La ciutat romana.

  • 2,535 views
Uploaded on

 

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
No Downloads

Views

Total Views
2,535
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
27
Comments
0
Likes
1

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. LES CIUTATS ROMANES http://www.youtube.com/watch?v=E4TGtaj5eb0
  • 2.
    • El ritus de fundació d’uns ciutat romana tenia un origen etrusc i consistia en els següents passos:
    • Inauguratio : consulta dels auguris per saber si els déus eren favorables (per exemple, s’analitzava la seva voluntat observant les vísceres dels animals sacrificats).
    • Limitatio : Traçat del perímetre de la ciutat (i, per tant, de la muralla). Es coneixia com el pomerium , zona delimitada protegida pels déus. També s’assenyalaven els eixos del cardo maximus i el decumanus maximus .
    • Consecratio : cerimònia en què s’oferia un sacrifici.
  • 3.
    • La creació de les ciutats romanes es feia segons tres punts de partida:
    • Partint de la colonització d’un nou territori , els romans s’establien en ciutats ja existents i les adaptaven a la seva forma de viure.
    • Partint d’un assentament militar previ , començaven a edificar-hi els mateixos soldats de les legiones.
    • Creant ciutats de nova planta seguint el model de Roma, tant en l’àmbit institucional com en l’urbanístic. (Aquest cas era el més habitual).
  • 4.
    • Com que no tenien la necessitat d’assegurar la defensa militar de les ciutats amb fortificacions naturals, acostumaven a situar-les a la plana en comptes de dalt dels turons. Això sí, l’indret de la nova ciutat havia de complir una sèrie de requisits:
    • Estar envoltats de camps de cultiu.
    • Disposar d’un bon abastiment d’aigua i de terrenys fàcilment drenables per evitar inundacions i malalties (si les aigües no es queden estancades es pot sanejar millor el lloc).
    • Tenir unes condicions climàtiques òptimes.
    • Estar ben comunicats.
    Per exemple, quan es va construir Barcino es va tenir en compte la situació (al bell mig de la plana entre el Besòs i el Llobregat), el fet de poder portar aigua potable del Besòs i de la serra de Collserola i la proximitat de la via Augusta. A més, la ciutat es va edificar a dalt d’un turonet de manera que les aigües no es quedessin estancades i es pogués sanejar l’indret.
  • 5. El disseny típic de les ciutats romanes de nova creació era el pla ortogonal o planta hipodàmica (inventat pel grec Hipòdam de Milet) = perímetre rectangular amb dos carrers interiors que el travessaven de banda a banda. La resta de carrers (= cardines ) es traçaven paral·lelament a aquestes dues artèries principals, de manera que es formava una xarxa d’illes simètriques.
    • El cardo maximus (de nord a sud).
    • El decumanus maximus (d’est a oest).
    A la cruïlla s’hi acostumava a ubicar el fòrum . SIMETRIA i SIMPLICITAT que contrastava amb l’urbanisme de la ciutat de Roma, que havia crescut de manera desordenada (perquè Roma va ser una capital obligada, no escollia, ja que l’imperi va créixer a partir de la ciutat i no a l’inversa). Però les ciutats s’havien d’adaptar als accidents topogràfics del terreny i a vegades acabaven sorgint ciutats allunyades de l’esquema ideal, com passà a Tarraco.
  • 6. Cardo maximus (nord-sud) Decumanus maximus (est-oest) Cardines (d’influència grega): carrers paral·lels al Cardo maximus (d’influència etrusca). Decumani (d’influència grega): carrers paral·lels al Decumanus maximus (d’influència etrusca).
  • 7. El traçat rectilini de les vies principals servien de línies de referència més enllà de les muralles, per a la divisió racional del territori cultivable dels voltants. Es delimitaven quadrícules de camp conreable d’unes 50 hectàrees, que pertanyien a un, a dos o a més propietaris. Operació duta a terme per tècnics especialitzats: els agrimensorse o gromatici. Tot i així , les muralles de moltes ciutats seguien un traçat irregular perquè s’adaptaven a les condicions del terreny.
  • 8.  
  • 9. Coneixien perfectament els materials i les tècniques constructives, moltes d’elles manllevades d’altres cultures. Dels grecs havien heretat l’ús de la columna i de les construccions etrusques, l’arc i la volta. Pedra, maó, formigó, estuc i marbre. Els romans foren grans enginyers i arquitectes que buscaren a les seves construccions i obres públiques tant la UTILITAT com la GRANDIOSITAT.
  • 10. En qualsevol ciutat romana distigim tres parts: - L’àrea privada , on hi havia els habitatges de tota mena, amb cases unifamilars i edificis d’habitatges de pisos. - L’àrea religiosa , on s’aixecaven els temples. - L’àrea pública , dedicada a satisfer les necessitats dels ciutadans com a col·lecti. Hi trobaríem, el fòrum, la basílica, la cúria, les termes, els circs, els amfiteatres i els teatres.
  • 11. L’ÀREA RELIGIOSA Els TEMPLES El culte (oracions i sacrificis) es feien a fora i els temples estaven destinats a ser la casa de la divinitat a qui s’honorava. A dins sols hi havia l’estàtua del déu o de la deessa i les ofrenes que els devots hi havia deixat. Destinats a acollir les congregacions dels fidels. Edificis més destacats dels fòrums (per la seva situació central i ubicació elevada), sovint dedicats a la tríada capitolina, Júpiter, Juno i Minerva, (d’aquí el nom de CAPITOLI) i després, durant l’imperi, dedicat a l’emperador. Convivència d’edificis religiosos i civils, mostra de l’estreta vinculació de la vida pública i el culte als déus.
