Catalunya> Òrgan d’expressió de les CGT de Catalunya i de Balears · 8a. època · Juny 2013 · núm. 151· 0,50 euros · www.cgt...
Fotografia:EvaMartí> Òrgan d’expressió de les CGT de Balears i Catalunya · núm. 151 · Juny 2013 0,50 euros · www.cgtbalear...
Juny de 20132 · EditorialEDITORIALCONFEDERACIÓ GENERAL DELTREBALL (CGT) DE LES ILLESBALEARSCamí de Son Rapinya, s/n - Cent...
Juny de 2013 Tema del mes · 3Quins ens marca l’opinió?TEMA DEL MESEls 50 principals opinadors que des de les sevestribunes...
4 · Tema del mes Juny de 2013Roger Palà: “La precarietat, les rutines de producciói la pressió dels anunciants fan que hi ...
Juny de 2013 Tema del mes · 5Quins ens marca l’opinió?El monopoli de la informació trontollaLaia Altarriba19 de juny de 20...
6 · Treball - Economia Juny de 2013TREBALL - ECONOMIALespolítiquesderescatdelabancanoserveixenpermillorarl’economiaiencara...
Juny de 2013 Treball - Economia · 7Aturem els pressupostosantisocialsNo paguem el seu deute. Que es foti la troika!http://...
8 · Treball - Economia Juny de 2013El deute de gènere: L’expropiaciódel treball i el cos de les donesComissió de Gènere de...
L’ ALTRA REALITATJuny de 2013 Treball - Economia · 9la Igualtat efectiva de dones i homesi de la Llei de Mesures de Protec...
10 · Treball - Economia Juny de 2013Algú sap realment què és elbanc dolent?Madriloniahttp://madrilonia.org/Qui no sàpiga r...
Juny de 2013 Treball - Economia · 11Raons per resistir a la pori colpejar juntesGerardo Pisarello i Jaume AsensPortem gair...
12 · Treball - Economia Juny de 2013Agents de la Troika, Mas, Rajoyi la patronal debaten a Sitges elfutur de la Unió Europ...
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Catalunya Papers  nº 151 Juny 2013
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Catalunya Papers nº 151 Juny 2013

353

Published on

Juny 2'13 CGT Catalunya Papers

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
353
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Catalunya Papers nº 151 Juny 2013

  1. 1. Catalunya> Òrgan d’expressió de les CGT de Catalunya i de Balears · 8a. època · Juny 2013 · núm. 151· 0,50 euros · www.cgtcatalunya.cat www.cgtbalears.orgDipòsit legal: B 36.887-1992Fotografia:EvaMartí
  2. 2. Fotografia:EvaMartí> Òrgan d’expressió de les CGT de Balears i Catalunya · núm. 151 · Juny 2013 0,50 euros · www.cgtbalears.org · www.cgtcatalunya.catDipòsit Legal: PM 1.177-2005
  3. 3. Juny de 20132 · EditorialEDITORIALCONFEDERACIÓ GENERAL DELTREBALL (CGT) DE LES ILLESBALEARSCamí de Son Rapinya, s/n - Centre“Los Almendros”, 2n 07013 Palma deMallorcaTel. 971 791 447 -Fax. 971 783 016 -lesilles@cgtbalears.orgDelegació MenorcaPlaça de la Llibertat, 5 07760CiutadellaTel. 971 386 670 -Tel. 666 087 592menorca@cgt-balears.orgSECRETARIAT PERMANENTDEL COMITÈ CONFEDERAL DE LACGT DE CATALUNYAVia Laietana, 18, 9è - 08003Barcelona -spccc@cgt.es Tel. 933103362. Fax933107110FEDERACIONS SECTORIALS• Federació Metal·lúrgica deCatalunya (FEMEC)• Federació de Banca, Borsa,Estalvi i Entitats de Crèdit• Federació Catalana d’IndústriesQuímiques (FECIQ)• Federació de Sanitat• Federació d’Ensenyament deCatalunya (FEC)• Federació d’AdministracióPública (FAPC)Via Laietana 18, 9è - 08003 BcnTel. 933103362. Fax 933107110FEDERACIONS COMARCALSAnoiaCarrer Clavells 11 - 08700 IgualadaTel./fax 938042985 · cgtanoia@yahoo.esBaix Camp/PrioratRaval de Sta. Anna 13, 2n, 43201 Reusbaixc-p@cgtcatalunya.catTel. 977340883. Fax 977128041Baix LlobregatCra. Esplugues, 46 - 08940 Cornellà -cgtbaixll@cgtcatalunya.catTel. 933779163. Fax 933777551Comerç, 5. 08840 Viladecanscgt.viladecans@yahoo.esTel./fax 93 659 08 14Baix PenedèsNord, 11-13, 3r, 43700 El VendrellTel. i fax 977660932cgt.baix.penedes@gmail.comBarcelonès NordAlfons XII, 109. 08912 Badalonacgt_bn@yahoo.es, tel. i fax 933831803Garraf-PenedèsLepant, 23, baixos. 08800 Vilanova i laGeltrú - cgtvng@cgtcatalunya.catTel. i fax 938934261MaresmeUnió 38 baixos, 08302 Mataró -maresme.cgt@gmail.comTel. i fax 937909034Vallès OrientalFrancesc Macià, 51 08100 Mollet -cgt_mollet@hotmail.comTel. 935931545. Fax 935793173FEDERACIONS INTERCOMARCALSGironaAv. Sant Narcís 28, ent. 2a 17005Gironacgt_gir@cgtcatalunya.catTel. 972231034. Fax 972231219PonentAv. Catalunya, 2, 8è 25002 Lleida -lleida@cgtcatalunya.catTel. 973275357. Fax 973271630Camp de TarragonaPlaça Imperial Tarraco, núm. 1 Edifici2, 3a Planta, 43005 Tarragonacgttarragona@cgt.esTel. 977242580 i fax 977241528FEDERACIONS LOCALSBarcelonaVia Laietana, 18, 9è - 08003 Barcelonaflbcn@cgtbarcelona.orgTel. 933103362. Fax 933107080BergaBalç 4, 08600sad@cgtberga.org Tel. 938216747ManresaCircumval·lació 77, 2n - 08240Manresamanre@cgtcatalunya.catTel. 938747260. Fax 938747559RubíColom, 3-5, 08191 Rubí, flcgt_rubi@hotmail.com Tel. i fax 93 588 17 96SabadellRosellò 10, 08207 Sabadell -cgtsabadell@hotmail.com Tel. i fax 93745 01 97TerrassaRamon Llull, 130-136, 08224 Terrassa -cgtterrassafl@gmail.comTel. 93 788 79 47. Fax 93 789 45 04Castellar del VallèsPedrissos, 9 bis, 08211 Castellar delVallèscgt.castellar-v@terra.es,Tel./fax 93 714 21 21SallentClos, 5, 08650 Sallentsallent@cgtcatalunya.catTel. 93 837 07 24. Fax 93 820 63 61SortPl. Major 5, 25560, Sortpilumcgt@gmail.com> ON ENS TROBEM?Edició del Col·lectiu La Tramuntana: Joan Rosich, Pau Juvillà, Joan AntonT, Jose Cabrejas, Mireia Bordonada, Dídac Salau, Josep Estivilli, Xavi Roijals,Jordi Martí, Josep Torres, Txema Bofill, Paco Martín, Moisès Rial i Laura Rosich.Col·laboradors: Pepe Berlanga, Toni Álvarez, Pep Cara, Ferran Aisa, Miquel-Dídac Piñero, Jaume Fortuño, Carlús Jové, Agurrelj, Joan Canyelles Amengual,Emili Cortavitarte, Bernat Muniesa, Alba Cañellas, L’amo en Pep des Vivero i lesfederacions i seccions sindicals de CGT. Tirada: 13.000 exemplars. Redacció isubscripcionsaCatalunya:RavalSta.Anna,13,2n.43201Reus.Tel.(dimecrestarda) 977340883. Col·laboracions: catalunyacgt@cgtcatalunya.cat, com-cgt-cat@cgtcatalunya.cat Redacció i subscripció a Balears: Camí Son Rapinyas/n, Centre Los Almendros 2n, 07013 Palma. Tel. 971791447. Col·laboracions:comunicacio@cgt-balears.org Web revista: www.revistacatalunya.cat.No compartim necessàriament les opinions signades de col·laboradores icol·laboradors.Drets dels subscriptors:D’acord amb la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de caràcter personal la CGT informa: a) Les dades personals, nom i adreça dels subscriptors i subscriptores són incorporades a un fitxerautomatitzat degudament notificat davant l’Agència de Protecció de Dades, el titulars respectius dels quals són el Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya i la Secretaria de Comunicació dela CGT de les Balears i la seva única finalitat és l’enviament d’aquesta publicació. b) Aquesta base de dades està sotmesa a les mesures de seguretat necessàries per tal de garantir la seguretat i con-fidencialitat en el tractament de les dades de caràcter personal. c) Tot/a subscriptor/a podrà exercir el seus drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició al tractament de les seves dades personalsmitjançant comunicació remesa al Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya, al correu electrònic s-org@cgtcatalunya.cat o bé a Via Laietana 18, 9è de Barcelona; i a la Secretaria de Comuni-cació de la CGT de les Balears a Camí Son Rapinya s/n, Centre Los Almendros 2n, 07013 Palma. Tel. 971 791 447. comunicacio@cgt-balears.orgTots els continguts d’aquesta revista estan sota una llicència “Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya”Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra amb les condicions següents:- Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l’obra de la manera especificada per l’autor o el llicenciador.- No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.- Sense obres derivades. No podeu alterar, transformar o generar una obra derivada d’aquesta obra.Quan reutilitzeu o distribuïu l’obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l’obra. Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si obteniu el permís del titular dels dretsd’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’anterior.Més informació a http://cat.creativecommons.org/“Et rius de nosaltres, d’aquellsque sempre somiem amb els ulls oberts.Però quan contemples el fons del mirall,tens por dels qui saben dormir desvetllats.”Salvador Espriu, “La pell de brau”>> AgurrelgAturem el cop d’estat delsmercatsLes reformes antisocials, lesretallades i el saqueig delsserveis i el patrimoni públic estanduent d’una manera dràstica a totala societat, i en especial a la genttreballadora i persones depenents,a una espiral d’empobriment fins alímits que poden ser irreversibles.Els governs de Rajoy, de Mas i deBauzá són totalment transmissorsde la dictadura de la cleptocràciafinancera. No tenen cap legitimitatni una, però continuaran jugant elseu paper en la mesura que la ciu-tadania no els aturi els peus.La reforma laboral està complintun per un tots els objectius pelsquals va ser imposada: ha deixata les persones treballadores sensedrets, a voluntat de la rapinya em-presarial, i també sense feina, ambun atur en augment vertiginós ifora de control,.Al robatori immens de drets i derecursos vitals s’afegeix el des-crèdit total de les estructures ins-titucionals, econòmiques i de laclasse política, fruit de l’extensiógeneralitzada de la corrupció. Unsistema electoral trampós, podritde partitocràcia i bipartidisme, jaés un carreró sense sortida per ales aspiracions de millores per ala població. En especial per al jo-vent i per a les futures generacionsque, si no li posam remei, here-taran unes condicions miserablesd’esclavatge, opressió i repressió.Cal que la ciutadania doni unapassa decidida per aturar aquestadinàmica, per aturar les retallades,l’avarícia financera i els políticscorruptes, per construir una so-cietat sense exclusions ni privile-gis. Per superar aquest règim del1978, basat en la monarquia, elbipartidisme polític, la burocratit-zació sindical, la negació del dretd’autodeterminació dels pobles il’herència dels aparells de coercióde la dictadura.Per assolir una veritable demo-cràcia, transparent, horitzontal iparticipativa, amb l’objectiu delrepartiment de la riquesa, del tre-ball i del conjunt dels drets de lespersones: laborals, socials i demo-cràtics.En defensa dels serveis públics iuniversals: sanitat, educació, cul-tura i serveis socials.En defensa del dret a l’habitatge:ni un desnonament més.En defensa de la dignitat de lavida: per la justícia social i am-bientalPer la defensa d’una vertadera so-birania popular i dels drets delspobles a decidir.En defensa de la llengua catalana il’educació en català.Per una convivència en igualtatde gènere, abolint el patriarcat i elmasclisme.Per la germanor entre tots els po-bles del món i totes les ètnies, icontra el racisme i les seves lleis.En defensa de les llibertats perso-nals i col•lectives.Contra la repressió judicial, poli-cial, política i social.Contra el deute deute il•legítim.Per l’Auditoria ciutadana del deu-te.No devem, no paguem. Que es fotila Troica!Cal aturar d’una vegada el copd’estat dels mercats.
