LA TRANSICIÓ (1975 – 82)
Coronació de Juan Carlos I
Proclamat Rei JUAN CARLOS I per les Corts el 22 de novembre de 1975, l...
Durant l’acte, Arias Navarro, ignorant pràcticament el Rei, diu el següent: “Se nos
llama, nos congregamos, para persevera...
L'espiral de violència d'ETA
Els primers mesos de 1976 ETA posa en marxa una espiral de violència inusitada, amb
assassina...
Fets de Montejurra
A Montejurra, prop d’Estella, a Navarra, es fa cada any una concentració carlista. Al front
del partit ...
Suárez, President del Govern
L’1 de juliol el Rei convoca Arias Navarro al Palau de La Zarzuela per demanar-li la
dimissió...
El PCE surt de la clandestinitat
El 28 de juliol el Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (PCE) es presenta en
púb...
La "setmana tràgica" de la Transició
La setmana del 23 al 29 de gener de 1977 és coneguda com “la setmana tr{gica de la
Tr...
Renúncia de Don Juan
El 14 de maig de 1977 DON JUAN, fill d’Alfons XIII i comte de Barcelona, renuncia als
seus drets dinà...


Moderació salarial, amb increments en funció de la inflació prevista (un 22% per
al 1978) i no de la inflació passada.
...
Noves eleccions generals: 1 març 1979
Aprovada la Constitució, Suárez dóna per acabada la legislatura i convoca noves
elec...
El 22 d’octubre Tarradellas arriba a Madrid, on és rebut pel president del Govern i pel
Rei. I l’endem{, 23 d’octubre, arr...
Estat de les Autonomies
El procés preautonòmic iniciat a Catalunya i País Basc es generalitza aviat. A totes les
regions e...
Eleccions autonòmiques a Catalunya i Euskadi (20 març 1980)
El 20 de març de 1980 CATALUNYA i EUSKADI celebren les primere...
 1982 (octubre): “Operación Cervantes”, per impedir el triomf socialista a les
eleccions.
 1985 (juny): “Operación Zambo...
1981: l'any del cop
El 23-F de TEJERO, MILANS DEL BOSCH i ARMADA comporta el més greu risc
d’involució de tota la Transici...
Moció de censura contra Suárez (1980)
El 21 de maig de 1980 el PSOE presenta una moció de censura contra Adolfo Suárez.
Aq...
Tejero involucra el Rei i diu actuar en nom del general Jaime MILANS DEL BOSCH, a
qui telefona aviat a València: “Mi gener...
caps del cop militar, oferta que aquest rebutja. En aquells moments el Rei encara no ha
comparegut per TVE.
Minuts abans d...
El judici pel 23-F
El 19 de febrer de 1982 comença a Madrid el judici contra 33 acusats d’estar implicats en
el cop del 23...
Suárez crea el CDS
El juliol de 1982 Adolfo SUÁREZ i quinze diputats més de la UCD abandonen aquesta
formació política i f...
Govern de Felipe Gonzàlez (1982 – 96)
Gonz{lez preten implantar a Espanya l’Estat del Benestar i el model a seguir és l’Al...
A nivell internacional Espanya tindra una presència més activa i el 12 de juny de 1985
firma l’ingrés a la CEE que es far{...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

HISTORIA 2N BATXILLER LA TRANSICIO SELECTIVITAT

373
-1

Published on

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
373
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
16
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

HISTORIA 2N BATXILLER LA TRANSICIO SELECTIVITAT

  1. 1. LA TRANSICIÓ (1975 – 82) Coronació de Juan Carlos I Proclamat Rei JUAN CARLOS I per les Corts el 22 de novembre de 1975, la Coronació (missa de l’Esperit Sant) té lloc el 27 a l’església de San Jerónimo el Real, amb assistència de destacades personalitats mundials que no han assistit a l’enterrament de Franco, com el president francès Valéry Giscard d’Estaing, el president alemany Walter Scheel, el príncep Felip d’Edimburg, el rei Constantí de Grècia, els prínceps hereus de Bèlgica i Luxemburg..., així com el vicepresident nord-americà Nelson Rockefeller, que sí que ha assistit a les exèquies de Franco. En el sermó el cardenal-arquebisbe de Madrid, Vicente Enrique y Tarancón Una amnistia que no arriba El 25 de novembre de 1975, dos dies abans de la coronació reial, el Consell de Ministres aprova un indult que deixa uns 4.000 presos en llibertat, gairebé tots comuns, només 235 són presos polítics (entre ells Marcelino Camacho i els condemnats en el “Procés 1.001”). Totes les forces opositores al Règim el rebutgen amb tons molt durs, tot exigint el total alliberament dels presos polítics i sindicals, el retorn dels exiliats i plenes llibertats individuals i col·lectives. El país sencer es mobilitza, i de manera especial el País Basc. Torcuato Fernández Miranda, President del Consell del Regne i de les Corts El 3 de desembre de 1975 Torcuato Fernández Miranda, home del Rei, jura els càrrecs de President del Consell del Regne i de les Corts en substitució d’Alejandro Rodríguez de Valcárcel, membre destacat del búnker que aspirava a continuar. Per aconseguir que el seu nom figuri en la terna que li presenta el Consell del Regne, el Rei busca un aliat en Arias Navarro, a qui ratifica com a President del Govern. El búnker segueix controlant gairebé totes les peces del poder, però el paper de Torcuato serà essencial per obrir Espanya a la democràcia. Primer govern de la Monarquia Confirmat Arias Navarro com a President del Govern, els nous ministres juren el càrrec el 13 de desembre de 1975. El Rei ha desplaçat els homes d’Arias, col·locant-hi cares noves de tarannà reformista: Manuel Fraga a Governació, José Mª de Areilza (comte de Motrico) a AA.EE., Antonio Garrigues a Justícia, Rodolfo Martín Villa a Relacions Sindicals, Adolfo Suárez a Movimiento… Queden, però, membres del búnker (Arias, Pita da Veiga, Solís…).
  2. 2. Durant l’acte, Arias Navarro, ignorant pràcticament el Rei, diu el següent: “Se nos llama, nos congregamos, para perseverar y continuar la gigantesca obra de Francisco Franco”. L’oposició rebutja aquest Govern i veu en Juan Carlos un rei franquista, mentre Carrillo (PCE) insinua una vaga nacional per enderrocar el Règim. Això porta el Rei a contactar amb el dictador romanès Ceausescu per tal que convenci Carrillo de la voluntat democratitzadora de la Corona, mentre Areilza diu a la BBC britànica: “La democracia en España es imparable. Pero necesitamos tiempo”. Però Arias, en el seu discurs programàtic a les Corts, carrega amb amenaces i desqualificacions contra els grups d’esquerra. Consell de Forces Polítiques de Catalunya Organisme polític unitari d'oposició democràtica al franquisme creat el 23 de desembre de 1975 i integrat per 11 partits exclusivament catalans, entre els quals: ERC, CDC, UDC, PSUC, PSAN, FNC... Defensa la ruptura democràtica amb un programa basat en: amnistia, restabliment de l’Estatut de 1932 i la Generalitat, llibertats polítiques i sindicals, dret de vaga, etc. Havent contactat amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, sense obtenir resultats satisfactoris, i davant les tensions internes, sobretot entre els grups socialistes, es dissol poc abans de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. Onada de vagues A finals de 1975 i principis de 1976 el país viu una onada de vagues sense precedents, especialment forta a Madrid (metall, construcció, serveis públics), País Basc i Catalunya (Baix Llobregat i Sabadell). Per la seva durada (més de 100 dies), la més llarga des de la Guerra Civil, destaca la de la indústria siderúrgica “LAFORSA”, de Cornellà de Llobregat, on els 157 treballadors de l’empresa van a la vaga en solidaritat amb un company acomiadat, i que deriva en vaga general a tot el Baix Llobregat -l’anomenat “cinturó roig” de Barcelona-. Augment espectacular del nombre de vagues. Mentrestant, la repressió policial és contundent.