  • 12. INFLUÈNCIES en els temples romans. Grega Etrusca -Usa els 3 ordres clàssic: dòric, jònic i corint. -Arquitectura arquitravada (amb línies verticals i horitzontals) amb els següents elements: -El podi sobre el qual s’aixecava el temple. - L’escala frontal que donava accés al vestíbul. -La cella , recinte principal on solia haver-hi una imatge del déu. Entaulament Columnes (els romans ampliaren l’espai entre columnes gràcies a la construcció de voltes). El porxo de columnes envoltava completament el temple grec mentre que solia estar sols al davant del romà (i a vegades adossades als murs laterals). Fris Frontó Estilòbata
  • 13. Novetat introduïda pels romans: tot i que majoritàriament utilitzen la pedra, van descotrir un material semblant a l’actual formigó que permetrà la construcció de murs i voltes.
  • 14. TIPUS D’ESTRUCTURA PRINCIPALS
    • Planta rectangular:
    • Els més comuns. =Temple de Cèsar, al fòrum de Roma:
    • Pòdium al davant formant una tribuna mirant al fòrum.
    • Dues escales per accedir al temple.
    • Hexàstil (6 columnes al davant).
    Planta circular: Com els temples dedicats a Vesta. = Temple d’Agripa , a Roma.
  • 15. PANTEÓ D’AGRIPA (Roma): Font d’inspiració per als arquitectes del Renaixament.
    • - Construït durant el govern d’Augusti (s.IaC) i reconstruÏt per Adrià (s.IdC).
    • Dedicat a tots els déus (això és el que significa la paraula “panteó”).
    • Cos principal circular cobert amb una bòveda perforada per un oculus , forat per a deixar pas a la llum.
  • 16. http://www.youtube.com/watch?v=KUGe-c4CDDE A Catalunya s'han conservat restes dels temples de Barcino i d'Ausa (Vic), aquest últim totalment reconstruït a principis del segle passat.
  • 17. DOMUS, INSULA, VILLA L’ÀREA PRIVADA
  • 18. Primitivament les cases romanes eren petites cabanyes ( tugurium ) de planta circular amb una teulada de gespa. Després aquestes cabanyes van ser substituïdes pel model etrusc: cabanyes de planta rectangular amb una obertura a la teulada per on entrava la llum i l’aire i per on sortia el fum. No és fins el s.II aC que trobem les primers domus romanes. DOMUS
  • 19. Pompeia i el Vesubi L’erupció del Vesubi el 79dC va sepultar l’antiga ciutat de Pompeia (prop de Nàpols) i va permetre conservar moltes domus en perfecte estat. Així, els arqueòlegs han pogut estudiar a fons la seva arquitectura.
  • 20. La domus era una casa unifamiliar senyorial romana d’origen etrusc i influències gregues, on vivien les famílies amb cert nivell econòmic. El cap de família de les domus era el dominus. Habitualment estaven situades al centre urbà i tenien unes mides aproximades de 120x30 . La decoració era ostentosa i servia per tapar la mala qualitat dels materials: les parets es pintaven amb frescos espectaculars i els terres es cobrien de mosaics. Gairebé no hi havia finestres i eren, per tant, cases molt fosques.
  • 21.  
  • 22. Entre la porta del carrer ( iaunua o ostium ) i l’entrada principal hi havia el vestíbul ( vestibulum ), lloc de protecció de reduïdes dimensions a través del qual s’accedeix a les fauces , corredor que unia el vestíbul amb l’atri ( atrium ), lloc de les activitats col·lectives de la casa. En aquest corredor a vegades hi trobaven una dependència coneguda per cella atriensis , ocupada pel porter, ostiarius o ianitor , l’encarregat de fer passar els clientes , així com de controlar l’entrada i sortida de la gent de la casa. A part de l’entrada principal, les doums solien tenir una entrada secundària lateral per al servei: la posticum . PARTS DE LA DOMUS Fauces Atrium
  • 23. Per tenir llum a l’interior de les cases es va construir una obertura central anomenada compluvium , per la que també sortien els fums de la casa i entrava l’aigua de la pluja, recollida en l’impluvium , estanc rectangular on es guardaven les impureses, abans que l’aigua es diposités en una cisterna sota el paviment de l’estança, formant així el primer recurs hídric domèstic. L’aigua es treia del dipòsit subterrani a través d’un pou. Aquest sistema fou usat fins la generalització de les fonts públiques i fins que les connexions privades als canals de distribució dels aqüeductes es van fer comuns. Un cop es va poder obtenir l’aigua del sistema general hidràulic, la majoria dels impluvia es van convertir en un element purament decoratiu i es van adornar amb surtidors i estàtues. Atrium Compluvium Impluvium
  • 24. Quan hi havia columnes als atria, a vegades hi havia anelles de ferro a les parts altes de les columnes que servien per penjar-hi el velum , una espècie de tendal que a l’estiu refrescava i protegia els habitants de els mirades indiscretes dels veïns d’edificis més alts, sense impedir la ventilació ni l’entrada de la llum. Un altre element que solíem trobar als atria era l’ arca , caixa forta de fusta, folrada amb planxes de ferro i bronze, subjecte al terra mitjançant fortes barres de ferro. Servien per guardar-hi tots els objectes valuosos de la família: diners, documents, vaixells i metalls preciosos. Arca
  • 25. En un racó de l’atri, prop de la porta principal, hi havia el larari ( lararium ) , un altar on es representava el Genius del Pater familias (el déu personal del senyor de la casa), al costat de dos lars (divinitats que protegien el territori familiar) i la serp Agathodaemon (divinitat protectora dels difunts). En els lararia , el dominus feia ofrenes com mel, vi i flors.
