• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Conferència rba
 

Conferència rba

on

  • 792 views

Conferència de Jordi Martí realitzada a l'auditori RBA el passat 13 de Setembre del 2012

Conferència de Jordi Martí realitzada a l'auditori RBA el passat 13 de Setembre del 2012

Statistics

Views

Total Views
792
Views on SlideShare
355
Embed Views
437

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

3 Embeds 437

http://www.jordimartigrau.cat 389
http://www.movimentbarcelona.org 47
http://www.verasansano.com 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Conferència rba Conferència rba Document Transcript

    • CONFERÈNCIA “BARCELONA, L’OPORTUNITAT DE CATALUNYA”13 de setembre de 2012. Auditori RBABona tarda,Per començar, voldria agrair al Josep Ramoneda la seva presentació. En primerlloc, perquè parla com ningú. I, en segon lloc, perquè sap col·locar-te l’objectiu i lapressió a dalt de tot. Sempre és un repte pel conferenciant dir alguna cosa ambcert sentit després d’escoltar el Josep. Per tant, moltes gràcies.També vull agrair al Ricardo Rodrigo la seva invitació a fer aquesta intervenció enaquesta casa. Moltes de les coses que avui diré les hem discutit abastament, peractiva i per passiva, tant amb el Josep – des de fa més anys – com amb elRicardo. I, en certa manera, el debat i el diàleg amb tots dos m’han suggeritdiverses idees de les que avui us explicaré.La primera idea que vull transmetre és que estem en una conferènciaabsolutament fora de focus. Avui la independència és indiscutiblement laprotagonista de l’estat d’opinió del país, enfront d’un projecte d’Espanya que optaper la recentralització i el menyspreu a les diverses nacions que la composen. Enaquest context, venir a parlar de la ciutat pot semblar fora de lloc. Però a mi emdóna la sensació – i d’aquí el títol de la conferència – que, en la cruïlla en què estroba el país, és necessari fer un exercici que potser no ens durà a la solució ni almillor dels desenllaços però que permet pensar el país des de dins.De vegades el debat al voltant de la independència tapa qualsevol altra possibilitatde pensar el país des d’altres punts de vista. És cert que aquestes idees sónpoderoses i mobilitzadores, com vam poder veure fa un parell de dies a la ciutat, ique tenen una virtualitat innegable: són capaces de bellugar les coses amb unaforça que altres propostes no tenen. En canvi, però, també amaguen el perill detapar qualsevol altra reflexió sobre el país que no passi per aquest mantra que s’hiha instal·lat.Per tant, a mi em sembla que és bo – i avui vull aprofitar l’oportunitat – mirarendins i pensar el país i el projecte que Catalunya necessita, no només des de laperspectiva del seu encaix a Espanya, sinó des de la perspectiva de la sevapròpia articulació centrant-me, lògicament, en la seva capital.Però abans d’entrar a parlar de Barcelona faré una reflexió sobre Catalunya. Simirem avui Catalunya, més que l’ideal que es van imaginar els noucentistes de laCatalunya ciutat, d’una Catalunya conformada per una xarxa de municipis, peruna xarxa de ciutats cultes i acollidores, amb un urbanisme amable i rostre humà,el que trobem és una Catalunya urbanitzada, que no és una cosa exactamentigual. 1
    • Una Catalunya on la ciutat, com passa arreu del món, es dissol. No es tractad’una paradoxa perquè no a més urbanització hi ha més ciutat. I en un món ques’urbanitza progressivament la idea de ciutat es perd. La idea de ciutat com a llocon viure en comunitat, com un lloc amb projecte polític, amb una comunitatpolítica que es governa i construeix projecte sobre aquella mateixa ciutat, fins i tot,la idea de ciutat com a projecte cultural, es dissol.Algú va dir que ―la nació és l’ànima i la ciutat és el cos‖; la nació és l’entorn, laciutat és el lloc. Però necessitem totes dues dimensions. I en el moment en quèCatalunya expressa aquesta voluntat de ser, com va fer a la manifestació de l’11de setembre i que reclama de manera insistent, probablement, és més difícil ques’expressi en termes de ciutat o de capital, en termes barcelonins. Però és tannecessària l’una com l’altra.Els éssers humans abans que res som ciutadans i, per tant, pensar el