Ponència Pep Parer: Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Ponència Pep Parer: Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf

on

  • 609 views

El fotògraf i conservador de col·leccions fotogràfiques Pep Parer, presenta la seva ponència "Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf"

El fotògraf i conservador de col·leccions fotogràfiques Pep Parer, presenta la seva ponència "Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf"

Statistics

Views

Total Views
609
Views on SlideShare
609
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
2
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Ponència Pep Parer: Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf Ponència Pep Parer: Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf Document Transcript

  • Els drets d’autor. Visió d’un fotògraf professionalPep Parer (Fotògraf i conservador)Benvolguts,El que aquí intentaré explicar-vos són les reflexions que a partir de la meva experiència, heanat realitzant sobre el tema dels drets d’autor i el respecte o valoració que han mostrat lesdiferents persones i entitats per les què he treballat al llarg del meus anys de professió.Reconec que la meva és una visió molt parcial, perquè a diferència de molts companys dofici,que s’han mogut en terrenys com la publicitat, fotografia industrial o el reportatgedocumental, el meu àmbit de feina ha estat centrat sobre tot entre entitats públiques, -museus,arxius...-, i el món editorial. De tota manera crec que aquests pensaments poden ser del vostreinterès.Drets i deuresAmb més de vint-i-cinc anys de feina he vist de tot: respecte i professionalitat per part d’uns ideixadesa i menyspreu per la feina i els drets més bàsics per part d’altres. La tònica general,però ha estat navegar en aigües poc clares, d’anar fent via, que “qui dies passa anys empeny”,confiant amb la bona voluntat de tots i intentant resoldre els errors o advertir-los amb bonesparaules per poder corregir-los.i El típic cas de no esmentar l’autoria de les imatges és el méshabitual i pot servir d’exemple.Els primers anys, deixant de banda alguna excepció, podies entendre la dificultat, per partd’alguns, de no respectar unes normes mínimes, perquè simplement, per inèrcia odesconeixement, no ho feien. També nosaltres, els fotògrafs, per manca dhàbit, per no tenirclar com defensar-nos o simplement per no perdre el client, ens limitàvem a fer tímidamentalguna queixa, esperant que “la propera vegada si, recordeu-vos de mi”.Però al llarg dels anys, i després de congressos, conferències sobre el tema, xerrades i articlesamb voluntat pedagògica i més d’un procés judicial sonat, encara de vegades et trobes amb elmateix: la teva foto publicada al diari feta per un tal Sr. “Arxiu”, o una foto creada pergeneració espontània perquè ningú l’ha fet, (cosa que et genera dubtes existencials perquèveus que “no ets”), o situacions impactants com, tot remenant les novetats editorials a lallibreria, fullejar l’obra d’un autor respectat i saberut, i veure-la il·lustrada profusament ambfotos teves, amb el teu nom com autor de les imatges, però sense tu saber-ho, i altressituacions amb variacions diverses que tant jo com molts dels companys d’ofici hem patit.I penses, “encara estem així?”...El primer que et preguntes és perquè, després de quasi trenta anys d’ofici, en aquesta nostresocietat més lliure i democràtica, on el respecte als drets i el compliment dels deures hauriende ser sempre presents, encara hi ha situacions que són injustificables.I, ingenu com sóc, en aquest punt entres en un remolí de dubtes, acompanyat d’un estatd’indignació decebedor que et fa qüestionar moltes coses. 1
