• Like
Politica immigracio
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Politica immigracio

  • 760 views
Uploaded on

 

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
760
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
1
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. Conferència sobre la política d’acollida i d’integració d’Esquerra Joan Puigcercós, president d’Esquerra Barcelona, 27 d’abril de 2010 L’objectiu d’aquesta conferència és explicar la política en matèria d’acollida i d’integració que ha portat a terme Esquerra Republicana en les institucions en les quals està present i definir quines seran les prioritats en el proper cicle polític. Abans que res però, voldria fer unes consideracions prèvies sobre l’actual situació i els motius que m’han portat a fer aquesta conferència: 1a. Nosaltres volem parlar del tema, és a dir, explicar com veiem la situació, la problemàtica i les solucions sobre la nova immigració i el seu empeltament. Parlar-ne, exposar idees, contraposar-les no ens ha de fer por. A Esquerra no ens serveix aquella dita catalana que ens diu que aquest mal no vol soroll. Nosaltres creiem que per solucionar els problemes, per avançar, la primera condició és conèixer, reconèixer i contrastar. Cal, doncs, parlar-ne, assumir que hi ha problemes, dificultats, contradiccions i situacions noves a les quals ens costa trobar solucions com també que hi ha oportunitats i potencialitats a aprofitar. 2a. Com en parlarem? Doncs a partir d’un principi, la màxima kantiana, de tractar el teu proïsme com un fi, no com un mitjà. Com un en si, no com un per si. No és el camí més fàcil, avui és més còmode callar i fer proselitisme a cop de subvenció, o jugar amb el discurs alarmista, el de la desconfiança, el de la por. Em nego, ens neguem doncs, a cedir terreny a la demagògia. Dit d’una altra manera, estem parlant d’un canvi molt important en la nostra demografia. És a dir, principalment parlem de persones, dels drets de les persones, de drets humans. Però també parlem d’un nou nosaltres, de la societat que volem ser, de l’esdevenir de Catalunya com a nació, com a poble. 3a. Aquesta conferència tindrà tres parts, la primera esdevindrà una declaració de principis i d’objectius d’Esquerra, una segona on baixaré a analitzar problemes i reptes concrets que ens trobem i quines solucions hi hem de donar, i finalment vull explicar el que ha fet Esquerra i com podem millorar les nostre actituds i les polítiques per aconseguir una societat més cohesionada. L’objectiu d’una persona que emigra és deixar de ser emigrant Catalunya ha rebut al llarg de la seva història molta immigració, no és un fenomen nou, és una constant de la nostra història, per tant cal dir que no
  • 2. estem vivint res excepcional en si mateix, però també és veritat que aquesta vegada ens trobem en una situació inèdita: persones provinents de cultures, creences i valors més llunyanes que en onades anteriors. Diferents corrents migratoris han anat conformant la nostra història i la nostra societat actual, un bon exemple n’és Esquerra Republicana, el partit que presideixo, que des de la seva fundació el 19 de març de 1931 va ser capaç d’incorporar l’onada migratòria que va arribar a Catalunya a principis de segle XX, molts atrets per les obres de l’Exposició universal de 1929, provinents de Múrcia, d'Aragó o del País Valencià. Molts d’ells van treballar colze a colze amb Macià i amb Companys per construir la Catalunya Republicana. Molts d’ells van ser càrrecs electes d’ajuntaments, de la imminent Generalitat o militants i càrrecs d’Esquerra Republicana. I heus aquí el primer gran objectiu d’Esquerra, les persones immigrades han de deixar aquesta condició per esdevenir ciutadans. El fracàs és la transmissió de la condició d’immigrant de pares a fills o, fins i tot, a una tercera quarta o generació. Hi ha 3 condicions necessàries per deixar de ser immigrant: Cal que vulgui. Com deia Maria Aurèlia Capmany, hi ha un dia en què tot migrant desfà la maleta que tenia preparada sota el llit, decideix que es quedarà. I això correspon, en primer lloc, a les persones immigrades. Cal que sigui tractat com un igual. Cal que les actuacions públiques es basin en el principi de la igualtat en drets i en deures, que no consideri l’origen de les persones