Les presumptes dislèxies: Conseqüències Negatives del Falsos Positius
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Les presumptes dislèxies: Conseqüències Negatives del Falsos Positius

on

  • 1,215 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,215
Views on SlideShare
321
Embed Views
894

Actions

Likes
0
Downloads
4
Comments
0

3 Embeds 894

http://www.escalidoscopi.net 461
http://escalidoscopi.net 432
http://www.google.es 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as OpenOffice

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Les presumptes dislèxies: Conseqüències Negatives del Falsos Positius Les presumptes dislèxies: Conseqüències Negatives del Falsos Positius Document Transcript

  • LES PRESUMPTES DISLÈXIES: CONSEQÜÈNCIES NEGATIVES DELS FALSOS POSITIUS. Des de la nostra experiència en la pràctica clínica en psicologia de la infància iladolescència, fa temps que ens desperta neguit lexcés detiquetatge diagnòstic en aquestadisciplina i les conseqüències negatives que aquesta tendència comporta. Actualment, en el camp deles dificultats daprenentatge, la detecció i el tractament de les diferents problemàtiques, tambépateix i segurament de forma especial, un augment considerable daquest excés. Falsos positius i problemes dobjectivitat En medicina, es fa referència al terme falsos positius quan, avaluant mitjançant alguna provadiagnòstica, sarriba a la conclusió errònia de la presència duna malaltia que el pacient en realitat nopateix. No cal dir que les conseqüències de diagnosticar i tractar una malaltia inexistent podenarribar a ser fatals. En psicologia i les altres disciplines que estudien els problemes mentals, la tascadidentificació i intervenció dun problema, pot ser quelcom molt més complex per les dificultats devalidesa que caracteritzen les proves diagnòstiques daquest àmbit de la ciència. Si ens centram enlàrea dels problemes daprenentatge, trobam els mateixos paranys. Els analitzarem amb detall perintentar transmetre el nostre punt de vista i promoure un debat que entenem com a necessari enlestat actual de la intervenció de les dificultats daprenentatge. Que ens diu la definició més acceptada? Per a la nostra reflexió, prendrem en consideració la definició més acceptada de dislèxia o eltrastorn daprenentatge de la lectura o lescriptura i que ens ofereix el Manual Diagnòstic iEstadístic dels Trastorns Mentals: DSM-IV-R. Segonsaquesta classificació, es considera que dits trastornsdaprenentatge són una alteració reflectida en un nivell derendiment lector o escriptor significativament inferior alesperat per a la edat del subjecte, el seu quocientintel·lectual i lescolaritat pròpia de la seva edat. A més,segons aquesta definició, lalteració ha dinterferirsignificativament en el rendiment escolar o altres activitatsquotidianes que requereixen lectura o escriptura. Quins paranys amaga aquesta definició? Tot i semblar una definició senzilla, lexperiència ens diu que conté una bona colla deparanys que, de no tenir-se en compte, porten a incloure dins aquesta categoria, dificultats que noreuneixen els requisits que la contemplen. Deixant de banda per una propera reflexió, els esmentats problemes de validesa i els defiabilitat que presenten les proves davaluació de la intel·ligència i les del rendiment en lectura oescriptura i considerant de forma rigorosa el que ens dicta la definició, detectam un oblit forçageneralitzat del criteri "ha dinterferir significativament en el rendiment escolar o altres
  • activitats...". En la nostra experiència hem vist innombrables casos de presumpta dislèxia amb unèxit escolar evident i sense cap alteració en altres àrees. Els professionals que les diagnostiquenargumenten que lafectació pot acabar aflorant en un futur o que hi és però no interfereix (fet que,com sevidencia en els criteris, no té cabuda en el diagnòstic) i, sovint, sexplica aquesta nointerferència per una compensació daquestes dificultats daprenentatge gràcies a altres aptituds comara una elevada intel·ligència o una capacitat desforç i motivació alta, entre daltres. Des del nostrepunt de vista, no cal dir que si un al·lot/a pot compensar per ell mateix les possibles dificultats quees trobi en el transcurs de ladquisició daprenentatges, diagnosticar-li