Your SlideShare is downloading. ×
Concurs literari 2011
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Introducing the official SlideShare app

Stunning, full-screen experience for iPhone and Android

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Concurs literari 2011

1,139
views

Published on

Concurs literari de la comissió lingüística, curs 2010-2011

Concurs literari de la comissió lingüística, curs 2010-2011

Published in: Education

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total Views
1,139
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. CONCURS LITERARI 2011 IES XARC TREBALLS GUANYADORS
  • 2. NARRATIVA CATEGORIA A 1r, 2n i 3r D’ESO
  • 3. 1r premi: EL RETRAT AUTOR/A: VICTOR FRESNEDA
  • 4. EL RETRAT Feia poc temps que Anne-Marie posava per al jove pintor però havia estat suficient perquè s'enamorés d'ella. Era la noia més bella de París i semblavacom si tot el que digués sonarà dolç als seus llavis. Anne tenia una manera graciosa de caminar i gesticular, era una mica maldestre i cada dos per treses queia. Quan això passava feia una riallada, s'aixecava com podia i seguia rient fins gairebé quedar-se sense respiració. Era molt ignorant, era una noia de poble que acabava d'arribar a la ciutat i es veia una mica fora de lloc, però tot i així era molt oberta a conèixer gent nova, diferent i moderna, també era innocent i una mica infantil i fàcil de sorprendre. Era impossible que qualsevol que es creuarà pel carrer amb ella no es girarà per admirar la seva bellesa i molt sovint els homes quan la veien passar silvavan, filtreaven amb ella i de vegades fins i tot li cridaven coses obscenes, que casi sempre fregaven la rudessa. Ella somreia, era el més típic en ella, somriure gairebé per tot i de la mateixa manera, s'arronsava d'espatlles, baixava el cap i somreia amb picardia sense mourè la boca, fent un soroll breu que resultava simpàtic. Era baixeta, no arribaria al metre seixanta i tenia unes corbes femenines molt atractives, cintura molt marcada i maluc ampla. Pits voluminosos, pell molt blanca i una llarguíssima cabellera taronja que licobria tota l'esquena, era de les poques noies que no es recollia els cabells en un monyo . La seva cara era rodona i estava plena de pigues,tenia tenia dos grans ulls blaus, turquesa clar i una boca petita de llavis considerables d'un vermell molt viu. Nas petit i poc cridaner. Entraria dins del's canons de de bellesa de l'època. 
  • 5. 1890,estava sent un any bastant trist per al pintor Bernard Dufour, havia mort el seu germà al gener i la venda de quadres no estava anant precisament bé, a més feia mesos que no havia començat un treball realment satisfactori, per això preferia no acabar un quadre si no el convencia i fins i tot si arribava a un estat d'ira llançava les pintures sobre el llenç de qualsevol manera, boig per la ràbia i la desesperació Gràcies a Déu des de l'arribada Anne-Marie es sentia una mica més inspirat, però no sabia com treure el veritable esperit d'Anne. Arrivava sempre alegre a l'estudi, en general inpuntal però tampoc liimportava molt a Bernard per al que era impossible enfadar-se amb una dona tan bella. Respectava molt la bellesa, era el que li donava de menjar.Havia provat a pintar coses realistes, en general pessimistes però no es venien. La gent preferia tenir un jardí de roselles penjat al saló a un desert,era frustrant però cert. El cas, Anne Marie arribava tard, però sempre arribava somrient, alegre, demanava disculpes, s'asseia amb Bernard a veure els quadres i conversavan durant hores abans de començar a treballar,durant les llargues xerrades Anne era molt dolça i simpàtica, es movia amb una desimboltura fantàstica, pero quan es colacova davant d'ell es bloquetjava i no sabia como moures.. Un dia, mentre Bernard esbossava en el llenç el seu cos, es va adonar que alguna cosa no anava bé, que Anne estava tensa, que en la seva cara no hi havia cap expressió. Bernard, no volia ser groller i dir-li que realment no es sentia d'acord amb l'actitud d'ella. Així que se li va ocórrer que podien fer una petita excursió al Louvre, on ella podria aprendre de retrats diversos de molts pintors.
  • 6. No sabia quant seria el preu de l'entrada però va creure que valdria la pena si Anne canviava la seva actitud i era més natural. La proposta a ella li va semblar brillant, no havia anat al Louvre i volia omplir-se de cultura, a més estava encantada de que la convidés a un lloc car. Van decidir interrompre el dia de treball i dissenyar la excursió. Quedaren a les 8 en l'estudi del pintor per partir junts cap al museu. Anne va marxar de l'estudi feliç. Quan es vestia i deixava de modelar es convertia en aquesta Anne que el tant adorava. Ell passà la tarda admirant la pintura, pintant diferents rostres en diferents teles i provant amb materials i pintures. Mort de son es va dormir en un divan en l'estudi i es va despertar l'endemà pels cops a la porta d'Anne. Bernard va deixar Anne tafanejant els quadres i se'n va anar al bany on passà gairebé una hora entre que es va banyar, es va afaitar i s'arregla. Mentres tant Anne-Marie que era molt impacient, s'entretenia mirant les pintures de Bernard, també mirava els dibuixos en els quals apareixia ella des de diferents perspectives, i tot i que admirarava el talent del pintor li va desagradar tant l'expressió com la postura del quadre. Va ser llavors quan Anne es va adonar que no estava exercint bé la seva feina. Es passeigà per la sala i va agafar alguns llibres que li seduiren per la portada. En aquest moment va sortir Bernard del bany amb vestit de jaqueta mol elegant i es va sorprendre de l'interès de la jove per la literatura.