  3. 3. L'espiral de violència d'ETA Els primers mesos de 1976 ETA posa en marxa una espiral de violència inusitada, amb assassinats indiscriminats de guàrdies civils, inspectors de policia, empresaris, alcaldes, taxistes… El 5 d’abril es produeix la fuga de 29 presos de la presó d’alta seguretat de Segòvia, 27 dels quals són d’ETA. Intenten arribar fins la frontera francesa, on es perden entre l’espessa boira, abans de ser novament detinguts. Mentre guàrdies civils moren per bomba en retirar ikurrinyes, cauen etarres en controls de carretera. El País Basc està convulsionat per aquesta veritable guerra entre etarres i la Guàrdia Civil, fins al punt que el ministre de Governació, Manuel Fraga, compareix davant les càmeres de la televisió per llançar aquesta advertència Fets de Vitòria En aquest context de vagues obreres i repressió policial es produeixen el sagnants fets de Vitòria (Gasteiz) el 3 de març de 1976. Després de setmanes de vagues a la capital basca, hi ha convocada una assemblea a la parròquia de San Francisco de Asís, a la qual assisteixen unes 4.000 persones que omplen a vessar el recinte. La policia llança pots de fum per desallotjar el temple i, atrapada entre els que surten i la gent del carrer que els tira pedres, dispara amb foc real: 5 morts (2 d’ells moren dies després) i més de cent ferits. El ministre de Governació, Manuel Fraga, es troba de viatge a Alemanya, i haurà de ser Adolfo Suárez qui redreci la situació. Lluís Llach composarà la cançó “Campanades a morts” en homenatge a les víctimes. Platajunta El 26 de març de 1976 les dues grans coalicions opositores al franquisme (la Junta Democrática de España, creada el 1974 en torn al PCE de Carrillo, i la Plataforma de Convergencia Democrática, nascuda el 1975 al voltant del PSOE de Felipe González) s’uneixen per formar Coordinación Democrática, popularment dita PLATAJUNTA. Demanen amnistia, retorn dels exiliats, plenes llibertats polítiques i sindicals i eleccions lliures. És a dir, la ruptura democràtica.
  4. 4. Fets de Montejurra A Montejurra, prop d’Estella, a Navarra, es fa cada any una concentració carlista. Al front del partit carlí hi ha Carlos Hugo de Borbón, pretendent al tron d’Espanya que, expulsat del país el 1968, ha adoptat un enfocament antifranquista. A la trobada del diumenge 9 de maig de 1976 s’hi presenta un nou bàndol carlí, encapçalat per Sixto de Borbón, germà de Carlos Hugo. Hi va acompanyat de coneguts ultradretans espanyols i neofeixistes italians i argentins. El búnker, a través del diari “El Alc|zar”, ha fet una crida a favor de Sixto. Dels enfrontaments verbals els seguidors de Sixto passen a les pistoles. Guàrdia Civil i Policia Armada, seguint ordres de Governació (Fraga), no intervenen. Resultat: 2 morts i diversos ferits. Davant l’esc{ndol majúscul, Sixto de Borbón és expulsat del país. S'acosta el final d'Arias El projecte reformista del Govern s’encalla davant l’actitud immobilista d’Arias. El 26 d’abril la revista nord-americana “Newsweek” publica un article d’un periodista, rebut pel Rei al palau de La Zarzuela. El Govern prohibeix l’entrada de la revista a Espanya, però circulen abundants fotocòpies. Arias força el ministre d’Informació i Turisme a desmentir l’entrevista del Rei, però aquest calla i Arias no es dóna per al·ludit. Entre el Rei i el seu primer ministre s’obre un abisme. Ja el pare del Rei, Don Juan, li havia dit a aquest: “O liquidas a Arias o esto se acaba”. Arias té els dies comptats. Projecte de Llei d'Associacions Polítiques La tímida reforma promoguda pel Govern d’Arias Navarro, i que prepara Manuel Fraga, es limita a la Llei de Reunió i Manifestació, defensada pel propi Fraga i aprovada el maig, que amplia la llibertat de reunió sense necessitat d’autorització prèvia, i la Llei d’Associacions Polítiques, que permet la creació de grups o associacions polítics, no partits, però que han d’acceptar les lleis franquistes. Aquesta la defensa a principis de juny, davant les Corts, el ministre del Movimiento Adolfo SUÁREZ, que pronuncia el discurs parlamentari més brillant de la seva carrera política. A partir d’aquest moment Su|rez es converteix en el candidat adequat per substituir Arias Navarro i afrontar l’autèntica reforma política.