un problema pot comportarconseqüències nefastes com ara deixar fora de joc les seves estratègies i recursos personals. El risc de la prevenció: crear problemes del “no res” enlloc devitar-los. Des del nostre punt de vista, diagnosticar un trastorn daprenentatge a algú que no té capmena de dificultat o obstacle en aquesta àrea, representa trobar problemes on no nhi ha. En el campmèdic, evidentment, detectar mitjançant una analítica, una malaltia que encara no es manifesta através de cap símptoma, pot ser duna importància preventiva molt valuosa. Però malauradament, enpsicologia, detectar quelcom que no es manifesta, sovint representa el risc didentificar alguna cosaque senzillament no existeix, amb la imprudència afegida de la desafortunada possibilitat de fer-hoaparèixer. Podríem dir que, en aquest camp, determinats tipus de prevenció tenen un riscconsiderable de crear problemes enlloc devitar-los. És o no significatiu? Per altra banda, un punt de la definició de trastorn daprenentatge que també condueix ainnumerables confusions és el que fa referència al "rendiment significativament inferior a lesperatper ledat, el quocient intel·lectual i lescolaritat pròpia de ledat". Entenem per tant que, un "i" (ino un "o") representa incloure les tres condicions i no únicament una de les tres. Nins diagnosticatsde dislèxia a edats molt primerenques (sense la possibilitat davaluar el nivell lector, senzillamentperquè encara no han començat dit procés daprenentatge), amb nivells intel·lectuals claramentacords amb els de lectura o escriptura o amb alteracions prou significatives en el desenvolupamentde lescolarització, són alguns dels errors diagnòstics típics causats per no tenir en compte de formacorrecta aquest criteri. Però la llista de paranys diagnòstics encara és més extensa: passar per alt dèficits sensorialso problemes de relació (mestre-alumne, pares-nin/a o entre alumnes), confondre problemes dactitudcap a les tasques escolars amb un trastorn daprenentatge, incloure retards no significatius com aalguns dels trastorns esmentats, i sí, també confondre problemes emocionals amb problemesdaprenentatge, són altres dels errors prou freqüents en la tasca de detecció. Els protocols de detecció. Evidentment la llista de falsos positius es multiplica ràpidament amb la manca de rigordiagnòstic. Però hi ha altres camins per arribar a aquest excés detiquetatge tant generalitzat. Segonsel nostre punt de vista, els protocols de detecció són eines que poden representar certa utilitat en elprocés didentificació, però que també amaguen la trampa perceptiva de “trobar el que estamcercant” precisament perquè ho estam cercant i hi prestam especial atenció. Consideram que lúsdaquestes eines, pot afavorir la pèrdua dobjectivitat en lobservació, que tendirà a estar esbiaixada
  • per lenumeració dels "símptomes del trastorn" i fins i tot, facilitar laparició dels signes de risc. Elque hem anomenat com a risc de la prevenció es veu reflectit especialment en lús de protocolsespecífics per a una sola problemàtica com pot ser la de laprenentatge. Si cercam unescaracterístiques determinades en un nin, podem acabar actuant com si ja hi fossin presents. I si esdóna aquest fet en una problemàtica, malauradament tenim més possibilitats de fer-la aparèixer.Alguns autors dels camps de la psicologia i la sociologia anomenen aquest fenomen de la percepciócom la "profecia autocomplida" fent referència a una expectativa que incita a les persones a actuarde formes que fan que lexpectativa es torni certa. Un exemple daquest fenomen, allunyat del temaque ens ocupa però força representatiu, el podem trobar fa uns anys a Mallorca quan els mitjans decomunicació van informar sobre la presencia duna vaga de transportistes que podia arribar afectar ales provisions daliments i articles de primera necessitat per a la població. Davant daquesta notícia,es va produir una certa alarma a nivell social que va du a moltes persones a comprar més del quèfeien habitualment de manera preventiva i, per ventura, excessiva, que va produir que realmentsesgotassin les existències en supermercats i comerços. La força de les expectatives negatives. Identificar les característiques dun trastorn daprenentatge i lemissió del seu respectiudiagnòstic, també