Presentació del disc "Pau i Victòria"
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Presentació del disc "Pau i Victòria"

on

  • 277 views

Presentació del disc Pau & Victoria, Historical recordings ...

Presentació del disc Pau & Victoria, Historical recordings
Lloc: Teatre-Auditori de Sant Cugat (Plaça Victòria dels Àngels, 1, Sant Cugat)
Dia: Diumenge, 27 d’octubre
Hora: 20.00h

A l’acte de presentació hi participaran:
Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat
Martí Carnicer, alcalde del Vendrell
Marta Casals, vice-presidenta de la Fundació Pau Casals
Helena Mora, presidenta de la Fundació VDA
Núria Viladot, directora de Columna Música.

Es prega confirmació al 935 879 538 o a info@victoriadelosangeles.org

Statistics

Views

Total Views
277
Views on SlideShare
240
Embed Views
37

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

1 Embed 37

http://premsa.santcugat.cat 37

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Presentació del disc "Pau i Victòria" Presentació del disc "Pau i Victòria" Document Transcript

  • Pau & Victoria ENREGISTRAMENTS HISTÒRICS I CANÇONS DE PAU CASALS INTERPRETADES C O L U M N A M U S I C A PER JOVES INTÈRPRETS ACTUALS
  • 1. VALORACIÓ DE L’INTERÈS: Aquesta edició reuneix en un primer CD enregistraments històrics de dos dels més grans intèrprets del nostre país. Alguns d’aquests enregistraments són inèdits i altres són de localització gairebé impossible. No és habitual escoltar un enregistrament de Pau Casals interpretant al piano i aquí trobem a l’inoblidable mestre acompanyant Victoria de los Ángeles en diversos lieder de Brahms. Alhora podem gaudir de Casals a la batuta, al capdavant del Collegium Musicum de Londres, interpretant dues àries de Mozart també acompanyant la gran soprano catalana. La resta d’enregistraments històrics són veritables joies que ara posem a l’abast de tothom en les millors condicions tècniques possibles. L’edició es completa amb un segon CD on diversos intèrprets joves donen vida a diverses cançons de Pau Casals. L’enregistrament d’aquestes cançons ha comptat amb l’assessorament i la col·laboració experta de Marta Casals, vídua del mestre, qui ha sabut transmetre als cantants i instrumentistes convocats la justa expressivitat i una musicalitat genuïnament casaliana.
  • 2. CONTINGUT: CD1 JOHANNES BRAHMS (Hamburg, 1833 – Viena, 1897) 1. Das Mädchen spricht………………………………………………………1’31’’ 2. Die Mainacht……………………………………………………………....4’13’’ 3. Geheimnis…………………………………………………………………2’36’’ 4. Wiegenlied…………………………………………………………………2’23’’ 5. Vergebliches Stänchen………………………………………………….....1’48’’ Victoria de los Ángeles, soprano / Pau Casals, piano Rec. Puerto Rico, 1958 WOLFGANG AMADEUS MOZART (Salzburg, 1756 – Viena, 1791) 6. Ària d’Idomeneo, K366…………………………………………………….7’10’’ 7. Ch’io mi scordi di te?, K505*…………………………………………….11’10’’ Victoria de los Ángeles, soprano / Collegium Musicum of London. Pau Casals, direcció *Mieczislaw Horszowski, piano Rec. Prada de Conflent, 1959 PAU CASALS (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) 8. Sardana per a orquestra de violoncels……………………………….5’29’’ Ensemble de 102 violoncelles. Pau Casals, violoncel i director Rec. París, La Sorbona, 1956 RICHARD STRAUSS (Munic, 1864 – 1949) 9. Cäcilie……………………………………………………………….2’23’’ 10. Ständchen……………………………………………………….....2’50’’ OTTORINO RESPIGHI (Bolonya, 1879 – Roma, 1936) 11. Stornellatrice…………………………………………………......1’52’’ WOLFGANG AMADEUS MOZART 12. «Voi che sapete», de Le nozze di Figaro, K492…………………….3’05’’ Maurice Ravel (Ziburu, 1875 – París, 1937) 13. Kaddisch………………………………………………………5’14’’ Victoria de los Ángeles, soprano / Orquestra Sinfonica Nacional. Pedro de Freitas Branco, director Rec. Lisboa, 1957 BONUS TRACKS MANUEL DE FALLA (Cadis, 1876 – Alta Gracia, 1946) 14. Nana…………………………………………………………………1’31’’ Victoria de los Ángeles, soprano / Alícia de Larrocha, piano 15. Nana…………………………………………………………………2’12’’ Pau Casals, violoncel / Eugene Istomin, piano Pau Casals 16. «Els reis mags», d’El Pessebre (versió per a orquestra de violoncels)………6’17’’ Ensemble de 102 violoncelles. Pau Casals, violoncel i director
