Un riu de     paraules    Textos literaris de23 escriptores i escriptors de la Ribera
Un riu de paraules Textos literaris de 23 escriptoresi escriptors de la      Ribera        Ajuntament         d’Antella
© Dels textos: de les seues autores i autors© De les imatges: Xúquer Viu. Foto coberta: Toni Benlliure© Coordinadora de Ce...
Un riu de paraules
índex               Introducció: El Xúquer el riu ignorat ................ 11                       per Joan Cortés       ...
El blau marí.................................................................. 33        per Rafael EstradaOració a Sant A...
L’amagatall viu............................................................ 55        per Ximo Juan MompóJota del Xúquer ....
Introducció                         El     Xúquer el riu ignorat                 La reivindicació del Xúquer fou un dels t...
Per què no existeix un lligam afectiu entre la nostra gent i elriu? Per què no ens corprén? Per què no el considerem un pa...
Textos         Albert Moreno  13
Josep Ballester               Història d’una gota d’aigua                Per Josep Ballester               Un núvol de ben...
16
Norbert Blasco                   El bany del dia de Sant Jaume                                     Per Norbert Blasco     ...
perant la visita d’algun pescador de canya aficionat od’algun arener.Els nadadors més sistemàtics anaven a les basses del ...
Vicent Borràs                 El rap del riu                    Per Vicent Borràs                  [Per ser dit seguint el...
Un casaspriu.	El fraudel riu:gripau,SOMRIU!Si amauel riu,digau:SOM RIU!Babaucaptiu,Arnauquan diu:en pau:no riu,Gustau,el r...
El rapdel riuja sapquè diu.I sapque el riuno viuen capestiu,ni en capcaliu,ni enllà,del niu,ni al marreviu.Per totaixòi mé...
22
Mariano Casas                                 El pas del Xúquer                                         Per Mariano Casas ...
El Xúquer s’interposà en el seu camí com una barrera in-significant en altres circumstàncies, però infranquejable enaquell...
pas còmode del Xúquer. El mariscal francés no temia aquellexèrcit, ni tampoc els seus maldestres comandants, però novolia ...
pel riu com per a intentar travessar-lo. La cavalleria potserpodria fer-ho, només en algun punt molt concret i si descen-d...
les comportes i desviara el gros del cabdal del Xúquer capa Sèquia Reial. Aquell senzill gest havia convertit l’assut enun...
28
Vicent Climent                                    Riu avall                               Per Vicent Climent Ferrando     ...
sobreviure a les primeres i violentes embranzides de l’aigua ivaig continuar nadant sense aconseguir remuntar la força del...
Em vaig despertar sobresaltat a casa meua i vaig ser cons-cient, en aquell moment, que acabava de tindre un malsonterrible...
32
Rafael Estrada                                     El blau marí                                       Per Rafael Estrada  ...
34
Josep Franco                  Oració a Sant Antoni de Gavarda                                          Per Josep Franco   ...
36
Merxe Guillem                               Poema de l’aigua                                      Per Merxe Guillem       ...
Arribà a la fi a la mari en núvol es convertí.Com que el sol la va calfaraixí seguí el seu camí.Sura, nuvolet, sura,viatja...
Tobies Grimaltos                      Pluja jove                      Per Tobies GrimaltosLa terra començava a assecar-se ...
tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissarenel terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però es-p...
Fina López                           Diari                         Per Fina LópezEstimat diari:Ahir estiguérem a Antella, ...
I a partir d’eixe moment començà una intensíssima activi-tat aquàtica que “mai podrà millorar ni el millor dels parcsaquàt...
Joan Francesc Herrero    ...I el Xúquer arribà a Antella             Per Joan Francesc Herrero PiqueresEl pantà de Tous, d...
dues marges del riu, camins de tres metres d’amplària fins apeu de riu, per Antella la partida de l’Oro, i per Sumacàrcerl...
Manel Joan Arinyó                  Territori màgic                    Per Manel Joan i ArinyóEl riu ens imposava molt de r...
Ens ho van ensenyar uns xiquets d’aquell barri, que a l’estacióse sentien com peixos en l’aigua. El líder de la colla es v...
Josep Lozano                        Xúquer                                               Per a Alícia Marqués             ...
48
Virginia Martínez                              Gota d’aigua                           Per Virgínia Martínez Calvo         ...
50
Josep Lluís Millo                                         Una festa inesperada                                            ...
–Anem a vore… Què té d’estrany una trobada?–Primer perden les escoles i ara vénen a trobar-les!–Amigueta meua! No en tens ...
Anna Moner               Les dones d’aigua                        Per Anna MonerA trenc d’alba, quan la rosada mullava la ...
gota capturada amb la xeringa i tornaren a casa satisfets isomrients, exhibint orgullosos les seues samarretes. Havien“caç...
Ximo Juan Mompó                                       L’amagatall viu                                          Per Ximo Ju...
dissa llúdria, de pell lloada: «Corrents atzebres, llúdries, ve-bres», digué el poeta metge).Què podrà succeir si, amb l’e...
Néstor Mont                 Jota del Xúquer                         Per Néstor MontHi ha un riu que es diu el Xúqueri que ...
La Canal de Navarrésla Costera i la Riberatots quedarem sense resI l’Horta sense Albufera       I que no se’ns oblide     ...
Roger M. Pons            Una criatura preciosa                   Per Roger M. Pons i VidalFa ja algun temps vaig parlar am...
El desig de trobar-me amb l’extraordinari, l’ànsia de“voyeur”, la calor..., tot em torbava i em feia avançar impul-sivamen...
meues venes, a cada instant que transcorria, la sang circula-va amb més ardor, ja no podia per més temps resistir-me atoca...
62
Antoni Prats                                   Elegia de l’illa negada                                               Per A...
que t’afua l’esguard i les paraules,que et treu tots els dimonis en discòrdia!Fatídica, la mà de l’infortunit’ha signat so...
No oblidarem mai més el braó del Xúqueri tornaran les aigües al seu llaç       per sempre més. Amén.                      ...
66
Enric Ramiro                        La gossa de la meua ama                                       Per Enric Ramiro        ...
tia Ramona amb la gossa que estava en sa casa d’autocon-vidada. El braç legislatiu i el braç executor no tingueren mésreme...
Francesc Viadel                            Riu                      Per Francesc ViadelNo recorde en quina dècima de segon...
Ara una mà tota feta de olis i ciments, plàstica, avariciosa ienfollonida, se’n du el riu als dominis d’una memòria estèri...
71
72
Dibuixos de les               xiquetes i xiquets de               les escoles públiques              de Gavarda i AntellaV...
74
75
76
77
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
90
91
92
93
94
95
96
Un riude paraules97
Riudeparaules
Riudeparaules
Riudeparaules
Riudeparaules
Riudeparaules
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Riudeparaules

333

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
333
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
9
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Riudeparaules

  1. 1. Un riu de paraules Textos literaris de23 escriptores i escriptors de la Ribera
  2. 2. Un riu de paraules Textos literaris de 23 escriptoresi escriptors de la Ribera Ajuntament d’Antella
  3. 3. © Dels textos: de les seues autores i autors© De les imatges: Xúquer Viu. Foto coberta: Toni Benlliure© Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Riberawww.gentdetrobada.orgEls textos d’aquest llibre han estat cedits per les autores i autors per aquesta edició. Qual-sevol altre ús o difusió que no siga aquest llibre haurà de comptar amb l’autorització del lesautores i autors dels textos.Les il·lustracions han estat realizades pels xiquets i xiquetes de les escoles públiques deGavarda i Antella.Les fotografies són obra dels participants en el concurs de fotografia de Xúquer Viu, que hacol·laborat en aquesta edició.
