Compol i Internet CAT vs BRIT + USA Jordi SOLÉ

COMUNICACIÓ POLÍTICA I INTERNET:
ANÀLISI DE L’ESTRATÈGIA
DE RELACIONS PÚBLIQUES
EN L’E-COMUNICACIÓ
DELS PARTITS POLITICS
BRITANICS–NORD–AMERICANS
VS
CATALANS
ASSIGNATURA TESINA DE FINAL DE CARRERA
PROFESSOR DR. ANDREU CASERO I RIPOLLES
ALUMNE SR. JORDI SOLÉ I GARRETA
CENTRE ESCOLA SUPERIOR DE RELACIONS PÚBLIQUES – UNIVERSITAT BCN
CURS ACADÈMIC 2013 – 2014

COMPOL I INTERNET: ANÀLISI ESTRATÈGIA RR.PP. EN L’E-COMUNICACIÓ PARTITS POLÍTICS
BRITÀNICS-NORD-AMERICANS VS CATALANS
LA POLÍTICA SEGONS MAFALDA BY QUINO – FONT: www.google.cat © 2014
IMATGE PORTADA: ROBOT AMB CONSCIÈNCIA PRÒPIA – FONT: http://www.irobotmovie.com © (2004)
1
“LA LLIBERTAT SUPOSA RESPONSABILITAT,
PER AIXÒ LA MAJOR PART DELS HOMES LA TEMEN TANT!”
GEORGE BERNARD SHAW
“CAL VOTAR L’HOME QUE PROMET MENYS,
PERQUÈ ÉS EL QUE MENYS ENS DECEBRÀ.”
WILLIAM MITCHELL RAMSAY
“GOVERNAR ÉS TRÀGIC PER NATURALESA.”
NICCOLÒ MACHIAVELLI
“SI ALGUN TEMA EXISTEIX A LA VIDA REAL,
ÉS PROBABLE QUE HI HAGI 100 LLOCS WEB SOBRE L’ASSSUMPTE”
JOHN VERNON PAVLIK
“HI HA VERITATS, MENTIRES I ESTADÍSTIQUES.”
MARK TWAIN
“VERUM IPSUM FACTUM
(LA VERITAT ÉS EL MATEIX QUE EL FET).”
GIAMBATTISTA VICO
“EL MÉS GRAN CÀSTIG PELS QUI NO S’INTERESSEN PER LA POLÍTICA
ÉS QUE SERAN GOVERNATS PER PERSONES QUE SI S’INTERESSEN.”
ARNOLD JOSEPH TOYNBEE
“NO ÉS LA POLÍTICA LA QUE CREA ESTRANYS COMPANYS DE LLIT,
SINÓ EL MATRIMONI.”
GROUCHO (JULIUS HENRY) MARX
“A THOMAS JEFFERSON LI HAGUÉS ENCANTAT VEURE INTERNET.
LA SEVA VISIÓ UTÒPICA D’UNA DEMOCRÀCIA BASADA EN REUNIONS VEÏNALS I
PARTICIPACIÓ POPULAR DIRECTA ESTÀ A PUNT DE SER REALITAT”
DICK MORRIS

SUMARI
CAPÍTOL TEMA PÀG.
0. PRESENTACIÓ 3
1. INTRODUCCIÓ 4
2. PREGUNTA ANALÍTICA INICIAL 4
3. CONTEXTUALITZACIÓ 4
4. INTERNET I SOCIETAT 8
4.1. EL FENOMEN INTERNET 8
4.2. LA HUMANITAT INTERCONNECTADA: GLOCALITZACIÓ 10
4.3. LA XARXA I LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT 12
4.4. LA WEB INTEGRADA: AVANTATGES I INCONVENIENTS 17
4.5. ENTORN 2.0 19
4.6. LES XARXES SOCIALS 21
5. INTERNET I POLÍTICA 25
5.1. RESUM HISTÒRIC 25
5.2. INTERNET, POLÍTICA I SEMIÒTICA 29
5.3. INTERNET, POLÍTICA I INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL SOCIAL 36
5.4. INTERNET, POLÍTICA I ECONOMIA 38
5.5. RELACIÓ DIRECTA ENTRE INTERNET I L’ACTIVITAT POLÍTICA 40
5.5.1. POTENCIALITATS POLÍTIQUES D’INTERNET 45
5.5.2. MODELS COMUNICATIUS 52
5.6. TENDÈNCIES DEL MÓN 2.0 EN L’ENTORN POLÍTIC 56
5.7. EL WEBSITE POLÍTIC COM A EINA DE RELACIONS PÚBLIQUES 62
5.8. LES XARXES SOCIALS APLICADES A LA PRÀCTICA POLÍTICA 68
5.9. XARXES PÚBLIQUES INTERCONNECTADES: WWW.BCN.CAT 77
6. MODEL D’ANÀLISI 82
6.1. MOSTRA 82
6.2. TÈCNIQUES D’INVESTIGACIÓ SOCIAL 83
6.3. METODOLOGIA I PROCEDIMENT D’IDENTIFICACIÓ D’HIPÒTESIS 83
6.3.1. HIPÒTESIS 84
6.4. INDICADORS 85
7. ANÀLISI DE CAS PRÀCTIC 88
7.1. UNA MENCIÓ PRÈVIA 88
7.2. RESULTATS QUANTITATIUS XARXES SOCIALS PARTITS CAT VS UK + USA 110
7.3. RESULTATS QUANTITATIUS XARXES SOCIALS LÍDERS CAT VS UK + USA 115
7.4. RESULTATS FINALS I JUSTIFICACIONS 120
8. APORTACIONS / APLICABILITAT / TRANSFERÈNCIA 121
9. CONCLUSIONS 122
10. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA 124
11. ANNEXOS 133
2

0. PRESENTACIÓ
Aquest estudi és el producte d’anys de reflexió sobre la matèria objecte d’anàlisi i la
conveniència o no d’endegar-lo. La decisió final és la primera, lògicament, ja que
aquesta investigació que teniu a les mans és la seva creació acabada i final. Quan
vaig proposar al doctor Andreu CASERO dirigir l’objecte de la present tesina final
de carrera de Llicenciatura en Publicitat i Relacions Públiques, de l’Escola Superior
de Relacions Públiques adscrita a la Universitat de Barcelona, no podia ni imaginar
com gaudiria dels incomptables i interessants descobriments acadèmics en forma
de monografies o articles vinculats amb el tema que vaig tenir el plaer de llegir i/o
consultar. Tot un món per descubrir, però a l’abast d’un «click»! Com diu l’estimat
col·lega professional, mentor i molt bon amic, el doctor Enric ORDEIX: “Quan hagis
de fer una tasca intel·lectual, intenta triar-la d’entre les teves aficions, ja que serà
molt més fàcil, t’ho passaràs millor, n’aprendràs un munt i... et sortirà rodona!”
En la fase de documentació i informació em vaig adonar que el tema requeria una
visió holística ja que, des del meu punt de vista, l’estudi d’Internet i xarxes socials
engloba un munt de disciplines acadèmiques interdependents: filosofia, informàtica,
psicologia interpersonal i social, història, gestió cultural, antropologia social, ciència
política i de l’administració, lingüística, documentació, sociologia, màrqueting polític,
dret, economia, protocol i cerimonial, comunicació, publicitat i relacions públiques.
Com es veu, es pretén empatitzar amb l’amable lector en un tema que, a vegades,
pot ser considerat com a frívol, ja que a Internet s’hi troba de tot per ser un «clon»
de la societat a la qual és útil. En tot cas, la teoria política és la base de l’anàlisi,
conjuntament amb les teories i tècniques comunicacionals i els models de relacions
públiques clàssics. Internet és l’avi amb el qual un aprèn, és la tieta que t’escolta,
és mare que et dóna afecte, és l’amic amb el qual jugues, és la nòvia apassionada
i... pot ser un malsón! Tot això i molt més és Internet, perquè Internet no és més
que una còpia digital online i ontime de totes les activitats humanes, quotidianes o
no. Respecte a una part important de l’estudi, el que fa referència a les xarxes
socials, cal dir que no es va tenir en compte en el projecte inicial, ja fa un temps. El
motiu de voler introduïr-les és molt senzill de copsar. En l’actualitat, Internet i les
xarxes socials estan tant interrelacionades i són tant interdependents que el seu
èxit i/o fracàs restarà indefectiblement units un amb les altres i viceversa. Hi ha una
altra raó de pes relacionat amb el punt anterior, ja que a l’executar la tasca inicial de
documentació i informació em vaig adonar que existien pocs estudis acadèmics de
rellevància que incloguessin dits aspectes i volia fer-hi la meva humil contribució.
Vull agrair al professor CASERO la seva proverbial generositat per acollir-me i fer-me
de tutor i a tot el quadre docent de l’Escola Superior de Relacions Públiques pel
magistral magisteri en la meva formació acadèmica. També el meu reconeixement als
científics que han treballat per crear i desenvolupar Internet i les xarxes socials, font
d’enorme informació i coneixements, de la qual l’estudi se n’ha nodrit abastament.
Finalment, voldria dedicar aquest treball a la meva difunta mare, Maria Teresa, a la
qual crec que el resultat final li hagués omplert d’orgull i satisfacció.
Bé, com deia l’entranyable cantautor galàctic nostrat Jaume SISA: “Oh! Benvinguts!
Passeu, passeu! De les tristors, en farem fum. Que casa meva és casa vostra, si és
que hi ha... cases d’algú!”
3

1. INTRODUCCIÓ
En l’actual context de glocalització en l’entorn geopolític mundial es fa palès
endegar estudis que constatin l’estat de la qüestió referent a les característiques
comunes o divergents de l’aplicació d’estratègies de relacions públiques en l’àmbit
de l’e-comunicació política a través de l’ús, més o menys proactiu, de l’anomenat
«mitjà (de comunicació) de mitjans» del segle XXI: INTERNET1.
En concret es pretén realitzar una anàlisi de l’estratègia de relacions públiques a
l’e-comunicació política d’Internet basada en l’estudi dels instruments electrònics de
comunicació dels partits polítics britànic-nord-americans relacionant-los amb les
que apliquin partits d’àmbit territorial català. L’estudi incidirà en dos grans aspectes
d’anàlisi de la mostra proposada:
1. L’ús d’estratègies i tècniques de relacions públiques dels partits polítics britànic-nord-
americans a Internet comparant-los amb els partits d’àmbit territorial català.
2. Panoràmica detallada a nivell comunicatiu de les seves pàgines web (websites) i
4
l’ús de les xarxes socials.
2. PREGUNTA ANALÍTICA INICIAL
Quines característiques tenen en comú els websites dels principals partits polítics
britànics i nord-americans relacionades amb els partits polítics catalans?
3. CONTEXTUALITZACIÓ
Pensem que és necessari identificar l’ús que fan els diferents actors polítics de les
tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC)2, des del punt de vista de la
disciplina publirelacionística en el context britànic–nord–americà i vinculant-les amb
les promogudes des de les forces polítiques d’àmbit nacional català (Convergència
Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Convergència i Unió,
Esquerra Republicana de Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya, Partit
Popular de Catalunya, Iniciativa per Catalunya–Els Verds, Esquerra Unida i
Alternativa, Ciutadans–Partido de la Ciudadanía i Candidatura d’Unitat Popular)3. El
seu estudi objectiu permetrà extrapolar l’establiment de paràmetres que segueixen
els actors polítics en la seva relació amb els respectius públics interns i externs o
algun paradigma genèric d’aplicació en futures campanyes d’e-comunicació política
basades en estratègies específiques de relacions públiques.
1 INTERNET és una xarxa pública i global d’ordinadors interconnectats gràcies al protocol d’Internet
(Internet Protocol) i que transmeten dades mitjançant commutació de paquets. Internet uneix milions
de subxarxes domèstiques, acadèmiques, comercials i governamentals. És per això que a vegades
se l’anomena «Xarxa de xarxes».
2 Veure la hipòtesi formulada per Marshall McLUHAN i Quentin FIORE a “El mitjà és el missatge”. El
principal seguidor del primer, Derrick De KERCKHOVE –director del programa McLuhan de Cultura i
Tecnologia– vincula la cultura visual de civilització electrònica actual amb la tradició homèrica oral.
Autors –com el sociòleg de l’era digital Manuel CASTELLS i el gurú del Massachusetts Institute of
Technology (MIT), Nicholas NEGROPONTE– defensen línies de pensament acadèmic similars.
3 Segons repartiment d’escons de les eleccions al parlament de Catalunya del 25/11/2012.