  • Preguntes en veu altaI aquí per aclarir-me, he intentat fer una llista dels elements en joc, pensant amb lesfotografies, els fotògrafs i els drets que hi van associats:1. El fotògraf: Pot ser no caldria definir-ho, però sembla haver dubtes de categoria entre tots els essers capaços de fer anar una càmera. Fotògraf és qui fa fotos, però fotògraf professional és qui viu de les fotos i ho fa duna manera legal i certificada. És una confusió que ve de lluny i està provocada en aquest nostre país perquè la professió com a tal no està reglada ni acreditada formalment a nivell destudis, o emparada col·legialment duna manera oficial. Hi ha escoles i acadèmies, però no una titulació oficial. Ser professional comporta compromís envers els clients i la societat. Aquestes mancances porten problemes, com lintrusisme, però això ja és un altre tema...2. La llei: Sembla que això està clar. La Llei de la Propietat Intel·lectual és la que és, està publicada i encara que jo no la conegui prou o no entengui part del seu text, hi ha professionals que ens poden aconsellar. Aquest no sembla el problema.ii3. L’aplicació de la llei: Això ja és un altre cosa, perquè respectar la llei també comporta deures i de vegades és, o sembla ser, una responsabilitat que moltes persones no volen assumir: a. Uns no se senten capacitats, perquè estan subordinats a lautoritat duns caps, de vegades massa distants, o no saben com justificar una decisió que potser pot afectar els interessos de l’empresa o entitat per la que treballen. En aquest cas els drets fan nosa, es veuen com una pedra al camí, o com una mina que et pot esclatar quan menys t’ho esperis. Conec persones que eviten els drets tant com poden, per por a reclamacions futures per part d’autors, hereus o el que és pitjor, d’agències gestores de drets.iii La solució que troben és que les fotos no les faci un fotògraf (!), i lencàrrec passa a un becari, al guàrdia jurat, o a la bibliotecària... Per la mateixa raó, deixen de banda fons històrics documentals valuosíssims, inclús fons que formen part del patrimoni de la pròpia empresa o entitat i centrar-se en “autors anònims”. I n’hi ha d’altres que simplement, ja no posen fotos enlloc.iv b. Altres perquè no entenen que unes fotos, o un fotògraf, puguin tenir drets. Per tant creuen que la llei no els afecta o que la poden interpretar lliurement. Es justifiquen dient coses com “però..., si és una foto!!”, deixant clar que per ells no val res , o “si pago puc fer el que vull”. Caricatures a part, aquesta actitud evidencia sobretot una manca de coneixement de la Fotografia (en majúscules), com a eina d’expressió i del valor de la feina del fotògraf. I aquí cal pedagogia, per explicar el paper del fotògraf i els avantatges que representa treballar amb un professional, (qualitat d’imatge, domini tècnic i creatiu, garantia de perdurabilitat i gestió en un futur...). I també cal explicar que els dret d’ús i els drets morals que reclamem els fotògrafs de les nostres imatges, encara que siguin fruit d’un encàrrec, generalment, no és una qüestió de cobdícia o un afany de lucre desproporcionat. La possibilitat d’un rendiment futur de les nostres imatges ens permet mantenir els nostres arxius vius i oferir un servei de qualitat i així permetre la continuïtat de la feina i la perdurabilitat dels fons dels fotògrafs. Si acabem sent mers copistes, si les fotos deixen de ser meves i no en tinc cap dret, per què preocupar-men? Perquè mantenir un arxiu? Perquè gastar en programari de gestió i discs durs, si no en puc fer res? I amb els anys i les fotos 2
  • disperses, on seran els arxius dels fotògrafs, que en teoria nodreixen i han de nodrir els fons dels arxius patrimonials, públics o privats? vLa manca de respecte a la llei és especialment dolorosa quan, qui comet aquesta falta és lapròpia administració. Aquests exemples que he esmentat, els trobem en tots el àmbits, però joallà on els he patit més ha estat treballant per entitats públiques. No vull caure en la mala fe,perquè molts cops el desconeixement ha portat a situacions doloroses, tot i que no hauria deservir dexcusa. Confondre autoritat amb impunitat és un mal camí, i qui hauria de donarexemple no pot cometre aquests errors.I certament, acabem relacionant drets amb diners i és veritat que part de la defensa dels dretspassa per aquest aspecte importantíssim. De fet entre altres raons, l’existència de la llei és pergarantir la supervivència dels autors amb la seva obra i permetre i promoure la creació com avalor indispensable per la societat. I en el cas dels fotògrafs, jo hi incloc també garantir lasupervivència de les imatges, dels seus arxius cara al futur. Tot això té un preu, que no téperquè ser inabordable. Per això som lliures de negociar i triar el que més convingui.3. L’Autor i l’Obra: Potser