a l’hora de tirar endavant qualsevol acció. I això ens correspon a nosaltres, els polítics. Cal que sigui vist com un igual, que la societat d’acollida es reconegui a si mateixa com a societat diversa, formada per persones d’origen divers. I això correspon al conjunt de la societat. Hem de reconèixer que si l’eclosió republicana dels anys vint i trenta va poder fer una incorporació gairebé immediata, el franquisme en canvi va ser un llast per a la integració a la societat catalana de molts ciutadans que provenien de l’Espanya pobre i subdesenvolupada als anys 60 i 70. I, diguem-ho clar, molts dels nous catalans als quals es referia Paco Candel en la seva gran aportació Els altres catalans, els va costar deixar aquesta condició, alguns encara avui s’hi resisteixen. La proximitat dels seus orígens, una dictadura que arraconava la llengua, la cultura i el coneixement del propi país, un règim i unes autoritats locals franquistes incapaços de fer polítiques socials o urbanístiques van
  • 3. propiciar autèntics guetos que encara avui amb 30 anys de democràcia estem millorant. Ara, però, hem tingut una nova onada, important, considerable, hem rebut més gent que l'RFA en els darrers 10 anys, i Alemanya és 10 vegades més gran que Catalunya. Durant aquest període el ritme d’entrades anuals ha estat a l’entorn de les 100.000 persones, entre els anys 2000 i 2010 ha vingut tanta gent al Principat de Catalunya com a França, passant d’un 2,9% a un 16,4% en només 10 anys, un 17,5% al País Valencià i un 21,5 % a les Illes Balears. Sense comptar la Franja, els Països Catalans acullen un 41% de la immigració de l’Estat espanyol. Tenim avui a Catalunya persones de 179 nacionalitats diferents si comptem només aquelles que són reconegudes per les NU, entre les quals no hi ha la nostra. Persones que parlen més de 250 llengües, que practiquen més de 40 creences diferents, que provenen de sistemes formatius diferents que porten bagatge, cultura, coneixements, records, tradicions, visions de tots els racons del món. El flux d’entrada s’ha estabilitzat. Entre juliol de 2009 i gener 2010 tenim la primera baixada del nombre d’estrangers en dues dècades: 17.000 persones estrangeres menys. Però la feina no s’ha acabat. De fet, tot just comença ara. Ara, però, a diferència del franquisme, tenim institucions pròpies i mitjans per poder fer les coses d’una altra manera. Les estem fent d’una altra manera. (És lògic, doncs, que alguns d’aquells nous catalans dels anys 60 i 70, es queixin ara, en veure els recursos i mitjans —que són del tot insuficients— per a la nova immigració, ells van tenir la dissort de viure i emigrar sota un règim totalitari amb una nul·la vocació social i menys catalana). Hem de dir ben clar que el dilema immigració sí, immigració no, és fals. És un debat inútil, estèril. La immigració és. Primera premissa. És aquí, viu entre nosaltres, viu amb nosaltres, va venir a treballar, és a dir, per raons econòmiques. La història ens ha ensenyat que els processos migratoris s’autoregulen. Si moltes persones s’han desplaçat cap a Catalunya, el País Valencià o les Illes aquests darrers deu anys és perquè hi havia demanda de mà d’obra. Amb l'inici de la crisi s’ha estancat la tendència. Només cal comparar el flux migratori cap a Galícia o Euskadi. En el primer cas és molt minoritari perquè encara avui són els propis gallecs els que emigren i en el cas basc, la seva estructura productiva no ha requerit tanta demanda. En el cas català s’hi aboquen tres causes que expliquen el nostre diferencial: 1) 12 anys de creixement econòmic amb una mitjana del 3,5% anual, amb una creació
  • 4. d’ocupació mitjana anual del 3%, i amb el consegüent estancament de la productivitat; 2) una demografia amb un creixement natural gairebé nul entre 1977 i 1997; i 3) la incorporació de la dona al mercat de treball al llarg dels anys 90, en què se supera el gap que hi havia de 10 punts per sota de la taxa d’activitat per situar-se a la mitjana europea. No podem ignorar que hi ha un altre tipus d’immigració, la que ho és per raons polítiques, si bé moltes vegades l’una és conseqüència de l’altra. Sense saber- ne l’ordre. Assumim doncs que el gruix del 1.237.000 d’estrangers que avui viuen a Catalunya, malgrat els lleus moviments de retorn que s’estan produint o cap a