  5. 5. Suárez, President del Govern L’1 de juliol el Rei convoca Arias Navarro al Palau de La Zarzuela per demanar-li la dimissió, però aquest se li avança presentant-la ell sense resistència. El Consell del Regne ha de triar ara una terna per oferir-la al monarca. És aquí on intervé hàbilment Torcuato Fernández Miranda, aconseguint que, de trenta-dos noms inicials, en la terna hi figuri Adolfo SUÁREZ (pel Movimiento, al costat de Silva Muñoz pels democristians i López Bravo pels tecnòcrates), fet que li permetrà dir la històrica frase: “Estoy en condiciones de ofrecer al Rey lo que me ha pedido”. El dissabte dia 3, a la tarda, el Rei crida Suárez a Palau i li diu: - “Adolfo, quiero que me hagas un favor. Quiero que seas presidente del Gobierno”. I Suárez, ple de satisfacció, respon: - “¡Ya era hora!” El 5 de juliol SUÁREZ jura el càrrec en presència del Rei. Primer Govern d'Adolfo Suárez La premsa, nacional i estrangera, carrega amb molta duresa contra la designació de Suárez, i més quan es coneix la composició del nou Govern integrat majorment per joves sense experiència (se’l qualifica de “Govern de penenes”) a qui Suárez diu: “Obrad sin miedo”. Fraga, Areilza i Garrigues no volen continuar en el Govern, on hi haurà Marcelino Oreja (AA.EE.), Rodolfo Martín Villa (Governació), Fernando Abril Martorell (Agricultura), Leopoldo Calvo-Sotelo (Obres Públiques), Gabriel Pita da Veiga (Marina)… Primera amnistia El 16 de juliol el nou Govern anuncia una amnistia que és finalment aprovada per decret-llei el dia 30 i que és ben rebuda per la premsa en general. Uns dies abans “Mundo Obrero”, òrgan del PCE. Però no es tracta d’una amnistia plena, ja que no inclou la majoria de presos bascos en quedar-ne fora els actes de terrorisme. I així el duríssim clima polític del País Basc es manté en la seva progressió creixent de violència i por. Diada de Sant Boi L’11 de setembre de 1976 se celebra per primera vegada des de la Guerra Civil la Diada. Després de difícils negociacions s’ha pactat dur-la a Sant Boi de Llobregat, on s’apleguen milers de catalans en un mar de senyeres per escoltar el missatge gravat del President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas Miquel Roca i Junyent, parlant en nom del Consell de Forces Polítiques de Catalunya
  6. 6. El PCE surt de la clandestinitat El 28 de juliol el Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (PCE) es presenta en públic a Roma: al costat de Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri (la Passionària) hi ha molts comunistes que viuen a Espanya: Ramón Tamames, Marcelino Camacho, Gregorio López Raimundo… L’impacte és espectacular. En acabar la roda de premsa Carrillo diu: “Yo llevo ya seis meses en España trabajando sin permiso del gobierno”. És un repte llançat a Suárez. Els dos polítics no tardaran a entrar en contacte i Carrillo deixarà molt clar que el que importa no és Monarquia o República sinó democràcia o dictadura. A finals de novembre el PCE comença a repartir públicament carnets als seus militants, mentre Carrillo apareix en sengles reportatges de les televisions francesa i sueca passejant per Madrid dins un cotxe. El 10 de desembre Carrillo celebra a la capital una roda de premsa clandestina davant uns 50 periodistes. El 22 la policia el deté i ingressa a la presó de Carabanchel, d’on surt en llibertat el dia 30. Així, hores abans d’acabar el 1976 ha acabat la clandestinitat de Santiago Carrillo. La legalització del PCE només és qüestió de temps. Llei per a la Reforma Política A finals d’agost Torcuato Fernández Miranda entrega a Su|rez l’esborrany del Projecte de Llei per a la Reforma Política: “Aquí te doy esto, que no tiene padre”. L’ha redactat Torcuato buscant, amb una calculada ambigüitat, que sigui la clau per fer possible la reforma des de la legalitat vigent. Amb paraules seves, es tracta d’anar “de la ley a la ley a través de la ley”. Aprovat el text pel Govern, i donat a conèixer als alts comandaments militars i al poble en general, passa a les Corts que l’acaben aprovant (novembre) gr{cies a l’habilitat i decisió de Torcuato i Suárez, tot i la ferma oposició de membres del búnker com Blas Piñar. Ara només cal que el poble l’aprovi en referèndum, cosa que fa el dia 15 de desembre. Els GRAPO actuen El dissabte 11 de desembre, quatre dies abans del referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política, els GRAPO segresten Antonio Mª de ORIOL, president del Consell d’Estat i membre destacat del búnker.” (i seguia la llista de 15 presoners dels GRAPO, ETA i FRAP de qui exigien l’alliberament). El dia del referèndum llancen amenaça Però davant la ferma actitud del Govern de no cedir es tiren enrera. El 24 de gener de 1977 segresten el tinent general Emilio VILLAESCUSA, president del Consell Suprem de Justícia Militar. I el 28, assassinen dos policies i un gu{rdia civil. La tensió és extrema, enmig de crits d’ultres: “¡Gobierno dimisión! ¡Ejército al poder!” Però amb un cop de fortuna l’11 de febrer la policia allibera els dos segrestats. El país respira.
  7. 7. La "setmana tràgica" de la Transició La setmana del 23 al 29 de gener de 1977 és coneguda com “la setmana tr{gica de la Transició“:  Diumenge 23: Durant una manifestació pacífica a Madrid apareixen “Guerrileros de Cristo Rey” armats i assassinen d’un tret un jove manifestant.  Dilluns 24: Día de màxima tensió:  Al matí, els GRAPO segresten el tinent general Emilio VILLAESCUSA.  A migdia, en una manifestació a Madrid en protesta per l’assassinat del jove el dia anterior, mor una noia a mans de la policia (un pot de fum li destrossa el crani).  A la nit, en un despatx d’advocats laboralistes del PCE i CCOO del carrer Atocha de Madrid, uns pistolers ultradretans assassinen 5 persones (4 advocats i un sindicalista) i deixen 4 ferits gravíssims. És la cèlebre Matança d’ATOCHA.  Aquella mateixa nit, grups d’ultres recorren Madrid disparant trets i entrant a cafeteries on obliguen als clients a posar-se drets i cantar el “Cara al sol”. L’endem{ el PCE emet un comunicat dient que no cauran en la temptació de la venjança. La tensió en el Col·legi d’Advocats de Madrid és extrema. A l’enterrament de les víctimes, el dimecres 26, una muralla humana protegeix Santiago Carrillo enmig d’un silenci imponent.  Divendres 28: Els GRAPO assassinen 2 policies i un guàrdia civil, i 3 més són greument ferits.  Dissabte 29: En els funerals dels assassinats el dia anterior, la ultradreta amenaça de mort els membres del Govern, tot incitant l’Exèrcit a ocupar el poder. Per la nit Suárez parla al país per TV. Legalització del PCE La serenor i responsabilitat del PCE a l’enterrament dels assassinats d’Atocha han estat decisives. El 27 de gener Su|rez i Carrillo s’entrevisten en secret en una casa de camp als afores de Madrid. Els fets es precipiten: en pocs dies s’aprova el dret de vaga, un nou indult allibera molts presos bascos, es legalizen els sindicats obrers (CCOO, UGT, CNT…), el Govern dissol el Movimiento Nacional (l’1 d’abril, en el 38è aniversari del final de la Guerra Civil) i desapareixen dels edificis públics els emblemes del Movimiento. El dia 9 d’abril, Dissabte Sant, Suárez legalitza el PCE (després que el Tribunal Suprem s’hagi inhibit en el tema). Tant els Reis com Carrillo estan a França. La tensió dins l’Exèrcit és total. El ministre de Marina, almirall Pita da Veiga, dimiteix i Suárez troba greus dificultats per substituir-lo. I el dia 14 (aniversari de la proclamació de la II República) es reuneix el Comitè Central del PCE, que aprova la proposta de Carrillo d’acceptar la bandera bicolor, la Monarquia i la unitat d’Espanya. Su|rez respira més tranquil i l’endem{ el Govern convoca eleccions generals per al dimecres 15 de juny.