WIKIPEDIA (2001): Iniciativa
col·lectiva dels internautes per
a crear una enciclopèdia gratis.
L’aparició als darrers anys de les TIC dins la denominada societat de la informació i
del coneixement4 i la seva progressiva aplicació a tots els àmbits de la societat ha
possibilitat que aquests arribin també al camp de la política. Aquest fet ha despertat
l’interès de la democràcia adjectivada. Si els països democràtics occidentals tenen
com a sistema polític la denominada democràcia representativa cal explorar com
s’implementen les TIC en la política tradicional per intentar millorar la democràcia
participativa. Alguns autors les qualifiquen com a democràcies defectives, pel
progressiu desinterès i desafecció política que mostren els ciutadans de la majoria
de països occidentals en el vot directe a una llista o a un candidat, o senzillament
pel fet d’exercir el dret a decidir i el deure democràtic de votar5. D’una banda tenim
les tesis del teòric canadenc Crawford Brough MacPHERSON, segons les quals es
poden obtenir noves formes imaginatives que complementin el model clàssic usual
de democràcia representativa que tenim per a tendir cap a una democràcia directa,
però que presenta greus problemes interns que l’allunyen de l’autèntica democràcia
par-ticipativa (gap tecnològic). D’altra banda, des d’un enfocament liberal, que creu
que les TIC permeten facilitar mecanismes que solucionin alguns dels problemes
que planteja l’ús actual de la democràcia representativa, trobem a Robert DAHL6,
que proposa mecanismes o institucions (com un públic atent i ben informat, un tipus
de minipopulus, que redueixi la distància entre elits polítiques i ciutadania i millorar
així el procés democràtic) que, ajudats per un ús adequat de les noves tecnologies
(per exemple amb una utilització intensiva i extensiva dels websites7), puguin
contribuir a solucionar els problemes reals de les democràcies contemporànies.
4 Farem servir aquest terme per ésser potser el més acceptat socialment. Cal tenir en compte, però,
que el terme adequat per descriure l’època actual pot variar força, en vista de tots el suggerits en el
camp acadèmic: SOCIETAT POSTINDUSTRIAL (Daniel BELL), ERA TECNOTRÒNICA (Armand
MATTELART), SOCIETAT POSTCAPITALISTA (Peter F. DRUCKER, gurú de la intelligentsia
empresarial nord-americana), MÓN DIGITAL (Nicholas NEGROPONTE), SOCIETAT en XARXA
(Manuel CASTELLS), SOCIETAT del CONEIXEMENT, ERA DIGITAL i SOCIETAT DIGITAL (José
B. TERCEIRO) i INFOLÍTIC (Gustavo MATÍAS). Citat a TERCEIRO, José B. i MATÍAS, Gustavo.
(2001). També podem adjectivar la civilització actual mitjançant la vella teoria SOCIOEVOLUTIVA
propugnada per l’escriptor nord-americà Alvin TOFFLER. En el seu llibre, proposa el canvis socials
efectuats mitjançant onades. La tercera onada és la que hi ha amb la societat postindustrial. Toffler
agrega que des de finals de la dècada de 1950, la majoria dels països s’han allunyat de l’estil de
societat de Segona Ona sorgida a partir de la revolució científico-tècnica o industrial tendint cap a
societats de Tercera Ona. Va encunyar termes d’altres pensadors per a descriure aquest fenomen
com ERA de la INFORMACIÓ (TOFFLER, 1980).
5 Un cas ben paradigmàtic va ser el baix índex de participació electoral (56,77%) en les eleccions al
parlament de Catalunya celebrades l’1 de novembre del 2006 ja que van ser les eleccions amb un
índex més alt d’abstenció des dels comicis al parlament de Catalunya de 1992 i es recuperà al 2012
6 DAHL, Robert. (2012)
7 WEBSITE: Lloc/pàgina WEB. WWW (acrònim anglès de WORLD WIDE WEB, Teranyina d'abast
mundial) o només WEB és una xarxa de pàgines escrites en hipertext mitjançant el llenguatge de
marcatge HTML i connectades entre sí mitjançant vincles, de manera que formin un sol cos de
coneixement pel qual s’hi pot navegar fàcilment. Per accedir-hi és indispensable un navegador web.
5
FILOSOFIA POLÍTICA:
CLÀSSICA – MEDIEVAL
MODERNA – CONTEMPORÀNIA
FONT: www.google.cat © 2014

En tercer lloc, tenim l’enfocament «teledemocràcia», que extrapolant experiències
parcials, confia excessivament en les possibilitats de les noves tecnologies a l’hora
de transformar «ad hoc» la democràcia actual. En aquesta posició, s’alternen
conclusions de Benjamin BARBER i Frederick Christopher ARTENTON, segons les
quals la introducció gradual de nous mecanismes, possibilitaria que els ciutadans
aprenguessin els valors cívics democràtics. El resultat hauria de ser una forma forta
de democràcia participativa (strong democracy, 1989) en la qual moltes de les
institucions representatives actuals encara funcionarien. Això comportaria reforçar
la idea d’autogovern i una democràcia més autèntica en la qual guanyarien valors
democràtics (BARBER). Pel contrari, ARTENTON, defensa un concepte global de
teledemocràcia més restringit, és a dir, considera que les noves tecnologies podrien
contribuïr a millorar la democràcia representativa entorn a dos tipus de problemes:
A) Mitigar la crisi de participació dels ciutadans en la presa de decisions polítiques.
B) Establir una relació més fluïda entre els polítics i els ciutadans superant els
filtres de la burocràcia i de les institucions.
En aquest sentit, a l’hora de parlar d’actors polítics, el primer pensament es dirigeix
cap als partits polítics, que desenvolupen un rol capital de canalització de propostes
i conformació d’opinió pública. En la nova societat de la informació, els partits han
adaptat ràpidament l’ús de TIC’s per a tasques que abans feien tradicionalment, tot
i què la seva estructura rígida no ha canviat pas tant. Entre les TIC, hi destaquen:
1. Situar-se al ciberespai amb la corresponent pàgina web on es pot trobar tot
tipus d’informació sobre el partit, candidats, canals temàtics, butlletins interns,
entreteniment, recursos promocionals (blogs8, correu electrònic9 del partit polí-tic,
salvapantalles per ordinador, dispositius PDA10, sistemes MMS11 i SMS12
per telèfons cel·lulars, aplicacions a mida pels smartphones13 o tablets14, etc.),
participació (xats15, blogs i fòrums virtuals16) i enllaços amb les xarxes socials i
microblogs (Facebook, Twitter, YouTube, Google+, LinkedIn, Flickr, etc.).
8 BLOG: Diari interactiu personal a Internet (bitàcora digital o weblog). Dissenyat perquè, com en un
diari, cada article tingui data de publicació, de manera que la persona que hi escriu (blocaire) i els
lectors puguin seguir tot allò editat.
9 CORREU ELECTRÒNIC (email): Es refereix al sistema informàtic que permet redactar, enviar i
rebre missatges o cartes utilitzant sistemes de comunicació electrònica usant internet. També s’hi
poden adjuntar documents electrònics, imatges, fotografies, vídeos o altres fitxers.
10 PDA: Personal Digital Assistant – Assistent Personal Digital. Miniordinadors de butxaca. El seu ús
s’ha extés força als professionals liberals, executius empresarials i dins el món científic-acadèmic.
11 MMS: Multimedia Messaging System – Sistema de Missatgeria Multimèdia. És l’estàndard de
missatgeria que permet als usuaris enviar i rebre continguts multimèdia. Ara a través de Whatsapp.
12 SMS: Short Message Service – Servei de Missatges Curts o Breus. Molt extés en totes les capes
de la població de qualsevol país que usi amb normalitat les TIC. Ara Whatsapp als smartphones.
13 SMARTPHONE: Telèfon intel·ligent que opera com un ordinador i integra les funcions de telèfon
mòbil, organitzador personal, jocs, aplicatius específics i altres funcions de connectivitat mòbil.
14 TABLET: És una computadora a mig camí entre un ordinador portàtil i un PDA, amb connexió a
internet, al qual s’hi pot escriure a través d’una pantalla tàctil i d’una gran versatilitat per la gran
quantitat d’aplicatius professionals o de lleure de què disposa.
15 XAT: Sistema que permet conversa instantània a temps real entre dues o més persones per Internet.
16 FÒRUMS VIRTUALS: La comunitat o grup virtual és un lloc de reunió (portal o website) on els
membres poden trobar o intercanviar informació fent servir la tecnologia d’internet. Es poden crear
fòrums mitjançant LLISTES de DISTRIBUCIÓ o MAILING LISTS.
6

2. Facilitar, via web o per correu electrònic, documents interns del partit o coalició
política, tant a nivell organitzatiu, com a nivell polític de discussió en ponències
congressuals o programes electorals.
3. Posar en comú aquests documents a través de fòrums, llistes de distribució o
de correu i xats, generant un debat enriquidor favorable a la reflexió entre els
militants i els simpatitzants segons l’ideari polític.
4. Comunicació interna gràcies a xarxes telemàtiques que estalvien costos i es
despleguen amb major eficàcia i celeritat (circulars per intranet, SMS o MMS
amb consignes diàries, convocatòries de participació per correu electrònic, etc.)
5. Avantatges d’oportunitat política en l’organització dels lobbies, grups de pressió
i d’interès afins per incidir en l’adopció o no d’una determinada política pública17.
6. Paul McFREDIES (2007) defineix un microblog com un weblog que es limita a
140 caracters per missatge. És el cas de Twitter.
7. Recaptar fons pel finançament del partit, del candidat o de la coalició política.
8. Conèixer ràpidament l’opinió de militants, simpatitzants, voluntaris i de l’opinió
pública sobre temes d’interès pel partit o d’actualitat (estigui o no a l’agenda).
9. Difondre els missatges partidaris adients, relacionar-se amb la societat i estar-hi
present, amb la mateixa efectivitat que la televisió.
10. Realitzar eleccions primàries per Internet. P.ex.: Partit Demòcrata dels EE.UU.
Internet facilita una via directa d’accès als ciutadans que no està mediatitzada pels
grans mitjans de comunicació de masses. Cal vigilar la infoxicació digital. Tot i això,
el camp més atractiu on es mouen els partits polítics en referència a Internet és el
de les campanyes electorals. Encara és aviat per analitzar quins són els veritables
efectes de la presencia dels candidats a la xarxa en referència a la competició elec-toral
degut a una desigual penetració d’Internet a les llars i segons a quins països,
sobretot al Principat de Catalunya. Si estudiem les darreres eleccions al parlament
de Catalunya del 2012, les TIC i Internet encara no havien obtingut l’alt grau de
protagonisme que ara ostenten. En tot cas, les seves potencialitats són:
A. Notorietat a Internet gràcies a una pàgina web amb tot tipus d’informació.
B. Possibilitar la interacció entre el candidat o el seu equip i el ciutadà mitjançant
l’email, PDA, missatges SMS/MMS a l’smartphone o a través de xarxes socials.
C. Realitzar activitats publicitàries i propagandístiques de tota mena: la pròpia web
del partit, publicitat a les pàgines més visitades, estratègia de màrqueting viral a
través del llirament de missatges i mems a audiències seleccionades per correu
electrònic que poden crear un potent efecte bola de neu, les videoconferències
o xats amb usuaris de la xarxa, cibermítings, ús proactiu de xarxes socials, etc.
Internet hauria de ser el millor mitjà per a donar a conèixer els projectes ideològics i
el programa electoral dels partits polítics als respectius públics ciutadans (militants,
voluntaris, simpatitzants, electors, associacions, ateneus, empreses, mitjans de co-municació,
moviments socials, grups d’interès i de pressió, sindicats, plataformes
cíviques i lobbies). Tot i això, a les darreres eleccions a casa nostra s’ha demostrat
que polítics i partits han incorporat l’ús d’Internet però sense extreure’n la màxima
potencialitat del paradigma participatiu dels públics ciutadans. Hom pensa que les
forces polítiques no aprofiten prou la capacitat d’Internet com a via per segmentar.
17 Confrontar amb les acotacions sobre stakeholders (part interessada) del professor Jordi XIFRA
(1998). Els stakeholders són aquells grups sense el suport dels quals l’empresa o l’organització
deixaria d’existir o que poden afectar o són afectats per les activitats d’una organització o institució.
7

