• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Falç sense mà. Poemes. Jose Garés Crespo
 

Falç sense mà. Poemes. Jose Garés Crespo

on

  • 238 views

 

Statistics

Views

Total Views
238
Views on SlideShare
238
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Falç sense mà. Poemes. Jose Garés Crespo Falç sense mà. Poemes. Jose Garés Crespo Document Transcript

    • FALÇ SENSE MA.J. Garés Crespo.Tres i Cuatre, poesía. nº 13ISBN:84-85211-44-8Diposit legal: Valencia-.3101-1977.
    • PRÒLEG. JOAN FUSTER.Jo no sé si en unes altres circumstàncies, Josep Garés hauria escrit maiversos. Potser sí. O tant se val. El fet és que, aquestos versos precisament,els va escriure durant una llarga estada a les presons de Franco. Sensduote, en sentia la necessitat. Entre les quatre parets de la cel.la lesparaules reprimides se li convertien en una manera de dir nova, impacient,excitada, i les deixava anar damunt papers secrets i eventuals. Poemes?.Però més que poemes, o bé una cosa distinta del poema ritualitzat per lesconvencions literàries. I ara que podem, cal que els llegim des d´unaperspectiva que sobrepasse les rutines i els càlculs de la “poesia” a l´us.Ens arriben amb la palpitació elemental del testimoniatge, i així els hemd´acceptar. Hi trobem tot allò que la condició de pres comporta:l´enyorança dels seus, dona o amics, i lángoixa de sentir-se sol i vigilat, il´obsessió dels murs i de les portes infranquejables. Hi trobem, encara, laconfianza en la lluita interrompuda i la fe en una llibertat col.lectivaesperanzada. ¿Què si no?. Sons els temes de la humiliació, de l´amor, de laira, de la injusticia, que constituyesen el pa de cada dia de les victimes queno es resignen a ser-ho. Josep Garés els asumía amb la urgència delmilitant decidit. No hi intentaba cap exercici “líric” conscient. No es pocala literatura redactada en presons a tot arreu i en totes les èpoques:Cervantes i Dostoievski, Jordi de Sant Jordi i Villon, Genet i Quevedo, imes gent insigne. La majoria, tanmateix, és literatura de “literats”, en laqual l´anècdota de la presó nomes significa una experienciasupernumeraria. Garés era un home de combat, sense vel.leitatsculturalistas, que amb un llapis o un bolígraf clandestí, burlava lesprohibicions d l´establiment penitenciari i intentaba una comunicacióamb ell mateix i amb aquells que li eren més pròxims, en la sang o en lesidees. La infame història europea dels darrers cinquanta anys (presidis,camps de concentració) ha prodüit molta “poesia” com la seua: unamultitud pràcticament anònima de “poetes” improvisats, que exclamavenmatusserament el dolor d´una condemna aprobiosa o la constància tozudaen una fidelitat radical. Eren com la veu de tots els altres, molts més que nisabien ni podien escriure. Entre nosaltres, el gran desastre popular del 39 ila seua prolongació fins avui, tan dramàtics, hi han tingut un reflex mínim.