  8. 8. Renúncia de Don Juan El 14 de maig de 1977 DON JUAN, fill d’Alfons XIII i comte de Barcelona, renuncia als seus drets dinàstics a favor del seu fill Juan Carlos I en un acte familiar al Palau de La Zarzuela Eleccions generals - 15 juny 1977 El 15 de juny de 1977 tenen lloc les primeres eleccions democr{tiques des d’abans de la Guerra Civil. Les guanya la Unión de Centro Democrático (UCD), coalició governamental nascuda el 3 de maig i formada sobretot per democristians, liberals, socialdemòcrates i independents, sota el lideratge d’Adolfo Su|rez. Ser{ la formació política que governar{ Espanya fins a finals de 1982. Segon Govern de Suárez El 4 de juliol Suárez jura novament el càrrec de President del Govern, en el qual hi ha 3 vicepresidències: la de Defensa per al general Manuel Gutiérrez Mellado (únic militar de l’executiu), la d’Economia per a Enrique Fuentes Quintana i la d’Assumptes Polítics per a Fernando Abril Martorell. En el nou Govern destaquen també: Marcelino Oreja (AA.EE.), Rodolfo Martín Villa (Interior), Landelino Lavilla (Justícia), Francisco Fernández Ordóñez (Hisenda), Manuel Jiménez de Parga (Treball) i Pío Cabanillas (Cultura). Suárez pretén desenvolupar una política de centresquerra (disputant-la al PSOE) i mantenir el clima de consens amb l’oposició. Els 3 reptes immediats a què s’ha d’enfrontar són:  la gravíssima situació econòmica que pateix el país  l’elaboració d’una Constitució.  la creació de l’Estat de les Autonomies A aquests caldrà aviat afegir-hi: el terrorisme i el colpisme. Pactes de la Moncloa La situació econòmica és dolentíssima, amb un 42% d’inflació el juliol de 1977. S’estan patint encara els greus efectes de la 1ª crisi del petroli (1973-74). El primer que fa el Govern és devaluar la pesseta un 25% i buscar el consens de les forces polítiques i sindicals per acordar un pacte social. D’aquí surten els Pactes de la Moncloa, signats a la Presidència del Govern i ratificats per les Corts el 27 d’octubre. Tenen continguts polítics i continguts econòmics. Entre aquests destaquen:
  9. 9.  Moderació salarial, amb increments en funció de la inflació prevista (un 22% per al 1978) i no de la inflació passada.  Política que freni l’expansió de la massa monet{ria.  Pressupost rigorós per reduir el dèficit públic.  Fixació d’un tipus de canvi realista per a la pesseta.  Contractació temporal per als joves que accedeixen per primera vegada al mercat laboral.  Reforma fiscal imminent, amb progressió de l’IRPF i de l’impost sobre patrimoni.  Reforma pròxima de la Seguretat Social, que millorar{ les pensions, l’assegurança d’atur i l’assistència sanit{ria.  Importants millores en l’ensenyament, amb gratuïtat progressiva. Els efectes de la seva aplicació es fan notar. Així, el 1977 tanca amb una inflació del 26,4% i el 1978 amb un 16%. Però est{ a punt d’arribar la 2ª crisi del petroli (1979-80), que tornar{ a castigar severament l’economia nacional. Constitució de 1978 Celebrades les eleccions generals i després de l’obertura de les Corts presidida pel Rei, urgeix ara elaborar una Constitució. Aquesta ha de basar-se en el consens, feta per tots i per a tots. Per això els diputats voten la formació d’una Ponència encarregada de redactar un avantprojecte de Constitució, integrada per 7 membres, els anomenats “Pares de la Constitució”: El 31 d’octubre de 1978 el text definitiu és aprovat per les dues cambres, Congrés i Senat. El 6 de desembre el poble espanyol el ratifica en referèndum amb el 88% de vots afirmatius. I el 27 de desembre el Rei jura la Constitució en sessió conjunta de les dues cambres. Espanya és ja una monarquia democràtica i parlamentària. Com a eixos bàsics de la CONSTITUCIÓ cal destacar: - Espanya és una monarquia parlamentària. - Reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions (art. 2). - El castellà és la llengua oficial i les restants llengües, a les respectives Comunitats Autònomes. - Cap espanyol d’origen pot ser privat de la seva nacionalitat. - Estat no confessional. - Llibertats de premsa, reunió, associació i sindicació. - Abolició de la pena de mort. - Majoria d’edat als 18 anys. - Les Corts Generals estan formades per dues cambres: Congrés dels Diputats i Senat.
  10. 10. Noves eleccions generals: 1 març 1979 Aprovada la Constitució, Suárez dóna per acabada la legislatura i convoca noves eleccions generals per a l’1 de març de 1979 i municipals (guanyaran les esquerres a les grans ciutats) per al 3 d’abril. Torna a guanyar la UCD amb 168 diputats, mentre el PSOE n’aconsegueix 121. Qüestió autonòmica Trobada Suárez-Tarradellas El Consell de Forces Polítiques de Catalunya, creat el desembre de 1975, ja havia contactat amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili. També ho fa un enviat de Su|rez, poc després d’arribar aquest al poder, si bé Su|rez no té pressa, doncs confia en un clar triomf a les eleccions de juny de 1977. Però davant la victòria de les esquerres i els nacionalistes a Catalunya (on es forma l’Assemblea de Parlamentaris Catalans, presidida pel socialista Joan Reventós, que demana el restabliment de la Generalitat) Suárez reprèn els contactes amb Tarradellas, a qui invita a Madrid a finals de juny de 1977. El 27 arriba a Madrid enmig de la sorpresa general. La trobada és tensa, a punt del fracàs, en negar-se Suárez a donar a Tarradellas el tractament de president de la Generalitat, però aquest es mostra inflexible. La trobada amb el Rei a La Zarzuela suavitza la qüestió. Su|rez veu ara en Tarradellas un home amb sentit d’Estat. A finals de setembre té lloc a Perpinyà una cimera tripartita entre Tarradellas, el delegat del Govern (Sánchez Terán) i parlamentaris catalans. La solució per al retorn de Tarradellas està a la cantonada. Diada del "milió" L’11 de setembre de 1977 Barcelona viu la Diada més multitudinària de la seva història. Segur que no hi ha el milió de persones que sempre s’ha dit, però la multitud que omple a vessar la Diagonal, el Passeig de Gràcia i moltíssims carrers adjacents, amb crits a favor del restabliment de la Generalitat de Catalunya, és impactant. És la segona Diada que se celebra, després de la de Sant Boi de l’any anterior, des de la Guerra Civil. Amb la trobada Suárez-Tarradellas del juny Catalunya veu al seu abast l’Autonomia i s’aboca de ple a donar-hi l’empenta definitiva. Retorn de Tarradellas El 29 de setembre de 1977 un real decret-llei restableix la Generalitat de Catalunya i el 17 d’octubre el Rei, a proposta del president del Govern, nomena Josep TARRADELLAS President de la Generalitat.
