Massada 26

1,080 views
986 views

Published on

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
1,080
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
744
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Massada 26

  1. 1. Revista de divulgació cultural gratuïta nº26 juny 2013MASSADA SABADELL L’útim català d’Istambul La fi d’una era
  2. 2. MASSADA SABADELL MASSADA SABADELL pàg. 2 EDITORIAL SUMARI Nota: La revista Massada Sabadell és interactiva. Aquesta icona et mostra els enllaços. Clica. MASSADA SABADELL nº26 juny 2013 ACSI Associació Cultural Sabadell Israel Una delegació d’Israel visita Sabadell pàg. 08 pàg. 12 Científics israelians desenvolupen un ull biònic per a cecs de naixement pàg. 17Israel 1957. Josep Pla L’útim català d’Istambul. pàg. 03 pàg. 26El personatge: Tadeusz Pankiewicz Llibres: Les tribulacions d’un espia vell pàg. 28 El misteri del manà pàg. 25 Israel ajuda el mòn pàg. 14 Tel Aviv entra a l’estiu pàg. 09 Tot just fa uns dies que ha acabat el curs escolar i de nou estem amb tots vostès per oferir el número de Massada- Sabadell corresponent al mes de juny. En el present exemplar, com sempre, hi trobareu un seguit d’articles i de notícies que, entre tots els que fem possible aquesta revista, hem preparat i que esperem que siguin del vostre interès. Però més enllà d’aquests continguts, en aquesta editorial volem compartir amb nosaltres un fet que, com a entitat, ha estat molt gratificant. Els dies 19 i 26 dues delegacions d’Israel van visitar Sabadell. La primera la composaven un seguit de professionals del Ministeri d’Educació d’Israel i la segona treballadors i treballadores de l’àmbit de la salut mental els quals, dins la seva estada a Catalunya , tenien previst visitar l’antiga “Fàbrica Molins” , un centre de formació per aquelles persones que es troben en situació d’atur, algunes de les quals presenten problemes contingents específics. Aprofitant aquestes visites, la direcció d’aquest equipament ens convidà a conèixer aquests grups i a informar-los de les activitats que com a Associació Cultural Sabadell-Israel estem duent a terme. Fou una experiència molt engrescadora i poguérem comprovar l’enorme satisfacció que provocava en aquestes persones conèixer que, en una ciutat de Catalunya anomenada Sabadell, la qual abans de la visita els hi era absolutament desconeguda, hi havia un grup de persones que treballaven per a divulgar els valors de la cultura jueva i en la defensa de l’Estat d’Israel. Esperem que en el futur ens continuïn visitant nous grups. Els acollirem, els hi ensenyarem la nostra ciutat i els hi mostrarem la nostra admiració pel judaisme i per Israel. Si alguna amistat us ha enviat aquesta revista però voleu rebre’l a la vostra bústia electrònica, feunos-ho saber a massadasabadell@gmail.com Si no voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho indiqueu. Moltes gràcies
  3. 3. EN PORTADA L’útim català d’Istambul. La fi d’una era Enric H. March nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 3 MASSADA SABADELL El 29 de maig de 1453 Mehmet II assaltava la ciutat de Constantinoble i la feia caure definitivament a mans de l’Imperi turc. Constantí XI Paleòleg, el darrer emperador, moria en la defensa dels seus murs i es posava fi a més de 1000 anys d’existència de l’Imperi romà d’Orient. La caiguda de Constantinoble va representar un daltabaix econòmic, però també cultural, per a les potències comercials occidentals i especialment per a Gènova, Venècia i la Corona d’Aragó, que perdien definitivament el control del comerç a la Mediterrània oriental, tan pròsper en els segles anteriors. En la batalla decisiva, els catalans, comandats per Pere Julià, capità de la guarnició catalana de Constantinoble, van tenir al seu càrrec la defensa d’un pany de la muralla, que fou el darrer a caure en poder dels turcs. Pere Julià i Joan de la Via, cònsol de catalans, i els seus fills, entre d’altres, van ser executats pels turcs por ordre del sultà. El 6 juliol de 1453, a Nàpols, uns emissaris de Constantinoble van anunciar al sobirà català, Alfons IV el Magnànim, la trista notícia de la caiguda de Constantinoble. Entre els representants catalans a la cort, formant part d’una ambaixada de l’estament mercader, hi havia Joan Fogassot, fill d’un mercader de Barcelona, poeta i notari de la ciutat almenys de 1453 a 1474. A partir d’aquí, tot va ser camí de tornada cap a Occident, deixant enrere les terres on la presència catalana s’hi havia instaurat des que Roger de Flor, comandant els almogàvers, obtingué autorització de Frederic II de Sicília per oferir-se, sota l’estendard catalanoaragonès, al servei de l’emperador de Bizanci, Andrònic II, per lluitar contra els turcs. Els ducats d’Atenes i Neopàtria, així com el posterior control comercial de la zona, van ser el fruit obtingut i que ara es perdia.El vell barri jueu de Balat d’Istanbul, en el segle XIX (Font: Rivavakfi)
  4. 4. MASSADA SABADELL pàg. 4 EN PORTADA nº26 juny 2013MASSADA SABADELL Joan Fogassot tornava a Barcelona i compartia amb els seus conciutadans la profunda impressió que la caiguda de Constantinoble va causar a Europa. Entre ells, Antoni Saplana (o Çaplana), de qui poc o res se’n sap (1), promovia un concurs poètic per recordar el luctuós esdeveniment. Va oferir una preciosa joia a qui millor cantés la caiguda de Constantinoble i animés els catalans i altres cristians a recuperar-la per mitjà d’una justa croada: “posà una joya a qui millor diguera en laor de la Creu, animant los cristians que anassen a la crohada justada”. Desconeixem qui va ser el vencedor d’aquest certamen però sabem que hi van participar importants poetes de l’època com Pero Martines, Joan Francí Poculull, Joan Berenguer de Masdenovelles o l’esmentat Joan Fogassot (2). El to d’aquestes composicions l’exemplifica perfectament una de les estrofes finals del poema de Fogassot: “Donchs, mos germans, dasenpatxem breument e dels cans turchs càstih fasam cruel, no dubtant jens com Dèu sia en lo sel ajudador del poble valent. Car veents ells lo senyal de la Creu, morts, spantats, cauran boca terossa; tal virtut ha, e dubte no y poseu, e, si morim, la pagu’és gloriosa.” (3) Constantinoble no tornaria a ser genovesa, ni veneciana, ni catalana, ni cristiana. Ni per la força de les paraules, ni per la força de les armes, malgrat l’enyor romàntic que alguns escriptors i viatgers van reflectir en els seus escrits, recordant el gloriós passat medieval. És el cas de Josep Pin i Soler, que descriu així la impressió que li va produir l’arribada a Constantinoble: “No gayre lluny de Balata hi ha’l barri de Blanquerna, que guarda tants recorts dels nolstres almugávars. Allí foren allojats á l’arribar á Constantinopla para servir al emperador Andrónich Paleólogo, allí l’ensendemá de llur arribada, per si uns genovesos se burlavan dels arreus estranys dels catalans, de llurs maneras rústigas, s’armá aquella descomunal batalla que segos digu Montaner costá la vida á tres mil genovesos [...] Allí s’estavan nostres soldats quan l’emperor agrahit per la primera campanya de catalans y aragonesos elevá á Roger, que ya era Magaduch, á l’altíssima dignitat de César [...] Allí tornaren los almogávars quan després de l’assessinat de Roger, en las salas mateixas imperials, vingueren á Constantinopla per pendre venjansa. La venjansa catalana!… que’s traduhí per tantas batallas guanyadas com hagudas, per tantas vilas presas, casals incendiats, com s’opossarent a llur furor.” (Josep Pin i Solé, Orient. Barcelona: Llibreria de Verdaguer, 1906, p. 155). Les típiques cases jueves superposades, en el barri jueu d’Istanbul (© stephaniecomfort)