  4. 4. Un riu de paraules
  5. 5. índex Introducció: El Xúquer el riu ignorat ................ 11 per Joan Cortés Textos Història d’una gota d’aigua ..................................... 15 per Josep Ballester El ball el dia de Sant Jaume...................................... 17 per Norbert Blasco El rap del riu ................................................................ 19 per Vicent Borrás El pas del Xúquer ....................................................... 23Vte. Carrión per Mariano Casas Riu avall ....................................................................... 29 per Vicent Climent Ferrando
  6. 6. El blau marí.................................................................. 33 per Rafael EstradaOració a Sant Antoni de Gavarda........................... 35 per Josep FrancoPoema de l’aigua ........................................................ 37 per Merxe GuillemPluja jove ..................................................................... 39 per Tobies GrimaltosDiari .............................................................................. 41 per Fina LópezI el Xúquer arribà a Antella....................................... 43 per Joan Francesc Herrero PiqueresTerritori Màgic .......................................................... 45 per Manel Joan i ArinyóXúquer .......................................................................... 47 per Josep LozanoGota d’aigua ................................................................ 49 per Virgínia Martinez CalvoUna festa inesperada................................................. 51 per Josep Lluís MilloLes dones d’aigua....................................................... 53 per Anna Moner
  7. 7. L’amagatall viu............................................................ 55 per Ximo Juan MompóJota del Xúquer ........................................................... 57 per Néstor MontUna criatura preciosa................................................ 59 per Roger M. Pons i VidalElegia de l’illa negada ............................................... 63 per Antoni PratsLa gossa de la meua ama......................................... 67 per Enric RamiroRiu ................................................................................. 69 per Francesc ViadelDibuixos de les xiquetes i xiquets de les escoles públiquesde Gavarda i Antella................................................... 73
  8. 8. Introducció El Xúquer el riu ignorat La reivindicació del Xúquer fou un dels tres eixos temàtics de la 27 Trobada d’Antella. El motiu, d’una banda, els nous plantejaments de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i del govern espanyol per a proveir d’aigua el sud d’Alacant, agafant-la, esta vegada, no de l’assut de la Marquesa, com s’havia acordat, sinó d’Antella o de Sumacàrcer. Estes noves directrius transformarien el riu en una escorrentia urbana. D’altra banda, la invisibilitat del nostre riu, la desgana amb què l’ignorem. Tothom ho sap. El Xúquer vertebra la comarca i la denomina. Això és veritat, però, tanmateix, també és veritat que és un riu ignorat pels riberencs i riberenques, que sembla que sols toleren la seua presència, condemnant-lo, alhora, a la invisi- bilitat, a una indiferència punyent. Podrem escriure desenes de frases, més o menys afortuna-Toni Benlliure des, sobre el riu que travessa la comarca com una serp d’ai- gua, però el Xúquer continuarà sense haver-se guanyat l’es- tima de qui calma la seua set, de qui alimenta i proporciona paisatges que esclaten de fertilitat, des del seu marge fins a la frontera de l’horitzó.
  9. 9. Per què no existeix un lligam afectiu entre la nostra gent i elriu? Per què no ens corprén? Per què no el considerem un pa-trimoni de tots i totes que cal mantindre, defensar i millorar?L’ús social del riu Xúquer és una tasca en què suspenen elspobles de la comarca. També caldria estimular la seua utilit-zació com a recurs pedagògic als centres educatius, perquèel coneixement fa l’estima.Este llibre ha estat possible gràcies al col·lectiu d’escriptorsde la Ribera, que s’hi ha implicat amb ànima i tinta; a XúquerViu, cresol de consciència col·lectiva; i als alumnes de Gavar-da i Antella, que han realitzat unes il·lustracions inspiradesen el riu que són una joia.Confie que el llibre es convertisca en un recurs didàctic al’abast del professorat i dels alumnes, que desperte el seuinterés per un riu que, tot i tindre mala fama de devastador,ha sabut ser generós amb les terres que travessa, en el camíque tarda a perdre’s en la desfeta de la mar. Joan Cortés President de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera.
  10. 10. Textos Albert Moreno 13
  11. 11. Josep Ballester Història d’una gota d’aigua Per Josep Ballester Un núvol de ben lluny em portà quan viatjava per un canal venecià. Després he viscut a la mar de la Xina quan els pirates abordaven vaixells entre la boirina. També he estat en un bosc que desapareix pel secà. He recorregut el món: una temporada en un camp de safrà, unes setmanes a la claveguera d’una ciutat i uns dies l’hos- pital d’un cirurgià. A vegades isc com si res d’una aixeta clara, dolça, fresca, transparent i ben neta. Tot gràcies a la depuradora d’un riu metropolità.Josep Pastor 15
  12. 12. 16
  13. 13. Norbert Blasco El bany del dia de Sant Jaume Per Norbert Blasco Sovint els artistes de la Grècia i de la Roma clàssiques a l’hora d’emprar models per a les escultures que no fossin nues, cobrien els seus cossos amb unes teles mullades que deixaven entreveure unes anatomies perfectes se- gons els seus canons de bellesa. L’espectacle humà que la petita platja fluvial del Xúquer, no molt lluny del poble, oferia el dia de St. Jaume unes similituds amb aquelles creacions de l’Edat Antiga....... I també unes diferències. Com que el banyador no formava part del rober famili- ar, era normal que el homes entraren a l’aigua amb uns enormes calçotets ratllats i les dones amb unes boniques sinagües (brials les anomenaven a La Pobla). Ho feien portant del ramal tant ells com elles els rossins, ases i haques que empraven habitualment als seus treballs agrícoles o de transport. En contacte amb l’aigua clara del Xúquer d’aleshores, aquelles robes íntimes restaven pegades als cossos dels i de les banyistes riberencs/es. A diferència dels seus avantpassats culturals, la fam deMª Carmen Signes la postguerra havia deixat uns cossos masculins massa prims, i encara que les corbes femenines hi eren ben vi- sibles, també ho era la seua falta de proporcions (més a prop per exemple d’unes Venus de Wilendorf que d’unes de Boticelli). Passat el dia de St. Jaume, el riu fluïa es- 17
  14. 14. perant la visita d’algun pescador de canya aficionat od’algun arener.Els nadadors més sistemàtics anaven a les basses del Pla,omplides amb aigua de motors i amb l’al·licient afegitde poder d’anar apartant el borró que solia enriquir-les.Quan l’ús i el pas del temps feien malbé aquelles robesocasionalment de bany, eren normalment reutilitzades.Amb els llargs camals dels calçotets rallats, es confecci-onaven uns saquets que servirien per a emportar-se elsentrepans i altres queviures a les feines agrícoles. Lesrandes encara aprofitables de les sinagües podien em-prar-se per a confeccionar alguna penyora de l’aixovarfemení.I el riu continuava fent el seu tranquil i sinuós camí, mésnet, i no tant en perill com ara.
  15. 15. Vicent Borràs El rap del riu Per Vicent Borràs [Per ser dit seguint el ritme binari AT (àtona-tònica)]El rap del riuno sapquè diu.Ni sapque el riuenllàon viuno capcap viuni capperdiu.Que maiel riuseràesquiu.Que maifaràcom calun niual marombriu. 19
  16. 16. Un casaspriu. El fraudel riu:gripau,SOMRIU!Si amauel riu,digau:SOM RIU!Babaucaptiu,Arnauquan diu:en pau:no riu,Gustau,el riu!La clau:l’estiu,un dauactiu.El riurecau:no viu.
