Sistema Solar        Nom;Brandon Gonzales              Nicolas Navarro              Mohamed Argabi        Curs: Aula Oberta
ÍndexSistema solar ………………………………………………………………..Pàg 2          2.1 El sol           2.2 Vent solarEvolució solar…………………………………...
Sistema solarEl nostre lloc en lUnivers és un petit planeta que gira al voltant duna estrella mitjana,situada en el braç d...
Evolució solarEl passat i el futur del Sol shan deduït dels models teòrics destructura estel ·lar. Durant els seus primers...
Taques SolarsGeorge Ellery Hale va descobrir el 1908 que lestaques solars (àrees mésfredes de la fotosfera)presenten camps...
La TerraDes de la perspectiva que tenim a la Terra, elnostre planeta sembla ser gran i fort amb unoceà daire interminable....
Camp MagnèticEl ràpid moviment giratori i el nucli de ferro i níquel del nostre planeta generen un campmagnètic extens, qu...
ComposicióEs pot considerar que la Terra es divideix en cinc parts: la primera, latmosfera, ésgasosa, la segona, la hidros...
MartMart és el quart planeta des del Sol i el setè pel que fa a massa. Sol rebre el nom dePlaneta Vermell (Les roques, ter...
Vist des de la TerraQuan se lobserva sense telescopi, Mart és unobjecte vermellós duna lluentor molt variable. Quanestà mé...
Superfície i interiorLa superfície de Mart pot dividir en dues zones més o menys hemisfèriques per ungran cercle inclinat ...
La Lluna Satel·lit de la TerraLa Lluna és lúnic satèl·lit natural de la Terra. Té un diàmetre de 3 475 km i orbita a unadi...
Influències de la llunaLa lluna està relacionada amb nombrosos processos de la natura. Segons la fase de lalluna és recoma...
Lexploració lunarLexploració de la Lluna va començar el 1958quan soviètics i nord-americans van iniciar,independentment i ...
Estatus legalTot i que diversos bandera de la Unió Soviètica van ser escampats per la missió Luna 2de 1959, i després en a...
JúpiterJúpiter és el cinquè planeta des del Sol i el planeta més gran en el Sistema Solar. Ésun gegant gasós amb la massa ...
Característiques físiquesJúpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar.La seva massa equival a unes 310 vegades...
Satèl·litsJúpiter té 63 satèl·lits naturalsconeguts, 48 dels quals tenen jaun nom definitiu mentre que elsaltres 15 porten...
SaturnSaturn és el sisè planeta en ordre deproximitat al Sol i el segon més gran delsistema solar, després de Júpiter. Esc...
AnellsEls anells de Saturn són els més grans i espectaculars del sistema solar. Van serobservats per primer cop per Galile...
Capes de núvolsLatmosfera de Saturn mostra un patró amb bandes, similar al de Júpiter té la mateixanomenclatura, però les ...
Òrbita i rotacióLa distància mitjana entre Saturn i el Sol és duns 1.400.000.000 km . Amb una velocitatorbital mitjana de ...
ConclusióNicolas: El treball a resultat una mica difícil perquè el tema no era el conegut i tambéels companys (Els Mohas) ...
Bibliografiahttp://www.wikipedia.com/http://www.google.com/
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Sistema Solar Projecte De Recerca

426 views
352 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
426
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Sistema Solar Projecte De Recerca

  1. 1. Sistema Solar Nom;Brandon Gonzales Nicolas Navarro Mohamed Argabi Curs: Aula Oberta
  2. 2. ÍndexSistema solar ………………………………………………………………..Pàg 2 2.1 El sol 2.2 Vent solarEvolució solar…………………………………………………………..........Pàg 3 3.1 Composició i estructura 3.2 La CoronaTaques Solars…………………………………………………………….....Pàg 4 4.1Història de lobservació científicaLa Terra………………………………………………………………….…...Pàg 5 5.1MovimentCamp Magnètic……………………………………………………………...Pàg 6 6.1Edat i origen de la Terra 6.2 Pols magneticsComposició………………………………………………………………......Pàg 7Mart………………………………………………………………………..….Pàg 8Aspecte des de la Terra………………………………………………….....Pàg 9 9.1 Atmosfera, temperatura i pressioSuperficie i interiro………………………………………………..………...Pàg 10 10.1La recerca de vidaLa Lluna……………………………………………………………………...Pàg 11 11.1Els eclipsiInfluències de la lluna……………………………………………...…….…..Pàg 12 12.1 Les mareesLexploració lunar……………………………………………………..……..Pàg 13 13.1Origen de la LlunaEstatus legal……………………………………………………….………...Pàg 14Júpiter………………………………………………………………………..Pàg 15Característiques físiques………………………………………….…….….Pàg 16 16.1 MassaSatèl·lits……………………………………….……………………………..Pàg 17 17.1Possibilitat de vidaSaturn………………………………………..………………………………Pàg 18 18.1 Satèl·litsAnells……………………………………………………………….…….….Pàg 19 19.1 AtmosferaCapes de núvols……………………………………….…………………...Pàg 20 20.1Observació europeesÒrbita i rotació………………………………………………………………Pàg 21
  3. 3. Sistema solarEl nostre lloc en lUnivers és un petit planeta que gira al voltant duna estrella mitjana,situada en el braç duna enorme galàxia, una més de les incomptables que es trobendisperses en lunivers. Des del nostre món natal (lúnic lloc on podem assegurar que hiha vida), mirem lespai i contemplem les meravelles del cosmos. A prop de la Terra estroben els planetes i altres cossos del sistema solar,molt més lluny es distingeixen lesaltres estrelles de la nostra galàxia, algunes brillants i calents, altres diminutes ipàl·lides. Podem observar núvols de gasos don sorgeixen les estrelles i percebreestranys fenòmens que indiquen lenigmàtic buit que han deixat les estrelles mortes enviolents cataclismes; també veiem la Via Làctia és una galàxia de forma espiral queassenyalen la posició daltres galàxies i, forçant fins als seus límits els instrumentsastronòmics,els científics investiguen els misteris fonamentals: com va poder haver-seiniciat luniversi quin podria ser el seu fi.SolEl Sol és lestrella que, per lefecte gravitacional de la seva massa, domina el sistemaplanetari que inclou a la Terra. És lelement més important en el nostre sistema solar ilobjecte més gran que conté aproximadament el 98% de la massa total del sistemasolar. Mitjançant la radiació de la seva energia electromagnètica, aporta directa oindirectament tota lenergia que manté la vida a la Terra, perquè tot laliment i elcombustible procedeix en última instància de les plantes que utilitzen lenergia de lallum del Sol.Vent solar del solEn un o dos radis solars des de la superfície del Sol, el camp magnètic de la corona téla força suficient per retenir el material gasós i calent de la corona en granscircuits. Com més lluny està del Sol, el camp magnètic és més feble i el gas de lacorona pot llançar literalment el camp magnètic a lespai exterior.
