DE LES EXPECTATIVES RACIONALS
ALS “ANIMAL SPIRITS”.
L’IMPACTE DE LES EMOCIONS
EN EL CICLE ECONÒMIC


IV JORNADA SOBRE INTA...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                    21 d’abril...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                         21 d’abril de 2010


...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                             21 d’abril de 201...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                          21 d’abril de 2010

...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                            21 d’abril de 2010...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                          21 d’abril de 2010

...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                          21 d’abril de 2010

...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                           21 d’abril de 2010
...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                           21 d’abril de 2010
...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                         21 d’abril de 2010


...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                              21 d’abril de 20...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                          21 d’abril de 2010

...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                            21 d’abril de 2010...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                         21 d’abril de 2010


...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                          21 d’abril de 2010

...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                             21 d’abril de 201...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                            21 d’abril de 2010...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                                              ...
Gabinet d’Estudis Econòmics
                                                                            21 d’abril de 2010...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

IV Jornada Intangibles en l'economia, 21 d'abril de 2010

716 views
625 views

Published on

Dels indicadors de sentiment econòmic als "animals spirits". Les emocions com a motor de l'economia. Aquest va ser el títol de la IV Jornada sobre intangibles en l'economia organitzada per la Cambra de Comerç.
En el marc de la trobada es va presentar un estudi que aborda la implicació emocional de les persones amb els projectes empresarials, a càrrec del cap del Gabinet d'Estudis Econòmics de la Cambra, Joan Ramon Rovira.

Resum audiovisual de la jornada:
http://apps.cambrabcn.es:8303/streaming/INTANGIBLES_20100421/jornada/09/streaming/index_es.html

Published in: Business
0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
716
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
8
Actions
Shares
0
Downloads
5
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