projecte deciutat avui és tan necessari i tan indispensable, i el projecte té tantes amenaces,com si pensem en Catalunya i en el seu futur.La pregunta és, doncs, quina proposta política necessita Barcelona avui. Quin ésel projecte polític per tornar a recuperar la idea de ciutat en tota la seva complitud.Utilitzo, aquí, una idea de l’exconseller Antoni Castells que defineix la política coma projecte, pacte i lideratge. I empraré aquestes tres idees perquè em sembla quela política és, precisament, això: és indispensable el projecte; és indispensable lacapacitat de pacte; i és indispensable el lideratge.Sobre el projecte. Durant la crisi dels anys 80 la ciutat de Barcelona es va inventarels Jocs Olímpics i una gran transformació urbana que, encara avui, ens dónarèdits. En aquells anys la ciutat, econòmicament, passava de ser ciutat industrial aciutat de serveis.Durant la crisi dels anys 90 Barcelona es va inventar la ciutat del coneixement i vaentrar en la lògica de l’economia del coneixement.Amb tots dos exemples es demostra una primera idea important: que la ciutat éscapaç de construir projecte. La ciutat no és només l’espai per administrar i, encanvi, el projecte correspon a la nació; sinó que pot haver-hi projecte nacionalperò ha d’haver projecte de ciutat.I la pregunta és: quin és el projecte avui? Quin projecte es pot construir avui per ala ciutat de Barcelona, per a la capital de Catalunya en un entorn d’economiaglobalitzada i de mundialització?La resposta és simple i complexa de construir. Des del meu punt de vista és laciutat metropolitana. La ciutat metropolitana és la resposta que estaria, avui, a la 2
    • mateixa alçada de la ciutat del coneixement i del que va suposar la grantransformació olímpica iniciada als anys 80.Algú pot dir, no obstant, que la ciutat metropolitana ja existeix perquè ara nopassa com a mitjans del segle XIX quan Cerdà s’inventà el Pla Cerdà i s’havia deconstruir, ara la ciutat ja està construïda. Però el fet que la ciutat metropolitanaestigui urbanitzada, com deia abans, no vol dir que hi hagi ciutat en termes demida metropolitana, dels 3 milions i escaig de ciutadans que hi viuen i que són,pràcticament, el 50% dels catalans.I m’agradaria, també, fer una referència externa. Molts dels projectes que s’haninventat a Barcelona han tingut una construcció local, una construcció singular acasa nostra però, alhora, han mirat sempre que estava passant en altres ciutats. Iavui el gran repte de les ciutats europees i de les ciutats internacionals és,precisament, l’articulació i la integració en clau metropolitana. És convertir unconjunt de municipis convivint en una mateixa àrea territorial en ciutat en el plesentit del terme.Des del meu punt de vista, el projecte metropolità requereix diverses exigències.La primer exigència és la integració urbana. De la mateixa manera que als anys80 Oriol Bohigas i Joan Busquets van imaginar la necessitat d’integrar la ciutatamb una sèrie d’instruments urbanístics, avui és cal proposar una metodologiasimilar a escala metropolitana.Això vol dir que, probablement, hem de començar a pensar en noves àrees decentralitat metropolitana fora del centre de la ciutat i del cor d’aquesta àreametropolitana, el municipi de Barcelona. Hem de pensar en els eixos i nusos, dela mateixa manera que es va fer quan es va dissenyar el projecte olímpic a laciutat.Hi ha dues maneres de generar aquestes noves centralitats. Per exemple, fa poctemps s’ha donat la polèmica de la construcció d’Eurovegas al voltant de la nostraciutat. És evident que si s’hagués dut a terme Eurovegas al Parc Agrari del BaixLlobregat s’hagués generat una polaritat i una centralitat urbana indiscutible. Peròhagués estat una centralitat urbana ―caiguda del cel‖, generada des de fora. Encanvi, el que es va fer als anys 80 i el que és necessari fer per construir ciutat aescala metropolitana és dissenyar, planificar i executar aquestes novescentralitats, encara que sigui a mitjà i llarg termini, des de les decisions polítiques ides del govern de la pròpia ciutat.Hem proposat, i n’he parlat sovint, el Pla Besòs i l’eix del Besòs com una novacentralitat que cal desenvolupar. L’eix del Besòs que, a més, desemboca en undels que, des del meu punt de vista, podria esdevenir el símbol i una de les iconesde la Barcelona metropolitana: les Tres Xemeneies, l’antiga tèrmica del Besòs. 3