el que la llei no explica prou és qui pot tenir el títol “d’autor” i quines fotos poden ser considerades “obres”, i ho expresso així perquè certament genera dubtes definir aquests conceptes. a. Sembla clar que el fotògraf creatiu, que genera una obra per iniciativa pròpia, amb voluntat artística i expressa el seu talent amb un treball constant i reconegut és un “autor”. Si aquest fotògraf a més té la sort o l’habilitat d’entrar a formar part d’un dels cercles que formen les elits de creadors, i la seva obra adquireix el qualificatiu de “fotografia d’autor”, ja no cal discutir.vi b. Però quan deixem els dominis de les muses i baixem a peu de carrer, al dia a dia que és on es mouen la majoria de professionals, fotògrafs industrials, retratistes, reporters gràfics, de publicitat, etc..., sembla que la creativitat queda qüestionada. La naturalitat en que se’ns presenten moltes imatges, sembla que porta a pensar a més d’un, que fer una foto “no costa gens”. Certament hi ha imatges que són fàcils de fer, però part de la feina dels professionals és fer que allò difícil d’aconseguir sembli senzill i intel·ligible a ulls d’un espectador profà. La tècnica, cóm aplicar-la, l’experiència i el coneixement de qui gaudirà d’aquella imatge és el que condicionarà la creativitat silenciosa de l’autor, que serà clau perquè, per exemple, triem d’anar a un restaurant perquè la galeria d’imatges que veiem a la web és més atractiva a la d’un altre establiment, o que copsem amb més criteri els fets d’una manifestació en un reportatge fotogràfic. L’escala de valors aquí canvia. No totes les imatges valen el mateix, ni totes tenen la capacitat que el nombre de clients d’una casa de mobles creixi, o que els lectors d’una guia d’un museu quedin satisfets amb el que veuen. I darrera de les fotos d’un professional també hi ha valors afegits de tracte, servei i compromís. Quan respectem els drets d’una imatge, cal que tinguem clar que respectem tot això també.vii c. I és autor un aficionat? No ser professional no priva de que les fotos que pugui fer un amateur no tinguin qualitat i rigor, tot i que la major part d’ells pot ser no 3 View slide
  • superarien els nivells tècnics i estètics que un professional format pot oferir. No per això s’han de menysprear les seves fotos. Els nostres arxius històrics estan plens de col·leccions d’aficionats amb un valor evident. Potser tècnicament tenen falles, però la constància en la producció, els temes representats, la sensibilitat estètica, el volum d’imatges i el pas del temps, fan d’aquestes col·leccions de particulars un patrimoni a preservar.4. La negociació i els pactes: Poca cosa queda a dir sobre això, si tenim clars els punts que hem apuntat abans. Existeixen uns drets, la obligació de respectar-los, podem definir amb criteri autor i obra i a partir d’això cal negociar el valor i els termes d’ús de les imatges. I no cal inventar res, perquè hi ha molts exemples i models per aplicar. Només caldrà ajustar els interessos de cada una de les parts, posant voluntat i molts cops una bona dosi de generositat, i buscar un equilibri el més bo per tots. Escrit així sembla fàcil, però la situació personal de cada fotògraf i la situació del mercat, l’intrusisme elevadíssim, la oferta i la demanda, condicionaran i molt els límits dels tractes. No tots seran iguals, ni tampoc desapareixeran situacions dabús escandaloses. Però marcar unes pautes pot ser d’utilitat per tots. Tenir una política clara i transparent sobre aquest tema farà les negociacions molt més fàcils. El que jo tinc clar és que el respecte pels drets dels autors, beneficia a tothom, creadors i usuaris. Per mi hi ha unes passes bàsiques que és bo seguir: a. Assessorar-se: Tant els fotògrafs com les entitats o clients i per fer-ho hi ha professionals capaços i associacions de professionals, com la UPIFC, que ofereix aquests serveis. b. Planificar: L’ús de les imatges marcarà en molts casos el tracte final. Si les imatges s’usen una vegada i prou o si han de formar part d’un fons per poder- ne fer un ús futur, modificarà les condicions i cal saber-ho d’avançada. Però això passa per conèixer les necessitats reals i el tipus d’imatges que calen. c. Qualitat i rigor: També els fotògrafs han