D
e tant en tant, la relectura —com-
pleta o fragmentària— d’algun pa-
per clàssic em torna a convéncer
de la necessitat d...
Ve de la pàgina 1
A l’hora de dissenyar el post-
grau s’han tingut en compte
tant el perfil independent com
el convenciona...
econòmiques de l’explotació
del pop i del rock a la ciutat
castellonenca. A banda d’això,
ha participat en la redacció
d’u...
Juli Capilla invoca en el seu darrer poemari
indrets poètics ja conreats i pulsions
personals en un volum ben ambiciós, ll...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Artículo en

383 views

Published on

Published in: Education, Business, Technology
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
383
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
4
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Artículo en

  1. 1. D e tant en tant, la relectura —com- pleta o fragmentària— d’algun pa- per clàssic em torna a convéncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix, a Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Améri- que, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur pos- sible tantes reflexions que mai no han es- tat superades. Aquestes, per exemple, tre- tes d’un dels darrers capítols, on Tocquevi- lle es proposa dibuixar els trets nous sota els quals el despotisme pot mostrar-se al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i pene- trant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable d’homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plai- sirs”, amb els quals s’atipen i s’omplin la vida. En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta dels conciutadans, els està a prop, però no els veu, els toca, però no els sent. Sobre aquesta massa d’in- dividus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaços d’associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del con- sum permanent sense seny), sobre aques- ta raça d’homes, hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder minuciós, regu- lar, provident, i amable, que busca mantin- dre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s’ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s’ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consen- sos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les vo- luntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys? L a notícia, fa uns dies, que un grapat de figures de la música popular espanyo- la, com és el cas d’Alaska, de Pau Donés o de Loquillo, figuraven com a docents en el programa d’un postgrau de gestió empresa- rial musical de la Universitat de València va fer arquejar les ce- lles a més d’un. Però, deixant de banda el vessant més cridaner o anecdòtic, es tracta d’una inicia- tiva pionera a casa nostra i que sols té un tebi precedent a la Uni- versitat Pompeu Fabra. Un post- grau que naix com a resposta a un buit formatiu i a la necessitat d’atorgar eines i instruments als futurs gestors de la música en un moment, a més, en què el sec- tor experimenta la combinació letal entre el terratrémol Inter- net i la crisi econòmica. Durant 250 hores lectives i pràctiques, repartides entre el febrer i el juny del 2011, els 25 titulats uni- versitaris i professionals que tin- dran accés finalment al post- grau rebran coneixements de màrqueting, direcció i gestió d’empreses i administració, a càrrec d’especialistes i docents de l’àrea econòmica. Juntament amb això, qüestions com ara la crisi i les tendències musicals, el funciona- ment de les companyies discogràfiques, la comunicació, les xarxes socials, la distribució, el management d’artistes, la producció de gires, concerts i fes- tivals, la gestió de sales i espais, o els fonaments jurídics i pràctics sobre relacions contrac- tuals, entitats de gestió o edito- rials. Fonaments bàsics de la gestió musical impartits per pro- fessionals del sector, com ara el consultor de Warner Music Ma- riano Pérez, el director de Sub- terfuge Records Carlos Galán, el director de continguts de My Space Borja Prieto, el codirector del festival Primavera Sound Al- berto Guijarro, o el director de managing del Festival de Benicàssim Pepe Corral. Tot, amb un enfocament pràctic, d’anàlisi de trajectòries musi- cals reeixides, que justifiquen la presència d’artistes com ara Alaska, Juan Manuel Latorre (Vetusta Morla), Pau Donés (Ja- rabe de Palo), Perico Sambeat —una institució en el món del jazz—, Loquillo o el nord- americà instal·lat a València Josh Rouse. Els periodistes musi- cals Rafa Cervera, Eduardo Gui- llot i Juan Vitoria també hi apor- taran