• Like
Informe - Seguiment de mamífers carnívors al Paratge Natural Municipal Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons, Alcoi - Informe final
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

Informe - Seguiment de mamífers carnívors al Paratge Natural Municipal Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons, Alcoi - Informe final

  • 245 views
Published

 

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
245
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
3
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1.   1   ESTACIÓ CIENTÍFICA FONT ROJA NATURA‐UA Seguiment de mamífers carnívors al  Paratge Natural Municipal Racó de  Sant Bonaventura – Els Canalons, Alcoi  INFORME FINAL  Juliol 2013   
  • 2.              2   Equip de treball Beatriz Terrones Contreras Llicenciada en Biologia Estació Científica Font Roja Natura-UA Vicerectorat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. Universitat d’Alacant Encarnación Rico Guzmán Llicenciada en Biologia Departament d’Ecologia. Universitat d’Alacant. Estació Científica Font Roja Natura-UA Vicerectorat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. Universitat d’Alacant Ángela Llorca Redón Llicenciada en Biologia Andreu Bonet Jornet Doctor en Biologia Professor Titular del Departament d’Ecologia. Universitat d’Alacant Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi (IMEM) Ramon Margalef. Universitat d’Alacant Coordinador de l’Estació Científica Font Roja Natura-UA del Vicerectorat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. Universitat d’Alacant Com citar aquest informe: Terrones, B., Rico-Guzmán, E., Llorca, A. i Bonet, A. (2013) Seguiment de mamífers carnívors al Paratge Natural Municipal Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons, Alcoi. Informe final. Juliol 2013. Estació Científica Font Roja Natura. Universitat d’Alacant. 45 p.
  • 3.              3   Finançament Ministerio de Ciencia e Innovación. Gobierno de España. Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT). Obra Social “La Caixa”. Ajuntament d’Alcoi. Departament de Medi Ambient. Entitats col·laboradores CEMA Font Roja Alcoi. Fundació Limne. Parc Natural del Carrascal de la Font Roja. Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient. Generalitat Valenciana.
  • 4.              4   ÍNDEX RESUM.....................................................................................................................................5 1. INTRODUCCIÓ.....................................................................................................................7 2. OBJECTIUS .........................................................................................................................9 3. ÀREA D’ESTUDI..................................................................................................................10 4. ESPÈCIES OBJECTIU.........................................................................................................12 5. METODOLOGIA...................................................................................................................18 5.1. PARANY FOTOGRÀFIC.......................................................................................................18 5.2. MOSTRATGE D’EXCREMENTS..........................................................................................21 6. RESULTATS I DISCUSSIÓ..................................................................................................23 6.1. PARANY FOTOGRÀFIC ......................................................................................................23 6.1.1. Espècies detectades.........................................................................................23 6.1.2. Anàlisi estacional..............................................................................................25 6.1.3. Anàlisi per microhàbitat ....................................................................................27 6.1.4. Anàlisi per esquer.............................................................................................29 6.1.5. Anàlisi temporal (2008-2012)............................................................................30 6.1.6. Patrons d’activitat diària....................................................................................31 6.2. MOSTRATGE D’EXCREMENTS..........................................................................................33 6.2.1. Espècies detectades.........................................................................................33 6.2.2. Anàlisi estacional..............................................................................................34 6.2.3. Anàlisi temporal (2008-2012)............................................................................35 6.2.4. Anàlisi espacial.................................................................................................36 7. CONCLUSIONS ...................................................................................................................39 Agraïments..............................................................................................................................42 Bibliografia..............................................................................................................................42
  • 5.              5   RESUM Els mamífers carnívors són una prioritat en la gestió dels espais naturals protegits, ja que intervenen en una gran quantitat de processos ecològics en l’ecosistema, a més de ser espècies molt sensibles a l’activitat humana. En els últims anys, s’han desenvolupat una gran quantitat d’estudis de seguiment i monitoratge d’aquest grup en espais naturals. El Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons és un punt crític per a la conservació i la gestió de mamífers en el LIC Serra de Mariola i Carrascal de la Font Roja pel caràcter de corredor ecològic que presenta entre els dos parcs naturals que el formen, el PN Carrascal de la Font Roja i el PN Serra de Mariola. En aquest treball es presenten els resultats del seguiment de la comunitat de mamífers carnívors del Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons realitzat als anys 2012-2013, amb l’objectiu de detectar les espècies existents i veure l’estat de les seues poblacions, i analitzar també les diferències que tenen en l’ús de l’hàbitat, la resposta als esquers utilitzats en els fotoparanys, l’eficiència de les metodologies emprades, els patrons d’activitat diària de les espècies i l’evolució temporal de les poblacions de carnívors des de l’estudi realitzat al Paratge Natural l’any 2008 (Bonet et al. 2009). S’han seleccionat en aquest estudi dues metodologies molt utilitzades en l’actualitat per a l’estudi i seguiment de carnívors: el parany fotogràfic i el mostratge d’excrements. S’han trobat cinc espècies de mamífers carnívors al Paratge Natural, la fagina (Martes foina), la rabosa (Vulpes vulpes), la geneta (Genetta genetta), el teixó (Meles meles) i la mostela (Mustela nivalis), a més d’altres espècies que no eren l’objectiu del mostratge, com el porc senglar (Sus scrofa), l’esquirol (Sciurus vulgaris), el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el pit- roig (Erithacus rubecula). Els carnívors més abundants al Paratge són la fagina i la rabosa. S’han trobat diferències estadísticament significatives en les abundàncies relatives de fagina en l’anàlisi estacional realitzat amb els resultats del parany fotogràfic. Els valors més alts s’han obtingut en les campanyes realitzades en primavera i estiu, que coincideixen amb l’època de dispersió de juvenils. En la rabosa, s’han observat diferències significatives en la selecció d’hàbitat, la qual mostra preferència per les pinedes. En canvi, altres grups i espècies, com les aus, els micromamífers, el porc senglar, la geneta i el teixó, han mostrat certa tendència a preferir més les rambles i els barrancs amb vegetació arbustiva abundant. En l’anàlisi de la localització d’excrements, s’han observat diferències en el patró espacial de moviments per a la fagina i la rabosa entre les campanyes. Els excrements es troben sobretot en àrees de barrancs i tàlvegs, zones molt importants que canalitzen els moviments de la fauna.
  • 6.              6   També s’han observat tendències en l’anàlisi temporal entre les poblacions de fagina i de rabosa del 2008 i 2012, un augment en l’abundància relativa de fagines al Paratge, i una disminució de la rabosa en el mateix període. Aquests canvis en les poblacions de fagines i raboses solen ser comuns i poden ser causats per fluctuacions normals de les poblacions entre anys. Els resultats obtinguts ens mostren poblacions de carnívors estables, encara que fluctuants, i en bon estat de conservació al Paratge, a més de la presència d’altres espècies que donen al Racó de Sant Bonaventura una alta importància per a la conservació de la biodiversitat. Les recomanacions finals d’aquest estudi són continuar amb el seguiment i monitoratge de carnívors al PNM Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons en propers anys per a estudiar i analitzar les tendències de les poblacions, ampliar l’àrea d’estudi a les serres properes i, a més, parar especial atenció en la conservació de les estructures vegetals creades a les rambles i tàlvegs que envolten el Paratge, per ser punts molt importants per a la conservació de la biodiversitat.
  • 7.              7   1. INTRODUCCIÓ Els mamífers, i sobretot els carnívors, són un grup faunístic prioritari en la gestió de qualsevol espai protegit (Minuartia 2002). És molt important el paper que desenvolupen en el funcionament de l’ecosistema, ja que són importants dispersors de llavors (Herrera 1989), depredadors d’altres espècies, controladors de plagues, etc., i intervenen en una gran quantitat de processos ecològics dins dels ecosistemes en què habiten. La presència de determinades espècies de carnívors ens pot indicar el grau de manteniment d’un ecosistema, ja que el seu valor com a indicadors està àmpliament reconegut (González-Esteban i Villate 2005). En general, són un grup molt sensible a l’impacte de l’activitat humana (Minuartia 2002; González-Esteban i Villate 2005), per la qual cosa el seguiment i monitoratge de les seues poblacions resulta de vital importància en la gestió i conservació d’un espai protegit. A les últimes dècades, s’ha desenvolupat a Espanya una gran quantitat d’estudis sobre les poblacions de mamífers en espais naturals protegits (Raspall et al. 1996; Ballesteros et al. 1998; Pla et al. 2000; Minuartia 2002; Torre et al. 2003; Peris 2007), i fins i tot a escala provincial i autonòmica (Millán et al. 2001; Gil-Sánchez et al. 2001; González-Esteban i Villate 2005). L’estudi dels carnívors, dels seus hàbits i de la seua distribució o de la seua abundància és una tasca complicada, ja que els trobem al medi en densitats generalment baixes i resulten ser animals molt elusius amb els éssers humans (Torre et al. 2003; González-Esteban i Villate, 2005). En l’actualitat s’utilitzen gran quantitat de mètodes diferents per al seu estudi, basats tant en observacions directes de l’animal com en observacions indirectes de la seua activitat. Cadascuna d’aquestes tècniques té associada una sèrie d’avantatges i de desavantatges, en termes de la seua aplicabilitat en diferents hàbitats, la facilitat d’ús i el cost (Sadlier et al. 2004). Les dades que s’obtenen poden ser utilitzades per a mesurar diferències espacials i temporals en les densitats absolutes o relatives de les espècies estudiades (Wilson i Delahay 2001; Sadlier et al. 2004; Webbon et al. 2004). Entre els mètodes directes es poden destacar els mètodes de captura-marcatge- recaptura, radiotracking, transsectes nocturns, parany fotogràfic, estadístiques de caça i comptatges d’animals atropellats, entre d’altres. Entre els mètodes indirectes destaquen els mostratges de petjades i d’excrements i les trampes de pèl. Cada mètode presenta una distinta eficàcia depenent de les espècies estudiades. Els mètodes indirectes són potencialment més pràctics per a grans escales d’estudi i el seu cost és inferior (Webbon et al. 2004). Amb tanta varietat de mètodes, moltes vegades resulta difícil decidir quin és el més adequat en cada cas, i depenent dels objectius de l’estudi que es vol realitzar, hem de decantar- nos per un o un altre, segons la informació que es desitge obtenir.