  17. 17. El rapdel riuja sapquè diu.I sapque el riuno viuen capestiu,ni en capcaliu,ni enllà,del niu,ni al marreviu.Per totaixòi més,tan solsvolemUN XÚ-QUER VIU!L’autorus diu:adéusiau! 21
  18. 18. 22
  19. 19. Mariano Casas El pas del Xúquer Per Mariano Casas El sol refulgent dels primers dies de l’estiu encara no s’ha- via amagat darrere de la serralada del Montot en passar pel poble d’Antella les tropes del General Moncey, maris- cal de l’Imperi i duc de Cornegliano, un reguitzell d’homes que s’afanyaven per continuar aquella marxa apressada que semblava no tenir mai fi. Moltes eren les penalitats que el soldats havien patit des que havien abandonat precipitadament el seu atac a la ciutat de València, amb una retirada tàctica per evitar el que hague- ra pogut ser una imperdonable derrota. Unes hores abans l’avantguarda d’aquelles tropes altives, extenuada després d’una jornada de marxa a sota d’un sol implacable, s’havia trobat davant del Xúquer. El mariscal Moncey havia triat aquell itinerari per tornar tan aviat com fóra possible a Madrid per reunir-se amb el gros de les tropes napoleòniques acantonades a Espanya i rebre instruccions de Murat. Desitjava, per damunt de tot, obli-Asunta Martorell dar aquella dissortada acció que l’havia dut a València amb el propòsit de guanyar amb una força insuficient una ciutat hostil sense l’ajut imprescindible d’una artilleria que hauria pogut desfer com un castell de cartes els sus vells murs. 23
  20. 20. El Xúquer s’interposà en el seu camí com una barrera in-significant en altres circumstàncies, però infranquejable enaquells moments per a un exèrcit en franca retirada que po-dia ser escomès en qualsevol moment per les tropes envi-ades des de València en la seua persecució. Moncey haviadecidit agafar el nou camí reial per ser molt més recte i cò-mode, segons havia deduït dels mapes que portava i delsmissatges dels seus informadors, perquè el mariscal no esmovia mai a cegues, ni ell ni cap dels altres generals quedurant els darrers déu anys havien admirat Europa amb lesseues gestes.Les notícies de les victòries napoleòniques a Marengo, Ulm,Jena, Austerlitz o Eylau havien recorregut el continent, peròaquells que observaven d’amagat el pas de les tropes nohavien escoltat mai aquests noms. Només sabien que erenfrancesos i que calia amagar-se per evitar la rapinya que abon segur practicarien sobre les vides i els béns d’aquellsque s’interposaren en la seua marxa. També havien sentitdir que eren tots uns fills de Satanàs, que havien donat unamala mort als seus reis i que ara volien escampar pertot ar-reu aquella maleïda revolució que tantes desgràcies havia jaocasionat. Tot i això molta gent no se’ls mirava amb por nidesconfiança, ans al contrari, semblaven fascinats per l’es-pectacle que s’oferia davant els seus ulls, pels uniformes, lesarmes i els estendards amb àguiles brillants com l’or.Els espies havien advertit Moncey feia hores del que hi tro-baria. Les tropes del comte de Cervelló romanien a Alzira,l’únic lloc on els vells ponts de pedra hagueren permès un
  21. 21. pas còmode del Xúquer. El mariscal francés no temia aquellexèrcit, ni tampoc els seus maldestres comandants, però novolia arriscar-se a un nou revés. Era necessari buscar unaaltra manera, ràpida i eficaç, per travessar aquell riu esquifitque s’interposava en el camí de les restes d’un exèrcit orgu-llós que un mes abans havia eixit de Madrid cap a Valènciaben segur del seu triomf.Els informes deien que la barca que creuava el riu havia si-gut cremada, i que una bateria amb un escamot d’artillersvigilava aquell pas des d’un risc a poca distància del poblede Gavarda. Moncey va examinar una vegada i una altra elsmapes que el seu ajudant de camp li acostava de tant entant. No seria difícil acabar amb la resistència d’aquells ar-tillers, i va donar les ordres pertinents a un dels seus oficialsde confiança perquè obrara en aquest sentit. Tanmateix, elXúquer seguia allà.Prop d’Alberic ja podia albirar perfectament la silueta de laserra de Santa Anna. A l’altra banda el camí a Madrid seriafranc. Era necessari arribar-hi, però el Xúquer encara s’inter-posava tossudament a la seua voluntat. Moncey va remirarels plànols que descrivien el curs del riu i de les sèquies derec d’aquell país ple de camps d’arròs, de moreres i garrofe-res i cobert per núvols de mosquits i rantelles i va concebreuna idea que de primeres li va semblar ben esbojarrada.Un genet acabat d’arribar li va comunicar que la bateria deGavarda havia sigut inutilitzada i que no suposaria ja capproblema, però també assenyalà que baixava massa cabdal 25
  22. 22. pel riu com per a intentar travessar-lo. La cavalleria potserpodria fer-ho, només en algun punt molt concret i si descen-dia el nivell de les aigües. Moncey va prendre de seguida unadeterminació que podia significar el final de la seua carrerai la desfeta definitiva de les tropes que manava, però quepodia ser l’única eixida possible. Va ordenar de seguida quel’exèrcit es desviara cap a Gavarda en arribar a la vora delXúquer, per seguir el camí d’Antella. També donà instrucci-ons molt precises a un dels seus ajudants i el va fer marxarde seguida per aquella ruta estranya que s’apartava del camíreial i que semblava conduir enlloc.Ningú no podia imaginar quin era el destí d’aquells homes al-tíssims, vestits amb uniformes de vius colors, que marxavenriu amunt cap a les muntanyes de la banda de ponent. Aque-lla desfilada fascinant semblava una visió màgica i extranya,amb el fulgor de les espases brunyides dels oficials, la caprit-xosa forma dels quepis i l’inquietant silueta de les baionetes.Els soldats marxaven amb el cap cot per desviar l’esguarddels raigs del sol que encara no s’havia amagat darrere delMontot i més tard creuarien el riu per dalt de l’assut, un dar-rere d’un altre, a bon pas i sense que la força del Xúquer elsalentira. La llum del capvespre feia refulgir la superfície delriu, i aquell exèrcit semblava la reencarnació del poble jueuquan travessà el mar Roig per obra d’un prodigi diví que ha-via retirat les aigües al seu pas.Hores abans, per ordres directes de Moncey, un escamotd’homes havia regirat el poble en busca d’algú que obrira
  23. 23. les comportes i desviara el gros del cabdal del Xúquer capa Sèquia Reial. Aquell senzill gest havia convertit l’assut enun camí daurat cobert d’un filet d’aigua, en un rierol que be-sava mansament les botes d’aquells francesos vencedors dedesenes de batalles i que ara marxaven, amb la cua entrecames, buscant el recer de la serra de Santa Anna deixantarrere, a l’altra banda de l’assut, el vell poble d’Antella. 27
  24. 24. 28
