2. u feble

293 views
250 views

Published on

Gramàtica de la Llengua Catalana

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
293
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
112
Actions
Shares
0
Downloads
3
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

2. u feble

  1. 1. Josep-Manel Alarcó https://sites.google.com/site/jmalarco/ https://sites.google.com/site/catalapacfgs/ jmalarco@gmail.com
  2. 2. ORTOGRAFIA
  3. 3. 2. U feble
  4. 4. 2.1 So de u feble i lletres que el representen
  5. 5. Cal fixar's-hi en el canvi de so que es produeix amb la o tònica d'un mot primitiu quan passa a sonar o feble en un mot derivat: en els parlars orientals del català passa a sonar u, però s'escriu amb la mateixa lletra.
  6. 6. Per això, el so de u feble pot ser representat per les lletres o o bé u, depenent del fet que provingui d'una o tònica o d'una u tònica, respectivament.
  7. 7. Així, en els parlars orientals del català -excepte el mallorquí-, tota o tònica, oberta o tancada, sona u quan passa a ocupar una posició àtona. En canvi, els parlars occidental –i el mallorquí- mantenen el so, amb un únic canvi: la o oberta passa a sonar o tancada en posició àtona.
  8. 8. 2.2 Ortografia del so de u feble
  9. 9. 1. A fi de mot El so de u feble final s'escriu generalment o, però si el femení fa –ua o bé es tracta d'un diftong -eu, aleshores s'escriurà u. Cal fixar-se que la o final catalana, pronunciada u feble, es correspon sovint amb una o final del castellà; en canvi, una u final en català sol coincidir amb alguns mots que acaben en -uo, -eo en castellà. Així: carro, mico, continu, assidu, trineu, trofeu. No s'ha d'escriure, per tant "uu" final en els casos en què un mot castellà acabi en uo.
  10. 10. 2. Al mig d'un mot Si el mot té una forma primitiva en que es pot trobar el so de u feble en posició tònica, s'escriurà o o bé u segons com soni en aquesta posició. Així, de "pont" o de "punt“ es tindrà "pontet" o "puntet". En verbs, es buscarà la posició tònica a la tercera persona del present d'indicatiu. Així, de "això put" o "ell pot" es tindrà "pudent" o"podent". Quan no es pugui trobar una posició tònica, aleshores caldrà que es memoritzi la grafia correcta. En aquest cas, també es podrà comparar amb el castellà, ja que hi solen haver força coincidències. Així, "un mural" o "la moral".
  11. 11. Comentari 1. El plural dels mots que acaben en consonant és os. Així: reflex, reflexos; text, textos; feliç, feliços.
  12. 12. 2. La primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació presenta una variació dialectal. Així, sona u en català central, o en nord-occidental o lleidatà, e en sud-occidental o valencià, i en rossellonès o nord-oriental i va sense terminació en balear i alguerès. Així, de "mirar", es pot trobar les variants: "jo miro, mire, miri, mir".
  13. 13. 2.3 Excepcions i casos especials
  14. 14. 1. Alguns cultismes no segueixen la vocal corresponent del mot popular i per això s'anomenen pseudo-derivats. D'entre el més corrents: bUcal, jUvenil, hUmà, mUndial, un titUlar, un cos consUlar, , concUrrència, dUlcificar vUlcanisme.
  15. 15. 2. Formes verbal irregulars. a) S'escriu o el so de u feble dels verbs sOrtir, tOssir, escOpir, cOllir, cOsir, malgrat que les formes tòniques d'aquests verbs duguin "u": "surt, tus, escup, cull, cus".
  16. 16. b) S'escriu u el so de u feble de les formes pUguem, pUgueu, vUlguem, vUlgueu. Aquestes formes segueixen la u tònica del subjuntiu "ell pUgui" o "ell vUlgui" i no les de l'indicatiu "ell pOt" o "ell vOl", com en el cas de les altres formes verbals: "pogués, volgueren, pogueres, volguessis", etc.
  17. 17. 3. Casos especials. Alguns cultismes que en castellà acaben en o, en català mantenen la forma llatina acabada en us o bé um. Així: MàriUS, PiUS, focUS, porUS, fetUS...; fòrUM, decòrUM, harmòniUM...

×