4. INTERNET I SOCIETAT
4.1. EL FENOMEN INTERNET
Vivim en un període d’intensa i enigmàtica transformació que ens porta un pas més
enllà de l’era industrial. S’evidencia, així, la necessitat d’estudis científic-acadèmics
com aquest que delimitin un mapa d’aquesta transició, com bé afirmava el sociòleg
Anthony GIDDENS18 el 1996. Els canvis experimentats per la revolució de les TIC
ofereixen un marc conjuntural dels canvis econòmics, socials, personals i culturals
que es produeixen al món a l’era de la informació. Autors com el futurista Alvin
TOFFLER19 o el professor Manuel CASTELLS20 tracten el tema des de perspectives
ben diferenciades, però alhora complementàries. Al primer cas preveient els canvis
basant-se en la mera observació i en el segon cas des de la perspectiva acadèmica
basada en una exhaustiva investigació de camp i en uns instruments de científic
social. La interacció, doncs, entre la tecnologia i la societat és total i arriba fins a
l’àmbit econòmic, empresarial, laboral i del treball, a la comunicació, a l’espai urbà i
regional i a la pròpia concepció social del temps basat en Internet.
Internet és una xarxa pública i global de computadors que estan interconnectats
mitjançant el protocol d’Internet (Internet Protocol) i que es comuniquen mitjançant
la commutació de paquets, que uneix en una a milions de subxarxes domèstiques,
acadèmiques, comercials i governamentals; és per això que moltes vegades se la
denomina «Xarxa de xarxes». Qualsevol conjunt de xarxes interconnectades serà
una internet, però d’Internet en majúscules només n’hi ha una. Sobre aquesta xarxa
hi corren un conjunt de serveis als quals tothom pot accedir des de qualsevol part
del món, mitjançant un dispositiu electrònic, com per exemple un ordinador, un
smartphone o bé consoles. Un dels serveis que més usa Internet com a mitjà de
transmissió i que ha tingut més èxit és la World Wide Web (WWW, o «la Web»),
fins al punt que és habitual la confusió entre els dos conceptes. La WWW és tot un
conjunt de protocols que permet, de forma senzilla, la consulta remota d’arxius
d’hipertext i fou un desenvolupament posterior a Internet. Altres serveis també molt
populars són l’enviament de correu electrònic (protocol SMTP), transmissió d’arxius
(FTP i P2P), converses en línia (IRC), missatgeria instantània i presencial (XMPP),
transmissió de contingut i comunicació multimèdia-telefonia (VoIP), televisió (IPTV),
butlletins electrònics (NNTP), accés remot a altres dispositius (SSH i Telnet) i altres
protocols que no segueixen un estàndard sinó que són privats com els jocs en línia.
La prehistòria d'Internet es basa en una xarxa de caràcter militar creada pel
Departament de Defensa dels Estats Units d’Amèrica (EUA). En la data clau del 29
d’octubre de 1969 arrencava a la Universitat de Califòrnia de Los Ángeles (UCLA)
el primer node d'aquesta xarxa, anomenada ARPANET. Però tècnicament el naixe-ment
d’Internet, es va produir l’1 de gener de 1983, amb la primera xarxa de llarg
abast (WAN) basada en la tecnologia TCP/IP, posada en marxa per la National
Science Foundation (NSF) dels Estats Units d’Amèrica. D’aleshores ençà ha esde-vingut
un instrument imprescindible de relació social, d’educació formal, de negoci
empresarial, de diversió cultural, de comercialització, de creació personal en tots
els àmbits del coneixement humà, de comunicació universal i de llibertat individual.
18 GIDDENS, Anthony (2000, pàgines 41 i següents)
19 TOFFLER, Alvin (1980, pàgines 39 i següents)
20 Confrontar amb CASTELLS, Manuel (2003, pàgines 159 i següents), CASTELLS, Manuel (2005,
pàgines 208 i següents) i CASTELLS, Manuel (2006, pàgines 364 i següents)
8

Durant la dècada del 1990, guanyà en densitat. L’agost de 1991, el Centre Europeu
de Recerca Nuclear (CERN) publicà el projecte World Wide Web (WWW) i dos
anys després Tim BERNERS-LEE21 va crear HyperText Markup Language (HTML)
o el llenguatge de marques d’hipertext i la programació específica de l’HyperText
Transfer Protocol (HTTP) o protocol de transferència d’hipertext. El 1993 el Centre
Nacional per Aplicacions de Supercomputació (Universitat d’Illinois) desenvolupà el
primer navegador web, Mosaic, en la seva versió 1.0. Totes aquestes innovacions
científic-tecnològiques van permetre que l’any 1995 la Xarxa s’obrís definitivament
als interessos comercials.
Internet com a mitjà de comunicació global es va començar a generalitzar entre els
països desenvolupats a mitjans dels anys 90. En gran part, Internet l’han anat fent
els «internautes», tot creant serveis majoritàriament gratuïts. De tota manera, des
de finals dels anys 90, els serveis de pagament digital i de comerç electrònic hi
tenen una presència cada vegada més gran.
Ser digital és diferent. No es tracta d’una invenció, sinó que està aquí i ara. Es
podria dir que es genètic per naturalesa, ja que cada generació serà més i més
digital que la que la precedeixi i el seu llegat cibercultural millorarà ràpidament.
Com molt bé asseverava NEGROPONTE22 “...els bits que controlen el nostre futur
digital estan cada vegada més en mans dels nens. Res em podria fer més feliç!”.
MAPA D’INTERNET – FONT: www.google.cat © 2014
21 BERNERS-LEE, Tim i FISCHETTI, Mark (2000, pàgines 11 i següents)
22 NEGROPONTE, Nicholas (1998, 140)
9

4.2. LA HUMANITAT INTERCONNECTADA: GLOCALITZACIÓ
Què tenen en comú demanar una comanda de gustoses pizzes a una pizzeria, fer
la compra de la setmana al supermercat del barri, pagar un tribut, una multa o un
impost municipal, escoltar la ràdio, gestionar la nostra agenda de treball amb plena
autonomia, estudiar una carrera universitària, saber quina és la ruta més curta per
arribar a qualsevol lloc, reservar entrades per al teatre o el cinema, llegir el teu diari
o revista preferit, apuntar-te a un gimnàs, fer una vídeo-trucada gratuïta, comprovar
els resultats dels partits de la Lliga de Campions europea, mirar una bona pel·lícula
o la teva sèrie de televisió preferida, consultar el temps que farà durant tota la
setmana, conversar i tafanejar amb els teus saludats, coneguts, amics i familiars23,
lligar o bé gestionar els bitllets de vol per les vacances de l’estiu? Que tot això, i
gairebé tot avui en dia, es fa mitjançant processos telemàtics i electrònics digitals.
És a dir, la pràctica totalitat d’activitats de la vida quotidiana de qualsevol persona
es realitzen a través de la nova icona tecnològica mundial. Un ésser metacorpori
quasi viu (potser ja fins i tot «mitològic») que ha vingut per quedar-s’hi i canviar el
destí de la humanitat per sempre més: Internet!
Realment, el canvi ha estat tant fort i tant brutal i en un espai temporal tant petit,
que no ens hem adonat de la revolució que ha patit el planeta en el seu conjunt i la
modificació radical que han experimentat els nostres hàbits i els nostres processos
vitals en la quotidianitat conjuntural particular, de tots i cadascun de nosaltres.
Hi ha visions apocalíptiques, com les que postula la teoria de l'activitat de massa de
LE BON24 en referència a l’alienació “... i totes les persones perden, temporalment,
algunes de les seves facultats de raonament crític de les que solen emprar en la
vida quotidiana, quan s'impliquen en l'emoció col·lectiva generada per les masses”.
També hi ha opinions positives com les del guru del món digital NEGROPONTE25
“... els continguts digitals que creen els nous artistes (internautes) són com unes
pintures surrealistes doncs tenen qualitats estètiques i excel·lència tècnica. El seu
treball es pot admirar en termes d’estil i de contingut, de significat i d’execució. El
comportament de les seves creacions conforma un nou tipus d’e-xpressionisme”,
sovint basats en els ideals del modernisme bohemi de veritat, bellesa, llibertat i amor.
En aquest sentit, tal i com va predir TOFFLER26, al segle XXI, a l’era d’Internet, hi
apareix un nou concepte, el de ciutadà–tipus o prosumidor (fusió entre productor i
consumidor). És a dir el consumidor (de mitjans de comunicació social) pot arribar a
ser (i en la majoria dels casos ho és) un eficaç productor de continguts alhora. La
dinàmica de comunicació de la tercera onada és la comunicació diversos amb
diversos. A l’igual que la producció, els mitjans es van desmassificant. Internet és
el centre de tot. Tot això fa que la comunicació sigui personalitzada i que el propi
consumidor de productes comunicatius ja no es limiti a prendre’ls «tal qual vé». Ara
l’espectador pot intervenir als diaris que llegeix i opinar als programes de televisió
que mira, moltes vegades esdevenint ja el centre del procés comunicatiu.
23 Segons la famosa cita de l’insigne escriptor català Josep PLA.
24 LE BON, Gustave (2000, pàgines 26 i ss.) Confrontar amb CANETTI, Elias (1981, pp. 3 i ss.)
26 TOFFLER, Alvin (1990, pàgines 18 i següents)
10

En aquest sentit, es pot considerar el món d’Internet i les xarxes socials com un
conjunt d’instruments que porten als ciutadans a constituir una veritable «global
village» com afirmaven MCLUHAN i POWERS27. És en aquesta pèrdua temporal
de l’esperit amb sentit crític del qual en parlàvem a l’inici on es radiquen la major
quantitat de campanyes de comunicació política, sobretot en època electoral.
Com afirmava Zbigniew BRZEZINSKI, la societat global de la informació és resultat
d’una construcció geopolítica, l’Era Tecnotrònica28, que ha provocat el canvi dels
valors socials, culturals i polítics de la societat planetària. Aquesta transformació
comporta el redimensionament d’Estats-Nació amb la confluència de simbologies i
identitats que estan temptats d’imposar una visió única del món i del pensament (el
neoliberalisme capitalista) i l’antítesi en forma d’una societat civil global organitzada
(antisistema) en el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre o Occupy Wall Street.
Es pot dir que Internet és, des d’un horitzó filosòfic-religiós i recordant TEILHARD
DE CHARDIN29, una esfera magnífica de l’intel·lecte que pot portar a l’evolució
d’una consciència universal de l’ésser humà (Noosfera). La Noosfera és una
espècie d’energia espiritual alliberada en el pensament de tots i cadascú dels
éssers humans que permet interconnectar el pensament de la humanitat.
Hom creu que Internet podria servir com a instrument vàlid per aconseguir-ho,
replantejant l’esperit capitalista. Podem concloure que connectar el pensament de
la humanitat (mitjançant la llibertat que ens regala Internet) és la millor esperança
per al progrés i per l’existència exitosa i pacífica en les generacions futures... o no!?
GLOCALITZACIÓ: LA HUMANITAT INTERCONNECTADA – FONT: www.google.cat © 2014
27 MCLUHAN, Marshall i POWERS, Bruce R. (1990, pàgines 18 i següents)
28 MATTELART, Armand (2002, pàgines 98 i següents)
29 TEILHARD de CHARDIN, Pierre (1967, pàgines 6 i següents)
11