  5. 5. MASSADA SABADELL pàg. 5 EN PORTADA nº26 juny 2013MASSADA SABADELL Camins d’anada i tornada: l’últim sefardita de Balat Però la Història, sempre inquieta, mai en calma, com les onades del mar, retorna les restes dels naufragis a les platges. Pocs anys després de la derrota cristiana, l’aigua havia d’endur-se les restes d’una tempesta a l’altre extrem del mar. L’any 1492 un decret dels Reis Catòlics expulsava del Regne de Castella i de la Corona d’Aragó els fills d’Israel. La cristiandat, massa orgullosa d’ella mateixa, feia fora els jueus. Carros i cavalls i gent a peu marxaven cap el nord de l’Àfrica o cap a Flandes. Les naus salpaven cap a Itàlia, Grècia... i l’Imperi otomà. Deixaven enrere llar, bestiar, patrimoni. A l’equipatge, només el més essencial per començar una nova vida, com catorze segles enrere després de la destrucció del Temple. A la butxaca, la clau de casa. I al cor, la memòria en forma de relats i cançons en la llengua de la mare. Sefardita, els castellans; catalana, els catalans de les Terres d’Edom (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites). Un dia de finals del segle XV, la família Behar va deixar les costes de Ponent atenent la crida del sultà Baiazet II el Just, fill del Mehmet II que havia conquerit Constantinoble i d’una grega ortodoxa, que oferia protecció als jueus perseguits i expulsats de la Península ibèrica (4). Després de travessar la Mediterrània en una flota cedida pel Gran Turc, la família Behar, amb altres famílies catalanes i castellanes, arribava a la ciutat d’on 40 anys enrere havien fugit els últims catalans, per ocupar el buit deixat pels mercaders. Com si d’una revenja tramada pel temps i els laberints del destí es tractés, nous catalans havien de convertir en casa seva el país que havia expulsat els seus compatriotes. Instal•lats al barri de Balat, a la riba de la Banya d’Or, els jueus sefardites i catalans van formar una pròspera comunitat gràcies a la seva experiència com a financers, metges i artesans. Baiazet II els va rebre al port de la ciutat sentenciant: “Aquells que els envien, perden; jo hi guanyo”. “Quan els nostres se’n van anar, Castella i Aragó van perdre una part important de la seva cultura”, explica Mayir Behar, descendent d’aquells jueus que fa més de cinc segles van fugir de la Península. Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant judeo-castellà com català, que va acabar desapareixent davant del sefardita, més estès i predominant. La comunitat catalana jueva era molt petita, a Turquia. La majoria de jueus de parla catalana es van instal·lar a Itàlia, sobretot a la ciutat de Romà (la comunitat jueva més antiga d’Europa), on també es va deixar de parlar en favor de l’italià (al gueto de Roma es conserva un carrer amb el nom de Via Catalana, on hi ha la sinagoga). Malgrat tot, a la parla sefardita d’Istanbul es conserven paraules d’origen català (kaler, trepitjar, krosta). Algun dia hi hauríem d’anar a parar l’orella entre les restes de la parla jueva de Turquia i Grècia i algú n’hauria d’aixecar acta. Vés a saber si encara reconeixeríem els morts!. El pare de Mayir, el verduler David, com el coneixen els veïns al barri, regenta un negoci de fruites i verdures. “Que bonic era abans el barri!”, exclama el sefardita amb un suau i melós accent castellà del segle XV. Balat és ara un veïnat pobre. Què va passar, doncs, amb el pròsper i vitalista barri hebreu? El 1894 un terratrèmol va destruir bona part dels edificis i els jueus més rics es van traslladar a l’altra riba de la ria d’Istanbul, al barri de Gàlata, on avui hi ha el rabinat. Des d’aquell moment, el barri de Balat va passar a ser un indret pobre i miserable, de cases mig derruïdes i amb poca salubritat. Així ho relaten els viatgers que a principis del segle XX es dirigien a Istanbul. Amb la construcció del tram de l’Orient Espress que allargava la línia des de Bucarest fins Constantinoble, la burgesia europea procedent de Londres, París, Viena i Budapest buscava a la capital turca l’exotisme que tan de moda es va posar en el tombant de segle i que duia els turistes cap a Orient. Un interès turístic que contrasta, sobretot, amb els relats dels viatgers espanyols, francesos i italians. Com sempre, paral·lelament a la descripció
  6. 6. de les riqueses i l’exotisme orientals, els pobres i els desheretats reben tot el menyspreu com si la seva misèria fos producte de la seva maldat. L’orientalista Pablo Martín Asuero, director de l’Instituto Cervantes de Damasc, va fer la seva tesi doctoral al voltant d’aquesta visió: Viajeros hispánicos en Estambul; de la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918) (5). Com a exemple de la visió dels viatgers de què ens parla Pablo Martín Asuero, el diplomàtic espanyol Antonio de Zayas y Beaumont ens deixa una mostra de l’enquistat antijudaisme de la Península: “Tal es el Cuerno de Oro. En sus aguas se bañan Pera y Stambul; en sus márgenes, tan pintorescas como malsanas, porque allí vierten las inmundicias ambos barrios de Constantinopla, vieron correr los días de su infancia los Príncipes Fanariotas, de glorioso renombre en los anales de la historia; en ellas arrastran aún vida miserable los restos de la raza hebrea, condenada por su Deicidio a errar de pueblo en pueblo hasta la consumación de las centurias; en ella agoniza la en un tiempo poderosa flota del Pachá, más carcomida que por la inacción a que se ve condenada, por las prevaricaciones y rapiñas de los altos funcionarios” (A orillas del Bósforo. Madrid: Juan Pueyo, 1912, p. 112). Posteriorment, amb la fundació de l’Estat d’Israel, molts sefardites van abandonar el barri, la ciutat i Turquia, “alguns per nacionalisme, altres per raons econòmiques”. Mayir arronsa les espatlles. A ningú se li escapa que també va influir l’aprovació d’un impost d’inspiració feixista que l’any 1942 va gravar amb unes abusives taxes els béns de les minories jueva, grega i armènia, i que va acabar amb molts jueus en camps de treball. Després, el 1955, una torba embogida es va acarnissar amb aquestes comunitats, originant una diàspora que va escampar jueus i armenis i que va fer desaparèixer la població grega instal·lada a la ciutat des de feia setze segles. El barri de Balat continua sent un lloc pobre habitat per gent humil. De l’antic entramat urbanístic del barri jueu es mantenen els carrers del mercat, formats per curiosos edificis multicolors de dues o tres plantes. “Fa uns anys va morir un dels pocs jueus que quedaven, i l’altra família que hi ha només ve de tant en tant a cuidar la sinagoga”, relata Mayir. Abans hi havia deu sinagogues; només dues són en ús, però s’utilitzen molt poc perquè la tradició hebrea exigeix la presència de deu adults per poder oficiar en el temple. Malgrat l’aparent solitud, els Behar viuen a gust al seu barri. Ningú el veu com un jueu perquè allà tothom té la seva història. No hi ha una cultura de gueto perquè tothom bé d’algun lloc. No marxaran de Balat: “El meu pare EN PORTADA nº26 juny 2013MASSADA SABADELL El pont de Gàlata a la sortida del barri jueu (1880-1900) MASSADA SABADELL pàg. 6
  7. 7. no pot abandonar aquest lloc. Aquí estan tots els seus records, aquí va enterrar el seu pare i el seu germà. No es pot abandonar la memòria”. El viatger i narrador acaba el seu relat acomiadant-se lànguidament dels Behar. Però sabem, per experiència, que la història, el viatge, no s’acaba aquí, i que el vent ens porta cançons cavalcant sobre les onades del mar. “Mayir, con su gastada americana parda de cuadros de la que sobresalen los cuellos de una camisa amarillenta, tiene la piel y el cabello ralo de un color claro y deslavado, que parece fundirse con el tono ceniciento de las piedras de Balat hasta desaparecer. Todo se diluye, menos sus ojos, del mismo azul turquesa de la pintura que cubre los muros de la verdulería de su padre. Del mismo azul mediterráneo del mar que hace más de 500 años surcaron sus antepasados.” (5) No es pot abandonar la memòria Els jueus del Regne de Castella i de la Corona d’Aragó van guardar la clau de la llar, que molts conserven. En el seu record han preservat el relat de tota una vida en forma de narracions i cançons. Una tradició oral que ha passat de pares a fills però que sempre corre el perill de perdre’s, conservada en llengua judeo-castellana i en català medieval. Podem oblidar, però en algun moment la realitat o l’atzar ens enviarà al fons de la memòria i ens trasbalsarà. El barri de Balat encara conserva les velles cases jueves (Font: Visit2Istanbul) EN PORTADA nº26 juny 2013MASSADA SABADELL *Notes: (1) Beltran, Vicenç. “El cançoner perdut de Girona: els Mayans i l’occitanisme il•lustrat”, dins Beltran, Vivenç; Simó, Meritxell; Roig, Elena (Eds.). Trobadors a la Península Ibérica. Homenatge al Dr. Martí de Riquer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 91-120. (2) Rolando del Castillo, “Períodos: Consecuencias del final del Imperio Bizantino: Sobre mitos y leyendas originadas a partir de la caída de Constantinopla” [en línia], entrevista de Rolando Castillo a Eusebi Ayensa, dins La caída de Constantinopla, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. <http://www.cervantesvirtual.com/bib/portal/constantinopla/index.html>. [Consultat: 01/01/2012]. (3) Per al poema de Fogassot i d’altres autors de l’època: Riquer, Isabel de. Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Vic-Barcelona: Eumo-Universitat de Barcelona, 1997. (4) Andrés Mourenza, periodista resident a Istanbul, va publicar l’any 2007 una interessant història sobre la família sefardita dels Behar del barri de Balat: El último sefardí de Balat [bloc]. <http://estambul.wordpress.com/2007/11/06/el- ultimo-sefardi-de-balat>. (5) Martín Asuero, Pablo. Viajeros hispánicos en Estambul; de la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918) [en línia]. Estambul: Isis, 2005. <http://www.theisispress.org/Cuadernos_del_Bosforo>. [podeu veure un resum de la part dedicada als barris de Balat i Hasköy, feta pel propi autor, a Terres d’Edom [bloc]: “Balat i Hasköy: dos barris jueus d’Istanbul”. <http://bereshitbiblia.blogspot.com.es/2011/12/balat-i-haskoy-dos-barris-jueus.html>]. (6) Mourenza, article citat. Blog Bereshit MASSADA SABADELL pàg. 7 Enric H. March Filòleg webmaster del blog Bereshit