  11. 11. El 22 d’octubre Tarradellas arriba a Madrid, on és rebut pel president del Govern i pel Rei. I l’endem{, 23 d’octubre, arriba a Barcelona, on una gegantina gernació l’acompanya fins al Palau de la Generalitat. Des del seu balcó diu la històrica frase: “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!” El primer govern de la Generalitat provisional es forma el desembre amb membres de totes les forces parlament{ries menys Alianza Popular, ja que s’oposava a l’autonomia. Estatut de Sau (1979) En fer-se públic l’estiu de 1978 el text constitucional que reconeix el dret a l’autonomia de les diferents nacionalitats i regions d’Espanya, es crea l’anomenada “COMISSIÓ DELS VINT”, que, agafant com a base l’Estatut de Núria de 1932, es tanca a redactar el nou estatut al Parador de Turisme de Vic, vora el pant{ de Sau. És l’ESTATUT DE SAU, aprovat pel poble català en referèndum el 25 d’octubre de 1979 (amb prop del 60% de participació i un pèl més del 88% de vots afirmatius), ratificat després pel Congrés i el Senat i sancionat pel Rei. Ara només caldrà convocar eleccions autonòmiques, que seran el 20 de març de 1980. Estatut de Gernika (1979) Després de les eleccions de juny de 1977 s’inicien negociacions per tal d’establir un règim preautonòmic al País Basc. Jesús Mª Leizaola, lehendakari a l’exili, del PNB, no accepta les negociacions tal com se li ofereixen. El novembre, el Rei rep al Palau de La Zarzuela el nou cap del PNB, Carlos Garaikoetxea. El punt més complicat és el de l’amnistia. A més, els abertzales volen incorporar Navarra a Euskadi. El desembre de 1977 es constitueix el Consell General Basc, integrat per PNB, PSOE i UCD i presidit pel socialista Ramón RUBIAL. Enllestit aviat l’avantprojecte d’estatut, i després de ser aprovat per les Corts espanyoles, és portat a referèndum popular el 25 d’octubre de 1979, el mateix dia que el català. La participació no arriba al 60% del cens i el 90% de vots són afirmatius. Ara cal preparar eleccions autonòmiques que, com a Catalunya, se celebren el 20 de març de 1980. A diferència de la resta, i semblantment a Navarra, l’autonomia basca es basa en la foralitat històrica que li permet gaudir d’un règim de finançament especial: el concert econòmic. I li dóna també una policia autonòmica: la ertzaintza.
  12. 12. Estat de les Autonomies El procés preautonòmic iniciat a Catalunya i País Basc es generalitza aviat. A totes les regions els diputats sortits de les eleccions de juny de 1977 constitueixen Assemblees de Parlamentaris i exigeixen al Govern un règim semblant al d’aquelles dues nacionalitats. Aquesta política de generalització autonòmica és anomenada “café para todos”, a la qual és favorable Adolfo Suárez. Així, abans de tenir Constitució, hi ha a Espanya 14 preautonomies (les 17 Comunitats Autònomes actuals menys La Rioja, Madrid i Cantàbria). Estatut de Galícia (1980) La Guerra Civil impedí que Galícia accedís a l’autonomia durant la IIª República. I en reconèixer l’actual Constitució de 1978 Galícia com a nacionalitat històrica, una anomenada “Comissió dels 16” es posa a treballar per tal de dotar el territori d’un estatut autonòmic, però, davant les reivindicacions autonomistes que sorgeixen a tot el país després que catalans i bascos hagin aprovat els seus estatuts, Suárez vol racionalitzar el procés i frena l’aprovació del text gallec, fet que pagar{ més tard en les urnes. El 21 de desembre de 1980 té lloc finalment el referèndum per a l’aprovació de l’Estatut de Galícia: l’abstenció arriba al 71,8% del cens i del 28,2% que vota, el 73,3% ho fa afirmativament. El 6 d’abril de 1981 es promulga l’Estatut gallec. Estatut d'Andalusia (1981) Andalusia vol la mateixa via que catalans i bascos (article 151 de la Constitució o “via r{pida”, reservat a les comunitats històriques) per accedir a l’autonomia, en lloc de ferho per via de l’article 143 (d’aplicació més lenta i nivell competencial més baix). Això obre una crisi amb el Govern central, que porta el ministre de Cultura (l’andalús Manuel Clavero Arévalo) a dimitir i a donar-se de baixa de la UCD. En aquest context de crisi es pacta un referèndum per al 28 de febrer de 1980 per determinar la via d’accés (única Comunitat Autònoma a fer-ho), en el qual el Govern central predica l’abstenció o el vot negatiu. Guanya folgadament el “Sí” a tota Andalusia menys a Almeria, on s’imposa l’abstenció. Su|rez interpreta aquest fet com un “No” (a partir d’ara Andalusia es llançar{ a braços del PSOE), mentre els andalusos exigeixen la “via r{pida” (art. 151), que s’acaba imposant. El Rei sanciona finalment l’Estatut andalús el 30 de desembre de 1981.
  13. 13. Eleccions autonòmiques a Catalunya i Euskadi (20 març 1980) El 20 de març de 1980 CATALUNYA i EUSKADI celebren les primeres eleccions autonòmiques des de la Guerra Civil. A CATALUNYA tot apunta cap a un triomf dels socialistes, però salta la sorpresa i guanya la coalició nacionalista CiU, liderada per Jordi PUJOL, qui ofereix un govern de coalició a Joan Reventós (PSC-PSOE), el qual el rebutja. Pujol és elegit President de la Generalitat (amb els vots de CiU, ERC i CC-UCD), mentre Heribert Barrera (ERC) es converteix en President del Parlament. A EUSKADI el vencedor és el PNB i el seu líder, Carlos GARAIKOETXEA, es converteix així en lehendakari. Els nacionalistes, doncs, han guanyat en els dos territoris, situació que persistirà fins a l’actualitat. Terrorisme Un greu obstacle a la democràcia aquests anys és el terrorisme, especialment d’ETA, que centra els seus crims contra les forces armades, els cossos de seguretat i persones vinculades al franquisme. Els anys més sagnants són el trienni 1978-80. A ETA cal afegir-hi d’altres organitzacions terroristes o criminals, com els GRAPO, el FRAP, l’extrema dreta (Guerrilleros de Cristo Rey o la Triple A) o grups com Terra Lliure (Catalunya) o l’MPAIAC (Canàries). Colpisme Des de les eleccions del 15 de juny de 1977 fins a la firma de l’ingrés d’Espanya a la CEE el 12 de juny de 1985 hi ha diferents temptatives colpistes que pretenen aturar el procés democratitzador:  1978 (novembre): “Operación Galaxia”, per frenar l’aprovació de la Constitució pel poble.  1979 (octubre): per frenar l’aprovació dels Estatuts autonòmics catal{ i basc.  1981 (febrer): “23-F”, recent dimitit Adolfo Su|rez, per evitar l’elecció de Leopoldo Calvo-Sotelo.