la seua visió panoràmica. Els impulsors d’un concepte tan arriscat —en un context aca- dèmic— com engrescador són Vi- cente Martínez, director de l’edi- torial musical Songsforever (i abans d’això cantant de Big Sco- re i fundador del segell Zebra Records) i José Maria Nácher, professor titular de la Universi- tat de València, director del De- partament d’Economia Aplicada i soci de l’empresa Nassel Comu- nicación. Es conegueren fa dos d’anys, en unes jornades al Cen- tre Octubre sobre El nou model musical. Bescanviant experièn- cies, ambdós coincidiren en el fet que la indústria musical pre- sentava un forat acadèmic i de formació que s’havia d’atendre. “Jo tenia clar que la gent que es dedica a la indústria de la músi- ca no té cap lloc on anar a apren- dre i la conseqüència és que no està bastant formada, tot i que és un sector molt important”, ar- gumenta Martínez. Passa a les pàgines 2 i 3 A MANERA DE TASCÓ L’escriptor Antonio Cabrera i la poesia MÚSICA Traient la llengua: torna el cicle ‘So de ‘sons Com es gestiona la música avui Un postgrau forma a València gestors del negoci musical PUNT DE MIRA El despotisme amable Joan F. Mira QUADERN. XAVIER ALIAGA València Pàgina 3 Pàgina 2 Assistents al festival de Benicàssim, en una imatge d’arxiu. / àngel sánchez DIJOUS,11DENOVEMBREDE2010,NÚM.531
  2. 2. Ve de la pàgina 1 A l’hora de dissenyar el post- grau s’han tingut en compte tant el perfil independent com el convencional, “les dues reali- tats que conviuen en la músi- ca”. “Però, sobretot, volíem do- nar-hi un vessant eminent- ment pràctic, per això hem sig- nat un conveni amb Warner i Subterfuge [els pals indie i mainstream, respectivament] perquè ens cedisquen artistes dels seus segells i que els alum- nes elaboren un pla de màrqueting i comunicació que s’avaluarà al final del curs”. “Una manera de substituir les típiques pràctiques d’empresa que, sovint, no serveixen per a apuntalar la formació”, indica. Martínez, d’altra banda, alerta que la presència d’artistes amb trajectòries i bagatges llargs i sostinguts pot ser útil, “perquè ens expliquen com han organitzat la seua vida pro- fessional”. Així, recorda que Donés, que es dedicava a la pu- blicitat abans de bolcar-se pro- fessionalment en la música, va fer esclatar la seua carrera quan La Flaca va formar part d’una campanya publicitària ben important. “Aquestes per- sones coneixen l’èxit i saben el que és”, diu. Fins i tot un músic de l’àmbit independent i, per tant, menys conegut, com Rouse, “ha sabut col·locar cançons en pel·lícules i anun- cis”, una de les fonts possibles d’ingressos en la nova era. ”Hem intentat que el nivell del professorat siga altíssim”, explica, i cita com a exemple José María Cámara, president executiu de Drive Entertain- ment i únic espanyol que ha aconseguit col·locar tres núme- ros u a escala mundial amb Ma- carena, Aserejé i el remix d’A little less conversation d’Elvis Presley. “Fer això és una cosa molt difícil”, alerta Martínez. I es mostra convençut que, malgrat que s’inclouen les ex- periències d’artistes bàsica- ment del pop i del rock, “els ensenyaments serveixen per a tot tipus d’estils, perquè la gestió musical es fa amb paràmetres semblants”. ”El nostre lema és donar una mica de pop i rock a la universitat i molta universitat al pop i al rock”, resumeix Jo- sé Nácher recorrent a un le- ma molt meditat. “Fa 25 anys que em dedique a la docència universitària i el meu objectiu ha estat sempre connectar universitat i societat. Pense que la universitat s’ocupa ben poc de la vida quotidiana”, afig Nácher. “I l’altra obsessió meua és la defensa de l’estil mediterrani de vida, que es- tem llançant a perdre, tot i que és la millor oportunitat que tenim per a redissenyar el nostre model productiu”, diu en referència a tres punts que, segons ell, haurien de ser els forts de la transformació: hostaleria i restauració, activi- tats a l’aire lliure, amb una relació directa amb l’esport i, com a aspecte més cridaner, la música. Tot allò relacionat amb el fet de tenir “els millors 365 dies de l’any del món”. “Hem de ser una referència de la música en directe”, conclou. Nácher anota que abans de l’arribada del FIB a Benicàssim, l’any 1993, ell ja havia desenvolupat una tesi sobre les possibilitats N ingú no sap per què un individu, després de mantenir en alerta la po- licia durant unes quantes hores al barri de l’Olivereta, es va llançar ahir al buit des del balcó d’un quart pis i en va resultar ferit amb pronòstic reservat. De nom Ramir i de seixanta-quatre anys, jubilat d’una