  • 7. - Salomé d'Oscar Wilde, si vols t'ho prest-Va dir amb simpatia Bernard. - No crec que valgués molt la pena, no sé llegir, em sembla preciós però ningú em va ensenyar. Quan era petita la meva tia ajuntava en una habitació a la meva germana a els meus cosins i a mi i ens comptava contes de memòria,això és el més a prop que he estat de la literatura .- respondre Anne. - Si volguessis jo et podria ensenyar, el llegirem junts en un altre moment,emporta-te'l-Va contestar el pintor sorprès per la seva pròpia ignorància. Havia ficat la pota. - Estaria encantada si ho fessis, té pinta de ser interessant responguè ella amb el seu molt típic somriure. Bernard es va posar un abric llarg negre i un barret i es van anar junts. Els carrers de París estaven plens de gent: Parelles passejant, nens jugant, venedors ambulants, músics de carrer, captaires demanant almoina ... Soroll, Paris era una ciutat sorollosa i feia mala olor .Van arribar al museu en una hora més o menys. Van passar el trajecte, parlant. Ella li va explicar la seva vida. Anne Marie havia nascut en un poblet de Landes, al sud de França, era la filla menor de dos germanes. La seva mare Lourdes va morir en el part, i el seu pare, Fabien, que era fuster es va casar amb una dona anomenada Vivienne que no estimava a Anne. El seu pare sempre havia desitjat tenir un fill i amb Lourdes ho va aconseguir, però a l'any de néixer el infant va morir per una grip. Poc després Lourdes es va quedar embarassada de nou, tots desitjaven ferventment que el nadó fos nen, però finalment va néixer Anne, això unit a la mort de la mare va fer que la pobra nena es convertís injustament a la filla no desitjada de la família. . Quan Fabien es va casar amb Vivienne, ella va començar a portar lacasa, era una dona estricta que mai va mostrar el mínim afecte per les petites, quan Anne tenia cinc anys i la seva germana estava a punt de fer set, van tenir un germà, això va fer que el seu pare deixés a les nenes totalment de banda i que finalment les enviara a un internat de monges.Amb les cuidadores de l'orfenat, Anne va aprendre a cosir i manejar el fil i l'agulla amb especial habilitat. La seva germana Gertrude la envejava molt, perquè Anne sempre cridava més l'atenció que ella,era més atractiva i més simpàtica que la germana gran que als diset anys es va suïcidar. Les últimes paraules que va escoltar Anne de la seva germana van ser "T'odio amb tota la meva ànima ".
  • 8. L'abandonament del seu pare, la mort de la seva mare i l'odi de la seva germana van marcar per sempre la vida d'Anne que aviat es va adonar de la duresa de la vida. Després Anne va venir a París on les monges li van trobar feina en un taller, portava uns dos mesos vivint a la ciutat i s'allotjava en una habitació que li pagava el taller, per això Anne no cobrava el que treballava al taller, per aixo Anne treballava de model i de qualsevol cosa que se li presentés, perquè no tenia diners.  A Bernard li va commocionar molt la història de la jove i això va fer que entengués una mica més la postura professional d'Anne que era molt treballadora i no tenia mai pudor de de desspullar-se davant el pintor, ella necessitava la feina. Van arribar al museu las deu del matí i es van trobar amb una cua petita, de gent important i rica que miraven als joves amb menyspreu, veient-hi gent de poc nivell social. Anne es sentia bastant incòmoda en aquesta situació. Davant d'ells s'alçava immens un edifici amb aires renaixentistes,alt, ple de finestres, façana recarregada i teulada blava. Tot de copd arrera d'ells es va escoltar un crit. - Bernard, estimat amic. Bernard i Ann-Marie es van girar i també totes lespersones que hi havia a prop. - Senyor Comte-respongué Bernard, mentre corria a abraçar a l'home. El Comte era un home gairebé ancià, molt baix, més que ella fins i tot i que estava molt encorbat en caminar, anava agafat d'un bastó. Estava calb però al voltant de la coroneta li penjava pel llarg i llis molt blanc, el seu rostre estava molt arrugat i enmig sobresortia una enorme nas de pont realment exagerat Vestia un elegantíssim vestit amb capa negra i barret de copa. Darrera d'ell havia una donassa seductora que havia de ser la seva esposa o la seva amant. La dona molt més jove que el vell era alta i bastant atractiva. Era més aviat plena però de totes maneres tenia un cos bonic, enormes pits i cara bella. Portava un vestit blau estret i molt pompós que tenia un escot immens, un bison al voltant dels braços i un enorme barret de la mateixa tela que el vestit ple de plomes, flors i brusileríes.