IV Jornada Intangibles en l'economia, 21 d'abril de 2010

  1. 1. DE LES EXPECTATIVES RACIONALS ALS “ANIMAL SPIRITS”. L’IMPACTE DE LES EMOCIONS EN EL CICLE ECONÒMIC IV JORNADA SOBRE INTANGIBLES EN L’ECONOMIA Casa Llotja de Mar, 21 d’abril de 2010 Joan Ramon Rovira Homs Cap del Gabinet d’Estudis Econòmics
  2. 2. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Índex Introducció i objectius ......................................................................... 3 1. Les expectatives racionals i els mercats eficients................................ 4 2. Les expectatives emocionals o “animal spirits”................................... 9 3. Les expectatives generatives: quan el futur no està escrit ................. 14 4. Les expectatives fal—libles: quan l’història compta ............................ 17 2
  3. 3. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Introducció i objectius La pregunta que vertebra l’edició d’enguany de la Jornada sobre Intangibles en l’Economia és fins a quin punt la implicació emocional de les persones amb els projectes empresarials —la “passió” per emprendre i per la feina ben feta— té impacte en el compte de resultats de les empreses. L’objectiu de la meva ponència serà projectar aquesta pregunta al conjunt de l’economia: la qüestió que vull tractar és fins a quin punt les emocions —i les passions— contribueixen a determinar el perfil del cicle econòmic. Les economies es mouen per expectatives, i les expectatives, al seu torn, poden ser racionals, o raonables, però també emocionals o passionals. La nostra visió sobre com funcionen els sistemes econòmics està lligada a com pensem que formen les expectatives els agents econòmics. La teoria econòmica dominant a les universitats més prestigioses tant a Europa com als EUA atorga un paper central a les hipòtesis de les expectatives racionals i dels mercats eficients. Però la crisi econòmica que es va desencadenar a finals del 2007 als EUA, i que és la més profunda dels últims setanta anys, ha fet que molts economistes comencin a qüestionar la validesa dels postulats de les expectatives racionals. Per altra banda, torna l’interès pels “animal spirits” als que al—ludia l’economista britànic John Maynard Keynes. Una traducció literal de l’expressió “animal spirits” per esperits animals no sembla les més encertada. La idea que volia transmetre Keynes té més a veure amb la humanitat que amb l’animalitat. I els humans ens movem per raons, però també per emocions i per intuïcions. Per tant, la meva proposta és traduir “animal spirits” per expectatives passionals o emocionals, confrontant la visió keynesiana amb l’alternativa de les expectatives racionals. L’esquema de la intervenció tindrà quatre parts. En la primera explicaré breument alguns postulats bàsics de les expectatives racionals i dels mercats eficients, i com aquests postulats generen una determinada forma d’entendre el funcionament de l’economia i d’actuació en política econòmica. En segon lloc, em centraré en la idea dels “animal spirits” —els impulsos o expectatives emocionals—, segons la meva lliure interpretació, intentant valorar fins a quin punt 3
  4. 4. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia aquesta idea ofereix un millor punt de partida per explicar el cicle econòmic i, en especial, la última recessió. Finalment, les dues últimes parts estaran dedicades a recollir algunes propostes de síntesi que van més enllà de la dicotomia entre raó i emocions, posant més aviat l’accent en la interacció entre realitat i expectatives. És a dir: en el fet que les expectatives s’anticipen a la realitat, però també la modifiquen i la transformen. Per aquest motiu, parlaré d’expectatives “generatives” i també de “temps històric”, i aplicaré aquests conceptes a la crisi econòmica dels últims anys, a partir d’un conjunt d’indicadors que revelen els canvis de “sentiment” als mercats financers, i com aquests canvis de sentiment obeeixen a una lògica profunda que buscant anticipar la realitat, la transforma. 1. Les expectatives racionals i els mercats eficients El punt de partida de la teoria econòmica neoclàssica, que és la dominant actualment a l’ensenyament universitari, és el concepte de “homo economicus”. Es tracta d’un individu peculiar, que pren decisions econòmiques bàsicament amb l’objectiu de maximitzar la seva funció d’utilitat, i que ho fa subjecte a unes determinades restriccions. (Quan actua en el paper de consumidor es tracta de restriccions pressupostàries, i quan actua com a productor, tecnològiques.) Per tant, el concepte de “homo economicus” es basa en dos principis clau: el fet que “maximitza”, i allò que maximitza: la “funció d’utilitat”. El fet de maximitzar el converteix en un ésser “instrumentalment” racional, en el sentit de que es capaç d’ordenar les diferents alternatives d’actuació, tenint en compte les restriccions que el condicionen, segons la utilitat que li poden reportar, i que tria sistemàticament la millor alternativa. L’objectiu últim de l’”homo economicus” no és el benefici monetari: és la utilitat que li pot reportar aquest benefici —o el salari que percep per la feina que fa, però també l’oci al que renuncia quan treballa. I que és “utilitat”? Els economistes no entren en arguments filosòfics sobre que cal entendre per “utilitat” en un sentit substancial. Es limiten a dir que l’únic que importa per predir el comportament de “homo economicus” és que pugui ordenar les seves preferències d’una manera consistent, i que sigui capaç d’assignar probabilitats a les contingències futures de les que depèn el resultat de les seves decisions. 4
  5. 5. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia És a dir: “homo economicus” pot ser un total egoista o un perfecte altruista, pot valorar més l’oci que el treball o a la inversa, li poden agradar més els béns espirituals que els materials o a la inversa. Tot això i més cap dins de la funció d’utilitat. L’únic que se li demana és que sigui consistent en les seves preferències, i que sigui capaç de quantificar les probabilitats d’obtenir un determinat resultat quan pren una determinada línia d’actuació. Si es comporta racionalment, en el sentit instrumental, els economistes confien en que el seu comportament serà predictible. I no únicament predictible, sinó també quantificable en termes de valor econòmic –és a dir: de poder adquisitiu vinculat amb la producció i distribució de béns i serveis. Es poden fer moltes crítiques fàcils del concepte de “homo economicus”, com, per exemple, que és un ser unidimensional, que es preocupa únicament de maximitzar la seva utilitat o benefici, sense altres consideracions d’ordre social o moral. Es pot dir que, en el fons, encaixa perfectament amb la definició d’un psicòpata —o potser d’un sociòpata. O que és més màquina que persona: un calculador implacable que actua sempre amb una caixa registradora al cap per decidir, de forma fulminant, el curs d’acció que més guanys li pot reportar. Però aquests tipus de crítiques, i moltes altres de similars, no són rellevants pel que fa al cas. Totes les teories científiques —absolutament totes— són abstraccions o versions simplificades de la realitat. Són un mapa, no el món. Es basen en uns fets estilitzats per posar de manifest una part profunda de la realitat, i per fer això cal deixar fora de focus molts altres elements; no perquè no formin part de la realitat, sinó perquè no contribueixen a explicar el fenomen que es vol explicar amb la mateixa força, claredat i simplicitat. El que realment importa als economistes neoclàssics és que la part rellevant del comportament humà que els interessa explicar sigui efectivament predictible a partir de la hipòtesi del “homo economicus”. Milton Friedman posava un exemple il—lustratiu per entendre aquest argument, referit al cas d’un jugador de billar. No importa que el jugador no sigui conscient de les lleis físiques que determinen la trajectòria de les boles; de la mateixa manera que no importa que la majoria dels éssers humans no siguin capaços o estiguin interessats en maximitzar conscientment una funció matemàtica d’utilitat. El que importa és que tant el jugador de billar com els consumidors o productors es comportin com si estiguessin utilitzant les lleis de la física o de l’economia al seu favor per obtenir determinats resultats. Explicitar les lleis és la 5