empresa de cartonatges que va haver de ple- gar, l’home organitzà un gran escàndol, poc després de les vuit de la nit, quan es va enfilar a la barana del balcó de casa seua, vestit només amb uns pantalons de pijama i cridant com un esbo- jarrat mentre llançava tota clas- se d’objectes als vianants. Avisada pels veïns alarmats, la policia local es va presentar en el número cent quaranta-un del carrer del Brasil i dos animo- sos agents van tractar de dissua- dir l’home de la seua actitud, amb tanta mala sort que a un d’ells li va tocar al cap una cadi- ra plegable que li va refilar Ra- mir i que el va deixar estabornit. Davant el caire que prenia la situació, una vegada retirat l’agent damnificat, que es refà d’una forta contusió, unitats de la policia local i de la policia na- cional acordonaren una zona ben àmplia del popular barri de l’Olivereta, entre els carrers de Velázquez i de Torres-Torres, i van comminar l’home a baixar de la barana, on continuava enfi- lat. Per facilitar-ho, els bombers assajaren la maniobra d’acostar una escala al balcó, però Ramir la va rebutjar fent servir com a projectil una bombona de gas que va causar alguns desperfec- tes en l’aparell i deixà feta un nyap la capota d’un Ford Focus aparcat al carrer. Més emprenyat que una mo- na, un sergent de la policia local amenaçà l’home a través d’un megàfon i no s’estalvià alguns exabruptes bastants pujats de to. Un altre agent, tal com van poder sentir nombrosos testimo- nis, havia comentat uns instants abans, visiblement irritat: —Aquest malparit ja ens n’ha escalabrat un! L’home, però, no escoltava raons i, per cada cosa que li deien, semblava que s’excitava més. Centenars de curiosos es van aplegar darrere dels cor- dons policials per veure què pas- sava, mentre Ramir, material- ment penjat de la façana de l’edi- fici, continuava fent escarafalls. El relleu al megàfon de l’iras- cible sergent per algú més seré, que va tractar de convéncer l’ho- me amb afalacs, molta suavitat i algunes dosis de psicologia bara- ta, no aconseguí res, tot i que van deixar de caure objectes a la calçada, potser perquè a Ramir se li havien acabat les muni- cions. Faltaven pocs minuts per a arribar a la mitjanit i les forces de l’ordre, davant del caos que s’apoderava del carrer, van in- tentar dur a terme una operació que va acabar sent fatal. Quatre o cinc agents van rebentar la porta de l’apartament, mentre uns altres tractaven de distrau- re l’home amb el megàfon i en- lluernar-lo fent servir uns focus d’emergències amb què havien il·luminat l’escenari. Quan un dels assaltants, després d’obrir- se pas per l’habitatge, va traure el cap al balcó, Ramir saltà. El cos va fer un aterratge dramà- tic, amb un colp sec i esgarrifós contra l’asfalt, d’on va ser ràpidament evacuat cap a l’Hos- pital General amb les dues ca- mes i quatre costelles trencades, una commoció cerebral forta i una hemorràgia molt escandalo- sa. El succés ha generat molts co- mentaris i ha suscitat tota mena d’especulacions entre un veïnat poc acostumat a aquests impac- tes. Així, un treballador d’una empresa de transport, que té el magatzem a la vora, ha declarat a Bon dia, València!: —Els policies van ser molt ineptes. Es veia ben clar que es llançaria si tractaven d’enxam- par-lo. El propietari d’un bar pròxim, per la seua banda, té cla- ra la qüestió, ja que atribueix tot l’afer a les drogues. Al seu parer, aquell home s’havia ficat al cos alguna substància al·lucinò- gena. —És un individu ben estrafo- lari. Deu tindre alguna addicció. Ja li havia comentat a la meua dona que feia ulls de guillat. La fornera del cantó, molt afectada pel que va passar anit, s’ha limitat a contestar: —Era un home tan amable… Venia cada matí a comprar-me el pa. De vegades també s’en- duia rosquilles o una fogassa. Una veïna del mateix edifici que Ramir, finalment, ha recor- dat que els últims dies se’l veia trist i atordit, perquè se li havia mort el gos, un fox terrier molt dòcil que l’acompanyava cada vesprada, a poqueta nit, en llar- gues caminades pel passeig de la Petxina i el Parc del Túria. I això és tot des de l’Olivereta. —Gràcies, Enric, per la informació. Què fa que algú es trastorne fins al punt de protago- nitzar un espectacle com el de Ramir? Què pot ser tan an- goixant o desesperar-nos tant per a fer-nos perdre el control? Heu sentit mai la por de perdre els nervis o de tornar-vos bojos? Si us ha passat, escriviu al co- rreu electrònic del programa o envieu un missatge al dos, vint-i- dos, trenta-tres, i conteu-nos les vostres experiències