• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Cs vp 2011 sal gal 21 x27
 

Cs vp 2011 sal gal 21 x27

on

  • 591 views

Via de la Plata. Salamanca - a Gudinha. 2011.

Via de la Plata. Salamanca - a Gudinha. 2011.

Statistics

Views

Total Views
591
Views on SlideShare
590
Embed Views
1

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

1 Embed 1

http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Cs vp 2011 sal gal 21 x27 Cs vp 2011 sal gal 21 x27 Document Transcript

    • Via de la Plata (III)març 2011 2j...
    • Barcelona - Salamanca me jubile... i ens fa consultes sobre con va i com funciona el Camino. A l’arribada a Salamanca ens crida tot creuant el hall de l’estació per dir-nos adéu iu desitjar-nos “buen camino”.Aquest any tot és diferent. Hem avançat sobre el ca-lendari: març. Mai abans havíem fet camí tant aviat. Un cop a Salamanca cal creuar tota la ciutat finsNo sabem quin temps farà i quines temperatures ens passada la Catedral on hi ha l’alberg, amagat en unesperen. carrer recòndit al costat dels bellíssims jardins de Calixto y Melibea.JP s’ha jubilat. Ara els tres estem separats tot l’any.El viatge es munta via xarxa i la cita és a l’estació de L’encarregat de l’alberg ens rep i ens envia a sopar,sortida. A JL, que no va poder venir l’any passat per ràpid, ja que cal tancar a les 22:30. Donem un voltlesió, se li nota el mono. Ha preparat i el viatge amb pel casc antic fins trobar un restaurant. Un parellmés ímpetu que mai. Però a la fi només ha pogut d’amanides diferents, un assortiment de morcillastancar l’anada: AVE a Saragossa i Talgo a Salaman- per fer un tastet del país. Tallat i carajillo. Ja senseca. La tornada no sabem des d’on es farà. Hem cal- presses, ens queda temps per un petit tomb urbà: aculat que a l’entorn de a Gudinha (Gudiña), passat la mateixa hora que unes noies, que ens donen unPuebla de Sanábria. Pam més pam menys caldrà cop de mà en la recerca, contemplem la façana deser allà el divendres 1 d’abril a les 18 h per agafar la Universitat. Elles ens ajuden a trobar la famosaun bus. Aquest cop la cosa pot ser més feixuga, i no granota.podrem anar a lligar al bar. Després de provar totes Fem cap a l’alberg amb temps de sobres. El jovialles opcions en tren i avió, això era el millor. I ens alberguer ens fa la inscripció i ens dóna les instrucci-ha sortit millor encara. En comprar em van pregun- ons per dormir allà. Mentre em rento les dents en latar per l’edat. Vaig ser absolutament sincer: 63, 55 i solitud dels jardins de Calxto i Melibea, un privilegiat53, però un d’ells ja jubilat. Llavors em pregunta per balcó sobre el que queda de muralla de la ciutat, enl’aspecte dels altres dos. Amb gesticulació còmica li la negra nit trencada solament pels llums, JL xerraensenyo el careto. Per primera vegada a la vida em davant la porta amb l’alberguer: castellonenc de par-va plaure ser tractat de vell: tots tres amb bitllet de la catalana, jubilat per endavant... Seria el prototipusmajor de 65. Caldrà fer mala cara (el darrer dia no de bodeguer de pel·lícula. Amb bona voluntat, s’em-costarà tant); JL, però, va insistir que ell es voldrà porta la PDA de JL a la seva habitació, on hi ha undutxar passi el que passi. endoll... segur. L’habitació —n’hi ha dues o tres— és quasi plena de pelegrins que ja dormen.A darrera hora salta la sorpresa: JP no pot venir,problemes amb les hèrnies discals. El metge ha es-tat radical: no. Fent el cor fort i solidari, JP vindrà a A Gudinha - BarcelonaSants a acomiadar-nos a l’hora de pujar a l’AVE. JL va anar a canviar els bitllets per avançar un dia laEl viatge d’anada ha anat bé. De fet, perfecte. Lleu tornada. El bus va arribar amb 30’ de retard. Nomésretard en el Talgo. En dos viatges al bar ja fem amis- unes 15 persones de mitjana en tot el trajecte.tat amb el barman. Siempre he pensado que cuando Van venir a acomiadar-nos al bus dos vells nous amics: Walter i José. El viatge podia haver estat avorrit i llarg. Un terrible còlic de JA, que com un polissó va passar-se gran part del viatge tancat al mini lavabo del bus, va evitar l’avorriment, però va fer més llarg el viatge. I inoblidable. A les 7 del matí érem a Sants. Estalvis. Per primera vegada no estava en condicions per iniciar l’etapa del dia. Per sort ja no ho havia de fer.
    • EL TEMPSJORNADA 1 (37 km) DIA 23-03-11 rajillo de Ballantines. Carreguem la motxilla i tornem als camins de fang. Primer encontre amb les obres de l’AVESalamanca- ara aturades per la crisi. Després quilòmetres i quilòme- tres de camí, fet exprés per als caminants de la Via de lael Cubo de la Plata, ran de l’autovia del mateix sobrenom. Algun ruixatTierra del Vino de tant en tant i poc o molt fang a cada moment. 0 Salamanca Primera diana. Mentre uns dormen, altres (general- ment) intenten llevar-se: aixecar-se, recollir-ho tot, fer la Trenta-set km de camí el primer dia són molts, però és el motxilla...i evitar de despertar als uns. Un cop deixada que hi ha. El camí és bo, però cansa la presència cons- l’habitació, ja als espais comuns, un pot fer-se un cafè de tant de la carretera propera. A cada pont cal fer la volta, ja sobre amb aigua escalfada al microones, menjar alguna que els enginyers no caminen i no són capaços d’imagi- cosa, etc. Hi ha albergs —pocs— que ofereixen simula- nar que cada pont representa 200 o 300 m més. 5 Aldeaseca cres de cafè calent i algo de menjar (inclòs en el preu, de Armuña sigui aquest el que sigui; gratuït, a voltes). No és el cas. Cap a les dues ens allunyem de l’autovia i, allà lluny, hi ha el Cubo del Vino (com molts l’abreugen). Ens sorprèn La Salamanca d’avui no té res a veure amb la de fa onze un alemany en direcció contrària a qui pregunto pel bar. mesos (23 d’abril, diada de st. Jordi, dia en què plegà- Parla d’un, a l’entrada del poble, però amb un posat d’in-10 vem) la ciutat és deserta, els carrer són buits. A mesura satisfacció notable. És un bar restaurant petit, amb dues que es deixa enrere el casc antic i passem a la ciutat sales. M’indiquen una taula petita. Abans que JL arri- Castellanos moderna, cap al nord, la vida va sorgint. Prenem el cafè bi apareixen quatre nous clients i em desplacen, sense de Villiquera matinal al primer bar que trobem. Ens ofereixen uns xur- massa miraments, a una taula comunal on, per sort, els ros per acompanyar; no gràcies. Tampoc ens interessa veïns ens accepten. Cigrons (2), ous amb pernil, llom,15 la premsa del dia: la Gaceta, el Mundo, la Razón. Gran natilles, flam i els cafès segons la fórmula habitual. Calzada de Valdunciel retrat de la realitat. Després de dinar anem a l’alberg; és tancat. Mentre es- El dia és fred, molt fred. Amenaça pluja; ja arribarà. Al perem arriba un caminant (José) que no ha dinat. Com barris perifèrics els segueixen els industrials. Poc abans que és tard ens demana que li guardem la motxilla i l’hi20 de la zona de l’estadi Helmàntico un ferroveller exhibeix entrem quan obrin. Ens quedem sols. Més tard sentim un Douglas DC3 Skytrain, signes de grandesa, suposo. soroll i algú, des de dins, ens obre: Vitto Young, el coreà, Un cop passades les més recents infraestructures viàries el coreà més net de Zamora; descobriré, sobre la meva un camí a la dreta ens porta ja definitivament al camp. pròpia pell ensabonada, que s’ha polit tota l’aigua del ter-25 Comença l’espectacle: fred, vent, pluja, neu (poca, no- mo que dóna per a dues persones, segons l’alberguer. més una mostra). Les dues primeres hores de camí seran les més fredes de la setmana, per sort. Però la pluja con- Alberg municipal. 5 €. Fins l’any passat en cobraven 6 tinuarà dies i dies, matí, tarda o nit. €. L’encarregat municipal va suggerir a l’alcalde que cinc euros era més fàcil de manejar, sense canvis complicats,30 Retrobament amb Castella, la de tants altres cops, però sense calderilla. L’home ha viscut anys al País Basc, on ara de cara amunt, anem al nord, som a finals de març tenia una empresa lloguer de cambrers. Una mica se li i tenim entaulat un temporal notable. Sobre nosaltres nota, ja que té un petit trapicheo de begudes a l’alberg, es van alternant els ruixats, les ventades,... El terra està cosa que, en el fons, és un benefici per als usuaris (clar moll, xop. Quan hi ha sort el camí és passable; quan no que si ho saben al bar...). L’alberg és al costat del tanatori35 és enfangat o ple de bassals difícils d’esquivar. municipal. Ocupa un vell habitatge petit amb pati on han afegit un segon bany complet, amb videt, en un cobert. El Cubo de la Després de tres hores la cosa s’ha calmat. Tips de veure La tarda passa entre el bar de la plaça —més espaiós i Tierra del Vino Calzada de Valdunciel a l’horitzó a la fi s’hi arriba. Se su- posa que hi ha quatre bars. Cap a la vista. Demanem a càlid— i l’alberg, quasi sempre sota la pluja. Poc a poc40 un vilatà pels bars. Ens ho intenta explicar: tenim la neu- coneixem nous caminants, gent amb qui compartirem un rona tonta, pobreta. Que si una plaça, que si a la dreta, o més dies: d’on véns, d’on ets, què fas, com te dius,... a l’esquerra,... Un bar. Ens pot fer un entrepà? Cara de vaja, com a la disco! poker. Gira el cap enrere, mira cap a la cuina, i llença una resposta sorprenent: lo siento, ahora no está la mujer... Aquest any serem pocs, i per tant serà fàcil i obligat fer45 Més enllà un altre bar, una noia, uns talls d’hornazo (una relacions entre tots. La càrrega puntual la situem en unes cosa així com l’empanada), cola, més hornazo, cafès, ca- 8 persones per etapa. Això vol dir que en tota la Via de la Plata devem ser unes 300 persones.