de demostrar rigor, en la qualitat del seu treball visual, i també amb les tasques de gestió per facilitar l’ús de les imatges (inclusió de meta dades, condicions d’ús de drets, ús de paraules clau,...). Com a fotògraf, si busco que respectin els meus drets, seré el primer a posar ben clara l’etiqueta que els indiqui. © Foto: Pep Parer... d. Compromís: A part de la obligació legal que un contracte pot suposar, cal donar valor al compromís que professionalment adquirim. Per ambdues parts. Per mi és la base de la confiança en els tractes, tot i que un paper signat obligui.5. L’entorn que ens envolta: I si pensàvem que el tema no és prou complexa, encara cal afegir un altre valor a lequació: la fotografia digital i lInternet globalitzador. Aquest ha estat el canvi radical a la manera de fer de quasi tot, i a portat a declarar a més d’un fotògraf que l’ofici com a tal ja és mort.viii El canvi digital ja va apartar del camí a 4 View slide
  • molt bons professionals incapaços de seguir el ritme, i la jovenalla que els ha substituït, tècnicament atrevits però carregats d’inexperiència, tampoc han trobat encara el seu paper en tot això. La tasca del fotògraf ara s’ha diversificat. Tenim més tecles que mai per tocar, però els resultats són incerts i canviants. Les nostres fotografies deixen de ser nostres i allà on no teníem competència, apareixen deu o dotze que com nosaltres, ofereixen els seus serveis. Molts fotògrafs han viscut la conversió al digital i Internet com una amenaça en lloc de veure-ho com una oportunitat. És un canvi que ens afecta a tots, i tots hem de cercar nous patrons, nous models, i no només amb productes o serveis. El valor dels drets i la manera de protegir-los també ha de canviar. Feina tenim a entendre i conèixer el funcionament de sistemes per la gestió dels drets com les “Creative Commons”, la “Gestió de Drets Digitals o DRM”, les “Llicències de Documentació Lliure o GNU”, o el “Sistema Universal de Llicències d’Imatges – PLUS”, i d’altres que deuen existir, però que jo encara soc incapaç d’assimilar. Potser haurem de qüestionar el mateix concepte de propietat i reconèixer que les barreres que tancaven el nostre ramat han desaparegut. I és ben possible que tot el que he comentat fins ara, ja sigui anacrònic, sense sentit. Per els fotògrafs, trobar formules per continuar vivint de les nostres fotos és el repte actual. I és feina de tots encertar el camí. Si amb les fotos no ens guanyem la vida, l’ofici es perdrà. Si no hi ha ofici, on seran els arxius dels professionals de la imatge, que han nodrit durant anys els fons patrimonials? La història visual com serà? Serem capaços de preservar imatges de qualitat del nostre passat? On estarà el “núvol” immaterial que avui aplega milions d’imatges?... Preguntes que esperen respostes, què espero trobem aviat.Conclusió, o noLa conclusió necessària a tot plegat passa per aconseguir, entre tots, la revalorització de lafotografia com eina d’expressió i memòria. Els milions de fotografies que avui en diaproduïm, no són garantia de qualitat ni de bona salut creativa o documental. De nosaltresdepèn posar soroll al nostre àmbit dactuació, (a larxiu, a la xarxa...), o bastir una estructuraamb imatges carregades de coneixement. Haurem de primar la qualitat, saber triar i donarcontinguts precisos. I això passa per donar valor a la feina ben feta, a l’ofici, a laprofessionalitat, a la formació, no només dels fotògrafs, si no de tots els actors de l’auca:homes i dones dels arxius, biblioteques, museus, associacions, universitat, mitjans decomunicació, escoles professionals, col·leccionistes, etc...Malgrat tot, tinc motius per a ser optimista, perquè som molts els que estimem la fotografia ila valorem. I la Jornada on sinscriu aquest text és un magnífic exemple. La iniciativa delMuseu Marítim, o les daltres entitats, com el CDRI de Girona, marquen una pauta quenecessitem ampliar. També les iniciatives privades de col·lectius i associacions comFotoconnexió, de formació recent, són una altra via per sumar esforços.Si respectem i valorem la nostra feina, la de tots, i planifiquem i compartim la nostra força,segur que ens en sortirem. 5