  4. 4. Juny de 2013 Tema del mes · 3Quins ens marca l’opinió?TEMA DEL MESEls 50 principals opinadors que des de les sevestribunes influeixen en l’opinió analitzen el món desd’una posició que no és compartida per bona partde la poblacióRedaccióHomes amb ingressos elevats i estabilitat laboral ens influeixen des dels grans mitjansHomes, amb formació universi-tària, periodistes i/o escriptors,amb feina estable i amb ingressosmolt superiors als de la mitjana de lapoblació. Aquest és el perfil majoritaride les persones que generen opinió através de les tertúlies radiofòniques itelevisives i dels articles d’opinió delsgrans mitjans barcelonins. El retrat eldibuixa l’informe “Qui són els que ensmarquen l’opinió?” de l’ObservatoriCrític dels Mitjans Mèdia.cat, elaboratper la periodista Laia Altarriba.L’estudi ha fet un buidatge dels prin-cipals espais de debat de les ràdios itelevisions amb més audiència a Ca-talunya (Catalunya Ràdio, RAC1 iLaXarxa, per una banda, i TV3, 8TVi circuit català de TVE, per l’altra) idels cinc rotatius més llegits (La Van-guardia, El Periódico, El Punt Avui,edició catalana d’El País i Ara) al llargdel mes de juny de l’any passat. I el re-sultat ha estat un llistat de 500 perso-nes que participen de manera habituala aquests espais. D’aquest llistat, apartir d’un sistema de punts, l’informen’ha extret els 50 opinadors que tenenmés influència i els ha analitzat.La principal conclusió que n’extreul’informe és que aquests 50 opinadorsque des de les seves tribunes influeixenen l’opinió de la població són represen-tatius d’un segment de la població moltespecífic i això comporta que les sevespreocupacions i expectatives siguinforça diferents que les de la majoria dela societat i que, per tant, analitzin elmón des d’una posició que no és com-partida per bona part de la població.Amb feina,estabilitat i un bonsouD’entrada cal destacar que cap de lespersones que participen als principalsespais d’opinió està a l’atur o treba-lla en situació precària. A més, sabemque es troben en una situació laboralestable i ben remunerada. L’estudi noha pogut aconseguir el salari d’aquestsopinadors. Però si tenim en compteque n’hi ha 12 dels 50 que són direc-tius de mitjans de comunicació (segonsl’Idescat els directius i gerents tenenun salari mitjà de 60.588 euros brutsanuals) i que la resta s’emmarquendins de la categoria de professionalscientífics i intel•lectuals (que percebende mitjana uns 33.674 euros anualsbruts), això els situa molt per sobre delsalari mitjà de la població de Catalun-ya que té feina, que segons l’Idescat el2010 era de 24.499 euros bruts anuals.Si a més ens fixem ambla rendamitjana de la població, l’esquerdas’eixampla encara més: el 2011 la ren-da mitjana per persona era de 10.101euros anuals i la renda mitjana per llarera de 26.418 euros, unes xifres moltinferiors als ingressos dels opinadorsmés influents.Un altre element interessant a tenir encompte és que tres quartes parts delsopinadors més influents tenen forma-ció universitària. Aquest percentatgeés molt superior al de la resta de lapoblació. I és que només el 15,7% dela població més gran de 10 anys a Ca-talunya l’any 2007 (dada més recentrecollida per l’Idescat) tenien forma-ció de tercer grau, és a dir, estudis deuniversitaris o cicles formatius de grausuperior.L’elit de laprofessióperiodísticaUna altra dada rellevant que aportal’anàlisi d’aquestes persones que ensmarquen l’opinió és que treballen enuns sectors molt específics. Així, sa-bem que el 72% són periodistes i/oescriptors; no n’hi ha cap que treba-lli al sector de la indústria, de la res-tauració, del comerç, del turisme o al’agricultura, i no n’hi ha cap que tin-gui formació científica.Però, a més de saber que la majoriasón periodistes, tampoc seria just dirque són la veu de la professió, perquèno són representatius del treballadormitjà d’aquest sector (actualment moltprecaritzat i inestable). I és que la ma-joria són directius de mitjans de comu-nicació, periodistes amb una trajectòriamolt consolidada o tenen un programade televisió propi. Per tant, si són re-presentatius d’algun col•lectiu profes-sional és de l’elit del periodisme.Només un 20% dedonesEl percentatge de dones que participenals espais d’opinió és molt petit i aixòcomporta que els posicionaments dela meitat de la població quedin moltsilenciats. En total, dels 500 opina-dors que analitza l’informe, només el18,36% són dones. Pel que fa als 10opinadors més influents, però, el per-centatge és encara més petit, ja quenomés hi ha una dona. Per mitjans, ElDebat de La 1 i Els Matins de TV3 sónels espais amb més presència femeni-na (35% i 40%, respectivament). Percontra, El Matí de Catalunya Ràdio i lasecció d’opinió d’El Periódico són elsespais amb menys presència femenina(9% i 9,5%, respectivament).El poder dels grupsde comunicacióL’estudi de Mèdia.cat també revela elpoder dels grups de comunicació. I ésque dels 50 opinadors més influents,el 90% participen com a mínim a unatertúlia o escriuen a un diari dels dosprincipals grups de comunicació deCatalunya: el Grup Godó, privat, o laCorporació Catalana de Mitjans Au-diovisuals (CCMA), públic.Però hi ha un d’aquests dos grups quesobresurt especialment, el Grup Godó:dos terços dels 50 opinadors princi-pals participen en algun mitjà d’aquestgrup, i dels 10 més influents, nomésn’hi ha dos que no tenen presènciahabitual en alguna tertúlia o que noescriuen a La Vanguardia.Suport a lesretallades i alsplans d’austeritatDel gruix d’opinadors analitzats, hiha un petit grup que l’estudi ha ob-servat encara amb més detall. Sónl’anomenat Top10, i la llista la con-formen: José Antich, Pilar Rahola,Màrius Carol, Francesc-Marc Álvaro,Enric Hernádez, Vicent Sanchis, LluísFoix, Albert Sáez, Antoni Puigverdi Rafel Nadal. En el cas d’aquests 10opinadors, l’estudi ha seguit els seusposicionaments al llarg del mes dejuny de l’any passat en tertúlies i arti-cles als diaris.La conclusió és que la manca de di-versitat de perfil socio-econòmic entreels principals opinadors es repeteix enaquests 10 més influents i que aixòexplica que, en gran mesura, tinguinuna opinió similar davant dels temesd’actualitat del país que es refereixena qüestions econòmiques i socials.Així, defensen les retallades i plansd’austeritat, i també les polítiques dela Unió Europea. Tot i que cal dir quemolts d’ells critiquen les conseqüèn-cies negatives de les retallades, acabenconsiderant que són inevitables. En elque coincideixen, els que en parlen,és en la necessitat que la banca hauriad’assumir responsabilitats.En canvi, com que en les qüestionsnacionals els posicionaments tenenuns condicionants diferents, trobemque entre els 10 opinadors més in-fluents hi ha força diversitat. Així, quees posicionin clarament per l’opcióindependentista només n’hi ha dos,els mateixos que per l’opció unio-nista, mentre que el gruix principaltenen posicionaments més ambigus,ja que estan a favor de majors quotesd’autogovern per Catalunya però no esmostren independentistes.Deien Noam Chomsky i Edward S.Herman el 1988, a Los guardianes dela libertad, que “els propietaris delsmitjans fan coses semblants perquèveuen el món des de la mateixa pers-pectiva; estan sotmesos a limitacionsi a incentius similars, de manera quepresenten històries o guarden silencitots a una”. Certament, la major partd’opinadors no ostenten la propietatdels diaris, ràdios o televisions oncol•laboren. Però la frase també se’lspot aplicar, ja que comparteixen unamateixa situació de benestar i estabi-litat.