  • 8.              8   En aquest estudi s’han seleccionat tant el parany fotogràfic com els transsectes d’excrements com a dos mètodes complementaris per a l’estudi de la fauna carnívora. El parany fotogràfic és una tècnica molt estesa i molt utilitzada des dels anys noranta, quan van començar a aparèixer equips més assequibles (Torre et al. 2003). S’ha generalitzat molt el seu ús al nostre país, sobretot en l’estudi de carnívors (p. e. Torre et al. 2003; González- Esteban et al. 2004; Barrull i Mate 2007; González-Esteban et al. 2009), ja que es pot arribar a obtenir informació molt precisa sobre la fauna, com pot ser informació sobre la distribució i l’ús de l’hàbitat de certes espècies, determinar àrees de campeig, estimar abundàncies, tant absolutes com relatives, determinar patrons d’activitat diaris i estacionals, conèixer la dinàmica de la població, etc. (p. e., Foresman i Pearson 1999; Torre et al. 2003; Bitetti et al. 2006; Sollmann et al. 2011; Tobler i Powell 2013). El mètode consisteix a posar càmeres fotogràfiques proveïdes d’un sensor que detecta el pas dels animal dins del seu interval de detecció (Wemmer et al. 1996; Karanth i Nichols 1998). Una de les principals limitacions que presenta és la distinta eficàcia que s’obté depenent de l’espècie, ja que pot no resultar adequat per a tots els carnívors (Torre et al. 2003; Barrull i Mate 2007). Per exemple, algunes espècies poden resultar receloses o poc confiades a alimentar-se de l’esquer, mentre que d’altres poden mostrar un aprenentatge i acudir amb major freqüència a la càmera (Barrull i Mate 2007).  L’altre mètode seleccionat ha sigut el mostratge d’excrements. Els transsectes per estructures lineals com pistes i senders representen una bona manera de quantificar la densitat relativa de certes espècies amb un baix cost (Webbon et al. 2004). En el cas de la rabosa i dels mustèlids, els excrements solen estar situats en punts visibles de camins i senders, de manera que no passen desapercebuts als seus congèneres (Barja et al. 2001; Barja 2005). En altres casos, com el de la geneta, el teixó o el gat salvatge, dipositen la major part dels seus excrements en latrines. Aquest estudi se centra en l’àmbit del Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons i a les àrees circumdants. Està situat al terme municipal d’Alcoi (Alacant), i inclòs a l’àrea d’influència del Parc Natural del Carrascal de la Font Roja (àrea PORN) i al LIC Serra de Mariola i Carrascal de la Font Roja. Aquest paratge es troba definit com a zona de corredor ecològic en el document de gestió Pla d’Ordenació de Recursos Naturals del PN del Carrascal de la Font Roja, en el qual es destaca l’important paper que juga per als desplaçaments de la fauna entre el dit parc i el veí Parc Natural de la Serra de Mariola, i ressalta la importància de la seua conservació. Aquest treball és una continuació de l’estudi elaborat per l’Estació Científica Font Roja Natura-UA l’any 2008 al Paratge Natural Municipal (Bonet et al. 2009), encaminat a conèixer les poblacions de carnívors al Paratge i obtenir dades de les seues abundàncies relatives. Partint de la metodologia desenvolupada en aqueix treball i dels resultats obtinguts, s’ha dissenyat i elaborat aquest estudi, amb la finalitat de continuar amb el seguiment dels mamífers carnívors en aquest espai.
  • 9.              9   2. OBJECTIUS L’objectiu principal d’aquest treball és realitzar un seguiment de mamífers carnívors al Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons mitjançant diferents metodologies enfocades al seguiment de la fauna, com són el parany fotogràfic i els mostratges d’excrements. Els objectius específics desenvolupats són: ‐Determinar les espècies de mamífers carnívors presents al Paratge Natural Municipal i a les zones circumdants. ‐Analitzar les diferències a escala de detall de l’ús de l’hàbitat que utilitzen aquestes espècies. ‐Analitzar la resposta dels carnívors a diferents esquers. ‐Analitzar l’eficiència de les diferents metodologies emprades en els mostratges. ‐Analitzar els patrons d’activitat diària de les espècies objectiu. ‐Analitzar l’evolució temporal de les poblacions de carnívors al Paratge, comparant amb els resultats d’un estudi previ (Bonet et al. 2009).
  • 10.              10   3. ÀREA D’ESTUDI Aquest estudi s’ha desenvolupat al Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons. Aquest Paratge consta d’una extensió de 18,34 ha, i va ser declarat per acord del Consell de la Generalitat amb data de 8 de febrer de 2002. Està situat al del terme municipal d’Alcoi (Alacant), i inclòs dins de l’àrea d’influència del Parc Natural del Carrascal de la Font Roja (Àrea PORN). També està integrat dins del Lloc d’Interès Comunitari (LIC) Serra de Mariola i Carrascal de la Font Roja, figura de protecció de la Red Natura 2000 de la UE. El Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons coincideix amb el tram alt del riu Polop, i per la seua situació, les seues característiques orogràfiques, de vegetació i disponibilitat de recursos hídrics, funciona com un corredor ecològic entre els Parcs Naturals del Carrascal de la Font Roja i de la Serra de Mariola (figura 1), reconegut al Pla d’Ordenació de Recursos Naturals del PN del Carrascal de la Font Roja. Aquest corredor pot ser utilitzat per diferents espècies de fauna, però sobretot per mamífers de grandària mitjana. Estudis recents de l’ECFRN UA han corroborat aquesta important funció ecològica com a corredor per a distintes espècies de carnívors entre les dues àrees protegides (Terrones i Bonet 2008a,b). Figura 1. La situació del Paratge Natural Municipal Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons li confereix la qualitat de corredor ecològic per a nombroses espècies de fauna entre els Parcs Naturals veïns.
  • 11.              11   El Paratge presenta un curs d’aigua continu durant tot l’any, amb la flora i la vegetació característica d’aquest tipus d’ecosistemes. Es formen boscos de ribera o de galeria seguint el llit del riu, dominats pel xop carolí (Populus deltoides), encara que també es poden trobar espècies com els salzes (Salix eleagnos, Salix angustifolia) i el xop blanc (Populus alba). Als voltants del riu creixen grans pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb un sotabosc arbustiu ben desenvolupat en alguns llocs i espècies romanents aïllades de bosc mixt de carrasques (Quercus rotundifolia), fleixos de flor (Fraxinus ornus) i aurons (Acer opalus subsp. granatense). Les formacions rocoses que apareixen en aquest espai tenen una gran bellesa, fet que dóna al Paratge un elevat valor paisatgístic. El Racó de Sant Bonaventura ha estat sempre lligat a l’activitat humana, sobretot per les pràctiques agrícoles, a més de ser un lloc important per als alcoians, molt visitat com a lloc d’oci i d’esbarjo. Fotografies 1 i 2. Imatges de l’àrea recreativa del Racó de Sant Bonaventura i de les formacions rocoses.
  • 12.              12     4. ESPÈCIES OBJECTIU 4.1. FAGINA (Martes foina Erxleben, 1777) Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Mustelidae Hàbitat i distribució La fagina és un mustèlids que es pot trobar en tota la Comunitat Valenciana, encara que es fa més escassa al semiàrid (BDB 2013). És una espècie molt generalista i adaptable, i pot ocupar una gran quantitat d’hàbitats, com estepes o boscos mediterranis oberts, de coníferes o caducifolis, encara que té una certa preferència pels ambients rupícoles i es pot adaptar a la presència humana. Biologia Es tracta d’un animal solitari i territorial. Els seus territoris poden ocupar fins a 2 km2 en ambients silvestres (Reig 2007). La seua alimentació és molt generalista i de composició variable depenent de l’estació (Mangas 2009; Rico-Guzmán et al. 2012). Presenta un ampli espectre de preses, des de micromamífers i aus de mitjana o xicoteta grandària, fins a rèptils i fruits estacionalment. És un depredador oportunista. Amenaces En l’actualitat no pareix presentar una especial problemàtica de conservació al territori valencià (BDB 2013). Es veu afectada per l’ús de mètodes de control no selectius de depredadors, com els ceps i les gàbies trampa. També es pot vore afectada pels atropellament, sobretot en autopistes i carreteres nacionals (Grilo et al. 2009). La fragmentació de l’hàbitat també pot ser un problema per a la seua conservació. Estatus de conservació - Categoria UICN: preocupació menor - Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades: annex II - Protegides - Conveni de Berna: annex III Fotografia 3. Fagina.