  8. 8. Una delegació d’Israel visità el Centre de Formació “Cal Molins” de Sabadell per conèixer els seus serveis Un total de 47 professionals vinculats al Ministeri d’Educació del Govern d’Israel ha visitat recentment el Centre de Formació “Cal Molins” de Sabadell com a edifici subscrit a l’activitat del Vapor Llonch, seu del Servei de Promoció Econòmica de la nostra ciutat. Aquesta delegació ha fet una parada a Sabadell en el seu recorregut per diferents ciutats catalanes per conèixer projectes culturals i educatius. Durant la visita han mostrat especial interès pels plans adreçats a joves com a procés de transició al treball i en l’oferta formativa existent que ofereix més oportunitats per accedir al mercat de treball. En conjunt la mitjana anual d’alumnes que participen en activitats formatives organitzades des del Vapor Llonch i desenvolupades majoritàriament al Centre de Formació “Cal Molins” se situa en prop de 2.100 persones. Durant la visita, la presidenta de l’Associació Cultural Sabadell Israel la Sra. Joana Berrio acompanyada del regidor Lluís Monge donà la benvinguda a aquestes persones alhora que aprofità per explicar les activitats de l’entitat. Tots els assistents es mostraren gratament sorpresos de l’existència d’aquesta entitat i feren nombroses preguntes al voltant de la realitat de Sabadell en vers Israel i la Cultura Jueva. Una delegació d’Israel visita Sabadell ACTUALITAT nº26 juny 2013MASSADA SABADELL MASSADA SABADELL pàg. 8 Els asistents al pati de “Canl Molins” Acte de benvinguda a càrrec de la Sra. Joana Berrio , presidenta de la ACSI, i del regidor del Ajuntament de Sabadell , Sr. Lluis Monge
  9. 9. ACTUALITAT Tel Aviv entra a l’estiu MASSADA SABADELL pàg. 9 nº26 juny 2013MASSADA SABADELL Tal com estava previst, ha plogut durant els dos dies de Shavuoth. Aquests xàfecs quasi van espatllar les tradicionals festes camperoles en els kibutz, però per sort, no es van haver de cancel·lar. En efecte, en Shavuoth celebrem la donació de la Toráh al Sinai i els religiosos van a les sinagogues a llegir la història de Ruth, nascuda entre els pitjors enemics dels Hebreus, i que no obstant això, per la seva voluntat de ser part del poble i del Déu de la seva estimada sogra Naomi, es va merèixer ser la besàvia del Rei David, i després, una avantpassada del propi Mesies. Però en tornar els Jueus a la seva terra, la majoria d’ells amb l’ideal socialista laic i igualitari, es va donar un sentit més concret a la festa: el del renaixement de la natura, amb les primeres collites que se solen presentar en uns carros plens de flors, amb fruites recent recollides, envoltats per les cries dels ramats, i també dels nadons que van néixer al llarg de l’any a cada kibutz. Per arrodonir-ho, a tot el país es mengen àpats amb làctics, nates i formatges. De tota manera, encara que semblava que podia interferir al Shavuoth, a Israel la pluja sempre és benvinguda i el nivell del llac de Tiberíades va guanyar dos centímetres més, i va significar ser una bona notícia a nivel nacional! Una setmana més tard, el dijous, la meva petita família telavivense es va traslladar al llac Tiberíades a celebrar una bar-mitzva. L’heroi de la festa té una mare oriünda d’Etiòpia, i un pare «Tzabar», nascut aquí i nét de pioners arribats de Polònia. No cal afegir que els familiars i els amics quasi semblen abillast amb tots els colors del arc de sant Martí. Totes les dones van vestides amb una acurada elegància, les joves molt a la moda, dues tietes grans amb la indumentària festiva etíop, blanca, llarga i amb boniques cenefes, i una amiga de la mare porta el vel musulmà. Es menja bé i es balla molt! Al dia següent, ens despertem en el que s’anomena a Israel «un zimmer», una cabana de fusta que Raxel Israel Llac Tiberíades Tel Aviv 14/06/2013.
  10. 10. MASSADA SABADELL pàg. 10 ACTUALITAT nº26 juny 2013MASSADA SABADELL consta d’una habitació, un jakuzi, una cuineta, i la terrassa amb un balcó que dóna directament al llac. Aquest «mar de Galilea» és un lloc màgic, una petxina entre blava i platejada, quieta, vaporosa, esquitxada amb pinzellades malves, grogues, verdes, com si fos un quadre impressionista. A la vora del llac, hi ha molts plàtans, i illots de mangles (*). El dia que vam estar allà va ser un dels més calurosos de l’any, amb 39 graus! El dilluns 27 de maig ens recorda la realitat del context geo-polític en el qual vivim: a tot el país, es simula un atac de míssils. Sonen dues alertes, al matí a dos quarts d’una, i quan passen cinc minuts de les set de la tarda. Els vianants busquen on aixoplugar-se. A les escoles els nens baixen als soterranis. Els soldats, els bombers, el personal hospitalari, ja saben com actuar i s’entrenen un cop més. La gent s’ho pren amb calma, però de debò, perquè la situació està tensa al Golan, prop de la frontera amb Síria, on s’albira el fum i s’escolta el soroll dels bombardejos, mentre alguna granada de canó segueix impactant al territori israelià. Un divendres al matí, vaig escoltar en un programa cultural radiofònic un testimoni que em va impactar molt. Yogi Lemay és àrab, va néixer a Israel dins d’una família cristiana, amb 15 nens, que es va traslladar als Estats-Units i allà es van convertir tots al judaisme per decisió del pare. Yogi tenia aleshores 9 anys, i quan en va fer 14 la seva familia va tornar a Israel, on es van instal·lar en un kibutz. Estava fent el servei militar quan va esclatar la guerra del Líban l’any 1982, i com soldat israelià va entrar al poble libanès del seu avi, fent broma al respecte amb els altres soldats. Diversos companys seus van caure en els combats contra els terroristes que havien bombardejat durant molts anys les poblacions israelianes nord, i que sovint s’infiltraven en les mateixes, a perpetrar massacres com va passar a Kiryat-Shmona. Yogi va recollir totes les cartes dels caiguts que va poder trobar, tallar-les i triturar-les, i finalment omplir amb elles les parets de la sala de la seva exposició actual, a Tel Aviv, com si fos un misteriós missatge tret dels pensaments callats de aquells joves morts. També en l’àmbit cultural, s’anuncien dues bones notícies més: a finals de juny, la gran cantant americana Barbra Streisand vindrà a Israel a honorar al president de l’Estat, Shimon Peres, en el dia del seu 90è aniversari. A ella la nomenaran doctor honoris causa per la Universitat Hebrea de Jerusalem, i cantarà a Tel Aviv per a un públic de 40.000 persones. Més tard, al juliol, a una altra cantant, la guapa Alicia Keys, li tocarà alegrar als seus fans a Tel Aviv. He de subratllar que aquestes visites de famosos, són petites victòries sobre l’odi dels que s’obstinen a culpar Israel d’apartheid i, per tant, intenten aïllar-la internacionalment. Mentre, Shimon Peres i Barbra Streisand
  11. 11. qualsevol turista pot comprovar l’absurd d’aquesta mentida. El 7 de juny, els carrers principals de Tel Aviv es van omplir de carros, de música, de disfresses vistoses… Com cada any, la Gay-Pride va ser tot un esdeveniment de la Tolerància, patrocinat per la model Bar Refaeli, amb la participación de 120.000 persones, entre les quals hi havia molts estrangers. L’Ajuntament havia convidat a la primera parella d’homosexuals que acabava de casar-se legal i oficialment a França: ells van confessar que no s’havien imaginat Tel Aviv tal com ho han viscut, ni que anessin a rebre una acollida tan entusiasta. Una altra dada interessant: uns homosexuals palestins fugen a Tel Aviv dels perills que corren en l’entorn musulmà. L’11 de juny, a la Universitat de Tel Aviv, el filòsof i sociòleg Michel Serres, un dels grans intel•lectuals reconeguts a França, va venir a conferenciar, en francès, sobre les noves tecnologies. És un senyor gran, elegant, encantador, que s’expressa amb molt d’humor i una immensa cultura. En resum, ni els smartphones ni les xarxes socials li preocupen gens: per a ell compta el que anomenem «el virtual», l’eixamplament de les potencialitats de la ment humana. Mentrestant, a Kikar Rabin, - la plaça de l’ajuntament-, la Fira del Llibre atreu, durant 3 tardes seguides, a una multitud de joves, gent gran, famílies amb nens, que remenen amb afany ACTUALITAT nº26 juny 2013MASSADA SABADELL els taulells. Ho troben tot: poesia, assaigs polítics, biografies d’unes figures històriques, recerques de les arrels diaspòriques ... La llengua hebrea està floreixent. Al costat dels noms coneguts d’Amós Oz, David Grossman, Aaron Appelfeld i altres, un munt de novel·listes de la nova generació es presenten als seus conciutadans, i també als lectors del món sencer. Un fenòmen peculiar és el d’aquells autors israelians que escriuen sobre la nostra societat en rus, la seva llengua materna, i als quals quasi ningú coneix a Israel, però que arriben a tenir gran èxit a Rússia com representants de la literatura israeliana! Ja ho vieu, també som el país de les paradoxes! Plaça Rabin Raxel Israel MASSADA SABADELL pàg. 11