  5. 5. 4 · Tema del mes Juny de 2013Roger Palà: “La precarietat, les rutines de producciói la pressió dels anunciants fan que hi hagi temessilenciats als mitjans de comunicació”Quins ens marca l’opinió?Laia AltarribaEntrevista al periodista Roger Palà,coordinador, juntament amb SergiPizarro, de l’Anuari dels silencis me-diàtics, impulsat per l’Observatoricrític dels mitjans Mèdia.cat, del Grupde Periodistes Ramon Barnils. Aquesttreball recull quinze reportatges sobretemes dels quals els mitjans de comu-nicació no van informar o ho van ferde manera superficial o tergiversadadurant el 2012. Aquest anuari ha es-tat possible gràcies a la col•laboracióeconòmica de 434 persones a travésd’una campanya de micromecenatge.Parlem amb Roger Palà del motiu queels va portar a elaborar aquest anua-ri i la repercussió que ha tingut, peròtambé del paper dels mitjans de comu-nicació en la conformació d’opinió ala societat.Aquesta primavera heu presentatla tercera edició de l’Anuari delssilencis mediàtics. D’on va sorgir lanecessitat de recopilar els principalstemes silenciats pels mitjans de co-municació?Una de les inquietuds del Grup de Pe-riodistes Ramon Barnils sempre ha es-tat assenyalar les mancances dels mit-jans de comunicació a l’hora de tractardeterminats temes que les agendesmediàtiques no acostumen a tenir encompte.Quin tipus de temes principalment?Principalment qüestions que afectenempreses molt potents o altres institu-cions de l’Estat. Però l’anuari tambésorgeix de la inquietud per part delgrup de la tendència creixent de dia-ris i informatius de ràdio i televisió deviure esclaus de les xarxes socials i del’actualitat absoluta. Així que no que-da gaire espai per reflexionar o poderaprofundir en els temes a la premsa.L’Anuari, doncs, vol donar resposta aaquestes dues inquietuds, i per fer-hobusquem uns quants temes que no hantingut espai als mitjans durant l’anyanterior i els desenvolupem bé.Cada tema l’heu encarregat a unperiodista diferent.Entenem que és un treball col•lectiu, ibusquem gent que el faci de dos per-fils diferents: d’una banda, periodistesque sabem que treballaran bé el tema,ja sigui perquè el coneixen bé o perquèhan treballat temes similars; i d’unaaltra banda tenim acords amb les fa-cultats de comunicació de les uni-versitats Pompeu Fabra, de Valènciai de Vic per tal que siguin estudiantsdels darrers cursos que s’encarreguind’alguns temes. És una manera de do-nar suport a les generacions de perio-distes més joves.Quina rebuda ha tingut l’Anuaridins de la professió?Les reaccions que ens han arribat sónpositives. I és lògic, perquè el nostreobjectiu amb aquest treball no és feruna esmena a la totalitat als mitjans idir-los que són uns censuradors, sinóque partim d’una actitud diplomàticai les crítiques les fem des d’un puntde vista constructiu. És a dir, que mi-rem d’assenyalar el que no acaba defuncionar sense dir-los que ho fan totmalament.Algun dels temes que heu assenyalatcom a silenciat després l’han recollitalguns mitjans?Això ha passat, però no diem que si-gui perquè l’haguem destapat nosal-tres, sinó perquè hem tingut l’olfacted’assenyalar històries que posterior-ment se n’han fet ressò els grans mi-tjans. Per exemple, el primer any vamparlar de la implicació d’Urdangarin ala trama Noos quan encara ningú enparlava, o en aquesta darrera edicióhem explicat l’increment de les agres-sions homòfobes, i posteriorment ElPeriódico n’ha fet un reportatge.Això passa amb la majoria de te-mes?Passa amb alguns. També hi ha qües-tions que expliquem però que desprésningú més aborda. Un exemple l’hemtingut en l’edició de l’any passatamb la denúncia de la irregularitatd’Aigüest de Barcelona, que pràctica-ment cap mitjà se n’ha fet ressò. Unaraó que ho explica és que Agbar és unanunciant molt poderós.Parles dels anunciants com un fac-tor que influeix a l’hora que els mi-tjans decideixin si parlen o no d’undeterminat tema. Quins serien elsmecanismes bàsics que fan que unmitjà de comunicació decideixi noparlar d’una qüestió determinada?Hi ha diverses qüestions, i totes sónrellevants. D’una banda hi ha la qües-tió de la publicitat. El que no podemdir és que els grans mitjans estan deltot venuts perquè depenen dels anun-ciants i no poden criticar qui les posapublicitat; però certament, la publici-tat és poderosa i alguns mitjans s’hopensen diverses vegades abans de pu-blicar notícia negativa sobre una em-presa que els posa anuncis.Em deies que hi ha diverses qües-tions que influeixen. Quines altreshi ha?També cal tenir en compte les rutinesde producció. És a dir, els mitjans sónuna fàbrica de notícies, amb uns ho-raris, uns treballadors, uns capataços,etc. Hi ha una sèrie de mecanismesque fan que, en el cas dels diaris, almatí els lectors trobin el periòdic alquiosc. Aquests mecanismes estanmolt marcats per la precarietat quehi ha a les redaccions actualment, onmenys persones han d’omplir les ma-teixes pàgines i, per tant, els és moltmés difícil generar temes propis i aixòacaba comportant que les redaccionstinguin molta dependència dels gransgabinets de comunicació i que en po-lítica, sobretot, els diaris vagin a laroda del periodisme de declaracions;és a dir, d’acabar centrant-se en quèdiu un i l’altre, enlloc d’explicar lesconseqüències de les decisions i ac-cions polítiques. I finalment, el tercerelement en joc és l’autocensura, ja queels periodistes no som herois i depe-nem d’un sou a final de més, així queens costa molt, de vegades de formaexcessiva, creuar la línia general deldiari. Cap d’aquests factors és deter-minant per si sol, però tots acabencomportant que costi molt que algunstemes apareguin als informatius.També hi ha silencis a les tertúlies?Sí, les tertúlies són un gran exemplede silencis mediàtics. Des de Mèdia.cat les hem estudiat bastant. Quan lesanalitzes acabes veient que la majoriade tertulians tenen un esquema ideo-lògic molt semblant els uns dels altresi, per tant, acaben tocant uns mateixostemes. Aquests espais són importantsperquè actualment marquen la dinàmi-ca del dia a dia dels mitjans, ja que elsúltims temps ha pres molta rellevànciamediàtica.Per què els mitjans programen ter-túlies?Als mitjans els agraden les tertúliesperquè, d’una banda, són molt baratesde produir. Malgrat que es diu que elsque hi participen cobren molt, pro-duir-les és relativament econòmic, jaque expressar opinions és molt senzill,però elaborar reportatges en profundi-tat requereix temps i, per tant, invertir-hi diners. I d’una altra banda les ràdiosi televisions fan tertúlies perquè sónun format que funciona, que té audièn-cia. Aquest punt de baralla de galls téun cert atractiu.Dius que són atractives pels oientso teleespectadors, però quan Mè-dia.cat vam publicar l’informe delstertulians, a les xarxes socials hi vahaver molts comentaris que mostra-ven que molta gent n’està cansada.Jo sempre he estat bastant crític ambaquests espais i recomano fer-ne unconsum crític. Però hi ha molta gentde moviments socials i preocupadaper la dinàmica dels grans mitjans quede vegades són grans consumidors detertúlies. Penso que hauríem de ser elsprimers a aplicar-nos una dieta méssana de consum de comunicació i sino ens agraden les tertúlies, doncs elmillor que podem fer és no seguir-les.Podríem dir que les tertúlies no sónuna bona forma de periodisme, sónuna dieta de greixos saturats.Abans deies que els que participen ales tertúlies tenen un esquema ideo-lògic semblant. Però entre ells esdiscuteixen molt.Però en realitat no és una discussiósobre temes de fons. La tipologia depersonatge que trobem sobretot a lestertúlies és la d’un home, de mitjanaedat, amb poder adquisitiu notablei que sovint és periodista. Però perquin motiu ha de tenir aquest perfil?La societat és molt més diversa, i noqueda gens reflectida en aquests es-pais. A més, a Catalunya es produeixfenomen una mica curiós i és que siagafes les dades del Centre d’Estudisd’Opinió veus que el 70% de perso-nes que estan a favor de la indepen-dència s’ubiquen ideològicament al’esquerra, però els independentistesque participen als espais de debat alsmitjans tenen plantejaments ideo-lògics conservadors o neoliberals. Ials mateixos espais, si et fixes en lagent més progressista, no són preci-sament independentistes. Així que esprodueix una estranya disfunció, queper mi és un dels principals mals quetenen aquestes espais d’opinió.Em deies que a la professió hi hamolta precarietat. Però els darrersmesos hem vist com alguns treba-lladors de mitjans de comunicacióes començaven a organitzar en con-tra de les retallades de plantilles.A més, el passat 27 d’abril es vacelebrar la primera assemblea detreballadors de mitjans en lluita deCatalunya, convocats per Mitjansen Lluita, coordinadora creadatambé aquest any.Els treballadors del periodismes sem-pre hem tingut un ‘handicap’, i ésque tenim molt idealitzat el mide delperiodista liberal i que no ens veiemcom a obrers. Però crec que ara quela crisi ha fet que tot sigui molt mésdescarnat, hi ha més gent de la pro-fessió que està prenent consciènciaque som uns treballadors més, que nosom més que assalariats, com deia elRamon Barnils. Penso que propostescom Mitjans en lluita estan contri-buint que alguna cosa es mogui a laprofessió.
  6. 6. Juny de 2013 Tema del mes · 5Quins ens marca l’opinió?El monopoli de la informació trontollaLaia Altarriba19 de juny de 2011. Centenars depersones aturades al mig de la viaLaietana escridassen un periodista deTV3 que està fent una crònica desd’un balcó: “Televisió, manipula-ció!”. La mitjana d’edat és d’entre 30i 60 anys. El marc és una manifesta-ció contra les retallades i la doctrinaneoliberal de l’austeritat que ha aple-gat unes 200.000 persones.Què va tenir de singular aquella ma-nifestació que ens permeti dir que elmonopoli de la informació per partdels grans mitjans de comunicacióha començat a trontollar? Doncsque la mateixa setmana els mitjansde comunicació amb més audièn-cia s’havien dedicat a criminalitzarde manera unànime l’intent d’unsquants milers de persones de bloque-jar el Parlament de Catalunya perquèno s’aprovessin uns pressupostosanti-socials. I a més, havien silenciatla convocatòria de la manifestacióque seguia l’estela del 15M, nascutnomés feia un mes a les places de lesprincipals ciutat catalanes i de la restade l’Estat espanyol. Però malgrat lesacusacions de ser violents i malgratel menyspreu destil•lat conjuntamentper informatius, pàgines de diaris itertúlies, desenes de milers de per-sones es van sentir interpel•lades peruna convocatòria que corria per inter-net, per les assemblees en barris, po-bles, escoles, centres de salut i llocsde treball, i que estava penjada a lesparets dels carrers. I van acudir mas-sivament a la crida per manifestar-seel 19 de juny. És a dir, milers i milersi milers de persones no van fer casdels dictats dels grans mitjans.Dit d’una altra manera, cada vegadatenen més dificultats per fer-nos ad-herir al seu consens. A quin consens?Al que ens diu que les decisions po-lítiques que prenen els governs i elsdictats econòmics que segueixensón els únics possibles i que, pertant, no té cap sentit oposar-s’hi niorganitzar-se per canviar la situació.Ho patim avui en dia quan ens asse-guren que cal reduir encara més lespensions de jubilació perquè, diuen,ens morim massa tard (però no ensexpliquen per quin motiu sí que hi hadiners pels plans de pensions privats,per exemple).Però què és el que posa en qüestió elmonopoli de la informació? Per quèla població no els fa cas de maneramassiva? Principalment per dos mo-tius.L’un és que els darrers anys han anatcreixent els espais d’informació alter-nativa al discurs oficial, i això ha es-tat possible gràcies a internet (perquèpermet difondre textos, fotos, etc. almarge dels mitjans del poder i a méses pot fer a un cost molt inferior queel que comporta tirar endavant unmitjà de comunicació massiu), peròsobretot gràcies al creixement del’esquerra combativa.I l’altre motiu és que el discurs quefan des del mitjans no s’adiu, sovint,amb la situació que viu la gent. És adir: si tu ocupes un ambulatori queel govern vol tancar i els mitjans decomunicació no ho expliquen, aixòfa que perdis interès en els informa-tius. Però si a més vas a una manifes-tació que avançava tranquil•lamentperò que els Mossos d’Esquadra hanatacat i a la televisió acusen els quehi heu participat de violents, doncscada vegada et creus menys el quet’expliquen al Telenotícies. Aixíque els darrers anys, amb la crisi,l’agudització de les dificultats per lesque passen les classes treballadoresi la determinació dels poderosos demantenir els seus interessos fa ques’esquerdi la capacitat ab-soluta dels mitjans per con-vèncer el ramat, és a dir, atots nosaltres.Ja han passat dos anysd’ençà aquell 19 de juny.El discurs que diu que nohi ha alternativa possibleal capitalisme continuatrontollant: quan algunspolítics surten a la pales-tra a acusar de terroristesla gent de la Plataformad’Afectats per la Hipoteca,les xarxes socials s’omplende bromes que ridicultizenels qui ho han dit; quan elsmitjans reprodueixen comlloros les paraules del con-seller d’Interior dient queno es van disparar pilotesde goma a la zona de lamanifestació on era EstherQuintana, a internet aparei-xen vídeos que ho rebaten. Ipodríem anar posant exem-ples.Així que els informatius,les tertúlies i les pàginesdels diaris, ja no tenenl’enorme poder de convic-ció de què havien gaudit faalguns anys.Però encara queda camí pelterratrèmol que els ha de fercaure. A ells i als interessosque defensen.
