Viatge

I, va arribar al límit de la seva resistència (300 euros per 20 hores setmanals i a sobre fent feines complicades i no explicades), - fins aquí podíem arribar – es deia. En un principi va pensar en provar-ho, però, el Director de Tràfic era tan pedant, egoista i miserable que al final va optar per engegar-ho, i, novament es trobava sense feina, però, no sense ingressos. Després de la darrera “presa de pel” va veure clarament que tenia que prendre una decisió.

Els humans l’havien decebut tant que ja no hi podia confiar en cap d’ells. De tota manera dins del seu cor només hi tenien cabuda els cims celestials, els boscos encantats, les valls dels rius i els camps que alimentaven el bestiar del Pirineu, per tant aquestes ínfimes i mesquines criatures pertanyents a la espècie humana li sobraven. La decisió era en ferm, un cop les muntanyes l’abracessin i els boscos l’amaguessin, ella mai més tornaria a veure vestigi humà.

Per damunt de tot respectava i estimava el Poder de la Natura. Era tan superior que, per més que l’home s’esforcés en inventar, crear, innovar i/o millorar, ni en els racons més inhòspits dels subconscients d’aquests, abrigaven la possibilitat d’intentar controlar-la . Quan la Mare Terra deia “PROU”, utilitzava aquest Poder amb la finalitat de curar-se les ferides causades pel “MAUVAIS SAVOIR FAIRE” dels humans: destruïa per després tornar a crear.

Petitesa humana . . .

Amb tots aquests pensaments, la decisió ja estava presa. Marxaria a viure entre muntanyes, boscos, camps, animals, en complerta harmonia fins que el cos li aguantés.

Dies abans ja ho havia deixat tot preparat. Del pis i estalvis, s’encuirarien els seus pares i germà, i de les plantes el veí, el gos també marxaria amb ella. El necessitava i a ell li vindrien bé unes “bones vacances”.
Amb tot arribà el dia, va arreplegar dins la motxilla quatre coses, i, s’hi va acomiadà de la gent del poble més propera. Deixant el mòbil, l’ordinador i tota la tecnologia enrere començà el seu gran viatge. Sense mapes, GPS, mòbils, IPhones, IPads, Netbooks, brúixoles, va començar l’ascensió cap als cims més alts de la comarca, per recórrer-ho tot, des dels 900 metres d’alçada que feia el poble fins els 3000 del Puigmal.

Eren aproximadament les 9 del mati d’un dia d’abril quan va donar inici al viatge, feia bon temps, i caminà unes 4 hores en direcció al cim més alt, volia arribar abans de fer-se fosc per passar la seva primera nit a 3000 metres sobre el nivell del mar.

En arribar al primer poble de la ruta com la coneixien van establir conversa:
- cap a on vas avui?- li deien,
- marxo una temporada, necessito fer-me forta i com ara tinc temps, m’he decidit - els responia.
- vine dona, que farem un cafè – li oferiren.

Ho rebutjà, volia arribar al Puigmal passant per la Font de l’home mort i pujar per la vall del Riu Tossa abans que caigués el sol. Li deien que era boja de dormir al Puigmal amb el fred que feia allà dalt per les nits, - quant tornis, si es que hi tornes ja ens ho explicaràs. Van ser les darreres paraules que li van adreçar els amics de Queralbs.

Seguí el camí GR11, molt ben marcat i espectacular es va trobar amb alguns excursionistes i pastors, que li oferien llet, pa i formatge, ho acceptava i es deixà acompanyar per ells, però fins a la Font, allà els seus camins es separaven.

Hi havia bestiar per tot arreu, tot tipus de vaques:
- frisones,
- xarol esses,
- bruna,
i, d’altres que tan sols es veien pels voltants de Puigcerdà, amb un pelatge negre, i pèl-roig, també hi eren els cavalls amb les eugues pasturant, tots barrejats; sense destorbar-se.

Va agafar un bastó del terra com a protecció contra les vaques, una se li va apropar i li bramà. A punt de ser envestida per més de 400 quilos de pes, li va fotre un cop a la punta de la banya amb el bastó, i per sort la vaca es va espantar. (El cop d’una vaca sense haver envestida et pot arribar a matar, de tots els animals del Pirineu son els més imprevisibles, aquesta lliçó feia temps que l’havia aprés) – reflexionà. Els cavalls se li apropaven i els acariciava, això el seu gos li provocava una mica de gelosia, però, no li va presentar cap problema.

Mentre pujava seguint el pendent del riu, s’hi va fixar que un dels cavalls la seguia i s’hi deixà acompanyar.

Eren a 2000 metres d’alçada (ho sabia pels isards i els muflons), n’hi havia a manades, mentre saltaven, corrien i la miraven encuriosits, alguns se li apropaven quan mai ho acostumen a fer. Potser fos pel cavall, de fet se li van aproximar a ell, però com ella era al seu costat, va tenir la oportunitat de veure a un d’aquells magnífics animals i gaudir durant uns minuts de la seva companyia.

La mirava molt fixament, majestuós i senyorial animal, entre tots dos i sense ella saber-ho van establir connexió fins al punt de compartir un “bocí de pa”, el qual semblà agradar-li d’allò més, i, increïblement li va acceptar.

Les llàgrimes li rodolaven per la cara de la emoció, en aquells instants compartia un petit espai de la seva vida humana, amb un gos, un cavall i un isard, envoltada d’alts cims, camps verds i un sol tant potent que li travessava l’ànima.

La felicitat la va relaxar tant que es va estirar damunt l’herba per descansar i tan el cavall com el gos varen fer el mateix. L’isard malauradament va marxar, però, ja en trobaria més.

Quant despertà el cavall no hi era, semblava tard, i decidí anar a cercar el refugi per passar-hi la nit, s’hi trobava cansada i volia un sostre i quatre parets amb un foc que l’escalfés. El refugi era a uns 200 metres i en 30 minuts arribà. El sol ja havia caigut rere les muntanyes, no sabia exactament quina hora era, (calculava entre les 18 hores i les 19hores), el dubte se li aclarí de seguida. En el refugi hi havia dos excursionistes, per sort ja havien fet foc, i entre els tres van compartir el menjar, la beguda i una agradable tertúlia. Eren parella i també van decidir anar-hi a la aventura, li van preguntar si podien afegir-s’hi a la seva expedició, la resposta va ser afirmativa.

Van traçar les rutes del gran viatge i el gran repte de viure i dormir dalt dels cims celestials del Pirineu Oriental, obrint-se horitzons cap a una nova vida, fins que la natura decidís el destí de cadascun d’ells.

Mai més es va tornar a saber res d’ ella. Es van explicar tota classe de rondalles i llegendes d’aquella noia, els que més la coneixien la trobaven tan a faltar que durant les fires del poble sempre exposaven les seves fotografies i s’hi reunien al bar Catalunya com feien amb ella, explicant les aventures diàries d’una persona a qui el Pirineu li robà el cor.
Els més agosarats diuen, que el seu esperit cavalca juntament amb el del Comte Arnau.
liliana Castillo Girona

http://lilianacastillogirona.blogspot.com	17
http://lilianacastillogirona.blogspot.com.es	6
http://www.blogger.com	1

Viatge

by LILIANACASTILLOGIRONA on Sep 16, 2011

Accessibility

Categories

Tags

Upload Details

Usage Rights

3 Embeds 24

Statistics

Viatge — Presentation Transcript