  14. 14.  1982 (octubre): “Operación Cervantes”, per impedir el triomf socialista a les eleccions.  1985 (juny): “Operación Zambombazo”, per aturar l’ingrés d’Espanya a la CEE. I entremig, gravíssims actes d’indisciplina militar, insults i amenaces al Rei i al Govern, crides de “Fuerza Nueva” (Blas Piñar) i la ultradreta en general a favor d’un cop militar, menyspreu a la societat civil democr{tica… "Operación Galaxia" (1978) Les Corts aproven la Constitució el 31 d’octubre; ara cal esperar que el poble la ratifiqui en referèndum el 6 de desembre. Però el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero i el capità de la policia Ricardo Sáenz de Ynestrillas preparen, a la “Cafetería Galaxia” de Madrid, un cop per evitar-ho. Pretenen assaltar el Palau de la Moncloa, aprofitant el Consell de Ministres dels divendres, i segrestar el Govern i substituir-lo per una junta militar. El dia triat per donar el cop és el 17 de novembre. Aquell dia el Rei inicia un viatge a Mèxic, el ministre de Defensa (Manuel Gutiérrez Mellado) està fora de Madrid explicant la Constitució a les diferents unitats de l’Exèrcit i a la capital hi ha centenars de feixistes de tot Europa per recordar el tercer aniversari de la mort de Franco. El CESID avorta el cop. Els únics processats són: Tejero (condemnat a 7 mesos de presó) i Sáenz de Ynestrillas (a 6 mesos i un dia). El dia 17, a Cartagena, el cap de la Guàrdia Civil de Llevant (general Atarés Peña) insulta greument el ministre de Defensa (a qui qualifica de “¡Masón, traidor, cerdo, cobarde, espía!”) i crida que la Constitució és “la mayor mentira”. El dia 19, en una concentració d’ultres, Girón i Blas Piñar demanen un cop militar, enmig d’injúries al Rei i a Suárez. I el 20, uns 500 oficials assisteixen a una cerimònia feixista al Valle de los Caídos. Pla colpista de la BRIPAC (1979) El 25 d’octubre de 1979 Catalunya i Euskadi estan convocades a un referèndum per a l’aprovació popular dels seus respectius estatuts d’autonomia (de Sau i Gernika). Però per al dia 21 hi ha preparat un cop militar per impedir-ho. Hi té un paper destacat el general Luis Torres Rojas, que acaba de prendre possessió de la DAC (División Acorazada Brunete). El pla pretén que la Brigada Paracaidista (BRIPAC) amb seu a Alcalá de Henares assalti el Palau de la Moncloa amb helicòpters, mentre els tancs de la DAC neutralitzen la capital. Es tracta d’obligar el Govern a dimitir i formar un directori militar, tancar les Corts, prohibir el PCE i interrompre el procés autonòmic. Però el pla queda avortat i el Rei rep Torres Rojas a La Zarzuela, qui declara la seva lleialtat a la Corona.
  15. 15. 1981: l'any del cop El 23-F de TEJERO, MILANS DEL BOSCH i ARMADA comporta el més greu risc d’involució de tota la Transició, amb el Govern i els parlamentaris retinguts com a ostatges en el Congrés, mentre el Rei i Fern|ndez Campo s’esforcen per desmantellar el cop militar. I el juny, ja sota el govern de Calvo-Sotelo, encara es desarma una nova temptativa de coronels ultres. Mitjançant una campanya de bombes per part de l’extrema dreta, que havia de culminar el 23 de juny a Barcelona, al Nou Camp, amb motiu d’una concentració catalanista, el Rei seria obligat a abdicar i es formaria un govern militar. Els colpistes tenien preparades llistes negres de demòcrates que serien liquidats. "Operación Cervantes" (1982) El 28 d’octubre de 1982 hi ha eleccions generals: es preveu un triomf rotund del PSOE, com així serà. Però hi ha en marxa, per al dia abans, un cop militar per evitar-ho: “Operación Cervantes”, coordinada per Milans del Bosch des de la presó i duta a terme per coronels vinculats a la ultradreta. Pretén ocupar els Palaus de La Zarzuela i la Moncloa, així com tots els llocs estratègics, neutralitzar la classe política dirigent i forçar el Rei a abdicar per haver traït el seu jurament de lleialtat al Movimiento. Però el CESID ho avorta en registrar el cotxe d’un dels conspiradors. Només hi ha tres detinguts, tot i la implicació de més de 200 militars. "Operación Zambombazo" (1985) Sota el govern socialista de Felipe González, el 12 de juny de 1985 Espanya formalitza el seu ingrés a la CEE. Un nou intent de cop militar pretén impedir-ho. Deu dies abans el Rei presideix la celebració del Dia de les Forces Armades a A Coruña. Els colpistes han preparat “Operación Zambombazo”: una bomba de gran potència esclatarà sota la tribuna reial destinada a matar el Rei, la Reina, les Infantes Helena i Cristina, el president del Govern Felipe González, el vicepresident Alfonso Guerra, el ministre de Defensa Narcís Serra i alts càrrecs militars. L’atemptat s’atribuir{ a ETA per tal d’imposar un govern militar. El CESID, com havia passat en les temptatives anteriors, avorta l’operació. Entre els implicats hi ha Ricardo Sáenz de Ynestrillas (ara comandant), un dels caps de l’”Operación Galaxia” de 1978 i que moriria assassinat per ETA el 1986, i el coronel Jesús Crespo Cuspinera, en presó per haver participat també en l’”Operación Cervantes” de 1982.
  16. 16. Moció de censura contra Suárez (1980) El 21 de maig de 1980 el PSOE presenta una moció de censura contra Adolfo Suárez. Aquesta agafa totalment per sorpresa el Govern. El debat té lloc entre el 28 i el 30 de maig. Su|rez ni tan sols puja a la tribuna d’oradors a defensar-se dels durs atacs dels socialistes i de Manuel Fraga; en el seu lloc ho fan els seus ministres, especialment el vicepresident Fernando Abril Martorell (qui dos mesos després dimitirà, deixant Suárez més vulnerable que mai). El PSOE sap que no guanyarà aquesta moció de censura, però busca guanyar-se l’opinió pública i erosionar Su|rez. La divisió dins la UCD fa temps que és total i d’aquí la implacable i quasi cruel intervenció d’Alfonso Guerra quan diu: “La mitad de los diputados de UCD se entusiasman cuando oyen en esta tribuna al señor Fraga. La otra mitad lo hace cuando quien habla es Felipe Gonz|lez”. Aquesta solitud de Suárez queda definitivament palesa uns dies després, a principis de juliol, en la reunió que té amb els membres de la Comissió Permanent en una casa de camp prop de Madrid, trobada coneguda com la de “La casa de la pradera”, on se li exigeix a Suárez compartir el poder. El setembre forma el seu últim govern i planteja al Congrés una moció de confiança, que guanya, però la rebel·lió en el grup parlamentari d’UCD és un fet. Su|rez té els dies comptats. Dimissió d'Adolfo Suárez (1981) El dijous 29 de gener de 1981 Suárez apareix per televisió per anunciar la seva dimissió. Dos dies abans ho ha notificat al Rei. En el rerafons de la seva decisió cal veure-hi la profunda divisió interna de la UCD, el sagnant terrorisme etarra, potser la difícil situació econòmica del país, però sens dubte també l’amenaça colpista. En aquest darrer sentit cal interpretar la frase críptica de: “No quiero que por mi culpa el sistema democr|tico sea un paréntesis en la historia de España”. Dimitit Suárez, el partit postula com a possible successor seu Leopoldo Calvo-Sotelo, que queda confirmat com a candidat en el II Congrés de la UCD a Palma de Mallorca a principis de febrer. "23-F" (1981) El 18 de febrer Leopoldo Calvo-Sotelo pronuncia a les Corts el seu discurs d’investidura i el 20 té lloc la primera votació, on no obté la majoria necessària. La segona volta es fixa per al dilluns 23 de febrer. Són les 18,23 h., mentre té lloc la votació nominal, quan irrompen al Congrés uns 200 guàrdies civils presidits per Antonio TEJERO que crida: “¡Al suelo toto el mundo…!” És el cop d’Estat. Només resten asseguts Su|rez, Gutiérrez Mellado i Carrillo. Televisió i ràdio retransmeten en directe els fets.