  12. 12. CIÈNCIA Científics israelians desenvolupen un ull biònic per a cecs de naixement nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 12 MASSADA SABADELL Científics israelians han desenvolupat una tecnologia que pot permetre a les persones cegues de naixement veure, amb l’ajuda d’una lent de contacte biònica. La nova tecnologia, desenvolupada per un equip de la Universitat Bar-Ilan, encara no ha rebut l’aprovació per als assajos clínics, però la seva viabilitat està sent provada en persones que veuen, amb l’ajuda d’un model de simulació de lent biònica. La tecnologia consisteix en una petita càmera que rep la informació visual del medi ambient i transmet senyals a una lent de contacte biònic. La lent passa els senyals a través d’elèctrodes a la còrnia i d’allà a les àrees sensorials del cervell, el qual genera un estímul que simula la informació visual. “Aquesta tecnologia és una bona notícia per a la humanitat, sobretot per proporcionar vista als cecs de naixement sense necessitat de cirurgia o danyar altres sentits o òrgans vitals”, diu el Professor Zeev Zalevsky, cap d’Enginyeria Elèctrica i Nanofotònica de la Universitat de Bar-Ilan, que va dirigir l’equip de recerca. En els últims anys, diverses empreses de tot el món han desenvolupat un ull biònic, però tots ells es basen en una tecnologia que és de poca ajuda als que són cecs de naixement .Aquest sistema, que no passa per la retina, està dirigit a aquells que pateixen de degeneració de retina. Es compon d’una càmera diminuta implantada a l’ull que transmet senyals elèctrics directament als nervis units a la vista de la retina, per sobre de la retina i la generació de l’estimulació visual. A més, aquests altres sistemes són invasius i requereixen cirurgia. També depèn de l’estimulació de les àrees del cervell que la vista desenvolupa en la infància. Això fa que no sigui adequat per a aquells que són cecs de naixement, ja que les àrees del cervell no es desenvolupen en persones amb ceguesa congènita. Les companyies dels EUA Second Sight, l’empresa alemanya Retina Implant AG, l’empresa australiana Bionic Vision i la companyia israeliana Nano Retina tots utilitzen aquesta tecnologia. La resolució visual en ulls biònics existents és d’ aproximadament 16 píxels, en comparació amb un milió de píxels en un ull normal. Això permet a les persones amb implants d’ulls biònics distingir entre la llum i la foscor i les ombres, però no distingir objectes o lletres senceres, o aconseguir independència i mobilitat. En contrast, la nova tecnologia israeliana és no invasiva i està destinada a proporcionar la vista als cecs de naixement. “La nova tecnologia intenta fer front als problemes de les tecnologies d’ull biònic existents incloent a les persones que són cegues de naixement, en què la regió del cervell que processa la informació Una petita càmera rep la informació visual del medi ambient i transmet senyals a una lent de contacte biònica.
  13. 13. CIÈNCIA nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 13 MASSADA SABADELL visual no s’ha desenvolupat, per veure-hi”, explica Zalevsky . La lent biònica estimula els nervis de la còrnia a la part externa de l’ull, que estan connectats en el cervell a les àrees que processen la informació sensorial. La tecnologia consisteix en una petita cambra amb un compressor d’imatge i un amplificador de senyal elèctric situada fora del cos del pacient i es pot unir a les seves ulleres o un dispositiu cel·lular. S’utilitzen tècniques de súper resolució “per codificar una imatge de nombrosos píxels i comprimir-la en uns pocs píxels”, explica Zalevsky. “La codificació permet comprimir captures visuals estàtiques, cosa que redueix els píxels però permet la transmissió d’informació visual similar a la visió d’una persona sana”, diu el científic. La informació comprimida es transmet, després de ser amplificada elèctricament, des de la diminuta càmera per mitjà de tecnologia sense fils a una lent de contacte biònica a l’ull. L’objectiu proposat tindrà uns 10.000 petits elèctrodes que permetin l’estimulació de la còrnia. “La còrnia és la part més rica de l’ull en nervis sensorials i té desenes de milers de punts sensorials perquè els petits elèctrodes es puguin connectar”, diu Zalevsky. Ja és possible avui en dia col·locar elèctrodes diminuts, (fins i tot opacs) de material metàl•lic, en lents de contacte transparents. Els elèctrodes estimulen punts sensorials de la còrnia mitjançant la transmissió de la tensió, sense contacte directe amb la còrnia, a causa de l’amplificació del senyal comprimida en l’aparell extern. Els estímuls passen de la còrnia a través del sistema nerviós a diverses regions del cervell que processen la informació visual. La tecnologia de Bar-Ilan encara no ha estat aprovat per a realitzar assajos clínics. No obstant això, en els últims mesos la viabilitat del sistema ha estat provat en 10 subjectes amb un model de simulació de la lent biònica, que transmet estímuls cap a un dit en lloc de la còrnia. Els científics han ensenyat als experimentadors a descodificar imatges simples en una primera i bàsica etapa. “Però l’objectiu real consistirà en 10.000 elèctrodes que permetran rebre imatges visuals d’una resolució molt més gran i potser, fins i tot, el color en el futur,” diu Zalevsky . Prof. Zeev Zalevsky Font: Unidos por Israel
  14. 14. nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 14 MASSADA SABADELL Israel ajuda el mòn Iniciem a partir d’aquest número de la revista digital Massada-Sabadell, la presentació d’algunes de les molt importants organitzacions de voluntariat en les quals el poble israelià sobresurt per damunt d’altres nacions. Començarem preguntant-nos per què Israel ha d’ocupar-se dels problemes dels altres quan té tantes necessitats pròpies? Quina és la urgència moral, com a Poble, de bolcar-se en ajudar nacions que sovint els ignoren o són bel·ligerants? Una mica d’història... Quasi un terç dels israelians són voluntaris. De fet, Israel pot ser considerat com el país, en relació al seu nombre d’habitants, que més voluntaris té al món. Més encara, el moviment sionista va crear organismes que prestaven serveis (a l’individu i a la comunitat) quan encara estava sota el Mandat Britànic. Fins i tot durant els 400 anys de domini otomà, la petita comunitat jueva a Palestina tenia les seves pròpies societats d’ajuda mútua i relacions amb organitzacions voluntàries al món. Els erudits, que supervisaven els fons de “beneficència comunitària” en temps talmúdics, eren voluntaris i la tradició de la tzedakà (caritat), sorgida del manament “Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix”, estimulava a tot el poble a ajudar- se en temps de dificultat o crisi. La major part de la filantropia es realitzava de forma discreta. Les ACTUALITAT
  15. 15. ACTUALITAT nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 15 MASSADA SABADELL comunitats jueves del món funcionaven sota una autoadministració voluntària. En el període anterior a la Independència d’Israel (1948) ja es comptava amb institucions autònomes. Disposaven d’un sistema escolar i de la protecció de vides i propietats. Van crear la Haganà, organització clandestina d’autodefensa que, després, es va posar al front de la lluita per la independència i finalment es va convertir en la base de les Forces de Defensa d’Israel (FDI); el kibutz (assentament col•lectiu) com el moshav (llogaret cooperatiu) representaren l’esforç per desenvolupar avenços agrícoles sota condicions difícils, mitjançant l’esforç comú. Amb el temps, moltes funcions van passar a mans del recent format govern. Molt aviat van començar a destacar algunes associacions com ara Magen David Adom (Estrella de David Roja, o la Mitja Lluna Roja), per a primers auxilis, Akim (per a trastorns mentals), Ilan (per a nens invàlids), Zehavi (d’ajuda a famílies nombroses) Associació pel Benestar dels soldats i la Societat per a la prevenció dels Accidents de Trànsit. Les dones no es queden enrere. D’aquesta manera, van néixer Na’amat (Dones Treballadores i Voluntàries de la Federació del Treball, Histadrut), WIZO (Organització mundial de dones sionistes) i Emuna (Moviment nacional de dones religioses), entre d’altres, a les que es van anar afegint les d’ajuda a les immigrants i els moviments juvenils, que jugaran un important paper. La pressa per fer-ho i fer-ho ràpidament era gran. Els que arribaven, per milers, necessitaven assistència especial. En cap altre lloc