  • 26. La resta d’estàncies s’organitzaven al voltant de l’atri: Tablinum : habitació dels senyors de la casa on trobem el llit nupcial ( lectus genialis) ; unes cortines o panells mòbils solien separar el dormitori de la part de despatx del pater familias (on també es guardaven els documents familiars). En les primeres domus feia la funció de menjador.
  • 27. Cubiculum : dormitoris. Normalment situats als laterals de l’atri, eren de dimensions reduïdes i preferiblement encarats a l’est (pels beneficis de la sortida del sol).
  • 28. Culina: Cuina. No va tenir un lloc definit dins l’àmbit domèstic ja que al principi es cuinava a l’atri. Quan aquest va diversificar les seves funcions i va passar a ser l’espai social de la casa, el foc va haver de trobar una nova ubicació: qualsevol habitació secundària amb obertura a l’exterior per on poder evacuar els olors procedents de la preparació del menjar i que no estigués gaire lluny del menjador de manera que els plats arribessin calents a taula. Algunes cuines tenien un petit forn. El que no tenien era una pica on rentar els plats i per això calia utilitzar recipients grans per a aquesta tasca.
  • 29. Normalment, al costat de la cuina hi havia les latrinae , seients de fusta o pedra amb un forat en forma de pany a la part superior. Aquestes latrinae domèstiques probablement estaven dedicades a l’ús del servei de la casa perquè, segons sembla, els senyors de la casa utilitzaven les del establiiments termals de les ciutats, estèticament més cuidades, i que eren centre de reunió casual i punt de partida i propagació de rumors. Sembla ser que sols usaven les casolanes en cas de necessitat extrema.
  • 30. Per acabar, parlem de l’ hortus , un petit espai de terra integrat dins la construcció, generalment a la part posterior de la casa, a l’aire lliure, destinat al cultiu de plantes per al consum domèstic, així com a la plantació de parterres de flors usades en les cerimònies religioses familiars. Per influència grega, al s. II aC es va anar introduint de manera paulatina una espècie de jardí que va substituir i ampliar el primitiu hortus . Es tracta del peristylium , un pati rodejat de columnes, sovint decorat amb un estanc i sortidors. Aquests jardins van anar guanyant protagonisme en detriment de l’atri, que, al s. I dC, va perdre gairebé definitivament la seva importància com a centre de la domus .
  • 31.
    • Amb el temps i la incorporació del món grec, la domus incorpora noves estances:
    • Triclinium
    • Oecus
    • Exedra
    • Banys domèstics
    • 1- T riclinium: peça de mida mitjana/gran que va heredar la finalitat de menjador (fins llavors funció del tablinum, convertit ara en despatx del pater familiae ). L’estança rep el nom del mobiliari que hi havia: tres sofàs en els quals els comensals es reclinaven i una taula central on es deixaven les safates amb menjar. La col·locació dels comensals estava fixada segons la seva importància social, de manera que el convidat d’honor es situava com a cap de taula al sofà anomenat medius-3 . També existia un altre tipus de triclinium situat al jardí o en una habitació amb vistes a ell. Solien estar a l’ombra i refrescats per una font.
  • 32. 2- Oecus : sala sovint de planta rectangular (a vegades quadrada), normalment destinades a menjador o sala de reunions. Tenia la particularitat d’estar delimitat per columnes. Segons la seva disposició, parlem de tetrastylium , corinthium i a egyptium . 3- Exedra : Espai de planta rectangular destinat al lluïment del senyor de la casa. Solia incloure triclinia i mosaics decoratius al terra i a les parets.
  • 33. 4- Banys privats: Solien tenir tres dependències, una que feia de vestidor ( apodytherium ), una sala per a l’aigua tèbia ( tepidarium ) i l’última, més petita, destinada a l’aigua calenta ( caldarium) . Per mantenir l’escalfor es van reduir al mínim les obertures i solien situar-se els banys prop de la cuina per aprofitar l’escalfor del forn.
  • 34. Algunes cases tenien locals que donaven a l’exterior: les tabernae. Aquests locals servien perquè el senyor de la casa hi vengués els productes de les seves terres o bé es llogaven a tercers. Solien tenir dues estances diferenciades: la part de la botiga i la part del magatzem i taller interior on es preparaven i guardaven els productes que es posaven a la venta. De les tabernae solia sortir una escala que portava a la residència del propietari de la taberna , situada just a dalt.
  • 35.
    • s.IV aC: una de les cases més antigues: Casa del Cirujano (Pompeia).
    • S.II aC: Casa del Fauno (Pompeia). El peristylum es converteix en el centre de l’activitat social de la casa.
    • S.I aC: apareix la sala columnada: oecus , i, amb ella, es multipliquen les estances dedicades a l’oci.
    • A partir del s. Ia C: apareixen els marbres per decorar les sales principals i també el sistema de calefacció anomenat hipocausto (se situava un forn a l’exterior i s’aprofitava l’aire calent a transportant-lo per canalitzacions situades al terra, de manera que podien escalfar les habitacions de la casa).
    EVOLUCIÓN DE LA DOMUS
  • 36. DOMUS VISITA 3D
  • 37.   Però la majoria dels habitants de Roma no vivia en domus sinó en apartaments de lloguer ( cenacula ), agrupats en illes de cases ( insulae ). El seu aspecte exterior era molt bo, amb finestres i balcons, però eren de mala qualitat i incòmodes. La seva distribució interior era similar a la dels pisos actuals però sense cuina ni bany. Estaven fabricats amb materials barats i fusta i això els feia constantment vulnerables a l’esfondrament i al foc. INSULAE
  • 38.