  17. 17. Tejero involucra el Rei i diu actuar en nom del general Jaime MILANS DEL BOSCH, a qui telefona aviat a València: “Mi general, sin novedad. Todo en orden”. El 18 de febrer Leopoldo Calvo-Sotelo pronuncia a les Corts el seu discurs d’investidura i el 20 té lloc la primera votació, on no obté la majoria necessària. La segona volta es fixa per al dilluns 23 de febrer. Són les 18,23 h., mentre té lloc la votació nominal, quan irrompen al Congrés uns 200 guàrdies civils presidits per Antonio TEJERO que crida: “¡Al suelo toto el mundo…!” És el cop d’Estat. Només resten asseguts Su|rez, Gutiérrez Mellado i Carrillo. Televisió i ràdio retransmeten en directe els fets. Tejero involucra el Rei i diu actuar en nom del general Jaime MILANS DEL BOSCH, a qui telefona aviat a València: “Mi general, sin novedad. Todo en orden”. Poc després Milans del Bosch difon a València un ban, veritable estat de guerra, i treu tancs i tropa al carrer. Mentrestant Tejero espera l’arribada imminent del general Alfonso ARMADA (“l’Elefant Blanc”, en la terminologia colpista), l’altra peça clau del cop, qui té l’esperança de presidir un govern d’unitat nacional i intenta, sense aconseguir-ho, anar a La Zarzuela per fer creure que darrera l’acció militar hi ha el Rei. L’altre element que els falla és la DAC (División Acorazada Brunete), en la qual tenen dipositades moltes esperances els colpistes. L’actitud del general JUSTE, cap de la DAC, és determinant per fer fracassar el cop, ja que algunes unitats d’aquesta (amb el general Torres Rojas i el comandant Pardo Zancada) s’hi sumen i ocupen militarment durant unes hores RTVE. També és decisiu el capità general de Madrid, Guillermo QUINTANA LACACI, en obeir les ordres del Rei. I la de Sabino FERNÁNDEZ CAMPO, cap de la Casa del Rei, en impedir que Armada accedeixi a La Zarzuela i preparar l’aparició del monarca, passada la una de la nit, amb l’uniforme de capit{ general, davant les c{meres de TVE per exigir l’ordre constitucional. Tejero, mentre, ha deixat sortir del Congrés, on reté tot el Govern i els diputats com a ostatges, la diputada del PSC Anna Balletbò (embarassada) i els convidats i periodistes. Alguns polítics destacats (Suárez, Gutiérrez Mellado, Rodríguez Sahagún, González, Guerra i Carrillo) són trets de la sala i aïllats. Quan es contacta telefònicament amb ell perquè deposi la seva actitud diu que només rep ordres de Milans i Armada. El director general de la Guàrdia Civil, general Aramburu Topete, es trasllada a les Corts per tal de convèncer Tejero, però la resposta d’aquest és: “Mi general, estoy dispuesto a todo. Antes de entregarme primero le mato y después me pego un tiro”. També ho fa Armada, qui li diu que vol adreçar-se als diputats per oferir-los un govern de salvació nacional presidit per ell mateix i ofereix a Tejero l’exili per a ell i els altres
  18. 18. caps del cop militar, oferta que aquest rebutja. En aquells moments el Rei encara no ha comparegut per TVE. Minuts abans de la intervenció reial, el comandant Ricardo PARDO ZANCADA, amb una columna de la DAC, va al Congrés i s’uneix a Tejero. Milans segueix amb la rebel·lió a València, on li arriben dos télex del Rei qui, entre altres consideracions, li diu: “cualquier golpe de Estado no podr| escudarse en el Rey, es contra el Rey” i “juro que ni abdicaré la Corona ni abandonaré España, Quien se subleve está dispuesto a provocar, y será responsable de ello, una nueva guerra civil”. En veure, contra el que li ha fet creure el general Armada, que el Rei no beneeix el cop militar, a les 5 h. de la matinada Milans del Bosch retira el ban i les tropes que havia tret al carrer. Els diaris, amb edicions especials que s’esgoten d’immediat, comencen a sortir al carrer condemnant durament el cop. Abans que li tallin el telèfon, Tejero parla per última vegada amb Milans qui li diu que es retiri com ha fet ell. Passades les 10 del matí Tejero accepta rendir-se: ho fa davant Armada i Aramburu Topete, a qui s’entrega cap a les 12,30 després que els diputats hagin sortit del Congrés. El malson del 23-F ha acabat. Un dels militars clau per al fracàs del cop és el capità general de Madrid, Guillermo QUINTANA LACACI, qui obeeix les ordres reials. Pocs dies després del cop, i quan el ministre de Defensa, Alberto Oliart, reuneix els capitans generals per conèixer la seva versió dels fets. Quintana Lacaci mor assassinat per ETA el 1984. José JUSTE, cap de la DAC, que el 23-F es manté lleial al Rei. Mor el gener de 2010. Sabino FERNÁNDEZ CAMPO, cap de la Casa del Rei, personatge vital per a desmantellar el cop. Mor l’octubre de 2009. El govern de Leopoldo Calvo-Sotelo El 25 de febrer de 1981, dos dies després del cop militar, es repeteixen les votacions per a la investidura de Leopoldo CALVO-SOTELO com a President del Govern. Obté majoria absoluta i l’endem{ jura el c{rrec davant el Rei. És el primer govern des dels anys trenta sense cap militar. Sota la seva presidència s’aprova la llei del divorci (que acaba de trencar la UCD), es recorre la sentència del 23-F per tal que sigui un tribunal civil qui tingui l’última paraula, Espanya ingressa a l’OTAN i es pacta la LOAPA amb el PSOE. Mentre, però, segueix el terrorisme d’ETA i els GRAPO, així com l’amenaça colpista: el juny es descobreix una nova temptativa colpista de coronels ultres que no arriba a esclatar.