personals. Expliqueu-nos què se sent quan un es torna boig. Per a tractar de respondre les preguntes plan- tejades i comentar les vivències dels teleespectadors, tenim avui al nostre plató una sèrie de con- vidats que us presentarem d’ací a un moment, quan tornem de la publicitat. No us n’aneu. Economia i estil de vida La música com a part del necessari redisseny productiu L a biodiversitat de l’escena del pop rock catalanopar- lant al nostre país no s’expli- caria sense la superació dels vells prejudicis. Perquè, més enllà dels llocs comuns que des del co- mençament dels anys 90 van as- senyalar-ne el camí (la reivindicació lingüística i política al ritme de propostes tan festives com intranscendents), l’última dè- cada ha posat de manifest el gran salt qualitatiu d’un munt d’artis- tes que no empren la seua llengua com a coartada, sinó com a eina natural per a vehicular grans cançons i grans discos. El Col·lec- tiu Ovidi Montllor fa cinc anys que serveix de testimoniatge de l’escena, amb un cens que té cada any, amb els seus premis anuals, la màxima expressió. Però la seua feina no es pot limitar només a lliurar guardons als ja consagrats. El treball des de la base, actuant com a filtre del planter de grups novells per a conjugar la seua sa- ba jove amb la dels més veterans, és també primordial. És per això que, per segon any consecutiu, el seu cicle So de sons mira de dina- mitzar l’escena de música en valencià amb una selecció de grups en què no falten veterans (el cas de Xavi Morant és el més cridaner) ni joves propostes emer- gents, com la de Mi Sostingut, guanyador del premi al millor grup revelació el darrer any. Els concerts, gratuïts, i que ja han començat a celebrar-se a Ala- cant, a Alcoi i a Vila-real, recupe- ren la fórmula ben suggeridora de petit festival itinerant. I, concreta- ment, a València, el lloc on és obvi que poden guanyar més ressò, els seus concerts se celebraran a la sala Matisse (Campoamor, 60) a partir de hui mateix, des de les 22.30, amb dues bandes que segu- rament representen el vessant més comercial del cicle d’en- guany: l’ska festiu i crític amb la corrupció local, des de la Safor, de Desgavell i amb el pop rock digna- ment comercial dels consolidats Pinka, la banda de Xàbia. Tots dos tornen a compartir escenari el 17 de desembre a la sala Stereo d’Ala- cant. No obstant això, la nit que es dibuixa com la més estimulant és la del proper 25 de novembre. En primer lloc, per la presència dels prometedors Artaica, el punt de trobada entre les sonoritats sefar- dites encarnades tradicionalment en la veu de Mara Aranda (L’Ham de Foc) i els encenalls de folk i jazz disseminats per Xavi Folch. I, en segon lloc, per l’aportació de Xavier Morant, que, al cap de tres anys de l’excepcional Posidònia, torna ara per presentar les cançons d’un disc compost amb Abraham Rivas. La programació es completa a la Matisse el 2 de desembre amb el folk tradicional valencià d’Aljub i el 16 de desem- bre amb la doble aposta per una cançó d’autor, potser més hetero- doxa que mai, la que representen la càlida i confessional proposta de l’alcoià Hugo Mas (si tradueix a escena l’elegància de les seues gra- vacions, caldrà no perdre detall del seu concert) i la més domèsti- ca de Mi Sostingut, el solitari pro- jecte que du a terme Josep Artés des de la Pobla Llarga. Traient la llengua ESCRIURE EL PAÍS Bon dia, València! Adolf Beltran C. PÉREZ DE ZIRIZA València L’home organitzà un gran escàndol, poc després de les vuit de la nit El succés ha generat molts comentaris i ha suscitat tota mena d’especulacions “Donar una mica de pop i rock a la universitat i molta universitat al pop i al rock” 2 .CULTURA QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010
  3. 3. econòmiques de l’explotació del pop i del rock a la ciutat castellonenca. A banda d’això, ha participat en la redacció d’un informe encarregat per la Confederació Empresarial Va- lenciana (CEV) per a explorar aquestes vies. “La patronal ha començat a entendre que ens podem dedicar econò- micament a l’estil de vida medi- terrani”, assegura. Tornant arrere, “amb aquest postgrau podem donar una mica d’aire fresc a la universitat i molt de mètode, estratègies i racionali- tat a l’enorme talent que tenim ací per a fer música”. Després de destacar “la bo- na resposta de la industria a la iniciativa”, ressalta que “aquest serà un títol propi de la Fundació Universitat Empre- sa (Adeit) a què nosaltres, com a científics, aportarem el mèto- de i els músics, la seua expe- riència de la realitat”, dins d’un enfocament