  • 9. - Barbara-Va dir l'home cridant a la dama-Et presento a Bernard Dufour, el millor pintor de tota França. Ell a pintat els retrats dels meus amants des de fà molt de temps, estimada. - Gràcies senyor Conde, m'encanta sentir les seves floretes encara que sàpiga que són mentida. Contestà Bernard rient. - És veritat i no em facis tornar a repetir- ho-Va dir amb cert to apàtic l'homenet. Després de presentar-se tots van començar a conversar. Al final van acabar parlant només el Comte de Boulogne i el pintor. Les dues dones es van saludar cordialment i no van tornar a parlar entre elles. Poc després ja estaven en les galeries del museu, no necessitaven guia, els dos homes coneixien el museu de cap a peus. Havien diferents estancies que també es dibidian en diferents sales, cadascuna de una escola pictòrica diferent. La italiana, la francesa, l'espanyola,l'holandesa, la francesa, l'alemanya i l'anglesa. Només entrar Anne va passar a un estat d'emoció màxima que va fer que es separarà del grup i començarà a admirar els diferents quadres, no li agradava conèixer que representaven les pintures preferia crear històries, ella es admirava de les dots pictòriques però sobretot es fixava en els sentiments dels personatges. Bernard es va donar aviat compte de la passió que hi havia en els ulls de la jove que es parava en la majoria dels quadres, va ser llavors quan Bernard es va acomiadar del comte i la dona i es va quedar tota sola amb Anne preguntant que veia en els quadres . Es va quedar realment perplex de la imaginació i la sensibilitat de la noia que veia sentiments amagats darrere dels ulls de cada model. Cada postura, cada gest, ella l' interpretava d'una manera, segurament correcta .
  • 10. En cinc hores havien acabat ja la visita almuseu el que els va portar una fam atroç, es van anar a un restaurant davant del jardí de les Tuileries. Alli van passar el migdia menjant en tertúlia tots dos. - Ets la primera persona que em fa sentir realment feliç-Va dir Anne amb un somriure diferent a la de sempre al finaitzar el dinar. - Però si tu sempre rius i fas bromes, malgrat tot ets feliç .- Va contestar ell. - És clar que no. A mi em fa feliç veure a la gent del meu voltant feliç,per això sempre faig a la gent riure, perquè això els fa feliç. En el fons sóc egoista, no vull fer feliç als altres sinó a mi mateixa-Va contestar Anne amb un to trist que conocionaría a qualsevol. - Doncs llavors ets feliç perquè des que et conec sóc un home nou, molt feliç. Jo en general discuteixo amb la gent, trenco coses i sempreestic cridant. Quantes vegades m'has vist fer alguna d'aquestescoses? - Mai. - Va contestar Anne Rient - Perquè, et vull .- Va dir Bernard amb por. En aquest moment no va fer falta que digués res, la noia li va robar un petó preciós que va parar el seu món per un moment. Els joves varen pasar el que quedava de tard passetjant per París. - Vine et portaré a un lloc que segur que no coneixes. - Va dir Bernard.  - Conec tot París-Va respondre ella.  Va seguir el noi i van acabar on durant tot el camí ella pensava que anaven a acabar.  - La Torre Eiffel. Jo ja he estat aquí i odio aquest monument, és de ferro i sembla que fet amb rails de tren. Es molt poc romàntic, massa modern per a mi.-Va contestar ella enfadada. 
  • 11. - Però si és preciosa-Va dir el rient-A que ho has pujat fins a dalt del tot?  - No vaig a pujar, deu cansar molt .- Va contestar ella enfadada.  - Doncs jo si i tu hauràs de quedar aquí sola-Es va burlar ell.  Bernard es va anar en direcció a la torre i ella el va seguir. Van entrar i van començar a pujar, ia pujar. El nivell de cansament era horrible, mentre pujaven Anne li cridava coses al noi que responia rient. Quan van arribar al primer nivell Bernard li va tapar els ulls a Anne i li va dir que prengués aire perquè pujarien al segon pis. A Anne li va donar temps de veure suficient perquè es donés compte que valdria molt la pena pujar fins a dalt. Llavors sense pensar-s'ho van seguir pujant, paraven cada poc prenien aire i seguien pujant, a Anne li faltava l'aire però seguia i així en gairebé mitja hora van arribar al segon nivell. Van sortir cap a fora i el van veure davant d'ells, TOT PARIS ALS SEUS PEUS. Res es podria comparar amb això, Anne tenia davant els seus ulls el paisatge que més li havia marcat en la seva vida. Van pasar una estona els dos mirant Paris sense dir res, no feia falta. Van arribar a l'estudi, era tard, feia fred, molt soroll i no hi havia llum. A cap dels dos els va importar , van passar hores i hores fent l'amor i a cap dels dos els va donar temps de pensar res més que l'un en l'altre. Estaven a gust, es volien i això per a ells era suficient. Es van quedar adormits abraçats.Van pasar unes semanes fantàstiques anant a molst llocs i coneixent-se de manera que van acabar molt enamorats l'un de l'altre. Un matí Anne va despertar a Bernard amb pessigolles, ell que estava encara una mica endormiscat li va preguntar que que perque la despertava. Anne va mostrar-li el llibre que ell li va deixar.Demostram que és bo, obri-lo per qualsevol pàgina a l'atzar i llegeime les primeres frases amb què comença la pàgina.