  • 13.              13   4.2. RABOSA (Vulpes vulpes Linnaeus, 1758) Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Canidae Hàbitat i distribució La rabosa és una de les dues espècies de cànids salvatges que, juntament amb el llop, podem trobar a la Península Ibèrica (López-Martín 2010), i un dels mamífers més comuns i de major distribució a la Comunitat Valenciana (BDB 2013). És un dels carnívors amb major plasticitat ecològica, que pot trobar-se en tot tipus d’hàbitats i ambients, tant de naturals com ecosistemes agrícoles o fins i tot suburbans (López-Martín 2010). Biologia La rabosa és un animal crepuscular i nocturn, encara que pot presentar activitat diürna en àrees poc freqüentades pels éssers humans. La grandària del seu territori depèn tant de la disponibilitat de recursos com de la seua densitat, que pot variar des de 0,4 fins 20 individus/km2. L’etapa de dispersió de juvenils es produeix a l’estiu i a la tardor (Gortázar 2007). La seua dieta es basa en els recursos més abundants i fàcils d’obtenir a l’ecosistema, per la qual cosa ha sigut classificat com un omnívor oportunista. Pot menjar micromamífers, mamífers de grandària mitjana, invertebrats, fruits, carronya i, fins i tot, deixalles humanes (López-Martín 2010) Amenaces La rabosa és una espècie sotmesa a gestió a la Comunitat Valenciana per a controlar la seua densitat. Actualment les raboses continuen sent perseguides per ser predadors d’espècies cinegètiques i també generen preocupació per la seua condició de reservori de malalties (BDB 2013). En certs estudis d’atropellaments (Grilo et al. 2009) ha aparegut com el carnívor amb una major taxa de mortalitat. Estatus de conservació - Categoria UICN: preocupació menor Fotografia 4. Rabosa.
  • 14.              14   4.3. GENETA (Genetta genetta Linnaeus, 1758) Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Viverridae Hàbitat i distribució La geneta és l’únic representant de la família Viverridae a Europa. A la Comunitat Valenciana es troba per tot el territori, excepte a les àrees més fredes i elevades (BDB 2013). És un animal molt generalista i adaptable quant a l'hàbitat, encara que requereix una certa cobertura vegetal o rocosa que li proporcione suficient protecció, i també mostra preferència pels ambients de ribera. La disponibilitat de preses i refugis, la qualitat de l’hàbitat i el seu grau de fragmentació són factors molt importants per a la seua presència (Camps 2012). Biologia Els seus hàbits són nocturns i solitaris. Els territoris dels individus del mateix sexe no se solapen, i les seues àrees de campeig estan al voltant dels 7,8 km2 (Calzada 2007). La seua alimentació es basa principalment en micromamífers, ratolins bàsicament, encara que pot ser bastant fexible i generalista i incloure aliments com aus, rèptils, amfibis, peixos, artròpods i fruits (Camps 2012). Amenaces No es tracta d’una espècie amenaçada a la Comunitat Valenciana (BDB 2013) per la seua àmplia distribució i adaptabilitat. No obstant això, la pèrdua d’hàbitat, la persecució directa per l’home o els atropellaments poden afectar les seus poblacions. Estatus de conservació: - Categoria UICN: preocupació menor - Conveni de Berna: annex III - Directiva d’Hàbitats: annex V Fotografia 5. Geneta.
  • 15.              15   4.4. TEIXÓ (Meles meles Linnaeus, 1758) Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Mustelidae Hàbitat i distribució El teixó és un mustèlid què està present a la major part de les àrees forestals i muntanyoses de la Comunitat Valenciana, així com a mosaics de cultius i vegetació natural. És un poc més escàs a la província d’Alacant (BDB 2013). Biologia La seua activitat és nocturna, i durant el dia descansen als seus caus. Dipositen els seus excrements en latrines, en alguna de les boques dels seus caus. Es tracta d’una espècie omnívora, amb una àmplia gamma de recursos. Té tendència a consumir cucs quan són abundats, encara que també consumeix conills, insectes, fruits, micromamífers i fongs (Virgós 2012). Amenaces Es tracta d’una espècie molt afectada per l’ús de mètodes de control no selectius d’altres depredadors, com són les gàbies trampa, ceps, llaços i verins. També es veu afectada per atropellaments, malalties, falta d’aliments i pèrdua de la qualitat de l’hàbitat (BDB 2013). Estatus de conservació: - Categoria UICN: preocupació menor - Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades: annex II – protegides - Conveni de Berna: annex III Fotografia 6. Teixó.
  • 16.              16   4.5. MOSTELA (Mustela nivalis Linnaeus, 1766) Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Mustelidae Hàbitat i distribució La mostela està repartida per tot el territori valencià, encara que de manera dispersa i en baixa densitat. És més abundant en àrees agràries i en aiguamolls costers, encara que també apareix en zones forestals i muntanyoses. No té requeriments particulars d’hàbitat, però sempre apareix lligada a la presència i abundància de les seues preses (BDB 2013). Biologia És solitària i territorial fins i tot entre sexes, exceptuant l’època de reproducció (Gisbert i Santos-Reis 2007). Quant a l’alimentació, és un carnívor estricte, especialitzat en la captura de rosegadors. Quan aquestos escassegen pot alimentar-se de conills, ous, aus, rèptils, amfibis, invertebrats i, fins i tot, carronya (Palazón 2012). Amenaces Les principals amenaces que sofreix aquesta espècie són les campanyes de control de rosegadors, la intensificació agrícola, la desaparició de zones humides, la pèrdua de mosaics en àrees forestals i els atropellaments (BDB 2013). Estatus de conservació: - Categoria UICN: dades insuficients - Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades: annex II – protegides - Conveni de Berna: annex III Fotografia 7. Mostela. Font: www.vertebradosibericos.org
  • 17.              17   4.6. GAT SALVATGE (Felis silvestris Schrebber, 1777) Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Felidae Hàbitat i distribució El gat salvatge es pot trobar per tota la Península Ibèrica. A la Comunitat Valenciana es troba molt ben distribuït, i es té constància de la seua presència en quasi tots el sistemes muntanyosos i forestals de l’interior (BDB 2013). Se’l pot trobar en quasi tots els medis possibles, boscos, ambients litorals, zones de matollar, aiguamolls, i també en àrees agrícoles i degradades, encara que típicament està considerada com una espècie forestal (Lozano 2009). Biologia S’alimenta sobretot de micromamífers i aus, però també li agrada caçar conills (Oryctolagus cuniculus) a les àrees on abunden. Pot completar la seua dieta amb musaranyes, sargantanes, insectes, etc. (Lozano 2009). Els seus hàbits són nocturns i solitaris. Amenaces La pèrdua de la seua puresa genètica és un factor molt important que pot amenaçar les seues poblacions. També és una espècie perseguida per danys a la caça i es pot veure afectada per diversos mètodes de control de depredadors. També els atropellaments són una causa de mortalitat important (BDB 2013). Estatus de conservació: - Categoria UICN: vulnerable - Conveni de Berna: annex II - Directiva d’Hàbitats: annex IV - Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial: LESRPE Fotografia 8. Gat salvatge Font: http://es.wikipedia.org
  • 18.              18   5. METODOLOGIA 5.1. PARANY FOTOGRÀFIC S’han realitzat tres campanyes de mostratge amb equips de parany fotogràfic en els anys 2012 i 2013, coincidint amb tres estacions diferenciades: estiu 2012, tardor-hivern 2012 i primavera-estiu 2013. S’han seleccionat sis localitats per als mostratges i s’han posat les càmeres en dos tipus de microhàbitats diferents i amb dos tipus d’esquer. S’han realitzat tres setmanes de mostratge per esquer i per localitat. Les localitats es troben situades a l’interior del Paratge Natural Municipal i en àrees properes, preferentment en zones de pas de fauna per a maximitzar les captures. S’han utilitzat sis càmeres Bushnell Digital Trail Sentry de parany fotogràfic, que disposen d’un sensor infraroig que fa que s’activen automàticament quan detecten el moviment d’un animal de sang calenta fins a una distància de quinze metres, i d’un flaix incandescent amb un abast de cinc metres. En cada fotografia realitzada queda impresa la data i l’hora. Fotografies 9 i 10. Càmera de parany fotogràfic i exemple de col·locació al camp d’un dels equips. Les càmeres es disposen subjectades a la base d’arbres o d’arbustos, a una alçària aproximada de 0,5 metres sobre el sòl. Se cercaven zones més o menys planes, sense arbustos i no visibles des de la senda que recorre el Paratge. En cadascuna de les localitzacions s’han anotat les coordenades UTM mitjançant un GPS. En cadascuna de les campanyes, s’ha realitzat una revisió setmanal dels equips per a reposar l’esquer, verificar el correcte funcionament de les càmeres, reposar les bateries, en cas que fóra necessari, o canviar-les d’emplaçament.