  25. 25. Vicent Climent Riu avall Per Vicent Climent Ferrando Vaig nàixer a un clot que hi ha a la vora del riu, aigües amunt de l’embassament de Tous, en una família honrada i modes- ta. La meua infantesa va transcórrer dins de la normalitat pròpia dels menuts de la meua edat. Vaig créixer junt als meus pares i els meus germans, marcat per la presència dels gran Xúquer en la meua via. Sense voler caure en el tòpic, per a la meua família i per a mi, el riu fou, sempre, sinònim de vida. Només vaig créixer amb una ànsia tota la meua vida: traslladar-me a algun lloc del curs baix del riu. M’havien par- lat de llocs paradisíacs riu avall per a establir-me i formar una família. El problema sempre fou decidir-me a marxar i provar sort. Durant la joventut vaig disfrutar d’aventures amb els meus amics, per tota la contornada. La major diversió eren sempre els jocs en l’aigua del riu, amagant-nos entre les roques i la vegetació. Recorde una aigua clara i transparent, tot i que des de fa un temps ha empitjorat prou.Raül Sanxis Un dels fets de la vida que més m’han colpit, es va produir un dia que estava nadant sol, tranquil·lament al riu. Aquell dia un corrent se’m va endur aigües avall sense que pogués fer res per evitar-ho. Vaig tractar de nadar amb força però un corrent, fins al moment desconegut en aquell paratge, supe- rava amb créixens el vigor de la meua joventut. Amb tot vaig 29
  26. 26. sobreviure a les primeres i violentes embranzides de l’aigua ivaig continuar nadant sense aconseguir remuntar la força del’aigua que m’arrossegava. Amb l’esforç no vaig adonar-mequan el corrent em transportava per un canal de cement sen-se vegetació. Era una canalització a cel obert sense cap se-nyal de vida. Ni plantes, ni pedres, ni terra, ni cap ésser viuconegut. Era com si la terra s’haguera engolit la meua gent iel meu món. La travessia fou llarga i vaig arribar a patir fam.No vaig trobar ni una mala brossa, ni un mal borró, en aquellmaleït canal. Jo, tanmateix, continuava nadant deixant-meportar per la força de l’aigua. Era la manera més fàcil desobreviure.Mentre, pensava on acabaria els meus dies, després d’aque-lla travessia involuntària. Del canal obert, vaig passar a unacanalització totalment tancada. La foscor m’ofegava, peròla dificultat d’aquell viatge, va fer-me traure forces d’on nocreia tindre’n i vaig mantenir-me tranquil, deixant-me portaraigües avall per aquella canonada.Després d’un temps que no sabria calcular, però que se’m féullarguíssim, vaig vore la llum al final de la conducció.Davant meu s’estenia una gran bassa plena d’aigua. Els raigsde sol em donaren una certa esperança de vida que s’esvanínomés vaig poder guaitar i vore que la bassa on ara descan-sava, era un enorme depòsit d’aigua per ruixar una grandís-sima extensió de brossa verda. Allà uns homes jugaven a fer-li colpets a una piloteta amb uns pals metàl·lics. A aqueixaactivitat els humans en diuen golf. No sé perquè. 30
  27. 27. Em vaig despertar sobresaltat a casa meua i vaig ser cons-cient, en aquell moment, que acabava de tindre un malsonterrible. Havia estat arrossegat per un corrent i havia acabattirat en una bassa que regava un camp de golf. Afortunada-ment, els presagis del malson no es van complir i el Xúquercontinuà baixant sense que els humans desviaren l’aigua capa destinacions llunyanes i finalitats poc naturals.Aquest somni em va fer decidir a marxar, tal i com anhelava.Amb alguns peixos amics vaig baixar riu avall a buscar terresmés pròsperes i em vaig establir a l’Estany. Vaig conéixeruna llissa amb qui em vaig unir i vaig formar una feliç famí-lia. Allà, riu avall, vivim tranquil·lament i només hem d’estaratents a no caure presos dels hams dels pescadors. 31
  28. 28. 32
  29. 29. Rafael Estrada El blau marí Per Rafael Estrada Creix el somni en blau marí, platja i cala fan la festa on festegen mar i pins i nosaltres fem la resta. La lluna balla amb la mar emmirallant-se en blau d’onada; de lluny arriba un bell cant de sirenes, dolça tonada: ‘Jugarem enmig del cel com titelles color de mel, amb papallones per fanal i estrelletes de Nadal’. Jo somie al teu voltant mentre la nit desvetlla l’alba i la brisa va pentinant el vaivé blauverd de l’aigua. El sol dansa en el festí i veiem com riu i canta, pintant d’or el remolíFrancesc La Roca dels peixets vora la barca. ‘Seguirem els camins del vent acaronats per estels d’argent, riurem en pells d’amor i omplirem de joia el cor’. 33
  30. 30. 34
  31. 31. Josep Franco Oració a Sant Antoni de Gavarda Per Josep Franco Una velleta d’Antella va caure al Xúquer un diumenge de ju- liol. L’aigua a penes li arribava als genolls, però com la dona no sabia nadar, es posà molt nerviosa i cada volta que volia alçar-se, tornava a caure, de cul, dins del riu. Encara com, en aquell moment, sant Antoni de Gavarda tornava a casa, després d’haver estat a punt de matar un xiquet, sense voler, i d’haver-li posat una altra gepa, també sense voler, a un pobre geperudet que li demanà un miracle. El cas és que, per açò o per allò, el pobre home no en feia una al dret, perquè no tenia la sort de cara. I la velleta que havia caigut al riu ho sabia. Per això, quan va vore que sant Antoni de Gavarda s’acostava, volgué fugir, s’esvarà i va anar a pa- rar enmig del corrent del Xúquer, que se l’emportava com si fóra una canya. El sant es va llevar l’hàbit i les sandàlies i es tirà de cap al riu, amb tan mala sort que es pegà contra una pedra. La velleta que veia que el seu salvador no eixia de l’aigua, es posà a bracejar amb tanta gràcia que, nadant com un peix, arribà a la vora, va traure el sant de l’aigua i li salvà la vida. Però com ella també es va salvar, aquell es considera el primer, i únic,Jose A. Bernat miracle de sant Antoni de Gavarda. Que ell, si pot, ens salve el riu. 35
  32. 32. 36
  33. 33. Merxe Guillem Poema de l’aigua Per Merxe Guillem Una nit clara d’estiu va guaitar entre unes roques i s’enamorà de milers d’ulls que li feien, des del cel, ganyotes. - No vull tornar dins la pedra vull córrer lliure pel món, relliscar sobre la terra, cantar la meua cançó. Primer fou una goteta, després un filet molt fi cada minut, cada hora creixa fins l’infinit. De nit nedaven estels, també somnis i la lluna, de dia el sol i els ocells i una nena de pell bruna.Ximo Torres A poc a poc es va omplir de crancs, peixos i anguiles, perquè tots en volien gaudir, fins les flors i les canyes fines. 37
  34. 34. Arribà a la fi a la mari en núvol es convertí.Com que el sol la va calfaraixí seguí el seu camí.Sura, nuvolet, sura,viatja fins la muntanyai en forma de fina plujatorna a la terra callada. 38
  35. 35. Tobies Grimaltos Pluja jove Per Tobies GrimaltosLa terra començava a assecar-se i no plovia. La bassa derec veia com l’aigua que contenia s’evaporava per la fortacalor del sol, i no plovia. Els arbres, les plantes, la brossa,necessitaven nova força, nova saba que només l’aigua, quedissoldria els nutrients de la terra i mullaria les seues fulles,els podria aportar; però no plovia. I es marcien, perdien forçai capacitat de donar nous fruits, es trobaven exhausts i, sen-se nou sustent, perdien la il·lusió per donar cap rendiment;però l’aigua, la beneïda aigua del cel, que els reviuria i quepermetria el sorgiment de nous individus vegetals, no arriba-va. El que abans havia estat un paratge verd i esplendorós,començava a esdevindre un àrea groguenca, polsosa i acla-paradora. No convidava a acostar-s’hi.La desmotivació i la desesperança niaven com més va mésen els seus esperits vegetals. La set, la sequera immiseri-corde feia agres els caràcters i on havia d’haver-hi coopera-ció, hi havia competència, rivalitat. Cadascú es procurava laseua pròpia subsistència i entre, tots, contribuïen, per això,a que la situació empitjotara. Per voler conservar cadascú iper a ell recursos tan minsos, entre tots ajudaven a fer-losmalbé. Es barallaven per l’aigua de la bassa de rec i, quanse n’adonaren, la bassa estava buida; l’aigua s’havia acabatd’evaporar mentrte ells discutien sobre la seua possessió. Lasituació era trista i desoladora.Un dia, però, és va presentar la pluja. Va ser a penes un rui-xat. Tanmateix les plantes reverdiren i els arbres tragueren, 39