4.3. LA XARXA I LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT
En l’actualitat, els «navegants» d’Internet (internautes) ja no són els joves rebels
del barri dels proppassat segle XX. L’aprenentatge educatiu generalitzat en noves
tecnologies i l’ús massiu d’Internet ha «democratitzat» la Xarxa. Queda encara una
«escletxa digital» (gap tecnològic). Països amb PIB menor a la mitjana de l’OCDE
tenen problemes per assumir l’espectacular repte de canvi provocat per les TIC.
Al territori OCDE en promig, els «digerati» han traspassat la «paret» multimèdia
cap a una forma de ser que es conforma més com un estil de vida que no pas una
mera postura intel·lectual. Celebren les seves noces amb el ciberespai. Són lliures i
ho volen continuar sent. S’autoanomenen «bitniks» i «cybraians» i la seva em-premta
individual i el seu dinamisme social s’expandeix com oli per tota la Terra.
Com assegurava el pensador NEGROPONTE30 “Ara són ells els creatius pintors
impressionistes que al segle XIX van haver d’exposar al Salón des Refusés, només
que aquest no és un cafè de París o un edifici de PEI, sinó que es troba en alguna
part de la Xarxa. Això és ser digital!”
Actualment, les taxes de penetració d’Internet a les societats desenvolupades occi-dentals
pertanyents a l’OCDE oscil·len entorn un 70% al 75%31, la qual cosa indica
el grau d’imbricació en tot tipus de contextos socials, culturals, econòmics, científic-acadèmics,
d’oci, religiosos, sexuals, polítics, sanitaris, esportius, etc32.
USUARIS D’INTERNET (PER CADA 100 PERSONES) – FONT: Banc Mundial © 2013
31 Segons dades del BANC MUNDIAL / UNIÓ INTERNACIONAL DE TELECOMUNICACIONS de
l’Informe sobre el Desenvolupament Mundial / TIC de les Telecomunicacions i estimacions del Banc
Mundial. (Banc Mundial, 2013) OCDE: Organització per Cooperació i Desenvolupament Econòmics.
32 Confrontar amb la Lliçó inaugural del programa de doctorat sobre la societat de la informació i el
coneixement del doctor Manuel CASTELLS. (UOC, 2000)
12

Els nuclis consolidats de direcció econòmica, política i cultural estan plenament
integrats a Internet. Això no implica que hi hagi desigualtats degudes al diferencial
del nivell cultural i educatiu poblacional, però la base d’aquesta xarxa TIC prové de
la investigació universitària, programes d’investigació militar d’Estats Units
d’Amèrica, la contracultura radical llibertària que cerca contínuament autonomia
ciutadana respecte als Estats-Nació i grans corporacions multinacionals i la cultura
empresarial que va acabar de donar l’empenta al vincle entre Internet i societat.
Cal saber que els productors de la tecnologia d’Internet són principalment els seus
usuaris finals gràcies a una arquitectura informàtica oberta i de lliure accés des del
seu inici. Les TIC han provocat el sorgiment de la Nova Economia, basada en les
empreses que funcionen amb i mitjançant Internet. Avui en dia, quasi tot el treball
de back office que relaciona l’empresa amb els proveïdors i entre aquesta i els seus
clients s’està produint mitjançant la xarxa d’Internet.
L’eina tecnològica que és Internet, construïda en paral·lel a la seva implementació
internacionalitzada globalitzada i multisectorial, no està regulada per cap institució
pública, sinó que la lidera un organisme de caràcter privat, l’Internet Corporation for
Assigned Names and Numbers (ICANN) o Corporació d’Internet per a l’Assignació
de Noms i Nombres al qual li dóna suport el govern dels Estats Units d’Amèrica.
Internet ha permès la implementació de la globalització de transaccions comercials,
econòmiques, financeres i empresarials. Avui en dia no es pot pensar en operar als
mercats borsaris si no és amb el suport de TIC. Les empreses d’arrel tecnològica
aporten valor afegit al teixit empresarial formant part d’un extens i ampli nucli de
corporacions líders sense les quals no s’entendria un sistema de negocis modern.
NEGROPONTE33 afirmà que: “Qualsevol tecnologia unida a la ciència produeix un
canvi en la forma de viure i d’entendre la realitat. En els darrers anys s’ha produït
un intens i accelerat coneixement de l’univers i, a més, la tecnologia ha permès la
transformació d’aquest món i dels propis éssers humans”. I aquest fet no té marxa
enrere. Si ens equivoquem amb Internet errem com a societat.
Com molt bé expressa n’Armand MATTELART34 “Amb cada generació tècnica es
revifarà el discurs salvador sobre promesa de concòrdia universal, de democràcia
centralitzada, de justícia social i prosperitat general. I cada vegada es comprovarà
l’amnèsia general respecte de la tecnologia anterior”. En aquest sentit, cal remarcar
que la forma d’organització multilateral i difosa en què es basa Internet, d’origen
plenament llibertari i contracultural com a instrument de comunicació lliure, es troba
amenaçada per diverses iniciatives legislatives governamentals a instàncies de les
principals associacions empresarials i patronals que gestionen els drets d’autor i de
defensa de la propietat intel·lectual35.
34 MATTELART, Armand (2002, pàgines 49 i següents)
35 Real Decreto 624/2014, de 18 de julio, por el que se desarrolla el derecho de remuneración a los
autores por los préstamos de sus obras realizados en determinados establecimientos accesibles al
público. Estableix la regulació del pagament de diaris, revistes, manuals i llibres.
Ley 2/2011, de 4 de marzo de Economía Sostenible. «Ley Sinde» Disposición Final Segunda.
Estableix una sèrie de canvis impulsats a instàncies dels lobbies de la indústria audiovisual
proveïdora de continguts nord-americana per aturar la pirateria dels seus productes de consum
(sèries de TV, pel·lícules, cançons, jocs d’ordinador i per a consoles, etc.) que afecten la Llei de
Serveis de la Societat de la Informació, Llei de la Propietat Intel·lectual i la Llei Reguladora de la
Jurisdicció del Contenciós-Administratiu.
13

ELS INTERNAUTES #ONFIRE CONTRA LA LLEI SINDE – FONT: www.google.cat © 2014
Un perill recurrent que cal tenir en compte a l’usar les tecnologies informacionals
professionalment és l’efecte Barbra STREISAND, com es descriu el fenomen pel
qual l’intent d'amagar o censurar una informació produeix l’efecte oposat, fent que
el que s’intentava ocultar obtingui una major difusió. Generalment els intents de
censura van dirigits amb cartes que també amenacen d’emprendre accions legals
si el contingut no és retirat. La mateixa censura fa que el contingut esdevingui més
popular i acabi escampant-se com un bumerang, ja sigui per xarxes socials o P2P.
Per SARTORI36 l’individu i tota realitat digital estan destinats a dissoldre’s i fondre’s
en una espècie de nova realitat «líquida» com deia BAUMAN37. L’ésser humà s’ha
reduït a ser una pura relació, homocommunicans, essent immers en l’incessant
flux mediàtic. Des d’aquest punt de vista, es poden relacionar els plantejaments fets
per aquests dos pensadors amb un dels principals problemes que pot arribar a patir
l’internauta: la infoxicació38, que és l’excés d’informació que provoca en el receptor
una incapacitat per comprendre-la i assimilar-la, per prendre una certa decisió o per
romandre ben informat sobre un tema concret. Aquest fet aboca cap a un estat de
desconcert i inoperància personal en l’àmbit laboral, cultural, educatiu o polític. El
cúmul d’informació en períodes electorals és negatiu. Cal redactar missatges curts i
entenedors. Els spin doctors coneixen molt bé aquest problema i apliquen sovint
mesures correctores a l’estratègia 2.0 per a què no afecti la imatge del candidat
polític. Un terme equivalent és sobrecàrrega informativa (de l’anglès information
overload) que fou encunyat el 1970 per Alvin TOFFLER al llibre Future Shock.
14
36 SARTORI, Giovanni (1998, 3)
37 BAUMAN, Zygmunt (2007, 18)
38 CORNELLA, Alfons (2000, 29)

Com a curiosa reflexió final sobre el mal ús que els individus poden fer de les TIC,
tenim la Llei de GODWIN, anomenada Regla de GODWIN de l'analogia amb els
nazis. Aquesta norma de comportament a Internet és un popular adagi formulat per
Mike GODWIN el 1990 que valora actituds a la xarxa i proposa el fet següent: “A
mesura que creix una discussió a la xarxa, la probabilitat que es produeixi una
comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u”. La llei és citada habitualment a les
discussions en línia com avís contra l’ús de la retòrica incendiària, especialment
contra els arguments fal·laços del tipus reductio ad Hitlerum. La regla no diu si
l’utilització de la comparació amb nazis o Hitler en cada cas concret és adequada,
només afirma que és probable que s’esdevingui. En l’àmbit cibercultural català
aquesta regla també és vàlida, afegint una alta probabilitat de comparació amb
feixistes, franquistes o amb Franco, a falta d’estudis científics que ho corroborin.
LLEI DE GODWIN APLICADA ALS XATS D’INTERNET – FONT: www.google.cat © 2014
15

Aquesta «ciberguerra» digital a xats esmentada per GODWIN succeeix, en especial,
quan discuteixen dos o més internautes de diferents tribus urbanes com: OKUPES,
HEAVIES, SKAS, GÒTICS, FRIKIS (Geeks, Otakus, Nerds), GRUNGERS, PUNKS,
INDIES, HIPPIES, HIPSTERS, MODS, PIJOS, RASTAFARIS, RAPERS, EMOS,
TECHNOS, FASHIONERS, ROCKERS, RUMBEROS–LOLAILOS i SKIN–HEADS.
LES TRIBUS URBANES ES TROBEN ALS XATS D’INTERNET – FONT: www.google.cat © 2014
16

4.4. LA WEB INTEGRADA: AVANTATGES I INCONVENIENTS
Per web integrada entenem l’evolució de l’embrionària web–taulell d’anuncis o
purament informativa cap a una fusió amb altres tecnologies de la informació i de la
comunicació. Està concebuda perquè les màquines «entenguin» totes les persones
i processin d’una manera eficient l’allau d’informació publicada a Internet. La web
integrada o web 2.0 ha originat, doncs, la democratització dels mitjans facilitant que
qualsevol internauta tingui les mateixes possibilitats de publicar notícies que un
diari tradicional. Grups de persones creen blogs que actualment reben més visites
que moltes versions online de les capçaleres més importants al món de la premsa,
reduint considerablement els costos de difusió de la informació. Avui en dia, gràcies
a l’avanç de la tecnologia pel què fa al software, però sobretot al hardware gaudim
d’ordinadors de sobretaula potentíssims equipats amb una munió de gadgets i molt
més econòmics any rera any39. És per això que podem tenir quasi gratuïtament la
nostra pròpia emissora de ràdio online, el nostre diari online (blog) o el nostre canal
de vídeos. Incrementant la producció d’informació augmenta la seva segmentació,
el que equival a que els usuaris puguin accedir a continguts que tradicionalment no
es publiquen a mitjans convencionals. Cadascun dels internautes del web integrat o
2.0 són «ciberautors» dels continguts que bolquen a la xarxa, sempre que es tracti
de creacions originals. No obstant, res no prohibeix que una obra de nova creació
pugui incloure, totalment o parcial, una obra prèvia d’altre autor. A aquesta pràctica
se la denomina obra composta. Per això cal citar sempre la font i mencionar d’on
s’ha obtingut la peça. Per evitar problemes legals cal comptar amb l’autorització de
l’autor de l’obra prèvia o bé utilitzar-la dins d’una de les excepcions reconegudes a
la Llei (veure Llei de Propietat Intel·lectual). Ser autor d’un website 2.0 suposa, ni
més ni menys, tenir la plena disposició i el dret exclusiu a l’explotació de l’obra,
sense més limitacions que les establertes a la Llei40. Continuant amb en Derrick DE
KERCKHOVE, afirmava que “El coneixement cal pagar-lo en la mesura en què es
retransmet. La cibercultura no és gratis”. Per tant, la primera conseqüència jurídica
del web 2.0 és que tothom n’és «propietari» d’Internet i, en tot cas, dels continguts
concrets que cadascú crea diàriament per serveis com Youtube, Blogger, Facebook
o Twitter. És a dir, la Llei de Propietat Intel·lectual no només se’ns aplica per limitar-ne
l’accés i per garantir un ús correcte dels continguts aliens sinó per protegir i
defensar les nostres creacions bolcades a la xarxa. Per això falta implementar
estratègies en TIC globals de seguretat informàtica. Degut al constant intercanvi
d’informació i a la manca de sistema adequat de seguretat s’ha provocat el robatori
constant de dades i d’identitat generant pèrdues econòmiques i la propagació de
virus. La seguretat és fonamental en la tecnologia, les empreses inverteixen en la
seguretat de les seves dades i potser el fet que la web encara no sigui tan segura,
crea un lleu rebuig a la transició d’algunes persones pel que fa a l’automatització
dels sistemes. Continuant amb paraules de DE KERCKHOVE41: “Internet i les TIC
regeneraran l’economia global amb la transmissió d’informació i amplificant serveis.
Coneixements i sabers es traslladen del llibre a la circulació permanent a Internet”.
39 Gordon MOORE anticipava el 1965 que la complexitat dels circuits integrats es duplicaria cada
any amb una reducció de cost equiparable. Coneguda com la Llei de Moore, la predicció ha fet
possible la proliferació de les TIC. Moore va actualitzar la seva predicció al 1975 per assenyalar que
el número de transistors en un xip es duplica cada dos anys amb un cost exponencialment inferior.
40 DE KERCKHOVE, Derrick (2005) Confr. Oscar H. GANDY Jr. i Kenneth Neil FARRALL (2009)
41 DE KERCKHOVE, Derrick (2005, pàgines 1 a 8)
17