  4. 4. Evolució solarEl passat i el futur del Sol shan deduït dels models teòrics destructura estel ·lar. Durant els seus primers 50 milions danys, el Sol es contreu fins arribar a la sevamida actual. Lenergia alliberada pel gas escalfava linterior i, quan el centre del Sol vaestar prou calenta, la contracció va cessar i la combustió nuclear de lhidrogen en heliva començar al centre. El Sol ha estat en aquesta etapa de la seva vida durant uns4.500 milions danys.En el nucli del Sol hi ha hidrogen suficient per durar 4.500 milions danys. Quan es gastiaquest combustible, el Sol canviarà: segons es vagin expandint les capes exteriors finsa la mida actual de lòrbita de la Terra, el Sol es convertirà amb el temps en una esferagegant i vermella,una mica més freda que avui però 10.000 vegades més brillant acausa de la seva enorme grandària.Composició i estructura solarLenergia solar es crea a linterior del Sol. És aquí on la temperatura (15.000.000 º C) ila pressió (340 mil vegades la pressió de laire a la Terra al nivell del mar) són tanintenses que es duen a terme les reaccions nuclears. Aquestes reaccions causen quequatre àtoms dhidrogen s’uneixen i formen una partícula. La partícula alfa té a prop de0.7% menys que la massa dels quatre protons. Els protons són una partículasubatòmica amb carrega elèctrica positiva.La Corona SolarLatmosfera solar exterior que sestén diversos radis solars des del disc del Sol és lacorona. Tots els detalls estructurals de la corona es deuen al camp magnètic (solar).La major part de la corona es compon de grans arcs de gas calent: arcs més petits dins de les regions actives i arcs majors entre elles.En els anys quaranta es va descobrir que la corona és molt més càlida que lasuperfície visible i té una temperatura de gairebé 6.000 º C.La cromosfera (literalment,"esfera de color"), que sestén diversos milers de quilòmetres per sobre de la fotosfera(la zona des de la que semet pràcticament tota la llum visible del Sol ), té unatemperatura propera als 30.000 º C. Però la corona, que sestén des just a sobre de lacromosfera fins al límit amb lespai interplanetari, té una temperatura de 1.000.000 º C.El camp magnètic també pot retenir material més fred sobre de la superfície delSol, encara que aquest material només roman estable uns pocs dies.
  5. 5. Taques SolarsGeorge Ellery Hale va descobrir el 1908 que lestaques solars (àrees mésfredes de la fotosfera)presenten campsmagnètics forts. Aquestestaques solars se solendonar en parelles, amb les dues taques amb campsmagnètics que assenyalen sentits oposats.Com cada taca solar dura com a molt uns pocs mesos, el cicle solar de 22anys reflecteix els processos assentats i de llarga durada en el Sol i no les propietatsde les taques solars individuals. Encara que no es comprenen del tot, els fenòmens delcicle solar semblen ser el resultat de les interaccions del camp magnètic del Sol amb lazona de convecció en les capes exteriors. A més,aquestes interaccions esveuen afectades per la rotació del Sol, la rotació es el moviment circular d’un objectesobre el seu centre o punt de rotació,que no és la mateixa en totes les latituds. ElSol gira un cop cada 27 dies prop de lequador, però un cop cada 31 dies més a propdels pols.Lobservació científicaDurant la major part del temps que els éssers humans han estat sobre la Terra, el Solha estat considerat un objecte despecial importància. Moltes cultures antigues vanadorar al Sol i moltes més van reconèixer la seva importància en el cicle de la vida. Apart de la seva rellevància posicional per assenyalar, perexemple:Solsticis:És cadascun dels dos moments de l’any en què elSol aconsegueix la màxima declinació respecte a l’equadorceleste.Equinoccis:És cada un dels dos moments de l’any en què el Sol creua l’equadorceleste.Eclipsis:És un femonen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou através de l’ombra d’un altre. Lestudi quantitatiu del Sol data del descobriment de lestaques solars, lestudi de les seves propietats físiques no va començar fins molt méstard.El següent avanç important en lestudi del Sol es va produir el 1814 com a resultatdirecte de linvent del espectroscopi pel físic alemany Joseph von Fraunhofer.