    • És indispensable i és necessari que el Pla Urbanístic previst en la Llei del GovernMetropolità es desenvolupi articulant de manera integrada i fen un urbanisme queentengui la ciutat com un tot. No com passa sovint, i com a tantes ciutats avui,que es proposen els projectes sense pensar una idea complerta de ciutat. Manuelde Solà Morales parlava, en aquest sentit, de la solitud de l’arquitectura, quan unprojecte ―cau‖, es proposa en un territori, sense dialogar amb el seu entorn, ambel lloc en què estarà ubicat.I, precisament, el perill de les ciutats metropolitanes que van dissolent la idea deciutat és que, si no hi ha un govern fort que limiti la temptació de simplementocupar la ciutat amb els projectes que van sortint i en funció de les oportunitats,va desapareixent cada vegada més (i serà cada vegada més difícil de recuperar)la idea de ciutat en tota la seva plenitud.És necessària, també, una estratègia econòmica. Per exemple, hem proposat quea l’àrea metropolitana, que és un únic mercat laboral, no té sentit que hi haginestratègies de promoció econòmica i de promoció del treball a escala de cadamunicipi. La Barcelona Activa metropolitana és no només una demanda, sinó unanecessitat per Barcelona. Avui cal pensar projectes estratègics que ajudin eldesenvolupament econòmic de la ciutat des de la planificació i no nomésaprofitant les inversions que ens puguin arribar.O també, i és obvi i no m’hi referiré perquè és prou conegut, el corredormediterrani. La necessitat del corredor mediterrani.Voldria parlar, també, de la necessitat d’introduir la visió metropolitana enl’estratègia turística. Poso un exemple molt senzill: aquest estiu he pogut anar a laplatja bastants dies en diversos llocs de l’àrea metropolitana. I hi ha platges moltplenes i platges molt buides en ple mes d’agost.Es constata que no hi ha una estratègia turística que plantegi aquest atractiu, queeconòmicament és importantíssim per a la ciutat, desplegat en el territori. Noexisteix perquè fins ara simplement el què hi havia era administració d’afersmetropolitans i fa molt poc temps que el govern metropolità ha començat acaminar com a tal. I un govern metropolità necessita i és exigible que plantegiestratègies d’aquest abast.D’altra banda, l’estratègia econòmica necessita la marca, que és importantíssima.És bo que una ciutat tingui una marca competitiva a nivell internacional i la marcas’ha d’utilitzar, però s’ha d’utilitzar vinculada al lloc. La marca de ciutat no és comuna marca comercial que puguis aplicar a elements diferents estiguin on estiguin.Una marca de ciutat prové del seu topònim i, per tant, ha d’estar vinculada al’indret al que es refereix. 4
    • En canvi, en els darrers temps hem assistit, amb el projecte Barcelona World aldesplaçament de la marca Barcelona cap a un entorn que no té res a veure ambla ciutat. Fent un joc de paraules amb el famós llibre de Paco Candel ―Cuando laciudad cambia su nombre‖, ara podrien fer un llibre titulat ―Cuando el nombrecambia de ciudad‖. Jo no entraré a discutir sobre l’interès que pugui tenir elprojecte Barcelona World, però demanaria als seus responsables una mica mésd’imaginació a l’hora d’inventar-se un nom. Perquè l’ús de la marca és importantcom a estratègia econòmica, però convertir la ciutat en una marca és un desastreper a la ciutat.Per altre costat, el projecte metropolità necessita també una estratègia per a lagovernança. No pot haver-hi projecte de ciutat si no hi ha govern. En el mandatanterior, amb l’aprovació de la llei i convertint l’àrea metropolitana en un governmetropolità, ja es va fer un primer pas importantíssim. Fins aleshores l’àreametropolitana era una mancomunitat de serveis, tot i que, necessaris iindispensables de gestionar per al continu urbà: transport, residus, aigua... I,malgrat que en els darrers temps el projecte metropolità està fent passes moltsignificatives, si el pensem en el llarg horitzó cal, també, replantejar quin és elgovern que necessita aquesta nova ciutat.Des del meu