    • Quan dic “ entre nosaltres” vull dir entre els qui parlem català. Tenim,això sí, una gran (i docta) poesia de l´exili, i memòries i novel.les de laperipècia transhumant dels vençuts. També alguns document de l´universconcentracionari nazi, i fins i tot comencen a multiplicar-se lesconfessions de presos i de familiars de presos. Però la “poesia de presó” ésinsòlita. Potser perque la persecució franquista s´aturà davantl´intel.lectual reconegut, amb un respecte supersticiós. No ho sabriaexplicar jo. I que conste que no estic lamentant-me´n. Mai no he estatpartidari, per temperament i per convicció, de les detencions ni delsprocessos amargs. No hem vingut a aquest mon a fer màrtirs ni menysencara a fer poetes-màrtirs. Però Josep Garés s´hi trobà. En coneixia elrisc i l´admetia. I en la tètrica durada del seu captiveri va escriure unsversos. Aquests. Que siguen bons o dolents no és el problema. Son, horepetesc, un tetimoniatge. L´únic, que jo sàpia, procedente del PaísValencià en la llengua del País Valencià. I això ja en justifica l´edició. ¿Alprincipat, a les Illes?. UNES PARAULES. J. Garés Crespo. Una cosa no nega l´altra. Però de vegades cal decidir-se per unad´elles. I de vegades ho decideixen per u. Si jo poguera elegir, prefeririaviure poemes a escriure´ls. Qué voleu que faça?. A mi no m´entusiasmamassa la gloria ni la posteritat personal. Em sembla molt més interessantel present. Potser als setanta anys no pense el mateix. Us ho diré aleshores. Avui dóna la casualitat que puc fer poc més que menjar, cagar,dormir i escriure. I com que el cap no para, en primer lloc per no saber quèfer, en segon per aclarar-me jo mateix, i en tercer per si serveix un pocper a donar-vos a conèixer el que sol pensar un pres polític, aci vanaquests poemas. Poemas o prosa a renglonets, tant se val. I fins i tot, potser malescrits i amb influències d´uns i d´altres. Malgrat que l´autor no viu massallüit, almenys que els padrins siguen importants. Per si de cas, gràcies.Gemecs a banda, aquests poemes naixen perquè la meua companya els hafet possibles. Sense ella haurien eixit, però diferents. No sé si millors opitjors. No ho sabrem mai. No es una qüestió d´amor ni de musesexòtiques. A mi em sembla que es una quesito de ben nascut.
    • Per a ella, els seus amics i els meus, que han ajudat i ajuden, el meuagraiment. Per als presos polítics, el meu abraç. Per a tots, aquests poemaso el que siguen. Juny, 1976.-I-Neix u com pot, més bé com sap.Aprén a guanyar-se la vida i la mort.Eixampla el cor fins que gairebé el bada.A doll les mans s´obren.Planta una fita. Moltes.Es lloga una garbera de vegades.S´esvaeix a l´hivern amb la pluja.Sovint s´ajusta la roba.Es fa home. O el fan.Se n´adona que no tot és com sembla.Temptatives múltiples l´acorralen. Ho intenten.Arengues i manifests l´emboliquen. Ho procuren.S´aclareix a poc a poc.Tot s´aclareix en aquesta vida.Viu, treballa, vol, beu...Fins que un dia es troba a la presó.De sobte, ve un fill de putai li diu que tot és una xamba.Bé, agraït.
    • -II-“A la vora del riu, mare”tinc les mans i els peus empresonats.Des d´ací veig passar la vida,sent els esclafits de ràbia,aprecie l´estima,reconec la importància d´uns detalls,i us vull.I us escric.I us espere.Empenyeu fort.
    • -III-El silenci del teu cos em rodeja,solidari, enardit,i fins l´aire pren formaa les meues mans, desitjoses, enyorants.Res de tot el que ha passat dorm encara.Entre l´ahir i el demàno hi ha més barrera que les teues mans.Solament les teues cames i allò que besensón presents.La passió encavada,esperant-te.Al cap, vertiginosos, salvatges,centenars de besos, inacabats i condolguts.No hi ha mes dimensió que el teu cosni més plànols que les meues ànsies.No hi ha més líniesque les que surten dels meus ulls als teus pits.Tu ets el futur i l´esperança.Cap al demàtot té en tu l´origen.
    • -IV-Trenta-quatre anys en son molts,foradant-los a cops,excepcionalment.Prou per a saber què cal fer i què no cal.Són molts fets recollits,amb maquillatge o sense ell,a l´acte delimitat de viure.Acusatoris llumeners encreuatso garrotxes.Molts, però no massa.Mai no en són suficients per a mantenirel fàstic del retornque acuradament es fa posa,es recobreix de retallsi ens malparlade tot allò que trenca, obri, eixampla vida.Actituds esbossades de gaidó,dia rere dia dissimuladament encanallades,s´aposenten dolces, mesurades, afalagadores.La lluita de cada nit.La lluita que ens fa com som.