  6. 6. La TerraDes de la perspectiva que tenim a la Terra, elnostre planeta sembla ser gran i fort amb unoceà daire interminable. Des de lespai, elsastronautes freqüentment tenen la impressióque la Terra és petita, amb una prima i fràgilcapa datmosfera. La nostra nau és el planetaTerra, viatjant a una velocitat de 108.000quilòmetres per hora.La Terra és el tercer planeta més proper alSol, a una distància de prop de 150 milions dequilòmetres i el cinquè quant a grandària delsnou planetes principals. Té un diàmetre de12.756 quilòmetres, només uns quantsquilòmetres més gran que el diàmetre deVenus. La nostra atmosfera està compostadun 78 per cent de nitrogen, 21 per centdoxigen i 1 per cent daltres constituents. És lúnic planeta conegut que té vida, encaraque alguns dels altres planetes tenen atmosferes i contenen aigua. La Terra no és unaesfera perfecta, sinó que té forma de pera. Perque esta aplanada al llarg de leix de pola pol tal que hi ha una protuberància voltant de lequador.Moviment i RotacioEls moviments de la Terra són els moviments parcials bàsics en els quals podemdescomposar el moviment, resultant de la seva addició, que realitzael planeta Terra al Sistema Solar, al qual es comporta com a un sòlid rígid. Daquests,els principals són la rotació, la translació, la precessió i la nutació.El període de rotació de la Terra respecte al Sol, és a dir, un dia solar, és de prop de86.400 segons de temps solar .127 El dia solar de la Terra és ara una mica més llargdel que era durant el segle XIX a causa de lacceleració de marea, els dies duren entre0 i 2 ms SIU més
  7. 7. Camp MagnèticEl ràpid moviment giratori i el nucli de ferro i níquel del nostre planeta generen un campmagnètic extens, que, juntament amb latmosfera, ens protegeix de gairebé totes lesradiacions nocives provinents del Sol i daltres estrelles.Dels viatges a lespai, hem après molt sobre el nostre planeta llar. El primer satèl·litamericà, lExplorer 1, va descobrir una zona dintensa radiació, ara anomenada elscinturons de radiació Van Allen.Quan les partícules carregades del vent solar es queden atrapades en el campmagnètic de la Terra, xoquen amb molècules daire sobre els pols magnètics del nostreplaneta.Lestudi de la intensitat del camp magnètic de la Terra és valuós des del punt de vistade la ciència pura i de lenginyeria i també per a la prospecció geològica de minerals ide fonts denergia.El fenomen del magnetisme terrestre és el resultat del fet que tota la Terra es comportacom un enorme imant.Edat i origen de la TerraLa datació radiomètrica (es un procedimiento técnico utilizado para determinar la edadabsoluta de rocas)ha permès als científics calcular ledat de la Terra en 4.650 milionsdanys. Encara que les pedres més antigues de la Terra datades daquesta forma, notenen més de 4.000 milions danys, els meteorits, que es corresponen geològicamentamb el nucli de la Terra, donen dates duns 4.500 milions,danys.Després de condensar a partir de la pols còsmic i del gas mitjançant latracciógravitacional, la Terra hauria estat gairebé homogènia i relativament freda.Pols magnèticsEls pols magnètics de la Terra no coincideixen amb elspols geogràfics del seu eix. El pol nord magnètic sesitua avui prop de la costa oest de lilla Bathurst alsTerritoris del Nord-oest a Canadà, gairebé a 1.290 kmal nord-oest de la badia de Hudson. El pol sudmagnètic se situa avui en lextrem del continent antàrtica Terra Adèlia, a uns 1.930 km al nord-est de LittleAmerica (Petita Amèrica).
  8. 8. ComposicióEs pot considerar que la Terra es divideix en cinc parts: la primera, latmosfera, ésgasosa, la segona, la hidrosfera, és líquida, la tercera, quarta i cinquena son la litosfera,el mantell i el nucli són sòlides.Latmosfera és la coberta gasosa que envolta el cos sòlid del planeta. Encara que té ungruix de més de 1.100 km, aproximadament la meitat de la seva massa es concentraen els 5,6 km més baixos.Les roques de la litosfera tenen una densitat mitjana de 2,7 vegades la de laigua i escomponen gairebé per complet de 11 elements, que junts formen el 99,5% de la sevamassa. El més abundant és loxigen (46,60% del total), seguit pel silici (27,72%),alumini (8,13%), ferro (5,0%), calci (3,63%), sodi (2,83%), potassi (2,59%), magnesi(2,09%) i titani, hidrogen i fòsfor (totalitzant menys de l1%).Lescorça siàlica o superior, de la qual formen part els continents, està constituïda perroques la composició química mitjana és similar a la del granit i la densitat relativa ésde 2,7.La litosfera també inclou el mantell superior. Les roques a aquestes profunditats tenenuna densitat de 3,3. Les roques plàstiques i parcialment foses de lastenosfera, de 100km de gruix, permeten als continents traslladar-se per la superfície terrestre i alsoceans obrir i tancar. Les roques plàstiques i parcialment foses de lastenosfera, de 100 km de gruix,permeten als continents traslladar-se per la superfície terrestre i als oceans obrir itancar. La investigació sismològica ha demostrat que el nucli té una capa exterior duns2.225 km de gruix amb una densitat relativa mitjana de 10.