punt de vista, una primera idea al respecte és que no pot haver capaltre govern entre el de l’Ajuntament i la Generalitat que no sigui el governmetropolità. Només em centraré en l’àmbit de Barcelona, tot i que, no crec quesigui necessari des del punt de vista de l’articulació territorial avui. No té cap sentitque aquest mateix territori estigui governat per 36 municipis, pel governmetropolità, hi intervingui la Diputació i també un Consell Comarcal.No crec, de cap manera, en la línia que el govern del PP ha iniciat d’ingerènciadins les competències locals i d’aprimar la importància dels governs de les ciutatsperò, en canvi, crec que des del punt de vista metropolità és indispensable posarla governança, i posar-la tota, allà on té sentit.Per exemple, les diputacions tenen sentit des d’una estructura d’Estat jacobí,aquest és el seu origen. I amb el temps que calgui i amb les transicions que siguinnecessàries hauran de desaparèixer perquè, des del punt de vista urbà, avui notenen cap sentit. De la mateixa manera, els Consells Comarcals venen del’estructura rural del país i tampoc té cap sentit, en el cas de l’àrea metropolitanade Barcelona, que els solapem dins d’una estructura urbana. Trenta-sis municipis,un govern metropolità i el govern del país són més que suficients per gestionar lacomplexitat d’aquesta gran ciutat que és Barcelona.Una segona idea respecte la governança metropolitana: si donem tantaimportància i si la creació de ciutat es fa des de l’estructura metropolitana, caldrà 5
    • millorar la qualitat democràtica dels governs als que posem la màxima atenció. Ides d’aquesta perspectiva poden haver-hi millores en dos sentits. Per una banda,no renunciaré mai a que l’alcalde metropolità sigui triat per tots els ciutadans del’àrea metropolitana – de la mateixa manera que no m’acabaré de creure Europafins que el president europeu no sigui votat per tots els europeus —.Perquè és aleshores quan es posa tensió en el disseny de projecte, no només enl’administració de serveis. I és qui ha de planificar el futur, qui ha de planificar lesàrees de centralitat, qui ha de plantejar una estratègia econòmica per aquellaciutat, qui ha de tenir tota la legitimitat democràtica necessària per fer elsprojectes, les accions i les iniciatives capaces de millorar aquell entorn i capacesde millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans.Però quan ens fem grans en termes urbans, l’àmbit petit, la unitat de majorproximitat, el barri, l’entorn immediat, aquell en el què la nostra vida quotidiana esdesenvolupa de manera natural pren, també, una importància molt significativa. Iaixò passa a moltes grans ciutats. En moltes, la gent identifica la seva pertinençaamb el nom del barri i amb el nom de la ciutat.Crec que, des d’aquest punt de vista, també s’haurà de pensar de quina manera,sobretot en el cas de Barcelona ciutat, els regidors de districte, poden acabar sentescollits directament pels veïns i veïnes de cadascun d’aquells àmbits.A la ciutat es va inventar la democràcia i avui, paradoxalment, en el segle de lesciutats, en el moment en què més gent viu en entorns urbans, és quan lademocràcia corre més perill. Segurament, hauríem de tornar a pensar que allà ones pot innovar en termes democràtics, en termes de qualitat democràtica i departicipació ciutadana, és també en l’àmbit ciutat.He parlat d’una estratègia urbanística i d’integració urbana, una estratègiaeconòmica i una nova governança.Penso, també, que l’àrea metropolitana i la ciutat de Barcelona necessiten unaestratègia cultural, un projecte cultural. El Josep Ramoneda, fa uns dies, quan secelebrava el 20è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona, parlava de la ciutatcom una zona franca per a la cultura, com un espai de producció cultural. Crecque aquest és un element molt important.Les ciutats europees tenen un gran actiu: que són els projectes culturals mésimportants, més significatius que Europa ha sabut construir. Però, avui, aquestamateixa densitat cultural que s’acumula a les ciutats europees en termes depatrimoni, en termes d’ambients culturals i en termes d’estructura urbana té unperill: que es tracta d’un objecte de consum on, tal i com ha passat en els darrersanys, la demanda creixerà de manera exponencial. 6