  • Pep Parer-fotògraf-Barcelona, a 20 de setembre del 2011P.D.- Dedicat al meu germà dofici Ricard Marco, agraint els seus suggerents comentaris.i Durant molts anys hem treballat tots sense definir quines eren les relacions entre fotògrafs i clients,més enllà de l’ús immediat que la necessitat de fotografies generava. I no per deixadesa. Simplementperquè no hi comptàvem, per manca de planificació o perquè ens semblava tant feixuc entrar entràmits contractuals que preferíem confiar en la paraula donada i en la bona voluntat de tots. I amb eltemps, aquesta actitud, per part de tots, veiem que no és l’adequada.ii Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, que aprova el Text Refós de la Llei de PropietatIntel·lectual.Per saber més de la llei i del que significa, podem recórrer a les actes i articles publicats, per entitatscom el CRDI de lAjuntament de Girona, promotors de les magnífiques jornades Antoni Varés, en lesque any rere any compten amb lexperiència de magnífics especialistes, com ladvocat Pep Cruanyes,entre daltres professionals daquí i darreu.iii La prepotència i males pràctiques dalgunes daquestes agències, han generat molts problemes iconflictes. Les seves maneres de fer amenaçadores i bel·ligerants han portat a veure els drets delsautors com una amenaça. Un dels efectes més perniciosos daquesta pràctica abusiva, per mi, és queestà portant a lostracisme col·leccions dautors, que amb un tracte més raonable i transparent,veuríem més sovint en publicacions, exposicions públiques o il·lustrant estudis i treballs històrics, quejustament afavoririen el seu reconeixement i el de les seves obres. Pot ser el daltabaix de les SGAEajudi a posar ordre en aquest sector i ordeni unes societats gestores que han confós molts cops ladefensa dels drets dels autors i dels usuaris -també en tenen-, amb una patent de cors perlenriquiment duns pocs.iv La por a la denúncia i al conflicte no justifica algunes actituds. La negociació i l’assessorament sónbàsics per arribar a acords profitosos: una bona planificació de l’ús i necessitats de fotografies donaràla clau de quina mena de relacions es volen amb els fotògrafs a l’hora d’encarregar imatges(contractes), i de quin benefici hi haurà per part de cada una de les parts. Hi ha situacions que labona voluntat d’un becari o dels professionals de biblioteques o arxius, (i vagi per endavant el meuprofund respecte per aquets col·lectius), o l’ús d’una càmera de primera o uns escàners caríssims, nodona com a resultat unes imatges de qualitat. I pel que fa a les col·leccions antigues, possiblement unbon estudi de les mateixes i una investigació seriosa, pot esclarir si estan subjectes a drets, si hi haalgun familiar o entitat relacionada, o si en podem fer ús lliurement.Aquí simposa decidir una política dactuació, que marqui pautes en ladquisició o generació defotografies, un control de qualitat precís, que potencií lestudi i la investigació i faciliti una gestió de lesimatges eficaç. I ha de ser una política transversal, de la que participin tots els membres o equips queshi vegin implicats.Pel que fa als fons històrics, la manca de polítiques clares sobre el patrimoni fotogràfic ha permèsabusos injustificables que simplement han deixat a l’ostracisme fons d’un valor importantíssim. I aquíla manca de valentia per part d’alguns que haurien de ser referents i les males pràctiques d’altres,(VEGAP, SGAE,.. per dir-ne alguns), han deixat un panorama ple de confusió i mala maror. 6
  • v Gabinets jurídics d’entitats importants cauen de vegades en aquest parany. Buscant defensarl’interès de l’entitat que representen, volen eliminar el dret d’explotació del fotògraf sense pensar enles conseqüències que pot suposar. Tot és negociable, evidentment, i cada professional sap lesseves coses, però comprar “tots” els drets, (excepte el dret moral, perquè la llei no ho permet), perpart de l’entitat vol dir que lexplotació de les imatges passa a les seves mans, (cosa que semblapositiva, perquè fer diners sempre atrau). Però per fer això cal una infraestructura per dur a termeaquesta explotació. Cal doncs organitzar un Arxiu, dotat de personal qualificat, capaç de gestionar lesimatges i controlar el seu ús i comercialització, amb un servei de difusió atractiu, encarat als futurscompradors d’aquests drets dús (perquè