  9. 9. MartMart és el quart planeta des del Sol i el setè pel que fa a massa. Sol rebre el nom dePlaneta Vermell (Les roques, terra i cel tenen una tonalitat vermellosao rosàcia). Aquest característic color vermell va ser observat pels astrònoms al llarg dela història. Els romans li van donar nom en honor del seu déu de “la guerra”. Altrescivilitzacions tenen noms similars. Els antics egipcis el van cridar Her Descher quesignifica el vermell. Mart té dos petits satèl·lits amb cràters, Fobos i Deimos, quealguns astrònoms consideren que són asteroides capturats pel planeta molt alcomençament de la seva història.El coneixement més detallat de Mart es deu a sis missions dutes a terme pernaus espacials nord-americans entre 1964 i 1976. Al juliol de 1965, la nau Mariner 4, vatransmetre 22 imatges properes de Mart. Tot el que es podia veure era unasuperfície amb molts cràters i canals dorigen natural però cap evidència de canalsartificials o aigua circulant. El primer satèl·lit artificial de Mart (el Mariner 9, llançaten 1971) va estudiar el planeta durant gairebé un any, proporcionant als científics laseva primera visió global del planeta i les primeres imatges detallades de lesseves dues llunes.Creuen que la combinació de radiació ultraviolada solar que satura lasuperfície, lextrema sequedat del sòl i la naturalesa oxidant de la químicadel sòl impedeixen la formació dorganismes vius a terra Marcià.El 1988 la Unió Soviètica va enviar dues sondes per posar-se en la llunaFobos; ambdues missions van fracassar, tot i que una va difondre algunes dades ifotografies abans de perdre contacte per ràdio.A finals de 1996 la NASA va llançar dues naus no tripulades (Mars GlobalSurveyor i Mars Pathfinder) a Mart, el que va suposar linici duna nova sèriedexpedicions al planeta veí.Les dades obtingudes pels tres sistemes amb què comptava la Mars Pathfinder perdeterminar la composició i característiques de les roques indiquen que la sonda es vaassentar en el que va ser un entorn marcià humit. En general, aquesta missió vaproporcionar als científics importants informacions sobre el present i el passat de Mart.
  10. 10. Vist des de la TerraQuan se lobserva sense telescopi, Mart és unobjecte vermellós duna lluentor molt variable. Quanestà més prop de la Terra (55milions dequilòmetres), Mart és després de Venus lobjecte mésbrillant al cel nocturn. A Mart se lobserva millorquan està en oposició (quan es forma la línia Sol –Terra - Mart) i quan és a prop de la Terra. (Mart)Mitjançant un telescopi, es pot veure que Mart té regions brillants de color ataronjat i altres zones més fosques i menys vermelles, el contorn i to canviaamb les estacions marcianes. A causa de la inclinació del seu eix i l’excentricitat de laseva òrbita, té estius curt ,calorosos i hiverns llargs i freds. El color vermellós delplaneta es deu a loxidació o corrosió de la seva superfície. Se creu que leszones fosques estan formades per roques similars al basalt terrestre, lasuperfície sha erosionat i oxidat.L’ultima alineació (no perfecta) de Mercuri, Venus,Terra,Mart, Júpiter i Saturn vaocórrer el 5 maig 2000. Perquè aquesta alineació fos perfecta, haurien passar 108anys. Perquè hi hagués una alineació perfecta de tots els planetes (el càlcul inclouPlutó) haguessin de passar 1014 anys.Hi ha hagut altres alineacions (totes no perfectes), com la d’abril del 2002, menyscompacta que la del 2000.Atmosfera, temperatura i pressióLatmosfera de Mart és bastant diferent de latmosfera de la Terra. Latmosfera deMart està formada per diòxid de carboni (95,32%),nitrogen (2,7%), argó(1,6%), oxigen (0,13%), i traces de vapor daigua (0, 03%), monòxid de carboni i gasosnobles. La pressió mitjana de la superfície és de 0,6% la de la Terra, equivalent a lapressió de latmosfera terrestre a una alçada de 35 km. La temperaturamitjana registrada és -63 ° C amb una temperatura màxima de 17 ° C i un mínim de-140 ° C.
  11. 11. Superfície i interiorLa superfície de Mart pot dividir en dues zones més o menys hemisfèriques per ungran cercle inclinat uns 30 ° respecte a lequador. La meitat sud està composta deterreny antic perforat per cràters que daten de la història més primerenca delplaneta,quan Mart i els altres planetes estaven subjectes a un bombardeigmeteòric més intens que el que pateixen en lactualitat.Vida en MartLa idea que podia haver, o fins i tot que hi ha vida a Mart, té una llarga tradició. El1877, lastrònom italià Giovanni Schiaparelli va reivindicar haver vist un sistema decanals a tot el planeta. Lastrònom nord-americà Percival Lowell va difondre aleshoresque les febles línies eren canals i les va posar com a prova que éssersintel·ligents shavien esforçat per construir un sistema dirrigació imprescindible en unplaneta àrid. Posteriors observacions de naus espacials han demostrat que no hi hacanals a Mart. A més, les zones fosques que un cop es van creure oasi, no sónverdes, com els efectes de contrast els havien fet semblar als observadors terrestres, iels seus espectres no contenen vestigis de materialsorgànics. Els canvis estacionals que experimenta laspecte daquestes zones no es deua cap cicle vegetatiu, sinó als vents estacionals de Mart que aixequen sorra i pols.