  • Rec. París, La Sorbona, 1956 TT…………………………………………………………62’04’’ CD2 PAU CASALS (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) 1. De cara al mar………………………………………………………………….3’42’’ Núria Vinyals, soprano / Maria Mauri, piano 2. En sourdine…………………………………………………………………..3’14’’ Christina Koch, soprano / Marc Serra, piano 3. Les jolies fleurs que vous aimez………………………………………………3’40’’ Aina Martín, soprano / Pedro Beriso, piano 4. Au cimetière le jour des morts…………………………………………………3’25’’ Christina Koch, soprano / Marc Serra, piano 5. Son Image (Romança III)……………………………………………………2’48’’ Aina Martín, soprano / Pedro Beriso, piano 6. Lo blat és segat………………………………………………………………2’28’’ Josep R. Oliver, baríton / Pedro Beriso, piano 7. En el mirall canviant de la mar blava (Cançó catalana núm. 1)………………1’22’’ Sheila Grados, soprano / Ferran Barrios, piano 8. Cançó dels elefants……………………………………………………………1’11’’ Anabel Perez, soprano / Maria Mauri, piano 9. A l´enterrament d’un nin (Cançó catalana núm. 2)…………………………1’56’’ Sheila Grados, soprano / Ferran Barrios, piano 10. No t’ha trobat (Cançó catalana núm. 3)………………………………………2’22’’ Marta G. Cadena, soprano / Ferran Barrios, piano 11. Que curtes, vida meva, són les hores (Cançó catalana núm. 4)............2’41’’ Júlia Sesé, soprano / Ferran Barrios, piano 12. Silenci………………………………………………………………………….3’35’’ Josep R. Oliver, baríton / Pedro Beriso, piano 13. Balada de la nova Solveig.................................................................6’57’’ Anabel Pérez, soprano / Maria Mauri, piano 14. La balada dels dos estels..................................................................9’21’’
  • Núria Vinyals, soprano / Maria Mauri, piano / Laia Puig, violoncel TT……………………………………………………48’45’’ Textos en català / Textos en español / English notes: MARTA CASALS, ÀLEX ROBLES, JORGE BINAGHI i MÒNICA PAGÈS I SANTACANA El maig del 1987, Victoria posava veu i donava ales a la primera emissió de Catalunya Música. Des d’aleshores, el cor no ha deixat de bategar i, com aquell primer concert inaugural, altres veus i altres cants han emprès el vol. Ens uneixen les emocions i ens alimenta la música. I durant aquests anys Catalunya Música ha acompanyat la vida de molts dels nostres músics. Artistes a qui hem vist créixer després de debutar en les diferents temporades i, a través de l’antena, hem ofert difusió i ressò internacional, com un «cant d’aucells» interpretat per Casals. Des de la nostra joventut ens sentim orgullosos d’haver col·laborat a donar a conèixer i reconèixer nou talent, com el que avui es presenta en aquest disc. Amb la mateixa filosofia volem continuar celebrant el vincle entre Catalunya Música i la Fundació Victoria de los Ángeles, i fent possible que la bona música, la creativitat i l’excel·lència siguin protegides i valorades. ÀLEX ROBLES FITÓ Coordinador Catalunya Música
  • Amb aquest àlbum, les Fundacions Victoria de los Ángeles i Pau Casals han volgut recordar l’amistat i admiració mútua entre Pau Casals i Victoria de los Ángeles a través d’aquestes interpretacions enregistrades en directe en concert. Malgrat pertànyer a generacions diferents, i havent tingut poques oportunitats de col·laborar, la seva entesa musical va ser molt evident en les tres ocasions en què donaren concerts plegats. Per a aquells que poguérem assistir-hi i escoltar-los en directe, ens regalaren el privilegi d’unes interpretacions memorables. Les fundacions, en la seva missió educativa, han volgut oferir l’oportunitat als músics joves de conèixer nous repertoris d’entre la gran riquesa que hi ha en la música internacional i, sobretot, de conèixer la música catalana. Aquest àlbum inclou un enregistrament d’una tria de cançons per a veu i piano de Pau Casals interpretades per cantants i pianistes, estudiants becats per la Fundació Victoria de los Ángeles. Pau Casals començà a compondre de nen i al llarg de tota la seva vida sentí la necessitat de continuar component malgrat les seves múltiples ocupacions, resultants de la seva gran carrera internacional com a violoncel·lista i director d’orquestra, i del seu compromís a favor de la llibertat i la pau. Les composicions de Pau Casals, tot i que algunes van ser interpretades pels seus amics músics, havien restat inèdites per decisió del mestre, qui les deixa perquè fossin jutjades més tard per mèrits propis, sense que es veiessin afectades per la seva reputació com a intèrpret. L’Editorial Boileau ha publicat recentment l’obra íntegra de Pau Casals, i això permetrà que sigui coneguda i interpretada en el futur. La música de Casals és molt personal, sense haver seguit cap estil en particular. Escrigué música per a diversos instruments solistes, conjunts instrumentals, obres