LITERATURA VALENCIANO SELECTIVIDAD
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

LITERATURA VALENCIANO SELECTIVIDAD

on

  • 8,780 views

 

Statistics

Views

Total Views
8,780
Slideshare-icon Views on SlideShare
8,779
Embed Views
1

Actions

Likes
9
Downloads
389
Comments
3

1 Embed 1

https://twitter.com 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel

13 of 3 Post a comment

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    LITERATURA VALENCIANO SELECTIVIDAD LITERATURA VALENCIANO SELECTIVIDAD Document Transcript

    • 1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època. Per a parlar de la producció literària de postguerra (1939) hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial, els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament i tornava la clandestinitat. No obstant això, malgrat la falta d’una infraestructura editorial, en la década dels 50 apareix la novel·la més complexa y colpidora d’aquest període: Incerta glòria de Joan Sales, que patí la censura, on es narra l’experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. L’obra va estar guardonada amb el premi Joanot Martorell. Durant els anys 60 i 70 amb la dictadura ja consolidada, es deixa una certa permissivitat, tot i que l’ambient era contrari a la normalització lingüística, apareixen els grans narradors amb obres de denuncia social. Cal destacar d’una banda, de temática costumista i rural: Enric Valor, L’ambició d’Aleix; i d’altra, fantástica i ciencia ficció: Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. També des de l’exili: Mercé Rodoreda, La plaça del Diamant i Pere Calders Invasió subtil i altres coses; o bé en recerca del temps perdut: Llorenç Villalonga, Bearn. 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. L’obra literària d’Enric Valor (Castalla, 1911-2000) es caracteritza, sobretot, per una gran riquesa lèxica i una frase elegant, a la manera de les velles novel·les realistes. De fet, les seues obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencia, des de finals del segle XIX a la desfeta de la Guerra Civil (1936-39) i descriuen la natura d’una manera realista, sense lirisme, com a rerefons de la lluita d’uns homes per sobreviure dia a dia. La seua primera novel·la fou L’ambició d’Aleix (publicada l’any 1960) però l’obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana, que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). Aquesta trilogía representa una recuperació de la memoria col·lectiva del 1916 al 1939. Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d’una classe social i no amaga els conflictes i les tensions. La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna carácter literari a 36 populars valencianes. Com a lexicògraf té un paper destacat en la difusió de la gramática catalana al País Valencia, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramática catalana referida especialment al País Valencia (1973) i La flexió verbal (1983).
    • 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicología dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què? Sí, es obvi, ja que Mercè Rodoreda en les seues novel·les realitza un profund anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior. En les seues obres, l’autora recrea l’univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, front al món adult de la protagonista, que representa el patiment. Són dones marcades per les circumstàncies adverses, el desengany, el dolor i la soledat. Les seues novel·les estan plenes de simbolisme: 1En Aloma, que representa la joventut, descriu el pas d’una jove adolescent a l’edat adulta a través de la relació íntima i desgraciada amb un home madur parent seu. 2La plaça del Diamant, que representa la maduresa, és considerada una obra mestra de la nostra literatura on es narra la vida personal y l’evolució psicológica de la protagonista, Natalia, amb un intens to subjectiu, paral·lelament als fets històrics del moment: República, Guerra Civil i postguerra. 3Finalment, Mirall trencat, simbolitzarà la vellesa i la mort. En conclusió, es pot afirmar que Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de la postguerra. 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. Durant els anys setanta assistim a un debilitament de la Dictadura franquista, exemplificat per la salut precària del dictador i l’eliminació de la censura prèvia. Amb la mort de Franco, 20 de novembre de 1975, l’estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà a sistema democràtic. Amb sistema democràtic i els diferents estatuts d’autonomia, la nostra llengua va recuperar, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. La cooficialitat i l’entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari que, a partir dels anys 70, veurà augmentar considerablement el nombre d’editorials i de premis, entre ells els Premis Octubre, que des de l’any 1973 atorga Acció Cultural del País Valenciá. Durant aquest període els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques
    • ben diferents: des de la narrativa realista i de tall tradicionalista, passant per novel·les transformadores i transgressores. Alguns d’ells han apostat per una literatura urbana, deixant de costat l’ambient costumista i rural d’anys anteriors; altres, en canvi, per la narrativa de gènere policíaca, de terror, eròtica o de ciènciaficció. Tot i que resulta complicat fer una selecció d’autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres, Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell o El perquè de tot plegat, i Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn o El sexe dels àngels. Pel que fa a autors valencians destaquem entre d’altres: Isabel Clara-Simó amb obres com Júlia, Josep Lozano amb Crim de Germania, i Ferran Torrent amb obres com Societat Limitada, No emprenyeu el comissari o La vida en l’abisme. 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó. Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d’articles periodístics seus, també ha traduït obres d’importants autors estrangers. A més, les seues obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. També cal dir que les seues freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars. Les seues narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d’un punt de vista gens innocent com en Uf, va dir ell. D’altra banda, en el llibre de contes L’illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l’humor agre. Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l’altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme. 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. El 1936, la poesia catalana va aconseguir uns nivells notables de qualitat literària. Els poetes de més renom d’abans de la guerra eren Josep Carner, Carles Riba o J.V. Foix. La poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra: 1Poesia d’influència simbolista. Postulava l’ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols, perquè remeten a les seues connotacions, ja que el