  6. 6. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia feina del teòric, que és a qui li correspon entendre i preveure l’evolució del joc —el que passa sobre la taula de billar o en la pantalla on s’actualitzen uns indicadors financers. I cal reconèixer que la teoria econòmica convencional ha estat capaç d’il—luminar, amb gran precisió, aspectes molt diversos del comportament humà a partir de la hipòtesi, radicalment simplificadora, de l’individu instrumentalment racional que va per la vida maximitzant la seva utilitat o benefici. L’adjectiu “instrumental” afegit a la idea de comportament racional no és casual. És clau per entendre la visió del món sobre la que es construeix el concepte de “homo economicus”, i te molt a veure amb la “passió” o, més genèricament, amb les passions. Un comportament “instrumentalment racional” és aquell en el que la funció de la raó és triar els mitjans, no les finalitats. Les finalitats són les preferències que constitueixen la funció d’utilitat, i que es tracten com si fossin un axioma. És a dir, com un punt de partida no discutible, anterior i superior a la raó, que es limita a dissenyar els camins que millor satisfan les preferències de l’individu. Aquest concepte de raó instrumental està en els arrels filosòfics del pensament econòmic neoclàssic, que beu de les fonts de l’utilitarisme encapçalat, entre d’altres autors, per John Stuart Mill i Jeremy Bentham. Els utilitaristes, al seu torn, enllacen amb el pensament empiricista britànic encarnat per David Hume, que va escriure en un paràgraf molt citat allò de que “la raó és l’esclava de les passions” (reason is the slave of the passions). En realitat, “homo economicus” no és un ésser exclusivament racional. Ben al contrari, la seva raó està al servei de les seves preferències, que estan per sobre i són anteriors al comportament racional instrumental del que s’ocupen els economistes. Les preferències es poden identificar amb les “passions” de les que parlava Hume, o amb qualsevol altre font de motivació de la conducta prèvia a l’exercici de la raó instrumental. Les preferències, com les passions, no es discuteixen ni s’analitzen. Es tenen i s’acaten. En aquest punt potser es preguntaran que té a veure tot això amb les expectatives racionals i amb els mercats eficients i, més concretament, amb la crisi econòmica i la forma d’interpretar la crisi a través del prisma de la teoria econòmica més ortodoxa. Té a veure perquè els models o esquemes simplificats que els economistes fan servir per entendre com funcionen les economies situen al seu centre la figura del agent racional, 6
  7. 7. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia que maximitza un quadre de preferències predeterminat subjecte a una sèrie de restriccions. A més, se suposa que aquest agent no únicament actua instrumentalment de forma racional, sinó que també es capaç de formar expectatives racionals sobre el futur. I que en un context de mercats eficients els preus dels béns i serveis formats a partir d’expectatives racionals reflecteixen el seu valor fonamental amb la informació disponible. I tot aquests supòsits tenen conseqüències molt específiques sobre la manera d’entendre com funciona l’economia i el paper de la política econòmica. Un breu comentari per aclarir la idea de les expectatives racionals. No vol dir que els agents econòmics coneguin el futur i actuïn en conseqüència. Únicament vol dir que els agents econòmics són capaços d’assignar probabilitats a les contingències futures a partir de la informació disponible. Quan la informació canvia, canvien les expectatives. La clau de volta de l’edifici és pressuposar que la incertesa envers el futur es tractable en termes de risc, en el sentit que encara que el futur no és conegut l’ordre de probabilitats de que es donin determinades contingències si és quantificable. En segon lloc, un altre breu comentari sobre la idea dels mercats eficients. Pressuposa que si (i) els agents actualment racionalment, (ii) els preus són prou flexibles i (iii) hi ha un grau suficient de competència, la formació de preus als mercats de béns, serveis i actius, físics i financers, reflectirà el seu valor fonamental tenint en compte tota la informació pública disponible. En el cas d’un actiu financer, per exemple, el seu preu reflectirà el valor del flux de beneficis o rendiments que es derivin d’aquest actiu, ara i en el futur, aplicant una taxa de descompte formada pel tipus d’interès i una prima de risc. Un exemple ajuda a aclarir els conceptes. Suposem que prenem la decisió de fer una inversió: adquirir un paquet d’accions d’una empresa, o una màquina o una casa. A l’altre costat de la transacció hi ha altres persones que estan disposades a vendre les accions, la màquina o la casa. Si tant els que compren com els que venen formen expectatives racionals sobre el futur tindran en compte les previsions de beneficis de l’empresa representada per les accions, o del preu del producte que es pot fabricar amb la màquina una vegada hagi estat instal—lada, o d’evolució futura del preu de les cases en una mateixa zona i d’una qualitat similar. I ho faran amb la informació disponible en aquell moment. Finalment, els agents canviaran les expectatives únicament quan apareguin noves dades que els facin revisar l’ordre de probabilitats que havien assignat amb la informació de que disposaven. 7
  8. 8. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia En un món econòmic que funcionés d’aquesta manera els cicles econòmics serien la conseqüència natural de “shocks” externs o perturbacions aleatòries —no previsibles per definició— que alteren les circumstàncies en que es fonamenten els preus actuals, i que justificarien una revisió de les expectatives i dels preus basats en aquestes expectatives. Per exemple, un canvi tecnològic o un canvi en les preferències (recordem que les preferències no s’expliquen dins del model: són els principis a partir dels quals s’explica el comportament dels agents dins del model). Per exemple, suposem que es produeix un shock tecnològic —una innovació radical, com els ferrocarrils en el segle XIX o internet a finals del segle XX— i que, com a conseqüència, els agents econòmics revisen les expectatives de benefici d’algunes o totes les empreses a l’alça. Com més elevades siguin aquestes expectatives, més elevat serà el valor de cotització de les empreses, i més incentius tindran per invertir en actius productius, tangibles o intangibles. I ja tenim la fase expansiva d’un cicle econòmic en marxa, amb connotacions que, en l’exemple d’internet, poden recordar la segona meitat dels anys 90 a les economies desenvolupades. Un altre exemple: Suposem que els agents econòmics a un determinat país tenen unes expectatives d’ocupació i renda creixents en el temps. O que canvien les seves preferències i s’estimen més consumir ara una part més gran de la seva renda que reservar-la pel futur. En aquests casos, podria ser racional per ells endeutar-se i aprofitar en el present la major capacitat adquisitiva que esperen pel futur, o concentrar en el present una part més gran de la capacitat adquisitiva que esperen al llarg de la seva vida. És una qüestió de preferències. I, com hem dit abans, en el marc de la teoria econòmica que s’explica als llibres de text les preferències no es discuteixen. Es tenen i s’acaten, com les passions. Amb aquesta lògica, si el preu de les accions, o de les cases, puja o baixa, aquests canvis no fan sinó reflectir canvis en els factors fonamentals que els determinen. Si aquests canvis van acompanyats de fluctuacions en els nivells d’ocupació i d’activitat econòmica, es considera que és una expressió de l’ajustament natural dels mercats davant la nova realitat. Els governs no han d’intervenir en aquest curs natural, excepte per assegurar que els mercats —tots els mercats— són prou competitius i flexibles. Per exemple, introduint reformes estructurals que millorin l’eficiència del sistema. 8
