• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Capítol 1 música amagada
 

Capítol 1 música amagada

on

  • 1,013 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,013
Views on SlideShare
1,012
Embed Views
1

Actions

Likes
0
Downloads
1
Comments
0

1 Embed 1

https://twitter.com 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Capítol 1 música amagada Capítol 1 música amagada Document Transcript

    • © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA. 1 QUAN LLEGIU AIXÒ SABREU ON VISC, QUI SÓC I QUÈ FAIG AIXÍ QUE EM LLEVOLa meva habitació és un raconet encaixat entre parets molt primes. No hi hacap porta i per una escletxa hi entra la llum de l’alba i també el vent de lesmuntanyes del nord, que segur que de matinada va apagar el foc de la llar.Quin fred! Fa setmanes que puc dormir d’una tirada, malgrat tot. M’he fet gran,sense saber com, i ja tinc dotze anys. Ja no cal que la mare em xopi el frontamb un drap perquè em baixi la febre, com cada hivern.Així puc somiar tota la nit. Acabo de somiar que vaig cap a un bosc que noconec a dalt d’un cavall enorme. Jo diria que és l’Orgull, amb qui estic aprenenta muntar amb l’ajuda de n’Agnès, ma germana gran. La llum del sol no hi entra,dins del bosc, de tan junts que estan els faigs, els castanyers i els roures. Hi haombres i silenci, tot i ser de dia.Però jo no tinc por, sinó curiositat. Encara que sóc esquifit, no sóc gens poruc.Aleshores m’aturo a la vora d’un rierol i descavalco perquè l’Orgull pugui beure.Jo també m’ajupo per mullar-me la cara. I en comptes de veure-hi la mevareflectida damunt l’aigua, hi veig la de mon pare. Tots dos ens diem igual: Hugde Vallplana.Quines coses més estranyes em passen pel cap! El que més em sorprèn ésuna música que apareix sovint en els meus somnis. No sabria explicar-la ambparaules. Només sé dir que és bonica i que em fa sentir tranquil. La llàstima ésque sempre desapareix quan obro els ulls, com ara mateix, i no puc repetir-laperquè els altres la sentin.Que bé que he dormit! I ves, tinc una gana de llop!La mare es diu Elionor de Vallplana. Ara mateix deu pujar a poc a poc lesescales que la duran a la torre. Fa set anys que espera que torni el pare, i faci 1
    • © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.el temps que faci, a l’alba i quan el sol es pon,mira cap a l’horitzó esperant queels camins ens tornin qui se’n va anar.N’Hug de Vallplana, noble cavaller, va marxar cap a Terra Santa amb les tropesdel bon comte, el nostre senyor Guerau de Ponts. I des d’aleshores és com sise l’hagués empassat el camí, llarg i ple de perills.Hi havia una multitud d’armadures que resplendien al sol de l’alba. A dins decadascuna, un cavaller. Ni cavalls ni banderes no es van moure fins que el boncomte va deixar anar un crit que volia dir «En marxa!».El pare no es va tombar en cap moment. Això és el que crec que va passar. Hosé perquè m’ho han explicat mil vegades, i a còpia de sentir-ho, he acabantveient-ho i recordant-ho.També sé que viatjar és cansat i avorrit, que has d’anar amb els ulls benoberts, i com diria ma germana Agnès, amb la mà al pom de l’espasa.Quan era petit em van dur a visitar uns parents. Anàvem amb una carreta, ambmes germanes i ma mare. Era a començament de la tardor. Havia plogut lasetmana abans i els camins, estrets i costeruts, eren plens de fang. Els soldatsque ens acompanyaven havien d’empènyer la carreta de tant en tant per treureles rodes dels bassals espessos. Recordo com fuetejaven els cavalls i deienparaulotes, com si les pobres bèsties entenguessin les amenaces. Tant els era,als soldats, que la mare els renyés per aquella manera de parlar. De tant entant plovia, i l’aigua regalimava pertot arreu. Sort de les històries que na Lauraens anava explicant. Quan parla quedes bocabadat. És com si fossis ben béenmig del que està passant. Si descriu el mar, encara que cap de nosaltres noel conegui, sents l’olor de la sal i la remor suau de les onades que deixenl’escuma damunt la sorra. I l’escalfor del sol. Quan vam arribar, jo tenia febre.No hem sabut res del pare en tot aquest temps. Algú ens va dir que elscavallers del comte s’havien ajuntat amb d’altres vinguts de l’Aragó, de Navarrai de Castella, de França i fins i tot de la Llombardia. Per què tanta gent i tandiversa? 2
    • © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.La mare ens va aclarir que feien falta molts braços per reconquerir els llocs onhavia viscut nostre Senyor Jesucrist. Ara hi viuen els sarraïns, amb els seuscostums diferents, va afegir, i els cristians no hi podem anar de pelegrins. Peraixò cal la guerra, encara que no ens agradi.Tampoc no sabem si el pare i els seus companys van embarcar per fer mésvia. I si haguessin naufragat en la mar fosca on dormen serps de set caps? I siels pirates grecs o sarraïns els han fet presoners? Potser mon pare ha deixatde ser cavaller i ara fa d’esclau per a un senyor cruel que el fueteja cadavegada que li ve de gust. Per això mateix, perquè tot són imaginacions, mesgermanes i jo no en parlem, perquè la mare somia cada nit coses terribles delviatge del pare. I com que no pot dormir, es lleva cada matí abans que surti elsol, com si així pogués aconseguir que els malsons es quedessin per sempremés allà on són.Al peu del llit hi tinc una arqueta de fusta on guardo el que anomeno «els meustresors». Però no vull que penseu que hi ha or i joies. Molt millor: hi haandròmines meravelloses, curioses de mirar, de tocar, d’olorar. Hi tinc dostrossos de vidre en forma de llàgrima, la ploma d’un ocell que crec queanomenen au fènix, un clau sarraí que no es rovella, un pot petit amb perfum,un llaüt…Quan m’avorreixo, obro l’arca, en trec les coses, les desembolico, les miro, lesendreço i les desendreço, i les hi torno a desar. El temps passa sense adonar-me’n.Sovint agafo el llaüt i toco les cançons que m’ensenya el meu amic Ismaïl.Algun dia sabré tocar la música que somio. Algun dia…Ara deu ser gairebé l’hora d’esmorzar. Corro descalç cap a l’habitació deldavant. Allà hi trobo na Laura, dos anys més gran que jo, que cus davant lafinestra des que surt el sol. 3
    • © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.—Bon dia, bon dia! —crido com un boig, i començo a botar perquè esticcontent, perquè l’hivern m’agrada, perquè he dormit i he somiat, perquè tincgana…I em poso a udolar a quatre grapes, alçant el cap,mentre miro de reüll magermana. Sembla que està a punt de renyar-me. Que pesat, ser el petit i quetothom tingui el dret a estirar-me les orelles!Però la cara que fa és per una altra cosa. A poc a poc aixeca el llençol im’ensenya un llibre. Ho fa d’aquesta manera perquè a la mare no li agraden leslletres. Diu que no són cosa de dones, sinó de monjos.—Com es diu, Laura?Ma germana no respon i em convida a obrir-lo. Va ser ella qui em va ensenyara llegir.Quan les lletres són petites, barrejo les cues d’unes amb els braços de lesaltres i em costa d’entendre-les perquè no m’hi veig gaire bé.Però l’esforç val la pena, perquè amaguen tot d’històries fantàstiques, com perexemple la d’un home que es converteix en llop.Quina història per explicar havent sopat, a la vora del foc, mentre torremcastanyes!La veritat és que em fa una mica de por i, tot i que m’agrada, em fa veniresgarrifances. Per això el tanco de cop.—Un home que es converteix en llop? Quina bestiesa! Això no s’ho creu ningú!—crido.—Que n’ets, de ximple, nen! —em retreu ma germana mentre fa el senyal de la 4
    • © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.creu per allunyar el perill—. Doncs que sàpigues que va passar de veritat. Nosé si t’hi has fixat, però el món és ple de meravelles que no entenem. Com l’arcde Sant Martí, els llamps i l’eco. I com totes les coses que amagues dins la tevaarqueta. Em sembla que tens por, oi? —afegeix després d’una pausa, im’abraça.Una altra cosa que m’empipa de ser el petit és que m’abracin quan creuen quetinc por. Tothom hi està obligat: mes germanes, els criats, el cuiner… Tothommenys la mare, és clar.—Que jo no tinc por! Com t’ho he de dir? —crido mentre em desempallego delsbraços de na Laura—. Sóc petit i prim, però algun dia em convertiré en cavaller.Com el pare, saps? És el que toca. És el meu destí.Això últim, ho afegeixo amb la boca petita.El monjo Heribert, que m’ensenya llatí, matemàtiques i música, en diu «destí»,de les coses que s’han de fer, tant si vols com si no.Na Laura es disculpa. Potser per primera vegada m’ha vist decidit, segur de mimateix. Potser és perquè en el meu somni jo mirava la meva cara i hi veia la demon pare.—On és n’Agnès? —pregunto mentre torno a amagar el llibre on era.—On vols que sigui, Plançó? —diu sacsejant el cap.Una rialleta múrria se li escapa. Sovint, per copiar el posat seriós de la mare,sembla molt més gran. Però ja hi tornem a ser! Mes germanes em diuen Plançóper empipar-me.—No em diguis així! Ja no sóc una criatura, sinó gairebé el senyor deVallplana. Em deus un respecte, saps? Perquè sóc l’home de la casa… 5
    • © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.I abans que pugui continuar em clava un cop de coixí que em fa trontollar peròno caure.És la guerra! 6