Relat Digital d'Isabel López, la meua besàvia

Isabel López Piñeiro

La meua besàvia es deia Isabel

Va nàixer a Verín (Ourense) el 15 de febrer de 1915, i va morir el 27 de novembre de 2007 a Plasència. De pares gallecs, va viure una infantesa molt dura. Fou capaç de viure entre dos segles i donar sempre la talla davant totes les adversitats que la vida li posà al llarg del seu camí.

Es casà amb el meu besavi, anomenat Pepe. Les noces tingueren lloc el 18 de març de 1941 i d’eixa unió nasqueren tres xiquets i una xiqueta, la meua iaia.

La meua iaieta (com jo l’anomenava) va viure la guerra i després la postguerra. Sempre em contava que foren uns anys de la seua vida molt difícils i que van passar molta fam. Va servir com a infermera de guerra, i així va viure vertaderes penalitats. Quan finalment tot va acabar, ella i el meu iaiet es van traslladar a viure a Madrid, on començaren una nova etapa. L’escassesa econòmica no li va permetre tindre els seus fills amb ella i els hagué d’internar en un col·legi perquè pogueren rebre una bona educació.

Trobà treball com a portera a un edifici de Madrid i el seu marit fou contractat en “SICE”, Sociedad Ibérica de Construcciones Eléctricas, empresa molt important de l’època. Junts eixiren d’aquella mala situació i pogueren traure endavant la seua família. Dos dels germans de la meua iaia es casaren i formaren la seua pròpia família amb els seus fills. La meua iaia també es casà i tingué filles, entre elles ma mare. Però el meu oncle Antoni no es casà, ben al contrari, entrà en un orde religiós, la dels Serfs de Maria, i després s’ordenà sacerdot.

Amb els anys, els meus iaios es van traslladar a València a viure la seua jubilació. Envoltada pels seus néts i els fills més xicotets d’aquests, va viure una vida intensa i feliç. A gener de l’any 2000, va morir el seu marit i a ella li van posar un marcapàs, que amb el temps es convertí en una mena d’excusa per limitar les seues activitats. Ma mare en aquells temps feia de néta i de filla i s’encarregava d’ajudar-la a la casa i sempre que havia d’anar al metge per realitzar les revisions periòdiques. Però l’edat i la tristesa per la falta del seu home mermaren la seua salut, cosa que provocà que no poguera continuar vivint sola.

Isabel va morir a Plasència, en braços del seu fill predilecte, el 27 de novembre de 2007, als 92 anys. Per poder soterrar-la al costat del seu home, el meu iaiet Pepe, el seu cos fou traslladat novament a València, on ma mare es féu càrrec d’ella. Tingué un bonic funeral, amb una gran missa en la qual jo estiguí present.

Relat Digital d'Isabel López, la meua besàvia

by IES Joanot Martorell de València on Mar 08, 2010

Accessibility

Categories

Tags

Upload Details

Usage Rights

2 Embeds 59

Statistics

Relat Digital d’Isabel López, la meua besàvia — Presentation Transcript

http://lamundeta.blogspot.com	56
http://lamundeta.blogspot.com.es	3