    • El risc de la ciutat europea és que es converteixi en una ciutat museu – no dit demanera despectiva cap als museus –. Però exigeix i és necessari que siguinciutats que, en termes culturals, tinguin capacitat d’explicar el passat però,sobretot, continuïn tenint aquest paper clau que han tingut les àrees urbanes deconstruir i de ser l’espai de densitat suficient on sorgeix la creativitat i la producciócultural en tots els àmbits. Per tant, Barcelona com a zona franca cultural entermes de recerca científica, en termes de creació artística, en termes deproducció de coneixement, des del meu punt de vista, és la substància que potdonar sentit, que pot donar joc a nivell internacional a la capitalitat de Barcelona.Això, evidentment, té una conseqüència des del punt de vista econòmic per a laindústria cultural. Avui gairebé tots els economistes coincideixen en què el reptede les nostres empreses és millorar en competitivitat i, en aquest sentit, ésfonamental una aposta clara per la recerca i el desenvolupament. Per tant,l’aposta estratègica per la cultura d’una manera clara, diàfana i indiscutible téressonàncies positives en molts àmbits.A més, aquest projecte cultural s’ha de fer, també, des del punt de vista de lahistòria i de la memòria. Per exemple, per a qualsevol barceloní el relat mínim deBarcelona comença amb Barcino, la ciutat romana; s’estén a la ciutat medieval;saltem les muralles i l’Eixample; arribem als municipis de l’entorn; i fins i tot, arribaa mitjans del segle XX amb les immigracions espanyoles que ocupen els barrisperifèrics de la ciutat. La ciutat s’explica, com totes les ciutats modernes, comtotes les ciutats industrials, amb l’estructura centre – perifèria. I aquest és el relatque s’ha anat construint, que s’ha anat acumulant i que és conegut per totes lescriatures i per tots els ciutadans de Barcelona.I una ciutat metropolitana amb projecte cultural ha de tenir també relat metropolità.Això vol dir que hem de tenir un imaginari comú. Com, per exemple, en el cas deSant Adrià, les Tres Xemeneies. Quan es va fer el referèndum per si s’haviend’enderrocar o no, Sito Canga, l’alcalde de Sant Adrià m’explicava que ell estavasegur que guanyaria l’opció contrària a l’enderrocament. El motiu era que estavenincorporades a l’imaginari; com demostra, per exemple, que totes les criatures deSant Adrià, quan els demanen que dibuixin la ciutat el primer que fan és dibuixarles Tres Xemeneies.Es tracta d’una bona metàfora per explicar què vol dir tenir projecte metropolità.Tindrem projecte metropolità quan no només els nens de Sant Adrià dibuixin lesTres Xemeneies en l’skyline de la ciutat. Les Tres Xemeneies que, a més, crecque tenen una potència icònica tan gran com la Sagrada Família. I, de fet, crecque poden esdevenir la gran catedral civil d’aquesta ciutat. Incorporar aquestselements, de la mateixa manera que incorporar la literatura del Javier PérezAndújar, en un relat de ciutat metropolitana és tan important com la integracióurbanística, com l’estratègia econòmica, i com treballar des d’una perspectivaglobal. 7
    • Finalment cal, també, una estratègia social. Cal que aquesta ciutat metropolitanacontinuï sent una ciutat barreja. La ciutat que Barcelona ha sabut construir tan bé,sense divisió entre barris rics i pobres, però que a escala metropolitana té reptesmolt difícils.Aquesta és, segurament, la part més complicada perquè, sens dubte, lesdiferències són molt grans. I si la desigualtat creix, i està creixent en aquestsmoments en termes metropolitans, es perd també la idea de ciutat. A majordesigualtat, major dissolució de la ciutat. I, des del meu punt de vista, hi ha untema central en l’estructura social que és l’educació.Avui, a més, que comença el curs escolar val la pena donar-li un èmfasi especial.Un curs escolar amb una característica que ens hauria de preocupar molt a tots:que comença amb més alumnes però amb menys mestres. S’inicia amb menysrecursos de suport a les escoles que tenen criatures amb alta vulnerabilitat social;i amb un increment de la diferència tant de qualitat com de recursos entre