    • EL TEMPSJORNADA 2 (33 km) DIA 24-03-11 la motxilla i buscar un restaurant. Cal endinsar-se en la ciutat desconeguda, preguntar, entendre què et volen dir,El Cubo de la interpretar... i no perdre’s. A la fi farem cap a un restaurant amb soterrani. Birres, callos amb cigrons i rap amb salsaTierra del Vino - verda. Poc després d’arribar apareix José, a qui convi-Zamora dem a seure amb nosaltres i aprofitem per conèixer. 0 El Cubo T. V. La llum de la finestra em delata: no he sentit el desper- tador; tampoc els altres tenen pressa. En pocs minuts el A l’alberg arribaran molts dels que eren al Cubo. El lo- personal de les dues habitacions es lleva, mentre el co- cal té tres plantes: la baixa, amb cuina, menjador i sala reà ja fa temps que fa el lotus a la llitera de dalt. d’estar; la mitjana, amb lavabos d’homes i dones i una habitació (tancada); i l’alta, amb recepció, dues habitaci- Tot i els camins molls, podria fer un bon dia. Ja ho veu- ons i pati o solàrium. Sorprèn enormement que té ascen- 5 rem. Amb el pas de les hores s’anirà tapant. Avancem pel sor, per poder rebre pelegrins discapacitats, diuen (amb primer paisatge interessant, ran d’una via morta, qui sap aquells camins?), però no funciona (clar). En canvi, tot i si un dia futura via verda o eina de recuperació econòmi- ser una ciutat gran on s’esperen millors serveis, no hi ha ca del territori. Gerfried ens acompanya de lluny. Lenta- rentadora (i ja no diguem assecadora). Per compensar ment queda enrere fent fotos i frenat pel fang. En aquest em recomanen gaudir del camí.10 Villanueva tram s’aprecia un canvi: deixem el món de la ramaderia, de la vaca, per entrar en el del Toro, els vins de Toro. La ciutat té un casc antic atractiu, amb una mitjana d’un del Carmean museu per a cada tres ciutadans. Vam intentar fer alguna El camí es fa llarg, tot i el solet i la bona temperatura. A visita a corre-cuita, ja que tronava, feia vent i hi havia una poc a poc es va pujant, amb suavitat. Després el descens nuvolada negra notable... que va acabar en res. Passe-15 per un camí pèssim i enfangat. A prop un poble i un altre, jant pels carrers de la ciutat descobrim aparadors dedi- i un altre. Costa arribar a l’únic poble que hi ha en mig de cats en exclusiva a la moda penitencial de la setmana l’etapa, que no apareix fins tard: Villanueva del Carmen. santa local i a la de la primera comunió, tot tant important a Zamora. En tota la decoració urbana, en els records i Arribem a Villanueva a 3/4 de 10. Està tapat, no es veu infinitat d’altres detalls es palpa la presència, entre real i20 ningú. Bon moment per fer una parada. Hi ha un bar que folklòrica, de tota la parafernàlia religiosa, principalment la mestressa acaba de netejar i d’obrir. Al graó de les es- de Setmana Santa, amb algunes queixes conservadores cales ens traiem el fang i les pedres de les sabates. En- —grafitis— que defensen la clàssica puresa i fidelitat a la trepans de pernill i truita, birra, cola, cafès. Gerfried i José seva ortodòxia.25 arriben i també esmorzen amb nosaltres. Sopem unes raciones —recomanem el xipirons— a una El matí seguirà aguantant i acabarà amb un notable sol. sidreria anomenada la Manzana Verde i ens en anem a Zamora s’intueix en un horitzó pla i esquitxat de llocs que passar calor a l’alberg. La por a la pluja ens ha fet dei- poden ser la Zamora que cerquem. A la llarga descobri- xar la roba estesa en estenedors ran dels radiadors de la30 rem que Zamora és amagada, molt amagada, cap a l’es- planta baixa. Descobrim que no escalfen: ens expliquen querra. Com que és una ciutat discreta i petita l’accés pel que va automàtic, etc. Patim per si demà seran encara camino és dels menys lletjos dels camins de Santiago. molls (descobrirem que no). Discuteixo el contrasentit de Zamora l’ascensor amb la manca de rentadora i assecadora amb En entrar a la ciutat cal acostar-se al Duero per un pas- un jovenet no identificat que ho justifica tot amb la paci-35 seig on hi ha una interessant i discreta mostra escultòrica ència i el sacrifici, i sobretot res de pensar, res de raonar. d’un via crucis. El pas del pont sobre el Duero dóna una Queda clar, tenim massa expectatives. perspectiva bellíssima de la façana sud de la ciutat. La jornada llarga i feixuga de per si, culmina amb una pujada final fins l’alberg digna, també, de via crucis.40 L’alberg és nou, en un edifici antic. Truquem i ens obren. Els hostalers són voluntaris, de l’Asociación... Són una parella, molt grans, ell amb seriosos problemes per es- criure. Ella, discreta, el deixa fer. Com tot alberguer45 d’aquesta mena tenen les seves manies que anirem disfrutant. Com que arribem tard ens deixa abandonar
    • EL TEMPSJORNADA 3 (34 km) DIA 25-03-11 Quan torna la calma entra el tècnic d’Iberdrola a pregun- tar si ja tenen llum: quasi surt per cames. Preguntem comZamora - tornar al camí. Resulta que hi ha un braç del Ricobayo darrere del poble que ha crescut molt i talla el camí ha-Riego del Camino bitual. Hem de passar pel pont de la carretera, etc. Hem fet sort. Doncs al pont, pujada, fang i anar fent. Més tard Diana a les 6:00. Recollir la roba estesa. Sortosament creuarem les obres aturades de l’AVE. Pugem un turó, 0 Zamora entrem en una urbanització cutre i comencem a envoltar bastant més seca del que esperàvem. Som els primers, cal ser curosos. Impossible evitar certs sorolls en espais un altre braç de l’embassament de Ricobayo. Camins i tan petits. Cal calçar-se en un vestíbul mínim, on cal dei- carreteres són opcions a escollir, tot i que com que no ho Lagar de Abellido xar les botes, pensat per algun geni. Obrim la porta. Com dominem ni tenim un mapa, cal segui l’opció més seriosa. ens temíem, plou. Obrim el mapa de sortida de Zamora. A la fi un descobreix, sempre, que et fan ballar. En algun 5 Cal aclarir-se. És negra nit, ningú pels carrers. Tot tancat. moment passem prop d’unes runes immenses. Algú ens Cal trobar l’av. de Galícia. Ens diuen quina és: mai en diu que és l’antiga Zamora. No m’ho crec. És Castrotora- Roales del Pan veurem cap placa (però sí altres noms!). A punt de deses- fe, un castell de 1129, que controlava un pont sobre l’Esla perar, trobem dos bars amagats: els tallats matinals i una en el punt d’unió de Potugal, Galícia, Castella i Lleó. I pasteta. I plou. encara sense base americana.10 Entrem en el periurbà i la seva inanitat estètica típica. La El fang té avantatges. Les petjades delaten qui ha passat. pluja va i ve. Arribem a Roales del Pan. Cada poble té el I les apostes són correctes: parella —home i dona— amb seu geni. Aquí és algú que fa escultures bíbliques —amb gos. Els trobem a Fontanillas, xerrant amb la gent. Ens Montamarta pelegrí inclòs— acolorides i de mida natural. En té l’hort parlen de l’alberg que hi ha. Poc aspecte de pelegrins15 ple, enmig dels perers i el julivert. D’Adam a Jesús, tota “habituals” tenen. Instintivament seguim. Confirmem que la nissaga. podíem haver-nos estalviat el poble, la visita i un km de camí. Fa un bon sol. Queden 3 km per arribar a Riego. En Roales del Pan és llarg com un dia sin pan! Quan en entrar al poble cal córrer fins al (únic) bar per esquivar el sortim ja plou, i de valent. Passarem bona estona sota la xàfec que ens porta un cel negre que ve a darrere nostre.20 Embalse de Ricobayo pluja, fent ziga-zagues per un paisatge cerealícola, on- dulat, trist, pla i moll. A prop passa la carretera. El camí Hem caigut de quatre grapes en el pitjor bar d’Europa. moll ens va acostant a Montamarta, que no arriba mai. Deixem-ho en el top ten. Preguntem: Buenas, se puede Poc abans, escena de crisi domèstica a plena carretera. comer? /Sí. Uff. Ens asseiem a taula. Observem l’entorn25 Passa un paio amb un camionet. Li pregunto pels bars. i ens mirem. Porten els coberts. La cullera de JL té so- Quan marxa creua la carretera per on ve un cotxe que, brepès. Li assenyalo la quisca. Demana que li canviïn. en arribar, s’atura i es cala. El camió també s’atura en mig Anda, no les he pedido qué querían. / Qué hay?/ Habo- del camí fangós, fa marxa enrere fins la carretera. Són nes./ Y qué son?/ judias rojas./De acuerdo. Bé, monge- marit i muller. Crec que no va cobrar perquè hi era jo es- tes, cigrons, arròs,...Suposo que cada dia hi afegeixen30 Fontanillas de perant JL. Aparquen el cotxe com poden, marxen. Encara algo per fer plat i que en sobri. Tot està fet en un ranxo Castro els veurem passar pel mateix camí de tornada. condimentat amb pernil serrà ranci a talls grossos —3 o 4 cm— de carn i os, tot a l’hora. Cervesa i cafès. 6 € c/u. La Montamarta és un poble esbarriat, estès sobre un terreny néta, generosament per mandat de l’avi, ens acompanya Riego del Camino lleugerament irregular. El camí ens porta, com sempre, a a l’alberg. Va ser madridista fins als 9 anys. Com que no35 una església en una placeta on preguntem per un lloc on guanyaven res es va fer del Barça, tot i que les amigues esmorzar (són més de les 10!) i ens afegeixen a la infor- que la critiquen. Pensa ser-ho nou anys, per compensar. mació alguna cosa del embalse, que no entenem. L’alberg és municipal, gratuït, net, fred, mínim. Part de A la fi un mesón. Serveixen dues noies, amables, però l’edifici és el magatzem municipal. Sembla que darrera-40 emprenyades perquè feia hores que no tenien electrici- ment han canviat els fanals del poble. Un pati ple d’her- tat. Demanem i ens serveixen. De cop comença a entrar bes (hi ha més vegetació aquí que als turons per on hem gent: cinc, deu, quinze. Sembla que és l’hora d’esmor- passat!) i un cobert ple de trastos inútils i inconvenients. zar per a tothom. Fins i tot una gitana —més ampla que Hi ha una botiga que no obrirà mai (s’han fet tres o 4 in- alta— que hem vist sortir de la casa del davant amb tres tents). Al llarg del dia apareixen Walter, Nicky i Roberto.45 criatures entre cinc i deu anys, entra amb els nens a es- La resta ha quedat a Montamarta. Tarda de temps vari- morzar: Nestea, torrades, brioxos,... I l’escolarització? able, poc a veure i menys a visitar. Quan fa bon temps passegem pel poble i fotografiem els gats.