  9. 9. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Dins d’aquesta mateixa lògica, portada a l’extrem, moltes intervencions públiques apareixen, en el millor dels casos, com poc efectives i, en el pitjor, com directament perjudicials. Per exemple, la política monetària pot distorsionar les decisions dels agents mantenint uns tipus d’interès massa baixos durant massa temps, provocant un alça excessiva dels preus dels actius, que al seu torn generaran una expansió eventualment insostenible, a la que seguirà una recessió tan intensa com excessiva ha estat l’expansió. Que és un dels arguments més populars per explicar les causes profundes de l’actual crisi. 2. Les expectatives emocionals o “animal spirits” Una de les dificultats principals de l’esquema teòric en que es fonamenta la teoria de les expectatives racionals i dels mercats eficients és com explicar l’atur involuntari. És a dir: com explicar que, com a resultat del funcionament normal dels mercats, hi hagi persones que volent treballar als preus i salaris de mercat no trobin feina. La resposta usual a aquest interrogant és que, a la pràctica, els mercats, i en especial el mercat de treball, no són prou eficients i flexibles. Si els preus i salaris fossin prou flexibles, a l’alça i a la baixa, no hi hauria atur involuntari —únicament atur friccional, que és un reflex normal de la rotació en els llocs de treball. En el cas de l’economia espanyola, on les rigideses que llasten el mercat de treball són amplament reconegudes, aquesta explicació pot sonar més o menys justificada. Però, com explicar que en una economia com l’americana, paradigma de flexibilitat, s’hagi arribat a un 10 % d’atur en pocs mesos, i que no hi hagin perspectives d’un retorn ni fàcil ni ràpid a taxes més normals? Per explicar interrogants com aquest alguns economistes estan reconsiderant, amb ulls nous, l’obra d’un economista anglès que semblava força oblidat, o interpretat d’una forma molt parcial, durant molt temps: John Maynard Keynes. Keynes va escriure la seva obra en el context de la Gran Depressió dels anys 30, preocupat per les polítiques de “laisser faire” que la majoria de governs van adoptar inicialment davant la crisi d’aquella època. L’aportació de Keynes parteix d’una premissa radicalment diferent a la de les expectatives racionals. Per a Keynes, no tot el futur es tractable en termes de risc, assignant probabilitats precises a totes les contingències 9
  10. 10. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia futures. De fet, el tipus de situacions més freqüents que han d’afrontar els inversors i els emprenedors en el món real estan subjectes a la incertesa radical, difícilment quantificable, que sovint envolta el futur. Quan aquest és el cas, la racionalitat instrumental és insuficient per prendre decisions. No és possible ni sensat pretendre assignar probabilitats precises a contingències desconegudes. Tanmateix, cal prendre decisions ara que tindran efectes en el futur, per molt incert que sigui. Keynes era, a més d’acadèmic, un inversor professional, que va guanyar —i perdre— sumes considerables operant als mercats financers. Keynes era conscient que bona part de les decisions d’inversió no estan —no poden estar— perfectament fonamentades en una quantificació precisa dels riscos associats amb les diferents alternatives d’acció. I que, més enllà dels mecanismes conscientment racionals, operen els “animal spirits” —el que aquí hem batejat com les “expectatives emocionals”. Quan un emprenedor inicia un nou projecte empresarial farà el possible per reunir la màxima informació disponible sobre els riscos que amenacen la potencial inversió, els valorarà i els incorporarà a la seva decisió. Però si espera a tenir tots els riscos quantificats i domesticats abans de comprometre’s amb el projecte, possiblement mai arribarà a ser emprenedor. Hi ha un punt on cal actuar, en un sentit o en un altre, sense esperar a tenir més informació. I en aquest punt cal comptar amb altres factors de suport per decidir: els valors, les conviccions, les esperances, les intuïcions i —perquè no— la passió per emprendre. La implicació emocional supleix sovint la falta d’informació. Però, en un sentit més profund, sense implicació emocional no és possible prendre decisions —com han comprovat els científics que treballen amb persones amb lesions cerebrals en zones del cervell associades amb les emocions; aquestes persones poden raonar i ponderar perfectament les alternatives que els hi presenten, però tenen gran dificultat per decidir-se per una concreta. El problema és que si les expectatives són essencialment emocionals més que racionals, també seran volàtils i poc predictibles. Ja no hi hauria justificació per confiar en que els preus del béns i dels actius reflecteixin el seu valor fonamental. El mateix concepte de valor fonamental s’ha de posar en qüestió, quan el futur és radicalment incert i no el podem preveure amb un mínim de confiança. I si les expectatives són volàtils, també ho serà la inversió, desencadenat fluctuacions aparentment erràtiques en els nivells d’activitat i d’ocupació. 10
  11. 11. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia En aquest context, quan els preus de les accions o dels béns immobles fluctuen excessivament a l’alça o a la baixa, hem de sospitar que probablement hi han factors no racionals en joc. I si aquestes fluctuacions excessives dels preus acaben afectant les decisions de consum i d’inversió en actius productius també poden afectar a l’ocupació, per molt flexible que sigui el mercat de treball. De fet, Keynes va argumentar que, davant una caiguda de la demanda agregada, la flexibilitat a la baixa dels salaris monetaris podria empitjorar encara més la situació: portant a una deflació de preus i salaris que al seu torn generaria expectatives de més deflació, que deprimirien encara més els ànims dels inversors. La recepta de Keynes va ser, per tant, contrària al “laisser faire”. Els governs han d’actuar contra-cíclicament per compensar les fluctuacions en les expectatives volàtils dels inversors, preferentment amb la política fiscal, però també amb la política monetària quan aquesta encara té marge per ser efectiva. I això és el que han fet els governs de les principals economies desenvolupades aquests dos últims anys, davant la realitat d’una recessió que amenaçava amb emular la Gran Depressió dels anys 30 —el cataclisme econòmic que és a l’origen del pensament keynesià. Així com en el model neoclàssic la passió individual dicta i la raó, també individual, actua, en el model keynesià és l’element passional o visceral el que dicta i actua simultàniament en l’individu. En el món keynesià ja no es pot confiar en que de la interacció de les passions i les racionalitats individuals emergeixi espontàniament una racionalitat col—lectiva. Amb Keynes l’espai de la racionalitat econòmica es desplaça de l’individu a l’Estat. Entre la visió keynesiana i la neoclàssica hi ha un canvi de perspectiva comparable al que separa l’idealisme de Hegel de l’empirisme de Hume. Pilar Almagro ha triat precisament un paràgraf de Hegel per il—lustrar el tema de la jornada d’avui. Jo voldria recordar en aquest punt que l’idealisme hegelià descriu un procés d’evolució de l’esperit humà que culmina en el desplegament total de la Raó, amb majúscula, encarnada per l’Estat, també amb majúscula. Per a Hegel, l’Estat prussià de la seva època era la màxima encarnació del progrés del món, o l’encarnació més elevada de l’esperit humà en el moment històric que li va tocar viure. 11