  12. 12. La Lluna Satel·lit de la TerraLa Lluna és lúnic satèl·lit natural de la Terra. Té un diàmetre de 3 475 km i orbita a unadistància mitjana de 384 400 km del nostre planeta. La massa de la Lluna és moltmenor que la terrestre i per això lacceleració de la gravetat a la superfície ésaproximadament 1/6 de la de la Terra. La superfície és plena de cràters i posseïx unaatmosfera molt tènue, pràcticament insignificant, formada per àtoms dheli, dargó i ionsde sodi i potassi. La Lluna reflecteix la llum del sol i, vista des de la Terra, és lobjectemés brillant després del Sol. El 21 de juliol de 1969 els astronautes de lApollo XI vanser els primers homes a trepitjar-ne la superfície. La Lluna té 3 475 km de diàmetre, laseva superfície és de 37 700 000 km2 i el seu volum, 21 860 000 km3.Els eclipsisEs deuen a una extraordinària casualitat: el Sol és 400vegades més gran però és 400 vegades més lluny demanera que ambdós tenen aproximadament la mateixagrandària angular. La Lluna en un eclipsi lunar pot contenirfins a tres vegades el seu diàmetre dins del con dombracausat per la Terra. Al contrari en un eclipsi de Sol la Llunaa penes tapa al Sol i en determinades part de la seva òrbita,quan està més distant no arriba a tapar-lo, deixant unafranja anul·lar . La complexitat del moviment lunar dificulta elcàlcul dels eclipsis i sha de tenir present en la periodicitaten què estos es produïxen .La regió de lombra de la Terra en un eclipsi solar o lunar es divideix en tres parts, quesón les següents:[4] • Lombra, en què la Lluna cobreix completament el Sol (concretament la seva fotosfera) • Lantombra, que sestén més enllà de la punta de lombra, en què la Lluna es troba al davant del Sol però és massa petita per cobrir-lo. • La penombra, en què la Lluna només és parcialment davant del Sol.
  13. 13. Influències de la llunaLa lluna està relacionada amb nombrosos processos de la natura. Segons la fase de lalluna és recomanable fer o no fer . Per exemple: quan la lluna és nova es recomanatreure les males herbes; i si és lluna plena recollir el fruit.Existeix la creença molt extesa en totes les cultures, que les fases de la lluna afectenen certa manera al comportament de l’ésser humà. Aquest comportament ha estatanalitzat des de fa segles. Exemples d’aquest tipus serien el cas de l’epilèpsia que esdona en gran nombre ens dies de lluna plena. També s’estableix una relació entre elmoment del part i la lluna encara que és una teoria que comparteixen un grup de gent ialtres sostenen que depèn més de l’atzar que d’altres factors. Una possible causad’aquests canvis podria ser el magnetisme que exerceix la lluna sobre la terra, encaraque sembla que és una especulació.Dins de l’estudi del comportament de l’home també té cabuda l’astrologia. Aquestaencara no s’ha determinat amb precisió la magnitud de la seva influència sobre l’home.La Lluna gira al voltant de la Terra recorrent tots els signes del zodíac. És en aquestmoviment que tenim que buscar l’origen del caràcter canviant d’aquelles personesafectades. I per últim destacar que en pleniluni les persones en general estan mésinquietes, nervioses i amb tendència a les baralles i els excessos .Hem fet esment delcanvi de comportament en l’home i en les plantes. Però també existeix una influenciaen els animals. Alguns animals, per la seva naturalesa, tenen vincles amb la Lluna.Aquests, amb el temps, s’han convertit en símbols antropològics i protagonistes de lesllegendes creades per lhome. La història del llop és el cas més conegut. Aquest animalestà relacionat amb els aspectes psíquics de la tradició de la Lluna, sobretot amb lalluna plena per la manera de aullar que té. Les conegudes llegendes d’homes que estransformen en homes llops potser que tinguin un base real. Sembla ser que elssímptomes d’una estranya malaltia anomenada licantropia en la que el pacient creu serun llop, pot arribar a comportar a considerar-se, en el pasta, malediccions relacionadesamb forces obscures.Les mareesLa Terra amb la seva força de gravetat ha deformat la Lluna. La Lluna i el Sol frenen laTerra en la seva rotació i eleven la superfície marina dues vegades al dia produint lesmarees. Ja que el sistema Terra-Lluna pot considerar-se aïllat, sha de conservar elmoment cinètic (és una magnitud física important en totes les teories físiques de lamecànica) del sistema i si la Terra es frena en el seu gir, la Lluna el compensaallunyant-se 3,8 cm cada any, com han demostrat les mesures de distància mitjançantlàser, possibles gràcies als reflectors que els astronautes van deixar a la Lluna durantles missions Apollo.