  36. 36. tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissarenel terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però es-perançada; com un raig de sol entre els núvols. Va haver-hiesperança. La pluja, la vida, era encara possible, no estava totperdut. I els joves eren la pluja Vicent Torregosa
  37. 37. Fina López Diari Per Fina LópezEstimat diari:Ahir estiguérem a Antella, a casa dels iaios. I com no, anàrema l’assut. Jo no sé quantes vegades hauré anat en la meuavida, però cada vegada que veig el riu em sembla màgic. Amés a més, era un dia especial perquè venia també la meuamillor amiga, i per a ella sí que era la primera vegada que veiala presa. Com que estava tant impacient per ensenyar-li elssecrets que amagava el riu, a veure quin de tots més interes-sant, agafàrem la bossa de les tovalles i eixírem davant de laiaia. Baixàrem al riu per la casa de les comportes i, des d’allí, vaigcompartir amb ella aquell paisatge que sempre he consideratcom el més apreciat dels meus “tresors”. A eixes hores, l’aiguadel riu semblava un mirall on es reflectien núvols i canyars.L’aigua relliscava com sempre per damunt de la silleria, sal-tant àgilment i formant eixes cascades que la tornen de colorblanc. Semblava que el riu esperava la nostra visita i s’haviaficat el vestit dels diumenges.Com que encara era matí, prop dels canyars del club de pi-ragües nedaven tímidament dos ànecs de coll verd. Promptedesaparegueren de la nostra vista, buscant algun amagatallentre les canyes que els garantira més tranquil·litat de la queli anàvem a donar els banyistes que, sense tardar molt, enva-iriem el seu territori. 41
  38. 38. I a partir d’eixe moment començà una intensíssima activi-tat aquàtica que “mai podrà millorar ni el millor dels parcsaquàtics del món-mundial” (paraules de la meua amiga, eh!no meues). I és que nedàrem, exploràrem, relliscàrem, enscabussàrem entre les algues intentant pillar algun peixetdespistat...Tan sols seiérem a les tovalles per a esmorzarl’entrepà que havia dut la iaia i que ens donà l’energia ade-quada per a poder seguir gastant-la.El millor de tot va ser quan acceptàrem la proposta de Pau,el meu cosí: pujar en piragua!Una vegada aconseguirem deixar de remar sense control,bé en cercle o bé xocant contra els canyars de la ribera, sin-cronitzàrem les palejades i pujàrem riu amunt. Després de larevolta, anàrem deixant enrere el soroll i la divertida activi-tat de l’assut, per endinsar-nos en un gran camí d’aigua. Enssentíem igualment grans, igualment fortes i lliures.Però hui m’he assabentat, a la classe de Coneixement delMedi, de que el riu està malaltet i que precisa urgentmentque deixem d’intentar acabar amb ell. Jo tan sols espere qued’ací un grapat d’anys, com diu la mestra, puga tornar allegir el diari amb els meus netets, i que, quan llegim aquestdia, sàpiguen del que estic parlant... del nostre riu, el Xúquer.Fins a un altre ratet.Mar. 42
  39. 39. Joan Francesc Herrero ...I el Xúquer arribà a Antella Per Joan Francesc Herrero PiqueresEl pantà de Tous, després de la pantanada del dia 20 d’octu-bre de 1982, és reconstruí i, a dia de hui, es més del doble degran que era abans de la catàstrofe i pot retindre més aiguaen cas d’avinguda. Les aigües del Xúquer entren al pantàtranquil·les i mortes, i ixen amb molta pressió, son reguladesals pocs quilòmetres, en arribar al primer dels tres assuts delterme d’Antella. El Xúquer mitjançant el pantà cedeix granpart del seu cabal al canal Xúquer Turia. Sis quilòmetres abans d’arribar a Antella, el Xúquer ha desaltar l’assut de les séquies Particular i Escalona; la primeraal marge esquerre, amb una minicentral elèctrica per apro-fitar el seu salt, a més d’agafar aigües per regar el termed’Antella; i la segona a la marge dreta, amb aigua suficientper regar els termes de Sumacàrcer, Cotes, Càrcer, Alcàn-tera de Xúquer i Castelló de la Ribera. Aquest assut es re-construí després de la pantanada, pràcticament vertical i ensustitució dels dos que hi havien abans d’aquest desastre. El Xúquer en el seu curs mig baix, fa un gran meandre, pas-sa per Sumacàrcer, i a dos quilòmetres d’Antella ha de sal-tar l’assut de la séquia de Carcaixent, dóna cabal a aquestaséquia amb canonades subterrànies fins el terme de Carcai-xent. Aquest assut és de pedra de silleria, s’accedeix per les 43
  40. 40. dues marges del riu, camins de tres metres d’amplària fins apeu de riu, per Antella la partida de l’Oro, i per Sumacàrcerl’entrada de la partida del Racó de l’Assut. Les aigües tranquil·les i manses, amb un altre gran mean-dre es presenten al peu del poble d’Antella, l’assut d’Antella,la casa de les Comportes i la séquia Reial del Xúquer. El Xúquer ha de saltar la meitat, aproximadament, del plainclinat de pedra de silleria de l’assut, per poder seguir pelseu curs fins Cullera; però deixa aproximadament, la meitatdel seu cabal per abastir la séquia Reial. En èpoques de se-quera, ha arribat anar sec, des de l’assut fins la desemboca-dura dels seus afluents, el rius Sellent i Albaida. La séquia Reial rega part dels termes compresos entre An-tella i la l’Albufera. Totes les séquies distribueixen i regulen l’aigua per arribara tots dels camps, mitjançant aldufes, portells, dantells, bra-çals, regadores i canals. Josep Vayà 44
  41. 41. Manel Joan Arinyó Territori màgic Per Manel Joan i ArinyóEl riu ens imposava molt de respecte. Amb ell no jugàvemmassa, no li buscàvem les cosconelles. Ens limitàvem a me-ravellar-nos amb l’exuberància dels seus marges, prenyatsde secrets. Durant unes setmanes va ser el nostre regne. Unregne que tenia el seu palau i tot. De marbre, a més a més.Però a escala reduïda, en maqueta, ja que els trossos inser-vibles que tiraven del taller de làpides no donaven per a més. Una vesprada vam descobrir un xicotet ullal que teniamolts puros de boga al seu voltant. Aleshores vam convertiren un ritual el fet d’anar cada dia a collir el més formós quehi havia. Després tornàvem al pati d’armes del palau, ensasséiem en rogle i ens el fumàvem entre tots talment fóra lapipa de la pau. Un altre dia vam violar tots els límits de la temeritati, vorejant el riu, vam arribar fins a l’estació del tren. ¡Quinatreviment: si els nostres pares se n’hagueren assabentat,hauria corregut la vara més que a Favara! Ens hi arriscàremperquè volíem que els nostres imants tingueren més forçamagnètica, cosa que aconseguiríem fregant-los vigorosa-ment contra els ferros de les vies, segons créiem. En fi, coma mínim ho vam intentar abans de desenganyar-nos-en. Elque sí que vam aprendre aquella vesprada va ser a conéixersi ja venia el tren. Només havies de descansar l’orella sobreun rail per percebre’n les vibracions i deduir si estava llunyo prop, alhora notaves també si s’aproximava o s’allunyava. 45