  12. 12. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia A diferència de Hegel, Keynes era un personatge essencialment pragmàtic, que desitjava pels economistes una funció tant prosaica i a la vegada tan útil com la dels dentistes. Però també Keynes va dipositar la seva confiança en l’Estat com a últim bastió de la racionalitat en un món econòmic subjecte a la turbulència de les passions individuals. I és aquesta visió la que va dominar, de facto, tant el pensament econòmic com la política econòmica a les principals economies desenvolupades des de la postguerra mundial fins a principis del 70. El principi de la fi de la influència dominant de Keynes en el pensament i la política econòmica té lloc durant el període d’“estanflació” econòmica dels anys 70 i 80. Malgrat l’activisme fiscal dels governs l’economia mundial va entrar en un difícil període caracteritzat per l’estancament econòmic i la confluència d’atur amb inflació. Progressivament, es va posar de manifest que juntament amb els errors dels mercats, podien haver també errors dels estats, i que la idea d’uns governs omniscients i benefactors amb la capacitat per regular la demanda agregada en el seu punt just —ni massa fred ni massa calent— s’havia de posar en qüestió. Els governs tenen les seves agendes, com els individus, i no sempre coincideixen amb l’interès general —suposant que fos possible definir en cada moment de forma precisa que és l’interès general. Els dèficit públics als països desenvolupats no sempre van ser utilitzats com a instrument contra-cíclic de política econòmica, tal com Keynes havia imaginat, sinó que més aviat van augmentar amb inèrcia pròpia, alimentant la hipertròfia d’uns sectors públics amb participació creixent en el PIB. Amb la sortida de la crisi a finals dels 80 tant el pensament econòmic com la política econòmica havien canviat radicalment. És en aquell moment que a les principals universitats americanes i europees triomfa la idea de les expectatives racionals i dels mercats eficients. Que, en realitat, representa una re-elaboració matemàticament més sofisticada del pensament econòmic neoclàssic anterior a Keynes. El pèndol tornava a girar en favor de l’individu racional en els mitjans encara que passional en les finalitats, capaç de domesticar la incertesa per transformar-la en risc mesurable. En la confiança que aquest risc mesurable, una vegada incorporat als preus de mercat, garantiria una senda de creixement econòmic equilibrat, sostingut i sostenible. 12
  13. 13. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Però la història no es repeteix mai de la mateixa forma, i en la nova era post- keynesiana l’autonomia de l’individu racional que interactua lliurament en mercats eficients quedava subjecte a un poder superior, últim reducte de l’esperit keynesià, dipositari de la racionalitat última del sistema i encarnat per la figura dels bancs centrals independents del poder polític. Entrem en la era Greenspan, dominada per un president de la Fed amb aura de guia omniscient i totpoderós dels destins de l’economia americana i, per extensió, de l’economia mundial. “Maestro”, el va batejar en una hagiografia del banquer el conegut periodista del Washington Post Bob Woodward. Durant els anys 90 poc dubtaven dels poders sense límits dels banquers centrals i, en particular, de la capacitat d’Alan Greenspan, el banquer central per excel—lència, per mantenir a ratlla els “animal spirits” i dominar les turbulències emocionals dels mercats, garantint la racionalitat d’un nou món econòmic impulsat pels vents a favor de la globalització. I, de fet, els anys de creixement elevat i estable coneguts com l’economia de “Goldilocks” —el personatge del comte infantil que volia la seva sopa ni massa freda ni massa calenta— semblaven confirmar aquesta visió optimista. Ara, amb la dura perspectiva de la crisi econòmica més intensa des de la Gran Depressió, és fàcil fer llenya de l’arbre caigut. Però va ser el mateix Greenspan el que va donar el primer avís de que les coses no anaven de la manera esperada, i que els “animal spirits” —les turbulentes expectatives emocionals— tornaven a entrar a l’escenari per la porta de darrera, quan va advertir —en una expressió que va fer fortuna— de la “exuberància irracional” dels mercats. Molts economistes atribueixen una part important de la crisi a la política monetària massa laxa de la Reserva Federal americana per evitar una recessió desprès de la crisi de les “punto.com” l’any 2001. Però l’actual ocupant de la cadira de Greenspan a la Fed, Ben Bernanke, ha contestat amb arguments contrastats empíricament que en realitat la política monetària als EUA es va continuar ajustant durant aquest període a la mateixa regla —coneguda com a regla de Taylor— que en altres períodes, tractant de cercar l’equilibri entre inflació i creixement, tal com estipula el mandat del banc central americà. I que el problema de fons va ser més aviat una regulació deficient que havia permès excessos que d’altre manera no s’haurien produït. 13
  14. 14. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia 3. Les expectatives generatives: quan el futur no està escrit Des d’una certa perspectiva, la idea de les expectatives racionals i els “animal spirits” keynesians són dues cares de la mateixa moneda. Pertanyen a una mateixa visió determinista en la que el futur o està escrit o ens ve donat. En el cas de les expectatives racionals el futur existeix i el podem conèixer, encara que sigui d’una manera imperfecta –probabilística– i gradual –corregim les expectatives a mesura que rebem nova informació. Mentre que en el cas dels “animal spirits” el futur ens es revelat de manera fatalista quan es desencadenen les passions, inescrutables, dels inversors. Les dues perspectives comparteixen una mateixa visió essencialment estàtica del sistema econòmic. En la teoria neoclàssica l’economia sempre està en equilibri, i avança d’un període a l’altre saltant d’equilibri en equilibri. La noció d’equilibri vol dir que els agents econòmics estan satisfets amb les seves decisions i amb el resultat de les seves decisions, en el sentit que poden comprar i vendre tot el que volen —inclusiu el treball— als preus de mercat. Poden haver friccions que retardin o limitin l’equilibri, però són factors secundaris que es poden eliminar o minimitzar. Quan les circumstàncies canvien, canvia l’equilibri, i els agents s’ajusten a la nova realitat. En essència, aquesta és la visió incorporada als models economètrics que utilitzen les principals entitats que elaboren previsions econòmiques, i que es coneixen per les sigles angleses DSGE (Dynamic Stochastic General Equilibrium) o models Dinàmics i Estocàstics d’Equilibri General. Encara que la dinàmica d’aquests models es redueixi a una successió d’equilibris estàtics i que la teoria econòmica subjacent s’etiqueti de neo- keynesiana (New Keynesian). Els antics models economètrics d’inspiració keynesiana dels anys 60 responien a una lògica similar. En essència, els models keynesians del passat representaven també situacions d’equilibri, però amb la particularitat de que els preus de mercat ja no serveixen per equalitzar la demanda amb l’oferta agregades. Pot existir excés d’oferta o demanda en un mercat, encara que els preus i els salaris no siguin totalment rígids, i aquest excés es trasllada als altres mercats. Per exemple, si hi ha excés d’oferta en el mercat de treball, en forma d’atur, la menor demanda efectiva dels aturats es traduirà en un excés d’oferta als mercats de béns i serveis, en forma d’estocs no venuts i/o capacitat infrautilitzada. Aquesta situació és un equilibri perquè en absència de factors correctors —com la política fiscal— podria persistir en el temps. 14