  7. 7. 6 · Treball - Economia Juny de 2013TREBALL - ECONOMIALespolítiquesderescatdelabancanoserveixenpermillorarl’economiaiencaramenyspergarantirunavidadigna,sinóperincrementareldeutepúblicperpoderprivatitzar,retallarimanllevarelsrecursosglobals.CGT en defensa d’unes pensionspúbliques, dignes i suficientsSecretariat Permanent ComitèConfederal CGTPer a la CGT, l’informe dels “ex-perts” sobre la insostenibilitat delsistema públic de pensions és una altraestafa més que pretén la privatització.El Capítol de Despesa Social dels Pres-supostos Generals de l’Estat (PGE), vaascendir en l’any 2012 a 175.382 mi-lions d’euros. Despesa Social que esva emprar per a PENSIONS (115.825milions), ATUR (28.503 milions), SA-NITAT (3.974 milions), EDUCACIÓ(2.220 milions).Per altra banda, l’Estat ha pagat,d’interessos als banquers i tenidorsdel deute, durant el 2012, un total de28.848 milions d’euros, és a dir, hapagat de les butxaques de la majoriasocial, 345 Milions més de € que a lespersones aturades i això que l’atur vaaugmentar en el 2012 en 805.000 per-sones.Les mentides i el “cientifisme inte-ressat” dels experts lligats a les en-titats Financeres i Asseguradores, jaen 1995, vaticinaven que en el 2010,el dèficit de la Seguretat Social seriadel 2,15% i la taxa de dependència(relació entre cotitzadores/pensionis-tes), seria de 0,9/1. Vaticinaven la in-sostenibilitat del Sistema Públic. Larealitat és que la Seguretat Social hatingut superàvit fins al 2011 i ho hatingut de forma històrica. L’actual re-lació entre cotitzadores/pensionistesen el 2010 era de 2,57 cotitzadors / 1pensionista.Avui, 18 anys després, els “experts”finançats i depenents de les mateixesEntitats Financeres i Asseguradores,tornen a vaticinar la fallida “del sis-tema de pensions per al 2023” i pro-posen sense cap “rubor científic” imenys encara sense cap humanitat niètica, que les pensions futures a partirdel 2014 han de baixar i, les pensionsactuals (9 milions) han de “seguircreixent per sota del cost de la vida”.Els arguments del poder financer,les asseguradores privades i els seusportaveus, la Troica, el PP, el PSOE,CIU, PNB, UPyD i els “experts in-cideixen en les mateixes mentides“:“El sistema és inviable per l’augmentde l’esperança de vida, la menor en-trada d’afiliats/des i l’augment delsanys que es percep pensió”.La realitat és que des de 1995 a 2010,la població cotitzadora augmenta en5 milions. En l’actualitat, de cada100 euros de riquesa social que gene-ra l’economia espanyola, es dediquen9,9 euros per a pensions, després que-den 91 euros per a repartir.Amb solament un increment de laproductivitat del 1,5% d’aquí al2050, la riquesa social se situaria en225 euros, si dediquéssim el 15% pera Pensions, és a dir 33,75 euros, que-darien per a repartir 191,25 euros.Per a la CGT, allò que realment ha deser reformat és:- Acabar amb la desfiscalització delcapital.- Incrementar els impostos dels Bene-ficis, de les rendes superiors a 60.000euros, de patrimoni, de transaccionsfinanceres.- Acabar amb el doble frau fiscal, ellegal i l’il•legal de les rendes altes.- Acabar amb les subvencions a lescotitzacions empresarials.- Perseguint el frau fiscal de gransempresaris i fons d’inversió,s’obtindrien 90.000 M de € i ambaugmentar l’Impost de Societatsde les grans Empreses fins al 35%,anualment es tindrien uns ingressosde més de 15.000 M de € .- Augmentar les Pensions Mínimes,de manera universal, a 1.200 € en 14pagues.Per a la CGT, les pensions públi-ques, suficients i dignes són un dretsocial per a totes i tots, com el dret al’educació i la sanitat.Com a tal dret social, la CGT el defen-sarà en el carrer.Sindicats de concertació i patronal prorroguen un anyl’acord dels convenisRaúl F. Millares - DiagonalPensions i convenis col•lectius, dosdels símbols del –denominat– Es-tat del benestar, encaren incertesessense precedents. Tampoc és que ha-gin viscut mai dies de glòria en el sudd’Europa, però aquests dos paraigüesmantenien una aparença de protecciósobre col•lectius vulnerables i sem-blaven recordar que, en algun mo-ment, la classe treballadora va con-quistar alguna victòria. Un desigualdiàleg entre Govern, patronal i sindi-cats, amanit amb les recomanacionsde “grups d’experts‘’, parirà, segonstotes les previsions, una reformadràstica de les pensions.Al mateix temps, el primer aniversaride la reforma laboral ha estat a puntde liquidar automàticament milersde convenis col•lectius que, de mo-ment, perllonguen la seva vigènciao, per ventura, la seva agonia? Eldijous 23 de maig, patronal (CEPEI CEPYME) i els sindicats CC OO iUGT signaven in extremis un acordper a estirar la vigència d’aquellsconvenis col•lectius que s’estiguessinnegociant.El pacte alleuja, ara com ara, una deles amenaces més serioses que hapatit la classe treballadora en els úl-tims anys. Fins a la reforma laboralde Báñez, quan un conveni col•lectiucaducava sense acord, la seva em-para s’estirava sine die en el que esdenominava “ultraactivitat”. No obs-tant això, aquell decretazo va establirque els convenis col•lectius esgotatssense acord entre empresa i represen-tants de la plantilla deixarien de tenirvigència al cap de dotze mesos. I elsprimers dotze mesos es compliranel 7 de juliol. És a dir, a partir del 8de juliol, l’empresa, per tant, podriaunilateralment acollir-se al convenid’àmbit superior –el del seu sectord’activitat– i, si no hi ha altre remei,obeir únicament a l’Estatut dels Tre-balladors, el matalàs més esquifitsobre el qual pot caure una personaassalariada.Ha acabat l’amenaça? Uns sindicatsmolt necessitats d’alegries volen pre-sentar aquest pacte com una conse-cució èpica. Ramón Górriz, secretarid’Acció Sindical de CC OO, defineixel text com “una esmena a la totalitatde la Reforma Laboral”. No obstantaixò, altres fonts sindicals que enca-ren negociacions de convenis aquestany reconeixen a Diagonal quel’acord “no és per a llençar coets” ique “la poca força negociadora quedonava la ultraactivitat dels conve-nis s’ha perdut”. Els empresaris nitan sols han volgut que la signaturaes converteixi en un acte públic per ano donar-li massa importància al text.Entre 1,5 i 2,5 milions de personesestaven a punt de veure reduïts atrossos els seus convenis d’empresa iaquesta destralada, sí, s’ha alentit. Lamala notícia és que el pacte noelimina en absolut la incertesani la inferioritat negociadora deles treballadores i treballadors.L’acord és només una recoma-nació dels agents socials alsseus representats: si ja estannegociant un conveni, han decomprometre’s a perllongar-lomentre duri la negociació. Fi dela història? En absolut.Al marge que el text és no-més una recomanació, deixaa l’arbitri de cadascuna deles parts la decisió de donarper esgotat el diàleg. Semblalògic pensar que cap comitèd’empresa voldrà donar per re-solta la negociació –mentre duriaquesta, el conveni es manté–,però l’empresa podrà decidirunilateralment aixecar-se de la taulaquan vulgui. Sí, unilateralment i quanvulgui. Què passarà llavors? Aquestaés l’altra petita gran esperança a laqual s’aferren els sindicats: les partshauran de sotmetre’s a la mediaciód’un arbitratge –previsiblement mésbenèvol i equitatiu que els “mínims”continuguts de l’Estatut dels Treba-lladors –.Amb tot, el text estàlvia de la tritu-radora un bon grapat de convenis:aquells que en el seu redactat con-templen la pròrroga automàtica dela seva vigència seguiran valent ambindependència del que digués la Re-forma Laboral. Els pròxims mesosmostraran si aquest pacte ha salvatles andròmines o es desfà com papermullat quan les primeres empresesdonin per liquidades les negociacionsque s’estanquin.
  8. 8. Juny de 2013 Treball - Economia · 7Aturem els pressupostosantisocialsNo paguem el seu deute. Que es foti la troika!http://23flluitesalcarrer.wordpress.com/41.640 persones desnonades,44.890 acomiadades, 1.648.200aturades, un terç de la població ensituació de pobresa, 200.000 treba-lladores de la llar sense drets, més de2.000 persones migrades als CIE’s,...i la llista és llarga, molt llarga per ala societat catalana. Però en els pro-pers mesos només sentirem parlard’ajustament pressupostari, de rees-tructuració de l’administració púbica,de dèficit, deute, sanejament, rescat...N’estem fartes!L’1 de juny, una vegada més, desdels moviments socials, plataformesunitàries, entitats veïnals, col•lectiusi sindicats; en definitiva, nosaltres,totes juntes, diem prou a les seves re-tallades, a la seva austeritat i a les se-ves reestructuracions. I ho diem a lespersones que estan a la Generalitat ique volen aprovar, de nou, uns pressu-postos d’injustícies i de retallades; hodiem al Govern espanyol, que ens volfer pagar el seu deute i el de les sevesmultinacionals; i ho diem a la Merkeli a la Unió Europea; que nosaltres nosom culpables de la seva crisi sinósimplement som les seves víctimes.I és per això que des de fa mesos queestem treballant per canviar aquestasituació; ho fem denunciant dia reredia les injustícies dels CIE’s, ho femlluitant contra el Fraking arreu delterritori català, ho fem denunciant lareforma de l’avortament, ho fem atu-rant els desnonaments i alliberant nousespais per a persones desnonades –nohem d’oblidar que avui en dia l’obrasocial de la PAH ja té 7 edificis allibe-rats a la CAC-, però també ho fem alscentres escolars i sanitaris, en el casde les tancades als hospitals del passatNadal, les dormides del 25 d’abril ales escoles catalanes o les ocupacionsdels rectorats de la UAB i de la UBaquest mes de maig.Però avui ho fem tothom unit, ho fema través de la campanya “Aturem elspressupostos antisocials. Juntes po-dem!” i ho fem nosaltres perquè sa-bem que els pressupostos no són sim-plement xifres inabastables, sinó quesón les nostres condicions de vida, sónla nostra salut, la nostra educació, lanostra cultura. Perquè mentre retallen4.400 milions d’euros en els nostresdrets, el Govern espanyol es gastaràaquest 2013 més de 3 milions d’eurosen material d’antidisturbis, com el quevan utilitzar per buidar un ull a l’EsterQuintana el passat 14 de novembre.Perquè el deute no és nostre, perquèla crisi no és culpa nostra; ha arribatl’hora d’alçar-nos i respondre, res-pondre cada dia, des dels carrers i lesplaces, des dels llocs de feina, des delscentres educatius i sanitaris, des de lacultura... des de tots els espais possi-bles. Perquè només si ho fem juntes,podrem. Estem fartes de sentir que nohi ha diners, que no hi ha alternatives,i que tot plegat és una mena de fatali-tat bíblica; no.El que s’ha ensorrat és un modeleconòmic parasitari, depredador i in-sostenible. És per això que el sistemacapitalista, representat per la UE, pelGovern espanyol o per la Generalitatde Catalunya, ens vol fer pagar el seudeute, però ho tenim clar, nosaltres:s’ha acabat pagar el beure a la Troika,s’ha acabat pagar el seu deute!Tampoc perdem la memòria, a l’estiude 2011, d’esquenes al poble i amb elsuport dels nostres actuals governants,fou aprovada una reforma constitu-cional que donava prioritat al paga-ment del deute financer per damunt dequalsevol altra partida pressupostària.Avui som aquí per dir que les nostresvides valen