  • 12. Salomé-Desitjo la teva boca, La teva boca és com un branca de coral queels pescadors han trobat en el crepuscle de la mar!, el corall que guardenper als reis! És com el vermelló que els moabites troben a les mines de Moab, és com l'arc de Pèrsia que està pintat de vermelló i guarnit de coral. No hi ha res al món tan vermell com la teva boca ... ¡Deixeu-me besar la teva boca, per Déu deixa'm! Juan-No blasfemes bruixa, súcub. Mai filla de Babilònia. Mai filla de Sió!Mai! Salomé- Jo besaré teva boca Joan, la besaré. Es una obra de teatre. - No ho entenc. Per que és elñ tan dur amb ella, si ella l'estima. - Ell és home de Déu, a més veu als seus ull a la mort. Van passar algun estona llegint el llibre que acabava amb la mort de Joan,perquè Salomé demana el seu cap en una safata de plata. Salomé per fi pot besar la boca del seu estimat encara que per a això ha hagut de matar-lo. - Mataries per amor? - Va preguntar la noia. - Aquest cas és diferent mates a l'amor per la vana temptació d'un petó-Va respondre. - Mataries per amor? - Va preguntar de nou. - Per tu si .- Va contestar La noia no va contestar, no va fer cap gest sobre això. Només es va dirigir a la sala contigua en què el pintor pintava i es va colocar davant de la tela. - Em perdut una mica el temps, hauries de pintar. Em vas portar al museu perquè aprengués, no? Doncs endavant .- Va dir ella molt seriosa. - Està bé .
  • 13. Van passar hores i hores pintant, Bernard li deia que si volia podien seguir un altre dia però no volia, només tenien de tant en tant una pausa per dinar. Tot estava sortint molt bé, Anne estava còmoda, i per fi expressava un sentiment, expressava alguna cosa. Tristesa. Bernard es preguntava que li passaria, havien passat uns dies meravellosos.  - Ja gairebé he acabat per avui, demà quan tornis del taller crec que ja estarà acabat. - Llavors no necessitaràs que vingui més no? - Suposo que no. Però ... - Està bé. Tornaré demà a veure el quadre acabat-Amb aquestes paraules la dona se'n va anar a l'habitació del costat on es vestí. Mentrestant Bernard va seguir amb el quadre. Passat una estona, va sortir ja vestida amb direcció a la porta de sortida, amb un simpre adeu la dona es va acomiadar i se'n va anar, ni tan sols girar la cara. L'home no va voler pensar en res relacionat amb el tema, encara que no es podia concentrar bé en el quadre va seguir pintant i perfeccionant sense dormir, estava molt cansat però no li importava. Acabaria el quadre per quan Anne tornés. I així es va quedar tota la nit en vela treballant. Al matí es va acostar unes hores i després va seguir perfeccionant el que poc a poc pareixia ser més proxim a la perfecció. Estava a punt d'acabar, li donaria algunes capes més de color i per la tarda ja estaria acabat. No tenia fam ara per a ell era molt més important el resultat del quadre. Ja era l'hora que arribés l'estimada, el quadre estava finalitzat, la pintura hauria d' assecar- se. Va sonar la porta i el pintor emocionat va obrir la porta quan es va trobar a una noia a l'entrada.
  • 14. - Anne no podrà venir, m'ha donat això per a vostè-Va dir la jove entregand- li una carta a l'home. Commocionat Beranrd va agafar la carta i ni va mussitar tan sols una paraula. Li va fer un gest de comiat a la dona i tancà la porta.  Va obrir la carta. Estimat Bernard,  no se com contar- te això. Suposo que entendràs que no és gens fàcil per a mi deixar-te ara, que m'estic enamorant de tu però vull que sàpigues que no he marxat perquè vuigues. A estat la meva obligació, m'ha convingut un matrimoni amb un home ric amic dels meus oncles i tinc que anar a viure amb ell a Toulouse. M' ho varen dir fa poc i vair pensar no dir-t'ho, demanar una bestreta i marxar sense dir res.Després d'aquests dies m'he adonat que m'he equivocat de debò, m'he enamorat totalment de tu, hauria d' haberme adonat de que aixó anava a ser importan per als dos i per la meva culpa ara me'n vaig i et deixo tot sol quan aquest sentiment que tenim el un per l'altre es fa més fort. Em vaig adonar que realment era important quan em vas dir que series capaç de matar per mi, això em va fer adonar-me que havia estat la pitjor dona del món amb tu que sempre has estat un cavaller amb mi. Em deixa més tranquil- la el saber que has acabat el quadre i que no et deixo amb les mans buides.Només vull que sàpigues que t'estimo i que espero que entenguis que a vegades les coses són difícils i la necessitat et porta a fer coses que no hauria un fer. No crec que torni, però vull que sàpigues que d'una manera bastant incomprensible t'has convertit en l'amor de la meva vida. No et deixó direccions, no vull tornar a vorer-te, seria massa dificil. T'estimaré sempre, Anne-Marie
  • 15. Bernard va començar a plorar, es sentia estúpid en aquesta situació. Estava plorant per una dona a qui acabava de conèixer. Mort de ràbia va agafar les pintures i es va posar a llançar sobre tots els seus quadres, va rompre plats, gerros i ceràmiques i va començar a cridar, a demanar-li a Déu una explicació, fins que va acabar de genolls al mig de la sala, davant del retrat, Anne estava reflectida d'una manera exacta en ell. Seria el millor record que tindria d'ella. D'arrere d' quella pintura, com als quedres del museu, havia una historia, una historia d'amor real. La historia que havia fet que Bernard Dufour tingues davant seu la seva obra màxima encara que per això hagués tingut que renunciar a l'amor de la seva vida
  • 16. 2n premi: UNES VACANCES TAN CURTES AUTOR/A: JACOBO MORAL
  • 17. UNES VACANCES TAN CURTES
    • M'agradaria saber a quina hora es l'entrega dels premis en la sala d'actes demà dia 13.