  16. 16. ACTUALITAT nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 16 MASSADA SABADELL del món organismes governamentals van ajudar tant. Els voluntaris van tenir un paper fonamental. El 1971, l’ aleshores Primer Ministre Golda Meir va designar una comissió per estudiar la situació dels nens i joves menys afavorits. Les seves recomanacions emfatitzaren l’esforç i, al següent any, el govern va establir el “Servei Voluntari d’Israel” per estimular i coordinar les activitats. Es van nomenar representants als ministeris d’Educació, Benestar Social i Salut, com també als consells locals i organitzacions voluntàries. Avui en dia, aquell esforç està coordinat pel Consell Nacional del Voluntariat, finançat per l’Oficina del Primer Ministre i format per representants d’organitzacions privades i de govern, institucions acadèmiques i ciutadans particulars. Aquest Consell, també manté relació directa amb Nacions Unides, a través de diversos projectes. Representants dels estaments que prenen decisions en la preparació d’emergències a l’Europa Oriental i la Comunitat Britànica de Nacions, van arribar a Israel per estudiar com augmentar els seus coneixements. Cal recordar també que Israel va atorgar asil a centenars de refugiats de Darfur (Sudàn). Segons dades de l’ONU, més de 400.000 persones van ser assassinades durant els sis anys de conflicte (incloent assassinats massius i neteja ètnica) i més de dos milions van abandonar les seves terres. El 2007, dos israelians, el Dr. Efraim Laor i Gili Shenhar, van assistir a Nova Zelanda a uns exercicis preparatoris per a donar resposta a desastres a nivell internacional. Ambdós formaven part d’un equip a nivell mundial, amb representants de 24 països, entrenats per a respondre, com a personal de les Nacions Unides, en temps de desastres massius com ara són els tsunamis, terratrèmols, catàstrofes naturals i les causades per l’home, principalment a l’Àsia i la regió del Pacífic. Així doncs, a partir del proper número de Massada- Sabadell, parlarem d’organitzacions israelianes de cooperació com són MASHAV, “Fons d’Ajuda als nens de Biafra”, Yad Sarah, Equip Israelià de ràpida recerca i rescat (FIRST), Salvar el cor d’un nen (SACH), ZAKA. LATET. IsraAid, Israel Fliying Aid, o, Eye from Zion. Soluciones de marketing y comunicacion DISEÑO GRÁFICO
  17. 17. nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 17 MASSADA SABADELL Dèiem en un capítol anterior que la causa que explica l’establiment amb arrels dels jueus a Israel ha estat la política de l’aigua, és a dir, la projecció sobre un país abandonat, erosionat i estèril, de mils de quilòmetres de conduccions per a fer arribar l’aigua fins on el cabal, els diners i el temps han permès; ja s’han obtingut grans resultats. La zona de Galilea, les planes costaneres de l’espai central, on es troba Tel Aviv, podem afirmar que tenen resolta la qüestió de l’aigua. Ara va arribant a la boca del desert del Nègueb, portada des del Iarkon, situat més de cent quilòmetres al nord del rodal que s’està colonitzant en els moments presents. L’aigua va baixant cap al sud i arriba ja al desert, vagament poblat de tribus de beduïns que hi divaguen amb les seves tendes de drapets negres i les caravanes d’ases i camells. On arriben les conduccions i s’aconsegueix alguna forma d’humus, la terra comença a verdejar ràpidament. Aquesta feina s’ha pogut fer, es fa i s’irà fent a base d’un esforç enorme. És l’obra de l’idealisme, del sacrifici de l’esperit d’Israel. Aquesta obra equival a una tensió col.lectiva que no té gaires precedents en l’àmbit de la terra. Ho repeteixo: Israel és un país petit, però és una cosa importantíssima. Però aquesta és una explicació material del fenomen de la nació jueva. És segur que hi ha alguna cosa més que explica aquest renaixement. Israel està poblat avui per un material humà procedent de seixanta-dos o seixanta-tres països i tres continents de la Terra. Tots i cada un d’aquests elements arribaren ací amb els seus costums ancestrals, de vegades molt esfumats, i amb els seus costums superficials, de vegades fortíssims. Portaven la seva manera d’ésser, parlant gairebé sempre la llengua del seu país d’origen de la seva procedència immediata i de vegades coneixent el jiddisch. Hom cregué indispensable donar un denominador comú a l’expressivitat L’any 1957 l’escriptor català Josep Pla va visitar Israel i, a resultes d’aquest viatge, publicà el llibre Israel 1957, del qual en publiquem un capítol on Pla reflexiona sobre la llengua com a element cohesionador i identitari de la societat d’aquell país. Israel 1957. Josep Pla La resurrecció d’una llengua Josep Pla, viatger DOCUMENT
  18. 18. nº26 juny 2013 MASSADA SABADELL pàg. 18 MASSADA SABADELL d’aquesta gent diversíssima. És a dir: des d’un principi, un dels perills més grans per què passà aquesta nació fou la possibilitat que es convertís en una nova terra de Babel. Existí el perill que la població entrés en un confusionisme galimatiàsic i que no pogués dialogar, que no pogués integrar-se i fondre’s. Es notòriament evident que, en la formació d’aquest denominador comú, la creació del nou Estat fou un factor molt positiu. El germen de l’Estat d’Israel fou l’Agència jueva Internacional (Jewish Agency). Quan l’Estat fou establert, els quadres d’aquest enorme organisme de la diàspora, els directius de l’Agència jueva, passaren a ésser els directius de l’Estat incipient. Així, Weizmann, el cèlebre químic, fundador de l’Agència a Zuric, fou el primer president de l’Estat d’Israel. Ben Gurion, que el 1948 era president de l’Agència, passà a ésser el primer president del Consell en certa manera automàticament. Moisès Sharet, encarregat de les relacions públiques de l’Agència, esdevingué el primer ministre d’Afers Estrangers, etcètera. El que ha fet Israel, el que fa Israel i el que farà Israel és l’Agència jueva. En aquest organisme hi ha l’esperit, la classe dirigent, la passió, la iniciativa, els diners ¬¬¬-la força, l’impuls i la convicció granítica. L’Agència jueva i l’Estat d’Israel són dues coses diferents, però en realitat són la mateixa cosa actuant paral.lelament i dintre un encaix perfecte. La direcció de l’Agència jueva sorgeix del Congrés Sionista Internacional, que es reuneix una vegada cada quatre anys en un lloc o altre de la terra: el Fons Nacional Jueu, el Moviment per la Unitat d’Israel, no són més que organismes amalgamats i dependents de la poderosa Agència jueva. El centre general d’aquest organisme es troba, naturalment, als Estats Units. Ara bé: quan els quadres de l’Agència jueva passaren a convertir-se en els de l’Estat d’Israel, es pogueren posar a funcionar de seguida i amb gran eficàcia, no solament pel seu valor intrínsec, sinó perquè tingueren la fortuna d’heretar l’administració deixada pels anglesos en acabar el seu mandat de Palestina. No és pas tan fàcil de crear una administració útil i productiva, puntual i intel.ligent. Els anglesos deixaren els fonaments d’una excel. lent administració en aquest país impregnada de l’esperit de les magnífiques institucions publiques d’Anglaterra, i el sistema fou heretat pels nous governants. Per a l’Estat incipient tingué un valor inapreciable. L’impuls estava donat, les parets mestres estaven construïdes, i no calgué sinó continuar, seguir, perfeccionar. Israel no té constitució escrita... com Anglaterra. Israel és un país basat en l’habeas corpus i el respecte legal a la persona humana... com Anglaterra. Israel és un país parlamentari, d’equilibri de poders i, per tant, de limitació de poders... com Anglaterra. Israel té una administració pública responsable, una estructura judicial, una policia ben pagada, eficient, no corrompuda... com Anglaterra. La moneda anglesa és la lliura esterlina.., la moneda israeliana és la lliura israeliana. Tots aquests factors decisius i tot el que hi gira al voltant és el que, a través del mandat en liquidació, heretà Israel del Regne Unit. Considerable herència. David Ben Gurion DOCUMENT
  19. 19. MASSADA SABADELL pàg. 19 nº26 juny 2013MASSADA SABADELL Afegiré —sense que això prejutgi que més endavant parlem de la qüestió— que la immensa majoria de militars que avui tenen de trenta-cinc a quaranta-cinc anys han servit com a oficials o com a soldats en l’exèrcit anglès de la darrera gran guerra, sobretot en el VIII exèrcit del general Montgomery a l’Àfrica, a Itàlia i en la invasió de l’Europa central. L’exèrcit israelià no és, doncs, una improvisació: és una força provada i certa, que posteriorment ha estat perfeccionada d’una manera considerable. En els últims temps del mandat, les relacions anglo-jueves es deterioraren per excés d’equívocs i per la preponderància dels interessos proàrabs i dels de les grans companyies petrolíferes del Pròxim Orient, en el Foreign Office. Això portà les organitzacions jueves clandestines —la Haganah— a cometre actes de gran violència contra els anglesos. Les dues forces lluitaren aferrissadament. No crec, però, que el poble jueu estigui dominat pel complex antianglès. Són dos pobles que poden estar momentàniament separats pels interessos; tenen, però, ideals prou paral.lels per a comprendre’s. A Israel, li han dolgut, certament, els errors que atribueixen a Mr. Eden i a Mr. Bevin. Cal reconèixer, en tot cas, que la posició anglesa era endimoniadament difícil. Acontentar tothom és difícil —potser impossible. Quan els jueus afirmen que els errors al.ludits han contribuït a rebaixar la influència anglesa en