    • -V-Estimat Miguel:Fa una estona han tocat silencii m´he quedat sol a cel.la.Van a fer-te un homenatge.Estudiosos poetes eloqüents parlaran de la teua obrai cobriran la teua vida.Xicots entusiasmats et deixaran florsi potser et dedicaran una plaça al teu poble.Ja veus, van a coronar-te.Discursos, estudis, homenatges, records, dedicatòries...T´ha arribat la glòria Miguel, la glòria.Als homes sense adjectius els fan un monumento els fiquen a la presó.Tan se val.Mentrestant, els ramat que tu cuidavesi les terres que jo he solcatsembla que son dels mateixos.Fins i tot, les presons són les mateixes i els que les viuen també.Ja saps el que passa.Paraules, paraules, paraules... i musiquetes.No t´enfades i acut, si pots.No tot serà xanguet.Des de la presó,un abraç, Miguel.
    • -VI-Veuran la manera de posar-te cadenes.Cadenes que no fan soroll,sols de vegades fan remor de trets i maten.Arrelats en el passateixiran a la llum vestits com els homes,amb ulls preciosos,unes paraules tendres i delicades,un anar rectei amb una tècnica perfecta per a fer l´amor.Com a molt et semblaran titellesi no són més que morts vius.No hi ha cara sense cul.Cadenes, cadenes invisibles,sense parets.Volen que sigues cadena de tu mateix.Volen que cregues que allò fet és el necessari.Volen que t´acomodes a la representació.Els dóna por les teues ganes de viure.Són com les cebes:corfoll darrere corfoll fins que ete quedes amb les mans buides.Darrere d´ells no resta més que la mort.Son morts vius i volen que et mores ja.Sí. Veuran la manera de posar-te cadenes.Cadenes que no fan soroll,sols de vegades fan remor de trets i maten.Cadenes invisibles.
    • -VII-L´horitzó compacte,massís; llum.Ombra que minva,turmentada sempre,inversemblant de goig o no.Afalagador demàd´il.lusió, de soca-rel subtilment feble.L´aventura de fer-se.Tanmateix no hi ha margeper a la deserció.Una xarxa de vida ens cobreixi ens assenyalamilers d´encreuaments,de possibilitats alternatives.La nostàlgia de sendes,amics, amants, videsque mai no seran.Però que omplen negativament.Que marquen normes.I de vegades caracteritzen.Fan camí.
    • -VIII-Trenta-tres canons rojos,amb metralla enamorada,enverinen cada nit els meus voltantsi motlluren al teu aire els orígens de la vida.Un riu salvatge, un riu a borbolls, sense mesura,marca els solcs dels teus pitsfins la clotada paridora de vida, d´assossec.Llaurador sense terra,mariner sense mar,falç sense mà,cavall sense jovada.Companya de l´aire,companya,distanciat dels teus llavis atapeïts.Desitjos rosegadors,continguts, desbocats.Canons rojos.Metralla enamorada.Trenta-tres.
    • -IX-Al sa i al pla,tranquil.lamente vivim,a palpes, a males penes de vegades,fins i tot a desgrat.A corre-cuita sempre.Planificadamento sense solta ni volta volem,ens obrim de bat a bat,en un no res caiem, o ens fan caurei plantem cara de fit a fit,o de gaidó. O ni tan sols així.Però sempre de pressa.Establim estratègiesi de trascantó ens rebolquem amb elles,contra elles,de bona gana o mala,avergonyint-nos, o potser no.Vivintde puntetes, acuradament,de qualsevol manera, per exemple.Tancats al carrer,tancats a la presó.Intentant ser homes, o dones, de debò.Al sa i al pla.
    • -X-“Què li donarem a la pastoreta...”Potser mai no li han donat el que li feia falta.Volia un home i li han donat un mascle.Volia una llengua i li n´han donat un altra.Volia ser dona i l´han ficat a parir.Volia ser lliure i li han dit que es molt bonica.Volia amics i li han donat amants.Volia banderes i li han donat minifaldes.Ara vol parlar i li donen paperetes.Com als sants:la trauen en les festesi la guarden després.Potser volia i cal que exigesca.La pastoreta.
    • -XI-Les paraules són com una flassada,de vegades ens dóna calor,de vegades ens ofega.De vegades ens tapa,de vegades ens deixa nuets.No són res i ho són tot.No tenen cara ni perfil,són una malla d´entorns borrososperò ens donen el nom de cada cosa.Són servicialsi de vegades maten, o creixen vida, o paralitzen.Les paraules em fan pori mai no sé ben bé com agafarles,què fer amb elles,on ficar-les.