    • Unes vacances un tant curtes
    • Sóc na Carmen, una al·lota de setze anys. En aquell temps jo ja era una mica madura psicològicament i físicament. Era rossa i
    • portava ulleres. Els mes pares estaven obsessionats amb els meus estudis i volien que estudiés moltíssim, cosa que jo no suportava
    • i que em posava nerviosa. Vaig tornar un divendres de l’institut a les dues i vint, la següent setmana hi havia un pont llarguíssim i
    • no hi hauria institut fins la següent setmana, és a dir, nou dies sense classe. Al entrar al saló vaig veure als meus pares preparant les maletes.
    • -On aneu?
    • -On anem, hauries de preguntar- va contestar mon pare.
    • -Doncs, on anem?
    • -Anem a visitar als oncles de Tarragona durant el cap de setmana- va afegir ma mare.
    • -Què?! Als oncles de Tarragona?
    • -Què passa Carmen?- va dir ma mare una mica desconcertada
    • -Que què passa?, no els coneixem de res. Per què hi anem?
    • -No diguis això, saps que si els coneixem, els hem vist varies vegades; anem perquè el teu pare
    • fa temps que no veu la seva germana Marga.
  • 18. Doncs així va començar un pont que pensava que anava a ser “brutal”. Pensava que aquestos nou dies estaven a punt de ser els millors dels últims mesos, que aniria a festes, sortiria amb els meus amics, etc. En comptes d’allò, estaven a punt de ser uns dies que estaria amb una família que no coneixia de res. Vàrem sortir en cotxe després de menjar, devien ser les tres i deu. Els meus pares s’anaven turnant el volant i jo mentrestant enviava missatges a les meues amigues, clar, no m’havia donat temps de cridar-los per dir que no podria sortir amb elles. Vàrem arribar a Tarragona més o menys a les set, però vàrem trigar a trobar la seva casa més d’un quart d’hora. Finalment vàrem arribar allà, a la casa. Era en un barri silenciós i tranquil, on pareixia que el temps estava aturat; no havia edificis alts, només havia cases. El millor era la platja, es veia a prop, devia estar a tres minuts caminant. El pare, que conduïa, va aparcar el cotxe davant la casa dels oncles i ens vàrem baixar. Vàrem cridar a la porta i ens va obrir na Marga, la meva tia. Vàrem passar i la tia em va conduir a la meva habitació. Em vaig quedar allà a gust, en el llit. Estava molt cansada així que em vaig posar a dormir. Em vaig despertar al matí següent a les onze aproximadament. Vaig sortir de l’habitació i em vaig dirigir a la misteriosa casa. Anava perduda, no sabia on era la cuina i l’anava buscant, ja que tenia set. Els meus pares havien anat a la platja amb la meva tia, ho sabia perquè m’havien deixat una noteta on ho posava. Ja que feia calor, em vaig llevar la camiseta que duia, per què no?, estava sola a la casa. Vaig trobar la cuina i vaig beure aigua.
  • 19. De sobte vaig escoltar una portada. Vaig pujar a la planta superior i vaig veure a un boix de més o menys la meva edat sortint d’una de les habitacions. Quina vergonya!, vaig arrancar a córrer cap a la meva habitació i em vaig tancar. Al cap d’una hora van colpejar la porta de l’habitació i aparegué el noi una altra vegada. -Em dic Marc -Jo Carmen, qui ets? -Sóc... el teu cosí, no te’n recordes? -Què? Tenc un cosí? -Sí, els meus pares són els teus oncles, jo tampoc me’n record de tu, però els meus pares m’havien parlat de tu abans que vinguessis. No sabia què dir, no m’esperava tenir un cosí de la meva edat, i a la mateixa casa. Em vaig posar el bikini, encara eren les dotze i mitja i vaig demanar a en Marc que em dugués a la platja. Una vegada allà vaig trobar a ma mare i vaig estar una estona. Una estona després ma mare i els oncles van tornar a casa i em vaig quedar a soles amb el meu cosí. Era una situació incòmoda, així que vaig anar a l’aigua a nedar. Vaig començar a tenir fam i vaig decidir anar a la casa, acompanyada d’en Marc. Vaig menjar ràpidament i me’n vaig anar a la llit a dormir una estona. Aquella tarda no vaig fer res diferent que estar a casa. El matí següent tampoc no vaig fer res nou, vaig berenar i vaig veure la televisió fins l’hora de dinar. Després vaig decidir sortir a explorar el barri. A prop es veia un bosc. Com que la vida allà era una mica avorrida, vaig decidir anar la tarda següent a aquell bosc i explorar-lo. Mentrestant aniria a la platja aquella tarda. Va arribar el migdia següent i vaig preparar la motxilla amb una llanterna per si de cas, un entrepà, el meu telèfon mòbil i algunes coses més que no tenien importància. Vaig dirigir-me al bosc i vaig entrar. Era molt dens i podia distingir algun conill. Vaig endinsar-me uns dos-cents metres, és a dir, estava quasi perduda pràcticament.