  14. 14. Lexploració lunarLexploració de la Lluna va començar el 1958quan soviètics i nord-americans van iniciar,independentment i en competició directa,projectes per llançar naus no tripulades a lòrbitalunar. El principal programa de la Unió Sovièticava ser el programa Luna (. La nau Luna 1 va serla primera a sobrevolar la Lluna el 1959. La Luna3 va aconseguir fotografiar la cara oculta delsatèl·lit, la Luna 9 va aconseguir posar-sesuaument sobre la seva superfície, la Luna 10 vaorbitar per primera vegada la Lluna, dos vehiclesLunokhod van aconseguir passejar-se per la sevasuperfície i la nau Luna 16 va portar uns pocsgrams de pols lunar a la Terra.Els EUA van seguir diversos programes. Elprimer va ser el programa Pioneer, després va venir el programa Ranger queestavellava les seves naus contra la Lluna per a aconseguir amb les seves càmeresfotos detallades de la superfície. Només les Ranger 7, 8 i 9 van aconseguir el seuobjectiu. El va succeir el programa Surveyor que va aconseguir aterratges suaus denaus no tripulades. El programa Lunar Orbiter va posar naus no tripulades en òrbitalunar per a cartografiar-la i ajudar el programa Apollo a posar un home a la Lluna amblApollo 11, el 21 de juliol de 1969.Les naus nord-americanes Clementine, Lunar Prospector i leuropea Smart 1 hanrepresentat un retorn a la Lluna abandonada des de 1976. Intenten detectar lapresència daigua congelada en les regions polars, procedent de cometes que shanestavellat a la Lluna en cràters on mai no arriba la llum solar.Origen de la LlunaGeoquímics de la Universitat de Michigan han determinat amb molta precisió ledat dela nostra Lluna, i han arribat a la conclusió que es va formar fa entre 4.500 i 4.520milions danys, molt probablement com a resultat duna col·lisió entre la Terra i un altreplaneta de la mateixa mida o més gran que Mart. Aquesta hipòtesi, que sha fet moltfamosa, es coneix com la "Teoria del Gran Xoc".
  15. 15. Estatus legalTot i que diversos bandera de la Unió Soviètica van ser escampats per la missió Luna 2de 1959, i després en aterrar-hi les missions americanes hi varen plantar banderesseves, no hi ha cap estat que actualment reclami tenir la propietat de part o la totalitatde la Lluna. Tant Rússia com els EUA són part de lanomenat Tractat de lEspaiExterior, que situa la Lluna en la mateixa jurisdicció que les aigües internacionals .Aquest tractat també restringeix lús de la Lluna amb finalitats pacífiques, prohibintexplícitament instal·lacions militars i armes de destrucció massiva .Un segon tractat, el Tractat de la Lluna, va ser proposat per a restringir lexplotació delsrecursos de la Lluna per una sola nació, però no ha estat signat per cap dels estats dela cursa espacial. Diversos individus han venut parcel·les a la Lluna, però cap ambfonament per a poder-ho fer.
  16. 16. JúpiterJúpiter és el cinquè planeta des del Sol i el planeta més gran en el Sistema Solar. Ésun gegant gasós amb la massa duna mil·lèsima de la del sol, però és dues vegades imitja la massa de tots els altres planetes del nostre Sistema Solar junts. Júpiter estàclassificat com un gegant de gas, juntament amb Saturn, Urà i Neptú. En conjunt,aquests quatre planetes es refereixen de vegades com els planetes jovians o exterior.El planeta era conegut pels astrònoms de lantiguitat i es va associar amb les creencesde la mitologia i religioses de moltes cultures. Els romans la van cridar del planetadesprés que el déu romà Júpiter. Quan es veu des de la Terra, Júpiter pot arribar a unamagnitud aparent de -2,94, el que de mitjana, el tercer objecte més brillant al celnocturn després de la Lluna i Venus. (Mart breu pot igualar la brillantor de Júpiter, encerts punts de la seva òrbita.)Júpiter està compost principalment dhidrogen amb una cambra de la seva massa ésdheli, sinó que també pot tenir un nucli rocós delements més pesats. A causa de laseva ràpida rotació, la forma de Júpiter és la dun esferoide aplatat (que posseeix unalleugera protuberància, però perceptible voltant de lequador). Latmosfera exteriorestigui visiblement separats en diversos grups en diferents latituds, resultant en laturbulència i tempestes al llarg de les seves fronteres interacció. Un resultat destacat ésla Gran Taca Vermella, una tempesta gegant que se sap que han existit almenys desdel segle 17 quan va ser vist per primera vegada pel telescopi. Al voltant del planeta ésun sistema feble anell planetari i un potent magnetosfera. També hi ha almenys 66llunes, incloent-hi els anomenats quatre grans llunes les llunes galileas que es vandescobrir per primera vegada per Galileu Galilei el 1610. Ganímedes, la majordaquestes llunes, té un diàmetre major que el del planeta Mercuri.Júpiter ha estat explorat en diverses ocasions per la nau espacial robòtica, sobretotdurant els primers Pioneer i Voyager missions de sobrevol i més tard per la nauGalileu. La sonda més recent a visitar Júpiter era la nau espacial a Plutó New Horizonsa finals de febrer de 2007. La sonda utilitzada per la gravetat de Júpiter per augmentarla seva velocitat. Objectius futurs per a lexploració en el sistema jovià inclouen lapossible coberta de gel de loceà líquid a la lluna Europa.
  17. 17. Característiques físiquesJúpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar.La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra ia unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altresplanetes. Tanmateix, shan descobert més dun centenarde planetes extrasolars amb masses semblants osuperiors a la massa de Júpiter. També té el rècord devolum (1.400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb lavelocitat de rotació més ràpida i per tant el període derotació més curt (menys de 10 hores) cosa que dóna lloc aun lleuger aplatament fàcilment visible des de la Terra pertelescopis amateurs.La seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en frangeshoritzontals de colors rogencs. Aquests posseeixen una forta dinàmica de vents zonalsamb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència.Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus)encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus.MassaJúpiter té una massa 2,5 vegades la massa de tots els planetes del Sistema Solar junts,és tan massiu que el seu baricentre amb el Sol se situa per sobre de la superfície solara 1,068 radis solars del centre del Sol. Encara que els seu diàmetre és onze vegadesmés gran que el de la Terra, la seva densitat és considerablement més baixa. El volumde Júpiter és 1.321 vegades el de la Terra, tot i això només és 318 vegades mésmassiu Júpiter té un radi 0,10 vegades el radi solar, i té una massa de 0,001 vegades lamassa solar, fent que tinguin aproximadament la mateixa densitat. La "massa deJúpiter" (MJ o MJup) susa habitualment com a unitat per a descriure les massesdaltres objectes, particulalrment els planetes extrasolars i nans marrons. Per això, perexemple, el planeta extrasolar HD 209458 b té una massa de 0,69 MJ, mentreCOROT-7b té una massa de 0,015 MJ.