això és el que es vendrà), per rendibilitzar-ho tot. Quantesentitats estan capacitades per assumir funcions d’agència d’imatges, si aquesta és una de les sevesfuncions? Compartir els drets amb els fotògrafs, amb una planificació i uns acords raonablementpactats, pot resultar més econòmic i eficaç, i més segur per preservar els fons dimatges cara al futur.vi Parlar de la responsabilitat dels que han tingut durant anys, des de institucions públiques, la potestatde qualificar de "fotografia d’autor" unes determinades tendències, protegint-les i relegant d’altres a laseva pròpia sort, seria un debat pendent que tenim a casa nostra. D’una manera tangencial es va ferevident aquest debat a la taula rodona que inaugurava les 11es Jornades d’Imatge i Recerca AntoniVarés a Girona, amb la presència de figures destacades com Ramon Alberch, David Balsells o JoanFontcuberta, entre d’altres. Les conclusions en relació al patrimoni, que molts dels presents varemtreure, crec que podríem qualificar-les d’inquietants.L’enfrontament existent entre la fotografia documental i una determinada “fotografia d’autor”, també vaser present en el debat que va seguir la taula rodona titulada “Què fer amb el patrimoni fotogràficde Catalunya”, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, del dia 23 de juny del 2011, amb elConseller Ferran Mascarell al capdavant. La intervenció esplèndida de la fotògrafa Pilar Aymerichreivindicant la fotografia documental com a valor patrimonial va ser extraordinària.vii Tampoc els fotògrafs “de carrer”, per qualificar-nos d’alguna manera, no ens podem salvar de lescrítiques. Tants professionals com som, conscients que som majoria, no hem estat capaços de posar-nos d’acord i fer força perquè el nostre treball sigui més visible i valorat. Les reivindicacionsparticulars, els protagonismes excloents i els canvis que la digitalització de l’ofici ha provocat, hanesvaït la força que hem pogut tenir. Crec que per aquesta manca de consciència de grup, -digueu-liconsciència gremial-, les associacions de professionals no han estat mai prou potents, tot i que nopodem menysprear la feina feta des de fa molts anys per grups de professionals de la imatge iassociacions com la UPIFC, entre d’altres.viii Molt significativa va ser la Taula Rodona organitzada per l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionistade Catalunya – (AFCEC), en el marc de la celebració del seu centenari, el 29 d’octubre del 2010 iamb el títol “Arxius fotogràfics i fotògrafs. Mons divergents? Els arxius fotogràfics en relacióamb la fotografia digital”. A la xerrada moderada per en Jordi Serchs, director de l’Arxiu Fotogràficde l’Ajuntament de Barcelona (AFB), hi van participar els fotògrafs Antoni Anguera de Vic,especialitzat en esports de muntanya i fotografia industrial, el Manel Úbeda, fotògraf, professor idirector de l’Escola de Fotografia IDEP, i l’Oriol Alemany, especialista en fotografies de viatge i natura.Tots tres grans professionals, representants de tres branques diferents de l’ofici. La sensació final dela xerrada va ser preocupant. L’Antoni Anguera era el que notava més negativament el canvi amb lafotografia digital. Fotògraf de galeria havia patit l’obsolescència de les tècniques analògiques d’unamanera dràstica i el perfil dels seus clients també era diferent. L’Oriol Alemany està de ple en l’eradigital i professionalment està molt adaptat a les noves tècniques. El seu problema semblava ser elreconeixement dels seus drets d’autor. Les seves imatges de natura, tan especialitzades, corren moltper la xarxa i sovint són “robades” per mitjans sense gaire escrúpols. La queixa per l’esforç quecomportava fer valdre els seus drets era evident. El Manel Úbeda, potser va ser el que va posar lanota més optimista. Conscient dels problemes, crec que veia el repte digital com una oportunitat. Totstres veien que l’ofici de fotògraf com el coneixíem fins abans de l’era digital, ja no existia. El plany eraunànime. I en relació als Arxius Fotogràfics, vaig tenir la sensació de que uns i altres estaven en monsparal·lels, amb poc contacte real entre ells i amb la incertesa de la permanència dels seus propisarxius. Que arribarà d’aquests fotògrafs als fons patrimonials? No ho sabem. 7