  • 19.              19   Figura 2. Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons, on apareix dibuixat l’itinerari interpretatiu del PNM amb negre, i les localitzacions de les càmeres (P1 a P3: pineda; R1 a R3: rambles). Els microhàbitats escollits són els mateixos que els seleccionats en el treball de Bonet i col·laboradors (2009): Pinedes (Pinus halepensis). Es corresponen amb zones de pineda situades a les llomes que envolten el llit del riu Polop. L’espècie predominant és el pi blanc (Pinus halepensis), acompanyada d’un sotabosc d’argelagues (Ulex parviflorus), romer (Rosmarinus officinalis) i llistó (Brachiypodium retusum) majoritàriament. Bosquets de marfull (Viburnum tinus) situats en petites rambles. Es corresponen amb xicotets tàlvegs pròxims al riu, on la vegetació que apareix està dominada pel marfull (Viburnum tinus) i altres espècies com el fleix de flor (Fraxinus ornus), fet que crea un ambient tancat que pot funcionar com a refugi per a fauna. Per a atraure la fauna als paranys fotogràfics s’han utilitzat dos tipus d’esquer: Sardines en oli vegetal Extracte líquid de valeriana (Valeriana officinalis) L’esquer s’ha disposat de dues maneres, o usant només sardines en oli vegetal (S), o disposant sardines més extracte de valeriana a la mateixa càmera (S+V). Les sardines s’han posat escampades en un radi d’un a dos metres davant les càmeres. L’extracte de valeriana s’ha
  • 20.              20   posat en un cotó dins un recipient foradat, subjectat al sòl per mitjà d'una estaca. L’esquer es canviava alternativament entre les setmanes dels mostratges en cada localització. Figura 3. Disseny experimental dels mostratges de parany fotogràfic, realitzat en tres campanyes distintes. Per a comptabilitzar les captures de les càmeres fotogràfiques, i davant la impossibilitat en molts casos de diferenciar uns individus capturats d’altres, s’han comptabilitzat com el mateix contacte tots els contactes de la mateixa espècie fotografiats amb un interval de separació menor a una hora. També en tots el casos, per igualar l’esforç de mostratge, s’han seleccionat els resultats dels tres primers dies de mostratge, encara que en alguns casos les càmeres hagen estat funcionant més temps. S’han utilitzat dades de l’estudi previ sobre fauna realitzat per l’Estació Científica Font Roja Natura al PNM a l’any 2008 (Bonet et al. 2009) per a analitzar l’evolució temporal. S’han seleccionat les dades de sis localitzacions de mostratge (tres en pinar i tres en rambla) intentant que foren les mateixes que en la campanya de 2012-2013 o, en cas que no fóra possible, les més properes. De cada localització s’han triat aleatòriament tres setmanes de mostratge, realitzades entre novembre i desembre de 2008, i de cada setmana s’han utilitzat les dades dels tres primers dies. En l’estudi del 2008 l’esquer utilitzat van ser sardines en oli vegetal en tots el casos. Per aquesta raó, s’han comparat aquestes dades del 2008 amb els resultats de la campanya de tardor-hivern 2012 amb esquer de sardines, per a la fagina i per a la rabosa. Per a l’estudi dels patrons d’activitat diària, s’han utilitzat les dades dels contactes de les càmeres. Per poder comparar les diferents campanyes, s’ha estandarditzat a l’hora GMT, més pareguda a l’hora solar que l’hora oficial (horari d’hivern GMT+1 h; horari d’estiu GMT+2 h). Per a realitzar comparacions estadístiques s’ha utilitzat el software IBM SPSS Statistics 20. S’ha realitzat un ANOVA per a comparar estadísticament les diferències entre campanyes,
  • 21.              21   entre hàbitats i entre esquers en el cas de la fagina, i Kruskal-Wallis i U Mann-Whitney en el cas de la rabosa. Per a les comparacions entre anys, s’ha utilitzat un ANOVA. 5.2. MOSTRATGE D’EXCREMENTS Paral·lelament al mostratge de càmeres de parany fotogràfic, s’ha realitzat un mostratge d’excrements de carnívors al llarg de la senda del Paratge Natural Municipal. Aquesta senda discorre de forma paral·lela al llit del riu Polop, començant a l’àrea d’ús públic del Racó de Sant Bonaventura i finalitzant a la intersecció amb la senda GR-7. El recorregut total del transsecte consta d’uns mil metres aproximadament, repartits en dues zones diferenciades dins del PNM, separats pel pas amb cadenes, anomenat Pas de la Mort (figura 4). Figura 4. Paratge Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Els Canalons, on apareix dibuixat l’itinerari interpretatiu del PNM amb negre, i el transsecte del mostratge d’excrements amb una línia discontínua blanca. S’ha realitzat aquest recorregut al llarg dels anys 2012-2013 en tres campanyes: estiu 2012, tardor-hivern 2012 i primavera-estiu 2013. En cadascuna de les campanyes s’ha realitzat un mínim de sis repeticions del transsecte. En cada recorregut s’han anotat, fotografiat i retirat tots els excrements de les espècies objectiu trobats al llarg de la senda. No s’han anotat els excrements de les espècies fora del mostratge (aus i espècies domèstiques, com el gat i el gos). Així mateix, s’han pres les
  • 22.              22   coordenades UTM de cadascun dels excrements mitjançant un GPS. La identificació de l’espècie s’ha fet sobre la base de les característiques morfològiques de l’excrement i d’altres dades específiques de cada espècie. En el primer mostratge realitzat (estiu 2012), es van anotar i retirar els excrements dues vegades per setmana. En la resta de campanyes, només una. Per aquesta raó, per a les anàlisis estadístiques no s’han utilitzat les dades d’estiu 2012. S’ha calculat l’índex quilomètric d’abundància (IQA) sobre la base dels excrements localitzats als transsectes, expressat en nombre mitjà d‘excrements per quilòmetre. Així mateix, s’han utilitzat dades de l’estudi previ sobre fauna realitzat per l’Estació Científica Font Roja Natura (Bonet et al. 2009) per a analitzar l’evolució temporal. S’han seleccionat sis setmanes de mostratge realitzades entre novembre i desembre de 2008 (campanya tardor-hivern), i dins d’aquestes setmanes s’han seleccionat les dades que coincideixen amb el transsecte realitzat enguany, ja que a l’any 2008 el recorregut constava quasi de dos quilòmetres de llargària. S’han comparat aquestes dades amb la campanya de tardor-hivern del 2012. Per a realitzar les representacions cartogràfiques s’ha utilitzat el programa ArcGIS ESRI 9.3, i per a les comparacions estadístiques, el programa IBM SPSS Statistics 20. S’ha realitzat un ANOVA tant per a comparar estadísticament les diferències tant entre estacions com entre anys.
  • 23.              23   6. RESULTATS I DISCUSSIÓ 6.1. PARANY FOTOGRÀFIC 6.1.1. Espècies detectades S’han detectat un total de catorze espècies diferents, de les quals quatre pertanyen al grup dels mamífers carnívors, una a ungulats, dues a rosegadors, dues a mamífers domèstics i cinc a aus. Les espècies de carnívors detectades han sigut la fagina (Martes foina), la rabosa (Vulpes vulpes), la geneta (Genetta genetta) i el teixó (Meles meles). La fagina, la rabosa i la geneta són les tres espècies de carnívors més abundats tant al Paratge Natural Municipal (Bonet et al. 2009), com al Parc Natural del Carrascal de la Font Roja (Terrones et al. 2008). És important destacar que és la primera vegada que s’obté, mitjançant el parany fotogràfic, contactes de teixó al Racó de Sant Bonaventura. No s’ha obtingut cap contacte de gat salvatge (Felis silvestris), que sí que ha sigut detectat utilitzant càmeres de parany fotogràfic tant al PN de la Font Roja (equip tècnic del PN del Carrascal de la Font Roja, dades no publicades) com al PN de la Serra de Mariola (Belda et al. 2009). Fotografia 11. Fagina (Martes foina). Fotografia 13. Geneta (Genetta genetta). Fotografia 12. Rabosa (Vulpes vulpes) Fotografia 14. Teixó (Meles meles).
  • 24.              24   Figura 5. Nombre d’espècies (S) per grup faunístic. S’han obtingut en total 256 contactes, dels quals el 44 % pertany a mamífers carnívors (figura 6). Cal destacar que és un mostratge enfocat a carnívors, i que tant les localitzacions seleccionades com els esquers utilitzats van dirigits a aquest grup. Destaca l’elevat nombre de contactes d’aus (33 %) i de mamífers rosegadors (17 %) que s’han obtingut. En molts casos es causat per la tirada per l’esquer que generen algunes d’aquestes espècies. En el cas dels micromamífers, com els ratolins, també s’ha de tenir en compte que tenen àrees de campeig molt reduïdes, i si es posa una càmera al seu entorn, és molt probable que l’animal torne a alimentar-se de l’esquer diferents vegades. Figura 6. Percentatge del nombre de contactes detectats per grup.
  • 25.              25   Fotografia 15. Porc senglar (Sus scrofa). F otografia 17. Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Fotografia 16. Gat domèstic (Felis catus). Fotografia 18. Pit-roig (Erithacus rubecula). 6.1.2. Anàlisi estacional Quan s’analitza el nombre total de contactes per campanya, podem observar que l’espècie de la qual s’ha obtingut un nombre de contactes més alt ha sigut la fagina (nre.=102), distribuïts de manera desigual entre les estacions, la major part d’aquests s’han produït en la campanya de tardor-hivern. També destaca el ratolí de bosc, amb 39 contactes en total. El caràcter generalista d’aquesta espècie i l’ampli rang d’alimentació que té li proporcionen una gran capacitat d’adaptació a multitud de condicions ambientals, fet que la converteix en una espècie molt abundant a la major part d’hàbitats de la Comunitat Valenciana (BDB 2013). L’única espècie d’ungulat detectada ha sigut el porc senglar. El nombre total de contactes d’aquesta espècie és baix, només 6 en el període analitzat, que poden qualificar-se de casuals, ja que els porcs senglars no se senten particularment atrets per l’esquer utilitzat, però és una espècie amb elevada abundància a l’àrea d’estudi i a les rodalies (Terrones et al. 2008; Belda et al. 2009). Els contactes de mamífers domèstics obtinguts en els mostratges són només contactes puntuals.
