciutadania, les entitats civils, el món polític i aquells especialistes que poden oferir orientacions fonamentades, es plantegin quines són les seves prioritats pel que fa a l'espai atorgat a cadascuna de les llengües amb comunitats estables a Catalunya, i quin model de referència o quin model de nova planta respon de manera viable a aquestes prioritats. 6. Pel que fa a la llengua castellana (juntament amb el català, la principal llengua d'identitat i ús social), el nostre grup de treball vol posar a disposició del país els seus coneixements, anàlisis crítiques i reflexions sobre la manera com s'ha representat, instrumentalitzat i gestionat la llengua castellana fins ara principalment en i des d'Espanya, i comunicar a la societat les propostes alternatives de conceptualització i gestió d'aquesta llengua que considerem més adients i beneficioses per a tots els ciutadans d'una Catalunya que gaudeixi de plenes atribucions polítiques. 7. A fi i efecte d'eixamplar la nostra proposta, ens estem constituint en associació on hi tindran cabuda aportacions d'especialistes catalans i d'arreu del món que comparteixen els nostres objectius i el tarannà de les nostres propostes, i en farem una comunicació pública i conjunta. Principis, advertiments i propostes de gestió (particularment adreçades al castellà) PRINCIPIS 1. Partim de la base que el poble de Catalunya, independentment de la seva llengua d'origen, d'identitat o d'ús preferent, té una demostrada voluntat de manteniment i desenvolupament del que el seu marc estatutari ha considerat fins ara com a llengües pròpies (català i aranès-occità), i, en aquest sentit, que cap de les propostes que puguin sorgir del nostre grup (més endavant, associació) 2
  • no ha d'atemptar de cap manera contra aquesta voluntat. 2. Considerem, a més, que un marc de plena sobirania pot esdevenir una oportunitat única per garantir un futur de plena vitalitat a l'aranès i el català, donada la situació d'amenaça o desavantatge que ambdues llengües seguiran patint en altres territoris polítics. En aquest sentit, encoratgem a la ciutadania catalana i als seus representants polítics a donar prioritat absoluta a aquest objectiu en els drets, deures i garanties que s'atorguin als parlants de cada llengua. 3. Partim del principi d'equitat de les llengües, segons el qual cap llengua és, per les seves qualitats intrínseques, superior a les altres, i totes tenen, en circumstàncies idònies, el mateix potencial de desenvolupament. 4. Partim igualment de la convicció que, en el nostre model de societat occidental i democràtica, cal intervenir políticament per tal d'organitzar un entorn de diversitat lingüística i que, donada la situació de desavantatge del català i l'aranès i el desig de protegir-los i promoure'ls com a patrimoni propi, aquesta intervenció pot implicar certs graus de renúncia a determinats drets lingüístics (renúncies que poden fer-se progressivament) per part de diversos sectors de la ciutadania; particularment per part dels parlants de les llengües arribades de fora de Catalunya, com a conseqüència d'un important flux immigratori, i establertes en el país en divers grau d'extensió pel manteniment de la transmissió intergeneracional o també per una política d'imposició anterior al procés de secessió, que, d'altra banda, tenen plenament garantida la seva supervivència al món. Seria, per exemple, el cas de la comunitat castellanoparlant (que, val a dir, habitualment té també el català com a llengua segona). Entenem, però, que les renúncies que se'n facin han de ser conseqüència d'una decisió presa conscientment, després d'un procés de debat i reflexió, i ha d'estar guiada per la generositat i l'adhesió a la voluntat de mantenir el patrimoni lingüístic més fràgil i més clarament identificador de Catalunya, el català i l'aranès, la pervivència dels quals ha costat grans sacrificis a molta gent. 5. Som partidaris, doncs, d'un model de gestió de les llengües jerarquitzat, on no es produeixi competència entre comunitats lingüístiques per ocupar els mateixos espais. Altrament, hi ha una elevada probabilitat de litigi i conflicte, i l'experiència demostra que, en situacions de conflicte, la llengua que té al darrere un fort mercat lingüístic (és a dir, extensió demogràfica + valor sociocultural + valor econòmic) és la que desplaça l'altra. Així doncs, seria un error col·locar en igualtat de condicions tres llengües amb mercats internacionals tan dispars i capacitat de 3