eminent- ment pràctic, hereu del concep- te living lab (laboratori viu). “Portar la realitat a la universi- tat i experimentar-hi és el màxim a què podem aspirar com a docents”, assegura. “El 75% del temps treballarem amb aplicacions pràctiques del dia a dia de la música. Allò revolucionari metodològica- ment és que el músic entre a l’aula”, diu per reblar el clau. “Si enguany funciona, la idea és continuar oferint la titulació. Hi ha molts professio- nals i empreses en el món de la música a la Comunitat Valen- ciana, sols cal pensar en les bandes i en la gran quantitat de músics de clàssica, i podem anar pensant en activitats complementàries”, assenyala, al mateix temps que considera l’arribada del prestigiós Ber- klee College Music a València “una bona oportunitat d’in- terrelació”. P er alguna raó la poesia d’Antonio Cabrera m’enco- ratja a declamar-la, no im- porta si en veu alta o baixa, a con- cedir-li durant uns instants la ma- terialitat sonora que els seus ver- sos em reclamen amb insistència. No crec que, com pensen alguns, aquesta mena de coerció siga pròpia de tota la poesia; considere més raonable pensar que alguns versos la reclamen amb més força. Hi ha poemes que l’intel·lec- te recorre de dalt a baix sense que ni una sola paraula, una imatge, una rima, un pensament, una pau- sa premeditada o casual, li dema- nen la veu que fa del poema un cant únic i irrepetible. Tothom ho sap: en poesia no hi ha fórmules universalment vàlides, ni receptes que garantisquen maneres efecti- ves d’arribar al cor dels poemes. A mi, tanmateix, em passa que la veu interior, la que un fa servir en silenci, la que retruny exclusiva- ment contra les parets de l’ànima, és el passaport indispensable per- què, més tard, em trobe en condi- cions de copsar les cir- cumstàncies, veritables o imaginades, que el poe- ma arrossega, o d’entre- veure la substància del món que descriu, o que suggereix, simplement es- bossat, o avaluat en més o menys mesura. Anar des del tot fins a les parts, des de la materialitat sonora fins a la concreció signifi- cativa, podria ser el re- sum del mètode que, al meu parer, alguns poe- mes imposen com a condició de la seua exis- tència. La poesia de Ca- brera sempre em demana a crits aquesta consi- deració primària del tot, per bé que un hi veu des de la superfície els extre- ms que el configuren i que, en conseqüència, un té la temptació de situar- se a la vora de l’extrem que li és més familiar, o més convincent. Del seu darrer llibre, Piedras al agua (Tusquets, 2010), els versos inicials ja són una mos- tra impecable del que acabe de dir. O no és cert que una lectura simplement metafísica del poema l’empobriria llastimosament? L’ímpetu d’aquest “El alrededor” no és ni l’anàlisi del jo que propo- sa ni la indagació sobre la natura- lesa de les coses, sinó més aviat la consideració d’un tot, el poema, que posa la consciència davant del món, però aquella i aquest com a contraris que es comple- menten i que només la mirada poètica és capaç de copsar a partir del temps que el jo experimenta tan distint quan es refereix a si mateix o quan s’aplica a les coses. El temps de les coses és un altre temps, “no tiene años, tiene luz, no es ansia”. Ací, en aquesta indagació que cerca i travessa els ponts entre el jo i el món, entre la consciència i les coses, entre la reflexió i les manifestacions fe- nomèniques, hi ha el gran Cabre- ra, un escriptor que ha trobat l’equilibri just que exigeix el co- neixement poètic, l’expressió que no fa mai la balançada ni en els reductes, de vegades hermètics, del pensament abstracte ni en les manifestacions efímeres de la su- perfície del món. No hi ha cap poe- ma de Piedras al agua que no con- tinga, d’una manera o d’una altra, aquest trajecte d’anada i tornada des de la consciència fins al món i des del món fins al jo en un reco- rregut que només el tot, el poema sencer, és capaç de transmetre al lector amb els grams justos d’emoció i de pensament. Amb la silenciosa veu alta que exigeix, m’he llegit un grapat de vegades “Cementerio de Peliceira”, un poe- ma que retrata a la perfecció la clarividència de l’autor. Ací el pont entre el jo i les coses és la mort, però una mort que “no es rotunda”, “es más elemental, / rumía como el ganado”, una mort al capdavall que també és vida, com conclouen els versos memo- rables amb què es tanca el poema: “En esta lejanía, / morir / se pare- ce a quedarse”. Sens dubte, aquest trajecte d’anada i tornada, aquest esforç és l’esforç del coneixement poètic, l’ànsia de trencar la cuirassa amb