    • EL TEMPSJORNADA 4 (33 km) DIA 26-03-11 acabat de comprar al forn i un farcit bo i molt generós. Amb el gruix de la capa de xoriço o de formatge... a Bar-Riego del Camino- celona en fan 10 bocates, i quedo curt. Apareix Walter, que s’havia endarrerit passat l’Esla. El deixem descan-Tábara sant. A 500 m , ep! i els bastons? Cal tornar enrere. Walter s’estranya de veurem. Amb poques paraules ho entén. Fins després. 0 Riego del Camino Ha plogut bona part de la nit. Sortim quan encara és fosc i plovineja. Portem els llums al cap i la capelina. Walter s’ha afegit al grup. Cap problema. Tenim molt clar el camí Per fer els 6 km fins a Tábara ens recomanen també la que, tot i ser moll, és còmode: pla, recte, net, sense pro- carretera. Pel camí ens troben per tercer cop l’AVE i a les blemes. No volem fer cas al pesat del bar: anirem a Gran- 14:00 som a Tábara. Torna a estar tapat. Anem de dret a ja a buscar un bar per poder esmorzar. Millora el temps. l’allotjament de turisme rural —de fet un hotel de poble— 5 A mesura que arriba la llum també el temps s’aclareix. Un i ens acomodem. Deixem la paperassa per després de gos ens acompanya en el darrer tram abans de Granja. dinar. Granja de Moreruela Ens dividim en dos grups per trobar un bar. Ningú als carrers, és dissabte. I els bars són tots tancats. Visita Primer una bona dutxa: el millor justificant per passar buida. Continuarem. En un carrer interior trobem un se- una nit en un lloc així. Està bé i és còmoda. I després10 nyal-monument que ens indica la separació dels camins de 17 km de carretera... Paella, menestra (quins temps a Astorga i a Sanábria. Com era previst anem en direcció els de Navarra!), pescadilla per a un. JL no vol segon Rio Esla (pont) a Sanábria i Ourense. Passant per aquí ens hem perdut plat. Cafès. Darrere nostre un individu local —single, ben (o no, mai se sap) el monestir de Moreruela, del que tant segur— busca brega amb la cambrera queixant-se del sols passaríem a prop anat per la variant. Pujada i, al cim, servei. Deu ser habitual, no li fan el més mínim cas, ja15 parem a fer un esmorzar mínim i autosuficient. el coneixen. Més tard el veurem al bar, ja més tranquil. Les tardes de dissabte, si no para de ploure, són molt Aquí canvia el paisatge definitivament. Deixem la plana llargues. I més als pobles. castellana i comencem a entrar en terreny abrupte, camí de Galícia: alzines, roures, vegetació arbòria. Deixem els Pugem a l’alberg de visita: Walter, José (que ha fet una20 paisatges de verd discret de cereals primerenc al color drecera) i Ricardo ja hi són. D’altres arribaran més tard. de gos quan fuig hivernal que omplirà, amb comptades D’altres han quedat enrere. L’alberg, de mala fama, ara excepcions, la major part del que ens resta de VP. està regentat per gent de seny, algú del poble que ho ha agafat amb ganes. De saber-ho possiblement hi seríem.25 Faramontanos El camí porta a la carretera i, aquesta, al pont sobre l’Es- la. Bellíssim pont i entorn. Nova paradeta i agafem la car- Tornem al poble. Plou. Bar Scriptorium. Comença la tarda retera: la perspectiva del camí en espais tan molls, ran de birres, coles, Ballantines i pluja, molta pluja. Apareix d’embassament i seguint els errats consells de l’amo del José. Des d’aquest moment formarem un trio, un renovat bar... ens porten a fer carretera, i molta més de la pronos- i temporal 3J. La tarda se’n va en tertúlia i xerrameca,30 ticada. Llarga carretera de pujada. A la carena també hi com tothom que és al bar. Vells, joves, una noia que fa ha senyalització de la VP. Però seguim per la carretera. solitaris i menja pipes que recull curosament en una bos- Poc després trobem un cartell: Tábara 13. Set més dels sa,... Ja tard, sota la pluja, quedem per demà i cada un Tábara que es preveien! Records als ancestres de l’home del bar. al seu lloc.35 Sol, gris, núvols, vent, camions, cotxes (tot i el poc tràn- A l’hotel el menú de sopar és el mateix de dinar. La gent sit de dissabte). Faramontanos és molt lluny ! Hi arribem ha de repetir: fotet. Darrere nostre hi ha tres tipus sopant. a les 12, just en un moment de sol. El poble és amagat No acabo de captar en què parlen: portuguès. Sopar i a darrere d’un turó. Després de consultar a un ramader dormir. hem de tirar enrere pel solell i entrem a buscar un bar40 amagat darrere l’església. Net, polit, buit, tranquil. Dema- A la nit canvia l’hora. Just avui que som d’hotel, apa, una nem si ens poden fer uns hora menys de dormir. entrepans; la resposta és positiva. Triem xoriço i formatge. Tarden una45 eternitat, molt. Ha valgut la pena. Un pa boníssim
    • EL TEMPSJORNADA 5 (23 km) DIA 27-03-11 Què carai, avui dormirem de pelegrins. Després de la cerveseta i comprometre el dinar ens acompanyen a l’al-Tábara - Santa berg, a la mateixa plaça. Com que és hora punta, apareix l’alcalde, que deu venir a fer el vermut sortint de missa,Marta de Tera ens acompanya i ens ofereix consells i avisos. José pre- gunta per unes excavacions que hi havia en marxa quan Diumenge. Hem quedat amb José a les 7:45 a la plaça. ell va passar fa uns cinc anys. Matèria sensible, una cosa 0 Tábara de la Guerra Civil, sembla. Segons l’alcalde ha quedat en Amb el canvi d’hora el sol surt una hora més tard, tot s’escurça. És negra nit, tot va d’aigua, però ja no plou. res, els del País, que el perseguien per la seva ideologia, Al bar de la cantonada, l’únic obert, fan discoteca, after diu. Ens acompanya i ensenya orgullós el futur alberg, ja hours, res a fer per aconseguir un cafè. Ens mirem molt aixecat però per vestir del tot. Ens indica on és el super. bé la guia i el mapa/esquema de l’etapa que porta José. En aquest sí que ens obren. Pastetes, llaunes de tonyina, 5 Cal anar uns km per carretera. Doncs som-hi. xocolata,... i un pa. L’únic pa. Un gran pa. El passejarà José durant tres dies fins que ens el menjarem a Lubián. Quan portem més d’una hora de carretera veiem que al- guna cosa no quadra. Provem de buscar el camí en un Per aquí costa molt caure en un restaurant normalet. de proper: excursió inútil per la muntanya. Tornem a la Aquest, com a mínim, és net i dóna confiança. No es pot10 Litos carretera. Ho revisem bé. Cagada. Hi havia, a Tábara triar massa. La mestressa ens ha fet una oferta i hem dit que sí a la primera, per si de cas. A l’hora de dinar ens mateix, una altra carretera, petita i mal senyalitzada que en adonem: llom, ous ferrats i amanida. Massa tard per en la foscor no ha vist ningú. Queda entre el camí i la canviar; avui, doble d’ous. Al costat ja juguen a cartes; nostra posició. Surt el sol i veiem la llum. El més esplèn- així passaran la tarda, lenta, de sol raquític, una hora més15 Villanueva de did camí imaginable s’ofereix davant nostre: recte, clar, las Peras llarga que ahir. net, a la dreta, davant del nassos. Enfilem, pel dret, cap a ell. No tenim més cartografia; el poble de davant, a uns L’alberg actual és una sala de la planta baixa de l’edifici dos km, ha de ser Litos, si no... social del poble; a dalt hi ha una sala, el teleclub, on fan reunions i passen les estones jugant a cartes, al bingo i20 Litos és petit, respira la pau dominguera corresponent altres coses. Tenen una màquina de cafès automàtica: i ... no té bar. Què esperàvem? Seguim la carretera de si volem la podrem fer servir, deixaran la porta oberta, cara al nord. Lluny es veia una bella plana de pollancres diu l’alcalde. Ara han partit la planta baixa en dos, però Sta. Marta i boires. La visitarem, no patiu. Quan ja ens comencem a hi ha un llum únic: si encens el llum de l’entrada s’encén de Tera situar i a ser a lloc divisem Roberto prop de la carretera i el dormitori. Hi ha una pila de matalassos, uns somiers25 intuïm Nicky més lluny, per davant nostre. I, amb ganes, i unes quantes mantes. I uns biombos (paravents, en entrem a Villanueva de las Peras. Bar