  • 20. De sobte, un succés extraordinari va ocurrir. Vaig veure una cascada d’aigua molt gran. Tot començava a caviar i a ser més i més estrany a mesura que passava el temps. Em vaig tombar a mirar la copa dels arbres. Eren uns arbres enormes que donaven ombra a tot el bosc. Vaig veure un esquirol enfilant-se fins la part més alta d’un dels arbres. De repent va venir en Marc, el meu cosí. -Com va això, Carmen?  -Tu què fas aquí? -T’he seguit, volia saber on anaves. No em vaig aixecar i en Marc es va tombar al costat meu. Jo seguia mirant els arbres, una bellesa de la naturalesa. Tan alts, tan verds, tan forts, tan importants per un bosc... Però em vaig adonar de reüll que en Marc no parava de mirar-me. Li vaig mirar i em va agafar de la mà. Es va posar vermell i supòs que jo també. Se’m va apropar amb la intenció de donar-me un petó i... De sobte vaig escoltar una riguda. Els dos ens vàrem aixecar i vaig veure un conill gegant mirant-me i rient-se, era molt estrany. Vaig començar a veure que tota classe d’animals apareixien i es reien. Em vaig girar i jo estava envoltada d’animals de tot tipus. Havia animals a  un costat i a un altre, a baix i fins i tot hi havia dalt meu. Vaig mirar en  Marc  i també s’estava rient. Ara una veu més gastada començava a dir “Carmen, Carmen, Carmen...”, em vaig girar i vaig veure un ós que deia això. L’ós, que no parava de pronunciar aquelles paraules, es va començar a transformar en una persona i tot el bosc en una classe; fins i tot, els animals en alumnes... -Carmen, Carmen, desperta- deia na Mariana, la meva professora de matemàtiques. Si, m’havia adormir a classe de matemàtiques. Vaig mirar el meu voltant i vaig veure a tota la classe rient-se de mi. Finalment, al tornar a ca meva, vaig notar una cosa estranya... Els meus pares estaven fent les maletes -Fes via, Carmen, que anem a Tarragona a visitar als oncles.
  • 21. POESIA CATEGORIA A 1r, 2n i 3r D’ESO
  • 22. 1r premi: LA REBEL·LIÓ AUTOR/A: CARLA BLANCAFORT
  • 23. LA REBEL·LIÓ
    • Temps foscos,
    • ones braves,
    • silenciosos boscos,
    • paraules tancades.
    • Tractats com a gossos
    • durant massa segles.
    • Aguantant a trossos
    • totes les guerres.
    • Morir de genolls
    • no és morir de peus.
    • Han tallat tants de colls.
    • Han callat tantes veus.
    • La rebel·lió continua.
    • Tot just ha començat.
    • Una revolea contra ells,
    • tots els que ens han trepitjat.
    • La meva llengua.
    • La meva terra.
    • El meu país.
    • No pateixis Catalunya.
    • Jo lluitaré.
    • Fins a la fi.
  • 24. 2n premi: LA ROSA AUTOR/A: SEBASTIAN STOICA
  • 25. LA ROSA
    • La rosa és prerillosa i bella
    • amb els seus pètals vermells
    • amb les seves afilades espines
    • i les seves fulles clares.
    • Totes les flors
    • són gelosas d’ella
    • perquè és la més bella
    • del meu jardí.
  • 26. NARRATIVA CATEGORIA B 4t D’ESO i BATXILLERAT
  • 27. 1r premi: HISTORIETA DE L’ÀVIA AUTOR/A: ELENA MARÍ COLOMAR
  • 28. HISTORIETA DE L’ÀVIA
    • En aquell moment, tots erem a l'hort, tots haviem de treballar al camp, no teniem elecció. Jo només tenia
    • tretze anys, i tenia ben clar que no volia passar-me el dia guardant les cabres, ni cavant, ni treguent aigua
    • del pou, ni donant menjar al bestiar...
    • Jo volia estudiar, volia seguir anant a l'institut, i fins i tot, fer una carrera. Però això era impensable per
    • una noia com jo,descendent de familia pagesa i pobre. Doncs bé, la història que vos contaré avui comença
    • aquell dia. Els meus pares, els meus dos germans grans i jo estavem sembrant a l'hort de casa. Era un
    • dijous de matí, quan de sopte, varem sentir un renou estrident. Provenia de la carretera, hi havia hagut un
    • accident. Vaig còrrer fins allí, i vaig trobar que un cotxe s'havia estampat contra el mur que limitava la
    • parcel.la de ma casa. Jo no tenia gaire clar que era el que havia de fer. Tanmateix, el conductor no
    • semblava estar en perill, havia pogut sortir del cotxe tot sol i no tenia cap ferida a la vista.
    • L'home, el qual sel veia molt cabretjat, després de dir mil i una paraules malsonants, es va dirigit a mi.
    • Després d'una petita presentació, li vaig encomanar que parlés amb mon pare pel tema de la paret. Em
    • donà les gràcies i es dirigí cap a ell.
    • No vaig tornar a veure aquest home fins tres o quatre mesos després. A primers d'abril, ma mare i jo
    • soliem anar a Vila a vendre els excedent de la nostra collita i de les matances per guanyar-mos un parell
    • de canets més. Erem al mercatde la ciutat, i jo cridava “Patates eivissenques, botifarra, sobrassada!”; en
    • aquell moment, s'em va atracar un home ben vestit, amb corbata, capell... i tots els elements que un home
    • de lletres sol portar. Estava impressionada de veure algú així al meu costat, s'em va acostar i em va dir el
    • més significatiu que he sentit mai: “Al.loteta, tu deus ser aquella noia que estava treballant al camp quan
    • jo vaig topar amb el cotxe, veritat? Doncs et venc a oferir una cosa... La teva manera de parlar aquell dia,
    • em va impressionar.