aquesta part del món, potser ho encerten. Ja veurem si la potència americana caurà en les mateixes dificultats, cosa difícil tenint en compte la influència jueva als Estats Units. La digressió ha estat llarga. La nostra intenció, en aquest capítol, era de demostrar que la creació de l’Estat d’Israel, com a organisme eficient, contribuí poderosament a escamotejar, des del primer moment, el perill de la torre de Babel. Es considera, però, que l’Estat com a factor d’integració hauria arribat a resultats purament mecànics si no s’hagués produït al mateix temps l’aparició d’un factor espiritual decisiu: la resurrecció de la llengua hebraica com a llengua del país. L’hebreu contra Babel En el curs dels segles, la llengua hebraica s’anà decandint i acabà per morir-se, no solament en la diàspora, sinó en el petit nucli jueu que continua vivint a Palestina, sota els successius dominadors. Era una llengua molt més morta que la llatina. Només una part de les autoritats religioses (el rabinat), els erudits jueus (Spinoza sabia la llengua i n’escriví una gramàtica) i no jueus, els hebraïtzants i alguns poquíssims escriptors es mantingueren fidels a l’antiga llengua. Per al poble, l’hebreu no tenia ni vida, ni significació, ni sentit. En el moment de la creació de l’Estat, la situació lingüística era, aproximadament, com segueix: l’hebreu era una llengua morta. Els jueus disseminats per tot el món parlaven, és clar, la llengua del seu país de residència: a Anglaterra, als Estats Units i al Canadà, l’anglès; a França, el francès; a Rússia, el rus; a Polònia, el polonès; a Buenos Aires, l’argentí, etcètera. Sobre les masses, però, més o menys itinerants de la diàspora s’havien format dues enormes taques lingüístiques que s’han mantingut a través dels segles. Els jueus situats en l’àrea de les llengües germano- eslaves parlaven, a més del llenguatge del país de la seva residència, el jiddisch, que és l’alemany medieval corromput per la presència d’una gran quantitat de paraules eslaves. Aquesta manera de parlar era utilitzada grosso modo, principalment, pels jueus asquenasites. Els jueus de cabells negres, bruns i d’ulls foscos, els sefardites, parlaven, a més de la llengua del país de la seva residència, el ladí, que és el castellà arcaic corromput per una Dr. Chaim Weizmann DOCUMENT
  20. 20. MASSADA SABADELL pàg. 20 nº26 juny 2013MASSADA SABADELL gran infiltració de veus italianes, gregues, turques, àrabs, balcàniques (romaneses, búlgares) i de la llengua franca del Mediterrani, el català inclòs. No podria pas dir quina situació de decadència representa el jiddisch, perquè no conec aquesta llengua. És el llenguatge de la més gran part dels jueus americans de NovaYork. Sobre aquesta llengua hi ha un moviment literari, de poesia i de teatre, del més gran interès. El nombre de papers que surten, sobretot dels EUA, en aquesta llengua es considerable. De tota manera, hi ha qui sosté que l’estat d’aquest idioma és confús, precari, excessivament limitat a un particularisme estret i molt corromput. Puc dir, en canvi, alguna cosa sobre l’estat en què es troba el ladí, perquè aquests últims dies he llegit tot el que m’ha caigut a la mà en aquest galimatias, sobretot els dos trisetmanals que apareixen en aquest país: La Verdad i El Tiempo. Aquests papers m’han produït una impressió llastimosa, lamentable. No es tracta solament d’una forma expressiva d’al.luvió, formada per una llengua bàsica —el castellà de l’època d’expulsió dels Rels Catòlics— a la qual s’han afegit paraules d’altres llengües fins a submergir-la en el caos. El que ha desaparegut del ladí és l’esperit bàsic, l’estructura castellana, per a ser substituïda pel pur galimatias. Recordo que ara fa quaranta anys, a Salònica, donava gust de sentir el que encara era possible d’escoltar d’aquest llenguatge i el sabor que tenia la premsa d’aquella ciutat que en contenia manifestacions. És clar que Salònica era una espècie de capital del sefarditisme: el grup era ric, el Govern turc tolerant, el rabinat intel.ligent i tradicionalista. En els dies d’avui, però, Salònica, com a nucli important de la diàspora, ja no existeix; 75.000 jueus de Salònica, que parlaven ladí, foren ignominiosament assassinats per la Gestapo durant l’ocupació de. Grècia pels exèrcits alemanys. El fet ha estat un cap mortal per a la vella llengua que els jueus s’emportaren del nostre país a conseqüència del decret d’expulsió de finals del segle xv. El ladí que escriuen avui a Israel ha sofert una degeneració lamentable i constitueix una escriptura inintel.ligible i energumenica. Jo, personalment, sóc una mica refractari a formular una qualsevol profecia; em sembla, però, que aquest llenguatge té molt mala peça al teler, versemblantment parlant. Ha entrat en l’agonia. Es qüestió de molt pocs anys: una generació?, dues? D’aquí a un irrisori nombre d’anys, aquesta manera de parlar, que ha durat segles, serà un simple objecte de vitrina arqueològica, i, llevat d’alguns, pocs, erudits, ningú no sabrà exactament en què ha consistit. És, de totes les maneres de parlar —i d’escriure— perceptibles a Israel, la que ofereix menys dificultats a la penetració de l’hebreu. He tractat de saber el nombre aproximat de persones que, radicades en aquest pais, Jueus de Salònica detinguts pels alemanys, als quals el diplomàtic Sebastián Romero Radigales va intentar salvar, fent passar els sefardites com si fossin espanyols Israel, la integració d’un país: l’hebreu DOCUMENT
  21. 21. MASSADA SABADELL pàg. 21 nº26 juny 2013MASSADA SABADELL tenen mes o menys relació amb aquesta forma d’expressió. Un diplomàtic –els diplomàtics són, sovint, hiperbòlicament amables– m’assegurà que arribaven a 250.000. Un funcionari del ministeri d’Educació m’assegurà que no arribaven a 100.000. Tot i que la immigració del nord d’Àfrica sobre Israel va d’augment, crec més en la segona afirmació que en la primera. El ladí ha deixat de tenir gust i sabor, ha perdut claredat i expressivitat i, a judicar pels textos que en els papers s’escriuen, ha perdut molta força transmissiva. Més que una manera de fer-se entendre és un seguit d’exabruptes personals, molt limitats però capriciosos: un guirigall pur i simple. Ens hem estès una mica en aquestes coses per donar una vaga idea del que hauria pogut representar la diversitat lingüística, del perill que hauria pogut tenir per a la integració d’Israel el galimatias de les llengües. Avui, però, el perill sembla molt acollatat. Totes les persones, sigui quina que hagi estat la seva edat, que per una raó o per una altra han passat per una escola -àdhuc els immigrants que hagueren d’aprendre, en una escola professional, un ofici-, parlen i escriuen l’hebreu. Des que Israel es constituí com a Estat, l’hebreu ha estat no solament la llengua oficial, sinó l’instrument de les escoles. Israel té quatre dies -com a Estat, s’entén. En aquest període de temps ha passat una determinada quantitat de la població per les escoles. Així, doncs, el nombre de persones per a les quals l’hebreu es la llengua materna avança cada dia. La solució de donar a aquest poble la seva llengua pròpia és, doncs, simplement, una qüestió de temps. No té el mínim dubte que la totalitat de la població ha acollit el restabliment de la llengua amb un interès vertader a pesar dels indubtables maldecaps i contratemps que ocasiona aprendre-la. L’hebreu es un llenguatge endimoniat i difícil: té alfabet propi i s’escriu i es llegeix al revés de les nostres llengües. Nosaltres escrivim i llegim d’esquerra a dreta; l’hebreu s’escriu i es llegeix de dreta a esquerra, de manera que el que per a nosaltres és el començament, en l’hebreu es la fi i viceversa. No s’ha de fer més que passejar per aquestes poblacions i pels seus carrers i veure els rètols de tendes, oficines i comerços per a fer-se càrrec de l’avanç de l’idioma. En les primeres etapes de la realització del sionisme, degué produir-se utilitzant els signes alfabètics dels idiomes llatins; després, hom passà per una etapa de retolació bilingüe, que en l’actualitat va de baixa, perquè és cada vegada més nombrosa la quantitat de rètols escrits purament en hebreu. Si aquesta tendència persisteix, el turista no hebraïtzant passarà a Israel indubtables males estones per falta d’accessibilitat a la llengua. De tota manera, és molt versemblant de pensar que no s’arribarà a la inaccessibilitat completa. El poble jueu té una curiositat tan vasta, té interessos tan llunyans i diversos, que sempre mantindrà el plurilingüisme com a principi. Per altra part, 1’experlència ensenya que les persones que parlen llengües de projecció limitada són les úniques que dominen les llengües estrangeres. El bilingüisme és una sort; el plurilingüisme, un avantatge immens. El nombre de llengües que es parlen a Israel és desorbitat, i es precisament per prevenir els excessos de la confusió babèlica que han imposat l’hebreu. Tot això indica -em sembla- fins a quin punt ha estat ben rebuda la reforma lingüística. Les contradiccions De tota manera, seria un error de creure que tothom, a Israel, sap l’hebreu; el problema -dèiem fa un moment- és una qüestió de temps. Cal donar, doncs, temps al temps. Hi ha persones radicades en aquest país que, per la seva edat o per la raó que sigui, no sabran mal l’hebreu. Hi ha immigrants, arribats aquests últims anys, que no han tingut temps d’aprendre’l. És per això que es donen dos fenòmens contradictoris: d’un cantó, es fomenta en tots sentits la llengua nacional; però, atès que el Govern està interessat que la gent segueixi els incidents de la marxa del país, en tots els aspectes i dia darrere dia, excitant DOCUMENT