modifica les nostres expectatives cap al rendiment escolar. Si no les gestionam deforma prudent, el que el nin/mestre/pare pensa que es pot aconseguir es veu considerablementmodificat i reduït al que el diagnòstic duna alteració considerada crònica ens dicta: "sempre licostarà, no es curarà, fa rotacions perquè és dislèctic, necessitarà molt més esforç, daquesta manera mai ho entendrà ...". Podríem començar a preguntar-nos si és gaire coherent que cada vegada sigui més elevat el nombre de presumptes dislèctics que arriben a cursar amb èxit estudis universitaris. Potser és que cada vegada hi ha més recursos tècnics i didàctics, potser és que cada cop hi ha més facilitats de detecció, potser és lesforç de les persones que pateixen el trastorn i el repte de vèncer un obstacle com aquest o potser és que, senzillament, moltes daquestes persones no tenen, ni mai han tingut lesmentada "interferència significativa en el rendiment escolar o altres activitats..." i per tant no pot considerar-se que tinguin dislèxia. Lètica professional dels especialistes Com es pot intuir, en un panorama tant propens als problemes dobjectivitat diagnòstica, prenen especial importància els aspectes relacionats amb lètica professional i el codi deontològic dels especialistes encarregats datendre-la. La detecció i conseqüent tractament duna dificultatconsiderada crònica, comporta una responsabilitat deontològica, no només en lesmentat sentit dedetectar-la correctament i no caure en els falsos positius, sinó també en el fet de no sobretractar-lani eternitzar-ne la intervenció. Consideram que, infortunadament, el negoci deslleial amb aquest tipus de dificultats està View slide
  • força estès, i a aquest fet shi afegeix un factor que el facilita: el creixent afany sobreprotector demoltes de les famílies del nostre entorn socio-cultural, que empeny a cercar lajuda o assistència perqualsevol dels problemes dels nostres fills, per poc significatiu que sigui. No cal dir que, manejaraquest afany o les preocupacions dels pares amb un objectiu purament empresarial i no assistencialés un dels pitjors errors deontològics que pot cometre un professional de la salut mental o deleducació. Els privilegis de rebre un diagnòstic També hem observat que, el fet concret de que uns pares emprenguin la recerca dundiagnòstic que expliqui el baix rendiment escolar dun nin/a, moltes vegades es converteix en unaautèntica cacera de justificacions. Donar una explicació totalment aliena a la manca deresponsabilitat del nin i començar un conflicte família-escola, solen ser fets habituals que a més deno afavorir gens la tasca de lEscola i desconcertar/desbordar la família, sallunyen de representaruna ajuda pel nin/a per acabar perpetuant o empitjorant la seva situació. Aquesta actitud quenosaltres consideram errònia per part dels professionals, habitualment porta a alimentar la falsacreença de que si un nin no té èxit escolar és perquè, de forma inequívoca: presenta un trastorndaprenentatge. Evidentment, no volem negar el fet que, si hi ha un problema sha de mirar didentificar itractar. Però no podem oblidar que educar, també representa ensenyar a assumir les responsabilitatsi detectar les nostres dificultats per a poder treballar-les i afrontar-les, no per ignorar-les, ometre-leso evitar obligacions. Els professionals de leducació saben millor que ningú que un model educatiuque només fa responsables de lèxit acadèmic, els mateixos professionals o que fa el mateix amb elspares i "exculpa" els nins, és un model condemnat al fracàs en la recerca deines educativesefectives. Millor prevenir que curar, però compte amb curar sense emmalaltir. No pretenem amb aquestes consideracions, posar en dubte el fet que les dificultatsdaprenentatge poden representar un obstacle a tenir en compte en el rendiment acadèmic i lèxitescolar. Però si haguéssim de sintetitzar la nostra reflexió, podríem dir que, en trastornsdaprenentatge, veiem tant poc prudent la manca de detecció, com lexcessiva tendència aldiagnòstic i lús dintervencions massa extenses o innecessàries. És a dir, les conseqüènciesnegatives dels falsos positius. Autors: David Riera Riu Psicòleg col B-1367 davidriera@escalidoscopi.net Anna Sala Ferran Psicòloga col B-1366 annasala@escalidoscopi.net View slide