tercers països, es quedaran. Han vingut per quedar-se i es quedaran. I el tema és la integració. Tenim vocació d’inclusió, d’incorporació, de que siguin dels nostres. Nosaltres treballem per un model de confiança i la confiança genera convivència. Per tant, si és un fet, només tenim un camí, un sol camí, la integració, la incorporació, l’empelt al que es referia Salvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre del Institut d’Estudis Catalans. Un procés d’integració que ha d’implicar el punt just entre la dissolució de l’assimilació o l’enquistament de la multiculturalitat. L’empelt és exactament aquest punt, a un tronc arrelat a terra li afegim un esqueix nou, els dos seran un però alhora seran diferents. La suma d’empelts a un tronc comú, que ve de lluny, forma un nou arbre que conserva i incorpora. Res de nou en la història de les idees i de l’evolució de la humanitat, la dialèctica entre contraris que combinats creen un estadi superior que alhora els manté i els supera. Aquesta és la nostra aposta, on ens comprometem a no defallir i esmerçar-hi tots els nostres esforços, la integració com a camí per deixar un dia la condició d’immigrant i esdevenir simplement ciutadà de dret d’una nació. Problemes: excessos i defectes El moment i el procés que vivim és difícil, però ens equivocaríem si no assumim que la immigració comporta problemes. És un error minimitzar-los. Els problemes no es poden enfocar des del llenguatge políticament correcte, ni actuar des del paternalisme ni frivolitzar com ha fet determinada esquerra elitista. Veure en el fenomen migratori una amenaça i exagerar o simplement
  • 5. manipular els problemes i oferir falses solucions és l’altre extrem, com fa tota la dreta. Els uns de forma més barroera, cas del PP de Badalona, uns altres de manera més subtil, com ho fa CiU a Vic. Reconeguem, doncs, que hi ha problemes. Parlem clar, només així podrem resoldre’ls. Assumim que hi ha hagut episodis i situacions de conflicte social i en alguns casos xoc de cultures. És la realitat, només afrontant-ho ho podrem resoldre. El primer problema és per a l’immigrant, abandonar el teu país, cultura, família, i iniciar un viatge incert no és fàcil. És un itinerari ple d’incerteses que en alguns casos hi ha persones hi acaben deixant la vida. Els problemes continuen per aquesta persona una pila de mesos i una pila d’anys, fins que no s’estabilitza laboralment i residencialment. I la nostra voluntat, com ja hem expressat, és que la nova immigració acabi tenint els mateixos problemes que avui té un català nascut aquí. Torno a repetir-ho: la nostra voluntat, el nostre esforç és que deixi de ser considerat immigrant. Apareix un altre problema, el problema és que algunes actituds del progressisme més elitista i desconnectat de la realitat quotidiana no saben que plou sobre mullat, perquè la nova immigració s’instal·la allí on tot és més assequible, és a dir allí on resideix el català amb menys possibilitats, amb més dificultats. Sovint molts d’aquests ciutadans i barris són els del antics immigrants, els dels anys 60 i 70. Hi ha una dinàmica social difícil d’aturar que contraposa el darrer amb el penúltim. S’instal·la la sensació que la nova immigració acapara les ajudes socials i una part dels serveis públics. Aquí és on campa la demagògia d’alguns. Tots coneixem com s’escampen rumors i informacions manipulades sobre aquest tema. Però ens equivocaríem, i alguns s’equivoquen encara, si consideren aquesta part de la població catalana racista o xenòfoba. No ho són. I és un error estigmatitzar aquells que, senzillament, pateixen per les seves condicions vida. No són racistes, són pobres. Són aquells que han vist com algunes condicions laborals es pervertien per la irrupció d’una nova mà d’obra desesperada per començar de nou, i que empresaris sense escrúpols contracten fora de la llei, són aquells que veuen amb temença que el seu veïnatge canvia radicalment amb nova gent, amb nous costums i hàbits, amb llenguatges que no comprenen. Hi ha un català pobre que ha vist com les xarxes de solidaritat s’han vist sobrecarregades, les velles formes d’autoorganització de les classes socials no funcionen. El sistema social espontani no funciona. En canvi, resten desconcertats perquè perceben molta xarxa a l’entorn dels nous immigrants.