molt més que els seusbeneficis, siguin de La Caixa, Tele-fónica o Agbar. I seguim tibant el fil,no podem oblidar tampoc els 26.000milions d’euros frau de fiscal estimatarreu dels Països Catalans.Quants llits d’hospital tancats repre-senta tot plegat? Quantes beques uni-versitàries? Quantes ajudes socials oquantes inversions públiques? I tantque hi ha diners! El que manca és lavoluntat política d’anar a buscar-losallà on són. Cal destruir el frau fiscal,recuperar l’impost de successions i ferque pagui més qui més té!I és que d’això va el debat pressupos-tari: del conflicte d’interessos entre lesnecessitats de la majoria social i elsprivilegis de poca gent. El seu deutecontra els nostres drets, els seus bene-ficis contra la nostra sanitat, educació,cultura o pensions. Però si es pensavenque claudicaríem, una vegada méss’han equivocat. Perquè n’estem fartes,perquè hem perdut la por i perquè jun-tes podem!I és per això que avui tampoc volemoblidar les companyes i companys dela PAH, que en les darreres setmaneshan estat jutjades i jutjats per defensarel dret a l’habitatge a Sabadell i a Vic,els estudiants represaliats a les univer-sitats catalanes per defensar un ensen-yament públic i de qualitat, a les perso-La marxa contra la Troika a Barcelona fa una crida per aturar elspressupostos de CiUMilers de persones es van manifestar el dissabte 1 de juny per la tarda al centre deBarcelona amb l’objectiu d’aturar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya.Una quarantena de col•lectius convocants i sobretot les sectorials de sanitat, edu-cació i cultura, entre d’altres, que fa mesos que s’organitzen van aprofitar la jornadainternacional contra la Troika que es va fer a 80 ciutats europees, per assenyalarCiU i PP com a culpables de l’austericidi a casa nostra.Van aplegar prop de 5.000 manifestants i la gentada va passar per davant de la De-legació del Govern espanyol al carrer Mallorca, la seu de CiU al carrer Còrsega i laseu de la Unió Europea ubicada al passeig de Gràcia. Totes tres institucions estavenfortament vigilades per la policia. En el lema de la convocatòria i en el comunicatconjunt van denunciar els pressupostos de les retallades que s’hauran de votar alParlament de Catalunya properament, i que encara no tenen garantits els suportssuficients. Van fer una crida a aturar la seva aprovació, que es podria materialitzardurant el mes de juliol, ben a prop de les vacances d’estiu. En els moments finalsde la marxa van fer una performance amb pintura vermella als vidres de la seu delDeutsche Bank del passeig de Gràcia. També van cremar banderetes de la UE.nes imputades per defensar els nostresdrets en les darreres vagues generals ia totes les que, com l’Ester,han patit labrutalitat policial en els darrers mesos.Perquè no seran ni les seves piloteres niles seves porres les que ens faran callar.Som aquí per rebutjar els pressupostosantisocials que s’estan anunciant i elxantatge que ens estan fent al seu vol-tant. No acceptem cap retallada en edu-cació, sanitat, prestacions socials... Noadmetem reduccions de llocs de treball,pèrdues salarials, desregulacions i dete-riorament de les condicions laborals...No admetem l’espoli de les empresesi serveis públics. No admetem la po-bresa, les desigualtats, ni la destrucciódel nostre entorn a còpia de fracking,privatitzacions de l’espai públic o pro-jectes de l’estil d’Eurovegas. No volemser una maquila del sud d’Europa!Hi ha un altre camí possible. Un camíque passa per plantar cara: a Madrid ials dictats de la troika, sí. Però igual-ment als poders financers, als lobbys ials grans rendistes de casa nostra. Ésuna alternativa que passa per no pagarel seu deute i la seva crisi.Tenim força raons per no confiar en labona disposició del Govern, ni en lagosadia d’aquest Parlament. No faltaràqui us dirà que, en aquestes condicions,no hi ha res a fer. No els escolteu. Auna determinada edat es té present queFranco va morir al llit, però la seva dic-tadura va morir al carrer. Els més jovesja heu vist un 11 de setembre que haremogut les plaques tectòniques delrègim heretat de la transició. Fins itot l’actual configuració de forces po-lítiques porta la petja de l’última vagageneral. Des d’una mobilització so-cial sostinguda podem canviar moltescoses, generar alternatives, modificarprofundament el panorama polític, per-metre el sorgiment de nous subjectes...Aquesta lluita només comença. Elspressupostos de 2013 no seran un trà-mit, ni un arranjament a esquenes delpoble. Hi tornarem.La primera condició de qualsevolavenç, però, és la nostra unitat. Juntesi junts podem. Això no és un eslòganper concloure una manifestació: és unapresa de consciència. No hem vinguta fer retòrica, sinó a escriure la nostrapròpia història, a prendre les regnesdel nostre destí.Aturarem els pressupostos antisocials!Juntes guanyarem!
  9. 9. 8 · Treball - Economia Juny de 2013El deute de gènere: L’expropiaciódel treball i el cos de les donesComissió de Gènere de la PlataformaAuditoria Ciutadana del DeuteLes dones ja estaven en crisi abansde la crisi. El repartiment des-igual de la feina remunerada i deltreball de cures es traduïa en menorstaxes d’activitat i d’ocupació feme-nines. A aquesta situació, ara, s’hiafegeix l’envestida de les polítiquesd’austeritat, que no són neutrals -enabsolut- pel que fa a gènere. A tra-vés de les reflexions de la Comissióde Gènere de la Plataforma AuditoriaCiutadana del Deute, intentem analit-zar els perjudicis que suposen les po-lítiques d’ajustament per a les dones iposar en relleu el deute de gènere, ésa dir, el deute invisibilitzat que té elpatriarcat capitalista amb les dones.Convé recordar que la situació de cri-si que vivim no és únicament econò-mica i financera, sinó també social,ecològica, alimentària, de cures i degènere. Alhora, convé tenir molt pre-sent que aquesta situació és el resultatd’un model econòmic que precaritzala vida i que, en darrer terme, comassenyala Amaia Pérez Orozco des del’àmbit de l’economia ecofeminista,atemptat contra la mateixa vida: “enun context en què hi ha mitjans mésque suficients per garantir condicionsde vida dignes, les vides estan sotaamenaça permanet” (De vides visiblesi producció invisible, 2012). De totesles crisis, els mitjans de comunicacióde masses reflecteixen només la crisidel deute. I, per bé que el deute s’haconvertit en un concepte quotidià, elmateix concepte recull una gran varie-tat de situacions. Sota el concepte dedeute s’amaguen preceptes morals, elmés clar dels quals és el de “un deutesempre es paga”, tot i que no sempreés així.El deute financer, el més conegut, ésun deute monetari amb un banc quepot tenir contret una família, l’Estato una empresa. Però existeixen altresdeutes: el deute ecològic, el deutehistòric o el deute de gènere. Deutesque, d’una manera simbòlica, s’alcenper fer visible que el capitalisme s’hadesenvolupat basant-se en l’espoli il’explotació per part d’una minoriade la riquesa generada per la majoria.Són deutes incalculables que proba-blement mai podran ser retornats. Toti ser clarament superiors quantitativa-ment que el deute financer, no surtenals diaris ni se’n parla. Són deutesencara invisibles. Davant d’aquestainvisibilitat, moltes persones lluitenperquè es tinguin en compte, perquèes reconeguin.El deute de gènere, és a dir, el deuteque la societat té amb les dones, éstambé un deute invisible. Les donessón creditores, especialment respectel’Estat i les empreses, perquè són lesque realitzen el treball de cures quepermet que els treballadors i les treba-lladores es reprodueixin. Si bé moltesdones tenen una doble jornada laboral,una d’aquestes dues jornades no estàsocialment reconeguda ni és remune-rada. I, de fet, mentre visquem en unpatriarcat capitalista, el deute amb lesdones no serà reconegut ni serà, evi-dentment, restituït.Li diuen deuteperò és patriarcatcapitalistaA diferència del que sovint ens inten-ten fer creure, l’elevat deute que ofegaals països de la perifèria europea no ésla causa de l’elevat deute públic, sinódel deute privat. Els darrers anys, però,el rescat bancari ha augmentat el deutepúblic, i les polítiques antisocials im-posades han ofegat l’economia i hanfet disminuir els ingressos públics.Per tant, l’augment del deute públicés conseqüència de la crisi, no pasla seva causa. Tot això ha tingut llocen el marc d’un model que ja portavatemps funcionant, un model econò-mic que es basa a obtenir el màximbenefici, que es fonamenta en la fal-sa premissa que el creixement pot seril•limitat i que ignora sistemàticamentles conseqüències que això pot tenirper a la sostenibilitat i la vida.En totes les societats, incloses lesmés avançades en termes d’igualtatd’oportunitats entre dones i homes, lesdones són les principals garants delstreballs de cures i de reproducció enun context d’invisibilització i desvalo-rització del seu treball. A la lògica delcapital li interessa mantenir l’statusquo pel que fa a la divisió sexual deltreball, ja que gràcies a l’expropiaciódel treball i el temps de les dones esmaximitza el benefici.També l’expropiació del cos de lesdones i la cosificació del cos femeníporten a una maximització del benefi-ci econòmic dels qui ostenten el podereconòmic. La prostitució, la pornogra-fia, l’abús de la cirurgia estètica, l’úsde la dona com a reclam publicitari i,en la seva manifestació més greu, eltràfic de dones i nenes amb finalitatd’explotació sexual, en són exemplesclars. De la mateixa manera, el sis-tema patriarcal capitalista promou elcontrol sobre el cos de les dones pelque fa als drets sexuals i reproductius.Amb l’excusa de defensar la vida, esmaquilla la veritable intenció, que noés altra que la submissió de les donesi la garantia de la perpetuació de la màd’obra barata i consumista. No obli-dem que si no tenim poder de decisiósobre el nostre propi cos, cap altre po-der de decisió es fa possible.D’altra banda, la desvalorització deltreball reproductiu té un reflex direc-te en el món productiu. La lògica decreixement il•limitat del capitalismepatriarcal va permetre en un momentdeterminat de necessitat la incorpo-ració de les dones al mercat laboral,concebent-les des com a mà d’obramés barata i fent-les servir com a pre-text per flexibilitzar i precaritzar en-cara més les condicions laborals. Laincorporació de les dones al mercatlaboral no es va traduir en una menordedicació al treball reproductiu.La política de retallades en la despesapública social lligada a l’augment dela demanda de cures (envelliment de lapoblació, menors dependents, treballsdomèstics…), la menor disponibilitatde dones a causa del treball remunerati del desig d’emancipació de moltesd’elles, així com la falta d’implicacióde la gran majoria dels homes en lestasques de cures, entre altres factors,fan visible la crisi de cures que es viu aEuropa. Aquesta crisi es va diluir ambla contractació, en condicions labo-rals més que precàries, de milions dedones estrangeres que van deixar elsseus països d’origen, ja colpejats an-teriorment per les mateixes polítiquesd’ajustos estructurals per treballar enles cures de les famílies europees,deixant