  15. 15. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia La noció d’equilibri com a concepte vertebrador del discurs econòmic apareix amb la formalització —i la simplificació— matemàtica d’aquest discurs, i deixa fora una tradició anterior en la que el focus de la investigació econòmica eren les causes i efectes del creixement i, per definició, l’estudi d’una realitat dinàmica, en canvi constant. Aquesta és la tradició de l’economia política clàssica tal com l’entenien Adam Smith, David Ricardo o John Stuart Mill. Encara que tenien punts de vista molt diferents en altres qüestions, aquests i altres autors d’aquell temps pensaven en l’economia com una realitat sempre en moviment, en la que preus i quantitats no estaven mai en equilibri, sinó que “gravitaven” al voltant d’una tendència que, al seu torn, podia ser també canviant. En un món econòmic tal com el concebien els economistes clàssics ni els individus ni els estats actuen en “el buit”, impulsats per la raó o l’emoció en abstracte, sinó que estan incardinats en un context social i institucional que condiciona les seves decisions i les seves expectatives. És aquest context social i institucional el que dona consistència i permet la coordinació efectiva de les decisions individuals. Així, per Adam Smith el paper de l’estat és consubstancial al funcionament d’una economia de mercat, i en absolut accessori o prescindible. Cal no oblidar que Smith, abans d’escriure “La Riquesa de les Nacions”, ja era conegut per una obra anterior titulada “La Teoria dels Sentiments Morals”. Per altra banda, el principal crític però profund coneixedor de l’economia política clàssica, Karl Marx, va ser un dels autors qui millor va captar la naturalesa radicalment progressiva del capitalisme, que evoluciona revolucionant sistemàticament els mètodes de producció, creant nous mercats i desafiant els hàbits socials i les estructures de poder tradicionals. En el món dels economistes clàssics el futur no està mai escrit. Als seus ulls, la característica clau del capitalisme és el seu poder d’innovació, que crea i transforma la realitat al seu voltant. Si mirem el sistema econòmic des d’aquesta perspectiva ja no podem parlar d’expectatives d’una banda i de realitat per l’altre. La realitat es construeix a partir de les expectatives, i les expectatives canvien a mesura que transformen la realitat sobre la que actuen. La qüestió oberta és com donar sentit a una realitat econòmica en continua transformació. Fent un salt al present, la revista The Economist publicava amb data del proppassat 15 d’abril un article en el que es feia ressò d’una conferència al King’s College de Cambridge organitzada per l’Institut per al Nou Pensament Econòmic (INET: Institute 15
  16. 16. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia for New Economic Thinking), els dies 8 a 10 d’abril d’aquest any. Aquest institut està patrocinat pel conegut inversor George Soros, que s’ha compromès a invertir 50 milions de dòlars en deu anys per renovar la teoria econòmica des de la base. Soros és també conegut per les seves idees singulars sobre el funcionament de les economies de mercat i, en particular, dels sistemes financers, que ell ha resumit amb el terme de “reflexivitat”. Darrera d’aquest concepte hi ha la intuïció de que expectatives i realitat interaccionen entre si als mercats financers o, en llenguatge més propi dels enginyers, es retro-alimenten; de manera que en determinades circumstàncies poden arribar a generar espirals especulatives que portin els preus cada vegada més lluny de l’equilibri. Per a Soros, l’economia en general, i en particular el seu nucli financer, és inherentment inestable. La conferència organitzada sota l’auspici de Soros es proposava explorar aquesta i altres idees heterodoxes amb el propòsit de desenvolupar la visió d’unes economies dinàmiques, complexes i en continua transformació —més enllà de l’aparell conceptual propi de l’economia ortodoxa, ancorat en nocions d’equilibri. Fins un cert punt, la idea de que expectatives i realitat interaccionen, o es retro- alimenten, és una obvietat. No calen seminaris especialitzats per entendre el significat d’aquesta idea. Només cal apel—lar al sentit comú per reconèixer la interdependència entre creences i realitat en la nostra experiència immediata. Però únicament amb aquesta intuïció no es construeix una nova teoria econòmica, ni molt menys es pot esperar substituir l’encara impressionant edifici de la teoria economia neoclàssica. A l’article de The Economist es comenta la reticència de la majoria dels economistes acadèmics davant dels intents de renovar la disciplina des de fora de la mateixa disciplina. En part, per raons d’interès gremial i per defensar la inversió irrecuperable que representa haver arribat a dominar les sofisticades tècniques que situen l’economia neoclàssica a la frontera de la recerca. Però també per escepticisme justificat, davant la falta d’alternativa sòlida als postulats neoclàssics. Per alternativa sòlida s’entén una estructura analítica amb base empírica que vagi més enllà de la retòrica o d’una col—lecció d’arguments més o menys plausibles, però sense valor sistemàtic i/o suficient coherència interna. De fet, l’acceptació per part dels economistes neoclàssics dels postulats del “homo economicus” és, com ens recorda The Economist, menys un article de fe que una justificació útil per aplicar tot el rigor i la precisió de les tècniques matemàtiques a l’estudi d’una realitat complexa. Si aquest rigor es perd, com distingir els arguments científics dels que no ho són? 16
  17. 17. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Tanmateix, sembla cada vegada més urgent introduir eines i conceptes que permetin analitzar la dinàmica econòmica en temps real, no en temps lògic. És a dir, no tant com el fruït d’estratègies maximitzadores al voltant d’un equilibri pre-determinat, sinó de forma seqüencial, feta de trajectòries no reversibles en que la posició de llarg termini no es pot identificar amb independència de la senda que hi porta. La història pesa, i les decisions fonamentades en expectatives fal—libles tenen conseqüències més enllà del moment en que varen ser preses. 4. Les expectatives fal—libles: quan la història compta Des d’una perspectiva fonamentada en la psicologia científica, més enllà de la falsa dicotomia metafísica entre raó i passió, les persones formem expectatives d’una manera anàloga a la forma com els científics avancen i descarten hipòtesis: per prova i error. En aquest procés intervenen la raó i l’emoció, o el sistema límbic i el còrtex pre- frontal. El cervell és una unitat, i la formació d’expectatives és resultat d’aquesta unitat. En molts casos és possible identificar fonaments objectius de les expectatives, com per exemple la trajectòria dels beneficis passats en la previsió dels beneficis futurs, o altres indicadors quantificables relacionats amb la capacitat de generació de beneficis. Rarament les expectatives són radicalment viscerals, sense relació amb dades objectives. No obstant, davant d’un futur essencialment incert intervenen sempre factors d’impuls emocionals en la formació de les expectatives, diguem “animal spirits”, “exuberància irracional” o “sentiment del mercat”. Si l’analogia amb el procediment científic és correcte, els encerts en les expectatives —les hipòtesis verificades— estaran construïts sobre els errors —les hipòtesis descartades. Ni l’avaluació de les dades objectives ni el sentiment del mercat són infal—libles. Per a cada emprenedor que l’encerta hi ha un altre que fracassa. Per a cada inversió que produeix el rendiment esperat hi ha un altre que és queda curta ...i potser una tercera que l’excedeix. Les expectatives ens porten per camins únics, desprès d’haver descartat altres camins que potser no portaven enlloc, i que conjuntament determinen una història. Una història singular, que podria haver estat diferent si haguéssim format altres expectatives, si la informació de la que disposàvem hagués estat un altre, o si el nostre sentiment ens hagués portat per un altre camí. Però una història singular també en el sentit que no podem desfer fàcilment les passes que ja hem fet. 17
  18. 18. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Una casa construïda queda construïda. La major part dels materials i el cost de la mà d’obra que incorpora, una vegada utilitzats, no es poden recuperar. El mateix podem dir d’una fàbrica, d’una carretera o d’una tecnologia. Una vegada formen part del paisatge econòmic, ens comprometen. Com el deute acumulat per finançar les inversions: difícilment el podem cancel—lar d’immediat si el rendiment de la inversió no és el que esperàvem. Haurem de comptar amb la càrrega que representa abans d’escometre nous projectes. Sovint un exemple concret aclareix millor les idees que cent discursos abstractes. Per tant, voldria acabar la meva intervenció amb un exemple, extret de la història econòmica recent. L’exemple comença amb una realitat intangible, però amb conseqüències molt tangibles per a l’economia: la prima de risc. 1 G.1 Prima de risc deute corporatiu (Moody’s Baa) . Estats Units Punts percentuals 4,5 4,0 3,5 3,0 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 1961 1963 1965 1967 1969 1971 1973 1975 1977 1979 1981 1983 1985 1987 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2007 2009 Font: elaboració pròpia a partir de les dades de Reuters 1 Calculada com el diferencial entre el rendiment del deute corporatiu de qualitat mitjana segons l’agència de qualificació Moody’s (Baa) i el deute públic a 10 anys (mitjanes anuals) Concretament, la prima de risc del deute corporatiu de qualitat Baa (segons Moody’s), que resulta de restar al tipus d’interès al que els inversors presten a les empreses el tipus d’interès de les obligacions de l’estat a deu anys. L’evolució d’aquesta prima de risc, en el cas de l’economia americana, es mostra al Gràfic 1. És una sèrie llarga, que comença el 1961 i acaba el 2009. Com veiem al gràfic, la prima de risc fluctua cíclicament al voltant d’una tendència també variable, amb pics i valls accentuats la major part del període. 18