  • 6. Immigració i cost dels serveis públics Per altra banda, són molts els exemples que els serveis públics vénen fent per a la integració: les aules d’acollida, els plans educatius d’entorn, les adaptacions en l’àmbit de la salut, l’impuls de la Llei de serveis socials per normalitzar el mercat laboral de la cura de persones, el programa treball als barris, les borses d’habitatge de lloguer amb mediació social... I malgrat el paper d’aquests serveis en la gestió de la immigració, val a dir que els serveis més costosos encara són poc utilitzats per la immigració. Existeix, avui, una important desproporció entre l’ús real dels migrants dels serveis públics i la percepció que hi ha. En l’àmbit de la salut, per exemple, el cost mitjà dels serveis emprats pels estrangers és aproximadament la meitat que el cost mitjà del conjunt de la població. L’explicació rau en dos fets concrets. D’una banda, la intensitat d’ús del sistema sanitari és major com més coneixement se’n té. Per exemple, una dona que coneix tots els riscos de l’embaràs farà més visites de seguiment, més proves i més controls que una que té una cultura sanitària bàsica o que desconeix les possibilitats del nostre sistema. De l’altra, el cost de l’atenció sanitària s’incrementa molt amb la presència de les malalties cròniques o de les afeccions greus, ambdues molt relacionades amb l’edat. I els migrants, de moment, són 11 anys de mitjana més joves que la mitjana. O en el cas dels serveis socials, els més costosos, com ara serveis a la dependència (120.000 famílies tenen avui un ajut que no tenien fa 3 anys), serveis residencials per a la gent gran, d’ajut a les persones amb disminucions físiques o psíquiques, tots tenen per usuaris xifres d’estrangers inferiors a l’1%. En aquesta mateixa línia hem pogut veure com la força emprenedora, el coratge empresarial de molts immigrants, gener recels per la substitució del comerç del barri, pels horaris comercials. Preval la sensació que només s’exigeix la legalitat al comerciant ja assentat de fa uns anys, aquest debat és viu al carrer en el conflicte dels horaris comercials i l’obertura de festius. Com la idea d’una certa pugna per l’espai públic que és de tots i ha de ser de tots. La cultura de carrer o simplement com va explicar l’exjugador del FCB, Thouram, que va immigrar de la Martinica a França: “vaig aprendre a jugar a futbol al carrer, perquè vivia al carrer, era millor la plaça que el pis on residia”, genera
  • 7. també desconfiança en uns veïns que han ocupat la plaça, el carrer, el descampat, el barri... Ho hem de dir perquè si no som capaços d’entendre la situació d’aquests catalans no podrem treballar per unir, per generar concòrdia, tolerància, és a dir, confiança dels uns amb els altres. Des de determinades alimares de la zona alta de Barcelona no es pot conèixer la situació que es viu avui a Catalunya. Hem de conèixer, respectar i actuar. Malgrat l’experiència d’altres èpoques, s’ha demostrat la dificultat per evitar la concentració de la nova immigració en zones determinades del país. En barris concrets o municipis sencers. La integració comença amb el disseny urbanístic i la capacitat per articular de forma complexa i mesclada la residència dels nous catalans. En uns anys de creixement i especulació ferotge, una part important de la nova immigració ha hagut d’anar als barris més humils, el poc poder adquisitiu hi obliga, i avui comencem a patir-ne les conseqüències, en casos com els de Salt. Un fet similar ha passat a moltes escoles amb fugides en massa d’una part de l’alumnat cap a escoles concertades o privades, qui s’ho pot pagar, o martingales permanents per poder-se matricular en un altre barri o municipi. Hem d’evitar, doncs, les concentracions, i no es fàcil. I de la política urbanística en general, podem passar a l'urbanisme religiós, com a exemple de les dificultats i els problemes. Si diem religió, estem dient costums, hàbits, cultura —civilització, com els agrada dir als francesos—. No crec que haguem de regular el vel, però és evident que la gent no ha d’anar a l’escola amb la cara tapada. Tots estarem d’acord que la dignitat de la persona i la seva capacitat per comunicar-se va per davant. Com hem de ser conscients que hi ha un intent d’immiscir religió en l’hàbit de la vida pública o civil. L’exemple de l’atac i agressió contra la Fàtima Gailhan és un indicador que hem de fer l’esforç de resituar la religió en l’esfera privada i que quan el fenomen religiós vol desbordar aquest àmbit es generen problemes. I podríem continuar, però a mi el que m’interessa avui és emfasitzar que aquests problemes tenen solució si treballem, si hi posem recursos i instruments, i malgrat que Catalunya no pot fer una política integral de control i regulació de fluxos migratoris, ara per ara en mans de l’Estat, una raó més per ser independents, hem de ser proactius i, de fet, en aquests darrers sis anys Esquerra ha tingut un paper crucial per articular una resposta a cada problema. A cada problema una o més solucions Des de 2004 hi ha pressupost assignat, abans hi havia molt d’aparador i zero recursos, molt clientelisme. Ara plans, recursos i avaluació.