corals, però més per a la veu humana que no pas per a cap altre instrument, i les seves obres van ser inspirades per textos de caràcter molt divers. Per ell, la veu era l’instrument més expressiu i capaç de comunicar tots els sentiments de la manera més directa. Sempre deia que el seu violoncel —i tota la música— ha de cantar. Tota la seva obra, independentment del període en què va ser composta, es distingeix per la seva expressivitat. En paraules del gran crític novaiorquès Winthrop Sargeant, la música de Casalts «té la puresa de la veritable grandesa»; i el reconegut crític americà Alfred Frankenstein escrigué que «presenta totes les característiques de la personalitat del mestre Casals: és emotiva, genial i humana en grau suprem». Els joves, que amb tant d’entusiasme i dedicació han interpretat les obres en aquest enregistrament, encara tenen un llarga carrera per davant i estic segura que segons que vagin madurant seguiran descobrint en aquesta música tots els seus matisos, la seva eloqüència i la seva força expressiva. MARTA CASALS «L’art de Victoria de los Ángeles pertany a la més alta jerarquia de la interpretació musical…». Aquestes eren les paraules de Pau Casals que Oriol Martorell va escollir per encapçalar el seu discurs de presentació dels mèrits de Victoria de los Ángeles com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de Barcelona, en l’acte d’investidura que va tenir lloc el 23 de desembre de 1987. I seguia dient Oriol Martorell en el discurs que publicaria la mateixa universitat: «Paraules lapidàries i concises que uneixen dos noms preclars de la nostra cultura musical que en un parell d’ocasions ja històriques van actuar junts a Puerto Rico, refugi hivernenc dels últims anys del cèlebre violoncel·lista; una
  • d’elles, que podríem considerar dins d’una normalitat força freqüent, amb Pau Casals dirigint l’orquestra que acompanyava Victoria de los Ángeles, i una altra, rarament compartida per cap solista, amb Pau Casals assegut davant del piano i acompanyant personalment la veu de la nostra soprano en uns lieder de Brahms». Precisament, aquests lieder de Brahms que van interpretar junts al Teatro de la Universidad de Puerto Rico, l’1 de maig de 1958, són els que recuperem en aquest disc com una de les gravacions antològiques que es conserven de la seva amistat. Aquesta evocació d’Oriol Martorell que vincula el mestre Pau Casals amb la gran soprano Victoria de los Ángeles ens serveix avui de pòrtic per introduir aquest disc que uneix l’esperit i l’art d’aquests dos artistes universals a través del mestratge i del llegat que ens han deixat, i que les dues fundacions que porten el seu nom volen transmetre a les generacions posteriors. Un mestratge en camps diversos de la música, en el violoncel i en la veu, que ha perdurat al llarg del temps i que conflueix en una mateixa visió de la música com a art del coneixement i com a expressió de pau i d’estima. Victoria de los Ángeles i Pau Casals compartien la vocació musical com un exercici d’humanitat i de transcendència dels valors humans més enllà de les circumstàncies i de les fronteres del temps i de l’espai. Aquest missatge de valors ètics i estètics és el que van saber expressar a través del so de la veu i del violoncel i que ha arribat fins als nostres dies com un punt de referència immortal i un exemple a transmetre als joves que comencen la seva carrera artística tant en el camp d’aquest instrument com en el de la veu. Uns valors sense els quals l’art no és possible, tal i com Casals i Victoria de los Ángeles van demostrar en els milers de concers que van omplir la seva vida, que fins i tot van poder compartir en aquestes ocasions que citàvem al principi en paraules d’Oriol Martorell i que podem escoltar en aquest disc en gravacions històriques que s’han pogut recuperar, com la que van protagonitzar junts a Londres amb obres de Mozart. Dos artistes que es van obstinar a arribar a tot el món amb el seu art i amb la força dels seus orígens. Tots dos van voler que la seva obra estigués a l’abast de tothom i que sempre fos impulsada per la generositat de contribuir al màxim desenvolupament de l’educació i de la cultura del nostre país. Aquest disc també ens permet escoltar bona part de les cançons que va compondre Pau Casals al llarg de la seva vida i que ens donen una mostra acurada de la seva creació musical, amb les veus dels cantants que han estat