    • poeta havia de suggerir la realitat. La poesia estava condicionada per la clandestinitat i l’exili. En l’exili: Nabí (Josep Carner) i Elegies de Bierville (Carles Riba). Durant aquests anys, se seguien emprant tècniques simbolistes, però la temàtica s’obrí més a l’exterior, a les preocupacions del moment, i accentuà les questions trascendentals. Autors: Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu, Joan Fuster, Joan Valls, etc. 2Poesia de tendència avantguardista. Alguns autors que abans de la guerra seguien els corrents avantguardistes (sobre tot Surrealisme), continuaren publicant en aquesta línia (J.V. Foix). Es produeix la combinació de tradició i modernitat (Ausiàs Marc, Ramon Llull i els trobadors en manifestacions d’avantguarda). 3Poesia de tendència realista. Seguien l’estètica del realisme històric i propugnaven el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura de denúncia social de la dictadura. S’utilitzava una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure. Predomini del contingut envers la forma. Temàtica: la reflexió moral i metafísica, la denúncia social i política, temàtica satírica i quotidianitat. Autors: Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Gabriel Ferrater. 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic. Vicent Andrés Estellés es va dedicar professionalment al periodisme, cosa que va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia es una crònica social de la realitat que va viure. La major part de la seua producció no fou editada fins els anys 70. Destaquen les seues obres Llibre de meravelles, Les pedres de l’àmfora i Les homilies d’Organyà. El 1978 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, raó per la qual va ser destituït del seu càrrec de redactor al diari Las Provincias. També va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes. A la seua poesia, es caracteritza la referència constant a la realitat. Els temes principals son la mort, la fam i la misèria de la postguerra, la pàtria i la llengua, i l’amor obsessiu i desesperat en diversos matisos des dels sentiments espiritualitzats fins a les manifestacions sofisticades del desig i sexe expressat, de manera que aconsegueix un ambient eròtic que l’ha fet cèlebre. És un poeta poc acadèmic i cultista, amb aspectes contradictoris, com ara la preferència per petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat en comptes de la visió més negativa d’aquesta quotidianitat; la poetització d’elements de la cultura del moment; o la tendresa i la ironia. Aquesta contradicció es manifesta en els seus procediments retòrics i estilístics. Presenta un to col·loquial amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar. 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.
    • Salvador Espriu, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i proposat al Nobel, va iniciar la seua activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil (Laia o Ariadna al laberint grotesc). En la postguerra, es quedà a Barcelona on va dur una vida retirada i discreta. No tornà a escriure narrativa i es dedicà quasi exclusivament al conreu de la poesia, amb obres com La pell de brau, Llibre de Sinera, Setmana Santa, Final del laberint o Les cançons d’Ariadna. Els seus sis primers poemaris tracten el tema de la mort, amb un to melangiós i elegíac, o satíricament. Hi abunden meditacions i interrogants sense resposta possible. Tot i que continua amb el tema de la mort, La pell de brau és un llarg poema de caire social i compromís polític. Hi analitza la Guerra Civil Espanyola. Al Llibre de Sinera, persisteix el to de poesia civil, però centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa, reflecteix una preocupació metafísica. En quant a les característiques generals de la seua obra, hi abunden els símbols i la presència dels mites (Sepharad, Sinera, laberint). El tema central de la seua obra és la mort i el més enllà i es preocupa pel destí de Catalunya després de la guerra. Domina tots els registres de la llengua. Al costat del discurs metafísic sec i aspre, es troben pinzellades d’humor dur i cruel. 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l’actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d’editorials (3i4, Saó, etc.), nous premis literaris, és a dir, un marc que facilita la divulgació d’obres literàries. Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d’una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d’altra banda, tenen un afany d’investigar i innovar amb el llenguatge que será un instrument d’indagació en la intimitat pròpia. El poeta és un alquimista que experimenta, la seua poesia es hermètica, formalista i amb influències avantguardistes. Els autors que podem destacar són: Pere Gimferrer, Els miralls, qui usa procediments avantguardistes com l’escriptura automàtica i la intertextualitat a fi de reconstruir el seu món íntim. D’altra banda, Jaume Pérez Montaner, L’heura del desig, per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat. Joan Valls, Salvador Jàfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell són altres poetes rellevants.
    • 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de TerOsona 1929-2003) poeta, traductor i que també ha fet nombroses col·laboracions musicals ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz... i recordar que ha sigut un dels nostres poetes més guardonats. Entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües. La seua poesia de qualitat no s’entén sense el seu compromís amb el poble, la seua condició obrera i una malaltia, l’esclerosi múltiple, que l’acompanyarà tota la vida. La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes: de vegades els seus temes vénen condicionats per la seua malaltia i són la solitud, l’angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps. Superada esta etapa, es renova amb l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances. En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els bells camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta. Aquesta obra estava dedicada al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seua primera esposa. En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. Al Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social. 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. Com a introducció cal assenyalar que durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on se representa Salvador Espriu, Primera història d’Esther i altres autors coetanis. Tanmateix a València, es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià. El sainet era l’estrella. Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l’absurd. En els 70, apareixen grups que oferixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, que en esta època fan teatre èpic de bandolers; Els Comediants, que representen al carrer; Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme
    • poderoses i agressives imatges plàstiques. Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera. 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo. L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Entre 1958 i 1963, va escriure un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd. En Cruma, Pedrolo va plantejar l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals, com més autèntic es l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No, va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat; i en peces com Situació bis, Darrera versió per ara o L’ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social. Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista. Més que no el qualificatiu de l’absurd, Pedrolo reivindicava per la seua obra el de teatre de l’abstracte. 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual. A partir dels anys setanta, els nous camins teatrlas es concreten en els següents punts: Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o Els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre. Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutjen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars. Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
    • Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques. Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana). 14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual. El teatre de Benet i Jornet, d’inspiració realista, es basa, sovint en tècniques d’origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat. Entre les seues obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R. i Testament (les dues últimes portades al cinema per V. Pons. Però si avui dia és conegut és per ser el creador del serials televisius en català de gran audiència: “Poble Nou”, “Rosa”, “Nissaga de Poder”, “Laberint d’ombres”, “Ventdelplà” i “El cor de la ciutat”. “Poble Nou” fou la primera telenovel·la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d’una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L’eix central de l’argument es teixia al voltant d’una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d’un híbrid entre el relat de costums i l’estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges. 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana del segle XX. Fou un intel·lectual compromés amb els indigents i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seua dedicació a l’assaig és amplíssima, va escriure assaig humanístic, sociopolític i d’història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fòrmules col·loquials. La seua mirada és subtil, sagaç, irònica i moltes vegades càustica. L’assaig, fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seua forta càrrega ideològica. Fuster hagué de véncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d’ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País
    • Valencià, atonia cívica... Entre les seues obres de caràcter humanístic cal destacar El descrèdit de la realitat (1955): una reflexió sobre la funció de l’art, sobre la capacitat creadora de l’home; Diccionari per a ociosos (1964) i L’home mesura de totes les coses (1967), que tracten de la crisi de l’home contemporani i de les diverses manifestacions artístiques. Els textos sociopolítics són els més polèmics i influents, i provoquen tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s’entreveia la fi del règim: Qüestió de noms (1962), on s’analitza la polèmica pel nom de la llengua que afebleix la consciència nacional dels valencians; Nosaltres els valencians (1962), una obra cabdal en què es fa una reflexió profunda sobre el passat i el present dels valencians, on s’analitzen les nostres mancances i frustracions com a poble: l’autoodi, el provincianisme, la manca de una força social compromesa... Fuster planteja la presa de consciència nacional dels valencians com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur. 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear “consciència col·lectiva, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, són els temes centrals. Moltes de les reflexions de Mira es basen en l’experiència, la seua i la dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan pecular que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen “normals”. Així, en la Crítica de la nació pura, s’analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l’antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació, entesa com un element “pur”, net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana dependent dels símbols i sempre en construcció. Amb una sòlida argumentació aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascarà les postures “neutres” de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol. Sobre la nació dels valencians és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Mira opta per una via “valenciana”, allunyada tant de la dependència espanyola com de l’abstracció intel·lectual que representa l’opció catalanista. Cultura, llengües, nacions o Sobre ídols i tribus complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a element clau en la política moderna. Esquema de autores y obras: 1)- Joan Sales: Incerta glòria Enric Valor: L’ambició d’Aleix Manuel de Pedrolo: Mecanoscrit del segon origen Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant
    • - Pere Calders: Invasió subtil i altres coses Llorenç Villalonga: Bearn 2)Enric Valor:       3)Mercè Rodoreda: 6) Tendències:    L’ambició d’Aleix Cicle de Cassana: Sense la terra promesa, temps de batuda i Enllà de l’horitzó Rondalles valencianes Millorem el llenguatge Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià La flexió verbal 1Aloma- joventut 2La plaça del Diamant- maduresa 3Mirall trencat – vellesa i mort Simbolista:  Josep Carner: Nabí  Carles Riba: Elegies de Bierville  Salvador Espriu  Joan Fuster  Joan Valls Avantguardista:  J.V.Foix Realista:    Vicent Andrés Estellés Pere Quart Gabriel Ferrater 7) Vicent Andrés Estellés: 1Llibre de meravelles 2Les homílies d’Organyà 3Les pedres de l’àmfora 8) Salvador Espriu o Narrador:  Laia  Ariadna al laberint grotesc o Poeta:  La pell de brau  Llibre de Sinera  Setmana Santa  Final del laberint  Les cançons d’Ariadna 12) Manuel de Pedrolo: 1Cruma 2Homes i No 3Situació bis 4Darrera versió per ara 5L’ús de la matèria 15) Joan Fuster: o o Caràcter humanístic:  El descrèdit de la realitat  Diccionari per a ociosos  L’home mesura de totes les coses Caràcter sociopolític: 1Qüestió de noms 2Nosaltres els valencians