  • 8. Des d’Esquerra hem volgut donar solució i solucions a tots aquests problemes. 1r. En primer lloc, hem impulsat el Pacte Nacional per a la Immigració. Què fa el Pacte? El pacte es basa en escoltar la gent i donar resposta a les seves preocupacions. La gent d’immigració en parla molt i diu moltes coses. Algunes de raonables i d’altres que són autèntiques barbaritats. Totes elles mereixen ser escoltades i mereixen respostes. Si les analitzem en conjunt podríem fer-ne tres grans paquets que ara expliquem tot donant només algunes de les mesures de resposta: En primer lloc, la gent diu “ha vingut molta immigració i molt de cop”, o “el procés no ha estat governat”. I l’eix 1 del pacte és “la gestió del flux migratori dins la legalitat i d’acord amb el mercat de treball”. Hi dóna resposta apostant per la mobilització, en primer lloc, de la gent que ja viu a Catalunya, immigrada o no, cap al mercat de treball. Per això emfasitza l’accés dels Reagrupats Familiars al treball, doncs no volem que joves i dones que viuen legalment a casa nostra es quedin tancats a casa i sense oportunitats. Posa en marxa un servei (la setmana vinent) per ajudar al Reconeixement de les titulacions universitàries dels estrangers. Engega els circuits integrals d’acollida i integració de la migració familiar. Es compromet amb el combat a l’economia submergida, mitjançant el traspàs de la inspecció de treball. Proposa cinc grans actuacions per a fer que el procés migratori sigui responsable amb el desenvolupament dels països d’origen. 2n. En segon lloc, els ciutadans ens plantegen qüestions relacionades amb la qualitat dels serveis públics i l’efecte que hi ha tingut l’increment de població. Per això posem en marxa la Llei d’acollida, que s’aprova demà, i que vol ser una eina per fer més autònomes les persones migrades i menys dependents dels serveis públics. Inclou un compromís d’inversió en els diferents serveis públics per a tothom, especialment en aquell àmbit on més s’ha notat l’increment per la immigració.
  • 9. La immigració és una política multinivell i per això endreça, per primera vegada, la seva gestió amb els òrgans corresponents: Coordinació amb la societat: Taula Ciutadania i Immigració Coordinació amb els Ajuntaments: Comissió Mixta Generalitat-Món Local Coordinació entre diferents Departaments de la Generalitat (aquesta ja existia): Comissió Interdepartamental d’Immigració. Coordinació amb l’Estat: Subcomissió bilateral Estat-Generalitat. 3r. I en tercer lloc, però no menys important, hi ha tot el paquet de temes vinculats a la diferència, a la convivència entre persones de diferents cultures, llengües o creences. L’aposta del pacte, en el seu eix 3r. aquí és clara: “Integració en una Cultura Pública Comuna”, és a dir, afirmem la voluntat dels catalans i les catalanes, dels nous i dels que ja hi eren, de tenir un espai compartit de comunicació, un espai compartit de convivència, de reconeixement i de participació per tal que la nació catalana continuï sent el referent de tota la població que hi viu i treballa. I això comporta: Mesures per fomentar la participació a la vida pública, tant en el teixit associatiu (sindicats, associacions pares i mares d’alumnes, educació en el lleure, comerciants, cultura popular...), com des del punt de vista polític. No podem parlar d’una veritable participació en una cultura pública i comuna si no hi ha participació política. Per això demanem també equiparar el límit d’accés a la nacionalitat a països del nostre entorn com França, Regne Unit o EUA als 5 anys. Ningú demana que el que acaba de baixar de l’avió esculli el president de la Generalitat. Però sí que denunciem que no és acceptable, ni és bo per a la construcció d’un projecte nacional comú, que hi hagi 700.000 persones (els migrants que vénen de països que no són excolònies espanyoles) que trigaran entre 13 i 20 anys a tenir drets polítics mitjançant la nacionalitat. Els drets polítics, el dret a vot, és necessari per a bastir una societat cohesionada amb una cultura pública comuna. • Fer del català la llengua pública comuna, m’hi vull referir més endavant. • Conviure en la pluralitat religiosa i de creences, des del respecte al marc laic compartit. • Assegurar la igualtat entre homes i dones i incloure la perspectiva de gènere a totes les polítiques.
  • 10. • Donar un reforç especial a les polítiques del cicle de vida (infància, joventut, gent gran), doncs són les que més posen en comú les necessitats de totes les persones sigui quin sigui el seu origen. Aules d’Acollida i el Pacte Nacional per a l’Educació, plans d’entorn Si em diguessin, triï una prioritat per damunt de les altres, els en diria una, sense cap mena de dubte, que està per damunt de les altres. Cal que els nostres fills i filles, siguem d’on siguem els pares, tinguin èxit a l’escola L’escola ha viscut molts canvis en molt poc temps. Estem en el nostre màxim de població escolar, per causes internes i per la immigració. Al mateix temps, les demandes i exigències que es fan al sistema escolar són més cada dia, mentre que l’assumpció de les responsabilitats educatives de les famílies va a la baixa. En aquest context, val la pena remarcar la importància de les aules d’acollida i dels plans d’entorn, polítiques que porten el segell d’ERC. I la contribució que ha de suposar la Llei d’educació en el mig i llarg termini, pel que suposa d’increment de responsabilitat i d’autonomia dels centres i de les seves direccions. Cal tornar a posar èmfasi en el resultat acadèmic. La política social més emancipadora que hi ha és l’èxit escolar. Els nens i nenes que assoleixen titulacions acadèmiques tindran el patrimoni més important que els podem donar, per fer-los autònoms, per a la seva mobilitat social. I la seva mobilitat social és l’element clau per a la cohesió de la societat catalana del futur. Per això vull fer esment de tres mesures senzilles i efectives que hauríem d’implantar a totes les escoles: 1a. No és original, però funciona: reforç educatiu. De bon començament cal evitar que cap alumne s’endarrereixi. Les aules d’acollida han estat una gran eina per a la integració de l’alumnat nouvingut. Però, superada la primera acollida, continuen sent necessàries eines de reforç que no vagin en detriment del seguiment del currículum. Per exemple, aquest estiu passat vàrem fer, des de la Secretaria per a la Immigració, reforç de català en les vacances estivals per a un terç dels nois i noies arribats per reagrupament familiar i aquest estiu volem arribar a tota aquesta població.