Per escatir aquest darrer punt, tenim l’anomenada Internet profunda (deepweb),
invisible, fosca (darknet). També ens hi referim a partir d’un dels seus components,
la xarxa TOR. Són sistemes de comunicacions pensats per protegir la identitat dels
seus usuaris i funcionen com una capa superposada sobre l’Internet que coneixem.
Usada fins ara per ciberactivistes i bloguers de països amb censura, militants de la
privacitat, paranoïcs de la seguretat i persones amb assumptes per amagar-se de
la Justícia, les revelacions de l’ex-analista en seguretat dels Estats Units d’Amèrica,
Edward SNOWDEN, sobre l’existència d’una xarxa global de ciberespionatge42 i el
bloqueig a The Pirate Bay, principal magatzem de films, programes i jocs amb drets
d’autor copyleft, han disparat la quantitat d’usuaris de la xarxa Tor. Websites com
4chan.org (fòrums culturals per publicar imatges i discutir que donà lloc al fenomen
hacktivista Anonymous) i reddit.com (el marcador social i agregador de notícies)
també formen part d’aquest «darkcloud» (i els seus continguts viralitzats a Internet).
EL PROJECTE TOR – FONT: www.elperiodico.cat © 2013
42 ECHELON és la major xarxa d’espionatge i anàlisi de comunicacions electròniques mundials de la
història, està controlada per la NSA (Agència de Seguretat Nacional-USA) i té capacitat per capturar
comunicacions per ràdio, satèl·lit, telèfon, internet, fax i correu electrònic. Inclou l’anàlisi automàtica i
la classificació de les intercepcions. El software CARNIVORE (usat per l’FBI) analitza paraules–clau
de les dades interceptades a Internet, sota ordre judicial i està relacionat o forma part d’ECHELON.
18

4.5. ENTORN 2.0
Per entorn 2.0 o web 2.0 entenem tots aquells llocs web que faciliten compartir
informació, la interoperatibilitat, el disseny centrat en l’usuari i la col·laboració a
la World Wide Web. Un lloc 2.0 permet als usuaris interactuar i cooperar entre si
com a creadors de contingut generat per usuaris en una comunitat virtual, a
diferència de llocs web estàtics on els usuaris es limiten a l’observació passiva dels
continguts que s’han creat per a ells. Exemples d’això són comunitats web, serveis
web, aplicacions web, serveis de xarxa social, wikis, blogs, serveis per allotjar els
vídeos, mashups i folcsonomies. És en aquesta evolució d’aplicacions estàtiques a
dinàmiques on és imprescindible la col·laboració de l’usuari final. El terme web 2.0
està associat molt estretament amb Tim O’REILLY, motivat per la conferència
sobre web 2.0 d’O’Reilly Media el 2004. Encara que el terme suggereix una nova
versió de la World Wide Web, no es refereix a una actualització de les seves
especificacions tècniques, sinó més aviat als canvis acumulatius en la forma en què
desenvolupadors de programari i usuaris finals usen Internet. L’«evolució» del web
inicial diferenciada de les tecnologies web anteriors ha estat qüestionada pel
creador de World Wide Web, BERNERS-LEE, que va qualificar al terme com «tan
sols un argot», precisament perquè tenia la intenció que el seu web incorporés
aquests valors des de l’estadi inicial. En conclusió, l’entorn 2.0 ens permet realitzar
treball col·laboratiu entre diversos usuaris. La major part de moviments socials del
món i partits polítics de totes les tendències usen l’entorn 2.0 que ofereix Internet
com a una nova forma privilegiada d’acció i d’organització. Per això, per tal de
construir comunitats virtuals en base a xarxes de comunicació social a Internet,
trobem tres punts essencials a tenir en compte:
A) Moviments socials en xarxa en base a coalicions que es constitueixen entorn a
valors, principis i projectes. Internet és l’estructura organitzativa i l’instrument de co-municació
que permet immediatesa, flexibilitat, temporalitat, universalitat i transver-salitat
de la mobilització, però mantenint un caràcter de coordinació i de cooperació
grupal i una capacitat d’enfocament d’aquesta mobilització. Na Pippa NORRIS43 en
destaca el potencial de les TIC per a generar electorat més informat i participatiu,
facilitant la implicació política de nous moviments socials dins la societat civil i
obrint el procés de govern als ciutadans. Aquest procés es pot sustentar en pàgines
electròniques interactives per a partits i candidats, xarxes de connexió d’activistes
ben mobilitzats pels drets humans, lluitant pel medi–ambient o contra la tirania dels
mercats del capital en la globalització i també els serveis públics connectats en línia
a disposició dels ciutadans, amb innovadors mecanismes de feedback.
B) Transmissió instantània de certs valors, ideologies, creences, principis i idees
que pot induir a que els moviments socials en xarxa siguin enquadrats en un marc
molt ampli que permeti la coalició i l’agregació al seu entorn.
C) Articulació de projectes alternatius globals i de vivències locals al món glocalitzat
permetent posar en marxa iniciatives comunals i establint vincles de confiança i de
respecte mutus, guanyant credibilitat a l’endegar temes de positiu interès.
43 Pippa NORRIS (2003) alerta contra els perills de la «fractura educativa digital» i la contraproduent
infoxicació política a la xarxa descrita per Alfons CORNELLA (2000). Un dels perills assenyalats
pels autors a l’Era Internet és l’obsolescència programada, pel qual les companyies planifiquen els
seus productes TIC durant la fase de disseny per a què aquests siguin inservibles en un període de
temps calculat amb antel·lació pel fabricant o per l’empresa de serveis i s’obliga a la seva renovació.
19

En aquests moments i pel que fa referència a l’anterior punt, l’evolució d’entorn 2.0
tendeix cap a la gestió de dues fites cabdals, segons BERNERS-LEE44:
A) Esdevenir el principal mitjà de comunicació entre els homes. Aquest postulat no
té marxa enrere i anirà a més. Quan desaparegui la generació dels nostres pares,
no hi haura «gap» digital gairebé arreu del món. Gairebé tothom estarà connectat a
Internet i, el més important, tindrà els coneixements i l’educació adient per a poder
usar-la de forma raonablement profitosa.
B) La plena cooperació entre ordinadors o gestió computer to computer (C2C)45.
Aquesta singularitat és l’evolució natural de l’entorn 2.0 i constitueix un estadi on la
intel·ligència artificial es fusiona amb Internet. Les màquines ara passen a poder
analitzar totes les dades que circulen a la xarxa: continguts, enllaços i transaccions
entre persones i ordinadors. La xarxa semàntica o web 3.0, busca la informació a
diverses bases de dades, tant en catàlegs en línia com en els llocs meteorològics o
borsaris i permetrà que tota aquesta informació sigui tractada per computadores. La
xarxa semàntica respòn també a les aspiracions dels que volen comptar amb un
programa de recerca que doni sòlids resultats. Els actuals lliuren milers de pàgines
en resposta a una sola pregunta. Ara bé, és possible estudiar el contingut de totes
aquestes pàgines. Amb la xarxa semàntica, el robot cercador et dirà: “Vet aquí un
objecte que respon al criteri desitjat, cosa que puc garantir matemàticament”. En
resum, els algoritmes i robots d’investigació es tornaran cada vegada més fiables i
més eficaços. La xarxa serà un univers en el qual la fantasia de l’ésser humà i la
lògica de la màquina podran coexistir per formar una combinació ideal i poderosa46.
LA BASE DE L’ENTORN 2.0 O WEB 2.0 – FONT: www.google.cat © 2014
44 BERNERS-LEE, Tim i FISCHETTI, Mark (2000, pàgines 69 i següents)
45 Recordem premonicions sobre Xarxa SKYNET que controlava el planeta a The Terminator (2004).
46 Confrontar amb els postulats de TEILHARD de CHARDIN, Pierre (1967, pàgines 12 i següents)
en els quals formula la teoria d’una Noosfera integrada en un món glocalitzat. Aparentment, seguint
la seva filosofia, tindrem una humanitat total en un univers múltiple local.
20

4.6. LES XARXES SOCIALS
Hom considera que una xarxa social és una estructura social complexa composta
per individus (o organitzacions) anomenats «nodes» que estan «lligats» (connectats)
per un o més tipus d’interdependència com els coneixements, intercanvis financers,
parentesc, amistat, aficions, ideologies, creences, prestigi, interessos comuns o bé
relacions sexuals. L’anàlisi de xarxes socials entén les relacions socials en termes
de teoria de xarxes, amb els seus propis nodes i lligams (que també es denominen
enllaços o bé connexions). Els nodes són els actors–individus dintre les xarxes i els
lligams són les relacions entre actors. Les estructures resultants, basades en grafs,
són sovint molt complexes ja que poden existir molts tipus de lligams entre nodes.
La recerca en diversos camps acadèmics demostra que les xarxes socials operen
en molts nivells, des de les famílies fins a l’esfera de les nacions i juguen un paper
crític en la manera com es resolen els problemes, com es porten les organitzacions
i el grau d’èxit que aconsegueixen els seus individus per assolir els seus objectius.
Des del camp de l’antropologia social, es considera que les converses nocturnes al
voltant de les fogueres van ajudar les societats humanes primitives a formar xarxes
socials complexes. De dia se centraven en qüestions productives (com a qualsevol
oficina) i de nit feien anar la imaginació predominant diàlegs plens de simbolisme,
tot i que eren societats que el 99% del seu temps el dedicaven a caçar (homes) i a
recol·lectar (dones). Hi ha alguna cosa màgica en una foguera en la foscor de la nit
que uneix les persones, aconseguint grans moments íntims i plens de pensaments
espirituals, que les ajuda a distreure’s i a compartir les emocions i informació social.
Aquest fet ens va ajudar a desenvolupar capacitats cognitives i a formar comunitats
d’individus que no estan en un mateix lloc físic, però si al nostre pensament. Les
TIC ens poden treure temps per mantenir relacions socials «analògiques» i explicar
històries, fent que el dia mori sense aturar-nos a reflexionar i a socialitzar-nos bé.
El sociòleg David Émile DURKHEIM47 enuncià l’embrionària idea de xarxes socials
en les seves investigacions sobre grups socials. En la seva forma més simple, una
xarxa social és un mapa de lligams especificats, com ara l’amistat, entre els nodes
que s’estudien. Els nodes als quals un individu hi està connectat són els contactes
socials d’aquest individu. Els moviments socials, com embrions de xarxes socials,
es troben en un punt intermig entre l’orientació cap al poder i el fet cultural.
L’augment imparable del procés de captació de noves generacions de cibernautes
a l’ús de les TIC fa que s’acabi per sempre amb el perill inherent de desinformació
consensuada pels mitjans de comunicació de masses com ja apuntava en Noam
CHOMSKY48, que donaria pas a una major transparència democràtica, sense tenir
possibilitat d’enganys o manipulacions interessades, ja que les xarxes socials tenen
el privilegi de contrastar lliurement qualsevol informació. Internet també pot ser usat
per a mesurar el capital social, que és el valor que un individu rep de la xarxa
social. Aquests conceptes estan sovint explicats en un diagrama de xarxa social, on
els nodes són punts i els lligams són línies. Internet és, doncs, un camp del tot ideal
per a explotar aquesta idea.
47 DURKHEIM, David Émile (1974, pàgines 22 i següents)
48 CHOMSKY, Noam i HERMAN, Edward S. (2000). Confrontar amb Elías CANETTI (1981)
21