becats per la Fundació Victoria de los Ángeles. Unes cançons que segueixen la seva trajectòria artística, al llarg de més de cinquanta anys i que reflecteixen els vincles de Casals amb poetes del seu moment, com Ventura Gassol, autor de la Balada dels dos estels, obra que uneix la veu i el violoncel acompanyats del piano. Pau Casals i Victoria de los Ángeles tenien la poesia com a font d’inspiració de les seves interpretacions i del seu pensament musical. Una poesia que no distingia entre l’anònim popular i l’autor consagrat i que van convertir en so: el del violoncel de Pau Casals i el de la veu de Victoria. La melodia del Cant dels ocells esdevé el símbol de l’expressió poètica que tots dos van saber transmetre amb la música. MÒNICA PAGÈS I SANTACANA
  • PAU CASALS (1876–1973) Pau Casals va ser un dels màxims violoncel·listes del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps, continua avui dia essent una icona musical de referència. Nascut al Vendrell (Baix Penedès) el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la seva infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i a Madrid, on va obtenir una beca de la reina Maria Cristina. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria internacional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, convertint-lo en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l’arquet», i Eugène Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món». El desenllaç de la Guerra Civil espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir primer a Prada de Conflent (França) i després a San Juan de Puerto Rico. La primera part del seu exili la va passar, com ja hem dit, a Prada de Conflent, on va viure fins al 1957. Durant aquest anys, Pau Casals va centrar la seva activitat en l’organització d’ajuda als refugiats catalans i espanyols que es trobaven als camps de concentració del sud de França, oferint diversos concerts benèfics i escrivint milers de cartes a persones i organitzacions internacionals per recaptar menjar, roba i medicaments. L’època de Prada va ser un període molt productiu musicalment parlant, en què destaca la composició de la seva obra més coneguda, El Pessebre, que Pau Casals va començar el 1943 sobre un poema de Joan Alavedra. Una anys més tard, amb l’ajuda del seu germà Enric, Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir El Pessebre arreu del món (Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela, El Salvador, entre d’altres), i aquesta es va convertir en l’activitat musical més important dels seus últims anys. Al la fi de la Segona Guerra Mundial, el juny del 1945, va ser convidat a Anglaterra, on no havia tocat des de feia sis anys. Després d’un concert al Royal Albert Hall de Londres, va transmetre un missatge d’esperança als compatriotes catalans des dels estudis radiofònics de la BBC i, per acabar, va interpretar El cant dels ocells. Els fets, però, no es van desenvolupar com Pau Casals s’havia imaginat i, a finals de l’estiu del 1946, veient la tolerància dels països vencedors envers el règim del general Franco, Casals va decidir, en senyal de protesta, deixar de tocar públicament. Van ser uns anys de pena i de tristor que el músic va viure amargament, reclòs en el seu petit refugi de Prada, dedicat a la seva música i a l’ensenyament. No va ser fins al 1950, amb la celebració del primer Festival Bach de Prada, que Pau Casals va reaparèixer dalt dels escenaris. Amb motiu de la commemoració del bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach, el violinista Alexander Schneider va convèncer Casals d’organitzar un festival
  • musical on poguessin confluir els millors músics del moment. El primer concert del Festival Bach va tenir lloc el 2 de juny a l’església de Sant Pere de Prada. Feia cinc anys que Pau Casals no tocava en públic i ho va fer interpretant la Primera suite de Bach. El festival va ser un esdeveniment musical sense precedents. Per a molts músics joves era la primera vegada que tenien l’oportunitat de treballar conjuntament amb Casals i rebre, per part del màxim intèrpret de Bach, unes lliçons magistrals que molts d’ells mai no van oblidar. Des d’aleshores, els festivals es van celebrar cada estiu a la petita vila de Prada, que es convertia per uns mesos en el punt de trobada dels millors intèrprets del món. El desembre del 1955, Pau Casals va fer el seu primer viatge a Puerto Rico, terra natal de la