  • 11. 2a. Reforçar l’educació en el lleure. El que passa a partir de les 5 de la tarda també educa i cal que remi en la mateixa direcció que el que passa abans de les 5. A Catalunya tenim nombroses experiències en aquest sentit en les que també hi volem fer participar la immigració. 3a. Implicar les famílies, tota la comunitat educativa, en la marxa de l’escola. Quan les mares i els pares es senten a prop de les escoles dels seus fills, quan remen en la mateixa direcció, quan porten l’hàbit d’estudi a casa, quan participen activament, el resultat acadèmic dels seus fills millora. Llei d’acollida Però també si, al mateix temps, apostem per l’autonomia de les persones i no per la seva dependència respecte dels serveis públics. De les persones migrades, també. Per això, mitjançant la Llei d’acollida de les persones immigrades proposem la creació d’un servei de primera acollida universal. La Llei d’acollida és, per a nosaltres, una caixa d’eines, que demà aprovarem al Parlament després d’haver superat un altre atac del PP en forma de recurs al Consell de Garanties Estatutàries. Una caixa amb les eines que fan més autònoma una persona quan arriba a un país que no és el seu. I, arreu del món, tothom té molt clar que aquestes eines són, bàsicament, tres: llengua, treball i coneixement de la societat d’acollida. Apostem per un sistema que actuï en l’àmbit local, amb lideratge de la Generalitat i participació del teixit social. Que també sigui present tant a l’exterior com a les empreses i que, tot i el seu caràcter optatiu, sigui útil per a les persones que l’utilitzen. Al Pacte Nacional ja varem fixar la demanda que en tots els tràmits on la legislació d’estrangeria demanés acreditar la integració, aquesta actuació corresponia a la Generalitat, atès que d’acord amb l’article 138 de l’Estatut n’és competent. I en les negociacions de la nova Llei d’estrangeria, tant des del Govern com des dels diferents grups catalans del Congrés hem fet pressió conjunta, liderada per ERC, per tal que així ho recollís. I, en part, ho hem aconseguit. Tenim ara un paper a fer, no tot el que voldríem, tant en el tràmit de l’arrelament com en el pas de la residència temporal a la de llarga durada, com en el de l’adquisició de la nacionalitat. I amb la Llei d’acollida serem els primers, altra vegada, en ocupar aquesta competència, de tal manera que el certificat a què donarà lloc passar pels
  • 12. serveis d’acollida, català inclòs, serà un document útil en tràmits tant importants com el d’arrelament o el de la nacionalitat. Traspàs de competències en la gestió de la immigració amb el nou Estatut I en aquesta legislatura hem avançat en competències importants en l’àmbit d’immigració. Malgrat les limitacions de l’Estatut, malgrat l’accidentat desplegament d’aquest Estatut, en Immigració hem fet la feina. Hem assumit les competències de les autoritzacions inicials de treball i de les modificacions de les autoritzacions de treball. Podem així gestionar aquests permisos des d’una proximitat real al mercat de treball, donant millor atenció a empresaris i treballadors i convertint-nos, davant de les persones migrades, en una institució que, a més de gestionar els serveis més amables de l’administració, participa també dels temes que més els preocupen. Hem assolit la Inspecció de treball, clau per a la reducció progressiva de la irregularitat. Hem assolit un paper clau en l’emissió dels informes que acreditin la integració, que desenvolupem i donem contingut amb la Llei d’acollida i que, per tant, faran útils i necessaris els processos d’acollida a l’hora de tramitar l’arrelament, el permís de llarga durada i la nacionalitat. L’any 2009, 20.400 persones van sol·licitar arrelament, 23.500 persones van renovar autoritzacions temporals i 18.000 van sol·licitar la nacionalitat. En tots aquests casos, no serà obligatori però serà un ajut importantíssim l’informe de la Generalitat que s’emetrà a partir dels serveis d’Acollida. I dir, també, quedi clar, que no en tenim prou. La immigració és tant important en la configuració del país que serem, que la Generalitat ha d’assumir competències plenes. Fons d’immigració de l’Estat Catalunya passarà de rebre 43 milions d’euros el 2009 a 15 el 2010. Combatem aquesta retallada, ho hem fet sempre i compensarem part d’aquesta retallada, aproximadament la meitat, amb Fons propis de la Generalitat.