  • competència tan desigual com el català, l'aranès i el castellà. El nostre desig és cercar una convivència harmònica i mútuament enriquidora entre les diverses llengües amb presència a l'Estat català, que defugi aquestes situacions de conflicte i amenaça. Quan pot ser gestionada íntegrament, la política lingüística és un camp amb un abast prou ampli perquè totes les llengües d'un territori trobin l'espai adequat que els permeti obtenir reconeixement i garanties d'ús, sense que hi hagi raons per al conflicte entre llurs comunitats de parlants, que, d'altra banda, no seran pas comunitats monolingües tancades. 6. Partint del principi que el mutu coneixement afavoreix actituds de respecte, som partidaris d'un model de gestió de les llengües que promogui el plurilingüisme i una consciència de la realitat cultural i lingüísticament diversa i dinàmica que ens envolta. 7. No obstant, considerem que per garantir una convivència de certa harmonia entre les diverses comunitats lingüístiques no n'hi ha prou d'atribuir espais i estatus legals diferenciats a cadascuna ni de promoure el mutu coneixement. Cal anar més enllà i desactivar les ideologies, estratègies i discursos habitualment lligats a les llengües expansives (com ara el castellà), que, al llarg del temps, han promogut polítiques de submissió, minorització o fins i tot d'anihilació de les llengües, cultures i identitats dels seus territoris d'expansió (en el cas de Catalunya, de les seves llengües pròpies). Pel que fa a la llengua castellana, la seva història de convivència amb el català i l'aranès ens demostra que, tant des de les posicions del nacionalisme espanyol com des de les del panhispanisme (versió post-imperial del nacionalisme espanyol), el castellà s'ha conceptualitzat i es conceptualitza com una llengua intrínsecament superior i més idònia que cap altra per convertir-se bé en la llengua única de l'Estat espanyol, bé (si tal fita no s'ha pogut assolir) en la llengua hegemònica («comuna») tant a Espanya com als antics territoris d'ultramar de l'antiga Monarquia Hispànica. Prenent com a referència el recorregut de les nacions americanes independents, cal prendre consciència que cap independència posarà els catalans (parlin la llengua que parlin) a recer d'aquesta tradicional conceptualització i instrumentalització supremacista, hegemonista i uniformadora del castellà, ni de les seves ofensives, amb prou capacitat per traspassar fronteres, com s'ha fet palès a l'Amèrica Llatina en el període post-colonial. I en aquest punt val la pena fer un petit apunt històric, del qual es podem extreure diverses lliçons útils. Si bé a Catalunya és prou conegut el contingut ideològic i les estratègies desenvolupades pel nacionalisme espanyol per tal de garantir l'hegemonia del castellà, no ho és tant la seva versió internacional: el panhispanisme. El panhispanisme (o hispanoamericanisme en la seva versió més 4
  • suau) no és més que el moviment i la ideologia pannacionalistes que sorgiren a Espanya entre mitjans i finals del segle XIX, amb l'objecte de, en un primer moment, restablir les relacions diplomàtiques i comercials entre Espanya i les seves antigues colònies americanes i, progressivament, de recuperar l'ascendent de l'antiga metròpoli sobre les noves nacions americanes, estatus que permetria a Espanya millorar les seves posicions en l'ordre mundial. Aquesta ideologia instrumentalitzà la «llengua espanyola» i el concepte d'hispanitat com a símbols centrals d'una pretesa comunitat espiritual transatlàntica que (segons es postulava) establia vincles permanents entre els seus parlants espanyols i americans. L'assumpció