  • 26.              26   S’ha obtingut un nombre elevat de contactes d’aus, concentrats a la primavera i a l’estiu, sense obtenir cap contacte en la campanya de tardor-hivern. L’espècie amb un nombre de contactes més alt, el pit-roig (nre.=68), és una de les espècies de passeriformes més abundats al Parc Natural de la Font Roja (Pastor et al. 2008). Apareix durant tot l’any al Parc, però a les diferents estacions s’estableixen distintes poblacions, i no són els mateixos individus els que es troben al llarg de l’any (Domínguez et al. 2005). Els contactes coincideixen amb la població de l’època reproductiva, que habita el Parc Natural a la primavera i a l’estiu, època en la qual els pares alimenten les cries. Per aquesta raó busquen menjar més intensament, i això pot fer que s’interessen per l’esquer de les càmeres, per l’alt contingut energètic d’aquest. També cal remarcar que quasi tots el contactes de pit-roig han sigut a la mateixa localització, per la qual cosa és probable que hi haguera un niu a les rodalies. Taula 1. Nombre total de contactes per espècie i per campanya. Campanya Espècies Estiu 20102 Tardor- hivern 2012 Primavera -estiu 2013 Total Fagina Martes foina 13 72 17 102 Rabosa Vulpes vulpes 1 4 2 7 Geneta Genetta genetta 0 1 1 2 Carnívors Teixó Meles meles 1 0 0 1 Ungulats Porc senglar Sus scrofa 4 2 0 6 Esquirol Sciurus vulgaris 0 1 4 5 Rosegadors Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus 5 6 28 39 Gat Felis catus 0 0 2 2 Domèstics Gos Canis lupus familiaris 0 2 1 3 Mamífers sense identificar 0 2 0 2 Mamífers Total 24 90 55 169 Pit-roig Erithacus rubecula 50 0 18 68 Merla Turdus merula 2 0 3 5 Pinsà Fringilla coelebs 1 0 0 1 Rascló Rallus aquaticus 0 0 4 4 Tord Turdus sp. 1 0 0 1 Aus sense identificar 6 0 0 6 Aus Total 60 0 25 85 Espècies sense identificar 2 0 0 2 Total general 86 90 80 256 En el cas de la fagina i de la rabosa, com que són les dues espècies de carnívors més abundants, s’han fet anàlisis estadístics per a analitzar les diferències entre campanyes, i s’han trobat diferències significatives en el cas de la fagina (ANOVA; F=19,432; p<0,001; post hoc Games-Howell), entre les campanyes d’estiu 2012 i primavera-estiu 2013 amb tardor-hivern
  • 27.              27   2012. En el cas de la rabosa no s’han trobat diferències significatives (Kruskal-Wallis; Chi- cuadrat=0,495; p>0,05), si bé cal destacar que es disposa d’un nombre baix de dades de contactes. Figura 7. Nombre mitjà de contactes i la seua desviació típica per a la fagina i la rabosa, per campanya. Lletres diferents indiquen diferències estadísticament significatives. Aquests resultats indiquen un patró d’abundàncies molt clar en la comunitat de mamífers carnívors. D’una banda, destaca el predomini actual de la fagina com el carnívor més abundant del Paratge Natural Municipal, enfront de la rabosa, que en estudis previs apareixia com el carnívor més abundant, tant al Parc Natural de la Font Roja (Terrones et al. 2008), com al P.N. M. Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons (Bonet et al. 2009). D’altra banda, s’observa també un clar patró estacional molt marcat en el cas de la fagina. L’elevat nombre de contactes de fagina observat a la tardor-hivern possiblement és causat perquè es tracta de l’època de dispersió dels juvenils, els quals es mouen pel terreny buscant nous territoris, encara que alguns individus romanen al territori de la mare durant uns quants mesos (Blanco 1998; Powell 2001, Mangas 2009). Aquest major moviment dels exemplars joves pot provocar l’augment de captures en les càmeres a la tardor-hivern. 6.1.3. Anàlisi per microhàbitat Quan s’analitzen els resultats per microhàbitat, les diferències més grans les observem en els mamífers rosegadors i les aus. La pràctica totalitat dels contactes d’aquests grups es troben a les xicotetes rambles dominades per Viburnum tinus. Possiblement perquè prefereixen aquest tipus d’ambient més tancat, que els ofereix més protecció davant els depredadors i possiblement una major disponibilitat d’aliment en forma de fruits carnosos, a diferència del pinar, en què el sotabosc és més pobre en espècies arbustives i té una menor abundància de baies i d’altres fruits. Els contactes de geneta i de teixó també han sigut tots obtinguts en rambles.
  • 28.              28   Taula 2. Nombre total de contactes per microhàbitat. Hàbitat Espècies Pineda Rambla Fagina Martes foina 46 56 Rabosa Vulpes vulpes 7 0 Geneta Genetta genetta 0 2 Carnívors Teixó Meles meles 0 1 Ungulats 3 3 Rosegadors 4 40 Mamífers Domèstics 0 5 Aus 0 85 S’han comparat estadísticament el nombre de contactes mitjans de la rabosa i la fagina per microhàbitat, per ser les dues espècies de carnívors que tenen un major nombre de dades. No s’han trobat diferències significatives per a la fagina (ANOVA; F=0,284; p>0,05) però sí en el cas de la rabosa (U Mann-Whitney; Z=-2,372; p=0,018), que a pesar de no disposar d’un nombre elevat de contactes, s’han obtingut tots en pinedes. Figura 8. Nombre mitjà de contactes i la seua desviació típica per a la fagina i la rabosa, en els hàbitats de pineda i rambla (* p<0,05). Aquestes dades pareixen indicar que les raboses prefereixen ambients un poc més oberts que les fagines. La fagina i la rabosa són dues espècies de carnívors simpàtrics, és a dir, que comparteixen el mateix hàbitat i aprofiten recursos tròfics similars. Moltes vegades, aquesta coexistència entre espècies simpàtriques és possible per les diferències en la grandària corporal, que els permet aprofitar recursos tròfics diferents (Rosenzweig 1996; Padial et al. 2002). Les fagines, per la seua menor grandària i la possibilitat de pujar als arbres, utilitzen més ambients
  • 29.              29   com les rambles, on les espècies arbustives amb fruits són més comunes (Padial et al. 2002), a més de ser hàbitats amb vegetació que els proporciona refugi davant els depredadors (Mangas et al. 2007). 6.1.4. Anàlisi per esquer L’esquer utilitzat en aquest estudi estava destinat únicament a carnívors, i per aquesta raó només s’han analitzat els resultats de la fagina i la rabosa, que són els carnívors dels quals es disposa de més dades. Figura 9. Nombre mitjà de contactes i la seua desviació típica per a la fagina i la rabosa, per als dos esquers utilitzats. No s’han trobat diferències significatives ni per a la fagina (ANOVA; F=0,102; p>0,05) ni per a la rabosa (U Mann-Whitney; Z=-1,449; p>0,05) en l’anàlisi del nombre mitjà de contactes per esquer. Els dos esquers utilitzats pareixen funcionar de manera molt similar per a les espècies objectiu, per la qual cosa no s’han obtingut preferències per cap dels dos. L’acció d’afegir l’extracte de valeriana a l’efecte atractiu de les sardines no ha donat els resultats esperats, que eren augmentar l’atracció del gat salvatge i altres espècies (Monterroso et al. 2009), encara que sí que s’han observat comportaments diferents de la fagina davant la valeriana, com fregar-s’hi i olorar-la.
  • 30.              30   Fotografia 19. Exemple del comportament d’una fagina davant l’extracte de valeriana. 6.1.5. Anàlisi temporal (2008-2012) En les comparacions estadístiques entre les dades de la fagina i de la rabosa de tardor-hivern del 2008 amb les del 2012, s’han trobat diferències estadístiques en el nombre mitjà de contactes per espècie en el cas de la fagina (ANOVA; F=6,135; p=0,033), però no així en el cas de la rabosa (ANOVA; F=0,635; p>0,05). Figura 10. Nombre mitjà de contactes i la seua desviació típica per a la fagina i la rabosa, de les campanyes de tardor-hivern 2008 i 2012 (* p<0,05). Ha augmentat significativament el nombre mitjà de contactes de fagina entre els anys 2008 i 2012, fet que pareix indicar que la població de fagines al Paratge Natural Municipal podria estar augmentant. Tot i que no hi ha diferències significatives, s’observa que la rabosa té la tendència contrària, ja que el nombre de contactes ha disminuït en el temps. Aquestos canvis en les poblacions de fagines i raboses solen ser comuns i poden ser causats per fluctuacions
  • 31.              31   normals de les poblacions entre anys, que van variant. Per tal de poder obtenir conclusions més fermes, caldria fer observacions de les tendències més generals a més llarg termini i en un context territorial més ample. Als estudis previs realitzats al PN de la Font Roja apareixia la rabosa com el carnívor més abundant (Terrones et al. 2008), igual que en l’estudi de Bonet i col·laboradors (2009) al Racó de Sant Bonaventura, del qual s’han tret les dades per a aquest anàlisi temporal. Estudis posteriors de l’ECFRN (any 2010-2011), realitzats també al Parc Natural, pareixen indicar que hi ha una major abundància de fagina que de rabosa (ECFRN-UA, dades no publicades). La mateixa tendència es pareix observar en l’estudi que s’està realitzant en l’actualitat pel personal del Parc Natural mitjançant parany fotogràfic (equip tècnic del PN Carrascal de la Font Roja, dades no publicades), on està apareixent la fagina en una major extensió del Parc que la rabosa. En relació amb la figura 10, cal destacar que en l’estudi de Bonet i col·laboradors (2009) es va obtenir un major nombre de contactes de rabosa que de fagina als resultats totals. Les dades de contactes de l’any 2008 de la figura 10 són només una selecció aleatòria del total de dades obtingudes en aqueix estudi. 6.1.6. Patrons d’activitat diària S’han obtingut els resultats dels patrons d’activitat diària. Si analitzem els principals grups per a la totalitat del període d’estudi, podem observar un patró molt clar (figura 11). Es pot observar que els contactes de les aus fotografiades es realitzen durant el dia, perquè es tracta d’espècies d’aus diürnes. En canvi, els dels carnívors són quasi totalment nocturns. Pel que fa als rosegadors, tenim tant contactes nocturns com diürns, ja que l’anàlisi agrupa els esquirols, que són diürns, i els ratolins, que són nocturns. Figura 11. Patró d’activitat diària de carnívors, rosegadors i aus per a la totalitat del període d’estudi. S’han realitzat els patrons d’activitat diària per a la fagina i la rabosa, per ser les dues espècies de carnívors més abundants, per a las tres campanyes realitzades, i s’ha indicat en les gràfiques l’hora d’eixida i de posta de sol (figures 12 a 14). Tot i que el baix nombre de contactes de rabosa impedeix observar patrons d’activitat diària molt definits, a la fagina, en canvi,
  • 32.              32   s’observen tendències molt clares. Els patrons són pareguts en les tres campanyes, condicionats per la quantitat d’hores de llum al dia. Pràcticament tota la seua activitat es desenvolupa per la nit, el posa de manifest el caràcter nocturn d’aquesta espècie, i durant el dia roman descansant (Mangas 2009). S’observa un pic molt marcat d’activitat abans de l’eixida del sol a les tres campanyes. En les dades de tardor-hivern, a més, es pot observar un pic més pronunciat al començament de la nit, després de la caiguda del sol, que a la primavera i l’estiu no està tan marcat. Figura 12. Patró d’activitat diària per a la fagina i la rabosa en la campanya d’estiu 2012. Figura 13. Patró d’activitat diària per a la fagina i la rabosa en la campanya de tardor-hivern 2012.