    • Això sí, les insulae es dividien també en dos tipus:
    • Les més sumptuoses, que tenien les comoditats i el prestigi d’una domus . De fet la planta baixa s’anomenava domus i hi havia la vivenda d’algún habitant acomodat. La resta de pisos eren els cenacula.
    • Les més senzilles, on hi havia les tabernae a la planta baixa (sovint precedides per un porxo) i els cenacula a la resta de pisos.
    • Les insulae tenien finestres que donaven al carrer i, només les de dimensions més grans, tenien algunes obertures a patis interiors.
    • Els cenacula no tenien ni cuines ni banys.
  • 39.
    • PROBLEME de viure en insulae:
    • ESFONDRAMENTS : les insulae solien ser edificacions fetes per inversors que compraven el terreny i en volien treure la major rendibilitat. D’aquí la desproporció entre l’alçada i la base dels edificis. Al s. III a. C ja hi havia a insulae de tres pisos d’alçada (= tabulata ). A partir de llavors es van anar construint edificis de sis, set i vuit pisos. Sorgí la necessitat de limitar-ne l’alçada a un màxim de 70 peus (=20 metros) i legislar l’amplada dels murs.
    • INCENDIS : aquests edificis estaven cosntruïts amb materials senzills i bigues de fusta i per escalfar-se es feien servir estufes portàtils, espelmes, làmades d’oli, etc.. A més, un cop començat, el foc es propagava ràpidament entre els cenaculae i altres insulae ; a més, si tenim en compte que el subministrament d’aigua rarament arribava als edificis, apagar els focs era una tasca realment difícil. Més endavant, la llei de l’ ambitus , que dictava una distància mínima entre els edificis, va evitar alguns d’aquest incendis.
    • MANCA DE SALUBRITAT : les malalties i les pestes es difonien ràpidament a causa de la manca de salubritat dels edificis.
    • Aquests problemes es van patir sobretot en època republicana ja que les restriccions i lleis posteriors, així com els canvis de materials, van millorar molt la qualitat d’aquestes edificacions. Juli Cèsar fou dels primers en actuar per assolir aquestes millores i altres com August o Trajà hi aportaren també canvis rellevants.
  • 40. Partien del concepte estructural d’una domus però eren més grans, no presentaven regularitat en la planta i eren situades fora del nucli urbà. Estaven cultivades per arrendataris i supervisades per un administrador ( villicus).   VILLA ROMANA Estaven essencialment construïdes al voltant d’un pati i estaven pensades per ser cases de descans per als rics. A vegades tenen atri i peristil, a vegades sols un dels dos, podien tenir pavellons i a vegades estaven construïdes en forma de “U”. (el peristil estava envoltat de columnes, era més gran, es trobava més allunyat de l’entrada de la casa i era més destinat a recepcions socials i de lleure. Com en la domus, el peristil anirà substituint l’atri).
  • 41.
    • Entre les villae distingim :
    • Les que es trobem a l’extrarradi de la ciutat ( villae suburbanae ), molt àmplies i sumptuoses, residència de l’aristocràcia romana.
    • Les de camp ( villae rusticae ), dedicades a l’agricultura i la ramaderia, habitatge de grans latifundis. Hi havia també edificis separats del principal on vivien els treballadors de les terres, estables per als animals, i espais per a les collites.
  • 42. També hi havia les anomenades villes imperials : edificaciones on residía l’emperador. Estaven ben protegides i la seva grandiositat i exquisita decoració són bones mostres del poder imperial. Comiencen a construirse a partir del siglo I d. C. amb l’arribada del nou règim. La més antiga de les que es coneixen és la de l’emperador Tiberi, construïda a l’illa de Capri. La villa d’Adrià, a Tívoli, és una de les més impressionants i allà hi trobem els monuments més representatius de l’imperi. Villa d’Adrià Villa d’Adrià
  • 43. Tot i que apareixin al s. VIaC, als s. II y I aC es va produir un creixement econòmic i la paulatina desaparició dels petits agricultors, junt amb l’augment significatiu dels latifundis repercuteix postivament en les villae , la part residencial de les quals era més sofisticada i elegant. La majoria desapareixen a finals del s. II dC i les que queden són transformades radicalment a causa del reestructurament de la producció motivat per la concentració de terres. Moltes passen doncs a ser centres de culte, convertint-se en un factor important en la cristianització del món rural. Les útlimes villae desaparaixeran amb el canvi de cultura durant les invasions bàrbares (causa directa de la caiguda de l’imperi romà d’occident; van tenir lloc entre el s.III-VIIIdC). EVOLUCIÓ DE LES VILLAE
  • 44. En el territori espanyol trobem numbroses restes arqueològiques de villes romanes. S’han reconegut més de 500 villae . Entre elles: "La Vega o Villa aurea" a Salamanca, la villa romana de "El Ruedo“ a Córdoba, la villa romana de Olmeda a Palència, les villes romanes de Río Verde a Marbella, etc. Villa romana l’Olmeda (Palència, Castella i Lleó).