    • -XII-La muntanyaem recorda els teus pits,serens, nostàlgics, ferms, teus, exactes,verges sempre.La marem recorda els teus ulls,llargs, immensos, desitjants, teus, ullsaclaridors sempre.Muntanyes, ulls, mars, pits.La vida.D´ahir, de demà.De sempre.
    • -XIII-Ens vestiren l´amor amb tants adornsque ens era dificultós trobar-lo,viure´l, sentir-lo.Hem hagut d´anar llevant-liel pa i el vi,el desig i la carícia,el calor i el fred,el costum i la ràbiaper a trobar-lo com és,o potser com era.O potser no ha estat maii estem fent-lo tu i joara.
    • -XIV-Plou.Els braços penjant.Paret, paret, paret i més paret.Avui el món es redueix a un troç de paper.Un tros de paper que acaba dient-me: “ et volem”.Hi ha un dibuix de les nanesque tot plegat em diu: “ t´esperem”.Creue les mans i aprete el cosfins que em sembla abraçat.Un toc de trompeta em desperta.Mire al voltant, perplex:paret, paret, paret i més paret.Deixe els braços penjant.Escric: Espereu-me. Us vull.Fins sempre.-I signe. He de baixar pel menjar-.Plou.
    • -XV-Llibertat.Soroll de llibertat se sent.Brollar la llibertat, fan.Forjar la llibertat, estem fent.Ferir la llibertat, han fet.Gemegar la llibertat, fan.Cisellar la llibertat, han fet i volen.Anomenar la llibertat, ho fan molts.Patir per la llibertat, menys.Lluitar per la llibertat, alguns.Trair per la llibertat, massa.La llibertat.Maig, 1976, Espanya.A la presó.
    • -XVI-Avui estic a la presó –qui sap demà-i de qualsevol punt em fereix l´aire.Em recorde de les nostres fillesi del meu poble-la petita Rússia, per a més senyes-.Tot em sembla pits, mans, ullsi em trobe, de vegades, acariciant pertot arreu.Amb força.Vull omplirel buit que em produeix la teua absenciai em rodege de paraules,records i esperances,fins que el demà, objectiu, m´ofega,i un altra vegada em trobeabraçat al coixí.Encenc un cigarret, dissimulant,per a trencar el somni,i apareix, a poc a poc, un altre dia,un altra nit, tot un altre.I una vegada mésem recorde de les nostres fillesi del meu poble-la petita Rússia, per a més senyes-.
    • -XVII-Ja maitornarem a ser el que fòrem. Ja mai.Potser en el camídeixàrem alguna petita cosa agradableque ahuríem d´haber fet i no ferem.Potser en el camídeixàrem la possibilitat de voler-nos d´una manera nova,d´una manera com ja mai ningú es podrà voler.Tots ells m´han desfet el presentcostosament creatdurant trenta-tres ferms desitjos de viureagarrats als records de la teua falda,Mare.Però el futur és meu.Res no poden contra el meu futur i ho saben i tremolen.I vaig a fer-lo com a mi em rote,i em rota fer-lo abraçat al meu poble,en una casa on jo espere a la dona que em voli on les dues filles juguen, dormen o facen l´amor,Mare.Ja mai tornarem a ser com fórem.Ja mai.
    • -XVIII-Res no ens fa tanta porcom allò que surt de nosaltresi se´ns escapa per entre les mans, descontrolat i a trossos.Prejudicis tenaços ens amenacenembolicant-nos el cap.Desesperats llancem l´esguard al darrerei res no ens recorda aquests moments angoixats-el passat ha mort-.Al davant no hi ha més que allò que cadascú es fa.On trobar força per a empenyer?.D´una banda tot el cos et tremola, amagat el desig,i els teus ulls-amant de passió de cos-dubten inquiets, nostàlgics, sols.Potser assistim al naiximent d´un veure nou.Potser –per què no ?-tot açò no és més que l´esgarrament necessaride tot allò caduc que es nega a la mort.No hi ha por, doncs, enfront del que naix.La por surt d´allò que està mort, ben mort,però que es nega i encara parla,i lluita, desesperat, per embolicar l´esperançade ser alló que et proposes.La por no té més forçaque la debilitat del nostre futur.Des de la distància que ens obliguen a mantenir,tots estem amb tui polsem el cor al mateix ritme.Si el futur és nostre –quin dubte cap?-la por fuig-quin dubte cap?-.