tancat i bar obert. deia Fabra) mòbils que permeten compartimentar l’es- Restaurant i de tot. Ens ofereix uns bons bocates de res- pai. Quan estem instal·lats arriba Nicky i després els cinc taurant -truita- coles i cafès. Sembla que els dos bars portuguesos. Cal redistribuir els espais. El campament ja competeixen per fer anar les fletxes a casa seva, i als està muntat.30 caminants els fan anar de corcoll. Mala sort. Després de visitar l’altre bar donem un volt per la plaça. Enfilem pujada i cap a Santa Marta. A mig camí veiem Descobrim que hi ha una oficina d’atenció als visitants al Nicky al davant, lluny. Poc després veiem Walter darre- costat de l’església. Ens diuen que si muntem un grup re nostre; en poca estona ens atrapa i avança. Deixem mínim ens poden fer una visita cultural. Convido als por-35 Nicky enrere. Camino amb Walter i xerrem fins a Santa tuguesos i accepten. La guia i la desena de visitants co- Croya. Com tants pobles de per aquí, és extens, molt mencem la visita. La casa era la residència d’estiu del esbarriat. Quan sembla que s’acaba el poble recordem bisbe d’Astorga. Un d’ells, català (Joan Baptista Grau i a Walter que pregunti pel seu alberg (Casa Anita). Sor- Vallespinós, Reus, 1832), un paio malcarat de qui tenen presa: el fem aturar i trobarem l’alberg 500 m més avall, un retrat a l’entrada, va ser qui va fer aixecar els edificis40 al peu del pont, molt aprop d’on anem nosaltres, just a de Gaudí en aquella ciutat. L’església té algunes curiosi- l’altre cantó del riu Tera. tats. Un Santiago vestit de pelegrí, dels pocs que sembla que hi ha. Per la finestra de l’absis entra un raig de llum Creuem l’enorme pont i arribem a Sta. Marta. De dret cap durant els equinoccis que il·lumina un capitell imprecís: al Bar. Volem reservar habitació en un hotelet a 5-6 km... l’ànima justa o Crist ressucitat, va a gustos. A l’estructura45 que és tancat, per obres! No queda més remei que fer nit de l’edifici sorprèn trobar, en un lloc tan llunyà, ornamen- a l’alberg atrotinat del poble o tornar enrere a Casa Anita. tació d’escaquejat de Jaca.
    • EL TEMPSJORNADA 6 (28 km) DIA 28-03-11 begudes i el tabac. Ja no hi ha cap botiga al poble. El camí va per baix, ran de pont, però desconfiem i passemSanta Marta de per sobre. Hi veiem, des de dalt del pont, un pontet eixut i segur, però la pujada era molt més forta i no estem perTera - Rionegro riscos. El riu baixa desbordat i els registres de les clave-del Puente gueres escupen l’aigua sobrera. Passat el pont es veu, Diana. Al primer moviment tothom s’ha aixecat. Sortim de allà dalt, l’alberg anunciat fa dies a altres llocs. Complirà 0 Santa Marta les expectatives. l’alberg que és fosc. Quin remei. Passem al bar. Obren de Tera mentre creuem la plaça. Cafès, pasteta i xerrada amb la senyora de la casa, una noia camí dels quaranta, trem- Dos bars es reparteixen l’honor de poder donar la clau pada i eixerida. Ja tocava. El fill adolescent esmorza en- als pelegrins quan arriba el primer, que obre i passa les dormiscat en una taula. En començar a caminar els pri- instruccions als que arriben darrere. Tu obres, t’instal·les 5 mers raigs de sol donen vida a les rosàcies florides que i, cap al tard, ve una —o les dues!— de les encarregades/ puntegen el paisatge. Decidim fer camí per consell de la hostaleres/responsables de l’alberg, fa el registre, sege- mestressa —no pas carretera!— i l’encertem. Farem uns lla, dóna consells, etc. Un bar és restaurant (el nostre) km ran de l’ufanós riu Tera, per pollancredes i planes al- i l’altre només fa entrepans (i abans era l’alcalde!). Els luvials tranquil·les, sota la llum neta d’un sol ixent que visitarem els dos, per quedar bé amb tots els estaments10 poc a poc fon una lleu gebrada. Caldrà deixar el marge locals. Dinem i sopem al Bar Palacio. Espaguetis (2), Calzadilla de Tera esquerre i passar al dret per un pont llarg i transitat. El mongeta tendra (espolsada de pebre vermell, a la galle- temps passa, el sol va perdent vida fins quedar el cel gris ga, vaja), vedella amb patates (3). Cerveses, vermut (1), Olleros de Tera i el vent punyent. Arribem a Calzadilla. Ja no fa aquell bon cafès. I per sopar: sopa (2), tomàquet a làmines amb temps de primera hora. Consultem a un pagès que va olives i figón (3). El figón és una mena de rollet de pernil15 passar anys a Alemanya i espera víctimes per practicar la dolç i formatge, tot arrebossat, com una gran croqueta. Presa llengua, però qualsevol llengua li va bé. Fem cas de les N’hem vist uns, en arribar morts de gana al migdia, sobre seves instruccions i, per carretera, fem els 2 o 3 km fins el mostrador del bar i a la fi han caigut. La tarda del dilluns a Olleros. Hi ha pressa. Cal buscar i, entre els carrers, passa entre ruixat i ruixat, cel gris permanent i carrers trobem, finalment, un bar —Bar la Trucha—. I hi ha sort. deserts. Estem presos en el triangle de les Bermudes:20 Diu que no fa entrepans, carai! Que ens prepararà un l’alberg a un vèrtex i un bar a cadascun dels altres. L’es- Villar de Fartón plat amb pernil, xoriço i formatge, pa i beure. Fa goig, si glésia al mig, com sempre: santuari de MD de la Carba- senyor. Aquest cop també ha sortit bé. Ara cal buscar el lleda. Al vestíbul té uns amagatalls a cada banda on es millor camí per pujar a la presa. Cal buscar i preguntar. I podien deixar els infants no desitjats. Cada dia, un parell25 hem de tirar enrere si volem evitar el camí del monestir, de cops, passava algú a revisar si hi havia criatura. Va que suposem moll i enfangat. Potser hem estalviat aigua, funcionar fins entrat el segle passat. A l’interior hi ha un però no pas distància. Seguim una vella i destrossada “catafalco o túmulo (...)y es una de las obras artísticas carretera fins prop de la presa. Allà trobem a Nicky que más importante y llamativa. Es de madera de nogal y Rionegro ve pel bon camí, com sempre fa ella. Per la carretera que tiene cuatro metros de altura. Está formado, lo mismo del Puente30 creua la presa tornem a la riba esquerra, i seguim per un que el de Abraveses de Tera, por cubos superpuestos, camí ran d’embassament. El resseguim bona estona fins de mayor a menor, formando de esta forma una pirámide deixar-lo finalment i pujar a Villar de Fartón, un boldró de escalonada. Fue construido en el año 1772 por Tomás cases plenes de molsa, arraulides prop d’una església Montesinos, por encargo de la Cofradía de los Falifos, y amb comunicador i campanar amb escala exterior, com costó 480 reales”35 són molts de per aquí. Arribem just a temps per evitar el ruixat i aixoplugar-nos sota l’alzina. Capelina, fotos a Aquí l’alberg és municipal, de planta i pis, ben fet . Llàs- l’església i, quan som els tres junts, a seguir. Aquí el camí tima que no té instal·lació inicial de calefacció central i es complica: irregular, bassals arreu, herba, terra moll, funcionen amb radiadors que, a poc a poc, van fent figa. plou, pujada,... totes les virtuts. Després d’un temps de Té un gran dormitori amb espai entre lliteres (ja ho espes-40 pujada ve la carena i la baixada per un paisatge ocre, siran quan pugi la demanda!), un altre de tancat i fora de d’herba cremada pel rigor de l’hivern acabat de passar. servei amb dos llits senyorials (que ho hem visitat d’ama- Lentament, en una volta ampla ens acostem a Rionegro gat!), una bona sala d’estar, rentadora i assecadora, pati, del Puente. Entrem per l’extrem... vés a saber, si no hi cuina,... i els encarregats són dues senyores del poble ha sol de referència per enlloc. Pensant per on sortirà que, poc o molt, es reparteixen la feina. Aquests no són45 el sol demà, entrem pel SE, creuant un polígon industrial de l’Asociación. Fins i tot hi ha unes prestatgeries amb de quatre naus. Aquí és on s’ha de venir a comprar les una biblioteca entretinguda i variada, amb molta cosa so- bre camins de Santiago.