  • 13. Aquest Fons du la marca d’ERC. Va ser ERC qui en va proposar la seva creació amb la primera investidura de ZP, sempre que ERC ha influït en els PGE ha pujat i quan han comptat amb el suport de la dreta catalana s’han congelat o s’han disminuït. La meitat d’aquestes partides són per a reforç escolar i l’altra, principalment, per a finançar ajuntaments i consells comarcals. En l’àmbit del reforç educatiu, ha permès implantar centenars d’aules d’acollida arreu del territori per a la incorporació de l’alumnat estranger i d’incorporació tardana, implantar desenes de plans educatius d’entorn que faciliten l’apropament de les famílies nouvingudes a l’escola i la interrelació amb el barri, reforçar la formació d’adults (que, entre d’altres, permet als pares i mares contribuir a l’èxit escolar dels seus fills i filles), elaborar materials d’acollida i sensibilització o contractar professorat de reforç en aquells centres amb més alumnat d’origen estranger. (Segons càlculs del Departament d’Educació, a la pràctica aquesta retallada representarà reduir 140 aules d’acollida (ara n’hi ha al voltant de 1200), perillen gairebé tots els plans educatius d’entorn (95 actualment) i es perdran 13.000 beques de menjador. ) Pel que fa al suport als Ajuntaments, només el 2009 la Secretaria per a la Immigració va traspassar als ens locals 17,7 milions d’euros. La partida més important es destina a reforçar les plantilles de treballadors i treballadores especialitzats, que faciliten l’acollida i la integració de les persones nouvingudes: mediadors interculturals que fomenten la convivència, agents cívics que vetllen perquè es compleixin les ordenances de civisme o per mitjançar en escales de veïns, traductors i intèrprets, agents d’acollida. Permeten estructurar els serveis de primera acollida, amb els circuits necessaris per al seu bon funcionament; promouen la formació dels professionals dels serveis públics, garanteixen l’accés als serveis i als recursos en igualtat de condicions i permet reforçar-los quan es detecten situacions de competència per escassetat o manca d’oferta. A més a més, es financen altres projectes d’integració, d’enfortiment del teixit associatiu i d’apropament entre cultures per garantir la cohesió social. Actuacions que es fan mitjançant la concertació amb els agents socioeconòmics i les entitats del sector. El 2009 el Departament va finançar 488 projectes amb una inversió d'1,8 milions d’euros.
  • 14. Una idea republicana per als nostres fills Pensem que la política d’immigració que fem avui ens ha de permetre mirar als ulls dels nostre fills i néts, el dia de demà. Perquè estem parlant de drets de persones. Nous catalans sense prejudicis. Una idea republicana de construcció de la nació La idea de ciutadania és un concepte central per al republicanisme. Per a nosaltres significa “esdevenir ciutadans iguals en drets i deures, compromesos amb la societat en la que vivim”. Partícips d’un espai comú, públic, compartit, regit per les normes democràtiques i, al mateix temps, titulars de drets que emanen del respecte al pluralisme i a la diversitat. Hi ha països que han posat tot l’accent en la cohesió menystenint la diversitat cultural i lingüística. Són els que anomenem assimilacionistes. I han aconseguit que molts dels seus ciutadans no només no es comprometessin amb l’interès comú, sinó que a més en siguin obertament refractaris. Hi ha països que han posat tot el pes en el dret a la diversitat i han desatès la construcció d’espais compartits, són els que han apostat pel multiculturalisme. I la manca de cohesió, la cronificació de les desigualtats, els problemes de convivència i la manca de compromís en l’esdevenidor col·lectiu han estat els símptomes del seu fracàs. Catalunya ha d’apostar pel camí del mig, per l’equilibri just entre cohesió i diversitat. El republicanisme defensa el compromís amb el que és de tots i totes i, al mateix temps, la llibertat entesa com la no dominació, la llibertat per ser i expressar-se sense perjudicar la llibertat del veí. Sense cohesió social ni civil no hi ha nació possible i menys un estat independentment. La primera de la tasca dels catalans, fer nació vol dir fer cohesió. La Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure. Som una societat diversa, sí, però no volem ser una diversitat de societats aïllades entre si. Volem viure junts i juntes, volem ser un poble.