  42. 42. Ens ho van ensenyar uns xiquets d’aquell barri, que a l’estacióse sentien com peixos en l’aigua. El líder de la colla es va en-tusiasmar tant amb les explicacions que d’un poc més no hideixà la pell. Res més que en veure’ns tan betzos no va tenirun altre trellat que dir-nos que ell era capaç d’aturar el trenamb una cabotada. -Sí, i després cupons! –li vam respondre. I ell, per no quedar en entredit, hagué de fer front atan potent afirmació. Ben mirat, el xiquet no era cap fantasma i havia vistaturar-se el tren un munt de vegades, per tant ens podia ferpassar bou per bèstia grossa. Amb el que ell no comptavaera que, fins i tot en el millor dels casos, és a dir, quan elcomboi ja està parat del tot, una cabotada contra els topallsde ferro massís del frontal d’una locomotora sempre ha si-gut, és i serà una senyora cabotada. Més que més si li posestot l’anhel del món per no quedar en ridícul. Que no hi quedà,ja ho crec que no: el que va quedar va ser desmaiat! I amb elfront un poc aixafat per a la resta de la vida. Au, torna! 46
  43. 43. Josep Lozano Xúquer Per a Alícia Marqués Per Josep LozanoRegna la serena en la calma nit,plàcida polsima el rou sobre els arbres,àvida la terra el rep amb delitcom dolça carícia que afaiçona l’aire.Els vells horts floreixen blanca tarongina,ornant la contrada de bella prestància,els bancals exhalen un goig fet fragànciaque sorprés l’olfacte de sobte endevina.Discreta discorre la corrent del riu,àlbers, oms i salzes flaquegen son curs,escoltant atents els bells mots que els diu,són paraules d’aigua, remorós discurs.La Lluna llambreja a l’espill fluvial,té cara de dona, sembla que somriu,en aquest paratge d’un Xúquer ben viuque amansit ens parla dins la nit coral. 47
  44. 44. 48
  45. 45. Virginia Martínez Gota d’aigua Per Virgínia Martínez Calvo Llamps de foc i trons intensos, que obriu les portes dels núvols atapeïts de vapor d’aigua. Llamps que espanteu les gotes amb un bes gèlid de vent inquiet. Gotes esglaiades que fugen del poderós soroll estrident, i salten fugitives buscant el fons de les terres planes. Cauen, cauen... tranquil·les als rierols, als llacs i als oceans. A la mar arriben les dansarines fines formant el cau del blau estel·lar. Les gotes passegen els grandíssims vaixells per l’escuma, fent-los milers de divertides pessigolles i mullant amb les ones el seu altiu velam. Gotes fent d’espill de les atrevides gavines que volen i piquen tot allò que troben al seu voltant. Després el Sol càlid, entestat escalfa les gotes al matí, al migdia i per la vesprada. El Sol les estira de la grata abraçada fraternal a poc a poc, fins convertir-les en tènue vapor d’aigua difusa. Ara, ja no són gotes clares i fresques; ara formen part del ventijol inquiet... i viatgen lliures per tot arreu. Les redones gotes floten de nou cap al firmament buscant núvols mare per ocupar l’estança amb l’esperança de sentir prompte el fred glacial;Óscar Rodríguez amb l’esperança de sentir prompte els llamps de foc i trons que obrin les portes dels diàfans núvols. I la roda de la vida continua sense parar, amb inici i sense final. Gotes 49
  46. 46. 50
  47. 47. Josep Lluís Millo Una festa inesperada Per Josep Lluís Millo És un matí assolellat d’abril. La granota Mariota es posa les ulleres, es fa l’últim retoc davant l’espill i ix de casa, entre les bardisses del riu. Hui l’espera una amiga que viu riu amunt, just al peu de l’assut d’Antella, al costat de la Casa de les Comportes. Han quedat per esmorzar i fer un passeig per la Sèquia Reial del Xúquer. La granota Mariota es posa a nadar a contracorrent i, en- cara que hi està acostumada, pocs minuts després es troba cansada. I això la fa pensar que els anys no passen debades. A la vista de la cansera que l’ofega, pren una decisió: –Eixiré de l’aigua i aniré saltant per la vora fins arribar a l’assut. I així ho fa. Ix i comença a fer bots per una sendera que vo- reja el riu. Però heus ací que, a mida que s’acosta al poble d’Antella, escolta els sons d’algunes dolçaines i el repic dels tabals, la música que més li agrada. Tot seguit, veu passar gent de tota mena: xiquets i xiquetes, pares i mares i, fins i tot, iaios i iaies portant banderes i cantant cançons de festa. Tan aviat arriba a l’assut i saluda l’amiga, li pregunta estra-Fermín Javier Garcia Pons nyada: –Què és tot aquest rebombori? A què ve tanta música? –No ho sabies? És una festa molt especial: la Trobada d’Es- coles en Valencià. –Una trobada d’escoles, dius? Quines coses més rares que fan els humans! 51
  48. 48. –Anem a vore… Què té d’estrany una trobada?–Primer perden les escoles i ara vénen a trobar-les!–Amigueta meua! No en tens ni idea! No n’has encertat niuna!L’amiga li explica què són les trobades i per què es celebrencada any. En escoltar l’explicació, la granota Mariota obri unsulls de granota sorpresa, alegra la cara i es posa a saltar endirecció a la festa mentre li diu: –Vinga, anem-hi! No et quedes parada com una estàtua!–Però, i l’esmorzar? I el passeig per la sèquia?–Oblida-te’n! Hui toca Trobada!I, tot seguit, les dues granotes marxen ràpidament per a viu-re la festa de les Escoles en Valencià a la Ribera. 52 Josep Navasquillo
  49. 49. Anna Moner Les dones d’aigua Per Anna MonerA trenc d’alba, quan la rosada mullava la vegetació dels vol-tants del Clot del Negre, Nil i Ondina havien agarrat la mot-xilla on duien els flascons de vidre transparent i les xeringuesde plàstic del maletí de jugar a metges i s’havien posat lessamarretes en què havien escrit amb retolador roig el seueventual ofici: “Caçadors de llàgrimes”. Des que la seua àviaels havia relatat la llegenda de les dones d’aigua, s`havienproposat deslliurar totes les que pogueren de l’encanteri queles mantenia atrapades sota l’aigua. Les dones d’aigua eren criatures fluvials, delicades i etèri-es, d’ulls immensos i transparents, de cabells llargs i espur-nejants. Cobrien part del seu cos amb algues d’aigua dolça ipresentaven una peculiaritat que les feia úniques i claramentrecognoscibles: tenien membranes entre els dits de les mansi dels peus gràcies a les quals es desplaçaven a una veloci-tat màgica pels rius del món sencer aprofitant les grutessecretes que connecten tots els rierols, torrents i barrancs.Les nits de lluna vella s’acostaven a les vores dels rius i espodia escoltar el seu plany demanant que alguna persona lestraguera de pena. De fet, les gotetes de rosada que aparei-xien a l’albada sobre les fulles dels joncs eren les llàgrimesd’aquestes criatures. Al cap d’una estona, Nil i Ondina ja havien aconseguit elseu objectiu. Introduïren dins d’un dels flascons la darrera 53
  50. 50. gota capturada amb la xeringa i tornaren a casa satisfets isomrients, exhibint orgullosos les seues samarretes. Havien“caçat” set llàgrimes, acabaven d’alliberar una altra donad’aigua. 54