    • (+15 km) EL TEMPSJORNADA 7 (26 km) DIA 29-03-11 la ciutat i rodals. L’alberg Casa Luz és normalet, privat, (+15 km) tirant a bé. Poc espai a l’habitació (com és habitual), unRionegro del sol bany a la plata (n’hi ha altres a fora que deuen ser per a l’estiu), rentadora, pati net i còmode, cuina petita, ...HoPuente - Puebla porten entre una senyora gran i el seu marit (?) i un paio de Sanábria quarentón que diuen que és l’amo. Segellem, paguem i, Diana. Deixem els portuguesos llevant-se i Walter —que un cop nets, sortim els tres a menjar-nos la ciutat. 0 Rionegro del està molt fotut— al llit. Més tard ha d’anar al bar Palacio, Puente Amenaça un temps variable, de tots colors. Pugem al peu que el portaran a Mombuey. Cafè al Palacio i a caminar. Darrere nostre, mentre pugem rost amunt, treu el cap el del castell per la llarguíssima escala de pedra. Una volta sol, amb falses ganes de lluir-se. A dalt, al pla, passat el per dalt i ens cau un sirimiri important. Ens refugiem en magatzem de bombones de gas, tot és aigua: camins, un bar-hostal. Cerveseta, xerradeta i, al cap de 20’ ja fa 5 marges, camps,...i el sol ja no és enlloc. sol. Sortim i provem d’entrar al castell. No colem com a jubilats ni com a estudiants. Ens expliquen la visita i la El dia no millora, roman ennuvolat i gris. El terra és una fem O, els tres. Provem els uniformes de cavaller que Mombuey hi ha a la primera sala: enrunaríem el castell del fart de bassa arreu. A l’horitzó petites taques de neu coronen els cims llunyans. En creuar una carretera José decideix anar riure que causaríem en els residents. Val més que fem10 per lliure, ja té prou fang. Fa dies que va amb les botes de turistes caminants. Visitem, sense massa atenció, les penjades i calçat amb sabates lleugeres, sense protecció diferents sales i el terrat, des d’on hi ha notables vistes. per l’aigua. Arribarem junts a Mombuey, on esmorzarem Veiem a Nicky que puja pel carrer de sota i la trobarem i després trobarem a Walter que ve del metge: ha d’anar més tard a la biblioteca (entrada gratuïta!). En una sala Valdemerilla a Puebla a fer-se radiografies. Ha d’esperar que passi el alta hi ha una exposició sobre el desastre del 9 de gener15 cotxe de línia, li queden hores d’espera,... que aprofitarà. del 1959, quan es va esbotzar la presa i va arrasar el poble. Ho comentaré a part. En sortir trobem Roberto a Cernadilla Visitem l’església local, que és obra tardana dels Tem- l’entrada del castell. plers. Torna a lluir el sol, però fa fresca. Tindrem un matí —el que queda— agradable, per paisatges planers però Sortim i passegem per la part vella de Puebla —tres o20 San Salvador ondulats, amb desnivells freqüents, vegetació adormida i, quatre carrers— i baixem cap a l’actual centre. Veiem pel novament, amb alguns paisatges de cert atractiu. Es pas- carrer dos tipus i una noia amb motxilles, però no cami- sen poblets minúsculs, discrets, amb petits detalls que nants; no en fan cap cara. La tarda és calmada. Aquí la Entrepeñas l’ull i l’objectiu recullen amb afany. vida s’activa més cap al tard. Bar, un vinet mentre els lo-25 cals juguen a cartes i una veïna llueix —diuen— el tanga. Asturianos Valdemirilla té cigonya, Cernadilla una capella guerxa,... La meva posició, de cara al mostrador, em talla tots els Entrepeñas és petit, amb un campanar de blocs de for- angles. Retornem a l’alberg per poder passar pel Dia% a migó i teulada d’uralita, ja se sap, en casa del herrero... fer algunes compres.30 A quarts de dues s’arriba a Asturianos. Trobem per sort El trio estrany és davant del Dia% lligant uns porros. un asador on prenem una gran i reconfortant cervesa i Comprem i a descarregar a Casa Luz. Ens rep l’amo pre- Remesal unes racions: pop a feira i formatge. Pa. El lloc —una ter- guntant-nos per tres tipus perillosos que corren pel poble. rassa ran de carretera— és poc acollidor ja que fa vent, Nosaltres? però hem d’esperar al bus i assegurar-nos que para. S’aclareix la cosa: ells!! De sobte apareixen dos cotxes Otero de Sanábria35 de la guàrdia civil, el poble ha tocat a sometent, perilla Quan arriba el bus hi trobem al Walter a primera línia. Em la tranquil·litat social. En poca estona se’ls suposa fora. Triufé On? Com? Diuen que eren tres quillos coneguts! Per si sorprèn dient que baixarà a Otero per anar a veure unes pintures i que seguirà a peu fins a Puebla. En el viatge de cas, l’amo ja ens ha instruït i tanca la porta —no fos m’explica que ha tornat al centre mèdic i ha negociat que cas que entressin—, i si hem de sortir ho fem pel pati, pel40 en lloc d’esperar a demà a fer-se radiografies a Puebla carrer del darrere. li injectessin no sé què... i ja està, com nou! Rutllarà uns dies més. I a tota pastilla! Soparem al restaurant de davant. Sopa (2), espàrrecs, Puebla de truita a la navarresa, bistec (2), vi de gasosa, postres ca- Sanábria Arribem a Puebla. El xòfer del bus ens ofereix dues pa- solans, cafès. Tracte amable, una mica empalagós. Bona45 rades, baixem, erròniament, a la segona. Hem de tirar gent. enrere un km, cosa que ens permet fer bones vistes de
    • EL TEMPSJORNADA 8 (28 km) DIA 30-03-11 L’alberg és de dues plantes, relativament nou. Un bany simple a dalt i quatre lliteres i una sala a baix amb cuina,Puebla de taula, cadires i dues lliteres. Senzill, bàsic, però suficient i bé. Dutxats, empaitem el bar. Allà hi trobem el Robert i laSanábria - Lubián Dorothee, els suposats falsos pelegrins o caminants. No ens ha quedat demostrat per proves oculars evidents o Cafès i pastes a on vam sopar. És ben fosc, però no plou testimonis aliens, però sembla que viatgen en cotxe (pro- 0 Puebla de Saná- pi?) i que van d’alberg en alberg. En tot cas no hi ha testi- i el cel sembla serè. Baixada, pont sobre el Tera i a seguir bria monis que certifiquin que els han vist pel camí. Sospitós, la carretera. Encara fosc, deixem el turó negre de Puebla a darrere nostre. Roberto ens segueix. Anirem per car- ja que tots ens hem avançat els uns als altres un cop o retera, no hi ha confiança en el bon estat dels camins. altre. Ella parla italià i es relaciona bastant amb Roberto. 5 Com veurem, els rierols i rieres tallen el que suposem és el camí oficial. Es va fent de dia, a la carretera reina la Al bar Javi prenem una coneguda cervesa alemanya de tranquil·litat, com al puticlub que hi ha a un costat. Més monjos en una gerra de notables mides. La bavaresa ens amunt veiem com munten torres elèctriques, amb els ho- diu en mal anglès i italià que a Baviera prendre la cervesa mes enfilats com mosques als braços dels gegants des- d’aquesta manera és pecat. Serà pecat per a ella, però vestits. Perdem el sol i, com cada dia, s’ennuvola. Esqui- per a mi és glòria! No ens donen temps a acabar-nos-la i10 (San Salvador vem Terroso a la dreta i passem davant de la panificadora ja ens criden per dinar, que la cuinera vol marxar! Caldo de Terroso) PUIG, que havíem vist a Puebla. L’emigració sempre pot gallego (2), macarrons, bacallà, no sé com, però horrorós Requejo tenir doble direcció. (2), bistec, tarta de Santiago, flam,... i xupito, que queda un dia. Apareix el Walter que només prendrà una cerve- Requejo, quatre cases a l’entorn d’un parell d’esglésies sa. Ell té un ritme alimentari molt diferent, és dels que a15 i de dos revolts de la vella carretera (ara sense trànsit aquesta hora no menja, o ho fa poc. Túnel gràcies a l’autovia contigua). Un poble tan anodí i com pot deixar empremta! Caiem de grapes al primer bar. La Tarda de sol i calma, primera tarda de fotos a raig, pas- Maite està esmorzant. Ho deixa, recull com pot i es posa seig pel poble, visites al súper per comprar cervesa, ter- Padornelo a servir: tres bocates, birres i coles, cafès. Mentre la cli- túlies a l’alberg,... A mitja tarda Robert i Dorothee cuinen,20 entela habitual va passant: cafè, tabac, diaris,... La Maite i ho fan per als altres: Nicky i Roberto. Han fet dos plats porta un petit negoci multisectorial en un espai ben re- indesxifrables perquè no he estat allà a temps de seguir duït. Amb imaginació i ganes un petit negoci ben portat la recepta (puré de patates, arròs blanc, salsa de tomà- pot reeixir, fins i tot a Requejo. Seguim per la carretera. quet,...?) Quan han fet, i després d’una altra cervesa (al-25 A l’esquerra queda una profunda vall i l’estació del tren guns), els 3J del moment preparem el nostre sopar: pa (funciona?). Se sent el fort soroll del riu al fons de la vall. amb tomàquet (no hi ha oli ni sal) amb pernil (tallat a la Aciberos El plugim s’alterna amb vent, fred i, un parell de cops, zamorana, 3 mm de gruix), formatge i xoriço. I cervesa! tímides ullades de sol. Com uns reis, sí senyor! Bascos i catalans passant la mà Lubián per la cara a mitja Europa.30 Arribem al túnel (de 435 m de llargada) i ens reunim els tres. Roberto ha passat al davant, no deu haver parat tant L’alberg és còmode, tot i que discret. No hi ha calefacció, a menjar. Els tres junts passem el túnel i, a la sortida, foto per sort fa bon temps. Si ens enganxa amb baixes tempe- del trio. I carretera avall; ara sóm sobre el camí. Passat ratures la cosa pot ser més crua. Però és nou, els serveis Padornelo deixem la carretera i seguim el camí de bai- mínims —bany i cuina— rutllen. El més fotut de tot és que35 xada. Fang, pedres relliscoses i aigua. Hi ha algun tram està just a l’entrada del poble, que és molt allargassat. vertaderament infernal on només santa Maria de Goretex Però a callar que a altres llocs simplement està apartat ens salva de majors desastres. El risc de patinades és del camí. No és una crítica, entenc que els solars i/o edi- elevat i el xip xap garantit. Després vénen trams menys ficis convertibles en alberg apareixen on apareixen i no molls, pujades, baixades, algun pont i un túnel sota la via. es pot triar sempre, tot i que aquí els preus no són de St.40 Cugat. Aciberos semblava un poble atrafegat: devíem passar en un moment de feina!. Poc després s’arriba a Lubián. Aquest poble és tranquil, amb una mica de vida, però L’alberg és la primera casa habitable del poble, que és molts dels edificis arreglats deuen ser de segona resi- gran —comparativament...— i allargassat. Té un bar -Bar dència, i amb l’autovia a tocar...45 Javi-, de mala premsa al llibre de registres de l’alberg-, una botiga i un carter orgullós.