  • 45. L’ÀREA PÚBLICA En l’encreuament entre el cardo maximus i el decumanus maximus s’hi deixava un espai ampli com a plaça pública envoltada de porxos: FÒRUM . Centre de la vida pública. En un extrem hi havia el temple principal i en l’extrem oposat, la cúria i els edificis dels magistrats de la ciutat. A banda i banda, s’hi trobaven la basílica, el mercat i altres edificis públics. Hi havia també les tribunes, espai del fòrum des del qual els oradors es dirigien al poble ( rostra ). Solia haver-hi un arc de triomf a l’entrada i sovint hi trobàvem estàtues de personatges importants damunt de pedestals i columnes honorífiques amb plaques de pedra amb textos gravats destinats a ser llegits pels habitants.
  • 46. Era el centre de tota la vida de la ciutat, tant si era política, comercial, religiosa o de lleure. En un primer període sota els porxos s'arrengleraven les botigues ( tabernae ), mirant cap a l'interior de la plaça, i s'hi feia el mercat, però més endavant es va tendir a reservar el fòrum per a les activitats considerades més nobles, les polítiques i religioses, tot orientant les tabernae cap a l'exterior o a situant-les en els carrers adjacents i a fer el mercat en una plaça veïna.
  • 47. El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se celebraven les ELECCIONS DELS MAGISTRATS i on s'aixecaven alguns dels principals edificis de la ciutat. Hi havia el TEMPLE més important, la CÚRIA o SENAT LOCAL -centre administratiu de la ciutat- i la BASÍLICA. A tot el voltant s'alçaven estàtues dedicades als emperadors o a personatges notables de la ciutat.
  • 48. Arc de triomf Pòrtics Basílica Mercat Curia Capitoli Tribunes Estàtues commermoratives VISITA 3D
  • 49. LA CÚRIA Edifici situat al fòrum on el Senat es reunia més freqüentment. Cúria Hostilia: edifici de reunió del senat de Roma. http://www.youtube.com/watch?v=kbluUE5WsIc&feature=related Solien tenir una planta rectangular, amb unes dimensions de 25x10 metres. La façana principal donava a la zona sagrada del Capitoli mentre que l’altra donava a la zona nort del fòrum, de caràcter civil. Segons el tractat d’arquitectura de Vitruvi, la Curia era un edifici representatiu del poder i la magnificència dels seus usuaris, digne de les importants assemblees que s’hi produïen.
  • 50. LA BASÍLICA Edifici annex al fòrum, com una ampliació arrecerada. Construcció de planta rectangular amb l'interior dividit en tres o més naus per fileres de columnes. La nau central sobresurt per damunt de les laterals de manera que els finestrals superiors deixin entrar la llum. Sovint s’aconseguia encara més espai amb un absis semicircular i un porxo exterior, situat en el costat que donava al fòrum.
  • 51. Usos : - Comercial : lloc de reunió per fer negocis, comprar i vendre a l'engròs. - Judicial : disposava d'un tribunal on els magistrats administraven justícia. -En època imperial les basíliques van adquirir nous usos com a edificis o cambres destinades a encabir-hi gran nombre de persones (per exemple, sala d’audiències de l’emperador, amb el tron situat a l’absis) -Finalment la basílica va ser passar a utilitzar-se com a lloc de culte cristians. Als fòrums de Tàrraco i d'Empúries es conserven restes de les seves basíliques.
  • 52. BASÍLICA DE MAJENCI I CONSTANTÍ - ROMA
    • Començada a construir sota el govern de Majenci el 306dC i va acabar-se sota el govern de Constantí el 312dC.
    • Situada al fòrum de Roma.
    • La seva planta de tres naus va ser copiada a l’era cristiana per construir les primeres esglésies.
    • Nau central coberta de bòvedes que repartien el pes cap als contraforts.
    • La nau central estava separada de les laterals per murs de manera que les columnes eren merament decoratives.
    Restes de la paret nord de la basílica.
  • 53. ELS EDIFICIS PÚBLICS PER AL TEMPS D’OCI: LES TERMES, EL CIRC, L’AMFITEATRE I EL TEATRE. ELS TERMES: Origen: Gimnasis grecs. Diferència: els grecs tenien l’activitat física com a objectiu principal i els romans la van deixar com un colofó opcional als banys.
  • 54.
    • El sistema de calefacció: l’hipocaust:
    • Nou sistema de calefacció d’origen grec que substituïa els brasers. Era una cambra subterrània utilitzada per escalfar la cambra de sobre.
    • L'hipocaust era alimentat per una gran caldera, el praefurnium , situada fora, la qual produïa aire calent que s'enviava per canalitzacions fins a aquesta cambra subterrània, recoberta de lloses que descansaven sobre petites pilastres de maons.
    • L'aigua era transportada des de les calderes fins al caldarium i el tepidarium a través d'unes canonades de plom.
  • 55.
    • Reunia gent de totes les classes socials.
    • S’omplien sobretot a partir de mitja tarda (banys relaxants després de la jornada laboral).
    Sovint hi havia la part per a homes i la part per a dones, tot i que alguns eren mixtos (les dones que hi anaven sovint tenien mala reputació).
  • 56.
    • PARTS :
    • apodyterium : vestidor. Desaven la roba en unes fornícules o nínxols oberts a la paret o en uns armaris de fusta sota la vigilància d'un esclau. A les termes s’hi entrava habitualment nu, amb unes sandàlies amb sola de fusta per no cremar-se els peus.
    Palaestra a Pompeia.
    • Palaestra: pista a l'aire lliure més o menys gran coberta d'arena i voltada de porxos. Les activitats físiques més habituals eren córrer, jugar a pilota, exercitar-se amb peses o amb la lluita i donar cops de puny en un sac ple de sorra. Hi havia, però, qui s'estimava més prendre mandrosament el sol en una Palaestra terrassa ( solarium ). Prèviament a qualsevol activitat, s’untaven d’oli.