  51. 51. Ximo Juan Mompó L’amagatall viu Per Ximo Juan Mompó El turista ha tingut sort. Ha passat unes setmanes en un poble valencià, de la Ribera, vora mar; hi ha fet amistats: no solament ha pres el sol, ha begut cervesa i s’ha banyat. Un bon dia, un dels amics l’ha convidat a conéixer la comarca; amb cotxe, s’han allunyat de l’apartament i han recorregut paratges interiors. En l’horitzó de la Ribera, el turista ha de- tectat un detall que l’ha mogut a preguntar. Ha sabut així que l’aparició de vegetació exuberant i espontània és un in- dici clar de pas d’aigua. Entre el paisatge monòton que imposen els arbusts de con- reu, d’alçària discreta i uniforme, el foraster ha vist que s’eleven al cel de sobte volums colos-sals i espessors denses, exclamacions vives del poder de la naturalesa. S’hi ha acos- tat: com-prova que algun riu, barranc, riuet o séquia recorre aquell paratge, i que, indefectiblement, les vores d’eixos cur- sos d’aigua han anat poblant-se de canyars, xopades, jon- cars, àlbers i mates de llentiscle i aladern –és així com li ho explica el seu cicerone. Continua: a causa de l’aigua, i tambéAdrià Xafer Pastor pel fet de ser terrenys lliures o públics, la mà humana no ha gosat actuar-hi amb contundència, i eixos mons pugen esponerosos, i embolcallen tota mena de criatures, com ara batracis (granotes), rèptils (colobres i serps), ocells (blauets, fotges, polles i ànecs, el majestuós agró) i mamífers (rates d’aigua, mosteles i, en els clars corrents passats, l’esmunye- 55
  52. 52. dissa llúdria, de pell lloada: «Corrents atzebres, llúdries, ve-bres», digué el poeta metge).Què podrà succeir si, amb l’excusa de «tindre-ho tot net,sense misèria ni malea», comencem a arrasar eixe universvegetal? –medita en veu alta l’amic que l’orienta. Li responel foraster: indiferents, esquivarem la reflexió salvaguardatspel nostre paper de centre de la creació, invulnerable a la de-vastació. El guia accepta l’argument, però cita de memòria else-güent passatge, procedent d’algun llibre llegit, el títol delqual recordaria si algú li ho exigira: «en los canyars de la voradel riu Xúquer i altres parts de la séquia real, dita d’Alzira, hiha moltíssims amagatalls on se recullen los lladres, malfa-tans, bandolers i aprocessats que van divagant per aquellesparts, sense que puguen ser presos i capturats, per la ocasióque tenen de receptar-se i emparar-se en dits canyars». Iprosseguix recordant la recomanació de les autoritats, ate-morides: «Aneu a la dita séquia real d’Alzira i viles i llocscircumveïns […] ma-nareu […] que […] arranquen encontinentlos canyars de dit riu de Xúquer, deixant tan so-lament dospeces de canyar». Els dos amics s’han embegut de l’ense-nyança de la història: els avantpassats també van necessitaren algun moment l’aixopluc de les moles de verdor, quan s’hihagueren d’amagar acaçats per la justícia reial. Aquesta cir-cumstància els tranquil·litza, perquè no ignoren que seguintla passera de la commiseració s’arriba a la posada de la soli-daritat. ciceroneTornen vora mar, després d’acariciar algunes canyes. Al capde pocs dies s’acomiadaran. 56
  53. 53. Néstor Mont Jota del Xúquer Per Néstor MontHi ha un riu que es diu el Xúqueri que rega les llavors,i a la gent de la Riberad’alegries i temors. Els diumenges al camp paella i revolució, si s’asseca el riu se’ns asseca el món.Però manca l’alegriaen la terra de les flors,hi ha qui vol pa’ d’ell la vidaque el riu ens dóna a tots. I l’aigua se l’emporten més amunt de l’assut, i ens deixen el riu ben mortet i eixut.Diuen que és necessàriaper al camp i per als horts,volen que els donem l’aiguaper regar els camps de golf. Diuen moltes mentides de mala voluntat, d’interés econòmic que amaguen veritats. 57
  54. 54. La Canal de Navarrésla Costera i la Riberatots quedarem sense resI l’Horta sense Albufera I que no se’ns oblide és l’especulació, que ompli quatre butxaques i ens la buida la de tots.Tots volem un Xúquer viuno un riu contaminat,dels interesos i el femque porta el gran Capital Volem un Xúquer viu, Xúquer net i clar, com el tenen a Antella, i que siga per molts anys. 58
  55. 55. Roger M. Pons Una criatura preciosa Per Roger M. Pons i VidalFa ja algun temps vaig parlar amb un pescador de riu, unhome ja major, habituat a recórrer tota la riba, coneixedorde tots els indrets i de tot el que allí succeïa, tant de dia comde nit. Per cert, al poble no gaudia de molt bona fama, deienque els ulls se li n’anaven darrere les xicones i que, quan n’hihavia alguna nadant, s’oblidava de la canya, del suro i delpeix. Però, siga cert això o simple xafarderia, Pasqual lluïaaltres reconegudes qualitats. Recorde encara unes paraulesque em digué en una ocasió. –”Ves cap a l’almenara d’El Viro, allà a prop del dolld’aigua que tomba de la séquia al riu; tu que eres sensible ala bellesa, que encara ets jove i la sang et bombeja amb pas-sió, gaudiràs en veure aquesta criatura riolera, amb aquellescorbes plenes de vida, com si fóra una deessa dansant-teuna música sensual. Et costarà esforç romandre com a sim-ple espectador...” Hui ha fet una xafogosa jornada d’estiu, un dia d’aqueixosque t’obliga a tancar les portes mentre llueix el sol i restar-hien penombra pegant alguna que altra becada, però cap a lessis de la vesprada ja n’estava fart de tanta immobilitat. Desobte he recordat allò que m’havia contat l’oncle Pasqual i hesortit, com disparat, cap allí. – A veure si hui tinc sort! 59
  56. 56. El desig de trobar-me amb l’extraordinari, l’ànsia de“voyeur”, la calor..., tot em torbava i em feia avançar impul-sivament. – Serà massa prompte o serà ja tard? Haurà passatja el moment idoni? –Totes aquestes qüestions mantenien elmeu cos en punxes. Arribat quasi a la mateixa vora del Xúquer, difusament,s’escoltaven suaus exclamacions, semblaven de plaer relaxat.–”Doncs aquí es troba i ben a prop!”– em deia per animar-mei fer front a les contínues punxades i arrapades de l’espésmur vegetal, una muralla pràcticament infranquejable queacompanya el corrent del riu, com preservant un lloc secretde mirades intruses.Guaitava per distingir el seu cos, però l’atapeït canyar m’hoimpedia. De tant en tant, la suau brisa imprimia una dolçai sensual dansa a les canyes que balancejaven rítmicamentcap a un i altre costat i, per uns instants, permetien albirardifusa i parcialment la seua seductora silueta. Esperonat pel desig, m’oblidava de l’escabrós caminar,avançava pràcticament cec, no més mogut per l’instint. Latenia ja ben a prop, tot i que no era encara al meu abast: elreixat de canyes em permetia de contemplar aquella magnífi-ca criatura, però no podia gaudir de penetrar i submergir-meen el seu sí. Contemplava absort el seu cos net i brillant comsi fora de plata, les seues exuberants i sensuals corbes, elsseus gràcils moviments, la seua joventut que semblava un doetern... –ai quanta raó tenia l’oncle Pasqual! Pecaminosament volia posseir-la, fruir amb els seusencants, fondre el meu cos amb el seu, ser, en un instant su-prem, dos en un... Finalment he arribat a la vora i per dins les