    • He estat pensant-ho molt, i he decidit convidar-te a venir amb mi. Jo sóc un home important, et puc
    • ensenyar a llegir llatí, a dominar els números, a quadrar la caixa, etcétera... Pot ser estàs desconcertada, i
    • ho entendria, però vull que sapigues que jo ho faig per tu, vull que tenguis una bona educació, una bona
    • feina i una bona vida.”
  • 29. Aquesta parrafada que em va amollar, em va deixar perplexa, no savia com reaccionar, així que l'home, es va dirigir a ma mare, li va explicar la seva proposta, i ella, molt contenta de veure que la seva filla podria conèixer món, va acceptar. Jo, per suposat estava contentíssima, encara que em costava creure que aquell home no volgués res a canvi. Vaig fer la maleta, em vaig despedir dels meus estimats, i vaig partir cap a la capital eivissenca. El temps anava passant, jo estava molt aplé amb aquell senyor, que per cert, era conegut com en Marc de Can Xumeu den Blanc. El meu dia a dia era una rutina agradable; pel matí el senyor Marc em donava classe, després dinàvem els dos junts a taula, on també aprenia modals, i per la tarda, anava a passejar amb les meves noves amigues i veïnes. Abans d'anar a dormir, el meu mestre em contava alguna historia mitológica i jo em quedava dormida de seguida. En complir els devuit anys, el senyor Marc em va recomanar estudiar una carrera i em va deixar triar. Jo sempre havia volgut estudiar la llei, així que em vaig inscriure a la Universitat per estudiar dret. Van passar els anys, i jo vaig acabar la carrera, em vaig enamorar, em vaig casar amb el vostre avi... Però aixó ja és una altra història... I vos la contaré en un altre moment, ara, veniu tots dos a sopar, que ja és l'hora! Ara ja sabeu el motiu per el que jo sé tant i de tantes coses, em va ensenyar aquell home ben vestit que un dia em fa oferir canviar de vida... Gràcies a ell, ara sóc el que sóc. Pot ser va ser sort, coincidència, el destí...Qué més dóna? Així que néts, si qualqué teniu l'oportunitat d'estudiar, anau sempre endavant!
  • 30. 2n premi: LA HISTÒRIA DE NAHIM AUTOR/A:ANDREA RIERA FERRER
  • 31. LA HISTÒRIA DE NAHIM
    • Nahim és un nin com tots els altres, va a s’escola , per ses tardes surt amb els seus amics, té
    • internet...Viu amb els seus pares i amb sa seva germana petita, na Rawan.
    • Ell té 10 anys, és alt, té els ulls marrons i els cabells foscos.
    •  
    • Un matí quan anava amb la seva germana cap a  l’escola varen veure un grupet de gent que
    • cridava, a la plaça major; però no li varen donar molta importància i varen seguir com cada dia el
    • camí cap a l’escola.
    • A les dues quan van tornar a casa. Nahim va notar que la seva mare estava una mica nerviosa,
    • però no li va voler preguntar què li passava.
    • Al matí del dia següent, quan anaven un  altra vegada de camí cap a l’escola,van veure que es
    • grup de gent que cridava i que duia pancartes, havia augmentat considerablement, per la qual cosa
    • havien posat policies perquè no hi hagués incidents. Quan va continuar caminant se’n va adonar
    • que la Rawan estava immòbil mirant tota aquella gent, va anar cap on ella, i la nina li
    • va preguntar: “ Què passa Nahim?”, el nin que es preguntava el mateix, li va respondre que no
    • Ho sabia. A la tarda quan tornaren  a casa, Nahim se n’adona que el nerviosisme de la seva mare
    • anava creixent.
  • 32. A l’endemà quan es preparaven per anar a l’escola la mare els digué que no hi anirien. En compte d’alegrar-se com hagués set natural, en Nahim es va començar a preocupar. Quant acabaren d’esmorzar, els nins se n’adonaren de que el pare li donava un petó a la mare i se n’anava,  i la mare es posà a plorar .   Nahim li va preguntar  “ On vas pare?”  “ Vaig a la manifestació, fill meu” li contestà l’home. Nahimno tenia molt clar que era una manifestació, ni perquè servia, però tampoc li va poderpreguntar perquè el pare pareixia que tenia pressa.   Aquella tarda Nahim , havia quedat amb els seus amics per anar a donar una volta però, quan anava a sortir per la porta , una mà l’agafà pel braç, era la seva mare que li va dir: “avui no Nahim”. Una mica enfadat Nahim , va pujar cap a la seva habitació, ja que no podia anar amb el amics, engegaria   l’ordinador i s’entretindria amb algun joc. Quan portava una estona jugant , Nahim començà a sentir uns crits de dolor i por que feien esgarrifar. Va obrir la finestra per veure que passava, però el que va veure no era gens agradable, -era un grup de gent a la que uns soldats estaven pegant amb garrots  com si fossin animals -. Llavors, va tancar la finestra i va baixar plorant on estava la seva mare, i li va dir: ” Mare per què el soldats peguen a la gent? On està el pare?”, la dona una mica apurada, es va quedar pensant un instant com li podia explicar al seu fill que era una revolució del poble contra el president, i que   quasi ja era una guerra. Llavors li va dir: “És una mena de combat entre unes persones amb unes idees i unes altres que en tenen de diferents “ El noi no entenia massa bé  el que la mare li volia explicar, però de totes maneres la va abraçar fort.