Des del punt de vista digital, podem establir-hi dos subgrups de xarxes socials:
HORITZONTALS: Dirigides a tot tipus d’usuaris i sense una temàtica definida ni un
objectiu concret. Les més conegudes són: Twitter, Facebook, Orkut i Identi.ca.
VERTICALS: Es basen en un tema i aspiren a reunir gran nombre d’usuaris entorn
un tema o objectiu concret. Dins d’aquest subgrup, poden ser de tipus professional
(LinkedIn, Viadeo), d’oci (Pinterest, Last.fm i Moterus) o mixtes (Instagram, Flickr).
Per analitzar les xarxes socials a Internet tenim en compte els següents elements:
A. INTERCONNECTIVITAT: La quantitat de nodes connectats a cadascun d’ells.
B. CENTRALITAT: Mesura si la xarxa s’estructura al voltant d’un o més centres.
C. OBERTURA: La possibilitat d’incorporar elements externs.
D. EXPANSIBILITAT: La distància on s’arriba en les connexions.
Els darrers estudis empírics, com els de RAINIE i WELLMAN49, demostren que el
fet d’utilitzar Internet no canvia la forma de ser de les persones, sinó que solament
modifica la forma d’interactuar entre elles. Qui té amics a la vida real, en té a la vida
virtual. A qui li va bé professionalment a la vida real li va millor a la vida virtual. A
qui li va malament a la vida real li continua anant malament a la vida virtual. Això
vol dir que Internet és una eina que desenvolupa però no canvia comportaments,
sinó que són comportaments humans els que s’apropien d’Internet, s’amplifiquen i
es potencien a partir d’allò que són realment. Internet no canvia el comportament
humà, és el comportament humà el que pot modificar Internet.
L’estudi de comunitats virtuals com les xarxes socials demostren que no es limiten
a la zona dels individus. Aquests sociòlegs van analitzar les formes en què la gent
utilitza aquests vincles per obtenir-ne recursos, associant-se50 i les implicacions de
les xarxes d’organització social a gran escala. La seva investigació en aquest camp
se centra en l’anàlisi multinivell de suport i reciprocitat en xarxes comunitàries de
tipus personal a l’era d’un «individualisme en xarxa». El fenomen, denominat ara
revolució social en xarxa, s’estructura en tres impactes:
1) Ha donat oportunitats i empès als individus a construir llaços grupals més enllà
del seu petit món quotidià familiar, de veïnatge o amical.
2) Ha donat poder als individus per a crear i manipular informació i com a gestors
de la comunicació. Les persones s’han convertit en editores, creadores i difusores,
generant continguts originals personalitzats.
3) La revolució dels smartphones ha permès als subjectes estar accessibles al seu
entorn sòcio-laboral en qualsevol lloc i hora, possibilitant la interacció contínua de
tots plegats a través d’una presència virtual total. Això fa que la separació física de
la gent pel temps i l’espai ja no sigui considerada tant important. Els nous «veïns
digitals» són aquells amb els quals hi estem connectats socialment en xarxa.
49 RAINIE Lee & WELLMAN, Barry (2012, pàgines 11 i següents)
50 Internet i les xarxes socials estan íntimament lligats, com deia Manuel CASTELLS, a tot tipus de
moviments contraculturals i alternatius. Clar exemple d’això és l’èxit del moviment dels indignats,
convocat per diversos col·lectius, el 15 de maig del 2011 o #15M, ja que gràcies a l’ús massiu de
les TIC van poder coordinar-se i cooperar uns amb altres, amb protestes pacífiques basades en la
insubmissió i la desobediència civil i promovent la democràcia participativa, d’arrel assembleària.
22

TEORIA DE L’INDIVIDUALISME EN XARXA – FONT: www.google.cat © 2014
L’individualisme en xarxa aporta, com a corol·lari, que Internet és molt eficaç per a
establir llaços dèbils, no és apta per a crear llaços forts i que és excel·lent per a
mantenir i reforçar els llaços afectius preexistents a partir de la relació física. Tot i
això, els estudis empírics mostren que la sociabilitat de barri en base comunitària
física tradicional està en declivi. Hi ha una privatització de la sociabilitat, que és la
de les persones que construeixen llaços electius, que no treballen o viuen al mateix
lloc, sinó persones que es busquen a partir de gustos, idees, valors, aficions, hob-bies
i d’interessos socioculturals particulars en comú. Els individus tenen un cercle
reduït de persones amb les quals s’hi relacionen de forma regular establint llaços
forts (família, amics íntims) i un grup molt més gran de coneguts amb els quals s’hi
estableixen llaços dèbils (persones amb les quals no tenen molta relació o només
virtual). Les xarxes socials virtuals difereixen de les presencials en la quantitat de
llaços dèbils. Segons diu RHEINGOLD51: “Les xarxes socials virtuals responen a un
procés de socialització basat en una multiplicitat de llaços dèbils que es formen des
de la lliure associació entorn a interessos i/o afinitats específiques”. Ara els grups
s’han transformat en individus «enxarxats» dins i fora Internet. Com diu l’axioma de
Barry WELLMAN: “Quan més, més!” És a dir, quan més relació interpersonal física
té una persona, més usa Internet i això provoca el reforç de la xarxa física que hom
té. Una virtud que té Internet és que pot ajudar a compensar els casos en els quals
els individus no tenen una vida social completa.
51 Segons Howard RHEINGOLD (1999 i 2004) un fenomen a tenir en compte pels professionals de
l’e-comunicació política és la mobilització espontània (flashmob), que és una acció espontània
organitzada en la qual un gran grup de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza
quelcom una mica inusual i es dispersa ràpidament. Es convoca a través de mitjans telemàtics
(smartphones i Internet) i en la majoria de casos no té més objectiu que l’entreneniment, encara que
també n’hi ha amb objectius polítics, reivindicatius, solidaris o publicitaris. Una de les pecualiaritats
d’aquestes «tribus temporals» és que no necessiten comptar amb els mass media per comunicar-se,
coordinar-se i actuar de manera conjunta, ja que la seva relació funciona a través de les xarxes
socials. Els individus utilitzen les TIC per difondre missatges a les xarxes socials d'amics i coneguts,
els quals fan el mateix fins a construir una gran cadena de comunicació, que és capaç de mobilitzar
milers de persones. N’hi ha prou que algú convoqui a una manifestació o concentració a través d'un
missatge, canalitzat per algun suport digital, perquè comenci l’efecte «bola de neu».
Snowball effect (efecte bola de neu) és un terme figuratiu per a un procés 2.0 que s’inicia des d'un
estat inicial de poca importància i es retroalimenta a si mateix, mostrant efectes cada vegada més
grans, potencialment perillosos (cercle viciós o «espiral de declivi», per exemple, els falsos rumors
escampats en xarxes socials i a Internet) o beneficiosos (cercle virtuós, com el suport virtual, induït
o no, a alguna persona, organització o institució que està essent vexada, censurada o sota escarni).
23

Internet és la pròpia societat, expressa processos socials, interessos socials, valors
socials i institucions socials. La seva especificitat radica en que constitueix la base
material i tecnològica de la societat xarxa, és la infraestructura tecnològica i el medi
organitzatiu que permet el desenvolupament d’una sèrie de noves formes de relació
social mitjançant xarxes d’informació que no tenen el seu origen a Internet, que són
producte d’una sèrie de canvis atàvics però que no podrien desenvolupar-se’n bé
sense aquest. Internet processa la virtualitat i la transforma en la nostra realitat. En
una societat postmoderna tant «líquida» com l’occidental, segons cèlebre expressió
de BAUMAN52, els vells referents socials i comunicatius, com la utopia, han passat
per l’implacable sedàs del judici històric. L’autor pensa que el moviment de progrés
(sense incloure el «tòtem» TIC) “... fou molt més un esforç per escapar-se d’utopies
fracassades que no pas un esforç per encalçar utopies encara no experimentades”.
Cal saber que el caràcter fragmentari, transversal i fluctuant del nostre món també
afecta a Internet, a la cultura i les TIC. Durant l’època analògica, tot estava pautat i
sabíem a què atenir-nos. Ara el món es troba en una paradoxa degut al canvi 2.0 i
a l’evolució permanent de l’aprenentatge de coneixements amb esquemes mentals
del segle XX. Aquest fet resulta molt engrescador i estimulant per alguns però és
força angoixant per a d’altres. Si apliquem les TIC seguint ECO53, el que per alguns
resulta «apocalíptic» (pessimista), per a d’altres és «integrat» (propositiu i adient).
És remarcable l’«Experiment del món petit»54 que va fer el 1967 el psicòleg nord-americà
MILGRAM demostrant empíricament l’ancestral «Teoria dels 6 Graus de
Separació». Aquesta tesi es basa en què un individu està connectat amb qualsevol
altra persona del planeta a través d’una cadena de coneguts que no té més de cinc
intermediaris (connectant dues persones amb només sis enllaços). El concepte diu
que el nombre de coneguts creix exponencialment amb cada enllaç de la cadena.
Moltes comunitats virtuals en xarxes complexes com Facebook o MySpace usen la
teoria del món petit d’igual manera, tot i que no l’anomenin així específicament.
TEORIA DELS 6 GRAUS DE SEPARACIÓ – FONT: www.google.cat © 2014
52 BAUMAN, Zygmunt (2007, 22 i ss.). Confr. l’smart mob de Howard RHEINGOLD (1999 i 2004)
53 Segons Umberto ECO (1965 i 1988) la cultura popular de masses s’ha anat multiplicant a través
d’una iconologia totalment homogeneïtzadora, com la figura de Superman. Davant d’aquest fet, els
intel·lectuals es divideixen i responen des de dues postures dicotòmiques. D’una banda, es consolida
un corrent pessimista i reaccionari (els apocalíptics), que s’oposa al procés anteriorment comentat i
el considera com una dissolució, una disgregació de la cultura. D’altra banda, existeix un pensament
que prefereix optar per una via de conciliació (els integrats), que defensen que la cultura s’ha de
flexibilitzar, s’ha d’obrir, si es vol adaptar als paradigmes de modernitat, assimilant Internet i cultura.
54 MILGRAM, Stanley (1992). Confrontar amb la teoria original proposada el 1929 per l’escriptor
hongarès Frigyes KARINTHY en una història curta denominada Chains.
24