seva mare, on establí la seva residència habitual a partir del 1957. Durant aquests anys, la seva activitat musical va anar molt lligada al Festival Casals de Puerto Rico, que es va gestar per iniciativa de l’advocat Abe Fortas i el governador de Puerto Rico, Luis Muñoz Marín. Malgrat el seu canvi de residència, Casals va continuar viatjant a Europa fins al 1966, per participar anualment als Festivals de Prada i a l’Acadèmia d’Estiu de Zermatt, on va començar a donar classes magistrals el 1952. Va iniciar durant aquests anys la seva croada personal per la pau i la llibertat, dirigint El Pessebre arreu del món, i va impartir nombroses master classes, d’entre les quals cal destacar les de Berkeley (Califòrnia, 1962) i les de Marlboro (Vermont, 1962-1973). Igual d’importants van ser els concerts que va oferir a la seu de les Nacions Unides (1958, 1963 i 1971) i a la Casa Blanca el 1961, davant del president John Fitzgerald Kennedy. Al llarg de la seva vida, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels seus inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics, i els últims anys de la seva vida es va manifestar en contra de nombroses guerres i de l’ús de les armes nuclears. La seva actitud el va fer mereixedor de condecoracions tant importants com la Medalla de la Llibertat, que li va ser concedida el 1963 per John Fitzgerald Kennedy, la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, concedida el 1971, així com de la nominació al Premi Nobel de la Pau el 1958. Pau Casals va morir el 1973 a San Juan de Puerto Rico. El 1979, d’acord amb el seu desig de retornar a la seva terra natal el dia que s’hi restablís la democràcia, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui, al cementiri del Vendrell.
  • VICTORIA DE LOS ÁNGELES Va néixer l’1 de novembre de 1923 a Barcelona. La seva primera llar va ser la universitat de la seva població natal, on el seu pare —home d’una personalitat irresistible— era bidell. La formació a les aules buides i al paranimf va ser fonamental per al seu desenvolupament vocal i personal: un temperament tímid però molt segur en el camp artístic, el qual va conrear pel seu compte, amb l’impuls de les escoles de la Generalitat de la República i mitjançant els seus brillants cursos al Conservatori del Liceu, on va completar tots els seus estudis en tres anys meteòrics. Per bé que el seu debut no professional va ser amb una de les obres que li duria la fama, La Bohème, al Teatre Victoria de Barcelona (1940), l’artístic va tenir lloc primer al Palau de la Música Catalana, el 19 de maig de 1944, amb un recital de cançons i àries acompanyada pel conjunt Ars Musicae, tan important en la seva formació i la seva vida, dirigit per Josep Maria Lamaña. Aleshores ja es notava aquella necessitat per mostrar al públic la seva doble faceta com a cantant: música de cambra i òpera; en aquest últim gènere, va debutar al Liceu el 13 de gener de 1945 amb un altre rol que seria important per a ella, el de la Comtessa d’Almaviva a Le nozze di Figaro. El 1947, quan ja era coneguda al seu país, va guanyar el primer premi del prestigiós concurs de Ginebra, i això li va obrir les portes de la Scala de Milà, on va debutar l’any 1949 amb un recital, i, un any més tard, en la primera representació a Itàlia (en italià, com era costum aleshores) d’Ariadne auf Naxos de Strauss. El 1948, s’havia presentat a un dels seus públics més fidels: el de Londres, amb una transmissió radiofònica per la BBC de La vida breve de Falla. Aviat va iniciar una col·laboració fonamental amb el rei dels pianistes acompanyants, Gerald Moore, al qual més endavant s’afegiria Geoffrey Parsons, a banda dels espanyols i d’altres nacionalitats, des d’Alícia de Larrocha i Gonzalo Soriano, a Lavilla, Zanetti, García Morante, Blancafort… Del 1949 data la seva presentació a l’Òpera de París amb la seva impactant Marguerite del Faust de Gounod, una obra que, en la temporada 1950-1951 la va imposar immediatament com una de les grans favorites d’una de les èpoques daurades del Met novaiorquès, la sala que va presenciar la major part de les seves actuacions operístiques, per bé que el 2 de novembre de 1950 ja havia debutat en concert al Carnegie Hall, que encara avui mostra una placa que duu el seu nom. El 1952 va debutar amb un enorme èxit a Llatinoamèrica; sobre això, cal esmentar la relació amorosa que es va establir amb el públic argentí des de la seva