  • 33.   Aquella nit, es va fer la hora de sopar i el pare d’en Nahim encara no havia tornat. En haver acabat en Nahim i na Rawan se’n van anar a dormir amb la seva mare, cosa que va estranyar al nen perquè quasi mai els deixava anar a dormir amb ella. A la matinada del dia següent, un soroll molt fort seguit d’un gran tremolor de terra va fer que en Nahim, na Rawan i la seva mare es despertessin  de cop. La mare va notar que aquella remorada  havia estat una bomba o un míssil que possiblement inicià la guerra. De tal manera que va agafar els nins i tots se n’ anaren corrent cap un refugi que hi havia prop de casa seva.   El que va veure en Nahim se li quedarà gravat per a tota la vida:  gent morta o mal ferida pels carrers, cases derruïdes, foc, fum ... Quan varen arribar al refugi, es trobaren al seu pare, estava mal ferit, però al menys estava viu. I sense pensar-ho dues vegades el varen abraçar amb totes les seves forces. En aquesta situació el pare va dir-li a la mare alguna cosa que la va fer plorar, com no l’ havia vist fer-ho mai.  Al cap d’una estona en Nahim va entendre el motiu de tot allò. L’àvia i l’oncle havien mort .   Aquest petit conte, voldria que fos només això,  un conte . Però per desgràcia això  o inclus coses  pitjors, estàn passant en realitat en aquest mateix moment,a molts de nens anònims, molt prop d’aquí a Líbia. Simplement perquè volen una societat justa, lliure i democràtica.
  • 34. POESIA CATEGORIA B 4t D’ESO i BATXILLERAT
  • 35. 1r premi: HECATOMBE AUTOR/A:TONI SÁNCHEZ RIBAS
  • 36. HECATOMBE
    • No puc veure tanta desolació
    • als ulls de tanta població
    • que de la natura pateix tal traïció
    • amb tanta devastació.
    • La gent ja no tornarà a ser feliç
    • després de que el cel es torni gris
    • per culpa d’un terratrèmol marítim
    • que els ha marcat un ultimàtum legítim.
    • No entenc perquè això ha passat
    • però encara, per desgràcia, no s’ha acabat
    • m’agradaria saber per què la Mare Natura
    • ha deixat en la vida de tants innocents l’amargura.
    • Doncs això no ho mereix cap ésser humà
    • que tota una vida s’hagi malgastat
    • que el destí els hagi abandonat
    • sense donar-los un cop de mà.
    • Ara hauran de tornar a començar
    • per el seu estil de vida restaurar
    • no té gràcia, no és un còmic,
    • ni tampoc es tracta d’un relat mitològic.
    • Qui podia abans imaginar
    • el que provocarien la terra i la mar
    • que les famílies moririen en masses
    • i les zones amb supervivents serien escasses.
    • Que els pavellons i estadis s’omplirien
    • però no d’aficionats
    • sino de refugiats
    • que moltes altres morts plorarien.
    • La magnitud d’una tragèdia
    • que de cap manera podria ser comèdia
    • i que mostra realment la nostra vulnerabilitat
    • que mai deixarà de ser una veritat.
  • 37.
    • Doncs els humans som vulnerables
    • per molt que inventem aparells sense cables
    • mai deixarem de tenir males condicions físiques
    • tot i que destaquem en les psíquiques.
    • Durant tota la eternitat la Terra hem governat
    • però hem provocat èpoques plenes de crueltat
    • i per la nostra violenta conducta no haver ocultat
    • la natura ens ofereix patir-ne el resultat.
    • Gràcies a la comunitat internacional
    • que té més poder que qualsevol multinacional
    • el Japó es podrà recuperar
    • i a la resta de països lloar.
    • Una causa és el que a tots ens uneix
    • més que qualsevol esquer a un peix
    • o més que el gel a un esquimal
    • per lliurar-los de tot mal.
    • Parlem d’una cultura japonesa
    • tant antiga com la xinesa
    • i en aquest importantíssim esdeveniment
    • hem de donar gràcies a tota la gent.
    • A aquest gran conflicte hem de trobar una solució
    • sense que hi hagi cap més problema
    • per a acabar amb aquest gran dilema
    • hem d’exigir el màxim de col•laboració.
    • Fem-ho tots per el Japó
    • perquè no té fronteres l’amor
    • i això representa un acte de fe
    • que tota persona pot fer el bé.
    • La nostra unió clara com el cel blau
    • pot aconseguir un gran resultat,
    • mitjançant l’harmonia i la serietat,
    • que en tot el món per sempre hi hagi pau.
  • 38. 2n premi: AMOR CAMINANT AUTOR/A: VÍCTOR RAMÓN ÁVAREZ SÁNCHEZ
  • 39. AMOR CAMINANT
    • Tu! Dur ets en vida hunama,
    • més, a qualsevol vica acompanyes;
    • per camí dolorós.
    • Claror al cor, portes al principi,m
    • com una calor desitjosa d’agost.
    • Tu! Amor temptador.
    • Foscor, soterrada al cementiri,
    • amor , company de nits, remorós.
    • Tu! Perdició d’amor.
    • Llum i ombra al cor, lluita ofegada,
    • de companyes exhaures,
    • per camí desitjós.
  • 40. MOLTES FELICITATS ALS GUANYADORS I GUANYADORES
    • ESPEREM LA VOSTRA PROPERA PARTICIPACIÓ!!!!