les cures de les seves pròpiesfamílies en mans d’altres dones. Comafirma Sandra Ezquerra: “La cadenatransnacional de les cures ha garantitdurant anys la pervivència del capita-lisme patriarcal alhora que ha invisibi-litzat la seva naturalesa excloent” (In-vestigaciones feministas, vol. 2, 2011,p. 175-194).La crisi abans de lacrisiPer tot això és necessari destacar queles dones ja estaven en crisi abans dela crisi. El repartiment desigual de lafeina remunerada i del treball de cureshan portat com a conseqüència menorstaxes d’activitat i ocupació femenines.Les xifres d’atur femení duplicaven enmoltes zones les xifres d’atur masculi-nes abans de la crisi.Les dones també reben salaris mésbaixos i pateixen una més gran pre-carietat laboral (temporalitat, con-tractes a temps parcial, assetjament,subocupació, etc.). Així mateix, tenenmés dificultats d’accés i promoció enel mercat laboral, especialment lesdones joves, qüestionades en el seupaper productiu per trobar-se en edatreproductiva, com assenyala BibianaMedialdea (Ser mujer joven no da lomismo, 2012).Aquest panorama de crisi de gènere haempitjorat per les retallades i les polí-tiques d’empobriment implementadesper poder fer front al rescat d’un sis-tema bancari en fallida. La desigual-tat de gènere augmenta en un contexten què, sota el paraigües de la darrerareforma constitucional, es prioritza elpagament del deute per davant de laprotecció de drets i serveis socials.Pagar el deute ocom augmentarràpidament ladesigualtat degènerePerò si les dones estàvem en crisiabans de la crisi, també sabem que lacrisi del deute ha servit per enfortir elmodel patriarcal. La priorització delpagament dels interessos del deute esdóna clarament en detriment de la des-pesa social, i les retallades es concen-tren en sectors professionals feminit-zats, com la sanitat (-22%), l’educació(-17%), la igualtat (-42%) i el benestarsocial. Les retallades de sous i aco-miadaments en aquests sectors afec-ten més a les dones, majoria entre lestreballadores en l’àmbit social. Però, amés, en eliminar-se serveis socials fo-namentals, se sobrecarrega les donesamb el treball de cures i reproducció.L’incompliment de la llei de la de-pendència, juntament amb la reduc-ció d’ingressos familiars, implica quecada cop hi ha més dones que deixend’externalitzar el servei de cures i elduen a terme elles mateixes. Alhora,augmenta el nombre de dones cuida-dores que deixen de rebre la prestacióper tenir sota la seva responsabilitatuna persona dependent.Mesures fiscals com al congelació delsalari mínim, la reforma de l’IRPF,l’augment de l’IVA, l’aplaçament enla millora de la pensió de viduïtat i delpermís de paternitat i la congelació depensions no contributives deixen lesdones en situació de més gran vulne-rabilitat. Totes aquestes mesures afec-ten més qui té menys i qui s’encarregaprincipalment del treball reproductiuno remunerat.Les reformes laborals posen fi decop als avenços aconseguits en elsdarrers anys pel que fa a les políti-ques d’igualtat d’oportunitats en lafeina. L’augment de la flexibilitat enl’acomiadament, la possibilitat de ne-gociació particular de condicions la-borals i el retrocés en la regulació dela feina domèstica, entre d’altres, sónmesures que no únicament limiten lespossibilitats de les dones a l’hora dedenunciar situacions de desigualtat,sinó que són el brou on es cou queaquestes situacions es donin amb mésfacilitat, en un context en el qual elnombre de persones a l’atur supera jaels sis milions.Des de que vam començar a escoltarla paraula deute hem assistit a un pe-riple de decisions que ratifiquen totel que s’ha esmentat fins ara: elimi-nació del Ministeri d’Igualtat, reta-llades en els pressupostos d’igualtat(-42%) i retallades en les partidesdestinades a l’atenció integral de laviolència de gènere (-28%). En tot elterritori de l’Estat espanyol hem as-sistit a l’acomiadament d’Agents de laIgualtat d’Oportunitats, principalmentdones, a la desaparició de programesd’igualtat d’oportunitats a la feina,a l’eliminació de serveis d’atenció isuport a dones que han viscut expe-riències de violència masclista (casesd’acollida, centres d’emergència, ser-veis municipals d’informació, etc.) i al’incompliment de facto de la Llei per
  10. 10. L’ ALTRA REALITATJuny de 2013 Treball - Economia · 9la Igualtat efectiva de dones i homesi de la Llei de Mesures de ProteccióIntegral contra la Violència de Gènere.Es transmet a la població la idea quees tracta de polítiques supèrflues, quenomés ens podem permetre en èpocade bonança econòmica. Però en reali-tat són ara més necessàries que mai.En definitiva, estem assistint al des-mantellament de serveis i programesque no feien sinó posar un granet desorra en la lluita per a la no vulneracióde drets bàsics, donat que es destina-ven pressupostos irrisoris a aquestsprogrames.I això és així perquè ara ho necessi-ta el sistema capitalista per continuarobtenint beneficis i sortir reforçatd’aquesta crisi. Es tracta d’aprofundiren la ideologia patriarcal i retornar almodel únic de família: el model nu-clear que asseguri el paper de les do-nes com principals garants del treballreproductiu i de tot allò que l’Estatdeixa de cobrir per fer front al paga-ment del deute.Endefinitiva,lespolítiquesd’austeritatno són neutrals pel que fa al gènereCom sortir del malcamíLa Comissió de Dret Internacio-nal de les Nacions Unides qualificad’inadmissible “un Estat que aban-dona els serveis públics de mane-ra que deixa a la seva comunitat enel caos i l’anarquia simplement perpoder disposar dels diners per reem-borsar els seus creditors”. Per tant,no tan sols són il•legítims els deutesque s’han contret per fer front al res-cat del sistema bancari, sinó que sónil•legítims també els pagaments deldeute que impliquin la vulneració dedrets econòmics, socials i culturals dela població. Com veiem, per fer fronta un deute que no es nostre (el deuteprivat), s’està generant un deute en-cara més gran amb les dones, amb lesfutures generacions, amb les perso-nes migrants, amb la gent gran i ambel medi ambient.L’anul•lació dels deutes il•legítimsi impagables és una mesura priori-tària però no suficient. La forma coms’ha gestionat la crisi mostra comel patriarcat es manté com la based’aquest capitalisme antisocial. Si noes produeixen canvis més profunds,el sistema continuarà subsistint i re-produint dinàmiques patriarcals. És,per tant, necessari un gir des de la lò-gica del capital a la lògica de la vida.I per això és necessari fer visible demanera contundent i constant que elconflicte no es exclusivament entre elcapital i el treball, sinó entre el capi-tal i la sostenibilitat de la vida.És urgent donar passos ferms cap aun altre model econòmic que es basien el ple exercici de drets per part detotes les persones, independentmentdel seu sexe d’origen, i que tinguien compte la necessària proteccióde l’entorn. En aquest nou ordre decoses, el repartiment equitatiu de totsels treballs, els remunerats i els noremunerats, adquireix una especialrellevància.Tenim ja experiències que provenende l’economia social i solidària i quedemostren que un altre model econò-mic és possible i necessari. Aquestés el camí que hem de seguir, senseperdre de vista en cap moment que,pel que fa al gènere, cap mesura quees posi en marxa serà neutral mentrela divisió sexual del treball continuïexistint, fortament arrelada en la valo-ració diferent dels treballs productius ireproductius.No ens poseu a tots al mateix sacPepe BerlangaResulta alarmant la lectura i anàlisiminuciosa dels diversos baròme-tres i estudis d’opinió que, periòdica-ment, arriben al nostre coneixement,tant dóna que ho elabori el CIS comMetroscopia o qualsevol altra empre-sa que realitzi enquestes, sondejos,estudis d’opinió, investigació de mer-cats,… el resultat s’assembla massa:“els sindicats” són una de les insti-tucions pitjor valorada, participantd’aquest trist privilegi amb partitspolítics i govern. Per contra, el movi-ment 15M segueix comptant amb am-plis suports de la ciutadania a 2 anysde la seva aparició i continuen irra-diant simpatia i confiança a 6 de cada10 espanyols o com el 78% opina quetenen raó en el que diuen i pel que pro-testen, mostrant el seu ascendent sig-nificativament entre el 69% dels jovesi el 53% de la gent gran.Alguna cosa no estarem fent bé per-què l’entorn tingui aquesta percepcióo, potser sigui que, els entrevistats nofan distinció i col•loquen en el mateixsac a totes les organitzacions. A tot elmón li agrada sortir maco en la foto iens importunem al conèixer la veritati la rebutgem. Resultat, ens contrariaaquesta imatge que els altres podentenir de nosaltres, potser fruit de lanostra incapacitat de convicció o de ladesconfiança que suscitem.No obstant això, sense fer massa so-roll, gairebé a la callada, les nostresrepresentacions en nombroses empre-ses, petites, mitjanes, grans, multina-cionals,… que més dóna la grandària ila procedència, aguanten estoicamentles agressions dels empresaris, com nopodia ser d’altra manera, molt menysen l’actual crisi que no hem creat,però, en massa ocasions, també esveuen violentats per l’assetjament dels“sindicats”, aquest bisindicalisme ins-titucionalitzat causant per una bandaimportant de la deterioració sociola-boral que els assalariats venim sofrint,essencialment des que van oblidar quela seva obligació i raó d’ésser és la de-fensa dels drets dels treballadors.El desencantament amb l’activitat delssindicats entre la classe treballadoraés evident i irrefutable, massa decep-cions, actuacions injustificades, ac-ceptació sense oposició de les propos-tes empresarials, lluites que s’acabenabans d’arribar als objectius, exclusi-va protecció afavorint als seus afiliats,corrupció sindical,…Per aquest motiu, no és just ni de re-but que se’ns fiqui en el mateix sac alsuns i els altres, o que, només siguemnotícia quan es desencadenen alter-cats. Però alguna cosa està fallant, enalguna cosa ens estarem equivocant,alguna cosa hauríem de fer referent aaixò per a invertir aquesta imatge des-figurada de la nostra existència.Com hem repetit en anteriors ocasions,sí es pot, únicament falla la voluntat,podem i volem ser el referent de la ma-joria dels treballadors i treballadoresactius, desocupats i desocupades, estu-diantes, pensionistes,… persones quedefensen alts ideals i que no es deixenentabanar pels cants de sirena.Per tot això, convido que expandiula idea, traslladeu les vostres justeslluites, que no oculteu la vostra afilia-ció, que convideu al vostre entorn aincorporar-se decididament a aquestel nostre Sindicat, un dels pocs bas-tions que queden i que sabria ser capaçd’enfrontar-se al sistema si comptésamb el suport decidit de la societat, endefinitiva, recuperar el que vam ser enun passat no massa llunyà, una organit-zació de masses que va tenir la capa-citat i voluntat d’aportar un model degestionar la societat i dels resultats dela qual hem d’aprendre.És hora de que ens coneguin millor, alcap i a la fi som gent com ells, que noromanguin de braços creuats davantaquesta estafa ja que una altra formade fer sindicalisme és possible.