per part de les elits criolles llatinoamericanes d'aquest imaginari i de les seves realitzacions havia de permetre oferir al món la imatge d'un bloc unitari amb un fort ascendent del país matriu (la Mare Pàtria, Espanya). Internament, dins de la pròpia Espanya, el panhispanisme va reforçar les idees supremacistes lligades al castellà i el desig d'uniformar el país. En l'aspecte polític-lingüístic, una de les campanyes més precoces del moviment panhispanista va ser la creació d'una xarxa d'acadèmies llatinoamericanes majoritàriament subordinades a la Real Academia Española. Mitjançant aquesta estructura jeràrquica, la RAE (un organisme oficialitat l'any 1714, que des d'aleshores ha tingut un paper fonamental en les polítiques assimilacionistes i castellanitzadores de l'Estat espanyol), va mantenir en les seves mans la capacitat efectiva de desenvolupar el model oficial de llengua castellana/espanyola arreu del món, marginant-ne tradicionalment la majoria de variants lingüístiques espanyoles i totes les americanes. Modernament, el moviment panhispanista ha sofert una revifalla i una reconceptualització pensada per afavorir la trans-nacionalització de grans empreses espanyoles (i catalanes!) en Amèrica Llatina i per fer efectiu un bloc polític-cultural similar a la Commonwealth: la Comunidad Iberoamericana de Naciones, en competència amb altres integracions regionals (de diferent caire) desenvolupades en el si de l'Amèrica Llatina luso i hispanoparlant (ALBA, Mercosur, Unasur...), que alhora donés a Espanya un paper clau de pont entre la Unió Europea i Amèrica Llatina. Per aplanar l'arribada i acceptació en terres americanes d'aquestes forces econòmiques (que, en la pròpia Espanya, han rebut sovint el nom de «nova flota imperial») i revestir de bones intencions la política exterior espanyola per a Llatinoamèrica es va mobilitzar la Real Academia Española, l'única estructura política d'abast hispanoamericà que ha resistit el pas del temps i que ha mantingut vives les representacions del principal element simbòlic de l'imaginari panhispànic: la llengua castellana. Des d'inicis dels anys noranta, i independentment del color del partit en el Govern, la política lingüística i cultural espanyola per al castellà (la interior i l'exterior) és una política d'Estat, estretament lligada a les polítiques exteriors europea i americana, i al comerç i la imatge exterior d'Espanya (productes vinculats a la llengua, i creació d'una imatge-país, la Marca España, també fonamentada en la 5
  • llengua espanyola, que opaca altres realitat nacionals, lingüístiques i culturals de l'Estat). Prova d'això la tenim, per exemple, en el paper promotor del Manifiesto por la Lengua Común que molts acadèmics de l'Espanyola van tenir; o en la constitució, l'any 1993, de la Fundación pro RAE, destinada a millorar l'estat financer de la RAE i a potenciar-la com a pal de paller mundial de la planificació del castellà. En aquest moment de crisi econòmica i com a fruit del malestar per les polítiques econòmiques extractives practicades per Espanya en l'Amèrica Llatina, que inclouen l'explotació gairebé en exclusiva del rendiment econòmic de l’idioma espanyol (tecnologies de la llengua i la comunicació, ensenyament com a segona llengua o llengua estrangera, mitjans de comunicació, indústria editorial, etc.), s'estan produint atacs i expressions de rebuig a l'hegemonia d'Espanya en matèria de política lingüística i política cultural, especialment des d'Argentina, Brasil i Mèxic. Hores, d’ara, la RAE i les pràctiques empresarials i comercials espanyoles a l'Amèrica Llatina de les entitats que la co-financien es perceben o són interpretables en clau d'hegemonisme i espoliació, fins al punt que a països com l’Argentina hi ha grups emergents del món acadèmic, institucional i cultural que reclamen exercir la seva sobirania idiomàtica. En conseqüència, fem els següents: ADVERTIMENTS I PROPOSTES DE GESTIÓ DEL CASTELLÀ 1. Atès tot el que fins aquí hem exposat: ● Creiem que cal blindar legalment les llengües