5. INTERNET I POLÍTICA
5.1. RESUM HISTÒRIC
Amb la invenció dels ordinadors i les TIC, la Humanitat per primera vegada va estar
en condicions de fabricar un portador d’informació interactiu. Fins aleshores, l’ésser
humà era l’únic portador d’informació interactiu, perquè aquest era capaç d’aplicar
la informació emmagatzemada per contestar preguntes i resoldre problemes. Amb
el suport de la més moderna tecnologia, avui en dia es poden produir industrialment
màquines que també disposaran de semblant capacitat interactiva. Justament per
això, la informàtica i la tecnologia de les comunicacions constitueixen pilars bàsics
de la societat de la informació i del coneixement.
Històricament, des d’un bon plantejament teo-filosòfic, el lògic i matemàtic alemany
Gottfried Whilhelm LEIBNIZ55, patró de la cibernètica, exposà (1703) l’existència de
dos grans absoluts: Déu (que ho conté tot = 1) i el res = 0. Sobre aquest fonament
va treballar en la construcció d’un llenguatge binari, que avui ha arribat a la seva
màxima expressió en l’àmbit del llenguatge computacional, originant el concepte de
bit (contracció de binary digit) o unitat mínima d’informació que només pot contenir
dos valors (0/1) i desenvolupat, anys més tard, per George BOOLE (1847), Alan
TURING (1936) i Norbert WIENER (1948). La idea de convertir el càlcul en ciència
útil per al poder la trobem al segle XVI amb l’obra The New Atlantis de Sir Francis
BACON on proposa un llenguatge binari per a ser usat en missatges diplomàtics
xifrats (criptografia) desenvolupant l’imperatiu de la seguretat nacional (securitas
publica) tan extès avui en dia (CIA, NSA, Mossad, FSB [ex–KGB], CNI, MI6). René
DESCARTES al segle XVII també esmenta la idea de nova llengua concebuda per
mitjà d’un sistema decimal. Això ho planteja quan el llatí cau en decadència el 1648
amb els tractats de Westfàlia. Un altre personatge coetani d’aquest filòsof, en John
WILKINS, va construir una llengua analítica que adaptà d’un enciclopedista xinès
desconegut. Cal que observem que per cada avanç del coneixement, ve l’afany de
l’anomenada ciència útil. És així que el càlcul de probabilitats del filòsof-matemàtic
Blaise PASCAL es transforma en nova forma d’objectivació de la societat humana,
orientada sobretot per controlar la incertesa inherent i aconseguint que estadística,
aritmètica i anatomia política viatgessin en el mateix tren del poder.
També tenim en aquest segle XVII, en Sébastien Le Prestre De VAUBAN, enginyer
de fortificacions durant el regnat de LLUÍS XIV, que efectua l’aplicació sistemàtica
de la ciència a la guerra i emprèn la revisió dels estudis del territori i de la seva
organització. Els seus projectes de fortificacions van acompanyats sempre d’una
monografia estadística que descriu amb profusió la població i les seves condicions
de vida, les activitats i els recursos de la ciutat fortificada i el país circumdant. Un
altre dels elements interessants en els instruments de la informació que li donaven
la sistematització dels fets en el terreny de la guerra, és el plànol-relleu que dibuixa
per a cada plaça fortificada, un embrionari esbós de la guerra simulada que avui en
dia s’implementa mitjançant sofisticats jocs militars computeritzats. En la seva obra
mestra sobre «Conquesta i Defensa de les Places Fortes» ja fa referència al seu
sistema de ramals i, tot i que encara no empra la paraula «xarxa», hi introdueix una
molt interessant perspectiva reticular dins la visió estratègica del territori.
55 MATTELART, Armand. (2002, pàgines 16 i següents)
25

Aquest afany per la identificació de dades i la seva sistematització és una constant
dels sistemes intel·ligents. Així arribem a finals segle XVII, on la norma és el gran
interès. La normalització del sistema mètric, la instauració del sistema estadístic,
les normes gramaticals, les normes industrials i higièniques que suposen una nova
organització del treball. A inicis del segle XVIII hi van dedicar especial atenció els
enciclopedistes il·lustrats com Denis DIDEROT, que s’apodera de la metàfora per
idear la màquina autònoma de mesurar el temps (Machina machinarum) i definir els
conceptes d’organització, de funció i de complicació–complexitat. A finals del segle
XIX, Friedrich RATZEL va escriure a la seva obra magna «Politische Geographie»
el que podríem anomenar geopolítica de la informació i plantejava la comunicació a
escala mundial a través dels cables submarins, per conquerir o defensar territoris i
per a la ulterior fase administrativa en temps de pau.
Els discursos del poder sempre han tingut en totes les èpoques als apologètics de
les tecnologies, en aquest cas de la informació i de la comunicació, que assenyalen
les virtuts democràtiques de les TIC en una mena de nova era de la Humanitat que
conduirà a que els sabers siguin compartits per tothom. Però l’Estat-Nació sempre
limita l’ús de les TIC per motius de seguretat interior i defensa del territori nacional,
com quan es va inventar el telègraf o el cable transoceànic. Actualment, després
dels cables submarins i gràcies a la innovació tecnològica de les TIC, hem passat a
una comunicació planetària, a satèl·lits, vols tripulats, a una carrera geoestratègica,
on es desenvolupen tres dominis sensibles: la funció militar, la funció de telecomu-nicacions
i la funció d’observació del planeta Terra. Tots tres amb uns objectius de
control tant polítics com econòmics. Hom considera que el món s’està encongint, ja
que Internet, obrant com un sistema nerviós central, ens proporciona nous «ulls» i
noves «oïdes» per arribar fàcilment a llocs molt distants fent ús de la mera
«virtualitat», terme emprat per connotar la simulació i visualització de tot tipus de
processos, en els quals l’usuari pot participar i percebre sensorialment els resultats.
Pels qui creuen que els antics conceptes polítics d’«Estat nacional» i de «cultura
nacional» desapareixeran per l’efecte que els llaços virtuals induïts per la societat
de la informació i el coneixement està estenent arreu del planeta, en especial per la
mundialització que suposadament imposa l’anglès com a idioma del nou món 2.0,
Umberto ECO ha dit que probablement el model que s’imposarà en la nova societat
serà el de l’apòstol Sant PAU, que va néixer a Tars (ciutat de l’antiga Cilícia, avui
Turquia), dins una família de religió jueva que usava el grec i que llegia la Torà en
Hebreu i va predicar a Jerusalem en arameu, tenia ciutadania romana i parlava llatí.
En aquest context, per parlar bé de política cal analitzar la concepció ortodoxa de
l’Estat-Nació, originari de l’Imperi Romà, que és el tipus d’organització social que va
produir la creació, al llarg de segles, de la societat industrial, en la qual la dimensió
política, econòmica i cultural s’articulen per donar lloc a unes noves categories ben
conceptuals com: «sobirania», «memòria nacional», «identitat nacional», «memòria
històrica» o «mercat nacional». Més enllà d’anquilosats aspectes polítics, territorials
o d’organització administrativa, el concepte modern d’Estat-Nació56 involucra dues
dimensions remarcables: l’econòmica (el mercat) i la cultural. La seva importància
radica, com ja s’havia esbossat, en la funció cohesiva i articuladora que exerceixen
sobre el «tot» que conforma aquest concepte.
56 Confrontar amb l’adhesió al contracte social amb l’Estat-Nació de Thomas HOBBES (2008)
26

En qualsevol model els canvis que operin en els factors de cohesió i articulació, no
només canvien la interacció de les variables, sinó que modifiquen el mateix patró,
el reestructuren i redefineixen. És per això que interessa indagar en quina mesura
l’entorn TIC ens defineix nous reptes pel concepte Estat-Nació. Tanmateix, establir
la seva destinació dins el procés de globalització en el món actual no és tasca fàcil i
suposa elevat grau d’especulació. Tot i això, hom encara accepta que l’Estat-Nació
continua formant la unitat política elemental, on s’hi expressen bé govern, sindicats,
partits, moviments socials, empreses, ateneus, etc. Ara bé, la gran preocupació del
món digital se centra en reconèixer si el paradigma tecnològic actual i una de les
seves expressions més notables, «la societat de la informació i del coneixement»,
desarrela l’individu de la tradicional concepció d’Estat-Nació i el porta cap a una
dimensió més àmplia, en la qual es redefineix el seu aspecte cultural; el que faria
variar el concepte ortodox d’Estat-Nació i, per descomptat, les seves funcions.
IMPERI ROMÀ: FONAMENTS DE L’ESTAT–NACIÓ – FONT: www.google.cat © 2014
Aquí és on la formulació de polítiques públiques exigeix no només considerar la
dinàmica del model, sinó replantejar els fonaments filosòfics que legitimen la pròpia
concepció de l’Estat-Nació. Per exemple, si en el concepte tradicional, es poden
convalidar les polítiques públiques «interès comú» de la nació, ara és convenient
preguntar-se si l’«interès comú nacional» s’insereix plenament i sense conflictes en
l’«interès comú» particular de la gent. Per això, les xarxes socials són ideals per
organitzar-se al voltant dels projectes tipus NIMBY, acrònim anglès de «Not in my
back yard» («No al meu pati del darrere»). Descriu la reacció de ciutadans que
s’organitzen per enfrontar-se bé als canvis legislatius i a projectes d’instal·lació d’in-fraestructures
considerades perilloses, desagradables o temporalment innecessà-ries
pel seu entorn immediat, ja sigui a causa de contrarietats personals, per perill
real o per convicció ideològica. És força usat pels grups antisistema, plataformes
ciutadanes, entitats cíviques o moviments socials alternatius en contra d’interessos
econòmics privatius d’elits extractives, com afirmen ACEMOGLU i ROBINSON57.
57 Daron ACEMOGLU i James Arthur ROBINSON (2012) avisen que el sistema «castís» de Madrid
s’organitza intencionadament per nacionalitzar els deutes d’empreses subsidiàries del BOE i per
privatitzar els actius sanejats amb el bàlsam dels diners públics. Els moviments socials sorgiren arrel
de la Revolució Francesa i del focus de coneixement dels autors enciclopedistes de la Il·lustració.
27

També en aquest context es legitima la preocupació que assisteix a la comunitat de
nacions sobre l’impacte que pugui tenir la globalització sobre la cultura. No podem
oblidar, a més, que la definició i el desenvolupament de les polítiques públiques en
l’Estat-Nació s’expressen en l’esfera del més particular monopoli exercit per aquest:
ser definidor del sentit de la vida social, econòmica i política dels pobles.
D’aquesta manera, la pregunta obligada és: En quina mesura soscava el monopoli
de la informació el procés de globalització que ha comportat Internet?. La resposta
ens indicarà si el tarannà formulatiu de polítiques públiques posseeix els mateixos
fonaments i justificacions i, el més important, si encara la instància de l’Estat-Nació,
en la seva concepció tradicional, és la més apropiada per a la seva execució.
Segons el filòsof Ferran SÀEZ58, fent referència a la concepció d’Estat-Nació de les
polis hel·lèniques: “Les dues regles d’or de la democràcia de la Grècia clàssica són
les nocions d’isonomia i d’isegoria, reformulades als segles XVIII i XIX (pels nous
postulats de la Il·lustració). El terme isonomia gira al voltant del fet que els drets,
les normes de convivència i les regles del joc, han de ser iguals per a tothom. Però
resulta que aquestes normes col·lectives no es poden defensar o qüestionar sinó
només mitjançant protocols consensuats que equiparin i equalitzin totes les veus.
El concepte d’isegoria fa referència a la imperiosa necessitat que tot tipus d’opinió
tingui oportunitat de ser escoltada. Ambdues nocions no són categories abstractes
de la pròpia filosofia política sinó que resumeixen una determinada forma col·lectiva
d’entendre les relacions –incloses les conflictives– entre els ciutadans”.
D’aquesta manera tenim que la idíl·lica conversa col·lectiva que sorgeix a la nostra
àgora digital d’Internet pot ser que no tingui la força suficient per a poder canviar la
isonomia d’un model concret de gestió pública, ja que sempre hi mancarà algú per
opinar, doncs no tothom té accés a les TIC (per la fractura digital i del coneixement)
o bé no hi vol participar i hi faltarà una equitativa isegoria.
Per aquest il·lustratiu motiu, implementar instruments que impulsin una democràcia
participativa real només amb l’imprescindible suport de les TIC no anul·la efectes a
les votacions periòdiques. Caldria fer l’autèntica revolució social al «món real» i no
només a la «Matrix» que pot arribar a convertir-se Internet. Internet és el motor!
ISEGORIA 2.0 CONTRA LA CRISI: OCCUPY WALL STREET – FONT: www.google.cat © 2014
28
58 SÀEZ, Ferran. (2014, pàgines 169 i 170)