    • EL TEMPSJORNADA 9 (24 km) DIA 31-03-11 el que el client vol sentir: no, millor aneu per la carretera.Lubián - I nosaltres obedients anem per la via més segura. -afor- tunadament la carretera és molt tranquil·la, el dia llumi-a Gudinha nós, els paisatges acceptables i anem animats per un do- ble sentiment confús: tristor de darrer dia de camí, alegria Ultima diana. Aquí comença el que hem decidit serà el de final de camí, fang i aigua. 0 Lubián darrer dia de VP per aquest any: JL vol tornar, si pot ser, un dia abans, per raons de feina. És negra nit. La lluna O Pereiro i o Canhizo se succeeixen amb els intervals de treu el cap ran de l’elevada carena de davant. Sortim els carretera corresponents i el pas sota la via del tren que tres, els primers. Cal pujar a la carretera. Avui carretera mai hem vist passar. Està morta? A l’hora prevista els tot el matí. Nicky ens demostrarà que no és necessa- primers signes d’a Gudinha apareixen al davant: un hort 5 ri: ella va d’estricta i segueix el camí oficial, vagi per on solar de grans plaques giratòries, un petit polígon, el pont Portela de Canda vagi, això diu i mai hem tingut cap dubte de la seva since- sobre l’autovia en el moment que passa una currua de (túnel, port) ritat. I ha arribat als mateixos llocs que nosaltres; potser motards a tot drap. El primer que trobem realment de la A Canda una mica més tard, però... ciutat és l’estació de tren i busos. Collonut, la majoria de busos no paren a l’estació, tot plegat, quina falta fa? Hi10 Quan sortim del poble comença a clarejar. Una aturada anem i descobrim que està tot tancat i barrat. Cal avan- Vilavella biològica, aprofitant la foscor, em deixa bastant endar- çar cap al centre, preguntar,.... Anem a l’alberg. Una nota rerit, sort que el camí és fàcil i una bona marxa permet a la porta ens dóna el telèfon on trucar: Protecció Civil. I atrapar els escapats. Una bona estona de carretera lo- si ets un pobre pelegrí sense mòbil ...? Tarden molt poc O Pereiro cal, molt tranquil·la, per arribar al nus on s’ajunta aquesta a arribar. Ens donen les instruccions i avisen que l’alber-15 amb l’autovia i la nacional. Una vall voltada de carenes guer vindrà a no sé quina hora. Però cal pagar -instrucci- elevades solcada per tres carreteres diferents en la ma- ons de la Junta de Galícia- l’import sencer de l’estada per teixa direcció: el coll i els túnels. Els aerogeneradors co- només dutxar-se. És una qüestió de responsabilitat civil: i ronen els cims de l’esquerra vestits de taxus i tallafocs si caus tot dutxant-te?20 per on ja passegen els 4x4 dels tècnic de manteniment. O anhizo Mentre em dutxo JL va a canviar els bitllrts. 1) cap pro- L’autovia domina la vall. La nacional —que va arribar pri- blema. 2) és a l’altra punta de poble, una alegria per a ell, mer!— s’ha adaptat al que quedava. La carretera local que torna molt content! Arreglats i nets, cerveseta i més passa més amunt i comunica els poblets —petits bol- tard a buscar un restaurant. Walter, que també ha arribat, A Gudinha s’afegeix al grup: avui farà dieta hispana. Tinc la sensació25 drons de cases!— que solen aparèixer en les raconades de les vall adjacents. Cal anar fent conjectures de per on de que José i Waklter obertament ens acomiaden. Ens passarem. A la fi el nostre túnel és el de l’esquerra, més acompanyaran fins al bus (se’n volen assegurar?) . curt que els de l’autovia i amb molt poc trànsit. Sortim a la cara oest. Davant nostre, Galícia. Potser, fins i tot, Dinar clàssic del país: caldo gallego i cocido. Potser un30 a l’esquerra es veu Portugal sota un núvol. Comença el xic fort per algun dels sistemes digestius presents. Vi de descens. Un minibús puja a a Canda a buscar els es- gasosa, postres anodins. Xupitios, que és festa grossa. colars, i els porta a a Gudinha, a l’escola del costat de Cafès, a fora, al bar, sota la mirada d’un cap de senglar l’alberg, com comprovarem. embalsamat amb una panotxa a la boca, una bandera de l’estat al darrere i un retrat de Franco amb una nota que35 Un llarg tom de carretera ens porta a les primeres cases deia que allò de prohibir el tabac amb ell no passava. Un de Vilavella. Un gran edifici d’hotel —Hostal Porta Gale- cop ben dinats els quatre anem a l’alberg a recollir les ga—, fet per quan la nacional era la via única de pas i ara motxilles, acomiadar-nos de Roberto i Nicky i fer la xarra- en decadència, és la primera opció per poder esmorzar. deta fins les cinc. Cap problema, però res de calent, que a aquelles hores40 no hi ha cuina oberta. Pernil, xoriço, pinxo de truita, co- Carreguem motxilles i cap al Bar “a Bruma II”. Efecti- les, birra, cafès. I poca simpatia per part del cambrer, que vament, tots estàvem “abrumados!”. Crec que d’esperar. no té el dia o no està per pelegrins! Davant del nostre nerviosisme ens avisen que hi ha obres en no sé quin punt de la carretera. El bus ve de Vigo, els Cal preguntar a la benzinera (això ens van aconsellar els retards poden ser normals! Amb mitja hora de retard arri-45 de l’alberg ahir) si el camí estarà bé o no. Jo crec que ba. Comiat, ara de veritat, i fins una altra. es cobreixen les espatlles i, per evitar-se queixes, diuen
    • QUATRE GATS I UN CAMÍ Nicky José Suïssa, trenta i tants. La noia-mon- Jubilat, 70 anys. No és de Bilbao, on ha treballat jo, com l’anomenava Walter. Tími- tota la vida i on no podia treballar, coses de la llei. A da, discreta, estricta en el segui- aquest senyor —mai més ben dit— els amics li di- ment del camí. Amb molt d’esforç uen que està sonat, i ell els explica com de bé s’ho aconseguírem treure’n alguna peti- passa caminant, coneixent gent, visitant esglésies i ta informació. Diu que va fer un vi- castells, ... i com n’és de feliç ara, que ja porta set- atge al Marroc, que allà va quedar manes sense veure la tele. És el segon cop que fa penjada, sense bitllet de tornada, la VP, ha fet el francès,... Ens parla dels fills, dels que va sentir a parlar molt dels di- néts catalans, de com era un home relativament ti- ferents Caminos de Santiago i que bat, de classe, i com el Camino l’ha canviat i ara va decidir fer-ne un. No ens va que- li agrada parlar amb gent de tota mena que li surt al pas. Ens parla de la dar clar com va fer el salt de Marra- seva independència, les seves relacions, dels seus amics i coneguts. Amb queix a Sevilla. És, de ben segur, el ell hem compartit, com un nou J més, més de la meitat del camí d’aquest caminant més singular i més mis- any. Tot i que ell era allà, a Salamanca, quan vam entrar per primer cop a teriós dels pocs que hem anat trobant aquest any. Gasta poc, es compra el l’alberg, assegut amb l’alberguer, evidentment fent-la petar, i que el vam menjar (recordo el primer àpat qui li vaig veure fer, al Cubo: una pizza petita, trobar a diferents albergs, no va ser fins a Tábara que varem decidir d’anar escalfada al microones), renta a diari, va sempre a albergs gratuïts o barats. junts l’endemà. I els dies que quedaven. Ell porta més d’un mes en la VP. Va Parla un castellà molt bo. Vesteix molt discretament. La recordem sempre sortir de casa a mig febrer, va passar un dies fent turisme pel nord d’Àfrica i amb els mateixos pantalons, la mateixa jaqueta,... Les calcetes esteses a va iniciar el camí el 22 de febrer a Algecires, ran de l’aigua, per anar a fins Zamora a ratlles blanques i vermelles delaten que, en certs aspectes, és Fisterra. Ha deixat nous amics i coneguts enrere i ens ha explicat anècdo- normal,.... o eren de D? tes d’Andalusia i Extremadura. Planificador, metòdic, ordenat, ens sorprèn a tots el darrer dia quan el descobrim assegut al sol amb els seus mitjons desaparellats. Walter Roberto Aquest petit gegant germànic (73 anys), que viu prop d’Holanda, és el pan- Jubilat, italià, de Pàdua (Padova). L’home dels sudokus. Discretíssim, sem- zer del camí. Avança fermament tot i els seus notables problemes. Devia pre somrient, amb una veu trencada i aguda, no pas desagradable, però ser a el Cubo, però el varem conèixer a Zamora, un xic desesperat, quan rara. Camina imperturbablement durant tot el trajecte mentre va fent camí, ens demana de canviar la llitera de baix per la de dalt: té artrosi, problemes no l’hem vist mai en parades llargues, però surt darrere teu... i quan te n’ado- als malucs, que li fan molt difícil enfilar-se. Des de llavors que li guardem nes ja el tens al davant: ell no para a fer esmorzars de bar. A l’alberg surt no- una llitera baixa a cada alberg. A Rionegro va arribar desfet, el camí dels més per fer alguna compra i es passa bona part del temps estirat al llit, sota darrers 6 km era molt dolent. Havia d’anar al metge. Al bar Palacio es van la manta (bàsicament els dies de fred o pluja), o prenent el sol al pati, des oferir a dur-lo a Mombuey l’endemà, en anar a buscar els diaris. Allà li van d’on fa comentaris a tutti des del seu niu. I semblava que dormia! Ocasional- injectar un fàrmac i el miracle estava fet. Tornava a ser el jovial bon jan de ment l’hem vist participar dels menjars comunitaris amb Robert, Dorothee, sempre. A poc a poc es va anar acostant a nosaltres. Parlàvem en anglès, Nicky,... Porta una navalla suïssa, que només li falta el martell piconador i tot i que quan es despistava se li escapava l’alemany. Aquest antic venedor l’ordinador, amb la qual juga, menja, fa punta a un tronc,... I després s’aïlla, de perifèrics d’informàtica ha fet dos cops el camí Francès, i tenia mitja VP, posa cara beatífica, i va fent sudokus. Té tot el temps del món... fins a Salamanca. Ara fa la segona part. Li agrada integrar-se, preguntar pels albergs i els itineraris, i ens confessa que té una filla, que viu a la Selva Negra i està casada amb un extremeny! Fa dieta alemanya: esmorza molt fort, i sopa d’hora. Amb tot, alguns dies ha compartit el dinar amb nosaltres. Porta una motxilla gran i plena, sempre tapada amb un protector blau. Hi porta Taperwares i paquets de menjar —alemany si pot ser— que treu per esmorzar abans de sortir i que en algun moment hem compartit. És una bellíssima persona, entranyable, esforçat, ordenat i polit. Un, a vegades, es sorprèn que se’ns aculli tan bé a nosaltres, pobres ovelles esgarriades.
    • QUATRE GATS I UN CAMÍ El Colacao Les ungles i altres lesions Jo (no) sóc aquell negrito... Fa anys, molts, que no Els problemes dels cami- que l’esquerre (llavors no prenc Colacao. Quins temps aquells! Per aques- nants poden ser de tota a la vista) no ho estava, i tes terres castellanes (quines?, quantes?,...) hi ha mena, però són els peus va fer posat de “carai, per un percentatge de consumidors de Colacao nota- el lloc on més s’en produ- què a mi...?!”, però el que ble. I entre els caminants també. Recordo Cliona eixen i amb més freqüèn- més el sorprenia és que —Logroño, 2007— demanant al mateix temps un cia. Anar ben calçat i amb ell, al peu dret, en tenia dues d’ungles negres... i tinto de verano i un Colacao per berenar. José és un l’equipament adequat és en dits alterns ! A Alemanya, a ell, això no li passa! dels consumidors (habitual?) de Colacao, si més la millor garantia per evi- no aquests dies. Cada matí, mentre nosaltres pre- tar-ne molts. La vaselina Molts dies al sol pot causar problemes a la pell. nem el tallat, ell demana un Colacao, a voltes amb evita les ampolles, un del Recordo com al camí francès, el 2006, tot el dia una pasta. I em fa un xic d’enveja. Cada dia, quan problemes més comuns. Santa Maria de Goretex caminant cap a l’oest, s’em cremava el braç es- el sento demanar, noto una fiblada d’enveja i em combat les humitats (si ets portuguès pots fer ser- querre, i solia anar amb una màniga posada i l’al- vénen ganes de demanar-ne un per mi, però mai vir directament plàstic, es veu). Walter, un cop as- tra no. Nicky, que és rossa centre europea, anava m’he atrevit a fer-ho. Aquí surt el tímid que por- sentada ja la confiança bàsica, va preguntar-me, amb la punta del nas ben cremada de feia dies: to dintre i que tan sovint es manifesta. I mantinc ja com fent un excés, si a mi se’m posaven les color de xocolata. Vaig oferir-li crema protectora. l’hàbit del tallat i no el canvio mai pel Colacao. I ungles negres. 1) Hi estic pocs dies i per tant cor- Amb molta discreció va agafar el tub petit (una si cal cacao prefereixo la xocolata negra que, si ro menys risc. 2) Altres anys n’he tingut. 3) Tinc mostra de farmàcia!) i que devia estar quasi buit. puc, prenc al matí. Cadascú el que li toca. Però... entès que pot ser a causa de micropercussions El darrer dia, amb tons de broma, la vaig obligar Què carai, un dia em prendré un Colacao! Com un continuades del dit amb la part superior de la sa- a quedar-se el tub gran (possiblement caducat, senyor... de Bilbao. bata (el que s’aprèn escoltant la ràdio!). Va mirar ho sento) que ja cal acabar. Va costar, però el va el peu dret nu del veí: estava bé. No es va adonar agafar. Camins de riu Bestiari M’agraden els camins de riu. En conec pocs, però la majoria són interes- Els altres J asseguren haver vist per Zamora —un parell de cops— alguna sants. I els camins dels grans rius em resulten especialment atractius, fas- mena de cabra salvatge, isard, cérvol, o el que sigui. La veritat és que no he cinants: Ebre, Duero,... Home, res a veure amb els Ripoll, Mogent, Besòs, tingut la sort, i reconec que no hi entenc. Si que hem vist petjades (tant mirar Llobregat... que ja conec. La llargada dels primers és equivalent a la dels a terra!) de tota mena d’animals... i persones. En dies de poca pluja o no tant grans senders i dels llargs camins a Santiago. I tenen avantatges: no van a abundant com els primers, quan el temps ens ho permetia i podíem fer fotos, Santiago, poca gent, no tenen pàtina religiosa en la seva base o discurs nar- els rastres animals eren un bon entreteniment, però la falta de coneixements ratiu, són molt més còmodes pel que fa als desnivells (se suposa), són bidi- de tots plegats era decebedor. Poc o molt la del senglar la reconec, o això reccionals... Però, em temo, que el nivell adequat de serveis és molt menor i, creia. La que queda clara és la del cavall, amb la ferradura. La petjada dels per tant, més cars i incòmodes en general. A Zamora hem coincidit uns pocs humans també era un dels entreteniments, i la que varem afinar va ser la de km amb el camí del Duero (km 500, posava la fita miliària). Em sorprèn que, Nicky, la única que no portava sola Vibram, que solen ser totes molt similars tot i les inversions que s’han fet en senyalització i comunicació (pel molt poc i característiques. També la parella amb el gos, que els vam clavar. Però el que he vist, moltíssima més senyalització que en els de Santiago), siguin, que hi ha -als pobles- són gats, molts gats, potser més que altres anys. En aparentment, uns grans desconeguts. Suposo que deu ser en relació a la canvi pocs gossos. Ara, per bestiari, el dels jardins: nans, llops, àligues, ..tot quantitat d’usuaris, tan desigual entre el CS francès i tota la resta. O senzi- i més, fins arribar a l’arca de Noe de Roales del Pan. llament que no se’n parla tant. La Via de la Plata, que està en una posició de segon ordre quant a gent, té unes condicions geofísiques molt complicades per assolir càrregues puntuals massa elevades: la calor al tram sud en tem- porada alta especialment. Possiblement tenen més opcions d’èxit el camins horitzontals (est-oest, cas de l’Ebre i el Duero) que els verticals (nord-sud) encara que siguin menys contrastats. Em plantejo i guardo per al futur els grans camins de riu, ja que no tot acaba a Santiago.