l’escolaconcertada i l’escola pública.Un nou curs en què està en perill aquella escola comuna que va imaginar MartaMata i que, no només era a favor del català i per la immersió lingüística, sinó quetenia l’objectiu primigeni d’esdevenir el sistema per garantir que les desigualtats, através de l’educació, es tendissin a igualar. Avui, al contrari, estem entrant en unsistema educatiu progressivament desigual.I tot i que ha baixat l’abandonament escolar, segurament, fruit de la crisi (hi hamenys feina i els alumnes romanen més al sistema educatiu), l’abandonamentescolar se situa a Catalunya al 26% mentre la mitjana europea està al 15%; iinvertim en educació el 4% del PIB, mentre la inversió a Europa està en més del5,2%. Aquest hauria de ser un dels temes centrals.I, tot i que pugui semblar que es tracta d’un afer que correspon als països o alsEstats, crec que no és així. En primer lloc, perquè Barcelona té inscrit en la sevatradició un paper central en l’àmbit educatiu. La renovació pedagògica aCatalunya, importantíssima en la seva aportació a la renovació pedagògica anivell internacional, ha passat per aquesta ciutat. Ara toca que torni a passar. Itoca que Barcelona es posi al capdavant i tiri de la locomotora de l’educació delpaís.En segon lloc, perquè l’Ajuntament de Barcelona participa en el Consorcid’Educació amb un 40%. Per tant, té responsabilitats directes sobre la qualitateducativa a la ciutat.Per altre costat, a nivell social és necessari recuperar la idea primigènia iincontestable des del punt de vista tècnic de la Llei de Barris. La Llei de Barris – 8
    • segurament una de les grans aportacions del tripartit – va quedar sense recursosperò té allò que necessiten les intervencions urbanes en els barris avui. Unprojecte que no és només urbà, no és només fer un equipament o una intervenciósocial, educativa o cultural, sinó que és una intervenció integral en un territoriespecífic.És en aquest sentit que hem proposat la necessitat de que avui al municipi deBarcelona hi hagi un Pla de Barris. Li hem dit 20 per 25. 20 estratègies en els 25barris de la ciutat amb més alta desigualtat social. Perquè Barcelona s’ho potpermetre i ho hauria de fer.I, evidentment, des del punt de vista social, són indispensables les polítiquesactives d’ocupació i treballar contra aquesta xacra que és l’atur i que, en bonamesura, fa perdre la condició de ciutadà a aquell que el pateix.Aquestes són, de manera molt succinta, les idees sobre el projecte. Encara sónun esbós i hi estem treballant però inclou una idea poderosa i potent, que crecque és l’única manera de donar la volta a aquesta sensació de que Barcelonaperd gas, de que a Barcelona se li ha escapat una mica l’ànima.Barcelona ha desaparegut del mapa mediàtic com a subjecte polític,probablement en part té a veure amb aquest xoc de trens entre Catalunya iEspanya. I, sí, Barcelona és la capital de Catalunya, però Barcelona sempre haestat una mica més que la capital de Catalunya. Sense renunciar a laresponsabilitat d’exercir plenament de capital de la cultura catalana, s’ha projectata nivell internacional com alguna cosa una mica més.Una imatge molt òbvia d’això que els explico és la plaça de Sant Jaume. Allàtrobem la façana de l’Ajuntament enfrontada a la del Palau de la Generalitat. Esposa per igual, a la mateixa alçada, poder nacional i poder local. Perquè en eldesenvolupament d’aquest país, aquesta ciutat ha tingut un gran protagonisme iun paper importantíssim, no només en els darrers trena anys sinó en els darrerssegles.Ara em sembla que la única manera de recuperar l’alè, recuperar l’ànima de laciutat és construir un projecte d’escala metropolitana per Barcelona.Fins ara m’he referit al projecte. Ara parlaré del pacte. El pacte és indispensableen l’àmbit polític i cada vegada més en un context en què estan canviant lesregles de joc.La primera condició que poso pel pacte és que és indispensable tenir projecte. Sino hi ha projecte només hi ha conciliació d’interessos, només hi ha distribució dequotes de poder. Només quan es té un projecte un es pot asseure a la taula perarribar a un acord. Que no serà el seu projecte, ni el de l’altre. Serà el punt mig 9