  • 57.
    • -Sales de bany:
    • - tepidarium: banys d’aigua calenta.
    • -caldarium: banys d’aigua tèbia. E n aquesta sala, amb l'estrígil -una mena d'espàtula corba de metall- es treien la capa formada no solament per la brutícia i la suor sinó també per l'oli i els ungüents que s'haguessin posat anteriorment. Algunes termes disposaven, a més a més, d'una cambra de petites dimensions, generalment circular, anomenada laconicum , si era per a saunes seques, o sudatorium , si era per a saunes humides.
    • -frigidarium: banys d’aigua freda. Els menys agosarats passaven primer altre cop pel tepidarium per no notar tant el canvi de temperatura.
    • Les termes més grans tenien també una piscina més gran a l'aire lliure ( natatio ) per practicar la natació.
    • Dependències secundàries: les latrines públiques i una sala de massatges.
  • 58. Actualment hi ha restes de termes romanes a Bàrcino, Badalona, Tàrraco, Empúries i Lleida (Ilerda).
  • 59. http://www.youtube.com/watch?v=tTFei8ip_70&feature=related
  • 60.
    • En els seus orígens, en els primers temps de la República, els jocs públics eren de caràcter religiós i s’organitzaven durant 60 dies. Eren els Ludi Solemnes .
    • Més endavant es diversificaren i s’organitzaren per altres motius com la celebració d’un triomf militar o com a regal d’un candidat o un emperador al poble.
    • Els principals edificis que acollien espectacles eren:
    • El CIRC
    • L’AMFITEATRE
    • El TEATRE
    CIRC, AMFITEATRES, TEATRES
  • 61. EL CIRC El circ romà s’inspirava en els hipòdroms grecs i el seu disseny era d’un rectangle amb un semicercle en un dels costats; l’altre quedava obert. Les parts d’un circ eren: La CAVEA . Graderia per als espectadors, situada al voltant del perímetre del circ. A l’extrem obert hi havia l’entrada per als particiants amb els seus cavalls ( porta pompae ) i els punts per a la circulació dels carros ( carceres ). A la zona semicircular hi havia la llotja dels jutges de la cursa (eren els jutges els que decidien el moment d’inici de l’espectacle tirant un mocador a terra).
  • 62. L’ARENA . Pista on es feia l’espectacle. Estava dividia en dos per l’espina . Als dos extrems de l’espia hi havia dues metes: la meta prima i la meta secunda . L’ESPINA . Construcció allargada que dividia l’arena i sobre la qual s’hi erigien estàtues i altres elements decoratius. Servia de suport per als sistemes per comptar les voltes de la cursa. VISITA 3D
  • 63. Les curses de carros eren l’espectacle per antonomàsia del circ. Els carros, conduïts per un auriga, podien ser tirats per dos cavalls (biga), tres (triga), quatre (quadriga) i de menera excepcional per deu (decemiuges). Aquestes competicions aixecaven passions entre els grups de seguidors (factiones), que es feien càrrec de les despeses de l’entrenament, dels cavalls i de l’auriga. Entre els diversos bàndols s’organitzaven apostes que movient grans quantitats de diners.
  • 64. El circs més importants de Roma eren els Circus Maximus (El més gran: 645 x 124m i capacitat per a 150 000 espectadors) i el Circus Flaminius. A la Península queden restes dels circs de Mèrida, Tarragona, Clahorra i Toledo.
  • 65. L’AMFITEATRE Construcció ovalada que constava de tres parts ben diferenciades: - La FOSSA BESTIÀRIA . Subterrani situat sota l’arena, on es guardaven els decorats i les gàbies dels animals. Quedava ocult a la vista dels espectadors mitjançant unes taules de fusta.
  • 66. - L’ARENA . Zona on se celebraven els espectacles, situada en un pla inferior respecte de la cavea , o separada d’ella per una reixa metàl·lica per protegir els espectadors de les feres salvatges.
    • La CAVEA . Lloc on es col·locaven els espectadors que es dividia en tres parts:
      • Imma cavea : part més propera a l’arena on seien les personalitats.
      • Media cavea : zona dedicada al públic en general, a la meitat de la graderia.
      • Summa cavea : part superior de l’amfiteatre. Acostumava aestar sota un passadís porticat o un tendal. Reservat a dones i nens.
    VISITA 3D
  • 67. Els espectacles principals de l’amfiteatre eren les lluites de gladiadors ( ludi gladiatorii ). També s’hi feien combats d’homes amb feres salvatges ( bestiarii ) o entre animals ( venationes ) i combats que simulaven una guerra naval ( naumachias ), que es feien després d’inundar l’arena.
    • Segons les armes i els vestits:
    • Samnita: amb cas, escut llarg i còncau, espasa i proteccions a la cama esquerra i el braç dret.
    • Reciari: sense casc ni cuirassa, sols un trident, una xarxa i un punyal cenyit a la cintura.
    • Tracio: amb escut petit i rodó, casc, genolleres i cuirasses a les cuixes i una espasa curta i corbada.
  • 68. Abans de començar el combat els gladiadors saludaven a l’emperador amb la fòrmula Ave Caesar, morituri te salutant. Els gladiadors podien ser esclaus o homes lliures que volien quangyar diners i popularitat. Al vencedor se li donava la plama del triomf, i si era esclau, se l’alliberava amb l’espasa de fusta. El vençut podia demanar clemència: si el púbic aixecava el polze i exclamava: mitte! , era perdonat; si pel contrari assenyalava amb el polze cap avall i exclamava iugula! , era condemnat.