primera Manon de Massenet i Madama Butterfly de Puccini (per a molts, «els» papers de la Victoria, juntament amb la «seva» Mimí), fins una de les seves darreres actuacions en l’escena lírica amb el Werther del mateix autor (1979). El 1992, va celebrar en un concert al Teatro Colón de Buenos Aires els quaranta anys del seu debut en aquesta prestigiosa sala. Els èxits i tournées van succeir-se les unes a les altres, i la Victoria va viatjar al Japó, Austràlia, Sud-àfrica, Rússia, va recórrer tot Europa, va efectuar una enorme quantitat d’enregistraments (alguns, considerats de referència en el moment mateix de la seva aparició, sense que fins avui aquest judici hagi canviat substancialment), fins a assolir allò que va significar el més inesperat dels seus somnis i triomfs: el debut del primer cantant espanyol a Bayreuth, elegida per Wieland Wagner per interpretar, el 1961 i 1962, l’Elisabeth del wagnerià Tannhäuser. El mateix any 1961, un altre esdeveniment d’una especial importància va ser la seva participació a l’estrena pòstuma, en versió de concert, de L’Atlàntida
  • de Falla al Liceu de Barcelona. En aquest context, no podem deixar d’esmentar la seva col·laboració amb Pau Casals, amb qui la unia una admiració recíproca, i la seva tasca constant per difondre la música espanyola i llatinoamericana de tots els temps, així com la seva col·laboració i amistat amb compositors com ara Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Esplà, Vilalobos, Moreno i tants d’altres, a banda de Toldrà: la mort de la soprano va truncar un projecte d’enregistrament de les obres vocal completes d’aquest compositor català, amb Alícia de Larrocha. Dels papers que va abordar a l’escena, cal esmentar, si més no, les protagonistes de La Traviata, Lohengrin, Die Meistersinger von Nürnberg, Il barbiere di Siviglia, I Pagliacci, Cavalleria Rusticana (aquests dos en una famosa ocasió a Londres, i una sola vegada va interpretar Micaela de Carmen al Met), Martha, la Donna Anna de Don Giovanni, Agathe del Freischütz… A mitjan anys seixanta, a causa d’una sèrie de factors personals, la carrera de l’artista es va anar orientant cada vegada més cap al recital, i les seves aparicions operístiques van anar disminuint de mica en mica, fins a l’última, la seva inoblidable Mélisande a Pelléas et Mélisande de Debussy al Teatro de la Zarzuela de Madrid el 1980. Tanmateix, el 1978 i 1979, va tenir temps de dur finalment a escena la seva Carmen, davant d’un públic en el qual hi havia col·legues de la seva època al Met, i de la qual un crític va dir: «qui cregui que l’estil ha abandonat el món de l’òpera es consolarà amb aquesta Carmen de Victoria de los Ángeles…». Però la seva carrera va prosseguir fins al 28 de desembre de 1997, data de l’últim concert oficial al Teatre Nacional de Catalunya, com a inauguració d’una sèrie de concerts programats per la persona que aleshores n’era el director, Josep Maria Flotats. Com podem veure, llocs nous o ja coneguts. Especialment important és el seu concert de celebració del debut al Palau de la Música el 1989, la seva participació —tan distingida i allunyada de qualsevol polèmica— en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, així com el seu molt desitjat retorn a la sala del Liceu també aquell mateix any, amb un concert antològic per l’acollida entusiasta que va rebre. El domini i la predilecció pel cant de cambra han fet que cada presentació —o cada enregistrament— de la soprano hagi estat un moment únic de comunicació amb el seu públic. La filla del bidell va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona el desembre de 1987, i el seu discurs d’acceptació va consistir en un recital al mateix paranimf en què tantes vegades havia assajat. La jove guanyadora d’un concurs que encara es presentava com una «aspirant» al paper de Mimí es va acomiadar dels seus amics i del món en una clínica de Barcelona tot recordant aquell paper que tant adorava. Va morir el 15 de gener de 2005, i la seva capella ardent i posterior funeral a Santa Maria del Mar —una església que havia estimat molt i en la qual la seva veu havia ressonat tantes vegades— es van convertir en un plebiscit impressionant de l’afecte i la popularitat enormes que havia assolit aquesta cantant «aristocràtica» que no va renunciar mai al rigor, la profunditat i la discreció en un món a voltes tan vanitós i de fals oripells com el del cant líric. JORGE BINAGHI