  • 15. Hem viscut una transformació extraordinària, sí. Però no és la primera vegada que ens passa. L’any 1931 teníem un 31 % de persones nascudes fora de Catalunya, el 1972 un 38% i, avui, un 36%. La meitat d’aquests darrers vinguts de la resta de l’Estat espanyol i l’altra d’altres estats. Segons l’Anna Cabré, la demògrafa de referència, si només hi fóssim els fills i els néts dels que ja hi eren al 1900 seríem escassament 2,7 milions de persones. I som, al Principat, 7,5 milions d’habitants. Una Catalunya de 2 milions i mig d’habitants seria, avui, un racó trist i avorrit d’Europa al qual ningú no prestaria atenció. La llengua és el nostre transport, una llengua comuna, una cultura per enriquir. Ampliarem la bossa de catalanoparlants. Hi ha qui pensa que la immigració ha estat un problema per a la nostra llengua. Però als països d’on la gent migra, allà sí que tenen un problema, doncs són països que, sovint, també abandonen la seva llengua. Aquest no és el cas del català. Una llengua que ha patit persecució i repressió, una llengua que pateix, avui encara, molts problemes derivats, sobretot, de la manca d’un Estat que li doni suport. Però una llengua que és parlada avui per més nous parlants que cap altra llengua a Europa (en percentatge), una llengua poc parlada amb els avis (un 29% dels principatins) i molt més parlada als fills (un 41%, destacant que un 5,6% dels nascuts a l’estranger parlen català al seus fills i un 10,6% dels nascuts a la resta de l’Estat). Una llengua que suma parlants. La llengua d’un país al que la gent s’hi apunta. Així és el nostre país, un país d’incorporació, un país de projecte, un país de futur, un país de persones més unides pel que volen ser i pel que seran els seus fills que no pas pel que varen ser els seus avantpassats. Som un país d’immigració, un país de persones que volen ser catalanes. A vegades catalanes i prou, sovint catalanes i una altra cosa. Un país on la identificació nacional té un espai compartit, però que deixa espai i veu amb bons ulls que ningú renegui del que també varen ser els seus pares.
  • 16. Som un poble Els Països Catalans han viscut una transformació molt important. És cert, com també ho és que no és la primera vegada. Deia en Paco Candel, qui amb la seva vida exemplificà el model de Catalunya d’incorporació i integració, en la seva gran obra Els Altres Catalans que “als immigrants d’avui els passarà com als immigrants d’ahir i els de sempre, que seran catalans. Qui ho dubta!” Sabem que un procés així no és ni ha estat fàcil. Que la gent ens planteja demandes, dubtes i inquietuds. I han de ser escoltats i mereixen una resposta seriosa, serena, amb visió. Lluny del sensacionalisme o de la curta volada. Aquest tema requereix visió i estratègia de país. Per això hem fet el Pacte Nacional per a la Immigració. Per això cal que parlem clar a la gent. Per això els diem que cal entendre la immigració com un fet estructural, que els migrants han vingut perquè els ho va demanar el nostre mercat de treball i que es quedaran. Que el tema és la integració i no hi ha alternativa a la convivència. Que cal gestionar els fluxos des de la legalitat i d’acord amb el mercat de treball. Que cal redimensionar els serveis públics perquè ningú percebi una pèrdua associada al canvi demogràfic. Que la integració és un procés en dues direccions. Nosaltres hem de fer l’esforç d’acollir i entendre. Els nous catalans i les noves catalanes han de fer un esforç, també, per apropar-se a la societat d’acollida. És un conjunt de polítiques i actituds que no són fàcils, però que valen la pena. Que necessiten de les eines d’un Estat per a fer-les possibles. Que són una bona raó per fer de la Independència un objectiu necessari i compartit amb la nova ciutadania. Volem viure junts i ser un sol poble. Aquest és un país de suma. Un país que no s’explica si no és amb la incorporació dels que han vingut de fora. Un país que és i que vol ser.
  • 17. I que, per poder ser, fa una aposta justa i equilibrada per la defensa de l’espai compartit i, al mateix temps, per la llibertat i el pluralisme. Que per poder ser sap que necessita un Estat propi, per fer possible aquest projecte incorporador, per ser una societat diversa, sí, però no una diversitat de societats aïllades entre si. És així de clar i de senzill: volem ser un poble, som un poble, és el nostre dret i la nostra proposta. Moltes gràcies.