  • 69. Els combats solien ser molt cruels. Hi participava la decisió del públic en alçar o abaixar el polze per demanar clemència o bé rematar el gladiador moribund. L’amfiteatre de Roma ( Colosseu ) fou construït el 80 dC. Tenia una capacitat per a 50 000 persones. A la Península Ibèrica destaquen el de Sevilla, el de Mèrida i el de Conca.
  • 70. EL TEATRE En el seu origen eren construccions provisionals de fusta o edificades seguint un desnivell natural del terreny. Més endavant foren ja edificis amb parts diferenciades: - Una scaena (escena) amb un pulpitum, on actuaven els actors. - El frons scaenae , que solia representar sovint la façana d’una casa, amb dues entrades laterals, una portava imaginàriament al camp i l’altra al fòrum. - La cavea era la graderia amb forma de semicercle on s’asseia el públic. - L’orchestra , un petit espai circular situat entre l’escena i els primers seients, reservats per a autoritats.
  • 71. Orchestra Cavea Frons scaenae Pulpitum VISITA 3D
  • 72. Entre les persones que treballaven al teatre, hi figuraven:
    • El dominus gregis , magistrat encarregat d’organitzar els jocs. Contractava al cap de la companya i s’encarregava de comprar l’obra a l’autor i de muntar-la.
    • Els histriones , actors, i els saltatores , ballarins. Generalment eren esclaus i lliberts, ja que el fet d’exhibir-se en públic no es considerava apropiat per a un ciutadà.
  • 73. Llevat dels mims, tots els actors eren homes. Portaven màscares (personae) i perruques amb les quals indicaven el sexe, l’edat, l’estat d’anim... Per no confondre el públic, es van començar a utilitzar les màscares dobles formades per un costat somrient i un altre irat. Es col·locaven com si fossin cascos i la boca oberta actuava de megàfon per projectar la veu.
  • 74. Els diferents tipus d’obres que es representaven es poden classificar en: - Fabullae palliatae : tragèdies o comèdies en les quals els actors vestien la túnica grega, el pallium . - Fabullae togatae : comèdies adaptades dels grecs però amb tema i personatges romans. Els actors vestien togues diverses . - Fabullae praetexta : tragèdies amb argument i personatges romans. El nom deriva de la toga praetexta que vestien els actors. - Atelanes, mims i pantomimes: gèneres típicament romans, de tipus brulesc i temes atrevits i picants. Eren els que tenien guanyada la simpatia del públic.
  • 75. A part dels edificis, les ciutats romanes disposaven també d’estructures i construccions com les muralles, el sistema de clavegueram, els aqüeductes i els ponts:
  • 76. LES MURALLES : Moltes de les ciutats de les províncies romanes tenen el seu origen en un campament militar. Davant la reticència de l’ocupació i la hostilitat dels habitants autòctons, l’exèrcit creava assentaments i campaments fortificats, estructures que serviren per a la creació de noves ciutats. La toponímia actual d’Hispània n’és una mostra. Les muralles romanes estaven normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a cada extrem dels dos carrers principals.
  • 77. - Funció : defensiva, sobretot en els assentaments indígenes en territoris inhòspits. Per això al llarg del seu perímetre hi havia torres de vigilància. En època de pau eren un signe de prestigi i propaganda de l’estat romà. A partir s II dC, amb l’amenaça dels pobles bàrbars, se’n construïren més. - Sistema constructiu : 2 murs en paral·lel ( opus quadratum ) l’espai interior del quals s’omplia de morter, pedra o formigó. - Gruix : 4-10 metres.
  • 78.
    • Exemples de muralles :
    • Muralles de Caesaraugusta (Saragossa).
    • Muralles de Lucus Augusti (Lugo).
    Muralles de carreuat de granit amb una longitud de poc més de 2km. Erigides el s. III dC davant l’amenaça bàrbara. Se’n conserven 71 torres, majoritàriament de planta semicircular. La Unesco la va incloure l’any 2000 a la llista del Patrimoni de la Humanitat.
  • 79. EL SISTEMA DE CLAVEGUERAM : Eren canalitzacions cobertes amb lloses planes o amb un arc de mig punt que recollien les aigües residuals dels carrers a través de forats fets als costats de les calçades o dels edificis i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavegueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com Tarragona o Roma El sanejament de la ciutat era una de les preocupacions dels romans. Per això, van construir una xarxa de clavegueram seguint el traçat hipodàmic dels carrers. (Tot i així, alguns barris més humils encara tenien condicions higièniques precàries).
  • 80.
    • Com que sols els cituadans rics tenien latrines, els altres tenien dues opcions:
    • Utilizar els latrinae públics ubicats just damunt d’una claveguera per permetre’n una ràpida evacuació i evitar pudors. (S’arribaren a convertir en un lloc social d’encontre).
    • Utilitzar com a urinari les gerres que alguns professionals deixaven a la porta del seu establiment. Vespasià va gravar amb un impost a aquests professionals per utilitzar “l’orina pública”.
    A Hispània queden restes de clavegueres romanes a Mèrida, Toledo, Tarragona, Còrdova, Saragossai Barcino.
  • 81. LA CONDUCCIÓ DE L’AIGUA: ELS AQÜEDUCTES. El subministrament d’aigua a la ciutat tradicionalment es duia a terme mitjançant pous, cisternes i fonts. Tot i així la demanda d’aigua era cada vegada més gran i es van haver de construir aqüeductes , per portar l’aigua a les ciutats. Així, l’aigua de fonts, brolladors o embassaments es feia arribar als dipòsits de les ciutats i després es canalitzava per tota la població amb diversos destins: 1- Termes. 2- Fonts públiques de les illes de casa sense aigua corrent. 3- Cases dels ciutadans privilegiats.