  19. 19. El judici pel 23-F El 19 de febrer de 1982 comença a Madrid el judici contra 33 acusats d’estar implicats en el cop del 23-F: només hi ha un civil (Juan García Carrés). Els acusats intenten fer un judici paral·lel a les institucions democràtiques i al propi Rei, com si fossin ells els jutges i condemnessin el país sencer. El 4 de juny es publiquen les sentències: 30 anys de reclusió per a Tejero i Milans del Bosch, i només 6 per a Armada, Torres Rojas i Pardo Zancada. Els tinents de la Guàrdia Civil són absolts. En saber-se aquesta sentència tan tova, el Govern de Calvo-Sotelo la recorre davant el Tribunal Suprem. La sentència definitiva es fa pública el 22 d’abril de 1983, ja sota el govern socialista: 30 anys per a Tejero, Milans del Bosch i Armada (els tres principals implicats) i 12 per al general Torres Rojas i el comandant Pardo Zancada. Entrada d'Espanya a l'OTAN L’octubre de 1981 les Corts autoritzen el Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo a sol·licitar l’ingrés d’Espanya a l’Aliança Atlàntica (OTAN), entrada que es fa efectiva el 30 de maig de 1982. Durant aquests mesos PSOE i PCE han dut a terme una activa campanya de rotunda oposició, tot exigint un referèndum. Felipe González, en qualitat de líder del PSOE, arriba a comprometre’s a celebrar-ne un per treure el país de l’OTAN en cas que arribi a governar. Els lemes opositors “OTAN no, bases fuera” i “OTAN, de entrada no” es fan populars. Amb la seva incorporació a l’Aliança Atl{ntica Espanya es converteix en l’estat membre número 16 i trenca el seu secular aïllament. LOAPA Una de les conseqüències més clares del 23-F és la dretització de la política del Govern acompanyada d’una certa involució autonòmica. El “café para todos” de Suárez està provocant una polseguera que convé reordenar. Així, UCD i PSOE pacten una llei que és aprovada per les Corts el juliol de 1982: la LOAPA (LOHPA en català: Llei Org{nica d’Harmonització del Procés Autonòmic), contra la qual presenten recurs d’inconstitucionalitat els nacionalistes catalans i bascos (CiU i PNB) i el guanyen, frenant d’aquesta manera la retallada competencial que aquests temien.
  20. 20. Suárez crea el CDS El juliol de 1982 Adolfo SUÁREZ i quinze diputats més de la UCD abandonen aquesta formació política i funden el Centro Democrático y Social (CDS), del qual Suárez s’erigeix en president. Els més de sis-cents mil vots aconseguits en les eleccions del 28 d’octubre d’aquell any només li atorguen 2 diputats: Suárez per Madrid i Rodríguez Sahagún per Àvila. El seu millor moment arribarà en les generals de 1986 quan obtindrà 19 escons. Eleccions generals (28 octubre 1982) L’agost de 1982, davant la sagnia de diputats que pateix la UCD i que gairebé impedeix l’acció de govern, Calvo-Sotelo opta per dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades per al 28 d’octubre. El 2 d’octubre se sap d’un altre cop militar per a la vigília electoral, que és avortat pel CESID. El PSOE es presenta amb el lema “Por el cambio” i la promesa de crear 800.000 llocs de treball en quatre anys. Dins el partit hi ha dues sensibilitats: una més moderada i cosmopolita (González) i una més esquerrana i populista (Guerra). El seu èxit és total: més de 10 milions de vots i majoria absoluta (202 diputats). Es beneficia del “vot útil”, que enfonsa el PCE (fet que duu Carrillo a abandonar la secretaria general del partit). L’altre gran beneficiat és Coalición Popular (la base de la qual és l’Alianza Popular de Fraga), que supera els cinc milions de vots a costa d’una UCD que es desintegra (passa de 168 diputats el 1979 a 11). Aquesta dreta esdevé així el principal partit d’oposició. Amb una participació de prop del 80% (la més alta en democràcia), els resultats són:  PSOE: 202 diputats.  CP (AP-PDP): 107. Comença la DEMOCRÀCIA, en la qual hi ha hagut 3 presidents de Govern:  Felipe GONZÁLEZ MÁRQUEZ (1982-96)  José Mª AZNAR LÓPEZ (19962004)  José Luis RODRÍGUEZ ZAPATERO (2004-…)
  21. 21. Govern de Felipe Gonzàlez (1982 – 96) Gonz{lez preten implantar a Espanya l’Estat del Benestar i el model a seguir és l’Alemany (W. Brandit) i el suec (O. Palme). 2 països governats per socialistes. La situació econòmica és dramàtica i cueja encara el 2n xoc del petroli. Entre les principals reformes destaquen: Reconversió industrial: Centrada sobretot en : mineria, drassanes i siderúrgia. Hi ha grans empreses estatals (MNOSA, RENFE) amb pèrdues multimilionàries (en reduir la plantilla i sanejar aquestes empreses, es pacten acomiadaments, prejubilacions... en un ambient extremament tens que comportarà moltes víctimes [obrers que anaven carregats de ferro, molts morts...] casos Bilbao, Gijón, Avilés, Sagunt...) els sindicats amb Redondo, d’esquerra, li van plantejar 2 vagues generals. La dreta l’abalava per ser cometitius dins un món competitiu. Reforma fiscal i econòmica: S’augmenten impostos directes. S’implanta l’IVA (amb l’entrada d’Espanya a la CEE) es duu a terme una política de contenció salarial i del dèficit públic alhora que es devalua la pessetaa Reforma de les pensions: Es milloraran les pensions a rebre i es crearan les anomenades pensions no contributives ( perque tothom tingui compensació per la jubilació) Reforma sanitària: La duu a terme el ministre de sanitat Ernest Lluch, consistens a garantir la cobertura universal de la SS. Reforma laboral: es redueix a les 40 hores Reforma educativa i cultural: la LODE implanta gratuïtat de l’ensenyament fins els 14 anys. Que s’ampliar{ el ’90 als 16 amb la LOGSE. La cultural: es crea el Museu d’Art Reina Sofia, s’amplia el museu del Prado i es garanteix la gratuïtat de tots els museus de titularitat estataal. Reforma militar: la dirigeix el ministre de defensa Serra, per tal de modernitzar i democratitzar les forces armades Expropiació de RUMASA (el famós “holding” de l’abella). “DECRET BOYER” sobre la liberalització de lloguers i horaris comercials “Pla General de Carreteres i Autories”: es va millorar la xarxa de comunicacions vi{ries del país (carreteres, creació d’autovies...), així com ports, aeroports, trens de rodalies, l’AVE (Madrid- Sevilla) S’apropa l’avortament sota certs suposits i s’implanta la llei de divorci
  22. 22. A nivell internacional Espanya tindra una presència més activa i el 12 de juny de 1985 firma l’ingrés a la CEE que es far{ efectiu l’any 1986. 1986 el Govern convoca un referèndum per tal de que el poble decideixi si vol que Espanya segueixi dint l’OTAN (protector militar) o no. L’etapa final dels foverns socialistes ve marcdad per un seguit d’esc{ndols que erosionen la imatge dels partits (PSOE) i el seu líder (GONZÀLEZ). El GAL (grupos armados de liberación). Hi va haber “terrorismo de estado” el Cas Roldan es va produir en no tenir la titulació adient pel càrrec. Catalunya: 20 març 1980, 1984, 1988, 1992. CIU 43 diputats, 72, 69 i 70 (3 majories absolutes). 1983:  llei de normalització lingüística (Hi hagi llengua única d’explicació a escoles en català).  Neix l’ens públic de RTV a Catalunya (TV3 i Catalunya R{dio)  Desplegament dels mossos d’esquadra  Creació de nover universitats (Pompeu Fabra – pública, Ramon Llull – privada)  Ampliació de comarques

×