  19. 19. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Excepcionalment, durant la dècada compresa entre 1985 i 1995 la prima de risc del deute corporatiu va mostrar un comportament força estable, coincidint en bona part amb l’etapa econòmica coneguda com la Gran Moderació, caracteritzada per una pauta de creixement relativament sostinguda i estable. Però amb el canvi de segle torna a tenir un comportament volàtil i l’any 2008 registra l’augment més fort de tota la sèrie històrica, coincidint amb el principi de la Gran Recessió. La prima de risc del deute corporatiu i la inversió empresarial estan estretament correlacionades, tal com ens mostra el Gràfic 2. Concretament, el que mostra el gràfic és la taxa de variació de la prima de risc, canviada de signe (la línia vermella, fosca) comparada amb la taxa de variació de la formació bruta de capital fix, en termes reals (la línia blava, més clara). G.2 Variacions prima de risc corporatiu vs. creixement de la FBCF. Estats Units Taxa de variació interanual, en percentatge Creixement de la FBCF (esc. esquerra) Variacions de la prima de risc corporatiu, canviades de signe (esc. dreta) 20 60 15 45 10 30 5 15 0 0 -5 -15 -10 -30 -15 -45 -20 -60 -25 -75 -30 -90 -35 -105 1961 1963 1965 1967 1969 1971 1973 1975 1977 1979 1981 1983 1985 1987 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2007 2009 Font: elaboració pròpia a partir de les dades de Reuters i de la base de dades AMECO, Comissió Europea Com es pot apreciar, les variacions en la prima de risc marquen clarament la majoria dels punts d’inflexió de la inversió al llarg del període. Quan la prima de risc augmenta la inversió es desaccelera o cau, i a la inversa: les disminucions de la prima de risc impulsen la inversió a l’alça. Destaca especialment l’espectacular augment de la prima de risc l’any 2008 (representat per una caiguda de la línia vermella al gràfic), que anticipa un any la profunda davallada de la inversió empresarial que va tenir lloc l’any 2009. En canvi, l’estabilització de la prima de risc en nivells elevats però estables l’any 2009 estaria anticipant una recuperació de la inversió a l’economia americana al llarg d’aquest any 2010. 19
  20. 20. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Al seu torn, el comportament de la inversió contribueix de forma decisiva a explicar el patró del cicle econòmic, com podem observar al Gràfic 3. Aquest gràfic compara, a doble escala, les taxes de creixement del PIB i de la formació bruta de capital fix, respectivament. L’elevada correlació entre les dues sèries es pot explicar pels efectes multiplicadors de la inversió sobre el conjunt de l’economia. L’augment de la despesa en inversió crea nova ocupació, que al seu torn fa créixer la demanda de béns de consum, que augmenta l’ocupació en les indústries de béns de consum, que al seu torn demanen més béns d’inversió, etc. G.3 PIB vs. FBCF. Estats Units Taxa de variació interanual, en percentatge PIB (esc. esquerra) FBCF (esc. dreta) 10 20 8 16 6 12 4 8 2 4 0 0 -2 -4 -4 -8 -6 -12 -8 -16 -10 -20 1961 1963 1965 1967 1969 1971 1973 1975 1977 1979 1981 1983 1985 1987 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2007 2009 Font: elaboració pròpia a partir de la base de dades AMECO, Comissió Europea Per tant, si les fluctuacions en la prima de risc poden acabar provocant fluctuacions en l’activitat i l’ocupació del conjunt de l’economia, quins són els factors que determinen la prima de risc, en primer lloc? O, expressat d’una altra manera, si la prima de risc és producte de les expectatives dels inversors, que determina aquestes expectatives? Són els “animal spirits” invocats per Keynes, essencialment volàtils i imprevisibles? O les “expectatives racionals” de beneficis futurs, calculades i re-calculades amb la informació disponible en cada moment? Es retro-alimenten les expectatives amb la realitat que transformen i que a la vegada les transforma, obrint la porta a la possibilitat de generar espirals especulatives o depressives? O són producte de la història i la seva causa al mateix temps, en la que els errors són inseparables dels 20
  21. 21. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia encerts, i en la que el pes de decisions preses en el passat ressona llargament en el futur? O potser tot això al mateix temps i en funció de les circumstàncies? La primera qüestió a tenir en compte és que la percepció de risc augmenta amb el grau d’endeutament. Per la senzilla de raó de que com més gran sigui el volum del deute amb relació als beneficis recurrents de l’empresa, més elevada serà la probabilitat de que l’empresa pugui fer fallida si les circumstàncies es tornen adverses —per exemple, quan baixen les vendes o pugen els tipus d’interès. Per il—lustrar l’argument, el Gràfic 4 mostra dues línies a doble escala: la vermella és la prima de risc, com en el Gràfic 1; la blava és un indicador del grau d’endeutament empresarial, format per la ràtio que resulta de dividir el valor del deute de les societats no financeres pel valor de l’excedent net d’explotació del sector empresarial. G.4 Prima de risc corporatiu vs. endeutament empresarial. Estats Units Punts percentuals (esq. esquerra) i percentatge (esc. dreta) Prima de risc renda fixa privada - corporativa: Baa (esc. esquerra) Deute empresarial / Excedent net empresarial (esc. dreta) 4,5 4,5 4,0 4,0 3,5 3,0 3,5 2,5 2,0 3,0 1,5 1,0 2,5 0,5 0,0 2,0 1961 1963 1965 1967 1969 1971 1973 1975 1977 1979 1981 1983 1985 1987 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2007 2009 Font: elaboració pròpia a partir de les dades de Reuters i de la base de dades AMECO, Comissió Europea Com podem observar, les dues línies segueixen trajectòries força paral—leles al llarg de tot el període, amb excepció dels anys 1985-1995. El fet que la prima de risc augmenti quan el deute creix més ràpidament que els beneficis sembla congruent amb una visió de les expectatives basada en dades objectives, però trasllada el nucli de la qüestió un esglaó més amunt, perquè llavors cal preguntar-se què determina el creixement del deute amb relació als beneficis. 21
  22. 22. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Una possible resposta és que l’evolució del deute estarà relacionada amb els tipus d’interès i les expectatives de benefici. Per contrastar aquesta hipòtesi pel que fa a les expectatives de benefici el Gràfic 5 ens mostra, per una banda, la taxa de variació del deute empresarial (representada per la línia vermella) i, per altra banda, una mitjana mòbil de tres anys de la taxa de variació dels beneficis empresarials (la línia blava). Observem un elevat grau de correlació entre les dues sèries, indicatiu de la influència dels beneficis passats en les expectatives de beneficis futurs i, al seu torn, de les expectatives de benefici en la propensió a endeutar-se de les empreses. G.5 Deute empresarial vs. Excedent net empresarial. Estats Units Taxa de variació interanual, en percentatge Deute empresarial Excedent net empresarial (m.m 3 anys) 20 16 12 8 4 0 -4 2008 1963 1965 1967 1969 1971 1973 1975 1977 1979 1981 1983 1985 1987 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2007 Font: elaboració pròpia a partir de la base de dades AMECO, Comissió Europea Si l’explicació anterior és correcte, les variacions en la prima de risc estarien reflectint, en última instància, el balanç entre les expectatives i les realitzacions de benefici per part dels inversors —entre altres factors. Quan les expectatives de benefici es veuen superades pels beneficis efectivament generats, el grau d’endeutament com a proporció dels beneficis es redueix i baixa la prima de risc, incentivant una major inversió durant el període següent. I, a la inversa, quan els beneficis realitzats queden per sota dels esperats, la percepció de risc augmentarà, amb efectes negatius sobre la propensió a invertir en períodes posteriors. És una qüestió de prova i error, en la que intervenen els “animal spirits”, però també altres factors objectius i quantificables, com els canvis en la política monetària o perturbacions que puguin afectar la demanda agregada o els preus de determinats inputs estratègics, com el petroli. 22