pròpies, i mantenir l'alerta davant les possibles andanades de l'espanyolisme (amb presència a Catalunya), que, com va fer a Amèrica, de nou instrumentalitzarà la llengua castellana i la seva comunitat de parlants per mantenir la seva influència dins de Catalunya. ● Recomanem al Govern de la Catalunya sobirana i a la societat catalana que restin amatents a tot intent d'Espanya d'ingerència en la gestió interior catalana (no només de les llengües), des d'una ideologia pan-nacionalista espanyola com la que hem descrit, que trobarà en l'unionisme català un agent efectiu. ● Considerem que a la Catalunya sobirana li convé establir relacions diplomàtiques i d'intercanvi amb Amèrica Llatina en clau ben diferent a com s'ha fet fins ara des d'una òptica espanyola, la qual cosa implica també fer atenció i donar valor a les seves diverses llengües, i, pel que fa al castellà, també a les seves identitats lingüístiques diferenciades. ● Donat el fet que, d'entre les llengües vingudes de fora del territori català, la llengua castellana és 6
  • la que té més ampli ús social, un historial més llarg de relació amb el català i l'aranès, més arrelament en l'estima dels ciutadans, i una evident utilitat en les relacions exteriors amb Amèrica Llatina i en el desenvolupament de certs sectors econòmics, creiem que és necessari que se'n promogui un encaix conseqüent en la gestió lingüística de la Catalunya independent; encaix que no exigeix en absolut donar un estatus d’oficialitat al castellà i que ha de tenir com a premissa no esdevenir mai una amenaça per a la vitalitat i el desenvolupament del català ni l'aranès. ● De fet, creiem que, per garantir l'ús normalitzat i preferent de les llengües pròpies de Catalunya, el castellà no ha d'esdevenir de cap manera oficial, com no ho ha de ser tampoc cap altra llengua d'immigració. En primer lloc, perquè, si el castellà deixa de tenir l’històric component d’imposició legal, tal vegada es podrà aconseguir que els catalano-parlants perdin la por al castellà com a llengua potencialment substitutòria del català (i encara més de l’aranès). En segon lloc, perquè, donada la conflictiva idea del terme oficialitat que el règim jurídic espanyol ha estès, l’estatus d’oficialitat per al castellà mantindria oberta la porta perquè l'unionisme i l'espanyolisme seguissin nodrint l’actual disputa d’espais públics al català, limitant-ne, per tant, la seva recuperació. En tercer lloc, perquè atorgar-li un estatus d'oficialitat suposaria menystenir totes les altres comunitats lingüístiques d'immigració establertes al país. I en darrer lloc, perquè la continuïtat del castellà quedarà prou garantida pels valors geoestratègic i de mercat que aquesta llengua ha adquirit com a fruit de la seva expansió. L’atenció de l’Administració als parlants de castellà que no tinguin prou competència en català o aranès pot quedar igualment garantida mitjançant un periode d’oficialitat transitòria i restringida. 2. En aquest sentit, proposem als representants del Parlament català i al futur Govern de la Catalunya sobirana: ● Que no accepti mai com a autoritat lingüística per al castellà una entitat forana, monopolística i històricament hostil al català i l'aranès com és la Real Academia Española. ● Que el castellà tingui una presència destacada en l'ensenyament públic, des del cicle inicial, oferint, però, a l'alumne una visió molt eixamplada de la seva diversitat. ● Que des de l'Administració i l'escola, es promogui l'acceptació entre la població de la idea que el castellà és, avui dia, un fet americà, atès que el 90 % dels castellanoparlants pertanyen a aquest continent econòmicament emergent, i es faci entendre que la gran diversitat d'aquesta llengua i la seva multiplicitat d'identitats, usos i mercats requereix: – transmetre, en el seu ensenyament públic, el seu grau de diversitat, 7