  • 33.              33   Figura 14. Patró d’activitat diària per a la fagina i la rabosa en la campanya de primavera-estiu 2013. 6.2. MOSTRATGE D’EXCREMENTS 6.2.1. Espècies detectades Mitjançant aquesta metodologia s’han detectat tres de les espècies objectiu: la fagina (Martes foina), la rabosa (Vulpes vulpes) i la mostela (Mustela nivalis). L’únic contacte de mostela obtingut en aquest estudi ha sigut amb aquesta metodologia. S’han registrat un total de 105 excrements entre les tres campanyes de mostratge, 66 del quals corresponen a la fagina, 38 a la rabosa i 1 a la mostela. Taula 3. Nombre total d’excrements total trobats per campanya. Campanya Espècies Estiu 2012 (*) Tardor -hivern 2012 (+) Primavera-estiu 2013 (+) Total Fagina Martes foina 20 14 32 66 Rabosa Vulpes vulpes 21 9 8 38 Mostela Mustela nivalis 0 0 1 1 Total 41 23 41 105 (*) dos recorreguts del transsecte per setmana (+) un recorregut del transsecte per setmana Les espècies més detectades han sigut la rabosa i la fagina perquè aquestes espècies utilitzen els camins i sendes per a realitzar les seues deposicions i marcar el territori. Per aquesta raó, deixen els seus excrements en llocs visibles, com una senda, un encreuament de camins, una roca o una mata baixa, per augmentar l’efectivitat del marcatge (Barja et al. 2001). La geneta i el teixó deixen els seus excrements sobretot en latrines, i no en camins ni en sendes, per la qual cosa és molt poc probable detectar-los amb aquestos transsectes.
  • 34.              34   6.2.2. Anàlisi estacional S’ha trobat, en general, un nombre més alt d’excrements en les campanyes de primavera i estiu que en la de tardor-hivern, encara que hi ha molta variabilitat entre les espècies (taula 3). Aquest patró contrasta amb l’obtingut en les càmeres de parany fotogràfic, que era justament el contrari. S’ha de tenir en compte que amb aquestes metodologies s’estudien aspectes diferents dels animals. Amb les càmeres es veu l’activitat de l’animal i la seua cerca d’aliment per l’ús d’esquer. En canvi, els excrements són un mètode de marcatge i de comunicació per a alguns carnívors, com la fagina i la rabosa, a més d’estar molt influït per la dieta. La freqüència, la quantitat i la dimensió de les deposicions pot variar, per exemple, amb la proporció de fruits i fibra vegetal. L’anàlisi d’excrements i el fotoparany són, per tant, mètodes complementaris de mostratge. S’han calculat els valors de l‘índex quilomètric d’abundància (IQA) (nombre de excrements/km) per a les campanyes de tardor-hivern 2012 i primavera-estiu 2013 per a la fagina i la rabosa. El màxim valor d’IQA s’ha obtingut per a la fagina en la campanya de primavera-estiu 2013 (5,33 excrements/km). Taula 4. Valors mitjans d’IQA (nombre d’excrements/km) amb la seua desviació típica. Campanya Tardor-hivern 2012 Primavera-estiu 2013Espècies Mitjana Desviació típica Mitjana Desviació típica Fagina Martes foina 2,33 1,633 5,33 5,61 Rabosa Vulpes vulpes 1,5 1,643 1,33 1,211 En l’anàlisi estadístic, no s’han trobat diferències significatives en els valors de l‘IQA entre les campanyes de tardor-hivern 2012 i de primavera-estiu 2013 per a cap de les dues espècies estudiades (fagina: ANOVA; F=1,582; p>0,05; rabosa: ANOVA; F=0,040; p>0,05). Figura 15. Nombre mitjà d’excrement per quilòmetre (IQA) i la seua desviació típica per a fagina i rabosa.
  • 35.              35   No obstant això, sí que s’observa una tendència a trobar un major nombre d’excrements en primavera-estiu per a la fagina, encara que per l’elevada variació en el nombre d’excrements trobats entre rèpliques del transsecte no s’han trobat diferències significatives. Aquest major valor pot estar causat perquè com que és la principal època de zel (Mangas 2009), les fagines augmenten el marcatge del seu territori, per a atraure exemplars del sexe contrari o per allunyar els del mateix sexe. Complementàriament, la causa pot ser la composició de la dieta, que canvia molt entre estacions (Rico-Guzmán et al. 2012), i això provoque que canvien la quantitat de deposicions. 6.2.3. Anàlisi temporal (2008-2012) S’han obtingut els valors mitjans de l’IQA (nombre excrements/km) de l‘estudi realitzat a l‘any 2009 al PNM (Bonet et al. 2009) (taula 5). Taula 5. Valors mitjans d’IQA (nombre d’excrements/km) amb la seua desviació típica de l’estudi realitzat a l’any 2008 (elaborat a partir de Bonet et al. 2009). Tardor-Hivern 2008 Espècies Mitjana Desviació típica Fagina Martes foina 0,83 0,753 Rabosa Vulpes vulpes 5,50 4,461 En l’anàlisi estadístic entre les dues campanyes realitzades a la tardor-hivern en els anys 2008 i 2012 no s’han trobat diferències significatives per a cap de les dues espècies estudiades. (fagina: ANOVA; F=4,175; p>0,05; rabosa: ANOVA; F=4,248; p>0,05). Figura 16. Nombre mitjà d’excrements per quilòmetre (IQA) i la seua desviació típica per a fagina i rabosa, de les campanyes de tardor-hivern 2008 i 2012.
  • 36.              36   A pesar d’aquest fet, sí que s’observen certes tendències en les dades. S’observa una tendència a augmentar el nombre d’excrements de fagina i de disminució en el de raboses entre els anys 2008 i 2012. Aquest és un patró similar al que es pot observar en l’anàlisi temporal del parany fotogràfic. 6.2.4. Anàlisi espacial S’ha representat cartogràficament cadascun dels excrements que pertanyen a la rabosa i a la fagina trobats als transsectes realitzats en els anys 2012-2013 sobre la imatge de fotografia aèria (figures 17 i 18). Aquesta representació gràfica ens permet valorar de forma molt clara i senzilla la distribució a l’espai de l’activitat i l’ús del territori per aquestes espècies. Es pot observar com existeix una diferent distribució espacial dels excrements de les espècies estudiades entre les estacions. Els excrements es troben en tots els casos sobretot en àrees de barrancs, que són zones de moviment prioritari de la fauna. En el cas de la fagina, es poden observar quatre zones diferenciades en què es concentren els excrements. A la zona 1, a l’oest de la zona d’estudi, on el sender discorre paral·lel al riu, lleugerament per damunt i a prop del bosc romanent, es pot observar una concentració elevada d’excrements, sobretot a la primavera-estiu, però també a la tardor-hivern. A la zona 2, l’àrea del sender de pas amb dificultat, Pas de la Mort, on predominen els afloraments rocosos calcaris dels Canalons que configuren un paisatge abrupte, també apareixen excrements de fagina però amb menor densitat. A la zona 3 de barranc, on apareixen excrements amb molta densitat a la primavera-estiu i a la zona 4, també de barranc, però menys pronunciat, a la tardor-hivern. En el cas de la rabosa, el patró espacial és molt paregut al de la fagina. S’ha trobat una alta densitat d’excrements a la zona 1, una menor quantitat a la zona 2 (àrea de Pas de la Mort), i una marcada diferència estacional entre les zones 3 i 4 (major densitat d’excrements en la zona 3 a la primavera-estiu, i en la zona 4 a la tardor-hivern). Aquestes diferències en el patró de distribució d’excrements entre estacions ens indiquen que aquestes espècies fan un ús diferencial de l’hàbitat segons l’estació de l’any que siga, el que succeeix a escala de molt de detall, i ambdues espècies modifiquen els seus patrons de moviment i de marcatge del territori estacionalment. Val a dir que estem parlant d’un territori de menys de 18 ha analitzades, al llarg d’un transsecte de mil metres, la qual cosa ens indica modificacions sobre l’activitat d’excreció que es pot correspondre amb els moviments diaris i localitzats dels individus residents a la zona. Aquestos canvis poden ser causats tant per canvis en el comportament d’aquestes espècies en la cerca d’aliments o de parella en l’època de zel, com per les necessitats d’atenció i alimentació de les cries.