què la natura es protegeix de les paraules, que és com Cabrera ens el descriu sota el guiatge de Ha- mish Fulton (“There are not words in nature”), o el joc de llançar pe- dres a l’aigua “con las que remo- ver / este limo contrario, / este cie- no exterior / de las cosas visibles”, com diu el poema que dóna títol a un llibre esplèndid. Antonio Cabrera. M ’endinse en l’ex- posició antològica de Miquel Barceló a la Fundació La Caixa (Barcelona) i el primer que sent és nostàlgia. Barceló és un artista en actiu, de posició privilegiada al món —i al mercat— de l’art, però jo l’asso- cie a una època molt concreta del meu passat: els anys d’estu- diant a Belles Arts (València). El fenomen Barceló es produí en el moment ideal i em va impactar en la meua etapa de màxima passió i ambició artística. Barce- ló, un jove menut, lleig, de dicció defectuosa, pedant, que citava escriptors i pintors exquisits du- rant les entrevistes, que pintava un expressionisme aparent- ment salvatge, però sòlidament arrelat a la tradició, havia pas- sat, en quatre dies, de l’anoni- mat al cim de l’èxit. L’esclat s’ha- via produït, és clar, a l’estranger, i al cap de poques setmanes l’ha- vien coronat a la península. Re- corde que, a ARCO (Madrid), ens apilotàvem davant els seus quadres, que s’exhaurien les re- vistes on l’entrevistaven, que se’n parlava no sols a l’aula, sinó també als passadissos i al bar de la facultat. Tots volíem ser Bar- celó. Tothom començà a pintar a la seua manera (que, més tard ho descobrírem, realment era la manera d’Anselm Kiefer, pintor alemany de qui Barceló sembla- va un eco), tothom volia el seu èxit ràpid i rotund. El fenomen Barceló coincidí, a la península, amb l’aparició d’un grup de pin- tors joves notables, amb molt d’ofici, que compartien amb ell el gust per una pintura de valors fonamentalment plàstics, reti- nals, que provocava goig en l’es- pectador. Les galeries i les fires d’art s’omplien d’espectadors, els artistes tenien presència mediàtica i venien amb facilitat la seua obra. Foren anys d’eu- fòria. Després, com tot, la moda passà i fou substituïda per un art de signe antagònic, basat, no en el plaer visual i els valors plàstics, sinó en el concep- te, en les idees, sovint amb connotacions socials o directament polítiques. Un art de pretensió críti- ca, antisistema. L’artista pintor deixa passar un ar- tista filòsof, entestat a arreglar el món fabricant muntatges i artefactes multimèdia, convençut que la pintura, aquest art que es practica des que l’home vivia en coves, no té sentit en el món actual. Una moda, la conceptual, que ha buidat les galeries i que depén, no del públic, que no la compra ni la consumeix, sinó de les institucions, del siste- ma que pretesament ata- ca, i que en canvi l’alimen- ta —el reanima— amb subvencions i beques. Fo- ren, els anys huitanta, un cant de cigne de la pintu- ra? Som anacrònics els qui encara desitgem plaers retinals, generats per artistes amb ofici, i en gaudim? Barceló, un bon pintor, un pintor d’ofici, però de fama, al meu parer, des- proporcionada, fomentada pel recurs tronat de l’exotisme temàtic, m’ha fet sentir, amb la seua exposició, nostàlgia d’un temps passat. No sols perquè jo era més jove i freqüentava els passadissos —i el bar— de la fa- cultat, sinó perquè les arts plàstiques en aquell moment eren —aparentment?— una ines- gotable font de goig. A MANERA DE TASCÓ Cabrera i la poesia Vicent Alonso NOTES DE CAMBRA Nostàlgia Manuel Baixauli José María Nácher, a l’esquerra, i Vicente Martínez, que dirigeixen el postgrau de gestió musical. / mònica torres En poesia no hi ha fórmules universalment vàlides Entre la reflexió i les manifestacions fenomèniques, hi ha el gran Cabrera, QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010 CULTURA. 3
  4. 4. Juli Capilla invoca en el seu darrer poemari indrets poètics ja conreats i pulsions personals en un volum ben ambiciós, llarg i dens, forçosament desigual per l’abast de la proposta, en què el joc de la pilota funciona, en una feliç troballa, com a metàfora i homenatge a la terra. Un terreny ambivalent on conviuen el compromís i les vivències autobiogràfiques, els fragments més reeixits d’un llibre intens i, si n’atenem el plantejament, fundacional. Premi Ciutat de València 2009. Maria Carme Arnau lliura amb aquest poemari, guardonat amb l’Ibn Hazm de Xàtiva el 1999, el que és segurament un dels seus millors llibres. Partint d’una reivindicació lírica i també vital d’un valor que l’anèmia mental està condemnant a l’ostracisme (En la veu de la tendresa / hi ha més dolçor que súplica, / més desig que incertesa), l’autora confecciona un poemari elegant i emotiu, sense caure en la llangor, que emulsiona amb moments puntuals de cruesa i ràbia (Temps de pluja). Vincent Van Gogh fou un pintor genial. Tan genial com pobre. Una complexa força interior l’empenyia a l’art, a l’amor i a la vivència espirtual. La seua personalitat torturada ha copsat l’atenció de cineastes i escriptors, tant com ha causat admiració la seua obra pictòrica, completament revolucionària per al seu temps. Aquest volum recull el seu epistolari, fruit d’una altra de les seues passions, la de l’escriptura. Les claus d’un geni. Recomanem... PROSA per ADOLF BELTRAN POESIA per XAVIER ALIAGA POESIA per X. A. M és d’un ha escrit que la retransmissió que va fer TV3 de la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, diumenge pas- sat, és el millor espot publicitari que s’ha filmat en aquesta ciu- tat en els últims anys. Bé podria ser. El ritual sens dubte era so- lemne, amb l’estol de bisbes i capellans i els 800 cantaires, i el presidia ni més ni menys que el papa, però l’autèntic protagonis- ta era l’edifici inaugurat, que lluïa esplèndid a la llum d’un matí encara amb pocs núvols. Els realitzadors televisius ho van captar de meravella. Don Antoni Gaudí era un personatge certament extrava- gant, fins i tot en un temps com el seu, en què abundava la gent amb caràcter, i la seua obra no va disfrutar d’una aquiescència unànime, ni molt menys. Josep Pla, que sabia ser sarcàstic, sos- tenia que la Sagrada Família hauria quedat molt bé submer- gida en el fons de la mar, entre corals i cabelleres d’algues mo- vedisses, il·luminada per la fau- na abissal. Els noucentistes ni tan sols perderen temps en iro- nies. Abominaren de la seua obra i punt. Encara no fa tant, arquitectes com Oriol Bohigas (el promotor de les places dures més inhòspites de la ciutat, en- tre altres gràcies) feienels possi- bles per a retallar els mèrits del seuantecessor i impedir l’acaba- ment de l’edifici. La veritat és que els barcelonins eren i són gent habitualment morigerada, molt poc amics de l’extravagància i l’enquimera- ment. Que l’obra de Gaudí no haviade suscitar elseu entusias- me era previsible. Que, tot així, li deixaren fer i fins i tot li paga- ren la festa diu molt del seu sen- tit de la tolerància. Els barcelo- nins es riuen de la poesia, del misticisme i de la genialitat, però estan disposats a consen- tir-los, i a sufragar-los, si algun dels seus conciutadans cau en aquests errors. D’això, se’n diu civilització. Ben mirat, Gaudí va tindre sort de caure, com un aeròlit, en aquesta ciutat freda i consentidora. Extravagant o no, Gaudí és un arquitecte singular: un mís- tic il·luminat i un professional habilíssim, dotat d’un excepcio- nal sentit de les formes. La pa- raula geni està molt degradada, però si alguna volta es poguera tornar a usar amb circums- pecció,a Gaudí no li pararia ma- lament. Hi ha prou de veure l’àtic de la Pedrera, rematat amb unes voltes d’arcs para- bòlics que configuren un espai d’una simplicitat enlluernado- ra. La capritxosa arquitectura europea del començament del segle XX poques vegades ha creat un lloc tan fascinador com aquest. La Sagrada Família és una altra cosa. La primera impressió és que es tracta d’una obra mestra del neogòtic deli- rant, passada per la imaginació fuliginosa d’un artista barroc que li ha tocat de viure entre el segle de Tolstoi i el de Freud. Vull dir que parlem d’una cria- tura francament estranya. Si ens acostem a la façana del Naixement, que és l’única part de l’edifici que Gaudí veié quasi acabada en vida, aquesta impressió s’accentua. Les línies gràcils del gòtic han quedat sub- mergides per una exuberant ondulació que ni el decorador més arravatat del rococó germànic s’hauria atrevit a ima- ginar. Enmig d’aquest magma, alguns detalls del kitsch catòlic més estrepitós, com els colo- mets de ceràmica espargits per cí i per llà, a la bona de Déu, ens forcen a somriure. Sens dubte, en el fons de la mar, voltada de plàncton fosforescent, una faça- na així faria molt d’efecte. Fins i tot en terra ferma en fa. De la perplexitat a l’ad- miració hi ha un pas molt curt, i en el cas de la Sagrada Família, aquest pas l’ha donat tot el món, llevat d’Oriol Bohigas, que, de tan barceloní, és un indi- vidu congènitament inaccessi- ble al geni. Els milions de turis- tes que vénen a sorprendre’s da- vant la façana del Naixement són els que han fet possible que les obres del temple continua- ren. Ara només falta la façana