  22. 22. MASSADA SABADELL pàg. 22 nº26 juny 2013MASSADA SABADELL d’aquesta manera els casos de separació dels interessos generals de la comunitat, està, per això, desitjós que les notícies arribin a la gent en qualsevol llengua. És per aquesta raó que, en aquest país, acostar-se a un quiosc de periòdics, entrar en una llibreria, és una invitació a l’accés a totes les llengües de la terra i, per tant, tenir una idea de la composició humana real del país. [...] En la seva primera dècada d’existència, Israel ha avançat un gran pas en aquest sentit. Tots els factors han estat aprofitats per arribar en aquest objectiu. El resultat ha estat l’aparició, en aquesta part de la terra, d’un factor nou, sobre el qual, deu anys enrere, ningú no hauria apostat ni cinc cèntims —un factor amb el qual s’ha de comptar, del qual no es pot prescindir, per ser absolutament decisiu. Tota la resta és ficció, parauleria, temeritat. És clar: una part de la població d’Israel té un to cultural i una educació corresponent als països de provinença, que són els països mes de punta i els més avançats, i així els progressos que s’han fet són en certa manera naturalíssims. Però és així mateix un fet que la majoria actual del país no prové precisament d’aquests ambients, sinó d’altres, asiàtics i africans, molt diferents. El que en definitiva importava era amalgamar aquests factors tan diferents, integrar-los, unir-los, i això és el que s’està fent. A part les postulacions hebrees i àrabs que apareixen en el país, hom toca, ací, totes les cordes de la línia lingüística: periòdics francesos, dos; periòdics alemanys, dos o tres; hongaresos, polonesos, romanesos, russos, búlgars, turcs, revistes en castellà per a Sud- amèrica, a part els periòdics escrits en jiddisch i en ladí. He deixat el millor per al final. El millor periòdic d’Israel escrit en una llengua estrangera és el Jerusalem Post, escrit en anglès, petit però molt ben fet. És molt possible que m’hagi oblidat algun matís. En tot cas, el lector pot veure que la premsa d’Israel cobreix —o almenys pretén cobrir— les necessitats de la diversíssima població que hi resideix. D’aquí a uns quants anys, quan la immensa majoria de la població posseirà l’hebreu com a llengua materna, la situació actual serà considerada insòlita i extravagant. En les circumstàncies i en la situació present, ¿es podia actuar, però, d’alguna altra manera? S’havia d’assegurar l’entregent entre una població d’innombrables procedències i la societat del país, i la comunicació no es podia portar a cap més que a base d’un poliglotisme periodístic sense límits. Israel és una màquina complexa que cada dia creix i s’engrandeix amb aportacions humanes situades en diferents estadis de l’evolució social i procedents dels ambients més diversos. Mentre no arribi el moment que la llengua nacional sigui l’instrument general de la comunicació humana, cal utilitzar totes les varietats lingüístiques per a crear la societat del país. No sé si he aconseguit subratllar la considerable llargada d’aquestes qüestions, que semblen mínimes i tenen un pes decisiu. És de tota obvietat, en tot cas, que aquest és un dels problemes mes grossos que té plantejats. Si l’aigua ha estat el comú denominador material de la integració del país, la qüestió lingüística ha estat, en el pla social i espiritual, un factor del mateix sentit. Una gran aventura L’hebreu era una llengua fòssil. Els segles l’havien anquilosat i l’havien convertit en una eina arqueològica, de vitrina de museu. Era un llenguatge esotèric, que només els sacerdots El Jerusalem Post és un diari israelià en anglès, fundat l’1 de desembre de 1932 per Gershon Agron amb el nom de The Palestine Post DOCUMENT
  23. 23. MASSADA SABADELL pàg. 23 nº26 juny 2013MASSADA SABADELL i els erudits de 1’hebraisme comprenien i manejaven com aquell qui observa una col.lecció de papallones plantades amb una agulla en les prestatgeries d’un museu. L’hebreu havia perdut el contacte amb la vida moderna, amb les realitats del nostre temps, i el seu lèxic responia a altres èpoques. Ha estat, doncs, necessari afegir a l’organon de l’idioma moltes paraules dels temps moderns, paraules que el poble ha anat produint o en tot cas acceptant si han nascut de suggestions personals. El país, és clar, no disposa de cap acadèmia, tot i que té gent d’autèntica força filològica. Paral.lelament, ha estat indispensable eliminar arcaismes i antigalles corcades i mortes. Tot aquest procés —em diuen persones que l’han viscut directament— s’ha portat a la pràctica amb discreció, evitant les explosions de fogositat i les pedanteries i ridiculeses a què són tan propicis els problemes gramaticals. El cert és que la gent, el públic, s’ha interessat per aquestes coses i cada dia s’hi interessa més. L’hebreu té una resurrecció ràpida, i cada dia el parla, el llegeix i l’escriu més gent. A més, als jueus, els agrada enormement trobar persones que parlen hebreu. Una de les raons de la grandíssima popularitat que té a Israel l’actual ambaixador francès, Monsieur Gilbert, és que parla l’hebreu amb una perfecta fonètica. Quan el nostre excel.lent professor MillàsVallicrosa s’alçà a parlar a la Universitat jueva de Jerusalem i pronuncià el seu discurs en hebreu, produí una gran impressió i suscità un corrent admiratiu. És vertaderament agradable, anant pel món, de trobar-se amb homes del propi país admirats a l’estranger pels seus mèrits autèntics. En els medis intel.lectuals d’Israel, el professor Millàs és respectat, seguit i admirat com un gran hebraista. Un dels aspectes divertits de la qüestió del renaixement de l’hebreu és que el fet ha sorprès i indignat tot aquell món de primaris que consideren incorrecte que les persones no parlin la seva pròpia llengua. Quasi tots els països contenen una quantitat més gran o més petita d’aquests espècimens. «¿Com és possible —diuen— que els jueus, que són generalment tan llestos, que tenen tant sentit pràctic, que saben amb claredat el que volen a cada moment, es dediquin a ressuscitar una llengua morta, que ningú no comprèn, que no té cap utilitat, podent haver adoptat una llengua que els hagués permès volar entre continents?» Però tots vostès ho veuen. A un diplomàtic israelià a qui deien que havien d’haver implantat l’anglès, per raons pràctiques, com a llengua nacional, li vaig sentir dir: «Però, ¿per què l’anglès i no el xinès, que encara el parla més gent? ¿Per què l’anglès, si no som anglesos, sinó jueus?». És evident: els jueus, que certament són pràctics i intel.ligents, es dediquen a ressuscitar una llengua fòssil i a més molt complexa. Que hi farem!... Si ho fan, és, sens dubte, per alguna raó, positiva i convincent, almenys per a ells. D’altra manera, no s’explicaria. Alguna cosa en deuen esperar. I el que esperen és molt clar: quan els jueus parlaran i escriuran la seva llengua, la seva personalitat serà molt més concreta i autèntica. Deixaran de ser esperits d’imitació, falsificacions i succedanis d’altres esperits —i aquest probablement ha estat l’aspecte més dramàtic de l’assimilació en la diàspora— per Llibre del professor J.M. Millàs Vallicrosa DOCUMENT
  24. 24. nº26 juny 2013MASSADA SABADELL a donar lloc, potser, a un esperit més autèntic. En definitiva, l’aparició d’Israel podria afavorir la germinació i la desclosa de nous matisos originals de la cultura i de la personalitat. La substància base, potencial, en tot cas, existeix. Sigui com sigui, la història de la primera dècada de l’existència de l’Estat d’Israel, tan plena d’extraordinàries aventures, conté també una aventura lingüística, de gran transcendència. La resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa durant gairebé dos mil.lennis. El fet és tan insòlit, tan insospitat i sorprenent, que, comprovant in situ aquestes coses, de vegades sembla que hom somnia despert. Subscripció a la revista. !MASSADA SABADELL MASSADA SABADELL massadasabadell@gmail .com Tots els serveis per la teva empresa , un sol proveïdor info@tallerdemk.com Agraïm a ACAI, i especialment al seu president, l’haver-nos proporcionat aquest interessant document Josep Pla MASSADA SABADELL pàg. 24 ACAI