  • – i, assumint la tendència a una regulació pluricèntrica del castellà (de moment, no oficial però sí de facto), integrar en els diversos graus de l'ensenyament públic i encara més en les capacitacions professionals el coneixement progressiu dels diversos registres d'aquesta llengua i dels estàndards (internacional [que no és pas l'acadèmic] i regionals) d'ús més freqüent. ● Que, des de l'Administració, es promogui l'estudi de l'evolució del castellà en territori català (ara desenvolupat fonamentalment per especialistes catalans i alemanys), i el cultiu i coneixement de les seves formes privatives, per tal d'enriquir la llengua amb aportacions pròpies. ● Que, en el benentès que Catalunya haurà d'emprar el castellà (en tot el seu abast) en l'ensenyament, les comunicacions internacionals, les indústries culturals, la diplomàcia i el comerç exterior, l'Administració catalana recolzi la contribució de la nostra comunitat d'especialistes en el desenvolupament d'equipaments lingüístics per al castellà, fomentant la col·laboració amb altres comunitats d'especialistes i entitats de diversos països dedicats a l'estudi, la descripció i la planificació del castellà, sempre que aquesta col·laboració es faci en condicions d'equitat. ● Que, des de l'Administració, i en col·laboració amb entitats d'I+R+D, es fomenti el desenvolupament propi de tecnologies de la llengua i recursos per al castellà. Desitgem fermament que aquestes propostes contribueixin a crear les condicions perquè en la Catalunya independent es pugui entendre, viure i emprar el castellà des d'una conceptualització completament renovada i des de la desactivació de les polítiques ofensives que fins ara han caracteritzat la seva gestió. I estem convençuts que aquest plantejaments s'adiran molt més al tarannà de la majoria dels catalans (independentment de la seva llengua d'origen o ús principal) que no pas els que tradicionalment ens han vingut imposats i se'ns ha inoculat des de l'espanyolisme. Montserrat Alberte Montserrat, Juan Carlos Moreno Cabrera, Silvia Senz Bueno * El Grup de Treball sobre la Gestió del Castellà en el Marc d'una Catalunya Independent està constituït per Montserrat Alberte, Juan Carlos Moreno i Silvia Senz. Juan Carlos Moreno és catedràtic de Lingüística General en la Universidad Autónoma de Madrid i autor prolífic. Tot i estar especialitzat en lingüística teòrica, des de fa anys també té com a objectiu combatre certs mites, actituds i ideologies entorn a les llengües (particularment el supremacisme, l'hegemonisme i l'uniformisme) fent servir els coneixements de la lingüística moderna. Són prou conegudes les seves obres La dignidad e igualdad de las lenguas (Alianza, 2000); De Babel a Pentecostés: manifiesto plurilingüista (Horsori, 2006), i El nacionalismo lingüístico 8
  • [español]. Una ideología destructiva (Península, 2008). Montserrat Alberte és filòloga (hispanista), especialitzada en lingüística computacional. Professionalment és lexicògrafa i té una empresa de serveis lingüístics i editorials. Silvia Senz és filòloga (hispanista), especialitzada en edició. Ha treballat sempre en el món editorial, on ara es dedica fonamentalment a la formació d'editors, traductors i correctors, i a la teorització sobre l'estil i la normalització en els mitjans escrits. Des de fa anys, les especialitats i camps professionals de la Montse Alberte i la Silvia Senz les han abocat a dedicar-se també a l'estudi crític dels estàndards del castellà, dels seus equipaments lingüístics i del seu corpus normatiu (en el cas de la Montse, particularment de la lexicografia, la terminologia i els recursos tecnològics); i, per extensió, de les polítiques, ideologies, planificacions i mercats que envolten aquesta llengua. La col·laboració entre tots tres va començar quan el Juan Carlos Moreno va participar en l'equip autoral (16 autors) del llibre El dardo en la Academia (Melusina, 2011) que la Montse Alberte i la Silvia Senz co-dirigien i on també tenen diversos capítols escrits. Aquest llibre és, hores d'ara, l'anàlisi crític més complet i exhaustiu que existeix sobre les ideologies, les polítiques, les geoestratègies, les economies, les estructures de política lingüística, i les planificacions i regulacions del castellà. 9