  23. 23. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia El cas és que les proves i els errors deixen una estela d’actius de llarga vida en el seu camí: habitatges construïts, fàbriques dissenyades per produir una determinada gamma de béns amb una certa tecnologia, aeroports ubicats en una determinada localitat i amb una determinada capacitat, etc. I també un cert nivell de deute que cal tornar. El Gràfic 6 compara el nivell de deute privat de famílies i empreses, com a proporció del PIB, a tres economies desenvolupades de l’àmbit de l’OCDE: la japonesa, l’americana i l’espanyola. La que més ràpidament va acumular nivells creixents de deute privat, la japonesa, es troba des de fa anys en una situació d’estancament persistent. Les altres dues han entrat ara en una fase d’estabilització, a la que possiblement seguirà una segona fase de reducció dels elevats nivells de deute acumulats. G.6 Deute privat / PIB Percentatge Espanya Estats Units Japó 250 200 150 100 50 0 2009 1960 1962 1964 1966 1968 1970 1972 1974 1976 1978 1980 1982 1984 1986 1988 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Fons Monetari Internacional (FMI) Nota: dades any 2009 al III trimestre No es pot entendre aquest fenomen d’endeutament accelerat durant la l’actual dècada als EYA i Espanya, entre d’altres països, sense tenir en compte el ràpid augment dels beneficis empresarials en el mateix període, superior al creixement del PIB, i la disminució de la percepció del risc per part dels inversors. De la mateixa manera que els nivells de deute assolits en cada moment condicionen l’evolució dels beneficis i de la percepció de risc en períodes posteriors. Es tracta de fenòmens entrellaçats en temps històric, que està fet de desequilibris i de reacció als desequilibris en un context d’incertesa. I que no es deixa explicar fàcilment com una successió d’equilibris producte 23
  24. 24. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia de la maximització d’una funció d’utilitat en un context on els riscos són sistemàticament previsibles i quantificables. La intensitat de l’augment de la prima de risc que dona pas a la Gran Recessió a partir del 2008, amb epicentre als EUA, és únicament comparable amb la igualment intensa caiguda de la prima de risc als mercats financers que va tenir lloc els anys anteriors. Durant els anys de creixement ràpid en un entorn estable el creixement dels beneficis empresarials va superar amb escreix les expectatives, generant un clima de confiança que està en la base de l’últim cicle expansiu. A continuació segueix una etapa en la que l’excés de confiança fa que les expectatives acabin per situar-se lluny de la realitat. Com si els èxits extraordinaris del passat haguessin posat les bases dels errors, també extraordinaris, del present. De cara al futur, podem imaginar que el cicle marcat per les fluctuacions de la confiança entre el risc i la incertesa continuarà. Primer amb l’ajustament de les expectatives a la capacitat real per generar beneficis de les empreses, i desprès amb la introducció de noves tecnologies i l’obertura de nous mercats que tornaran a posar en marxa un nou cicle expansiu, en el que les realitzacions de beneficis superin inicialment els objectius empresarials. La força de la competència i la realitat dels recursos escassos portarà eventualment a un nou punt d’inflexió, atraient al mercat a nous competidors, elevant el preu de les matèries primeres i els salaris reals dels treballadors per sobre de la productivitat i, en definitiva, posant fi a la fase expansiva del cicle. No és un cicle mecànic. En cada moment actuen factors singulars, irrepetibles, que condicionen les etapes posteriors però sense determinar-les totalment. Cada cicle econòmic és una realitat històrica, i no un passeig aleatori, que entrellaça el passat amb el futur mitjançant el present. I en alguns punts específics d’aquesta història es produeixen trencaments que marquen un canvi de tendència. La última crisi representa potser un d’aquests trencaments, senyalat per l’augment de les primes de risc fins màxims històrics, però també per l’augment tant o més significatiu de la incertesa o confiança en la pròpia percepció del risc. Són moments en que el futur es mostra particularment incert i les decisions d’inversió es paralitzen. A diferència del risc, que quantifica els escenaris de futur, la incertesa és un reflex de la percepció d’ignorància davant d’un futur essencialment imprevisible. El Gràfic 7 mostra la convergència aquests últims anys de la percepció de risc i del sentiment d’incertesa. La línia blava mostra un indicador de volatilitat de la borsa americana, anomenat índex 24
  25. 25. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia VIX, i el compara amb la prima de risc del deute corporatiu (línia vermella). L’índex VIX recull el preu que els inversors estan disposats a pagar per assegurar-se contra la volatilitat de les cotitzacions borsàries. Els augments de l’índex van associats amb un augment de la volatilitat de les accions, i a la inversa. Al seu torn, la volatilitat està directament relacionada amb el sentiment d’incertesa dels inversors, o amb la major o menor confiança en les valoracions implícites en les cotitzacions. G.7 Volatilitat i prima de risc corporatiu. Estats Units Punts percentuals (esc. esquerra) i índex (esc. dreta) Prima de risc corporatiu (esc. esquerra) Volatility Index (VIX), Close, USD (esc. dreta) 4,2 35 3,6 30 3,0 25 2,4 20 1,8 15 1,2 10 0,6 5 0,0 0 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 Font: elaboració pròpia a partir de les dades de Reuters i de la base de dades AMECO, Comissió Europea Amb el nou segle la prima de risc i l’índex de volatilitat es mouen en paral—lel. Però el que més destaca és la intensitat de les fluctuacions, primera a la baixa i a continuació a l’alça, dels dos indicadors. És difícil justificar aquests oscil—lacions únicament en base a canvis objectius en la situació econòmica subjacent que hagin fet revisar radicalment les expectatives racionals del inversors. Segurament la volatilitat que és consubstancial al “sentiment del mercat” —o “l’exuberància irracional” en paraules de Greenspan— ha de ser part de l’explicació. Així com també els processos especulatius associats amb les expectatives generatives o amb el concepte de reflexivitat defensat per Soros. 25
  26. 26. Gabinet d’Estudis Econòmics 21 d’abril de 2010 IV Jornada sobre Intangibles en l’Economia Però, per damunt de tot, el que hi darrera les fluctuacions en les primes de risc, i com a conseqüència en els nivells d’activitat i d’ocupació, és un procés històric en temps real. Un procés que enllaça els errors amb els encerts i que anomenem creixement econòmic, que no és únicament creixement en termes de béns i serveis materials. És, també, acumulació de coneixement, que canvia les regles del joc i transforma la realitat de manera irreversible. L’únic que podem saber amb certesa és que el futur no serà com el passat, que la història ens condiciona però que a la vegada roman oberta, per construir. I és la nostra responsabilitat i la nostra prerrogativa d’éssers lliures i racionals arriscar equivocar-nos per encertar. Assumint tant el cost com la recompensa emocionals, no solament monetàries, que això suposa. L’economia és història en construcció, i no hi ha història sense passió. 26

×