    • I et pariràs dona nova.-XIX-Amb la força mesuradahavem plantat una bandera.Sense saber molt bé per què-els voliem a ells o ens voliem tu i jo?-però havem parit fillsi trobat el lloc exacte de cadascú.Podem, si vols, fer el recomptede les coses petites que hem feti de tantes que podíem i no en férem.Pero em sembla apressada tota fuga.Queda molt per viure, dir i fer,el buit que ambdos omplim-per separat i junts-no es veu qui el puga omplir satisfactoriament.Fins aleshores-la mort?-és necessari viureagarrats a la bandera –i la vida-que quedà fermai necessitada.Amb la força mesurada, clar.
    • -XX-Els tarongers. L´horta.Muntanyes.Un riu.Jornaler a la plaça.Tres o quatre fàbriques.Benefactors sangoneres.Joventud jove, joventud vella.Amor, sexe, diners, fills.Festes.Milers esperant que arriben els seus.Uns quants bergants solts.Dones amb les cames i els pits a l´airei el cap baix terra.Mascles, molts mascles.Miseria, falles, xalets, processons.Fills predilectes.Capellans amb sotana,i l´eloqüent poeta oficial.Paperets a la matinada.Una vaga.Subversius al carrer.Merder.I el diumenge concert de la municipal.El meu poble.
    • -XXI-Volen aïllar-me i no poden.Entre el meu poble i johi ha un pont-les teues dues cames fermes-,un llampec-els teus dos ulls-i dues mans que es creuen-els teus dos pits.Volen aïllar-me i no poden.El gram de la nostra passió-el poble enmig-té arrelats el peusi els nucs tensos i dispossats.No te sexe el futur, no,ni hi ha més sol que tres colorsi un pont sense nit-fa molts anys que va amanèixer-.Un pont, un llampec, i dues mans que es creuen.Volen aïllar-mei apagar el foc,i cubicar la mar,i empresonar l´amor,i amagar la història,i ensenyar a morir, quan volem viure.Volen aïllar-me i no poden.Per això us escric.Fins sempre.
    • -XXII-De sobte,racons oblidats o mai no vists, apareixen;noms buits s´omplen de vida, d´alè,se´ns eixampla l´amor i el patiment,necessitem més braços, més ulls, més cor, més lluita.Ens ve estret el cos de sempre.S´estableixen nous llaços o columnes,s´obren camins,es fa marxa.Son amics amants que arribeni ens multipliquen o sumen,sense càntics ni comparses.En el moment just.
    • -XXIII-Cada matinadatothom naix com pot:abraçat al coixí i embolicat amb els llençols,empresonat per murs i barrots,amb un fusell a la má i la mirada llarga,soterrat d´ins d´un paller humit.regant el tarongerar,damunt d´un bolic de papers al despatx,amanyagat per la calor d´uns pits i d´unes cuixes,o sota sis pams de terra.Tant li fa.Cada matinadatothom naix com pot.Allò important no és nàixer d´una maneraamb una mirada dolenta o buida,un got de café amb llet o farinetes,un renuc als testicles o un abraç ben pegat.Allò important -pense jo, es clar-és solcar recte pas a pas,amb més o menys força, però solcar recte,abraçat a un poble, per exemple el teu,fins la nit.I tornar a nàixer no importa com.Però solcant recte
    • cada matinada.-XXIV-Cinc trallades a la matinada.Cinc esguits de sang roja.Cinc rastells de pedra al aire.Cinc nucs braus sense ramals.Cinc forats per a quadrar la vida.Cinc camins fins a la serra.Un poble.Una bandera.Tres colors.I ni un pas enrrere.
    • -XXV-Estaves on calia estar.Vivies com calia viure.Has caigut com calia caure.Ens salvarà qui cal que ens salve.Acabarà tot com cal que acabe.Has estat i ets,bandera,llum,camí.Et portaré com cal portar-te:prop del cor,lligat al cap.Aguanta.Viu.Amic meu.