  57. 57. meues venes, a cada instant que transcorria, la sang circula-va amb més ardor, ja no podia per més temps resistir-me atocar aquella criatura de llisa, temperada i incitant pell. Ambtotal absència de pudor m’he desposseït de tota la roba i,com aquell que després de travessar el desert finalment tro-ba l’oasi, el somni tant de temps desitjat, sense pensar-m’hodues vegades, m’he llançat tot nu en els seus braços. Ai, quin encant! Quanta raó tenia el vell! Quina delíciasentir com et guareix delicadament les ferides, com t’abrao-na amb delicada passió, com t’acaronen els seus subtils mo-viments! Ai Xúquer!, realment valien la pena l’esforç, la suori les arrapades per ésser amb tu en aquest virginal indret. 61 Roger Pons
  58. 58. 62
  59. 59. Antoni Prats Elegia de l’illa negada Per Antoni Prats (Memòria d’Ibn Khafaja) Entre el vellut de tiges i ramatge, propiciant l’esplet, adés benignes, les aigües del teu riu. Com espill d’argent viu, on cabrejava cada crepuscle l’or, adés tan clares, les aigües del teu riu. Com un repunt de plata rutilant sobre túnica verda, adés serenes, les aigües del teu riu. Les aigües del teu riu, de sobte irades, han esventrat la terra, ¡fins li han foradat la fel!, t’han recobert d’oprobi. I han profanat la petja del teus avantpassats.Juan J. Albert Blasco Les aigües del teu riu, com una plaga, han podrit la semença dels teus fills, i llurs dones udolen d’eixorquia. ¡Quants vincles no ha negat aquest tarquim que t’enverina l’esma, 63
  60. 60. que t’afua l’esguard i les paraules,que et treu tots els dimonis en discòrdia!Fatídica, la mà de l’infortunit’ha signat sobre llindes i portals:“Tu no ets tu, ni les cases teuessemblen les teues cases”.¿D’on treure lleuper deslliurar-tedel llast dels enderrocs?Com arrencar un crit arrelat en el pànic?Tots d’una, maleirem el dit nefanddels fetillers que alçaren murs iniquosdavant l’espenta de les aigües.I obrirem camins nous de noves polsi posarem en ordre les bardisses. Després collirem fruits.Avivarem les arpes i les torxes,i engegarem alhora els obradors, el ritme de les màquines.I dreçarem els arbres als parterresi plantarem de nou els teus jardins. Hi haurà més primaveres. 64
  61. 61. No oblidarem mai més el braó del Xúqueri tornaran les aigües al seu llaç per sempre més. Amén. (1982) Juan J. Albert Blasco 65
  62. 62. 66
  63. 63. Enric Ramiro La gossa de la meua ama Per Enric Ramiro Un home de cognom Zadig, que no era de Sumacàrcer, havia comprovat que durant el primer mes de matrimoni és la lluna de mel i el segon la lluna de fel. Així que, després de sepa- rar-se d’Azora, que tampoc era de Sumacàrcer, es dedicà a l’estudi de la natura i es va retirar a l’assut d’Antella molt a prop d’on està el local que tenen els piragüistes. Un dia, passejant per una xopera a vora del riu Xúquer, va veure un grup de persones que venia corrent cap a ell. - Escolte –preguntà qui anava davant- No ha vist el gos de la meua ama? - És una gossa, no és una gos – va dir tot segur Zadig. - Teniu raó. És una gossa. - És una gossa molt xicoteta –afegí Zadig. Ha tingut gos- sets fa poc i coixeja de la pota esquerra. - Aleshores, l’ha vist, no? –digueren al mateix temps diver- ses persones. - Doncs, no –respongué Zadig. En la meua vida l’he vista. No es quedaren convençuts però pensaren que era millor no discutir i anar a denunciar-lo directament al “cuartelillo” deAgustín Núñez la guàrdia civil que hi ha a Càrcer. A les poques hores es personà una parella de la benemèrita a cavall, van agafar Zadig i se l’emportaren al poble veí. La jus- tícia també va actuar de forma diligent com té per costum en certes ocasions, i Zadig no tingué més remei que pagar una bona multa. Però quan eixia per la porta del jutjat, vingué la 67
  64. 64. tia Ramona amb la gossa que estava en sa casa d’autocon-vidada. El braç legislatiu i el braç executor no tingueren mésremei que rebaixar-li la sanció a Zadig, confirmant, però, quehavia mentit. Aleshores, Zadig, que continuava sense ser deSumacàrcer els va dir:- Venerables amics. Jo no coneixia aquesta gossa peròvaig veure les seues petjades i vaig deduir que era menuda iacabava de parir. A més, els solcs lleugers i llargs, impresosa la terra entre les seues petjades corresponien a uns pitsque s’arrossegaven per terra. Altres petjades contínues a l’esquerra demostraven que anava coixa.Tots quedaren admirats i li perdonaven la multa. TanmateixZadig, que mai fou de Sumacàrcer, comprovà com de perillóspot resultar pensar massa.Pot ser Zadig ja ha comentat ell mateix el conte i per tant,sobren paraules. I si en faltava alguna, com diu Forges: “Pen-se, doncs moleste”. Algú creu que no? A ben segur que totesi tots tenim alguna història real sobre el tema(Inspirat en del conte “El perro y el caballo”, llegit a http://ficus.pntic.mec.es/jmas0085/voltaire.htm#El perro y el caballo) 68
  65. 65. Francesc Viadel Riu Per Francesc ViadelNo recorde en quina dècima de segon de la meua infànciavaig saber del riu. El riu, però, sempre ha estat ací amb mi, ala vora, en el silenci, com un pressentiment d’incert pronòs-tic. N’estic segur que primer fou la por, aquell soroll líquidd’entranyes remogudes d’un revolt voraç, gegantí, que emvisitava les migdiades xafogoses de l’estiu quan vanamentintentava conciliar la son a la cambra fosca. L’espai de lescollites, la de la dacsa i els melons, i la del pobre cacahu-et polsós, collites nodridores i elementals. ‘No aneu al riu’,ordenaven amb les primeres calors de març les mares de laterra sota els efectes d’un espant antic, d’origen mític que etcorglaça. Amagava llavors l’aigua la mort, i el mal, entrema-liat, jugava a mirar-te pels ulls calidoscopis d’una libèl·lula,esquinçava la superfície de l’aigua amb les potes d’un saba-ter convidant-te a entrar, a perdre’t per sempre més en unaabisme de fang. Sentia en la profunditat de la meua somno-lència el plor trist i desesperançat d’unes dones.Més tard, però, lluny de qualsevulla inquietud, el riu fou lafrescor, l’amanyac. L’ombra suau dels xops esprimatxats, elseu pobre abric de fulles d’un verd blanquinós, insinuat. Còm-plice de pecats i de silencis melangiosos, herència... Estimípotser per primera vegada vora riu, de veritat, sense condi-cions, amb el cos bullent. L’atmosfera olia a planta madura iels joncs ballaven al so del vent. 69
  66. 66. Ara una mà tota feta de olis i ciments, plàstica, avariciosa ienfollonida, se’n du el riu als dominis d’una memòria estèril.Pense el riu, encara, avui, des d’aquesta extensió monòtonade la ciutat en la que visc atrapat. El pense com un alè, comun bocí d’infància que es resisteix a abandonar els somnis, elriu una aigua contra la mort, sense rancúnies, l’esguard verdi un regust de fang glacial a la boca. Pense el riu i m’unesc ala seua dansa sinuosa entre boscos de ribera, planúries, desd’aquesta distància, des d’aquesta sibèria d’edificis i gentsque van i venen, tornen i se’n tornen a anar sense cap objec-te entre sorolls metàl·lics, sí, el pense el riu des d’aquest caude melangia, atemorit pel seu incert destí. Raül Sanxis 70
  67. 67. 71
  68. 68. 72
  69. 69. Dibuixos de les xiquetes i xiquets de les escoles públiques de Gavarda i AntellaVicent Boix 73
  70. 70. 74
  71. 71. 75
  72. 72. 76
  73. 73. 77
  74. 74. 79
  75. 75. 80
  76. 76. 81
  77. 77. 82
  78. 78. 83
  79. 79. 84
  80. 80. 85
  81. 81. 86
  82. 82. 87
  83. 83. 88
  84. 84. 89
  85. 85. 90
  86. 86. 91
  87. 87. 92
  88. 88. 93
  89. 89. 94
  90. 90. 95
  91. 91. 96
  92. 92. Un riude paraules97

×