  18. 18. Satèl·litsJúpiter té 63 satèl·lits naturalsconeguts, 48 dels quals tenen jaun nom definitiu mentre que elsaltres 15 porten encara unadesignació provisional. Elsprimers que es van descobrir sónels satèl·lits galileians:Ganimedes, Cal·listo, Ió i Europa,descoberts per Galileo Galilei el1610. Amb lòbvia excepció de laLluna, aquests van ser elsprimers satèl·lits que es vandescobrir en tot el sistema solar.Són molt més grans quequalsevol dels altres satèl·lits deJúpiter. Durant els quatre seglessegüents al descobriment de Galileu, diferents astrònoms van descobrir 9 satèl·lits més.Daquests, el més gran és Amaltea. El 1979 la sonda espacial Voyager 1 va descobrir 3petits satèl·lits en òrbites interiors a Ió que, junt amb Amaltea, formen el grup dAmaltea.Durant uns anys, el nombre de satèl·lits coneguts es va mantenir en 16 (17 si comptema Temisto que va ser descobert i després perdut el 1975). A partir del 1999, unabúsqueda sistemàtica de noves llunes de Júpiter mitjançant telescopis terrestres haaconseguit redescobrir Temisto i trobar 45 nous satèl·lits en òrbites llargues,excèntriques i, generalment, retrògrades. Tots són molt petits, amb un diàmetre mitjàde 3 km i el més gran mesurant 9 km. Es creu que aquestes petites llunes sónasteroides capturats o potser fragments de cometes, però se sap molt poc sobre ells.Actualment, Júpiter és el planeta que posseix més satèl·lits naturals, amb un total de62. A més daquests, lany 2000 es va descobrir un possible satèl·lit designat S/2000 J11 però es va perdre poc després i fins ara no ha estat recuperat. Es consideraprobable que existeixin daltres petites llunes encara no descobertes.Possibilitat de vidaEs considera altament improbable que hi hagi cap vida semblant a la terrestre a Júpiter,ja que hi ha una quantitat molt petita daigua a latmosfera i lúnica superfície sòlida ésel nucli i es troba a una gran profunditat, sota una extraordinària pressió atmosfèrica.Tanmateix, el 1976, abans de les missions Voyager, es va fer la hipòtesi que una vidabasada en lamoníac- o laigua- podria evolucionar en latmosfera de Júpiter
  19. 19. SaturnSaturn és el sisè planeta en ordre deproximitat al Sol i el segon més gran delsistema solar, després de Júpiter. Esclassifica com un gegant gasós o jovià, quesignifica "semblant a Júpiter". Sanomena aixíen honor al déu romà Saturnus (que enalguns idiomes va esdevenir lhomònim dedissabte), equivalent al deu grec Kronos (elpare tità de Zeus), al babiloni Ninurta i alhindú Shani. El símbol de Saturn representala falç del déu romà .El planeta Saturn està compost dhidrogen, amb petites proporcions dheli i tracesdaltres elements.Linterior consisteix en un petit nucli de roca i gel, envoltat duna capagruixuda dhidrogen metàl·lic i una capa gasosa exterior. Latmosfera exterior té unaaparença generalment uniforme, encara que hi poden aparèixer alguns detallsduradors. A Saturn, els vents poden arribar a una velocitat de 1.800 km/h, i sónsignificativament més ràpids que els de Júpiter. Saturn té un camp magnètic planetaridintensitat intermèdia entre el de la Terra i el més potent de Júpiter.Saturn té un sistema danells prominent, que consisteix principalment en partícules degel amb una menor quantitat de roques petites i pols. Es coneixen seixanta-un satèl·litsque orbiten el planeta, sense comptar els centenars de "llunetes" dels anells. Tità, lalluna més gran de Saturn i la segona més gran del sistema solar (després deGanimedes, una de Júpiter), és més gran que el planeta Mercuri i és lúnica lluna delsistema solar que posseeix una atmosfera significativa.Satèl·litsSaturn té un gran nombre de llunes. El nombre precís és indeterminat, perquè elstrossos de gel dels anells de Saturn són tècnicament llunes, i és difícil fer una distincióentre les partícules grans dels anells i les llunes petites. Fins el 2009, shan identificat61 llunes, i 3 no confirmades que podrien ser grans grups de pols. Daquestes, a 52shan anomenat. Moltes llunes són molt petites: 34 tenen un diàmetre inferior a 10 km, iuns altres 14 de menys de 50 km. Només set tenen prou massa per haver-se col·lapsaten equilibri hidrostàtic per la seva pròpia gravetat.