de la Glòria, l’enorme estructu- ra del cimbori i la torre princi- pal, que arribarà als 150 me- tres. Fa poc, es van tancar les altíssimes voltes, les naus van quedar lliures, i el papa va po- der repetir els vells gestos de la unció de l’altar i de practicar, de pas, un català vacil·lant però plausible davant els feligresos. L’interior del temple, tal com la televisió el va mostrar, és prodigiós: el neogòtic passat per la imaginació visionària de Gaudí es transmuta en un orga- nisme arborescent d’una super- ba força ascensional. Però les voltes calades, que omplin les naus de llum directa, encara im- pressionen més. Hi ha una teo- logia franciscana de la llum, su- ma de gràcia i llibertat ofertes, en aquesta arquitectura, que la converteix en una forma molt joiosa de celebració. Potser per això, Benet XVI, que és un dogmàtic sever, però també un esperit sensible a la bellesa de les coses, va somriure sovint du- rant la cerimònia. També ell ad- mirava, perplex, la singular es- glésia que l’oli i la pregària final- ment consagraven. H i ha columnistes que són mal- carats, fanfarrons, orgullosos, grollers per colps, agressius sempre. Porten al davant els testicles i, si cal, no tenen cap problema a acom- panyar-los amb els punys. Una vegada Alfonso Ussía va escriure a Fernando Delgado: “Hay que ser muy hijo de puta para soltar semejante calumnia e inten- tar irse de rositas. Donde quiera el mise- rable nos encontramos. En la calle o en el juzgado”. No cal dir que es trobaren al jutjat i que Ussía va haver de pagar a Delgado. Sempre he pensat que aquests columnistes, destralers, sanguinolents, que es creuen franctiradors, són una la- cra per al periodisme i, en definitiva, per a la tasca civilitzadora que ha de fer un mitjà de comunicació. Tanmateix, cada vegada abunden més. La brofegada ix a compte i, com més grossa la dius, més possibilitats tens de tindre lectors (i guanys econòmics). Arturo Pérez Rever- te pot dedicar insults ad hominem con- tra l’exministre Moratinos, i això li re- porta immediatament milers de segui- dors a Twitter. I conclou, fregant-se les mans: “¡Si lo llego a saber, lo insulto an- tes!”. Així estan les coses, i el mateix co- lumnista reconeix que insulta, però tam- bé que, comptat i debatut, l’hauria d’ha- ver insultat abans, que és un bon negoci. D’aquesta manera, com més insultes, més possibilitats tens que et paguen. Un insultador professional com és Salvador Sostres, que carregava contra tots en les planes de l’Avui, ara mostra les seues obnubilacions en les pàgines d’El Mun- do. Aquest mitjà també ha arreplegat les digressions d’Ignacio Echevarría, crític literari feréstec, que és féu definitiva- ment famós per una lamentable crítica dedicada a Bernardo Atxaga en el suple- ment Babelia. Ara el podem llegir en El Cultural, uns articles pedantescos que no tenen ni suc ni bruc. Sánchez Dragó, Juan Manuel de Prada o el prohom Ji- ménez Losantos són uns altres bala- drers professionals, que trauen, a més, bones contrapartides participant des- prés en programes televisius on sempre hi ha gresca. José María Zarzalejos es va querellar contra Losantos i va presentar al jutge una llista dels insults que li va dedicar durant el seu període de direc- tor de l’ABC. En va arreplegar més de cinquanta: “Incompetente, lamentable, irresponsable, vil, zote, mentiroso, fari- seo, avieso, criminal, detritus, despojo intelectual, columnista paniaguado, etc.”. També li va traure el malnom de Carcalejos, i la pressió fou tan salvatge que finalment es va veure obligat a dimi- tir, en una de les persecucions més mise- rables de la història recent del periodis- me espanyol. Zarzalejos tampoc no va guanyar el plet, perquè el jutge va consi- derar que, tot i que desafortunades, les declaracions de Losantos “no atempta- ven contra l’honor”. Així, aquest i el seus adlàters segueixen insultant i guanyant diners a dojo. Vet ací el club en què Pé- rez Reverte està tan content d’haver-hi entrat. És clar que, el d’Alatriste, feia temps que reunia mèrits. RASPALL Juli Capilla Edicions Bromera Alzira, 2010 101 pàgines CARTES A THEO Vincent Van Gogh Editorial Tres i Quatre. València, 2010. CARTES DE PROP La glòria de Gaudí Enric Sòria ESPURNES El club de Pérez Reverte Martí Domínguez ITINERARI DE TENDRESA Maria Carme Arnau Edicions Bromera Alzira 2010. 71 pàgines El Papa consagra la Sagrada Família. / afp La primera impressió és que es tracta d’una obra mestra del neogòtic delirant Arturo Pérez Reverte. 4 .ÚLTIMA QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010

×