  11. 11. 10 · Treball - Economia Juny de 2013Algú sap realment què és elbanc dolent?Madriloniahttp://madrilonia.org/Qui no sàpiga respondre, queno es preocupi. La pregunta téparany. La denominada societat degestió d’actius procedents de la rees-tructuració bancària (SAREB), ni ésun banc (manca de llicència com atal), ni, com gairebé res en la vida,és dolent en si mateix (tot depèn deper a qui). Li diem banc dolent sim-plement perquè així és com ha deciditdenominar-li tant la premsa genera-lista com la premsa econòmica espe-cialitzada. Es tracta d’una traducciód’experiments similars (que no iguals)que s’han donat en l’estranger i quees van denominar en termes genèricscom “bad bank” per incloure actiusproblemàtics provinents d’entitats decrèdit (l’irlandès NAMA és una de lesúltimes experiències).Si no és un banc,què és llavors laSAREB?Aquesta senzilla pregunta no té unasola resposta sinó vàries, però n’hi haprou amb dues aproximacions relati-ves al seu origen i a la seva rellevànciaen termes econòmics:És el fruit d’un dels compromisosassumits pel govern espanyol en el“Memorandum of Understanding”signat amb Europa el passat 20 dejuliol de 2012. En aquest documentsenzill i sorprenentment curt, a canvid’un rescat (o préstec en condicionsprivilegiades, com prefereixen ano-menar-lo alguns) de fins a 100.000milions d’euros, el Govern va assu-mir tres grans compromisos en rela-ció amb el sector financer espanyol:determinar les necessitats de capitaldel sector bancari, establir i executarplans i procediments per als bancsamb problemes i segregar els actiusproblemàtics dels bancs que rebessinajudes, sent aquest últim el germende l’actual SAREB.És una mera societat anònima, peròd’enorme rellevància econòmica. LaSAREB s’ha convertit en la majorimmobiliària europea amb més de50.000 milions d’euros en actius (fo-namentalment préstecs i crèdits, ac-tius immobiliaris i participacions ensocietats immobiliàries) provinentsdels bancs espanyols nacionalitatso que no van ser capaços de plantarcara als requeriments de solvènciasense rebre ajuda estatal (entre altres,Catalunya Caixa, NCG, Banco Ga-llego, Banc València, Mare Nostrum,Caixa 3, Liberbank i la joia de la co-rona, Bankia).Llavors no és un banc, és una societatanònima essencialment immobiliària,però és dolenta o no és dolenta?Doncs com abans es deia, depèn deper a qui. Potser més que qüestionar-nos la bondat o no intrínseca de lescoses, seria més encertat, encara queimpliqui major dificultat, plantejar-nos les preguntes que ens ajudin aentendre la SAREB, per a així saberquina posició hem de prendre davantella. Per raons d’extensió i perquè noés intenció aquí adoctrinar a ningú,s’inclouen algunes notes introduc-tòries perquè cadascun aprofundeixii pugui formar-se una opinió:Qui són elsaccionistes de laSAREB?Per imposició legal l’accionariat dela SAREB només pot estar format perorganismes governamentals o inver-sors institucionals i, a la data, els seusaccionistes són el Fons de Reestruc-turació Ordenada Bancària (FROB),la gran majoria de bancs “sans” es-panyols (excepte BBVA), algunes as-seguradores (Mapfre, Mútua Madri-leña, Catalana Occident, etc) i dos otres inversors estrangers de llarg arre-lament a Espanya (Deutsche Bank iBarclays). La raó de donar entrada acapital privat en la SAREB (el que ladiferència del banc dolent irlandèsi tindrà el seu efecte diferenciadoren la presa de decisions a futur) noés altra que la d’evitar que la garan-tia de l’Estat que avala el seu deuteno computi com dèficit públic, peròigualment interessant són els conflic-tes d’interès que es generaran en elseu sí.D’una banda, el FROB, encara quesense majoria, és el seu màxim accio-nista, sent-lo també de la majoria delsbancs aportants i, per un altre, els ac-cionistes privats tenen un interès derendibilitat en la SAREB, però tambétenen un important parquet immobi-liari en els seus balanços del que esvolen desfer.Intervé el governespanyol en lagestió del laSAREB?Ho fa. No només perquè ha estat elque ha dictat les normes que han pos-sibilitat la seva creació (curiós i dub-tós el costum de legislar a través deReals Decret-llei que té últimamentl’executiu), sinó perquè participaen els òrgans de govern del FROB iperquè forma part, juntament amb elBanc d’Espanya i la CNMV, de la Co-missió de Seguiment de la SAREB.Què té a veureEuropa i elFons MonetariInternacional entot això?Molt. La SAREB té el seu origen enl’acord signat amb Europa al juliolde 2012 i a ningú se li escapa quela Comissió Europa, el MecanismeEuropeu d’Estabilitat i el Fons Mo-netari Internacional han intervinguten el desenvolupament legislatiu ul-terior. És més, s’han establert nom-brosos mecanismes d’informació icontrol perquè la troica pugui seguirde prop tot el procés i prengui cartesen l’assumpte si ho considera neces-sari. No ens enganyem, des de fa jabastants mesos, gran part del sectorbancari espanyol està intervingut.Hi ha algú més queintervingui en laSAREB?Quant a poder en la presa de deci-sions, en principi no, però donada lareduïda estructura de la plantilla dela SAREB (s’estima que quedarà enentre 100 i 150 treballadors) en com-paració del volum que ha de gestio-nar, s’han portat a terme i se segui-ran produint nombrosos processosd’externalització. Aquí entren en jocles grans consultores i els grans des-patxos d’advocats, però potser el méscuriós és que, almenys de moment,la gestió directa i del dia a dia de lamajor part dels actius transmesos ala SAREB s’ha deixat en mans delspropis bancs aportants, és a dir, delsquals cabria opinar que van generarel problema.Quin paperjugarà la SAREBen l’economiaespanyola?Donat el seu volum, la SAREB seràun jugador essencial en el mercat im-mobiliari dels pròxims anys. Pot serque la SAREB sigui utilitzada pelgovern com instrument de políticaeconòmica, per a reactivar el sectorimmobiliari i tractar d’atallar parcial-ment la crisi, i és cert que hi ha certapressió venedora per a evitar que laSAREB entri en pèrdues (de nou elproblema amb el dèficit), però per aveure quin paper jugarà exactamentcaldrà esperar, ja que, entre altrescoses, el pla de negocis que inicial-ment es va presentar públicamentestà sent revisat a fons en aquestsdies. En qualsevol cas, no cal oblidarque la SAREB àdhuc està en camíd’analitzar i empaquetar els actiusque ha rebut, que el període de tempsque té per a desfer-se dels actius ésllarg (15 anys), que entre els seus ob-jectius està minimitzar la càrrega alscontribuents i recuperar valor i quegran part del seu accionariat està for-mat per bancs sans i asseguradores,que tenen la seva pròpia cartera im-mobiliària i que no voldran afectar demanera significativa als seus preus devenda, pel que ningú hauria d’esperaruna venda massiva d’immobles ograns canvis en els preus en el moltcurt termini.Qui adquiriràels actius de laSAREB?No està previst que la SAREB ven-gui directament al públic en general(encara que per a determinats tipusd’actius ho estigui fent a poc a poc através dels bancs aportants), sinó queho faci en grans paquets a inversorsinstitucionals.Donada la situació de l’economia es-panyola i els grans incentius fiscalsque s’han establert expressamentper a ells, els adquirents seran fona-mentalment inversors institucionalsestrangers. L’anterior es farà mit-jançant venda directa o mitjançantFons d’Actius Bancaris (FAB), vehi-cles d’inversió de nova creació delsquals fins a la data àdhuc no existeixcap i que mereixerà la pena seguir deprop i abordar en altra ocasió, encaraque només sigui pel règim fiscal queduen associats.Sobre la SAREB es podria reflexio-nar molt més, però hi ha moltes altrespreguntes d’índole polític econò-mic que suren en l’aire i que tambéconvindria abordar: fins a quin punts’estan experimentant a Espanya elsprocessos de resolució d’entitats decrèdit que en el futur es pretenen im-posar a nivell europeu?, què tenen aveure els bancs dels Länder alemanysamb el retard i/o paralització del pro-jecte de consolidació de supervisióbancària a nivell europeu?, què estàocorrent finalment amb la Taxa Tobina nivell nacional i europeu?, quinscanvis s’estan introduint en els requi-sits d’honorabilitat i experiència deles entitats de crèdit i perquè són tanrellevants en alguns casos concretsd’àmbit nacional?, de debò s’estanrespectant les noves regles sobresistemes de remuneració d’entitatsfinanceres?, quines altres vehiclesd’inversió s’estan modificant per atractar de rescatar al moribund sectordel maó?, com evoluciona la reformade la llei hipotecària?, com es vanoriginar i què està ocorrent amb lespreferents? i un llarg etcètera.Com diria Robert Allen Zimmerman,els temps estan canviant i, o ens po-sem a això, o els canviaran sensepreguntar-nos.