  • 37.              37   Figura 17. Representació cartogràfica dels excrements de fagina (Martes foina) per campanya. 1  1  1  2 4 2 2
  • 38.              38   Figura 18. Representació cartogràfica dels excrements de rabosa (Vulpes vulpes) per campanya. 1  2 1  1  4
  • 39.              39   7. CONCLUSIONS S’han trobat cinc espècies de mamífers carnívors al PNM Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons: la fagina (Martes foina), la rabosa (Vulpes vulpes), la geneta (Genetta genetta), el teixó (Meles meles) i la mostela (Mustela nivalis). Quatre han sigut detectades mitjançant el parany fotogràfic (fagina, rabosa, geneta i teixó), i tres pels transsectes d’excrements (fagina, rabosa i mostela). La fagina i la rabosa, a més de ser les dues espècies de carnívors més abundants al Paratge, s’han detectat mitjançant les dues metodologies complementàries utilitzades. Amb les càmeres de fotoparany, també s’han obtingut fotografies d’altres espècies que no eren l’objectiu del mostratge, entre les quals cal destacar el porc senglar (Sus scrofa), l’esquirol (Sciurus vulgaris), el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el pit-roig (Erithacus rubecula), entre d’altres. S’han detectat canvis estacionals en l’abundància relativa de les espècies i en el patró de moviments a escala local, sobretot en el cas de la fagina i la rabosa. Les abundàncies relatives de fagina obtingudes mitjançant el parany fotogràfic han sigut més elevades en la campanya de tardor-hivern 2012 que en les altres dues campanyes. Aquesta època coincideix amb l’època de dispersió de juvenils, en què es mouen buscant nous territoris (Mangas 2009). En canvi, amb els transsectes d’excrements s’observa la tendència contrària per a la fagina, un major nombre d’excrements en primavera i estiu, però sense resultar estadísticament significatiu. Aquest major nombre trobat en primavera i estiu pot estar causat per ser l’època de zel, en què els exemplars adults que viuen a l’àrea marquen més el seu territori, tant per atraure exemplars del sexe contrari com per allunyar els del mateix sexe. Complementàriament, pot ser causat per modificacions en la dieta, que canvia molt entre estacions (Rico-Guzmán et al. 2012), ja que són animals molt oportunistes. Aquest fet destaca la importància a l’hora de fer un seguiment de fauna mitjançant una metodologia específica, de tenir en compte els canvis estacionals en el comportament de les espècies, ja que ens poden fer sobreestimar o subestimar les poblacions d’una determinada espècie. Amb els patrons d’activitat diària s’ha pogut constatar que tant la fagina com la rabosa són espècies pràcticament nocturnes, i que tenen els seus pics d’activitat tant a l’inici de la nit, després de la caiguda del sol, com justament en les últimes hores del dia, abans de l’eixida del sol. En l’ús per part de la fauna dels microhàbitats que podem trobar dins del Racó, es veu una preferència de certes espècies per les rambles, barrancs i tàlvegs amb vegetació arbustiva ben desenvolupada. Les aus, micromamífers i alguns carnívors, com ara la geneta i el teixó, han aparegut en més proporció en aquest hàbitat. Caldria destacar la necessitat de conservar i protegir aquests xicotets barrancs que envolten el Paratge Natural Municipal, per la seua importància tant com font d’aliment per a la fauna com per ser refugi davant els depredadors. En canvi, en la rabosa s’ha observat preferència per les pinedes en la selecció d’hàbitat, ja que és
  • 40.              40   una espècie que prefereix ambients més oberts per al seus moviments, i, com que no té depredadors naturals al medi, no necessita buscar refugi. S’han observat diferències en el patró de moviments entre estacions per a la fagina i la rabosa en una escala de detall, que canvia entre les diferents campanyes els llocs en què dipositen els seus excrements, possiblement per canvis en el seu comportament, per la cerca d’aliments o de parella, o per la cura de les cries. Els dos esquers utilitzats han donat resultats molt pareguts quant al nombre d’espècies atretes. Sí que s’ha observat en la fagina un comportament diferent davant l’extracte de valeriana, ja que es parava més temps a olorar el recipient, i en alguns casos es refregava. Quant a l’evolució temporal de les poblacions de carnívors al Racó, s’han trobat certs patrons i tendències que necessitarien posteriors estudis. D’una banda, s’ha observat un augment de l’abundància relativa de fagines al Paratge, des de l’any 2008 al 2012, i, d’altra, una disminució de l’abundància relativa de rabosa en el mateix període. El mateix patró s’ha observat també al PN del Carrascal de la Font Roja. Els resultats que observem poden ser només un resultat de les fluctuacions naturals pròpies de les poblacions, i no canvis a llarg termini de les proporcions de les espècies de carnívors. Cal esmentar en aquest punt que una disminució del nombre de raboses a l’àrea i a les rodalies podria haver provocat que la densitat de fagines augmentés, per la possible competència al nínxol ecològic entre ambdues espècies. Ara bé, per a traure conclusions en aquest aspecte es necessitarien estudis posteriors, tant per a saber si la tendència observada es manté, fent un seguiment de les poblacions de carnívors, com per a saber si en l’actualitat existeix un flux real de fauna dins del LIC Serra de Mariola i Carrascal de la Font Roja, i amb àrees properes, i avaluar si realment el PNM del Racó de Sant Bonaventura – Els Canalons està funcionant com un veritable corredor, ja que aquestos fluxos de fauna són necessaris perquè les poblacions es mantinguen. Les dues metodologies emprades han resultat complementàries per a la detecció de mamífers carnívors, i han donat resultats diferents en alguns casos, però adequats per a la finalitat de l’estudi realitzat. Per a detectar una espècie concreta és necessari utilitzar una metodologia adequada als seus hàbits i a la finalitat de l’estudi que es vol desenvolupar. El parany fotogràfic és una metodologia molt adequada per a espècies esquives, com els carnívors, que ens dona informació molt precisa dels hàbits de la fauna. Quan es treballa amb esquer s’ha de tenir compte amb la tirada generada per aquest, o amb el recel de certes espècies a alimentar-se’n. El recompte d’excrements és una metodologia utilitzada freqüentment com a indicador de presència i per a estimar abundàncies de certes espècies, molt estesa en la seua utilització. Però s’ha de tenir en compte que és també una manera de comunicació de l’espècie, i l’absència d’excrements o la seua baixa densitat pot ser només el resultat d’una baixa necessitat de comunicació (Barja 2005). Per tant, concloem que les poblacions de carnívors al Paratge es troben en un bon estat de conservació, encara que recomanem, pels resultats obtinguts, continuar amb el seguiment i
  • 41.              41   monitoratge de les poblacions existents per saber si es mantenen les tendències observades. També es recomana parar una especial atenció en la gestió i conservació de les rambles i barrancs que envolten el Paratge, i en les xicotetes bosquines i matollars romanents, per ser un punt molt important de refugi i font d’aliment per a la fauna.
  • 42.              42   Agraïments Volem donar el nostre agraïment a les entitats públiques i privades que han fet possible aquest estudi. Al personal tècnic del Parc Natural del Carrascal de la Font Roja, Jordi Acosta i Pep Cantó, per la seua ajuda i col·laboració. I s’agraeix a Adriana Navarro, Irene Cardona, Héctor Giménez i Naïm Álvarez la seua col·laboració en les tasques de camp. Bibliografia Ballesteros, T.; Degollada, A.; Baquedano, L. 1998. Estimación de la abundancia de Zorros (Vulpes vulpes), Garduñas (Martes foina) y Gatos Domésticos (Felis catus) en el PN de Sant Llorenç del Munt (Catalunya). Galemys, 10 (NE): 129-133. Barja, I.; de Miguel, F. J.; Bárcena, F. 2001. Distribución espacial de los excrementos de zorro rojo (Vulpes vulpes, Linnaeus 1758) en los Montes do Invernadeiro (Ourense). Galemys 13 (nº especial): 171-178. Barja, I. 2005. Patrones de marcaje con heces por la marta europea (Martes martes) en el noroeste de España: importancia para su estudio. Galemys 17 (NE): 123-134. Barrull, J.; Mate, I. 2007. Un estudio mediante trampeo fotográfico. Distribución y abundancia de los carnívoros en la sierra de Montsant. Quercus 256, junio 2007. Pp. 14-18. BDB 2013. Banc de Dades de Biodiversitat. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. Consultada en julio de 2013. En: http://bdb.cth.gva.es/ Belda, A.; Arques, A.; Martínez, J. E.; Peiró, V.; Seva, E. 2009. Análisis de la biodiversidad de fauna vertebrada en el Parque Natural de la Sierra de Mariola mediante fototrampeo. Mediterránea. Serie de Estudios Biológicos. Época II, n. 20. P. 42-67. Bitetti, M. S.; Paviolo, A.; de Angelo, C. 2006. Density, habitat use and activity patterns of ocelots (Leopardus pardalis) in the Atlantic Forest of Misiones, Argentina. Journal of Zoology 270: 153- 163. Blanco, J. C. 1998. Garduña. En: Mamíferos de España. Volumen I. Editorial Planeta, Barcelona. P. 300 – 307 Bonet, A.; Terrones, B.; Rico-Guzmán, E.; Cantó, J. L. 2009. Seguimientos de mamíferos en el Paraje Natural Municipal del Racó de Sant Bonaventura - Canalons, Alcoy. Informe 2009. ECFRN-UA. Gerencia de Medio Ambiente, Ayuntamiento de Alcoy. Calzada, J. 2007. Genetta genetta (Linnaeus, 1758). En: Palomo, L. J.; Gisbert, J.; Blanco, J. C. 2007. Atlas y Libro Rojo de los Mamíferos Terrestres de España. Dirección General para la Biodiversidad-SECEM-SECEMU, Madrid, p. 330-332.