  25. 25. MASSADA SABADELL pàg. 25 Jordi Petit El misteri del manà Tant la Bíblica com l’Alcorà recullen l’existència d’aquest encara misteriós aliment. Queia de nit i calia recollir-lo abans que el sol el fongués. Miracle o mite? Mircea Eliade, en el seu llibre “El mito del eterno retorno”, dirà que fou un fet que, amb el pas del temps, va esdevenir en mite, sempre a partir de fets reals. D’aquesta manera, amb aquest aliment, el poble jueu va subsistir quaranta anys al desert del Sinaí, abans d’entrar i prendre possessió de la Terra Promesa. Tornaven d’Egipte com a esclaus alliberats per les deu plagues enviades per Yavhé. Tanmateix, cap text, ni cap jeroglífic de l’Egipte faraònic, no fa cap menció a aquests esdeveniments, ni tampoc a la rebel•lió dels sotmesos. Les piràmides van ser construïdes bàsicament com un deure del poble durant els períodes entre collites. Òbviament hi havia esclaus capturats en els guerres al sud i al nord-oest. Era un servei del poble al Déu vivent, el faraó. El manà ha suscitat moltes teories sobre la seva naturalesa i, darrerament, ens hem trobat amb varies explicacions plausibles. El Llibre de l’Èxode descriu aquest manà com quelcom semblant a les llavors de coriandre, de color blanc. Els jueus el molien i el posaven al forn d’on en sortia un aliment amb gust de mel. Alguns estudiosos proposen que el terme de manà deu derivar d’una paraula egípcia que significa precisament “aliment”. Afegim que a finals del segle passat, els àrabs de la península del Sinaí feien negoci amb la resina de l’arbre del Tamarinde, amb el nom de manà celestial. Aquest producte es desfà amb el calor del sol, és dolç, aromàtic i amb gust de mel. Coincideix molt amb les descripcions bíbliques... Al 1986, investigadors britànics van trobar manuscrits datats cap l’any 1000 abans de la nostra era, on ja es descrivia el manà. De nou coincideix aquesta descripció amb el fet de ser unes llavors, ara semblant a les de mostassa i d’un color semblant al dàtil de Síria. Altres teories fan referència al liquen d’una planta que pot ser transportat pel vent a llargues distàncies. Tot plegat indica l’existència d’aliments que realment es troben Jordi Petit President honorífic de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya Medalla d’honor de la Ciutat de Barcelona, 2003 i Creu de Sant Jordi, 2008 al desert. La raó bíblica d’aquest èxode fou el pacte entre Yavhé i el poble jueu, concretat en les taules dels deu manaments que es guardaven dins de l’Arca de l’Aliança. Aquest objecte sagrat tenia que romandre en tendes-santuari, com si fos una mena de temple itinerant. Entre els àrabs pre-islàmics hi ha testimoniatges de tendes de culte on adorar ídols de pedra. La Bíblia doncs, ens parla d’aquest aliment miraculós que va nodrir el poble jueu per motiu de l’aliança establerta entre Yavhé i el seu poble. L’article d’opinió nº26 juny 2013MASSADA SABADELL llavor de coriandre
  26. 26. MASSADA SABADELL pàg. 26 Tadeusz Pankiewicz, el farmacèutic de Cracòvia Durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya, la farmàcia “L’Àguila” al Gheto de Cracòvia va ser administrada per Tadeusz Pankiewicz, l’únic polonès catòlic que vivia al ghetto. Pankiewicz va ajudar com va poder als jueus subministrant aliments i medicines i ajudant a alguns d’ells a escapar. Aquest període de la seva vida el va descriure en el seu llibre “La farmàcia del ghetto de Cracòvia”. Aquesta farmàcia estava situada al districte de Podgórze, on els nazis van confinar a 17.000 jueus entre 1941 i 1943. La farmàcia “L’Àguila”, era l’únic lloc del gueto en el qual es podia obtenir informació de l’exterior. Així mateix era un punt de reunió dels resistents jueus del gueto i els partisans de l’exèrcit polonès de alliberació. El 13 de març de 1943, els nazis van decidir evacuar els jueus d’aquest ghetto. Els jueus als quals els nazis van considerar com a saludables van ser enviats a un camp de treballs forçats en Plaszow. Els restants van ser exterminats. Pankiewicz va subministrar menjar als jueus del gueto, va prestar cures mèdiques i va ajudar a molts a escapar a través d’un fals envà que comunicava la farmàcia amb el ghetto. El 1947 Pankiewicz va publicar les seves memòries que, com hem dit el llibre es va anomenar “La farmàcia del ghetto de Cracòvia”, on relata el paper jugat per la farmàcia en aquells tràgics dies. Va seguir treballant fins a 1953, morint en 1993. L’any 2003 un museu, el Museu del Gueto El Personatge nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
  27. 27. MASSADA SABADELL pàg. 27 ¿Alguna vez tu mouse ha hecho click AQUÍ? ¡Pues debería hacerlo! Jueu de Cracòvia, va ser inaugurat on antigament funcionava la farmàcia “L’Àguila”. Algunes parts de la pel·lícula de Steven Spielberg “La llista de Schindler” van tenir lloc en aquest ghetto. Hi ha una moment molt dramàtic que permet aproximar-se al canvi psicològic sofert pel protagonista de la pel·lícula i a partir del qual decideix ajudar els jueus. Mentre munta a cavall en companyia d’una de les seves amants, presència des d’un turó, a tocar de la farmàcia de Pankiewicz, com els nazis expulsen als jueus del gueto amb destinació als camps de treball o extermini. Veu a una nena amb un vestit vermell i el commou. La veu com un ésser humà, no com una massa. És en aquest moment decisiu: quan es veu l’altre com a una persona, quan els “testimonis” passen a ser salvadors o rescatadors. La Fundació Shoah (Holocaust) de Steven Spielberg, va destinar 40.000 $ al Museu del Gheto Jueu de Cracòvia. Ho va fer a petició del director de cinema Roman Polanski qui, en rebre el Ceptre d’Or, premi que atorga la Fundació de la Cultura Polonesa, va donar al museu la suma de 100.000 zlotys El Personatge nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
  28. 28. MASSADA SABADELL pàg. 28 Les tribulacions d’un espia vell La pesta assola Europa a la Baixa Edat Mitjana. Les supersticions religioses assenyalen, entre d’altres, la raça estigmatitzada dels jueus com a causa de transmissió de l’epidèmia mortal. Anti c espia de la cort inglesa i autor dels cèlebres Contes de Canterbury, el poeta Chaucer viu retirat a la seva casa de Greenwich en compañía del seu Fidel servent. Després d’un llarg temps de no tenir-ne notícies, l’escriptor rep missatges en clauj d’un vell i enigmàtic amic jueu, Eleazar de la Cavalleria, espia de la Corona d’Aragó. Amb el rerefons de l’assalt dels barris jueus a Ciutat de Mallorca i Barcelona, aquestes cartes expliquen fets estranys relacionats amb l’origen de la pesta, i Eleazar hi relata el seu periple mediterrani a causa d’una missió secreta. Chaucer s’enfronta llavors a perilloses revelacions. Autor: Eduard Mira i González (València, 1945) és un sociòleg valencià, professor del departament de Sociologia de la Universitat d’Alacant. És especialista en el desenvolupament històric de la ciutat europea i estudiós de la memòria col·lectiva. Va ser comissari de l’Any Ausiàs March en 1997 i coordinador de l’Any dels Borja el 2000. A més, va ser director de la seu de l’Institut Cervantes a Bèlgica entre 1996 i 2005. Edicions Destino NOTA Si alguna amistat us ha enviat aquesta revista però voleu rebre’l a la vostra bústia electrònica, feunos-ho saber a massadasabadell@gmail.com Si no voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho indiqueu. Moltes gràcies LLIBRES nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
  29. 29. nº26 juny 2013MASSADA SABADELL MASSADA SABADELL pàg. 29
  30. 30. MASSADA SABADELL pàg. 30 Subscripció a la revista. Tens una empresa?? Vols oferir els teus serveis? Publicita-la a Massada Sabadell. Publicitat efectiva, publicitat que es veu. PUBLICITAT massadasabadell@gmail .com Vols col · laborar amb Massada Sabadell? Pots fer-ho enviant-nos les teves aporta- cions, comentaris, escrits, opinions, etc ... i també publicitant el teu negoci. COL·LABORA massadasabadell@gmail .com -AMBAIXADA D’ISRAEL A ESPANYA http://embajada-israel.es -ASEI Asociación Solidaridad España-Israel http://www.aseiweb.net -ACAI Associació Catalana d’Amics d’Israel http://www.acai.cat ENLLAÇOS Taller de Mk http://www.tallerdemk.com CONTACTA’NS massadasabadell@gmail .com AGRAÏMENTS -Tarbut Sefarad Amics de la cultura hebrea http://www.tarbutsefarad.com -ARCCI Ass. de Relacions Culturals Catalunya Israel http://www.arcci.cat -Radio Sefarat http://www.radiosefarad.com/joomla/ DISSENY I MAQUETACIÓ http://www.tallerdemk.com ! ! ! massadasabadell@gmail .com PUBLICITAT Agraïments i Col·laboracions nº26 juny 2013MASSADA SABADELL MASSADA SABADELL Necesitas un catálogo, una revista digital , una web...
  31. 31. Revista de divulgació cultural gratuïta MASSADA SABADELL MASSADA SABADELL EDITA: ACSI. Associació Cultural Sabadell Israel EQUIP DE REDACCIÓ: MassadaSabadell. COL·LABORADORS: Marc Monells, Silvia Golàn, Raxel Israel, Pedro Gómez-Valadés, Jordi Petit, Mariona López, Eugeni Junyent, Raül Grangé. DISSENY I MAQUETACIÓ: Taller de Marketing. La revista es reserva el dret de publicar els escrits presentats. Aquests es publicaran signats amb el nom o pseudònim de l’autor/a. nº26 juny 2013

×