5.2. INTERNET, POLÍTICA I SEMIÒTICA
Arribats a aquest punt, cal fer un incís en el fet que la política, com qualsevol altra
activitat quotidiana que impliqui l’ús de l’intel·lecte de l’ésser humà, es basa en el
llenguatge, especialment en el seu ús persuasiu per aconseguir la finalitat del fet
polític de ser escollit per executar un determinat programa ideològic. Internet vigila!
Com esmenta Andrea RÖMMELE59, el paradigma digital ha superat velles tàctiques
polítiques com la del «partit catch-all». Les TIC ens permeten contrastar i ja no és
vàlid el discurs centrista d’ampli espectre per impactar classes mitjanes i guanyar-se
els «indecisos» (el grup d’electors que poden decidir una contesa electoral). Les
TIC també han dinamitat l’estructura del partit–càrtel que utilitza força recursos de
l’Estat-Nació per mantenir-hi la seva posició dins del sistema polític. Es caracteritza
per la interpenetració entre partit i Estat-Nació, amb un model de cooperació i de
col·lusió i no competència partidista. El seu objectiu, així, es torna autoreferencial,
professional i tecnocràtic. A la fí, tenim partits ALFA, referents i amb prou massa
crítica electoral per a què en puguin subsistir altres de menors (cas de CDC>UDC).
Històricament, la política sempre s’ha relacionat amb diferents formes de persuasió
eficaç a través de la pràctica del discurs, la necessitat de convèncer des de l’àmbit
comunicatiu amb una dramatúrgia del relat plenament captivadora60. Aquest antic
art del convenciment i la persuasió es basa en preceptes ancestrals de la retòrica i
l’oratòria seguint els «sagrats» principis de coherència i consistència defensats pel
professor Sebastià SERRANO. Per tant, no només cal elaborar eficaçment el propi
punt de vista, sinó que és necessari l’ús pragmàtic i estratègic de la teoria retòrica
(en la redacció de textos) i una expressió posterior adient de la seva pràctica oratòria
(en la transmissió d’idees–concepte clau). Això inclou la «traducció» o assimilació
de missatges i d’un relat polític que mai no és innocu sinó que té una finalitat
partidista ben concreta, l’emulació d’uns models que estan preestablerts i definits
des de l’àmbit ideològic i el tractament d’una matèria mitjançant l’ús òptim de tota
una sèrie de recursos o categories modificatives aplicats a temes prefixats.
EL DISCURS POLÍTIC SEGONS MAFALDA BY QUINO – FONT: www.google.cat © 2014
59 RÖMMELE, Andrea (2003, 12). Expressió pròpia de la teoria política similar a «calaix de sastre»
que fa referència als partits que, independentment de la seva ideologia, usen arguments «neutres»
o d’ampli ventall ideològic per aconseguir una posició de centre i captar vots dels electors indecisos.
Hom també ho aplica a aquells partits que reben electors pel seu clar posicionament ideològic sobre
algun tema essencial per la ciutadania en un moment concret davant d’aquells immobilistes. També
són els que reben vots per castigar altres formacions polítiques. (BENTIVEGNA: 2006, 332)
60 Un dels mètodes més eficaços de persuasió i influència sobre el comportament en l’organització
de discursos, basat en la retòrica i l’oratòria, és la tècnica de Seqüència Motivadora de MONROE
per inspirar i mobilitzar el públic a prendre l’acció (MONROE et alt., 2006). Consisteix en 5 passos:
ATENCIÓ, NECESSITAT, SATISFACCIÓ, VISUALITZACIÓ i ACCIÓ (usat per OBAMA el 2008).
29

Les eines per assolir l’efectivitat en la transmissió del missatge polític als ciutadans-electors
provenen bàsicament de dues fonts principals: la tradició clàssica d’arrel
mediterrània grecoromana (ARISTÒTIL61, QUINTILIÀ62) i l’escolàstica de monastirs
europeus (Sant TOMÀS d’AQUINO i Sant AGUSTÍ). Aquestes tècniques reben el
nom de progymnasmata o praexercitamenta, depenent si s’opta per una visió–
acció platònic–agustiniana o aristotèlic–tomista, respectivament. Hi destaquen certes
tècniques com són la menció positiva i el retret, que conformen una doble pirueta
professional pròpia dels més afamats spin doctors al servei del poder. La menció
positiva és especialment rellevant perquè va possibilitar juxtaposar el paganisme i
el cristianisme a l’època escolàstica. Una variant d’aquest exercici retòric polític la
trobem en la «versificació» d’un text en prosa. En la competició electoral per assolir
el poder mereix especial atenció, la voluntat més o menys aparent d’alterar l’espai
electoral amb finalitats partidistes. A això se l’anomena fer un Gerrymandering i és
una manera controvertida de redistribuir les circumscripcions electorals d'un territori
per a obtenir avantatges electorals, especialment en territoris on s’usa el sistema
electoral majoritari. El gerrymandering pot servir també per discriminar positivament
a un cert grup ètnic, lingüístic, religiós o social. L’esborrany de llei electoral catalana
del parlament de Catalunya preveu que no es pugui produir mai aquest fenomen a
instància de part. És bo recordar l’aforisme de Lord ACTON (1887) aplicat al tema:
“El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.
POLÍTICA DEL BARRIL DE PORC – FONT: www.google.cat © 2014
Un altre dels perills d’abús del poder polític pel qual és eficaç Internet és el «Barril
de porc» («Barril pork politics»), apropiació d’una part de les despeses de l’erari
públic del govern per a projectes localitzats que beneficiïn un territori o un grup
social o econòmic en concret i que no siguin d’interès general. En les campanyes
electorals, el terme s’usa despectivament per atacar als oponents. Generalment, es
refereix a les despeses que beneficien electors d’un polític a canvi del seu suport
electoral, ja sigui en forma de contribucions de campanya, donacions i/o els vots. El
terme pot relacionar-se clarament amb populisme o lerrouxisme. També el podem
circumscriure a l’àmbit d’actuació de lobbies i grups d’interès i/o de pressió63.
61 Confrontar amb ARISTÒTIL (1994), Michel FOUCAULT (1982) i Christian SALMON (2008). Sant
AGUSTÍ creia que: “En les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; i en totes, caritat”.
62 Confrontar amb Marco Fabio QUINTILIÀ (1887) i amb Michel FOUCAULT (1982)
63 XIFRA, Jordi (1998, pàgines 30 i següents)
30

Si tornem a les arrels llatines podríem dir que tot discurs es basa en els conceptes
grecs de l’Eros i el Thànatos. D’una banda tenim l’Eros, la capacitat de seduir en
la lluita fratricida que és l’escena política, on els actors–líders polítics lluiten tots per
un determinat número finit limitat de N electors. D’altra banda tenim el Thànatos, la
competència per a aniquilar dialècticament els adversaris polítics, per a «matar-los»
o «ferir-los» (metafòricament parlant), al parlament, als mass media o en qualsevol
lloc on es desenvolupi la batalla diària per l’electorat.
OBAMA’08: EL MANTRA O LEITMOTIV ELECTORAL – FONT: www.google.cat © 2014
Un exponent de tot el mencionat anteriorment el trobem en els discursos recurrents
de la primera campanya electoral a la presidència dels Estats Units d’Amèrica (2008)
de Barack OBAMA, on usava amb profusió, l’anàfora (lletania proto-religiosa, mantra
o leitmotiv) “Yes, We Can!”64 que repetia en forma de sentència positiva després de
cada afirmació–promesa inclosa al programa electoral (BASSAT)65. Un altre model
d’aquests eslògans–mantra el trobem en la paronomàsia “I Like Ike!” usada durant
l’espontània campanya popular «Projecte de Moviment Eisenhower» que portà al
general Dwight David «Ike» EISENHOWER a postular-se i guanyar la presidència
dels Estats Units d’Amèrica el 1952 sense ser polític autènticament «de carrera».
IKE’52: LEITMOTIV ELECTORAL EMBRIONARI – FONT: www.google.cat © 2014
64
Confr. amb Rahaf HARFOUSH (2010), responsable de comunicació social d’Obama i Umberto ECO
(1988, 270) on s’estableix la superació del model estructuralista i semiòtic de codi oral per un de
caràcter interpretatiu. El transmissor estableix la «química» emocional especial amb el receptor. La
cadència de repetició del missatge, el llenguatge no verbal, els silencis, tot està pautat per impactar
el subconscient gravant discurs polític a la «short list 5» mental de marques del ciutadà i quedar-s’hi.
65 BASSAT, Lluís. (1999, 16) Confr. amb les idees del conte modern de Bruno BETTELHEIM (2006)
31

SHELLACKING66 DE KENNEDY vs NIXON (1960) – FONT: www.google.cat © 2014
En la mateixa línia, un molt brillant John Fitzgerald KENNEDY aconseguí davant un
acovardit Richard Milhous NIXON el primer Shellacking o batussa èpica política
de la història dels debats televisats del segle XX. Poder fer realitat aquest repte és
tot un somni per a qualsevol spin doctor, director de comunicació, responsable de
premsa o cap de gabinet ja que el seu èxit o el seu fracàs es deuen principalment a
quatre factors: un bon argumentari de construcció del relat i dels missatges clau a
difondre (a favor del candidat i contra l’adversari), un dur entrenament davant dels
mass media (la pràctica amb un «entrenador»), les condicions innates de la pròpia
personalitat de cada candidat (la intel·ligència emocional, la preparació intel·lectual,
els coneixements acadèmics i l’experiència professional) i... la sort! Sempre nobles!
IMATGE ICONOGRÀFICA DE LÍDER EN SITUACIÓ PREBÈL·LICA – FONT: www.ara.cat © 2014
Un altre exemple d’això són les manifestacions axials d’imatge clàssica en situació
prebèl·lica per impactar subliminalment les ments de l’audiència, des d’un punt de
vista de semiologia de la comunicació política: primer pla, contrapicat, mirada altiva,
segell presidencial dels Estats Units d’Amèrica (com a símbol suprem de les forces
armades) i gran bandera nord-americana cobrint el total de la fotografia, tot en color.
66 A les fotografies hi apareixen clarament una victòria i una derrota, seguint els postulats sobre la
comunicació no verbal de Flora DAVIS (1976). KENNEDY es mostra segur, directe i seductor: és un
mascle ALFA! NIXON hi apareix insegur, emporuguit i nerviós. La imatge d’un perdedor!
32

L’anàlisi local de la semiòtica d’e-comunicació política i ús de la imatge fotogràfica
és la plàstica icònica de representació del poder mitjançant estipulacions pròpies
del cerimonial protocol·lari, com podem observar a la imatge adjunta. De nou tenim
primer pla B/N, angle contrapicat a Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (seu
consistorial) i lliurament del distintiu del poder territorial local de l’antic batlle al nou
alcalde (vara de comandament) en presència dels regidors, prohoms i ciutadania67.
ACTE SUCCESSORI: NARCÍS SERRA A PASQUAL MARAGALL–FONT: www.google.cat © 1982
L’ús de la semiòtica en l’estratègia d’e-comunicació política comporta «humanitzar»
els candidats per tal d’apropar-los a la visió quotidiana del tarannà ciutadà, sense
els encotillaments protocol·laris obligatoris propis dels actes de campanya. Per això
es poden subministrar vídeos o imatges de caire personal sociocultural, esportiu o
lúdic, com la que podem observar a la foto sota aquest paràgraf, via xarxes socials
o website polític. Escenes naturals i íntimes amb familiars i amics generen empatia.
CELEBRACIÓ PRIVADA DE BILL CLINTON I AL GORE – FONT: www.google.cat © 1992
67 Confrontar el relatiu al protocol i el cerimonial amb Felio A. VILARRUBIAS (1994, pp. 103 i 104)
33

Compol i Internet CAT vs BRIT + USA Jordi SOLÉ

Compol i Internet CAT vs BRIT + USA Jordi SOLÉ

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Compol i Internet CAT vs BRIT + USA Jordi SOLÉ

Similar to Compol i Internet CAT vs BRIT + USA Jordi SOLÉ (20)

Compol i Internet CAT vs BRIT + USA Jordi SOLÉ