  • 43.              43   Camps, D. 2012. Jineta – Genetta genetta. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Cassinello, J. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ Domínguez, M.; Barba, E.; Cantó, J. L.; López, G. M.; Monrós, J. S. 2005. ¿Una, dos, o varias poblaciones? Estudio biométrico de los petirrojos del Parque Natural de la Font Roja. En: XIV Encuentros de anilladores. Castellón, 28 octubre-1 noviembre, 2005. Foresman, K. R.; Pearson, D.E. 1999. Activity patterns of American Martens, Martes americana, Snowshoe Hares, Lepus americanus, and Red Squirrels, Tamiasciurus hudsonicus, in westcentral Montana. Canadian Field Naturalist, 113: 386-389. Gil-Sánchez, J. M.; Moleón, M.; Molino, F. M.; Valenzuela. G. 2001. Distribución de los mamíferos carnívoros en la provincia de Granada. Galemys, 13 (NE): 37-46. Gisbert, J.; Santos-Reis, M. 2007. Mustela nivalis (Linnaeus, 1766). En Palomo, L. J., Gisbert, J. y Blanco, J. C. 2007. Atlas y Libro Rojo de los Mamíferos Terrestres de España. Dirección General para la Biodiversidad-SECEM-SECEMU, Madrid, p. 283-286. González-Esteban J.; Villate, I.; Irizar, I. 2004. Assessing camera traps for surveying the European mink, Mustela lutreola (Linnaeus, 1761) distribution. European Journal of Wildlife Research 50: 33– 36. González-Estaban, J.; Villate, I. 2005. Red de Seguimiento de Carnívoros en la Comunidad Autónoma del País Vasco. Informe técnico. Biodiversidad y Paisaje. Departamento de Medio Ambiente y Ordenación del Territorio. Gobierno Vasco. González-Esteban, J.; Villate, I.; Fernandez, J. M. 2009. Red de seguimiento de carnívoros en el País Vasco. Quercus 278. Abril 2009. P. 22-29. Gortázar, C. 2007. Vulpes vulpes (Linnaeus, 1758). En Palomo, L. J., Gisbert, J. y Blanco, J. C. 2007. Atlas y Libro Rojo de los Mamíferos Terrestres de España. Dirección General para la Biodiversidad-SECEM-SECEMU, Madrid, p. 277-279. Grilo, C.; Bissonette, J. A.; Santos-Reis, M. 2009. Spatial–temporal patterns in Mediterranean carnivore road casualties: Consequences for mitigation. Biological Conservation. Volume 142, Issue 2, February 2009, P. 301–313. Herrera, C. M. 1989. Frugivory and seed dispersal by carnivorous mammals, and associated fruit characteristics, in undisturbed Mediterranean habitats. Oikos 55: 250-262. Karanth, K. U.; Nichols, J. D. 1998. Estimation of tiger densities in India using photographic captures and recaptures. Ecology, Vol. 79, No. 8, p. 2852-2862. López-Martín, J. M. 2010. Zorro – Vulpes vulpes. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Cassinello, J. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ Lozano, J. 2009. Gato montés – Felis silvestris. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Carrascal, L. M., Salvador, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/
  • 44.              44   Mangas, J. 2009. Garduña – Martes foina. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Cassinello, J. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/  Mangas, J. G.; Carrobles, M.; Alcázar, L. H.; Bellón, D.; Virgós, E. 2007. Aproximación al estudio de la ecología espacial de especies simpátricas: la garduña (Martes foina) y la gineta (Genetta genetta). Galemys 19 (NE): 61-71. Millán, J.; Gortázar, C.; Marco, J.; Escudero, M. A. 2001. Carnívoros detectados mediante recorridos nocturnos en Aragón. Galemys, 13 (NE): 25-36. Minuartia, 2002. Seguiment de les poblacions de carnívors del Parc del Garraf. 2001. Diputació de Barcelona. Informe inédito. Monterroso, P.; Alves, P. C.; Ferreras, P. 2009. Evaluación de disitntos atrayentes olorosos para el estudio de las comunidades de mamíferos carnívoros ibéricos. En: Libro de Resúmenes de las IX Jornadas de la Sociedad Española para la Conservación y Estudio de los Mamíferos. SECEM. pág. 139 Padial, J. M.; Avila, E.; Gil-Sanchez, J. M. 2002. Feeding habits and overlap among red fox (Vulpes vulpes) and stone marten (Martes foina) in two Mediterranean mountain habitats. Mammalian Biology, 67 (3): 137-146. Palazón, S. 2012. Comadreja – Mustela nivalis. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Cassinello, J. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ Pastor, E.; Cantó, J. L.; Bonet, A. 2008. Primeros resultados de la Estación de Esfuerzo Constante en el Parque Natural del Carrascal de la Font Roja. Iberis. nº 6: 39-52. Peris, A. 2007. Ecologia de la comunitat de carnívors riparis al nord del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. VI Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac Diputació de Barcelona, 2007. Pp. 141-146. Pla, A.; Llimona, F.; Raspall, A.; Camps, D. 2000. Aplicació de les tècniques de trampeig fotogràfic i fotoidentificació a l’estudi poblacional de la geneta (Genetta genetta L.) al Parc de Collserola. P.: 127-131. En: F. Llimona, J. M. Espelta, J. C. Guix, E. Mateos, J. D. Rodríguez- Teijeiro (eds.). I Jornades sobre la Recerca en els sistemes naturals de Collserola: aplicacions a la gestió del Parc. Powell, R. A. 2001. Martens. P. 106–107. En: Macdonald, D. W. (Ed.). The New Encyclopedia of Mammals. Oxford University Press, Oxford . Raspall, A.; Comas, L.; Mateu, M. 1996. Trampeo fotográfico del género Martes en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida). Doñana Acta Vertebrata, 23: 291-296. Reig, S. 2007. Martes foina (Erxleben, 1777). En Palomo, L. J., Gisbert, J. y Blanco, J. C. 2007 Atlas y Libro Rojo de los Mamíferos Terrestres de España. Dirección General para la Biodiversidad- SECEM-SECEMU, Madrid, p. 305-307.
  • 45.              45   Rico-Guzmán, E.; Terrones, B.; Cantó, J. L.; Bonet, A. 2012. Frugivore carnivores: preferences and contribution to seed dispersal of red fox Vulpes vulpes (Linnaeus, 1758) and stone marten Martes foina (Erxleben, 1777) in Carrascal de la Font Roja Natural Park (Alicante, Spain). Galemys 24: 25-33. Rosenzweig, M. L. 1966. Community structure in sympatric carnivora. Journal of Mammalogy 47: 602-612. Sadlier, L. M. J.; Webbon. C. C, Baker, P. J.; Harris, S. 2004 Methods of Monitoring Red foxes Vulpes vulpes and badgers Meles meles: are field signs the answer? Mammal Review, Vol. 34, Núm. 1, 75–98. Sollmann, R.; Furtado, M. M.; Gardner, B.; Hofer, H.; Jácomo, A. T. A.; Tôrres, N. M.; Silveira, L. 2011. Improving density estimates for elusive carnivores: Accounting for sex-specific detection and movements using spatial capture–recapture models for jaguars in central Brazil. Biological Conservation 144 (2011): 1017–1024. Terrones, B.; Bonet, A. 2008a. Ecological connectivity in Sierra de Mariola y Carrascal de la Font Foja SCI. Applaying a GIS methodology. En: Encuentro Internacional de Medio Ambiente “Habitat fragmentation and cultural landscapes: the role of ecological connectivity and biological corridors”. Baeza, del 30 de junio al 2 de julio de 2008. Terrones, B.; Bonet, A. 2008b. Análisis de la conectividad en el LIC Sierra de Mariola y Carrascal de la Font Roja. En: XII Jornadas de Investigación Departamental San Alberto Magno. Alicante, del 10 al 14 de noviembre de 2008. Terrones, B.; Bonet, A.; Cantó, J. L. 2008. El uso de cámaras trampa en el estudio de la fauna. Primeros resultados obtenidos en el PN de la Font Roja. Iberis 6, 29-38. Tobler, M. W. ; Powell, G. V. N. 2013. Estimating jaguar densities with camera traps: Problems with current designs and recommendations for future studies. Biological Conservation 159: 109–118. Torre, I.; Arrizabalaga, A.; Flaquer, C. 2003. Estudio de la distribución y abundancia de carnívoros en el Parque Natural del Montnegre i el Corredor mediante trampeo fotográfico. Galemys. 15(1):15– 28. Virgós, E. 2012. Tejón – Meles meles. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Cassinello, J. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ Webbon, C. C.; Baker, P. J.; Harris, S. 2004. Faecal density counts for monitoring changes in red fox numbers in rural Britain. Journal of Applied Ecology: 41, 768–779. Wemmer, C.; Kunz, T.H.; Lundie-Jenkins, G.; Mcshea, W. J. 1996. Mammalian Sign. P. 157-176. In: D.E. Wilson, F.R. Cole, J. D. Nicholes, R. Rudran & M.S. Foster (eds.). Measuring and Monitoring Biological Diversity: Standard Methods for Mammals. Smithsonian Institution Press, Washington, D.C. Wilson, G. J.; Delahay, R.J. 2001. A review of methods to estimate the abundance of terrestrial carnivores using field signs and observation. Wildlife Research, 28, 151–164.