  12. 12. Juny de 2013 Treball - Economia · 11Raons per resistir a la pori colpejar juntesGerardo Pisarello i Jaume AsensPortem gairebé cinc anys convivintamb un capitalisme desbocat queno accepta límits. Que avança sensepudor i aspira a mercantilizar-lo tot.L’habitatge, la sanitat, l’educació,l’espai públic, les relacions afectives.Per avançar, aquest procés necessi-ta trencar l’autonomia individual icol•lectiva. Aïllar a les persones i re-duir-les a la servitud, a la impotencia.El consumisme dirigit, l’alienacióprogramada, són això: figures de laimpotència. L’altra és la por. Per serdesnonat, a perdre una feina, a no po-der pagar els deutes, a ser multat almetro, a ser expulsat per no tenir pa-pers, a ser detingut en una manifesta-ció o en una ocupació.L’individualisme, la por, la servidum-bre voluntària e involuntària, són for-mes d’impotència que es donen la mà.Totes són a la base de la deutecràcia.Aquesta història, per descomptat, noés nova. La deutecràcia és filla delneoliberalisme. I aquest l’afany capi-talista de deixar anar amarres. De lliu-rar-se de les lligams imposades per leslluites i resistències populars. Desprésde l’enfonsament del socialisme irreal,ho sabem, la bèstia no vol morrió. Notolera els límits jurídics, els drets, leslleis. Llevat, clar, que siguin les sevespròpies lleis. Les que beneficien elsbancs, als grans evasors fiscals, a lafosca trama de la cleptocràcia.Aquestes lleis, si. Les que assegurenla “culpabilitat de les sardines” i la“impunitat dels taurons”, com deiala gran Rosa Luxemburg. El altre, elsdrets humans, Jo sóc una molèstia.Una lligam inacceptable. És igual quees tracti dels drets socials i ambientalsque dels civils i polítics.La bèstia no vol morrió, ni crítiques,ni protestes que se li vagin de lesmans. Només consumidors dòcils iatemorits. Pot aprovar sense immutarnormes indecents que deixen a milersde persones sense feina, sense casai sense futur. Però borda indignadacontra un piquet sindical o contra elsadhesius d’un escrache. Així, mentreescanya l’Estat social, mentre liquidaels béns comuns, munta l’Estat penal,l’excepcionalitat punitiva, la vigilàn-cia contínua.La ciutat vigilada, la ciutat de la por,està en el nucli de la barbàrie neolibe-ral. Pràctiques de disciplina que tras-passen els murs de la presó i s’estenenper la metròpoli.Escàners als aeroports, empremtesdigitals, registre de dades a la xarxa,càmeres de vigilància, seguretat priva-da en parcs i places. “La policia a totarreu, la justícia en cap “com escriviaVictor Hugo al segle XIX.Una mena de guerra de baixa intensitatque no es lliura a les trinxeres sinó enels supermercats, als parcs, al metro,en els sofàs de les cases. Una guerraque aixeca murs, fronteres i que con-verteix la ciutat en un gran panòpticen el qual tots som reclusos i guàrdies.Atents vigilants del veí, convertit enuna amenaça.I al costat d’aquesta repressió vetlla-da, acceptada de manera gairebé vo-luntària, l’altra. La repressió pura idura contra els exclosos i contra elsdissidents. Vaguistes, activistes so-cials, treballadores sexuals, grafiters,captaires, migrants sense papers, jovessense futur.Tots al punt de mira de les ordenan-ces del civisme, convertides en au-tèntica constitució de la ciutat. Tots alpunt de mira d’uns codis penals ques’endureixen a mesura que augmentenla desigualtat i la resistència.La criminalització de la protesta, dela dissidència, tampoc és nova. Peròs’accelera quan la resistència creix. Esva veure amb la irrupció del 15-M, ambles vagues generals, con el rodeo alParlament de Catalunya, amb el 25-S.Primer, el paternalisme condescendent,la pastanaga. Després, el pal, la cara fe-réstec dels governs market friendly. Amesura que les polítiques d’austeritats’han anat intensificant, les dretes iels seus còmplices han rivalitzat eniniciatives repressives. Avui, més con-tundència policial i judicial. Demà, res-triccions al dret de reunió, prohibiciód’ocultar la cara a les manifestacionsi designació de fiscals especialitzats en“guerrilla urbana”.Més tard, obertura de llocs a Internetperquè els “ciutadans” puguin delatarels “antisistema”, ampliació de con-ductes constitutives d’atemptat contral’autoritat, assimilació de les protestesa conductes terroristes o prototerroris-tes, monitorització policial de les xar-xes socials.És el dret penal de l’enemic. El que noté empatx a anar “més enllà de la llei”,com deia el conseller català Puig. O arecórrer a la “enginyeria jurídica” si caltreure de sobre alguna garantia incòmo-da, com declara el ministre FernándezDíaz. És el no dret. El que criminalitzaa qualsevol que gosi alçar la veu. Elque expulsa de les places als indignats,el que tracta com a “rates” als vaguistesi com “nazis” als desnonats. I al costatd’ell, el dret penal dels amics. El que esposa al servei del poder i mira cap a unaltre costat quan hi ha frau fiscal, el queindulta els grans banquers i promouo absol la violència policial. Tampocaquí l’originalitat és absoluta.La violència punitiva de l’Estat sempreha trobat els seus enemics. I quan no,els ha inventat. La inquisició va perse-guir les camperoles desposseïdes de lesseves terres acusant-les de bruixes. Lesclasses propietàries perseguir als obrersacusant-los de degenerats, de hienes,de xusma, de vagues.Vists amb dimensió històrica, qualifi-catius flautes gos-com són variants delterrorista, sovint, d’un odi llunyà. Elque lleva implícita la demofòbia, l’odiclassista (i fins i tot racista) dels pode-rosos als que poden posar en perill elsseus privilegis.Portem anys, dècades, convivint ambun capitalisme sense complexos quepretén reduir-ho tot a simple mercade-ria, el benefici immediat. El seu avançha donat lloc a múltiples formes de bar-bàrie. Augment de la pobresa, depres-sions, suïcidis, centres d’internament,brots xenòfobs. Però l’avanç del capi-talisme també està generant, en el seuafany totalitzador, inèdits espais de so-lidaritat, de resistència.Un dia és la PAH, el gest digne dels queposen el cos per aturar desallotjaments.Un altre, les mobilitzacions contra laprivatització de l’aigua, les vagues,les desenes d’iniciatives cooperatives,anticapitalistes, que sorgeixen aquíi allà. Després del diluvi neoliberal,aquestes iniciatives poden semblar mo-destes. Però estan aconseguint el quesemblava impossible. Que la violènciaexercida contra milers de famílies si-gui una impugnació eficaç, socialmentcompartida, de la criminal aliança en-tre política i diners que l’ha fet factible.Que la classe política que ha gestionatla deutecràcia, la cleptocràcia, estiguimés deslegitimada que mai. Que elrègim bipartidista i monàrquic heretatdel franquisme i avui rendit a la troicacomenci a aparèixer com un llast insu-portable.Aquesta deslegitimació pot, clar, tra-duir-se en resignació, en abandó. Peròpot alimentar, ja ho està fent, reaccionsd’indignació que muten en lluites per ladignitat, per la constitució d’una cosanova.Que això passi no depèn de cap lleidivina. Depèn de nosaltres. Perquè elque no ha succeït mai-com va escriu-re Schiller-no envelleix. Segueix allàper qui tinga la capacitat de rescatarde l’oblit les lluites i els somnis de quiens van precedir. I per alimentar, ambaquesta memòria, les nostres pròpiesraons per estar i colpejar junts. Contrala por, i per la llibertat.* Gerardo Pisarello i Jaume Asens.Juristes i autors del llibre ’No hi hadret(s): la il•legalitat del poder entemps de crisi’(Icària, 2012)
  13. 13. 12 · Treball - Economia Juny de 2013Agents de la Troika, Mas, Rajoyi la patronal debaten a Sitges elfutur de la Unió EuropeaArnau Garcia - Setmanari DirectaSota el lema “perquè Europa fun-cioni” es celebrava a la localitatde Sitges el 30 i 31 de juny i l’1 dejuny la XXIXena trobada del Cercled’Economia, amb l’assistència de di-rigents de l’FMI, representants de lapatronal i empresaris, a més dels pre-sidents de la Generalitat, Artur Mas, iel govern espanyol, Mariano Rajoy, iels consellers d’economia respectius.També hi estava convidat Alfredo Pé-rez Rubalcaba, secretari General delPSOE.Artur Mas obre lesjornadesDijous, 30 de juny. Cinc de la tarda,hotel Melià de la vila de Sitges. LaXXIXena edició de les reunions delCercle d’Economia reunia com cadaany els responsables de l’economiaeuropea, espanyola i catalana. Intro-duïa aquestes jornades el president dela Generalitat Artur Mas, acompanyatpel president del Cercle, l’exministrepopular Josep Piqué.“Tot és una imposició del govern es-panyol”: podríem resumir així la inter-venció de Mas davant els membres delCercle. Va reiterar el “compromís dela Generalitat amb un veritable projec-te europeu, acompanyat d’uns governsregionals que assegurin la homoge-neïtat de les societats” i la voluntat dediàleg amb Madrid per a resoldre eltema sobiranista, sempre que els dospartits hegemònics al Congrés delsDiputats es posin d’acord.Continuant amb la seva intervenció,Artur Mas va assenyalar els factorspositius que indicaven que Catalun-ya se’n podia sortir econòmicament:l’as sota la màniga no és altre que elprojecte de Barcelona World, hereud’Eurovegas. El macro-complex d’ociprojectat a Vila-Seca que, segons laplataforma que li fa front, suposariaun impacte ambiental considerabletant per destrucció d’hàbitats protegitscom per la dificultat en l’abastimentd’aigua, es va configurar com un delspals de paller i com el model a seguiren la recuperació econòmica de Cata-lunya. També va lloar la millora en lacompetitivitat de les empreses cata-lanes, conseqüència directa dels aco-miadaments provocats per la reformalaboral.Un cop va acabar aquesta presentació,s’iniciaven les jornades pròpiamentdites, amb una xerrada sobre gransempreses que havien sobreviscut al’impacte de la crisi. Parlaven elsmàxims responsables d’Indra, SEATi Puig. Tots tres van coincidir en re-forçar la presència de les empreses ala universitat i millorar les prestacionsde les carreres enfocades al desenvo-lupament tecnològic. La internaciona-lització i la millora de la competitivi-tat són apuntades com a garants de lasupervivència econòmica, i la reformalaboral, vista com a necessària i posi-tiva, igual que el contracte únic i elsminijobs, un tipus de contracte se-miesclavista reclamat fervorosamentper Puig.Curiosament, Francisco Javier Gar-cía Sanz, president del conselld’administració de SEAT, no va fercap referència a la situació complica-da que viu la planta de Martorell, quecomprova com se li demanen cada ve-gada més esforços salarials alhora quees redueixen línies de producció. Tam-poc ha esmentat el sou brut de gairebé6 milions d’euros l’any que percepsolament pel seu càrrec en l’empresaautomobilística, atenent que té cadiraen altres consells d’administració iés l’actual president de la patronal del’automòbil.Drets laboralsretallatsL’endemà divendres, li tocava el torn aAlfredo Pérez Rubalcaba i al ministred’economia espanyol Luis de Guin-dos. El primer, a les onze del matí,començava la intervenció recordant lacrisi de valors i de confiança de la po-lítica espanyola. Diu també que nomésamb la destrucció de llocs de treballno es crearan els condicions neces-sàries per a la recuperació econòmi-ca. Tanmateix, no discrepa del fons,discrepa de la forma. Dóna suport al’executiu actual a l’hora de dismi-nuir el dèficit el màxim que es pugui,però diu que es cofinancin per part del’estat les empreses a punt de fer falli-da i es pactin els acomiadaments ambels sindicats alhora de fer-los menystraumàtics. Els instigadors de la pri-mera reforma laboral agafen la caretamés paternalista per a referir-se a lesfamílies desnonades i als sis milionsd’aturats, quan precisament ells vanpropiciar unes polítiques que donavencarta blanca als empresaris per a fer idesfer en drets laborals.Poca estona després, Luis de Guin-dos arribava a l’hotel Melià. Va en-focar la xerrada valorant els canvisfets respecte l’any passat, resolentque “l’economia espanyola ha mi-llorat considerablement, fent-se méscompetitiva i fiable”, tot gràcies a laflexibilització, la moderació salarial iel trencament dels convenis productede la reforma laboral. L’europeïtzacióde l’economia mitjançant la creaciód’una unió bancària, que donaria cartablanca als “homes de negre” de l’FMI,era una proposta llançada pel ministre,quan feia poques hores que el Bancd’Espanya havia deixat entreveure lanecessitat de contractar per sota delsalari mínim. Per acabar-ho de reblartot, pronosticava la sortida total de lacrisi per l’any que ve.Més tard, i per tal de no quedar-seenrere, el seu homòleg Andreu Mas-Colell també lloava la reforma laboral-CiU va donar suport al PP quan la vapresentar al Congrés- apostant, a mésa més, per l’augment de l’edat de ju-bilació i les retallades en les pensions.A banda de les intervencions de Rub-alcaba i De Guindos, el divendrestambé s’ha celebrat la xerrada sobreel deute. Cal destacar la intervencióde Carmen Reinhart, catedràtica fi-nancera de la Universitat de Harvardi ex-col•laboradora del FMI. Coautorad’un estudi que relaciona el deute pú-blic amb la disminució del PIB i que,per tant, apunta el deute públic coma gran mal del sistema capitalista, ésuna de les ideòlogues principals dela política de retallades indiscrimi-nades adoptada per la Unió Europea.L’estudi, però, va manipular conscien-tment dades i paràmetres a analitzarper poder justificar una teoria que, enla seva aplicació pràctica, s’ha demos-trat equivocada i insuficient. Tanma-teix, Reinhart s’entossudeix a defen-sar la seva vigència.Rajoy tanca lesjornades ambescridassades deles manifestants del’Assemblea pelsDrets Socials delGarrafEl dissabte 1 de juny cloien les reu-nions amb la intervenció de MarianoRajoy. El Cercle d’Economia acabales seves reunions amb la presènciade Mariano Rajoy, en una jornada enla qual tothom ha lloat, de nou, lesreformes i les retallades fetes pelsgoverns català, espanyol i europeu.Per altra banda, una manifestació delsmoviments socials ha escridassat elsparticipants del Cercle i en especiall’arribada del president del govern.L’últim dia de les reunions s’ha man-tingut en la tònica dels anteriors. A les9 del matí les xerrades ja començaven,amb Karel de Gaucht, comissari euro-peu de Comerç, defensant a ultrançael liberalisme econòmic i el pacteamb els Estats Units com a solucióde tots els nostres mals. Mas-Colellintervindria més tard en un debat

×