    • QUATRE GATS I UN CAMÍ Gerfried La catalana de Rionegro Alemany, cinquanta i tants. La multinacional per la Al bar Palacio, a Rionegro del Puente, la nora és que treballa li ha donat uns mesos de festa. Practica catalana, de Ripoll, on va viure fins els 23 anys. habitualment el cicloturisme amb la seva companya, Filla de guàrdia civil, ara li agrada, quan passa al- que deu ser a casa mantenint l’economia europea gun català, sortir de darrere de la barra (l’arma- en alça. Ell ha fet el camí francès en bici, i és conei- ri?), xerrar amb els clients i recordar una mica la xedor d’altres parts d’Espanya, caminador i sen- llengua antiga -encara que no familiar-, que quasi derista... Ara, per no fer el ronso a casa s’ha agafat ha perdut, després de 20 anys sense practicar-la. sis mesos per fer la seva, caminant, viatjant. Es va A més, crec que ho fa una mica com d’amagat, plantar a Sevilla i va fent la Via de la Plata a peu, ja que ser -i parlar!- català per allà deu ser poc amb calma, fent turisme on més li interessa. Un dia habitual i un xic incomprès. Al final vaig parlar di- per setmana, triant el lloc de major interès, descansa rectament en català amb ella, per revifar-li l’orella, de caminar. Coincidim entre Salamanca i Zamora. mentre ella es notava que tenia cert enyor dels Suposo que allà devia quedar-s’hi un dia, tant una anys de Ripoll, al cap i la fi, la seva joventut. ciutat com l’altra s’ho mereixen. Tenia moltes ganes de xerrar, era trempat i comunicatiu. No sé si troba- rà el camí de casa després de tant de temps. I en arribar, després de tantes setmanes potser no troba ni els mobles. Això, si torna! Mig any?.... sembla un somni! I nosaltres amb els nostres deu dies anuals! Maite Els portuguesos Com tants que no fan el camí, amenaça d’agafar un dia la motxilla i afegir-se A Tàbara, a la taula del guns anaven sense protecció contra l’aigua, i una a la festa. Tot i que diu que ara ja és massa gran per fer-ho! (clar, ara té costat, sopaven tres pa- de les noies —la de la foto— portava un Goretex feina!). Benvinguda. La Maite, de qui dedueixo el nom pel correu electrònic, ios cinqüentons que de plàstic de supermercat. Ei, que em mereixen porta un petit negoci —propi? aliè?— en un poblet anomenat Requejo. Pro- vaig prendre per ciclistes. tot el respecte, però amb algú m’he de ficar! Al poso de canviar el nom del poble: Regocijo. Si, ella és l’alegria de la Via de I no ho eren, no, no. Devi- camí els grups consolidats, de quatre o més per- la Plata! Ella porta un local menut: bar, estanc, diaris, queviures,... El droug- en tenir les noies desga- sones, són menys permeables que els individus i store de la VP. Esmorzava asseguda en un tamboret alt quan varem arribar, i nades, que no sopaven. parelles i trios. Els grups i els individus no solen va deixar la feina per atendre les nostres necessitats. Ens va fer uns bocates Després varem coincidir barrejar-se gaire i es tendeix més a la distància, i boníssims, begudes a triar, cafès esplèndids i es va oferir —acceptat!— a alguns cops a l’alberg: això és font d’ignorància. Cap coneixia la llengua fer-nos fotos. I els tres caminants encantats de la vida. Ah, les lloances són santa Mata de Tera i Ri- dels altres, però se’ls entenia queixar-se entre ells reals, no pas per la seva cara bonica. I es va deixar fotografiar, i sense ves- onegro. Tres homes i dues dones. Entre ells una del nostre comportament: no els agradaven les lli- tir-se de lagarterana. Quants cops no hem desitjat de trobar un lloc així al parella. L’aspecte general era que alguns devien teres que quedaven quan ells arribaven. A santa llarg dels centenars de km que, un any rere l’altre, acabem fent! I els locals tenir certa experiència, però la majoria —i elles— Marta els vaig fer saber que ens farien una visita com el de Maite a Requejo, són molt escassos, siguin regentats per noies no. Havien assaltat el Decathlon de Lisboa i s’ha- guiada si reuníem un grup prou nombrós.... I van joves, dones madures, tios guapos o avis catxondos. Quin contrast amb allò vien fet amb un equip complet i modèlic de pelegrí. apuntar-se a la festa. Bona gent. etern de: no ha llegado el pan, o el recent de, oh, no està la mujer...! Clar que no van preveure el temps, i per això al-
    • QUATRE GATS I UN CAMÍ Robert i Dorothee L’aigua, la pluja i la seguretat Aquest parell d’alemanys són molt estranys. No Ja fa dos anys (abril 2010 i març 2011) que plou n’hem parlat amb Walter, que segur en té més molt durant el període que escollim fer la Via de informació i una opinió més formada. 1) Mai els la Plata, i aquest encara ha plogut més que l’any hem vist caminar. Són o no són a l’alberg quan hi passat. Ens explicava José de dos accidents a arribes. I prou. Eren a Zamora. Diuen que també Extremadura. Un torrent que l’any passat es pas- a Salamanca. Eren a Lubián. 2). Cuinen, es fan el sava relativament bé, aquest any tenia un nivell menjar, i en això són generosos i habilidosos. Els molt major, i un alemany en va sortir amb sis punts hem vist fer menjar per Nicky i Roberto, convidar a de sutura al peu. Una senyora va haver de ser so- crema de verdures als alberguers de Zamora (clar correguda perquè havia caigut tota sencera al riu que ja estaven per les postres.... i l’avi, prenent els Lobos. A Extremadura, l’any passat, recordo llocs plats de la taula d’una revolada va dir: para maña- on s’havia condicionat el pas segur; solien ser rie- na! i a la nevera). Robert ha fet la VP en algun rols en llocs accessibles amb camió, per portar el altre moment, sembla que la coneix. 3) Sospitem blocs de granit. Però el problema està en els llocs que viuen bastant del cuento i es fan passar per difícils, allunyats, inaccessibles. Mentre que l’ad- caminants, quan en realitat fan turisme incòmo- ministració fa despeses tan necessàries com po- de, però molt bé de preu. Els haurem de posar un sar ascensor a l’alberg de Zamora o innombrables picarol (de dia, ja que de nit sembla que repicaria monòlits molt monos, no es vetlla per la seguretat segur). Ell sembla bastant granadet. Ella és alta mínima del personal que camina. Com sempre, com un sant pau. les inversions se’n van en imatge i medalles, però les infraestructures i els serveis bàsics queden per més endavant. El coreà Els albergs i altres: els segells Vito Young (vés a saber com s’escriu!), diuen que és el seu nom. El coreà apareix qualsevol dia a primera hora —5 a.m.— fent el lotus sobre la seva llitera alta, en la foscor. I també a darrera hora de la tarda. Ell sol s’havia polit l’aigua de dues persones del termo de l’alberg del Cubo quan ens va obrir molt amablement. És un gran afeccionat al vi —vino bueno!— i per sopar prenia tota una ampolla de litre del pitjor vi possible: menys de 2 €/l, va confessar a l’alberguer, que també el venia, més barat, a 1,50€. Ho acom- panyava amb una barra de pa a queixalades i un plat notable de calamars en tinta. Arrossegava un portàtil amb què es connectava a Internet i feia de les seves havent sopat. Només parlava anglès —i coreà, que no domino— i s’entenia amb qui podia i com podia, però tothom l’apreciava,... En tot cas, no et dutxis després d’un coreà.
    • UN CAMÍ QUE NO SEMPRE HA ESTAT AIXÍRibadelagoRibadelago era un petit poble prop del riu Tera, que va de-saparèixer en poca estona en rebentar una presa mal feta.“El pueblo se hizo tristemente famoso el día 9 de enero de 1959,cuando fue arrasado por unos 8 millones de metros cúbicos aguaprocedente de la rotura de la presa de Vega de Tera, provocándoseuna de las mayores catástrofes debidas a la rotura de una presa.De los 549 habitantes que tenía el pueblo en aquel momento murie-ron 144, pudiendo recuperarse tan sólo 28 cuerpos. Las cruces en elpueblo viejo recuerdan las ausencias. Familias enteras perecieron,y el pueblo quedó completamente destruido a excepción de unaspocas casas. Tras la catástrofe, se inició una campaña solidaria denivel internacional.En vez de reconstruirse el pueblo en su lugar original se eligió un nu-evo emplazamiento, conocido como Ribadelago Nuevo y denomina-do entonces oficialmente Ribadelago de Franco, en honor al military dictador de España Francisco Franco.El pueblo nuevo conservainteresantes ejemplos arquitectónicos, desde el Ayuntamiento y lasescuelas (actual consultorio de atención primaria sanitaria) hasta laiglesia o las viviendas.El pueblo antiguo, que no llegó aser abandonado totalmente, actualmente está siendo re-cuperado.(...) El Real Madrid jugó un encuentro amistoso contrael Fortuna de Düsseldorf para recaudar dinero para lasvíctimas de la tragedia. Se celebró una carrera ciclista enMontjuïc para recaudar fondos para los damnificados deRibadelago” Wikipedia.José feia milícies, però el seu grup de llavors eren moltnovells, i no els van enviar cap allà, tot i que segur queels hauria agradat.L’exposició temporal al castell de Puebla és corprenedo-ra, dura, interessant. Quan érem allà feia poc que s’haviaproduït el terratrèmol del Japó. Quan la natura imposa laseva llei, a vegades previsible, d’altres no, deixa en ridícultots el déus i els projectes (preses, barreres, nuclears...)W dels homes. En el casde Ribadelago, però, mésaviat va retratar la cobdíciahabitual dels especuladorsi xanxulleros propis de lesdictadures i de les xauxeseconòmiques de les demo-cràcies.
    • Via de la Plata (III)març 2011 2j...