  20. 20. AnellsEls anells de Saturn són els més grans i espectaculars del sistema solar. Van serobservats per primer cop per Galileo Galilei el 1610, utilitzant el seu telescopi.Tanmateix, no els va identificar com a tals. Més endavant, el 1655, Huygens va afirmarque no es tocaven en cap punt amb el planeta.Sestenen en el pla equatorial del planeta des dels 6.630 km als 120.700 km perdamunt de lequador de Saturn i estan compostos de partícules gelades amb abundantaigua gelada. La seva grandària varia des de partícules microscòpiques de pols fins aroques duns pocs metres de grandària. Lelevat albedo dels anells mostra que aquestssón relativament moderns en la història del sistema solar. Se sap que els anells deSaturn són inestables al llarg de períodes de temps de desenes de milions danys, unaltre indici del seu origen recent. Els anells de Saturn posseixen una dinàmica orbitalmolt complexa presentant ones de densitat, interaccions amb els satèl·lits de Saturn(especialment amb els denominats satèl·lit pastors). Com que estan a linterior del límitde Roche, els anells no poden evolucionar cap a la formació dun cos major.AtmosferaLatmosfera exterior de Saturn consisteix en un96,3% dhidrogen molecular i en un 3,25% dheli.També shan detectat traces damoníac, acetilèetà, fosfina i metà. Els núvols superiors de Saturnestan compostos de cristalls damoníac, mentreque els núvols baixos estan compostosdhidrosulfit damoni o bé daigua. Latmosfera deSaturn és significativament deficient en heli enrelació a labundància delements del Sol.No es coneix bé la quantitat delements méspesats que lheli que hi ha, però sassumeix que les proporcions són les de lesabundàncies primordials de la formació del sistema solar. Sestima que la massa totaldaquests elements és unes 19-31 vegades la massa de la Terra, una bona fracció dela qual es troba a dins del nucli de Saturn
  21. 21. Capes de núvolsLatmosfera de Saturn mostra un patró amb bandes, similar al de Júpiter té la mateixanomenclatura, però les bandes de Saturn són molt més clares i més properes alequador. A les profunditats hi ha una capa de gel daigua. A sobre daquesta capa hiha possiblement una capa dhidrosulfit damoni, que sestén uns 50 km i hi ha uns -93°C. Vuitanta quilòmetres més amunt hi ha núvols de gel damoníac, on les temperaturessón daproximadament −153 °C. Gairebé a dalt de latmosfera, de 200 km a 270 km hiha hidrogen i heli gasosos. Els vents de Saturn són dels més ràpids del sistema solar.Dades de les Voyager indiquen que els pics de vents són de 1800 km/h. Els patrons decapes de núvols fines de Saturn no van ser observades fins larribada de les Voyagerque van sobrevolar el planeta. Des de llavors, els telescopis terrestres han millorat i jaes poden veure.Observació EuropeesPer veure els anells de Saturn es necessita un telescopi amb un diàmetre de com amínim 15 mm i no van ser coneguts fins que Galileu els va veure per primer cop el1610. Va creure que eren dues llunes a banda i banda de Saturn. No es va saber queen realitat eren anells fins que Christian Huygens ho va afirmar utilitzant un telescopimolt millor. Huygens també va descobrir la lluna Tità. Un temps després, GiovanniDomenico Cassini va descobrir altres quatre llunes: Jàpet, Rea, Tetis i Dione. El 1675Cassini també va descobrir el forat entre anells conegut actualment com la Divisió deCassini.No es va fer cap altre descobriment important fins que el 1789 William Herschel vadescobrir dues llunes més, Mimas i Encèlad. El satèl·lit de forma irregular Hiperió, queté una ressonància amb Tità, va ser descobert el 1848 per un equip britànic.El 1899 William Henry Pickering va descobrir Febe, un satèl·lit irregular que no orbitasíncronament amb Saturn de la manera que ho fan les llunes més grans. Febe va ser elprimer satèl·lit irregular descobert, i triga més dun any a orbitar a Saturn en una òrbitaretrògrada. A principis del segle XX, investigacions a Tità van fer que es descobrís el1944 que té una atmosfera gruixuda – una característica única entre les llunes delsistema solar.
  22. 22. Òrbita i rotacióLa distància mitjana entre Saturn i el Sol és duns 1.400.000.000 km . Amb una velocitatorbital mitjana de 9,69 km/s, triga 10.759 dies o 29 anys, en acabar una revolució alvoltant del Sol. Lòrbita el·líptica de Saturn està inclinada 2,48° respecte el pla orbital dela Terra. Com que té una excentricitat orbital de 0,056, la distància entre Saturn i el Solvaria aproximadament 155.000.000 km entre el periheli i lafeli, que són,respectivament, els punts més propers i distants del planeta al voltant del seu camíorbital.Es desconeix un valor precís del període de rotació de linterior. Quan sapropava aSaturn el 2005, la sonda Cassini va descobrir que el període de rotació de ràdio deSaturn havia augmentat apreciablement, a uns 10 h 45 m 45 s (± 36 s). El motiudaquest canvi és desconegut; es creia que era a causa dun moviment de la font deràdio a una altra latitud de dins de Saturn amb un període rotacional diferent, en llocdun canvi en la rotació de Saturn.
  23. 23. ConclusióNicolas: El treball a resultat una mica difícil perquè el tema no era el conegut i tambéels companys (Els Mohas) no treballaven mucho.Pero crec que al final teminamos lafeina ben feta ..Brandon: Ha estat molt difícil treballar amb aquest grup.Mohamed: Ha estat molt difícil treballar amb brandon.Moha: ha esta molt dificil trebllar amb mohamed
  24. 24. Bibliografiahttp://www.wikipedia.com/http://www.google.com/

×