  • 82. A Hispània, trobem l’aqüeducte de Segòvia, de Tarragona i de los Milagros de Mèrida. El d’Albarrasí (Terol) ens mostra encara les seves galeries excavades a la roca i els espais oberts per a la ventilació. Es tractava de galeries cobertes amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades.
  • 83. En alguns casos es construïren llacs artificials que recollien les aigües de la pluja i la dels rius de la zona i així s’aconseguia una reserva per a la ciutat. Per exemple, el llac Prosèrpina, que subministrava aigua a la ciutat d’Emèrita Augusta (=Mèrida).
  • 84. Els ponts d’Alcàntara i Mèrida (foto superior) són els que millor es conserven a la Península. Per salvar accidents geogràfics o creuar rius, els enginyers romans van construir ponts amb la tècnica de la volta, arc de mig punt (tècnica etrusca). Moltes d’aquestes obres d’enginyeria s’han continuat utilitzant al llarg dels segles i han arribat fins els nostres dies en excel·lent estat de conservació ja que majoritàriament estaven construïts de pedra (tot i que inicialment es feien de fusta). ELS PONTS
  • 85. Igual que a les ciutats, els ponts havien d’assolir els objectius que l’arquitecte Vitruvi assenyalava: solidesa i estabilitat (firmitas), racionalitat per assolir la utilitat que es buscava (utilitas) i bellesa de la construcció (venustas).
  • 86.
    • Passos per a la construcció d’un pont:
    • Triar bé el terreny de manera que fos prou sòlid per suportar el pes del pont.
    • Establir els fonaments.
    • Començar a construir els contraforts.
    • Començar a aixecar el pont amb PEDRA i FORMIGÓ. Era feina dels picapedrers fins arribar a les impostes, ampits sortints que marcaven el començament dels arcs.
    • Els fusters col·locaven la CINTRA, tauló que servia de suport de fusta per a la construcció dels arcs que es retirava un cop acabats.
    • Es disposaven les DOVELLES dels arcs per distribuir les forces del mur fins a completar la corba.
    • Es construïa la superfície de la calçada es construïen els carcanyols i s’alçava el parapet.
  • 87. Les ciutats romanes es comunicaven entre elles a través de les CALÇADES ROMANES .
  • 88. LES CALÇADES ROMANES
    • Durant la república romana, a mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus enginyers i soldats construïen una xarxa de viària que va acabar unint totes les províncies de l'Imperi.
    • Les seves principals finalitats:
    • Facilitar el trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions.
    • Més endavant, un cop sotmès el territori, les vies van adquirir més un valor comercial i administratiu, pel transport de mercaderies i comerciants.
    • Difondre la cultura romana per tot l’imperi.
    • Però el que havia estat un punt clau en l’expansió de l’imperi, també ho fou per la seva desfeta ja que va facilitar la invasió dels pobles de l’est al s. III (entre ells, els visigots).
  • 89. Estat actual d’un tram de la Via Àpia en el seu pas per Roma. La primera via va ser creada el 312 aC per Appius Claudius Caecus i unia Roma amb Càpua: era la Via Àpia. Al final de la República, tot el territori de la península italiana estava recorregut per aquests grans eixos i cada via portava el nom del censor que l’havia creat. Al nostre país la calçada principal va ser la uia Herculea , anomenada més tard uia Augusta , paral·lela a la costa. Aquesta va ser la primera que es va construir a la península Ibèrica, per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores més important, amb l'entrada a través dels Pirineus.
  • 90. Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de clavagueres , distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de carrers.
  • 91. Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals, després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels 2'40 m. als 12 m. El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta sempre que es podia, utilitzant ponts per travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls.
  • 92.
    • Els diversos estrats de la seva construcció eren els següents:
    • - statumen : fonament de pedres de mida mitjana.
    • - rudus : capa de sorra o grava.
    • - nucleus : estrat de pedres triturades.
    • pauimentum : superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava.
  • 93. Al costat de les vies es situava cada mil passos (1.481'5 m.) un mil·liari, una pedra cilíndrica que indicava la distància d'aquell punt respecte al principi o/i al final de la via i el nom de l'autoritat que l'hagués construïda o restaurada. El punt de partida de les calçades imperials era un mil·liari cobert d'or aixecat al fòrum de Roma. Al llarg de les vies que sortien de les poblacions es posaven les tombes, ja que era prohibit enterrar els morts dins els nuclis habitats.
  • 94. TIPUS DE VIES: Les viae publicae: les principals vies de l’imperi, rutes que uneixen ciutats importants. Les viae vicinales: surten de les viae publicae i uneixen diversos pobles. Són les més nombroses. Les viae privatae: unien les villae amb les viae vicinales i les publicae . Eren privades i reservades per a l’ús exclusiu del propietari de la casa senyorial.
  • 95. Les vies no eren gaire segures sinó que els viatgers eren sovint assaltats per bandits i, per tant, els caminants o els que anaven amb carro s'ajuntaven en grups, de vegades amb escorta armada. A causa dels perills i de la poca capacitat de càrrega i la lentitud dels vehicles terrestres (60 km/dia) els viatges i el comerç a llarga distància es feia sempre que era possible per mar o per riu. S'han conservat molts trams de vies fins a l'actualitat. L'encert en la trajecte de les calçades romanes és confirmat pel fet que moltes vies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils, autopistes) coincideixen amb el seu traçat.