    • entre tots dos. Tampoc serà el consens. Una paraula que crec en aquest paísl’hem utilitzada excessivament. Sempre tot sembla que s’hagi de fer per consens.En una societat cada vegada més diversa és impossible moltes vegades arribar alconsens.Però, en canvi, els catalans si per alguna cosa ens hem caracteritzat és per sercapaços d’arribar al pacte (com a bon país de comerciants). Per tant, s’ha de tenirprojecte i, per tant, no busco el consens, busco l’acord. I avui a Barcelona crecque hi ha motius pel pacte, hi ha motius i necessitats per arribar a acords.El primer, la situació de crisi econòmica persistent, dura i punyent que es combinaamb el govern amb major minoria de la història democràtica de la ciutat. Ungovern que se sosté amb només 14 regidors dels 41 que configuren el plenari.El segon, la salut financera de l’Ajuntament. Un rara avis que, en bona mesura, lidevem a l’Alcalde Hereu. La capacitat del govern anterior, amb un finançamenttambé escàs, de mantenir una estructura financera, econòmica i pressupostàriaque permetia l’estalvi i afrontar inversions, ens permet avui poder disposar degairebé 1.900 milions d’euros per invertir en els propers quatre anys.Aquesta situació financera, en l’actualitat, implica la possibilitat no només d’anaradministrant, anar passant la crisi intentant salvant els mobles, sinó que pots seragent actiu per resoldre-la i agent actiu per donar-li la volta. Permet engegarestratègies i projectes, permet ser una illa al mig de la tempesta, no amb voluntatd’aïllar-se sinó amb la voluntat de ser locomotora del país.El tercer, un motiu que m’amoïna, és la subordinació del govern municipal algovern de la Generalitat. Abans em referia a la desaparició de Barcelona com asubjecte polític, però tant com això temo que el govern de la ciutat quediexcessivament subordinat al govern de la Generalitat. L’alcalde de Barcelona hade mirar cara a cara el president de Catalunya. Amb la màxima lleialtat però ambexigència i mai amb subordinació.Respecte el pacte al govern de Barcelona hi ha dues combinacions possibles. Lacombinació CiU-PP que és evident on posaria l’accent, és el que ha passat durantmés d’un any d’involució en les polítiques socials, en les polítiques culturals.La segona combinació és la de CiU-PSC que pot garantir el model de la ciutat.Ara bé, no m’imagino que amb cap mena de pacte poguéssim dur a terme igestionar el projecte que acabo d’explicar. Perquè quan es pacta es fa una part,s’intenta aturar el cop, parar determinades iniciatives i ser garantista respecte elquè s’ha aconseguit. Però, de cap manera, desenvolupar tot allò que volsproposar per a la ciutat, ja que, nosaltres tenim l’obligació de continuar sentl’alternativa de govern a Barcelona. 10
    • Per això vam engegar la negociació del Pla d’Actuació Municipal, del que en argotlocal diem PAM, que és el full de ruta, el projecte que el govern de la ciutat escompromet a executar en un mandat.Doncs bé, hem negociat amb el govern de la ciutat i avui puc anunciar quefacilitarem la seva aprovació en el proper plenari perquè hem tancat l’acordperquè així sigui.L’abstenció del GMS en el proper plenari del mes d’octubre permetrà disposar defull de ruta. Un full de ruta que ens ha permès incorporar polítiques de fomentd’ocupació, que no hi eren en la proposta inicial del govern.Ens ha permès incorporar un fons per la recerca. Mai l’Ajuntament ha dedicatdiners a la recerca científica i, per primera vegada, dedicarem un fons a larecerca.Un PAM què planteja un pacte per l’educació i un impuls als equipamentsculturals. I també un Pla de Barris: 25 barris de la ciutat rebran l’atenció percombatre les desigualtats socials i la vulnerabilitat que existeix.Un Pla d’Actuació que introdueix el Pla Besòs amb les Tres Xemeneies quecomençaran a caminar. I els eixos culturals: el de Pere IV importantíssim iinteresantíssim. Vam fer la Diagonal, que és l’espai de l’activitat econòmica, lanova Diagonal, la que va de Glòries fins al Fòrum. Però hi ha una altra Diagonalque és Pere IV, la Diagonal antiga, pre- cerdaniana diguem-ne, que era l’antigacarretera, que talla just en el Parc Central del Poblenou just amb la Diagonal. Vamproposar, i s’ha acceptat ,que aquest eix sigui un eix cultural i cívic del Poblenou,que recuperi la memòria d’aquest barri, recuperant algunes de les antiguesfàbriques i tot el projecte de memòria que s’havia iniciat al voltant de les fàbriquesdel Poblenou.I, finalment, un PAM en què hem incorporat un tema que és central: la creaciód’un Observatori per l’Espai Públic.Aquest és el pacte al que hem arribat. Voldria fer una última consideració sobre laqüestió del pacte. Com deia abans, el pacte necessita projecte. Jo no dubto que elnacionalisme té un projecte per al país. Agradarà més o agradarà menys però elté i, a més, està aconseguint una hegemonia en el discurs indiscutible.Però de la mateixa manera, crec que el nacionalisme català no té un projecte perla ciutat. Han situat el projecte de ciutat en la lògica de l’administració, en la lògicasubsidiària del projecte que es fa pel país. En aquesta lògica la ciutat, simplement,s’ha de gestionar al servei del país. Però la ciutat, en general, i Barcelona demanera molt particular, exigeix i necessita projecte. 11
    • Per això, probablement, no hem arribat més enllà. Per això, probablement, nohem aconseguit que aquesta abstenció fos vot favorable. Perquè al PAM mancala tensió necessària que una ciutat com Barcelona exigiria en un projecte per laseva ciutat en un moment cruïlla. Si Catalunya està en un moment cruïlla,Barcelona ho està de la mateixa manera. Amb menys efervescència social, sensdubte, però amb la mateixa transcendència.Per acabar, m’he referit al projecte, al pacte i em queda el lideratge. El primer detot, jo no sé com es fa un líder. En tot cas, com des de fa uns mesos vaig iniciaraquest camí que m’agradaria que em dugués a l’alcaldia de Barcelona, voldriamanifestar-los el que em sembla que és indispensable i necessari per recuperaraquest fil invisible que lliga la confiança entre els polítics i els ciutadans (una idea,també, del conseller Castells).M’amoïna molt i visc de manera molt dura aquesta sensació de menyspreu, dedesconfiança absoluta quan parles amb tanta i tanta gent. És quelcom que he visten els barris, parlant amb empresaris; parlant amb professionals liberals i ambgent del món de la cultura; parlant amb gent del món de l’educació i ambmestres... Els expliques les teves propostes, dialogues amb ells però no set’acaben de creure. Hi ha alguna cosa que fa que cosir aquest fil invisible siguiavui d’una dificultat extrema.Fins i tot, en gran manifestació com la del dia 11 de setembre, en què existia lacoincidència d’objectiu entre els que la convocaven i els màxims mandatarispolítics, totes les declaracions posteriors dels organitzadors eren d’exigència imalfiança, dubtant de que els polítics que hi donaven suport sabessin aprofitar elpatrimoni que va significar la manifestació. Com hem d’aconseguir els que ensdediquem a la política recuperar aquest fil invisible?A mi només se m’acudeix quelcom que diré en tres frases.La primera és que jo estic aquí per una decisió lliure, conscient i arriscada, quevaig prendre fa temps en relació a la ciutat de Barcelona, i no pretenc ni he pretèsmai convertir-me en allò que en podríem denominar un professional de la política.A mi em mou la ciutat, a mi em mou Barcelona. Infinitament més que la política.La segona és que el meu compromís amb el PSC és profund i sincer, i des de famolts anys. Però també és lliure i conscient. I no em puc imaginar exercirqualsevol mena de responsabilitat si perdo la llibertat o he d’actuar contra la mevaconsciència. No puc fer altra cosa que garantir i assegurar que si això passa nocontinuaré. No ho dic amb cap mena de to irreverent. Insisteixo en el meurespecte profund i el meu compromís profund i sincer. Però no seria compromísprofund i sincer si estigués disposat a trair la llibertat o la consciència. 12
    • I la tercera és que la política avui em sembla que requereix una certa dosid’audàcia, d’atreviment i, fins i tot, de risc. I també em comprometo a seguir-hopracticant.Barcelona és un projecte apassionant. És un projecte, probablement, el granprojecte que Catalunya ha generat i no trobo res més apassionant per dedicar-hitots els meus esforços, durant tots els anys que em sigui possible. 13